Els EUA són diferents

El diumenge vaig veure el setè episodi de “The Borgias”, una sèrie televisiva de gran luxe feta per 45 milions de $ i dirigida pel notable director irlandès Neil Jordan. Està presentada per Showtime, una cadena de subscripció propietat de CBS que fa la competència a HBO, la mateixa que va fer “The Tudors” i més recentment “Boardwalk.” Avui en dia sembla que hi ha més diners a la tele que al cinema i és lògicament a la TV on treballen els millors guionistes, directors i actors. Espectacles tan extraordinaris com aquest programa són molt cars i només les cadenes de subscripció se’ls poden permetre. Abans feien només pel·lícules però ara ja hi ha massa canals. El meu sistema de cable al pis rep per exemple uns 350 canals. Aquests negocis de subscripció no depenen com la tele gratuïta  dels “ratings” sinó de l’èxit i reputació dels millors programes. Volen que la gent en parli. Que t’agraden els Borgias i els Tudors? Doncs t’has de subscriure a Showtime. Fins i tot a l’Internet retarden tant com poden la disponibilitat i demanen molts diners.

Els crítics sempre veuen malament coses històriques i les crítiques van ser tèbies. Estan tenint, no obstant, un èxit de públic molt gran, com ells volen. A la gent li agraden molt els escàndols sobretot quan afecten una institució tan respectable com l´Església Catòlica. La companyia està tan satisfeta que ja ha encarregat una segona temporada de 10 episodis.  Sens dubte la sèrie serà vista a Catalunya. A la web diuen que ja tenen tractes amb Telecinco. Pero serà molt trist si la doblen, sobretot per la veu inimitable de Jeremy Irons.

Jeremy Irons, un gran Alexandre VI
Es la gran estrella de la sèrie. La seva interpretació de Rodrigo Borgia, que pujà al tro pontifici amb el nom d’Alexandre VI i regnà entre 1492 i 1503 és completament inesperada. El primer dia em va deixar perplex  però poc a poc he arribat a admirar-lo i veure a seva credibilitat i profunditat. Quan se’l veu assegut majestàticament a la cadira pontifical, vestit de blanc i amb les tres corones sembla un Papa normal però seguint-lo, aviat se li veuen les banyes. Qui gosi plantar-li cara, pobre d’ell!

Dos Papes de parla catalana, zero de parla castellana
Quan Calixt III (nascut Alfons Borja), oncle de Rodrigo, accedí al Pontificat, un cardenal italià molt amoscat va cridar esverat “Mare de Déu, l’Església en mans dels Catalans!” i va durar anys. Un del PP que ho sentís diria: No! En mans dels Valencians! Ara, en canvi, amb prou feines l’Església Catalana està en mans dels Catalans. Amb Alexandre VI vam arribar als dos Papes de parla catalana. De castellans no n’hi ha hagut mai cap. En podem estar orgullosos? En Calixt, un professor de dret a Lleida amb 40 anys de col·laboració, feina diplomàtica i amistat amb el nostre Rei Alfons el Magnànim, establert a Nàpols, ja era vell i no va fer gran cosa apart de firmar a butlla que autoritzava el Regne de Castella a colonitzar Amèrica i esclavitzar indis. No estava clar si els indis eren homes amb ànima iguals a nosaltres o no. Va fracassar en els seus intents d’organitzar una Croada contra els turcs que acabaven de prendre Constantinoble però va salvar dels turcs la ciutat de Belgrad. El nepotisme estava an estès que era universalment acceptat i tothom va trobar natural que triés un nebot seu com a Vice-canceller de l’estat pontifici, una mena d’administrador i primer ministre.

Roderic Llançol i Borja, natural de Xàtiva
La mare d’en Roderic era una Borja, germana de Calixt III. Els Borja eren una família valenciana relativament prominent d’origen aragonès que en aquell moment pujarien a la glòria i assolirien el Ducat de Gandia. Quan el seu oncle el va triar per fer de Vice-canceller al Vaticà, el jove va decidir que Rodrigo Borja sonava millor. La família Orsini ja havia jurat matar tots els catalans, valencians i aragonesos que vivien a Roma. Però posats a matar, els Borja eren inimitables.
En Rodrigo era un home molt intel·ligent i un administrador molt capaç que durant 25 anys fou la mà dreta i el poder darrere el tro a Roma amb quatre Papes. Era bo amb els diners i sabia d’on se´n podien treure. Al Conclave de 1492 ja en tenia prou per comprar el càrrec de Suprem Pontífex dels Cardenals aplegats.

La bona vida a Roma
La carrera eclesiàstica no la triava ningú per raons espirituals o vocació. Era una bona carrera. En principi un capellà havia d’observar el celibat. Això en Rodrigo ho va fer sempre, perquè el celibat només volia dir que no es podia casar o viure juntament amb una dona, però no tenia res a veure amb les relacions sexuals, una cosa íntima molt personal. El Cardenal Borja (com després el Papa Alexandre) no s’havia de privar de res. Va tenir potser uns 12 fills de diverses dones però ell es va interessar només pels fills que va tenir amb Vanozza dei Cattani, per la que clarament sentia gran afecte. La Vanozza era d’origen aristocràtic però sens cap dubte havia fet de prostituta cara a Roma. Ha inspirat una obra francesa de Stendahl (La Cartousse, crec) En Rodrigo la va mig abandonar després de ser elegit pontífex però la seva gran passió fou mirar d’establir els seus fills d’aquesta unió, Joan, Cèsar, Lucrècia i Jofré com a poderosos aristòcrates italans per sempre. Diuen (sense proves) que va intentar anomenar en Cèsar rei de la Romanya i potser fins i tot convertir l’Església en monarquia hereditària (!!). Probablement és llegenda.
Aquesta determinació de fer maldar la família és la taca política més negra del seu pontificat. Va eliminar molts nobles italians ximples que no servien de res i ho complicaven tot, i va enfortir molt i unificar els estats pontificis, però no pel bé de l’Església sinó de Cèsar que era pitjor. I els desventurats habitants de Roma van ser escanyats i van maleir els Borja moltes vegades, com es va veure després de la seva mort..

En una ocasió, l’Alexandre se’n va anar a fer la guerra amb el seu fill i va deixar al Vaticà la seva filleta Lucrècia en càrrec de tot amb plena autoritat. Un cas extraordinari: per uns mesos al segle XVI l’Església Catòlica fou governada per una filla il·legitima del Sant Pare de 23 anys. i no obstant aquest precedent, la qüestió del sacerdoci de les dones encara no s’ha arreglat.

Giulia Farnese
De Papa en Rodrigo va seguir tenint moltes amants, la més notable i constant sens dubte Giulia Farnese, anomenada Giulia la Bella, muller d’un home molt prominent. La coneixem gràcies a una pintura que va fer d’ella el gran Rafael. A la sèrie televisiva la Giulia demana una confessió amb el Sant Pare per un pecat reservat, durant la qual ella s’ofereix. Es va fer molt amiga de la Lucrècia i van viure juntes a una casa amb una porta secreta que donava al Vaticà. Amb el temps fou anomenada a Roma “núvia de Crist”. Va aconseguir que Alexandre fes Cardenal un germà seu (que amb el temps va arribar a Papa).

Una altra cosa notable que va fer fou el segon decret Papal autoritzant la dominació i esclavatge de fet dels indis americans, encara que no va tocar el problema de si eren éssers humans amb ànima o no. Al mateix temps va aprovar el Tractat de Tordesillas dividint el món entre castellans (no pas espanyols) i portuguesos. Qui era ell per regalar un continent que estava inhabitat?

De coses bones, també en va fer algunes. Va acollir tots els jueus expulsats de la corona d’Aragó, dictant moltes mesures de protecció. Això va molestar molt a Ferran el Catòlic. El seu enemic mortal, Giuliano Della Rovere (després Julius II) el va tractar de marrano (jueu secret), que probablement no era veritat, però qui sap. Seria l’únic converso arribat al Papat. Durant tot el seu pontificat va estar constantment  embolicat en les guerres entre França i el Rei Catòlic per la possessió de Nàpols, al final clarament guanyades pel Gran Capità.

I l’única obra memorable que queda d’ells fou sens dubte el patrocini de les arts per Alexandre i després Lucrècia. Ell va encetar les grans obres arquitectòniques tan monumentals de la Roma del Renaixement amb l’arquitecte Bramante, va reforçar el Castell de Sant’Angelo i va protegir a Michelangelo, a Rafael i a Pinturicchio. Va construir els apartaments dels Borgia, ara part del Museu Vaticà.

Corrupció en gran escala

Als anuncis, Showtime diu que els Borja van se els fundadors de la Màfia, “la Màfia orginal”. No és veritat, perquè els Borja tenien el poder absolut i eren la llei. Com l’antic Calígula, a diferencia dels Mafiosos eren lliures per fer com volguessin. Alexandre va inaugurar una era de corrupció, robatoris, assassinats sense precedent que és un motiu de vergonya per a a seva institució. Per diners, venia qualsevol càrrec i sense pagar no hi havia cardenalats, ni bisbats,  ni beneficis, ni favors, ni res.

Quan li calien diners, acusava alguna família rica d’algun crim, tancava a la presó o assassinava el pare i confiscava els seus bens. Com diu l’Enciclopèdia Catòlica, els seus pecats van ser rentats i compensats per la gran virtut del seu bisnet Sant Francesc de Borja.

Joan Borgia
En Joan va rebre el títol de Duc de Gandia, comprat de Ferran el Catòlic (per cert el títol de “reis catòlics” el va inventar i atorgar l’Alexandre VI). Joan fou el més mediocre de tota la colla. Morí assassinat misteriosament, sens dubte per ordres del seu germà Cèsar. El pare va preferir no  investigar a fons, però diuen que s’estimava en Joan i ho va sentir molt profundament. Va dir que es retirava de la política i les guerres i que des d’aquell moment nomes treballaria en la reforma de la església. La intenció no va durar gaire.

Cèsar Borgia

Es el membre mes famós de la família. Les salvatjades que va fer eren tan grans que jo personalment el veuria com un dels famosos psicòpates criminals que es diagnostiquen ara. Cal saber que gairebé tots els nens americans llegeixen a l’escola el llibre El Príncep de Machiavelli (que surt sovint a la sèrie de TV), un tractat de filosofia política exaltant cínicament la feina política eficaç, el qual posa Cesar Borgia com un dels seus models. A més, com en el cas de la seva germana, hi ha hagut una infinitat de llibres, una òpera, novel.les parlant d’ell com un malvat i un pervers  (que n’era) i un criminal. Tenia un amic  incondicional de la joventut, localment nomenat Don Micheletto, en realitat Micalet Corella (que no m’agrada gens a la sèrie) que era una mena d’assassí personal, responsable per la mort de moltíssims aristòcrates (i membres de la família). Es va especialitzar en enverinaments amb una forma d’arsènic que no es podia detectar, amagada en un compartiment secret dels gots (la copa dels Borja).

En Cesare fou primer Cardenal i Arquebisbe de València i Bisbe de Pamplona però després d’assassinar el germà s’en va sortir, es va casar i va prendre tots els  càrrecs civils i militars de la seva víctima Joan, anant al final a França i esdevenint Duc de Valentinois. Diu que va arribar un moment quan la gent li tenien tanta por que s’amagaven quan ell passava. Diuen que ni el seu pare s’atrevia a contradir-lo. Curiosament, no obstant la seva habilitat es va ensorrar molt fàcilment a la mort del seu pare. Ho va perdre tot i va acabar refugiant-se a Nàpols, ara ja en possessió de Ferran el Catòlic  i sota l’administració de Gonzalo de Cordoba, anomenat el Gran Capità. El Rei Ferran es va atipar de Cèsarl i les seves intrigues i el va fer arrestar i tancar a una presó a la península ibèrica. Morí al setge de Pamplona, ciutat de la que era o havia estat bisbe.

Lucrècia Borgia

Ai pobreta! No es mereixia ben bé la mala anomenada que ha tingut sempre. Se la pinta al teatre i als llibres com a una dona fatal i una criminal perillosa que assassinava també amb arsènic. No n’hi havia per tant. El primer matrimoni el va disoldre el seu pare per al.legada impotència del nuvi . La segoina vegada, amb un princep de Nàpols, en Micalet li va assassinar el marit davant seu per ordres de Cèsar. La tercera vegada va anar molt bé, esdevenint fins la mort una mena de princesa i mecenas de l’art fins la seva mort.

Parlant de Lucrècia, que és de tota la família la que surt mes als llibres, cal mencionar el cas del seu fillet Giovanni Borja, encara que sembli impossible creure les coses que es diuen. Després de 500 anys ja no hi ha factors humans que calgui respectar o sigui que tenim tot el dret de riure. Una de les acusacions que es feien contra aquests monstres es que hi ha havia incest a la família. Llegint els escrits i la partida de naixement de Giovanni Borgia no queda gens clar qui era el pare. Oficialment era un home membre d’una organització d’assassins professionals (!) que havia fet gracia a la Lucrècia, pero altres papers sense anomenar la mare diuen que el pare era en Rodrigo en persona o en Cèsar, el germanet. Quina situació tan greu! El nen fou adoptat per Cèsar i la Lucrècia anava a visitar-lo presentant-se com la tieta. Hi ha un joc al qual el nen es baralla amb els seus guardians perquè un dia estava parlant amb un vellet, quan se li va acostar el Micalet i li va dir que en aquest món calia ser dur i no tenir contemplacions. I per demostrar-ho va matar el vellet a cops. Aleshores el nen fuig i es reuneix amb la societat d’assassins del seu papa, on surt a mes d’una novel.la d’aventures. En realitat en Giovanni va desaparèixer de la història i ningú sap com o quan. Els Borja es van guanyar la seva llegenda negra a pols.

El banquet o ballet de les castanyes

Parlant de la llegenda negra, en gran part fou originada per un alemany anomenat Johan Burckardt, que fou el protonotari i mestre de cerimònies dels Borja… però no pas llur amic. Va escriure una crònica en llatí de tots els seus fets i crims i abusos, que després de la mort d’Alexandre va publicar. Quantes vegades hem llegit que la disbauxa d’aquest Papa era tan gran que feia ballar prostitutes despullades al Vaticà.  El protonotari només va descriure un sol incident semblant. Va ser Cèsar al seu apartament i no pas Alexandre qui va organitzar la festa i no està gens clar que l’Alexandre (que ja tenia 70 anys) hi participés. Aixi i tot, fou probablement l’orgia més gran de la historia. Qui no vulgui, que no llegeixi la descripció que segueix, que es la que va escriure el senyor protonotari immediatament després dels fets:

Era el 30 d’octubre de 1501. Cèsar Borgia havia convidar tots els seus amics a Roma (sense dones, s’entén) a un sopar. També va convidar-hi 50 prostitutes locals. Acabat el sopar, criats van escampar pel terra castanyes, mentre les dones es despullaven i llançaven  els seus vestits als convidats. Tot seguit, les dones, despullades com estaven, van procedir a recullir del terra les castanyes. I el concurs va comencar. Es tractava de determinar quins eren els homes més forts, per als que hi havia regals. Per guanyar calia tenir el nombre mes gran d’orgasmes i hi havia criats amb papers que anaven per la sala prenent notes dels resultats.

Ara només cal recordar que els Borja eren també uns assassins, que mataven per robar i que nomes feien nomenaments contra pagaments en efectiu i ja han quedat retratats. Verdaderament representen el punt més baix de degradació i corrupció que l’església hagi patit mai.

La mort i el difícil enterrament d’Alexandre VI

Mentre ell vivia, mes valia aguantar-ho tot en silenci però quan es va morir finalment tothom va poder dir que en pensaven. L’odi contra el monstre va esclatar de forma ben visible.

El Papa es va morir a les afores de Roma, al camp de la Romanya, probablement de malària, que era crònica. Ell i Cèsar havien donat una festa a un grup de notables i es van posar malalts al mateix temps. El fill se’n sortiria, el pare no. Com que les coses eren com eren, tothom va començar a dir que Alexandre i Cèsar havien intentat emmetzinar-se mútuament pero que a un dels dos li va sortir malament. El Papa va viure només uns dies. La noticia de la seva morta fou rebuda amb alegria poc dissimulada.

En Cèsar no va anar mai a veure’l i en nom seu, el Micalet va treure tot l’or i joies que va trobar a l’ apartament papal abans que ningú més les prengués, com passava sempre en aquells casos. Un cop  mort, li van perdre el respecte en l’acte.

El difunt fou vestit i dut a Roma, i del palau a la Basílica de Sant Pere. A l’entrada els capellans de la Basílica, amotinats, volien tancar el pas, cridant que aquell satanàs que acabava de morir no era digne d’entrar a una església. Hi havia rumors que dimonis disfressats de monos havien viscut a buscar la seva ànima. En Burkardt va poder entrar al final i posar el mort davant l’altar però cap capellà s’hi va voler acostar o dir una Missa. El cos va quedar abandonat, amb les portes obertes al poble. El cadàver es va descomposar rapidament i inflar de forma horrible. Van cridar fusters a que fessin un taüt. Els homes, insultant i renegant el van fer malament i massa petit. La mitra no hi cabia i la van posar al costat. Van embolicar el mort en una catifa i ho van ficar tot al taüt amb forca, picant amb instruments  i cops de puny per fer-ho entrar tot dintre la caixa. Al final no podien tancar la tapa i un home s’hi va enfilar dempeus al damunt per fer-la baixar. Fou impossible fer un funeral per l’odi contra la seva memòria.  Fins i tot el seu successor al tro li va negar el funeral. Hauria estat un sacrilegi, va dir.

De moment el van enterrar a la cripta del Vaticà, però aviat fou traslladat a l’església Santa Maria de Montserrat, on Alexandre VI encara jeu al costat de Calixt III. Embolicat en una catifa.

Aixi es van acabar els Borja a Roma. El que he escrit es la història verdadera. El relat vist a Showtime no es sempre gaire exacte, pero en general respecta el diguem-ne esperit de la història d’aquells temps. Hi ha sens dubte massa escenes de sexe i massa morbositats. Per exemple, no sé quantes vegades ensenyen el museu del rei Ferrante de Nàpols (fill il·legítim del nostre Alfons el Magnànim), on guardava els cadàvers dissecats o embalsamats dels seus enemics asseguts a una taula (que es veritat). Quins temps tan terribles! Una figura divertida es la Sança  de Nàpols, una duquessa molt maca  i jove que asseguda a la taula d’un banquet fa broma sobre els avantatges de ser una bastarda. Casada amb en Jofré, encetaria un afer amb el seu cunyat Joan. Es passa de rosca? No, això va passar de debò. Probablement va costar la vida a Joan.

Joanot

Tags: Borja, corrupció, Església catòlica, Napols, Roma, Vatica