04 ag. 2023
Falange Española i Classe Treballadora: Incident al Camp de la Bota en 1965
El Camp de la Bota, situat a l’àrea del Fòrum on aquest autor va exercir breument la medicina després de rebre el títol, fou un barri enorme d’immigrats espanyols pobres, molt ben descrit a la Viquipèdia. Fundat per un exèrcit francès invasor, la caserna i el camp de tir van adquirir mala anomenada degut a les moltes execucions que hi van tenir lloc, i van anar passant de mà a mà fins al franquisme. Les barraques estaven a ran de la platja i tocaven la vora del Besòs. El nou règim va continuar els afusellaments per castigar i intimidar. Vaig arribar a conèixer algunes persones que hi vivien i la majoria eren gent agradable i amistosa. A més un antic professor de la meva escola, el Pare B, un home molt progressiu hi residia a una barraca com a “sacerdot obrer”, una categoria introduïda sobretot per l’Església Francesa. Els metges del dispensari dormíem una o dues nits a l’edifici. Un dia un policia gris espanyol em va dir que era molt perillós dormir tot sol a aquell lloc. No m’ho va semblar mai. La majoria de residents eren bones famílies pobres que només volien viure a Barcelona, trobar feina i un pis. Vet aquí què va passar un dia.
Dos residents falangistes
No hi havia tants cotxes com ara. Per anar al Camp de la Bota calia prendre un autobús que arribava fins una mena de plaça amb una sortida al costat del mar que semblava única. Un parell de vegades, arribant a treballar el cap de setmana, vaig veure a la cua pel bus dos homes d’edat mitjana en l’uniform falangista de gala, boina roja incluïda, que havien sortit del Camp, probablement per anar a alguna reunió.. La cosa cridava l’atenció i no em vaig poder estar de preguntar a un conegut qui eren i què feien. Estan bojos, em van respondre. Tots dos havien lluitat amb els Nacionales durant la Cruzada (com anomenaven la Guerra Civil) i havien guanyat medalles i conegut gent poderosa i haurien pogut treure’n molt, però ells enlloc d’aprofitar-se’n preferien viure com tants espanyols en la miséria lluitant per la justícia social. Possiblement podrien ser una parella homosexual, però en aquells temps ningú mencionava una cosa tan terrible.
La Falange era un partit fundat per l’encara jove José Antonio Primo de Rivera, fill del Dictador militar del mateix nom i aristòcrata. En JA es va inspirar en la ideologia i estructura del Partit Nazi que l’enlluernava. Era un home jove, arrogant i poc simpàtic, que utilitzava un llenguatxe que sonava heroic i antiquat, a més de pretensiós. “Tenemos Voluntad de Imperio. Creemos que España volverà a buscar su gloria y su grandeza por las rutas del mar.” Qui s’hi interessi, pot llegir els 20 punts programàtics escrits per al seu partit. En els seus discursos ell sonava sovint amenaçador i cruel. Perquè calia ser amistós i tolerant amb gent que molestaven? Ell defensava la dialèctica necessària dels cops de puny. Degut a la forta connexió alemanya molts afiliats de la Falange eren antisemites, però ell no en volia parlar mai. Escamots seus armats atacaven i mataven adversaris, igual que les SA de Hitler. En 1933 es va juntar amb les JONS castellanes, un grup antisocialista obrer que deia lluitar per la justícia social i estava dirigit per Ramiro Ledesma. En JA fou elegit diputat a les penúltimes Cortes d’abans de la Guerra i va començar a intrigar per fer intervenir Hitler a Espanya i acabar amb la República, enviant representants a Berlin. L’elecció del Front Popular en 1933 li va anar molt malament: FE de les JONS va treure només 0’7 % del vot total i en JA va perdre l’escó. Tingué la desgràcia de ser arrestat per traïció promovent a l’estranger la guerra contra la República i en Març de 1936 fou traslladat a la presó d’Alacant poc temps abans del “Movimiento Nacional”. Ja durant la guerra civil, fou sentenciat a mort per afusellament per un jurat legal de ciutadans. Diuen que la República va oferir a Franco un intercanvi de presoners per salvar-lo, que fou rebutjat. Franco no volia haver de coexistir al costat de JA que li faria molta nossa i no va respondre. JA morí afusellat en Novembre i fou enterrat localment. Franco, content d’haver-se lliurat d’ell, va trobar útil introduir el cult de la personalitat de José Antonio, prenent el Dictador control total del partit, que seria aviat bandejat. Després de la Guerra grups de falangistes van desenterrar en JA ( la seva tombs va quedar oberta, la “huella” del seu cos fou celebrada com una relíquia). El taüt fou traslladat a peu d”Alacant fins l’Escorial i fou enterrat davant de l’altar de la Basílica del Monestir de l’Escorial, fins ser traslladat anys després al Valle de los Caidos. Recentment, quan les coses van canviar, la seva família el va desenterrar per tercera vegada i dur al Cementeri de Sant Isidro a Madrid. El General Franco va començar a usar tots els senyals, expressions i algun principi de la FE de las JONS, i es va proclamar líder total del partit. En canvi aquest “anti-partit” com deien ells va perdre tot el poder, ignorant les promeses (falses) de “ justicia social” fetes pel partit. L’incident descrit tot-seguit demostra com era de verdadera la “seva justícia social”.
