20 maig 2013
Myanmar i Aung San Suu Kyi: una altra transició poc exemplar
El President de Burma-Birmania-Myanmar, després de molts anys d’aïllament va abandonar la seva nova flamant i desèrtica capital federal de Naypyidaw i la molt més popular ciutat de Yangon-Rangun i va venir a la sessió de les Nacions Unides a Nova York, que se celebra cada any per la Mercè. Aplaudit amb entusiasme inesperat a tot arreu, fins i tot va donar una conferència a la Casa d’Àsia a la Park Ave. Quina felicitat tan gran. Una altra transició meravellosa a l’espanyola. Tot s´havia arreglat a l’antiga colònia britànica, en els darrers anys un protectorat de fet d’Índia i de la Xina per resistir el bloqueig mig indiferent dels EUA. I les coses que quedaven sense arreglar amb els militars al poder estaven pel bon camí. L’exèrcit, abans una organització una miqueta criminal havia esdevingut ara una institució benigna i protectora de la democràcia. Fins i tot la Sra. Aung San, una aristòcrata un xic autoritària, però de gran bellesa i de virtut indiscutible amb una flor al cap que havia patit molt per la pàtria, va assistir a la darrera desfilada militar í(però fent mala cara, tot cal dir-ho). I moltes més coses rares i una mica desagradables que ha fet com a parlamentària amb algun poder.
Ja només faltava algun Sr Felipe per tenir una còpia perfecta dels esdeveniments ibèrics. Amb el temps, la Sra Aung San i el seu partit acabaran fent de PSOE i algun general fundarà el PP.
Com de lluny han quedat els temps de la censura prèvia que no tolerava res, sobretot cap broma. Un cop van prohibir un article queixant-se de tenir massa mosquits, com a una referència intolerable. Els franquistes haurien fet el mateix. Ara las censura prèvia ha deixat d’existir però hi ha una cosa que de fet és una censura post publicació, que vol dir que escriguis el que vulguis, però cal anar amb compte amb el que escrius si no vols rebre.
Hi ha molts exemples il·lustrant la difícil convivència i tolerància forçada entre els militars i la Sra Diputada Federal Aung San Suu Kyi (sembla que potser caldria anomenar-la Suu Kyi, perquè el General Aung San fou el seu pare i alliberador de la pàtria, però no ho tinc clar). Vegem sinó el cas tristíssim dels ciutadans musulmans anomenats els Rohingya, que ara són uns 800,000 i viuen a l’antic regne indi de Rakhine, incorporat a Burma, víctimes repetides de genocidis i de tractament inhumà per part de molta gent. Burma reconeix oficialment unes 130 nacionalitats diferents al país, però no pas els musulmans Rohingya (Burma no és evidentment un estat tan uniform i unitari com l’Espanya del PP, però potser amb el temps sí que hi arribaran si segueixen per aquest camí). Segons l’organització de les NU per als refugiats, els Rohingya són el poble que més persecució i crueltat han patit en aquest món. Certes coses, potser algun lector les reconeixerà. No existeixen com una nació. Ni són ciutadans de Burma ni tenen cap dret de viure-hi. A vegades diuen que són descendents de nàufrags àrabs refugiats, altres vegades una barreja, però molt sovint són bengalís, originalment establerts a Bengla Desh i arribats il·legalment a Burma fa segles. Quan es volen escapar amb bots, els thais els arrosseguen a alta mar i els abandonen, disparant contra qui es vulgui girar i tornar a terra ferma.
I com que nosaltres som catalans, què passa amb la llengua? Doncs moltes coses. Estan pitjor que nosaltres. El mínim és que la llengua no existeix. Pobrets, pel lloc on viuen, han hagut d’aprendre a escriure en quatre alfabets diferents, i darrerament en un cinquè, que és el llatí nostre. Per cert, utilitzen la famosa Ñ i també la nostra Ç. La seva llengua pertany a la família indi-europea, mentre que la llengua birmana és tibetana-xinesa. Pràcticament, com que l’Alemany i el Català són totes dues llengües indi-europees, això vol dir que la diferència a Burma és molt més gran que la que hi ha entre aquestes dues llengües. Sense parlar dels cinc alfabets.
L’insult pitjor administrat per aquests peperos asiàtics és que la llengua no existeix sinó que sols és una variant del bengalí com demostraria el fet que els bengalís i els Rohingya s’entendrien perfectament. Només que no se sap d’on s’ho han tret. No s’entenen en absolut. Cap bengalí o rohingya s’ho creu.
