Els EUA són diferents

Aquesta és la durada de l’estiu i el temps annual de les vacances. No és que sigui el mateix que el calendari oficial, però s’hi sembla. El dia del començament de la sessió estival, és la Festa Memorial Nacional, (4th Dilluns de Maig) és la data quan cal recordar aquells que van donar la vida defensant el seu país. A més dels discursos, molta de gent surt de vacances i s’obren les piscines. El dia de  closure en setembre s’anomena Labor Day, quan es tanquen les piscines i aviat caldrà  tornar a l’escola, però el Labor Day és molt més difícil d’entendre. És degut la mania que tenen els polítics americans de pensar que  és una festa comunista i per això cal celebrar-la un al altre dia, com el Congrés i el President  van decidir durant la Guerra Freda. De debò? Un petit detall: Allò que hom recorda el 1 de Maig és l’aniversari de la sublevació o Albarot de la Plaça Haymarket de Chicago (de la què els treballadors lluitant per només les 8 hores a la feina no en tenien cap culpa) que va tenir lloc en Maig de 1886, mentre que Revolució Soviètica no va arribar fins 1917, uns 30 anys després. Tant els socialistes com els comunistes també s’en vanten molt de la festa sense dret, perquè resulta que la fundació dels primeres sindicats, cooperatives i la lluita obrera foren introduïdes als EUA per les unions anarco-sindicalistes, grups progresstius molt poc associats amb la mateixa violència de la què la policia i els empresaris en feien constant ús.

Tornant a la Festa Nacional que inicia l’estiu, un tema verdaderament extraordinari que va acabar amb un èxit inexpectat i fabulós que havia salvat al país amb un gairebé miraculós final d’una guerra horrible als EUA fou el monument a les víctimes de la Guerra del Vietnam. Aquella atrocitat, que gairebé va acabar en una tragèdia, (potser en van haver moltes de tragèdies) i on la guàrdia nacional va arribar a matar a trets estudiants pacífics, on Hollywood i la literature ensenyaven els soldats (encara en servei obligatori) com addictes a drogues, abusadors sexuals, assassins. El tema, desenvolupat molt lentament tant per ràdio com amb els veïns, partits i sindicats, i els ex-amics acabava amb baralles, insults, mentides i amenaces tant contra els uns com contra els altres, i havia esdevingut vergonyós  i indigne del poble Americà que acabava de sortir amb èxit dubtós de la guerra contra Xina i Korea, per no parlar de la Guerra Mundial i potser tenien un Exèrcit més optimista del què caldria. En qualsevol cas  la guerra del Vetnam no semblava acabar-se mai i molta gent, tant pares i familiars com ex-combatents i famílies dels ferits i mutilats semblaven odiar-se a mort. Tot va començar quan Vietnam, una ex-colònia francesa, va derrotar a Dien Bien Fu espectacularment els seus colonitzadors no-desitjats. Hauria semblat lògic tornar la llibertat conquerida amb tant esforç als vietnamites potser amb algun ajut temporal, enlloc de passar la responsabilitat a un grup de les NU que va posar en càrrec al President Eisenhower, que es va limitat a enviar-hi consellers militars i armes al Sud d’un país arbitràriament dividit en dos, el Nord i el Sud. La guerra va tornar a començar aquesta vegada amb els Americans al favor del Sud. Però ay las com es va complicar. El nou President Kennedy es va atipar i va enderrocar la dictadura sudista de dretes (i segons certs autors va autoritzar l’assessinat del President Sud-Vietnamita). A més va cometre l’error insoluble i garrafal de fer desembarcar un exèrcit americà complet al centre de Vietnam del Sud sense molestar-se a notificar el govern local. El seu successor Lyndon Johnson fou qui va veure més clarament i amb desesperació en quin embolic s’havia ficat. Tenia por que l’una o l’altre meitat del Congrés el volgués destituir segons  què intentés fer. Cal recordar la catàstrafe del Golf de Vientien on la Casa Banca va afirmar que retaliava els Vietnamesos per una agressió  (poc digna de crèdit) vietnamita, mentre diaris com el NYTimes aconseguien explicar la veritat, que Johnson havia mentit i que era ell l’únic agressor. Johnson ja no es va poder fer reelegir però el Partit Demòcrat reunit a Chicago fou atacat per grups d’estudiants i adversaris creant una altra tragèdia. Uns estaven a favor de tirar la guerra endavant i altres de tot el contrari. Com es podia arreglar? Johnson verdaderament havia de plegar. El President Nixon va continuar els bombardejos greus a Cambòdia i Laos i fins i tot el darrer American comandant general fou destituit. L’anomenada sublevació de l’Any Nou dels Nordistes a tot el territori, fou guanyada pels americans tot i veient clarament que la guerra estava ben perduda. Fins i tot Richard Nixon havia decidit acabar amb la guerra. Un dificilíssima Conferència de Pau manada per Nixon i el seu recentment mort Henry Kissinger (secretary d’Estat en aquells temps) van establir un Alt el Foc que tothom entenia que seria breu. Mesos després, el govern de Hanoi al Nord va estudiar la situació i el seu Cap de Govern va manar intentar una petita provocació a veure què passava. En Nixon ja havia hagut de plegar degut al Watergate i el nou President Gerald Ford estava al poder. Al  poc temps l’exèrcit nord-vietnamita de fet ja havia començat a entrar  a tot arreu. L’Ambaixada Americana no estava preparada i el terror es va estendre per tot Saigon (Per cert, Saigon es diu ara Ho-Chi-Min City) Jo recordo molt bé el discurs final del President Sudista traduït a  l’Anglès: Que tots es seus soldats deixessin de disparar i resistir. I que en l’hora de la seva victòria, que els nord-vietnamites recordessin amb pietat que eren tots germans. I que ell no fugiria, sinó que els esperaria dintre del Palau presidencial. Aviat una columna de tancs es va posar en marxa en aquesta direcció.

