Arxiu per a 'Joe Biden' Categories

19 febr. 2024


Biden, Trump i acusacions electorals frívoles de demència

Classificat com a General

Fa molt de temps que hom utilitzava el mot senilitat per referir-se a la deterioració de les capacitats intel·lectuals dels seniors. Els Trumpistes, que constantment acusen el President Biden de ser senil a tots els seus discursos, programes de ràdio i TV, publicacions i molt més, cosa que faria possible i necessari el return triomfal de Trump a la Casa Blanca per tal de salvar el país, no saben que aquesta expressió ja no s’utilitza perquè designava simplement una forma inicial lleugera de demència i no és tolerable que una condició incurable greu s’atribueixi amb tanta lleugeresa sense que un metge ho hagi  aprovat abans. La forma més freqüent de demència és sens dubte la Malaltia d’Alzheimer, de causa final desconeguda, no obstant observacions recents, encara que hi ha almenys cinc malalties neurològiques sense relació amb l’Alzheimer´s que a vegades produeixen demències similars, en general igual de greus, amb rares excepcions de possible millores. Els Trumpistes diuen que els freqüents errors públics i patinades de Biden, així com els seus problemes amb la veu i la forma com camina, són còmics i segueixen ensenyant-los a la TV contínuament amb comentaris mala intencionats i estan contents que Biden, un senyor molt tossut i ben educat s’hagi autoproclamat candidat demòcrata únic, fàcil de derrotar. Demostren no sols mal gust sinó falta indecent de respecte al país i al nostre govern elegit.

Biden no seria el primer President víctima de la demència, si en té una. Ronald Reagan, pare, introductor, heroi i sant de la dreta i del capitalisme neoliberal fou reelegit sense oposició republicana la segona vegada quan ja patia d’un Alzheimer diagnosticable. Un nou Cap de Personal de la Casa Blanca ho va reconèixer i, espantat, va anar a trobar-se amb el President pro tempore del Senat i l’Speaker (President) de la Cambra de Representants a demanar que activessin l’Esmena XXV de la Constitució Federal per destituir un President incapacitat. Tots dos dignataries van anar a parlar amb en Reagan i van tornar assegurant que res de res, que Reagan estava molt bé en tots els sentits, i la sort que tenia Amèrica. El President va seguir dormint-se durant converses i sessions del govern i sense entendre gran cosa, mentre un grup de dretistes ben introduïts va aprofitar-s’en per prendre control de tot i de fet governar. Reagan fou diagnosticat amb Alzheimer’s poc temps després de terminar el segon i final mandat. Una malaltia molt útil.

Trump i els extremistes tan nombrosos, membres fanàtics del seu moviment MAGA (Fes Amèrica Gran una altra Vegada) no volen que Biden sigui destituït, sinó que es quedi sense deixar presentar-se a cap altre demòcrata més, com ja està fent ara. I insisteixen en seguir afirmant que és senil (paraula prohibida) i irresponsable. Biden (2 anys més jove que jo) en tindria 82 el primer dia del segon termini i Trump, que té problemes similars menys visibles o freqüents tornaria a la Casa Blanca als 78 (si fa o no fa, 7 més que jo). Un malalt dissortadament pot patir una demència algun cop quan encara és a l’edat jove però la gran majoria la pateixen després dels 65 anys amb perill existent i creixent fins al final de la vida, o sigui que tots dos senyors polítics estrella estan igual d’exposats i no és que Biden estigui en més perill. Biden, un home molt ben educat, no respon massa enèrgicament a les insinuacions i insults dels Trumpistes, però en pateix moltíssim sense saber què fer. Una qüestió cabdal: té raó en Trump acusant Biden d’una deterioració cognitiva que l’incapacita per ser President? L’autor d’aquest apunt se sent capacitat per respondre.

Una de les equivocacions més freqüents de Biden és confondre els noms actuals o històrics de la gent. (Diuen que hi ha persones  als qui no ha passat mai). Veiem un cas molt recent durant una primària a New Hampshire. Se li va acudir enmig d’un discurs referir-se a un incident durant l’assalt al Capitoli protagonitzat per la seva amiga demòcrata molt lleial Nancy Pelosi (que té exactament la meva edat i era llavors Speaker de la Cambra Baixa dels Representants), el nom de la qual ell va confondre repetidament amb el de la Sra. Nikki Haley, antiga Ambaixadora de Trump a les Nacions Unides i actualment candidata (sense possibilitats) republicana a destronar Donald Trump com a candidat, o sigui una altra enemiga del Pr. Biden. Hi ha videos del llarg incident que molts hem vist. Vet aquí una cosa important que cal aclarir: n´hi ha prou d’observar aquesta mena d’escenes per jutjar que Biden és incapaç de governar? Parlem abans de com funciona el cervell humà. Imaginem que un ajudant s’acosta a Biden i li diu a l’orella que éstà confonent Nancy Pelosi amb Nikki Haley. Què respon el President?  1) “Ai, quina gràcia! Sí que era la Nancy i no la Nikki, Gràcies” Doncs d’això se’n diu una Recuperació o alternativament Falta de Recuperació però no pas un Oblit, i no és diagòstic de res, li ha passat a gairebé tothom i no justifica cap diagnosis. Hom ho podria comparar amb la retrobada de dades perdudes a un ordinador Windows usant un programa de recuperació especial. Una alternativa molt diferent 2) seria que Biden respongués a l’ajudant: “Què dius? Nancy què? Qui és aquesta dona? No he sentit mai aquest nom”. Doncs això sí que seria un verdader Oblit difícil de justificar i caldria preocupar-se’n més. Molta gent ha perdut quelcom a casa o a la feina i no han sabut com retrobar-lo. Al cervell, que consisteix en milions de cèl·lules, diuen que cada memòria individual està magatzemada a una sola cèl·lula i hom es pot imaginar que la funció retrobadora ha de circular prop de totes les neurones de l’òrgan buscant una memòria amagada i difícil de trobar.

A més a més cal afegir que el problema de la demència no està limitat a la memòria, per molt que la memòria sembli el problema principal. Hi ha coses com la repetició de preguntes o frases, rialles injustificades, problemes amb cites o esdeveniments, perdent coses, no reconeixent carrers o llocs, oblidant membres de la família, dificultats analitzant problemes o fent aritmètica,  optant per males decisions, oblidant com fer coses complexes, com ara cuinar, potser vestir-se o prendre una dutxa i també canvis de personalitat com depressió, canvis d’humor, desconfiança, agressivitat o ràbia, mala son al llit, pèrdua d’inhibicions socials, falses il·lusions. Certes habilitats, en canvi, poden ser preservades per molt de temps. Tot això per dir que hom no espera normalment que l’únic problema d’un pacient realment dement sigui la pèrdua de la memòria. Als EUA si el pacient té una bona assegurança o diners i viu a una ciutat amb bons facultatius, el diagnòstic es fa sotmetent el pacient a una sèrie de tests administrats per un psicòleg de carrera i al final naturalment a un examen pel metge.

Demència o no, tothom excepte els ancians, oblida una cosa importantíssima. Si a un senior se li ofereix o troba una ocupació o responsabilitat, hi ha una certa cosa que, segons l’edat, es recordarà més tard o més d’hora: l’assumpte de la duració d’una obligació acceptada. Segurament als 60 o 65 anys, molts acceptarien i fins i tot buscarien una feina per temps llarg o il·limitat, però amb els anys hom ho veu de forma diferent i prefereix plegar. Una feina amb obligacions amb compromís de fer-ho durant anys? El President dels Estats Units és elegit per quatre anys a un càrrec sense sortida amb responsabilitats i perills extraordinaris. Ha de fer contínuament discursos, rebre gent, escoltar els empleats, viatjar i anar en cotxe parlant en públic a tot arreu, decretar accions militars, barallar-se amb el Congrés, triar tots els jutges federals i ambaixadors, estudiar projectes de llei, fer festes i recepcions públiques, ser despertat al llit per urgències, explicar en públic malalties, combatre epidèmies, vigilar la immigració, llegir informes difícils d’entendre, controlar les relacions exteriors… Un ancià amb seny i més de 80 anys a l’esquena, acceptaria comprometre’s a fer això durant quatre anys? No pas si ho veu com jo i prefereix descansar. No cal parlar sols limitant-se a la Presidència, hi ha molts llocs on això pot passar.

