Em permeto repetir aquí un comentari tret d’una entrevista a Rony Brauman, antic president de Metges Sense Fronteres, recentment publicada a la revista HARPER’S.
El Govern evidentment té dret i fins i tot sovint l’obligació de respondre a qualsevol incident que altera l’ordre públic. Però això no pressuposa res sobre la raó dels manifestants ni la justícia del seu cas. Les Nacions Unides han recollit en els seus estatuts una series de principis de la llei internacional acceptada pels països civilitzats consistents amb acceptació de la llibertat i democràcia a les que tenim dret tots. Un d’ells és que qualsevol reacció del Govern a la situacio ha de ser proporcionada. Respostes a l’estil del Ordeno y Mando i prou són dictatorials. Ningú de la meva edat ha de ser recordat de com acabaven les manifestacions més pacífiques, impotents i inofensives de l’era franquista, amb detencions, cops de porra, ruixaments amb aigua roja, tortures i judicis al Tribunal anomenat d’Ordre Públic. Molts van acabar patint tortures i empresonament per actes legítims d’importància mínima.
Fa uns anys quan jo treballava a un Hospital de Nova York a un secretari, acabat d’arribar de la Unió Soviètica, se li va acudir anar al davant de l’edifici on es celebrava la Convenció Republicana que declararia candidat a la Presidència a George Bush. Hi ha va haver empentes i alguna bufetada amb la policia i el van arrestar. Va passar un parell d’hores a la Comissaria i res més. No el podien acusar ni de sedició ni de rebel·lió armada. No el van acusar de res, perquè només havia utilitzat la possibilitat d’exercir en públic els seus drets de lliure expressió i aquestes coses passen a les manifestacions. Els policies ho saben, poden defensar-se, van armats i protegits molt bé i no passa res.
Una altra cosa seria quan hi ha verdadera violència com cremades, cops de roques, destrucció de vehicles i altres activitats similars. En aquests casos els policies si poden arresten els culpables que poden acabar davant d’un jutge pero no van a la presó per anys ni són acusats de sedició i rebel·lió ni els organitzadors de la manifestació són acusats de res.
Ho veiem cada dia a la televisió o a l’internet. Al memorable aldarull de Charlottesville, Virgiínia, quan un grup supremacista blanc amb esvàstiques es va enfrontar a un grup de demòcrates pacífics i una dona fou assassinada per un supremacista amb un cotxe, només l’assassí fou inculpat. I Trump va dir que hi havia bona gent als dos bàndols. Es veu que hom pot ser del KuKluxKlan i lluir esvàstiques sense deixar de ser mol bona persona. Ho diu el President.
I també veiem cada setmana a la TV els disturbis amb les armilles grogues a Paris amb violència. Els organitzadors ni tan sols són coneguts, perseguits o castigats. I veiem a Veneçuela cada dia més manifestacions violentes amb demandes explícites d’un cop militar per enderrocar el govern i un grup de hackers de país desconegut simpatitzant amb l’oposició van apagar la llum a tot el país. I ni així hi ha hagut acusacions de rebel·lió i sedició.
I els tribunals europeus han rebutjat plenament les acusacions de rebel·lió i sedició formulades en el judici grotesc que està tenint lloc a Madrid.
El Gobierno d’Espanya ha ignorat el principi legal de la proporcionalitat de la resposta sense que la comunitat internacional hagi reaccionat tant com calia. Els ciutadans foren agredits per la policia perquè volien votar i res mes! Hi havia vells, ningú duia la cara tapada, ningú anava armat i una força paramilitar com la Guàrdia Civil els acusa de violents? La recent declaració d’un GC que havia vist i reconegut l’odi a la cara dels votants frustrats mereixeria ser immortalitzada. Va veure odi o indignació per la violació de drets? Va tenir por aquest senyor? Va patir lesions emocionals? Potser caldria recollir diners per ajudar-lo amb el tractament i la psicoteràpia. I em plau que aquest benemèrit no hagi vist mai la meva cara quan em faig un tall a la cara afaitant-me.
I si no fos pels detinguts polítics que segueixen patint una prossecució injusta a presons immerescudes, faria riure. Potser l’odi el senten ells. Ens ho ensenyen cada dia.
Molts estem tips de sentir dir a Donald Trump que hi ha un estat d’emergència a la frontera sud perquè segons ell caravanes de bandits, terroristes, narcos, violadors i criminals volen entrar per força al nostre país. Quina mentida tan cruel i horrorosa! Els homes, dones i nens dels que parla són les víctimes dels terroristes, narcos i violadors i volen venir per demanar refugi i l’oportunitat de guanyar-se la vida. I viure i veure crèixer els seus fills.
