Els EUA són diferents

Estat d’afers
Vull tornar a parlar del cas de Puerto Rico perquè per primera vegada, ahir el candidat demòcrata insurgent Bernie Sanders va dir que la llei de PR presentada al Congrés seria injusta i ho empitjoraria tot. És la primera vegada que algú en parla. Com fou explicat a aquest bloc en dues ocasions anteriors, el problema és que el govern de Puerto Rico és insolvent, incapaç de re-pagar 73 mil milions de $ en deutes i que encara que ja han deixat de pagar almenys dues vegades (perquè sembla que si ho fessin no tindrien prous diners per garantir el manteniment dels serveis públics i pagar sous), el 1 de juliol hi ha un venciment enorme que afectaria creditors dels EUA. Puerto Rico, sens dubte sota pressió els darrers anys per poder vendre obligacions de seguretat dubtosa, havia establert un sistema de prioritats una mica insòlit que ho està complicant tot. No hi ha dubtes que la culpa la té una classe política inepta i molt probablement una corrupció que aviat serà investigada i tindrà conseqüències.

Evidentment, el govern nord-americà ha d’intervenir. La llei dels EUA defineix Puerto Rico oficialment com a un “territori no-incorporat“, que vol dir territori no incorporat a la Unió com a Estat. L’únic nom oficial del país és “Commonwealth of Puerto Rico”. L’illa obtingué un autogovern generós (que els Catalans no tenim) basat en les clàusules apropiades de les constitucions dels 50 estats, que són bastant semblants. La Constitució federal dels EUA conté no obstant una clàusula sobre els territoris no-incorporats (que altres països prefereixen anomenar “colònies“) dient que si cal, a aquests territoris el Congrés pot fer el que calgui. Això exactament és el que estan a punt de fer, no obstant les queixes i protestes de l’illa. Per fer la humiliació pitjor, la nova llei (si és aprovada per les dues cambres del Congrés com tothom espera) estableix que la nova llei no està limitada a PR, sinó que en cas de necessitat s’aplicaria a qualsevol altre territori no-incorporat: Guam, Samoa, les Illes Verge Americanes i les Marianas del Nord.

Bloqueig republicà a la Cambra de Representants
Els republicans no parlen dels hispans de forma tan insultant com Donald Trump, però l’actitud és la mateixa. Van dir des del primer dia, que PR se les havia d’arreglar tot sol com va fer Grècia i que els illencs només volien fer trucs per triar qui cobra i qui no (parlen del problema curiós de les prioritats del deute, creat efectivament pel govern de PR). El cas va caure dintre la jurisdicció del Comitè de Recursos Naturals de la Cambra de Representants dominat per ells, i la Casa Blanca també es va afegir a les negociacions. L’Speaker Paul Ryan (que fins ara no ha aconseguit fer aprovar cap llei) molt emprenyat pel bloqueig Republicà es va posar a fer cops de puny a la taula i va manar la seva gent treballar conjuntament amb els Demòcrates. El comitè va rebre i escoltar el representant de PR (“resident comissioner“, que és el membre elegit de la Cambra sense vot i també representants dels creditors. Al final el dimecres passat van dipositar a la Cambra un projecte de llei finalitzat que podria ser votat tan aviat com els representants acabin d’estudiar-lo. Haurà de ser aprovat per majoria absoluta per tota la Cambra i tot el Senat per separat, i els parlamentaris podrien fer canvis, però sens dubte esdevindrà la llei.

El projecte de llei
De fet anul·la i ignora parts importants de la Constitució de PR que queda en part en paper mullat i torna a posar l’illa sota un règim colonial. Quin poder té un que no té cap accès als diners? Hi ha coses malvolents, per exemple l’ordre de retallar el sou mínim que cobren molts treballadors (molt més baix que el sou mínim federal als EUA), cosa que el President Obama va denunciar però va acabar acceptant. Igualment la recent llei porto-riquenya establint un moratori que permetia aplaçar els pagaments quedarà derogada per ordres de Washington.

Hi haurà una nova Junta de set supervisors (“els homes de negre“) basada a Washington i nomenada pel President Obama, només un dels quals haurà de ser resident de Puerto Rico, amb autoritat, poder directe i absolut d’execució i d’investigació i negociació sobre tots els assumptes financers. Com la llei diu explícitament, aquest grup executiu estarà completament fora i per damunt de l’autoritat del govern i del Parlament de PR. La nova Junta seguirà en funcions per temps indefinit i quedarà dissolta automàticament només el dia que PR aconsegueixi vendre obligacions al mercat lliure, cosa que trigarà un temps considerable. Seguirà existint l’autogovern de PR?

Els creditors podran negociar la reducció del deute (acceptant cèntims pel dòlar) si no hi ha més remei i després de votar acceptant-ho, però la decisió final la prendran tots sols els set homes negres, els quals podrien imposar tot allò que els semblés oportú. A més tindran el dret de demanar i llegir documents de l’arxiu i govern de PR i podrien posar gent en mans de la justícia per corrupció, violació de la llei i abús de poder. (Una de les provisions justes de la llei.) I estudiaran les causes del desastre i perquè hi ha tantes coses que no funcionen a l’illa.

Diuen que un dels problemes durant la negociació de la llei era que els Republicans ja preveuen la possibilitat (potser caldria dir-ne probabilitat) que els Demòcrates reguanyin la majoria al Senat al novembre (però no a la Cambra) i no volien que ningú pogués millorar les condicions. Quan tenen mania a algú, tenen mania a algú.

Com a “nacionals” i no pas ciutadans, mentre visquin a l’illa els porto-riquenys no paguen impostos federals, però els impostos de PR són molt més alts i ofereixen pitjors prestacions socials i de beneficència. És la raó principal, (apart de la qüestió de la llengua que també és un problema que molts no volen acceptar), adduïda pels polítics nord-americans per rebutjar la incorporació de PR com estat, que els EUA quedarien obligats a assumir una càrrega monstruosa de la seguretat social i la beneficència de l’illa. El perill comunista que van citar fa molts anys per instal·lar l’autogovern ja ha desaparegut, però tampoc sembla que a Washington hagin aparegut partidaris de concedir la independència. Puerto Rico ja ha votat alguna vegada per canviar el règim, però ha estat sempre ignorat pel Congrés. El privilegi més gran atorgat pels EUA és el dret d’immigrar al continent sense permís ni limitacions i rebre la ciutadania el mateix dia que arriben. Ja ho estan fent milions de PRiquenys anant sobretot a la Florida.

Com acabarà? Aprendrà algú una lliçó? Aquesta nova llei es molt punitiva pero no ofereix cap mena d´ajut econòmic, ni cap plan per millorar l’economia. El futur imminent dels porto-riquenys serà molt dur. Tan negre com els set homes de Washington. I segur que els mitjans espanyols que cantaven tan feliços el règim oficial de l´Estado Libre Asociado i el progrés imaginari de la seva llengua als EUA tampoc semblen dir res. S’interessen més per la llengua que per la gent que la parla.

Joan Gil

Tags: Puerto Rico, Republicans

Els EUA tenen una Constitució aprovada el 17 Setembre 1786 (fa gairebé 230 anys) que ha estat modificada amb algunes esmenes però és l’orgull més gran del poble americà i segueix dominant fermament sense dissidència la vida política. A diferència d’altres constitucions. Va tenir un èxit sense precedents o comparació. Establí per primera vegada al món un govern legitimat exclusivament per eleccions populars, universals i secretes i sobretot va establir també per primera vegada la separació de poder entre les tres branques diferents de govern: executiva, legislativa i judicial, una qüestió que fins aquell moment sols alguns pensadors havien discutit. Igualment va deixar clar el principi cabdal que disputes entre aquestes branques havien de ser resoltes per un jutge (i no a trets o pel carrer, per exemple).

Però com a Catalans en aquest moment de la nostra història, potser ens interessaria més una cosa que no hi està escrita però dominava les discussions secretes que van tenir els diputats de l’Assemblea constituent que la va escriure. La nació en aquell moment era un agregat amorf de 13 ex-províncies ara ja esdevingudes nacions sobiranes, que s’havien sublevat contra la corona. A diferència de Sud-Amèrica, la Revolució nord-americana (sempre significantment anomenada Revolució, rarament guerra d’independència) no fou un moviment nacionalista, sinó un alçament contra un govern monàrquic anglès mig totalitari que violava els drets civils dels colons, els explotava econòmicament amb impostos injustos i es negava a negociar res. De fet la Declaració de la Independència expressa sentiment per haver estat forçats a fer una DUI. Austràlia i el Canadà i alguns altres van preferir seguir de moment dintre l’Imperi Britànic i els va anar bé.