Quin desastre tan gran! La gent no es volien reconciliar. Sembalava com si tots encara tinguessin set de venjança. Els soldats que tornaven eren acusats de ser assassins i addictes a dogues i no trobavan feina i sovint eren insultats. Al final un grup va decidir construir un monument a les víctimes de la guerra (58,312! morts i 265,000 ferits) amb diners públics i una recompensa de 20,000 i que el concurs quedava obert. Es construiria al costat, un xic amagat, del monument a Lincoln. Es presentarien tants candidats com volguessin i en van rebre 1,400 submissions, totes d’artistes desconeguts amb el nom amagat. En aquell moment un mestre d’un College d’Arquitectura elemental, es va fixar en una estudiant poc brillant nascuda als EUA d’immigrants xinesos i estudiant a una escola poc coneguda a Ohio. Es deia (i es diu) Maya Lin,tenia 19 anys (ara en té 64). El mestre li va dir que com semblava que ella s’interessava molt per monuments i coses funeràries, perquè no es presentava al concurs? Potser aprendria alguna coseta. El seu nom, per descomptat quedaria secret a manys que guanyés. La Maya s’hi va interessar, però amb 14,000 sol·licitants, es pensava que no en sentiria parlar més.

Tot el que està escrit al destí, acaba passant. La Maya no n’havia sentit parlar més. Gairebé tres anys anys després quan la noia ja en tenia 21 anys i vivia a una petita cambra de l’escola, un dia se li van presentar visitants. Venien a felicitar-la perquè acabava de gunyar els $20,000 i podria dirigir la construcció. Ja li van dir que també els havia admirat veure l‘edat que tenia, però ja havia guanyat i prou.

Sembla mentida que una noia de 19 anys sigui l’única capaç d’entendre què vol i necessita el públic. El sistema, que jo recomanaria  a tothom, no podia ser més senzill. Consistia en bastir dues parets negres formant un angle amb els noms de tots els els morts en l’ordre que van morir ocupant tota la paret. Els seus noms estanven gravats de forma que era possible venir amb paper i llapis per calcar el nom i endur-se’l a casa. Hi havia també molt espai per deixar-hi cartes, petits obsequis o records. Els visitants en deixaven tants que calia recollir-los cada dia. Al començament van venir pocs relatius o amics però el nombre de visitants va pujar ràpidament. La gent es posava a plorar, a embraçar-se, volien sempre calcar el nom del difunt, s’ajudaven els uns als altres, s’explicaven històries… La Guerra s’havia acabat. Al menys les hostilitats obertes s‘havien acabat

No és que tots es membres del tribunal o altres visitants s’ho prenguessin bé, ben al contrari. Hi havia gent que volien escenes heroiques de guerra i banderes. El milionari que havia ofert els 20,000 se’ls va quedar. Al final van afegir dues estàtues en aquest estil guerrer als dos costats de l’entrada, com si fossin dos guàrdies.

Però la Maya va esdevenir molt famosa, va obrir un taller especialitzat a Nova York i jo crec que encara va guanyant diners.

Joan Gil

Tags: Labor Day, Maya Lin, Memorial Day, Vietnam Monument

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS