10 març 2015
La lluita per la igualtat de les dones i Gloria Steinem
La guerra pel dret de les dones a votar al nivell federal s’havia acabat després d’una lluita molt llarga amb una esmena Constitucional l’any 1920. Amb aquesta victòria tan gran les dones van poder votar per primera vegada però no havien assolit cap mena d’igualtat ni verdadera llibertat. Potser els joves no ho entenen tan bé com els que som grans. No sé si a Catalunya els canals de tele ensenyen les sèries antigues americanes, sovint en blanc i negre, fetes els anys 60′ o 70′, com “I love Lucy” “That girl” o “I dream of Jeannie” (la del geni amagat dintre una làmpada). L’espectador reconeixerà fàcilment la posició subordinada de les dones en la societat d’aquells temps, que eren representades com tontetes amb capritxos que en el fons només volien parlar de modes i de la cuina i riure, sense adreçar mai qüestions importants ni plantar cara seriosament al marit.
Els terribles anys 60′
Per explicar la situació, res com recordar una entrevista recentment tramesa per la TV Pública dels EUA amb una dona que havia treballat per molts anys de “stewardess”, o sigui hostessa o auxiliar d’aviació per a una de les grans companyies. És una feina molt important, perquè els auxiliars tenen moltes responsabilitats en el terreny de la seguretat, protegint vides quan hi ha accidents o cal evacuar l’avió. Però això passa poc, i acaben treballant només repartint menjar i begudes o entretenint els passatgers. Les aerolínies havien decidit que calia que les hostesses fossin noies maques i joves. Una certa companyia fins i tot feia anuncis dient que tenien les hostesses més atractives i sexys de tota la indústria. La dona de l’entrevista explicava que ella ja de nena petita havia somniat en fer aquesta feina, per poder volar i veure el món. Quan va ser prou gran un dia es va vestir molt bé i es va presentar a una entrevista per demanar la feina. La va examinar a fons per tots els costats un senyor, que al final li va demanar que s’aixequés la faldilla i ensenyés les cames (!!). I ara! I això perquè?, va preguntar la noia, esverada. Li van explicar que els passatgers sovint deixen caure coses al passadís tan estret de l’avió, i que la hostessa s’ha d’agenollar per recollir-les i que en el procés ensenya sempre les cames, i per això cal examinar-les. Va treure la feina i ho va fer molt bé. Anys després, el dia que complia els 32, el cap de la secció la va cridar a l’oficina. Després de felicitar-la, li va agrair els anys de servei afegint que podia recollir totes les seves coses i el darrer pagament. L’acomiadaven. I això perquè? Hi havia queixes? Què havia fet malament? No havia fet res malament, però ja no era prou jove. Enlloc de volar, el que havia de fer era casar-se, cuinar pel marit i tenir fills, van respondre.
A Catalunya, quan jo era petit, per poder entrar a l’església, les dones s’havien de cobrir el cap, i dur mànigues llargues i faldilles cobrint els genolls, o si no estaven vestides de forma indecent i no les deixaven entrar. Semblava com a ca’ls musulmans.
Aquest sistema tan humiliant i degradant estava basat en un munt de costums, opinions, regles de vestir segons el lloc, prejudicis, creences i relacions socials profundament arrelats que acabaven abusant les dones en el terreny familiar, social, laboral i polític, sense que els homes ho reconeguessin. No eren les lleis, era el paper assignat a dones per la cultura. En el fons, no obstant la forma diferent, el problema era similar al que pateixen les dones a certs països de l’Orient Mitjà.
Els anys 60′ van ser els de la revolta contra l’ordre existent. De sobte, tot es posava en dubte i tot s’ensorrava: la guerra de Vietnam, els disturbis polítics, els fets de la Convenció de Chicago, la desastrosa campanya presidencial de Georges McGovern, la dissidència social, la lluita contra l’Apartheid africà, els drets civils, la qüestió de l’avortament. La gent parlava de tot, els joves sortien al carrer i volien canvis! De lideratge, com sempre que hi ha coses fonamentals, no se’n veia enlloc. El país i el món sencer estaven preparats per rebre el missatge de Gloria Steinem (Escric Gloria en anglès, sense accent).
Una periodista poc comú
Una cosa que cal explicar parlant de Gloria Steinem: físicament era un verdader “knockout” com diuen els Americans, una dona rossa tan atractiva que hauria pogut fer carrera a Hollywood, com la seva amiga i companyona de lluita Jane Fonda, o la fascinant Marilyn Monroe, de la qual va escriure una biografia. Es presentava a fer conferències públiques en vestits de moda de colors, sense mànigues i amb escot, que era un escàndol i no s’havia vist mai.
La Gloria havia nascut al Toledo dels EUA, filla d’una divorciada amb historial feminista i problemes econòmics, però també amb problemes psiquiàtrics greus, i va tenir una infància dura. Va aconseguir estudiar al prestigiós Smith College i es va fer periodista. Va anar a l’Índia per dos anys, on va aprendre les tècniques de Gandhi, sobretot la necessitat de no lluitar amb la policia i d’evitar violència durant manifestacions a qualsevol preu.De tornada als EUA, insòlitament va organitzar una companyia que era una operació encoberta de la CIA (!!), cosa que no ha negat mai. Ella no va mentir ni amagar mai res, encara que més d’una vegada ha hagut de donar explicacions sobre les motivacions de certes coses que va fer o no fer i fins i tot demanat perdó.
