Els EUA són diferents

La placa dels Federals al Cementiri

La revolució industrial als EUA va tenir lloc a les grans ciutats, on la patronal trobava un nombre suficient de treballadors, gairebé sempre immigrants. Des del punt de vista dels propietaris de les fàbriques, ells tenien dret a fer allò que volguessin a l´empresa. Si a un treballador no li convenia, que se n’anés a un altre lloc. A diferència del Regne Unit, als EUA no hi va haver mai una setmana de set dies, però als sis que eren feiners feien treballar diàriament de 10 a 12 hores. A més no hi havia cap mena de prestacions socials, assegurances o proteccions i les condicions de treball eren sovint  perilloses. Aviat moviments obrers en defensa dels drets dels treballadors es van estendre per totes les ciutats industrials grans dels EUA: Nova York, Pittsburgh, Buffalo, Philadelphia, Milwaukee…però sobretot Chicago. Per entendre la situació dels immigrants a finals del S XIX caldria llegir les novel·les de Theodor Dreiser, ell mateix fill d’un immigrant alemany.

Aquesta història té lloc al temps poc després de la Guerra Civil, quan el país estava esdevenint una gran potència i la població augmentava ràpidament. Era l´hora dels sindicats. I dels anarquistes, els millors organitzadors sindicals mai vists als EUA.

Les Vuit Hores

Només vuit hores de treball diàries, era la imatge d’un paradís impossible de la classe treballadora en aquells temps. Vuit hores de treball, vuit hores de descans amb la família, vuit hores per a dormir, aquest era el somni més cobejat. No se sap qui ho va plantejar per primera vegada, però als EUA la idea tenia molta empenta gràcies als esforços dels anarquistes. La patronal es resistia: calia plantar-se o si no aviat demanarien altres coses. Aquesta oposició era exagerada. Molta gent ja  havien entès i acceptat que no estava bé obligar a 12 hores de feina física 6 dies a la setmana: tant el Govern Federal com molts Governs d’estat havien adoptat les vuit hores i no passava res. Però la patronal controlava  molts diaris i més polítics i el seu poder augmentava cada dia. En aquesta matèria, eren inflexibles.

Tragèdia: a la ciutat de Chicago, el 1 de Maig de 1886

Hi ha hagut llibres i articles sobre l’incident. Jo recomanaria en aquest cas  http://www.chicagohistory.org/dramas/overview/over.htm, que té fotos i documents de tots els participants. Els organitzadors anarquistes eren bons de debò. Imagineu-vos que aquell 1 de Maig, dia que no havia estat triat per cap raó especial, malgrat la dificultat de les comunicacions a un país tan gran, havien posat en vaga entre 300.000 i 500.000 treballadors a tota la nació en suport de les vuit hores. I aquell divendres 1 de Maig, 90,000 manifestants van desfilar pels carrers de Chicago dirigits per Albert Parsons, un antic tipògraf ja acomiadat i amenaçat de mort pel cap de policia.

L’organització fou perfecta. Totes les vagues i manifestacions van ser absolutament pacífiques, sense incidents ni amenaces. Aquell 1 de Maig va acabar molt bé per als sindicalistes, que tenien molt clara la necessitat d’evitar a qualsevol preu violència i provocacions. Potser algú dels altres es va mirar la manifestació amb ràbia mal continguda, pensant que era hora d’escarmentar els treballadors de valent.

En Parsons, un orador magnífic, sempre ben vestit, que entusiasmava era un americà de socarrell, nascut a Texas però d’una família molt antiga. Els anarquistes tenien poca afecció al protagonisme individual, però en Parsons està considerat com el cervell i probablement el principal de tot el moviment. A més, probablement era l’únic que parlava bé l’anglès, perquè gairebé tots els altres líders del moviment eren alemanys de naixement, residents a Chicago que tenien diaris propis, clubs socials, i escoles. El més notable entre aquests era sens dubte l’August Spies, un tapisser que de fet no era un treballador perquè tenia un negoci propi, però estava profundament dedicat a l’anarquisme i era l’editor de l’Arbeiter-Zeitung i a més l’impressor de tots els pamflets.

El començament de la topada

Tot va començar el dilluns 3 de Maig. L´Spies va anar a la tarda a fer un discurs animant ells treballadors en vaga de la fàbrica McCormick, que feia maquinària pesada agrícola. La reunió tingué lloc prop de la fàbrica i inesperadament es va sentir la campana anunciant la fi de la jornada. Molts participants a la reunió van decidir anar-hi a imprecar els esquirols que sortirien. Spies no els va aturar, però els va advertir que calia anar amb compte i evitar provocacions. Si haguessin cregut…

Ai las, ai las!

La fàbrica estava protegida pels detectius privats de la companyia Pinkerton, els quals van atacar primer amb porres i després van obrir foc amb els seus fusells i van matar sense cap raó dos treballadors.

Spies, profundament enrabiat va anar al seu despatx a l’Arbeiter-Zeitung, on sense pensar-s´ho gaire va escriure una editorial emocional menys assenyada que la majoria dels seus escrits. Per empitjorar-lo encara més, un col·laborador, sense demanar-li permís, hi va afegir la paraula venjança “Vergeltung”, en alemany).

Un grup independent mentre tant es reunia a un local anarquista planejant una resposta. Van decidir  organitzar una trobada reivindicativa de masses l’endemà a la Plaça del Haymarket, que de fet era només una intersecció molt ampla entre els carrers Randolph i DesMoines, on els pagesos venien a vendre els seus productes. Existeix encara avui en dia, però fou molt malmesa per una autopista que la redueix a la meitat de les mides originals.

El grup va convocar una gran reunió al Haymarket l’endemà a les 7:30 del vespre. Algun imprudent va escriure al pamflet, mig en anglès i mig en alemany, que els treballadors vinguessin armats. Spies ho va veure. Ell sabia molt bé que no es podia preconitzar ni amenaçar la violència. A ca´ls anarquistes oficialment no manava ningú, però ell va respondre que o treien aquesta crida a les armes o no hi anava. Així ho van fer (però tots els diaris de la patronal van reproduir l’original amb les amenaces de resposta armada, que no havia vist gairebé ningú). Segons va explicar el diari hostil Chicago Tribune, els volants van ser distribuïts a la ciutat per un “home misteriós a cavall”.

La confrontació

Tan bon organitzadors com eren, el míting del Haymarket fou un desastre d’organització. A més estava plovent de mala manera. A quarts de vuit ja es feia  fosc i hi havia poca il·luminació. Havien convocat uns 20.000 vaguistes, però se´n van presentar menys de 2.000.

Algú s´havia descuidat ‘avisar els oradors, que no en sabien res. Una hora després, al final a algú se li va acudir anar a l’Arbeiter-Zeitung, on estaven fent una tertúlia. L’Albert Parsons hi va anar tot seguit. Es va enfilar a la plataforma d’un carro espatllat que per casualitat hi havia però va fer un discurs molt conciliador, com tots els altres que el van seguir. Prou que tots els dirigents entenien que amb violència no es guanyaria res i que el moviment fins aquell moment anava bé. S’hi havia presentat també l’alcalde de la ciutat de Chicago, que estava a la primera fila encenent el puro repetidament amb llumins perquè tothom el veiés. Potser la pluja li apagava el cigar. Al poc temps veient que no passava res, es va avorrir i se´n va anar. La policia s´ho mirava tot a una distància.

La bomba

Eren les deu del vespre, seguia plovent i gairebé tothom se´n havia anat. Un dels organitzadors, en Samuel Fielden, va reconèixer que tot plegat la trobada era un fracàs. Seguia plovent i només li quedaven menys de dos cents espectadors. Va pujar al carro a parlar.

Potser hauria hagut de recordar tothom dels ideals anarquistes, del futur món feliç sense coerció, amb estat i força policial mínimes, amb mercats lliures, amb pagament als treballadors de tot el valor del seu treball, amb associacions polítiques voluntàries sense supervisió… Però ningú sap què va dir.

El capità de la policia se li va acostar i va exigir que dissolgués la reunió. En Fielden va respondre que perquè, que la reunió era legal, i que en qualsevol cas ell acabaria en un parell de minuts i tohom aniria a casa. Perquè els volia dissoldre?

El capità va repetir que prou i que el míting s´havia acabat. Disgustat però disposat a obeir, en Fielden va baixar del carro.

I en aquell moment una bomba amb metxa encesa va volar per l’aire, probablement llançada des d’un pis. No se sabrà mai qui la va llençar malgrat les moltes especulacions. Podria haver estat un provocador pagat dels Pinkertons. L’artefacte va aterrir a poca distància de Fielden i el capità de policia, matant en l’acte el jove agent de policia Matthias J Degan.

Tota la policia va obrir el foc contra els treballadors al mateix temps. El caos a les fosques en la pluja i amb el fum fou horrorós. Alguns es van escapar com van poder. Un home va anar pels carrers de Chicago cridant exageradament que la revolució mundial havia esclatat.

Al final, deu policies i dos o quatre anarquistes (segons les fonts) van ser morts a trets, molt probablement la majoria o tots víctimes de les armes policials i la foscor. Prop de cent persones (o més, sempre segons les fonts) van ser ferides.

A les poques hores la repressió es va posar en marxa. Ben aviat tots els líders laborals coneguts estaven detinguts.

El procés

Enmig de la gran jubilació de la premsa majoritària, les autoritats van dictar auto de processament contra vuit dirigents anarquistes, demanant per tots la pena de mort. Un dels vuit, el més important, Albert Parsons estava desaparegut. L’advocat defensor fou el Capità Black, un home molt competent i seriós, que no era membre del moviment anarquista però sens dubte els entenia. Tots els acusats van fer cara al jutge i el jurat amb orgull i convicció. A mig procés en Parsons va decidir tornar a Chicago i entregar-se. Sens dubte ho va fer per solidaritat però també per arrogància perquè era un home molt segur d’ell mateix, conscient de les seves dots oratòries i la seva habilitat, convençut que podria fer declarar innocent a tothom si el deixaven parlar. Va arribar dramàticament durant una sessió del tribunal. El Capità Black volia presentar-lo de forma teatral al jutge, però li van aixafar la guitarra. El fiscal, que ho sabia tot, es va girar el moment que Parsons entrava a la sala i el va assenyalar amb el dit dient al jutge que un criminal havia aparegut i que en demanava l’arrest immediat. Tot havia d’anar molt malament.

El procés va ser un verdader ultratge contra el sentit comú, la decència i qualsevol noció de jurisprudència. Van considerar prop de mil jurats per acabar triant-ne vuit representats dignes de confiança de l’establiment comercial, polític i religiós. Els prejudicis ho dominaven tot i el defensor no va poder fer res. Un testimoni, per exemple, va declarar que ell era l’expert en explosius de la policia i que havia trobat dinamita al local de l’Arbeiter-Zeitung. I com ho sabia que era dinamita? Perquè en va prendre una mica, la va portar a la vora del llac de Michigan, i va explotar. No hi havia cap dubte. Així d’estrictes van anar totes les proves. Van ser acusats d’anti-americanisme. Tècnicament, com que no es podia provar que haguessin fet res, la càrrega era d’haver incitat a la violència, cosa que no havien fet. Era evident que cap dels deu era culpable dels fets del Haymarket, però així i tot, set van ser condemnats a mort.

Van apel·lar al Tribunal Suprem de l’Estat d’Illinois que va fallar contra ells. Van apel·lar al Tribunal Suprem dels EUA que va respondre que en aquell cas la jurisdicció era exclusivament de l’Estat. Diuen que al Regne Unit, on el cas se seguia apassionadament, en George Bernard Shaw va declarar que si volien executar a algú, ja tenien aquests jutges.

Enmig de l’horror d’Europa, molt sensible a l’abús de la justícia, però una data fou fixada per a l’execució de cinc anarquistes, mentre que dos van ser commutats. Aquest temps final a la presó no va deixar de tenir les seves curiositats. Tots podien donar entrevistes a periodistes que escrivien articles melodramàtics. Un dels condemnats va tenir un fillet. En Spies es va casar per poders amb una núvia, en Parsons va vendre les seves memòries a un periodista i per ajudar la família, va  fer un bot de fusta amb un ganivet (!) que es va vendre per $150. Més incomprensible encara és la forma com es va poder suïcidar el dia abans de l’execució un dels sentenciats: algú li va portar un explosiu que ell es va ficar a la boca i va explosionar.

L’execució dels quatre sobrevivents tingué lloc  l´11 de Novembre de 1887. Els condemnats van ser conduits a la forca vestits en túniques i caputxes blanques. Tots van cridar Hooray for Anarchy!, el crit de combat de l’anarquisme a Amèrica. En Parsons va intentar dir unes paraules finals però van obrir la plataforma i van quedar tots penjats abans que pogués acabar la primera sentència. Hi havia uns 170 testimonis. A l’exterior, co-religionaris cantaven la Marsellesa. La Chicago Tribune ho va resumir tot: “Van morir com a Infidels i Anarquistes”. El cap de policia de Chicago es va vanagloriar: havia decapitat els moviments reivindicatius obrers per 50 anys.

Enterrament. L’odi s’institucionalitza

Un xic incongruentment, les autoritats van permetre una gran processó funeral des del centre de Chicago fins al cementiri alemany de Waldheim (avui en dia a Forest Hills, en cas que algú vulgui anar-hi). Hi havia banderes, pendons, cors, cançons alemanyes i americanes, etc. Al cementiri, el Capità Black, l’advocat defensor, va pronunciar una eulògia commovedora. Fou seguit per discursos funeraris en alemany i anglès.

Com va acabar tot? No va acabar mai. Dos enemics s’havien trobar cara a cara, i tots dos havien vessat sang i volien tenir raó. El Haymarket aviat fou embellit amb una gran estàtua de bronze del primer policia mort representat amb un braç en alt, inaugurada pel seu fillet petit. El lloc va esdevenir el centre d’una commemoració anual de la dreta a favor de l’ordre i la llei. Els policies hi dipositaven flors, corones, disparaven salves d’escopeta, feien discursos. Les famílies dels policies morts sempre hi assistien. El monument del policia esdevingué un símbol, un magnet per als dos bàndols. A primers del S XX un tramviaire va fer xocar el seu tramvia amb l’estàtua i la va enderrocar. Ja en tenia prou de veure-la cada dia amb el braç enlaire, va explicar. La ciutat la va reconstruir. Després van venir les pintades, la brutícia. Durant la guerra del Vietnam, radicals van explosionar una bomba entre els peus i la van fer malbé. La ciutat la va reconstruir per segona vegada. El mateix grup la va tornar a fer saltar. Fou reconstruïda per tercera vegada, però aquesta vegada al pati de l’escola de policia de Chicago, on segueix fins al present. Al final… ja ho veurem després.

També el cementiri  de Waldheim esdevingué un lloc de pelegrinatges i homenatges anuals, aquest cop de l’esquerra. Hi van construir un monument amb una escultura de la justícia amb el cap cobert per una caputxa en horror. Fou inaugurat pel fillet de l’Albert Parsons. El paral·lelisme amb el policia del Haymarket era palès. Els anarquistes també hi anaven cada any.

Al final el govern va decidir que després de 80 0 90 anys, més valia fer les paus. Els Federals van posar una placa al cementiri declarant que els fets del Haymarket tenien interès històric nacional en la història dels moviments pel treball als EUA. I la ciutat va bastir al Haymarket un monument als sindicalistes: una reproducció del carro des del que havien parlat aquell vespre tan fatal. I el policia lleig amb el salut pre-feixista del braç alçat es va quedar per sempre a l’escola de policia.

Després d’això i amb la Guerra Freda ja agonitzant, un grupet d´historiadors va anar als arxius a estudiar els documents del cas. Es van endur una sorpresa memorable: no en quedaven  perquè en circumstàncies desconegudes havien estat traslladats a un altre arxiu a la ciutat de Berlin Oriental, capital de la desapareguda República Democràtica Alemanya. Com va anar això? Un altre misteri

Jane Addams o el Paternalisme Triomfant

La Jane Addams era una noia de paternalisme notable,  filla d’un banquer molt ric, que al final va arreglar el problema de les vuit hores a Chicago pocs anys després. S’estimava molt les dones de la classe obrera. A vegades menjava amb elles i es passava un dia treballant a una fàbrica. Sempre deia que tot es pot resoldre amb bona voluntat i comprensió i caritat. Enlloc de confrontacions i violència, calia parlar bé amb els responsables i fer-los entendre com son les coses, pobrets obrers. Al poc temps, la Chicago Tribune ja declarava que ara sense anarquistes ja es podia parlar seriosament de les vuit hores. I així, gràcies a aquesta santa dona, el problema de les vuit hores va quedar resolt a Chicago.

El resultat de tot

Del Haymarket i de les execucions se´n va parlar a tot el món excepte als EUA en general amb una certa simpatia que despertava la causa de les vuit hores. La víctima més gran fou sens cap dubte el moviment anarquista, que havia anat de pujada fins aquell moment. Els seus enemics van aconseguir retratar-los en la visió popular com a gent violenta, anti-americana i sense seny. La caricatura tan exitosa de l’anarquista com a un home amb gorra de treballador duent una bomba encesa a la mà dreta ho va dir tot i ha marcat la percepció d’aquest moviment fins al present. No és que no hi hagués hagut mai gent violenta entre els anarquistes, que sí que en va haver, però aquesta caracterització no la mereixen més que diguem els socialistes i en qualsevol cas els del 1 de Maig no havien fet res. Segueix essent l’opinió que tenen de l’anarquisme tots els americans i de molta més gent al món.

Entre els intel·lectuals i professors d’Universitat queden avui en dia molts pensadors de filosofia anarquista, només que ara prefereixen anomenar-se llibertaris i ja fa molt de temps que van trencar tota mena d’associacions amb l’esquerra política. Estant contra governs poderosos, a favor del comerç lliure i sobretot de les llibertats individuals, als EUA sovint coincideixen i fan aliances electorals amb certs elements del Partit Republicà.

El 1 de Maig, festa del treball

El 1889, el cap de la nova confederació americana del treball AFL, Samuel Gompers va escriure al Congrés de la Segona Internacional, que s’acabava de reunir a Paris que havia decidit fer una gran manifestació a favor de les vuit hores que tindria lloc el proper 1 de Maig en memòria dels “màrtirs” de Chicago i que demanava que el Congrés de la Internacional s´hi afegís. Els assembleistes van aprovar immediatament. Havia de ser festa lúdica del treball allò que volien, però era evident que tots tenien a la memòria la tragèdia recent del Haymarket, i la tria del dia era una commemoració dels americans morts. Les manifestacions del 1 de Maig a tot el món industrialitzat van ser un èxit aclaparador i es va decidir repetir-les anualment.

El 1889 ja hi havia una dissensió creixent i irreparable entre socialistes i anarquistes, que ja era oberta i pública i els anarquistes no eren ja membres de la Internacional.

Amb el temps molta gent ha intentat apropiar-se la memòria dels homes del Haymarket: primer els anarquistes que aviat desapareixerien de l’escena, després els comunistes. Què devien voler aquests del Berlin oriental? Quan el 1 de Maig esdevingué festa oficial a la Unió Soviètica stalinista, el Congrés Americà va dedicar el 1 de Maig com a”Dia de la Lleialtat” i va confirmar que la festa americana del treball (Labor Day) seria sempre el primer dilluns de Setembre. Cal saber que en el llenguatge del temps, es deia que els comunistes (i tots els rojos en general) no eren lleials ni al país ni a la seva Constitució. Volia dir “Dia de l’Anticomunisme” Avui en dia, pocs americans saben res del cas del Haymarket. Si pregunteu, us respondran sempre que el”Mayday” és una festa comunista. Després Pius XII la va convertir en la festa de Sant Josep Artesà i fins i tot el Dictador en va fer una festa oficial amb jocs obrers que tenien lloc davant seu a l’estadi del Real Madrid. I molts partits socialistes del món es pensen i afirmen que la diada es deriva de la festa popular anglesa del Maypole que tenia els seus orígens en temps prehistòrics i que fins i tot els primers immigrants a Amèrica ja la celebraven.

Però el drama de les vuit hores, almenys a la mateixa feina, ja s´ha acabat.

JOANOT

Tags: Nova York Chicago 1 de Maig Festa del Treball Haymarket

Un Col·laborador Perillós

Nova York és tan gran que hi ha gent de tota mena. A més de tots els boigs i aventurers que tenim a Manhattan, hem de vigilar també els que entren cada dia a l’illa des de Queens, Brooklyn, Nova Jersey i Connecticut. I n’hi ha que encara venen de més lluny. Per molt que vagis amb compte, a vegades hom topa amb algú que més hauria valgut no conèixer.

Ara cal presentar-vos en Dinesh G, un xicot d’origen indi al que fa temps vaig presentar també (en mala hora) als companys a la feina i per poc em va costar un disgust. Ell deia que havia nascut i crescut a Nova Orleans, encara que a mi m’estranyava una mica que un nadiu americà parlés amb un accent indi molt fort. A vegades hi ha comunitats immigrants aïllades, però Nova Orleans no n’és gens d’aïllada. Al menys abans de l’huracà Katrina era una ciutat molt cosmopolita. Algú suggereix que podria ser un il·legal. Ho ignoro perquè m’és igual.

En Dinesh era el meu tècnic, empleat per ajudar-me amb certes feines. Hi ha tècnics que només són un parell de mans que serveixen per fer coses quan se´ls donen ordres, però si es pot hom preferiria sempre trobar un assistent intel·ligent, amb qui es pogués parlar de coses i que fos capaç de reconèixer problemes, buscar articles i treballar una mica independentment. Però com que paguen poc, no sempre és possible trobar trobar un tècnic que sigui així.

Quan es va presentar en Dinesh demanant la feina, em veig pensar que havia guanyat una rifa. Va presentar dues cartes de recomanació molt entusiastes. Semblava molt espavilat, agradable, entenia fàcilment tot allò que se li deia, feia preguntes molt intel·ligents, demanava un sou relativament modest. Li vaig oferir la feina tot seguit. Als pocs dies vaig començar a presentar-lo a la gent que li calia conèixer. Tothom coincidia que era un assistent fantàstic i que havia tingut molta sort. Sort?

A les poques setmanes va començar a canviar. No es presentava cada dia a la feina, s’endarreria, a vegades semblava morrut i contestava malament. Va començar a preocupar-me que potser tenia problemes emocionals perquè moltes coses que feia eren il·lògiques. Vaig notar que em faltava al respecte sense cap raó. Mentrestant tothom que em trobava em felicitava per haver trobar un tècnic tan bo. Però el tracte amb ell cada dia es feia més difícil i sobretot hi havia feina que quedava sense fer.

La situació em preocupava i no sabia què fer. A Nova York ningú té masses contemplacions a l’hora de fer fora un empleat que no rendeix, però hi ha regles. Si està a un Sindicat (que no era el cas amb en Dinesh) en general cal avisar tres vegades per escrit fent propostes de millora. Però no sabia com s’ho prendrien els companys i la nostra administradora del pis. Era jo qui l’havia triat feia pocs mesos I li havia dit a tothom que era un empleat molt bo… Encara em donarien la culpa.

Un dia vaig entrar al laboratori quan en Dinesh estava barrejant un liquid. Això gairebé tothom ho fa ficant dintre el liquid un agitador mogut per un magnet que gira a la base de l’instrument, però en Dinesh ho estava fent a mà agitant amb una barra de vidre. Em vaig acostar dient alguna d’aquelles cosetes que no volen dir res però tothom diu per dir alguna cosa i per fer la vida social i laboral més agradable. En Dinesh em va ignorar. No era la primera vegada, i m’era igual. Després d’una estona, vaig afegir que ja estava bé, ja havia barrejat prou. Ignorant-me, ell va seguir agitant la barreta com si jo no hi fos. Caram. A què ve tot això? Li torno a dir de forma amistosa que ja n´hi havia prou i que el líquid estava ben barrejat. Va fer com si jo no hi fos. Jo no tinc res d’autoritari, però és que jo necessito ajut i en Dinesh era l’únic que hi havia per fer certes coses i a més que el pagaven per fer-ho. Em vaig posar seriós. “Dinesh, fes el favor d’aturar-te, com t’he dit abans” Resolt? No. Aquesta vegada, però, en Dinesh no em va ignorar: sense respondre’m va accelerar, agitant encara més depressa. Com diuen els Americans, WOW!