Recomanació? Una, només: Sotmetre els dos candidats ja tan insòlitament grans i sota el control de l’ànsia del poder a una bateria de tests psicològics i a un examen per metges especialistes abans de poder decidir si es poden presentar o no. I prou d’insults a la televisió. Si hi ha una edat mínima, perquè no poden introduir una edat màxima?

Joan Gil

No hi ha resposta

07 nov. 2020


Després de les eleccions

Classificat com a General

 

Veiem que totes les agències de notícies, sobretot Associated  Press, han proclamat Joe Biden guanyador 4 dies després de l’elecció. Sens dubte és veritat però cal fer notar que a cada estat les eleccions depenen del Secretaris d’Estat i que un candidat ha guanyat només quan prou estats ho han declarat per garantir la seva majoria, cosa que generalment passa en unes setmanes (i ningú se’n preocupa). Però Biden ha guanyat. Pel que fa als recomptes, que en aquest cas no importen perquè te mes estats dels que calen, a Geòrgia és automàtic quan la diferència és mínima; a alguns estats es pot demanar però cal pagar; altres estats ho fan de franc.

El Col·legi Electoral

Què fan els estats quan l’elecció ja s’ha acabat? El lector quedarà sorprès de llegir-ho. Al principi al S XVIII els electors comissionats eren triats pel seu parlament estatal com a homes de seny que sabrien què calia fer. No va durar gaire. En l’actualitat com tothom sap estan lligats al resultat electoral del candidat guanyador.  Com es trien? Generalment cada govern estatal tria senyors o senyores respectables que reben les ordres de per qui han de votar segons els resultats de l’elecció. Fins ara en aquest sistema, hi ha hagut sempre electors “faithless” (infidels) que prefereixen seguir la seva consciència enlloc de la voluntat popular. No van aconseguir canviar mai res, però ara fa un any el Tribunal Suprem Federal va acabar amb ells: tots els comissionats estaven sota l’obligació d’obeir les instruccions cosa que clarifica que no serveixen de res. Es reuneixen cap al 10 o 12 de Desembre a la seva capital, fan el diguem-ne vot i el seu Secretari d’Estat fica els vots a un sobre i els envia a Washington, on el Vicepresident sortint es presentarà al nou Senat  acabat d’elegir  el dia dels Reis, 6 de Gener, obrint els sobres, llegint el contingut en veu alta, i fent el resultat oficial. En Pence haurà de proclamar en persona que ell i Trump han estat derrotats. Tot això és una mica com quan els Anglesos posen al Parlament servidors amb vestits antics. Si paguen i els entreté… Tot allò que fan els electors està predeterminat.

Què passa quan cap candidat ha tret 50% o n’hi ha 2 amb el 50%? Ha estat el cas tres vegades. En aquesta circumstància l’elecció passa a la Cambra de Representants (anomenada la Casa) on cada estat té només un vot (o sigui que si l’estat té 30 diputats al Congrés, s’ho han de fer entre ells i decidir a quí atorguen el vot únic de l’estat). El Vice-president, en canvi, ha de ser elegit pel Senat. Aquest drama ha passat històricament tres vegades, la darrera en 1876, que va acabar amb l’elecció del Republicà Rutherford Hayes contra el Demòcrata Samuel Tiden DOS dies abans de la presa de possessió. El cas era infernalment complicat. Tingué lloc pocs anys després de la Guerra Civil i els Republicans hereus de Lincoln manaven a Washington mentre que els antics estats confederats amb majoria del Partit Demòcrata seguien ocupats militarment amb autogovern limitat. El problema es va presentar perquè els dos partits feien interpretacions molt diferents de l’elecció i alguns estats enlloc d’una sola llista d’electors, n’havien enviat dues diferents que no podien resoldre el conflicte. Es tractava sens dubte d’un greu conflicte polític que fou resolt in extremis: els Republicans van renunciar a l’ocupació militar del Sud sense haver arribat a establir-hi lleis  antiracistes i discriminatòries que haurien prohibit la segregació i discriminació. Rutherford Hayes fou elegit a l’esquena de la població negra del Sud.

Les enquestes tornen a fallar (en part)

Una altra qüestió en la boca de tothom, seria perquè les enquestes de totes les moltes companyies van fallar en gran part: Biden ha guanyat per poc (tot i obtenint més d’un milió d’advantatge al vot popular), però els Demòcrates han fet poca via al Senat sense reprendre (de moment, perquè queden eleccions de repesca) la majoria i han perdut alguns escons a la Casa. Com a conseqüència, Biden ni podrà augmentar els impostos ni fer una reforma ferma de l’Assegurança de Malaltia. El 2016 la pífia fou molt pitjor, però el 2018 les prediccions de les enquestes van ser gairebé perfectes. Què ha passat? Els professionals n’hauran de parlar a fons però molta gent diu que tenen un model d’estat caducat. Diuen per exemple que a un barri de certa ciutat hi ha molts evangèlics que voten per la dreta, a un altre barri son negres o jueus que voten pels demòcrates, que a certes ciutats petites tothom se sent republicà,… Interpreten les trucades telefòniques que fan com confirmació o avís que el barri està canviant i ho projecten a tot el país. Però els EUA estan canviant molt. A més els telèfons mòbils creen un problema mal resolt.

Duració de l’escrutini

Perquè ha durat tant la tabulació dels vots a alguns estats on la diferència entre els candidats era molt menuda? Resulta que Biden havia suportat fermament l’ús de les mascaretes i la separació social, aconsellant els seus partidaris que evitessin les aglomeracions dels col·legis electorals i votessin o per correu o a una bústia (drop-in) especial; Trump en canvi es feia el macho, repetia que la pandèmia no era res, només una insignificant grip, i convocava manifestacions i mítings de masses sense cap protecció (cosa que sens dubte ha contribuït al brutal rebrot actual amb 120,000 nous casos cada dia). Volia un vot presencial, no pas per correu, del seus republicans. Com a conseqüència la majoria de vots demòcrates van ser per correu i els votants en persona foren republicans. El dimarts al vespre, els resultats del vot presencial lògicament afavorien a Trump que per això volia que algun jutge prohibís o llancés a les escombraries tots els vots per correu, un disbarat horrorós i impossible perquè votar és un dret sacrosant intocable de tots els ciutadans i el vot per correu és legal als 50 estats. Així i tot, Trump segueix afirmant sense proves que tot el vot per correu és una estafa dels Demòcrates i que en realitat és ell qui ha guanyat.

Imavineu-vos una ciutat relativament petita, capital d’un estat, on els funcionaris i empleats del servei d’eleccions estaven acostumat als vots presencials ja tabulats presentats per ordinadors i potser uns milers de vots pef correu. Aquest cop van rebre millions de sobres. Tots havien de ser oberts manualment. Dintre hi havia un segon sobre amb el jurament firmat del votant, on calia comparar la firma amb l’arxiu, obrir el sobre, treure i desplegar la butlleta, assegurar-se que no hi hagués errors, escanejar-la i arxivar-la. Molts es queixaven que a més les butlletes hagin esdevingut llarguíssimes, ocupant dues fulles de paper als dos costats: president, senador, representant, governador, diputats estatals, jutges, ministre de justícia, tres o quatre referèndums… Tot això en la presència d’observadors hostils que molestaven fent preguntes, amenaçant i a vegades tocant coses. Jo crec que ho van fer molt bé malgrat el retràs. A Filadèlfia, capital de Pennsilvàni, el Secretari d’Estat va ampliar el personal a tres torns de 62 empleats. Les autoritats i treballadors dels estats, inclosos els republicans estaven molt irritats per les queixes de frau i estafa de Trump i volien que expliqués com es podia fer un frau en vista de les mesures de seguretat sense que ningú en sabés res. I a la sortida hi havia la policia, grups cridaners i amenaçadors amb armes de foc.

S’ha acabat el malson del Govern Trump?

Em sap greu haver de dir que no ho crec, que el pais ha tingut l’experiència d’una mena de govern neofeixista elegit, mentider, cruel, autoritari, corrupte, inflexible, dominant. Per a aquest home el poder extraordinari que tenia no era una eina per protegir i millorar el país, sinó una joguina per satisfer la seva vanitat usat sense informar-se de les conseqüències.

Els votants mes forts han estat els treballadors blancs tant industrials com agrícoles. Hi ha partits a Europa que es pensen que la classe treballadors vota sempre pels anomenats socialistes, pero prefereixen els altres. Potser passarà igual a Europa si Vox, AfD o Action Nationale arriben algun dia al poder solitari. Saludeu sens dubte el mèrit de la Constitució i el sistema americà que ho han liquidat, no obstant els disturbis que encara semblen possibles pel carrer i els intents de venjança que Trump anuncia. La bona reputació es una d’aquelles coses que nomes es poden perdre una vegada i la d’Amèrica, fins ara el model lluminós de la democràcia mundial sens dubte ha patit. Tornarà Amèrica a ser reconeguda políticament com la potencia hegemònica que te la vocació de ser?

Joan Gil

 

2 respostes

23 oct. 2020


Deu dies abans (de l’elecció)

Classificat com a General

Hi ha ciutadans que tenen una visió apocalíptica de la propera elecció, com si es tractés de salvar el país i la democràcia. No és completament absurd perquè l’home que està a la Casa Blanca ha assumit poders que estaven autoritzats només per emergències, ha actuat de forma llunàtica i impulsiva: un dia va anunciar que sortia de l’OMS, un altre que potser abandonaria l’OTAN, es va sortir del Pacte de París, ha tractat immigrants i els seus fills de forma inhumana i cruel, ha nomenat per càrrecs importants gent que li oferien lleialtat personal  (obediència incondicional) com el Ministre de Justícia que el protegeix de querelles i investigacions, ha introduït titelles ignorants amb càrrecs importants a la Food and Drug Administration i el Center of Disease Control perquè fessin anuncis falsos sobre la salut pública, pren decisions sense voler escoltar les explicacions dels experts (retirar de sobte soldats d’Afganistan o Síria, deixar fer mal i bombardejar els palestins, mentir i insultar els adversaris de forma grollera, escriure coses a Twitter i Facebook que sovint l’han obligat a censurar per falsedat, acabar amb el Virus amb la cloroquina o injectant un desinfectant de cuina a les venes, tractar els metges de burros i idiotes, animant la gent a sortir sense mascareta…Estic segur que m’he descuidat les coses més importants.

L’assumpte de Biden

Quan és evident que l’esquerra havia fet molts avenços amb Bernie Sanders i semblava haver-se aliat amb els negres lluitant contra racisme, el Partit Demòcrata i Obama van maniobrar per treure-li tots els adversaris i nominar-lo candidat. Biden es un senyor de Centre Dreta (com per exemple Pedro Sánchez i el seu PSOE, progressius només en nom). Biden té un historial dubtós, sobretot una Llei Penal abusiva i cruel que va fer molt de mal i va aconseguir ficar a la presó més d’un milió de gent, molts d’ells consumidors de drogues, es comportava dubtosament amb les dones i va co-dirigir la política exterior d’Obama amb la guerra d’Afganistan, l’absurda extensió de l’OTAN als països ex-comunistes, inclòs l’intent d’afegir-hi Ucraïna i Geòrgia, obligant Putin a reaccionar de forma hostil; va ignorar totalment la Primavera Àrab i va celebrar molt la presa de poder de Sissi a l’Egipte; va armar massivament a Israel i Aràbia Saudita i va tolerar la guerra contra Iemen. I no va fer gran cosa per ajudar els negres americans.

Biden va patir desgràcies personals terribles: la seva primera dona i un nen molt petit van morir en un accident de cotxe; un dels seus fills grans va arribar a Ministre de Justícia (Attorney General, un càrrec electiu) de l’estat de Delaware, ho va deixar voluntàriament per anar a la Guerra d’Afganistan i ja tornat, va morir d’un tumor cerebral. El problema que Biden té és el seu altre fill gran Hunter, que Trump contínuament presenta com un model de corrupció. Ningú ha demostrat que hagués fet res immoral or il·legal però mireu quin aspecte té pel fill d’un Vicepresident poderós: a un consell d’administració de la Xina va participar directament en la cerca d’un capital de 1.500 milions de $; a Moscou misteriosament és acusat (sense proves) d’haver rebut 1.5 milions de la dona de l’alcalde de Moscou (?) i d’haver acceptat a l’Ucraïna un seient al consell d’administració amb un sou d’un milió a l’any. Aquesta firma (no pas en Hunter) ha estat identificada com a corrupta. Hom ha trobat un email de Hunter al seu germà difunt recordant-li que cal donar un 10% al gran home (no identificat). Se sembla una mica a la família Pujol. Res d’això és il·legal però tampoc és maco.

Però a molts ens va semblar que la pàtria estava en perill i que calia votar Biden. Quina sort ha tingut.

La votació anticipada

No sé pas com ho poden comptar, però diuen que ahir, dia del darrer debat, 48 milions d’Americans ja havien votat. És més que la població de l’estat espanyol. Si no fos per mi, haurien estat només 47.999.999. Vaig dipositar fa dos dies el meu balot a una caixa cuirassada de les moltes que hi ha a Maryland perquè un titella nomenat Cap de Correus per Trump està interferint amb el servei de correus, suprimint hores extres i treien sense explicació les màquines que llegeixen el codi a la coberta i distribueixen el material, tot per fer difícil que els vots per correu arribin a temps. La resposta han estat les bústies separades com la que jo vaig utilitzar. L’endemà vaig rebre un email del comtat anunciant que el meu vot havia estat rebut. A alguns estats la por que els correus fallarien era tan gran que inesperadament llargues cues es van formar davant els locals electorals anticipats oberts.

A tots estats menys un cal registrar-se per poder votar, però a uns quants estats està permès registrar-se el dia del vot en persona. Sembla molt difícil saber quants ciutadans estan enregistrats i no ho he trobat enlloc, però tenim menys de 330 milions de residents, molts d’ells il·legals, nens petits, presoners, malalts etc. Sobre aquesta base, el percentatge de vots és mes aviat dolent. Sovint volta el 40 o 45%, en la darrera elecció un 55%. Aquesta vegada pujarà perquè sembla que tothom té una opinió. Els percentatges respecte als votants registrats sens dubte serien més alts

AFEGIT Dissabte 23 Octubre:

Resulta que ahir al vespre el nombre de votants anticipats va arribar als 52 MILIONS. Fins i tot Trump i la seva dona van votar ahir per anticipat a la Florida. Dos estats afirmen que el nombre de vots anticipats ja supera el nombre total de vots en 2016 i 2018. Alguns estats ja estan comptant aquests vots en secret, altres no començaran fins el 3 de Novembre al vespre. Al meu estat els locals s’obriran el 26 d’octubre, una setmana per anticipat (a altres estats un mes)però hi ha “drop in” bústies d’acer vigilades a tot arreu. Si algú no vota, és perquè no vol.

AFEGIT 26 octubre 2020

Encara falten 8 dies per la final, i ja més de SEIXANTA milions de ciutadans hem votat. Ara ja tots els estats que jo conec han obert també els col·legis electorals presencials clàssics. Quant trigarà fins que això passi també a Catalunya i Europa?

Joan Gil

No hi ha resposta

24 jul. 2020


L’epidèmia i els problemes que Trump empitjora

Classificat com a General

És probable i comprensible que els lectors Catalans estiguin molt més preocupats pels problemes sanitaris i econòmics que pateixen que pel munt de drames existents al EUA. Comencem per la pandèmia.

1. Estadístiques d’ahir 24 de juliol  al vespre: Nombre total de casos, 4.2 milions de diagnòstics ferms; expressat com casos per cent mil residents, uns 1,200. Nous casos diagnosticats a la Unió Nord-Americana ahir, més de 40,000, amb Luisiana i Nova Orleans excedint el rècord de Nova York fa mesos, seguits a poca distància per Houston a Texas. Ja a molts llocs els llits d’hospital estan plens i ja es veuen camions frigorífics magatzemant morts. Cal afegir que en l’opinió del CDC (Centre de la Salut Pública Americana) els números reals serien entre 5 i 12 vegades més alts. Total nombre de morts, per damunt dels 140,000. El grup d’estats nord-atlàntics presidit per la lluita exemplar del Governador Cuomo, està entre bé i gairebé molt bé, mentre el desastre queda centrat principalment als estats de mitja Amèrica i el Sud, que van seguir els consells repetits de Trump, en defensa de les seves llibertats constitucionals contra confinament i mascareta es van negar a fer el confinament o el van trencat aviat reobrint-ho gairebé tot, com per exemple Luisiana, Arizona i Geòrgia. Trump va arribar a dir que tothom que duia mascareta estava contra ell (ara ha canviat d’opinió). Tony Fauci gairebé va perdre la veu demanant que no ho fessin. Trigaran molt a sortir-se’n i per descomptat estan arrossegant molts innocents. Trump serà recordat i no sols per la seva immortal recomanació  d’injectar desinfectant de cuina als malalts greus. Estudis preliminars d’anticossos demostren una gran variabilitat de resultats segons el lloc,  entre 5% a un bon estat i un 27% a Nova York. O sigui que la immunitat col·lectiva (un 60%) que volien al Regne Unit i Suècia no existeix enlloc. Encara pitjor: hom sospita que la immunitat després de la recuperació dura només 2 mesos. Una altra novetat: abans hom repetia que només la gent gran acabava necessitant cura intensiva, però ara sembla que molts malalts greus estan entre 30 i 40 anys.

2. Les discussions sobre la re-obertura de les escoles s’han endurit molt. Sobretot els mestres estan molt preocupats. Algú ha mirat de fer broma: potser caldria fer-los vestir com astronautes o infermeres de cura intensiva a l’hospital. Un grup està exigint que els advocats del sindicat ajudin de franc a escriure testaments. Fins fa poc deien que els nens no contagien. No es veritat del tot. Fa dos dies una agència de notícies va anunciar (article encara no validat per cap revista mèdica) que algú havia estudiat nadons i nens de mesos entre la població del comtat de Nueces (capital Corpus Christi) a Texas a la costa del Golf de Mèxic. Resulta que van trobar 85 infants molt joves positius, alguns dels quals van esdevenir simptomàtics i un va morir. Un article xinès sembla descriure una cosa semblant. Encara que no estiguin malalts, sembla evident que molts nens poden transmetre el virus. En Trump no vol deixar córrer la seva insistència en reobrir totes les escoles en agost. La decisió correspon exclusivament als governs estatals, que sovint han passat l’autoritat als comtats, ciutats i districtes escolars locals, perquè malgrat Trump el país segueix essent una democràcia.  La majoria de grans districtes ja han dit que NO almenys pel semestre d´hivern. El sindicat de mestres també està en contra. Molts mestres diuen que prendrien una excedència, pagada o no, o es jubilarien abans de tornar.

3. Pocs diaris en parlen, però manifestacions gairebé diàries contra el racisme continuen tenint lloc ja per 40 o 50 dies consecutius a moltes ciutats del país. En general són molt pacífiques però alguna vegada hi ha hagut destrosses, més aviat petites, excepte pels enderrocaments d’estàtues de recistes, conquistadors i sobretot de Colom. A un lloc van llençar Colom a l’aigua. Trump fa acusacions falses tractant-los de terroristes, extremistes, i ara “anarquistes”. Deu haver vist algunapel·lícula amb anarquistes. Va anunciar que volia restablir “llei i ordre” que no estaven amenaçades enlloc segons les autoritats i premsa locals, enviant unitats de l’exèrcit federal a acabar amb les manis. Ja li van explicar que (a diferència d’Espanya i la Guàrdia Civil) això estava prohibit a tot arreu excepte al Districte de Washington, que no és cap estat i queda en les mans i el poder del govern federal. De fet un article de la Constitució anuncia que ciutadans tenen llibertat absoluta d’expressar en veu alta la seva voluntat i associar-se amb qui vulguin mentre sigui pacífic. Vol dir que a diferència d’Espanya una manifestació pacífica és intocable. Durant la mani més gran a la capital, Trump va manar a tropes federals vestides d’antiavalots dispersar una multitud pacífica per permetre-li anar en peu amb els seus lacais de la Casa Blanca a una vella església anglicana per fer-se fotos. La seva filla va obrir una borsa molt cara i en va treure una Bíblia amb tapes de cuiro i guarniments daurats i Trump va somriure per la seva gran victòria, mentre demòcrates pacífics jeien per terra o es recuperaven de les bales de goma i els gasos. Fou un assalt intolerable contra drets de ciutadans innocents i pacífics. Molts militars, avergonyits, van demanar perdó a periodistes i el cap de l’Estat Major fins a la tele. Li havien explicat malament de que anava.

Veient, doncs, que fora de Washington DC no li estava permès utilitzar l’exèrcit, a algú al seu voltant se li va acudir una altra idea: hi ha agències federals civils que sí que estan sota el govern federal i tenen armes: els”marshalls” federals que fan coses com protegir els jutges federals o buscar fugitius de presó; l’oficina d’armes de foc i alcohol; la policia de fronteres; i l’agència anti-drogues il·legals (DEA). El secretari en funcions del Department Federal de Seguretat Interior (HOMELAND SECURITY) en va dur a Portland uns centenars de gent d’aquesta, la ciutat més gran d’Oregon i els van treure al carrer sense avisar l’ajuntament ni dur cap identificació. De fer com que son un cos divers, es va inventar uniformes amb la cara coberta que ningú va reconèixer. Fins i tot van arrestar gent ficant-la a un cotxe no marcat com si fos un rapte i van atacar els manifestants amb gasos, porres, boles de pebre de forma anònima. La reacció a tots els estats fou de verdadera ràbia i estupefacció, mentre moltes queixes i denúncies van anar als tribunals. Els primers jutges, un estatal i un federal, no van voler fer res. No hi ha precedents. Ahir les manifestacions van empitjorar i els emmascarats del Homeland van tornar a sortir. Els manifestants es van protegir amb cadenes de mares agafades pel braç i una altra de veterans de l’exèrcit amb medalles al pit. L’alcalde aparèixer ambun micròfon entre els manifestants… rebent una bomba de gasos lacrimògens en persona. Trump insisteix que enviarà aquesta gent a qualsevol ciutat… si els jutges ho permeten. Els governs de molts estats se senten ultratjats i amenaçats. Ja veurem què diu el Congrés.

Quan Donald John s’ensorra

Fins que va arribar el virus i l’antiracisme esdevingué un problema,Trump tenia moltes probabilitats de ser reelegit contra Biden, un candidat extraordinariament fluix imposat des de l’ombra per Obama. Ara tot ha canviat i la tossuderia i arrogància i, sens dubte, la mala fe de Trump l’han endut a la vora del precipici. Ell, contra l’opinió dels seus ajudants, ha decidit seguir sent el mateix que va guanyar fa 4 anys amb el suport de la classe obrera blanca poc educada. Ara es pensa que pot invocar la Llei i Ordre contra els negres, seguir essent clara però discretament racista i suprimacista  blanc, seguir afirmant que ha creat una gran economia, i seguint proclamant-se religiós (!!) gracies a la seva misogínia i  lluita contra els drets reproductius i les queixes  les dones. Li queden tres mesos i una setmana abans del jutjament.

AFEGIT Juliol 26, 2020. El divendres vam arribar als 73,500 nous casos a tota la Unió i ahir dissabte als 66,300 (el rècord durant els temps de Nova York fou 75,697) Les defuncions van passar ahir de 145,000 i ja hi ha camions refrigerats amb cadàvers a moltes ciutats del Sud. L’huracà Hanna ha tocat prop de Corpus Christi, un lloc molt afectat pel virus. Els negres, hispans i indígenes són els que més en pateixen. En la qüestió cabdal del vaccí, Trump ha signat contractes segons sembla a fons perdut tant si el vaccí és aprovat o no, per milers de milions amb Astra-Zeneca, que defensa el vaccí d’Oxford i a Pfizer amb un altre vaccí candidat. El cel ens protegeixi si no hi ha vaccí, però tots els experts avisen que no és segur. A més aquestes fàbriques subvencionades faran milions de dosis (en dues injections) pel mercat exclusivament americà. Som uns 350 milions. Què faran a la UE? Un vaccí diferent? I els països subdesenvolutats què?

Joan Gil

No hi ha resposta