Els EUA són diferents

Aquest apunt és una repetició bastant similar a un text publicat gairebé exactament fa tres anys, que va tenir molts lectors.

L’òpera “La Traviata” és probablement l’obra més coneguda i una de les millors de Giuseppe Verdi. Jo l’he vist cinc vegades a un escenari i recordo una versió cinematogràfica magnífica interpretada per un Plàcido Domingo molt més jove. La història molt emocional (com totes les bones òperes han de ser) que exposa és ben coneguda: Alfred, un jove estudiant acabat d’arribar a París, s’enamora perdudament d’una cortesana de gran luxe anomenada Violeta i la convenç perquè es retiri per viure dedicada només a ell al camp. El pare d’Alfred apareix i explica a Violeta que aquest escàndol tan gran, si s’arriba a conèixer públicament,  impedirà el casament d’una filleta innocent, un verdader àngel, germana d’Alfred. El pare arriba a oferir diners a Violeta. Ella els rebutja, però commoguda per la història, Violeta abandona Alfred i torna a París. Alfred, molt desenganyat i interpretant la resolució malament, la troba a Paris i la insulta en públic. A l’acte final, el pare ha fet comprendre a Alfred la injustícia del seu jutjament i la noblesa de Violeta i es presenten tots dos al llit de mort de la cortesana a demanar perdó. Massa tard.

Com molta gent sap, aquest argument segueix bastant bé el contingut d’una famosa novel·la francesa escrita per Alexandre Dumas fill, “La Dama de les Camèlies”. Al poc temps de ser publicada amb gran èxit, fou duta a l’escenari del teatre i interpretada per la famosa actriu Sarah Bernard i aviat Verdi en va fer una òpera. Dumas fill no va arribar a la mateixa categoria del seu gloriós pare, però fou sens dubte un gran escriptor que a més va declarar que la història era en part autobiogràfica. Qui sap. En qualsevol cas, l’argument operàtic no hauria estat digne d’ell. Els objectius d’un compositor com Verdi i un escriptor com Dumas són molt diferents: una òpera busca primàriament despertar al màxim les emocions del públic i sovint fins i tot fer plorar als espectadors; un bon escriptor en canvi intenta retratar la societat on viu i denunciar la hipocresia i injustícia del temps. L’argument que Dumas havia presentat era, si fa o no fa, el mateix que Verdi treu a l’escena, però explicat de forma molt, però que molt diferent. Podeu llegir, sisplau i si voleu fer comparacions a continuació, un resum de la història creïble, gairebé naturalista i sovint cruel que va escriure en Dumas.

La Dame aux Camelias, per Alexandre Dumas,fill

Alfred és un fill d’una família acomodada de les províncies que ha vingut a París. Ha pres com tothom una amant jove que no li agrada perquè no és prou refinada o educada i ni la pot endur ni presentar enlloc. Un dia veu a un parc la meravellosa Violeta passejant en un cotxe de cavalls i queda embadalit. Un amic seu li explica que és una cortesana i que si vol, li pot presentar perquè ell la coneix. No li donaria cap problema perquè estava malalta de tuberculosi i es moriria aviat. Alfred i el seu amic tornen a veure-la a la llotja d’un teatre (on sens dubte va regularment a buscar negoci). La dona porta sempre una camèlia al pit, gairebé cada dia blanca, excepte 2-3 dies al mes quan és roja. L’amic l’invita a pujar a la llotja durant l’entreacte a conèixer-la, però Alfred, tímid i emocionat, sembla tremolar de por. Violeta els saluda afectuosament però demana que li portin xocolates. Els dos joves van a la botiga del teatre, i l’Alfred vol fer una selecció especial de bombons però l’amic li diu que no sigui ximple, agafa una caixeta ja embalada i diu que ja n’hi ha prou. Tornats a la llotja de la Violeta, l’Alfred segueix tan emocionat que no por parlar i avergonyit fuig de la llotja mentre Violeta riu.

