Els EUA són diferents

Les Lleis de “Safe Haven” (Port Segur)

“Safe Haven” en aquest cas vol dir el dret dels pares d’abandonar un nadó en mans de l’Estat al poc temps del naixement.

Un infanticidi és terrible, un crim que ofèn greument. Com pot ser que hi hagi gent capaç de fer mal a una criatura tan petita i indefensa? No obstant passa i passa, ara igual com ha passat sempre tantes vegades. Hi ha vegades que abandonen nens tots sols davant una institució o una església, a veure si té sort i no li passa res. Això està molt malament perquè la policia té l’obligació de buscar els pares i en qualsevol cas el nadó no pot ser adoptat.

Passa perquè hi ha dones que es troben en una situació difícil i estan desesperades sense saber com sortir-se´n, perquè hi ha problemes econòmics,  familiars i socials que són intractables, per falta d’educació i de responsabilitat, per habitatges dolents, per falta d’escrúpols, pels mals records  d’infantesa.

L’ultratge de la gent que en sent parlar és comprensible. Fa uns anys les autoritats van trobar als carrers de Nova York una nena morta llençada amb les escombraries. Els bombers i els policies van recollir diners i li van pagar un funeral en gran estil, amb homes en uniform. Van treure el taüt de l’església a les espatlles, com si el nadó hagués estat un dels seus. Així van voler restaurar la dignitat humana, que desconeguts havien violat.

I  és per evitar aquests casos que els 50 Estats (però absurdament no pas el Districte de Colombia, seu del Govern Federal)  han fet lleis de “safe harbor”. Aquestes lleis permeten al pare or la mare abandonar un nadó per sempre, sense repercussions a diferents indrets, sovint les casernes de bombers o de policia, o les sales d’urgència dels hospitals. El nen queda sota la tutel.la de l’Estat i molt probablement serà adoptat immediatament, perquè sempre hi ha parelles esperant. Evidentment cap dona té una obligació de fer-se assistir durant el part per un metge o una llevadora (si viu a un estat on les llevadores puguin treballar, que no és a tot arreu), però violaria la llei si no donés el nen d’alta al Registre Civil o no el cuidés. Amb el “safe haven” s’arregla tot. La mare manté l’anonimat, el nen troba pares adoptius, l’Estat s’estalvia diners, la llei es respecta i fins i tot l’Església diu que s’eviten avortaments.

Les lleis dels Estats de la Unio sovint reflecteixen punts de vista similars però no són idèntiques. Els Estats són sobirans i els representants elegits poden escriure sense censura les lleis que els convinguin. Coses que varien entre els estats en les lleis de “safe haven” són si l’abandonament el pot fer el pare o la mare, quina edat màxima pot tenir el nadó (com ho podrien saber els bombers?), protecció als funcionaris per responsabilitat civil, si és anònim o cal identificar-se i alguna cosa perquè els advocats tinguin feina, com ara si la immunitat és absoluta i automàtica o només una “defensa positiva”, que potser els que veieu Law & Order sabeu què vol dir: que la policia pot investigar on ha anat a parar un nadó desaparegut, però que en el moment on l’ús del “safe haven” quedi provat, cal tancar la investigació en l’acte i sense repercussions.

Però a l’estat republicà de Nebraska, al cor de l’antic Oest van tenir un acudit que els ha posat als titulars dels diaris americans malgrat la crisi econòmica i l’Obama.  Mira que semblava difícil!

Nebraska

Hi ha molta gent a Europa que no coneix Nebraska i a la costa Est igual. En qualsevol cas, ningú en fa cas. És un estat enorme, mantes vegades la superfície de Catalunya, a la pradera americana i sense una sola muntanya. És completament pla amb rius molt amples que fan meandres i carreteres amb rectes interminables. Hi ha molts pocs habitants. La seva ciutat més important és Omaha; la capital és una ciutat molt bufona anomenada Lincoln a menys d’una hora d’Omaha. El Capitoli de l’estat, seu de l’assemblea bicameral i despatx oficial del governador és una torre de considerable altura al mig d’un parc. La residència del governador està al darrere del Capitoli. Hi ha museus que parlen d’un passat amb els colonitzadors de l’Oest, i amb cowboys i indis i  carros de vela travessant la pradera. A un parc tenen una família de bisons (“buffalos”). L’orgull de Lincoln és la gran Universitat de Nebraska, que està bé i té a més un estadi amb un equip de football dels millors i és la gran passió dels residents. A Omaha hi ha un  Museu d’Art bo. De pobles n´hi ha pocs i són petits. Passant amb cotxe s’hi veuen vaques i cavalls i mot conreu amb màquines gegantines. Els Nebraskans són gent molt religiosa i conservadora. A tot arreu es veuen escoles bíbliques.

Essent així, com se´ls va acudir una idea tan absurda com extraordinària?

La Nova Llei de “Safe Haven” de Nebraska

Quan hom menys s’ho espera, passa alguna cosa pel món que fa pensar a tothom. I mireu que haver de reflexionar és una feina molt dura i molts no hi estan avesats.

La nova llei va esdevenir famosa en l’acte per dues raons: primer que deia que es podien regalar a la custòdia de l’Estat fills o fills fins a l’edat de 18 (divuit) anys, tenint en compte que la majoria d’edat és als 19 anys i  segon que no deia enlloc que el dret estava limitat als ciutadans o residents de Nebraska. El segon punt va haver de ser eliminat immediatament degut a la por d’una arribada massiva de pares desesperats amb fills impossibles d’altres estats.

Fins als 18 anys segons la nova llei els pares tenien el dret de dur un nen a certs llocs i donar-lo per sempre més a l’Estat sense haver-se´n de preocupar mai més!

Hi havia raons. Gairebé tothom coneix alguna família amb fills boigs que són impossibles de controlar, que posen en compromís els pares, que ni estudien ni aprenen res, mal educats, amb mals amics, violents, bevedors, amenaçadors… Cal considerar també els casos tan cruels d’autisme, de síndrome de Down, d’altres malalties incurables que posen tan a prova la resistència dels pares.

Ja estava arreglat potser per primera vegada en la història de la humanitat. De fet la llei establia un divorci sense explicacions ni autorització entre els pares i els fills dolents, com si no haguessin nascut. Retorn a la fàbrica.

No havia passat mai a la República. La llei ja ha estat derogada, però 47 pares per diferents raons s´hi van acollir i els fills ja no són seus.

En un editorial el New York Times, font de saviesa infal·lible i inesgotable, ha cantat les quaranta als legisladors de Lincoln, Nebraska. Bones intencions, potser, però el que cal fer és millorar els serveis socials per a nens amb malalties cròniques, oferir assegurança de malaltia per a malalties mentals, donar suport als pares de fills malalts o difícils. I deixar-se de bestieses.

Perquè les lleis de “safe haven” són bones i no són escaients per a joves de 18 anys

**********************************************************************

Escric aquesta entrada el vespre que Thanksgiving, el Dia d’Acció de Gràcies, la festa més gran del calendari nord-americà, més important encara que Nadal o Cap d’Any. Es commemora l’arribada a Plymouth (Massachussets) del vaixell Mayflower amb els Pilgrims a bord, uns emigrants perseguits a Anglaterra i Europa perquè eren protestants puritans. Van ser ells els qui van donar el tret de sortida als EUA.

Al darrer Dijous de Novembre cada any es commemora un esdeveniment probablement històric: després d’un any difícil, havien tingut al final una collita i van decidir invitar els indis i celebrar-ho plegats per donar gràcies, potser menjant gall d’indi (si en tenien).

La festa fou introduïda originalment pel President Lincoln i en la forma actual del President FD Roosevelt.

Per un dia a l’any tothom seu a la taula amb la família. Està prohibit queixar-se, expressar frustracions o rondinar.   Avui és el dia de celebrar totes les coses bones que tenim. No hi ha cap ésser humà que no tingui alguna cosa que valgui la pena: vida,  família, amics, feina, salut, habitatge….

És veritat que Divendres tothom començarà a rondinar i queixar-se una altra vegada. Però el pròxim Thanksgiving ja estarà un dia més a prop.

A tothom, doncs, felicitats pel Thanksgiving i per tot allò que teniu.

Joanot

Tags: EUA Nova York Nebraska Fills Safe Haven Llei

Els Catalans contemporanis sens dubte tenen una visió distorsionada de què són, què fan i què volen els pobles llatino-americans. La immigració prové sovint, gairebé sempre, de les capes socio-econòmiques ínfimes, gent poc preparada a representar el seu país. Hi ha naturalment la ràdio i la televisió, sempre preocupades pels ratings que suplementa el coneixement espontani urbà amb entrevistes de cantants, dades biogràfiques avorrides, fotos amb governants inútils i afirmacions polítiques gratuïtes. Tot això deixa de banda la realitat.

The Americas Society

Aquesta és una antiga associació d’intel·lectuals d’abast nacional  situada a un palau magnífic a Park Ave cantonada 68thSt, dedicada a educar el públic nord-americà sobre les facetes del veïns de l´Hemisferi. El seu objectiu és promoure l’enteniment econòmic, polític, social i cultural entre tots els pobles americans des del Canada fins a Xile i l’Argentina incloent el Carib.

A les seves reunions i revistes hom s’assabenta de l’existència d’un món molt diferent del que presenta el conjunt mediàtic jubilant del nacionalisme espanyol i que tampoc té res a veure amb la majoria dels immigrants.

Un intel·lectual discuteix els problemes i significat i evolució del món, inclòs el seu propi país, reconeix i denuncia la realitat, explora la natura humana, analitza les noves formes d´expressió, pensa en el futur, es preocupa per la política sense participar-hi, obre i contribueix a discussions de nous temes, fa criticisme literari, reflexiona sobre el passat històric. Si fos legítim comparar una societat amb un ser humà, els pensadors en serien el cervell. Potser la part del cervell amb les neurones motores.

La darrera reunió de l’Americas Society era una discussió entre els editors i participants en la darrera edició de REVIEW77 que acabava de sortir. Entre els membres hi havia un professor de Princeton, una antiga professora de Princeton ara la Universitat Autonònoma de Mèxic, una professora del Centre Postgrau de City University i dos autors mexicans residents a NY. Els professors eren universitaris de les humanitats que feien comentaris pungents, profunds sobre ells mateixos i la seva realitat en un anglès perfecte o excel.lent

La Veritat

L’Alvaro Enrigue (sí, amb “g”) és un escriptor mexicà relativament jove que ho va dir ben clar quan una de les universitàries va referir-se a Llatinoamèrica. És que els llatinoamericans com a comunitat cultural només existeixen a Espanya, més en concret a Barcelona (!) i a Nova York. En aquestes ciutats, emigrants que potser han hagut sortir del seu país perquè no els deixaven ni parlar ni escriure o els ficaven a la presó o no podien guanyar-se la vida, descobreixen a un país estrany companys que parlen més o menys una llengua similar, si no idèntica, amb els que es poden reunir, parlar de temes importants, discutir la seva feina i fer totes les coses que no els deixaven fer a casa.

Però, van afegir els participants, no hi ha cap solidaritat ni comunitat entre els paisos llatinoamericans, que cada dia són més insulars, més nacionalistes, més tancats al món intel.lectual estranger, als moviments internacionals. Perquè s´haurien de sentir solidaris els paisos per parlar la mateixa llengua?, es preguntava l´’Enrigue.

Tenia molta raó. Hi ha moltíssims països que parlen l’anglès. Què ha de significar això? Cadascú va a la seva.

Llatinoamèrica ha estat tradicionalment dominada pels EUA i tots els homes de negocis han de parlar i parlen la llengua anglesa. L’Organització dels Estats Americans rau a Washington, el tema econòmic actual més important són els intents de l’Administració Bush d’extendre-hi la zona de comerç lliure, sobretot a Colòmbia, en contraposició a l’alternativa de Chaves, Morales i Lula. Tot això es discuteix a reunions sense la participació de representants de Madrid, que només són invitats a trobades periòdiques de turisme polític sense conseqüències ni substancia.

Els darrers anys el govern xinès ha penetrat també fortament al mercat sud-americà i els japonesos mantenen bé el peu que tenen al Perú. Els russos ara estan fer tot el que poden per penetrar també. Tot això és bo per a Amèrica Llatina que fins ara havia depengut exclusivament dels veïns del nord

Espanya i Llatinoamèrica

És molt difícil sumaritzar què pensen els sud-americans d’Espanya. El passat colonial el veuen molt malament: els nens llegeixen a l’escola com els indis van ser exterminats, la corrupció i crueltat dels governants espanyols, l’esclavitud que van introduir, els atribueixen el desastre político-econòmic que en va resultar. La gent com s’ho prenen? En general bé. M’he trobat molts que s’alegren de parlar amb un espanyol. Sang pura espanyola a molts llocs és un amena de títol aristocràtic. A Nova York tots són molt amistosos. Miren amb orgull la presència espanyola a la UE i veuen el nacionalisme català molt negativament com a un obstacle o retrocès i una amenaça a la percepció d’importància de la seva cultura. Voldrien una Espanya gran i forta per sentir-se més importants ells mateixos.

El concepte de Llatinoamèrica del govern de Madrid no és sinó una defensa final de l’imperialisme espanyol, una reivindicació de fundació poc clara, que existeix només, com deia l’Enrigue entre llatinoamericans exiliats.

I de segur ni l’Obama, ni els EUA, ni Xina, ni Rússia, ni sobretot els països americans individuals, necessiten ni volen per res l’assistència de ningú de Madrid per parlar entre ells.

Les Nacions Unides (canviant de tema)

L’edifici de les Nacions Unides a l’East Side ja es fa vell i si no l’arreglen aviat no s’hi podrà treballar més. Des del punt de vista arquitectònic, aquest edifici tan racional i minimalista ha tingut sempre mala premsa, encara que ara es veu molt reivindicat. En qualsevol cas, és un dels punts més visitat de la ciutat. Ara que només els turistes  el visiten. Els novaiorquesos odien les NU i les molèsties anuals de l’Assemblea General (cap a la Mercè) amb obstacles del tràfic encara pitjors que les usuals i caravanes de gent desconeguda amb protecció gairebé militar. Tots engeguen un discurs que ningú se sent excepte els propis votants al país d’origen. I les manifestacions de gent desconeguda que no importen ningú a la ciutat. Ja els hi va dir l’ambaixadorde Reagan un cop: “You are welcome to sail away from the shores of New York” A més la gent que hi treballen no paguen impostos.

Projectes de renovació

Ja en els darrers temps de Kofi Annan la necessitat d’una renovació s´havia fet evident. El primer projecte, com no s’estan de res, era construir un segon gratacels a un parc públic a poca distància. Caram. Només que això d’edificar a Manhattan és un problema molt greu i que els novaiorquesos no volen sentir parlar de perdre parcs, per petits que siguin. A la qual cosa caldria afegir, com sempre, que les NU sén poden anar a …. No ho escriuré, però l’afecte de NY per l’ONU ja està ben documentat.

Després van començar a a buscar edificis buits a Queens, a Brooklyn… Sí que n´hi havia, però els senyors ambaixadors no volien anar tan lluny en vista del tràfic. I evidentment no es pot esperar que aquesta gent prengui l’autobús o el metro. I ara… Al final, vaig llegir ahir al NYTimes que es quedaran a Manhattan però no a un sol edifici sinó a diferent llocs mentre tot es refà: electricitat, aire condicionat, seguretat, comunicacions, oficines, parets interiors, espais col.lectius, etc. No llegeixo en canvi què faran amb el Consell de Seguretat o l’oficina del Secretari General o l’Assemblea General.

Però el NYT ens dona una dada important: el nombre de seients al Consell de Seguretat no s’ampliarà. Com ja fa temps que sospitem molts.

Joanot 

Tags: intel.lectuals, Llatinoamerica Nova York Nacions Unides ONU renovacio

 La pobre Mary

Tots els immigrants hem vingut buscant una vida millor i la llibertat que no sempre existeix al país d’origen. Hi ha qui prospera, hi qui no, però a pocs els tanquen tota la vida sense haver fet res, com li va passar a la irlandesa Mary Mallon.

La Mary va arribar a Nova York l’any 1884 quan tenia 15 anys.  Probablement va venir perquè hi havia misèria a Irlanda, un país que no podia assolir la prosperitat sota la tutela colonial britànica . Probablement ella i els seus pares havien patit fam. No tenia educació ni ofici i com tantes altres dones irlandeses va haver de començar a treballar de minyona. Després d’un parell d’anys va esdevenir cuinera.

La Mary no fou mai una dona modèlica. No volia feina fixa. Treballava i quan havia estalviat uns quants dolars, se’ls gastava amb el seu company, amb el que no va voler contraure matrimoni mai. No tenia bon caràcter (cosa que probablement va acabar pagant molt cara) i quan no hi era la mestressa, renegava, cridava i insultava. A vegades, fins i tot podia ser una mica violenta. Els que van anar a buscar-la a casa seva, van dir que a més era bruta i tenia el pis molt desordenat. Coses que potser eren veritat, i potser eren prejudici de gent benestant contra els  domèstics immigrants pobres.

El tifus

El tifus és una infecció intestinal causada per una Salmonella que era és  poc comú, però abans dels antibiòtics era una malaltia greu del què es moria la gent. A primers del S. XX, la cosa no estava gens clara, però se sabia que la malaltia era causada per la Salmonella typhi i que s’adquiria només menjant o bevent coses infectades, no pas per contacte directe entre malalts. De fet ara afegiríem que aquest organisme només es troba en les excrecions dels pacients infectats. El que cal tenir en compte és que a primers del S. XX la higiene no era com ara i la gent no es rentava les mans tan sovint, o sigui que si una persona infectada tocava el menjar, tothom que el prenia es posava malalt.

Els problemes personals de Mary Mallon van començar a l’estiu de 1907 amb la seva fatal estada de minyona-cuinera a la llar  llogada pel banquer novaiorqués Warren a Oyster Bay (un suburbi llunyà de NY a Long Island)  prop de la platja. Primer una de les nenes de la família va contraure el tifus, després la seva mare, després dues minyones i un jardiner i al final una altra filla, tot plegat sis persones. La Mary va haver de cuidar tothom, però després de la mort (sí, la mort) de la primera nena, que ella havia cuidat personalment se´n va anar.

Un detectiu fa fortuna gràcies a Mary

El propietari de la casa d’estiueig es va quedar esverat.  Si el cas no s’aclaria, ja podria enderrocar la casa perquè ningú més li llogaria. Així és com va decidir contractar un jove enginyer civil novaiorqués anomenat George Soper que ja tenia experiència amb el tifus i s’interessava per problemes mèdics. De fet, aquest senyor es un dels fundadors de l’epidemiologia medica.

En Soper va investigar els casos recents de tifus a llars particulars a Manhattan i va identificar la cuinera Mary Mallon com a únic enllaç entre tots els brots. Ho va confirmar investigant tots els llocs on havia treballat la Mary des de 1900. És que ella se n’havia adonat? Pregunteu massa.

El problema de Soper és que la Mary era una dona ja als trenta-tants amb salut de ferro que no havia estat mai malalta. El detectiu, un dels primers epidemiòlegs coneguts, va trobar un article que descrivia la possibilitat de silent carriers, gent (portadors)  que transmetien la malatia sense saber-ho i sense haver-la patit, cosa que no era coneguda per les autoritats encara. En qualsevol cas, la Mary fou el primer cas trobat.

Soper va decidir presentar-se a Mary a la cuina on treballava. La trobada va acabar molt malament. En Soper diu que ell va mirar de ser amable, però li estava espetant a Mary que ella era responsable per malalties, fins i tot mort de molta gent, que era un perill públic  i  que en Soper  necessitava mostres de les seves matèries fecals. Apart d’això, és evident que la seva mestressa la posaria al carrer en l’acte. La Mary era mal parlada i es va tirar damunt en Soper amb una forquilla de cuina, de les que s’usen per tallar carn. En Soper es va donar a la fuga.

Al poc temps Soper  es va presentar a l’adreça particular de la cuinera, un pis miserable  que compartia amb un nòvio. La segona entrevista va acabar igual de malament. La Mary no havia fet res i no volia que la molestessin. En Soper no volia afluixar:  l’endemà va tornar a la càrrega amb un company i encara va ser pitjor. Aleshores en Soper se´n va anar al Departament Municipal de Salut Pública i va denunciar la Mary (i es va fer famós publicant una descripció del cas)

Al poc temps una inspectora de salut pública, una metgessa (que acabaria escrivint un llibre sobre la Mary) es va presentar demanant-li també  caca pel laboratori.  Fóra, fot el camp, devia ser més o menys la resposta. Però la metgessa ja l’havia avisat. La tria era entre fer-ho per les bones o les dolentes. Als pocs dies la doctora va tornar amb cinc policies a buscar-la. Seria per les dolentes.

La Mary ja s´ho esperava i els va veure venir. Prenent a la mà un altre cop el seu famós ganivet de cuina, va obrir la porta i es va tirar cridant damunt la metgessa a l’escala. Sorpresos, tots els agents de l’ordre van fugir cap a la porta i la Mary va desaparèixer.

Van trigar cinc hores a trobar-la, però hi havia petjades humanes i una cadira al costat d’una cleda que donava a la casa veïna. Allà la van trobar, amagada dintre d’un petit armari sota l’escala. Se la van endur a la força, enlairada entre tots i repartint llenya. La van ficar a una ambulància on se li van haver se seure a sobre. La doctora escrigué que semblava com si fos una lleona rabiosa.

Tancada a North Brother Island

De primer no van trobar els bacils del tifus,  però al final van aparèixer on havien d’estar. La Mary fou tancada a l´Hospital Municipal Riverside de malalties infeccioses, que es feia servir per quarantenes. Estava situat a un lloc perfecte, la petita illa de North Brother (germà del nord, així anomenada perquè hi ha un germà del sud a poca distància). Li van donar una caseta petita amb una sola cambra i allí es va passar més de dos anys.

La ràbia de la Mary, demostrada a les seves cartes, era indescriptible. Ella no havia fet res.  El Govern pot tancar la gent sense raó? Com t’agradaria que anomenessin la teva dona “Typhoid Mary”? Com podien fer Cristians una cosa tan injusta? Dibuixos seus apareixien a la premsa. Tothom la tractava de perillosa i dolenta. Sembla que no li havien explicat el cas bé del tot. Sempre preguntava que quan la deixarien anar. Al final una  infermera li va respondre que la Mary era un cas sense esperança. Mai, era la terrible resposta.

Gràcies a l’ajut del company (que al final la deixaria plantada) va litigar contra la ciutat exigint la seva llibertat. El cas va tornar a entrar  a la premsa diària, on hi va haver tota mena de comentaris, sovint horrorosos. Hi havia poca gent que simpatitzessin amb ella. Una nena havia mort. Així i tot el tema dels drets civils d’una dona innocent van començar a preocupar.

La Mary Mallon va perdre el plet i va ser tornada a l’illa per passar-hi la resta de la seva vida. La llei afavoria la posició de l’Ajuntament.

Llibertat. Mary Brown apareix del no res.

Però al mateix temps, l’administració municipal de Nova York havia canviat i hi havia un nou Regidor de Salut Pública. Aquest senyor va decidir alliberar la Mary a canvi d’una promesa que no tornaria a treballar mai més de cuinera. Però ella deia que no sabia fer res més. Li van trobar una feina rentant roba (amb sabó i aigua de safareig com es feia abans), que és una feina avorrida i mal pagada. Va desaparèixer i ningú la va poder trobar pels propers cinc anys, que ningú sap on els va passar.

El 1915, ai las, una notícia va commoure la ciutat de Nova York: un brot de tifus havia aparegut a la maternitat de l’Hospital Sloane (desaparegut fa temps). Hi havia 25 malaltes del tifus i aviat dues fatalitats. El famós expert George Soper fou contractat també en aquest cas. Era la persona més indicada. Després de mirar-se el cas, en Soper no va dubtar ni un segon: va tirar pel dret cap a la cuina, on es va topar de nassos amb la Mary Mallon, ara anomenada Mary Brown. Aquesta vegada, n´hi havia prou, van pensar tots.

La carrera de Mary s’havia acabat amb 47 malalts i tres morts.

Tancada per sempre més

La Mary fou conduïda al seu lloc de detenció a North Brother Island, a la mateixa caseta que havia tingut abans de ser alliberada, a la que passaria els darrers 26 anys de la seva trista vida.

Amb el temps probablement es va resignar. Vés quin remei! Es deixava fotografiar. Va donar alguna entrevista, encara que els periodistes no podien acostar-s´hi ni tocar res (una exageració molt gran). Va començar a treballar fent feines domèstiques i netejant a l’Hospital. Al final la van deixar treballar de laboranta al laboratory microbiològic, on feia feines com netejar ampolles i contenidors.

Fins i tot la van deixar algun cop sortir de l’ illa i anar a Nova York, a visitar una certa família a Queens que ningú sap qui eren. Però es veu que no era ben rebuda. Tothom li tenia por. No tenia no obstant cap altre lloc on anar i poc a poc s’havia fet massa gran per escapar-se.

Es va quedar estesa al llit, paralitzada, d’un atac de feridura el 1932. La van ficar a una habitació a l´Hospital, on va viure encara 6 anys, morint el 1938. Poc temps després el Riverside Hospital fou tancat i abandonat. Li van fer una autòpsia, li van trobar bacils del tifus a la vesícula biliar i la van cremar.

L’illa North Brother està situada entre el Bronx i Rikers Island (on es troba la presó de la ciutat), prop de l’Aeroport de Laguardia i només a uns 500 m de la costa del Bronx. Després de la guerra mundial l’illa fou rehabilitada per servir pel tractament de juvenils adictes a drogues i fins i tot hi van obrir una escola. Va fracassar. Avui en dia, l’illa que conté uns 15 edificis en runes, està tancada al públic i coberta per vegetació. Està prohibit posar-hi els peus sense permis de la Coast Guard,  però a l’Ajuntament o al Govern de l’Estat de tant en tant surt algú que hi vol fer alguna cosa.

Final

La Mary fou la víctima d’un abús esfereïdor, probablement desfermat per discriminació i prejudicis contra les dones, els irlandesos, els domèstics, els pobres… i la gent malparlada.

El Departament de Salut Pública sabia o hauria hagut de saber, si no al començament, després d’algun temps, que no hi ha cap necessitat de tancar als portadors sans de bacils del tifus. Només cal prohibir-los l’accés a la preparació del menjar i vigilar-los, si cal.

Potser algú pensarà que la Mary s’ho va buscar tota sola per escapar-se i causar una nova desgràcia coneguda a la maternitat. Caldria ficar-se al seu cervell. Ella es pensava que tot eren fantasies i no s’ho va creure mai. A mes van trobar poc després a la ciutat un altre  portador anomenat Alphonse Cotils que havia causat brots de la infecció i era propietari d’un restaurant. Li van dir que canviés de feina però al poc temps el van tornar a trobar fent la cuina. Li van fer firmar una mena de jurament que no entraria mai mes a la cuina, però no li va passar res.

La Mary va causar 47 contagis i tres morts,   però un home d’origen italia que era lleter a Camden (Nova Jersey) va causar 122 malalties i 5 morts. Va estar tancat dues setmanes i alliberat amb instruccions.

Això sí, cap d’aquests dos és tan famós com Typhoid Mary.

Joanot

“Outsourcing”: Quan la feina se’n va a l’estranger llunyà

“Outsourcing” és una paraula terrible, odiada i temuda a tot el territori dels EUA però molt estimada com a font d’estalvis a les oficines dels directius de grans empreses. És molt senzill: quan una certa activitat o servei surt massa cara, l’empresa s’estalvia diners enviant-la a l’estranger, on els sous són més baixos. És el mercat lliure que tot ho anivella: els sous al país beneficiat pugen i els sous del país donant baixen. Els dels directius naturalment pugen sempre, sobretot quan aconsegueixen augmentar la rendibilitat econòmica de la casa. L’argument dels sindicats en contra és sempre que les empreses americanes no insisteixen al contracte en fer respectar les mateixes lleis del treball, de seguretat i de protecció ambiental a Mèxic com als EUA. És clar que no, perquè si ho fessin no s’estalviarien diners.  Quines coses de demanar!

L'”outsourcing” funciona no sols amb l’estranger. Interiorment també, perquè cal recordar que hi ha grups de treballadors amb sindicat i grups de treballadors que fan la mateixa feina sense sindicat. Diguem que l’empresa veu que les dones de la neteja són massa cares perquè porten anys amb la companyia i han guanyat millores de sou cada any i tenen molts beneficis secundaris, com ara caixa de pensions, certes assegurances, etc. Doncs la solució és fàcil: el departament de neteja queda dissolt i els empleats acomiadats i la feina se li dona a una companyia independent que la fa a la meitat de preu. No és que els antics empleats es quedin al carrer, no. La segona companyia els ofereix la mateixa feina que tenien abans a la meitat de sou i sense assegurança de malaltia. El capitalisme és fantàstic. “Outsourcing” és una eina útil. Expliquen sempre que ens en aprofitem tots, perquè els nostres fons de pensió tenen accions de la primera companyia, potser fins i tot de les dues. Si ells ho diuen…

NAFTA, oh rats!

A Nord-Amèrica hi ha un tractat anomenat NAFTA, del que hom ha parlat molt durant les eleccions. Anomeneu-la davant certs grups de treballadors i si no aneu amb compte, us escanyaran (“rats” és un renec). Però si esteu en companyia de mexicans, no se la pot atacar. Aquesta Associació de Comerç Lliure a Nord-Amèrica, que tants voldrien abolir, inclou els EUA, Canadà i Mèxic i no és ni ben tros igual que la UE. El resultat principal de la NAFTA és que fa molt fàcil per a qualsevol companyia tancar la fàbrica als EUA i traslladar-la a Mèxic, perquè la companyia pot importar els productes mexicans sense tassa. I així és com cada dia es tanquen més i més fàbriques als EUA. I cada dia més i més treballadors es queden sense feina i acaben treballant per la meitat de sou sense assegurança de malaltia (i a gràcies).

Ciutats moribundes

Amèrica era un gran país industrial amb fàbriques enormes, les millors del món, però ara cada dia se´n tanquen més i més i aviat el país estarà dedicat només als serveis, les finances i la recerca.

Hi ha exemples astoradors. Vigileu que no passi el mateix a Catalunya.

Hi ha algú a qui no li agradin les antigues locomotores de vapor? Potser queda encara qui se´n recordi de les magnífiques locomotores model Santa Fe. Què n’eren de maques! N´hi ha que estan als museus. Queden reproduïdes als trens elèctrics.

Gairebé totes les locomotores de vapor del món van ser fabricades a una ciutat al nord d’Albany (Capital de l’Estat de Nova York) anomenada Schenectady. Aquest ciutat estava de camí a la glòria: a més de les màquines de tren hi va ser fundada la gran General Electric. Imagineu-vos el futur! I no us espanteu del present tan trist. L’altre dia no tenint res més a fer, hi vaig anar en cotxe. Quina ciutat tan lletja, pobra i trista! Es veu que ara acaben de descobrir  la indústria de les llars per a jubilats. I GE els ha regalat un parc davant del jutjat, perquè se´n recordin de quan la companyia hi era.  D’alguna cosa han de viure, pobrets.  Jo no hi aniria pas a una d’aquestes llars.

I Buffalo, que era una de les ciutats industrials més importants no sols de l’Estat de Nova York sinó del món a finals del S XIX? Quan la indústria pesada va plegar ningú va saber com substituir-la. I cada any des d’aleshores la ciutat ha anat de baixa i encara no ha tocat fons. Té un centre massa gran i espectacular per a una ciutat trista i pobre. Les cases són baratíssimes. Tenen sort de tenir a les rodalies una atracció coneguda, anomenada Cataractes del Niàgara.  Sempre hi ha turistes despistats que van a Buffalo com si hi hagués alguna cosa.

Hi ha gent que no entén perquè s’anomena Buffalo si a Amèrica no hi ha hagut mai cap mal  anomenat “buffalo” (en realitat un bisont).  És un secret. No li digueu a ningú però és que fa segles grups de caçadors de parla francesa es van instal.lar a la vora del riu tan maco que hi ha, el quan van anomenar Beau Fleuve”.  Això no ho sap gairebé ningú.

Ara surten els Indis al Telèfon

Els serveis d’atenció als clients són un punt fluixíssim de les grans companyies a tot arreu del món. El suport telèfonic és sovint incompetent, sempre lent i a vegades  fins i tot desagradable i groller o desconsiderat. Així i tot costa molts diners.

Fa anys les grans empreses nord-americanes van descobrir també l'”outsourcing” per als serveis telefònics. És clar que els americans només parlen anglès, però cal recordar l’èxit lingüístic tan gran de l’Imperi Britànic. Sobretot els indis, que com els catalans són bilingües: tenen una llengua materna amb alfabet propi que no entén ningú fora del territori, i a més aprenen anglès que adopten com a segona llengua. La diferència és que l’anglès és una llengua que es parla a tot el món i que l’aprenen perquè volen. Les coses que són útils no cal imposar-les.

A més els indis són bons amb la tecnologia i la informàtica i són molt respectuosos, i quan viuen  a la Índia, cobren molt menys que els telefonistes americans. Amb els satèl·lits la distància ja no és res.  Són els candidats perfectes per a l’outsourcing de tots els serveis d’atenció al client telefònic.

Els cal estudiar una mica abans de poder fer-ho. Els donen classes de vida als EUA, de geografia i de certs costums, a més del coneixement propi de la companyia que representen. Molts indis tenen un accent terrible, però això la majoria de gent ho pot millorar. Avui llegeixo que Citibank, el gran banc en perill, acaba de vendre la companyia d’outsourcing que tenien a l’índia, que organitzava outsourcings per qui els necessites. Diuen que havien considerat oferir metges radiòlegs per interpretar a l’India totes les plaques de raigs X fetes a Amèrica.

Bancs, companyies de telèfon, proveïdors de l’Internet, venedors… totes les companyies grans tenen contractats els serveis telefònics a l’Índia. Els indis no són els únics: també hi ha les Filipines, la Federació Malaia, Indonèsia i segurament d’altres. La Xina no, perquè els xinesos tenen un problema massa greu amb l’anglès.

A vegades passen coses divertides. Jo li vaig explicar a un indi per telèfon l’altre dia que visc a Manhattan. Després d’un silenci, em va preguntar si això és a Nova York. I diuen que un altre va tallar a un client que encarregava un cotxe de lloguer i volia quedar en un lloc exacte per trobar-se “Senyor, no cal que es preocupi: el cotxe l’esperarà a l’aparcament de l’edifici” El pobre home es pensava que els edificis a Nova York tenen lloc per a un aparcament envoltant la urbanització, amb arbres i gespa, com els dels suburbis. Un altre no em va entendre quan li deia que el lloc on treballo està a la Cinquena. Què és la Cinquena? La Cinquena Avinguda. És un carrer això? Si, molt llarg. A Nova York. Un altre em va preguntar si el meu edifici està a una “gated community” (una urbanització voltada de muralles amb un guàrdia jurat a l’entrada). No n´hi ha d’això a Nova York. Una dona no entenia  perquè jo li deia que tot estava tancat si era dimecres. És que era el 1 de gener (que no és festa a tot el món). Finalment em recordo d’un dia quan la persona al telèfon d’atencio al client de Citibank tenia un accent indi tan fort que no el podia entendre. Vaig haver de plegar i deixar-ho córrer.

Com que visc aquí jo no sé si els espanyols també ho fan això. Als catalans ningú ens vol parlar en català, ni que la companyia estigui a Barcelona o Sabadell. Els indis segur que ho farien per diners si poguessin. I els sud-americans? Voldrien fer algun euro parlant pel telèfon amb clients  de l’estat? No sé, depèn de moltes coses, ja veurem…

Tags: Nova York outsourcing telefon servei d'assistència al c

Ja ho diu el títol d’aquest bloc: Nova York és diferent, i és diferent dels altres nord-americans i els nord-americans són diferents dels catalans. La raó és sempre la mateixa: és el resultat d’una barreja de raons històriques i ambientals, que cal entendre si es vol entendre com són els ciutadans d’un país.

El començament a la Pradera

Els EUA són ara i han estat sempre des del començament un país d’immigrants  (o emigrants, si us agrada més). Això tot sol els fa molt diferents dels europeus.

Cal posar-se al lloc dels immigrants originals britànics: els que van arribar a Plymouth el dia de l’Acció de Gràcies que tan aviat commemorarem eren protestants Puritans. Els qui van arribar a Jamestown i després a Williamstown, primera seu de govern britànica a Amèrica, eren més aviat Anglicans (que aquí als EUA s’anomenen Episcopalians). Quelcom que hagi estudiat la història d’Anglaterra de la Renaixença ja sens dubte reconeix el problema: els dos grups estaven a matar i de fet es van perseguir, executar i torturar mútuament unes quantes vegades. Després de la Reformació a Anglaterra, els protestants es van trobar dividits en dos grups: els anglicans que volien viure separats de Roma i que els capellans es casessin però mantenint una litúrgia i teologia gairebé iguals a les del catolicisme; els puritans que veien els bisbes i sacerdots anglicans com a institucions sacrílegues i volien que cadascú llegís en anglès i interpretés la Bíblia al seu parer. Ara que aquests dos grups havien arribat a les Amèriques buscant entre altres coses la llibertat de religió, començarien a perseguir-se i matar-se entre ells una altra vegada? Aviat s´hi van afegir altres religions: els luterans alemanys, els jueus sefardites del Brasil, els catòlics, els russos ortodoxos. Com acabaria? Hi havia perill.

Els pares fundadors, com els americans anomenen els autors de la Declaració d’Independència i de la Constitució, que eren homes de seny  van reconèixer el perill i van trobar una solució nova i original, que probablement és la forma definitiva de resoldre el problema: les religions ni serien adoptades oficialment ni serien simplement  tolerades: estarien al MARGE  i fora de la política. L’Estat no les podria ni afavorir ni prohibir ni tocar. Els americans serien per sempre més  lliures de triar i ningú els molestaria.

Desconfiança de l’Estat

Els europeus en general esperen protecció i ajuts del seu govern. Els americans, no. Només volen viure amb tan poc govern com possible. “Keep the government off our backs”, criden. Paguen els impostos més baixos del món industrialitzat, però contínuament es queixen dels alts impostos i volen rebaixar-los.

Una altra vegada, cal recordar qui eren i de fet qui som els emigrants americans. Eren (i som) gent que gairebé sempre van marxar del país original perquè en tenien prou d’abusos, de monarquies oligàrquiques, d’aristòcrates escanyapobres i alts impostos, perquè no volien aguantar antisemitisme i persecucions religioses i opressions, perquè en tenien prou d’haver d’estudiar ideologies, un dia del feixisme, l’endemà l´Stalinisme que deien coses rares i acabaven bastint camps de concentració. Perquè no volien seguir vivint a un lloc on no hi havia esperança d’un futur millor per als pobres.

I aquí els teniu baixant del transatlàntic a Ellis Island i arribant a un país enorme i obert. Amb imaginació ja podeu sentir-los cridant: Prou de Governs, Prou d’Impostos, Prou d’Exèrcits. Ara viuré tranquil amb la meva família i ja m’ocuparé jo mateix de resoldre els meus problemes. Si vull religió, ja me la triaré jo mateix.

I aquesta actitud es va transmetre a les generacions que van seguir i encara marquen el caràcter col.lectiu dels americans, que no volen saber res del govern i creuen moltíssim en la “self-reliance” que el meu Larousse tradueix molt malament com a independència però és l’expressió del desig de dependre d’ells mateixos només.

Armes de Foc

Molta gent ridiculitza els americans perquè es neguen a abandonar o reinterpretar l’article 2 del Bill of Rights que clarament (com acaba de decidir el Tribunal Suprem Federal) els dona el dret intocable de comprar armes. Diuen que a Europa això no passa encara que per exemple a Suïssa i Finlàndia el percentatge d’armes de foc en propietat privada és més gran.

A Nova York i a Washington tampoc no ens agraden les armes de foc. El Tribunal Suprem no ha prohibit mai als governs locals que regulin la possessió d’armes, només que les facin il.legals. A Nova York per comprar una pistola  cal tenir un permís que és molt difícil d’obtenir. I si la Policia et troba pel carrer amb una arma amagada la pagaràs molt cara. Dissortadament, els criminals encara poden prendre el cotxe i anar a estats el sud a poques hores de cotxe, com per exemple a Carolina del Nord i comprar-ne fàcilment. Però cal transportar lamercaderia i si t’agafen tindràs un problema molt gran.

La possessió d’armes es comprén només revisitant el passat del poble immigrant vivint tot sol a un país nou on calia practicar la “self-reliance” i defensar la família dels perills perquè ni havia ni ningú volia un govern. Va quedar enregistrat en l’esperit dels ciutadans per sempre més.

Els Baptistes  Evangèlics del Sud i l’Extrema Dreta Religiosa

Hi ha mols grups i grupets religiosos protestants, alguns formant part d’esglésies nacionals, altres simplement com a comunitats de veïnat que paguen un predicador pels sermons, casaments i serveis religiosos. A l’arrel de tots hi ha els Baptistes que de fet són els successors dels Puritans que van arribar d’Anglaterra i Països Baixos. Llegeixen pel seu compte i interpreten la Bíblia literalment i volen viure seguint les seves prescripcions.

Entre ells hi ha hagut grups extrems que s´han deixat utilitzar per esdevenir el braç de la dreta religiosa. Repeteixen sempre els solgans “socials”: estan contra l’avortament, el matrimoni gay, la contracepció, contra les aventures extramatrimonials, per l’ensenyament públic dels 10 Comandaments a l’escola. I gràcies al cinisme de Karl Rove, l’operatiu infame de George Bush que els va fitxar i convertir en la base del Partit republicà, també estan a favor de l’economia de mercat. No afavoreixen la justícia social sinó la caritat i generositat personals, com feien els primers immigrants. I afavoreixen entusiàsticament l’actuació d’Israel a Palestina. Un cop els jueus posseeixin tota la terra, Jeucrist tornarà per la segona vegada i a Armaggedon, com diu l’Aocalipsi, tindrà lloc la batalla final entre les forces del Bé i del Mal. Després d’això els jueus seran convertits al Cristianisme i serà la fi del món. S’oposen radicalment a la Teoria de l’Evolució i la lluita contra la ciència ja ha durat gairebé cent anys. Un dels problemes és que interpreten el mot “Teoria” malament com si volgués dir hipòtesi sense fonaments, que tothom pot rebutjar racionalment.

Aquesta és la basis del Partit Republicà. Aquests grups existeixen perquè existien al començament del país i s´han transmès l’actitud de pares a fills. Si un americà et dona el condol per una mort, et dirà sempre que “et recordarà a les seves pregàries”. I a un nen petit se li desitja “que Déu el protegeixi”. I els bitllets de banc diuen “In God we Trust”. I tots els perdedors i guanyadors d’una elecció accepten el resultat amb un discurs que acaba sempre en “Déu beneeixi Amèrica” De fet quan pregunten a Obama perquè s’oposa al matrimoni gay (qüestió absurda, posat que el dret familiar és de competència estrictament estatal i el President no hi pot fer res) l’Obama respon que exclusivament per raons religioses

Els Pares Fundadors i l’Elecció Presidencial

Molts es pregunten que perquè no hi ha elecció popular directa del President. Els Pares Fundadors van fer la seva feina a finals del S. XVIII precedint la revolució francesa i van crear una verdadera república, la primera que fou democràtica, l’edifici polític i constitucional més original i valuós que el món hagi vist mai.

Molts comentaristes han dit que els Pares Fundadors en la seva saviesa no es fiaven del tot del poble i van preferir fer elegir un Col.legi electoral de gent que sabés de què anava. Potser és veritat, però hi havia raons pràctiques.

En primer lloc la Constitució que van escriure establia clarament que totes les eleccions són exclusivament estatals i que no hi ha cap elecció federal. I així ha quedat. Sense eleccions federals l’elecció directa és evidentment impossible. Però encara es pot anar més enllà: les eleccions al segle XVIII consistien en reunions d´homes al veïnat amb discussió dels candidats, discursos de suport i al final un vot o en veu alta o alçant les mans o separant-se en grups (com es fa encara als Caucus). Evidentment aquest sistema no es podia quantificar i una elecció per un milió de ciutadans era impossible d’organitzar amb la tecnologia del temps. No va ser fins molt entrat el S XIX que es va inventar el “sistema australià”, el vot amb butlletes de paper que ho va canviar tot.

Perquè no ho canvien ara. primera perquè la Constitució no es toca sense motiu greu. després perquè ha anat sempre molt bé. En Lincoln, en Johnson, en Clinton van ser elegits també sense majoria de vots . En W també, però deixem-ho córrer. Era l’excepció. Si el Col.legi no es pogués decidir, l’elecció seria feta per la Casa de Representants, cosa que ha tingut lloc dues vegades, l’ultima a primers del segle XIX.

I els Pares Fundadors ho van preveure tot: els perills de la religió organitzada, els perills d’un Govern llunyà, la necessitat de garantir la independència de la gent i la necessitat de tenir jutges lliures i independents.

I sobretot van introduir la separació entre les branques executiva,  legislativa i judicial, un dels principis polítics més grans que s´hagin formulat mai

Tags: EUA Eleccions, Extrema Dreta Religió