Els EUA són diferents

Estat d’afers
Vull tornar a parlar del cas de Puerto Rico perquè per primera vegada, ahir el candidat demòcrata insurgent Bernie Sanders va dir que la llei de PR presentada al Congrés seria injusta i ho empitjoraria tot. És la primera vegada que algú en parla. Com fou explicat a aquest bloc en dues ocasions anteriors, el problema és que el govern de Puerto Rico és insolvent, incapaç de re-pagar 73 mil milions de $ en deutes i que encara que ja han deixat de pagar almenys dues vegades (perquè sembla que si ho fessin no tindrien prous diners per garantir el manteniment dels serveis públics i pagar sous), el 1 de juliol hi ha un venciment enorme que afectaria creditors dels EUA. Puerto Rico, sens dubte sota pressió els darrers anys per poder vendre obligacions de seguretat dubtosa, havia establert un sistema de prioritats una mica insòlit que ho està complicant tot. No hi ha dubtes que la culpa la té una classe política inepta i molt probablement una corrupció que aviat serà investigada i tindrà conseqüències.

Evidentment, el govern nord-americà ha d’intervenir. La llei dels EUA defineix Puerto Rico oficialment com a un “territori no-incorporat“, que vol dir territori no incorporat a la Unió com a Estat. L’únic nom oficial del país és “Commonwealth of Puerto Rico”. L’illa obtingué un autogovern generós (que els Catalans no tenim) basat en les clàusules apropiades de les constitucions dels 50 estats, que són bastant semblants. La Constitució federal dels EUA conté no obstant una clàusula sobre els territoris no-incorporats (que altres països prefereixen anomenar “colònies“) dient que si cal, a aquests territoris el Congrés pot fer el que calgui. Això exactament és el que estan a punt de fer, no obstant les queixes i protestes de l’illa. Per fer la humiliació pitjor, la nova llei (si és aprovada per les dues cambres del Congrés com tothom espera) estableix que la nova llei no està limitada a PR, sinó que en cas de necessitat s’aplicaria a qualsevol altre territori no-incorporat: Guam, Samoa, les Illes Verge Americanes i les Marianas del Nord.

Bloqueig republicà a la Cambra de Representants
Els republicans no parlen dels hispans de forma tan insultant com Donald Trump, però l’actitud és la mateixa. Van dir des del primer dia, que PR se les havia d’arreglar tot sol com va fer Grècia i que els illencs només volien fer trucs per triar qui cobra i qui no (parlen del problema curiós de les prioritats del deute, creat efectivament pel govern de PR). El cas va caure dintre la jurisdicció del Comitè de Recursos Naturals de la Cambra de Representants dominat per ells, i la Casa Blanca també es va afegir a les negociacions. L’Speaker Paul Ryan (que fins ara no ha aconseguit fer aprovar cap llei) molt emprenyat pel bloqueig Republicà es va posar a fer cops de puny a la taula i va manar la seva gent treballar conjuntament amb els Demòcrates. El comitè va rebre i escoltar el representant de PR (“resident comissioner“, que és el membre elegit de la Cambra sense vot i també representants dels creditors. Al final el dimecres passat van dipositar a la Cambra un projecte de llei finalitzat que podria ser votat tan aviat com els representants acabin d’estudiar-lo. Haurà de ser aprovat per majoria absoluta per tota la Cambra i tot el Senat per separat, i els parlamentaris podrien fer canvis, però sens dubte esdevindrà la llei.

El projecte de llei
De fet anul·la i ignora parts importants de la Constitució de PR que queda en part en paper mullat i torna a posar l’illa sota un règim colonial. Quin poder té un que no té cap accès als diners? Hi ha coses malvolents, per exemple l’ordre de retallar el sou mínim que cobren molts treballadors (molt més baix que el sou mínim federal als EUA), cosa que el President Obama va denunciar però va acabar acceptant. Igualment la recent llei porto-riquenya establint un moratori que permetia aplaçar els pagaments quedarà derogada per ordres de Washington.

Hi haurà una nova Junta de set supervisors (“els homes de negre“) basada a Washington i nomenada pel President Obama, només un dels quals haurà de ser resident de Puerto Rico, amb autoritat, poder directe i absolut d’execució i d’investigació i negociació sobre tots els assumptes financers. Com la llei diu explícitament, aquest grup executiu estarà completament fora i per damunt de l’autoritat del govern i del Parlament de PR. La nova Junta seguirà en funcions per temps indefinit i quedarà dissolta automàticament només el dia que PR aconsegueixi vendre obligacions al mercat lliure, cosa que trigarà un temps considerable. Seguirà existint l’autogovern de PR?

Els creditors podran negociar la reducció del deute (acceptant cèntims pel dòlar) si no hi ha més remei i després de votar acceptant-ho, però la decisió final la prendran tots sols els set homes negres, els quals podrien imposar tot allò que els semblés oportú. A més tindran el dret de demanar i llegir documents de l’arxiu i govern de PR i podrien posar gent en mans de la justícia per corrupció, violació de la llei i abús de poder. (Una de les provisions justes de la llei.) I estudiaran les causes del desastre i perquè hi ha tantes coses que no funcionen a l’illa.

Diuen que un dels problemes durant la negociació de la llei era que els Republicans ja preveuen la possibilitat (potser caldria dir-ne probabilitat) que els Demòcrates reguanyin la majoria al Senat al novembre (però no a la Cambra) i no volien que ningú pogués millorar les condicions. Quan tenen mania a algú, tenen mania a algú.

Com a “nacionals” i no pas ciutadans, mentre visquin a l’illa els porto-riquenys no paguen impostos federals, però els impostos de PR són molt més alts i ofereixen pitjors prestacions socials i de beneficència. És la raó principal, (apart de la qüestió de la llengua que també és un problema que molts no volen acceptar), adduïda pels polítics nord-americans per rebutjar la incorporació de PR com estat, que els EUA quedarien obligats a assumir una càrrega monstruosa de la seguretat social i la beneficència de l’illa. El perill comunista que van citar fa molts anys per instal·lar l’autogovern ja ha desaparegut, però tampoc sembla que a Washington hagin aparegut partidaris de concedir la independència. Puerto Rico ja ha votat alguna vegada per canviar el règim, però ha estat sempre ignorat pel Congrés. El privilegi més gran atorgat pels EUA és el dret d’immigrar al continent sense permís ni limitacions i rebre la ciutadania el mateix dia que arriben. Ja ho estan fent milions de PRiquenys anant sobretot a la Florida.

Com acabarà? Aprendrà algú una lliçó? Aquesta nova llei es molt punitiva pero no ofereix cap mena d´ajut econòmic, ni cap plan per millorar l’economia. El futur imminent dels porto-riquenys serà molt dur. Tan negre com els set homes de Washington. I segur que els mitjans espanyols que cantaven tan feliços el règim oficial de l´Estado Libre Asociado i el progrés imaginari de la seva llengua als EUA tampoc semblen dir res. S’interessen més per la llengua que per la gent que la parla.

Joan Gil

Tags: Puerto Rico, Republicans

Els EUA tenen una Constitució aprovada el 17 Setembre 1786 (fa gairebé 230 anys) que ha estat modificada amb algunes esmenes però és l’orgull més gran del poble americà i segueix dominant fermament sense dissidència la vida política. A diferència d’altres constitucions. Va tenir un èxit sense precedents o comparació. Establí per primera vegada al món un govern legitimat exclusivament per eleccions populars, universals i secretes i sobretot va establir també per primera vegada la separació de poder entre les tres branques diferents de govern: executiva, legislativa i judicial, una qüestió que fins aquell moment sols alguns pensadors havien discutit. Igualment va deixar clar el principi cabdal que disputes entre aquestes branques havien de ser resoltes per un jutge (i no a trets o pel carrer, per exemple).

Però com a Catalans en aquest moment de la nostra història, potser ens interessaria més una cosa que no hi està escrita però dominava les discussions secretes que van tenir els diputats de l’Assemblea constituent que la va escriure. La nació en aquell moment era un agregat amorf de 13 ex-províncies ara ja esdevingudes nacions sobiranes, que s’havien sublevat contra la corona. A diferència de Sud-Amèrica, la Revolució nord-americana (sempre significantment anomenada Revolució, rarament guerra d’independència) no fou un moviment nacionalista, sinó un alçament contra un govern monàrquic anglès mig totalitari que violava els drets civils dels colons, els explotava econòmicament amb impostos injustos i es negava a negociar res. De fet la Declaració de la Independència expressa sentiment per haver estat forçats a fer una DUI. Austràlia i el Canadà i alguns altres van preferir seguir de moment dintre l’Imperi Britànic i els va anar bé.

Un cop alliberats els nous 13 estats, què havien de fer? El problema va conduir a una sèrie de discussions notabilíssimes sobre la natura, els límits i els perills pels ciutadans derivats del poder de l’estat, que tots els pares fundadors temien. Com és que a un país lliure l’estat pugui arrestar o executar ciutadans o confiscar propietats? El problema més gran era la repartició de poder entre els Estats i la nova Unió, un problema conegut a la història com a Federalisme. Només veien clar que convenia tenir una sola política exterior i una sola defensa (i un servei de correus probablement). En totes les altres coses, els nous Estats s’ho volien fer tots sols.

La revolució es va fer en 1776 però la Constitució actual no va aparèixer fins 1786. El primer intent fallit de Constitució que va durar 10 anys (i molta gent no en sap res) fou una Confederació que atorgava gairebé tot el poder als Estats i creava allò que semblava una Unió de caràcter voluntari depenent més de la bona voluntat dels Estats que de la llei (qui vulgui, trobarà fàcilment a l’internet el text de la Constitució Confederal oblidada). Era una verdadera orgia llibertària. Va fer feliç a molta gent però era un verdader desastre. Hi va haver petites guerres frontereres, ningú pagava impostos a la Confederació, i els Estats anul·laven totes les lleis confederals que volien. S’havia d’acabar. I van convocar una Assemblea constituent per tornar a començar fent-ho millor. Aquí és on els pares fundadors es van lluir de debò definint un sistema de sobirania igual però compartida entre els estats i la nova Unió. Eren gent que evidentment no es fiaven del nou govern, que veien amb por i preocupació el poder que l’estat adquiria sobre els ciutadans i van establir molts sistemes de “checks and balances” ben protegits que amb la breu excepció de la Guerra Civil (causada pel problema de l’esclavatge que els pares fundadors havien preferit ignorar) ens ha dut 230 anys de pau i estabilitat. I hegemonia.

Les eleccions federals obligatòries
El govern dels Estats Units (com diuen els ciutadans, que prefereixen referir-se entre ells al seu país com als Estats Units usant rarament la paraula federal o central per diferenciar-lo de l’estat on viuen) mana que els estats enviïn representants a Washington elegits o renovats cada dos anys i cada quatre quan es tracta d’un nou President, respectant els principis sacrosants de vot lliure, universal i secret. Altrament cada estat és lliure de fer-ho com vulgui en tots els detalls com ara districtes, màquines de votar, horaris i organització. Només que l’elecció ha de tenir lloc (o acabar-se) cada primer dimarts del mes de novembre cada segon any (els anys parells). El sistema no ha fallat mai en els darrers 230 anys, i no hi ha hagut mai cancel·lacions o anul·laments. I les baralles les ha resolt sempre un jutge.

El Congrés dels EUA és bicameral (com tots els Estats menys un). La Cambra Baixa és la Cambra de Representants, on els Diputats representen ciutadans directament. La duració del mandat és de dos anys només, que sembla poc en comparació amb els parlaments europeus, però en els temps de la fundació dels EUA i fins primers del segle XX molts càrrecs eren elegits només per un any. La Cambra no pot ser dissolta ni ha intentat mai ningú fer-ho. El termini i la legislatura expiren la mitjanit del 31 de desembre cada dos anys i els nous representants presten jurament els primers dies de gener. La data de l’elecció serà sempre per llei federal el primer dimarts de novembre.

