Els Mossos d’Esquadra han desarticulat al Segrià i al Pla d’Urgell una xarxa que es dedicava a falsificar targetes de crèdit i a estafar comerços de les comarques de Lleida. La policia ha detingut deu persones, totes de nacionalitat romanesa, i ha escorcollat tres pisos de Lleida, Bell-lloc d’Urgell i Mollerussa. Els arrestats obtenien targetes de crèdit de forma legal, però després hi haurien gravat una numeració que haurien aconseguit fraudulentment per internet. Posteriorment, els falsificadors utilitzaven les targetes per comprar en diversos comerços de les comarques de Lleida.

Aquesta és la notícia. Quan l’he llegida m’ha semblat que és molt possible que algun d’aquests viuen -o millor dit, vivien-  a la meva escala. No és que en sàpiga més que els Mossos, però tots hem vist els  moviments d’alguns d’ells. Tota l’escala ho sap. Hem denunciat a la Policia moltes vegades activitats il·legals i in cíviques dels nostres veïns d’escala: Portaven gent il·legal i ens els posaven a dormir a les golfes; encabien una multitud de gent en pisos de capacitat normal; es venia droga…

Encara ara (quan ja fa temps que no hi viuen) arriben cartes de companyies telefòniques amb factures mensuals de més de 500 euros a nom de gent que ja no viu a l’escala de fa temps. Es veu que es donen d’alta i després se’n van…. En fi, que la picaresca cada dia està més estesa i no sé si es fa prou per combatre-la. 

La societat no s’hauria de defensar d’alguna manera d’aquests individus?

 No serà això llavor de futurs racismes? Segur que aquí hi ha gent tan in cívica com ells però els diaris i la TV tenen la rara virtut de fer notar que són estrangers els qui cometen els delictes.

No crea tot plegat un caldo de cultiu una mica perillós? 

Són preguntes i reflexions que em faig sovint. Tant de bo que no.

Tags: Delinqüència, SOCIETAT

Ja sé que apostar en aquests moments per Obama no té cap mèrit. És pujar al carro guanyador.M’és igual. Fa mesos que desitjo que guanyo Obama i sé que guanyarà Obama. D’aquí una estona me’n vaig a dormir i sé que demà em llevaré amb Obama president de EEUU.No sé si serà un bon president. Espero i desitjo que sí. Quasi n’estic segur que ho serà.Però el que sé és que ha estat com un terratrèmol. Ho ha somogut tot. Ha fet caure murs i EEUU haurà d’obrar parets noves.Haurà de canviar el xip. Haurà d’escoltar paraules noves. Idees noves. Veurà un home interessat en els més pobres i haurà de veure com moltes coses i molts esquemes canviaran.Això és el que més valoro. Estic segur que aquest nova manera de fer política sortirà d’ EEUU i s’anirà escampant per tot el món.Estic segur que les relacions internacionals seran diferents a partir d’ Obama.Tant de bo aquell somni de Martin Luther King comenci a fer-se realitat pel fet que una persona, ara president d’EEUU, un dia s’ho va creure.Obama no defraudis. No ens defraudis.

Tags: Obama

Gràcies Pep! I no només perquè en poc temps ens has posat primers a la Lliga. També per això. Però, sobretot, gràcies per fer l’esforç de dignificar una mica les rodes de premsa utilitzant el català, siguis on siguis. Al Camp Nou era habitual fer les preguntes en català. Però no era així a fora. Hi havia com una espècie de pacte tàcit de fer les preguntes en castellà.l’altre dia això es va acabar. Se li varen fer preguntes en català i va respondre en català (amb alguna protesta inclosa d’algun periodista espanyol).A veure si això dura i es normalitza en català també en les rodes de premsa. A Guardiola li haurem de donar les gràcies si això s’aconsegueix d’una punyetera vegada.I els periodistes catalans que ara no “s’arruguin” …. perquè segur que les pressions seran importants. Però si tots plegats volen, se’n sortiran. De moment ja et podem dir: MOLTES GRÀCIES PEP!

Tags: Barça, Català, Futbol, Guardiola

Sr. Vázquez Honrubia: Veu aquesta llengua? Doncs aquesta llengua la traiem els catalans per riure’ns de vosté, que no té la més remota idea del per què serveix una llengua. Vosté s’ha rigut de la nostra i aquesta llengua es riu de vosté. No pas de la seva llengua. De vosté, que hauria d’anar a l’escola a que li ensenyessin què és una llengua i per a que serveix.I posats a ensenyar-li coses, li podrien ensenyar una mica d’educació i li podrien fer repassar la Costitució que sembla que la té una mica rovellada.Vosté també deu tenir una llengua, dic jo; que no sé quina és però me la imagino. Jo li respecto la llengua però cada dia em costarà més respectar-lo com a jutje i com a persona educada.Els catalans la podem ensenyar la llengua tan orgullosos com vosté. La tenim tan neta i tan útil com la seva. I no perdré el temps explicant-li el per què seveix una llengua perquè no ho entendria, em penso. Ja podem xiular, que si l’ase no vol beure…

Tags: Llengua catalana

No pas “Déu, Pàtria, Rei” com corresponia. Aquest noi marroquí va sortir-se dels paràmetres establerts i ha hagut de passejar-se pels tribunals.La cosa ha acabat bé. Però podia haver acabat ben malament al Marroc.Només al Marroc? Aquí uns nois que van cremar fotos del Rei nostre (bé, del d’alguns…) i no pas del Rei del Marroc (si haguessin cremat fotos del Rei del Marroc no els hauria passat res) també han hagut de passejar-se pels tribunals. I per uns tribunals que només entenen el castellà. I davant d’un jutge que es riu del català i de tot el que representa.Un jutge que haurien de jutjar-lo a ell ara mateix per ultratge a un país.Però així com al Marroc no hi ha democràcia tampoc n’hi ha aquí respecte a algunes coses. Per exemple: l’Estatut de Catalunya no cal complir-lo encara que sigui una llei que, en teoria haurien de complir tots.En fi, que després de tot plegat potser valdria més ser polac…. Una cosa volia dir per acabar: el noi marroquí tenia tota la raó del món. Val més el Barça que tots els reis del món plegats.

L’extrem dret corre per la banda i veu l’ocasió ideal per fer gol i vol aprofitar-la. Pràcticament li regala el gol la defensa contrària.Què puc fer? Passaré la pilota al centre a veure si algú aprofita el passi i sap respondre bé. Per suposat que el devanter centre aprofita el passi. L”equip català està mig adormit. Ja fa temps que no juga gens bé. No reacciona. No se sap bé si és per culpa de l’entrenador o de la directiva. Però la cosa no rutlla. L’equip  està mig adormit i li colen un gol. Un senyor golàs!No cal dir que hi col.laboren els àrbitres de Madrid. Entre tots, li colen un gol més (ja ni se sap quants ens n’han colat….). Volem una selecció catalana però em sembla que hem d’aprendre a defensar-nos una mica. Hem de fer un equip més potent. Més viu.Un gol més a Catalunya!  Parlo, és clar, del gol al President del parlament de Catalunya. Què us pensàveu?

Tags: Futbol, POLÍTICA

Jo et critico a tu perquè has gastat no sé quant en el cotxe oficial.Tu em critiques a mi perquè he dit el que no s’havia de dir.Ell ens critica a nosaltres porque volem fer coalició amb ells.Nosaltres critiquem els altres perquè no volen donar-nos el que ens pertoca.Vosaltres ens critiqueu a nosaltres perquè vam dir no sé quines coses abans d’ahir.Ells es critiquen a ells mateixos perquè la facció tal no diu el que va dir la facció qual…I, entre tots, la casa per escombrar!!!Què en som de desgraciats els catalans!!

Tots els fanàtics diuen que no ho són i, generalment, titllen de fanàtics els altres.Quan parlo de fanatismes, parlo de tot tipus: religiosos, polítics, intel·lectuals, esportius, etc.  Els fanàtics veuen la realitat esbiaixada. Ho veuen tot per un sol forat i sota un sol prisma. La realitat té moltes cares i ells només en veuen una. Es pensen que només tenen dret a existir ells. Que la veritat és una sola: la seva.Ho dic tot això perquè un amic meu ha tingut un des encontre molt desagradable amb un integrista que, tot dient-li que no ho era, quasi el fot calent!Em fan riure aquells que diuen que no són racistes però millor que els negres no vinguessin per aquests verals. O aquells que diuen que els disminuïts haurien d’estar a casa seva (això ho he sentit alguna vegada…) perquè l’economia de la nostra societat actual no pot aguantar gent que surti dels estàndards.Hi han fanàtics del futbol, de la política o d’una idea. És igual. Penso que una part important de l’educació hauria de ser aquesta: desterrar els fanatismes. I tots hi sortiríem guanyant

Tags: Fanatismes, Racisme

La crisi financera, econòmica, i de confiança ja té avui, ailàs!, rostre humà (Jaume Farràs, sociòleg, UB)

Com la gallineta del Llach que no volia pondre cap més ou, les vaques grasses de qui proclamava continents enllà que España va bien han quedat totalment escorregudes, esprimatxades, seques i exhaustes, a còpia de dieta forçada, amb els successius encariments del petroli, alimentació, lloguers i hipoteques. Eren grasses, les vaques, i no pas cegues –a l’estil de la del poeta Maragall- engreixades, entre altres impostos directes o indirectes, amb aportacions calòriques dels fons estructurals europeus. A fe que se les va esprémer, cegament i sense pietat, mentre gota en sortia. I tanta llet celestial, en arribar als Pirineus, volava directament al Govern Central des d’on era redistribuïda als diversos vedells, atenent a prioridades políticas.

Les legislatures d’Aznar, la segona sobretot, duen flamant i quixotesc segell d’especulació pura i dura (desaforada construcció al Llevant, Plan Hidrológico Nacional, amén del llarg enfilall d’altres ídems, seguint hàbits administratius consuetudinaris) i mentides, a cabassos, sobretot mentides com España va bien, les digo toda la verdad sobre les armes de destrucció massiva, amb un bigoti, posat i mirada inamovibles. Mancat era igualment de cintura, i incapaç de rectificar aquell trist personatge en exhibir exòtic panxacontentisme i peus damunt la taula, allà al Ranxo Grande de l’amigo Bush. I les imatges televisives no paraven de vendre fullaraca, fal·làcia, verdades, irresponsabilitat, i en aquest cas, un cop més mala educació. Quina llar governada amb un minúscul fragment de senderi i de sentit comú resistiria semblants quadres de pandereta, amb pare o mare eixancarrats al sofà, peus damunt la tauleta de centre de la privada sala d’estar de casa, i un finestral televisiu oferint al món l’esperpèntic espectacle! Grotesca i delirant l’estampa. Rebrots d’imperialisme en un nou ordre glocalitzat i de braçet amb un imperi nordamericà decadent, rodant cap a la seva autodestrucció.

Recorda el lector els equilibris de circ en el cas Prestige, oi? I la tramesa de responsabilitat mirant cegament i interessada cap a ETA en el sagnant atemptat de Madrid? Per respecte a les víctimes, hi passo de puntetes, però no m’estaré de denunciar la participació injusta i antidemocràtica del govern Aznar en la guerra de l’Irak. Miserable trinitat d’endeuats, el trio de les Açores, garants(!) d’un nou ordre mundial, instaurat des de l’11-S. Llegat enverinat el rebut pels socialistes en el relleu de la torxa del poder després de l’11-M. Heus ací tal vegada factors a considerar en els processos que s’han anat produint.

1. De crisi financera a crisi econòmica

Fa mesades ja que es parlava de crisi de finançament més que de crisi econòmica. Talment Guadiana, la malvada balena anava surant de tant en tant els darrers anys sota el signe d’alentiment del sector del totxo que, diuen els experts de l’activitat econòmica, sol ser-ne el seu pilar i motor central. Xops com ànecs, havia petat i esquitxat la bombolla, forjada a la española, marca i identitat pàtries.

L’actual crisi immobiliària castiga moltes economies familiars que, a més, hagueren de suportar amb resignació l’encariment dels carburants. La cintura del President Zapatero ballava descompassadament els primers valsos amb el sector pesquer i camperol. Bé és cert que no proclamava bonança a l’espanyola però sí que asseveraria amb autocomplaença que el país “juga a primera divisió” i augurava “superar a França i Itàlia en renda”. Màgiques –líquides també- havien estat les paraules del President referides a l’aprovació de l’Estatut de Catalunya que sortís del Parlament. I marco en fort vermell el record de qui va “cepillarse”, l’Estatut, ribot en mà ferma i cínic somriure.

Hi ha – i hi havia- qui s’entesta a no voler parlar d’alentiment, de crisi ni avui de recessió -en cap de les tribunes des d’on proclamen xerrameca quan se’ls demana comptes (les hemeroteques guarden la memòria, senyores i senyors diputats d’una o altra banda de l’hemicicle!)-, i limita el fenomen en tot cas als USA i al seu problema de crisi financera, en alguna de les puntes visibles de l’iceberg de les hipoteques-escombraria, subprime, recol·locades al mercat com a productes financers sans. I no s’esperava, talment joc i dinàmica de dòmino –o es defugia imaginar-se l’escenari- que una estafa d’aquestes dimensions podria des-encadenar tot de conseqüències perverses en un món, mercat i economia glocalitzats, avui a l’abast d’un mer clic. La bona o mala flaire d’un pet a Wall Street aireja optimisme, cautela o pessimisme a Tòquio i posa a prova el so de la Borsa de Barcelona, o a les d’altres ciutats en un món convertit en un puny. Barcelona és bona si la bossa sona, deia la dita. I com que les Borses desafinen des de fa setmanes i mesos, els diversos mercats mundials han emmudit, reduït les plantilles laborals i agafat desprevingudes les butxaques de les llars, familiaritzades i seduïdes pel consum.

Els plats buits i trencats resten, aquests sí! a les mans de la gent que -talment formiguetes, arrelades a un cada dia laboral que els permet amb sort encadenar estius-hiverns-estius si són capaces d’aprovisionar recursos-, no entén d’especuladors ni especulacions micro, meso o macro, ni de nou ordre mundial, ni de propostes tendents a refundar el capitalisme, ni de solucions- urgència per rescatar la crisi financera per part d’alguns governs, ni,… com tampoc de la noció diner, més enllà d’unes monedes que bescanvia amb barretes de pa, ampolles d’aigua, llet, etc., ni de valor o mercats quan no sigui l’edifici i les parades del costat de casa on fa les seves compres.

Cansat, esmaperdut i a la deriva, el ciutadà X es veu abocat a aprendre a navegar en una mar de turbulències, sotmesa a maregasses d’índole diversa, i mentre busca desesperadament restablir un cert sistema de coordenades, i posicionar-hi de nou els rols i funcions a acomplir, quan no se les heu amb un xàfec constant de missatges ara catastròfics, adés tranquil·litzadors provinguin d’instàncies locals, autonòmiques, estatals, europees o transatlàntiques, tan se val!. La ciutadana Y i el ciutadà X incuben sentiments d’inseguretat, por, angoixa quan no ràbia en aquest trajecte diari de dragoncan. I mentre, desubicats, marejats i sofrents no paren de gratar-se la butxaca i adonar-se de l’escàs diner tocant i sonant que hi resta i veuen, atònits ara, que el crèdit s’ha evaporat també de les oficines bancàries, com si d’un fantasma es tractés.

2. De crisi econòmica a crisi de confiança.

Això és l’economia real de qualsevol família quan surt amb el cabàs o el carro de la compra o veu, al setembre, que el material escolar li costa un ull i mig de la cara. Una cara on les galtes entomen diàriament de forma alterna bufetada rere bufetada sense saber de què és responsable ni el per què n’és, ni entendre res de si la dita situació econòmica va bé o malament. Seguint màxima nostrada del paga que és gata, afronta increments en les factures d’aigua, llum, gas i telefonies mil, bombardejada, també en aquest cas, pel lleonisme que impera en el sector. Bé continua, tanmateix, observant un paisatge urbà amb un cert moviment de grues i veritables tancs o cotxes fantàstics més que mers vehicles en aparadors ben visibles; bé ha vist encara les passades vacances que les cues de gent eren llargues als aeroports, i ben conscient és aquest ciutadà, astorat fins i tot, que s’han estat aprovant lleis que ben poc s’apliquen sobre dependència o altres decrets per ajudar el jove a accedir a l’habitatge. Acabat de dir, … acabat d’oferir! Paper … mullat? De les anunciades polítiques socials, dels compromisos contrets, i de les iniciatives ja aprovades, què en queda, sospesa una i altra vegada. Confiança, en què, en qui?

Si boirines o xàfecs percep a l’horitzó o mullader a la butxaca, el ciutadà X malda, tanmateix, un cop esfumada la liquiditat, per anar surant en un cada dia més i més incert. Bé prou que, amorrat a la caixa dels trons, intenta seguir debats i discursos dels dits entesos en l’afer econòmic i en la política activa, quan no s’empassa, per més que es quedi a l’escapça, emboirat, acomplexat quan no perplex, densos articles amb taules i gràfiques incorporades, números i percentatges i uns resultats finals demolidors: índexs de creixement a la baixa, increment de morosos i la gèlida ratificació estadística mensual d’encariment de preus. El front solcat pel treball, neguit i problemes econòmics dels joseps, joans, jaumes i ases conviuen amb la crua realitat de totes les crisis financeres, econòmiques o de confiança quan la seva bossa, liquada, ja no sona. Economia real. I els drets a viure en dignitat humana, treballar, habitatge, etc, on són quan de debò els necessita?

3. Les crisis solquen el rostre humà i posen en dura prova persones i institucions.

Batut un cop més i retut pel ball de xifres, pels embolicats jocs de la Borsa –jugar a la Borsa, rebla l’expressió- i per la màgia que envolta els parquets en un setembre qualificat de negre –en esfondrar-se la borsa i trontolla el difícil joc d’equilibris del sistema financer internacional-, el nostre ciutadà, capficat i recelós ja de bones paraules, desconfia de tot tipus d’enginyeria econòmica- ell està avesat a treballar i no pas a jugar!-, més quan dia a dia veu i conviu amb altres rostres humans igualment neguitosos, vençuts davant l’imparable augment de persones pobres, aturades, víctimes d’expedients de regulació i ocupació, de la reducció o pèrdua d’hores de formigueta o des del moment que se l’envia a casa, a l’INEM, foragitant-lo potser del sistema laboral, disminuint-li les garrofes i anul·lant-li, per tant, les possibilitats de fer-se amb el pa i la sal del cada dia, i de poder fer front al lloguer o la hipoteca que bé prou el duien de corcó. Voltes i més volts demanant-se, … què farà quan ja no tingui res per posar el pa a taula? Quan li restin barrades les portes de les ONG’s que ja clamen al cel cercant aportacions d’un voluntariat que cada cop és més escadusser. Benestar social, on? Quin? Quan? Què resta de la qualitat de vida? On anirem a raure?

A aquest ciutadà responsable i treballador, a més, que fa –feia- la seva feina i que malda, així, per anar fent la viu viu, no li exigiu, senyors governants, que desxifri, a més, els missatges i les recomanacions del FMI del BCE, del Banc d’Espanya ni l’encaborieu amb altres índexs borsaris, diner interbancari o altres endergues de l’envitricollat món econòmic o polític; indignament colpejat per les crisis, prou càrrega duu en intentar arribar a finals de mes i entomar l’encariment de productes alimentaris bàsics, carburants, transport, lloguers, costos hipotecaris quan no altres associats als àmbits de salut, educació o justícia.

Ens havíem avesat a bosses, cabassos i carros grans a l’hora d’anar de compres. Lluu talment or el consumisme regnant, amb menys adeptes. Paradisíaques eren les vacances, i els weekends nevats. El cabasset de la compra resulta avui massa gran i gegantins els carros de les grans superfícies quan saldo ni crèdit no s’estiren més i es fa notòria la crisi en no poder accedir a aliments bàsics.

4. Sobrepoblació mundial i carestia d’aliments

La FAO es referia fa pocs mesos a l’encariment de productes agrícoles, blat i blat de moro sobretot, indispensables per alimentar persones i animals i poder satisfer, així, la demanda d’una població mundial que no para de créixer. L’increment de la renda de països com Xina, l’Índia o el Brasil exigeix poder compartir taula amb els països més avançats. Vés a saber si qualsevol forma d’exclusió o privilegi mal atesa no temptarà sismes amb prou empenta com per endur-se’n d’una revolada murs infranquejables com ho fou –semblava- el de Berlín. Ho hauran previst els nostres planifciadors? Quin rumb duem? Cap on naveguem? Quin far orienta les nostres veles, dies i mesos, vides i economies familiars? La nova distribució de poder a nivell planetari mou i remou fitxes en un tauler superestructural i de primera divisió, mentre a peu pla la infanteria, la gran majoria de persones, pobles, societats i països, malviuen en un cada dia més ple d’incerteses, sobresalts i lluen això sí, ben estampat al seu rostre humà, el flagell de la multiforme globalització.

Asseguren alguns que la humanitat està infantant i que trontollen de ple el sistema capitalista i l’enginyeria econòmica mundial. L’equip mèdic en aquest cas està format de pocs membres. La bombolla immobiliària ha trencat aigües, esquitxant de ple la Borsa, els seus actors, també la roda del consum i l’activitat econòmica. Usuaris i consumidors tenen a les mans els plats bruts i trencats. L’ànsia vital és no resoldre de nou cap crisi de component econòmica o altra a còpia de guerres, ni calentes ni fredes. Cal crear d’urgència aquelles noves regles de joc que generin recursos i confiança, pautes clares a seguir en un hipotètic nou ordre mundial que permeti renovar il·lusió i albirar un demà esperem que proper que deixi enrere els tràngols actuals que avui flagel·len de ple quan no fereixen de mort rostres de persones amb cara i ulls humans, d’existència real, efectiva, ara i aquí. Sabem, altrament, que la necessitat crea l’òrgan i que són trigèmines Fam, Imaginació i Rebel·lió.         

Diuen que, si no consumim, la roda s’atura. Que som com si anéssim en bicicleta: si ens aturem, caiem.Per això hem de comprar i comprar. I comprem coses que no necessitem. I omplim les cases de mica en mica de coses fins que arriba un dia que no ens caben a casa i ho llencem.I sortim a menjar a fora. I mengem menjar porqueria. I ens canviem el cotxe i ens comprem roba i comprem màquines per tallar embotits que no fem servir, o neveres cada cop més grans per encabir-hi productes nous, cada cop més llampants de colors. Per dins i per fora. Productes que no serveixen per a res i que no ens calen. Però la roda ha de rodar. I la roba: cada anys és diferent de color i de model. Si guardéssim la roba de 10 anys enrere ens la podríem tornar a posar i semblaria nova. Però no ens cap als armaris.I els viatges. Si no hem anat a Praga no som ningú. O a París. O a Istambul. O a la Quinta Forca…. I les vacances. S’ha de fer creuers, ara. Les vacances de sempre ja no serveixen. I hem de provar més i més coses noves….És que el món s’acaba. No ens n’adonem, però el món s’acaba. I abans de morir ho hem de tastar tot. El món s’acaba. L’acabem nosaltres i no ens n’adonem.

Es veu que es comença a notar la crisi. Un petit restaurant del meu poble ha posat uns cartells ben grossos que diuen. “MENÚ de CRISI: 4 EUROS”Què es pot donar per 4 euros? Potser no gran cosa. Però segurament que es deu poder menjar…Quantes vídues no poden arribar a fi de mes i han de menjar per aquest preu durant tot el dia: esmorzar, dinar i sopar…Quantes famílies han de passar amb 800 euros al mes?  Per desgràcia, més de les que pensem.La crisi és això: no són els gran números que publiquen els bancs o els governs. L’ autèntica crisi es fa notar quan s’arriba a fi de mes, quan et quedes sense feina; quan has vingut a treballar des d’un altre país i ara et quedes sense feina i sense un entorn familiar que et pugui donar suport; quan et poses malalt  i no pots comprar ni els medicaments….Aquesta és la crisi autèntica que comença ara. Per això crec que hi hauria d’haver més comerços, més restaurants, més tallers, més paletes, més dentistes, més taxistes, més ajuntaments que fessin menús de crisi en els seus respectius àmbits.

No sé si el coneixeu….  A veure: feu un esforç! Espremeu una mica el cervell. Sí, una mica més…. Sí, ja us hi apropeu… Calent! Calent!Serà un polític?  Qui serà? Bé, que cadascú hi posi el nom que vulgui. Però em sembla que estem en temps de Pinotxos, de grans mentiders, de gent que no ens diu la veritat. O que ens la diu a mitges, que és una altra forma de mentir.Ens menteixen quan ens diuen que ens aprovaran un Estatut que després s’ha quedat a mitges. Ens menteixen quan fa anys que ens diuen que ens arranjaran el finançament. En tornen a enredar quan ens diuen que anem bé com mai i que de crisi, res de res.Deu ser una dèria meva:però em sento enganyat constantment.

Continuï Llegint »

Tags: 12 d' Octubre

“Me gusta la gente justa con su gente y consigo misma, pero que no pierda de vista que somos humanos y nos podemos equivocar.”

“Me gusta la gente que vibra, que no hay que empujarla, que no hay que decirle que haga las cosas, sino que sabe lo que hay que hacer y que lo hace.”

Llegeixo Benedetti de tant en tant. És un dels plaers grans que hom pot sentir. Un home lúcid, una mica amarg però un gran poeta i escriptor.

Avui m’he trobat un amic quan sortia a passejar. Els dissabtes tinc més temps. Hem caminat una bona estona junts tot parlant de mil temes.

Però el tema estrella ha estat la crisi, com quasi en totes les converses intrascendents d’aquest intrascendent país nostre.

I dic això perquè la conversa ha derivat cap a com ens afectarà la crisi al nostre país. Perquè no tinc cap mena de dubte que ens afectarà més que a altres països. Sobretot perquè  tenim uns governants que no saben enfrontar els problemes importants units. És clar que cada partit té el dret -i el deure- de seguir el seu propi camí. Però enfront a problemes com els que ens venen no hi ha dret que estiguin tan dividits. Madrid se’ns menjarà vius. 

Li deia al meu amic que Catalunya dóna la impressió que no sap on va. I els catalans (és clar que parlo per mi mateix, però ho sento sovint a altres) no sabríem a qui votar per tal que ens representessin dignament. I això considero que és de les coses més tristes que poden passar en un país.

És clar que no passarem gana. Però les reivindicacions nacionals  de molta gent es veuran estroncades i abandonades per més endavant. I els de més enllà de l’ Ebre es faran un tip de riure.

El meu amic -que està prejubilat- diu que ell ja no vota. Que ja se n’ha cansat de tanta farsa i tantes promeses incomplertes. Em sembla que aquesta bossa cada cop es farà més gran i els polítics continuaran impertèrrits. No sé fins quan… 

Escriure és un dret.A vegades un deure.Sempre, un plaer.

No sé si els que manen el nostre món són mentiders tendenciosos o són uns despistats permanents.

Darrerement no n’encerten ni una.

Uns deien fa ben poc que no passava res. Que tots tranquils, que de crisi, res de res.

Altres, veient-la venir, feien veure que la cosa era molt greu i ja cridaven el mal temps. Però no feien res.

Altres, miraven de posar-hi remi. Però sembla que no el troben. O potser és pitjor el remei que la malaltia.

I, entre tant, el malalt es mor. I els metges fan vacances.Això sí:  vacances pagades! I ben pagades. Per nosaltres, els pobrets de sempre. 

Tags: Mentiders

He anat al banc i he volgut treure els milers d’ euros que em guarden.Sabeu que no me’ls han volgut donar?

Tot han estat excuses: que si avui no els tenim; que si els necessitem per poder-los deixar a altra gent i així poder seguir fent més calers; que  si torna demà que potser te’n podrem donar algun…

Els bancs. Ai els bancs! Resulta que quan tot va bé  et prometen l’oro i el moro, però quan les coses comencen a pintar malament tot són bones paraules i promeses que mai no es compleixen.Què ho fa que els tinguem tant poca confiança en moments difícils?Perquè han de garantir coses que per si mateixes ja haurien d’estar garantides? Si els meus diners són meus, perquè no me’ls donen. A l’Argentina es va fer famós el “corralito”. Si ens descuidem, encara hi haurà “corralito” aquí… Veurem com pintaran les coses. Però , de moment, pinten fosques….

Sort que quasi no n’hi tinc de diners…. Allò del començament ha estat un somni que m’ha durat un parell de minuts.

Tags: ECONOMIA, Euros

 Ja era hora! Gràcies a la crisi tocarem de peus a terra i potser consumirem una mica menys.

Ens hauria de fer vergonya -com a humans- de la manera que vivim i de la manera que consumim. No ens fa vergonya perquè no en tenim. Hem estat mal educats i seguirem mal educats per molt temps. Potser fins que la realitat ens imposi una altra cosa; una altra forma de viure i una altra mentalitat.

No hi ha mal que per bé no vingui. La crisi econòmica ens anirà bé. Siguis benvinguda, senyora crisi. I no te’n vagis massa ràpid. Queda’t entre nosaltres una bona temporada. Ens ajudaràs a donar-nos compte de molt errors i potser ens anirà prou bé…

Tags: Consumisme

No tota l’emigració és igual. Els que venen en pastera són uns i els que arriven amb Mercedes són uns altres. Uns arriben del sud i altres arriben del nort. Alguns s’estableixen aquí per acabar tranquils la seva existència i altres arriben per guanyar-se les garrofes per a ells i per a les seves famílies que són terra enllà.

Alguns són gent amable, educada i feliç. Altres són gent fosca, maleducada i poc acostumada als nostres costums.

Els uns no ens fan nosa. Fins i tot n’esterm content que vinguin i es quedin. Els altres ens fan nosa i voldríem que marxessin com més aviat millor.

No puc amagar que el tema de l’emigració em preocupa. En conec de ben a prop molt. N’he tractat molts. He anat a casa de molts d’ells i ells han vingut a casa meva. N’he conegut de totes menes. I ara em fa patir aquest tema perquè em sembla que no el sabrem resoldre prou bé.

Corre per internet un text d’un alcalde australià que sembla que té molt d’èxit. M’ha arribat diverses vegades i per molts canals. Ell diu que s’ ha de ser valent i que han “d’assimilar-se” (fer-se igual a nosaltres ) , cosa que jo veig impossible.

Integració no és assimilació. Respecte mutu; respecte a les coses de cada un seria un bon camí. Però això vol dir temps, diners, educació, polítiques….

Em fa por que no hi haurà res de tot això. Temps al temps. 

Tags: Emigració

Al nostre poble hi ha moguda en el govern municipal. Durant molts anys va manar CIU amb les normals crítiques dels altres..

Ara manava el PSC amb el suport d’ ERC.

Fa pocs dies ERC abandonava el PSC perquè diu que  s’ha caigut en els mateixos vicis de sempre. Serà això la política? Ha de continuar fent pudor necessàriament? 

Tags: Ajuntaments

 Cada dia es veu més gent sense feina. Els veig a les places, a la sortida dels supermercats demanant alguna cosa. Pel que diuen els experts -i el sentit comú- cada dia n’hi haurà més.

Ens caldrà pensar què hem de fer amb aquesta gent si no volem que es dediquin a robar o a fer coses pitjors. Mentre necessitàvem les seves mans, la seva força i la seva joventut bé els vam aprofitar… No hauríem de fer alguna cosa per a ells?

Em dóna la sensació que, amb l’excusa que ara no hi ha diners, ningú farà res. Totes les administracions s’espolsaran el problema. Si no hi ha diners per a altres coses, menys n’hi haurà per això. I les famílies que hi ha darrere d’aquests treballadors sense feina?

Hem creat un tipus de societat capitalista que llança tot allò que ja no serveix. I com que ara aquesta gent no ens serveix….doncs cap a l’abocador!

Potser caldria que ens  plantegéssim si això és la millor sortida per a tots plegats. 

Tags: Atur

Continuï Llegint »

Tags: Eta

• aamp.cat
• creatib.cat
• aciduric.cat
• drupalhost.cat
• botanch.cat

Posa’m a la teva pàgina!

Tags: Dominis CAT

Una amiga de Saragossa em va convidar a casa seva per tal de visitar l’Expo. Hi vaig anar l’endemà de la Diada.En mala hora vaig acceptar la invitació!Vam passar fred a darrera hora i cues durant tot el dia.

I, per acabar-ho d’adobar, hi havia de visita la Reina, que te la trobaves per on anessis.Tot plegat per formar encara més cues doncs per allà on passava ho trobaves tot tancat..

En fi, que mai més! Aquesta mena d’exposicions em sembla que ja només serveixen per arranjar zones de la ciutat que, d’altra manera, no s’arranjarien mai.La cosa aquesta anava sobre el tema de l’aigua. Suposo que aquella burrada que deien que farien als Monegros no es farà mai. Perquè això sí que seria una contradicció!

Tags: Expo

 Corren veus que a partir d’ara el govern, les federacions, els clubs, les associacions,  les empreses i tot “quisqui” faran firmar una declaració en la que haurem de jurar que som ejpañols, que ho hem estat sempre i que ho serem sempre.

També faran un concurs en el que es valorarà uns quants ítems per veure qui ho és més (per exemple, declaracions als diaris, a la TV, etc). El que sigui escollit com el ejpañol del dia, de la setmana o del mes anirà a la gran final que es farà -naturalment- a Madrizzz per escollir l’ejapañol del año.

El premi serà un viatge on es recorreran tots els toros d’osborne i els monuments nacionals (valle de los caidos i coses així….)Vinga catalans!!! Animeu-vos ara que venen temps de vaques flaques i tindrem poca financiació….  Haurem de competir amb gran esforç perquè cada dia hi ha gent més ben entrenada….  

Tags: España

 11 de Setembre, 12 d’Octubre, 13 de Novembre….i així fins a la fi del món…. 

La pervivència de Catalunya no depén d’un dia, d’una conmemoració, d’un president, d’un partit, d’una circumstància concreta, d’un estat de gràcia o de desgràcia determinada.

La PERVIVÈNCIA  o la supervivència de Catalunya com a poble dependrà de la suma de petits i grans esforços, de petites voluntats diàries de pervivència, de la voluntat de ser i de viure.

La voluntat de ser nosaltres mateixos, tot sumant esforços de gent nova, de saba nova, de somnis nous….

Tant de bo anem trobant el camí que ens porti a fer un país, una nació i un estat ric, pròsper, just, solidari, exemplar…

BON 11 DE SETEMBRE A TOTS!!!

Tags: Diada

Ahir parlava de les caques de gos. Després vaig pensar en la feina important i necessària que fan els escombriares.M’he adonat que darrerement hi han més dones que homes. Serà perquè les dones surten més barates? Els ajuntaments, cada cop més, contracten les feines a empreses privades. I aquestes donen feina a qui els surt millor de preu.Penso que gràcies a aquestes bones persones -la majoria de vegades estrangeres- tenim els nostres carrers i places força nets. Quan vaig xino-xano a treballar, cada dia em trobo la mateixa escombriaire, més o menys al mateix lloc,  netejant les restes de la terrassa d’un bar que durant l’estiu ha posat taules al carrer. Penso: què en sóm de porcs! Tot ho tirem a terra sense pensar-nos-ho dues vegades.Si en serà de necessària l’assignatura d’ educació per a la ciutadania!!! No ja només per aquells que treuen a cagar els gossos al carrer i no arrepleguen les caques,  sinó per a la gran majoria de gent que llencem els papers a terra.El meu agraïment a tant oficis senzills que ens fan la vida més agradable. Els escombriaires, per exemple.

Tags: Escombriaire

Anant cap a la feina, ahir vaig aixafar una caca de gos. Tinc la sort de tenir la feina a tres minuts de casa a peu. Per tant, vol dir que hi vaig xino-xano, tot pasejant.Hi ha una noia prop de casa que cada dia treu 6 gossos a passejar o, millor dit, a cagar a la gespa que hi ha vora el canal que travessa Mollerussa. Un dia li vaig dir que si havia calculat mai quants quilos de merda deixaven els seus gossos durant un any al mig del carrer…  Em va contestar malament i va dir-me que valia més que em cuidés de la meva feina… És d’aquelles noies que encara no han après educació i que encara mai ningú els ha explicat que, si tenen gos, haurien de recollir les caques.Ahir em va tocar el rebre a mi, però segur que molts han hagut de fregar-se els peus per culpa d’aquest 6 (a vegades són 7) gossos. Em sembla que als col·legis hauran d’incorporar  -si no hi és encara- una classe en la que s’explique això: que els carrers són de tots i que certes coses no s’hi poden fer. Caca, per exemple.

Tags: Caques de gos, Educació, SOCIETAT

Qui és el ric?

Qui és el ruc?

Qui és el lladre?

Qui es va morint, poc a poc, d’inanició?

Endevineu-ho….

Però estic segur que ja sabeu de què i de qui parlo. Un donaré una pista:

Us sona això de finançament, d’Estatut retallat i després passat pel forro i pel ribot?

Aquests dies, que he començat a treballar després de les vacances, estava pensant què se’n fan del meus impostos que cada mes (religiosament) se’m queda l’ estat espanyol. Estava pensant que amb els meus impostos els extremenys compren un ordinador per a cada nen mentre que aqui en tenim un per a cada 5; els andalussos fan operacions d’estètica (pits i culs) mentre aquí ens hem d’esperar 5 mesos per una pròtesi de genoll; els castellans promouen la seva llengua arreu del món com si fos la única que es parla per aquests verals i pensant-se que és “just i necessari” que sigui així… (Què es creuen aquests catalans! Que aquest tipus de “dialecte” val la pena ensenyar-lo? Però si fa vergonya! Aquestes coses val més amagar-les darrera la porta.)

I, entretant , mentre em disposo a començar a treballar amb ànims i pensant que estic fent alguna cosa positiva  (a més de guanyar-me les garrofes) resulta que em diuen que els meus impostos marxaran per no tornar mai més….

I lllavors no sé si tornar-m´hi a posar o val més que continuï fent vacances.

Vacances pagades per qui? Potser a partir d’ara les meves vacances me les pagaran els espanyols aquests que deia…

Tags: Lladres

Demà altre cop a la feina.

Després d’unes bones vacances ja en tinc ganes.

Qui ho diria, no?

Docs sí. Tinc ganes de retrobar tota la gent tant

maca amb qui treballo.

Ja us ho explicaré com m’ha anat.

     Ara s’acosta l’11 de Setembre i els nostres polítics s’ompliran la boca          amb discursos. Com cada any.No seria hora de que fessin un gest de dignitat nacional? Encara que          fos  un petit gest.Com per exemple: plantar cara tots junts. No parlar cada un pel seu compte i fer moviments d’amagatotis dels altres. Fer un front comú. Dir a Madrid que quan vingui un ministre, aquí no serà ben rebut si no ha complert amb el seu deure…No sé si el poble català pot esperar alguna cosa semblant dels nostres polítics (tots, sense excepció). Perquè em sembla que ens estem acostumant al fatalisme: acceptem l’inacceptable com si fos l’ordre natural de les coses i com si les coses no poguessin anar d’ una altra manera: Catalunya pot seguir essent expoliada, cal pagar molt i cobrar poc, cal que als hospitals s’hagi de fer cua…. “O ESO O NADA”, com ha dit l’eminent Solbes. O això, o nosaltres farem el que voldrem. O agafes les engrunes, o et quedes sense res. El fatalisme condemna els catalans a ser , no uns pobres infeliços,  sino uns POBRES FELIÇOS.No pot ser que a Catalunya no hi hagi cap persona capacitada per dir-li que no té raó i plantar-li cara de veritat…En aquests propers dies podrem veure si ens continuen prenent el pèl i si ens el deixem prendre com fins ara.

Tags: Nació

Ahir parlava de Jazztel i de que deu tenir el centre de ventes a l’ Argentina. Això m’ ha fet recordar l'”asado” que vam fer ara fa una setmana al Delta de l’ Ebre. El que més gràcia ens va fer (encara que no ens ho vam creure en cap moment) és que tenien un cartell molt gros que deia: “CARNE 100 x 100 ARGENTINA”.

Vam dinar bé, però us puc ben assegurar que la carn no era argentina ni uruguaienca. La conec prou bé aquella carn i la d’aquí no li arriba ni a la sola de la sabata. Això sí: el cambrer era argentí i els dos “asadores” eren uruguaians. Ens ho vam passar prou bé fent petar la xerrada i dinant..

La carn no era argentina però el preu final fou com si l’ haguéssin portat expressament amb un avió….

No em digueu que vosaltres no n’heu rebut cap que m’agafarà algun complexe rar.. Ja els he dit que no m’ interessa, que ja estic bé on sóc, que és molt car, que no em dóna la gana…. Em sembla que ja he acabat tots els arguments. Però ells, impertèrrits, segueixen en la lluita. El que em fa més gràcia de tot plegat és que parlen tots argentí. Com que conec una mica l’argot i el parlar “porteño”, al principi els seguia la corrent i em deien si jo també era argentí… Pitjor el remei que l’ enfermetat perquè llavors sí que ja no paraven i ja no hi havia manera de treure-me’ls de sobre.Ara ja he adoptat una nova tàctica i em va prou bé. Us l’explico per si la voleu fer servir: Quan tuquen i hom sent aquella cantarella de:-“Es usté el Sr. Jaime Pubill?”el primer que faig és dir:-“Perdó, amb qui tinc el gust de parlar?_Cómo dice?-Que amb qui parlo?-Perdón, pero no entiendo el catalán.  Porque usted debe ser catalan me imagino.-Doncs sí. De tota la vida.-Y no podria hacerme el favor de hablarme en español, quo no entiendo el catalán?-Doncs no senyor… (Això ho dic ben poc a poc per tal que ho entengui bé. I veig que la majoria ho entèn prou bé…) . Es que no sé parlar el castellà. No me’n van ensenyar a l’escola.En aquest determinat punt és quanarriben alguns tipus de reaccions prou diverses. Des de la del que penja directament perquè no vol perdre temps i mira d’aprofitar el temps enredant algun altre futur client, fins al que es vol fer el simpàtic i creu que així aconseguirà el seu objectiu. LLavors segueix en castellà fents mil ofertes de ADSl i buscant mil arguments.Llavors és quan el tallo i li dic: Què no ho ha sentit que no entenc el castellà?.Normalment ja no insisteixen més. Però podria explicar -cosa que no farè per no cansar-me massa i no cansar a aquell que ho pugui llegir- moltes més converses i moltes formes de vendre línees ADSl.Ja ho entenc que és la forma que els pobres es guanyen (malament, segurament) la vida. Però no estic disposat a que una companyia com Jazztel no tingui la més mínima sensibilitat amb el català. I per tant, no tinc cap obligació ni cap necessitat d’escoltar-los.Ah! I l’estratègia m’ha anat bé. Proveu-la.

Tags: Jazztel

L’ estelada fa 100 anys!

Visca Catalunya lliure!Serà lliure si els catalans som lliures.I la llibertat personal o la llibertat d’ un poble s’ha d’aconseguir amb esforç constant i fents passos de formiga.

Tags: Estelada

És aquesta l’exacta sensació que tinc des de fa ja temps. Amb els pressupostos, amb l’ estatut, amb els  serveis que rebem, amb les declaracions que sentim, amb els manifestos…. Sempre sóm els catalans els dolents, els insolidaris, els estranys, els egoïstes…. El que deia: sóm cornuts i encara ens toca pagar el beure. I, pel camí que anem, encara ens el tocarà pagar durant una bona temporada.

Tags: Catalans, POLÍTICA

 Si ens posem a pensar- cosa que normalment no fem massa- veurem que els mitjans de comunicació ens bombardegen contínuament amb “temes” diversos. Que si l’ Eurocopa, que si els Jocs Olímpics, que si la guerra aquí o allà, que si un accident…. Tot sigui per omplir minuts o omplir pàgines!

Penso si som tontos (pel fet de consumir tanta deixalla informativa) o som bojos. Ens hem begut l’enteniment? Necessitem contínuament de sensacions noves, de nous incentius, de noves coses? No podem parar una mica? Una notícia podrà durar més d’ una setmana? Podrem entrar en el debat i en la informació seriosa i crítica?

Ara començarem curs i tot canviarà. El panorama serà totalment diferent i els temes i les notícies seran distintes. No ens recordarem més del que ha passat a l’estiu. I vindran noves rebaixes, i comprem noves coses, i haurem de renovar armaris, i…..

Tags: Informació

Han estat pocs dies però els he disfrutat. Només hi havia estat una vegada i coneixia poc tots aquells paratges.Una grata sorpresa. Llocs tranquils, bons païssatges, bon temps… He trobat la gent molt agradable i molt preocupada pel tema de l’aigua. De fet, el delta viu de l’aigua… i la gent de ciutat a vegades no li don la importància que li dóna la gent de pagès.

L’allotjament rural on estàvem, una meravella. Us dic el nom si per cas us interessa.

Es diu ILLA DE MAR i és a Deltebre (La Cava) .

Tags: Vacances

M’agrada anar a peu. No sóc un gran caminador, però m’agrada passejar. Trobo que és la manera de veure i observar millor les coses, les persones, els païssatges. I, entre tant, vas pensant… El bloc voldria que em servís per passejar per la vida, tot observant-la, i fer de tant en tant algun comentari gens pretenciós. Simplement dir el que penso. I si algú vol fer-ne un comentari, serà molt ben vingut.