Dies després, els dos homes es tornen a trobar. L’amic suggereix que vagin al pis de la Violeta que tant l’interessa, a veure si hi és. Alfred, horroritzat, respon que hom no pot visitar una dama sense haver avisat prèviament.  Però la Violeta no és cap dama. El que segueix es una versió molt diferent del famós banquet on comença l’òpera Traviata amb el brindis Libbiamo, libbiamo, cantat pel tenor a una gran sala plena d’homes vestits de gala. Doncs no. Els joves troben la Violeta parlant amb un baró ja molt vell que sempre repeteix que vol que vingui a viure només amb ell i li porta regals caríssims, però la Violeta no el pot aguantar i aprofita l’arribada dels dos joves per engegar-lo. Volen dinar? Una minyona treu pollastre i tots tres seuen a la taula a menjar. Mentre l’amic intenta lligar amb la minyona, Alfred finalment aconsegueix parlar a la Violeta confessant la seva passió. La dona vol respondre però es posa a tossir sang i es retira precipitadament al seu dormitori. L’Alfred la segueix. La Violeta té una petita palangana de plata a l’habitació on pot escopir la sang i al final respon a Alfred. Molts homes, alguns d’ells joves, ja li han proposat el mateix que ell vol, dient que tenen diners, però al poc temps es presenta un pare indignat exigint que l’afer s’acabi o ell li retirarà els diners i l’herència. I la dona es queda penjada sense res i pot haver perdut la clientela. Fa un discurs lamentant la posició tan trista  de les prostitutes (sí que utilitza aquest mot enlloc de “cortesana”).

Però Alfred i Violeta (segon acte de l’òpera) acaben vivint junts tots sols en una casa al camp. Aleshores, quan l’Alfred no hi és, es presenta sense avís el pare que en aquest cas canta gairebé exactament la mateixa història lacrimògena de la pobra filleta que ell  té, que perdria el promès que tant estima per culpa de l’escàndol que està fent seu germà. Ara bé: el pare, després de parlar amb la dona i oferir-li diners en va, es troba amb Alfred a París i li diu que ha parlat amb la Violeta i la noia li ha agradat molt i que és  molt sensible i intel·ligent. I que al capdavall ell de jove també tenia una amant i molts joves solters encara en segueixen tenint una i que la Violeta és millor que moltes altres. O sigui que endavant i que tot s’arreglarà (això no surt a l’òpera).

Alfred torna a la casa i troba que la Violeta se n’ha anat desprès de parlar amb el pare i es pensa que la dona l’ha rebutjat. Se sent traït, ofès, i jura venjar-se.

Tornats a Paris, tant l’Alfred com la Violeta surten amb altres companys. A la Traviata ensenyen com Alfred guanya al joc diners de l’amant de Violeta de torn, i llença els diners als peus de la dona en pagament públic dels seus serveis. És molt espectacular i emocionant pero no és com va a la novel·la. En realitat, Alfred comença a perseguir I espiar la dona de forma amenaçadora per totes les sales de joc i llocs d’entreteniment de Paris, mirant-se-la fixament sense parlar mai amb ella. La Violeta pateix molt amb aquest asseig i no ho pot aguantar, perquè secretament segueix estimant l’Alfred.

Finalment un dia es presenta desesperada al pis de l’Alfred i li diu que ja no pot més, que deixi de perseguir-la, i que faci amb ella allò que vulgui. L’endemà, el venjatiu Alfred  li envia al seu pis un sobre amb un bitllet de banc i una nota dient que era en pagament dels seus serveis la nit anterior. Desesperada, la Violeta accepta anar de viatge a Anglaterra amb un altre senyor que coneix, però de camí es mor de la tuberculosi i l’acompanyant paga per retornar el cos i enterrar-lo a París.

La novel·la comença i acaba amb un narrador desconegut que no té res a veure amb els esdeveniments i entra per casualitat al pis de Violeta ja enterrada a mirar la subhasta de la seva propietat per pagar els deutes que la dona havia deixat. És en aquest indret on el desconegut es troba i parla amb l’Alfred que està molt penedit de la seva conducta I ho explica tot. Tots dos homes van al cementiri i veuen que la Violeta està enterrada a una fossa comú sense nom perquè la seva família al poble era pobra. Paguen per desenterrar-la i traslladar la Violeta a una bona tomba amb una làpida inscrita amb el seu nom. De camí, Alfred demana que obrin la coberta del taüt per veure la dona per darrera vegada i veu que està ben vestida però la cara està ja descomposta. La tornen a enterrar. I en Dumas fill abandona el lector terroritzat i gairebé angoixat.

