Els EUA són diferents

Sens dubte molts lectors son aficionats al tennis i estan seguint el torneig Roland Garros a Paris, oficialment el French Open. Pero qui era aquest senyor Garros?

Una forma inesperada d’assabentar-se’n és venir a Fort Worth TX i a deu minuts a peu del meu pis hi trobareu un memorial i una placa commemorativa, a un petit parc. L’avió que veieu en l’aire es gira seguint el vent. La història? Per conèixer-la cal llegir la placa:

El vol inicial dels Germans Wright, que van inventar l’avio, fou una gran sensació. Fins aquell moment tothom havia pensat que volar només era possible amb un vehicle estable com ara els dirigibles i zeppelins. Els germans Wright no ho veien així perquè eren fabricants de bicicletes i sabien que un ciclista es pot mantenir en equilibri sobre dues rodes i anar molt lluny sense caure. Al poc temps, els avions van millorar i aviat van sortir pilots (agosarats) que es compraven un avió i anaven de ciutat en ciutat fent espectacles i acceptant clients per volar.

La placa diu que hi havia una firma a Chicago de la qual hom podia contractar un pilot de confiança per fer una exhibició. El francès Roland Garros va aterrir a una antiga pista de curses prop del monument (probablement de cavalls) el 12 de Gener de 1911 i això fou el First Flight, el primer vol mai vist a Fort Worth. Probablement a més de fer exercicis aeris va prendre passatgers per veure Fort Worth des de l’aire.  Ho van pagar dos milionaris locals que volien establir bases militars americanes d’aviació a la ciutat. De fet, Fort Worth va tenir camps d’entrenament per a pilots americans i canadencs durant les dues guerres mundials. A més s’hi va descobrir un jaciment del gas heli, usat pels dirigibles i Fort Worth esdevingué un port d’aturada gairebé obligatori per aquests vehicles, que seguien volant no obstant els avions. Tot això es va acabar, encara que la placa no diu que seguim tenint a la ciutat  la fàbrica que mesura almenys 1.5 qm de llargària on s’han fabricat tots els avions F, inclòs naturalment el famós F35, l’arma més cara en la història de la humanitat. No és cap secret. Fort Worth és molt gran i aquests avions fan probes molt lluny d’on jo visc.

Com va acabar el Sr. Garros? Va esdevenir un dels primers aviadors francesos a la Gran Guerra Mundial, i fou abatut pels alemanys. Va esdevenir un heroi nacional francès molt important (potser un xic oblidat ara) i diuen que sense haver participat en competicions, li agradava molt jugar al tennis.

I això és tot

Joan Gil

Tags: Aviació, Germans Wright, Roland Garros

Hi ha als Estats Units una dita famosa en la què tothom creu: El camí de l’Infern està asfaltat amb bones intencions. (the way to Hell is paved with good intentions) El cas d’Hugo Chávez en seria una prova contundent.

Chávez era fill d’una família de classe mitjana nascut a un país amb un dels dipòsits més grans de petroli del món, cap altra industria, producció agrícola massa modesta on hi havia una classe semi-feudal que vivia molt bé sota la influència Nord-Americana. Les ciutats eren pròsperes i vivien bé, els camperols del nord, gens.

Ell volia ser jugador de beisbol i va entrar a l’Escola Militar perquè hi tenien un programa d’entrenament pel beisbol molt bo. Quan es va convèncer que no havia nascut per aquest esport professional, va decidir seguir a l’Escola Militar i va entrar al servei.

Una de les primeres feines fou lluitar i suprimir disturbis al nord i allí va passar una cosa inesperada: la llegenda vol que el seu germà era un dels líders de la revolta de gent pobra i ell  va explicar a l´Hugo i ensenyar com vivien la gent pobre i perquè lluitaven i li va donar per llegir literatura progressista sobre el socialisme, castrisme, comunisme, la lluita contra l’opressió espanyola, Bolívar. En Chávez va quedar impressionat.

Poc temps després esdevingué el líder i organitzador d’una revolta militar d’esquerres feble i mal preparada contra el govern central. Ja detingut, el van obliger a sortir a la tele a fer una crida a la rendició. Característicament hi va afegir les paraules: Por ahora. Va entrar a la presó per dos anys però no fou ni jutjat ni condemnat mai per pressions polítiques i al final un nou President el va indultar. La pròxima vegada Hugo Chávez es faria elegir democràticament President per una gran majoria amb un programa populista d’esquerres.

