Els EUA són diferents

Parlo d’aquesta dona

Vet aquí una història verdadera. Podeu creure´m, no sóc cap polític.

A la ciutat els darrers anys el nombre d’invàlids en cadira de rodes ha augmentat molt. La raó és el progrés de la medicina. Gent que abans hauria mort o estaria immobilitzada al llit ara poden mantenir un cert grau de llibertat i desplaçar-se. A Nova York ja fa temps que tenim les millores ara introduïdes a Barcelona: els ascensors als autobusos, les rampes de la voravia  a les cantonades, habitatges escaients.

Les cadires de rodes poden ser manuals o motoritzades. Gairebé totes estan pagades per Medicare, l’assegurança federal per a la vellesa i la minusvalidesa. No he sabut mai quin criteri hi ha per triar quines de les dues modalitats donen. Em sembla evident que una persona amb braços debilitats necessita una cadira motoritzada. Pel carrer i al bus veig molts ancians asseguts a una cadira de rodes en les mans d’una cuidadora gairebé sempre negra que l’empeny i fa alguna mica de conversació. A vegades em sembla que la dona ignora el malalt i el deixa arraconat al parc o al carrer encarat amb una direcció on no es veu res d’interessant. Deu ser trist. Qualitat de vida és el problema. Potser el malalt ho veu com un encontre esportiu: Desig de Viure 6, Qualitat de Vida 4. Qui guanya per ara? Però hom no pot triar res.

Vull parlar d’una dona amb cadira de rodes motoritzada  que viu a un altre edifici de la meva Coop. Aquí tots els edificis grans tenen un doorman, un porter uniformat que ajuda a trobar un taxi, a portar coses a l’ascensor,  i sobretot que no deixa entrar desconeguts. El doorman és molt útil per a gent amb problemes com aquesta dona misteriosa que a vegades m’ha fascinat. Els edificis de la meva coop estan construïts a un terreny inclinat, i per això a l’entrada hi ha graons. Això seria un obstacle si no hi hagués doorman, que quan la veu venir treu una rampa de fusta per cobrir els graons i ajuda a fe-la pujar or baixar. Diuen que si l’ascensor estigués espatllat, tenen una mena de plataforma motoritzada amb bateries que podria pujar la dona pegada a la barana, però no ho he vist mai.

Aquesta dona sembla petita, almenys asseguda a la cadira. Els seus vestits són grisos, poc vistosos i es veuen molt be perquè les cadires elèctriques estan obertes pel davant i són controlades per una palanqueta sota la mà dreta de la usuària. Sembla tenir quaranta-tants anys però no sóc bo calculant l’edat de la gent, sobretot si estan malaltes. Curiosament sempre va tota sola, que és difícil d’entendre. Algú l’ha de cuidar al pis. El primer misteri. Potser podria preguntar al doorman? No m’importa. A més no conec bé els porters de l’altre edifici. La dona no té una cara gaire amistosa. Però deu ser difícil fer bona cara a la paràlisi. No, no, no li puc retreure res. Però no m’he atrevit mai a saludar-la. Sempre sola! Com pot ser?

A l’interior de la mansana, entre el meu edifici i el de la senyora, tots dos bessons, vells i de 6 pisos hi ha un jardí molt maco amb un camí empedrat, gespa, llanternes, arbres florals. Moltes vegades m´hi passejo. Les quatre cases de la Coop tenen portes al darrera per entrar-hi. Una vegada vaig veure el cap de la dona davant d’una finestra mirant-se el jardí amb cara impotent. Em fixo per primera vegada: totes les entrades dels edificis tenen graons, un obstacle terrible. Perquè no exigeix que el doorman la tregui, si vol sortir? Potser no voldria. Els doormen tenen un sindicat molt fort i no treballen sempre de gust.

Curses al carrer

Un dia estava tornant a casa a peu al vespre quan la vaig veure venir davant meu, tota sola com de costum. Era fàcil de reconèixer pel seu cap distintiu i el perfil immòbil.

Venia per la vorera a una velocitat increïble. No sabia que aquestes cadires elèctriques poguessin anar tan de pressa. Gairebé he de saltar apartant-me del seu camí. Li veig la cara. Sembla contenta, somrient, gairebé riu, com una nena petita que està fent una entremeliadura.

S’acosta a la cantonada. No hi ha ningú més perquè el meu barri és molt tranquil. Pren la curva a una velocitat temerària. El vehicle s’inclina i patina una mica. La dona ha de corregir la direcció però no passa res. La veig com es perd a la nit en la vorera al voltant de la cantonada. El seu motor fa una mena de buzz com les abelletes.

Ara ho entenc: està fent tombs a la vorera al voltant del bloc, pels quatre costats.

Segueixo caminant i arribo a l’entrada de la meva casa. La veig, com esperava, davant meu, havent arribat per l’altre costat, però a metros de distància, aturada mirant la carretera. Potser sabia que jo m’acostaria i no volia que notés què estava fent. Per mi que faci tots els tombs que vulgui, només faltaria, però quant duren les bateries? Ben pensat a les ciutats aquests vehicles podrien ser un bon mitjà de transportació per anar a la feina. ocupen menys espai que un cotxe, s’aparcarien fàcilment i no produeixen CO2.  Ben mirat, no deixa de ser trist. Una dona gran que s’ha d’amagar dels ulls curiosos quan vol jugar! Quina altra cosa podria fer? Ha fet una bona demostració del potencial de les cadires.

Al vespre o la nit

Una cosa que no m’agrada gens dels gratacels que construeixen per tot arreu són els vestíbuls estrets, lletjos i mal il·luminats que els edificis alts nous invariablement tenen. Però la meva casa és relativament vella ,d'”abans de la guerra”com diuen aquí (la II GM) i té una escala i un vestíbul senzills però interessants, grans i lluminosos. Al replà davant la meva porta hi ha una finestra molt alta que s’obre al jardí interior. Als vespres a vegades surto i em miro breument el jardinet amb els fanals encesos a través d’aquesta finestra. També hi veig l’edifici bessó a l’altre costat del jardí, on viu la dona de la que parlo. Al vespre els pisos vistos des de l’interior són diferents. Tots els vestíbuls estan il·luminats i semblen com un decorat escènic d’obra de Tennessee Williams. Algunes finestres també tenen llums encesos, i a vegades estan tapades per cortines i a vegades no. Amb sort, s´hi pot veure gent movent-se.

Un vespre la dona va aparèixer. Havia sortit del pis en la cadira de rodes i s´havia aturat davant la finestra, mirant intensament el jardí prohibit. Estava com sempre immòbil, com una estàtua o una figura dramàtica a contrallum. Al pis damunt d’ella veig una dona sortir del pis amb les escombraries per llençar-les a l’abocador. La desconeguda camina potser a dos metros damunt la paralítica, però ni es veuen ni són conscients de la seva proximitat. Com separa un sòl! Tan a prop i tan lluny a l’hora.

Jo en general només em quedo a la finestra un parell de minuts però aquest vespre espero més perquè la dona segueix sense bellugar-se.

Al final, veig com la cadira es belluga, molt poc a poc, endavant i enrere, més endevant i més enrere, igual pero mes depressa. El replà és gran. La cadira passa per davant la finestra en les dues direccions i després comença a girar poc a poc, més depressa, molt depressa…

Al final ho entenc. Està ballant Continuï Llegint »