Què faig jo ara? Jo no aixeco mai la veu i miro de parlar de forma respectuosa. L’incident és tan absurd que no podria ni fer-ho entendre a ningú, però és intolerable. Li toco suaument el braç. Que no em sents? Dinesh, vull que t’aturis ara mateix.

En Dinesh no s’atura. Gira el cap per primera vegada cap a mi. Em mira profundament amb ràbia gratuïta als ulls. Respirant durament, encara accelera més els seus moviments. Decideixo que està malament del cap. Em retiro sense afegir res més. Cal pensar com resoldre el problema. No hi ha cap testimoni de l’incident. En Dinesh se les sap totes. Si em queixo i intento acomiadar-lo, ho negarà tot I voldrà fer-me quedar malament. Jo mateix no me la creuria aquesta història.

En Dinesh exposat

La primera cosa que em passa pel cap és que en Dinesh havia presentat dues cartes de recomanació massa bones. Però si no toca, segur que li deuen haver notat abans. Decideixo trucar i parlar amb els antics supervisors que havien escrit les cartes. El primer és un professor a una Universitat petita a Albuquerque, estat de Nou Mèxic. Que si me’n recordo d’en Dinesh G? Seria difícil oblidar-lo. Hi afegeix una vulgaritat que prefereixo no traduir. Vagi amb compte si treballa amb vostè. Es fals, mentider i perillós. Resulta que el professor li havia ofert una feina mal pagada al seu laboratori esperant que comencés el curs a la Facultat de Medicina, on ja havia estat admès. Com jo, ell també l’havia trobat simpàtic, treballador i molt llest. Massa llest. Li va robar secretament un esborrany i les dades d’una feina d’investigació que havia fet i va presentar el treball com si fos seu a un Congrés a Califòrnia. Per sort, un amic l’havia avisat del plagi. Aleshores ell va denunciar Dinesh a la Facultat de Medicina i van revocar l’admissió. En Dinesh va desaparèixer i no en volia saber res més. Naturalment, no havia escrit mai cap carta de recomanació. Havia de ser falsificada. Renoi, quina història! Em va confirmar que el xicot estava malament del cap, perquè havia llençat per la finestra l’oportunitat de ser metge.

La segona carta de recomanació encara era pitjor. Resulta que provenia de l’antic laboratori de l’ATT, la vella companyia de telèfons a Nova Jersey, un lloc llegendari del que havien sortit dos Premis Nobel. Veig un nom amb número de telèfon i truco. Pregunto pel nom. Qui? Aquí? Repeteixi, sisplau. Al final diuen “Ah, ja sé qui vol dir!” Espero i una altra veu amb accent indi contesta. En Dinesh G? I tant que va treballar aquí. Afegeix que era un tècnic fantàstic, extraordinari, un dels millors mai vists al laboratori, i que l’obra que va fer encara es recorda no obstant el temps. Però per desgràcia, el noi volia anar a treballar a NY, que si no encara hi seria.

El to de la referència és sospitós, gairebé increïble. Un tècnic sense experiència va fer “una obra”? Qui és aquest que ha parlat? Decideixo trucar l’oficina de personal del laboratori i els envio un FAX amb la carta en qüestió. Naturalment, en Dinesh no hi havia treballat mai. El que havia contestat era el seu germà, un ningú. Respiro a fons. Sort que almenys no ha assassinat ningú aquest noi. Criminalitat! Es veritat que és de naixement i no s´hi pot fer res?

