Els EUA són diferents

Estic segur que tothom ha sentit parlar de la catàstrofe recent a Surfside (Florida), prop de Miami on semblen haver mort més de cent residents. Podrien haver estat molts més, perquè moltes propietats són pisos de vacances i estaven buits. Quan passa una desgràcia sempre hi ha gent se’n salva per un pèl. Vet aquí que hom parla d’una veïna de la qual se sap poc, que per ara es nega a parlar amb la premsa i sembla estar amagant-se, la qual segons una revista a la 1 de la matinada estava a casa molesta per un soroll fort que se sentia. Va decidir sortir a l’exterior a buscar el vigilant nocturn per fer-li trobar la causa del soroll i aturar-lo. Imagineu-vos la sorpresa que l’esperava: sortint de l’edifici davant dels seus ulls, va veure com l’edifici del pàrquing i la piscina s’ensorraven en aquell moment i queien dintre la terra. La senyora va pensar molt bé i ràpidament. Fent allò que potser va ser un verdader sprint olímpic, es va girar, i no obstant el perill de mort va tornar a entrar corrent  cap al pis on estaven el seu fill i la filla. Els va fer córrer a l’exterior sense prendre ni ocupar-se de res. Tots tres van veure l’esfondrament en viu, havent defugit la  mort segura de cent veïns. Estic segur que sentirem parlar més d’aquesta dona, el millor testimoni del desastre. És possible que aquesta senyora va patir un trauma de tal magnitud que necessita tractament. Ja veurem.

El cas ha despertat les memòries d’aquest autor, que va viure per un any entre 1976 i 77 a Surfside, la petita ciutat al nord de Miami Beach on va passar el desastre, gairebé a la punta nord de la illa, una franja de terra ja molt estreta entre la platja atlàntica i el canal intracostal  que separa Miami Beach de Miami. De fet aquella comunitat ja perduda consistia en 3 o 4  rengles de cases individuals amagades al darrere dels hotels i cases luxoses al front de la platja. La casa molt maca que vam llogar amb la meva dona amb dos fillets molt petits estava al segon o tercer rengle de cases. Ens va cridar l’atenció que tret dels nostres menuts no s’hi veien nens enlloc. Poc a poc vam entendre que la majoria o almenys molts residents en aquells temps eren famílies jueves, moltes fugides d’Alemanya. Nosaltres, que ens havíem casat a Suïssa seguíem parlant sempre l’alemany, que era la nostra llengua familiar i l’única que els nens entenien. Els dos menuts es van quedar bocabadats i molt perplexes quan senyors i senyores d’edat inesperadament els dirigien la paraula en alemany. La meva enyorada casa tenia un petit arbre al jardí d’endavant, al costat de la via publica. Els nens s’entretenien jugant al voltant de l’arbre i alguna vegada vaig veure cotxes que s’aturaven somrient mirant-se’ls.

Contràriament a allò que un lector potser es pensa, no obstant la proximitat  de la platja era molt difícil anar-hi,  tret d’algun parc públic a Miami Beach, perquè es permetia a les propietats frontals tancar-hi l’accés. La platja era propietat privada dels hotels. Nosaltres teníem a poca distància un Centre Comunitari municipal on hi havia una piscina amb accés a una petita platja molt estreta. Jo hi vaig anar només una o dues vegades perquè em deprimia que el lloc fos en molts aspectes una llar d’ancians que s’hi passaven el dia. Què hi fèiem nosaltres amb els nostres nens? Cal afegir, no obstant, que moltes persones grans  semblaven contentes de tractar-se inesperadament amb nens petits.

Quaranta-quatre anys ja fa de la meva estada a Surfside. Imagineu-vos la meva sorpresa quan vaig veure fotos aèries i vídeos del lloc del sinistre, perquè el grup d’edificis alts paral·lel a la platja i gairebé tocant-la estava bastit al lloc on en els meus temps havien existit els rengles de cases individuals per una sola família, la meva amb el petit arbre inclosa. Era una millora o un altre abús de la indústria de la construcció? Havien substituït una comunitat de retirement molt maca amb un grup de cases altes, probablement molt cares. La proximitat al mar era un perill que sembla que els especuladors i ajuntaments de Miami i els seus suburbis havien decidit ignorar. A Miami hi ha gratacels a centímetres de la platja o l’aigua que en molts casos ja són tocats per l’aigua que segueix pujant. Fa uns anys cada mareja alta resultava en una inversió de sentit dels canals de drenatge resultant en inundacions greus per carrers i habitatges, que es van mig resoldre amb obres marítimes caríssimes. A molts llocs se’ls va acudir alçar el nivell del carrer centímetres per damunt dels jardins i l’entrada de les cases mes pròximes. Si no fos perquè l’escalfament global tira endavant… quines defenses construiran demà?

Fa 40 anys no hi havia ni un sol gratacels a Miami, però ara el lector ja els deu haver vist a la Tele o les pel·lícules. Els constructors semblen haver ignorat que el sòl de Miami, gairebé al nivell de l’aigua, és molt porós i tou, absorbeix aigua i cal perforar molt abans d’ arribar a un lloc prou sòlid per a les fundacions d’una torre alta. És això el problema que ha causat la catàstrofe amb els cent morts tan a prop de la platja? De fet, la gent que havia estudiat l’estat de la propietat, havia afirmat que l’edifici havia baixat un centímetre d’ençà de la construcció. Trigarem temps a saber-ho. Per ara tot són especulacions. Altrament l’aigua marina infiltrada pot oxidar l’acer i afeblir-lo. I cal recordar les “sinkholes” (que el meu diccionari català no sap traduir), forats immensos que apareixen al sòl i han deixat enfonsar a dintre de la terra coses enormes que estaven al damunt, com ara cases senceres, bestiar i autos. N’hi ha per tot el país.

El gran problema que s’haurà de resoldre és que molts temen que la tragèdia del nou Surfside es podria repetir fàcilment amb altres edificis alts de tota la regió, perquè fins ara hom no ha trobat cap explicació única. Surfside podria haver estat el primer, no pas l’únic cas.

La política a Miami és un problema greu, no pas pels indígenes de la nació Seminola, els primers habitants, i els únics que no es van rendir ni firmar cap acord amb els Estats Units, fugint de la batalla final de la Segona Guerra Semínola i escampant-se per un territori impenetrable. I fins ara.  Apart de l’influx jueu, ara hi han arribat probablement milions d’immigrants llatinoamericans, no sols cubans exiliats, que generalment afavoreixen la dreta molt conservadora i no creuen que un govern de qualsevol mena pugui o vulgui fer res per la població. No ho han vist mai cap govern llatinoamericà que ho faci.  La regió de Miami i grans parts de la Florida, un dels estats amb més població, han esdevingut una fortalesa de l’ala trumpista del Partit Republicà. Ho neguen tot: l’escalfament global, la utilitat de l’assegurança de malaltia, el dret al vot, creuen en religions molt de dretes interessades sobretot en prohibir l’avortament i els matrimoni entre gays o els transsexuals, no creuen en el virus, no volen vaccinar-se… Moltes coses difícils de trobar a la Bíblia. Són gent que es pensen que qualsevol problema que hi hagi  pot ser resolt amb diners. I s’equivoquen.

Joan Gil

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS