Els EUA són diferents

Em va sorprendre que molts lectors s’interessessin pel tema de Myanmar (o Burma) del darrer apunt. Potser era per la simpatia i l’atracció evident exercida per la Sra Aung San Suu Kyi, Premi Nobel de la Pau, una figura que va passar uns quinze anys en arrest domiciliari o presó (1988-2010)  com a càstig per haver guanyat les eleccions generals en 1990 i sobreviscut un intent d’assassinat molt salvatge pels goril.les feixistes del règim militar. Ho va aguantar tot pacientment, malgrat les provocacions, sense cridar mai per la violència, un disbarat que hauria significat la seva perdició i el vessament inútil de molta sang. Em va semblar que per entendre-ho, calia llegir la història del país, sobretot els resultats de la de la fatal i tristíssima colonització britànica. No ho he trobat gens fàcil, però vet-aquí el meu sumari, tret de les fonts trobades a l’Internet.

La història coneguda comença al Segle II abans de Crist
Poc a poc els paleòlegs s’han alliberat de l’absurditat de pensar que l’evolució històrica va tenir lloc a Europa, cosa que projectava enrere la situació política existent al segle XX. Ara ja sabem que no. A l’Àsia i fins i tot a Amèrica van passar moltes coses dignes de crèdit al temps prehistòric. Però deixem-ho córrer: la història de Burma començà amb l’aparició d’un poble anomenat Pyu, que van entrar ocupant, com gairebé tots els successors la Vall d’Irrawaldly, un territori immens de clima més sec que està al centre del que és Burma en els nostres dies. No era gens fàcil establir-hi un estat coherent degut l’existència de selves  gairebé inhabitables que separen una ciutat de l’altre a distàncies enormes. Així els Pyu ja van inventar el recurs lògic contra aquest problema geogràfic: fundarien no un estat sinó moltes ciutats-estats i el seu reialme seria una confederació d’aquestes ciutats. A la perifèria de la Vall s’establirien amb el temps els territoris de les minories ètniques, unes 130 en l’actualitat. Aquesta situació originada fa prop de dos mil anys persisteix fins als nostres dies. Els Birmans, que són probablement un 60% de la població total, han lluitat en moltes guerres contra les minories que viuen a la perifèria.
Els Pyu foren seguits 3 o 400 anys després pels Mon, una mica més al sud, que van importar una llengua, ara poc coneguda que aviat esdevindria la lingua franca de tot el sud-est asiàtic. Els Birmans, en l’actualitat el poble titular de la nació, van arribar al voltant del segle X. Amb molts canvis i entrebancs, seguirien fins al segle XIX, quan els Anglesos van aparèixer interessats per les possibilitats econòmiques i decidits a evitar que França arribés a formar un imperi colonial. En els darrers segles, la política de l’estat burmés ha consistit sempre en guerres freqüents contra les minories ètniques perifèriques permanentment en rebel·lió contra els birmans del centre que dura fins als nostres dies. A més els monarques birmans van encetar guerres contra els Khmers (Cambòdia), la Xina, Índia i Siam (Tailàndia). Eren gent guerrera els birmans però cal afegir que no passava gran cosa. La guerra brutal, total, de terra cremada que ara semblen seguir contra els musulmans Rohingya la van aprendre de la Gran Bretanya.

Part de l’Imperi Britànic
La guerra de la independència fou terrible, sense precedents. Va consistir de tres guerres separades, totes elles terminades amb un tractat dictat per Londres, per un total de 61 anys! Al final de la tercera, l’estat de Burma havia deixat d’existir. Els armaments avençats no s’havien vist mai a aquella part del món. La monarquia també va deixar d’existir. Burma fou incorporada a la colònia gegant  formada pels Índia, Pakistan, i Bengla Desh dels nostres dies amb un Virrei anglès únic i remot. L’interès econòmic principal era l’explotació agrícola, sobretot de l’arròs, en aquells temps molt car, però per finançar-lo industrialment resultava que calia prendre préstecs bancaris, cosa desconeguda al país, i com que els anglesos eren els únics que entenien els bancs, acabarien esdevenint amos de tot, després que els bancs haguessin pres la terra dels propietaris locals. Al centre del país hi havia pous amb petroli, que en aquell temps no servien de gran cosa sinó per fer llum al vespre. Aquí cal afegir el detall final que els birmans no es mereixien: els britànics tenien un interès una mica absurd, en qualsevol cas excessiu per les diferències i problemes ètnics. El problema era secular al país però les guerres, encara que sovint eren contínues, havien estat breus i es prenien poc tràgicament. Els amos colonials, però, van abandonar un país tan dividit com no havia estat mai, amb problemes nacionals i racials escampats per tot el territori.

