Els EUA són diferents

Què es deuen pensar els lectors de la ciutat de Nova York? Què hi ha escenes criminals contínues? Que el món està controlat per un grapat de nanets foscos, d’edat avençada que bescanvien la muller per una de més jove un cop a l’any, treballen a Wall Street i es creuen damunt la llei? O per la gent que dicten la moda internacional? Tot això té quelcom de verdader, però Nova York és una ciutat de nou milions d´habitants., on la vida és tan dura com meravellosa. Per desfogar-se, cal fer broma de tant en tant.

Jo vaig pels carrers sempre amb orelles i ulls ben oberts, escoltant i veient coses, a vegades ben gracioses. Potser qui més be ha retratat la classe mitjana novaiorquesa, sobretot la de la Upper East Side de Manhattan, que és on ell ha passat tota la vida, és probablement en Woody Allen. Aquest home no és gens popular a la ciutat i sovint avorreix. Perquè? Qui voldria passar l’estona guaitant la imatge pròpia a un mirall? Diuen que l’Allen hi troba un aspecte nou cada dia… Però es concentra en ell mateix, no ha pogut descobrir mai   ningú més.

En qualsevol cas, les històries que segueixen les he escoltat jo en viu i les escric en la meva llengua. Dissortadament no tinc ni remotament el geni d’en Woody Allen… però m’interessa sempre tothom.

Actors

N´hi ha hagut i n´hi ha encara moltíssims. Si t’interesses per la història, acabes veient l’espectre dels qui van morir misteriosament fa molts anys. Un d’ells fou el gran Rodolfo Valentino, gran i suprem trenca-cors del cinema mut, que va morir a NY jove encara. El seus estudis a Hollywood li havien bastit, homosexual com era, la reputació de ser l’heroi de totes les dones que volia. Per això feia sempre d’heroi àrab amb un harem que el perseguia per tot arreu. A Manhattan només hi ha un sol tanatori per a la gent prominent, rica, per als arquebisbes i cardenals, grans polítics, la Jackie Kennedy i el seu fill (en els meus dies). Només hi he estat un cop a dintre, per atendre el funeral d’un company. Els homes anaven de negre, les dones en vestit de cocktail i escots enormes. Una senyora et recollia a l’entrada i t’acompanyava al teu lloc. L’anomenada del lloc fou adquirida amb motiu del funeral d’en Valentino. Als estudis se´ls va acudir dir, sense pensar-hi gaire, que el primer milió de ciutadans (i ciutadanes, s’entén) que es presentessin abans de les nou podrien entrar i veure el difunt. Desgraciats! L’anunci va bloquejar completament tota la part de la Upper East Side on està situat, creant el primer caos de tràfic mai vist a la ciutat amb ferits i crits. I poca gent va arribar a veure el difunt.

Tothom que ha viscut molts anys a Manhattan ha acabat trobant (potser topant estaria millor dit) amb un actor d’anomenada. A la meva escala de col.leccions, el membre més notable és en Dustin Hoffman. Va sortir per una cantonada a pocs centímetres quan jo m´hi acostava. Anava amb una senyora jove que li estava explicant històries tot gesticulant amb les mans. En Dustin s´ho escoltava amb escepticisme, amb l’aspecte intel.lectual que tants espectadors li retreuen i tants estudis temen. No sé si em va fer cas.

I prop d’on visc, a vegades em passejo davant la modesta casa on els Germans Marx van nàixer i crèixer. La mare, una actriu de Times Square de poca anomenada fou la primera que va fer sortir en Groucho a l’escena, fins que va decidir anar-se amb tota la família per sempre més a Chicago.

Actors més moderns

En Dominic Chianese no sols va nàixer al nostre barri: viu encara a casa meva. Potser algú no pot recordar qui és aquest senyor, però per recordar-lo, només cal mirar les fotos de la famosa sèrie televisiva The Sopranos, per molts espectadors la millor de tots els temps. El bon Dominic és un vellet, que feia de Corrado “Junior” Soprano, oncle i cap teòric de la branca mafiosa dirigida per en Tony dels Sopranos, un actor regular fins al final malgrat la seva edat (va nàixer el 1931). Fa poc va tornar a sortir més breument a l’Imperi del Boardwalk. El Dominic real   fou mig actor, mig intèrpret de cançons italianes i tocador de guitarra. Quan les coses no anaven bé, es guanyava la vida tocant la guitarra. Era molt amic del propietari d’una botiga de queviures, a la qual anava a animar el negoci tocant la guitarra.  A vegades també tocava a un restaurant molt bo que hi ha al costat. Ara ho fa cada dijous i probablement guanya molts més diners que abans, quan era més jove i tenia millor veu, però ningú el coneixia. Per molts anys Domenic. Alguna vegada se´l veu pel nostre jardí igual com sortia als Sopranos. Llàstima que sembla haver perdut molta veu.

Parlant de gent velleta que hom veia pel nostre barri, hi havia el cas d’Anthony Quinn  (nascut el 1916), un senyor igualment gran. Vivia a a algun pis a la Segona Avinguda i hi ha fotos seves als llocs on anava a esmorzar, sobre tot un Diner a un parell de cantonades de casa. En Quinn era fill d’una mexicana i d’un Irlandès, nascut a Mèxic i crescut a El Paso, que inesperadament havia assumit molts dels trets físics associats amb poca civilització. Dos Oscars va guanyar en poc temps i va esdevenir una celebritat en films fets a Itàlia amb la inoblidable Giulietta Es notable que un dels seus Oscars el va guanyar sortint a la pantalla al Viva Zapata per 8 minuts. Contràriament al que tothom esperava, va aconseguir establir-se com a un actor de caràcter amb gran èxit. No tenia cap accent, ni en anglès ni mexicà. Un entreteniment al que estava molt dedicat eren les faldilles que el van haver d’envoltar per tota la vida. A més del nombre extraordinari de mullers, diuen que passava dels 80 quan va neixer el seu darrer fill. I més d’una vegada he entrat al diner per mirar el lloc on s’asseia i es dedicava a saludar la gent que reia mirant per la finestra. Sempre tan content.

Però parlant d’actors, penseu en l’excitació quan es va saber que el gran Roberto de Niro havia vingut a mirar-se un pis a casa nostra. En De Niro també és novaiorqués, però no pas del barri nostre sinó dels de la Little Italy. De petit tenia un color de pell molt blanc i li deien “Nen de la Llet” (Bobby Milk).

En DeNiro, és un dels actors més importants del nostre temps (té tres films a la llista dels millors 100 de tots els temps) i 2 o 3 Oscars com a mínim. No fou mai un intel.lectual i de fet tothom reia als seus acudits i pretensions de simplicitat. Un dia, quan encara estava lluitant per establir-se, li van presentar a una festa a Manhattan un senyor que es deia Martin Scorsese. Va resultar que havien estat veins de joves.  En Martin, amb qui faria alguns dels seus films més importants, se´l va quedar mirant. “Jo a tu t’he vist abans” Contentíssim, en DeNiro respongué que sí, que cada dia era més famós, sobre tot la darrera pel.lícula amb el seu admirat Marlon Brando. Però l’Scorsese el va tallar en sec: “No home, no. A tu et deien en Bobby Milk i t´havia vist descarregant caixes de cervesa per a un bar al Carrer Hester” Se´n desenvoluparia una amistat profundíssima.

Diuen que sí que en DeNiro va venir al final a mirar-se un pis. Nosaltres estem molt contents del lloc on vivim, però em costa imaginar-me que gent amb les finances d’ en DeNiro volgués viure-hi. Si volia especular, no s’entén, perquè la nostra Junta no permet llogar els pisos comprats, que és com fan els especuladors per no perdre diners. Fou ell qui va fundar el Festival de Cinema de So-Ho que ara va molt bé. Jo no hi he anat mai perquè és impossible identificar els locals i les pel.lícules que hi fan.

La Font dels Rumors

Si us mireu vídeos vells de Law and Order o altres sèries criminals fetes a la ciutat, ja haureu notat que els doormen, els porters uniformats, una de les institucions més glorioses de la ciutat, ho saben sempre tot sobre els residents. Tenen un sindicat molt fort i poderós. Gairebé tots els porters en són membres. Tenen una bona paga, vestits, beneficis socials, formació professional, vacances, i encara més. Però també són les fonts d’informació ( i a vegades hom diria d’espionatge quan passen coses sucoses) Ells carreguen i descarreguen les maletes i bosses de compra, transmeten missatges, s’asseguren que no es perdin documents i sobres que algun missatger ha de venir a buscar.

I moltes coses més. Què et fa falta una ama de casa o una minyona? O una mainadera o cangur? O algú per netejar els vidres de fora o les catifes? El doorman és on cal anar. Ell ho sap tot. Es pràcticament sempre un home amb excepcions raríssimes.

La meva housekeeper va ser recomanada per un d’ells, naturalment. Es una dona que havia fet un Masters en Justícia Criminal amb un curs especial i examen de qualificacions en  poligrafia forense (els que diuen si algú està mentint o no) i curiosament, no va plegar a casa quan va acabar amb tots els diplomes que cal. Al final, no obstant, un dia em va dir que ja no podia més perquè ja era gran i que li calia plegar. Jo ja sabia què fer. Vaig anar al doorman i li vaig dir que la housekeeper no tenia més remei que plegar i que a veure si me’n trobava una altra. El bon porter es va posar gairebé a tremolar d’emoció. Quina notícia tan important. Només li acabava de girar l’esquena quan veig que ell anava corrents a un dels ajudants i li deia en veu alta, gesticulant. Imagina´t. La M. ara ha de plegar treballant amb en X i ara ja vol una altra housekeeper! I a mí no m’havia dit res! Renoi, quina notícia tan important! El porter ja no podia ni esperar per convocar un cercle informatiu més regular. Potser enviarà un twitter? Que n ‘és d’emocionant la vida d’un doorman!