En que creia en Chávez? Segur que era d’esquerres i deia sempre que el seu amic Fidel Castro era el seu mestre i es posava al costat de tots els governs progressistes que sortien al continent. Engrescava molt a la resistència contra els EUA, cosa que Veneçuela acabaria pagant molt cara. Va fundar una associació nova d’estats diferent alternativa a l’OEA de Washington, que sempre està dominada pel país hegemònic. Va ajudar militarment els rebels Colombians, cosa que a molta gent li va semblar malament. Pel que fa a la seva ideologia, en parlava sovint amb poca consistència i a vegades hom podria dubtar el seu coneixement. A vegades deia que el seu model eren les democràcies socialdemòcrates nord-europees, altres vegades que era un marxista o un leninista, però sempre que era un Bolivarià, perquè l’alliberador era molt progressiu (cosa que els historiadors neguen amb insistència). Un dia en una entrevista se li va acudir dir que ell era un trotskista. Sabia de què parlava?

Personalment l’home tenia un dot per parlar a les multituds extraordinari. Es passava hores parlant a la TV, cantant, ballant o responent preguntes, feia abraçades i petons i al començament fou un polític molt democràtic i molt preocupat pels pobres i la injustícia social. El seu estil democràtic  va patir amb el temps però no va fer torturar o matar ningù. Potser per això segueix tenir gent que l’adoren, sobretot al Nord.

Política

Ell volia fer una revolució social estrictament democràtica però el poder presidencial estava limitat. La seva primera acció fou escriure una altra Constitució donant poders extraordinaris al President i més control dels jutges. Amb el temps es va anar tornant més i més autoritari, amb menys tolerància per la premsa i TV lliures, però el país va mantenir sempre una forma més o menys democràtica de govern. Fou diferent  de Lenin i de Castro.

La seva principal preocupació era ajudar la gent pobre del nord que no treien res del petroli. Però el petroli cada dia produïa més diners. Ell havia manat que la majoria d’accions de les companyies explotadores havia d’estar sempre en mans veneçolanes i així podia dirigir diners al govern (Cal tenir en compte que Chávez no fou acusat mai de corrupció personal, encara que al seu règim en va haver molta).

Amb els diners del petroli ell va construir coses bones com infraestructures, escoles, hospitals, cases, millores de salari, creació de feina. Tothom estava contentíssim al nord. Per tenir mestres va oferir petroli gratis a Cuba a canvi de 20,000 mestres i metges. La millora del nivell educatiu i sanitari i la millora de la literàcia foren extraordinàries. Va oferir petroli molt barat a crèdit als pobres haitians que no li can pagat encara ni un cèntim (perquè no en tenen). Amb les cases d’habitatge que volia construir se li va acudir fer-ne propietaris un comitè de residents, cosa que molt sovint acabava malament. Això no li va sortir bé.

Una cosa que passa molt amb el petroli es que el preu puja i baixa, però el preu de les despeses de les escoles, les subvencions socials i el tractament mèdic no baixa mai. Amb el preu del petroli caient, Chávez no podia seguir cobrint despeses. Sobretot l’acusació principal que se li  pot fer és que ell no va intentar desenvolupar altres indústries o fonts d’ingressos diferents del petroli. El país va seguir sent un monocultiu, en part en mans estrangeres. Poc a poc, els problemes amb l’administració americana anaven pujant de to i la població de dretes benestant que no havia rebut res de la revolució bolivariana s’anava organitzant. Els Word Bank i el Fons Monetari Internacional sota pressió nord-americana li van negar crèdits. Calia imprimir bitllets de banc i amb això venia sempre inflació.

On es va complicar la vida absurdament fou amb el suministre de menjar. Al país calia sempre importar perquè l’agricultura local era fluixa però per importar calien divises i no n’hi havia. Poc a poc van anar apareixent estanteries mig buides als supermercats. En Chávez va declarar que això era el producte dels guanys excessius del sector i va crear una cadena de supermercats estatals (que son els que es veuen buits a la TV en programes anti-chavistes) Per acabar-ho d’arreglar va crear un organisme nacional regulatiu de l’agricultura nacional i catapultam. Els supermercats privats i els estraperlistes segueixen aprovisionant quan i com poden.