Bandera d´Hondures
Fins fa un parell d’anys els fugitius del Triangle Nord d’Amèrica Central (Hondures, El Salvador i Guatemala) marxaven a peu per més de 3,000 qm sigui cap a la frontera texana al Carib (El Paso) o l’estat de Sinaloa, dominat pels narcos del Chapo (disposats a protegir i ajudar per un preu) on calia jugar-se la vida travessant a peu un desert molt perillós. Ho vam veure tot en documentals: dones fent cua per comprar contraceptius mexicans (prohibits a Hondures) acceptant com un fet que serien violades, famolencs menjant arròs i bevent aigua neta donada pels mexicans per caritat, assassinats, gent robada per bandes de lladres, assassinats, morts de deshidratació al desert, pederàstia… Prou. Com pot ser que això es toleri al segle XXI?
Ara ha canviat una mica. Enlloc d’anar individualment, formen caravanes per protegir-se millor. Les darreres han sortit de San Pedro Sula, irònicament la primera el 12 d’octubre. N’hi ha d’altres que han aconseguit prou diners, sovint de màfies perilloses o abusives, en general entre 8 i 10,000 dòlars per pagar una agència de viatges criminal que promet fer-los creuar la frontera (on la majoria seran enxampats per la BCP, la policia de fronteres americana, i seran separats dels seus nens, que acaben sovint a centres de detenció de menors massius sense tractament escaient).
Aquesta gent necessiten fugir no sols per la manca de feina i mitjans per sobreviure sinó per la corrupció immensa de la policia i totes les autoritats i les amenaces de mort de les bandes d’homes que volen robar els nens, els diners i violar les dones, sovint una i una altra vegada. No viuen a cap estat de dret. I això perquè passa?
Com Hondures va esdevenir un estat narco sense llei
Hondures havia estat sempre un país pobre, amb platges i reserves naturals magnífiques on s’hi podia viure, fins que desastroses guerres civils i intervencions nord-americanes van esclatar a Guatemala, El Salvador i també a Nicaragua (que no entra al grup). Aquestes guerres van produir molts morts, desposseïts i violència de tota mena. Els nois eren obligats a anar a la guerra, on morien, o eren raptats per guerrillers. En aquells llargs anys, molta gent van veure que no hi havia futur i, emparant-se en una llei americana que protegeix la gent innocent que viu a llocs perillosos, moltes famílies van enviar els seus fills tot sols als EUA. I aquí va començar la tragèdia.
Els joves hondurenys van reunir-se a la ciutat de Los Angeles. Les coses han canviat molt, pero LA després de la guerra mundial va veure molts episodis de violència racial contra mexicans i negres, i els centreamericans foren mal rebuts. Pel carrer es van trobar amb altres gangs (colles) de barris que ja existien i sabien com defensar territori, pagar suborns, extreure diners dels comerciants, robar o fins i tot matar amb impunitat i armar-se (cosa molt fàcil as EUA). Així van organitzar les primeres mares o pandillas que encara existeixen i han crescut en força i maldat. Aquests nois ho havien après tot.
Les guerres es van acabar al final i el govern americà tenia el dret de deportar els immigrants temporals a casa seva ara que el perill s’havia acabat, cosa que van fer en temps de Clinton. Les mares van arribar juntes a casa. Què farien? Només havien aprés a LA a fer coses dolentes. Van seguir junts i retornats a Hondures aviat van descobrir que els narcos eren una font fabulosa de diners i poder. La desgràcia estava cantada.
Els pandilleros es passegen descaradament pel carrer amb tatuatges i vestits d’uniforme fent por. Hi va haver un President progressiu, Manuel Zelaya, que es va aliar amb en Chaves de Veneçuela i volia acabar amb la corrupció però fou enderrocat. Els seus successors van establir noves marques en corrupció, des del President (un d’ells va robar 130 milions de l’Hisenda i parents de dos Presidents estan empresonats als EUA per tràfic de drogues) fins al darrer policia. Algú va encetar una campanya contra la corrupció política, però va resultar que el director del programa era el més corrupte de tots i va fugir. És poc aconsellable prendre un autobús, perquè els pandillers els aturen i roben a tots els passatgers sense intervenció policial. L’assistència medica és molt limitada. Hi ha barris obrers completament destruïts pel foc i el vandalisme. No cal dir que la gent pobre té molta por, viu desesperada sense esperança i està disposada a jugar-s’ho tot per entrar als EUA. No són pas ells els criminals.
