Els EUA són diferents

El divendres passat, amb la desfeta del projecte de llei sanitària a les mans del seu propi partit, la Casa Blanca va patir una de les humiliacions més grans de la seva història. Trump estava tan enrabiat com Obama fa 8 anys quan els Republicans ja es van negar a discutir el projecte de l’Obamacare, i va assegurar que plegava i ja no en volia parlar més. Havia intentat les seves arts negociadores i havia fallat tan desastrosament com Obama. Ara diu que vol posar en marxa el seu pla econòmic i fiscal per enfortir la indústria nord-americana i crear la feina que ell va prometre als treballadors. A veure si oblidem el desastre de l’Obamacare

El President Trump, elegit sense saber res de govern i poc de política, intenta realitzar els consells dels seus col·laboradors, sobretot els del seu estratega James Bannon, antic editor del web radical de dreta Breitart.com (Grans Projectes Economics del President Trump) el qual sembla voler dur-lo a la perdició. Vet aquí el model econòmic que Bannon i l’Speaker (President de la Cambra de Representants) Paul Ryan van discutir i acceptar. Es tracta de restablir el Proteccionisme. Es cobrarien i apujarien en un 20% els aranzels de tots els articles importats (que seria un cop gairebé de mort a Mèxic i un problema molt seriós per a la Xina), mentre que es retallarien els Impostos de tots els exportadors americans. Amb els diners extres ingressats, es reduirien els impostos corporatius de les empreses, en particular totes les despeses en noves inversions es podrien deduir dels beneficis al 100% el mateix any que es fan. Se suprimiria totalment l’impost de successió (els drets “reials” com es deia a Espanya). No és que l’impost de successió sigui molt alt en l’actualitat: només existeix per herències de més de 5 milions, sigui qui sigui el beneficiari. Amb aquest projecte tan genial la indústria americana, molt limitada en l’actualitat, renaixeria i s’obriria una nova època daurada. Amèrica tornaria a ser gran un altre cop.

Sona més aviat com una ximpleria digna de nens d’escola i jo espero que el Congrés tindrà el seny de rebutjar el projecte, encara que sí que rebaixaran els impostos corporatius. Estaria bé si algun economista volgués escriure un comentari, però jo veig el mot Retaliació escrit en grans capitals.

Obamacare, la llei odiada pels Republicans
Probablement molts europeus troben difícil entendre com va anar aquesta bestiesa tan fenomenal. La llei sanitària d’Obama és molt conservadora, perquè posava milions d’Americans, tots els qui no reben una assegurança de l’empresa on treballen, en mans de companyies d’assegurança amb consellers delegats que guanyaven de 16 a 20 milions de $ a l’any. De fet tots els grups progressius, com Bernie Sanders, demanaven que enlloc d’això s’obrís l’assegurança federal obligatòria de malaltia per als que tenim més de 65 anys, anomenada MEDICARE a tothom poc a poc. El cas va arruinar la relació d’Obama amb els progressius dels EUA. Però els Republicans què en tenien en contra? Projectes molt similars havien estat proposats per organitzacions molt conservadores.

Els Republicans absurdament i contra tota raó en van fer la seva bandera perquè Obama l’havia fet aprovar amb la majoria que tenia contra la seva oposició. Deien ximpleries intolerables i falses: que el govern controlava la salut dels Americans, que deixava morir als vells per estalviar diners, que estava fallant, que el poble americà no ho podia aguantar, que era massa generosa amb els pobres que no volien treballar i moltes coses més. De fet la majoria de la població estava a favor. Per 7 1/2 anys (!!!) el Partit Republicà va cridar a tots els seus mítings que abolir Obamacare i tornar el control de la seva salut als Americans seria la seva prioritat més gran quan guanyessin el poder. Feien moltes manifestacions locals amb pancartes insultants i quan un congressista cridava que volia abolir Obamacara, la gent cridava entusiasmada formant un cor.

Durant la Campanya Presidencial Trump repeteix que aboliria Obamacare el primer dia del seu mandat
Prometia establir una nova assegurança, fent l’assistència mèdica universal, barata i accessible a tothom, oblidant recomanar a la gent escriure-ho a Santa Claus per Nadal. No donava cap detall de com acompliria aquest miracle. És curiós i difícil d’entendre, però en 7 anys de parlar-ne dia i nit (la Cambra fa fer uns 60 vots simbòlics en contra) no va sortir ningú amb un projecte de llei diferent (!!!!). Només repetien que ho farien millor, sense dir com. Ni ells ho sabien, perquè no tenia res de fàcil.

