Els EUA són diferents

Un dia fa anys un nen deia a la seva mare: “Quan jo sigui gran, vull ser famós i poderós, eliminar les injustícies i ser cèlebre a tot el món” “Doncs mira, nen” respongué cautament la mare “si fas això, el problema és que faràs coses bones i coses dolentes però que al final els teus enemics t’enxamparan i te la faran pagar”

Jo vaig veure i escoltar el jutge Garzón només una vegada, quan va venir a parlar a l’Instituto Cervantes, en aquells temps dirigit per l’escriptor i acadèmic Antonio Muñoz Molina. Van ser temps gloriosos. L’enyorat Molina organitzava programes i conferències  setmanals d’una qualitat mai vista a l’institut per personalitats gairebé inimaginables al mateix lloc. En Molina, amb el seu interessant accent de Jaén feia sempre la presentació. A vegades hi havia cua i calia reservar seients.

El jutge ens va desenganyar una mica. Va venir després del cas Pinochet. Aquest ex-dictador xilè, a més de ser un criminal, era un poca-vergonya que després de plegar va insistir en quedar-se de cap de l’exèrcit i vetllar per la democràcia. Gairebé se n´havia sortit en una transició a l’espanyola amb impunitat absoluta i estava a punt de morir en la glòria, quan Garzón li va aixafar la guitarra. Molt ben fet, celebrà el món lliure, però com és que aquest jutge s´hi havia ficat? Que era un problema espanyol? Les explicacions que ell donava eren una historieta.

Garzón no va parlar d’això. Només es va referir al seu llibre que acabava de sortir, als patiments sota la dictadura feixista a la seva terra i d’alguns aspectes de la transició. Al final, prop meu, un home sud-americà aixecà una veu llagrimosa. Per amor de Déu, per caritat, per respecte als drets humans, escolti´m, senyor jutge. En Munoz Molina va intentar ignorar-lo però en Garzón estava interessat i li va donar la paraula. Era una mica com si una imatge a l’església parroquial hagués escoltat les pregàries d’un fidel i parlés amb ell. No vam arribar a entendre de què anava però em va cridar l’atenció com el jutge s’interessava tant per un home cridaner sense credibilitat.

Però ja tornarem a aquesta visita quan parlem del judici Nr 3, més avall

Judici Nr 1 vist per un quasi-Americà

L’acusació, tots gent poc recomanable, demanaven el càstig del jutge per haver manat l’escolta i enregistrament dels acusats del cas Gürtel a la presó, quan parlaven en privat amb els seus advocats.. Aquí sí que un advocat americà botaria enlaire.

Tants constitucionalistes com hi ha a l’Estat ibèric quan es parla de Catalunya, no he sentit mai cap explicació bona del problema, presentant-ho tot com si fos un assumpte de criteris. Doncs, no. Un constitucionalista ianqui us diria que, posat que la Constitució ha estat donada pel poble per protegir-lo i servir-lo, és esfereïdor i amenaçador que l’estat tingui el poder de detenir, empresonar i fins i tot executar un ciutadà. És tolerable i constitucional això? Un ciutadà no té el dret d’empresonar ni matar ningú. Perquè l’ha de tenir l’estat? La resposta és que l’estat té l’obligació de legitimar les seves accions demostrant en públic les proves, i per això cal donar als advocats defensor la possibilitat de defensar amb tots els mitjans i recursos i respectar la intimitat de les converses entre advocat defensor i acusat. Si l’estat no respecta això, la detenció és un crim, el govern una dictadura, i la detenció és il.legal.

Els jutges d’instrucció com ara en Garzón, són un invent francès. El problema d’aquest sistema és la falta absoluta de controls, com el Sr Garzón ha demostrat àmpliament. En Garzón tenia poder per fer tot allò que volgués. Detenia, empresonava, imputava o no sense que el detingut pogués dir res. En la tradició anglosaxona recollida a la Constitució Federal americana el paper d’en Garzón és donat a un fiscal elegit pel poble o nomenat pels representants elegits. Aquesta personalitat pot fer moltes coses, però sempre està sota l’autoritat i vigilància d’un jutge que ha d’autoritzar tots els empresonaments, la llibertat provisional i la imputació de l’acusat. Fa com l’àrbitre a un partit de futbol, que no és part de la competició i és l’únic que podria autoritzar l’escolta de converses entre advocats i defensors. Conec molts advocats que em diuen que aquí seria molt, però que molt difícil obtenir aquesta autorització. Caldria que hi hagués raó per sospitar alguna cosa horrible com ara plans de fer assassinar un testimoni o cometre actes de terrorisme. Altrament, està mal fet el que va fer en Garzón.  Ara que aquí això no acabaria amb càrrecs criminals i un procés sinó en una sessió disciplinària al Col.legi d’Advocats (la Bar Association com en duen aquí) que probablement acabaria amb una multa, una censura pública o una suspensió o fins i tot destitució. Però no en un judici

Judici Nr 2 i el New York Times, i el Guardian i molts altres

En Garzón va intentar, mogut per la set combinada de fama i justícia fer el procés general del franquisme. I com pot ser que no s’hagi fet això abans que les víctimes i els seus hereus morissin?  Diuen els antics franquistes reformats que avui en dia manen a l’estat que no serviria de res. Estarien ells disposats a enterrar els seus avis o pares en una fossa comú vora de la carretera o dintre d’un bosc i deixar-los allà per sempre? A Alemanya i Itàlia hi va haver processos desnazificadors, i a gairebé tots els altres països fins i tot Sud-Àfrica i Guatemala han funcionat “Comitès de la Veritat”. En molts casos, han renunciat al càstig dels participants, però en cap cas, com a Espanya, s’ha exercit pressió perquè ningú en parli i perquè els crims quedin amagats. Vist així, la fallida de l’Estat és tan espantosa que hom no pot amagar  simpatia amb el Jutge Garzón per més que un cop més, ningú li hagués donat permís. Els que ho havien d´haver fet, gent com el President González van fallar i algú hauria de tenir el dret i l’obligació d’intentar-ho.

Els de les Mans Netes i l’altra gent de dretes que estava amb ells van violar totes les regles de la decència quan un dels jutges es va trobar amb ells sense representants de Garzón per “millorar” la formulació de la queixa. I haurien hagut de pensar més en la reacció internacional. Si han vist els articles del NYT i del Guardian, veuran que només diuen allò que era lògic que diguessin. A l’interior de l’Estat és possible exercir pressió amagada sobre els mitjans de comunicació i redirigir les discussions en direcció falsa, però a l’exterior això no val. Què es pensaven que podria dir el NYT? Només el problema de l’opinió internacionals i sens dubte a Brusel.les, els hauria hagut de fer desistir.

Judici 3, New York University i Botín

Tinc entès que el reglament de la judicatura que el Sr Garzón ha de respectar estableix que quan un jutge deixa el càrrec temporalment amb autorització, durant el temps de la seva absència ha de cobrar o el seu sou regular o diners d’un altre origín, però no tots dos alhora. Resulta que el Sr Botín li va donar donar diners per facilitar la seva estada a la Universitat de Nova York (una institució excel·lent popularment anomenada NYU). El cas per se no té res d’extraordinari i molts acadèmics han anat de “sabbatical” amb diners d’una empresa comercial. El procediment normal seria que el pagament fos enviat a NYU, la qual deduiria un cert percentatge per cobrir les seves despreses, assegurança, oficina, aire condicionat, telèfon, etc. i amb la resta pagaria un estipendi al becat. No han explicat mai com s’ho van fer. En qualsevol cas jo afegiria que si és veritat que Garzón tenia oficialment davant seu un plet contra Botín, fou una imprudència monstruosa acceptar diners d’ell. Altrament, si és veritat que va tocar dos sous al mateix temps, el Jutge té un problema considerable.

Com s’acabarà? Malament. Us hi jugueu alguna cosa?

El vostre

JOANOT

Tags: Jutges, Tribunals espanyols