Perque els Narcos estan al poder i són intocables?
Tant is és veritat com si no, l’origen de la tragèdia és atribuït al Cartell de Calí, però ara probablement hi són tots. El fet clar és que Central Amèrica té costes als dos oceans i està situada a mig camí entre els productors més importants de cocaïna, que són Colòmbia, el Perú i Bolívia i el mercat més important que són els EUA. Tot va començar fa bastants anys quan els primers avions van aterrir a San Pedro Sula carregats de cocaïna. Aquesta ciutat fou per molts anys la capital mundial dels assassinats: en 2012 van arribar als 169/100,000 habitants (!!). Darrerament han baixat fins al 90. La missió d’Hondures era (i és encara) servir de centre de distribució: embalar i enviar producte als clients pel camí més escaient. En aquells temps es podia fer amb petits avions i vaixells fins que el Govern Federal americà ho va descobrir i aquestes vies van esdevenir massa perilloses. L’alternativa era el camí per terra a Mèxic. Tot podia empitjorar. Els EUA van obligar a Mèxic a firmar un pacte contra les drogues, que el President mexicà va posar en força molt seriosament. El resultat fou empènyer i traslladar moltes operacions a Hondures i El Salvador, i evidentment van trobar mitjans de seguir aprovisionant els consumidors americans. I així estem.
Qui són els dirigents del narcotràfic?
És una de les coses que molta gent voldria saber. El narcotràfic és molt ordenat i necessita operacions criminals separades que estan prou coordinades per garantir el flux constant de la cocaïna. Aquests cartells són comparables amb l’antiga Màfia a Nova York i Chicago. La majoria dels capos es mantenien a l’ombra i ni tan sols la policia els coneixia, però de tant en tant sortien alguns que volien lluir-se en públic com Al Capone or John Gotti, no obstant els avisos i el perill. Van acabar tots molt malament. Amb els narcotraficants és igual. Hi ha hagut criminals tan perillosos i cruels com el Chapo o Pablo Escobar, que sovint cobrien els seus crims (per exemple abandonant gent decapitada en públic o fent assassinar a qualsevol que es treiés un telèfon en presència seva) amb obres de caritat i benevolència pretenent ser una mena de Robin Hoods, que robaven als rics per donar als pobres, però que volien sortir als diaris i fer-se famosos. Van acabar malament. És estúpid desafiar tan obertament el govern dels EUA. La seva eliminació no ha canviat res en el tràfic de drogues. Tot segueix igual, només que ara ningú coneix als que manen, miren de no fer tant soroll i sovint eviten la crueltat gratuïta. No sap ningú si hi ha algun cap suprem a Sud-Amèrica, i si n’hi ha, ningú ha sentit dir el seu nom. És difícil creure del tot que una operació tan difícil i complicada amb tanta gent boja embolicada pugui funcionar tan bé com dissortadament funciona sense una central, com la que va tenir per molts anys la Màfia.
De moment es tractaria de resoldre la situació als tres països del Triangle Nord, expulsar els narcos, reprimir la corrupció i restaurar llei i ordre, per tal que els ciutadans honrats hi poguessin viure i treballar lliurement sense haver-se de jugar la vida i la llibertat de camí als EUA. Als EUA hom parla mes sovint dels Hondurenys, pero aquest mes de març el National Geographic publica un article terrible sota la situació a El Salvador, víctima d’una guerra civil amb 70,000 morts encetada pel President Reagan, on les coses son molt similars. De Guatemala, mal recuperada de la guerra civil on gairebé van voler exterminar els indígenes, es parla menys pero sempre queda inclosa en el Triangle Nord. Vol proposar algun lector com es podria arreglar?
Parlant amb l’excitació causada pel Judici als presoners polítics i molts altres problemes, pot passar fàcilment que hom oblidi la verdadera causa i origen del problema i exactament per quina raó està passant. Aquest diumenge 3 de març el New York Times ho ha explicat clarament en un article no del mediocre Raphael Minder, sinó del notable jove periodista Patrick Kingsley. Kingsley és un anglès que es va fer conèixer pels articles articles i el llibre sobre la immigració a Europa escrits originalment per al diari GUARDIAN. Actualment és el corresponsal principal del NEW YORK TIMES a Europa i està basat a Berlín.
