15 ag. 2024
La Tragèdia de Gaza: Verdader i Fals Anti-Semitisme
Molts que tenim anys hem estat sovint estabornits per l’horror, barbàrie i la crueltat de les guerres interminables que tots hem vist entre molts països del món, potser recordant a casa la guerra i la postguerra franquista i oblidant que la guerra no és mai la resposta. Quan en veiem una no és qüestió d’estar a favor o en contra d’un dels combatents, sinó en contra de tots els qui els van enviar a la mort i a favor de negociacions i acords de pau. El cas d’Israel i els Palestins és particularment cruel i difícil de resoldre, i fins i tot difícil i llarg d’explicar. El Sionisme fou un moviment originat a Europa a mig segle XIX preconitzant el retorn dels ciutadans jueus a l’antiga Palestina per colonitzar-la. El moviment es va enfortir moltíssim, com era natural, amb el salvatgisme inhumà de la persecució antisemítica hitleriana i els camps d’aniquilació. El somni de l’emigració a Palestina va esdevenir una necessitat, però Palestina ja estava inhabitada per àrabs des de feia segles, sobretot Palestinencs, que no volien marxar i a mes tot estava sota l’autoritat colonial britànica. Una lluita cruel entre els dos pobles va començar i els anglesos aviat en van tenir prou, retirant-se i deixant el cas a les noves Nacions Unides, les quals en 1948 van pronunciar una partició bastant irracional entre les dues nacions, que com era d’esperar, no es conformaven amb la partició. La guerra per la independència jueva contra la feble coalició àrab va esclatar i fou guanyada en 1949 pels jueus. El preu pagat pels Palestins fou terrible. Molts foren expulsats de la llar ancestral a l’estranger, a camps de refugiats que segueixen existint i estant encara tractant de retornar. Molts van morit, van perdre les cases, les memòries i la terra per sempre, a més dels fills i marits. Vet aquí que al món sovint hi ha coses difícils de resoldre. Els uns recordaven l’Holocaust, els altres la pèrdua de la llar ancestral. En un cas així, preveient com el cas acabaria, les Nacions Unides o els Estats Units s’hi haurien hagut de ficar i establir la pau, però els Estats Units van triar enlloc enviar armes i molts diners a Israel i reprimir els Palestins. Aquesta política unilateralment pro-israeliana fou iniciada pel President Harry Truman i no ha parat de crèixer. Nous desastres esperarien aviat als àrabs. En la Guerra dels Sis Dies (1967) van perdre l’altra meitat de Jerusalem, tot el Banc Oest de Palestina (conegut com Cisjordània), la franja de Gaza, el territori siri de l’Alt Golan, i tota la península egípcia del Sinaí. A més amb la protecció transparent dels EUA els Israelians van introduir i repetir combats humiliants, lluites i petites invasions burlesques constants. Després de la guerra de Yom Kippur en 1973, que va acabar una miqueta millor pels àrabs, Egipte va reconèixer Israel i signar un tractat de pau, recuperant el Sinaí. Encara hi va haver una altra guerra molt dolenta i cruel contra el Líban en 2006. Israel havia esdevingut un gegant invencible gràcies al suport militar i econòmic dels EUA. Fins ara entre 1946 i 2023, Israel ha rebut un total de 260 mil milions de $ del Tresor americà. En l’actualitat el govern d’Israel rep 3.3 mil milions anuals, per temps indefinit, i Biden acaba d’afegir-hi una nova donació de 20 mil milions més, gairebé tot per armes de destrucció (com si en faltessin a l’Orient Mig). Cal afegir que els EUA havien negat a Israel bombes atòmiques en temps de Kennedy però ells hi van treballar i reeixir, establint en els anys finals de l’Apartheid de Sud-Africa una cooperació, possiblement per tenir un lloc on poder fer assaigs i explotar bombes. Al final de l’Apartheid, el President Clinton va exigir al darrer President blanc Sud-Africà la dissolució del projecte i el govern va obeir. Segons sembla, Israel compta actualment amb unes 80 o 90 bombes nuclears, i hom no en sap gaire més.
La qüestió de la realitat política d’Israel ha estat molt poc discutida i es poc coneguda, però és probablement central. Durant el començament del Sionisme, molts jueus havien afavorit formes de socialisme radical i de fet després de la independència, el país fou governat alguns anys pel Labor, el partit socialista que va introduir moltes formes de col·lectivisme com els Kibuz i ideologies d’esquerra. Ben-Gurion fou l’home d’aquest període i l’economia es va desenvolupar bé gràcies en part a les grans indemnitzacions pagades per l’Alemanya de l’Oest i amb figures notables, com Golda Meir. Tot s’acabaria en 1977 amb l’accés al poder de Menachem Begin, un antic líder dels terroristes que van lluitar contra Anglaterra, que va establir a la nació el primer govern Likud, en aquells temps de moment Centre-Dreta, però que poc a poc aniria patinant fortament cap a la dreta, on el Likud i el seu líder “Bibi” Netanyahu poc a poc van convertir Israel en un país de dreta cada dia mes radical, arrogant, militaritzat, i profundament anti-palestí. La veritat és que els governs socialistes previs ja havien començat a promoure les colònies jueves dintre de Palestina (que no han deixat de créixer i ara ocupen la gairebé majoria del territori palestí, a més creuat per carreteres que poden ser usades només per israelians, amb tota l’aigua i electricitat que volen i amb residents perillosos que usen violència, mals tractes i sovint assassinats contra els Palestins, que també poden ser empresonats (o morts) amb poques esperances de justícia. Hi ha altres Palestins que són ciutadans d’Israel però no tenen gaire drets o esperances. Netanyahu, un home sovint acusat de corrupció i capaç dels equilibris polítics més inimaginables per evitar judicis, s’oposa radicalment a un estat palestí i en canvi segueix repetint que els Palestins no reconeixen el dret Israelià d’existir, com si ell reconegués el mateix dret als Palestins. Els petits partits d’extrema dreta que el mantenen al poder, són encara més violents demanant l’expulsió de tots els àrabs i n’hi ha que promouen la violència al territori ocupat de Palestina, fins i tot distribuint de franc armes entre els colons israelians. Incomprensiblement, Republicans del Congrés han invitat Netanyahu quatre vegades a Washington a donar discursos polítics al Congrés sovint atacant principis del govern legítim americà. (Estava molt indignat que Obama volia firmar un tractat amb Iran).
Potser algú es pregunta d’on ha sortit aquest pes tan gran israelià dintre la política nord-americana? Hi ha una cosa que és important encara que en aquest moment sembla haver renunciat a la glòria i visibilitat del passat, que és l’organització AIPAC, (American-Israel Comitè d’Acció Pública. Qui vulgui pot mirar el Web AIPAC.org, que abans era molt explícit afirmant la necessitat d’educar els polítics i ciutadans Americans sobre el significat i necessitats d’Israel. Abans organitzaven mítings polítics enormes, amb discursos del President i dels polítics més importants, però ara cal trobar una app per saber què fan. No és difícil explicar-ho pero és fàcil d’entendre: com que el problema més gran dels polítics americans és trobar diners per la campanya de reelecció que pot ser caríssima (diuen que Trump i la Kamala Harris ja tenen a la butxaca uns $300 milions, i molts Senadors en necessiten també molts) i com que els diners venen nomes de subscripcions populars o de donacions de grans multimilionaris, és natural que els aspirants a ser elegits els busquin. Abans la gent de l’AIPAC invitaven candidats a una entrevista i els donaven una nota revelant si eren prou amics d’Israel o no. L’AIPAC en aquells temps (ara no ho sé) no donava diners; el que feia era donar noms de milionaris disposats a ajudar a candidats amb bona nota d’aprovat. En l’actualitat, sí que AIPAC dona diners i els dediquen sobre tot a ajudar gent per fer fora adversaris polítics amb una bona campanya. Aquest any ja ho han fet exitosament amb diputats que s’interessaven pels Palestins, i això que eren només les primàries. Quants diners oferiran quan s’acosti l’elecció? Que el lector tingui en compte que res d’això és il·legal i que ni poden ni volen amagar-ho.
Conclusió Final. La fundació d’Israel fou molt complicada i és difícil fer justícia a tothom. És que ningú va reconèixer a temps com de malament anaven les coses? Israel havia caigut en les mans de partits d’extrema dreta dirigits per un polític aventurer i perillós com Netanyahu, mentre que entre els Palestins és difícil trobar actualment personalitats esperançadores. Els Jueus i els Palestins són éssers humans vius amb drets i aspiracions. Sembla que el govern federal dels EUA hauria de trobar una sortida justa i humana diferent de regalar tones d’armes perilloses.
Una de les coses més desagradables que feia o potser encara fa AIPAC és anomenar a tothom que criticava Israel un “anti-semita” i encara ho fan amb qui intenta parlar de Palestins. Doncs no: hi ha tristament molts anti-semites verdaders pel món. Fa uns dies vaig veure a la TV un jove amb un ganivet a la ma que sense cap raó atacava tres joves jueus amb vestits típics que anaven pel carrer parlant entre ells; hi ha temples (sinagogues) que han estat atacats amb bombes i explosius; hi ha ciutadans jueus que han estat assassinats. Això sí que és verdader anti-semitisme. I cal considerar també que hi ha molts jueus dintre i fora d’Israel que estan contra les actuacions de l’extrema dreta i la guerra i ara han d’aguantar que molta gent només degut a la seva religió els molesti sense preocupar-se de què pensen.
Joan Gil
No hi ha resposta