Els EUA són diferents

Acaba de sortir a la llum publica l’informe d’un Gran Jurat de l’estat de Pennsilvània sobre com sis de les vuit diòceses de l’estat han tractat el problema de la pedofília de capellans durant els darrers 60 o 70 anys. Altres estats semblen voler seguir el mateix camí i encara en sentirem parlar més. Aquest cop, el Papa Francesc ha estat obligat a demanar perdó i sembla haver acceptat finalment allò que semblava impossible: que els Bisbes i Cardenals poguin ser investigats i castigats com tothom. Demanar perdó sense fer reformes no satisfà.

L’informe ha trobat uns mil casos d’abús a menors per uns 300 capellans, tot conegut per la diòcesi i amagat, amb l’informe final a vegades tancat a una caixa per la qual només el Bisbe tenia una clau. Els culpables foren encoberts i simplement re-assignats. Sempre igual: encobriment i tolerància d’una cosa tan intolerable. És el mateix que fidels de tot el món denuncien, als EUA, com a Irlanda, com a Àustria, com a Austràlia, com a… Considerant la doctrina catòlica i la llei civil sobre el cas, com ha estat possible que tants bisbes per tot el món per tant de temps amb tan poques excepcions fessin el mateix? Els nous bisbes han d’anar a Roma a fer un curset abans de prendre possessió. Que els explicaven sobre el problema?

El començament: la denúncia inútil del monjo benedictí AW Richard Sipe

La crisi es d’origen nord-americà. Va començar a Boston. Qui vulgui pot llegir el meu apunt publicat el 21 de juliol de 2017, que ho explica. Una mare s’havia queixat al Bisbat contra un capellà. Li van assegurar que el cas era raríssim i que ja prendrien mesures, pero que no en parlés perquè hi ha gent dolenta que només volen fer mal a l’església i sobretot que no demanés diners. Un temps després la dona va anar per casualitat a una altra parròquia i es va sentir ultratjada trobant el mateix capellà en contacte amb nens. Va anar al diari GLOBE de Boston, on van encetar una investigació contra l’administració del Cardenal Bernard Law, que en aquells moments era considerat un “papable”. La investigació va resultar en un procés criminal contra cinc capellans, entre ells Paul Shanley, l’individu que havia organitzat una mena de grup social afavorint “l’amor entre nens i adults” i sobretot John Geoghan, culpable de 130 violacions de nens. Al judici, el fiscal es va encarar amb el Cardenal i li va dir que li sabia greu que la llei no li permetés enviar-lo a la presó com es mereixia per haver encobert i fet possible aquests crims. El poble li girava l’esquena a la Catedral i es feien manifestacions contra ell. Va dimitir i anar a Roma, on el Papa Wojtyla el va rebre molt bé, donant-li la ciutadania vaticana i fent-lo rector nominal d’una de les millors parròquies de Roma i membre de comités importants, residint a palaus de l’església fins la seva mort.

L’escàndol es va posar en marxa i aviat s’estendria per tot el món. El Vaticà va adoptar posicions insostenibles, impedint sobretot qualsevol investigació dels bisbes que ho havien fet possible, els quals eren intocables. Tot eren sempre mentides, calúmnies i ganes de treure diners i fer mal, deien sempre.

Sembla impossible que ningú fora del sistema s’hagués adonat i de fet hi va haver intents que van ser immediatament combatuts i apagats. Entre ells destaca sobretot l’ex-benedictí Richard Sipe, que va morir fa uns dies. Havia nascut a una família acomodada molt catòlica i després d’anar a l’escola  immediatament va entrar a l’orde benedictina i fou ordenat sacerdot en 1959.  Es va esverar quan servint de pare confessor a una escola va començar a sentir històries associant capellans amb nens i parelles adultes de tots dos sexes. Va començar a fer investigacions fora dels confessionals i sense poder aguantar més, es va sortir del sacerdoci en 1970 i es va casar i tenir fills. Va treballar continuant la seva feina a un institut psiquiàtric fent de conseller i terapista.

Les conclusions de Sipe eren esfereïdores: segons els seus papers fins als anys 80 SIS per cent de tots els capellans eren pederastes i molestaven nens i només CINQUANTA per cent respectaven el celibat!!!  Ell veia una relació entre el celibat i la pedofília (cosa que hom ha discutit molt i segueix discutint) Per ell, el celibat violat creava una situació de secretisme, complicitat, tolerància i hipocresia entre dirigents que feia la pràctica i encobriment de la pedofília possible, com si fos un “pecadillo” sense importància o conseqüències que es podia tolerar.

