A PEU

Sant Tornem-hi!.  Vol dir que ja s’han acabat les vacances de Nadal. Demà passat ens tornarem a trobar tota la colla. Parlarem de com han anat les Festes, de si hem menjat molts torrons… En fi, les converses normals després d’uns dies de descans.

Però una cosa noto després de les vacances, després de molts anys de conviure amb nois amb discapacitat intel·lectual: Tots tenen ganes de tornar al taller. No és pas que a casa seva s’avorreixin (potser alguns si, com m’avorreixo jo també en algun moment) o que no s’ho passin bé descansant uns dies de la feina i activitats quotidianes del taller. No és això. En el fons crec que el taller per a ells és una necessitat.

Necessitat de poder estar amb els companys; necessitat de relació; necessitat de sentir que estan fent una activitat útil i, per tant, sentir-se útils, necessaris i important en la vida.

El taller els fa sentir tot això i els professionals que hi treballem també sentim això mateix, tot fent-los-ho sentir a ells. També nosaltres ens sentim realitzats, ens sentim important i ens sentim útils i necessaris. Perquè també nosaltres –tothom- som discapacitats d’alguna forma. Per això penso que també tots nosaltres tenim ganes de tornar al taller.

Tota persona al llarg de la seva vida s’ha de fer autònoma i amo de la seva pròpia persona. Ha d’anar creixent i madurant i aquesta és una lluita que no s’acaba mai. Tinc la meva pròpia vida i he de decidir què faig amb ella, gràcies també a moltes persones que em van ajudant durant tota la vida.

Aquest és el sentit d’anar a treballar -d’anar al taller-, d’engarçar tubs de cortina o envasar ferreteria, fent taller d’autodeterminació o de cuina, fent estimulació multi sensorial, fent atenció fisioterapèutica, fent activitats esportives o qualsevol altra activitat de les moltes que es realitzen al taller.

Tot plegat val la pena perquè ens ajudem els uns als altres i perquè un dia ningú pugui dir:

“Vaig morir-me veient sempre el mateix arbre de casa meva, veient les mateixes formigues, les mateixes parets i el mateix terra”.

Anant al taller, tots veurem més arbres, formigues de diferents colors i mides; cares, cases i paisatges nous. Tots descobrirem una altra realitat i que hi han moltes més coses darrera dels nostres murs. Sabrem obrir un foradet a la paret per tal d’atansar-hi l’ull i veure que, darrera, hi ha un paisatge immens per descobrir.

Els ateus catalans han copiat una campanya que van fer a Anglaterra. No sé si valia la pena. Ells ho sabran.Dos autobusos de Barcelona es passejaran amb la següent inscripció: “Probablement Déu no existeix, Deixa de preocupar-te i gaudeix la vida”.Volia dir només un parell de coses:-Els que creiem en Ell no estem preocupats i seguirem gaudint la vida  -com fins ara més o menys- si la crisi i les desgràcies ens ho permeten…-Que la veritat és que no han tingut massa imaginació amb una frase que, tan el que afirma com el contrari, pot ser veritat. Vull dir que les probabilitats de que Déu existeixi deuen ser les mateixes de que no existeixi.I, si no, que m’ho expliquin.Umberto Eco deia:“No veig de quina manera es pot NO CREURE en Déu i considerar que no es pot provar la seva existència i CREURE després en la inexistència de Déu i sentir-se capaç de poder provar-la”.I, si no és veritat la frase d’ Eco, que m’ho expliquin també.Etiquetes de Technorati: Déu,Ateisme

Tags: Ateisme, Déu

Hi ha un tipus de persones que, com que no sóc psicòleg no sabria classificar, que tenen l’habilitat de posar sempre la gent que els envolta“sota sospita”. Vull dir que sempre estan com a receloses, que sempre pensen malament de l’altre. Són suspicaços.

Quan poses una altra persona sota sospita vol dir que no li tens prou confiança, que tens sempre la impressió que et trairà, que no és recta, que té ganes de fer mal. Per això cal vigilar-la de ben a prop. Si no hi ha indicis, cal buscar-los. Cal inventar-los. La qüestió és pensar que els altres sempre busquen el pitjor i sempre van contra tu.

Aquestes persones sempre tenen el lloc assegurat a les empreses i a certs cercles de la societat. Els caps sempre els busquen i els tenen ben a prop. Són els que porten sempre la notícia, el comentari, la xafarderia. I això els va com l’anell al dit: sempre estan ben informats de tot el que passa a l’empresa o al voltant seu.

Però no s’adonen d’una cosa: Aquestes persones deformen la realitat. Trien les notícies i classifiquen les persones segons el seu punt de vista, a vegades molt esbiaixat. I, per tant, són injustos. I, en el fons de tot plegat, vol dir que tenen molt baixa autoestima i són força envejoses perquè no assoleixen llocs o no poden arribar on arriben altres. I per protegir-se ells, no els importa de fer mal als altres. Són extremadament perilloses. On hi ha aquest tipus de persones, sempre hi ha embolics i sempre veuen males intencions on no n’hi han.

La injustícia de  posar  una persona “sota sospita” és un mal del que ens hauríem de vacunar perquè, si no, es converteix en plaga que ho arrasa tot. Arrasa les relacions familiars i laborals i fa que la vida es torni complicada per culpa nostra. I fa que les relacions socials no siguin franques. I fa que tot sigui una xafarderia. I fa que ho vulguem saber tot de tots i a totes hores. I fa que deformem la realitat i que les notícies corrin i corrin… I, ja se sap, quant més corre una notícia, més deformada arriba al seu destí final.

Tags: Empresa, Sospita

  Segons explica Natxo Sorolla, reconegut sociolingüista de la Franja,des de desembre de 2007 Aragó és l’únic territori que segueix les dinàmiques dissenyades al més pur estil imperial, en la intenció d’homogeneïtzar tots los seus ciutadans. És l’únic territori del seu voltant que no ha desplegat una legislació específica per a protegir i normalitzar la seua diversitat lingüística. Ja tenia aquest honor a nivell de tot l’Estat, des de fa un temps.

• El gallec té la seua pròpia legislació a Galícia i Astúries
• L’asturià a Astúries
• El basc a Euskadi i Navarra
• Eo català a Catalunya, País Valencià i Illes Balears
• L’occità a la Vall d’Aran
• Però ni el català ni l’aragonès són llengües oficials a l’ Aragó.

I a més, avui hem descobert que fins i tot la democràcia més homogeneïtzadora de les que ens envolten, la República Francesa, mitjançant el Consell Regional dels Pirineus Orientals ha aprovat la Carta del català.A efectes reals, segons ens explica Natxo Sorolla. significa que han aprovat la Llei de llengües de la Catalunya Nord. I Marcelino Iglesias, polític clau durant la declaració de Mequinensa i que fins i tot s’havia allistat al PSC, va a la seua protegint lo patrimoni cultural d’Aragó, parlant amb els morts si cal. S’ofereix a protagonitzar les polèmiques que calgui per als béns dels capellans. Però en totes les seus legislatures no ha aprovat una simple Llei de llengües per a Aragó, ni ha deixat per escrit a l’Estatut d’Aragó que s’hi parla català i aragonès.En tot cas, en saber la notícia que la Catalunya del Nord ja tenia la seva Llei , en Natxo diu que s’’ha posat a buscar informació, sense massa èxit, de quins territoris de llengua catalana queden per tenir Llei de llengües.“ La web de Bibiloni m’ha ajudat. I com que la Wikipedia no tenia la informació centralitzada, he creat l’article de Dret lingüístic del català. Podeu completar-lo si voleu (també el del Marc Belzunces, que demana que completem de la traducció de la Carta). En definitiva, tots los territoris tenen legislació sobre el català.Una vegada tancat m’ha començat a vindre un escalfred, tal com anava descomptant territoris que no tenen Llei de llengües. M’he quedat en la Franja sola. I si voleu, hi podeu afegir els 700 habitants del Carxe. Aquí a la Franja només tenim un Estatut que té modalitats lingüístiques sense nom, i una llei de patrimoni cultural que té nom per a les llengües no oficials, sense arribar a desenvolupar mesures de normalització lingüística”.Natxo Sorolla, sociolingüista de la Franja.Etiquetes de Technorati: Llengua,Franja

Tags: Franja de Ponent, Llengua catalana

El primer nadó de l’any és diu Laia en homenatge a Barcelona, la ciutat d’escollida dels seus pares, Enrique Broggy i Izabela Armesto, tots dos procedents d’Uruguai i residents a la capital catalana des de fa quatre anys i mig, segons han explicat ells mateixos aquest primer d’any a l’Hospital de Sant Pau, on ha nascut la primera catalana del 2009.La nena es diu Laia en homenatge a la capital catalana, que va tenir durant molts anys a Santa Eulàlia com a patrona, abans que passés a ser l’actual Mare de Déu de la Mercè. A banda d’escollir-lo perquè és un nom molt “dolç”, a parer de la mare, també és un gest d’estimació a la ciutat d’acollida, de la qual els pares de la primera catalana es confessen “enamorats” i “molt integrats”.A banda de la Laia, el primer bebè de Girona, Angely, és filla d’una parella colombiana, mentre que la primera criatura nascuda a Tarragona, Hayam, té pares d’origen algerià, i el primer lleidatà del 2009, Adam, és fill d’un matrimoni d’origen marroquí.La notícia, en sí mateixa, no hauria de ser notícia en un país normal. I sí que ho haurien de ser els molts comentaris racistes, poca-soltes i imbècils que he llegit als diaris.Estem condemnats a ser un país anormal i ple d’estults tota la vida? Estem condemnats a no entendre’ns mai a la vida, els d’aquí i els que arriben? Hem de posar al mateix calaix a tothom? No som prou intel·ligents per entendre d’una vegada allò tan assenyat que deia en Pujol que “són catalans tots els que viuen i treballen a Catalunya”. O allò altre que deia sempre la mare d’en Serrat, que era aragonesa: “La meva pàtria és allà on el meu marit treballa i el lloc que ens dóna de menjar”?Potser ens caldria llegir a tots el llibre d’entrevistes de l’escriptor i periodista Víctor Alexandre ,”Nosaltres, els catalans” (Pòrtic), on recull testimonis de catalans nascuts a l’estranger però plenament integrats al país. L’autor ha volgut destacar que a l’hora de triar els protagonistes del seu llibre no va buscar una uniformitat ideològica però sí una voluntat de formar part de la societat on han triat viure. En aquest sentit, Alexandre ha advertit: “Prefereixo molts catalans no nascuts aquí als que tenen dos cognoms de soca-rel però també molt d’auto-odi”. En aquest sentit, l’autor s’ha mostrat desacomplexadament a favor que algun dia “Catalunya tingui un president senegalès”.L’editor Isidor Cònsul ha destacat la “necessitat” d’un llibre “que m’estranya que no haguéssim fet abans” i Mathew Tree ha volgut cridar l’atenció sobre el fet que “el llibre apunta a una possible solució contra el racisme”. Segons Tree, “a Catalunya hi ha bastant de racisme, com gairebé a tot arreu, però Catalunya no té una tradició arrelada d’identitat ètnica. Catalunya és societat de barreja i amb llibres com aquest es pot fer molta pedagogia. A Anglaterra, per exemple, seria impossible editar un llibre semblant titulat We, the english”.El conjunt dels entrevistats al llibre són: Patrícia Gabancho (Argentina), Najat El Hachmi (Marroc), Sam Abrams (Estats Units), Matthew Tree (Anglaterra), Asha Miró (Índia), Txiki Begiristain (Euskal Herria), Mbaye Gaye (Senegal), Sachimi Sasaki (Japó), Cathy Sweeney (Irlanda), Pius Alibek (Iraq), Klaus-Jürgen Nagel (Alemanya), Adriana Gil (Mèxic), Mia Ramondt (Holanda), Salah Jamal (Palestina), Gabrielle Deakin (Austràlia), Lluís Cabrera (Espanya), Cillie Motzfeldt (Noruega), Raimundo Viejo (Galícia), Saoka KingoloLa Catalunya que ens espera, la real –tant si volem com si no volem- serà una Catalunya diversa i rica en la mateixa diversitat. Això sí: haurem de demanar a les nostres autoritats que siguin capaços de crear aquest fil integrador que ens lligui a tots i, si cal, ser ferms davant de tots els intents que, un dia sí i l’altre també, faran des de Madrid per tal que no puguem fer les necessàries polítiques integradores que inevitablement s’hauran de fer.I és aquí on jo començo a tenir els meus dubtes, veient com van les coses i veient la debilitat en la que ens estem establint.Etiquetes de Technorati: Catalunya,Racisme,Política

Posar-se roba interior vermella (en alguns països posar-se alguna peça blanca), menjar raïm, estripar el calendari de paret, posar espelmes de colors, canviar l’escombra o menjar llenties són algunes de les coses que es fan per atraure la bona sort l’any que comença.Si a les 00:01 del 1r de gener una persona corre pels carrers amb un parell de maletes a la mà mentre intenta menjar 12 panses de raïm, llençar un vas d’aigua i menjar llenties possiblement ens pensarem que està boja . Més que un pacient psiquiàtric, aquesta persona és algú que segueix al peu de la lletra les càbales i supersticions que comunament es fan per atraure la bona sort.Depenent del que es vol obtenir el 2009 és la càbala que s’ha de realitzar. En la majoria dels casos es tracten de ritus fàcils de fer que fins i tot són traspassats a les famílies de generació en generació. Un dels més vells és menjar 12 raïms al ritme de les campanades del rellotge. La variant d’aquesta càbala és menjar panses de raïm. Per atraure la fortuna i els diners hi ha diverses opcions que van des de menjar una cullerada de llenties cuites per obtenir l’abundància, fins a tenir un bitllet dins de la sabata per a la prosperitat econòmica. Una altra opció menys coneguda consisteix a posar un anell d’or a la copa de xampany amb la que es realitzarà el brindis a les 00:00, amb això que assegurarà que no falti els diners durant tot l’any.Per als qui volen deixar enrere tots els moments dolents del 2008 hi ha diverses càbales que poden implementar per començar l’any amb bona energia. Una de les més conegudes és la de llençar una mica d’aigua cap a fora de casa com a símbol de llançar els mals pensaments. Els que vulguin arrencar l’any amb el peu dret hauran de repetir en veu alta o mentalment la frase “Seré feliç aquest any” al costat de les dotze campanades. Altres de les recomanacions que cal tenir en compte és que al moment de sortir al carrer a saludar veïns o amics s’haurà de tractar que la primera persona que es vegi sigui jove perquè mentre menor sigui major serà la felicitat.L’amor és un altre dels desitjos més recurrents per aquestes dates i per aconseguir-lo existeixen diverses supersticions que es poden aplicar. Les que volen que d’una punyetera vegada el seu xicot li demani casament hauran de seure i tornar a aixecar amb cadascuna de les dotze campanades. Les solteres hauran d’utilitzar roba interior rosa per tenir un amor l’any que comença o vermella si el que volen és passió. A més es pot utilitzar roba interior groga la nit de cap d’any, per assegurar felicitat i els bons moments en la parella. Els efectes es potencien si s’usa la roba interior al revés i es canvia al dret després de mitjanit.Per als que volen tenir un any agitat, ple de viatges i sortides hauran de treure les maletes a la porta de la casa i serà encara millor si la persona s’anima a donar la volta a l’illa de cases amb les maletes a la mà.Després de tot aquest recull de supersticions penso: si en serem de superficials, rucs i supersticiosos! Ens cal fer tanta comèdia un any rere l’altre per aconseguir aquesta felicitat tant desitjada? No l’hauríem d’anar a buscar a algun altre lloc?Bon any a tots!Etiquetes de Technorati: Supersticions,Any nou