Un cop alliberats els nous 13 estats, què havien de fer? El problema va conduir a una sèrie de discussions notabilíssimes sobre la natura, els límits i els perills pels ciutadans derivats del poder de l’estat, que tots els pares fundadors temien. Com és que a un país lliure l’estat pugui arrestar o executar ciutadans o confiscar propietats? El problema més gran era la repartició de poder entre els Estats i la nova Unió, un problema conegut a la història com a Federalisme. Només veien clar que convenia tenir una sola política exterior i una sola defensa (i un servei de correus probablement). En totes les altres coses, els nous Estats s’ho volien fer tots sols.

La revolució es va fer en 1776 però la Constitució actual no va aparèixer fins 1786. El primer intent fallit de Constitució que va durar 10 anys (i molta gent no en sap res) fou una Confederació que atorgava gairebé tot el poder als Estats i creava allò que semblava una Unió de caràcter voluntari depenent més de la bona voluntat dels Estats que de la llei (qui vulgui, trobarà fàcilment a l’internet el text de la Constitució Confederal oblidada). Era una verdadera orgia llibertària. Va fer feliç a molta gent però era un verdader desastre. Hi va haver petites guerres frontereres, ningú pagava impostos a la Confederació, i els Estats anul·laven totes les lleis confederals que volien. S’havia d’acabar. I van convocar una Assemblea constituent per tornar a començar fent-ho millor. Aquí és on els pares fundadors es van lluir de debò definint un sistema de sobirania igual però compartida entre els estats i la nova Unió. Eren gent que evidentment no es fiaven del nou govern, que veien amb por i preocupació el poder que l’estat adquiria sobre els ciutadans i van establir molts sistemes de “checks and balances” ben protegits que amb la breu excepció de la Guerra Civil (causada pel problema de l’esclavatge que els pares fundadors havien preferit ignorar) ens ha dut 230 anys de pau i estabilitat. I hegemonia.

Les eleccions federals obligatòries
El govern dels Estats Units (com diuen els ciutadans, que prefereixen referir-se entre ells al seu país com als Estats Units usant rarament la paraula federal o central per diferenciar-lo de l’estat on viuen) mana que els estats enviïn representants a Washington elegits o renovats cada dos anys i cada quatre quan es tracta d’un nou President, respectant els principis sacrosants de vot lliure, universal i secret. Altrament cada estat és lliure de fer-ho com vulgui en tots els detalls com ara districtes, màquines de votar, horaris i organització. Només que l’elecció ha de tenir lloc (o acabar-se) cada primer dimarts del mes de novembre cada segon any (els anys parells). El sistema no ha fallat mai en els darrers 230 anys, i no hi ha hagut mai cancel·lacions o anul·laments. I les baralles les ha resolt sempre un jutge.

El Congrés dels EUA és bicameral (com tots els Estats menys un). La Cambra Baixa és la Cambra de Representants, on els Diputats representen ciutadans directament. La duració del mandat és de dos anys només, que sembla poc en comparació amb els parlaments europeus, però en els temps de la fundació dels EUA i fins primers del segle XX molts càrrecs eren elegits només per un any. La Cambra no pot ser dissolta ni ha intentat mai ningú fer-ho. El termini i la legislatura expiren la mitjanit del 31 de desembre cada dos anys i els nous representants presten jurament els primers dies de gener. La data de l’elecció serà sempre per llei federal el primer dimarts de novembre.

El Senat, amb el mateix poder que la Cambra de Representants (però amb atribucions exclusives en certs assumptes com nomenaments) representa els Estats. De Senadors dels EUA, n’hi ha dos per cada Estat. Els terminis dels Senadors són de sis anys i cada dos anys cal renovar la tercera part, que vol dir que el Senat ha estat en sessió permanent des de fa 230 anys i ningú té el poder de dissoldre’l.

El cas de l’elecció presidencial és curiós perquè no és una elecció directa sinó una elecció d’un cos electoral. Hi ha molta gent a qui no agrada i preferiria una elecció directa del nou President però hi ha moltes coses a dir des del punt de vista del federalisme. Quins candidats es preocuparien d’anar a estats petits com Rhode Island o Nou Mèxic? En canvi, els candidats només farien campanya a llocs com Califòrnia, Texas, Illinois o Nova York. Fa dos segles els electors es reunien en persona (ara ho fan per correu només) i hi va haver moltes baralles i alguna bufetada. En l’actualitat, el Vicepresident sortint que és el cap del Senat, llegeix les comunicacions dels electors i proclama els nous President i Vicepresident. Per correu no hi ha mai discussions o bufetades. A més l’any 1786 hauria estat impossible fer una elecció directa. El vot amb paperetes que sí que ho permetria, no fou introduït fins el segle XIX. Es va escampar pel món amb el curiós nom de sistema australià. Al segle XVIII en general les eleccions es feien per Caucus, assemblees locals de ciutadans on es votava alçant el braç o per aclamació.

Millores recents
Jo en nomenaria dues. Les màquines de votar electròniques van ser introduïdes per molts estats després de la catàstrofe electoral del recompte de vots amb targetes IBM a la Florida per resoldre l’elecció entre George W Bush i Albert Gore, que va fallar el Tribunal Suprem a favor de Bush. Al començament hi va haver problemes de seguretat amb els ordinadors (els venedors s’entretenien demostrant com era de fàcil ficar-se als sistemes comercials dels adversaris) i també amb sistemes electrònics tan complicats o delicats que el públic no els entenia. A diferència d’Europa hi ha eleccions de jutges de totes les branques, caps de policia i molts altres càrrecs que semblen interminables. I els ordinadors no podien donar cap rebut perquè immediatament algú oferiria diners a canvi de vots. A més, a la majoria d’eleccions el contingut de la pantalla es massa llarg i difícil d’entendre, plena amb noms de gent desconeguda que no ha fet campanya. Però sens dubte aquests instruments són el futur. Potser algun dia deixaran votar des de casa. Els vots més importants sempre s’ensenyen al capdamunt de la pantalla.

L’altra millora és el vot anticipat. Els locals han de tancar el primer dimarts de novembre al vespre, però poden obrir quan cada estat vulgui. Aquí a Texas (on deixen votar al local del teu districte que vulguis) alguns locals obren durant dies feiners dues setmanes abans del dimarts, altres durant dos caps de setmana consecutius o coses similars. Això va molt bé per augmentar la participació, evitar cues i vots d’absència, i estalviar el problema del mal temps. S’hauria de fer a tot arreu. A Nova York encara només deixaven votar el dimarts i calia anar a la Mesa que t’havien donat. No entenc perquè ningú a Europa ha recullit una idea tan lògica.

L’estat amb el sistema més original i probablement prometedor és Oregon. Han abolit els locals electorals i les Meses. El que fan és enviar per correu a cada votant registrat una butlleta de paper amb un sobre. La butlleta és de la mena on només cal fer creus i els ordinadors poden llegir el vot. El ciutadà pot omplir-la a casa i dipositar el sobre amb el vot a una mena de bústies especials ben marcades que posen pel carrer a llocs cèntrics. Aquests dipositoris estan disponibles uns quants dies però es retiren el famós dimarts al vespre. Que jo sàpiga, la població està molt contenta amb el sistema i tenen porcentatges de vot elevats

Eleccions de diputats individuals, no de partits
Els Congressistes tenen cadascú un cos electoral i un territori individuals i han de trobar el balanç entre servir als seus electors, que el coneixen personalment i es poden dirigir a ell o amenaçar-lo, o fer campanya contra ell, i servir el partit. I un cop a Washington, el Caucus o fracció parlamentària de cada partit al Congrés sempre intentarà dirigir el vot, cosa que molts diputats rebutgen. En general, el cap del grup dels diputats del partit ha d’anar fent trucades de telèfon i mirar de convèncer, recollint vots individuals abans d’exposar-se a presentar una llei o resolució que els seus diputats no accepten i fer el ridícul. El sistema té els seus problemes (els diners que costa i els desigs dels donants) però evita que els representats acabin sent titelles que reben ordres sense veu o autoritat, a vegades obligats a votar contra els interessos del país que els ha elegit com passa a Madrid. Com hem vist tantes vegades que passava amb el PSC.