A l’autobús

Doncs l’autobús és el lloc on els novaiorquesos practiquen una part important de la seva vida social. Un ciutadà com cal ha d’aprendre a dirigir la paraula a gent desconeguda a l’autobús demostrant la correcció deguda en aquests contactes socials   tan  delicats. Això és una cosa amb la què els estrangers amb accent estem molt disavantatjats. Hi ha gent que es pensen que els que tenim accent som tontos i no entenem ni som capaços de dir quelcom d’ingeniós o divertit. Es fàcil de dir que ells s’ho perden, però no és ben bé veritat.

Un dia feia mal temps i probablement per això tothom semblava empipat i neguitós. Els busos tenen lloc per dues cadires de rodes amb seients separats (en els nostres dies gairebé sempre elèctriques) i bancs laterals per gent que caminen assistits amb “walkers” o coses semblants. Quan puja un d’aquests passatgers, cal que el xofer s’aixequi a ajudar i immobilitzar les cadires i els walkers al sòl del vehicle.

La segona dona amb una cadira de rodes elèctriques em va fer mala espina immediatament. Era grassa, rossa, de la raça blanca i semblava exigent i indiferent amb la gent al seu voltant. Un dels probemes d’aquests busos de dos vehicles és que elsd passatges han de fer un viratge molt fort  només entrar al passadís després de la porta. Al seient més a prop de la curva seia un senyor molt gran i prim, que es mirava la cadira de la rossa amb preocupació i neguit. “Miri, senyora, que no em toqui la cama, que em fa mal” Perquè no augmenta la curva? Li puc ensenyar com es fa” Aquí el conductor havia d’haver intervingut, però el nostre conductor semblava indecís i molt indiferent.

Un segon més tard, la catàstrofe se sent per tot el bus. La cadira de rodes ha mig estripat el pantaló de l’home grandet, que ja està cridant a fons i gairebé s’ha estavellat de dolor per terra. La dona rossa també crida. Es que jo soc una minusvàlida, cal tenir consideració amb mi. L’home assegut a l’entrada, el sobrevivent, és un home de paciència (de fet és un negre) Aleshores la cadira de la rossa intenta entrar a l’aparcament que el xofer ha buidat per a ella. Endavant i endarrer, endavant i endarrere. La dona fa com si rigués, mentre tots els passatgers fem com si haguéssim de mirar en una altra direcció. Endavant, endarrere. El xofer mira de donar instruccions, però la dona no vol sentir res. Al fin, una gran sorpresa.

La dona s’atura i arrenca la manta que li cobreix les cames. “Saps què? Prou m’ho pensava que arribaríem a haver de fer aquest pas” La dona s’aixeca sense cap dificultat i es posa tota dreta. Enxampa els braços de la cadira per dos llocs diferents, aixeca la cadira en l’aire i la posa al lloc on cal. Aleshores, sense fer cas a ningú,

s’asseu i torna a cobrir les cames amb una manta. El xofer té por i no diu res. Si hagués estat una cosa que m’importés, jo tampoc hauria dit res.

Una veu molt fresca

Dintre l’autobús, sec a una cadira tota sola que forma un rengle on cada seient està tocant a la finestra però sense tenir ningú més al costat. Sento una veu darrere meu. Es una veu agradable, amb un to característic de les dones del sud, molt diferent del novaiorquès estàndard. Una miqueta de canvi, em penso. La dona parla per un telèfon mòbil. Penso que només fa uns 4 o 5 anys, encara em pensava que els telèfons cel.lulars serien una moda passatgera, un “fad”. I ara ja sóc l’únic que no en du cap.

La dona misteriosa del darrere vol preguntar una cosa:

“Mama, yes madam. I temporarily need some funds for surgical care and I wonder if you could be of some help”

Rebufa, em penso. Es la primera vegada en tota la meva vida que sento com algú demana diners per a un avortament. He de saber com acaba.

No hi ha cap problema. El tràfic és lent i en tinc per tres parades. Em giro discretament. Tal com ja havia sospitat, és una dona negra, relativament jove, que sembla molt ben educada i amb un vocabulari exquisit. Ara sent sense interrompre com la mare parla. Evidentment ja esperava la negativa, però no sembla amoïnar-la gaire. Segueix somrient. Em sembla que ha de contenir les ganes de riure.

“I understand perfectly, mother. If this is so, would you allow me to ask if you would be capable of coming to my apartment to assist me after the surgery? I am so sorry, madam. I wish I could ask somebody else” Me la torno a mirar. Ja no tinc dubtes que la nena s’està burlant. Ara fa una cara còmica de sorpresa.

“Sóc tan feliç, mare! Sempre m’heu estimat més que als altres fills. Si jo sabés com he fet per merèixer aquest privilegi i com podria tornar-lo”

La veu a l’altre telèfon s’alça fortament. Torno a mirar per darrera vegada la filla, que ha retirat la seva boca del micròfon i s’està rient obertament però en silenci.

Voldria, m’agradaria, em faria goig, mala…seria capaç de…

…clavar-li un cop de puny a la boca.

Però ningú farà res.

Saluts des de Nova York

JOANOT

Tags: Anglès