07 set. 2012
Charlotte NC, els Demòcrates i la Bomba Nuclear
La ciutat de CHARLOTTE (Shàrlot) a l’Estat lliure i sobirà (com tots) de Carolina del Nord on es reuneixen aquests dies els Demòcrates és força maca i molt important. Té uns 700 a 800.000 residents i una regió metropolitana amb un total d’uns 1.7 milions. Perquè té un nom de dóna? La ciutat fou fundada en temps colonials poc després del casament del rei anglès George III amb la princesa alemanya Charlotte de Mecklenburg. El comtat on rau la ciutat fou anomenat Mecklenburg i avui en dia l’ajuntament parla de la “Ciutat Reina” i la policia circula amb corones reials pintades al cotxe, que són precioses.
Els Charlottencs es guanyen molt bé la vida. Originalment s’hi van trobar mines d’or que no eren gran cosa però foren explotades per més de cent anys. Avui en dia, seguint i cultivant l’interès tan sa dels avantpassats pels diners, la ciutat és la seu de dos bancs importants d’àmbit federal i de molts fons d’inversió grans. De fet en certs aspectes, sobretot volum dels dipòsits, la ciutat, malgrat ser poc coneguda, supera centres tan coneguts com Chicago i Los Angeles, i és segona només a Nova York. Potser haureu notat la Skyline de la ciutat, amb gratacels impressionants.
Però jo volia parlar de la bomba del Comandant Howard Richardson dissortadament desapareguda durant els anys tristos i sinistres de la Guerra Freda. Algú que potser ho sap tot em retreurà que l’artefacte tan amenaçador no desaparegué a Charlotte sinó prop de Savannah, damunt una illa a l’entrada del port. De fet Charlotte és una ciutat interior sense port a una distància respectable de Savannah. Però tot això està al famós Sud dels EUA, on la gent parla amb el mateix accent deliciós. Algú també es podria pensar que l’incident fou similar al de Palomares, molt més conegut però jo diria que no. Jo era petit quan va passar allò de Palomares. La darrera explicació que vaig sentir al Diario Hablado de Radio Nacional és que la Internacional Comunista i l’Anti-Espanya roja de sempre anaven escampant pel món mentides i difamacions sobre un petit accident militar ja perfectament controlat. Tot era fals. Als EUA el Govern tampoc va donar moltes més explicacions. En qualsevol cas durant la Guerra Freda, en l’època quan les bombes sortien a passejar-se en avió entre l’Occident i la URSS, van ser perdudes unes trenta bombes nuclears, gairebé totes sobre l’ocèan, algunes recuperades. Com a Palomares, hi va haver explosions, però només dels detonants, mai bolets nuclears. Ara que l’ensurt devia ser igual de dolent. I com que no se’n sabia res fins ara d’aquests incidents, tothom vivia tan tranquil. Els habitants de Savannah i els turistes en qualsevol cas no se n’han preocupat mai de la bomba que tenen.
L’accident
Era el 5 de Febrer de 1958, en el moment més àlgid i perillós de la Guerra Freda. El Comandant Richardson , pilot d’un bombarder nuclear del tipus B-47 estava fent un vol de prova d’una distància similar a la que hi havia entre les bases americanes i punts estratègics soviètics. El comand militar insistia en el realisme absolut de la prova i per això els bombarders que hi participaven duien una bomba d’hidrògen gegant del tipus Mark 15 amb un pes de 3,500 quilograms. Segons el destí i l’objectiu, a vegades aquests avions duien una sola bomba molt gran, altres vegades multiples bombes més petites. En aquest cas, l’artefacte era dels més grans. Quant al detonador, el comandant assegurava que la seva bomba no en tenia cap; la força aèria, en canvi, afirmava que sí que en duien perquè es volia un exercici realista. Al final el Pentàgon va declarar que segur que no, perquè en aquells anys degut a preocupacions tècniques, cap vol amb detonadors s’havia autoritzat, cosa que els països occidentals protegits pel programa contra l’ós soviètic probablement no van saber mai, perquè no feia falta.
El vol fou tranquil fins a les dues de la matinada. A aquesta hora tot era fosc (com és costum a aquestes hores) i en aquells anys els instruments electrònics de detecció no servien de gran cosa. El Comandant no va veure mai com s’acostava el caçabombarder sortit del no res que va topar contra la seva ala esquerra fent-hi un forat i deixant un dels dos motors penjant.
El Comandant Howard Richardson estava ben preparat per assumir a responsabilitat en un cas tan evidentment greu i perillós. Havia de protegir la bomba, si es podia, però també la vida de la població civil, de la seva tripulació i la seva pròpia. Després d’experimentar amb manobres per estudiar l’estat de l’aparell, va comunicar-se amb a seva base amb un punt de vista molt clar: ell no tenia clar si podria aterrir sense provocar l’explosió i hi estava en contra de provar-ho. Es donava el cas que coneixia la regió que tenia a sota i li constava que degut a dipòsits fluvials procedents d’un riu, l’aigua no era profunda i la recuperació de l’artefacte infernal seria fàcil. Volia desprendre la bomba damunt del Wassau Sound (un sound és un braç d’aigua entre terra ferma i una illa) més o menys sobre l’illa de Tybee. Així ho va fer, només que la va haver de deixar caure manualment a una altura de 2,200 metres i una velocitat de 370 qm/hora. Quina precisió tindria aquesta operació? On va caure?
No hi havia testimonis a terra perquè era molt fosc. L’avió va aterrir feliçment sense víctimes a un aeroport militar pròxim (i el pilot del caçabombarder també es va salvar) i en Richardson va rebre una medalla militar molt important.
Però la bomba no fou trobada mai, malgrat tres setmanes de feina intensiva amb maquinària pesant, envoltades de l’obscurantisme oficial més misteriós. Va trigar temps fins que els locals en sabessin alguna cosa. I allà al sound segueix fins al dia d’avui, potser esperant l’Obama… O els seus demòcrates, chi lo sa! Ara fa poc, amb motiu del 50è aniversari (!), es va repetir la cerca intensiva amb el mateix resultat. Aquest cop es van fer articles de diari i documentals de TV i molts documents secrets van ser declassificats i publicats.
Un d’ells és tan surreal (o potser melodramàtic) que no em puc estar de parlar-ne:
Del comandant del programa de vols nuclears al Pentàgon: “Hem perdut una bomba d’hidrògen Mark15. En voldríem una altra de replaçament”
Bona Diada i quina sort que teniu de poder anar a la manifestació.
El vostre
JOANOT