La II Guerra Mundial, el pare de Aung San Suu Kyi i la independència: quan tot s’empitjora i els carrers se semblen a clavegueres
(Parèntesi: una cosa que m’amoïnava és com anomenen els birmans a aquesta senyora fora dels actes oficials. No fou fàcil, però ara ja ho sé: Aung San segur que no, perquè és el nom del seu pare, un heroi nacional que fins fa poc sortia als segells de correus. Els birmans no tenen primer nom ni cognom ni cap mena de noms de família i se’n poder donar de nom un, dos, tres o més, si així ho desitgen. A més, un adult es pot canviar el nom. El nom íntim de la senyora ha ser Suu Kyi o encara més simplement Suu. Ara bé: quan una dóna és gran i es mereix ser tractada amb respecte, cal precedir el seu nom amb Daw. Literalment, Daw vol dir en català Tia (jo prefereixo Tieta que em sona molt millor) que cal usar tant en privat com en públic quan se li adreça la paraula. Amb això l’enigma queda resolt: cal anomenar-la en persona Daw Suu Kyi o simplement, com jo faré, Daw Suu. Final del parèntesi).

La guerra mundial a Burma es veia venir de lluny. Abans hi va haver l’atac japonès contra la Xina, on ja existia una guerra civil entre els comunistes de Mao Tzedong i el Kuomitang feixista de Txang Kai Txec. La cosa va acabar en una guerra de tres, tots contra tots sense aliances ni pau. En aquell temps hi havia un jove estudiant molt ben educat anomenat Aung San, pare futur de la tan estimada Daw Suu que apart de dirigir tota mena de moviments patriòtics, havia fundat i dirigia el Partit Comunista de Burma. Considerant que la guerra entre Japó i la Gran Bretanya estava a punt d’esclatar, li va semblar que en qualsevol cas havia de lluitar contra el Japó i va intentar entrar a la Xina per començar a fer això. He consultat diverses fonts preparant aquest apunt. Una diu que Aung San volia anar-hi per ajuntar-se amb els comunistes i una altra amb els feixistes!! Però no hi va arribar mai. Els japonesos el van interceptar i convèncer que en qualsevol cas el seu futur era lluitar amb els japonesos contra Anglaterra i no a l’inrevés (!!!!!) El versàtil Aung San va tornar a Burma i reclutar 29 joves que el van seguir a entrenar-se amb els japonesos i visitar l’Emperador a Tokyo. Els “30” que en van resultar van esdevenir per molts anys un grup de pressió molt poderós.
Cap a mitja guerra, l’Aung San va decidir que els japonesos eren falsos i mentiders i sobretot que perdrien la guerra i va tornar a canviar de bàndol, fundant l’exèrcit burmés i ajudant de forma molt efectiva als anglesos.
Al final de la guerra, l’Aung San, ara afectuosament anomenat el General (Bogyoke), era de fet cap d’un govern provisional no sobirà, mentre que Burma tornava a ser part del Virreinat d’Índia. El Bogyoke va anar a Anglaterra i va negociar la independència amb el Premier Atlee en 1947. Mesos abans de la proclamació efectiva, dissortament un grup de pistolers va entrar armat amb metralladores a la sala de reunions d’Aung San i el va assassinar a ell i la majoria dels seus ministres. El gran caos havia començat. Deu ser complicat governar un país, però els militars es pensaven que sense saber res ho sabien tot. Van prohibir l’entrada a Burma de visitants estrangers. Un que es va colar va explicar que les clavegueres i els femers corrien pels carrers principals de les ciutats i que a molta gent li faltava l´aigua i l´electricitat  i que hi havia fam per tot arreu. Amb el temps, degut en part a l’empresonament de Daw Suu, molts països s´havien afegit al boicot de les Nacions Unides. Als militars els importava ben poc. Ara que als pocs anys algú es va recordar dels pous de petroli de l’interior, ara molt atractius. Aviat Índia i Xina es van declarar amics de Burma fins a la mort i van començar-ne l’explotació, donant al mateix temps ajut efectiu a un país no developat. Amb això, els militars van poder resoldre moltes coses i hi va haver millores fins i tot abans de negociar amb Suu Kyi. En l’actualitat fins i tot els EUA han aixecat l’embargo. Però el petroli i sobretot el gas natural estan perduts.

Final provisional: del General Aung San a la Tieta Suu Ky
Sembla que hi hagi acord entre els historiadors en la condemna de la Gran Bretanya per haver aguditzat els problemes del país sense haver intentat formar mai una consciència nacional organitzada, sense haver preparat Burma per a la Independència; en canvi els havien ensenyat un parell de coses dolentes, com l’odi racial, el desgavell econòmic, la superioritat militar, la crema de poblats i petites ciutats com a càstig i l’abús policial fins i tot amb tortura.
Mort en Aung San ningú sabia què fer. Tot va empitjorar ràpidament. Un general anomenat Ne Win, com no podia ser altrament, va prendre el poder i el va exercir de forma totalitària, encara que millor i més suaument que els qui el van seguir. Llàstima que tingués supersticions. Com que només es fiava del números 5 i 9, només va deixar imprimir bitllets de 63 i 45 kyis.
La seva dimissió el 8 del 8 del 88 (dia que segons els endevinadors seria molt favorable per Ne Win) fou un cataclisme, quan fou substituït per  generals absurds, totalitaris, criminals, el darrer dels quals fou Than Shwe, un general molt vell i misteriós que no apareixia mai en públic, ni rebia ningú. La sublevació d’aquest militars és anomenada sarcàsticament el cop del 8888.
Va ser en aquell temps que la Tieta es va ficar seriosament en política. Els militars havien autoritzar el 1990 una elecció general que va guanyar el partit de Suu Kyi amb una majoria aclaparadora. Va ser aleshores quan les condicions de l’empresonament es va empitjorar. Hi va haver un intent d’assassinat esgarrifador Nov 1996. En una sortida autoritzada, la seva caravana fou atacada per uns 200 homes forts d’una organització feixista oficial armats amb pals, ganivets i rocs (diuen que van cobrar 500 kyis per cap, una quantitat molt considerable al país). Suu Kyi es va escapar però diuen que molts seguidors (potser prop de 20 o 30) foren assassinats.
El martiri de Suu Kyi va acabar el 13 de Novembre de 2010 (com passa el temps!). Un president civil semi-independent havia estat triat quan al final en Than Shwe va decidir plegar sense que ningú sàpiga per què. El nou president va acceptar que Suu Kyi fos elegida i entrés al Parlament com a líder de l’oposició.
La majoria de les moltes guerres ètniques perifèriques estan suspeses en l’actualitat però ara fa molt poc es va repetir un incident molt violent contra els musulmans Rohingya del nord-est, degut a una hostilitat que ja ve de molt temps. Parlant amb la BBC sobre el cas, a Suu Kyi se li va escapar una opinió ingenua molt racista i cruel contra els Rohingya, una d’aquelles coses que no es poden dir (llegiu s.u.p. l’apunt anterior) Jo m’imagino que algú ja li deu haver explicat a la senyora allò de les coses políticament incorrectes que diem els occidentals. Ella s’ha disculpat i dit que tot era un malentès i que ella defensava que els Rohingya tinguessin els drets civils com tothom i que condemnava la limitació dels naixements Rohingyas a dos per matrimoni en certs territoris. A mí personalment em sembla que essent com és una birmana ètnica de naixement, sense pensar-hi gaire va repetir allò que els birmans diuen sempre i volen escoltar dels dirigents. I com que encara no ha nascut ningú incapaç de fer patinades, o de tenir un mal dia, o equivocar-se, o acontentar tothom, jo li accepto plenament les excuses.

Adéu-siau!

JOANOT

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS