24 nov. 2010
THANKSGIVING 2010: el necessitem més que mai
Demà, dimecres 25 de Novembre és el Thanksgiving, la festa anual més important de l’any a Amèrica, la celebració de l’èxit de la nació immigrant, que va esdevenir la més rica i poderosa del món.
Significat
És la festa d’acció de gràcies per tot el que tenim. Potser algú es pensarà que aquest any tot va tan malament que no hi ha res per celebrar. Convoquen eleccions entre un poble descontent i frustrat en les seves ambicions. Hi ha gent que no tenen feina. Hi ha qui ha perdut o està en perill de perdre l’habitatge. Els sous no s’apugen. A l’horitzó l’amenaça terrible d’una intervenció econòmica que tornaria l’estat en un protectorat de la UE. I no oblidem,ara que parlem de la festa dels immigrants, el problema mal resolt del immigrants a Catalunya. Voldrien celebrar alguna cosa els que viuen entre nosaltres?
Però considereu per un moment el seny i el sentit comú que a vegades mostra la República dels immigrants.
Un dia a l’any, demà no es permetrà queixar-se a ningú de res. Avui ens reunirem amb la família i els millors amics al voltant de la taula a menjar l’indiot i pensarem en les coses bones que tots tenim. Oi que tenim una família bona, una parella que ens estima, menjar a la taula, una educació, feina (el que en tingui), el Barça per qui s’hi interessi, memòria de bons viatges, música que ens agrada escoltar, vestits que ens agrada dur, un auto o una moto, un pis o una caseta, bons amics… La llista podria ser molt llarga. Ja sé que a molta gent els falten moltes d’aquestes coses, però si s’ho pensa, tothom trobara que hi ha una llarga llista de beneficis que son seus. Els narcisistes poden mirar-se al mirall. A ca les famílies americanes velles, avui cadascú al voltant de la taula abans d’encetar el gall dindi expressa en veu alta el seu agraïment per alguna cosa.
Evidentment, demà tots els problemes tornaran, però la memòria del darrer Thanksgiving enforteix i ajuda.
Demà rondinar i queixar-se estarà prohibit de costa a costa per 24 hores. No es podria fer el mateix a Catalunya? Potser es callarien fins i tot els polítics per unes hores. Un sol dia, sisplau.
Història
El que celebrem avui és el primer aniversari de l’arribada dels Pilgrims al Nou Mon a bord del vaixell Mayflower.
Tot havia anat malament. Molt malament. Els Pilgrims eren reformats protestants anglesos amb alguns holandesos que rebutjaven l’autoritat de qualsevol església i feien interpretacions personals i lliures dels comandaments bíblics. També cal afegir que estaven tots en perill de mort per les seves creences. Populars com són als EUA perquè simbolitzen perfectament el principi de la llibertat religiosa, potser molts preferirien no tractar-se amb aquests integristes tan radicals. Algun afeccionat a la literatura anglesa o al cinema recordarà la gran novel.la La Lletra de D. Hawthorne o l’obra teatral The Crucible (Les Bruixes de Salem) d’Arthur Miller, on surten descendents dels Pilgrims, i es veu realísticament quina mena de gent eren.
Van salpar de Plymouth, Anglaterra, el 6 de Setembre de 1640 i batejarien Plymouth el lloc on arribessin. La idea era que anirien a la desembocadura del riu Hudson que es on esta Nova York però el capita del vaixell no ho van trobar i van acabar molt mes al Nord, a Massachussets. Eren al sortir 102 però només 63 arribarien al nou Plymouth. L’11 de Novembre van desembarcar a la punxa nord de l’illa de Cape Cod, on en els nostres dies existeix Provincetown, centre d’activitats artístiques i residència famosa de molts homosexuals. Després d’una quasi sublevació, van firmar tots un contracte (Compact) que facilitaria des d’aquell moment el seu govern.
A l’illa vivien molts indígenes que tenien coses d’interès per als viatgers, com ara conreus, menjar, coses de vàlua i dissortadament els Pilgrims enlloc de comprar van triar el robatori de menjar i la profanació de tombes. Van prosseguir el seu viatge quan, víctimes d’una epidèmia i gairebé la meitat van morir. Càstig diví, com deia la seva religió.
Van desembarcar i abandonar el vaixell a Plymouth entre el 21 i el 31 de Març de 1621 establint-se a un terreny pla que, encara que ells no ho sabessin, era el lloc on havia estat un poblat indi abandonat, on tots els residents havien mort d’una epidèmia desconeguda. Tampoc no sabien gairebé com s’havia de conrear el nou terreny, les llavors que duien no eren bones i va anar de molt poc que no es morissin de fam.
Però després d’un any dificultós, van tenir una collita de blat de moro i alguns llegums, havien après a caçar galls d’indi i pescar. Havien reeixit! La llegenda és que van fer una gran festa de celebració amb gall dindi i menjar local i hi van invitar els altres residents. Vull dir els indis.
Després de la colònia original de Jamestown, a Virgínia, la segona colònia de la corona britànica a Amèrica havia estat fundada. Els Pilgrims demostraven que un immigrant podia arribar sense res i tenir èxit.
Pobres gall dindis!
En aquests dies els veiem per tot arreu, a les parets, als anuncis, a les botigues, als webs… Moltes organitzacions miren d’assegurar-se que fins els pobres també en tinguin un. Cal menjar-lo amb un seguit de coses obligatòries, com si fos un ritual! Els restaurants oberts (perquè es tanquen més botigues que per Nadal) també n’ofereixen. I també els immigrants actuals en mengen. Es gairebé obligatori.
El President dels EUA té el costum de perdonar la vida a un indiot gras i farcit, que surt a la TV a una taula davant seu i després de l’indult és regalat a un zoo de nens. Vet aquí que és l’únic gall dindi que pot celebrar la festa personalment.
Aquest any, una innovació: l’Obama acaba d’indultar DOS indiots. Si aixo no canvia, aviat ens quedarem sense carn de gall dindi per la festa d’Acció de Gracies.
I A TOTHOM, UN FELIÇ THANKSGIVING
Joanot