Les primàries
Les primàries, a diferència de l’elecció al Congrés, són un assumpte privat dels partits que es resol com ells volen, de forma diferent a cada lloc. Potser les primàries no són el paradís democràtic que molta gent es pensa perquè els partits troben sempre una forma de manipular-les. La Sra Clinton podria donar una conferència sobre el tema. Sobretot, la baixa o baixíssima participació electoral (en eleccions locals) permet manipulacions massa fàcilment mobilitzant un petit grup. Als EUA una participació del 40% a les generals és considerada molt alta. A moltes primàries purament locals podria descendre als decimals. Un vegada a Nova York se´m va acudir anar a votar a unes primàries gairebé desconegudes pel públic i ignorades pels diaris i recordo amb quina curiositat em van mirar els funcionaris avorrits de les Meses. Probablement volien saber qui era jo. I sobretot, qui m’havia enviat. Cal reconèixer però que hi ha hagut molts candidats que han aconseguit fer saltar tot l’aparell directiu del partit. Com ara Trump a cals Republicans i gairebé Bernie Sanders a cals Demòcrates. I com alguns candidats independents han aconseguit a certes demarcacions. Però es molt difícil perquè els dirigents del partit tenen molts diners i més connexions.

Joan Gil

Tags: Referendum, Tribunal Suprem dels EUA

Doncs no: el Cinco de Mayo no és ni ha estat mai la festa nacional del nostre país veí, que se celebra el dia de la Independència al mes de Setembre. Avui tanquen les escoles i fan festes populars desenvolupades espontàniament, però ni tan sols és festa oficial a la majoria del territori federal. En certa manera als EUA se celebra més que a Mèxic gràcies als esforços polítics i socials de molts col·lectius representant el poble mexicà dels EUA sobretot a Califòrnia. A Texas tothom explicarà als visitants que alguns mexicans van firmar la declaració d’independència contra Mèxic i van lluitar a la guerra contra el General-Dictador-President Santa Ana que va seguir. Fins i tot alguns van morir a El Àlamo amb els patriotes Texans. I els Texans, a més de la barbacoa viuen dedicadíssims als restaurants mexicans que hi ha a tot arreu, sobretot als tacos, que són gairebé un menjar texà nacional. Tenentaqueries a tot arreu. De fet la cuina anomenada mexicana pel món és allò que els mexicans anomenen cocina norteña, originada a Texas i Nou Mèxic. Em consta que els Mexicans han tingut problemes i patit discriminació, però estan més respectats i viuen millor a Texas que a molts altres estats.

Què va passar el 5 de Maig de 1862
Va tenir lloc la batalla de Puebla. Mèxic havia patit greus commocions després de la independència. L’ordre social amb terratinents i oligarques religiosos que havia deixat Espanya era una vergonya i un desastre inacceptable. Un heroi nacional fou elegit President de la nova nació: Benito Juárez, un indígena zapoteca de pura sang natural d’Oaxaca. Juàrez, un liberal sincer i convençut, va veure que era impossible pagar els deutes exteriors i va suspendre els pagaments a l’estranger. A Europa això no va agradar gens. Els països pobres han d’aprendre que cal retornar els préstecs o si no és un robatori i un espoli. (Igual com va fer recentment la Sra Merkel amb Grècia i Espanya i els EUA fan ara amb Puerto Rico). Un cos expedicionari conjunt, espanyol manat pel General Prim, britànic i sobretot francès va desembarcar a Veracruz a donar una lliçó als Mexicans.

El que segueix és molt rocambolesc, però ho vist escrit a llibres mexicans i probablement és veritat. El lector és lliure de creure-ho o no.
Un matí, el General Prim va anar a esmorzar i es va trobar sota el tovalló una carta personal firmada pel President Benito Juárez. “Vostè, Senyor General, li espetava, a Espanya diu que és liberal i progressiu, i ara ve al meu país a fer una marranada i matar gent. No podem pagar allò que demaneu”. El Català s’ho va pensar una mica i va escriure una resposta. La va deixar a la taula sota el mateix tovalló, d’on va desaparèixer immediatament. Potser, si és veritat, es podria considerar una contribució catalana a la fundació del servei de correus mexicà. Al poc temps tant en Prim com el general britànic van concloure que Napoleó III de França havia mentit descaradament i que ell només volia posar un titella d’emperador i convertir Mèxic en una colònia. Prim va manar, pel seu compte i sense demanar permís al govern d’Isabel II, la retirada de Mèxic sense disparar un tret i els britànics van fer el mateix. Un exèrcit francès d’uns 8,000 homes, ben armat i professional, es va enfrontar a l’exèrcit mexicà manat pel General Ignacio Zaragoza, un Texà de naixement en càrrec d’uns 2,000 homes mal entrenats i amb poques armes. La victòria total mexicana, gairebé miraculosa, és allò que celebrem avui.

Els francesos, no obstant, determinats a construir un imperi colonial, van continuar la guerra, rebent reforçaments i arribant a prendre la capital, on van posar al tro l’Emperador titella Maximilià d’Àustria. Duraria només tres anys abans de morir afusellat i el gran Juárez va entrar a la Ciutat de Mèxic victoriós i en triomf. No va voler esdevenir un Dictador. Havia succeït en preservar la llibertat del seu país contra forces molt superiors i s’havia fet elegit sempre constitucionalment. Hom pot veure la seva foto penjada a la paret de totes les ambaixades i edificis oficials mexicans i van canviar el nom de la ciutat on s’havia refugiat en els pitjors moments a Ciudad Juárez.

Evidentment la gran victòria de Puebla (sense el General Prim, afortunadament) no va servir de gran cosa, però va demostrar que Mèxic sabia defensar-se.

Joan Gil

Tags: Cinco de Mayo, Mexic, Prim

Els espanyols parlen amb gran entusiasme i afecte de Puerto Rico. Jo no sé si és que se l’estimen o no, però ho fan perquè hi veuen molt absurdament una entrada de la seva llengua a la potència hegemònica. La idea és una verdadera ximpleria. En canvi, mentre s’hi viu un cataclisme econòmic sense precedents i la població es veu obligada a emigrar a la Florida, i si no i resta a l’illa tria quedar-se exposada a patir misèria, en canvi no en parlen gaire. Ara fa més o menys un any el Governador García Padilla va anunciar que l’illa tenia un forat d’uns 43 mil milions, que ja ningú li comprava obligacions i que no podien pagar. I que de fet tenien problemes garantint la continuació dels serveis públics, per no parlar de les coses que seguien funcionant malament. I de la pèrdua d’indústries i de l’atur que obliga a l’emigració com passava una generació abans.

Els espanyols segueixen repetint que com a Estado Libre Asociado, un títol que es pensen que vol dir alguna cosa, té un estatus especial que li permet fer negociacionsamb els EUA gairebé com iguals. Qui vulgui pot llegir el meu sumari històric publicat fa poc el 4 d’abril, (només cal entrar la paraula Puerto Rico a la finestreta de recerca; alguns poden simplement mirar més abaix). Puerto Rico és oficialment un territori no-incorporat (volent dir que no és un estat membre de la Unió) com ara Guam, les Marianas o les Illes Verge (voldria afegir les Illes Marshalls o Palau que diuen ser independents però fa riure dir-ho) i això és el nom que els EUA donen a les colònies. L’únic nom oficial que tenen és Commonwealth of Puerto Rico, fixat per llei americana en 1950.

Si el primer Governador nadiu Muñoz Marín o el poble porto-riqueny van intentar o poder negociar per res el nivell d’autogovern com es pensa tanta gent a Espanya (i fins i tot Catalunya) a mí no em consta, no ho he llegit enlloc i ho dubto. L’autogovern fou una concessió originada a Washington durant l’administració Eisenhower per acabar amb l’independentisme, acabar amb els disturbis i aturar el perill que l’illa esdevingués comunista com Cuba. La Constitució que de cap manera inclou sobirania fou escrita per advocats del Departament d’Estat, traduïda per Muñoz Marín i confirmada per una Assemblea Constituent nominal. Els funcionaris nord-americans havien rebut instruccions d’atorgar autogovern i ho van fer, com era molt lògic, mirant les constitucions dels 50 estats membres de la Unió, tots ells lliures i amb sobirania compartida amb la Unió, i treient i adaptant totes les disposicions aplicables considerant que Puerto Rico no esdevindria ni membre de la Unió ni sobirà. Per exemple els PR no juraven obediència a la Constitució Americana, sinó al seu esperit llibertari i democràtic, que és molt diferent. La nova Constitució de PR dissortadament no va donar bons governants al país, però va atorgar gairebé tantes llibertats personals i internes com tenim els ciutadans americans, cosa molt diferent de la situació sota la monarquia espanyola. Els Catalans no hi arriben ni de lluny. No haurien de pagar impostos federals ni podrien enviar representants amb vot a Washington ni triar el President, però adquirien el dret d’emigrar als EUA sense restriccions quan i com volguessin i ser tractats com ciutadans des de l’arribada.

Pel que fa al famós Estado Libre Asociado, cal recordar que Muñoz Marín es veia assediat pels independentistes que havien boicotejat l’Assemblea Constituent i aquesta traducció de Commonwealth que no volia dir res, i ha estat sempre un tema de discussió a Puerto Rico i evidentment a Espanya, els va fer molt de mal. Muñoz fou sempre un polític molt hàbil. Els governants saben aprofitar la confussió popular. No vol dir res. Puerto Rico segueix essent una colònia.

Estat de la Bancarrota
La conducta obstruccionista de la Cambra de Representants i la seva indiferència vers PR són difícils d’entendre i cruels. La disposició 11 de la llei de bancarrotes americana diu que una companyia en suspensió de pagaments pot anar a un jutge amb un plan de reorganització. Si el jutge queda convençut que el plan pot succeir, atorga la protecció de la llei. Querelles judicials dels creditors contra el deutor queden prohibides i la companyia pot negociar la reducció del deute (vol dir pagar cèntims per cada dòlar nominal) i pot sol·licitar nous prèstecs que seran repagats amb prioritat sobre els anteriors. Molts se n’han sortit, com per exemple recentment la ciutat de Detroit, ara ja lliure de deutes. PR va demanar permís per fer el mateix però el Congrés ho va probibir dient que era un truc per no pagar i estafar els creditors i triar quins creditors cobrarien i quins no. Parlen sovint en aquest to dels hispans. PR va anar al Tribunal Suprem a queixar-se. Li van respondre que ells tampoc ho entenien, però que dissortadament el Congrés és el dipositari i titular de la sobirania nord-americana i que no tenien cap recurs.

El Departament del Tresor, el representant sense vot de PR al Congrés, el Comitè responsable i fins i tot l’Speaker i Cap del Republicans Ryan s’han passat mesos intentant fer aprovar amb urgència una llei resolvent la situació en termes molt durs, sobretot l’anomenament d’un Comitè d’Homes Negres basat a Washington amb autoritat absoluta sobre totes les qüestions econòmiques, autogovern o no. I no hi forma. Els congressistes republicans es neguen a votar repetint sempre el que queda dit. És el que han fet els darrers dos anys: negar-se amb insults a aprovar qualsevol llei que vingués d’Obama i aprovant lleis sabent que Obama les havia de votar. Per això els seus votants afavoreixen Trump. El poble pateix del “Winter of our Discontent” (Shakespeare a Ricard III). Amb tota la raó. Només que no hi cap líder millor.

La situació actual
El govern de PR ja no ha pagat alguna vegada. Diuen que tenen dret a continuar oferint serveis públics. El primer problema greu fou avui (era el 1 de Maig però ha quedat el 2, perquè era diumenge) on han deixat de pagar 422 milions. El Parlament de l’illa havia aprovat un moratori autoritzant el govern a no pagar. Els diners haurien anat a les institucions que paguen pensions als ancians. Segur que se les arreglaran, però el pròxim problem és molt més greu. El 1 de Juliol han de pagar uns 2 mil milions, aquest cop als mercats americans. Per poder vendre el deute, ai las, havien promès prioritat absoluta garantida per la seva Constitució. Què manarà un jutge quan els creditors hi vagin a demanar els 2,000 milions que PR ni té ni pot pagar?

He vist l’al·locució del Governador García Padilla queixant-se amargament de l’actitud del Congrés i repetint que ell no havia demanat cap ajut o pagament (cosa que hauria estat completament en va) sinó simplement el dret de negociar. Però el Congrés diu que ja se les arreglaran i es defensaran dels processos legals inevitables. Diuen que si acceptessin la reducció dels deutes, l’estat d’Illinois que té un problema similar voldria fer el mateix. Què potser acabaran desnonant l’edifici del Parlament o la residència del governador? Ni així cobririen el forat.

El Zika
No és el tema, però evidentment no ajuda. Tenen ja milers de casos i acaben d’informar de la primera mort al país i als EUA. Era un home que va patir una reacció autoimmune contra els trombocits, cosa molt infreqüent. Hi ha unes 200 o 300 dones (parlo de memòria) infectades que estan embarassades. Unes 20 ja han tingut fillets completament normals. El virus està a punt d’entrar al sud dels EUA.
Joan Gil

Tags: Bancarrota, Congres Nord-America, Estado Libre Asociado, Puerto Rico