Els EUA són diferents

Amb l’excepció notable del Barça, les coses van malament, no cal dir-ho. Ja hi ha gent que voldria trobar els culpables i oferir al poble una explicació simple de tanta misèria. Diuen que l’inefable President Bush s’emprenyava molt i picava un cop de puny a la taula quan un conseller li responia que un cert problema era complicat. Quan passa alguna cosa, el poble demana identificar i castigar els responsables. Hauria de ser algú fàcil d’identificar, de mala reputació i amb pocs amics. En la subversió comunista ja no creu ningú. Fa un segle, en aquests casos sempre hi havia els jueus, però ara, després de l’Holocaust, ja no es fa. Que l’economia és complicada? No, només hi ha qui s’ho pensa. Hi ha gent rica i pobre. Hi ha gent que muny la vaca, roba, explota i menteix, i prou.

Moody, Standard & Poor, i Fitch fan la seva feina

L’altre dia vaig passar davant la central de Standard & Poor a Nova York. Està al districte financer, a la punta sud de Manhattan i és un edifici lleig i mediocre, no gaire alt. Vaig quedar sorprès de veure que no tenien protecció policial. A la guillotina! Diuen molts ciutadans i les seves televisions que les “rating agencies” (agències de notació, en català) són vils instruments dels mercats i dels grans bancs, que els ajuden a escanyar el poble. Rebaixen el crèdit a un país que està treballant amb èxit i fent sacrificis per reduir el dèficit i degut a això tot un país va a la ruïna i ha ser intervingut i els treballadors perden la feina i cauen en la misèria i la pau social es trenca.   Cal tenir més proves?

No fa gaire, un periodista francès va investigar coses de les que cap equip de lideratge vol parlar. La més evident, que potser sorprendrà a molts lectors és que aquestes agències són pagades principalment pels governs i bancs centrals que semblen patir més pels seus dictats. És Espanya qui paga a les tres agències que li rebaixen el crèdit, perquè si no, seria impossible vendre obligacions de l’estat.

Tothom que ha sol.licitat un préstec sap que el banc no li donarà mai ni un cèntim sense assegurar-se que el sol.licitant té bon crèdit i per tant serà capaç de tornar els diners. En el cas dels negocis petits, la forma de fer-ho és fàcil: peritatge de la vàlua de propietats, mirar els llibres, història de pagaments, comentaris de socis o clients, etc. Si compres una casa als EUA el banc envia un pèrit a comprovar que el preu estigui bé i a assegurar-se que la propietat està ben conservada i parlen amb el teu cap a la feina. Però amb estats i grans bancs, com es fa això? Les obligacions de l’estat es compren sovint per coses com garantir les pensions de la seguretat social d’un altre pais i els inversors s´ho han de pensar molt abans de comprar i acceptar els interessos oferts. I sense l’avaluació d’aquestes agències ningú les compraria i ningú sabria quins interessos cal pagar.

Quan l’agència envia la darrera avaluació.

Les agències no són especialment secretives i mantenen relacions constants amb les entitats o governs que vigilen. Molts diaris escriuen que l’actuació de les agències és fosca, misteriosa i gens transparent, suggerint manipulacions especulatives grolleres o robatoris. És molt possible que els inversors a vegades siguin especuladors sense escrúpols, però no pas les agències, que fan diners cobrant de les entitats examinades i també dels inversors per la informació que venen, i es limiten a divulgar dades que haurien de ser públiques.  Ells només són examinadors de comptes. Aquesta prominència que tenen ara i els resultats polítics són una cosa nova,  deguda a circumstàncies extraordinàries que ni han buscat ni són culpa seva.

Els funcionaris responsables, per interès propi, mantenen contactes amb els governs o bancs que vigilen. La notificació d’un  “rating” diferent de l’anterior va sempre precedida de comunicacions personals i alguna discussió, i arriba per escrit, firmada per dos empleats (que a Europa sempre treballen a països diferents) que donen els seus números de telèfon i inclouen una explicació detallada de les seves raons pel canvi. La metodologia que utilitzen per arribar a un rating concret, és, com la fórmula de la Coca-Cola, un secret. Els ratings de les tres agències deuen estar ben fets, per la gran semblança que tenen, amb petites diferències. El servei és pagat i es fa pel benefici exclusiu des emissors i inversors d’obligacions de països sobirans, no del poble i fins ara ha funcionat bé i ha esdevingut una necessitat.

Els Americans també hem d’aguantar a casa agències de crèdit

Per al govern, hi ha també als EUA les mateixes agències que a Europa, però els ciutadans en tenim tres de diferents que serveixen per determinar si ens podem permetre una targeta de crèdit, comprar un cotxe o una casa, o una nevera a terminis. Aquestes tres agències mantenen arxius amb el número de la Seguretat Social de tots els ciutadans i reben còpies de totes les transaccions de crèdit fetes per un ciutadà. Després apliquen a tota aquesta informació un algoritme i produeixen un número de tres xifres anomenat el “FICO score” del que depèn quina casa o nevera et deixen comprar: amb 600 o 700 estàs bé, amb 300 o 400 et faran patir molt. Aquesta informació abans només la donaven als bancs o botigues però no als ciutadans que n’eren l’objecte però ara ja la pot veure tothom amb certes dificultats o contra pagament. Si no estàs d’acord amb ells, és poc probable que canviïn el rating, però et permeten afegir una nota amb una explicació que anirà a tothom que t’estigui considerant. Per exemple: fa dos anys no vaig poder pagar cada mes els rebuts perquè no tenia feina o la dona estava malalta, no per ser irresponsable. Hi ha queixes, a vegades fortes, però el sistema funciona força bé, no obstant la seva magnitud. Sobretot, seria molt difícil de canviar. Es pot lluitar per millorar els drets dels consumidors, però les agències tenen molts diners i lobbystes tant a les capitals dels estats com a Washington.

La pronuncia americana i Standard & Poor

Jo em miro sovint pel sistema de TV per cable de Time Warner les notícies i tertúlies del Canal 24h de TVE i també per l’internet programes de TV3. Els locutors pronuncien tan malament molts noms anglesos i un americà no els entendria però no he sabut mai on queixar-me. El país hauria de saber aprofitar els serveis dels Catalans al món.

No deixo de reconèixer la severitat del problema. Els peninsulars, sobretot fora de Catalunya, com els francesos, estan acostumats a veure la llengua com a un instrument propietat del govern que ho regula tot: gramàtica, vocabulari, pronuncia… Tot està sotmès a regles estrictes i obligatòries dictades per algun òrgan estatal i per això els espanyols es pensen que és igual a tot arreu, però no ha estat mai veritat per l’anglès.
Molts a casa tenen la idea absurda que el mot “dialecte” expressa menysteniment i menyspreu intencional d’una llengua o de la gent que el parla. Però un dialecte és simplement una variant d’una llengua que els parlants de la llengua principal poden entendre sense haver-la d’estudiar. L’anglès nord-americà que parlem tots aquí és un grup de dialectes de l’anglès original, que només difereix en accent i vocabulari, mentre que les diferències en ortografia i gramàtica són mínimes, i que qualsevol angloparlant entén fàcilment. Una cosa molt sorprenent de l’anglès nord-americà és que sigui tan homogeni a tot el territori. Només hi ha diferències d’accent però ens entenem tots i escrivim igual. Al segle XIX la qüestió de la natura de la llengua dels EUA fou discutida i en Daniel Webster, un filòleg molt important va publicar el primer Webster per substituir l’Oxford,, que fins als nostres dies és el diccionari nord-americà amb més autoritat. En Webster deia que la llengua local havia evolucionat tant que es podia parlar d’un dialecte unitari americà separat de l’anglès diguem-ne acadèmic, i que ell potencialment veia el dialecte americà com una possible llengua nacional. La cosa es va quedar sense resoldre però ni el Govern federal ni la Constitució federal han declarat mai una llengua oficial. Sí que ho han fet en canvi uns 28 dels 50 estats de la Unió, en general com a reacció contra els immigrants.

I la pronuncia? La pronuncia és un problema únic i especial per l’anglès. Quan un ciutadà sent una paraula per primera vegada, no ha de saber necessàriament com s’escriu i si veu una paraula escrita per primera vegada, tampoc entén  necessàriament com cal pronunciar-la. Però cada dia surten noves paraules. És per això que els diccionaris americans, altrament que els catalans o espanyols, sempre indiquen després de la paraula la pronunciaci0 en signes fonètics (explicats amb exemples al començament del diccionari). I quan hi ha dubtes, com es resolen? I l’accent, on es pronuncia? En això, fins i tot els veterans la pifiem de tant en tant. Els diccionaris també ensenyen on està l’accent.

Gran sorpresa per a les Reial Acadèmies del món: el poble ho decideix tot. La regla oficial és que la pronuncia correcta és la de ciutadans que tenen l’anomenada de pronunciar bé. En la pràctica, com es resol? No ho sé, però jo veig els consultants de pronunciació de les grans cadenes de televisió (gent importantíssima) trucant un nombre de gent coneguda demanant una opinió i acceptant la resposta majoritària. L’acadèmia de la llengua ha parlat. La gent comú en general va pel principi de l’analogia. Quan veuen un mot desconegut, miren si té components o si se sembla a alguna paraula que el lector ja coneix. Un locutor de TV desesperat probablement faria el mateix.

Però el problema per a estrangers és molt difícil. Penseu si no en el cas tràgic del verb “read”. Es pronuncia “rEd” en el pretèrit (vaig llegir) però “rId” en el present (llegeixo), però s’escriu igual. I el famós “oo” ha martiritzat molts estudiants i tots els locutors de ràdio i televisió catalans. Ara al final arribem a Standard i Poor, que era el meu tema.

Standard & PO (or), no Standard & PUr

Es horrorós haver de sentir cada dia gent dient Standard & Pur. Si mireu a la Wikipèdia anglesa l’entrada de “oo” pronunciation, ja veureu les variants que hi ha. En el cas de Moody, sí que es diu Mudy però Poor en canvi es pronuncia amb una una “o” llarga seguida dúna brevíssima i lleugera “r”, més o menys Po(or). I també hi ha casos quan “oo” és una “o” brevíssima o se sembla a una “a”. Sobretot Blood (sang) es pronuncia més aviat com a A, o potser una O que se sembla a una A. Sobretot, per favor, locutors, dieu Blad més o menys, no dieu BLUT perquè això és alemany.

El vostre

JOANOT