Els EUA són diferents

Obres els ulls i tot s’acaba

Jugo al Monopoli com tants vespres amb el President dels Estats Units. El meu oponent és genèric: a vegades en Clinton, o un dels dos Bushes o l’Obama. N’hi ha que tenen el cos de l’un, el cap d’un altre i parlen amb l’accent d’un tercer. De President n’hi ha només un i fa sempre el mateix. Tots juguen igual, ho volen tot i guanyen sempre. Cada cop tenen més cases, més diners. Havien conquerit les Avingudes Hongria, Polònia, Geòrgia i ara lluiten per l’Orient Mitjà. Només es preocupen  cada vegada que trien una carta que diu Xina. És curiós que amb tanta propietat els Americans tinguin tan pocs calés, però així són les coses i tenen tanta por dels xinesos com jo d’anar a la presó i perdre´m una jugada. Potser ja hauria de plegar. Vull dir, jo hauria de plegar, ell no ho farà mai mentre hi hagi quelcom que no posseeix. Ara me n’adono que m’avorreixo.  Deu fer ja mesos, potser anys que jugo. Voldria canviar de paper i esdevenir el President dels EUA. Aquest sí que juga partides ben emocionants, però jo no. Si fos ell podria moure deu divisions i guanyar territori, enviar un dictador a la presó i atacar l’Iran per l’aire sense perill com volen els israelians. De tant en tant tallem les llibertats civils i els drets, però ningú en parla. Ara amb l’Obama la situació de la protecció de la llei contra abusos ja és molt pitjor que amb en Bush. Tenia un estil dolent en Bush. Enviar míssils sense pilot i lliurar-me dels meus adversaris sense que ningú em pogués tractar de terrorista! Ser advocat, fiscal, jutge, botxí i consciència al mateix temps! I gaudir com el Papa de infal·libilitat política! I el meu termini no estaria limitat a un somni d’una nit de primavera, sinó que com a mínim duraria quatre anys. No acabaria la feina perquè la feina no es pot acabar abans de la unificació global. I el meu successor m’atacaria durant la campanya electoral però acabaria fent el mateix que jo o pitjor. El poble no pot triar entre opcions.  Els votants han de decidir si prefereixen un tren negre o roig que van al mateix lloc. Els ciutadans gaudim de la llibertat de pensar, patir i analitzar, que ja la tenen fins i tot els que viuen sota una dictadura com passava sota el franquisme, però no la de decidir res. No pot ser que un ciutadà comú vulgui manar un portaavions o pilotar un avió supersònic. Per sort els que manen saben fer-ho tot.

Em desperto. Fa sol primaveral. Al cel, la combinacio de nuvols i color blau enlaira el cor. Els ocellets canten al jardí. Els veïns de dalt no fan soroll. El joc del somni ha estat esgotador però ara ja puc fruir el dia que, sens dubte serà meravellós.

L’aparellament anual al començament de la primavera

“Com quan primavera bella s’atansa/i ocells i flors/ els uns amb ses cantarelles/els altres amb ses olors/anuncien que ve ella/ per alegrar tots els cors/així vos, casta donzella/en vostra ànima novella /s’hi anuncia amb gran claror/ l’hora santa de l’amor”

La cita no és ben bé de Cinto Verdaguer, sinó dels Pastorets de Folch i Torres; a vegades en Folch podia ser molt líric. Tot seguit en l’obra el bastó sec de Josep floreix per intervenció divina i el Sum Sacerdot el casa amb Maria. El dimoni sortirà aviat, potser per recordar-nos dels perills associats amb les inclinacions primaverals. El poeta no ho vol pintar només de color rosa.

Hi ha hagut sempre coses  que passen a certes èpoques de l’any. L’ou com balla a la Catedral el posen per Pasqua i mai més. A la platja s´hi va a l’estiu, a esquiar l’hivern. Quanta gent jove hi ha a Nova York! Jo ja no compto però ni els puc comptar. Pràcticament tots tenen un amic o amiga com diuen aquí 0 un nòvio o nòvia, com diuen a la meva old country, o més d’un. Doncs ara és el temps de buscar-lo abans que arribi l’estiu, quan no es poden fer vacances sense tenir-ne. Ni és igual de fàcil trobar-ne a la tardor o l´hivern. La tria feta a la primavera ha de durar un mínim d’un any per poder superar el fred i l’apatia de l´hivern, fins el mercat de primavera pròxim, quan es trobaran oportunitats per canviar.