A l’article Roots of Spain’s Crisis: One Word Fought Over in its Constitution (Arrels de la crisi espanyola: Un mot disputat a la seva Constitució) ens ho explica. Partint d’una entrevista amb el pare de la Constitució Miquel Roca, recordem com la Constitució del 78 fou escrita al voltant d’una taula verda per set homes, dos Catalans (Miquel Roca i Jordi Solé Tura) i cinc espanyols, inclòs un ex-ministre de Franco. Aviat es van veure les diferències d’opinió sobre la qüestió multinacional que estan explotant en els nostres dies: els dos Catalans exigien l’autogovern per a les tres nacions històriques, Catalunya, Euskadi i Galícia, mentre que els espanyols no en volien saber res. Ja he llegit més d’una vegada a altres llocs que hi va haver trucades de telèfon des de Madrid a aquests pares de la Constitució donant ordres i aclarint dubtes sobre l’assumpte.
Al final es van passar un mes sencer discutint l’ús de la paraula nació que els espanyols de Madrid es negaven a acceptar i al final van acabar designant regiones y nacionalidades. Kingsley explica que Roca no s’havia imaginat mai que això acabaria esdevenint una camisa de força per reprimir les aspiracions nacionals de Catalunya, però ens fa notar que aquest fou l’argument principal usat pel Tribunal Constitucional que va mutilar el darrer Estatut, argumentant que Catalunya era sols una nacionalitat i una regió amb opcions d’autogovern molt limitades o inexistents, com volia la Constitució. Això va obrir la crisi. Espanya amb els seus cinc pares de la Constitució havia imposat una altra vegada la dominació total de Castella amb les seves regions assimilades. Els espanyols van comentar sempre que la Transició havia estat un exemple meravellós de reconciliació, harmonia i acord entre antics enemics, pero fou més aviat una altra conquesta de Barcelona per l’exèrcit borbònic, per temps il·limitat.
Kingsley apunta a moltes altres insuficiències constitucionals amb promeses vagues sobre habitatge, pensions, feina i assegurança de malaltia. Completa l’article amb descripcions molt exactes sobre els punts de vista de la dreta i l’esquerra espanyoles amb breus intervencions dels Srs Guerra, Casado i una més llarga del Sr Rufian, dient les coses que el lector ja es pot imaginar. Curiosament Casado repeteix que el Referèndum fou una trama per tapar la corrupció a Catalunya. Dissortadament ningú ha aconseguit eliminar la corrupció però comparats amb el PP de Rajoy, estem molt bé a Catalunya. La queixa de Rufian és colpidora: Vam tenir 40 anys de Dictadura però no hem tingut cap judici de Nüremberg. L’anomenada Transició fou una mentida. Al final en Zapatero aclareix que Espanya és un dels països més tolerants del món. Quina imaginació! Però Zapatero acaba afegint que el PP es divertia més amb l’enfrontament que amb el reconeixement honest de la diversitat espanyola. L’única solució, ens diu el de Valladolid, seria la co-existència. Ho va fer ell quan estava al poder? La fatal sentència del TC de la jutgessa Casas va tenir lloc durant el seu mandat de President i no va fer res.
Així acaba aquest notable article. Diu que Espanya havia estat venuda a Europa fa anys com un model de conciliació i democràcia a seguir i ara torna a ser un model del caos en què s’està ensorrant la Unió Europea.
Però oi que estaria be si tothom (inclosos els jutges) deixés d’insultar i ofendre i es posés a parlar seriosament del problema de fons i de com es podria resoldre? El model de negociació de les Nacions Unides en general ve en tres estadis:
Primer, acabar amb l´hostilitat i les repressions i empresonaments o ocupacions amb una aministia general, restaurant la pau.
Segon, el govern central ofereix adicional autogovern després de pactar-lo amb els locals, a veure si el públic tria quedar-se on estan enlloc de fer-se independent. Això va anar molt bé per al govern central al Québec i a Escòcia, però els espanyols no volen oferir res.
Tercer i final, fixació d’una data per a un referèndum d’autodeterminació, en general un, dos o tres anys després de la restauració de la pau.
Caldria un mediador? Les NU i altres organitzacions en ofereixen. La tragèdia d’Irlanda del Nord potser no s’hauria resolt sense el Senador Americà Mitchell. En general sí. Acceptaria Espanya? No pas a menys que algú comenci a explicar la veritat i la situació ara i al futur, que no sembla probable. Diuen que som ciutadans, però com es que ens insulten i provoquen cada dia aprofintant que som indefensos? Es fa així amb la família?