Els Rohingya han estat víctimes de dos intents d’exterminació física nacionals dues vegades en temps moderns: el 1942 i ara recentment en ocasió de la transició actual. En aquest darrer cas, foren els monjos budistes que tant havien lluitat per la llibertat els perseguidors més acarnissats durant la dictadura militat i l’empresonament de la Sra Aung San Suu Kyi. Pel que fa al nom suposadament inventat Rohingya, diuen que se li va acudir a un periodista progressiu en un article publicat a un diari de Yangon-Rangun l’any 1950. Al poc temps, tots els Rohingya l´havien acceptat i se´l donaven un milió de persones, sens dubte per fer mal a Myanmar. Ja veurem què passa a l’Aragó i els Països Catalans
La Diputada Aug San Suu Kyi, els Rohingya i una Constitució inesperada
Els lectors a qui els agradi fer-se il·lusions, no haurien de llegir aquest final.
Pels qui hagin decidit seguir llegint, aquí van algunes sentències selectes de la senyora en una entrevista a la BBC. No són gaire originals:
*De drets civils, en tenen tots els homes, però no està clar de quin país són ciutadans els Rohingya.
*No vull parlar-ne més perquè no crec que ajudés a millorar les coses
*Violents han estat els dos bàndols (aquesta és la millor declaració de totes)
*Si jo prengués ea d’algú, crearia més animositat
Es devia descuidar de dir que no volia que vinguessin a emprenyar-la més amb aquest assumpte.
Algú es preguntarà: Com és possible que hagi canviat tant aquesta dóna. Amb un total d’unes 120,000 víctimes segons les Nacions Unides amb molts més desapareguts i gent que ho han perdut tot, I ara calla com si res? A més, un comitè que ella presideix ha aprovat una sèrie d’oleoductes cap a la Xina que pràcticament destrueixen una ciutat i comunitat Rohingya.
La seva raó és de pes i es troba a la Constitució, escrita pels militars i aprovada pel poble! Amb la Constitució no es fan bromes. Cal obeir i prou! L’article 59(f) ho posa ben clar: “Cap persona esposa, pare o mare de ciutadans estrangers podrà ser President de Myanmar” Quin gran honor tenir un article de la Constitució dedicat especialment a una sola persona, per privar- la d’arribar a Presidenta! El seu difunt marit era estranger, un ciutadà britànic i els seus dos fills d’aquella unió, Alexander i Kim encara en són. I ella sí que voldria ser Presidenta, ja ho ha dit. I per canviar la Constitució que, com l’espanyola és sacrosanta i intocable, com si fos un general de dretes donant ordres, cal tenir 75% dels vots, que és molt difícil! La política és així i a qui no li agradi que es busqui un altre ofici. Els catalans ja sabem com hom se sent en aquests casos.
Com diu un article de la darrera New York Review of Books, òrgan oficial dels intel·lectuals nord-americans, l’únic altre sant polític canonitzable al món era en Václav Havel,de la República Txeca, perquè ell ho va entendre molt bé: fou un sant abans de ser un polític, ho va deixar córrer temporalment, almenys en part, al pujar al poder i va tornar a ser-ne un després de sortir del palau presidencial. Potser tothom n’hauria de prendre l’exemple.
Afegit (25 maig 2013
Per casualitat, quan acabava de llegir un nou article d’Al-Jazzeera, que vull sumaritzar, he vist la carta que us recomano, de la Roser.
Resulta que el govern de l’estat federat de Rakhine on viuen la major part dels Rohingja, reconeixent com és de trista la memòria de la massacre de fa un any ( sumari oficial: unes 150.000 víctimes, amb centenars de morts gairebé tots degut a les cremades d’habitatges i ciutats rohingka per monjos budistes) i per evitar que es repeteixi han publicat una llei prohibint als Rohingka tenir més de dos fills sota penes considerables. Una cosa semblant no és coneguda enlloc del món (el cas de la Xina era diferent i l’estirilització obligatòria d’homes indis ja fou abolida fa temps. Queda clar així que el govern ha decidit castigar les víctimes d’un intent d’Holocaust. AlJazzeera tracta el cas de discriminació religiosa. Jo no ho veig gens clar perquè és evident que els dissortats Rohingka parlen un llenguatge molt diferent, i per fotos no es pot decidir si se semblen o no als budistes.
El Vostre JOANOT
*
4 respostes
Suposo, per el que he llegit, que no has estar mai a Myanmar-Birmània, ni tan sols de turista. El que expliques en el teu apunt, hi ha moltes incerteses, moltes, i la teva font són els comentaris dels diaris de Nova York o informes de les Nacions Unides i/o ONG.
El problema dels ‘mal anomenats’ Rohingya’ ja vé des de l’època colonialista dels britànics (finals del secle XX). Abans, vivíen tranquil.lament, ja que van arribar a les darreries del secle XIII. Vaig ser a l’Arrakan l’any 2011. El problema és la pobresa.
Els britànics, com sempre han fet, van enviar a la seva província colonial Birmània, milers d’hindús i bengalís que els feien ‘nosa’. Sí, vist des de fora, tot sembla com ho dius. I en poques paraules i en un senzill comentari em seria difícil rebatre tot el que dius.
Hi torno a aquest país a la tardor. I no com a turista.
Benvolguda: molt agraït pel teu comentari. És que en rebo poquíssims. Jo viatjo molt poc i tens raó de dir que no hi he estat mai, ni de turista. M’alegra molt, no obstant, que pensis que la meva informació és acurada. Això (una de les causes de que escrigui pocs apunts) és una cosa en la que sóc molt obsessiu. Apart de llegir molt sovint l’internet, tal com sospites els meus articles estan basats primàriament en articles de la Premsa nord-americana, sobretot el New York Times que rebo al pis i llegeixo cada dia des de fa uns trenta anys, però també en revistes, de les què en llegeixo moltes, sobretot totes les sortides del New Yorker i de la New York Review of Books. En ràdio o TV escolto o em miro sovint la versió internacional de la BBC-R, i la National Public Radio nord-americana. Com que estic jubilat, tinc temps per tot això. En aquest cas, l’impuls d’escriure l’entrada em va venir d’un article a la NY Review of Books, que presentava un llibre amb textos traduïts de poetes birmans. T’envejo molt per poder anar-hi de voluntària. Si jo fos diguem 30 o 40 anys més jove, m’afegiria als médecins sans frontière.
Una abraçada
Benvolgut Joanot: Enguany n’he fet 68 d’anys … hahaha ! La mateixa edat que Daw Aung San Suu Kyi. El seu objectiu és tornar a guanyar les eleccions l’any 2015 (com ho va fer l’any 1990 i els militars van fer el cop d’estat a la birmana). És la única manera de treure els militars corruptes i feixistes del poder, sense violència, però certament hi ha peatges molt durts i cruels. I no oblidem les guerrilles a le frontera que des de fa tres dècades encara són allà, i de desplaçats per aquestees guerrilles n’hi centenars de milers.
Què ha de dir Xina ? O la Índia ? O Tailàndia ?
Penso, opinió particular, que una vegada assolit el triomf en les eleccions (perque guanyarà per majoria i amb un alt índex dee participació), deixarà el camí als joves i als de la generació del 88. Va tenir molts contactes amb en Havel i sap el que es fa. Pensa que des de l’any 1962 aquest poble ha estat sotmès a una dictadura militar ferotge. No tenen res de res. Durant aquestes anys, la Junta Militar s’ha tret del barret el conflicte amb els mal anomenats Rohingya quan els hi ha convingut.
Mira’t els informes dels països desenvolupats o no de la UN, i veuràs que Myanmar és sempre a la cua, en tot.
Ah … l’afegitó …. Buuuf, 150.000 desplaçats, pot ser. No van arribar a 500 els morts, però mai se sabrà de cert. Precisament Al Jazeera no és una font molt creïble ….. I des de fa dècades TOTAL, Chevron, treu el gas de Myanmar per ells i per Tailàndia, i la Índia està construïnt uns oleuductes immensos, precisament, a l’estat d’Arrakan o Rakhine, a Sittwe on vaig ser fa dos anys.
I existia un boicot ……. ¿¿?? Tot és complicat, i el poble és el que pateix i molt. I em fan molta ràbia els comentaris sense contrastar.
Cuida’t i una abraçada.
Els meus comentaris sovint incorporen les opinions de l’esquerra americana més progressiva, que sovint, sobretot parlant de guerres, representen i defensen opinions poc conegudes o populars al país. La BBC és un suplement perfecte. En canvi, coses com la CNN, res de res. La senyora Aung San ja feia temps que era l’objecte de crítiques, sobretot per la seva intransigència. De fet al començament del seu empresonament va tenir bones oportunitats de negociar ja una transició amb els militars. El cas era que l’exèrcit s’havia empatollat i no sabia com governar. Això, afegit a la pobresa, va ensorrar el país en una mena d’estat prehistòric, sense civilitzar. Els militars es pensaven que si la “Lady” els ajudava, podrien obtenir ajuda nord-americana que volien desesperadament. Però posaven condicions. La Lady s’hi va negar absolutament. Abans de negociar, havien d’abandonar el poder i fer-la Primera Ministra perquè havia guanyat les darreres eleccions. Això era impossible i ella tampoc volia cedir. Anys després, no obstant, van trobar al país dipòsits minerals energètics molt considerables i l’Índia i la Xina es van declarar amigues i el dictador vellet misteriós que hi havia i ningú havia vist mai va començar a perdre facultats i va acabar plegant. Això fou una mica com la mort del “Caudillo”. Així i tot, quan la Lady va sortir, tot feia pensar que estava tan liquidada com el dictador invisible i que el futur seria d’altres. Però havien infraestimat les capacitats polítiques d’Aung San. I una cosa encara: Ai, qui pogués tornar a tenir 68!