Els EUA són diferents

Diuen que ara l’us dels Tasers, una mena de pistoles elèctriques,  per la policia ha estat autoritzat. Ja fa molt de temps que s’utilitzen per les policies locals als EUA i es consideren útils, pero no són inofensius, han causat morts i poden ser molt cruels en mans poc expertes. Als EUA han estat aprovats per la majoria d’estats de la Unió però sovint només per a policies entrenats. Pràcticament tots els Tasers que hi ha al món són fabricats per una companyia anomenada AXON situada a Scottsdale, prop de Phoenix (Estat d’Arizona), la qual produeix també versions per a l’ús de ciutadans privats, que afortunadament pocs estats permeten i confio que no arribin mai a Catalunya. Hi ha a YouTube un video d’un representant d’AXON tractant d’esclaus als residents d’estats que no els autoritzen.

Aplicacions

Sens dubte la policia ha d’intervenir en casos quan un home perillós o armat per les raons que sigui (un criminal armat enxampat al lloc del crim o resistint arrest, un malalt mental greu, una persona en estat emocional extrem) està amenaçant ciutadans o la policia que el vol arrestar. Sovint, almenys als EUA, la policia ho arregla sovint a trets que pot ser molt injust i violar drets.

La propaganda d’AXON  presenta el Taser com un mitja inofensiu de reduir a la impotència un home amenaçador sense ferir-lo fent possible el seu arrest i evitant l’ús d’armes de foc. És veritat? Gairebé, amb matisos. En general sí, però no és tan inofensiu com ells diuen.

Descripció

AXON fa bastants models, la major part reservats a la policia amb un abast d’uns 10.5 m. i altres més petits per a ciutadans particulars amb un abast de només 4 o 5 m.

L’arma ve amb una bateria molt especial capaç d’emmagatzemar electricitat segons ells amb un voltatge de 50,000 Volts (!!) Els físics diuen que això no pot ser veritat. L’electricitat d’un Taser produeix un arc entre dos elèctrodes a 1 cm de distància que en cap cas podria excedir uns 30,000 Volts. La companyia sembla admetre que potser només serien uns 1,200 Volts (només). Als EUA i Canadà, l’electricitat domèstica en té només 120.

A més la bateria controla una explosió d’aire comprimit (abans diuen que havia estat pólvora) que propulsa un projectil cap a la víctima i a més il·lumina un llum làser. Sovint un malfactor que veu una llum làser al pit i l’arc voltaic a la boca del Taser, s’ho pensa i ja no cal disparar.

És possible tocar la víctima amb el Taser amb l’arc voltaic encès sense disparar els elèctrodes, cosa que fa molt de mal, pero la majoria de cossos de policia ho tenen prohibit perquè enrabia la víctima sense fer-lo inconscient i encara esdevé més perillós.

Què passa quan el Taser es disparat?

En la majoria de models surten de l’instrument a gran velocitat dues agulles  doblegades com un ham o ganxo, però molt esmolades i penetrants a la punxa per travessar la roba fins 5 cm (diu AXON) i  penetrar dintre la pell. Un dispositiu ham, una bifurcació de l’agulla a poca distancia de la punxa i dirigida enrere serveix per evitar que la víctima se’l pugui arrencar.

Aquestes agulles, verdaders elèctrodes, queden connectats amb la pistola Taser per fils conductors prims pero molt resistents que condueixen la càrrega elèctrica administrada a la víctima, que és l’objectiu final d’aquesta electrocució parcial. És per això que l’abast té un límit d’uns 10 m, perquè els fils conductors que surten del canó Taser no poden ser més llargs.

El Taser dispara dos hams, però molts models més cars poden repetir la descàrrega elèctrica depenent del preu pagat per l’instrument. Cosa interessant, al mateix temps que surten les agulles, el Taser dispara i escampa per terra una mena de papers petitons de confeti amb identificació escrita de l’instrument utilitzat.

Què passa a la víctima?

En breu, els elèctrodes implantats subministren una descàrrega elèctrica que fa contraure i paralitzar tots els muscles del cos, produint dolor extrem que fa caure la víctima per terra, sovint inconscient.

El voltatge ni mata ni fa per se mal a ningú. És com l’alçada d’un salt d’aigua. Si fa mal tocant terra depèn no de l’alçada sinó del corrent, el caudal o volum d’aigua que cau. La quantitat de corrent elèctric que circula és mesurada en Amperes. Una torradora elèctrica en necessita 5 Amperes, una de les bombetes elèctriques velles només 0.5. És sempre desagradable tocar una presa de corrent, però la pell intacta és molt resistent a l’electricitat… i poc resistent quan està mullada, en el qual cas, hom pot rebre una cremada greu o pitjor.

