10 set. 2008
Un Diumenge a ca´ls Xinesos de Flushing (Queens)
La Línia 7 del METRO
Jo sempre dic als visitants que haurien de visitar els altres “Boroughs” (o districtes judicials) de la ciutat, no sols Manhattan. Brooklyn és el més interessant. El Bronx és pobre. A Queens és on viuen els ciutadans de classe mitjana que no poden pagar els preus de Manhattan. A Staten Island deixem-lo córrer. Aquest Diumenge proppassat vaig decidir prendre un dels metros de Queens, el de la Línia 7, més conegut com a Orient Express i anar a la parada final, a Flushing (hi ha qui en diu Flu-Shing) on viuen milers de xinesos. Els turistes en general visiten Chinatown, al voltant de l’Ajuntament, a Manhattan i se´n van sense saber que hi ha un altre barri xinès, potser no tan espectacular, però molt més interessant, a Flushing, una part remota de Queens. Els xinesos de Chinatown parlen la llengua cantonesa i molt residents són originaris de Hongkong. Els de Flushing, en canvi parlen mandarí i mil altres llengües i dialectes que no sé identificar. Al començament tots els inhabitants eren de Taiwan però ara ja estan molt barrejats i han creat una zona comercial molt gran gairebé xinesa al 100%, on viuen molt de gust. Es com una ciutat xinesa moderna, sense turistes, on es parla i s’escriu relativament poc anglès.
La tirada amb el metro és llarga. Estudiant els passatgers, segons el lloc pel que passem es poden admirar les races i religions principals del món. Cal travessar sota terra i sota l’aigua l’East River. Després, poquet a poquet, bufant sota el sol de justícia, el tren puja a un tram elevat, que transcorre pel bell mig de Roosevelt Boulevard, un microcosmos de nacionalitats i llenguatges.
Arribem al Corona Park, on es troben els estadis de tennis. L’US Open s’està jugant. Veig gent dintre dels dos estadis principals. En Nadal encara no ha begut l’oli, però un dels estadis replendeix amb el llum emès pel Federer . La parada següent és l’estadi Shea de béisbol, on juguen els Mets. Al costat ja gairebé han acabat de construir un segon estadi nou, el Citifield. La temporada vinent estrenarem dos estadis de béisbol a Nova York i un de football a Nova Jersey. Tothom construeix estadis nous amb palcs i seients de luxe. Deuen tenir diners. Al costat de l’estadi vell, veig un anunci: Sou fans dels Mets? Compreu-vos a bon preu seients de l’Estadi Shea de record! Quin acudit tan ximple. Qui compraria seients del Camp Nou?
Els carrers de Flushing
Els carrers estan tan plens de gent com les Rambles. Es natural: la tarda és magnífica, fa sol, la temperatura ha baixat i ja és agradable. I els xinesos amb els qui comparteixo els carrers són una població urbana i volen sortir dels habitatges on viuen tancats. Tenen alguns parcs, no gaires. A mí m’agrada molt el Jardí Botànic, on sovint s´hi veuen casaments a un hemicicle molt maco, però avui vaig en una altra direcció.
Flushing és una zona comercial coberta de cartells en xinès, amb una botiga al costat de l’altra, amb venedors ambulants de llibres i de menjar. Hi ha molts Restaurants. Alguns estan especialitzats en el Dim Sun, allò de les cosetes petites que per als meus amics xinesos és la cosa millor que es pot prendre per un àpat i que ara s’està posant de moda per tota la ciutat. Els establiments bons sembla que estan sempre al primer pis perquè els clients no siguin molestats per la gent i els sorolls del carrer. També hi ha moltes galeries de minibotiguetes petites que venen de tot: vestits de dona, sabates, rellotges, menjar, roba interior. Baixo una escala i em trobo amb un restaurant petitó (una fonda?) que és evidentment només per nadius de l’Est. Els clients estan asseguts en una de dues taules comunals. El dinar o sopar es compra a l’entrada: hi ha tres pots grans calents plens d’un líquid espès i gelatinós amb trocets de carn i de verdures nedant per dintre. El contingut dels pots té tres colors diferents. Probablement l’olor també és diferent però no goso ensumar res. Veig un xinés que entra, treu menjar de dues de les calderes amb una cullera molt gran, s´ho posa a una mena d’escudella o tassa i va a la caixera. La noia s’ho mira breument i cobra. M’en recordo que jo a d’entrar tenia gana. M’atreviré o no? Estaria bé: el menjar és de color vermell, blanc o groc i marró. Els colors vermell i marró em farien il.lusió, però potser podria provar els tres. M’ho penso i m’ho repenso. Doncs apa, sí. Si no puc menjar-ho com que ja he pagat me’n vaig i s’ha acabat. Però aquesta vegada és que no. Jo crec que els altres clients s’haurien admirat molt si jo m’hi hagués assegut. Ara que la pròxima vegada, segur que sí que ho faig.
Una cosa que sí que m´ha agrada molt , són els molts forns-pastisseria-cafès que hi ha. Entres i agafes una plata i unes pinces i tries entre les coses que ofereixen, pans dolços plens de coses inesperades, com ara carn de bou, peix, mango, crema, cacauets, préssecs. També tenen pastissos molt interessants. Ho portes a la caixera i si vols pot seure i consumir-ho. Estan molt bé de preu.
Veig a una d’aquestes pastisseries una senyora negra amb un nen d’uns deu anys que està triant un pastís molt gran darrere el vidre, però el noi el vol veure fora abans de dir que sí a la mare. Es dificultós treure’l sense fer malbé la decoració del pastís triat o dels que hi ha al costat omplint l’estanteria, però una dependenta xinesa molt joveneta ho fa amb una habilitat increïble, com si estigués movent peces de domino: a la dreta, a l’esquerra, afluixa, un xic més endavant, treu un altre pastís, fica’l a un altre lloc. Un art. Miraculosament el pastís triat apareix damunt el mostrador intacte. El nen somriu. La mare no tant, perquè ha de pagar.
Vida Cultural i Política
Hi ha parades de llibres nous, sovint com és natural diccionaris. Se m’acut que en canvi als barris immigrants de Barcelona probablement no es poden comprar diccionaris catalans pel carrer. Els amos d’aquestes parades són indis, no xinesos, però també es veuen botigues grans de llibreters xinesos, amb molts DVDs de pel.lícules i CDs. Hi ha revistes tant de Taiwan com de la RPX. Molts llibreters no venen res en anglès. Veig les piles de llibres a les taules. Com els àrabs i els israelians, els xinesos escriuen començant a la nostra darrere pàgina. Què deuen dir els llibres? Quina frustració tan gran no entendre res de res. La imaginació vola. Seran llibres de cuina? D´història? Novel.les roses? Llibres eròtics? No se sap. No ho diu enlloc. No es pot preguntar. Jo ho sé: contenen la saviesa oriental, els secrets meravelloses de mags, bruixots imperials, flors de tots colors, ocells magnífics, tantes coses que només ells saben! No m’havia sentit mai tan analfabet com avui. Com és possible que hi hagi tanta gent que no volen aprendre?
Als aparadors es veuen molts cartells electorals. A Amèrica no hi ha llistes de partit: tots els candidats estan recolzats per un partit però es presenten individualment. Tots els anuncis ensenyen fotos, que és molt necessari perquè altrament pel nom tot sol no es podria saber si el candidat és un home o una dona. Gairebé tots els anuncis electorals són bilingües (per tria, no imposició de ningú) però n´hi ha que estan només en xinès. Què deuen prometre? Que també enreden o està prohibit entre ells? Els xinesos tenen poques manies, són treballadors i tiren pel dret. No es preocupen massa de minúcies legals ni de coses prohibides mentre estiguin en confiança. Com que es fan ciutadans tan aviat com poden, estan organitzant tenir pes polític.
Passo davant d’una antiga sinagoga amb una casa molt gran. La sinagoga té vidres de colors amb imatges, com les esglésies cristianes. Fa alguns anys, abans que arribessin els xinesos, Flushing era predominantment un barri jueu. Però vells i ruïnosos com són aquests dos edificis, són macos. Fa temps que hi ha un anunci a l’exterior oferint-los per vendre. El terreny es tan gran que sens dubte una immobiliària el comprara, derrocara els edificis i hi construirà un edifici. Noi, quina sala d’estar tan maca i gran per donar festes i rebre amics faria el temple. Potser massa gran. Ho deixo córrer. Ben pensat, hi cabrien moltes famílies xineses dintre.
Els xinesos no semblen tenir gaire preocupacions religioses, a diferencia de molts altres immigrants, que aviat comparteixen molts dels interessos dels americans. Als turistes els estranya però l’Espanya Imperial també era molt religiosa. Quina fortalesa deu donar saber que Deu mateix esta al costat teu en tot el que fas!
La ciutat els ha bastit al barri una biblioteca molt maca i gran. Hi he entrat sovint. Tenen de tot tant en xinès comen altres llengües locals i sobretot molts audiovisuals i cursos d’anglès. Es una qüestió de temps: tots acabaran parlant l’anglès i els seus fills fugiran de Flushing per barrejar-se i ser igual que tothom i altres immigrants prendran el seu lloc. Sempre ha estat així.
Hi ha molts repartidors de volants i anuncis pel carrer. No s’entén què ofereixen. Evidentment no tinc cara de xinès perquè molts em veuen i no em donen res. Però una dona que porta un cartell damunt un pal és molt insistent. Jo responc que no, gràcies, sigui el que sigui. Ells indignada, em persegueix i al final entenc què diu: Massage, massage. Home, francament, probablement només ofereix massatges de debò, però contractar un massatge pel carrer d’una desconeguda… No, gràcies. Un català que es cuida pot viure molts anys
Finances
Tots els xinesos que conec ho fan molt bé amb els diners. Diuen que pel nivell d’ ingressos, sovint tenen estalvis increïbles. Me’n recordo que fa anys això mateix també es deia dels catalans. Deu ser veritat perquè aquí, com a Chinatown, es veuen moltíssims bancs, no sols els locals sinó també d’altres amb noms exòtics. D’alguna cosa deuen viure. Fins fa poc els xinesos tenien un sistema de bancs familiars amb un vellet de la família que guardava els diners i els garantia amb la seva paraula d’honor. Però es veu que amb el progrés les coses interessants desapareixen.
Flushing té una posició privilegiada per a la gent que viuen a Long Island perquè si és aquí on vius, està a l’entrada de NY. Per això molts matrimonis xinesos venen al matí en cotxe de les seves llars suburbanes a LI, aparquen a un dels garatges i prenen el metro o un tren (o un taxi) cap a Manhattan. Al vespre es tornen a trobar davant del cotxe. Els dies es fan molt llargs.
Veig pel carrer una dona rossa, blanca, d’uns quaranta-tants que ha anat de compres i ara espera l’autobús. Estic aturat un moment i la sento parlar pel mòbil. Té accent de Madrid . Em cal reflexionar. Potser va baixar de l’avió al JFK fa anys com jo plena d’il.lusions i convençuda que faria fortuna… Potser n’ha fet i jo no ho entenc. Me´n vaig.
Em fan gràcia les botigues barates que venen de tot per menys d’un dòlar. Els passadissos són molt estrets. Si topes amb un badoc que només mira, et quedes atascat. Arribo a la caixa a pagar per una coseta, a temps de veure una escena ridícula. Un jove d’aparença xinesa, ben vestit, entra i li diu a la caixera en un anglès perfecte, que ha vingut a parlar de la feina que anuncien. Però és que la caixera gairebé no parla anglès i no entén de què va. El jove que parla poc o gens de xinès s’explica: la feina de l’anunci. Anunci? Quin anunci? Aquí no tenim cap anunci i no oferim feina. Frustrat el jove se´n va a la porta de vidre i assenyala un cartell en xinès que hi ha pegat al vidre. Aquí, aquí ho diu. La dona surt i camina cap a la porta. I es fot a riure. El jove no sap llegir bé el xinès i es veu que ha confós l’ideograma amb una altra cosa ben diferent. Se´n va amb la cua entre les cames. Trobo que la botiga era miserable i no li hauria agradat
Déu-siau
Adéu, fins la pròxima. El metro està encara buit a aquest barri. Davant meu seuen un noi i una noia molt jovenets i modestos, sens dubte estudiants de High School. Ell sembla xinès, ella hispana. Porten bosses amb llibres escolars (en diumenge?) i ara comparteixen tan contents els auriculars d’un iPod. Quina imatge per a Nova York, un model de com acabarà aviat tot el món! Barrejat. Mestissatge total. I tothom encantat. I no passa res.
No hi ha resposta