04 març 2019
El NYTimes Explica el Problema amb la Constitució Espanyola
Parlant amb l’excitació causada pel Judici als presoners polítics i molts altres problemes, pot passar fàcilment que hom oblidi la verdadera causa i origen del problema i exactament per quina raó està passant. Aquest diumenge 3 de març el New York Times ho ha explicat clarament en un article no del mediocre Raphael Minder, sinó del notable jove periodista Patrick Kingsley. Kingsley és un anglès que es va fer conèixer pels articles articles i el llibre sobre la immigració a Europa escrits originalment per al diari GUARDIAN. Actualment és el corresponsal principal del NEW YORK TIMES a Europa i està basat a Berlín.
A l’article Roots of Spain’s Crisis: One Word Fought Over in its Constitution (Arrels de la crisi espanyola: Un mot disputat a la seva Constitució) ens ho explica. Partint d’una entrevista amb el pare de la Constitució Miquel Roca, recordem com la Constitució del 78 fou escrita al voltant d’una taula verda per set homes, dos Catalans (Miquel Roca i Jordi Solé Tura) i cinc espanyols, inclòs un ex-ministre de Franco. Aviat es van veure les diferències d’opinió sobre la qüestió multinacional que estan explotant en els nostres dies: els dos Catalans exigien l’autogovern per a les tres nacions històriques, Catalunya, Euskadi i Galícia, mentre que els espanyols no en volien saber res. Ja he llegit més d’una vegada a altres llocs que hi va haver trucades de telèfon des de Madrid a aquests pares de la Constitució donant ordres i aclarint dubtes sobre l’assumpte.
Al final es van passar un mes sencer discutint l’ús de la paraula nació que els espanyols de Madrid es negaven a acceptar i al final van acabar designant regiones y nacionalidades. Kingsley explica que Roca no s’havia imaginat mai que això acabaria esdevenint una camisa de força per reprimir les aspiracions nacionals de Catalunya, però ens fa notar que aquest fou l’argument principal usat pel Tribunal Constitucional que va mutilar el darrer Estatut, argumentant que Catalunya era sols una nacionalitat i una regió amb opcions d’autogovern molt limitades o inexistents, com volia la Constitució. Això va obrir la crisi. Espanya amb els seus cinc pares de la Constitució havia imposat una altra vegada la dominació total de Castella amb les seves regions assimilades. Els espanyols van comentar sempre que la Transició havia estat un exemple meravellós de reconciliació, harmonia i acord entre antics enemics, pero fou més aviat una altra conquesta de Barcelona per l’exèrcit borbònic, per temps il·limitat.
Kingsley apunta a moltes altres insuficiències constitucionals amb promeses vagues sobre habitatge, pensions, feina i assegurança de malaltia. Completa l’article amb descripcions molt exactes sobre els punts de vista de la dreta i l’esquerra espanyoles amb breus intervencions dels Srs Guerra, Casado i una més llarga del Sr Rufian, dient les coses que el lector ja es pot imaginar. Curiosament Casado repeteix que el Referèndum fou una trama per tapar la corrupció a Catalunya. Dissortadament ningú ha aconseguit eliminar la corrupció però comparats amb el PP de Rajoy, estem molt bé a Catalunya. La queixa de Rufian és colpidora: Vam tenir 40 anys de Dictadura però no hem tingut cap judici de Nüremberg. L’anomenada Transició fou una mentida. Al final en Zapatero aclareix que Espanya és un dels països més tolerants del món. Quina imaginació! Però Zapatero acaba afegint que el PP es divertia més amb l’enfrontament que amb el reconeixement honest de la diversitat espanyola. L’única solució, ens diu el de Valladolid, seria la co-existència. Ho va fer ell quan estava al poder? La fatal sentència del TC de la jutgessa Casas va tenir lloc durant el seu mandat de President i no va fer res.
Així acaba aquest notable article. Diu que Espanya havia estat venuda a Europa fa anys com un model de conciliació i democràcia a seguir i ara torna a ser un model del caos en què s’està ensorrant la Unió Europea.
Però oi que estaria be si tothom (inclosos els jutges) deixés d’insultar i ofendre i es posés a parlar seriosament del problema de fons i de com es podria resoldre? El model de negociació de les Nacions Unides en general ve en tres estadis:
Primer, acabar amb l´hostilitat i les repressions i empresonaments o ocupacions amb una aministia general, restaurant la pau.
Segon, el govern central ofereix adicional autogovern després de pactar-lo amb els locals, a veure si el públic tria quedar-se on estan enlloc de fer-se independent. Això va anar molt bé per al govern central al Québec i a Escòcia, però els espanyols no volen oferir res.
Tercer i final, fixació d’una data per a un referèndum d’autodeterminació, en general un, dos o tres anys després de la restauració de la pau.
Caldria un mediador? Les NU i altres organitzacions en ofereixen. La tragèdia d’Irlanda del Nord potser no s’hauria resolt sense el Senador Americà Mitchell. En general sí. Acceptaria Espanya? No pas a menys que algú comenci a explicar la veritat i la situació ara i al futur, que no sembla probable. Diuen que som ciutadans, però com es que ens insulten i provoquen cada dia aprofintant que som indefensos? Es fa així amb la família?
Joan Gil
No hi ha resposta