Els EUA són diferents

Resum d’opcions

1) Votar per correu en una papereta enviada pel Govern a tots els votants registrats

2) Igual que 1, però dipositant el vot a una de les bústies especials segures

3) Anant a col·legis electorals oberts dies o setmanes abans del dia final

4) El sistema clàssic: vot final el dia final

Al meu estat vam tenir les quatre opcions  però cada estat fa com vol. Tres fan només 1 i 2 (cap vot presencial)

===============

Quan les eleccions s’acosten, és natural que algú recordi el desastre causat recentment als EUA per les mentides electorals tan absurdes, horroroses i perilloses del Sr Trump, l’home que es pensava que era impossible que ell perdés i tenia des de fa anys la mania sense fonament que els demòcrates fan sempre trampa, o si no, no s’entendria que ell pogués perdre. Molts dels articles de premsa que he llegit em fan pensar que probablement les grans diferències de Catalunya amb el sistema electoral nord-americà no eren ben enteses. La raó probablement és que no existeixen als EUA eleccions federals, sinó 51 eleccions completament diferents el mateix dia, amb regles, costums i instruments diferents a cadascun dels 50 estats i el Districte de Columbia. Seria avorrit presentar els detalls de cada estat, pero hi ha certes coses que son comunes. Molts europeus semblen haver pensat que el “Vot Anticipat” dels EUA volia dir “Vot per Correu”. Mentre que aquest vot també es adelantat, ja fa temps que té nom separat. Amb “Vot Anticipat” la majoria d’Americans es refereixen al vot que té lloc en persona a locals electorals oberts addicionalment, segons el lloc, dies, setmanes o fins i tot un mes abans del dia oficial, que és vist sols com el dia final del vot. Personalment he viscut a dos estats que permeten el vot anticipat i he trobat que és una idea fantàstica. Hi ha tres estats on el vot universal per correu és l’única forma de votar des de fa anys. Elimina les cues i aglomeracions el dia final, permet votar a un temps i dia convenients a dones amb nens, vells i minusvàlids, a més d’altra gent a qui no agradin les coses incòmodes i no cal preocupar-se pel temps que podria haver el dia final de l’elecció. Augmenta molt la participació i no entenc perquè hi ha estats que no ho fan encara. Trump no es va queixar mai del vot adelantat, sinó exclusivament del vot per correu, afirmant disbarats que van insultar i molestar molt els treballadors electorals, en molts casos amenaçats de mort. Pretenia que els Demòcrates per tota la nació entraven als locals de recompte amb caixes i galledes plenes de paperetes demòcrates i que a mes llençaven a les escombraries vots republicans. Cap dels 64 tribunals que van rebre una denúncia van trobar ni un sol cas. Era una mentida cruel i perillosa sortida del cervell d’un home que no sabia perdre. Fa quatre anys la por que hackers russos haguessin pogut canviar els resultats fou trobada falsa, pero l’avís i els coneixements i consells oferts pels experts federals van augmentar la seguretat encara més. Les eleccions americanes en l’actualitat son molt segures. I com queda dit, hi ha tres estats (Oregon, Nevada i un altre que no recordo) que ho fan exclusivament per correu i tothom n’està content.

Diferències en el vot per Correu

La més fonamental que ho canvia tot és que encara que tots els ciutadans tinguin dret a votar, per poder fer-ho cal registrar-se primer. És molt fàcil fer-ho. Hom troba els impresos fàcilment a molts llocs i a alguns estats es pot fer per internet. És una diferència molt gran que la papereta buida per permet el vot per correu, sempre amb marques exteriors al sobre, fàcils de reconèixer per poder votar s’enviï a una adreça registrada i sigui entregada per un carter que tornarà la carta si el recipient no viu, o no viu a l’adreça, o que, alternativament com passa a Europa, el govern no sàpiga de segur si el recipient que vol votar per correu viu o no. Les persones registrades reben una targeta de votant (que fa alguns anys molta gent utilitzava com a identificació) que a alguns estats es vàlida per un any o per més. Fins fa poc, per demanar el vot per correu calia donar explicacions, pero aquest any degut al Covid alguns estats han procedit a enviar el formulari facilitant el vot per correu un mes abans a tothom que  està registrat. Hom podia omplir la papereta a casa. Cal també tenir en compte que a Europa hom vota per una opció o poques opcions, mentre que als EUA el votant rep una llista interminable de candidats individuals sense llistes de partits per cobrir moltes posicions: representants  de l’estat a Washington, jutges, tant de pau, primera instancia i d’apel·lacions, cap de policia de la ciutat o del comtat, fiscal general, executius del comtats, parlamentaris de l’estat, a vegades el Governador, a més de tres o quatre referèndums per assumptes estatals o municipals… Pot passar de vint-i-tantes seleccions, encara que no hi ha obligació de votar per totes les opcions. Aleshores el ciutadà que vol votar per correu després d’omplir la llarga papereta (sovint dos fulls), ha de firmar a un lloc determinat fent un jurament que en té dret i tancar el sobre. Aleshores a molts estats queden encara dues opcions: 1) retornar el sobre segellat per correu regular, en general sense segell o 2) dipositar el sobre a certes bústies especials (la localització es pot trobar a l’internet) que son fetes d’acer, nomes es poden obrir amb dues claus usades simultàniament i guardades per dos funcionaris diferents i estan vigilades com a mínim per càmeres vídeo. En el cas de Maryland, vaig rebre dos mails d’ells després de dipositar el sobre notificant-me 1) que havien rebut el meu vot i 2) que el meu vot havia estat comptat. Una part fonamental del sistema és la signatura, que és comparada amb l’original registrat a la inscripció per comprovar si se semblen. Això es fa amb un ordinador i és una de les coses més criticades per Trump. Tots els treballadors i experts en canvi afirmen que el sistema és gairebé infal·lible. Ni cal dir que la llei preveu càstigs molt durs per qui intenti violar el procediment, ni que sigui per benefici personal, o per burlar-se’n. Hom hi veu errors amb la tinta sobretot, però pocs problemes intencionals. Finalment, encara que tots els votants registrats rebin la butlleta a casa, sempre tenen tres opcions: usar-la, anar a un local de vot adelantat o votar el dia final fent cua. Si algú es pensa que pot votar més d’una vegada, s’equivoca: hi ha massa ordinadors i hom pot acabar a la presó. Com queda dit a alguns estats votar per correu és l’única opció.

El vot anticipat i el del dia final en persona

No hi ha cap diferència entre tots dos. Hom utilitza tots els dies els mateixos ordinadors amb el mateix programa durant alguns dies, enlloc d’un sol i es fa sovint als mateixos localsCom queda dit, Trump no va atacar mai el vot anticipat. Feia anys hom va intentar limitar el vot fent-ho sols a l’ordinador, pero això no es pot fer perquè en cas d’una queixa o un resultat massa ajustat seria impossible repetir el compte. Avui en dia, tots els estats que usen ordinadors acaben imprimint les eleccions en un paper que cal inserir a una bústia també vigilada al local per fer un escan (i deixar-hi el paper) abans de sortir del local. Cal afegir que en l’opinió dels experts sense l’opció del paper imprès, el vot quedaria exposat inevitablement a hackers. Ara bé: la distribució tan fragmentada dels sistemes electorals nord-americans no sols a 50 estats (amb equipaments i lleis diferents) sinó també a cada comtat i a vegades fins i tot ciutat, faria el hacking molt difícil i els russos fa 4 anys no ho van voler o poder intentar. Però més val seguir imprimint els vots. Un problema d’aquest sistema que a mi em molesta molt, és que el llistat de tos els vots individuals vistos a la pantalla és molt llarg i avorrit i votants requereixen assistència del personal més d’una vegada per evitar prémer el botó i marxar.

Potser caldria afegir que tradicionalment la participació electoral alta afavoreix sempre els Demòcrates i la baixa els Republicans. Ha estat sempre així. Per aquesta raó els Republicans voldrien eliminar el vot anticipat i el vot universal per correu o en bústies especials, perquè augmenten la participació. A més als estats on ells manen tenen mètodes per posar dificultats als negres i als immigrats. Un dels problemes sempre repetits, és que els Republicans volen exigir ensenyar el carnet de conduir (document d’identitat universal)  abans de votar i els Demòcrates no ho volen de cap manera dient que ja hi ha la registració i la firma jurada per identificar els votants. És una mica llarg d’explicar, però efectivament molts negres i estrangers immigrats no tenen carnet de conduir. Les baralles sobre el tema ja han durat molts anys. Voldria afegir que ciutadans que no condueixen poden obtenir un carnet de conduir especial que no permet conduir sinó únicament establir la identitat.

Ara fa uns dies hi va haver una elecció de repesca de dos escons de Senador federal a l’estat de Georgia, que havia estat tan martitritzat per Trump i els seus fanàtics. El dia abans del vot hi va haver mítings amb Trump i Biden i van saturar la TV amb anuncis, perquè si els Demòcrates guanyessin els dos escons (com va passar) restablirien la majoria al Senat. L’estat permetia les tres variants: vot per correu i vot presecial tant adelantat com el dia final. Sabeu què? Els diaris van anunciar que el vot per correu ja havia acabat amb un milió de votants i el vot anticipat amb dos. Tres milions ja eren el rècord absolut de vots a l’estat (la meitat gairebé de la població catalana). El dia final, hom va veure poques cues als col·legis electorals. Tothom va quedar content i fou un èxit malgrat el virus.

Joan Gil

Tags: Maquines de votar, vot per correu

Què és la Guàrdia Nacional?
 Molts lectors europeus no entenen la diferència entre l’exèrcit, sempre federal, i les Guàrdies Nacionals (GN) dels 50 estats i el Districte. La resposta inicial és fàcil: la GN és una reserva de l’exèrcit federal, que queda normalment a la disposició dels 50 estats sota les ordres dels respectius governadors. La seva feina és molt diferent de la que fa l’exèrcit. Són cridats quan algun desastre greu ha tingut lloc i cal protegir o ajudar la població civil. Exemples: huracans, terratrèmols, inundacions, caiguda de serveis públics com l’electricitat, protecció contra amenaces terroristes, aldarulls greus, pànic… Encara que pertanyen a l’estat, no queden completament fora de l’autoritat dels Estats Units, i quan el govern federal els necessita, poden ser federalitzats per ordre del President. Ha passat moltes vegades, per exemple GW Bush els va enviar a fer les guerres de l’Orient Mig, on molts van perdre la vida i sovint es van queixar de ser mal tractats per l’exèrcit. Els membres de la GN son reclutats, seleccionats i entrenats pels estats. Han de sotmetre’s a entrenament formal, en part militar, i tornar-hi regularment. A més d’armes portàtils, moltes GN disposen d’helicòpters, avions de guerra, bots armats i equipament material pesant, com ara canons i tancs. Cal recordar però que a diferencia de l’exercit dels EUA gairebé sempre fan les seves intervencions desarmats no obstant disposar d’armes. A Nova York s’anomenen “Exèrcit de l’Estat de Nova York” Com és natural, molts reclutes i membres són antics soldats dels EUA llicenciats, però també accepten  civils que passin un examen. Sens dubte els guàrdies cobren sous, però han de viure d’una altra feina que toleri les seves absències. Cal remarcar la gran diferència pels ciutadans entre la GN i l’exèrcit. L’exèrcit federal ha sortit al carrer molt poques vegades i sempre per ordres explícites del President, per exemple quan fa molts anys l’estat va negar l’entrada de nens i estudiants negres a escoles i Universitats a Little Rock, desobeint ordres del Tribunal Suprem. Un tristíssim cas molt recent fou el desplegament militar contra els manifestants pacífics del Black Lives Matter davant la Casa Blanca perquè Trump es fes una foto amb la Bíblia. El cap de l’estat major va demanar perdó perquè li havien dit falsament que els manifestants eren violents i amenaçaven la Casa Blanca. A altres ciutats amb problemes racials, els estats i alcaldes ho van rebutjar dient que per això ja tenien GN i policies.

La Guàrdia Nacional del Districte de Colúmbia

Tenen 1,100 GN assignats (el Districte té al voltant de 700,000 residents, uns 65% negres), només que l’Ajuntament no en pot disposar lliurement perquè el Districte no és cap estat sinó simplement un municipi sota les ordres del Govern Federal, i per tant no té la sobirania compartida que tenen els estats, ni cap jurisdicció sobre els edificis i parcs federals. Si a l’alcaldessa Muriel Bowser li sembla que necessita GN, ha de demanar permís al Secretari de l’Exèrcit de Terra (un subordinat del Secretari que Defensa que mana al Pentàgon). Ara el Districte està lluitant per esdevenir un estat. Ho aconseguiran? Potser sí però probablement no. Els demòcrates hi estan a favor, els republicans en contra. El que passa és que tota la delegació congressional (mínim de dos senadors i un representant) consistiria sempre de demòcrates.

Paguen car l’embolic de les jurisdiccions

El dia abans de la tragèdia del 6 de gener l’alcaldessa sembla haver estat l’únic dirigent que havia entès el perill. Va prohibir manifestacions en contra, aconsellar als ciutadans quedar-se a casa, prohibir i fer buscar armes amagades, va oferir al Capitoli la col·laboració de la seva Policia Metropolitana, i va anunciar que faria activar la GN, però absurdament només en volia uns quants membres per protegir el tràfic. Al Capitoli en canvi, no van preparar res i només tenien la seva pròpia policia regular. Diuen que alguns Metropolitans van entrar però no tenien cap dret a fer-ho. Quan la invasió de la xusma neofeixista ja havia començat, algú va preguntar al cap de policia del Capitoli si ja havia cridat la GN. Va dubtar molt. Ell i els caps de seguretat (sergents d’armes) han estat cessats fulminantment. Mentrestant els policies no podien controlar ni la gentada fora ni encara menys la perillosíssima turba violenta a l’interior. Els subversius duien cartells demanant l’execució de Nancy Pelosi i del Vicepresident (per haver-se negat a suprimir els vots de Biden), banderes racistes, hi havia un home amb una samarreta antisemita (deia Camp Auschwitz), un altre amb manilles de plàstic per arrestar i jutjar, potser executar congressistes dolents. Apart dels dos policies morts van atrapar congressistes a la Cambra de Representants i els Senadors i el Vicepresident se’n van salvar per poc, gràcies a un policia que va distreure la xusma pujant una escala i fent-se seguir a un lloc ben protegit.

I perquè no arribava la GN? Agents Metropolitans van ajudar inicialment. Un cap de policia d’un comtat veí a Virgínia explica que ell anava en cotxe tan tranquil sense saber res, quan va rebre una trucada desesperada de la policia del Capitoli. Molt esverat, va congregar tots els policies disponibles, uns 40 per anar al Capitoli. Però no tan de pressa. La policia de Virgínia no tenia cap dret d’entrar a la propietat federal. Aleshores un Marshall Federal es va presentar i va prendre un jurament dels 40 a la Constitució, nomenant-los agents federals. Cap al Capitoli! Amb els Governadors veïns de Maryland i Virgínia, tots dos aterrits, van passar coses similars.

Quan la Sra Bowser va entendre la tragèdia, va exigir que el Secretari de Defensa li enviés en l’acte tots els GN amb uniforms antiavalots. Una o dues hores després, el Secretari va comparèixer el Secretari afirmant que la GN aviat vindria però resultava que tenia l’obligació de demanar permís al Secretari de Defensa, que no el donava! Segons els militars el problema era que quan se’ls mana fer una cosa, cal explicar immediatament als militars què han de fer exactament i fins quan, amb detalls i que això ningú ho podia explicar. Com s’havien de preparar els NG? Havien de dur armes? Gas? Tassers? Es que ja estaven vestits contra avalots (la resposta era que no). A aquesta ciutat hi ha molts rumors i hi ha qui diu (sense confirmació) que el Secretari de Defensa havia demanat permís a Trump, que es negava, perquè els insurgents eren enviats seus. La xusma eren els seus. Diuen que al final, emprenyadíssim, el Vicepresident Pence (sense cap autoritat per fer-ho) va manar que la GN entrés en acció i van ser ells qui van buidar les escales i explanada del Capitoli després d’unes tres hores. La turba havia consistit de gent molt dolenta, però molts altres també es van cobrir de glòria.

Una presa de possessió mai vista

L’FBI sí que hi era, però no tenen agents uniformats. Ara estan fent hores extres mirant vídeos, llegint webs i interrogant detinguts i gent sospitosa. Ja han arrestat centenars de persones i diuen que enxamparan encara molts. I el Sr President Trump? Per ara no es pot, però el dimecres pròxim la seva immunitat de persecució s’acabarà. Ell ha anunciat que vol autoperdonar-se. Els pocs advocats que li queden, amenacen  plegar i anar-se’n si ho fa, com moltíssim altres ja han fet. A més, Biden havia parlat de terrorisme domèstic, que està sota jurisdicció estatal i no federal i per tant ell no pot perdonar.

Tot el Districte està en estat d’excepció perquè els dolents segueixen amenaçant amb atacs (l’FBI va descobrir dues bombes activades, moltes armes de foc, i cocktails Molotov). Aquests atacs es dirigirien contra el Districte i contra les capitals dels estats, o sigui que ja molts Guàrdies Nacionals estan mobilitzats per tota la nació, probablement armats. A vegades parlen de 5,000 GN, de 10,000 o fins i tot 20,000 a Washington. Tota la ciutat i fins i tot el Capitoli estan ocupats per guàrdies armats, un espectacle necessari però tristíssim. Els militars ens recorden que manifestacions contra soldats armats pel món han acabat sempre molt malament. A mí em sembla que no passarà gran cosa perquè aquesta vegada la majoria de capitostos estan detinguts i la policia no permetrà que es formi cap manifestació. La Sra. Bowser ha manat que durant el Jurament tothom es quedi a casa i que no hi vagi ningú. No hi haurà gaire públic. Potser l’alegria de sempre, la celebració d’aquest triomf de la Democràcia americana, quedarà ennuvolada. És un mal començament.

Memòries: Benito Mussolini va pujar al poder fent la gran Marxa a Roma (on ell va arribar per tren). Intimidat, el Rei el va nomenar Primer Ministre. Tres anys després s’haurien acostat les eleccions, però ell s’havia proclamat Duce per tota la vida.

Adolf Hitler fou elegit al front d’un partit minoritari a un Parlament Alemany on ningú podia formar un govern majoritari. El President Hindenburg, com era el seu dret constitucional, el va triar com Canceller. Un cop al poder van cremar el Reichstag dient que ho havien fet els comunistes. A la mort de Hindenburg es va proclama Führer únic i va fer construir els primers camps de concentració no pas en aquell moment pels jueus sinó pels socialistes, comunistes i altres indesitjables.

En Trump deia coses que feien pensar en aquestes coses. Deia que els diaris son els enemics del poble i que ell era la veu del poble americà. Rebutjar falsament que Biden havia estat elegit era la seva Gran Mentida. Que tots els qui pensen votar per un partit populista s’ho pensin.

Jo prefereixo recordar l’episodi final del govern de George Washington. Molta gent no creia gaire en això de la República governada pel poble i es pensava que després dels seus 8 anys Washington es faria coronar rei o Dictador i que no voldria marxar. La primera transferència de poder a John Adams va tenir lloc a Filadèlfia, llavors capital federal provisional. Acabada la cerimònia, el grup va marxar cap a la sortida amb Washington molt cofoi al davant de tothom, com estava acostumat a fer. Arribant a la porta, es va aturar girant-se cap a John Adams, que el seguia, dient: Després de vostè, Senyor President. I diuen que en aquell moment la democràcia va nàixer.

Joan Gil

Ho vaig veure començar pels canals de la TV. Quan una presentadora ja gran va veure com una banda de rufians armats rebentaven portes i finestres del Capitoli mentre les dues cambres hi estaven reunides en sessió, la dona va obrir la boca, va començar a agitar el cap com dient que no podia ser i li van saltar llàgrimes als ulls. Jo crec que en aquell moment milions d’Americans van veure amb horror la nostra Democràcia negada i en perill. Era una verdadera humiliació per la nació i una insurgència, mai vista en 243 anys de canvis de poder legítims en pau i ordre.

La tragèdia s’acostava des de feia mesos

Trump, que havia perdut l’elecció amb uns 8,000,000 vots de diferència en el vot directe (com tota la població de Catalunya) i una pèrdua molt gran d’electors a estats on es creia segur, seguia repetint contínuament que ell no podia haver perdut, que els Demòcrates cometien una estafa i que ells ho sabien. Amb el suport d’una part considerable (però no unànime) del Partit Republicà va anar escalfant els seus incondicionals al carrer, incloent milícies d’extrema dreta que ell es negava a condemnar. Cites seves memorables després d’incidents greus: “hi ha gent molt bona als dos costats” i sobretot la recent recomanació infame a una banda criminal: “stand back but not down” (atureu-vos però seguiu preparats). No hi havia forma de fer-li condemnar aquesta gent. Fa poc l‘FBI va detenir una banda que volia arrestar la governadora de Michigan, jutjar-la i executar-la davant la TV (estan tots a la presó; eren seriosos i ho tenien preparat). Trump, quan preguntat, es negava a acceptar o prometre una transició pacífica de poder i anava repetint que ell no cediria mai. Poc a poc la mentida s’anava estenent. Els seus addictes ho repetien per tot arreu: era una estafa demòcrata contra un bon President que volia defensar la gent petita contra els criminals pedòfils que dominaven el Partit Demòcrata i el radical comunista Biden (pobre home! Ell d’esquerres?) En Trump va organitzar un exèrcit d’advocats amb donatius privats de 204 milions de $. Van anar a 64 jutjats a diferent estats i van ser rebutjats i sovint ridiculitzats pels jutges. On estaven les proves? Van anar al Tribunal Suprem federal dues vegades i els justícies es van negar fins i tot a escoltar-los. Per als Trumpistes, tot era una conspiració per prendre el Govern per força. Tots els recomptes d’estats augmentaven la majoria de Biden. Trump esdevenia més i més visiblement rabiós. Alguns republicans, sens dubte espantats, li giraven l’esquena. Un Trump excitat i fora de control va intentar pactar coses inimaginables amb els militars que el van rebutjar indignats, va fer una trucada absurda i estúpida al secretari d’estat de Geòrgia, demanant-li que trobés vots per ell, va intentar que alguns parlaments estatals abolissin els resultats del vot i l’anomenessin a ell (imagineu-vos que el Parlament Català després d’una elecció anul·lés els resultats i triés  candidats diferents). Va acomiadar gent clau del govern, com el Fiscal General,un Director de Cyberseguretat i el Secretari de Defensa per haver-lo contradit. I seguia repetint que ell havia estat elegit i que era impossible que ell hagués perdut.Tots els Secretaris de Defensa vius van fulminar-lo en un editorial al Washington Times per intentar embolicar l’exèrcit en política. Aquest document tan dur demostra que sabien allò que Trump havia intentat. Tot plegat un caos cada dia més perillós causat per un home que semblava boig. Sempre repetia que tothom ho sabia.  No era veritat, però cada dia hi havia més gent treballadora poc educada que s’ho creia. Potser estaria indicat sotmetre’l a una examinació psiquiàtrica, perquè ell deia que SABIA sense proves que no havia perdut, que sona com una paranòia.

El Senador d’Utah Mitt Romney, candidat perdedor d’una elecció contra Obama, i un home molt decent que s’oposava a Trump volava a Washington fa dos dies per participar a la cerimònia de certificar Biden, quan tres passatgers a l’avió se li van acostar tractant-lo de traïdor. Els talk-shows de radio i TV rebien trucades de ciutadans denunciant el frau electoral i fins i tot donant detalls de com s’havia fet. Una tragèdia estava en l’aire.

L’Alcadessa Muriel Bowser de Washington DC reconeix el perill

Aquesta dona notable, de la qual encara sentirem parlar en el futur, havia fet una resposta molt digna i respectable a les provocacions de Trump durant les manifestacions anti-racistes de Washington, però hi havia línies vermelles. El Districte de Columbia no és cap estat ni és sobirà com els 50 estats, sinó que està sotmès a l’autoritat federal. Encara que el Districte disposa d’uns 1,300 guàrdies nacionals, una mena d’exèrcit estatal amb armes de guerra, a diferència dels estats, al Districte aquest cos no està sota les ordres de l’Alcaldessa sinó del Secretari de l’Exèrcit dintre el Pentàgon i Bowser només pot donar ordres a la seva Policia Metropolitana que ni tan sols té autoritat dintre dels terrenys federals com ara el Capitoli. El Districte de fet és simplement un ajuntament dintre un territori federal. El Capitoli té la seva policia pròpia que limita molt l’accés. L’alcaldessa  conscient d’un perill transparent, havia oferit la Policia Metropolitana per reforçar la del Capitoli.  No està gens clar però sembla que l’oferta fou ignorada. La policia del Capitoli només eren centenars mentre que fora del Capitoli hi havia milers d’insurgents, molts d’ells armats. Ara molts demanen la destitució fulminant del cap de seguretat del Capitoli. Ja ha dimitit.

El dia abans, la Sra Bowser va prendre precaucions veient com eren de perillosos els homes i dones que arribaven contínuament de tota la Unió. Va prohibir exhibir en públic armes de foc, va recomanar per favor que ningú fes manifestacions en contra perquè aquests només volien violència al carrer, va recomanar als ciutadans que es quedessin a casa i va oferir la seva Policia Metropolitana per reforçar la del Capitoli, una oferta que sembla haver estat ignorada. I el Pentàgon va esperar massa temps a autoritzar el desplegament de la Guàrdia Nacional. Els governadors veïns de Maryland i Virgínia van oferir immediatament entrar al Districte amb les seves Guàrdies Nacionals però sembla que el Pentàgon ho va impedir. Això s’haurà d’aclarir.

Els fets durant la tragèdia

Trump es va presentar a un carrer del centre davant la manifestació i va parlar agraïnt el suport dels insurrectes,reafirmant el frau electoral, dient com se’ls estimava i com els seus enemics eren gent dolenta i malvada, demanant que fossin forts i… que anessin al Capitoli. Sobre tot, que ell els estimava molt. Molts ho veuen com una incitació a la violència contra el Govern que l’FBI haurà d’investigar i podria acabar costant molt cara a Trump

Milers d’individus es van concentrar davant el Capitoli envoltant-lo completament. Hi havia un perimeter de tanques amb molts pocs policies. Eren com les tanques usades per dirigir el tràfic o els peatons pel carrer, i els manifestants les van obrir fàcilment envaint en massa al mateix temps l’explanada i les escales del Capitoli. La policia es va retirar a l’interior intentant defensar les portes i finestres des de dintre (!!!) Les portes i finestres tenien vidre contra bales però els atacants, evidentment preparats, duien instruments per trencar-los i van aconseguir obrir molts forats. La policia es va retirar segons sembla per assegurar les cambres. L’assalt no estava limitat al Capitoli sinó que incloïa dos edificis d’oficina i, oh horror, la Biblioteca del Congrés, una de les més importants del món. Càmeres de TV ensenyaven invasors passejant-se tranquil·lament dintre del Capitoli. I quin ultratge: un individu es passejava amb la bandera racista del Sud desplegada. I a l’exterior van baixar i arrencar banderes federals.

La primera tragèdia va passar davant les portes del Senat, on la sessió estava presidida pel Vice president, que el Servei Secret havia tret amb pistoles a la mà i els Senadors també havien fugit, quedant només alguns auxiliars que seuen al voltant de la taula presidencial. Sembla que un policia va matar a trets una dona desarmada que volia forçar la porta d’ina galeria que duia a la Cambra de Representants. Un policia va veure que passaria i la va matar d’un tret. Fou una verdadera desacració del lloc sense predecents. Al final van obrir les portes del Senat, els auxiliars, gairebé tots dones, van fugir i els manifestants van entrar. Un  ximple va seure a la cadira del Vicepresident i va declarar a Trump elegit davant les càmeres que hi ha sempre dintre. Altres desgraciats van fer destrosses.

A la Cambra dels Representants, a poca distància, fou molt diferent. Al mig de la Sessió amb tots els diputats i l’Speaker Pelosi dintre, policies van entrar de sobte avisant que  els bandits volien entrar i que per tal d’evitar ràfecs de fusell calia que es tiressin per terra amagant-se sota les cadires. Els policies van reforçar les portes alineant-se dintre de la Cambra amb pistoles i fusells llargs disposats a matar qualsevol que intentés entrar. Després d’una estona els policies a l’exterior van anunciar que tenien control de la situació. Les portes foren obertes. Els Representants en fuga (i les  càmeres de TV) van veure homes emmanillats per terra al corridor amenaçats i guardats per policies armats.

Els bandits van violar algunes oficines obtenint papers confidencials. Un ximple va entrar al despatx privat de l’Speaker Pelosi, seient a la seva cadira, posant els peus sobre la taula, obrint calaixos i mirant el seu ordinador personal (vist a la Tele). Un altre va entrar a l’oficina d’un Senador i a una altra van robar un laptop.Arreu per l’edifici i els passadissos subterranis hi ha haver de tot. Al final els policies van treure fora els manifestants amb una ma massa suau, detenint molt poca gent. Somreien i un es va deixar fer un selfie de record. Molt diferent del que passava amb les manifestacions paciífiques dels negres. La policia del Capitoli  no podia evacuar la gent a les escales de l’exterior i l’explanada ni ho van intentar. Al final, després d’hores i quan ja era fosc, la Guàrdia Nacional, finalment autoritzada es va presentar en uniform antiavalots i amb escuts. Van organitzar línies per tal d’escombrar tots els manifestants a fora però no pas estil Guàrdia Civil a un altre país, sinó molt amablement sense arrestar ningú. L’FBI està molt disgustat per aquesta manca de detinguts i diuen que passaran tant temps com calgui estudiant els vídeos fins arrestar tota la gent perillosa. Ofereixen molts diners per identificar gent culpable i diuen que pagaran molt car aquest ultratge. L’alcaldessa Bowser havia decretat el toc de queda entre les 6 del  vespre i del matí. A més ha perllongat l’estat d‘emergència per 15 dies, fins després del jurament de Biden. Tres manifestants més van morir a l‘exterior, no se sap de què. Han anunciat que un dels policies ferits acaba de morir. Cinc morts tot plegat.

Castigar Trump

Molta gent té por que aquest home faci un disbarat perillós. Se sap que volia bombardejar l’Iran, cosa que podria desfermar una guerra. Ja ahir algú va parlar de l’esmena constitucional 25: almenys la meitat dels membres del gabinet (govern) i el el Vicepresident han de presentar-se al Speaker i al President pro tem del Senat i explicar que el President és incapaç de governar. Si estan d’acord, pot quedar destituït en l‘acte, però té el dret de demanar reconsideració i un vot de 2/3 a les dues cambres. Diuen que el Vicepresident s’ha negat i el Congrés vol intentar un impeachment accelerat. En qualsevol cas, la incitació a la violència contra el Govern és un crim i quan deixi de ser president potser li faran pagar.

Consideracions Finals

El Capitoli és un símbol de tot allò que és bo i democràtic a Amèrica. Per descomptat no tot està bé al país, però hom pot elegir gent que vinguin aquí a arreglar problemes. És una mica com el Vaticà per als Catòlics. Hom pot estar en desacord amb el Papa, però tocar el Vaticà mai. Molta gent diu per aquí que els EUA han esdevingut com un país qualsevol del tercer món, que ja hem perdut la legitimitat per denunciar abusos electorals a Veneçuela, a Moscou o Ankara. El cas de HongKong és molt dolent. Ja veurem, però tothom està dolorit i avergonyit pel desastre. Els amics estan esverats, els enemics riuen.

Jo ho veig com ser ferit a un accident. Ens recuperarem poc a poc amb bons metges (si els trobem). El President Ronald Reagan va dir una vegada una cosa que ha quedat: Amèrica es la llumenera al cim de la muntanya. Aquí tenim la seu del primer govern republicà elegit per vot universal, el model pel vot universal secret, la llibertat d’expressió, la llibertat religiosa, la llibertat d’associació, la igualtat, el dret personal a la justícia, a la presentació de greuges al govern, adhesió a una Constitució ben escrita que té ja uns 230 anys d’edat, sense exemple La Constitució va establir per primera vegada les tres branques de govern. És clar que la política es fa notar triant jutges federals. Trump havia nomenat 150 jutges federals a la seva mesura (els jutges estatals son elegits electoralment) i es pensava que això l’ajudaria. Però 64 vegades les queixes contra el frau electoral imaginari van ser rebutjades amb burles. On estan les proves? I el Tribunal Suprem federal va fins i tot

prebutjar escoltar-los.

Joan Gil

Com que encara considero que el tràfic als blogs durant les festes és limitat mentre que la bogeria de les eleccions encara no ha començat, em permeto repetir aquí un dels meus apunts més exitosos publicat el 2 de Setembre de 2017. És un dels que ha tingut més visitants en els meus 12 anys a aquest blog. Tot el que segueix és veritat i va passar tal com ho explico.

=============================================================

La feblesa humana i sobretot les obsessions sexuals han estat l’objecte de molts llibres i pel·lícules. Hi estan per damunt les persones molt educades? Al segle XIX, un professor de Harvard va assassinar un altre per un assumpte de diners i va cremar el cadàver a l’incinerador de la Universitat. Moltes vegades les emocions guanyen al seny. Jo vaig conèixer en Bill Douglas l’any 1977 quan jo estava passant un any a un laboratori de la Universitat de Miami (Florida) dirigit per un vell amic. El lloc tenia anunciada una plaça vacant per a un candidat molt qualificat i em van demanar que fes les entrevistes. A Amèrica no es fan oposicions per treure un Professorat, sino que ho decideix simplement el chairman i en general és confirmat per l’administració. La feina de l’entrevistador consistia en una llarga conversa sobre les publicacions del candidat, un dinar a Kay Biscayne i, si el visitant volia, un petit passeig en cotxe per Miami o Miami Beach, seguit per l’entrevista amb el Director.

Bill Douglas

Jo només n´havia sentit parlar per un sol article que havia publicat amb resultats que semblaven importants, encara que em sorprenia que hagués estat publicat a una revista poc prestigiosa (veieu comentari al final). En aquell moment ell seguia treballant a un laboratori de Citologia situat a la petita ciutat turística de Lake Placid, estat de Nova York, on probablement guanyava poc. Era massa gras, alt, amb entrades grans als cabells i una veu fina.
Uns mesos després em va trucar al meu despatx a la Universitat de Pennsylvania, a Philadelphia. Volia saber perquè el Director de Miami no li havia volgut donar lla plaça. Jo ni ho sabia ni tenia cap intenció de ficar-m’hi. Va ser el meu darrer contacte amb ell. Però 5 o 6 anys després vaig rebre notícies seves mol inesperades al Philadephia Inquirer, el prestigiós periòdic diari que jo rebia cada matí:

Bill Douglas, un home de 53 anys, ja Professor a la Facultat de Medicina de Tufts University a Boston, casat i amb tres fills, havia assassinat a cops de martell al cap una noia de 21 anys El cas va produir una gran sensació. A més dels articles als diaris i revistes s’han publicat dos llibres, Hollywood en va fer un film i a la TV jo he vist dos programes, el darrer (dolent) de Discovery Channel. Qui vulgui, pot informar-se més al Google.

Robin Benedict (també anomenada Nadine)
No hi he estat mai, però Tufts University està situada prop de l’anomenada Combat Zone de Boston, que era allò que en Català es diu un barri molt dolent i sens dubte perillós, que havia fascinat en Bill Douglas, originari d’una ciutat petita.
La Robin era una noia molt atractiva de 20 anys que havia estudiat disseny gràfic i tenia una feina regular, però es veu que els seus pares eren immigrants sud-americans i li faltaven diners i per això sortia a treballar els vespres. El bar on en Bill la va conèixer es deia Good Times, un nom que té connotacions explícites en anglès, amb una passarel·la on sortien a ballar dones poc vestides. En Bill, admirat per la seva joventut i bellesa, la va prendre per una persona regular i es va sorprendre quan la mossa li va citar les seves tarifes. Però la relació entre els dos va començar.

Obsessió fatal
En Bill va començar a obsessionar-se amb la prostituta, de la que cada dia demanava més i més atenció i serveis. Al final ella va acabar cobrant un total de 1,000 $ per dia, una suma monstruosa l’any 1982. Bill havia perdut l’enteniment. Poc a poc Bill va començar a demanar coses fora de les obligacions usuals d’aquestes dones, com anar a passejar a un parc, anar al cinema i menjar a restaurants. La noia seguia acceptant els seus pagaments però li repetia constantment que la seva relació era purament “professional” i que no es pensés res més. Va esdevenir gelós i Bill va entrar d’amagat al pis de la Robin, robant la màquina de respondre per telèfon per escoltar els missatges. Va demanar perdó, però enlloc de tornar la màquina li va regalar una altra nova, que li enviava un beep cada cop que hi havia un missatge i li permetia sentir-lo. Al mateix temps, oblidant la seva feina, Bill practicava allò que en anglès s’anomena stalking, és a dir seguiment pel carrer i llocs públics, i observació constant d’una persona, que a gairebé tots els estats és il·legal perquè molesta molt, fa por i sovint acaba malament.

La qüestió econòmica
Bill, que tenia una muller i tres fills a més d’una casa a un suburbi amb hipoteca, no podia permetre´s pagar els diners que Robin exigia. Sembla que la noia va arribar a cobrar en els 11 mesos que va durar l’afer, uns 67,000 $. D’on els va treure? Dels seus estalvis primer i després del crèdit per a la investigació al seu laboratori que la indústria li havia donat, i al final de la Universitat. Va aconseguir assignar a la Robin un sou com a “field co-worker”, una assistenta empleada que treballava fora de la Universitat i Bill va arribar a robar equipament car del seu laboratori per vendre’l i també va exigir de la universitat  pagament per viatges i despeses falses. No va trigar gaire fins que la Universitat va iniciar una investigació que li costaria el càrrec i la seva dona ja parlava de divorci. I la Robin li seguia dient que les seves relacions eren només professionals. O pagava, o res. Si deixava de pagar, tot s’hauria acabat.

El crim
Va tenir lloc el 5 de març de 1983 al vespre. Cal tenir en compte llegint-lo que al procés, l’advocat defensor  va presentar Bill Douglas com a un home innocent victimitzat per una prostituta dolenta i cobejosa i també que no hi havia testimonis de res. Només en sabem allò que Bill va voler explicar.
Bill Douglas va explicar que un vespre, amb la família fora però a punt de tornar, la Robin es va presentar a casa seva duent un mall a la mà exigint pagament de 5,000 $ que segons ella Bill li devia per haver-li subministrat cocaïna. El va amenaçar i es va mostrar indiferent a la possible tornada de la família. Va alçar el mall per ferir-lo o destrossar els mobles (com fa la Màfia), però Bill l’hi va prendre, matant-la amb tres cops de mall al crani. Va prendre la roba sanguinada de la dona, llençant-la a un barril pel carrer, on la policia la va trobar fàcilment. Va ficar el cadàver al portamaletes del cotxe de la Robin i el va endur a una obra enorme a l’estat veí de Rhode Island, abandonant-la a un vessador d’escombraries de la construcció, on no seria trobada mai. Va abandonar el cotxe a Nova York prop de l’estació de tren i va enviar postals a la família dient que estava de viatge i que no s’amoïnessin per ella. Però com la majoria de crims de passió, tot estava molt mal preparat i la policia el va enxampar molt aviat. La muller va declarar que de fet havia tornat a la casa durant el temps probable de l’assassinat i veient el cotxe de la Robin a l’exterior, se’n va anar sense voler entrar. I a un armari es van trobar sang i restes del cervell de la víctima.

El judici i la presó
No obstant les proves, el fiscal va tenir el problema que el cos no havia ni ha estat trobat mai i que no hi havia testimonis de res. Era només el que deia Bill. La llei criminal és competència exclusiva des 50 estats individuals, però en general se sembla molt a tot arreu. Condemnar un acusat per assassinat sense cadàver és pràcticament impossible. És molt difícil fer desaparèixer un mort, però Bill Douglas ho havia aconseguit. Al final Bill fou condemnat només per homicidi (una mena de mort involuntària per accident), no per assassinat, però el jutge li va imposar el màxim. Va ingressar a una presó, on va esdevenir un model d’obediència i virtut, donant classes de College als altres presidiaris. La seva muller naturalment es va divorciar però en Bill va trobar una altra dona lliure que participava als seus cursos i es van casar mentre estava encara empresonat. El van alliberar per bona conducta als nou anys i va declarar que tornaria a fer recerca mèdica. Va anar a viure amb la segona dona a algun lloc i no se n’ha sentit dir mai res més.

Anys després del cas, em vaig trobar amb el meu amic de Miami i li vaig preguntar perquè no havia acceptat en Douglas quan va sol·licitar una plaça. Va respondre que havia telefonat científics interessats i li van explicar que ningú podia reproduir els resultats del seu famós treball, despertant la sospita de frau. Per a un investigador una falsa publicació és un verdader crim que posa en perill la credibilitat de tota la recerca. Un que ho fa, no es mereix cap professorat.

Joan Gil

Tags: Bill Douglas

Com que els blogs sovint reben menys visitants durant les festes, em permeto oferir-vos per segona vegada una entrada històrica que segueix essent important. Sobretot, Bon Nadal i Bona Salut a tothom, perquè l’any vinent serà molt millor.Fa uns dies em va sobtar veure que activistes de Washington DC havien intentat enderrocar l’estàtua del President Jackson, amb qui en Trump sovint és comparat. Jackson no s’ho mereix, excepte pel fet que tots dos han estat populistes. Trump és un narcisista mentider, cruel i racista, sense qualificacions que exercia el poder per satisfer la seva arrogància com si fos un objectiu propi sense res a veure amb les necessitats del pais. L’ Andrew Jackson (1829-1837) al contrari, va arribar al poder reconegut com un heroi nacional militar i un polític molt enemistat amb el President John Quincy Adams, que el va derrotar la primera vegada i a qui va enderrocar la segona. Esdevingué fundador del Partit Demòcrata mentre Trump nomes ha pres control del Partit Republicà radicalitzant-lo amb amenaces.  Jackson fou sempre un home complicat, dominant i difícil, sovint perillós, (es va batre en duels i va matar un adversari) però de molta substància. Com a bon populista, deia sempre que ell volia defensar els ciutadans comuns del aristòcrates corruptes de Washington, que és semblant al que deia Trump. Perquè volien enderrocar l’estàtua els manifestants del Black Lives Matter? Potser per la memòria de la deportació dels indis, in particular de la nació Cherokee del Sud i Sudest, on ja establen establerts com si fossin agricultors blancs, al nou Territori Indi d’Oklahoma, un episodi vergonyós de neteja ètnica que va costar morts i gran patiment immerescut. Els indis anomenen aquest episodi el camí de les llàgrimes, perquè molts van morir i les tribus ho van perdre tot. Molts anys abans al cap de la seva milícia Jackson havia destrossat per sempre amb força militar la nació indígena rebel dels Creeks. I al poc temps va expulsar els espanyols de la Florida sense permís de Washington.

Primers Anys

Jackson tenia mal geni i es va establir a Nashville, capital de l’estat de Tennessee i fou elegit Representant i després Senador a Washington. Tornat a Tennessee va esdevenir jutge del suprem de l’estat i fiscal general. Va fer una fortuna comprant una plantació amb molts esclaus negres. Els turistes poden visitar encara a Nashville l´ Heritage, la seva residència a Nashville, una casa gran sense res d’especial. En una altra cosa Jackson fou molt diferent de Trump: Jackson no fou mai un lliberti. Va conèixer la que seria l’única dona de la seva vida, Rachel, quan lamentablement ja estava casada. Va esdevenir un problema molt gran. La Rachel va haver d’aguantar insults de polítics, menysteniments de la premsa i ofenses que Jackson honorava  sempre amb un desafiament a un duel. Va anunciar que Rachel havia estat divorciada pel Parlament de l’estat de Virgínia i que s’havien casat a Natchez, a una Hisenda de la colònia encara espanyola de Louisiana. Totes dues coses eren falses però ell desafiava a un duel a qui expressés dubtes. Periodistes van anar a Natchez, on ningú recordava cap casament i a més el Parlament de Virginia no havia divorciat mai la dona o sigui que la Rachel era una bígama i fins i tot hi havia qui volia ficar-la a la presó. Al final el verdader marit va acceptar el divorci i Andrew i Rachel es van casar de debò. Una cosa cruel fou que Rachel morí pocs dies abans d’entrar a la Casa Blanca. L’Andrew va haver de ser arrossegat plorant de la cambra i van haver de vigilar que no es suïcidés.

Sense cap experiència militar però determinat a assolir la glòria (que sí que l’esperava) va prendre la comanda de la milícia estatal, l’exèrcit de Tennessee, guanyant una gran victòria contra els indis de la nació Creek. El problema amb els indígenes era sempre el mateix: hi havia moltes nacions, però tots estaven d’acord en que la terra era propietat de tothom i que no es podia ni comprar ni vendre ni tancar. Seria tan absurd com voler comprar l’aire o l’aigua. Els colons naturalment no hi estaven gens d’acord i en molts casos els indis assaltaven i cremaven cases i mataven colons. La reacció dels immigrants blancs era tractar-los de salvatges, criminals i assassins i cridar l‘excèrcit, que sempre es presentava a castigar indis

Mentre tant, els EUA havien declarat la Guerra de 1812 al Regne Unit. Hom va saber que un gran exèrcit britànic, veterà de les guerres napoleòniques venia embarcat en una gran flota a conquerir Nova Orleans. Jackson amb els seus soldats milicians mig descamisats, poc entrenats i mal armats es va presentar a defensar la ciutat. Inconcebiblement va organitzar una defensa invencible i va destrossar l’exèrcit britànic a terra com si res, esdevenint un heroi nacional rebut en triomf a la capital, rebent una medalla congressional i fent-se famós. Un petita detall que ningú coneixia és que la pau ja s’havia firmat a París tres dies abans de la batalla de Nova Orleans que no va canviar res, però el poble Americà n’estava igual d’orgullós.

I ara ve la història de l´incident amb Espanya, ja en aquells temps postimperials un país pobre i decadent. Existia un problema greu entre els colons nord-americans i Espanya, que era que els espanyols es negaven a tornar esclaus negres fugats als EUA, una cosa amb raons molt complicades. El General Jackson fou enviat sempre amb l’exèrcit del seu estat Tennessee a una guerra contra els indis Semínoles a la Florida. En Jackson, sense ordres ni autorització per fer-ho es va girar contra les guarnicions espanyoles, que van haver de fugir. La dominació espanyola a la Florida havia acabat.

A Washington s’ho van prendre molt malament perquè Jackson havia fet la guerra a Espanya pel seu compte sense ordres, però en el fons tothom n’estava content. La Unió va acabar comprant la Florida d’España a bon preu. Van nomenar Jackson primer Governador.

 Cap a la Casa Blanca

Amb els seus ideals va arribar l´hora horrorosa d´entrar a una batalla electoral infernal de llarga duració amb John Quincy Adams, fill del segon President John Adams un dels Pares Fundadors de la Unió més importants. La lluita electoral tenia lloc amb discursos i articles als diaris. L’assumpte de la Rachel va ensorrar Jackson a la primera elecció. Els diaris insultaven la dona i publicaven secrets dels seu festeig a l’esquena del marit. A la primera de les tres vegades que es van combatre electoralment, van quedar empatats en vots en el Col·legi Electoral però, com manava la Constitució, la Cambra de Representants va resoldre l’empat fent President a Adams. Enfurismat, Jackson va cridar corrupció al cel i va jurar oposició a mort. Quatre anys després (1829) Jackson va guanyar fàcilment per primera vegada i governaria per dos terminis fins 1837.

L’assumpte de la seva estimada Rachel va esdevenir famós a la premsa escandalosa i sense respecte o ètica del temps i en Jackson s’ho va prendre molt malament.  Va explicar que tot havia estat un malentès. La pobre Rachel es va morir entre l´elecció victoriosa a la Presidència  i la presa de possessió, sense entrar mai a la Casa Blanca. En Jackson va quedar tan afligit i desesperat per la injustícia que potser el seu caràcter va empitjorar…encara més.La presidència de Jackson fou digna d’ell. Una neboda li va fer de First Lady. Va anunciar que el primer dia la Casa Blanca estaria oberta al públic que l’havia elegit. Es va produir una aglomeració. Plats i vaixella van desaparèixer o foren trencats i coses van ser robades.

Un dels seus Secretaris (ministre) es va casar amb una vídua que tenia mala reputació i tota la societat fina li va tornar l’esquena. Era el famós escàndol dels petticoats (una de faldilla interior que les dones duien) Enrabiat, Jackson, pensant que era una injustícia cruel com la que la seva Rachel havia hagut de patir, va acomiadar tots els critiquejadors que se’n preocupaven i hi havien participat. Va formar un nou Gabinet però no es fiava de cap dels Secretaris i governava sense gabinet amb un grup d’amics que entraven discretament a la Casa Blanca per la cuina (el famós concepte del Kitchen Cabinet havia nascut, gent important que de debò manaven sense càrrec). Va resoldre disputes greus amb França, va evitar que la Carolina del Sud es declarés independent, (per primera vegada, la llavor de la Guerra Civil ja estava plantada) va dissoldre el Banc Nacional (per molts Americans imprimir diners és una estafa) i va reconèixer la independència de la República de Texas. A la campanya de reelecció, ja es va presentar com Demòcrata -per primera vegada, el partit que els seus amics havien fundat sota la seva direcció. Va triar el burro com la mascota del nou partit perquè els enemics l´anomenaven Jackass que també vol dir Ase, enlloc de Jackson. Li agradava plantar cara als insults. Aquest cas del burro demostra com era ell.

Però la qüestió de la deportació d’indígenes embruta i enfosquirà per sempre el seu rècord. Les anomenades 5 tribus civilitzades índies havien acceptat la realitat de l’existència de l’Amèrica immigrant blanca que volia comprar i posseir terra de conreu (cosa que els nadius van trigar anys a entendre) i havien intentat integrar-se. Ja Washington havia dit que els indis acabarien vivint com els immigrants europeus i ells ho volien fer. Fins i tot els havien obligat a comprar esclaus negres com condició per poder establir-se amb casa i terreny propis i bastir pobles. Molts blancs no estimaven gens  els indis i cobejaven el seu terreny. I Jackson (no obstant haver adoptat amb la Rachel dos fills indígenes) va firmar la seva deportació, que tal com veiem les coses ara, fou una cruel, injusta i sanguinària neteja ètnica que va costar molt patiment i morts, sobretot entre Cherokees, la tribu més gran dels EUA que ni vol ni pot oblidar. Ells havien firmat un tractat de pau amb la Unió que Jackson va violar. És per això que això molts progressius volen destruir la seva estàtua.

Creu algun lector que un home amb l’historial del President Jackson pot ser comparat amb Trump? No…

Joan Gil

Tags: Andrew Jackson, Populisme

El dia quan el país va passar dels 300,000 morts per la Covid (mes dels que van caure a la II Guerra Mundial), al final els membres del Col·legi Electoral es van reunir a les capitals dels 50 estats més el Districte de Columbia. A alguns llocs els electors havien estat amenaçats i van haver d’entrar sota protecció policial, a altres capitals es va fer per Internet, tot va anar com calia i electors van omplir les paperetes que seran comptades i enviades al Senat federal. La CNN ho va transmetre en viu. És la primera vegada en una generació que algú es preocupa d’aquesta activitat tan predictible. Hi ha qui es pensa que l’elecció amb aquesta cerimònia s’ha acabat però no és veritat: s’acabarà el dia de Reis qual el nou Senat presidit per primera i darrera vegada per Pence proclami finalment els vencedors. Un detall: un sol membre elegit de qualsevol de les dues cambres podria rebutjar alguna llista. Segons sembla s’han reunit els Senadors del PR per parlar de fer col·lectivament això mateix. El cap del grup parlamentari ha intentat dissuadir-los: ja n’hi ha prou d’aquest color. Però un congressista tot sol pot fer-ho. Si això passés, tant la cambra de Representants com el Senat haurien de votar per acceptar la moció, cosa que en aquest cas és impossible. El propòsit sense dubte és deslegitimar el President davant del públic. Si el Senat acceptést la queixa, el President hauria de ser elegit per la Cambra de Representants i el Vicepresident pel Senat. I despres d’això la campanya sí que s’hauria acabat, que ja era hora. Una cosa important per a molts és que aquesta elecció ha demostrat el poder i l’existència del federalisme i el poder, llibertat i sobirania que gaudeixen els estats. Si no existís, la campanya electoral es limitaria als 4 o 5 estats més grans, i els estats més febles es  veurien governats per gent que ni els coneixen, ni se’n preocupen, ni s’han molestat en visitar-los. Tant de bo tingués Catalunya el mateix poder enlloc de ser diluïda sense assolir cap poder.

Coses Pendents

Trump continua agafant-se a les seves mentides, castigant, insultant i cessant a qui s’hi oposi. Els seus horribles intents de dominar els òrgans de la salut pública, el CDC d’Atlanta, el NIH i la FDA de Maryland, han estat publicats. Va intentar fer publicar una nota al web del CDC afirmant que els nens eren immunes al virus i no podien encomanar res, o sigui que calia obrir immediatament totes les escoles. El President del CDC enrabiat va aconseguir aturar-la en el darrer moment. Segons sembla,  els titelles interns, nomenats per Trump per vigilar totes les agencies federals, deien als científics que no entenien res. A la FDA, i això sí que és greu, va interferir amb certs requeriments de l’agència per assegurar-se que el vaccí no era perillós. En particular es negava a acceptar que la FDA esperés un mínim de dos mesos després d’acabar la Fase 3 i abans d’avaluar el resultat de l’estudi amb voluntaris, una cosa que hauria horroritzat qualsevol expert. Trump va dir al director de la FDA que els dos mesos que feien esperar eren un acte polític contra la seva reelecció. A l’NIH va tractar Anthony Fauci d’idiota (sic) i va aprovar caricatures insultants del gran petit home al Facebook que demanaven la seva cessació. Però Fauci és l’únic que sap predir què passarà amb l’epidèmia i diu sempre la veritat. I hom recorda com el Dr Trump volia ensenyar com es cura la malaltia sigui amb amb la Cloroquina o injectant un desinfectant de cuina a les venes (!). Jo li vaig sentir proposar en viu. I com feia mítings i festes a la Casa Blanca sense distància i sense màscares, aconsellant la seva gent alliberar-se de la Covid, obrir-ho tot i tornar a la vida normal. Cap President s‘havia ficat mai en aquests afers i la FDA, el NIH i el CDC eren els centres màxims de la ciència mundial. I la padèmis és sens dubte pitjor de com hauria sigut sense ell.

Fa poc l’home va cessar el Director de la Intel·ligència i ara el Fiscal General Barr (un titella seu) per haver-se negat a declarar cap frau electoral. En el cas del Fiscal General també li retreia que no hagués volgut investigar qui havia iniciat la investigació sobre la interferència russa a la darrera elecció. Diuen que ell volia exposar que ho havia manat Obama, a qui hauria pogut empresonar per conspiració.

Els Problemes enormes del President-Elegit Joseph Biden

Tret de l’existència d’una guerra prèvia, potser cap President, sobretot sent un ancià, havia trobat tants problemes greus a la taula. Vet aquí alguns:

1) Tornar al Tractat de París i tornar a l’Organització Mundial de la Salut (OMS)de la que Trump havia sortit dient que estava dominada per la Xina, culpable de l’epidèmia. Segueix parlant del “virus xinès”.

2) Arreglar el problema de l’Iran, si es pot

3) Intentar restaurar pels EUA el lideratge de la OTAN i del grup dels 20 (si es pot)

4) Arreglar el problema comercial amb la Xina

5) Intentar mantenir el Partit Demòcrata unit, que no és fácil. Com tothom sap, s’ha format dintre l’organització una tendència progressiva molt forta amb lideratge, que no està contenta ni amb Biden ni amb la seva historia legislativa globalitzadora i judicial conservadora ni amb moltes de les persones que ha triat pels Ministeris, ni amb la repetició de la política d’Obama que no fou mai un home progressiu.

6) Aturar i satisfer els creixents moviments reivindicatius de minories com els negres i els indígenes amb manifestacions continues. Els “latinos” no hi compten perquè són incapaços d’organitzar-se per fer res o votar.

7) Arreglar el desastre creixent de l’assegurança de malaltia, que milions de ciutadans no tenen o només tenen en forma tan dolenta que no serveix de gran cosa. Biden vol millorar l’Obamacare que Trump va intentar repetidament destruir sense substitució però no vol saber res de l’assegurança universal que l’esquerra i la majoria de ciutadans demanen

8) Arreglar la immigració des de Centralamèrica, aturada de forma cruel i inhumana per Trump. No es pot continuar com ara, però altrament tampoc es pot obrir la frontera a tothom. Degut als dos huracans, la misèria i la violència, a Hondures ja s’ha posat en marxa una nova columna cap a frontera nord-americana, no d’immigrants sinó en realitat de fugitius de la fam i la violència, que intentarà entrar als EUA el dia del jurament de Biden.

9) Mirar de resoldre la recessió  gravíssima que ja ha començat tant aquí com a Europa, deguda als tancaments i bancarrotes de la pandèmia, i pels milions d’aturats pròxims a haver de demanar caritat pel carrer.

10) Fins recentment, ningú havia sospitat el grau de perill per la democràcia posat per les milícies armades, violentes i amenaçadores de Trump que ell s’ha negat repetidament a condemnar. Cal recordar que Trump va tenir 72 milions de votants, la majoria dels quals segueix creient que hi ha hagut frau electoral. (En Biden en va treure uns 81 milions) Trump va demanar donatius per anar als tribunals i ja ha rebut 207 milions que vol utilitzar per seguir dominant el seu partit, i obrir la seva campanya electoral pel 2024. Sembla haver pres control del Partit Republicà on tothom té por d’ell, considerant com ha estat capaç de fer guanyar o perdre eleccions. A molts ens costar entendre que els trumpistes son el mateix que VOX, l‘AfD i el Front National. Cap d’aquests amenaça amb guerres com els feixistes originals, perquè hi ha altres mètodes i poden guanyar eleccions. I un cop al poder no voldran anar-se’n com en Trump.

Joan Gil

Tags: col·legi electoral, FDA, Joe Biden

La pandèmia i el vaccí de Pfizer

Les coses van molt malament. L’estat de Maryland on jo visc ha estat fins ara relativament protegit (el governador diu que a les estadístiques del 50 estats som els vuitens comptant des de la cua) pero a tot el país les dades son esfereïdores: nous casos ahir 220,225 (el total ha passat de 4 a 5,2 milions en sols 5 dies) i el total de defuncions ahir va arribar a les 285,351, només ahir 2,566. Ara que finalment el primer vaccí ha aparegut i més estan a punt d’arribar hi ha persones que sobrevaloren aquest fet esperant beneficis exagerats i ansiats que no arribaran. Hi ha qui compara la situació amb un gran incendi forestal, que un sol camió de bombers local està combatent tot sol No aconseguiran extingir-lo tots sols abans que arribin els reforços, si de cas com a màxim podran evitar que progressi. Una cosa semblant probablement passarà amb el Covid. Els vaccins ajudaran molt pero per acabar amb el virus ens caldria medicació antiviral, cosa que malgrat molta investigació i algun petit èxit encara no ha arribat i és molt difícil.

Des de fa dos dies els mitjans i els diaris no deixen de parlar del vaccí de Pfizer que ha guanyat la cursa (i guanyarà molts diners). Ja ha estat aprovada pels regulars de la FDA i la setmana vinent una autorització d’emergència serà recomanada i atorgada per un grup d’experts independents. Els EUA sota Trump es van negar a firmar l’acord internacional sobre el repartiment mundial dels vaccins incloent els països pobres però va comprar 100 milions de vaccins que començaran a arribar el moment que la FDA doni llum verda. Pfizer diu que va intentar oferir tres vegades a Trump 100 milions mes per ser lliurats a l’estiu o abans i Trump ho va rebutjar. Ara ja està tot venut. Pfizer diu que per ara el preu d’un vaccí es veu que és $40 (multiplicat per 100 milions? Ai, ai). Sembla que el govern no farà pagar als ciutadans, aquesta vegada.

Ara estem veient cada dia a la TV i llegint als diaris els preparatius per lliurar el producte, un problema dificilíssim en vista de les dimensions del país i els seus territoris (colònies) i el nombre d’estats. Tant FedEx com UPS i altres tenen ja avions preparats per carregar, conservar i lliurar el vaccí als estats. Aquest producte requereix una refrigeració gairebé continua de -73C. De fet hi ha refrigeradors especials que arriben als -80C a molts llocs però no pas als avions, camions, als llocs de distribució, ni encara menys de les mides que cal. Pfizer ho ha fet gairebé tot: Caixes especials i dintre una mena de calaixos contenint vials amb la vacuna ficats a grans caixes amb gel sec tant per sobre com per sota. Cada caixa conté un mecanisme que avisa si la temperatura dintre ha pujat dels -73 o no i es veu que es pot treure fora del calaix per un temps molt breu. Un cop arribat al destí on els recipients esperen, el calaix es pot obrir per uns 5-6 segons per treure un vial molt petit amb el vaccí. El contingut d’aquest vial s’ha de dissoldre amb un líquid especial i cada vial conté exactament cinc doses que cal administrar ràpidament abans que es facin malbé. Sentint això, la primera idea és que qui tindrà la responsabilitat per entrenar els sanitaris que administrin el vaccí. No cal ser un doctor, però sí que cal que algú ho ensenyi i dirigeixi pràctiques. I com es distribueix tot això a un estat gran amb poblacions agrícoles aïllades? Fins i tot a les ciutats, arribaran a tots els barris i suburbis? Ja molts governadors diuen que amb la quantitat promesa no cobreixen ni la meitat.

El segon vaccí que arribarà es el de MODERNA, desenvolupat amb l’ajut de l’Institut de Malalties Infeccioses i Al·lèrgia del NIH, dirigit per Fauci, que segons sembla serà fàcilment aprovat una o dies setmanes més tard que el de Pfizer i diuen que té la mateixa qualitat, amb l’avantatge de requerir només una temperatura de transport menys problemàtica i bona supervivència per bastants dies als refrigeradors normals que hi ha a cada farmàcia. Aquesta diferència sens dubte treballarà molt a favor de MODERNA, que sembla haver-se compromès a vendre moltes més doses. Cal afegir que tant MODERNA com PFIZER recomanen dues injeccions, o sigui que 100 milions només serveixen per 50 milions de ciutadans, i que cal posar-se en contacte amb aquests individus que han rebut la primera  injecció per recordar-los que han de tornar. Ara hi ha confusió sobre aquest tema: a algú de la Sanitat Pública se li va acudir declarar que la primera injecció dona immunitat a 80% dels vacunats i que no caldria prendre la segona per arribar als 90. Qualsevol resultat per damunt de 70% és acceptable. Altres que ho han llegit han afirmat que no és veritat i calen les dues injeccions.

I la resta? La que era la gran favorita amb el vaccí d’Oxford, Astra-Zeneca de moment ha perdut el tren degut a un parell de disbarats extraordinaris dels directors de la Fase 3, però es recuperarà i el seu vaccí serà igualment aprovat. El Dr. Fauci va dir que a l’estiu probablement hi haurà uns cinc vaccins acceptables i aprovats, cosa que permetrà una tria, pero que pel món hi ha uns 150 laboratoris que també voldran fer aprovar els seus productes. A més, tant Rússia com la Xina han publicat molt recentment resultats inicials prometedors i ja veurem si els sotmeten a revisions independents o no.

Efectes secundaris desfavorables o casualitat?

Vet aquí un dels problemes més greus i complicats que hi ha en l’estudi de qualsevol medicament. La gent que participa a l’estudi pot desenvolupar una malaltia. Cal decidir què és: un efecte secundari causat per la nova medicina o simplement una casualitat que no té res a veure amb el nou medicament? Naturalment quan això passa i es publica, els diaris sempre sospiten que és un efecte secundari, que el medicament és perillós i que la gent l’ha de rebutjar. Si de debò es tracta d’un efecte secundari greu, el nou medicament sens dubte ha de ser rebutjat, però i si el cas no té res a veure amb la substància assajada i els malalts es perden un bon ajut?

Hi ha molta gent que no creu en la casualitat quan veu una hipòtesi més interessant; aquests son els mateixos que compren un número de loteria i esperen guanyar la grossa. Fa bastants anys durant el mandat del President Ford la Sanitat va prevenir de l’arribada d’un virus viral molt amenaçador, potser com el de la grip espanyola (cosa que va resultar exagerada) i el govern va organitzar una vacunació massiva de tota la població en pocs dies, enmig de protestes, obstruccions i queixes. En un cas un home i el seu fill van morir hores després de prendre el vaccí. La fúria popular va exigir l’atur immediat de la vacunació. Però va ser verdaderament una casualitat dintre d’una població de molts milions. Resulta ara que dos malalts van patir una reacció al·lèrgica molt dolenta immediatament després de rebre el vaccí de Pfizer al Regne Unit. És evident que aquest cas és molt sospitós i de moment cal aturar l’administració a persones conegudes de patir problemes immunològics severs i després caldrà procedir a estudiar a fons els dos malalts per poder decidir què cal fer amb malalts amb aquesta història. Però, seriós com és, és mala cosa que surti als diaris. Als EUA ja tenim prop del 40% de la gent que diuen que rebutjaran el vaccí. Però als EUA tenim encara autoritats que malgrat els anys de Trump segueixen essent responsables i competents i cal seguir les seves recomanacions enlloc de les dels diaris i altres mitjans, inclosos Facebook i Tuiter.

Noticies polítiques d’interès

Els intents trumpistes de nul·lificar els resultats electorals, que tant de mal estan fent a la reputació internacional dels Estats Units, estan acabant en un ridícul espantós per als seus advocats. Es veu que sota la direcció de l’ara infectat Giuliani van sotmetre unes 120 o 130 queixes judicials tant a tribunals estatals com federals, la majoria de les quals foren rebutjades i arxivades sense cap consideració, resposta o actuació. Unes 40 van arribar a ser defensades i van acabar igualment arxivades. En molts casos el jutge va afegir comentaris burlescos ridiculitzant els advocats. O sigui que era un frau perquè Trump ho deia però no hi ha cap prova? La pitjor humiliació la van patir ahir al vespre. Després de ser ignorats per un Tribunal Federal d’ Apel·lacions van poder finalment arribar al Tribunal Federal Suprem on la majoria dels 9 jutges han estat nomenats per Trump. 34 minutes despres de la submissió, va sortir un ajudant amb un paper dient que els justícies havien rebutjat unànimement escoltar el cas. La resposta dels Suprems consistia només en una breu sentència d‘un rengle. Molts comentadors es pensen que és la fi del projecte, pero Trump segueix repetint el mateix. Ja ha anunciat que no assistirà a la presa de possessió de Biden. És de mala educació i de perdedor dolent, però no serà la primera vegada: al segle XIX el president sortint John Quincy Adams, enemic mortal del seu successor populista Andrew Jackson, també es va negar.

La curiositat creix sobre l’assumpte dels indults que Trump està considerant: per a ell mateix (!!!), tota la seva família, Giuliani i la seva família i molts altres sol·licitants. Què han fet la família per tenir por de la justícia federal? Una petita resposta: la seva filla Ivanka ha hagut de testificar sobre l’ús que va fer dels milions de dòlars donats per a la Inauguració de Trump fa quatre anys. Quant al seu marit Jared hi ha rumors no confirmats que algunes de les seves companyies va rebre contribucions de la primera Ajuda Federal destinades a evitar que companyies petites acomiadessin treballadors degut a l’epidèmia, però que ho van fer igual. Un nom sorprenent que ha sortit és el del sogre de la Ivanka, un home poc conegut. En qualsevol cas, cal recordar que Trump té un problema segons diuen greu amb la Fiscalia de la Ciutat de Nova York que l’està esperant i això cap federal té dret a perdonar.

Escandalosament la tercera llei d’Ajuda pels efectes laborals del virus està estancada pocs dies abans que el Congrés plegui. Si hom no fa res, el primer de gener uns milions de treballadors acomiadats ho perdran absolutament tot i els republicans i Trump han estat bloquejant qualsevol donació, exigint que la llei inclogui una disposició assegurant immunitat a totes les companyies que van abusar de la primera (com segons alguns diuen empreses de Jared). Un grup dels dos partits esta intentant resoldre-ho desesperadament. Ja veurem. Queda poc temps.

AFEGIT. DIJOUS 10 Desembre:
Mentre escrivia aquest apunt, els EUA van assolir el rècord de defuncions per un dia: 3,054.  Mentretant, molts hospital estaven tan plens que havien d’enviar pacients lluny i vèiem a la TV infermeres plorant per la falta no de respiradors sinó de personal entrenat.
No obstant el fracàs d’ahir al Tribunal Suprem, els trumpistes tornen a provar, aquesta vegada amb fiscals generals de certs estats i amb en Trump directament afegit. Ara ja tots els estats ja han certificat els resultats i allò que aquesta gent volen és una verdadera burrada: l’annulació de milions de vots per correu, no obstant ser absolutament legals només perquè l’amo diu que era un frau.

Joan Gil

Tags: Covid-19, Vaccins

Les Mentides Obsessives

Contemplem amb perplexitat l’espectacle tan gratuït com perillós ofert dia i nit en directe a la TV, a vídeo streams a Facebook i a Tuïts. Que li han robat l’elecció, repeteix cada vegada com un malalt obsessiu. No té cap prova, nomes allò que ell diu. Que ho sap.  Sembla que la teoria de la conspiració se li va acudir fa quatre anys quan totes les enquestes donaven per vencedora la Hillary Clinton. Absurdament després de guanyar, ja va afirmar que hi havia un frau demòcrata (per perdre?), cosa que va seguir repetint moltes vegades i ja fa un any va fer saber que els demòcrates preparaven una conspiració electoral i que si perdia, seria prova d’un frau. Dia per dia tots els mitjans de comunicació repeteixen contínuament que tot el que ell havia dit eren mentides. El Fiscal General Barr, titella seu i superior del FBI va anunciar que no havien trobat cap prova. Trump va respondre que no havien fet res i en privat esta amenaçant cessar en Barr per haver-lo contradit. L’advocat personal Giuliani, que diuen que cobra $20,000/dia va fer una roda de premsa grotesca amb els seus advocats i advocades. Una d’elles, fora de control,  va bramar que hi havia hagut una conspiració demòcrata que s’estenia per tot el país i locals de vot organitzada i pagada amb diners comunistes veneçolans de César Chávez (mort fa set anys). Quin espectacle tan trist!

És només per riure? Què més voldríem. En tots els idiomes hi una saviesa popular afirmant que on hi ha fum hi ha foc. Enquestes recents diuen que quatre de cada cinc votants trumpistes creuen en el frau i uns dos demòcrates igual. El secretari d’estat de Geòrgia va sortir molt disgustat a la TV afirmant que els seus treballadors electorals, funcionaris i ell mateix son perseguits, amenaçats i molestats pels milicians trumpistes i que té por que algú sigui assassinat. Ell només surt al carrer amb guardaespatlles. Però Trump sembla que té una màquina per fer fum que molta gent ensuma.

Diuen que està a punt d’anunciar que es quedarà al seu partit i que ja és candidat per les presidencials del 2024 i sembla esperar la contínua lleialtat i obediència dels polítics republicans. Que ho recordin els qui es preocupen pels populistes europeus. Els seus advocats han fet el ridícul a 20 o 30 tribunals per fer declaracions i demandes sense proves de res. Ara en Trump, dient que ell havia nomenat al Suprem Federal la jutgessa Barrett per aquest propòsit, vol presentar-se al tribunal, però no li deixen. Ha de presentar-se primer a un jutge federal, després a un d’apel·lacions i aleshores al Suprem, si els Justícies es dignen acceptar-ho, que no tenen cap obligació. Diu que s’ha queixat per telefon: Soc el President i no puc parlar amb ells?

Hora d’indults

Tots els presidents sortints tenen el costum d’indultar gent acusada de crims federals (no pas de crims de jurisdicció estatal) el darrer dia. Trump ja ha indultat un home embolicat en la trama russa, però ara es veu que passa hores parlant amb en Giuliani de donar indults anticipats a persones encara no acusades de res (com el President Ford ho va fer amb en Nixon que estava essent investigat pero encara no acusat de res), inclòs ell mateix, la seva família i alguns familiars de Giuliani. Perquè? Què han fet aquests per témer la justícia federal? Ho explicaran a l’hora de l’indult? I això de l’auto indult es pot fer? Hi ha dubtes però ja veurem. No està prohibit enlloc.

El Repunt terrible del Covid

No sembla interessar gens a Trump, que només parla de l’estafa imaginària, però la Sanitat Pública, ja lliure del jou i les amenaces trumpistes, sembla molt preocupada. Estem ja en una situació pitjor que la de maig i l’hivern no ha començat. Estadístiques fins ahir 2 Decembre? Total nombre de morts, 273,920; morts ahir (rècord absolut) 2,713. Potser cal recordar que a l’atentat de les torres bessones només van morir unes 2,000. Casos diagnosticats el dia 2 de desembre:  gent hospitalitzada 100,000. Molts hospitals ja no poden prendre ningú més i ja habiliten llocs addicionals. Fauci i la CDC estan horroritzats pels viatges de vacances pel Thanksgiving. Els aeroports estaven plens. Es pensen que això causarà un empitjorament en un parell de dies. A Califòrnia estan a punt de tancar-ho tot.

I el Sr Trump que animava a tothom a oblidar el virus, recuperar la llibertat, fer grans mítings i no dur mascareta, no té cap culpa del que està passant? Deia que el virus era igual que una grip. En any dolentíssim, l’insòlit nombre de morts als EUA de la grip va arribar als 69,000. Ara al 2020 ja ens acostem (i passarem) dels 300,000.

Al·leluia, el primer vaccí arriba

Hi ha qui es pregunta perquè els britànics han aprovat la vacuna de mRNA de Pfizer (probablement molt bona) abans que la Food and Drug Administration (FDA) americana? Oi que hi havia un temps quan la gent creia de debò que totes les companyies comercials només volien ajudar la humanitat? La diferència és que tant el Regne Unit com la UE es limiten a examinar els papers i càlculs estadístics presentats per científics i consultants de la companyia, potser mirant amb lupa alguna cosa, mentre que la FDA exigeix demanar els papers, vol mirar-los un per un i insisteix en repetir i revisar tots els càlculs i conclusions. Si l’aprovació és d’emergència, el permís pot ser retirat un mes després i imposen l’obligació de seguir els voluntaris per un any per veure si hi efectes secundaris perillosos i informar durant els anys que segueixen de queixes i incidents. Gràcies a això, la gent que rebin un vaccí poden fer-ho sense preocupacions.

El vaccí de Moderna seguirà aviat sens dubte. Una diferència sense interès científic que tindrà molta cua, és l’assumpte del magatzematge. El producte de Pfizer ha de ser guardat a la temperatura polar de -73 (73 sota zero) graus Celsius. Pot ser tret i emmagatzemat a refrigeradors per un parell de dies només. I això com es transporta sense que es faci malbé? Aquí ja han ensenyat aeroplans portant refrigeradors enormes i moltes fàbriques ja treballen dia i nit produint gas gelat. Cal recordar que cal prendre una segona injecció als 13 dies. Hi ha a Europa i Catalunya uns quants milions per construir i pagar aquesta infraestructura diguem-ne polar?

Una altra qüestió és si la immunitat dura prou temps o no. Avui el New England Journal of Medicine acaba de publicar una carta de laboratoris molt prestigiosos assegurant que aquests vaccins com a mínim creen tanta immunitat com la malaltia mateixa. Si és per sempre o no, ja ho veurem. Llum verd!

Amb Moderna, també un vaccí mRNA les coses son un xic més fàcils. Parlant de memòria crec que es pot emmagatzemar només a -23C i es preserva en refrigeradors normals per més temps.

Sobre els vaccins russos i xinesos: la comunitat científica està molt indignada perquè s’administren sense tenir una fase 3 digna de crèdit, una cosa temerària que aquí no farem ni sota les ordres de Trump. Els russos, apart del Sputnik2 anunciat per Putin ja tenen un segon vaccí.  Cal recordar que històricament els soviets van fer vaccins molt bons i útils, i a bon preu. Ja veurem

La prioritat

Oi que semblava molt fàcil determinar la prioritat? Primer els empleats dels UCIs, després els ancians. De fàcil no té res. És que als UCIS treballa molta gent a més dels metges i infermeres. Hi ha tres torns, I els treballadors que netegen? I les famílies? I el personal d’ambulàncies i urgències? I la policia? I els bombers? I els que fan feina indispensable? I els conductors d’autobusos? Hom podria seguir.  I amb les llars per avis? Quant personal tenen? I la gent gran que viu a casa?

El CDC va publicar ahir una llista de 5 prioritats pel primer lliurement, començant com és natural pels UCI. Al mateix tems també es va conèixer quants vaccins rebria cada Estat per distribuir. Gairebé tots van respondre que no en tenien prou ni per tots els metges. Continuarà.

Joan Gil

Tags: Donald J Trump

Abans de res, bona festa de Thanksgiving el dijous 26 de Novembre. És el dia quan hom recorda i celebra a la taula les coses bones que tots tenim i de les quals fruïm. Potser enmig de les circumstàncies ens reforçarà la fe en que el dia de demà serà molt millor. Com que la festa no és religiosa, molts Americans la veuen com la més important de l’any.

Sempre hi ha gent que sembla preocupada abans d’una elecció, però aquest cop fa unes setmanes milions de ciutadans estàvem angoixats. El desastre de fa quatre anys i el malson que va seguir no podien repetir-se. No completament sense raó, molts vèiem la democràcia i la pau i solidaritat racials en perill greu, per no parlar de la tradició nord-americana de ser un país de refugi dels perseguits i d’acollida pels immigrants.

Segons el llibre de la seva neboda, l’home elegit l’any 2016 era un narcisista molt greu i perillós. Totes dues coses son veritat, prou que ho ha demostrat. Són perillosos els narcisistes? En general son més aviat ridículs. Encara el veig com, somrient davant les càmeres, es vantava de ser molt poderós i com obligava a tots els membres dels seus comitès a començar la ponència agraint-li el seu extraordinari lideratge, mentre ell somreia com un Buda panxacontent al costat, feliç de ser reconegut. Va afirmat a la tele que ell era “un geni estable”. I amb quina tranquil·litat mentia una i una altra vegada en directe o per tuit, i com insultava i amenaçava amb mots i expressions ordinàries els seus adversaris, i com abans de donar un càrrec exigia lleialtat personal a ell, no pas a la llei o constitució de la Unió. Si algú es negava a obeir-lo, era cessat i sovint difamat de mala manera amb insults i falsedats. Feia política internacional o militar de forma capriciosa i arbitrària, sense escoltar els experts que li volien explicar com anava o quines conseqüències tindria. Per primera vegada des de fa més de 50 anys va restaurar la pena de mort per crims civils jutjats per un tribunal federal (que son pocs) i ja ha fet executar dues persones i sis més seran ajusticiades de pressa abans que arribi en Biden. Es preguntava de què servien les armes nuclears si ningú les utilitzava i deia que li agradiria veure una explosió nuclear. I es venjava molt. Per odi absurd i no provocat contra Obama, va signar ordres executives contra la protecció de l’ambient i la lluita climàtica.

No em consta que els narcisistes siguin perillosos, però en aquest home hi havia un element de crueltat i hipocresia gairebé psicopàtic. El seu tracte a tots els immigrants de “països de merda” (sic) fou espantós, en particular el tracte odiós dels nens separats (sovint per sempre) dels pares, tancats a cel·les grans on no cabien, dormint per terra, sense accés a una dutxa i amb una sola comuna, mal alimentats (alguna vegada amb xocolata i galetes), mentre els pares eren enviats fora sense esperança i aquest home imposava lleis humiliants contra el pas dels emigrants a Mèxic o Guatemala. Deia que els immigrants venint del sud eren criminals, negociants de drogues, terroristes i violadors de dones (i potser alguns podrien ser bona gent).

Un dia es va referir als “Dreamers”, residents indocumentats que havien arribat de nens de la mà dels pares però que no eren ciutadans ni es podien naturalitzar perquè havien entrat il·legalment. Aquests només parlaven anglès, tenien bones carreres i evidentment sense passaport no havien pogut mai ni tan sols visitar el país d’origen. L’home va dir que se’ls estimava molt, però tot seguit va signar un decret de deportació (que un bon jutge va anul·lar). Sí, verdaderament era molt poderós. Repetia sempre que a ell no li agradaven els “loosers”, perdedors, sinó els guanyadors com ell. Això ho va aplicar un cop fins als morts i presoners durant una guerra, ell que no havia estat a l’exèrcit.

Sabent això, pot entendre el lector com la seva derrota electoral final l’ha humiliat i destrossat tant? Per això ell diu que no és veritat que hagi perdut, que els altres de l’esquerra radical (pobre Biden) han fet trampa. Ja va dir que ell era tan bo, que sense trampa no podia perdre mai una elecció. També és curiós que un home sense religió que ha fornicat de forma espantosa, molestat i maltractat tantes dones, casat tres vegades, participat en negocis econòmics dubtosos, ara se les doni de religiós i vagi a esglésies protestants a fer teatre per tal d’atraure (amb èxit) la dreta religiosa que sembla interessar-se només per prohibir els avortaments i perseguir els gays.

Hom també podria dir molt dels seus tractes financers. Molts visitants importants per ser rebuts havien de llogar pisos d’habitacions al seu Hotel al Districte o a la Florida i feia rotacions usant els seus camps de golf per atreure clients. Hi va fer obres per augmentar la seva seguretat que de fet augmentaven la vàlua del terreny. Sens dubte tem què li passarà quan perdi la protecció actual. Molts advocats, algunes dones, la Deutsche Bank i un fiscal de l’estat de Nova York l’estan esperant. I potser algun fiscal federal per certes coses que va fer

Disposicions Finals (fins ara)

N’hi ha hagut ja unes quantes i ja veurem què més fa. Va cessar de mala manera el Secretari de Defensa perquè enlloc d’acceptar la seva ordre de treure soldats federals al carrer per atacar les manifestacions racials, el va confrontar amb els quatre generals de quatre estrelles de rang més alt que li van dir que d’això res i el van avisar, per si de cas, que ells no obeirien ordres il·legals.

Està accelerant els seus decrets per tal de fer impossible restaurar les ordres ambientals donades per Obama, una cosa molt complicada que probablement fallarà, però de moment ja està venent concessions per buscar petroli al Cercle Polar i les perforacions no es podran evitar..

Particularment greu ha estat l’assumpte militar. Va manar sense avisar la retirada sobtada de la gran majoria de soldats a l’Afganistan abans de Nadal i va intentar manar un bombardeig del complexa nuclear de l’Iran. En això de l’Iran, els militars li van parar els peus. No es pot fer, perquè ja fa temps que se sap quina represàlia prendria l’Iran: l’atac contra l’Ambaixada Americana de Bagdad per les forces pro-iranianes armades amb coets i armament pesant que hi ha dintre de l’Iraq. Podria causar la mort de centenars o potser un miler d’americans i probablement obligaria a declarar la guerra. Ni en broma, i probablement cap potència estrangera aprovaria.

I ara què vol fer aquest home? Ja ha anunciat que vol tornar a presentar-se a l’elecció en 2024 i que vol quedar-se de cap del Partit Republicà donant ordres, inspirant i  vigilant a tothom. No obstant haver anat tantes vegades i fins i tot parlat per telèfon amb la Cadena Fox, aquests van ser gairebé els primers que van declarar vencedor a Biden. Entristit i amargat per aquesta traïció, ara diu que fundarà una altra cadena per competir amb el públic conservador.

I usarà el seu poder per indultar amics seus empresonats. Diuen que podria indultar-se ell mateix. N’ha parlat manta vegada i no ha volgut descartar-ho mai. Cal tenir en compte no obstant que ell només pot perdonar crims federals. Contra els fiscals de l’estat de Nova York que l’estan esperant no pot fer res.

Joan Gil

Tags: eleccions EUA, Trump

Dades
Les coses no van bé.
La segona ona, abans concentrada al sud i l’oest de la Unió, va anar avençant molt de pressa per tots els estats  centrals i és evident que ja està ensenyant les urpes als estats atlàntics, on tots recordem la tragèdia patida per Nova York fa tan poc temps. Un lloc neuràlgic inesperat és la Ciutat de El Paso a la frontera de Texas, on han d’enviar els malaltes a hospitals remots i ja es veuen, com fa mesos a Nova York, els camions refrigerats fent de funerària. Les estadístiques diuen que fins ara han mort uns 245.000 ciutadans, hi ha cada dia uns 1.200 morts (el percentatge de defuncions és molt millor sortosament que durant la primera ona). Abans d’ahir van comptar uns 182.000 nous casos (la xifra s’ha doblegat en una setmana) i el país ja té 10.9 milions de casos i uns 70.000 malalts hospitalitzats i en una setmana hem afegit a la llista un milió de nous casos. Al Canadà semblen igual de preocupats i de Mèxic més val no parlar.

Què hem fet malament? Hi ha gent que diu que la culpa sempre és del govern central per no haver pres i exercit tota l’autoritat com volia fer el Sr. Sánchez en honor de la sagrada unitat d’Espanya. Això és impossible a aquest país: només els governadors poden manar confinaments, tocs de queda, obrir o tancar escoles. Trump, dient a la TV que ell era molt poderós, ho va intentar i el van fer callar. A vegades ni això: el nostre governador de Maryland fa uns mesos, veient que les coses havien millorat, va manar a tot l’estat entrar en la Fase 3 i obrir totes les escoles. El nostre comtat, anomenat Montgomery, es va negar a obeir en absolut. Cap de les dues coses! La població hi va estar d’acord. Com pot saber gent llunyana què cal fer? Fa un parell de dies el governador ha fet marxa enrere imposant noves restriccions. Ja està tancant moltes de les escoles que va obrir.

Aquí precisament el govern federal és qui ho ha fet pitjor, en gran part gràcies al Sr. Trump i seus acòlits. Com és el seu costum va imposar a l’administració del Center for Disease Control (CDC) i a la Food and Drug Administration (FDA), els prestigiosos vigilants de la Salut Pública, empleats titella que vigilessin i censuressin tot  allò que els científics volien publicar. Després va començar a barallar-se i contradir el Dr. Fauci i la Dra Brinx, les figures independents més importants de la Sanitat, Trump va acabar anunciant que tant els científics com en Fauci eren idiotes (sic). Va anunciar que es feien massa tests i per això feia la falsa impressió que l’epidèmia estava empitjorant. De fet, deia ell, estem tombant la cantonada (sic). No obstant la seva greu malaltia que va sobreviure gràcies a la qualitat d’assistència mèdica que pocs ciutadans reben, va començar a cridar que calia recuperar la llibertat i obrir-ho tot perquè el Covid no era res sinó un refredat com la grip (que per cert mata entre 6,000 i 16,000 americans cada hivern) i que calia alliberar-se, acostumar-se i resumir vida normal als bars, a les esglésies, a les platges, als esports. I els 250,000 morts què? Ah, son coses que passen va respondre. Seguint aquesta filosofia, ell i els seus empleats a la Casa Blanca (on molts es van contagiar) apareixien en públic sense màscara. Va fer saber que  només els demòcrates se la posaven. I el que fou pitjor: a les darreres setmanes de la campanya organitzava mítings massius de partidaris sense mascareta ni guardar distància, tots cridant. Molts dels seus governadors i seguidors feien el mateix. Així és com el desastrós repunt actual es va posar en marxa.

El Dr. Fauci (un homenet de 80 anys)  no obstant les amenaces de comiat no va callar i va seguir repetint allò que tots els llibres de text de l’epidemiologia repeteixen per malalties respiratòries: màscares, separació social, evitar aglomeracions i locals mal ventilats, rentar les mans i usar desinfectants. Ell, no obstant va advertir: per molt que la gent segueixi aquestes recomanacions, la malaltia no se’n anirà, però esdevindrà menys perillosa amb menys hospitalitzacions i morts.

Al començament fa uns mesos va dir una cosa memorable: el problema consta de dues fases, una de confinament i una altra de recuperació. Si la gent no vol observar les restriccions inicials, no tindran ni una primera ni una segona bona fase. Que sembla ser com ha passat als EUA i a Espanya. Voldria afegir per compte meu una cosa que els metges diuen sovint: mentre hi ha vida, hi ha esperança. Cal aguantar i seguir els consells. No serveix de res i és perillós repetir que en tenim prou. La pandèmia és un desastre molt gran d’abast universal. Ningú en té la culpa, pero tothom ha rebut.

Ajuts

Hi ha gent que estan guanyant diners amb la situació, molts altres que poden seguir treballant i aguanten i un munt de persones senzilles que estan vivint en perill de bancarrota i desnonament. Als EUA tenim prop de 8 milions en aquesta situació, molts d’ells incapaços de pagar el lloguer o l’hipoteca, que fan cua per obtenir menjar gratis. És evident que aquests treballadors, molts havent viscut de salaris mínims, necessitaven ajut del govern federal abans que s’esgotessin els subsidis d’atur que paguen els estats. La Cambra de Representants va aconseguir preparar un pressupost generós per gairebé tres bilions (aritmètics, no americans) de dòlars: tots els ciutadans adults individuals per sota d’un cert nivell d’ingressos rebrien un xec per 1,300 dòlars i si havien treballat un suplement de 600 $ per damunt dels subsidi d’atur. A més van destinar molts diners per als petits empresaris i autònoms (que en part van anar a parar a companyies amigues de Trump que no ho necessitaven). Com que el problema no s’acabava, van fer un segon rescat, aquesta vegada menys generós. Però els Republicans del Senat van tancar l’aixeta quan la Cambra Baixa va intentar fer un tercer rescat, dient que el dèficit era inacceptable. El termini manat per aturar el pagament de lloguers i hipoteques ja ha passat, probablement amb moltes desgràcies. És evident que cal fer un nou rescat immediatament, però hi ha hagut l’elecció, i ara tots els parlamentaris estan a casa i fins el 20 de gener no hi haurà cap govern efectiu.

Les festes a domicili

D’aquí pocs dies als Estats Units tenim la Festa Anual d’Acció de Gràcies on tothom que té una casa prou gran invita tota la família i a algun estranger si en troba. Sembla que com és una festa només per família i amics i coneguts, és segura. S’equivoquen molt els qui ho pensen i obliden que hi ha molta gent infectada sense saber-ho, nens inclosos. De fet el més probable és que la ventilació sigui insuficient i que les finestres estiguin tancades si fa fred. El consell de la Salut Pública és mantenir les mascaretes posades tant com es pugui, obrir les finestres, mirar de tenir taules separades i distribuir la gent tant com es pugui per la casa. Es un avis nou.

Els Vaccins

Evidentment seran molt benvinguts però només milloraran la situació sense restablir la normalitat. Per acabar amb el virus caldria tenir antivirals efectius a més dels vaccins, que no protegeixen mai el 100 %. Potser sí que certs grups en perill puguin rebre algun vaccí (quin, hi ha més de cent candidats al món) a finals d’any però sembla impossible una vacunació massiva abans de la primavera o l’estiu, en el millor cas. Pfizer ha anunciat que han acabat la Fase 3 del seu producte i que tenen 90% de resposta positiva, però no han ensenyat res, només ho diuen. Per sort el Dr Fauci també sembla creure que aquest vaccí està bé, però ara ho han de sotmetre a l’anàlisi de la FDA, a veure si estan d’acord. Demanaran sens dubte una aprovació urgent immediata. La rebran? Hi ha molta gent que tenia por que agències infiltrades per Trump manessin alguna cosa perillosa i ara molts no es fien i diuen que no es vacunaran. La regla és que la FDA demani dos mesos sencers després de l’anàlisi estadístic abans d’aprovar res, per assegurar-se que no hi ha efectes secundaris dolents, però si s’aprova d’urgència cal tenir una opinió d’un grup independent d’experts i aleshores  autoritzen esperar només un mes.

Diuen que un segon vaccí també americà de Moderna associada amb un laboratori alemany està a punt d’arribar i Fauci també diu que en té una opinió favorable. Molt més complicada és la situació del famós vaccí innovador d’Oxford fabricat per Astra-Zeneca, en aquest moment entusiàsticament suportat a la Índia. Per descomptat, cap companyia informa el públic de res, però la premsa va reportar que hi havia hagut dos casos de myelitis transversa, una malaltia neurològica autoimmune que pot tenir moltes causes, inclosos els vaccins. La companyia va anunciar que no tenia res a veure amb el vaccí, cosa perfectament possible, però ara fa uns dies es va conèixer que un metge voluntari de 28 anys acabava de morir al Brasil després de prendre el vaccí. Sens dubte, podria ser mala sort i no tenir cap relació amb el vaccí però és un problema.

AFEGIT 16 de Novembre:

Gran sensació: Moderna pot ja demanar a la FDA que s’aprovi el seu vaccí. Està clar que caldrà esperar a veure què expliquen a la FDA , però era un projecte conjunt amb l’Institut Nacional dirigit per Fauci que tothom veu optimísticament. Comparat amb el vaccí similar de Pfizer del divendres passat, aquest té sobretot l’avantatge de no necessitar congelació extrema per ser magatzemat perquè a diferència del Pfizer conté preservatius. Els dos mètodes requereixen dues injeccions separades per un interval més llarg amb el producte de Moderna.

Voldria afegir una cosa. Tots dos vaccins estan preparats injectant un mRNA manipulat per tal que el cos produeixi una proteina similar a una altra que existeix de forma natural a les puntxes de la closca del virus, enganyant al cos humà fent-li  creure que està infectat i que li cal produir anticossos que donguin immunitat. Si això funciona serà la primera vegada, un avenç històric, una tècnica que algun dia podria fer realitat somnis ara inimaginables. La ciència espectacular ha sortit de col.laboracions amb dos laboratories independents, un als EUA, un altre a Alemanya  dirigits respectivament per dues personalitats que podrien acabar rebent conjuntament un Premi Nobel. Però caldrà esperar i veure si és que la nova tècnica tan difícil del mRNA funcioni de debò sense problemes perquè tot això és molt complicat

Joan Gil

Tags: Covid epidemia, Mascareta, President Trump, Reunions, Vaccins