Sembla mentida que la mateixa història hagi pogut ser explicada de dues formes tan diferents.  El personatge que més canvia és sens dubte Alfred. A l’òpera ell és un jove romàntic que fa una equivocació; Dumas el descriu com un noi acabat de sortir de l’escola, ingenu, tímid, socialment inepte i mal educat però capaç de venjança i  crueltat quan les coses surten malament.

Joan Gil

http://Joangil.pubsitepro.com

L’altre dia la inigualable Televisió Pública Americana (PBS) va transmetre un documental informatiu  sobre el cas de l’anomenat Espectre de l’Autisme, nom justificat, enlloc de simplement “Autisme”, per la varietat i diferent severitat dels símptomes.   Allò que abans s’anomenava Síndrome d’Asperger ha esdevingut ara una de les formes més favorables i tolerables de l’autisme. El documental començava amb la història commovedora de com era de cruel i inhumà el tractament que al segle XIX rebien els nens amb una malaltia mental, que eren abandonats, oblidats i tancats fins la mort a certes institucions. Un home, advocat, també havia deixat un fill a una d’aquestes institucions, però quan va tornar a visitar-lo, enrabiat i indignat pel tracte que rebia, va treure’l i va dedicar tot el seu temps lliure a parlar, jugar i mirar d’entendre el seu fill. Naturalment no sabia com fer-ho, però intuïtivament va aconseguir millorar-lo i integrar-lo bé a una comunitat, una ciutat petita, que el va acceptar com un home diferent que conduïa un cotxe propi, rebia visitants amb el mateix problema i jugava al golf. Aquest pare  va escriure una descripció detallada de la conducta del seu fill que va enviar a un psiquiatre. Aquesta fou la primera descripció, gairebé perfecta no obstant que el pare no era metge, del problema que era anomenem autisme i  que iniciaria el seu estudi científic. Fou un verdader cas d’amor paternal.

Què és l’autisme?  És un error del desenvolupament del cervell humà que resulta principalment en problemes de llenguatge i d’integració social. Actualment n’hi ha un entre 44 nadons, és molt més freqüent entre nens que nenes (4×1), té moltes causes, entre moltes altres hereditàries (mal definides encara), sovint es pot diagnosticar ja al primer o segon any de vida (abans hom deia entre 4 i 6 anys), i no afecta l’aspecte físic del nen. Cal afegir que no sempre es diagnostica en nens, sinó també més tard en joves i adults, i que hi ha homes grans que ho saben i no diuen res. Abans hi havia l’opinió que era més freqüent entre fills de parelles molt ben educades o professionals, cosa que era un prejudici. Afecta totes les capes socials.

Com qualsevol altre error de desenvolupament, és incurable però no intractable i de fet si els pares tenen accés a terapeutes escaients o recursos econòmics per obtenir-los, aprenen les coses que ells també han de saber, i tenen la paciència que cal, la majoria poden esperar que el tractament resulti en millores considerables. Vet aquí molt simplificat el problema bàsic d’un infant autista: a diferència d´altres nens, no entén la societat on viu ni sap com adaptar-s’hi correctament. Si el lector permet un exemple una mica groller i sens dubte incomplet, pot imaginar-se què passaria si ell es trobés de sobte a un planeta llunyà on no entén ni els costums ni el paisatge ni res, ni sap què volen els residents o esperen d’ell. No es posaria també a cridar, colpejar o picar de peus? Tornant al món real, un documentari ensenyava una noia ja gran dient: “Ni entenc ni m’agrada la societat, però m’han ensenyat quines coses no puc fer o he de fer per força, i visc bé.” Aquesta noia descrivia un final feliç del tractament rebut. Havia après a integrar-se socialment. No és raonable pensar que tots els malalts puguin arribar tan lluny, però alguns atansen un futur acceptable. Als EUA moltes mares van haver de lluitar per anys per tal que els seus fills fossin admesos i aprenguessin a l’escola enlloc de ser rebutjats. Molts mestres es queixaven que aquests nens no obeïen el mestre, o es posaven a cridar enmig d’una llicó o es barallaven amb altres nens. Ara l’obligació d’ensenyar existeix però és difícil saber com de bé es compleix i sovint cal recórrer a escoles especials. I a queixes.