El preu de l’assegurança Obamacare havia anat pujant, perquè els preus i les despeses mèdiques i farmacèutiques no estaven regulades, afectant tant les primes com sobretot els deductibles astronòmics, que per a una família comprant la pòlissa més barata podien arribar als 8,000 $ per any. Cal recordar que la majoria d’americans reben l’assegurança de l’empresa o el sindicat. L’Obamacare afectava una minoria, però eren molts milions. A més, és difícil d’explicar però els pobres estaven inclosos en la llei.

El projecte de llei preparat per Ryan deia que obria l’assegurança comercial totalment unregulada a tots els ciutadans sense obligació, eliminant el càstig, la multa, per als que no la volien (però anirien sens dubte a l’hospital si tenien un càncer i acabaria pagant el govern). Problema evident? Si feu això, la gent jove en bona salut no s’asseguraria, mentre que els vells o malalts sempre ho farien, amb la conseqüència que la gent gran hauria de pagar un preu astronòmic com a prima. Van establir algunes categories escalonades de preus segons la bossa de cada ciutadà: la gent gran naturalment haurien de pagar molt més perquè són un risc pitjor segons les lleis del mercat lliure. El nombre de gent coberta per MEDICAID, el pla per a la gent pobre, quedaria dramàticament reduït. Permetrien a les companyies oferir pòlisses bàsiques que no cobririen maternitat, ni malalties mentals, ni dependència de drogues, ni cap dels serveis ordinaris per petites malalties. Però aquí les companyies van tornar a intervenir: només els joves comprarien aquestes pòlisses, mentre que els vellets haurien de pagar una fortuna per la manca d’assegurats joves. Cap companyia firmaria, perquè perdrien diners. Al final, l’Oficina de Pressupostos del Congrès va anunciar que uns 25 milions d’americans perdrien l’assegurança. No era ben bé allò que els Republicans i Trump havien promès.

Els diputats americans mantenen una oficina d’ajut als ciutadans al seu districte i sovint hi tornen per fer town-meetings, reunions amb ciutadans per escoltar-los. Després de més de 7 anys d’escoltar promeses del paradís, la ciutadania havia ensumat la veritat i hi va haver verdaders aldarulls als town-meetings. En van ensenyar alguns a la TV i valia la pena mirar la cara que feien els congressistes republicans, acostumats als crits d’entusiasme. Molts congressistes van tornar a Washington espantats. Calia anar amb compte.

Fa uns anys els radicals al Congrés eren el Tea Party, cada dia més ignorat. Ara és el Caucus de la Llibertat, un grup parlamentari de Congressistes molt radicals. Hi ha qui falsament els anomena extrema dreta, que no és veritat. El que són és llibertaris de dreta que voldrien reduir al govern al no res (i en això es diferencien de la dreta, que vol un estat fort). Diguem que són una mica com anarquistes de dreta. Aquesta gent a vegades diuen coses com que si no hi ha diners, no es pot ser tan generós amb els ancians. No volen donar beneficència a ningú que no treballi. I no volen que ningú rebi diners del govern ni hagi de pagar impostos, ni hagi de pagar per protegir el clima o el medi ambiental i que el Govern no té cap dret de regular que fa una companyia ni prohibir cremar carbó. Cal recordar que arrels llibertaries han existit sempre al país. Diuen que el primer govern federal només s’ocupava de la defensa i els correus.

I el Secretariat d’Estat (Afers Estrangers) què
Trump els vol tallar el Pressupost en un 28% i ha nomenat un Secretari que era el Cap d’Exxon i no té experiència ni coneixements diplomàtics. A més Trump s’ha negat a nomenar els dirigent importants subordinats al Secretari que el podrien aconsellar i sabrien de què va. El President diu que això dels Afers Estrangers s’ha d’acabar i no cal perdre temps negociant amb ningú. Si passa alguna cosa perillosa, hi enviarà els Marines però de perdre el temps negociant res de res.

Joan Gil

Tags: Donald Trump, Economia dels EUA, Obamacare, Partit Republicà, Secretaria d'Estat

La tossuderia és una actitud molt humana creada pel nostre cervell de la que gairebé tothom pateix o ha patit en algun cas. Qui no li agradi el nom, pot dir-ne Obstinació o Pertinàcia, en castellà Terquedad o com deien els feixistes Lealtad inquebrantable (reservada només per al seu Caudillo). La seva característica important és la resistència a la raó i l’evidència quan comprometen les creences or actituds del tossut.
Molta gent pensen que la tossuderia és un defecte del caràcter d’una persona, o potser fins i tot una mena de malaltia. Ben al contrari, qui llegeixi aquest apunt veurà que és una característica inevitable de la natura humana que cal acceptar i aprendre com confrontar-la. Trobarem tossuts a tots els bàndols d’un conflicte o disputa. És particularment evident en política, però s’estén a qualsevol àrea d’interacció social.

Els humans, gent molt irracional
La capacitat de pensar i treure’n conseqüències lògiques és una de les qualitats que més ens distingeixen dels animals que ens van precedir en l’evolució. Però encara que sí que la tenim, la fem servir? Podeu anar a una escola postgrau de Psicologia i els estudiants us ensenyaran moltes proves de la irracionalitat profunda dels humans. Fa ja anys, foren els psicòlegs de la Californiana Stanford University els primers que ho van demostrar.

Van buscar un grup d’estudiants explicant que volien estudiar actituds sobre la pena de mort. La meitat creien que aquest càstig està bé i serveix per prevenir crims i l’altre meitat estava en contra. Els van donar a llegir dos articles que semblaven d’una publicació seriosa però que eren falsos i havien estat escrits per professors. Un d’ells afirmava que la pena de mort era molt eficaç, i l’altre deia el contrari. Tots dos estudis contenien proves en forma d’estadístiques igualment contundents i convincents, a favor i en contra que si haguessin estat veritat haurien provat la conclusió sense cap dubte (eren també mútuament excloents, cosa que ningú va notar). Els estudiants van escriure comentaris, acceptant cadascun només l’article que confirmava la seva opinió prèvia, que quedava reforçada i ridiculitzant i denunciant les falsedats i feblesa de l’altre article. I així va tot. Les proves convencen només quan confirmen allò que el lector ja creu i accepta.

Als EUA tenim el problema que moltes famílies es neguen a vacunar els nens d’escola, cosa que posa en perill la comunitat i sobretot la gent, tant menuda com gran, que no poden ser vacunats i depenen de què els altres ho estiguin. La comunitat científica, la literatura i tots els pediatres ho recomanen sense fractures, però els que es neguen diuen que el govern es vol ficar en coses que no l’importen. Era una decisió exclusivament familiar. N’hi ha encara també que segueixen creient que les vacunes causen autisme, una afirmació d’un estudi fraudulent, no obstant haver estar negat contundentment fins i tot per la revista que ho havia publicat.

I l’escalfament global? El nou cap de l’Autoritat Federal de Protecció Ambiental (EPA), Trump i probablement milers o milions de persones no hi creuen, no obstant les proves tan clares. I també segueix havent gent que no creuen que els homes hagin trepitjat la lluna.

Què passa quan hom gosa confrontar un tossut
Prou que ho veiem en aquests que cada dia entren als fòrums internet del país insultant els Catalans. El tossut en general accepta o ignora i rebutja les notícies de diari o d’on sigui que el contradiuen, però accepta les que el suporten; ell prefereix fer la seva sense parlar-ne però respondrà durament a qualsevol comentari que se li faci; rebutjarà qualsevol prova que se li presenti atacant qualsevol petit error que hi trobi o simplement la font, acusada de ser falsa i mentidera; si la baralla no s’ha acabat començarà a atacar l’honradesa i amor a la veritat de l’interlocutor i acabarà tractant-lo de fals i estúpid. Contràriament a allò que molta gent es pensa, el senyor tossut en general creu de debò en tot el que diu.

Cal parlar també del famós “bias de la confirmació”que vol dir que acceptem i confirmem les notícies que ens agraden i rebutgem o ignorem les que no. Ho fem molts.

Una cosa semblant va passar amb el web “Breitbart.com” del conseller Steven Bannon, del què Trump fa molt cas. El Breitbart pren notícies verdaderes i en fa cites fora de context, afegint-hi alguna invenció i alguna notícia completament falsa. Els Trumpistes hi creien cegament, Trump inclòs, i va ajudar molt a guanyar les eleccions. La falsedat i absurditat transparents del web no els perjudicaven. I molts experts que surten a la TV a explicar coses, en general són gent amb opinions molt fortes que trien arguments a favor del que diuen, més que analitzar proves. I si us trobeu amb un grup d’amics a parlar de les guerres a l’Orient Mig, de la política americana i l’Iraq, el més probable és que no tingueu idea de què parleu. No fa gaire, en 2014 algú va invitar un grup a parlar de la crisi a Ucraïna i què haurien de fer els EUA. A més van demanar als participants que identifiquessin Ucraïna a un mapa sense fronteres. Tots els que la van identificar a més de dos mil qm de distància eren partidaris d’una invasió militar.

Qui s’hi interessi pot llegir el llibre Denying to the Grave: why we ignore the facts, per Jack i Sara Gorman, Oxford Press

Perquè els éssers humans pateixen d’Obstinació?
Això és l’aspecte més interessant del problema. Tot allò que som i tenim prové de l’evolució de la nostra espècie, però d’on va sortir i de què serveix una característica gairebé universal que sembla perjudicial? Ens en parla el llibre The enigma of reason, de Hugo Mercier i Dan Sperber, Harvard Press, Aquests autors ens traslladen al moment on els nostres ancestres van aparèixer a la terra, fa molts milions d’anys, quan l’única forma de sobreviure era formar un grup, banda o tribu i marxar pel món, sempre endavant, caminant, per la terra buida, recollint herbes i fruites per menjar i sobretot caçant animals amb cap o poques eines. Molta gent en els nostres dies ha creat grups. Oi que són difícils o impossibles de mantenir? Amb els Antics, seria igual. En cas de perill o problemes, tothom preferiria córrer per salvar-se ell mateix. Si hagués estat així, no existiríem. Hi som perquè els avis van aprendre a cooperar, a ajudar-se els uns als altres, a patir quan calia per la comunitat, a obeir el cap, a acceptar el repartiment de responsabilitats. Poderosa com era l’evolució, com es podia fer possible això? La raó sola, simplement aconsellaria només fugir. Aquests autors ho expliquen com la introducció del “bias dels meus” que vol dir una determinació absoluta d’identificar-se i acceptar com a propis els problemes dels companys, de ser socials i fer allò que la comunitat demana. Els primers tossuts havien aparegut al món. Els d’altres tribus no eren importants i no calia ni escoltar-los. La raó, com la tossuderia, són característiques adquirides durant l’evolució. La tossuderia seria el ciment que solidifica els lligams socials entre els membres d’un grup. Sense tossuts, pocs grups o associacions existirien.

Quan estem disposats a acceptar la raó?
Hi ha coses al món que serien molt diferents si no fos per l’obstinació i perseverança humanes: per exemple l’exèrcit, els partits polítics, la religió i moltes cosetes en la nostra petita biografia personal. Els estudis demostren que l’extrema dreta és molt més tossuda que l’esquerra, que en general està formada per gent millor educada i/o més intel·lectual.
Cal concloure que la raó no serveix de res? I ara! Si això fos veritat, no tindríem ni medicina, ni llei, ni indústria, ni tecnologia.

Probablement algun lector quedarà sorprès per la resposta, que és l’única conclusió que es pot derivar del text anterior:

La raó i les proves només són acceptades per la pròpia gent de qui les formula,

Joan Gil

Tags: Obstinació, Proves, Psicologia, Raó, Tossuderia

Va ser un dia feiner, però ahir el Govern, la premsa i la ràdio van commemorar el dia 2 de Març de 1834, quan Texas va declarar la independència de Mèxic a un lloc divertidament anomenat Washington-on-the-Brazos (el Brazos és un riu). Ahir mateix un dels Senadors per Texas va llegir al Senat Federal la carta tan emocional y patriótica escrita pel comandant de El Álamo pocs dies abans de la massacre. La declaració d’independència de la República de Texas fou signada també per alguns mexicans i el Parlament es va reunir a un local gran agricultural amb un President que treballava a una casa particular. Aviat un gran exèrcit mexicà es va posar en marxa contra els texans angloparlants rebels, que no tenien gaire defensa. Els EUA es van declarar neutrals. Sam Houston fou nomenat General… sense exèrcit.

Sam Houston, heroi nacional
La ciutat més gran de Texas s’anomena Houston, però ell era un nord-americà de Tennessee, militar de carrera… i indi de vocació. Es va ajuntar i va viure per anys amb una tribu indígena amiga, de la que ho va aprendre tot i va seguir practicant les danses i cerimònies tribals en secret per molts anys. Va anar a la guerra contra una sublevació índia hostil als EUA on fou ferit per una fletxa i es va fer amic del President dels EUA. Es va casar amb una noia índia, la qual dissortadament preferia un altre senyor i es va divorciar afirmant que la ferida de guerra patida per Sam a un lloc sensible li impedia complir les seves obligacions. Més tard en Sam es va tornar a casar i va tenir 5 o 6 fills. Va decidir emigrar al territori de Texas, en aquell moment sota sobirania mexicana.

Com es va arribar al conflicte
A la fi de la dominació colonial de Mèxic, Texas, actualment l’estat més gran de la Unió Americana després d’Alaska, estava buit, amb algunes poblacions, sobretot San Antonio, sempre al sud, prop de l’actual frontera. Hi havia moltes tribus indígenes, però la pitjor i més intractable eren els Comanxes, que havien reeixit en formar al centre de Texas un verdader reialme enorme amb molts pobles, la “Comanchería”, impenetrable i que robaven i assassinaven colonistes. Entrar a la Comanchería era una sentència de mort. La guerra contra ells duraria moltíssims anys. Als mexicans se’ls va acudir firmar amb certes companyies americanes de propietat immobiliària tractats permetent-hi la immigració i establiment permanent de nord-americans angloparlants a Texas. El volum inesperat d’aquesta immigració legal va estabornir a tothom. Una autoritat local va escriure en va a Mèxic que s’havia d’acabar o si no, malament. En el moment de la independència hi havia 30,000 anglos i només uns 7,800 mexicans.

La famosa fortalesa El Álamo a San Antonio havia estat una Missió, dedicada a l’educació i adoctrinació (amb rentat de cervell) dels indis, que aprenien la religió, abandonaven la seva llengua, filosofia, religió, creences i vida tradicional, esdevenint mexicans súbdits de Su Majestad madrilenya i s’establien a un poble. La Missió romania sempre propietat de l’estat i als 70 anys la feina dels frares missioners es considerava feta i l’havien d’abandonar. El govern sovint entregava els edificis als militars.

Texas de moment va acceptar la independència de Mèxic. El problema fou la pujada al poder d’un General-President anomenat Santa Ana, un dictador militar cruel, autoritari i antidemocràtic que va abolir la Constitució i intentà restablir el centralisme espanyol. Va aixafar brutalment totes les sublevacions i es va posar en marxa cap a Texas amb molt males intencions.

La Guerra de la Independència
Va començar a un petit poble anomenat Gonzales. El comandant del Àlamo havia prestat un petit canó, un tub sense rodes, als colonistes perquè es defensessin dels Comanxes i algun temps després va enviar un destacament a recuperar-lo. El van rebre a trets. La primera bandera texana era blanca volent representar aquest canó, no sempre fàcil de reconèixer, malament dibuixat, al centre.

Els patriotes, verdaders camperols descamisats amb una escopeta i cap entrenament militar, van ocupar dues antigues missions al sud, a Gilead i San Antonio. El General-President va despatxar un destacament cap a Gilead. Els voluntaris del Álamo, espantats per la proximitat de Santa Ana, havien demanat als companys de Gilead que vinguessin a ajudar i reforçar-los. Els desventurats de Gilead ho van intentar i van formar una columna amb carros tirats per bous que es va desorganitzar i mig destruir intentant creuar un riu. Per saber dirigir una columna cal haver estudiat a una escola militar. Es van tornar a Gilead notificant al Álamo que no podien anar-hi. El destacament mexicà poc després va conquerir fàcilment Gilead fent 300 presoners. Santa Ana va manar matar-los a tots. El general de Gilead, esverat, li va escriure que era difícil matar a 300 presoners però Santa Ana va insistir. Els van fer formar una columna amb soldats mexicans als dos costats, que van obrir foc contra els detinguts.

Poc abans del desastre, el nou General sense exèrcit Sam Houston es va presentar al Álamo advertint que la lluita heroica i patriòtica que planejaven contra un exèrcit professional ben armat era absurda i que serien massacrats tots per res. El que havien de fer era abandonar el lloc i anar amb ell al nord a fer la instrucció. El van ignorar. Santa Ana va atacar a les fosques de matinada i la lluita va durar molt poc. Tots els supervivents foren executats. Santa Ana va apilar el cadàvers a l’exterior i els va cremar fora del Álamo sense deixar-los enterrar.

L’arrogància i menysteniment de Santa Ana pels Texans fa de Texas una nació liure
Santa Ana i el seu exèrcit van iniciar la persecució de Houston cap al Nord. Aviat van arribar al territori dels colonistes, que Santa Ana va poder fàcilment prendre i destruir sense confrontacions. Els texans fugitius es volien sublevar contra Sam Houston que ho permetia tot sense defensar-los i el tractaven de covard i traïdor. Sam pensava només que si ell permetia en aquell lloc la destrucció segura del seu exèrcit, tot s’hauria acabat per Texas i va aguantar els insults i amenaces de destitució.

El seu dia va arribar el 2 Abril de 1836 vora el riu San Jacinto, prop de la ciutat llavors inexistent de Houston, després de més de dos anys de guerra. Santa Ana havia acampat al costat molt agradable del riu i esperava reforçaments. Els texans, en nombre molt inferior, estaven a distància, al davant seu, a un campament més alt situat al final d’una plana ascendent molt llarga. Tothom entenia que la batalla final s’acostava. Santa Ana va fortificar els accessos pel costat del riu però olímpicament va ignorar la plana al seu costat que el separava de l’enemic. Va pensar que com que ell era molt més fort, no gosarien mai atacar frontalment. Pobret.

Sam Houston va convocar un consell de guerra. Tots es van posar d’acord. L’exèrcit mexicà amb els reforçaments i l’equipament que tenien era invencible. Havien de recular i fortificar-se a una muntanya que tenien a prop. En Sam s’ho va escoltar. En sortir, va anar directament als subordinats anunciant que es preparessin perquè havia decidit atacar Santa Ana l’endemà a migdia, amb ell al capdavant.

L’endemà al matí el campament mexicà estava rebent els reforçaments. Tots reien contents i s’abraçaven. Menjaven, feien la migdiada, nedaven, netejaven les armes, s’entretenien amb les dones que els seguien…

A migdia, els Texans van atacar estil indi, amb una línia molt ampla amb tots els homes que tenien, acostant-se a tota velocitat. La manca de defenses a la plana entre els atacants i el campament i la manca de vigilància i preparació dels soldats mexicans foren desastroses. L’exèrcit clarament inferior de Sam Houston, que fou ferit, va destrossar en molt poca estona l’exèrcit mexicà. Els sobrevivents es van donar a la fuga. Santa Ana, entre ells, es va vestir en uniform de soldat pelat i va ser enxampat pels texans que sense reconèixer-lo el van ficar al camp de presoners, on els soldats, sorpresos, es van posar a cridar “EL PRESIDENTE”. Els soldats texans el volien penjar però Houston el va salvar. Com a President Santa Ana acabaria signant en nom de Mèxic un tractat reconeixent la independència de Texas. A Mèxic, no obstant fou destituït en absència i l’estat texà no fou reconegut a la capital.

Sam Houston, nou President de Texas, no volia la independència sinó, com molts altres, la integració a la Unió, on tots els estats ja no eren independents però seguien essent lliures i sobirans, amb moltíssimes atribucions exclusives, cosa que segueix essent igual el dia d’avui. Ho va aconseguir en 1845 deu anys després de la seva victòria esdevenint el primer Senador dels EUA per Texas.

La venjança de Santa Ana contra tot el món
D’una conseqüència d’aquella contesa hem patit tots. Com que el General-Ex-President no podia tornar a Mèxic, els EUA li van atorgar l’asil i es va establir a Nova York. Santa Ana, un home molt social, es va fer amic d’industrials, als qui va exposar una idea seva. Al seu lloc de naixement hi havia un indret anomenat “Xiclet” on es trobava una substància tova quan estava mullada que s’enduria molt després d’assecar-se i que en la seva opinió seria un producte barat i magnífic per substituir el ciment a la construcció. Ho van provar però els totxos eren massa febles i no servien de res.
Però a algú se li va acudir ficar-se un tros a la boca i li va semblar que amb una mica de sucre i algun extracte estaria molt bé. El Chiclet, la goma de mastegar, s’estendria, ai las, per tot el món.

Joan Gil

I

Tags: General Santa Ana, Independència Texana, Sam Houston, Texas