El Senat, amb el mateix poder que la Cambra de Representants (però amb atribucions exclusives en certs assumptes com nomenaments) representa els Estats. De Senadors dels EUA, n’hi ha dos per cada Estat. Els terminis dels Senadors són de sis anys i cada dos anys cal renovar la tercera part, que vol dir que el Senat ha estat en sessió permanent des de fa 230 anys i ningú té el poder de dissoldre’l.

El cas de l’elecció presidencial és curiós perquè no és una elecció directa sinó una elecció d’un cos electoral. Hi ha molta gent a qui no agrada i preferiria una elecció directa del nou President però hi ha moltes coses a dir des del punt de vista del federalisme. Quins candidats es preocuparien d’anar a estats petits com Rhode Island o Nou Mèxic? En canvi, els candidats només farien campanya a llocs com Califòrnia, Texas, Illinois o Nova York. Fa dos segles els electors es reunien en persona (ara ho fan per correu només) i hi va haver moltes baralles i alguna bufetada. En l’actualitat, el Vicepresident sortint que és el cap del Senat, llegeix les comunicacions dels electors i proclama els nous President i Vicepresident. Per correu no hi ha mai discussions o bufetades. A més l’any 1786 hauria estat impossible fer una elecció directa. El vot amb paperetes que sí que ho permetria, no fou introduït fins el segle XIX. Es va escampar pel món amb el curiós nom de sistema australià. Al segle XVIII en general les eleccions es feien per Caucus, assemblees locals de ciutadans on es votava alçant el braç o per aclamació.

Millores recents
Jo en nomenaria dues. Les màquines de votar electròniques van ser introduïdes per molts estats després de la catàstrofe electoral del recompte de vots amb targetes IBM a la Florida per resoldre l’elecció entre George W Bush i Albert Gore, que va fallar el Tribunal Suprem a favor de Bush. Al començament hi va haver problemes de seguretat amb els ordinadors (els venedors s’entretenien demostrant com era de fàcil ficar-se als sistemes comercials dels adversaris) i també amb sistemes electrònics tan complicats o delicats que el públic no els entenia. A diferència d’Europa hi ha eleccions de jutges de totes les branques, caps de policia i molts altres càrrecs que semblen interminables. I els ordinadors no podien donar cap rebut perquè immediatament algú oferiria diners a canvi de vots. A més, a la majoria d’eleccions el contingut de la pantalla es massa llarg i difícil d’entendre, plena amb noms de gent desconeguda que no ha fet campanya. Però sens dubte aquests instruments són el futur. Potser algun dia deixaran votar des de casa. Els vots més importants sempre s’ensenyen al capdamunt de la pantalla.

L’altra millora és el vot anticipat. Els locals han de tancar el primer dimarts de novembre al vespre, però poden obrir quan cada estat vulgui. Aquí a Texas (on deixen votar al local del teu districte que vulguis) alguns locals obren durant dies feiners dues setmanes abans del dimarts, altres durant dos caps de setmana consecutius o coses similars. Això va molt bé per augmentar la participació, evitar cues i vots d’absència, i estalviar el problema del mal temps. S’hauria de fer a tot arreu. A Nova York encara només deixaven votar el dimarts i calia anar a la Mesa que t’havien donat. No entenc perquè ningú a Europa ha recullit una idea tan lògica.

L’estat amb el sistema més original i probablement prometedor és Oregon. Han abolit els locals electorals i les Meses. El que fan és enviar per correu a cada votant registrat una butlleta de paper amb un sobre. La butlleta és de la mena on només cal fer creus i els ordinadors poden llegir el vot. El ciutadà pot omplir-la a casa i dipositar el sobre amb el vot a una mena de bústies especials ben marcades que posen pel carrer a llocs cèntrics. Aquests dipositoris estan disponibles uns quants dies però es retiren el famós dimarts al vespre. Que jo sàpiga, la població està molt contenta amb el sistema i tenen porcentatges de vot elevats

Eleccions de diputats individuals, no de partits
Els Congressistes tenen cadascú un cos electoral i un territori individuals i han de trobar el balanç entre servir als seus electors, que el coneixen personalment i es poden dirigir a ell o amenaçar-lo, o fer campanya contra ell, i servir el partit. I un cop a Washington, el Caucus o fracció parlamentària de cada partit al Congrés sempre intentarà dirigir el vot, cosa que molts diputats rebutgen. En general, el cap del grup dels diputats del partit ha d’anar fent trucades de telèfon i mirar de convèncer, recollint vots individuals abans d’exposar-se a presentar una llei o resolució que els seus diputats no accepten i fer el ridícul. El sistema té els seus problemes (els diners que costa i els desigs dels donants) però evita que els representats acabin sent titelles que reben ordres sense veu o autoritat, a vegades obligats a votar contra els interessos del país que els ha elegit com passa a Madrid. Com hem vist tantes vegades que passava amb el PSC.

Les primàries
Les primàries, a diferència de l’elecció al Congrés, són un assumpte privat dels partits que es resol com ells volen, de forma diferent a cada lloc. Potser les primàries no són el paradís democràtic que molta gent es pensa perquè els partits troben sempre una forma de manipular-les. La Sra Clinton podria donar una conferència sobre el tema. Sobretot, la baixa o baixíssima participació electoral (en eleccions locals) permet manipulacions massa fàcilment mobilitzant un petit grup. Als EUA una participació del 40% a les generals és considerada molt alta. A moltes primàries purament locals podria descendre als decimals. Un vegada a Nova York se´m va acudir anar a votar a unes primàries gairebé desconegudes pel públic i ignorades pels diaris i recordo amb quina curiositat em van mirar els funcionaris avorrits de les Meses. Probablement volien saber qui era jo. I sobretot, qui m’havia enviat. Cal reconèixer però que hi ha hagut molts candidats que han aconseguit fer saltar tot l’aparell directiu del partit. Com ara Trump a cals Republicans i gairebé Bernie Sanders a cals Demòcrates. I com alguns candidats independents han aconseguit a certes demarcacions. Però es molt difícil perquè els dirigents del partit tenen molts diners i més connexions.

Joan Gil

Tags: Referendum, Tribunal Suprem dels EUA

Doncs no: el Cinco de Mayo no és ni ha estat mai la festa nacional del nostre país veí, que se celebra el dia de la Independència al mes de Setembre. Avui tanquen les escoles i fan festes populars desenvolupades espontàniament, però ni tan sols és festa oficial a la majoria del territori federal. En certa manera als EUA se celebra més que a Mèxic gràcies als esforços polítics i socials de molts col·lectius representant el poble mexicà dels EUA sobretot a Califòrnia. A Texas tothom explicarà als visitants que alguns mexicans van firmar la declaració d’independència contra Mèxic i van lluitar a la guerra contra el General-Dictador-President Santa Ana que va seguir. Fins i tot alguns van morir a El Àlamo amb els patriotes Texans. I els Texans, a més de la barbacoa viuen dedicadíssims als restaurants mexicans que hi ha a tot arreu, sobretot als tacos, que són gairebé un menjar texà nacional. Tenentaqueries a tot arreu. De fet la cuina anomenada mexicana pel món és allò que els mexicans anomenen cocina norteña, originada a Texas i Nou Mèxic. Em consta que els Mexicans han tingut problemes i patit discriminació, però estan més respectats i viuen millor a Texas que a molts altres estats.

Què va passar el 5 de Maig de 1862
Va tenir lloc la batalla de Puebla. Mèxic havia patit greus commocions després de la independència. L’ordre social amb terratinents i oligarques religiosos que havia deixat Espanya era una vergonya i un desastre inacceptable. Un heroi nacional fou elegit President de la nova nació: Benito Juárez, un indígena zapoteca de pura sang natural d’Oaxaca. Juàrez, un liberal sincer i convençut, va veure que era impossible pagar els deutes exteriors i va suspendre els pagaments a l’estranger. A Europa això no va agradar gens. Els països pobres han d’aprendre que cal retornar els préstecs o si no és un robatori i un espoli. (Igual com va fer recentment la Sra Merkel amb Grècia i Espanya i els EUA fan ara amb Puerto Rico). Un cos expedicionari conjunt, espanyol manat pel General Prim, britànic i sobretot francès va desembarcar a Veracruz a donar una lliçó als Mexicans.

El que segueix és molt rocambolesc, però ho vist escrit a llibres mexicans i probablement és veritat. El lector és lliure de creure-ho o no.
Un matí, el General Prim va anar a esmorzar i es va trobar sota el tovalló una carta personal firmada pel President Benito Juárez. “Vostè, Senyor General, li espetava, a Espanya diu que és liberal i progressiu, i ara ve al meu país a fer una marranada i matar gent. No podem pagar allò que demaneu”. El Català s’ho va pensar una mica i va escriure una resposta. La va deixar a la taula sota el mateix tovalló, d’on va desaparèixer immediatament. Potser, si és veritat, es podria considerar una contribució catalana a la fundació del servei de correus mexicà. Al poc temps tant en Prim com el general britànic van concloure que Napoleó III de França havia mentit descaradament i que ell només volia posar un titella d’emperador i convertir Mèxic en una colònia. Prim va manar, pel seu compte i sense demanar permís al govern d’Isabel II, la retirada de Mèxic sense disparar un tret i els britànics van fer el mateix. Un exèrcit francès d’uns 8,000 homes, ben armat i professional, es va enfrontar a l’exèrcit mexicà manat pel General Ignacio Zaragoza, un Texà de naixement en càrrec d’uns 2,000 homes mal entrenats i amb poques armes. La victòria total mexicana, gairebé miraculosa, és allò que celebrem avui.

Els francesos, no obstant, determinats a construir un imperi colonial, van continuar la guerra, rebent reforçaments i arribant a prendre la capital, on van posar al tro l’Emperador titella Maximilià d’Àustria. Duraria només tres anys abans de morir afusellat i el gran Juárez va entrar a la Ciutat de Mèxic victoriós i en triomf. No va voler esdevenir un Dictador. Havia succeït en preservar la llibertat del seu país contra forces molt superiors i s’havia fet elegit sempre constitucionalment. Hom pot veure la seva foto penjada a la paret de totes les ambaixades i edificis oficials mexicans i van canviar el nom de la ciutat on s’havia refugiat en els pitjors moments a Ciudad Juárez.

Evidentment la gran victòria de Puebla (sense el General Prim, afortunadament) no va servir de gran cosa, però va demostrar que Mèxic sabia defensar-se.

Joan Gil

Tags: Cinco de Mayo, Mexic, Prim

Els espanyols parlen amb gran entusiasme i afecte de Puerto Rico. Jo no sé si és que se l’estimen o no, però ho fan perquè hi veuen molt absurdament una entrada de la seva llengua a la potència hegemònica. La idea és una verdadera ximpleria. En canvi, mentre s’hi viu un cataclisme econòmic sense precedents i la població es veu obligada a emigrar a la Florida, i si no i resta a l’illa tria quedar-se exposada a patir misèria, en canvi no en parlen gaire. Ara fa més o menys un any el Governador García Padilla va anunciar que l’illa tenia un forat d’uns 43 mil milions, que ja ningú li comprava obligacions i que no podien pagar. I que de fet tenien problemes garantint la continuació dels serveis públics, per no parlar de les coses que seguien funcionant malament. I de la pèrdua d’indústries i de l’atur que obliga a l’emigració com passava una generació abans.

Els espanyols segueixen repetint que com a Estado Libre Asociado, un títol que es pensen que vol dir alguna cosa, té un estatus especial que li permet fer negociacionsamb els EUA gairebé com iguals. Qui vulgui pot llegir el meu sumari històric publicat fa poc el 4 d’abril, (només cal entrar la paraula Puerto Rico a la finestreta de recerca; alguns poden simplement mirar més abaix). Puerto Rico és oficialment un territori no-incorporat (volent dir que no és un estat membre de la Unió) com ara Guam, les Marianas o les Illes Verge (voldria afegir les Illes Marshalls o Palau que diuen ser independents però fa riure dir-ho) i això és el nom que els EUA donen a les colònies. L’únic nom oficial que tenen és Commonwealth of Puerto Rico, fixat per llei americana en 1950.

Si el primer Governador nadiu Muñoz Marín o el poble porto-riqueny van intentar o poder negociar per res el nivell d’autogovern com es pensa tanta gent a Espanya (i fins i tot Catalunya) a mí no em consta, no ho he llegit enlloc i ho dubto. L’autogovern fou una concessió originada a Washington durant l’administració Eisenhower per acabar amb l’independentisme, acabar amb els disturbis i aturar el perill que l’illa esdevingués comunista com Cuba. La Constitució que de cap manera inclou sobirania fou escrita per advocats del Departament d’Estat, traduïda per Muñoz Marín i confirmada per una Assemblea Constituent nominal. Els funcionaris nord-americans havien rebut instruccions d’atorgar autogovern i ho van fer, com era molt lògic, mirant les constitucions dels 50 estats membres de la Unió, tots ells lliures i amb sobirania compartida amb la Unió, i treient i adaptant totes les disposicions aplicables considerant que Puerto Rico no esdevindria ni membre de la Unió ni sobirà. Per exemple els PR no juraven obediència a la Constitució Americana, sinó al seu esperit llibertari i democràtic, que és molt diferent. La nova Constitució de PR dissortadament no va donar bons governants al país, però va atorgar gairebé tantes llibertats personals i internes com tenim els ciutadans americans, cosa molt diferent de la situació sota la monarquia espanyola. Els Catalans no hi arriben ni de lluny. No haurien de pagar impostos federals ni podrien enviar representants amb vot a Washington ni triar el President, però adquirien el dret d’emigrar als EUA sense restriccions quan i com volguessin i ser tractats com ciutadans des de l’arribada.

Pel que fa al famós Estado Libre Asociado, cal recordar que Muñoz Marín es veia assediat pels independentistes que havien boicotejat l’Assemblea Constituent i aquesta traducció de Commonwealth que no volia dir res, i ha estat sempre un tema de discussió a Puerto Rico i evidentment a Espanya, els va fer molt de mal. Muñoz fou sempre un polític molt hàbil. Els governants saben aprofitar la confussió popular. No vol dir res. Puerto Rico segueix essent una colònia.

Estat de la Bancarrota
La conducta obstruccionista de la Cambra de Representants i la seva indiferència vers PR són difícils d’entendre i cruels. La disposició 11 de la llei de bancarrotes americana diu que una companyia en suspensió de pagaments pot anar a un jutge amb un plan de reorganització. Si el jutge queda convençut que el plan pot succeir, atorga la protecció de la llei. Querelles judicials dels creditors contra el deutor queden prohibides i la companyia pot negociar la reducció del deute (vol dir pagar cèntims per cada dòlar nominal) i pot sol·licitar nous prèstecs que seran repagats amb prioritat sobre els anteriors. Molts se n’han sortit, com per exemple recentment la ciutat de Detroit, ara ja lliure de deutes. PR va demanar permís per fer el mateix però el Congrés ho va probibir dient que era un truc per no pagar i estafar els creditors i triar quins creditors cobrarien i quins no. Parlen sovint en aquest to dels hispans. PR va anar al Tribunal Suprem a queixar-se. Li van respondre que ells tampoc ho entenien, però que dissortadament el Congrés és el dipositari i titular de la sobirania nord-americana i que no tenien cap recurs.

El Departament del Tresor, el representant sense vot de PR al Congrés, el Comitè responsable i fins i tot l’Speaker i Cap del Republicans Ryan s’han passat mesos intentant fer aprovar amb urgència una llei resolvent la situació en termes molt durs, sobretot l’anomenament d’un Comitè d’Homes Negres basat a Washington amb autoritat absoluta sobre totes les qüestions econòmiques, autogovern o no. I no hi forma. Els congressistes republicans es neguen a votar repetint sempre el que queda dit. És el que han fet els darrers dos anys: negar-se amb insults a aprovar qualsevol llei que vingués d’Obama i aprovant lleis sabent que Obama les havia de votar. Per això els seus votants afavoreixen Trump. El poble pateix del “Winter of our Discontent” (Shakespeare a Ricard III). Amb tota la raó. Només que no hi cap líder millor.

La situació actual
El govern de PR ja no ha pagat alguna vegada. Diuen que tenen dret a continuar oferint serveis públics. El primer problema greu fou avui (era el 1 de Maig però ha quedat el 2, perquè era diumenge) on han deixat de pagar 422 milions. El Parlament de l’illa havia aprovat un moratori autoritzant el govern a no pagar. Els diners haurien anat a les institucions que paguen pensions als ancians. Segur que se les arreglaran, però el pròxim problem és molt més greu. El 1 de Juliol han de pagar uns 2 mil milions, aquest cop als mercats americans. Per poder vendre el deute, ai las, havien promès prioritat absoluta garantida per la seva Constitució. Què manarà un jutge quan els creditors hi vagin a demanar els 2,000 milions que PR ni té ni pot pagar?

He vist l’al·locució del Governador García Padilla queixant-se amargament de l’actitud del Congrés i repetint que ell no havia demanat cap ajut o pagament (cosa que hauria estat completament en va) sinó simplement el dret de negociar. Però el Congrés diu que ja se les arreglaran i es defensaran dels processos legals inevitables. Diuen que si acceptessin la reducció dels deutes, l’estat d’Illinois que té un problema similar voldria fer el mateix. Què potser acabaran desnonant l’edifici del Parlament o la residència del governador? Ni així cobririen el forat.

El Zika
No és el tema, però evidentment no ajuda. Tenen ja milers de casos i acaben d’informar de la primera mort al país i als EUA. Era un home que va patir una reacció autoimmune contra els trombocits, cosa molt infreqüent. Hi ha unes 200 o 300 dones (parlo de memòria) infectades que estan embarassades. Unes 20 ja han tingut fillets completament normals. El virus està a punt d’entrar al sud dels EUA.
Joan Gil

Tags: Bancarrota, Congres Nord-America, Estado Libre Asociado, Puerto Rico

Fa trenta anys del desastre de Txernòbil, tan greu que va espantar pel món, però molts dels que en parlen no entenen què va passar i ni el Govern ni les companyies d’energia interessades semblen tenir cap interès en explicar com va anar, perquè, ni si el problema està resolt. No cal dir que aquestes centrals són tècnicament molt complicades però això no vol dir que no es pugui explicar en paraules senzilles el problema de forma comprensible per a la majoria, que hi hauria d’estar molt interessada. Els metges han après a parlar amb els malalts. Hi ha hagut ja un nombre modest però considerable d’accidents nuclears amb víctimes i resultats cruels que no està limitat als tres desastres més coneguts. Per trobar un llistat exhaustiu només cal anar a l’article de la Wikipedia “International Nuclear Event Scale” de la Comissió Internacional de l’Energia Atòmica.

El perill central i tendó d’Aquiles: la refrigeració d’emergència
Totes les centrals energètiques produeixen calor, el qual serveix per generar vapor que mou una turbina i genera electricitat. El problema tècnic més gran que hi ha és controlar en tot moment la temperatura del reactor. El problema és tan seriós com difícil i es troba al centre de totes les mesures de seguretat. Si la refrigeració cessa en un període brevíssim que és difícil de trobar explicat però sembla ser un temps al voltant d’uns 15 o 20 segons (per exemple per culpa d’un desastre), el sistema immediatament dóna l’ordre SCRAM per aturar en l’acte la reacció nuclear. Dissortadament això no vol dir que la refrigeració ja no es necessiti. Al contrari, ha de seguir per un mínim d’un o dos anys. Si la refrigeració d’emergència falla, la temperatura puja ràpidament resultant en la fusió del reactor, una explosió i, si la muralla de contenció no aconsegueix evitar-ho, l’alliberació de materials radioactius a l’exterior. El procés s’anomena “meltdown” i sovint acaba fent un forat al sòl a més de destruir l’edifici. El pitjor problema pel públic, és sens dubte la sortida de radioactivitat a l’exterior, que ni a Txernòbil ni a Fukushima ha pogut ser aturada fins el dia d’avui no obstant els anys. Això, que semblava impossible, va passar el Març de 1979 a Three Mile Island a Harrisburg, capital de l’estat de Pennsylvania als EUA, l’Abril de 1986 a Txernòbil, una petita localitat prop de la ciutat de Pripiat a la Ucraïna i el Març de 2011 a Fukushima Daiischi al Japó, relativament prop de Tokio.

No és difícil entendre el problema posat per la necessitat de continuar la refrigeració en cas d’un desastre. És la caiguda de la xarxa elèctrica que alimenta la central com a resultat sovint inevitable del desastre. Enginyers moderns saben designar sistemes de circulació que no poden fallar i si les bombes normals s’aturen, hi ha sempre un segon sistema de reserva operat per dièsel capaç de prendre el control gairebé instantàniament. I aquí rau el problema pitjor de tota la indústria nuclear: amb dièsel o no, cap màquina i cap sistema de control funciona sense electricitat i en cas d’un desastre la central queda sovint desenganxada de la xarxa elèctrica i el sistema d’emergència falla. I el reactor s’escalfa i causa un meltdown, que no es pot aturar. Fins ara les piles elèctriques no estat mai prou poderoses per emmagatzemar tanta electricitat com caldria. A molts ens queda la memòria d’un grup de treballadors heroics a Fukushima estenent un cable elèctric una gran distància des d’una xarxa activa cap a la central destruïda en temps rècord. Era massa tard i l’esforç tan gran no va servir de res. A Fukushima el terratrèmol inicial va causar una destrossa considerable a tres reactors (a més de les piscines d’aigua al sostre on guarden, per falta d’un lloc millor, els cilindres vells radioactius gastats), on les bombes de refrigeració normals es van aturar. Les bombes d’emergència van fallar a dos de tres reactors, però a un dels tres, el sistema dièsel de reserva es va activar tot sol normalitzant un dels reactors i produint prou electricitat per reactivar les bombes d’un segon reactor, que també va quedar controlat. El tercer seguia sense refrigeració i en perill però potser els tècnics haurien aconseguit controlar-lo. No ho sabrem mai perquè en aquell moment el tsunami va arribar i la central no tenia defenses en contra, cosa inconcebible però verdadera que els propietaris no han sabut explicar. El tsunami va destruir tots els sistemes de refrigeració i els tres reactors van entrar en meltdown, causant una explosio ab incendi i una gran catàstrofe quan la muralla de contenció també va quedar enderrocada, permetent la sortida de radiació. I cinc anys després, la tragèdia continua.

La muralla de contenció (containment wall)
És una defensa imprescindible, però caríssima. Delimita un recinte protegit i està feta de capes alternatives d’acer dur i formigó que diuen que podria resistir qualsevol explosiu, potser fins i tot una petita bomba atòmica. Normalment no fa res i en molts llocs probablement no serà necessitada mai. La teoria és que si tot falla i el meltdown té lloc, la radioactivitat no sortirà a l’exterior. Dissortadament a Txernòbil no n’hi havia cap, perquè al govern soviètic li semblava massa cara. A Three Mile Island sí que n’hi havia i va evitar un desastre molt pitjor. La ciutat de Harrisburg, capital de l’estat fou evacuada per prevenció. Només hi ha haver una escapada de radioactivitat a l’aire, dels efectes de la qual no sabem res. Jo vivia a 100 milles del reactor i recordo l’humor d’una emissora de ràdio que va aguantar transmetent des de Harrisburg no obstant l’evacuació. Deien coses com “La temperatura actual, mil graus i pujant! El sol, molt fort. El cel brillant i lluminós” Hi ha gent que no perd mai l’humor. A Fukushima, la muralla va resistir bé el terratrèmol però fou destrossada pel tsunami.

Resum: què va passar a Three Mile Island
En principi és fàcil d’explicar: una vàlvula inesperada, probablement innecessària que connectava el sistema de refrigeració amb una càmera amb buit, buidant en cas de ser oberta els tubs de líquid refrigerador, es va obrir. La refrigeració era impossible perquè les bombes no tenien cap refrigerant. Era la matinada amb un equip poc preparat que no van entendre què passava. Va resultar que cap d’ells havia entès les explicacions del fabricant i que no sabien què era la vàlvula ni podien interpretar què passava. Estaven substituint cilindres radioactius gastats al reactor, on ja havien ignorat altres mesures de seguretat, cosa que va empitjorar la situació. Desesperats, els treballadors de guàrdia, sense entendre res, van intentar cridar per telèfon superiors amb més coneixement, però van trigar unes tres hores abans que es presentés al lloc un enginyer capacitat per prendre control i dirigir l’operació de salvament. Hi va haver un verdader meltdown, el primer de la indústria, però com queda dit la muralla de contenció va aguantar i salvar el dia. Un suspens molt gran per a la direcció tècnica. Qui diu que els humans no fallen?