Compra-venda de barraques al Camp de la Bota
Els que ja tenim molts anys recordem encara el problema gravíssim, algun cop tràgic, de la falta d’habitages, que en aquells temps eren sempre pissos, i que va durar molts anys acabada la Guerra. Degut a l impossibilitat de trobar un pis, molta gent sobretot jove no es podien casar o havien de seguir vivint a un racó de la casa dels pares. Entre les mesures populistes introduïdes pel règim, el Govern franquista va inventar una absurditat greu que va empitjorar-ho tot: va prohibir les pujades de lloguer totalment. Oi que sembla bé? El problema és que quan no es poden guanyar diners o almenys recuperar l’investiment, els propietaris no volen ni fer millores, ni arreglar coses trencades ni construir res perquè perden diners. La catàstrofe lògicament va empitjorar. L’emigració del camp espanyol on no hi havia feina, cap a ciutats com Barcelona i Madrid va augmentar i els immigrants van acabar bastint i vivint en barraques sobretot a Barcelona el Camp de la Bota i Can Tunis a Montjuïc. En aquest moment, una nova forma d’abús i falta de vergonya va aparèixer: durant una transacció algú amb autoritat insistia en cobrar un traspàs no inclòs al preu o qualsevol altra despesa legal, que calia pagar addicionalment per poder llogar o comprar un habitatge. De gent que insistia en cobrar aquest traspàs tan cruel n’hi havia a tot arreu.
Una ordenança municipal prohibia vendre la barraca d’una família a una altra. Si alguna família se’n anava o intentava vendre la barraca, un equip municipal es presentaria immediatament disposat a buidar i enderrocar la residència en l’acte i sense compassió. Ara que naturalment pagant un traspàs a un cert funcionari, l’ajuntament no en sabria res i la venda podria tenir lloc. I aquí és on es va armar la grossa, perquè com això era un robatori il·legal a gent pobre, tant el nou com l’antic propietari s’havien negat a pagar res. Segur que la llei i la policia els defensarien. Potser ho deien de broma.
Era el matí quan la brigada municipal es va presentar amb homes i màquines per eliminar l’objecte de la discòrdia. Com que molts n’havien sentit parlar, grups de residents van intentar evitar l’enderrocament ficant-se al voltant i dintre, però l’equip municipal venia acompanyat de policies. En aquest moment el capellà obrer, Pare B va intervenint aconsellant als residents indignats que seguissin ocupant la barraca per protegir-la. Era com una petita insurrecció i el capellà seguia cridant i repetint en veu alta les raons. La policia estava a punt d’arrestar-lo, però en aquell moment els dos falangistes residents que coneixien el cas i també estaven indignats, es van presentar, dirigint-se als policies i treballadors per denunciar la injustícia i afegir que com ells dos, antics lluitadors per Déu i per Espanya a la Cruzada, volien recordar a tots els presents que el Movimiento Nacional (títol que els franquistes usaven referint-se a la Falange) havia lluitat i molts havien trobat gloriosament la mort en defensa no sols de la pàtria sinó de la justícia social que no existia a Espanya. Si els agents gosaven destruir la barraca per una denúncia d’un empleat corrupte, ells, tots dos, anirien en l’acte a l’oficina del Governador i “Jefe Provincial del Movimiento”, el seu superior, exigint l’atur del crime i el càstig de tots els culpables. Sense tenir por, els policies i empleats van arrestar per una estona el capellà per treure’l del lloc enviant a casa els residents que seguien protestant. Fet això, van procedir a enderrocar la barraca ignorant al mateix temps els dos falangistes. I aquests desgraciats que havien vist amb els seus propis ulls quina mena de justícia social els franquistes havien imposat, van anar primer a la comissaria de policia, sense treure’n res i després a l’oficina del Governador Civil (actualment representació del Gobierno a Catalunya). A aquest lloc ningú en volia saber res, ni volia acceptar cap denúncia ni prometre res. Els van anar enviant d’una oficina a una altra perquè Su Excelencia el Gobernador Provincial estava ocupat. Desesperats, sens dubte els dos homes havien finalment entès la trama. Gairebé plorant van tornar el vespre al Camp de la Bota dirigint-se a la barraca del capellà catòlic, el Pare B, a qui els policies van alliberar després de l’incident. Els Falangistes van descriure els seus esforços tan sicers com inútils i, quadrant-se davant del religiós, van alçar al mateix temps els braços fent el salut feixista.
Fou un espectable molt trist. Una família necessitada havia perdut la residència i dos homes van aprendre la falsedat del partit a qui havien dedicat tota la seva vida. Havien trobat que tot havien estat mentides.
Joan Gil
No hi ha resposta