Símptomes més freqüents.  Cal entendre que n’hi ha tants i són tan variables i diferents d’un pacient a l’altre, que és impossible llistar-los tots i sens dubte hi haurà pacients que dominen coses que la majoria no poden.

El símptoma més famós i estès de tots és que els pacients no poden o no volen mirar als ulls.

Dificultats parlant: n’hi ha que no parlen, altres ho fan sols en monosíl·labs o paraules soles, o sentències molt breus.

Sovint ignoren instruccions verbals, que no semblen processar o valorar bé. Hi ha autistes que no responen al seu nom o no accepten cap mena d’instruccions. Els mestres d’escoles especials saben que els pupils són més receptius a estímuls visuals com vídeos o escrits i alguna vegada fins i tot el mestre ha de recórrer a signes corporals que els alumnes entenen millor.  Tenen formes pròpies de fer moviments, d’aprenentatge i de pagar atenció que el mestre ha de conèixer. Un altre problema que pot aparèixer a l’escola, és que aquests nens no fan amics fàcilment.

Els pitjors problemes surten a casa. Molts malalts tenen l’obsessió de fer moviments breus, repetitius amb els braços o les cames o el cos que repeteixen en públic durant molta estona. Accepten joguets i en tenen molts. Sovint tracten les seves propietats de forma escrupolosament ordenada i s’enrabien quan algú toca res i canvia coses de lloc. Al documentari de la PBS ensenyaven coses que semblaven còmiques: un nen posava tots els seus ninots al sòl en línia recta a través de tot el pis i no volia que ningú ho toqués. Un altre després d’alçar-se del llit, el cobria amb uns ninots d’animals que omplien tot el llit tocant-se l’un als altres. Però molt són notables per l’ordre en què mantenen les seves coses, llibres i papers. No obstant, també hi ha crits i plors desagradables. Un grup molt petit de malalts pateix de conductes horribles, com pegar els altres o estavellar el cap contra la paret. Són coses que han de ser tractades per psiquiatres. Molts d’aquests nens semblen tenir un interès poc comú per números i comptes, una cosa que dura tota la vida i probablement interessaria a moltes companyies comercials.

Un altre problema seriós es el de la vulnerabilitat. Poca gent entenen o respecten problemes especials individuals i hi ha qui es pot sentir ofès per la conducta atípica d’un autista i atacar-lo. Al documental es veia el cas d’un noi gran que tenia la mania de mirar si els panys de les portes dels cotxes aparcats pel carrer estaven ben tancats o no i la policia el va agafar sospitant que era un lladre.

Cal finalment acceptar la idea que no hi ha cap test o anàlisi per fer el diagnòstic, que sols es pot fer amb  observació.

Els “Savants” paraula francesa freqüentment usada que vol dir “savis” i en aquest cas s’aplica a autistes que han desenvolupat una habilitat extraordinària, inaccessible a altra gent, tal com tocar de memòria peces llargues al piano, o fer esculptures, o dir sense dubtes quin dia de la setmana era el 20 d’abril de 1950, o multiplicar sense dubtes xifres de 4 o més números, o comptar les cartes a un casino per la probabilitat de predir quina seria la pròxima. Són verdaders nens prodigis i aquestes capacitats podrien ser utilitzables per trobar feina. Quan això s’ensenya a la TV o pel·lícules, és irritant que s’ignorin les parts més dures i difícils del nen autista, concentrant-se només en els èxits.

Cal afegir una cosa: els Savants demostren que el cervell humà sembla ser un ordinador amb capacitats addicionals no sempre usades, que alguna vegada poden aflorar. Per aquesta raó, encara que la majoria d’autistes tinguin un coeficient intel·lectual modest, el contrari pot passar i hi ha autistes adults amb intel·ligències fora de l’escala, destacant en recerca, negocis i universitats. Hi ha exemples al final.