Resum del cas Fukushima
Aquesta central estava a un territori on els terratrèmols i els tsunamis (l’ona d’aigua altíssima que entra a terra firma degut a un terratrèmol sota el pis oceànic) eren freqüents. La protecció contra terratrèmols estava bé i va aguantar relativament l’embranzida del terratrèmol, amb el qual les conseqüències haurien estat limitades, però no obstant estar tan prop de l’ocèan, no tenia cap defensa contra tsunamis. Perquè gastar tants diners en una cosa que no servirà mai de res? La companyia elèctrica havia rebut moltes protestes per això i per deficiències que van ignorar. Les conseqüències les patirien altres. Un detall interessant és que en un moment van arribar a preveure l’evacuació total de Tokio! Seria important publicar els plans d’evacuació al voltant de centrals nuclears. Voluntàriament, no ho expliquen mai.

Resum de Txernòbil
La guerra freda fou sovint irracional i dirigida més a atiar problemes que a resoldre’ls. Fonts occidentals havien avisat que les centrals soviètiques eren perilloses. A Àustria hi havia una queixa contra una central situada a Txecoslovàquia però massa prop de Viena. Un dels problemes més evidents era que els soviètics no construïen muralles de contenció, sens dubte pel preu extravagant. Hi havia la memòria d’un desastre nuclear mal estudiat en 1957 al voltant de la base militar de Kistlyn que va forçar l’evacuació de 22 petites ciutats. Però sembla absurd gastar tants diners en una cosa que no serviria mai de res (a diferència per exemple de les armes nuclears).

Els físics i enginyers que treballaven a les centrals ho sabien millor que ningú. El verdader problema era naturalment el sistema de refrigeració d’emergència, que veien que no estava ben resolt i preocupava. Les bombes que continuarien el refredament del reactor durant una emergència greu eren naturalment dièsel només que trigaven uns 60 o 70 segons per activar-se. Sembla ràpid, però no pas per aturar un meltdown que segons diuen podria començar als 15 segons. Els enginyers locals van desenvolupar un projecte basat en la creació d’una mena de cascada d’aigua que activaria instantàniament una dinamo generant suficient electricitat per fer funcionar les bombes gràcies simplement a la força de gravetat. Havien discutit el projecte fatal amb experts i consultants que l’havien aprovat. Van construir el sistema i van intentar provar-lo tres vegades. En aquest moment, sentit comú i prudència elemental, considerant el perill, hauria manat suspendre el projecte i convocar un altre grup d’experts per modificar-lo o suspendre’l per sempre. Enlloc d’això, afirmaven tenir un mètode seguríssim per activar la refrigeració d’emergència. (Llegiu si us interessa l’afegit al final). I van posar Txernòbil al mapa. És sempre commovedor veure la gent que en el servei de la seva comunitat van exposar-se voluntàriament i acceptar no el perill sinó la mort segura. Particularment emocionant és la memòria dels aviadors que van volar a poca altura sobre la central deixant caure aigua sobre l’edifici en flames i dels bombers que van acostar-se a peu a la central ja destruïda i incendiada. Diuen que ningú els va explicar la situació, però és que algú no sabia què hi havia a l’edifici?

Una emissora de tele ahir va difondre una còpia enregistrada del missatge a la població de Pripiat manant l’evacuació immediata (abandonament de fet) que, segons l’ordre d’evacuació seria només per tres dies. Acabava recordant als ciutadans que havien d’apagar el llum i tancar les aixetes abans d’anar-se’n. Si no ho haguessin fet, els llums seguirien encesos trenta anys després.

Comentari final
Evidentment el problema energètic lligat a l’escalfament global és un dels més greus i difícils que pateix la humanitat i no sabem què fer i molts governs i gent poderosa es neguen a fer res. Com que no sembla que estigui a punt de ser resolt, caldria interessar-se més per la seguretat de les centrals que tenim, donat que ningú està disposat a viure sense electricitat. I caldria exigir més explicacions dels perills i sobre què fan per protegir-nos. Acaben sempre dient que protegir-se millor per coses que no passaran mai acabaria doblant el preu que paguem. Jo crec que els residents de Pripiat i de Fukushima ho haurien acceptat. Per no dir res dels morts.

Afegit
Acabo de llegir a una revista una descripció detallada dels darrers moments de Txernòbil que van conduir al desastre. Com a Three Mile Island, la causa torna a apuntar a treballadors nocturns amb experiència i coneixements insufficients. Els tècnics pretenien que havien desenvolupat un sistema perfecte i més segur per canviar de refrigeració normal a refrigeració d’emergència i ho volien demostrar aprofitant que els cilindres amb l’urani estaven gastats i calia replaçar-los. Incomprensiblement, van encarregar fer el canvi a l’equip nocturn, que no tenia prou experiència. Van començar aturant el sistema que controlava les bombes d’emergència, cosa que fa por només de pensar-hi, però que era el propòsit de la demostració. Aleshores van anar al reactor i per raons que no en sé prou per entendre van empènyer els cilindres d’urani profundament cap a l’interior, massa al fons com sembla. Van veure amb horror com l’activitat del reactor quèia fins al punt de no produir prou electricitat per mantenir l’activitat de les bombes de refrigeració normals. Recordem que la refrigeració d’emergència estava desconnectada. Hauria estat el moment de plegar i cridar una autoritat, com molts treballadors volien, però un supervisor va manar tirar endavant. Van intentar recol·locar els cilindres en la posició original, però el reactor no va respondre com esperaven i van acabar buidant els tubs de refrigeració de líquid. Ja molt espantats van practicar l’SCRAM, l’atur immediate de la reacció nuclear. Massa tard i sense refrigeració. La primera explosió ja molt greu va precedir en minuts la segona, desastrosa. Milers van morir, cents de milers es posarien molt malalts. Curiosament i contràriament a allò que molts lectors podrien pensar, els reactors de la central que no van ser afectats van seguir en operació fins l’any 2000. Els treballadors cobraven sou triple i no expliquen quants anys van viure. La zona fou tancada però uns centenars de persones hi van tornar i fins i tot mengen productes agrícoles crescuts localment.
I els propietaris de les centrals actuals poden garantir que els treballadors en saben prou, i no passarà com a TMI o Txernòbil? Tots dos van ser el resultat predominant d’errors humans. El famós Simpson treballa a una central nuclear.

Joan Gil

Qualsevol aficionat a l’esport nord-americà sap què és un “slump”. La paraula no és fàcil de traduir. En principi vol dir “declivi” però en el sentit de crisi inesperada, de marxa enrere. “Slumps” passen alguna vegada a tots els esports i probablement a tots els atletes individuals. Hom assumeix que un slump és una cosa temporal que passarà, com un sot inesperat a la carretera, cosa que no sempre és veritat. Un equip que ho guanyava tot, ara perd tots els partits; un atleta invencible ara no pot batre ni tan sols un principiant. Tot això són exemples d’slumps. No se’n sap mai la causa ni quant temps duraran ni són fàcils de resoldre. El problema està sempre al cervell, la famosa “ment”. Qualsevol activitat física demana una coordinació i concentració total del cervell i a vegades el cervell falla i no hi ha res a fer, i sovint el problema s’escampa sortint del cap d’un sol responsable fins tocar a tots els companys. Quan una peça essencial cau, totes les peces cauen.

Perquè passa això? Diguem que un jugador pateix una crisi a la família i de sobte ja no pot marcar gols. On està la lògica? Com es diagnostica i què es pot fer? O imaginem que un jugador que guanya deu milions, s’enrabia perquè el govern i els jutges li volen prendre dos milions que ha guanyat ell tot sol i fins i tot l’amenacen a ell i als seus parents amb la presó. Val la pena seguir treballant per res en un món així?

Hi ha una sèrie televisiva de la cadena americana Showtime anomenada “Billions” que sembla explicar-ho. El tema és una confrontació a mort entre el propietari d’un Fons d’Inversió dels anomenats “Voltors” i el Fiscal federal de NY Sud que el vol ficar a la presó per lladre i estafador. La sèrie que ja ha acabat la primera temporada amb un empat entre tots dos, sembla molt ben informada i revela coses poc conegudes. Una d’elles és que el fons d’inversió emplea un psiquiatra (una dona en aquest cas) per fer regularment l’anàlisi psicològic i oferir suport als membres amb més responsabilitat de l’equip d’inversors. Així eviten slumps i si algú hi cau, rep una psicoteràpia senzilla de suport per ajudar-lo a sortir-se’n. El “malalt” aprèn a identificar i formular el problema que l’està cremant per dintre, a vegades a casa, a vegades amb els companys de feina, o amb la llei o amb el cap de la secció o de la companyia. No trobarà ell mateix sempre una resolució (sovint impossible, sobretot si el problema és a la feina) però serà capaç d’identificar una adaptació racional per sortir-se’n. Al final, el psiquiatra l’acomiadarà a l’americana dient-li que gràcies a la psicoteràpia ha esdevingut un tigre invencible i que ja pot sortir a lluir-se i ensenyar al món tot el que ell pot fer. Potser alguna vegada fins i tot fa tocar per l’altaveu alguna marxa triomfal patriòtica. Perquè un metge psiquiatra i no un psicoterapeuta que seria més barat? Pel la garantia del secret mèdic, que fa que un metge no pugui en cap cas trair els seus pacients explicant res a la companyia ni pot compartir els secrets que ell coneix. Els empleats disfruten dels serveis d’un analista privat, confidencial i individual, fàcilment assequible. A la sèrie diuen que un psiquiatra especialitzat en això, professional i competent, és molt buscat i que les companyies paguen molt bé. Deu ser veritat. Naturalment si l’slump afecta a tot un equip (que ha notat la defallida d’un membre clau i potser no en coneix cap explicació) el problema és molt més difícil i no expliquen què cal fer. Potser en Luis Enrique ho sap.

Jo crec que és veritat que aquests analistes existeixen com ensenya Showtime. Tothom que fa esports coneix la importància de la concentració amb el cervell, sense la qual ningú pot destacar. Diguem que un usuari té a casa coses com un impressor, altaveus, una mouse, USB, etc, tants jocs electrònics com vulgueu. Però sense ordinador tot això no serveix de res i el cervell humà, un ordinador poderosíssim, està molt exposat a atacs emocionals contra els quals se sent indefens. Pensem en una persona que pren la bici o es llença a l’aigua, sense por, sabent que domina aquestes dues situacions, i tot va bé. Però si té por, podria prendre mal.

Hi ha molts exemples de slumps. Vet aquí dos exemples de slumps individuals incurables que van acabar amb carreres molt exitoses:

Monica Seles
Fou una tenista, Nr 1 del món en 1992 i 1993, que semblava invencible. Havia destronat la Steffi Graf i anava de camí a esdevenir una de les millors jugadores de tots els temps quan un home malalt del cap va tallar en sec la seva carrera. A casa la miràvem sempre quan sortia a la TV. Encara la veig a la pista, balancejant-se una mica ajupida amb les cames obertes i un somriure gairebé de burla a la cara, com si digués a l’adversària “Llença’m la pilota i ja veuràs que et passarà.” La noia tenia una disciplina i capacitat de concentració extraordinàries. Quan deia que podia fer quelcom, ho aconseguia sempre per difícil que fos.

La Monica Seles era una hongaresa ètnica (ara, ja una dona madura, ha recuperat aquesta nacionalitat). Havia nascut a Novi Sad (Sèrbia) i va ser ciutadana de la difunta Iugoslàvia gairebé durant tota la seva carrera. Ara està també nacionalitzada als EUA. Havia guanyat un French Open a la tendra edat de 16 anys i va esdevenir Nr 1 del món quan encara tenia només 19 anys. En total durant la seva breu carrera havia guanyat 9 Grand Slams (les competicions més importants). Va desallotjar de la cimera la gran tenista alemanya Steffi Graf. I aquest fou el seu gran problema.

Steffi Graf havia guanyat involuntàriament el cor d’un home malalt del cap que la seguia per tot arreu i que patia veient com Steffi no podia plantar cara a la Seles, que ja era acceptada com la millor. Així i tot, els empresaris es fregaven les mans veient una rivalitat entre les dues dones que podria durar molts anys i ser molt lucrativa. Potser a algú li semblaria que el cas és comú i vulgar, simplement un senyor rebutjat per la dona que ell s’estima, cosa que passa sovint, s’arregla tot sol i no té gaire importància. Però hi ha alguns pocs casos on l’home, que podria patir esquizofrènia pot esdevenir un perill greu. És evident que acostar-se a parlar amb una persona tan famosa com la Sra Graf era probablement impossible i que cartes o telefonades serien interceptades per alguna secretària que respondria enviant una foto. Però aquests malalts es pensen que la dona desitjada els correspon, tot i avisant que de moment li és impossible reunir-se amb ell perquè està vigilada però que vol continuar i aprofundir la relació. Es pensava ell que havia desenvolupat un sistema secret de comunicacions amb l’estimada fent senyals des de la pista i usant certes paraules a entrevistes que només eren per a ell. I un mal dia a Hamburg aquest home va saltar a la pista amb un ganivet i va apunyalar la Monica Seles a l’esquena. Fou arrestat immediatament i presentat a un jutge, però només va rebre tractament psiquiàtric sense anar a la presó. La supremacia de la Seles, en canvi, va acabar. Ell havia guanyat.

Monica Seles va viure apartada de la llum pública per dos anys. La ferida era seriosa però no va amenaçar la seva vida ni va causar injúries permanents. No es reconeixia cap problema físic que pogués acabar amb la carrera. En canvi, emocionalment va quedar destrossada. Molt espantada al començament, fou diagnosticada al poc temps amb la síndrome de l’stress post-traumàtic (com molts soldats que tornen de la guerra) que va haver de ser tractada. Era molt jove encara. Va tornar a la competició gairebé als tres anys de l’atac i aviat esdevingué clar que ja no era la mateixa. La ferida no havia deixat cap seqüela física però ja no jugava com abans i havia perdut la seguretat i confiança. Va guanyar algun torneig però la carrera va acabar amb poca glòria. Un slump del que no hi va haver escap.

Eldrick (Tiger) Woods
Tiger Woods és un nord-americà de raça molt barrejada (negre americà, tailandès, xinès) que ja molt jove d’estudiant havia cridat l’atenció amb els seus èxits com a jugador de golf. Un cop esdevingut professional va guanyar tot seguit, entre altres, el Masters de Geòrgia i fou aviat proclamat per la premsa aduladora el millor golfista de tots els temps. Els periodistes van escriure amb un entusiasme extraordinari (potser un xic exagerat) i Tiger obtingué immediatament contractes comercials per molts milions, esdevenint un dels esportistes més rics i millor pagats dels EUA. La carrera anava molt bé, però va tenir mala sort patint lesions serioses que requerien cirurgia ortopèdica.

La seva bona sort es va acabar el Novembre 1997. Estava casat i tenia fills amb una dona noruega rossa, molt atractiva, la qual un dia es va atipar de les escapades sexuals contínues de Tiger. Hi va haver una baralla molt seriosa. Segons sembla (no hi ha testimonis) en un moment donat la dona va amenaçar en Tiger amb un bastó de golf. L’home es va retirar, fugint i tancant-se al seu auto, però la dona enrabiada el va perseguir trencant amb el pal el vidre d’una finestra de darrere de l’auto intentant fer-lo sortir. El cotxe es va posar en marxa i va topar contra un sortidor d’aigua pública, causant una inundació, fent molt soroll i despertant els veïns, que van trucar la policia. No hi va haver forma d’aturar l’escàndol i els articles de premsa aquesta vegada foren molt hostils. Tots els patrocinadors comercials li van tallar en l’acte els contractes i tots els pagaments publicitaris, mentre un seguit de dones, algunes de mala reputació, donaven entrevistes descrivint les seves relacions amb Tiger de forma poc amistosa. L’esportista va decidir desaparèixer de la vista pública. La seva dona el va divorciar.

Quan va tornar, era evident que havia caigut a un slump molt greu, perdent cada vegada que jugava. La premsa que el va crear, ara gaudia explicant com Tiger ho perdia tot i com ja no era ningú. Exageraven. Sense arribar a recuperar la categoria anterior, el 2012 va tornar breument a ser el Nr 1 del món, però va haver de plegar per un nou problema a l’esquena que va necessitar cirurgia. Es va recuperar i va tornar a jugar golf, aquesta vegada ja molt malament. De fet algunes competicions ja no el volen deixar jugar perquè els seus resultats semblen massa baixos per participar a aquesta categoria. I la premsa segueix burlant-se d’ell. Primer el van cuidar i engreixar com un porquet i ara el fiquen a l’escorxador. L’slump l’ha ensorrat segons sembla per sempre.

Joan Gil

Parlant de Puerto Rico, els espanyols semblen interessar-se només per la llengua dels nadius que ells veuen amb molt més entusiasme que la nostra que no sembla ser igual d’important i ha gosat coexistir per segles. Es pensen, absurdament, que l’espanyol parlat a aquest territori juntament amb els milions d’immigrants pobres, legals i il·legals que viuen als EUA, els obrirà la porta a entrar en triomf a la potència hegemònica i fer tot el país bilingüe. Fins i tot hi ha qui voldria proclamar l’espanyol oficial, cosa que no s´ha fet mai ni amb l’Anglès, una proposició tan ridícula que fa riure. Molts preferim interessar-nos per la vida, lluita i patiment de Puerto Rico i de tots els hispans. El nostre inoblidable Pau Casals, un dels millors cel·listes de tots els temps, era fill de mare porto-riquenya. La seva família havia lluitat per la llibertat i independència de l’illa. Un parent havia mort executat per les autoritats colonials. Establerta al Vendrell per raons familiars, aquesta dona es va identificar immediatament amb el nacionalisme català, com va fer sempre el seu fill Pau. Arribat l’exili, Casals va triar establir-se a Puerto Rico, pàtria de la seva mare, evitant qualsevol tracte amb el franquisme.

Avui en dia, la mala gestió dels politics porto-riquenys, les picabaralles polítiques contínues, la corrupció i l’absència evident d’una classe dirigent han empès el país al bord d’un desastre. Un membre de l’administració Obama els ho va advertir recentment: estan prop d’entrar a una espiral de la mort (així mateix) sense cap possibilitat ni avals per repagar el deute en aquest moment, amb contracció econòmica, absència total d’inversions estrangeres i emigració massiva als EUA que els deixa sense base fiscal i sense prou treballadors per recuperar-se. El Congrés Nord-americà hauria hagut d’intervenir ja fa temps, però la constel·lació ideològica republicana radical ha anat endarrerint la discussió fins que hi ha hagut raó per témer un desastre per molts fons de pensions americans el proper 1 de Juliol. La situació actual és la següent: el Banc que fa d’Hisenda a PR té en l’actualitat a la caixa un total de només 562 milions de $ en efectiu i això és tot. El 1 de Maig han de pagar 422 milions, però si ho fessin es quedarien sense poder pagar els sous ni mantenir els serveis públics ni les pensions. Sobretot: el 1 de Juliol venidor haurien de pagar un altre deute de 2,000 milions (!!!). Al final, els Congressistes de Washington han entès que sí que potser cal fer alguna cosa. Veient que la llei federal triga i no arriba, el Parlament de l’illa ha proclamat unilateralment un moratori al deute, que ningú sap si és legal o no i vol dir que els bancs hauran d’esperar. No s´hi veuen gaires alternatives.

La Cambra de Representants i l’Speaker Paul Ryan
El nou Speaker (President) de la Cambra Baixa i Cap de l’oposició és Paul Ryan, un llibertari de dretes i un home de grans dots personals amb molts amics. El problema és que no sembla haver-se fet amb el control de la cambra i ja mesos després del seu accés al càrrec encara no ha aconseguit fer aprovar pels seus coreligionaris republicans indomtables cap llei important. Ara sembla que amb el cas de Puerto Rico finalment ho aconseguirà. Els representants de PR havien demanat que el Congrés els autoritzés a servir-se del Capítol 11 de la Llei Americana de bancarrotes, utilitzada recentment per Detroit. Això hauria permès, sota la supervisió d’un jutge, renegociar els deutes fent un plan sense consultar amb els creditors i prohibint querelles legals mentre el procés estigués en marxa i atorgant a nous creditors garanties que nous préstecs serien re pagats abans que els vells. El Congrés s’hi va negar sense donar explicacions, potser d’esma, per hostilitat. Ara es tracta d’escriure una nova llei per renegociar els deutes i tornar a equilibrar el pressupost.

Un dels darrers apunts previs fa dues setmanes havia descrit com l’Speaker i el Departament del Tresor havien sotmès a la Cambra de Representants un projecte de llei duríssim, que entre altres coses preveia establir un Comitè Federal de 5 homes amb poder gairebé absolut sobre les finances de l’illa. Davant els crits de protesta de PR i els seus representants i les constants acusacions de Colonialisme, el comitè que prepara la llei a la Cambra de Representants (el Natural Resources Committee) ha afluixat una mica. Ara el Comitè de Supervisors Federal tindrà almenys 7 membres i potser més, si cal i la seva autoritat ha estat reduïda una mica. Hi ha sens dubte violacions de la Constitució de PR, però el Congrés té dret legal a fer-ho i no hi ha cap recurs legal contra les seves decisions. El Comitè de Supervisors Federal quedaria automàticament dissolt el dia que PR aconsegueixi vendre obligacions a un mercat lliure.

Un problema greu es el de l’anomenat cramdown, una paraula molt americana que vol dir més o menys reducció sota pressió. Vol dir el dret de pagar menys del valor nominal del deute, diguem per exemple 50 cèntims per cada dòlar. Els ultraconservadors s’hi neguen absolutament perquè tenen por que algun estat amb problemes seriosos com ara Illinois demani el mateix i que els porto-riquenys ho vulguin abusar per no pagar. Els experts diuen que sense “cramdown” no hi ha res a fer. Altrament només el Comitè de Supervisors podria decidir quin dels dos bàndols pot anar a un jutge o ha de callar, que evitaria que el Govern de PR intenti arreglar-se amb algun creditor contra els interessos dels altres.

I com acabarà? I quins plans hi ha per revifar l’economia? Molt em temo que no n’hi hagi cap. I que quedarà de l’autogovern de la Commonwealth?

El projecte de llei encara no esta sotmès a la Cambra i en consideració de la urgència es preveu que hauria d’estar finalitzat potser el dijous venidor. En aquell moment la Cambra de Representants el discutirà i votarà sobre si acceptar-lo o rebutjar-lo. Si la llei és aprovada, passarà al Senat on hi haurà una nova discussió i un vot. Si el text és canviat, cal enviar la llei a una Comissió de Mediació que proposarà un text nou i les dues cambres tornaran a votar. Si la llei és aprovada, el President Obama la podrà firmar. I els porto-riquenys sabran què els espera.

Joan Gil

Tags: Bancarrota, Deutes, Puerto Rico

Amb motiu de la desgràcia recent a la ciutat de Brussel·les, alguns comentaristes han fet referències negatives a la competència de la policia belga. Sigui com sigui, és impossible oblidar el cas esgarrifós de Marc Dutroux entre 1995 i 1996. Potser algun lector no sap qui era (o és, perquè segueix molt viu), però tots els belgues se’n recorden. Molts Valons que tenien el mateix nom van anar a un jutge a canviar-lo. Dutroux era un psicòpata criminal, un home tan cruel com malvat, al final condemnat a la seva ciutat per sis violacions de nenes petites seguides per captura i tortura, quatre d’elles assassinades, per l’assassinat d’un còmplice, tràfic de drogues, robatori de cotxes i actes similars no especificats als països central europeus on venia els cotxes robats. Com la majoria de gent amb la seva condició, era una persona d’intel·ligència poc comú, amb una audàcia i falta de vergonya que el feien invencible. Amb la seva burla (o més ben dit escarnide la policia impotent que el perseguia, va aconseguir aterrir la població local, desfermar una crisi social amenaçadora (amb una manifestació de 200,000 ciutadans a Brussel·les) amb histèria col·lectiva i premsa boja i va destruir la carrera de ministres i autoritats.

A la ciutat de Charleroi
Charleroi (“Carles Rei”), anomenada així en honor de Carles II, darrer rei de la casa d’Àustria espanyola, fou al segle XIX una ciutat industrial negra (pel carbó que usaven les fàbriques) al cor de Valònia, 50 qm al sud de Brussel·les, que va patir molt al segle XX per la guerra i per l’ensorrament de la indústria pesada. En l’actualitat té certa nomenada negativa pel crim i l’atur que hi ha. En Dutroux era un electricista amb cinc fills, des de sempre un criminal de carrera, que havia començat amb petits delictes contra la propietat, sovint castigats per la llei amb clemència i comprensió extraordinàries. Va cometre els seus crims en dues sèries separades per una breu estada a la presó. Amb la complicitat de la seva dona, va començar a raptar i violar nenes (cinc en aquella primera vegada). La policia el va enxampar i fou condemnat a tretze anys i mig, però fou alliberat per bona conducta després de només tres anys (!!!). Els psicòpates saben fer de bons minyons quan cal.

Acabat de sortir de la presó, va anar a veure immediatament un psiquiatra, que el va declarar incapacitat per raó de malaltia mental. Això li va donar dret a una pensió vitalícia del govern, que li permetria fer una segona carrera criminal amb tranquil·litat i amb una pensió. A més, va obtenir repetidament de l’oficina del psiquiatra receptes per medicaments que ell utilitzaria per estabornir les víctimes. Al mateix temps, va ampliar les seves activitats com a lladre i exportador d’autos de luxe i negociant de drogues. Tot va anar molt bé. Guanyava tants diners que va comprar set cases a les quals cometria molts dels seus crims i enterraria les víctimes. Preparant-se per la segona ronda de raptes de nenes menors, va excavar al seu soterrani una masmorra diminuta (2.4x1x2.6 metres) accessible per una porta disfressada d’estanteria, on tancaria, i de fet va tancar, les presoneres.

En total va raptar aquesta segona vegada després de sortir de la presó i cobrant una pensió en una mica més d’un any sis nenes (entre vuit i divuit anys) quatre d’elles assassinades després de patir maltractes sexuals, sovint enregistrats en vídeos pornogràfics que possiblement van circular comercialment.

Dues nenes de vuit anys van passar molt de temps tancades a la masmorra, potser un any. En Dutroux va sortir de viatge encarregant a la dona que alimentés les presoneres, però ella no ho va fer dient que entrar a la masmorra li feia por. Les nenes van morir de fam i foren enterrades al jardí d’una de les cases. Dutroux tenia un segon còmplice, a més de la dona, a qui pagava amb drogues, cosa molt estranya perquè els psicòpates criminals en general són solitaris. Després d’enterrar les dues nenes, en Dutroux va enxampar el còmplice, i després de sotmetre’l a humiliacions sexuals el va enterrar viu. Una altra vegada va raptar dues noies i com que la masmorra,tan petita, ja estava ocupada per víctimes anteriors, les va encadenar a un llit del dormitori amb ajut i tolerància de la dona.

El 9 d’agost de 1999 va perpetrar el seu darrer rapte. La seva carrera s’acostava al final i aquesta última noia seria violada però alliberada en vida.

En aquell moment l’agitació social, la campanya de premsa i les queixes contra la policia eren ja greus i amenaçadores. La policia havia reaccionat a la situació creant reforçaments, comitès i forces especials. Fou això que va conduir a la detenció? Continuació més abaix.

Les fallides escandaloses de la policia
És verdaderament incomprensible amb majúscules que la policia no interrogués a Dutroux com a sospitós principal des del primer dia. Hi ha raptes de nenes petites a una ciutat on viu un home que havia estat a la presó fins feia poc temps per raptar-ne i violar cinc, i la policia no el considera sospitós? I no el vigilen dia i nit? És veritat que durant aquell temps fou detingut per tres mesos, però va ser per la seva participació al robatori i transport de cotxes de luxe, no pas pels raptes. Durant aquest temps, van escorcollar dues vegades la casa on encara tenia dues nenes de 8 o 9 anys empresonades i no les van trobar. El soterrani era un lloc brut, desordenat i fosc, però una paret era d’un blanc immaculat, acabada de fer i la policia no es va pensar res. No van trobar cap evidència del robatori de cotxes de luxe, del que l’acusaven. Havien contractat un manyà del barri per ajudar, el qual va informar que havia sentit crits de nenes al soterrani, però no sabia d’on venien. Ni així. Els policies van respondre que s’equivocava, que era soroll del carrer. A la sala d’estar hi havia tots els vídeos sexuals d’ell i els còmplices tant violant les pobres criatures com fins i tot construint la masmorra i els policies no s’hi van interessar. La policia va explicar que van ignorar els vídeos perquè no tenien cap reproductor a la comissaria. Segur que en Dutroux va riure.

La mare de Dutroux, una mestra d’escola divorciada, va enviar dues cartes a la policia afirmant que el seu fill tenia víctimes vives amagades a la casa. Les van ignorar. Devia ser una baralla de família. Deu ser duríssim veure com un fill esdevé un monstre. Encara pitjor i més increïble: Dutroux havia oferit diners a un informant de la policia si l’ajudava a excavar la masmorra. I la policia se’n va assabentar sense fer res.

Però la fallida pitjor, fou l’assumpte de les càmeres vídeo de vigilància que havien muntat davant la casa (per veure si hi duia cotxes robats). Durant el temps d’aquesta vigilància, Dutroux va raptar i dur a la casa en qüestió dues noies petites i la policia no se’n va adonar. Perquè? Resulta que les càmeres només estaven programades per funcionar de dia (de les 8 del matí a les 6 de la tarda) i el rapte va tenir lloc al vespre quan ja era fosc.

L’arrest
Hi ha diferents versions de com Dutroux fou desemmascarat i detingut al final sota immensa pressió popular, de la premsa i dels polítics. Com era d’esperar, algunes versions de les autoritats van ser embellides per quedar bé. Aquest apunt seguirà una versió detallada, molt digna de crèdit, publicada a una revista nord-americana de prestigi. Vet aquí:

A la policia treballava un detectiu que no era gens apreciat. Era un home ja madur, sòlid però antiquat en els seus mètodes, poc brillant i amb pocs amics. Ningú el prenia seriosament i no li donaven feines de responsabilitat. Aquell dia que seria històric, no obstant l’agitació a la ciutat, li havien manat només dur uns documents i fer una gestió a un altre edifici de la ciutat. L’home va sortir a fer-ho. No ho sabia ningú, però estava a punt d’identificar i detenir tot sol el criminal més buscat d’Europa.

De camí, el detectiu va passar prop d’un parc. Havent treballat molt al carrer, sabia que a aquest lloc s’hi reunien nois i noies del barri per passar l’estona i que sovint veien o sentien dir coses que la policia no sabia. Va veure un xicot amb una bicicleta que ell coneixia i li va preguntar si havia vist darrerament quelcom d’interès. Potser sí, fou la resposta. Un dia abans, el noi estava al parc amb amics quan va notar una camioneta blanca que feia tombs al voltant del parc molt poc a poc. El policia sabia que alguns testimonis havien parlat d’una camioneta blanca misteriosa, mai identificada. Què va fer el noi? Havia pujat a la bici i seguit la camioneta fins que el conductor se’n va adonar i va donar gas desapareixent per un carrer lateral. El policia va comentar que això havia estat massa perillós i no ho hauria hagut de fer. Però i la matrícula? Havia vist la matrícula? El noi sí que s’havia apuntat una matrícula però era incompleta. Li faltaven un parell de números.

El policia va identificar fàcilment una matrícula d’una camioneta blanca que contenia els números i lletres que havia rebut i va veure el nom i l’adreça del propietari. Va anar a mirar la casa a aquesta adreça. La camioneta estava aparcada a l’exterior. Enlloc de trucar a la porta de la casa, va anar a parlar amb veïns. Qui vivia a aquella casa? Gent poc amistosa que no volien visites i no parlaven amb ningú ni deixaven entrar visitants a la casa, li van dir.

El policia va trucar l’oficina demanant que li enviessin els dos policies d’uniforme que hi havia al barri, perquè volia entrar a una casa. Així va ser. Dutroux en persona va obrir la porta als tres agents. Aquest cop no hi havia escapatori. La darrera víctima estava al soterrani, encara viva. Ducroux només va preguntar rient que com és que havien trigat tant?

Ducroux torna a embolicar la troca
El primer problema, va ser que tots els diaris demanaven una foto del criminal i la policia es negava per respecte a la seva intimitat. La baralla va durar dies. A la presó, Dutroux va declarar que ell només era un membre insignificant d’una vasta conspiració de pederastes i pornògrafs amb la complicitat d’alts càrrecs, crim organitzat, jutges i polítics. Va tenir èxit, potser perquè a la gent li agrada sentir aquestes coses. La premsa, la histèria col·lectiva, el sensacionalisme i la incompetència policial farien la resta. Un jutge en llàgrimes va confessar en públic com un dia, amagat al cotxe, es va haver de protegir de morir assassinat a trets per forces sinistres que no volien que exposés la veritat. Era un senyor amb molta imaginació. Un altre jutge fou remogut del cas. Imagineu-vos amb quin interès van ser rebudes aquestes declaracions. Les manifestacions contra la conjura van tornar al carrer. Al final una comissió parlamentària seriosa a Brussel·les ho va aclarir tot: no hi havia cap conspiració, sinó un criminal en solitari. Tot era inventat i teatre. Si el ridícul pogués matar! Però el drama havia durat massa. Dutroux no va poder ser jutjat fins set anys i mig després.

Dutroux encara mou la cua
L’ajuntament de Charleroi va decidir expropiar la casa on l’home havia viscut, enderrocar-la i fer-hi un petit parc amb un memorial a les víctimes. La llei deia que el propietari tenia el dret de venir a mirar-s’ho abans de l’expropiació i Dutroux va invocar aquest dret. A ell ningú li negava res. Enmig de gran indignació popular, l’home va tornar en triomf al barri acompanyat d’una escorta policial que semblava gairebé que l’estava protegint i obeint mentre que ell ho dirigia tot.

I encara en va fer una altra de més grossa. Un policia armat tot sol el duia al jutjat a fer un tràmit davant un jutge i Dutroux ni tan sols anava emmanillat. El detingut va assaltar el policia, li va robar la pistola i va fugir. Seria una altra gran sensació. La policia amb una certa exageració va sonar una gran alerta que va resultar en la mobilització de tota la policia de Bèlgica, de Luxemburg i fins i tot d’alguns Länder alemanys. Dutroux fou arrestat a les poques hores. Els ministres federals de Justícia, de l’Interior i el Cap de Policia van haver de dimitir. Per por que els advocats defensors el poguessin fer sortir de la presó degut al retràs del judici, el van fer jutjar i condemnar ràpidament a la presó per haver amenaçat i atacat un policia i per haver fugit, deixant l’acusació principal per més tard, cosa legal però poc corrent. Al procés final, van incloure violacions i altres crims comesos (probablement) a Hongria o Txecoslovàquia, sense detalls. El jurat va deliberar tres dies.

I si algú va aviat de visita a Bèlgica, seria millor evitar Charleroi. Marc Dutroux té 61 anys i està acabant de complir la sentència. Està a punt de ser alliberat. La seva muller, ara divorciada, ja fa anys que va sortir. El segon còmplice dissortadament havia mort assassinat per Dutroux.

Joan Gil

Ahir els diaris espanyols van parlar amb gran entusiasme del Congrés de la Llengua Espanyola celebrat a aquesta illa de Puerto Rico, amb un interès i entusiasme que no semblen sentir per la nostra llengua. Però el més probable és que els ciutadans de la martiritzada illa en aquest moment estiguin més preocupats per la desastrosa situació econòmica, la bancarrota, l’atur gairebé total, els deutes impagables del govern i l’emigració massiva de ciutadans desesperats als EUA. No tinc cap número, però diuen que en poc temps la població ha caigut més del 50%.

Fa generacions, els porto-riquenys anaven a Nova York, però ara prefereixen el sud de la Florida. La població a Puerto Rico s’està minvant molt dolorosament. Fins als anys 70, PR tenia la millor economia llatinoamericana. Què ha passat? En aquest cas es fàcil d’explicar. Els anys 50 el Congrés nord-americà actuant dintre del programa Manos a la Obra (en anglès Bootstrap) havia atorgat a l’illa privilegis fiscals extraordinaris i molt efectius. En aquells temps, les multinacionals ja havien descobert que hom pot traslladar fàbriques al tercer món per produir a preus més baixos. Perquè no a PR? L’illa estava a prop dels EUA, no tenia problemes polítics perillosos i a PR (això no ho ha negat ningú mai) hi ha una força treballadora abundant, bona, competent, disciplinada que fins i tot parla l’anglès i accepta sous baixos. Moltes companyies s’hi van instal·lar i de sobte hi havia feina i diners per a tothom.

Els anys 70, tot havia canviat i a Washington necessitaven diners. Van considerar que PR ja no necessitava cap ajut després de 20 anys d’exempció fiscal i el Congrés van revocar l’exemptció d’impostos. Poc a poc totes les companyies multinacionals van plegar veles i se’n van anar com havien arribat, sense deixar res. Una llarga agonia del declivi que està culminant ara havia començat. Un govern arruinat ja no pot seguir oferint tots els serveis públics i les pensions dels ancians ja no són segures. El suministre d’aigua va molt malament. I la Salut Pública anuncia un desastre imminent amb l’epidèmia del virus Zika. Hom es preguntaria perquè PR no havia aconseguit desenvolupar durant els anys de les vaques grasses una indústria local, diguem-ne normal o turística que pogués alimentar la gent i evitar que se’n haguessin d’anar a la Florida per poder menjar?

El problema està en mans sobretot del Senat nord-americà, dominat per una colla de Republicans fanàtics. Fins ara no han volgut fer res. N’hi ha que a vegades en parlen a la TV. Un deia que per arreglar-ho caldria incorporar PR com a Estat a la Unió; altres diuen el contrari: caldria fer-los independents i enviar-los a… Ja se sap què volen dir. PR té un representant elegit però sense vot a la Cambra de Representants federal que ha treballat amb l’Administració Obama i alguns demòcrates per trobar una solució. Fins ara, la majoria republicana ho ha bloquejat tot amb comentaris sovint insultants i el menysteniment anti-hispà que semblen sentir. Ja veurem com acaba. Alguna cosa han de fer. A la campanya electoral per President, fins ara cap candidat n’ha parlat. PR no ha pintat mai res als EUA. PR ja ha fet oficialment fallida amb certes obligacions però al Juliol vencen deutes majors que seria catastròfic deixar de pagar. Com Catalunya, PR no pot sol·licitar diners als organismes internacionals, ni es veu fàcilment quines garanties podrien oferir.

Al Juliol de 2015 vaig publicar una història detallada de la situació política a Puerto Rico i el seu origen. Si algú no te res a fer durant la Setmana Santa, voldria oferir-la per llegir-la o rellegir-la (amb alguns canvis). En qualsevol cas Bones Pascues a tothom!

$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$

Afegit d’última hora (25/març/2016) Acabem de conèixer que l’Speaker de la Cambra de Representants i Cap dels Republicans Paul Ryan, un comitè congressional i el Departament del Tresor (Hisenda) acaben de sotmetre al Congrés un projecte de llei amb un pla conjunt per resoldre el drama, i que no sembla probable que agradi gens als porto-riquenys perquè ignora moltes demandes del govern de PR. Imposarà un Comitè de Cinc Membres elegits pel President Obama, dels quals només dos hauran de ser residents de l’illa i que s’establirà a Washington i a San Juan. Resulta que la Constitució dels EUA té una clàusula territorial que permet al Congrés manar allò que calgui sense límits. Molts porto-riquenys ho anomenen colonialisme i jo crec que ningú ho nega. Un territori és una colònia. PR va fallar fa poc davant del Tribunal Federal Suprem, on demanava que se li concedís el Capítol 9 de la llei que regula bancarrotes i que el Congrés li havia prohibit. Els suprems van respondre que no entenien la prohibició del Congrés dels EUA, però que PR no tenia cap recurs contra la seva autoritat. El comitè tindrà poder d’examinar totes les branques del govern per estalviar diners, i intentarà restructurar els deutes i balancejar un presupost. I si no poden, faran tot allò que calgui fer, que vol dir retallar serveis públics i feina del govern on faci falta. Un cop complertes les condicions, estaran protegits contra querelles judicials. A Washington estan preocupats per les dades del sistema de pensions que són una burla per absurdament baixes i la Companyia d’Electricitat que cobra preus horrorosos i perd diners i ningú sembla saber perquè. I pel suministre d’aigua. I que ningú sap què fer amb l’epidèmia de Zika que inevitablement s’acosta (probablement hauran d’acabar pagant els EUA perquè el perill és per tothom) I per moltes altres coses, que hom podria interpretar com una fallida de l’autogovern. Des de fa anys anaven arrossegant un dèficit que cada any era més gran fins el moment on ja no podien pagar i o tenien plans per arreglar-ho. I encara que la llei final estigui una mica millor que aquesta proposta de llei, jo crec que del Comitè dels Cinc Homes Negres amb poder il·limitat no se salven. En canvi, no hi haurà ajut econòmic ni probablement cap plan per millorar la situació econòmica al futur. I que el somni que va començar fa més de seixanta anys patirà un entrebanc.

Sobre l’Estado Libre Asociado

El Senyor Governador de Puerto Rico en una entrevista de premsa al Juliol de 2015 va deixar caure que el deute de PR ha caigut en un forat d’uns 73,000 milions de dòlars i que ja no pot pagar. PR no pot demanar préstecs a l’estranger i la majoria del deute està en forma d’obligacions exemptes d’impostos federals o estatals repartides entre fons d’inversió (per exemple comptes de jubilació) i particulars als EUA. Què farà el govern federal? Aquestes obligacions estan per terra i no en poden emetre cap més.

No és difícil entendre perquè ha passat. PR al final de la II Guerra Mundial estava en una situació desesperada i els governs tant de PR dirigit pel famós governador Luis Muñoz Marín (veieu més abaix) com dels EUA van designar un plan econòmic molt generós anomenat Bootstrap, una paraula molt americana impossible de traduir que els hispans van batejar “Manos a la Obra” (Bootstrap és literalment l’acte de tibar dels màrgens d’una bota en direcció al genoll per col·locar el peu al fons). El Bootstrap va durar dels 50 fins als anys 70 i fou un gran èxit fent de PR l’economia més forta de tota la Llatinoamèrica d’aquell temps. La llei americana fou extraordinàriament generosa, abolint pràcticament tots els impostos federals i garantint entrada lliure a la Unió sense aranzels de tots els productes manufacturats a PR. Era com traslladar una fàbrica a Bengladesh o les Filipines i poder vendre als EUA sense pagar impostos i amb transports barats. I tant que moltes companyies es van instal·lar a PR! Però als anys 70 les coses havien canviat i el Congrés americà va decidir que la feina del Bootstrap ja estava acabada i van abolir tots els privilegis fiscals. Els que havien vingut, se’n van anar sense haver establert ni deixar-hi res. Queda no obstant una indústria farmacèutica considerable. I PR va entrar en un procés lent d’agonia que ara està arribant a la seva fi.

“Estado Libre Asociado”? Voleu dir Commonwealth!

Puerto Rico ha estat sempre d’ençà de la seva alliberació del domini colonial espanyol un Territori No-Incorporat a la Unió dels EUA, com per exemple Guam, les Marianas, o les Illes Virgin nord-americanes. En el curs de la seva història els EUA han pres possessió de territoris on de moment no hi havia prou ciutadans per formar un nou Estat (com Colorado, Tennessee, las Dakotes, Louisiana, Kansas, i molts altres) o on hi vivia gent sense interès o possibilitats d’esdevenir ciutadans americans (com Puerto Rico) que altres països anomenarien colònies. La majoria de territoris americans es van autoproclamar sobirans (amb sobirania compartida amb la Unió, però igual) i van ser admesos com a membres amb igualtat de drets a la Unió. Els darrers, números 49 i 50 foren Alaska i Hawai. Encara que molts estats avui en dia accepten fer referèndums, la Constitució Federal escrita al segle XVIII no en preveu cap a nivell federal (ni s’havien inventat ni es podrien haver fet) i problemes de sobirania i incorporació a la Unió només passen pel Senat, titular final de la sobirania dels EUA. I què passa amb Puerto Rico?

La Llei Foraker de 1900 va atorgar a PR un modest grau d’organització interna i autonomia ja superior a les que la monarquia espanyola havia concedit, i la Llei Jones de 1917 el va definir com a “Territori No-Incorporat”, cosa que segueix plenament en força com a classificació amb finalitats polítiques i legals i serà la raó que obligarà a intervenir en la bancarrota. Per altra banda, aquesta classificació única i mal definida ha estat i segueix estant un dels temes més problemàtics de les discussions polítiques internes a Puerto Rico. De fet la qualificació fa de PR una colònia. El President Truman el dia de la festa nacional americana de 1950 va firmar una llei rebatejant l’illa Commonwealth of Puerto Rico, paraula que vol dir simplement Comunitat política i és un títol compartit per uns pocs estats, com ara Massachusetts i Virgínia, enlloc de Territori com abans, però sense canviar la classificació o estatus com a Territori No-Incorporat. Això segueix en força. Sobretot, aquesta Llei Truman permetia a Puerto Rico escriure una Constitució amb autonomia (sense que això pogués resultar en sobirania o independència). Aquesta autorització fou simplement una llei nord-americana, no un acte de sobirania popular, i el Congrés podria suspendre la Constitució i Autonomia en qualsevol moment, si se li acudís un disbarat semblant.

Als anys 50 hi havia a l’illa una agitació independentista considerable que va resultar en atacs violents i assassinats (com un intent d’assassinat al President Truman i un tiroteig dintre la Cambra de Representants) i per altra banda el Comitè de Descolonització de les Nacions Unides posava els americans contra la paret i calia fer alguna cosa. Els incidents entre el FBI i la població esdevenien cada dia més freqüents. El govern federal no s’ho va prendre a l’espanyola sinó que va buscar una solució negociada.

La Constitució de la Commonwealth of Puerto Rico.

El govern americà va reconèixer que convenia concedir un nivell limitat d’autogovern que canviés les relacions amb les autoritats americanes i sens dubte ho van saber fer molt bé. Es van fixar encertadament en Luis Muñoz Marín, President del Senat porto-riqueny impotent que hi havia a l’illa des de feia anys. En Muñoz havia estat un independentista tota la seva carrera però el van convèncer que si PR es declarava independent, esdevindria una altra illa comunista (eren els temps de la Guerra Freda) i que això no ho acceptarien mai i insistir-hi només resultaria en vessament de sang i més misèria. En canvi, desenvolupant l’associació amb els EUA, hi hauria immediatament un autogovern molt considerable protegit per una constitució i que sobretot hi hauria l’ajut econòmic del bootstrap amb millora del nivell de vida i Muñoz fou anomenat primer Governador nadiu de l’illa i segur que podria fer-se elegir de Governador més tard. Què diu Sr. Muñoz? Es fa dels nostres o què?

Muñoz va convocar una assemblea constituent per aprovar (en teoria per escriure) la constitució, amb gran irritació i desengany dels independentistes que se sentien traïts, i es van negar a presentar candidats. L’original havia de ser en anglès o altrament el Congrés americà no l’aprovaria mai. Discretament el Departament d’Estat de Washington va indicar a Muñoz que ells en sabien molt d’escriure constitucions i que estaven disposats a ajudar. Muñoz va acceptar la imposició demanant no obstant que fos ell (era advocat) qui la traduís a l’espanyol i la va anant introduint capítol per capítol dirigint la discussió a l’assemblea constituent. El cop mestre de Muñoz Marín fou l’assumpte de la traducció del nom oficial “Commonwealth of Puerto Rico” i fou ell qui es va inventar (sense canviar res, només per fer callar els adversaris independentistes) el títol grandiós de “Estado Libre Asociado.” i va demanar permís a Washington per utilitzar-lo a la versió castellana. A Washington li van respondre que si això feia feliç a la gent, endavant, però que l’únic nom vàlid que ells reconeixerien era l’anglès, Commonwealth. I així es va quedar. La Constitució fou aprovada per referèndum i atorgada pel Congrés nord-americà al poble porto-riqueny. El breu debat al Capitoli de Washington només va canviar dues coses. No obstant, no passa de ser una llei interior dels EUA. Aquesta Constitució està molt bé i és molt generosa. Ja la voldríem per nosaltres els Catalans.

Tanta il·lusió com això de l'”Estado Libre Asociado” sembla fer a certs catalanistes partidaris de la Tercera Via, potser els interessaria saber que noms i títols no volen dir res si no venen acompanyats d’una definició i explicació detallada. L’autogovern de Puerto Rico està bé no pas pel ridícul incident amb aquest títol que no és oficial i ningú sap què vol dir, sinó perquè els funcionaris nord-americans del Departament d’Estat, verdaders autors de la Constitució, no es podien imaginar l’autogovern i la llibertat interna de l’illa de cap manera diferent de les llibertats que gaudeixen els seus propis estats. No hi va haver negociacions serioses sobre el nivell d’autogovern, com les que hem hagut de patir a Catalunya. Ningú a Washington hauria tret res de retallar l’autogovern. Per moltes crítiques que es facin a la política exterior dels EUA, aquesta nació té un vessant profundament democràtic i llibertari que no es pot ignorar i que sovint aflora a la superfície.

La constitució porto-riquenya està bé i no posa en cap perill la unitat de l’Estat com diuen sempre els espanyols quan volem aprofundir l’autogovern. Se sembla molt a les Constitucions dels 50 Estats membres de la Unió, que comparteixen moltes coses, tret de certs temes. Estableix clarament la supremacia de la Constitució dels EUA però intel·ligentment no exigeix adhesió a la Constitució americana (posat que no estan incorporats a la Unió) sinó a l’esperit d’aquella Constitució, cosa que qualsevol home demòcrata a la terra respectaria. I estableix que la justícia havia de ser exclusivament local, sense poder apel·lar mai al Tribunal Suprem dels EUA.

Què és un “nacional” dels EUA?

Els porto-riquenys tenen equips esportius propis, poden fer moltes coses pel seu compte i sens dubte, tot i ser una colònia, tenen molt més autogovern que Catalunya. La llei americana ha introduït una curiosa solució lingüística al tractament dels nadius dels territoris. Diu que no són ciutadans dels EUA sinó “nacionals” i per tant ni paguen impostos federals ni participen en les eleccions presidencials o al congrés, al que només envien representants sense vot. També han de passar duanes quan venen de visita als EUA. En canvi, se’ls donen passaports dels EUA, tenen el dret absolut de ser representats per les ambaixades i consolats americans pel món i poden, si volen, emigrar al territori dels EUA sense cap mena de tràmits ni autoritzacions, esdevenint ciutadans amb plenitud de drets el moment que trepitgen per primera vegada sòl americà, tenint dret al vot i a ser elegits sense formalitats. Visiteu qualsevol museu americà sobre la immigració i no hi trobareu mai res sobre els porto-riquenys que legalment, no han estat mai immigrants. Respecte a les llengües, la constitució porto-riquenya només diu que adopta totes dues cultures. L’espanyol està sens dubte arrelat però l’anglès el saben parlar gaire tots, (probablement una mica menys que els catalans parlant castellà), amb accent nord-americà. I als EUA hi ha gent per tot, però al govern federal no se li ha acudit mai, ni fa cap falta, dir a la gent quina llengua han de parlar. I és transparent que tothom necessita l’anglès. Una administració nacionalista porto-riquenya fa uns anys va intentar fer la llengua espanyola oficial, cosa immediatament guardonada pels espanyols entusiasmats amb un premi. La llei fou abrogada gairebé immediatament.

I Puerto Rico segueix essent la Commonwealth of Puerto Rico, un territori organitzat, però no-incorporat dels EUA

Joan Gil

Tags: Bancarrota, Congres Nord-America, Deutes, EUA, Puerto Rico

Voldria començar amb una de les dites més famoses de la molt famosa heroïna feminista Gloria Steinem, que per cert ja ha complert els 80 anys i segueix donant entrevistes: “Les dones tenen una tria: o són feministes o són masoquistes” Si algú s’hi interessa pot trobar fàcilment (llegint anglès) informacions sobre la lluita històrica des de finals del segle XIX fins arribar a l’esmena constitucional de 1920 que establia el dret de les dones a votar i ser elegides. Ara sembla remot, inimaginable, però això va arribar a Europa i naturalment a l’Estat molt més tard que als EUA. Fins i tot a Suïssa les dones només van començar a votar els anys 70. Els historiadors expliquen que el problema sovint va sortir del concepte de matrimoni sorgit de les lleis familiars, que establien la parella com a una unitat sota l’autoritat absoluta marital. Als EUA per molts anys les dones solteres no podien tenir comptes bancaris, ni llogar habitatges, ni tenir targetes de crèdit i patien limitacions considerables amb herències i propietats. I quan buscaven feina, podien topar amb preguntes fatals sobre les obligacions familiars. Algunes d’aquestes limitacions segueixen en força a certs països musulmans, sobretot si són wahhabites. I jo recordo que quan jo era petit, a Catalunya les dones també s’havien de cobrir el cap i havien de dur faldilles que cobrissin els genolls i mànegues fins el colze, i si no, no podien entrar a cap església.

Les Lleis de Drets Civils
El President Johnson va aconseguir fer aprovar pel seu Congrés, tan hostil contra ell com ara contra Obama, les memorables lleis de drets civils per acabar amb la segregació racial, cosa que Kennedy probablement no hauria aconseguit mai. Es tractava principalment de reconèixer els drets de la població negra, cosa rebuda amb hostilitat extrema per certs parlamentaris del Sud. Al final, en un dels títols, hi havia un llistat de les minories que quedaven protegides sota la nova llei: la discriminació per raça, edat, religió, origen nacional, salut etc quedava prohibida. Però no deia res de les dones, i va anar de poc que es quedessin fora. Un senador ximple, representant del Sud ho va evitar. Cegat per la fúria, va insistir que s’afegís al llistat la discriminació per raó de gènere. Perquè? Per mofar-se, perquè tothom que ho llegís entendria com era de ridícul i absurd tot el títol i tot el llistat de gent protegida. S’equivocava.

El problema dels fills
Hi havia en els dies que van seguir una dona amb set fills casada amb un alcohòlic poc treballador que no posava el pa a la taula. La dona havia de treballar de cambrera a un restaurant barat i se les passava molt morades. Algú li va dir que una companyia de la indústria de la defensa prop d’on vivia buscava treballadors i que pagaven bé. La dona es va presentar a l’oficina a sol·licitar feina. Li van preguntar si tenia fills petits. Sí, dos o tres encara eren petits. Doncs ho sentien molt, però no podien prendre-la. Va insistir en omplir una sol·licitació, però ni això van acceptar perquè no la voldrien en cap cas. Tornada a casa, la pobre dona molt enrabiada i sense pensar-s’ho gens, va escriure una carta de protesta al President Johnson. I quina sorpresa! La resposta vingué del Departament de Justícia Federal dient-li que tenia tota la raó. Per querellar-se necessitava un advocat personal però el cos legal del Departament quedava a la seva disposició. La raó era precisament la Llei de Drets Civils. La dona va prendre un advocat de drets civils i es va querellar. Va perdre en primera instància i també en apel·lació. Als jutges els semblava que les restriccions eren raonables. Però la llei com estava escrita deia quelcom diferent i com tothom esperava van acabar al Tribunal Suprem Federal que li va donar la raó. Moltes coses van canviar en aquell moment. De sobte, tenir fills ja no podria ser un problema sense solució.

La lluita fracassada per l’esmena constitucional dels drets iguals
Fou un episodi una mica trist però que partia d’un principi equivocat que no anava enlloc: la comparació amb els drets dels homes que veia la situació de les dones simplement com un greuge comparatiu. Deien que volien tots els mateixos drets que els homes gaudien. Oi que sona bé? Però era absurd. Per ser veritat, hauria calgut que homes i dones tinguessin les mateixes funcions i responsabilitats, mentre que tothom pot assenyalar diferències entre la funció social i personalitat d’homes i dones. Si eren diferents, podrien ser necessàries i acceptables lleis diferents. De fet, la classe obrera es va alçar gairebé unànimement en contra: les treballadores casades que eren esposes i mares necessitaven protecció que l’esmena semblava excloure. I tothom que en sentia parlar, se sortia amb bromes i xistes pujats de to i exemples grotescs. Al final fou un moviment conservador femení que es va carregar l’intent. El text de l’esmena, que el Senat dels EUA, sota pressió, va acabar aprovant pels 2/3 de majoria necessaris deia “La igualtat de drets sota la llei no serà negada ni retallada degut al gènere” Però per canviar la Constitució, l’esmena hauria hagut de ser ratificada també per 2/3 dels parlaments estatals. No hi van arribar i l’esmena va morir per sempre.

Un Justícia del Tribunal Suprem Federal canta les quaranta
Els feministes gairebé sempre perdien al Suprem i sempre utilitzaven l’argument ridícul que volien tenir els mateixos drets que tenen els homes. Al final, un dia, un dels Jutges que acabaven de tombar un cas, els hi va explicar en una opinió separada que va escriure. En llenguatge simplificat, ell va dir que a la Constitució hi havia un principi present en tot el text que ho inspirava tot: el dret sacrosant a la “privacy” (una paraula que vol dir molt més que el català “intimitat”). La privacy envolta completament cadascun dels ciutadans amb drets inalienables que ningú pot tocar. Un nadó arriba al món, obre els ulls i respira. I diu que pren possessió de tots els seus drets atorgats per la Constitució i que ningú li pot negar res dient que és una dona. Aquest punt de vista era molt diferent de repetir que volien el mateix que els homes tenen i els feministes finalment en van prendre notícia. El camí que semblava tancat havia quedat ben obert per guanyar reivindicacions. Els Jutges Suprems, seriosos com són, no van poder estalviar-se burletes quan els feministes van tornar la pròxima vegada. I ja no dieu que les dones són iguals als homes? No hem trobat enlloc la comparació amb els homes. Us ho heu descuidat? I ara ja no ho repetireu mai més? preguntaven ses senyories. No. Seria l’argument de la “privacy” que aviat guanyaria la victòria enorme, gairebé inimaginable del Roe vs Wade en l’assumpte dels avortaments.

Roe vs Wade
El Tribunal Suprem no va escriure opinions sobre la natura o implicacions morals de l’avortament, que no eren un problema seu, ni el van recomanar ni de fet el van legalitzar: només va prohibir que els diferent estats el prohibissin. Un cop acceptat el principi intocable de la privacy atorgada per la Constitució a tots els ciutadans i ciutadanes, el cas era clar: una dona queda embarassada i ha de triar una de dues opcions: o continuar l’embaràs o interrompre’l. Una de les dues coses ha de passar. I la dona és l’única que pot decidir. No es pot tolerar que el govern o l’estat decideixin per ella, encara menys quan hi ha perill a la vida o salut de la mare. Des del punt de vista del pensament llibertari, fermament introduït als EUA, el cas és igualment contundent: quan l’avortament és legal ningú pot ser obligat a fer res que no vulgui; quan està prohibit, en canvi, el govern mana a la dona seguir embarassada i tenir un fill. Si hi ha un problema moral, no l’ha de resoldre cap polític.

Tags: Avortaments, drets civils, Igualtat de les dones