Els EUA són diferents

A mi em fan por els terratrèmols. Només n’he viscut un i era molt fluix. Em va espantar no perquè em posés en cap mena de perill personal sinó perquè em va fer viure íntimament la feblesa del nostre gènere. Resulta que quan la Terra en té prou de nosaltres, no passem de ser com formiguetes caminant per una superfície que el planeta pot sacsejar, eliminar i destruir tant i com vol.  Igual que els gossos quan  volen sacsejar alguna cosa a la pell que els molesta. I no tenim cap recurs i poques defenses. No és que els homes no siguem res, però som poca cosa.

El sisme del què vull parlar no és el més fort registrat mai (l´honor se l’emporta un altre a mig segle XX a Xile) però potser és el més notable. No se sap quanta gent va morir o va ser ferida, però probablement van ser pocs . En parlarem més abaix. Aquest cataclisme és recordat per les coses extraordinàries que van passar, no pas per les víctimes que va causar.

New Madrid

New Madrid en els nostres dies És una ciutat petita de poca importància a l’estat de Missouri, al sud dels EUA. En aquell temps era part del Territori de Luisiana i havia estat fundada a la vora del Riu Mississipi prop de Tennessee. Perquè ens entenem, la ciutat coneguda més pròxima seria Memphis, Tennessee (on juguen els Grizzlies dels germans Gasol) però en aquell temps Memphis encara hi era.

Al territori vivien molts més indígenes que blancs. Gairebé tots els europeus eren agricultors, pioners que havien abandonat el marc atlàntic fundacional dels EUA i havien començat l’expansió cap a l’Oest oberta per la navegació del Mississipi. Entre ells hi havia immigrants, i un d’ells devia provenir d’una certa vila al Sud-oest d’Europa , però no en queda cap constància. Vivien a cases de fusta construïdes per ells mateixos. Els pioners eren gent dura i valenta. Corrien els temps de la fi de les guerres napoleòniques.

Aquell any de 1811, els indis i molts blancs estaven molt preocupats pels signes celestials rebuts avisant d’un gran desgràcia que s’apropava : un cometa molt brillant i gran amb una cua molt maca que va durar mesos i un eclipsi de sol. Ningú sabia interpretar-los, però segur que eren  senyal dolents.

El sisme comença abans de Nadal

Era exactament el 18 de Desembre a les 8:15 del matí hora local quan els residents van percebre els primers sacseigs d’un terratrèmol d’intensitat 8 a l’escala Richter. No sabien encara el martiri que els esperava durant els tres mesos pròxims. Les pèrdues humanes foren limitades gràcies a la poca població i a les cases de fusta que són elàstiques i no són tan perilloses quan s’ensorren com les de pedra o ciment. El desastre més gran del que queda constància fou la destrucció d’un poblat indígena per un tsunami originat al Mississipi. Tots els residents van morir ofegats.

Hi ha descripcions notables del succés. Un home explicava que  ell i la seva dona es pensaven que havien tret fora de la casa tots els nens, però van notar que el més petit de tots s’havia quedat al bressol. El sostre ja estava ensorrat però el pare s´hi va tornar a ficar a buscar el nen. Li fou impossible caminar les quatre passes de distancia degut a les vibracions. Al final va arribar al bressol arrossegant-se per terra. Van quedar poques parets dempeus des del començament de la tragèdia.

Avisant que els mals temps només acabaven de començar, després d’unes hores de calma a les 16:15, el segon terratrèmol, encara més fort (Richter 8.2) es va fer sentir. Diuen que aquest va durar dos dies sencers sense interrupció. Els pioners eren gent dura acostumada a aguantar les vicissituds de la vida capaços d’adaptar-se a tot i és per això que molts se´n van sortir vius. Les properes setmanes foren dolentes. Diuen que en les 14 setmanes que va durar es van registrar uns 2000 sismes separats. El cop de gràcia va arribar el 17 de Febrer amb un super terratrèmol escala 8.8, el pitjor de tots que va destruir les poques coses que quedaven i gairebé esborrar New Madrid del mapa. Sobretot va canviar visiblement la geografia local.

New Madrid estava al Sud profund, però el sacseig dels tres sismes es va notar fins a la Casa Blanca, on el President Madison espantat va interrompre la feina a l’Oficina Oval, i fins i tot a Nova York i Los Angeles, on les vibracions van fer repicar les campanes de les esglésies  totes soles  i diuen que fins al Québec. L’àrea total coberta pel sacseig van ser uns dotze milions de qm2 (L’estat espanyol per comparació en té una mica més de mig). Apart de la destrucció total de moltes cases, els supervivents van tenir el privilegi d’observar esdeveniments extraordinaris que ningú més al món ha pogut veure. Vet aquí uns exemples de la senadura de la terra:

El riu Mississipi va canviar la direcció del fluix de l’aigua dues vegades de N-S a S-N i l’inrevés.

Al Mississipi es van formar (i desfer) dues cascades d’aigua enormes

El llit del Mississipi es va desplaçar fortament i així s’ha quedat.

El nivell de l’aigua al riu va pujar i baixar metres manta vegada en pocs minuts.

Els locals van observar la desaparició d’un petit estany local: el fons es va aixecar ràpidament transformant-se en un petit turó i vessant tota l’aigua a l’exterior. Seria interessant si avui en dia algú pogués filmar una cosa semblant.

Geysers, sortidors amb aigua calenta i sofre van aparèixer a molts llocs.

Un gran sand blow es va formar. Això és un sortidor de sorra provinent de la profunditat que puja enlaire a molts metres i cau a terra com una pluja. Així és com es formen les platges, de les qual en queda una en els nostres dies a New Madrid.

Una sinuositat del Mississipi va quedar segrestada donant lloc a un llac nou prou gran per sortir als mapes que encara existeix.

Un problema considerable eren les escletxes profundíssimes (fault lines, falles) que apareixien a tot arreu, una mica com la superfície de la terra escalfada i seca, però profundes. La més llarga va arribar a tenir 140 qm i encara hi es. Quedar separat de tothom de sobte per una escletxa al terra d’una amplada de metres és un problema considerable i calia fer alguna cosa. Quan els pioners es van adonar que totes les falles anaven del N al S, van començar a tallar arbres preventivament d’Est a Oest per fer-los servir de ponts.

Sembla extraordinari, però molts blancs i indis van aguantar i sobreviure . Què passaria avui en dia en una situació semblant? Evacuarien la població?  Es pot repetir això? I tant que es pot repetir, però és poc probable.

Hi ha sismes i sismes…

No tots són iguals, i New Madrid fou un dels que són rars i generalment molt greus (a l’India en va haver un altre del mateix tipus encara pitjor).

La major part part de terratrèmols tenen lloc quan dues plates tectòniques xoquen una amb l’altra.  Si penetrem els 250 m més superficials de la nostra terra, que no és gaire, arribem a les plates, que són 12 illes enormes que floten damunt un material fluid però molt pastós i que es desplacen sobre aquest líquid. Tots els llibres de geologia descriuen que les plates es mouen a la gran velocitat de 2.5 cm per any, que és exactament la velocitat de creixement de les ungles humanes (ho diuen geòlegs; a qui se li va acudir la comparació?) La cosa és una mica com els autos elèctrics de xoc dels parcs d’entreteniment. 2.5 cm per any no sembla que sigui anar molt de pressa, però el problema és que les plates tenen una massa tan gran que no s’aturen per la col·lisió sinó que segueixen empenyent com si res. A la vora de dues plates que han xocat, doncs, es magatzema energia elàstica, la qual al final es desferma d’alguna manera empenyent terra i altres materials cap amunt amb gran violència. El resultat en són els volcans, els geysers, les falles i els terratrèmols.

Però també existeixen altres sismes molt diferents, com el de New Madrid. El problema en aquest segon cas no és la col·lisió de dues illes de plates, sinó una falla interna, una escletxa a l’interior d’una plata. Els dos costats de l’escletxa es belluguen de forma separada acumulant energia frustrada, la qual al final es desferma igual que abans. El problema per als geòlegs és que la situació de les vores de les plates és coneguda, sobretot als llocs on les muntanyes s’acosten a l’aigua de mar, però les escletxes amagades dintre una plata no són fàcils de reconèixer des de dalt. La que va causar New Madrid sí que és coneguda i s’anomena Realfoot Fault. És més llarga que Catalunya.

Casos concurrents interessants

Per passar l’estona, el primer cas que voldria presentar és un altre cop  la història del gran cometa de cua visible a tot el món que tots els Americans van relacionar amb el sisme. Començant amb els Evangelis, el món té la intenció de fer interpretacions apocalíptiques del significat dels cometes.  Els càlculs trigonomètrics orbitals són massa avorrits i difícils d’entendre. Com que és difícil veure connexions entre la mecànica celestial i les plates tectòniques i aquests fenòmens ja no són tan misteriosos com abans, jo personalment he arribat a la conclusió que aquest cometa no va sortir per anunciar el gran sisme de 1811-12, que s’acostava sinó la fi de Napoleó Bonaparte i el seu imperi. Queda publicat.

El segon cas ja és molt més interessant i instructiu. La navegació pel Mississipi fou essencial per a l’obertura de l’Oest.  Va ser el Governador Grau de la Luisiana sota dominació colonial espanyola qui va introduiir els pagaments de peatges pel dret d’entrar o sortir del riu a Nova Orleans, una exigència molt lucrativa. Pel riu es transportava de tot, inclosos passatgers en aquells moments en barques planes que seguien la corrent o es movien amb rems. Però el gran Robert Fulton acabava d’ inventar el motor de vapor d’aigua, que ho canviaria tot acceleraria l’època industrial. El primer vaixell a vapor que apareixeria al riu Mississipi (de fet el primer als EUA)  fou lliurat al jove i dinàmic comerciant i capità de vaixell Nicholas Roosevelt, de Pittsburgh. L’havia designat en Fulton en persona i es movia gràcies a dues rodes molt grans als costat. Tenia només dues cabines per passatgers, una per homes i una per dones. L’home era jove i alegre i el va voler estrenar bé la nova era i al mateix temps anunciar-se. Va embarcar al Setembre de 1811 tota la seva família amb la dona tan jove que estava a punt de donar a llum la segona criatura i va tirar riu abaix des de Pittsburgh amb la intenció d’arribar en dos o tres mesos a Nova Orleans. En Nicholas Roosevelt volia que el seu nen nasqués a un lloc maco i tranquil, comprar i vendre coses el camí, ensenyar el vaixell, carregar carbó on es pogués, gaudir del paisatge, acceptar algun viatger per trajectes curts, visitar amics i companys de navegació pel camí i casar com a capità un dels seus homes amb la núvia que també estava invitada.  Quina vida tan feliç!!

Potser hauria anat tot perfectament si no fos perquè a mitjan mes de Desembre el vaixell estava prop de New Madrid. Els navegadors van veure el que passava a la vora i va notar com de sobte el nivell de l’aigua pujava i baixava, amb canvis de direcció. I van començar a baixar coses estranyes per l’aigua, com piles de serps mortes, estris domèstics, fusta, troncs d’arbres abandonats, etc.

Van atracar a una illa i el Capità Roosevelt va manar que allà es quedaven fins que la cosa s’aclarís. Tenien un gos que els avisava cada vegada que s’acostava un nou sotrac. Des d’aleshores es diu que els animals senten arribar els terratrèmols abans que els homes, que probablement és veritat. Al vespre la senyora Roosevelt, ja mare per segon cop, es va queixar de sorolls a l’exterior. El marit no li va fer cas, però l’endemà, amb el llum va resultar que l’illa on havien estat amarrats havia desaparegut. En Roosevelt deia que devien haver navegat durant la nit però el pilot se li va emprenyar, dient que reconeixia algunes coses a les vores del riu i que estaven al mateix lloc. I que ell plegava, que fins ara no havia vist desaparèixer cap illa de sobte i que tot això passava de rosca.

També van tenir problemes amb els indígenes. Al final un home indi els va explicar  de què anava i perquè els indis semblaven tan hostils: algun científic blanc havia dit que el terratrèmol passava perquè el cometa havia caigut al riu (!!!) i els indis veien en el fum i les espurnes sortint del vaixell una al·lusió al cometa i es pensaven que que aquell monstre tan estrany tenia tota la culpa dels sisme. Unes quantes vegades durant les seves breus visites a terra per buscar combustible i menjar, en Nicholas i els seus companys es van haver de salvar de bandes d’indis hostils corrent a tota velocitat de tornada al vaixell. Fins i tot el van arribar a empaitar amb piragües darrera el vaixell de vapor. Sembla que podien remar tan de pressa com el vaixell anava, però el que els faltava era la constància. No aguantaven per tanta distància com l’enginy de vapor. El Capita Roosevelt, la família, els navegants i fins i tot el vaixell es van salvar i van poder tornar a Pittsburgh per explicar-lo.

En les bones pel·lícules segur que aquests incidents haurien acabat a trets, amb els blancs de guanyadors, però els pioners i els indis tenien massa seny. Ja n´hi havia prou amb aquell sisme absurd que canviava la geografia de la terra i no volia acabar-se mai

Saluts

JOANOT

Tags: Indis Americans, Mississipi, Sisme, terratrèmol, Vaixells de Vapor