Una “Bunny” que sabia escriure
A NY la jove Gloria va aconseguir feines d’articulista i fins i tot de guionista a la TV. I se li va acudir investigar un Club Playboy. Aquests clubs per homes eren locals de pagament on els clients eren servts i entretinguts per senyoretes molt maques vestides en una mena de banyador i sabates de tacó alt, duent orelletes de conill (el “bunny”) i un llaç al cap. Va obtenir una plaça regular pagada de Bunny al Playboy de Nova York i hi va treballar algun temps. Això fou seguit per un article devastador publicat a un magatzem molt popular. Tranquil·la i sense manies com era, ella va sortir retratada en colors a la primera plana de la publicació vestida de Bunny. Li costaria crítiques, però va fer molt de mal a Playboy i al local, denunciant activitats prohibides a l’Estat de NY.
El magatzem Ms, l’eina decissiva
Aviat la Gloria es va ficar i va començar a dirigir organitzacions i estudiar problemes i sortir al carrer sense deixar d’escriure. Havia començat i segueix publicant alguna vegada al magatzem “New York” que probablement tots els residents de la ciutat coneixen, el qual la va assistir fundant la nova revista Ms (Ms precedint el nom d’una dona es una invenció feminista per evitar indicar si és una Sra o una Srta). Com a una de les editores, va començar a escriure articles inoblidables sobre el paper de la dona a la societat. Ho va tractar tot: qüestions polítiques, socials, laborals, els sous desiguals, avortaments, feina domèstica, moda, relacions amb homes. Feia una distinció radical entre erotisme i pornografia. Calia retornar a les dones la sexualitat reprimida. Les dones del país probablement s’ho llegien mig espantades amb els ulls ben oberts: aquestes coses no s’havien dit mai. Però seguien llegint. Un problema ben definit ja està mig resolt. Gloria Steinem va posar a la boca de milions de dones arguments racionals i senzills per fer possibles les queixes i aspiracions. La revista, que encara es publica, tingué un èxit econòmic i de difusió extraordinari.
La qüestió de l’avortament
El problema havia estat en l’aire per molts anys quan les organitzacions feministes el van adoptar. Era encara il·legal a gairebé tots els Estats de la Unió. Un dia la Gloria va assistir a un col·loqui on se’n parlava. De sobte se li va acudir aixecar-se i anunciar en públic una de les seves provocacions més memorables: ella havia fet un avortament a l’edat de 22 anys durant una estada a Londres, on era legal. Aquesta revelació era no sols insòlita sinó clarament perillosa. Era una cosa de la que ningú parlava. Va explicar que molta gent havia intentat convèncer-la que ella era una mala dona que havia fet una cosa molt dolenta. Havia pensat moltes vegades què hauria estat la vida del fill considerant les seves circumstàncies, quina vida hauria tingut ella i va concloure que havia fet com calia fer i no s’havia de penedir de res. Va afegir una de les seves dites més famoses:”Si els homes poguessin quedar embarassats, l’avortament seria un sagrament” (ella explica que no era un acudit seu sinó que l’atribueix a una dona taxista a Boston). Una altra frase famosa de la Sra Steinem: “Les dones necessiten un home tant com els peixos una bicicleta” (Segons ella, ho va sentir dir a una altra membre del moviment)
Moltes activitats
El moviment feminista, més caòtic i mai tan ben organitzat com el dels negres lluitant per drets civils, tenia sens dubte milions de partidàries i molta influència i capacitat de sortir en públic. La Gloria fou a l’hora una inspiradora i una organitzadora, però el lideratge era variable, sovint col·lectiu. Ella era molt diferent de ML King. Van estar al costat de gairebé tots els moviments progressius del temps: la guerra del Vietnam, l’Apartheid, els drets civils, l’avortament, campanyes presidencials, igualtat d’oportunitats, el mateix salari per dones com homes. Es va ficar en política. Fou ella la primera que va parlar de les mutilacions genitals de dones, estenent la condemna també a la circumcisió d’homes. Moltes de les expressions usades avui en dia parlant d’aquestes assumptes, les va introduir ella.
Episodis foscos? També. No va acollir amb cap entusiasme les protestes de lesbianes, que eren molt actives, i tampoc va voler acceptar al moviment massa dones negres. I va condemnar transsexuals. Perquè tot això? Ella en parla sense embuts. Era una qüestió de prioritats, del temps que corria i de preferir concentració en un tema únic sense afegir-hi mes controvèrsies. Ningú pot tenir raó sempre.
Curiosament, no obstant la seva agudesa intel·lectual, la Gloria Steinem parla amb gran hostilitat dels estudiosos universitaris que escriuen llibres i tesis doctorals sobre el feminisme en un llenguatge difícil d’entendre. Ella prefereix parlar en llenguatge pla dels problemes concrets que queden.
Al final…
Prou que moltes coses han canviat com de la nit al dia, i no sempre totes soles i sense ajut. Com en el cas dels drets civils dels negres, no tot va tan bé avui en dia com la Gloria Steinem i les seves companyones haurien volgut, però almenys se’n parla i la posició de la dona arreu del món civilitzat ha millorat moltíssim.
La Gloria al final es va casar quan ja passava dels seixanta amb un home que es va morir un parell d’anys després. Ho va fer en estil a la llar d’una dona que era el Cap d’una tribu indígena nord-americana. Segueix vivint a NY i ja té 82 anys. No es deixa veure gaire en públic. Ha escrit molts articles i alguns llibres i segueix fent conferències pel món de tant en tant. Es va recuperar d’un càncer de mamella. Si algu la vol visitar, el seu blog es http:/www.gloriasteinem.com
I el món que deixarà, no és pas el mateix que va trobar.
Joan Gil
No hi ha resposta