Tractament. Hi ha diferents formes, que els professionals coneixen, però potser cal destacar la terapèutica “behavioral” (de conducta, o com es digui en català) on es tracta sobretot d’analitzar amb el malalt molt detalladament un per un tots els passos, raons i incidents que han dut a un problema o una crisi i fer entendre al pacient que li convindria pagar atenció i canviar. Sembla fàcil, però cal estudiar per saber com fer-ho. Addicionalment, una escola especial, quan n’hi ha una accessible, també és molt bona idea. En general, en la majoria de casos el tractament per professionals  resulta en millores considerables

Com acaben. Hi ha de tot. Entre els perills a l’edat adulta en un cas no resolt, cal nomenar atur laboral, educació insuficient, dificultat formant una família i aïllament social sense cap amic. O tot el contrari. En medicina no es pot prometre mai res, però sempre anima molt sentir parlar de coses que van acabar bé. Vegeu si us plau tres exemples molt ben resolts (sense pensar que estigui a l’abast de tothom):

Warren Buffett, “Oracle d’Omaha” (estat de Nebraska), cap de la companyia d’inversió Berkshire Hathaway. Va arribar a ser l’home més ric del món, però ara amb una fortuna de només uns $110.000 milions ara no passa del cinquè. Té 92 anys. No fa gaire el PBS també va fer un altre documental ensenyant la seva condició d’autista amb un nombre de problemes. Aquest senyor tan important en general no pot sortir mai de casa sense anar acompanyat per estalviar-se problemes. És un home molt simpàtic, bondadós i caritatiu. Deixant de banda les seves biografies oficials, Berkshire Hathaway és una companyia que a més d’invertir a la Borsa compra i posseeix grans companyies industrials molt lucratives i vet aquí què ensenyava ell mateix al PBS sobre la seva forma de triar companyies per comprar: demanava els tres darrers llibres de caixa ensenyant tots (no sols els resums) els pagaments i ingressos fets per la companyia durant aquest període de tres anys i d’això deduïa si la companyia era bona i amb futur o no. Al començament de la seva carrera un periodista financer va escriure que era llàstima que a més de fer bones inversions fes coses tan rares. Desgraciat periodista! Si en Warren Buffett no hagués fet “coses rares” encara estaria treballant d’oficinista a un negoci d’Omaha.

Elon Musk. No cal esforçar-se gaire en caracteritzar-lo perquè ell mateix ja ha dit en públic que ha estat diagnosticat com a membre de l’Espectre Autista. Aquest senyor tan notable, que ara sembla haver perdut el lloc d’home més ric del món, amb només uns $182.000 milions, és un Sud-africà de Pretòria nascut en 1971, esdevingut després anant pel mon ciutadà canadenc i ara nord-americà. Cal recordar que va fundar la companyia predecessora de Pay-Pal, després SpaceX, de llarg la millor companyia espacial privada (ha abastit l’estació espacial millor que la NASA i ofereix a milionaris estades de setmanes a l’espai), la Boring, una companyia que fa grans túnels per millorar el tràfic a grans ciutats, va mig fundar Tesla, certes companyies per recerques biològiques extravagants i naturalment ara es propietari del Twitter. Vida privada? Dues vegades casat i divorciat amb la mateixa dona amb 7 fills, un tercer matrimoni sense fills i dos fills addicionals amb una amant.

Peter Shor, fa anys als famosos Bell Laboratoris, ara a l’encara més famós Massachusetts Institute of Technology a Boston, no té problemes explicant que té dos fills autistes i que ell mateix també en té símptomes. Per exemple, no respon quan criden el seu nom i es tira a creuar carrers de quatre carrils sense mirar el tràfic. La seva taula a l’oficina està coberta de papers blancs on escriu fórmules que guarda acuradament a caixes molt ordenades. Que perquè és famós? Per l’algoritme de Shor que va demostrar amb gran horror del Departament de Seguretat Nacional i l’Exèrcit americà que un futur ordinador basat en la física del quàntum no tindria cap problema trencant el codi ultra-secret (encryptation) de qualsevol programari, per exemple el que duen les armes de guerra. Resulta que l’Administració Biden ara ha hagut d’organitzar un programa especial intentant superar l’amenaça demostrada d’aquest algoritme Shor (si es possible). No se sap mai, però aquest home podria guanyar un Premi Nobel. Seia el primer Nobel autista conegut (però potser no pas el primer.)

