Els EUA són diferents

Qualsevol aficionat a l’esport nord-americà sap què és un “slump”. La paraula no és fàcil de traduir. En principi vol dir “declivi” però en el sentit de crisi inesperada, de marxa enrere. “Slumps” passen alguna vegada a tots els esports i probablement a tots els atletes individuals. Hom assumeix que un slump és una cosa temporal que passarà, com un sot inesperat a la carretera, cosa que no sempre és veritat. Un equip que ho guanyava tot, ara perd tots els partits; un atleta invencible ara no pot batre ni tan sols un principiant. Tot això són exemples d’slumps. No se’n sap mai la causa ni quant temps duraran ni són fàcils de resoldre. El problema està sempre al cervell, la famosa “ment”. Qualsevol activitat física demana una coordinació i concentració total del cervell i a vegades el cervell falla i no hi ha res a fer, i sovint el problema s’escampa sortint del cap d’un sol responsable fins tocar a tots els companys. Quan una peça essencial cau, totes les peces cauen.

Perquè passa això? Diguem que un jugador pateix una crisi a la família i de sobte ja no pot marcar gols. On està la lògica? Com es diagnostica i què es pot fer? O imaginem que un jugador que guanya deu milions, s’enrabia perquè el govern i els jutges li volen prendre dos milions que ha guanyat ell tot sol i fins i tot l’amenacen a ell i als seus parents amb la presó. Val la pena seguir treballant per res en un món així?

Hi ha una sèrie televisiva de la cadena americana Showtime anomenada “Billions” que sembla explicar-ho. El tema és una confrontació a mort entre el propietari d’un Fons d’Inversió dels anomenats “Voltors” i el Fiscal federal de NY Sud que el vol ficar a la presó per lladre i estafador. La sèrie que ja ha acabat la primera temporada amb un empat entre tots dos, sembla molt ben informada i revela coses poc conegudes. Una d’elles és que el fons d’inversió emplea un psiquiatra (una dona en aquest cas) per fer regularment l’anàlisi psicològic i oferir suport als membres amb més responsabilitat de l’equip d’inversors. Així eviten slumps i si algú hi cau, rep una psicoteràpia senzilla de suport per ajudar-lo a sortir-se’n. El “malalt” aprèn a identificar i formular el problema que l’està cremant per dintre, a vegades a casa, a vegades amb els companys de feina, o amb la llei o amb el cap de la secció o de la companyia. No trobarà ell mateix sempre una resolució (sovint impossible, sobretot si el problema és a la feina) però serà capaç d’identificar una adaptació racional per sortir-se’n. Al final, el psiquiatra l’acomiadarà a l’americana dient-li que gràcies a la psicoteràpia ha esdevingut un tigre invencible i que ja pot sortir a lluir-se i ensenyar al món tot el que ell pot fer. Potser alguna vegada fins i tot fa tocar per l’altaveu alguna marxa triomfal patriòtica. Perquè un metge psiquiatra i no un psicoterapeuta que seria més barat? Pel la garantia del secret mèdic, que fa que un metge no pugui en cap cas trair els seus pacients explicant res a la companyia ni pot compartir els secrets que ell coneix. Els empleats disfruten dels serveis d’un analista privat, confidencial i individual, fàcilment assequible. A la sèrie diuen que un psiquiatra especialitzat en això, professional i competent, és molt buscat i que les companyies paguen molt bé. Deu ser veritat. Naturalment si l’slump afecta a tot un equip (que ha notat la defallida d’un membre clau i potser no en coneix cap explicació) el problema és molt més difícil i no expliquen què cal fer. Potser en Luis Enrique ho sap.

Jo crec que és veritat que aquests analistes existeixen com ensenya Showtime. Tothom que fa esports coneix la importància de la concentració amb el cervell, sense la qual ningú pot destacar. Diguem que un usuari té a casa coses com un impressor, altaveus, una mouse, USB, etc, tants jocs electrònics com vulgueu. Però sense ordinador tot això no serveix de res i el cervell humà, un ordinador poderosíssim, està molt exposat a atacs emocionals contra els quals se sent indefens. Pensem en una persona que pren la bici o es llença a l’aigua, sense por, sabent que domina aquestes dues situacions, i tot va bé. Però si té por, podria prendre mal.

Hi ha molts exemples de slumps. Vet aquí dos exemples de slumps individuals incurables que van acabar amb carreres molt exitoses:

Monica Seles
Fou una tenista, Nr 1 del món en 1992 i 1993, que semblava invencible. Havia destronat la Steffi Graf i anava de camí a esdevenir una de les millors jugadores de tots els temps quan un home malalt del cap va tallar en sec la seva carrera. A casa la miràvem sempre quan sortia a la TV. Encara la veig a la pista, balancejant-se una mica ajupida amb les cames obertes i un somriure gairebé de burla a la cara, com si digués a l’adversària “Llença’m la pilota i ja veuràs que et passarà.” La noia tenia una disciplina i capacitat de concentració extraordinàries. Quan deia que podia fer quelcom, ho aconseguia sempre per difícil que fos.

La Monica Seles era una hongaresa ètnica (ara, ja una dona madura, ha recuperat aquesta nacionalitat). Havia nascut a Novi Sad (Sèrbia) i va ser ciutadana de la difunta Iugoslàvia gairebé durant tota la seva carrera. Ara està també nacionalitzada als EUA. Havia guanyat un French Open a la tendra edat de 16 anys i va esdevenir Nr 1 del món quan encara tenia només 19 anys. En total durant la seva breu carrera havia guanyat 9 Grand Slams (les competicions més importants). Va desallotjar de la cimera la gran tenista alemanya Steffi Graf. I aquest fou el seu gran problema.

Steffi Graf havia guanyat involuntàriament el cor d’un home malalt del cap que la seguia per tot arreu i que patia veient com Steffi no podia plantar cara a la Seles, que ja era acceptada com la millor. Així i tot, els empresaris es fregaven les mans veient una rivalitat entre les dues dones que podria durar molts anys i ser molt lucrativa. Potser a algú li semblaria que el cas és comú i vulgar, simplement un senyor rebutjat per la dona que ell s’estima, cosa que passa sovint, s’arregla tot sol i no té gaire importància. Però hi ha alguns pocs casos on l’home, que podria patir esquizofrènia pot esdevenir un perill greu. És evident que acostar-se a parlar amb una persona tan famosa com la Sra Graf era probablement impossible i que cartes o telefonades serien interceptades per alguna secretària que respondria enviant una foto. Però aquests malalts es pensen que la dona desitjada els correspon, tot i avisant que de moment li és impossible reunir-se amb ell perquè està vigilada però que vol continuar i aprofundir la relació. Es pensava ell que havia desenvolupat un sistema secret de comunicacions amb l’estimada fent senyals des de la pista i usant certes paraules a entrevistes que només eren per a ell. I un mal dia a Hamburg aquest home va saltar a la pista amb un ganivet i va apunyalar la Monica Seles a l’esquena. Fou arrestat immediatament i presentat a un jutge, però només va rebre tractament psiquiàtric sense anar a la presó. La supremacia de la Seles, en canvi, va acabar. Ell havia guanyat.

Monica Seles va viure apartada de la llum pública per dos anys. La ferida era seriosa però no va amenaçar la seva vida ni va causar injúries permanents. No es reconeixia cap problema físic que pogués acabar amb la carrera. En canvi, emocionalment va quedar destrossada. Molt espantada al començament, fou diagnosticada al poc temps amb la síndrome de l’stress post-traumàtic (com molts soldats que tornen de la guerra) que va haver de ser tractada. Era molt jove encara. Va tornar a la competició gairebé als tres anys de l’atac i aviat esdevingué clar que ja no era la mateixa. La ferida no havia deixat cap seqüela física però ja no jugava com abans i havia perdut la seguretat i confiança. Va guanyar algun torneig però la carrera va acabar amb poca glòria. Un slump del que no hi va haver escap.

Eldrick (Tiger) Woods
Tiger Woods és un nord-americà de raça molt barrejada (negre americà, tailandès, xinès) que ja molt jove d’estudiant havia cridat l’atenció amb els seus èxits com a jugador de golf. Un cop esdevingut professional va guanyar tot seguit, entre altres, el Masters de Geòrgia i fou aviat proclamat per la premsa aduladora el millor golfista de tots els temps. Els periodistes van escriure amb un entusiasme extraordinari (potser un xic exagerat) i Tiger obtingué immediatament contractes comercials per molts milions, esdevenint un dels esportistes més rics i millor pagats dels EUA. La carrera anava molt bé, però va tenir mala sort patint lesions serioses que requerien cirurgia ortopèdica.

La seva bona sort es va acabar el Novembre 1997. Estava casat i tenia fills amb una dona noruega rossa, molt atractiva, la qual un dia es va atipar de les escapades sexuals contínues de Tiger. Hi va haver una baralla molt seriosa. Segons sembla (no hi ha testimonis) en un moment donat la dona va amenaçar en Tiger amb un bastó de golf. L’home es va retirar, fugint i tancant-se al seu auto, però la dona enrabiada el va perseguir trencant amb el pal el vidre d’una finestra de darrere de l’auto intentant fer-lo sortir. El cotxe es va posar en marxa i va topar contra un sortidor d’aigua pública, causant una inundació, fent molt soroll i despertant els veïns, que van trucar la policia. No hi va haver forma d’aturar l’escàndol i els articles de premsa aquesta vegada foren molt hostils. Tots els patrocinadors comercials li van tallar en l’acte els contractes i tots els pagaments publicitaris, mentre un seguit de dones, algunes de mala reputació, donaven entrevistes descrivint les seves relacions amb Tiger de forma poc amistosa. L’esportista va decidir desaparèixer de la vista pública. La seva dona el va divorciar.

Quan va tornar, era evident que havia caigut a un slump molt greu, perdent cada vegada que jugava. La premsa que el va crear, ara gaudia explicant com Tiger ho perdia tot i com ja no era ningú. Exageraven. Sense arribar a recuperar la categoria anterior, el 2012 va tornar breument a ser el Nr 1 del món, però va haver de plegar per un nou problema a l’esquena que va necessitar cirurgia. Es va recuperar i va tornar a jugar golf, aquesta vegada ja molt malament. De fet algunes competicions ja no el volen deixar jugar perquè els seus resultats semblen massa baixos per participar a aquesta categoria. I la premsa segueix burlant-se d’ell. Primer el van cuidar i engreixar com un porquet i ara el fiquen a l’escorxador. L’slump l’ha ensorrat segons sembla per sempre.

Joan Gil

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS