07 gen. 2011
La llengua nord-americana: racisme, paraules prohibides, vulgaritats i insults
En sabem d’insultar i ofendre en català? Coneixem bons renecs? Utilitzem insults ètnics col.lectius? M’imagino més d’un lector responent que naturalment que sí que en coneix, però que ni usa aquestes paraules tan lletges ni permet als fills que ho facin. Si de cas, els nens, però mai les nenes.
Als EUA és igual o pitjor, però com a país d’immigrants que ja ha viscut moltes tensions entre nadius i novel arribats, els insults racials i ètnics hi estan molt representats. Hi ha qui no en fa cas o que riu, però els destinataris dels insults racials (ètnic “slurs”, se’n diu) s’ho prenen seriosament, pateixen molta ràbia quan els senten, i alguna vegada la topada podria acabar malament. A vegades fan anuncis a la TV destinats als pares: els “slurs” promouen l’odi racial i la intolerància. Els Americans en tenen per gairebé tots els pobles de la terra: italians, indis, irlandesos, hispans, xinesos, jueus… i negres.
Un consell que jo donaria a tots els estrangers d’altra parla materna que venen als EUA és que s’abstinguin d’intentar usar expressions informals o dialectals i que mirin de parlar un anglès tan acadèmic com puguin. Per usar correctament expressions dialectals o vulgars, que s’aprenen en mala hora de la TV o el cinema en versió original, cal conéixer el context social, considerar el grau d’educació i el càrrec dels interlocutors, les convencions lingüístiques i fins i tot a vegades la història del país. Si no, hi ha el perill de ser molt mal entés i quedar fitxat.
Mark Twain i la paraula prohibida que no es pot ni parlar ni escriure
Acaben de reeditar el “Huckleberry Finn”, una de les obres mestres de Mark Twain, probablement l’escriptor americà més important del segle XIX, que és un verdader patrimoni nacional. Naturalment, degut a l’ambient i a l’època, a l’obra surten molts negres, sovint esclaus i més d’una vegada són anomenats, com es feia sovint en aquell temps, amb una certa paraula ara classificada com a racista i completament prohibida, que a la nova edició ha estat substituïda per “esclau“, com si ser esclau no fos tan dolent ni ofensiu com pertànyer a la raça negra. Com si el problema fos la raça i no l’esclavatge… Cal notar, en qualsevol cas, que Twain nomes posa la paraula en qüestió en els llavis dels seus personatges, però no l’usa mai en la narrativa de l’autor. No hi ha cap base per sospitar que al segle XIX la paraula n—r fos racista o derogatòria. Fins i tot surt al títol d’una novel·la del temps famosa i un escriptor com Dickens també la va utilitzar.
Hi ha molta discussió sobre aquest acudit de l’editor de voler canviar el passat i tractar a Mark Twain absurdament i sense cap motiu de racista, com fa sotmetent-lo a censura.
Com cal referir-se a un ciutadà negre
Històricament, s’ha fet de moltes maneres, segons l’època i la designació ha variat molt depenent de molts factors socials. La paraula censurada de què parlem que escriuré aquí perquè els lectors no coneixen el país ni (com jo) no voldrien ofendre ningú, és “nigger” en totes les seves seves variants com ara el dialectal urbà “nigga” o també “niglet“, (un nen negre). Està terminantment prohibit pronunciar aquesta paraula en públic o fins i tot escriure-la (però és acceptable escriure “n—–r“, perquè ens entenem). L’editor de Twan també ha eliminat “injun”, un epítet menys conegut pels indígenes nord-americans, ara substituït per “indi”, perpetuant un error absurd fet per Colom.
N—r sembla un mot alemany, que ara, encara que sembli difícil de creure, està esborrat del Google, sempre tan progressiu. Fa un mes, una presentadora de dretes de ràdio fou acomiadada en l’acte per declarar en l’aire que ella no entenia perquè hi havia dret de prohibir paraules i es va posar a cridar el tabú en veu alta manta vegada. Ha desaparegut. De fet les persones negres es declaren insultades i ofeses quan senten la paraula. Ara bé, l’expressió és corrent entre ells quan estan sols. Si algú es recorda de la famosa sèrie que passa a barris pobres de Baltimore infestats de drogues, “The Wire“, en anglès (que era molt difícil d’entendre perquè els actors parlaven un dialecte negre local) és difícil comptar quantes vegades ho diuen. Però ves en compte si ets blanc… No feu bromes amb això.
Fa anys els negres a més d’anomenar-se n—r també eren “negros” (en homenatge a la gloriosa participació de l’Estat en aquest assumpte i a la importància de la seva llengua), colored, blacks, africans. Alguns d’aquests noms han desaparegut i “black” és la designació més comú en els nostres dies. Ara fa uns anys, cervells molt grisos i savis van decidir que el nom millor i més respectuós seria “african-americans“. Originalment ben rebut pels mitjans de comunicació, el nom està caient en desús.
En el fons, a mí em sembla que el problema és la posició social i el passat dolents que tenen. Això fa que qualsevol designació sigui feble i no connoti el prestigi social que cerquen.
Preguntes per lingüistes
Sempre m’ha fascinat que en xinès la mateixa paraula, el mateix signe, tingui diferents significats segons l’altura to a què es pronuncien les vocals, un problema que fa impossible la transliteració a l’alfabet llatí. . Quan parlen entre ells, els xinesos mandarins sembla que cantin. No ho tenim això aquí, gràcies a Déu, però el significat dels mots sovint no és fixe sinó que depèn de les circumstàncies. Seria fàcil trobar exemples de com una paraula vol dir coses molt diferents i tothom ho entén fàcilment, i és veritat sobretot parlant dels insults.
Com va evolucionar n—r de paraula d’ús comú sense significat emocional ocult a impronunciable entre gent educada i bons patriotes, que per cert és una categoria de substantius molt rara?
I sobretot, qui decideix aquestes coses i amb quina autoritat? Qui ha dit que n—r només es pot escriure així? La cosa recorda el problema dels antics jueus que no podien ni escriure Yahvé, el nom propi de Déu. I perquè fracassa l’African-American?
He fet be de parlar de prohibició referint-me a imprimir o parlar el mot n—r? No hi ha cap llei ni a nivell estatal ni federal. Per altra banda, no hi ha a tot el país ni un sol editor de diari disposat a permetre’n la impressió. Quant a la radio, ja he mencionat el comiat fulminant d’una presentadora fa un mes per plantar cara a l’ordre. Es tracta d’una resposta col.lectiva amb autoritat que no pot ser ignorada. Sovint hi ha gent que intenta fer campanyes per Internet però mai acaba amb aquesta mena d’èxit. Alguna autoritat deu haver parlat. O escrit.
Però està clar, quina autoritat tenen els lingüistes i qui els hi ha donat?
JOANOT
No hi ha resposta