La Fi

Amb aquesta informació, em presento al despatx de l’administradora del pis. Triga una estona a entendre què li estic explicant. S’espanta molt. No havia topat ma amb un verdader falsificador. Surto del despatx. Prou que sé què farà. Repetirà les meves trucades i després pujarà a un altre pis, on repetiran per tercera vegada les trucades. Al pobre profe d’Albuquerque li donarà un atac de feridura d’haver de parlar tant de l’incident.

No he vist més en Dinesh després de l’incident de l’agitador. A mitja tarda, veig dos desconeguts entrant al laboratori. Després arriba un dels nostres guàrdies de seguretat, a assegurar-se que la persona acomiadada no pugui robar ni trencar res.

Al vespre, en Dinesh ja no treballa amb nosaltres.

Es difícil saber amb qui es tracta en privat un empleat i no he volgut parlar del cas Dinesh amb ningú. Però li tinc confiança a una de les nostres secretàries que m’ajuda molt. Que saps que se n’ha fet del famós Dinesh? Ai, si senyor, quina gràcia! S’entenia amb la X, una secretària del pis l’abaix, que va plegar el mateix dia que en Dinesh. Es una noia molt religiosa. Li va dir a tothom que se n’anaven junts a l’Àfrica a fer de missioners cristians.

····························································································································································································

Un Paralític al Carrer

És el vespre del Dia d’Acció de Gràcies, el Thanksgiving a finals de Novembre, la festa més important del calendari americà. He estat menjant amb la família, com fa tothom però hem dinat d’hora i ara em torno cap al meu pis amb el metro i al final a peu.

No veig ningú pels carrers. Els darrers anys hi ha hagut molt poc crim a la ciutat però sempre fa neguit anar tot sol pel carrer. Totes les botigues estan tancades. A una cantonada veig un home prim, jove, assegut a una cadira de rodes, també tot sol.

Com que m’agrada el drama, m’imagino que potser té la SIDA i l’han tret de casa i està tot sol i pateix fam. Miro d’esquivar-lo, però fa rodar la cadira i se m’acosta a pidolar. Vol diners. Comença a fer melodrama. Per favor, que estic sol i no tinc res a menjar, diu. Els pensaments poden esdevenir realitat. Ho havia encertat tot això. Ara que no ha dit que tingués el SIDA.

Fa pena però a Nova York el seny s’ha d’imposar.

Una cosa que repeteixen les autoritats sempre, és que no s’han de donar diners pel carrer a cap pidolaire. La raó és molt clara: a NY hi ha molta gent que fa teatre. Si un dropo que no vol treballar troba que pot fer diners captant almoines, l’endemà n’hi haurà molts més. I de fet no cal. Els desemparats sí que tenen un problema amb els allotjaments (cosa que no es pot arreglar amb un parell de dòlars) però no pas amb el menjar perquè hi ha moltes obres de caritat on donen de menjar gratis, cosa menys denigrant que demanar almoines i que no molesta ningú.  Me´n recordo d’una cosa que l’antic alcalde Koch va dir una vegada a la ràdio: Cal donar diners a les obres de caritat, però mai pel carrer. Si vostè sent mossecs de pietat de la seva consciència, vagi a parlar amb el seu rabí o capellà a que el consolin, però sobretot no doni mai res pels carrers.

Dic que no i segueixo caminant. L´home em va al darrere. Tu tens de tot i jo no tinc res. Bon Thanksgiving! Gràcies per res, Mister! No és la primera vegada que ho sento tot això. Arribo a la intersecció. En aquell moment sento soroll al darrere meu i sé que l’home se m’està acostant. Què passarà ara? No veig ningú més a prop per ajudar-me, si calgues. ..

Sorpresa, sorpresa. L’home dona la volta al darrere meu i se´m planta al davant, només que està dempeus. La cadira de rodes està plegada i la porta aguantada per la mà dreta. El desconegut riu i em crida: Veus com t’he enganyat? Et pensaves que eres millor que jo perquè pots caminar. Però jo també puc caminar igual de bé. M’he burlat de tu. Som iguals.

Això si que no m’ho havia pensat. Si, si. Una broma verdaderament divertida, et felicito. Però no li vaig donar res.

Prou d´historietes negres.

JOANOT