Chávez fou diagnosticat amb un càncer rar gairebé intractable quan tenia uns 55 anys a Cuba i després d’una operació va tornar a Caracas dient que estava curat. A un documental recent vaig veure una dona que deia que treballava prop del despatx de Chávez i n’era bona amiga. Diu que un dia va entrar a l’oficina i va trobar plorant tot sol a Chávez que la va abraçar dient que s’estava morint i que els seus ajudants estaven dividits o eren corruptes i acabarien destruint-ho tot. Santa paraula. Es va morir als 57 anys d’edat.

Maduro

Potser buscava intencionalment el pitjor successor que necessitava i va trobar en Nicolás Maduro que li era Vicepresident. Un home sec, d’aspecte poc agradable i amb poca imaginació va iniciar el seu mandat imitant Chávez, cosa molt ridícula i difícil de fer, cantant o ballant en públic i mirant de respondre preguntes. Entretant el preu del petroli va baixar de $100 a $40 i Maduro va haver d’empitjorar la impressió de bitllets de banc, desfermant una inflació horrorosa i desesperant. Els Americans, ara representats per Trump van esdevenir públicament i agressiva hostils, imposant sancions cruels, fomentant una sublevació militar i reconeixent com a president un home poc conegut,amb pocs escrúpols i sense experiència o ideologia coneguda anomenat Guaidó, cosa absurdament obeïda per molts països inclòs el Sr Pedro Sánchez. Guaidó contribuïa al caos tant com podia i exigia l’enderrocament militar del règim. Els jutges Llarena o el Tribunal Suprem espanyol haurien acabat amb tanta sedició i sublevació i Guaidó ja estaria fa temps a la presó. Hi va haver una caiguda de tota la xarxa elèctrica que alguns atribueixen als esforços del Cybercommand nord-americà. Ja fa temps que se sap que això és possible. Trump amenaçava amb un atac militar, que horroritzaria tot el Continent però ningú explica al poble americà l’origen de tot i el paper dels EUA.

Com acabarà?

Evidentment ningú ho sap i de les organitzacions internacionals Maduro no en traurà res. La intervenció a la zona de la Xina, de Rússia, de l’Iran i el suport continuat de Cuba a més de la pujada del preu del petroli sembla tenir una influència favorable sobre la condició i patiment del malaurat poble veneçolà. Noruega, el país sempre mediador de conflictes impossibles, ha convocat una conferència per organitzar alguna mena de transició de cara a restaurar la normalitat interna i alguna mena de pacificació social amb retorn dels milions de veneçolans emigrats.

Bona sort als participants, que la necessiten.

Joan Gil

Tags: Cuba, Hugo Chavez, Maduro, Revolucio pacifica, Veneçuela

Considerant la situació política actual de Catalunya perquè se surt amb els Quàkers aquest blocaire? Val la pena parlar-ne? Només n’hi ha uns 360,000 a tot el món, gairebé tots als Estats Units, Gran Bretanya i Kenya. Són gent recordada de forma injusta i falsa, com si fossin una mena de fanàtics o gent perillosa. Sabeu que van guanyar el Premi Nobel de la Pau en 1947? Sent com són pacifistes absoluts i incondicionals, havien participat a la guerra mundial dintre els serveis mèdics i les ambulàncies de l’exèrcit des aliats. Després, mentre tothom insultava i es mofava dels alemanys i la seva misèria tan merescuda, els Quàkers van dedicar-se a alimentar els nens que patien fam als territoris de l’Alemanya vençuda i bombardejada. No hi havia cap nen al món que no fos un ésser humà i que no tingués drets. Com diu un adhesiu seu que porto enganxat al cotxe “Estima Sempre el teu Proïsme…Sense Excepcions” La fe dels Quàkers en els drets humans i la igualtat és absoluta (“sense excepcions”).

Història i Creença fonamental

Van ser fundats a mig segle XVI com una branca heterodoxa de l’Església Anglicana sota la direcció de George Fox. No s’han dit mai Quàkers, encara que inoficialment ho accepten. El mot és un insult derivat d’una cita bíblica inventat un jutge anglès que els perseguia. El seu únic nom verdader és Societat Religiosa d’Amics, on  Amics és com s’autoanomenen ells i la seva la congregació. Es troben regularment a una Friends Meeting House (Casa de Reunió dels Amics).

L’arrel fonamental teològica de la seva fe que sembla extraordinàriament llibertària: que tots i cadascun dels homes rep una llum interior que ve directament de Déu. Per tant, cada home és de fet un sacerdot que pot comunicar-se amb Deu individualment i no cal tenir ni capellans, ni església, ni bisbes, ni serveis ni res semblant. Això si, ells creuen en la Bíblia i sempre en tenen una copia oberta al mig de la sala de reunions. Qualsevol d’ells pot sentir-se inspirat a llegir i comentar un passatge. En certa manera jo traduiria aquesta posició com volent dir que tots tenim una consciència que parla amb nosaltres i l’obligació de fer allò que la consciència ens mani. I aquí hom pot reconèixer ja un greu problema: aquesta consciència interior està per damunt de la llei i dels jutges i hom té el dret a obeir-la al preu que sigui.

Els primers Quàkers van arribar a la colònia nord-americana molt aviat. Dissortadament hi manaven els “puritans” britànics i quatre Quàkers, entre ells dues dones, van acabar penjats a la forca. Les dones van jugar sempre un paper propi insòlit en aquells temps: eren elles que inculcaven a través de la Conversa Santa els principis religiosos  a la família. Van ocupar llocs molt prominents des del primer dia.

Aviat es van escampar per tota la colònia, sobretot al Nord-est i a Pennsilvània que el Rei va donar a un noble molt important, William Penn, de religió quàkera. Enlloc de fer guerra als indígenes, en Penn va negociar tractats de pau de Pennsilvània amb moltes tribus. La seva estàtua està a Philadelphia damunt una de les torres de la Courthouse, la casa de govern i molts lectors l’hauran vist a la tele, perquè és emblemàtica de Philadelphia.

Altres quàkers  americans prominents foren Benjamin Franklin i el President Richard Nixon, que fou excomunicat per fer la Guerra al Vietnam.

Ni cal dir que no tenen sagraments. Quan una parella decideix casar-se, es presenta a una reunió ordinària dels Quàkers. Tots dos s’aixequen i declaren davant de tothom que es volen casar, cosa que la comunitat accepta. Els nous esposos tornen al seu seient i el servei continua. Avui en dia el Govern no accepta això i demana la firma de tres dirigents elegits certificant que la cerimònia ha tingut lloc.

Com era d’esperar, les comunitats d’Amics poden ser molt diferents. La majoria tenen un predicador que fa sermons, encara que també tenen enregistraments de sermons per quàkers prominents del passat. Altres, en canvi, es neguen  a fer això i simplement es reuneixen en silenci potser per una hora, si no és que algú tingui la inspiració de parlar o cantar, o discutir alguna cosa.  Gairebé tots es consideren Protestants, però n’hi hagut alguns que ni tan sols volen ser Cristians.

Avui en dia els Quàkers tenen algunes de les escoles millors i més prestigioses del país. Per exemple, l’Obama a Washington, hi enviava les seves dues filles. Com és que tanta gent té una idea tan equivocada de qui son? Potser caldria tornar als segles XVII o XVIII. Anaven vestits molt senzillament, no s’ajupien davant gent poderosa ni reconeixien cap aristocràcia o monarca, es negaven a jurar, es podien negar a obeir certes lleis, eren antiesclavistes incondicionals, no observaven la majoria de festes religioses (ni tan sols Nadal) i certs grups d’Amics durant la Revolució del 1776 es van negar a lluitar, fins i tot en autodefensa. Però en Ben Franklin, un dels pares fundadors principals, era un quàker. I van fundar moltes grans companyies que encara existeixen.

Causes que els Quàkers actuals suporten

En el curs  dels anys han estat a molts llocs d’ençà de la Guerra Mundial, inclosos països en crisi o subdesenvolupats, però és una comunitat petita amb recursos limitats. Han ajudat comunitats a l’Àfrica i Asia, sempre sense implicacions polítiques o exigències. A Israel havien estat per molts anys a Ramallah i consequentment segueixen lluitant a la seva manera pels drets i la tragèdia del poble palestí. A l’interior dels EUA, el seu tema principal es la protecció i defensa dels immigrants i les protestes contra detencions o deportacions arbitraries del Govern Trump. Surten moltes vegades al carrer, sempre de forma absolutament pacífica. La qüestió de la detenció de nens menors i el seu empresonament són coses intolerables que denuncien a crits. A Washington fan una cosa única: tenen una lobby congressional (petita, dissortadament) a favor de la pau. Expliquen als Parlamentaris que sigui quin sigui el problema, la resposta no és mai la guerra. Per extraordinari que sembli, han aconseguit algun èxit inesperat. En coses petites, però sempre paga la pena. I tant! Jo els dono alguns diners.