Tornem als Tasers: la companyia diu que els elèctrodes clavats a la víctima que han penetrat la pell només deixen passar entre 0.002 i 0.03 Amperes, segons el contacte que hagin aconseguit fer (recordem que en general són dos)

Efectes: la contracció brutal de tota la musculatura produeix un dolor horrible i una paràlisi que gairebé sempre fa caure la víctima indefensa per terra. Amb considerable penques AXON mostra un film ensenyant els efectes d’un atac amb Taser a un home voluntari fort, amb bona salut i entrenat sostingut per dos homes. L’atacat cau per terra, però s’aixeca immediatament com si no hagués passat res. En escenaris reals, no acaba així.

Hi ha hagut moltes morts atribuïdes al Taser. L’any 2006 als EUA en van declarar 180, encara que sovint foren el resultat d’agreujament d’una causa pre-existent. Les primeres morts conegudes foren per atur cardíac i en general hom aconsella als policies apuntar a l’abdomen i evitar el pit de la víctima. Els portadors de marcapassos i desfibriladors implantats també estan en greu perill. Un altre problema es la caiguda per terra instantània i sense protecció, que sovint acaba en lesions serioses al cap. Quan els elèctrodes estan clavats al coll o clatell degut al dispositiu ham cal anar a l’hospital a desenganxar-los. Diuen que un 40% de les víctimes han d’anar a l’hospital, però que la mortalitat es minimal.

Les discussions més grans son les referides a l’ excited delirium, una condició gravíssima de pèrdua total de control, incapacitat de respirar i de parlar, sovint atribuïda a múltiple ferides de laser o a maltractament policial subseqüent. Els afectats es poden recuperar. Aquest diagnòstic no és acceptat per tothom però ja surt a la literatura del NIH i els metges d’urgències hi creuen.

Conclusió

Que es la meva personal. Hi ha dissortadament pel món gent molt dolenta, amenaçadora i intractable amb la que és impossible parlar. Trobo horrorós veure gent morta a trets per la policia pel carrer i no tinc dubte que el Taser es una alternativa millor. Peró enganyen els que diuen que es una arma inofensiva i cal exigir bon entrenament en el seu us. I que surtin aviat altres mètodes millors però efectius de controlar gent perillosa.

Joan Gil

Molts Catalans diuen que l’únic estatut que necessitem és el que té Portugal. Potser seria l’hora de recordar quina fou la història de Portugal quan estava sotmès als reis de la branca espanyola dels Habsburgs i com va recuperar la independència.

Durant el regnat a Espanya de Felipe II, fill de l’emperador Carles V, el rei de Portugal va morir sense successors, i va pujar al tro un monjo de la família que també va morir als dos anys sense hereus.

El rei Manuel difunt no va deixar fills, pero va resultar que tenia molta família, i van aparèixer a molts llocs uns quants aristòcrates que eren de la família de Manuel I. Un d’ells va aconseguir instal·lar-se a Portugal com a rei, però un altre era el  poderós Felipe II d’Espanya, el qual va enviar el seu Duc d’Alba a Portugal amb un fort exèrcit, que va destruir fàcilment la resistència portuguesa. Era l’any 1580 i per 60 anys sota tres Felipes (II, III, i IV) Portugal esdevindria un més dels regnes propietat de la corona de Gran Castella, com Catalunya, València, Aragó i altres.

El Duc d’Alba esdevingué Virrei de Portugal i Felipe II introduí més o menys el mateix règim que tenien els altres regnes sota el seu domini, que avui en dia es definirien com a una Confederació. Portugal va gaudir molts privilegis i astutament el rei  va facilitar als nobles l’accés a Madrid i va distribuir coses i propietats entre ells per tenir-los contents.  El govern de Lisboa tenia autoritat final en gairebé tot excepte en Política Exterior i Exèrcit. Fins i tot els van permetre seguir encunyant la moneda pròpia. Ja ho voldríem els Catalans tot això. Perquè va acabar malament?

Sembla que els assumptes estrangers no haurien de preocupar massa a ningú, pero depèn.  A vegades sí. Portugal ja era un imperi molt lucratiu basat en les seves colònies i excel·lents xarxes comercials  que s’estenien per Àsia, molt superiors a les espanyoles. A més Portugal havia tingut des de l’Edat Mitjana un fort tractat d’amistat amb Gran Bretanya, que aquest pais comprensiblement  ja no respectava d’ençà que havien esdevingut espanyols. Espanya semblava indiferent i no se’n preocupava ni defensava els interessos  comercials i econòmics dels lusitans, que veien com tot el seu tinglat s’ensorrava per manca de protecció reial. Holanda estava creant un nou imperi a costa seva i ja els Portuguesos havien perdut tot el nord del Brasil sense que Espanya hagués fet gran cosa. La corona estava preocupada amb assumptes europeus i religiosos, guerres religioses i explotació de les seves pròpies colònies i la noblesa portuguesa perdia diners i el pais  A diferència de Catalunya, on el poble es va sublevar, a Portugal va fer el mateix la classe aristocràtica dominant.

La Guerra dels Segadors complica la Guerra dels 30 Anys

La Guerra dels 30 anyss fou una verdadera guerra mundial europea, teòricament entre els catòlics i els protestants -si es que algú s’ho vol creure- De fet s’acabaria gràcies a la intervenció de França, governada pel Cardenal Richelieu a favor dels protestants!

Espanya havia entrat a la guerra contra els francesos que ja havien pres posicions fortes al nord dels Pirineus. El Gobierno molt centralista del Comte-Duc d’Olivares sota Felipe IV havia enviat a Catalunya un exèrcit, que robava i molestava molt als Catalans i pretenia reclutar soldats en violació de tots els nostres Estatuts i Lleis. El descontent popular de la classe treballadora i agrícola i l’oposició al Comte-Duc van créixer fortament. Què importava als rabassaires pagesos catalans  la Guerra dels 30 Anys i perquè havien d’aguantar abusos, alimentar i allotjar soldats a casa seva?

En 1640, la població treballadors i rural de Catalunya es va alçar en armes, assassinant (probablement) el Virrei i donant lloc a la Guerra dels Segadors dirigida tant contra Madrid com contra sectors de la noblesa i la burgesia local. L’exèrcit català va derrotar decisivament el primer exèrcit espanyol dirigit per un aristòcrata espanyol incompetent a la batalla de Montjuïc, però evidentment a la llarga no podien contra la corona i van acabar oferint el Comtat de Barcelona al rei de França. Amb això, el perill per a Espanya era tan greu que es van veure obligats a abandonar altres conflictes i concentrar-se en combatre l’amenaça franco-catalana. Portugal se n’aprofitaria.

Portugal s’en aprofita i torna a esdevenir un pais lliure en 164o

Les hostilitats, l’anomenada Guerra de Restauració, ja havien començat  abans de la Guerra dels Segadors a l’altre costat de la península. La noblesa, més que el poble com passava a Catalunya, molt preocupada pel declivi econòmic,  es va organitzar al voltant del Duc de Braganza que també deia que era un altre descendent de Manuel I i va encetar accions militars. Normalment el Comte-Duc els hauria pogut derrotar, però tot l’exèrcit espanyol tenia massa feina a Catalunya. Per exemple fins i tot el gran escriptor Calderón de la Barca estava orgullós d’haver passat tres anys a l’exèrcit lluitant contra els Catalans.

A finals de 1640 després d’una lluita oportunista molt ben conduïda, el Duc de Braganza fou coronat com a  Rei Joan IV del Portugal restaurat i independent. La dominació espanyola s’havia acabat. En mans del seu nét Pedro, Portugal esdevindria per segles un país poderós i riquíssim. Els espanyols van trigar més de 20 anys a reconèixer la independència dels lusitans. Recentment, no obstant, en temps d’Alfonso XIII, amb el seu dictador Primo de Rivera, el Mussolini espanyol com l’anomenava el rei,  Portugal ja havia esdevingut un país dèbil i inestable, hi va haver intrigues a Madrid per restaurar l’anomenada Unió Ibèrica. I Franco va visitar el també Dictador feixista Oliveira Salazar per firmar un Pacte Ibèric.

En Resum, els Catalans tenim raó de mirar Portugal i esperar amistat i suport, perquè en un moment crític no vam tenir l’oportunitat de lluitar junts però sí que els vam ajudar.

El Resultat de la Guerra dels Segadors

Com de costum en totes les guerres, els Catalans van patir molt. Vàrem aconseguir fer saltar a Madrid l’odiat Comte-Duc d’Olivares, i el Rei Felipe IV va venir a Barcelona a jurar tots els privilegis, lleis i estatuts Catalans. I ai, las, vàrem perdre els territoris al nord dels Pirineus, sobretot el Rosselló. França ja havia intentat manta vegada prendre’ns-el. La primera vegada fou durant la Guerra Civil Catalana del Segle XIV, quan el Rei Joan II de la Corona d’Aragó va quedar tancat a Perpinyà envoltat per l’exercit francès. El va salvar en una  de les seves primeres gestes militars el seu jove fillet Fernando, després anomenat “Catòlic,” que es va presentar davant de Perpinyà amb un exèrcit per aixecar el setge i alliberar el seu pare. Però el Rosselló i els Pirineus com a frontera tenien una atracció irresistible pels francesos.

Joan Gil

En un moment quan els ciutadans necessàriament parlen d’eleccions, escau comparar el que es fa a la Península Ibèrica amb les enlluernants (i caríssimes) eleccions nord-americanes, que són molt diferents.

En primer lloc, no hi hagut mai ni eleccions ni lleis electorals federals nord-americanes. Cada dos anys tota la Cambra de Representants i un terç del Senat han de ser renovats i cada quatre anys cal triar un President. Tots aquests són elegits independentment el mateix dia pels 50 estats membres de la Unió segons les lleis estatals que corresponguin, no pas pel govern federal. Els federals sols garanteixen el dret universal al vot i els drets civils de tots els participants com estan descrits a la Constitució dels EUA, pero com cal fer l’elecció es una qüestió interna de cada estat que no pot ser homogeneïtzada. Passen coses molt diferents. A  Oregon no tenen col·legis electorals: la gent rep les paperetes per correu i les diposita a certes bústies guardades als centres de les ciutats. Les paperetes i els ordinadors són molt diferents als estats. Ara molts ja no deixen votar directament a l’ordinador, sinó que desprès que el votant hagi triat, imprimeixen els vots en paper que la mesa fica a un escàner per ser primer llegits oficialment però fent possibles els recomptes quan hi ha queixes. Com que sóc vell, a mi a Texas dues setmanes abans m’envien les butlletes per correu que torno igual (he de pagar el segell de tornada) i no em cal anar enlloc. A la majoria d’estats, els locals s’obren per anticipat una o dues setmanes abans del dia del vot, a vegades cada dia o només els caps de setmana. A Nova York no ho han volgut fer mai no obstant les cues i el caos als col·legis. Els horaris són també molt diferents.

El vot, com la majoria de coses que importen als ciutadans comuns, com ara la llei i els jutges civils i criminals, lleis socials, etc són facultats EXCLUSIVES dels estats, que per aquesta raó es declaren a les seves Constitucions i es veuen com a estats lliures i sobirans, sense ser independents. El govern central es sobirà en certes coses, i en altres ho son els estats membres de la Unió. Funciona perfectament.  Hi ha també una jurisdicció federal separada sobre certes coses que rarament interessen els ciutadans normals. Tots els jutges estatals i de districte o municipals  han de ser elegits localment. Els mecanismes de destitució existeixen i són variables. Fa un parell de dies els votants  Californians van fer fora un jutge que havia condemnat un jove culpable de violar una noia inconscient a només 6 mesos! El poble li va fer pagar car. Oi que estaria bé poder fer això a Catalunya? Els jutges federals en canvi han de ser triats pel President i confirmats pel Senat. Per ser destituïts per força han de ser jutjats pel Senat en públic, que fa anys que no passa.

El President té dret a indultar qui vulgui sempre que hagi estat condemnat per un tribunal federal, però els condemnats per un estat només poden ser indultats pel seu Governador. Fan riure els que diuen que les anèmiques autonomies administratives peninsulars són entre les que tenen més poder al món. I ara!

Les eleccions primàries als EUA

Jo m’he pensat moltes vegades que són sobrevalorades i mal enteses. Es van crear com a mitjà per evitar que els dirigents d’un partit elegissin tots sols els candidats sense donar opcions a la ciutadania, però no són organitzades com a Espanya pels partits sinó pels 50 estats com una obligació oficial i per a tothom. Com de costum les regles són molt diferents a cada estat i hi ha de tot. Cal recordar que la butlleta de registració com a votant diu si vols votar com a demòcrata, republicà o independent. En canvi, no hi ha carnets de membre ni quotes de cap partit. A Nova York i Texas només deixen votar al partit que has triat al registrar-te, però hi ha altres llocs on pots votar només un partit pero et deixen triar quin (molt utilitzat pels adversaris per sabotejar). Finalment a Califòrnia i Washington van anar més lluny: prohibeixen als partits cap participació al procés electoral i el votant es troba amb una llista única de candidats que no poden identificar la seva    afiliació a la butlleta. Aleshores declaren guanyadors als dos candidats amb més vots, tant si són del mateix com de diferent partits. L’elecció general pot acabar sent entre dos demòcrates o dos republicans. Aquest sistema ha fet molt de mal a les jerarquies sacrosantes dels partits i afavorit moltes insurgències (d’allò que ara en diuen populistes).

I la participació general? És molt diferent els anys presidencials, quan arriba al 40% i algun cop més quan l’interès és molt gran. Als anys sense elecció Presidencial com aquest, les primàries alguna vegada no arriben al 1%. Hi ha excepcions, sobretot quan un sector descontent fort de la població vol fer fora un Senador o Representant. Un problema molt clar que tothom ha reconegut és que la majoria de votants a les primàries són els militants incondicionals i més entusiastes, que sempre són una minoria insignificant a l’elecció general. Així i tot, el sistema esta molt arrelat, encara que molta gent parla de reformar-lo. Ja fa anys que en parlen.

Darrera noticia: L’Estat de Maine acaba d’introduir i aplicat per primera vegada un mètode nou de fer primàries. Accepten primàries separades per als dos partits, pero enlloc de posar una creu, els votants han d’establir un ordre, des de 1,2… fins a l’últim candidat. Compten naturalment el primer, pero si no arriba a la meitat dels votants, eliminen el darrer de la llista i redistribueixen els altres números dels votants del candidat eliminat. I si cal, ho tornen a fer fins que algun candidat guanyi la majoria absoluta. Això s’anomena ranking i hi ha qui ho vol fer a totes les eleccions per evitar repesques.

El Tribunal Suprem dels EUA i els judicis estatals

És un altre aspecte de la vida americana molt mal entès a Europa. Hom llegeix a la premsa que un cas ha arribat al Tribunal Suprem dels EUA i es pensa que és com a cert país europeu on els jutges poden canviar sentencies, encausar i empresonar gent o alliberar condemnats a mort. És una idea absurda: en la majoria de judicis, l’autoritat de l’estat originari és exclusiva i els Suprems l’ han de respectar. En aquests casos, els advocats d’un condemnat es presenten dient que han esgotat els tràmits al seu estat i que durant el judici drets fonamentals de l’acusat protegits per la Constitució Federal han estat violats. L’argument no té res a veure amb la qüestió de fons, sinó que es tracta d’una violació dels drets de l’acusat que el jutge original hauria tingut l’obligació de protegir. Si els Justícies Suprems es deixen convèncer, que no és fàcil, el que fan és enviar al tribunal estatal una ordre de repetir el judici considerant com cal els drets constitucionals de l’acusat.

Les penes de mort han disminuït molt els darrers anys, pero encara n’hi ha, sobretot a Texas i Luisiana. Sovint sentim dir que esgotats tots els recursos locals, que sempre inclouen el Tribunal Suprem de l’estat original, els advocats defensors van a Washington a demanar que els federals aturin l’execució, al·legant com de costum que el jutge original va violar drets fonamentals o que l’acusat és innocent. El Justícia mes desagradable de tots, Clarence Thomas, li va espetar la resposta a un advocat: “Si el condemnat és innocent o no, no ens importa”  Un comentari desagradable, pero cert: els Suprems no poden tornar a jutjar ni anular la decisió d’un jurat popular. Poden manar que es repeteixi el procés, però això es tot. Sols un jutjat popular pot decidir si un acusat és culpable o no.

Alguna vegada, em recordo que el Gobierno del nostre estat ha anat a Washington a protestar l’execució d’un ciutadà espanyol, esperant que el Govern federal l’alliberés o canviés la sentència. La gestió era ridícula. El President no té dret a indultar mai un home condemnat pels tribunals d’un Estat, només els condemnats per un Tribunal federal. El Gobierno hauria hagut de posar-se en contacte amb el Governador de l’estat, l’únic que tindria dret a fer-ho. Però a Madrid només volen parlar amb altres entitats independents de la mateixa categoria que ells.

Joan Gil

Tags: Estats Units