Final. No fa gaire el Scientific American va escriure que potser hauríem de deixar córrer la noció de voler transformar tots els autistes en persones “normals” i que seria millor acabant acceptant-los com persones diferents. Què deu voler dir normal? Tots tenim les nostres manies i defectes. Membres d’aquest espectre autístic es troben a tot arreu i com la resta d’humans n’hi ha que són molt i molt poc intel·ligents, que tenen problemes amb la família, mala salut de petits i hi ha qui fa carrera i qui no en fa, n’hi que estan ben empleats i n’hi ha que no, qui sembla estar bé del cap i qui ha d’anar a un terapeuta o un psiquiatra, hi ha qui es casa bé i qui ho fa desastrosament o no ho fa. Si trobem un senyor particularment ordenat i organitzat que no tolera que li toquin res al despatx, què caldria sospitar alguna cosa? No és cap crim…

Joan Gil

http://Joangil.pubsitepro.com

La primera cosa a dir és que als Estats Units ningú té ni ha tingut mai Immunitat per res, ni els parlamentaris, ni cap govern, ni tan sols els jutges. I el President? Fins ara ningú ha gosat tocar-lo mai, però el Fiscal General Federal (el ministre de Justícia) ja ha dit que ningú està fora de la llei, sense excepcions. Alguna vegada un parlamentari és detingut per la policia, sovint per conduir un cotxe intoxicat i és tractat com tothom. I quan un parlamentari sembla haver fet una cosa dolenta o corrupta? Un fiscal el pot investigar però de cap manera el pot expulsar del Congrés, que és el representant directe i titular de la sobirania popular, centre de la democràcia north-americana i per tant intocable. En un cas així, el diputat o senador acusat pot ser referit al Comitè d’Ètica de la seva cambra, el qual, si el troba culpable, mirarà de convèncer-lo que més val dimitir. Si es nega, el Comitè pot convocar i fer votar un ple de la cambra per expulsar-lo. Però cap autoritat judicial pot destituir un home elegit ni encara molt menys, donar ordres a una Cambra del Congrés sobirà com passa a algun pais. Si l’acusat és un membre del govern, en general quedarà suspès en el moment de ser imputat i serà acomiadat si és trobat culpable (en cas que no hagi optat per plegar abans).

Com són elegits els jutges

És molt diferent quan es tracta dels jutges locals amb jurisdicció nomes a un estat o dels jutges federals.

Els jutges estatals, que són els únics que pràcticament sempre interessen el públic, són els que s’ocupen de coses com robatoris, crims, baralles comercials, estafes, abusos a dones,…. Hi ha 50 estats co-sobirans i aquest autor no pretén conèixer què fan tots o què tenen escrit a les seves constitucions, però que jo sàpiga tots trien els seus jutges de tots els nivells per elecció popular universal probablement per quatre anys amb reelecció pel mateix sistema. El sistema no és perfecte, com res n’és en administració publica, però els ciutadans en general n’estan satisfets. Hi ha estats on les candidatures són conjuntes dels dos partits, però tothom que sigui advocat s’hi pot presentar com a membre d’un partit o independent. Per descomptat un jutge que hagi fet una barbaritat impopular com ha passat algunes vegades a l’estat espanyol, no durarà gaire.  Cal afegir que a diferència d’Espanya els jutges americans es limiten a arbitrar i fer observar les regles dels judicis i els drets de tothom, però no és la seva feina declarar culpable o innocent a cap acusat (a menys que un acusat l’hagi preferit a un jurat, com és el seu dret). Això ho fan nomes els jurats. Segons la Constitució tothom té el dret intocable de ser jutjat pels seus iguals, però si a un enjuiciat li sembla que li seria favorable, té el dret a renunciar al jurat i fer-se jutjar només pel magistrat presidint (només un sol jutge). Que jo sàpiga els jutges superiors dels Tribunals d’Apel·lació i fins i tot Suprem de l’estat també són elegits pel poble (almenys al lloc on jo visc).

Els jutges federals que tenen jurisdicció sobre coses sovint molt complicades afectant lleis federals, afers financers, oposició a noves lleis o ordres presidencials o esdeveniments que han tingut lloc a més d’un estat, són molt diferents. Tots són triats pel President dels Estats Units (aconsellat per qui ell vulgui) i presentats per confirmació al Senat, la cambra alta. El Senat els refereix al seu Comitè judicial, el qual cita els candidats, revisa el seu historial i els interroga. Si tot va bé, el cas passa al ple del Senat que vota per acceptar el candidat o dir que no de forma final. Si el candidat és acceptat, serà jutge federal per tota la vida o fins que es retiri voluntàriament. Si sembla que ho fa massa malament o és corrupte, l’única forma d’expulsar-lo és fer-li un impeachment (com els que fan intentant destituir un President) seguit d’un judici públic pel Senat (com també es fa amb els Presidents). Passa rarament perquè els acusats prefereixen deixar-ho córrer a una fase prèvia i plegar.

Els membres dels Tribunals Federals d’Apel·lació i del Suprem segueixen exactament el mateix procés: nomenats pel President, interrogats per un Comitè i votats a una Sessió plenària del Senat. Per tota la vida o fins que voluntàriament es jubilin. L’interès públic és molt gran quan ha de ser elegit un membre del Suprem. La composició depèn molt de quin president hi ha quan mor o es jubila un. Trump per exemple va aconseguir eliminar el dret federal a l’avortament perquè va tenir la sort de poder triar tres suprems d’oposició coneguda al dret de l’avortament i el seu Senat republicà ho va tolerar. Cal saber que encara que el nombre de Justícies Suprems no estigui fixat a la Constitució federal, han estat sempre nou però es podria canviar per llei si el President pogués trobar prou vots. Sempre hi ha qui en voldria afegir més si fos possible (com ara Biden) però l’únic que ho va intentar de debò fallant de mala manera fou el President Franklin D Roosevelt abans de la Guerra Mundial. A diferència de països com Espanya no hi ha diferents tribunals suprems per diferent problemes, sinó només un, exclusivament amb 9 jutges que tenen jurisdicció sobre qualsevol cosa però reben cada any un nombre enorme de sol·licituds i en trien les que poden o els interessen més, sense haver de donar explicacions.

Per descomptat, tothom sap que hi ha candidats progressius i candidats conservadors. En parlen molt, però tothom ho sap abans de votar. Com en Trump ho sabia.

Funcions dels jutges

Els jutges estatals, els únics que importen a la majoria de ciutadans, gairebé mai decideixen si un acusat presentat pels fiscals és culpable o no. Allò que fan més sovint és vigilar que hi hagi prou evidència per exposar un ciutadà a judici i que tots els drets de l’acusat i les regles de processament  siguin observades escrupolosament. Trobar l’acusat culpable o innocent ho ha de fer el jurat tot sol. En canvi, la sentència (anys de presó o mort) sí que en general la dicta el jutge al final, encara que en cas de sentència a mort als estats on encara n’hi ha, sovint cal fer sessions addicionals exclusivament sobre l’assumpte i esperar una segona decisió dels jurats. Execució sí o no?

cal afegir que fins ara la llei federal accepta la pena de mort manada per un tribunal federal, també amb un jurat, com tothom. Hi ha pocs casos sempre per coses molt greus com terrorisme, traïció a una gerra, crims a l’exèrcit,… Per mostrar el seu poder, en Trump en va fer executar tres o quatre però Biden ja ha anunciat que no n’hi haurà cap sota el seu mandat. Una cosa curiosa és que els federals només poden executar a estats que accepten la pena de mort, perquè si ho fessin a un estat sense pena de mort, el botxí podria ser detingut per homicidi.

Si un acusat és absolt, ho és per sempre i el cas no pot ser obert o jutjat mai més. En anglès es diu que no existeix la double jeopardy, el perill doble.  Si l’acusat és condemnat, els seus advocats poden apel·lar als tribunals superiors de l’estat però el judici no es pot repetir. Si els defensors haguessin trobat proves noves, els caldria anar al jutge original i demanar-li que obrís el cas de nou, però això el Jutjat d’Apel·lacions o el Suprem de l’Estat ni ho faran mai ni acceptaran noves proves. Els advocats s’han de presentar tots sols davant aquests jutges superiors sense acusats i intentar convèncer els jutges que el procés havia estat mal conduït, violant drets de l’acusat i alguna regla obligatòria del procés. Amb molta sort, pot passar que aquests jutges retallin l’import d’una indemnització exagerada, o que alliberin un detingut o que manin repetir un judici al tribunal original, però és molt difícil. I anar al Suprem Federal a Washington? Encara més, si cap molt més difícil, perquè els Suprems no tenen cap jurisdicció sobre la justícia d’un estat i caldria convèncer-los que un jutjat estatal ha ignorat o violat drets constitucionals federals. En principi, la decisió del jurat original de primera instància és indiscutible. Pel que fa a l’ajornament d’execucions, cada dia més rares afortunadament, un dels jutges suprems actuals va dir en públic que el simple fet que un condemnat a mort fos innocent, no justificava prohibir-ne l’execució. El jutge Thomas s’hauria hagut d’estalviar aquesta explicació per a ell mateix i els seus amics, però era com ho havien de veure els Suprems. De la condemna només és responsable l’estat i el Suprem no pot violar cap dret d’un estat, tant si és just com si no.

Els drets d’un detingut

Els pares fundadors sentien horror recordant com forces de l’estat durant l’època colonial britànica tenien el poder d’arrestar un ciutadà i tancar-lo a una presó per sempre. No volien tolerar que això pogués passar a Americans ciutadans d’una república lliure. I es van assegurar que no pogués passar.

La Policia dels estats (sovint municipal) només pot detenir gent per coses evidents com enganxar un criminal in fraganti, o aturar un perill públic, o un atac armat, o un fugitiu, per exemple, però per arrestar com a resultat d’una investigació en general tant la policia com el fiscal necessiten obtenir abans una ordre (un warrant) judicial. Per obtenir-lo, cal que un policia o un fiscal vagi a veure un jutge en persona, li doni un paper descrivint per escrit les proves que tenen per sospitar un ciutadà i firmar fent un jurament que és tot veritat davant del jutge. I aleshores el jutge s’ho pensa i pot dir que sí i signar el warrant o respondre que no n´hi prou amb les proves presentades. Igual amb un permís per escorcollar un lloc privat, on cal descriure explícitament en detall al jutge quin lloc volen examinar i perquè.

Quan la policia dona un cas per tancat, no va a un jutge sinó al fiscal municipal o del districte, el qual pot acceptar el cas tal com se li presenta o iniciar una investigació pròpia addicional que sempre haurà d’aprovar un jutge abans de tirar endavant. Si la investigació és exitosa, porten l’acusat davant d’un jutge de guàrdia (vist molt sovint als vídeos i TV americans), i descriure en terminis generals l’acusació que hi ha. El fiscal sovint demana que el jutge el fiqui a la presó i l’advocat defensor que el deixi sortir. Moltes vegades aquest jutge imposa una fiança (cosa molt discutida actualment, perquè acusats rics poden pagar i anar provisionalment a casa i els pobres no). El pas següent és una sessió provisional davant del jutge que presidirà el judici, per veure si al jutge li sembla que hi ha prou indicis i proves per processar l’acusat o no, aquesta vegada davant els advocats defensors i sovint amb testimonis. Si al jutge li sembla que no, el cas s’ha acabat. Si diu que sí, el cas generalment encara ha de ser presentat a un Grand Jury secret. Curiosament el Gran Jurat com a protecció final d’un acusat contra un abús de la llei, és una invenció anglesa que el Regne Unit ja fa anys que va eliminar però que als EUA segueix manada. El Gran Jurat consisteix de 21 ciutadans de nom secret triats casualment que seuen a un lloc tancat i escolten les explicacions del fiscal de perquè vol jutjar un individu. Alguna vegada el fiscal porta testimonis i els interroga, com també poden fer els grans jurats secrets en aquesta instància. Poden interrompre i preguntar el que vulguin. Un advocat defensor pot estar present per saber de què va però no està autoritzat a parlar o interrompre. Al final el fiscal es retira i els jurats secrets parlen entre ells i voten. Si diuen que hi ha prou sospites per pensar que un ciutadà podria ser culpable, aquesta persona serà processada. I amb això, els processos previs han acabat sense violar els drets de l’acusat.

Joan Gil

http://Joangil.pubsitepro.com