Els Quàkers i les Lleis dels Homes

Per deixar-ho ben clar: ells no accepten de cap manera la supremacia de les lleis i dels jutges i només creuen allò que la consciència els diu. Les lleis són el producte de polítics amb interessos i en circumstàncies oblidades, sovint seguint el interessos d’altres persones o poders. Si hom ha llegit història, quantes coses absurdes, injustes o cruels  han estat promulgades com a llei? Tots els dictadors amb presoners polítics afirmen sempre que el presoner ha trencat una llei i no és cap presoner polític. I les lleis antisemítiques nazis eren lleis. No repeteix contínuament aquesta senyora ex-presonera de Myanmar que els Rohingya han violat la llei i atacat els budistes? I les lleis franquistes, què eren? Qui se’n preocupa? Però en aquells temps, ells podien empresonar, apallissar o executar. Cal recordar al Sr Sanchez que la llei franquista establia la pena de mort per dirigir una vaga? Una llei està sempre envoltada pel record  de les circumstàncies i identitat dels que la van escriure i imposar.

Durant molts anys, un bon quàker no podia ser ni advocat ni jutge perquè les seves obligacions toparien frontalment amb les seves creences. Aixo ha canviat… una miqueta i ara hi ha advocats quàkers. Lingüísticament, han trobar una solució: els Amics senten una gran deferència per la llei humana i intenten complir-la quan poden. Però no han canviat ni la seva fe ni la seva doctrina.

Joan Gil

Tags: Quakers

A la ciutat de Dallas sense suburbis les minories (mexicans, negres, vietnamites) ja fa temps que superen numèricament els texans blancs. Fort Worth té en l’actualitat prop de 880,000 residents. No he vist cap estadística, però hi ha raons per sospitar que els mexicans -i darrerament centreamericans- es deuen acostar a la paritat. Se’ls veu, treballant molt i molt bé per tot arreu. No se m’acudiria mai preguntar a algú si té papers, però hi ha raons per sospitar que la majoria no en tenen. La primera generació parla sigui llengua mexicana o indígena, la segona l’entén però no l’escriu i la tercera vol viure com un nord-americà qualsevol. Hi ha molts texans amb noms mexicans. De fet  mexicans van participar a la revolució i guerra de independència que va establir -per deu anys- la independència de la República de Texas. Tothom diu que de mexicans aquí n’hi ha hagut sempre i els restaurants mexicans estan per tot arreu. No es pot dir que hi hagi un barri mexicà: n’hi ha molts, potser sobretot a certs llocs. No semblen estar exposats a la mateixa hostilitat que molts hispans pateixen a

Ofertes de vestitaltres estats. Molts texans veuen amb horror les mesures odioses de Trump i els insults gratuïts -criminals, terroristes, violadors de dones- que aquest senyor utilitza contra desgraciats que precisament s’escapen de tot això i molts trobem els camps militars de presoners i la separació de nens dels pares odiosos i gens americans. Llevat dels indígenes nord-americans que celebren la seva festa el 12 Octubre tots som immigrants, inclòs el Sr. Trump.

Jo personalment trobo la cultura, història, folklore i art mexicans fascinant. A Fort Worth tenim molts parcs que s’omplen de mexicans fent el pícnic quan hi ha festes, pero ahir, 5 de Mayo, era diferent i especial. Vaig decidir anar a veure’l a la Gran Plaza, un centre comercial i de recreació enorme que tenen a Fort Worth. L’aparcament gegant que tenen -aquí no es pot viure sense cotxe- estava molt ple.

El Barça-Celta. Estaven tots pel Barça

Vull ensenyar algunes de les meves fotos. Vaig dinar a un dels molts petits restaurants. Potser algun lector es pensa que ell coneix la cuina mexicana, però és que allò que els turistes mengen és molt diferent. Vaig seure a un restaurant per a families mexicanes treballadores, on em van servir allò que mexicans normals mengen. Voldria ensenyar les meves fotos.

Uniform de noia quinceañera

I no, no hi havia ni un sol turista i pocs blancs o negres. Només els mexicans estaven de festa.

Mirant un espectacle

Vestits de dona

Vestits de mexicà

Estant cantant i ballant

Tags: 5 de Mayo, Fort Worth, MEXICANS