Comença sobtadament. Tothom espera fins un cap de setmana quan la temperatura pugi i el sol surti i no hi hagi la ventada que sovint patim. Aleshores com per art de màgia en un moment les faldilles s’escurcen, els escots augmenten de mida i baixen fins prop del melic, els pits avancen en la direcció de l’interlocutor, els colors es fan més clars, les jaquetes es queden penjades a casa. La vida reapareix i s’escampa per la ciutat. Qui diu que la guerra és sempre dolenta i les armes odioses? Alguns anys el New York Times fins i tot anuncia i documenta amb una foto l’altura mitja de la hemline (el bord inferior de la faldilla) N’hi ha que no. Com saben el dia? Com es posen d’acord? No se sap. Jo sospito que és la temperatura que apareix a tants telèfons mòbils i canals locals de TV

Ara que això on es veu és a Manhattan. Com deu ser als barris perifèrics? Hauré d’agafar el metro i anar-hi. No es poden permetre els mateixos vestits però hi ha altres coses amb el mateix efecte. Homes i dones són sempre iguals. Qui no es pot permetre ostres à la Rockefeller pot viure content amb pollastre ben fet

Sabatetes màgiques al metro

Em crida l’atenció.  Sobretot els divendres veig noies joves als cotxes de metro vestides com si haguessin sortit de la feina però duent sabatetes màgiques, lluents, de colors brillants i formes insòlites, amb tacons alts, cosa que sembla molt il·lògica. Perquè les portaran de sobte tantes dones? Aquestes sabates semblen no lligar amb la resta del vestit. Al final algú m’ho explica. Cal fixar-se que totes elles també duen penjada de l’espatlla una bossa i a dintre hi ha el vestit de party, perquè viuen massa lluny i no tenen temps de tornar a casa i les sabates a la bossa ho embrutarien i farien malbé tot.  Quan arriben a on van, es canvien discretament i així poden anar directament de la feina a la festa o la cita. Durant el dia a la feina, on tenen el cervell? Amb les responsabilitats o als peus amb les sabatetes imaginant el temps lliure, l’alliberació quan surten de la feina, el beau que les espera, el nou ritme de ball? Més tard, després de quarts de deu del vespre serà possible també veure pel carrer dones amb verdaders vestits de nit, totes soles. Curiosament no es veuen gairebé mai homes vestits de festa pel carrer, si no són cambrers de camí a la feina. Per a tot hi ha lleis i regulacions, costums, càrregues culturals, influències i implicacions político-religioses que ningú expressa ni potser entén conscientment.

Què n’és de difícil ser un bon emigrant! El món és impenetrable i està en moviment perpetu. Es mou tan depresa que costa molt enfilar-s´hi sense prendre mal. Tots els que hem vingut a quedar-nos hem volgut ser igual que els altres, però hi ha misteris que són impenetrables i no s’ensenyen. Després de molts anys un dia resulta que tot ho havies entès malament.

Ràbia subterrània incontinguda a Brooklyn

No vull pas parlar de política ni de la guerra, sinó només del metro de Nova York. Un dia estava a l’andana. Havia vingut a l’Atlantic Avenue a estudiar la tragicomèdia del desenvolupament dels Atlantic Yards, que esdevindrà d’aquí un any la llar dels New Jersey Nets de bàsquet. Potser li canviaran el nom a Brooklyn Nets, ningú en parla. Hi havia molta gent esperant que vol dir sempre sempre que el tren funciona malament i arriba tard. Feia fred perquè aquesta estació és molt gran i la calefacció funciona només dintre dels trens. I no arribava, no arribava, no arribava… Hi ha molts pocs seients per esperar.

Un home perd el control i esclata en veu alta. A Nova York la gent està avesada a aquestes coses i no en fa cas. Ni tan sols la policia que sovint es veu a les andanes hi aniria a veure què passa. És una mica com veure plorar a un nin que s’ha fet mal. Ho entem.

L’home crida Prou, prou!!! Prou!  Amb els punys colpeja furiosament la paret del túnel. Li hauria de fer mal. Sempre  igual, fills de grandíssima XXX, sempre esperant, sempre aguantant sense poder arribar allà on m’esperen, apretat, suant, lluitant per entrar i sortir, sense explicacions, XXX!  XXXX!!!!   XXXXXX!!   XXXXXXX!!!! Ha alçat tant la veu que tothom l’entén. A una passa un parell de senyors continuen la conversa com si no passés res. I no passa res. Una senyoreta al costat segueix llegint un llibre.

Al final el metro arriba. El conductor seu al davant, a la dreta i passa a pocs centímetres del desesperat. La conductora és una dona grassa i lletja que ignora l’home desesperat, tant si el veu com si no. Les rodes del tren sonen rítmicament.

I la dona conductora canta amb música del New York, New York:

“Nu Yook, Nu Yook! / Tant se me´n fot, tot se me´n fot / Pam Pam/ Menjar,  feina segura,  vacances pagades i sexe regular/ Quina vida tan meravellosa/ A Nu Yook, NuYook/ Entreu al meu Tren/Tac, tac, tac/ Entreu al Tren/Oblideu-lo tot/ Tac, tac/ I us lideraré/ a la felicitat/ de Nu YooooooK!

Potser més val que plegui per avui

Com sempre

El vostre

JOANOT

Tags: New York Primavera Aparellaments

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS