09 juny 2020
Més enllà del cas de George Floyd als EUA
Em passo temps mirant notícies a la TV. Ara fa dues setmanes vaig veure per primera vegada el video de la mort de Floyd. Més que indignat, em vaig quedar estabornit. No podia ser veritat. Acabava de veure com un ciutadà negre completament indefens era cruelment torturat per 8 minuts trenta-set segons i assassinat per un policia en uniforme amb participació i indiferència de tres policies més. Els policies es miraven amb indiferència la càmera que els filmava. La víctima, un home de 47 anys, per terra boca avall, emmanillat amb tres policies asseguts a l’esquena, un d’ells amb un genoll al coll de la víctima, que va cridar “I cannot breath” 15 vegades i en el moment de la mort va cridar dues vegades “Mama, Mama”. Al vespre un locutor de notícies de TV va interrompre el butlletí que estava llegint a mig programa i es va dirigir al públic: “Ara fa 8 minuts i 38 segons del començament del programa. Tant de temps van estar agenollats damunt el coll de George Floyd”
Què havia fet l’home per merèixer aquest tractament? Un botiguer l’havia acusat d´haver passat un bitllet de 20 $ falsificat. Però ho sabia ell? Es castiga amb presidi i pena de mort això? Havia resistit arrest? Els vídeos no ensenyen res d’això. Era racisme, crueltat i sadisme pur. Molts que vivim a Amèrica ja ho hem vist masses vegades. Els darrers anys molts negres han estat morts pel carrer per delictes insignificants o fins i tot per equivocacions. Hi ha hagut sovint protestes però no canvia res. Poc abandonar Dallas va passar un incident molt difícil d’entendre. Una dona policia vivia llogada a un edifici de pisos. Un dia va tornar cansada a casa. Va veure el número del seu habitatge a la porta i va entrar, però dissortadament s’havia equivocat de pis. Molt sorprès el senyor negre que hi vivia es va aixecar. La dona policia, pensant que era un criminal es va treure la pistola i el va matar sense parlar. L’home no estava armat, no havia fet res i estava a casa seva. Demostra que els policies davant d’un negre fan jutjaments desfavorables, esdevenen perillosos i el tracten malament.
A Chicago
El cas de Floyd va tenir lloc a Minneapolis, estat de Minessota, una ciutat de la qual només conec l’aeroport, però ara fa un any vaig anar a passar uns dies a Chicago, una gran ciutat amb arquitectura fantàstica. Volia visitar el lloc on els fets del 1 de maig original havien tingut lloc (si algú s´hi interessa pot llegir el meu apunt del darrer 30 abril). Durant la Prohibició de beure alcohol, la ciutat fou dominada per un mafiós molt perillós anomenat Al Capone. Després de la Prohibició per molts anys ajuntament va prohibir que es rodessin pel·lícules de lladres i bandits a la ciutat però ja fa anys d’això. Avui en dia, no obstant el descens de la criminalitat als EUA, a Chicago el nombre de crims i tirotejos i morts als barris negres ha assolit nous rècords. La cadena NBC té una sèrie setmanal molt exitosa anomenada “Chicago PD” on els negres sempre viuen a llocs miserables i son assassins o negociants de drogues. Pels carrers de Chicago es veuen negres demanant caritat o mal vestits.
El meu primer vespre estava assegut a una tauleta d’un petit restaurant menjant un entrepà quan veig que se m’acosta una nena negra d’uns 9 o 10 anys amb una caixa de cartró que contenia llaminadures de xocolata que es podien comprar segons la botiga per 1 o 2 $. Em diu que està venent els xocolates per 4 $, però si en compro dos, només em costarà 6. Miro a l’exterior. Dissimulant, una dona mal vestida, la mare probablement, està mirant. Trio un dels paquets i em trec de la butxaca quatre bitllets de dòlar que li dono. La nena vol comptar-los. Un…dos… i es confon. Torna a començar amb el mateix resultat. Era evident que no sabia comptar fins 4. Li prenc els bitllets i els compto damunt la tauleta: un, dos, tres i quatre. La nena riu satisfeta i s’en va. A l’exterior veig com la mare i la nena es fan una abraçada rient. Ai, com està de malament la cosa. Una nena de 9 que no sap comptar fins quatre.
Dos dies després estic caminant per un barri suburbà de Chicago, enredat per una mala informació de Google. Estic buscant el cementiri amb l’enterrament i el monument dels màrtirs del 1 de maig. Em trobo a un barri pobre, predominantment negre. Quan pregunto alguna cosa rebo respostes indiferents o hostils. Trobo un jove descamisat que em mira malament, noies mal vestides amb colors absurds i mala costura, altres em miren, insistentment. De sobte m’adono que em fan por. I això perquè? M’he tractat per anys a tot arreu amb negres, tinc veins negres, tinc amics negres a la feina, m’oposo fermament al racisme… Perquè he de tenir por aquí?
Aviat trobo la resposta. És pel barri on viuen on no poden maldar ni poden sortir. Per sempre més, com els seus pares, viuran a habitatges petits, amb mala higiene, aniran a escoles o no aprendran res, molts no podran guanyar diners honradament i viuran envoltats per lladres i narcotraficants que han trobat el camí de la prosperitat, demà serà com avui o pitjor. El seu estrat socio-econòmic es una gabia fatal de la que no es poden escapar i per això no han après a ser tan amables i amistosos com la majoria de blancs. Els negres són només l’onze percent de la població, però omplen les presons. Pràcticament tots els negres han estat escorcollats per la policia, i aturats quan van en un bon cotxe. La majoria de condemnats a mort son negres. Quan son jutjats, no poden pagar cap defensor bo. La majoria viuen sense esperança,sense poder sortir del forat socio-econòmic on es troben. Els drets civils i el dret al vot no ho han resolt tot i no tenen ara bons líders com ho va ser Martin Luther King.
No està gens clar que les manifestacions arreglin gran cosa. Ja han fallat moltes vegades. Obama va fer discursos magnífics sobre el problema racial però no va ajudar gens. Tant de bo sigui diferent aquest cop.
Joan Gil
No hi ha resposta