Ingènuament, en Sipe es va pensar que els Bisbes i les autoritats acceptarien agraïts immediatament el seu informe, publicat en forma de llibre, i es posarien a corregir el problema immediatament. Es va sorprendre quan tots se li van tirar al damunt intentant desacreditar-lo. Havia esdevingut un traïdor i calumniador. Pel que fa a les xifres donades per Sipe, per extraordinari que pugui semblar, estaven força bé. Alguns estudis han rebaixat el nombre d’eclesiàstics culpables del 6 al 4%, encara que a alguns llocs, sobretot a l’Amèrica Llatina i Austràlia, ha arribat al 7%. Sobre el 50% de no observància del celibat, ningú n’ha volgut parlar mai, encara que a diferència de la pedofília és un assumpte entre adults que han consentit i té poc interés públic.

Sipe va participar a discussions amb els reporters que van exposar el cas del Cardenal Law a Boston guiant-los i explicant coses, i si no m’equivoco, sortia al film Spotlight sobre el cas que va guanyar algun Òscar. El seu llibre principal es diu “A Secret World: Sexuality and the Search for Celibacy”

El problema de fons

La tolerància del Bisbes és notable considerant els ensenyaments tan radicals de l’església prohibint esterilització, divorci, avortament, contracepció, homosexualitat, casaments gays,   concepció artificial i qualsevol altra cosa nova que surti.

Els Bisbes i la Cúria vaticana només veien el cas com un pecat i una feblesa dels homes que treballaven per l’església, que calia protegir. Cal confessar i els pecats es perdonen. Hom no pot condemnar un home per un sol error, deien. Que li expliquin això a la policia o a un jutge. Anar a la presó per un sol robatori de banc? No semblen haver entés mai que la pederàstia no és sols un pecat sinó un crim legal, que fa molt de mal als pares i que posa en perill el desenvolupament normal del nen afectat. Qui es pot pensar que això s’arregla amb una confessió i canviant de parròquia? En aquest sentit la societat civil té una queixa molt gran. La Cúria va prendre la posició que els Bisbes eren intocables i que tots els atacs eren calúmnies i intents de fer mal a l’església, però eren ells els que feien molt de mal a l’església.

El cas de l’Ex-Cardenal McCarrick, finalment destituït i expulsat del Cardenalici pel Papa Francesc sembla important. Jo vivia a Nova Jersey a un suburbi de Nova York al territori de la seva diòcesi de Newark quan fou anomenat pel Papa Wojtyla Arquebisbe. Va substituir un home ja vell, molt progressiu i estimat per tothom. McCarrick es va presentar com un home dur ultraconservador dels que Wojtyla ficava a tot arreu per parlar sobretot cada diumenge d’avortaments i homosexualitat, i per tant predicava tesis no compartides. Cínicament va ser membre destacat de la primera Comissió episcopal que va estudiar sota pressió el problema de la pedofília i quines recomanacions calia fer. Va fer carrera arribant a Cardenal-Arquebisbe de la capital federal Washington DC, que és probablement el càrrec principal al que un eclesiàstic americà pot aspirar. Potser hem arribat al moment on el Vaticà es decideix  a acceptar i prendre responsabilitat. El Cardenal Wuerl, el seu successor a Washington, ja està essent investigat per encobriment a la diòcesi de Pittsburgh, on havia estat Bisbe. Un Grand Jury a Pittsburgh  sembla haver-lo declarat culpable d’encobriment i no és impossible que acabi jutjat.

Avui, 3 de Setembre és la Festa del Treball. Ahir durant el sermó a la Catedral de Washington, el Cardenal Wuerl va patir la primera confrontació. Un feligrès li va cridar Shame on You! (Vergonya) I una dona que parlava es va creuar de braços i d’esquena al Cardenal, va exigir que dimitís. Jo crec que els seus dies estan comptats.

Irlanda és potser el pitjor exemple d’abús eclesiàstic. No van ser sols els abusos sexuals a nens; les dones solteres embarassades eren obligades a donar  els seus nadons a desconeguts per adopció i sovint quedaven tancades sota la vigilància de monges a bugaderies, rentant roba tota la vida per pagar per un pecat que els clèrics també cometien  amb impunitat. També hi va haver tractes violents a les escoles, enterraments a llocs estranys, clericalisme i abús extrem d’influència política. Ara els irlandesos han dit prou i no quedaran satisfets amb paraules demanant perdó. A molts els sembla que l’Església necessitaria una segona Reformació, sortint totalment de la política, reduint els dirigents a l’estil de vida d’altres persones amb responsabilitat enlloc de viure com sàtrapes orientals i sobretot ajudant als homes i dones en els seus problemes, hores de tristor i por o patiments, promovent justícia social i tornant als principis de l’Evangeli. I acabant en l’acte amb el celibat dels capellans. A més d’ordenar les dones.

Serà veritat?

Joan Gil

Malgrat tot, el totpoderós Donald Trump no ha aconseguit aturar la investigació del fiscal especial Mueller sobre els seus tractes electorals probablement il·legals amb Rússia, i probablement serà citat pels seus intents d’aturar o desvirtuar la investigació (obstrucció.) I molts jutges federals han aturat algunes de les seves accions més malignes i un li ha manat reunir els nens d’immigrants amb els pares (cosa que està obeint a desgrat i només en part, havent deportat ja pares adults al país d’origin sense els nens i ha perdu els papers d‘uns 700 casos) En canvi, a l’estat espanyol, jutges com Llarena i Lamela, creient- ser sobirans es tiren tots sols damunt polítics elegits catalans pacífics, i els tanquen a la presó permetent molt poca defensa. Potser servirà d’alguna cosa preguntar-se com és que hi ha coses que passen a Espanya i no podrien passar mai als EUA. La resposta en el fons és simplement que els pares fundadors dels EUA van escriure una Constitució fantàstica que ja dura més de 200 anys que protegeix els drets i la llibertat de tothom, mentre que la mediocre Constitució espanyola el 1973 , una de les 8 oficials (n’hi ha hagut més, com la de la República Federal Espanyola que la web del Congrés intencionalment ignora). Foren moltes i molt dolentes per arribar  o adesenvolupar un espai propi en un enllarg de mig segle. Però cal aclarir detalls. Sembla com si l‘estat no fos capaç d‘aprendre res.

Independència judicial, teoria o realitat?

Teòricament, els jutges formen un de tres braços independents de l’estat. Els fiscals en canvi són membres de l’ecutiuperò no pas els fiscals que són part de l’executiu i estan molt subjectes al perill de destitució fulminant i a les pressions polítiques i financeres. La seva obligació és imposar i seguir només la llei, però a vegades ho tenen negre. Als EUA el Fiscal General és el verdader ministre de justícia. Molts fiscals, ordinaris o extraordinaris com Mueller han pogut sobreviure intents descarats de ser destituïts, cosa que Trump sens dubte té poder per fer-ho però sembla que fins ara ha seguit el consell seus advocats i no ha fet una cosa tan perillosa, que va costar el càrrec al President Richard Nixon durant la investigació del Watergate. Li podria costar el càrrec també a Trump?

I els jutges què fan? Per poder ser independent, un cos ha de ser elegit independentment i han de tenir la llibertat de plantar cara a qui sigui. Els jutges federals són proposats al Senat per l’administració, han de ser examinats en públic per un comité i confirmats en sessió plenària del Senat. Només poden ser destituïts en un judici públic al Senat, similar a l’impeachment del President. Fa molts anys del darrer cas.

Els jutges de primera instància, apel·lació i del Tribunal Suprem estatal i el Fiscal General de tots els estats, que és sempre el ministre de Justícia, han de ser elegits pel poble sovint al mateix temps que el Governador i alguna vegada el titular acaba obligat a fer campanya. Fins al final del seu termini, tenen una feina bastant segura.  Aquí a Texas i a Califòrnia i probablement a tots els estats, es permeten votacions per destituir jutges durant la pròxima elecció. (Es diu oficialment un recall i per fer-ho només cal reunir prou firmes. No estaria be que això es pogués fer en certs casos recents a Espanya? Fa unes setmanes durant les eleccions primàries els votants d’un districte californià van destituir un jutge per haver imposat una pena massa lleugera a un home que havia violat una dona inconscient. Què passaria als jutges de la Manada si això es pogués fer a Espanya?

Ha entés algun lector què cal fer a Espanya per esdevenir jutge? Ja he explicat què cal fer als EUA. Hi ha sempre opinions sobre el mètode de tria per vot secret, i tot i els homes rarament fem coses que acaben sortint perfectes. Jo afegiria una altra famosa dita de Winston Churchill: “La democràcia és la pitjor forma de govern que hi ha… excepte per totes les altres”

Els jutges no haurien d’investigar res

A l’estat se segueix el model francès del jutge instructor, deixant de banda que un investigador no és ni pot ser mai neutral. El mètode estava vist com un mecanisme progressiu. Investigacions crimals als EUA les fan la policia i els fiscals sense participació de cap jutge. La missió del jutge és seure a la taula, escoltar què diuen els fiscals i altres investigadors, escoltar l’acusat i els seus advocats i decidir qui té raó. És el millor sistema perquè el jutge no ha d’avaluar la qualitat de la seva pròpia investigació i pot reconèixer i fer respectar els drets de tothom. A Espanya el jutge és tot sol un delator, fa una investigació desigual intolerable i dicta sentències seguint i respectant només l’opinió pròpia. Al final  del procés, si l’acusat acaba declarat culpable per un jurat, el jutge, després de sol·licitar i rebre opinions  dels afectats i víctimes, imposa una sentència. En dictant la pena imposada cal recordar que la llei indica una duració de pena amb un marge considerable. Diguem per exemple que el càstig d’un cert crim ha de ser un mínim de cinc anys i un màxim de quinze. Aquí sí que el jutge té espai.Un jutge així, que no pot en general ni ser destituït ni fer carrera, sí que és independent. El dret d’un acusat a ser jutjat per un jurat del seus “peers” (gent comparable a ell) està fixat a la Constitució federal i és intocable. L’acusat, si vol i pensa que li convé, pot renunciar al jurat i sotmetre’s a un procés davant un sol jutge sense jurat. La sentència del primer tribunal no pot ser canviada per ningú en cap cas. Els tribunals més alts podrien en canvi manar al tribunal de primera instància repetir el judici. Però cap instància per alta que sigui pot canviar la decisió del tribunal original.

Amb els jutges espanyols el que passa és que els jutges superiors són triats coneixent el seu pensament i afiliacions i quan troben o se’ls dona un objectiu ja saben interpretar la llei com cal. Diguem que un ciutadà té llops que viuen a una gàbia. El propietari fica un conillet viu a la mateixa gàbia. Oi que no cal donar instruccions als llops. És així com la inpendència judicial teòrica s’esfondra.

Una altra absurditat del segle XIX que persisteix és l’aixecament de  cadàvers pel jutge d’instrucció. A països més adelantsdela tatat

Torno a repetir que en la immensa majoria de casos els tribunals d’apel·lació o suprem tant federals com estatals mai poden canviar una sentència. Un home trobat culpable per un jurat no pot ser declarat innocent per altres jutges. Ells es limiten a mirar si les lleis van ser respectades i ben interpretades i si l’acusat va rebre els seus drets constitucionals, i va tenir un advocat competent i el jutge va fer respectar les regles sense afavorir o perjudicar ningú. Si creuen que això ha passat, el que fan és identificar el problema i manar que el judici sigui repetit. Cal considerar a més que a diferència d’Espanya les atribucions dels estats i el govern federal són exclusives. Cap jutge federal pot ficar-se en un cas estatal si no és que els advocats defensors al·leguin violació de drets constitucionals de l’acusat.

Hem llegit sovint a la premsa que el tribunal Suprem federal s’ha negat a suspendre una execució. Cal entendre que el Suprem federal només pot acceptar al·legacions d’abús, representació legal incompetent o violació de drets, o que el procés fou mal fet, però en cap cas vol dir que el condemnat és innocent, perquè no tenen dret a declarar innocent un home que un jurat ha trobat culpable. Un Justícia Suprem encara en funcions, va espetat un cop a un advocat que si l’acusat era innocent o no, no tenia res a veure amb ells. En rars casos, el que poden fer també és manar que el judici es repeteixi.

Parlen molt de reformar la constitució actual de l’estat que estaria molt bé, però en vista dels esdeveniments recents que els nostres representants legítims i elegits estan patint, el que més caldria seria reformar el sistema judicial per acabar amb els nomenaments a les fosques i sobretot per acabar amb els jutges investigadors. Un jutge, per ser independent, ha de ser neutral, limitant-se a escoltar les parts abans de manar res i els investigadors no en són ni en poden ser mai. És una professió diferent.Com pot un home investigar un adversari polític, escoltar breument un advocat defensor i jutjar la seva pròpia investigació? El principi de la democràcia, igualtat de drets i protecció legal està en joc.

Un altre mecanisme propi del segle XIX és l’aixecament de cadàvers per un jutge d’instrucció. Què hi entén un jutge? Als països més civilitzats la policia sola pren control de l’escena d’un crim buscant proves i indicis. Si els sembla d’interès poden fer venir al lloc un metge forense. Un metge forense ha estudiat 4 anys medicina, ha fet 4 anys de residència a Patologia i dos anys d’internat a un servei forense aprovat. A més ha passat tres examens molt difícils. I els jutges què en saben d’estudiar crims?

Joan Gil

Tags: Drets polítics, Espanya, Independència judicial, Jutges, Tribunal Suprem