Tempus fugit ens deia Virgili a  “Les Geòrgiques” ( “Sed fugit interea fugit irreparabile tempus”).El temps vola, se’ns escapa de les mans. Ens ho recorden sovint els rellotges de sol.Un any més.Un any menys.Amb aquesta suada i simple reflexió m’acomiado d’un any que no ha estat del tot bo però que me l’imagino millor que el que ens espera.Tant de bo els pronòstics s’equivoquin.Bon any 2009!Etiquetes de Technorati: Pas del temps

Tags: Pas del temps

Avui és el dia dels Sants Innocents. Una tradició dels diaris era donar com a notícia vertadera una gran mentida;  això sí: ben disfressada de veritat per tal que no ho semblés.

Aquí va una notícia. Veritat? Mentida? Us puc ben assegurar que és tristament verídica. I així ens va a tots, gràcies a aquest tipus d’educació actual on tot pot ser traumàtic si no anem en compte. Protegim tant els nostres nens i nenes que només ens falta embolicar-los amb cotó fluix…

Moltes escoles a Gran Bretanya van renunciar a l’ús de la tinta vermella per corregir els treballs dels estudiants, per considerar "agressiu", "amenaçant", "inapropiat" i "desmotivant".
En aquestes escoles es van donar als docents instruccions clares: els errors s’han de marcar, sense exagerar, amb llapis o llapis que escriguin amb colors menys xocants, com el verd, el blau, el rosa o el groc.
"El color vermell, va explicar al Daily Mail el Sr.Richard Sammonds, director del Crofton Junior Scholl de Orpington (Kent), pot ser més aviat desmotivant per als alumnes. Té connotacions negatives, d’escola vella".
Però no tots estan d’acord: per a molts mestres, la tinta vermella segueix sent "la manera més ràpida d’identificar els errors".

i, que se sàpiga, la tinta vermella encara no ha traumatitzat ningú.

Santa Innocència!

Tags: Escola

 Aquests dies, inevitablement, em surt de dins la veta cristiana que sempre he tingut. Ja sé que aquesta veta hauria de sortir durant tot l’any. Però aquests dies sembla que s’accentua.I, estant en silenci davant el pessebre, he escoltat Déu que deia:Saps per què he nascut i cóm he nascut?He nascut NU, diu Déu, per tal de que sàpigues  buidar-te de tu mateix.He nascut POBRE per tal de que sàpigues que Jo sóc la teva única riquesa.He nascut en un ESTABLE perquè sàpigues que  pots santificar tots els ambients.He nascut FRÀGIL per tal de que mai no tinguis por de mi.He nascut per AMOR perquè mai no dubtis del meu amor.He nascut de NIT perquè sàpigues que puc il·luminar totes les foscors.Em vaig fer NEN per tal de que no t’avergonyissis mai de ser tu mateix.Em vaig fer HUMÀ perquè poguessis esdevenir Déu.Vaig néixer PERSEGUIT per tal de que sàpigues acceptar les dificultats.Vaig néixer en la SIMPLICITAT perquè evitis ser complicat.He entrat en la teva vida perquè amb la teva ajuda puguem arribar tots a la casa del Pare.Etiquetes de Technorati: Déu,Nadal

Tags: Déu, Nadal

S’està preparant tormenta. Tot fa olorar que les coses vénen maldades. Ens podem equivocar, però tothom, menys el PSC-PSOE (més PSOE que PSC), tenen poques paraules d’esperança i optimisme. Tot anirà bé, segons ells i Catalunya sortirà afavorida; Zapatero complirà la seva paraula (jajaja…) i tot seran flors i violes.

Però el que se’ns atansa és tota una altra cosa. El xàfec serà gros, segons comenta la resta del món assenyat i lúcid. I és que no hi ha motius que ens puguin fer pensar el contrari. Vegem:

-El diner ha desaparegut. Els que en tenen, l’amaguen i els que no en tenen no en troben per enlloc. El mercats estan parats del tot i seguiran parats una bona temporada. Quant Bancs aniran tancant?…

-L’Estatut sortirà més pelat que una gallina abans d’anar cap a l’olla. Ja podem preparar plans A,B, C i D…. que no hi haurà res a fer per contestar amb una mica de dignitat a un Tribunal que de constitucional no en té res. En podrien dir Tribunal Polític, que seria més exacte. I com a bona “voz de su amo” i com a bons tutors de lo “ejpañol” de la “unidad de España” donaran café para todos i ben descafeïnat per tal de que no ens faci mal i no ens posi nerviosos. Heu vist que satisfets n’han sortit de la Moncloa una tal Aguirre, un tal Camps i genteta d’aquest tipus?.

-Ara no tenim una RENFE que funcioni ni la tindrem. Com que no hi ha diners, no hi haurà RENFE, ni Rodalies ni res de res. Condemnats a anar en bici, a peu o en cotxe particular (caldrà aprofitar-ho ara que la gasolina és barata i abans de que es tripliqui el preu, cosa que passarà aviat, diu algú…)

-Tindrem un gran aeroport a Barcelona però mig buit. Com que no tindrem vols internacionals, la meitat de l’aeroport no servirà de res. L’economista Tremosa “dixit”. I els catalans que vagin demanant un aeroport internacional amb cara i ulls que a les Castilles ni se n’assabenten ni se’n volen assabentar per cuidar els propis interessos de Barajas.

-El finançament de Catalunya  ja us podeu imaginar el que serà. De bon principi pinten bastos perquè és el pitjor moment de la història i, és clar, no ens podran donar ni la meitat del que ens mereixem per justícia i necessitem si no volem ser un vagó de cua. Ara ja no sm locomotora ni res. Som el vagó del carbó per seguir alimentant unes altres locomotores.

-I la llengua, i la cultura. I les ajudes socials que ja no arribaran a temps per a molts vells, i la sanitat i les empreses que tancaran, i la gent que quedarà sense feina, i els emigrants que es tornaran conflictius quan no puguin ni menjar ni tornar al seu país….

-Internacionalment, Catalunya és desconeguda i maltractada (tema Seleccions esportives) i ningú la defensa ni diu res. Al contrari, és Ejpaña mateixa qui posa pals a la roda a tot arreu on puguem aixecar una mica el cap.

Podríem anar seguint una bona estona. Ens esperen problemes grans i governs petits. El PSC no ha estat a l’alçada , ni hi està i no cal pas esperar que hi estigui. ERC està fent el ridícul, un dia sí i l’altre també llepant el cul de qui mana. La facció més digna ha de callar, de moment.

Ja podem obrir el paraigües que caurà una pedregada que ens matarà si no ens aixopluguem aviat. D’aquí a pocs dies començarem a veure-ho i ja no pararem per una bona temporada.

Mala manera de començar l’any!

Tags: ECONOMIA

NADAL DE REIS

Heu vist l’estrella?

Heu vist els Reis?

Cada any més vella!

Cada any més vells!

Quina frisança

i quin neguit

sentim els homes

aquesta nit.

Els Reis se’n vénen

els Reis se’n van

deixen joguines

a cada infant.

L’estrella els guia

cap a Jesús.

El rei Herodes

és un il·lús.

Si som un dia

Reis d’Orient

i duem coses

per a la gent,

siguem estrella

sempre, tot l’any

per dur alegria

a tot company.

Siguem estrella

il·luminant

que guiï els homes

cap a l’ Infant.

Ja hem vist l’estrella!

Ja hem vist els Reis!

Cada any més bella!

Cada any més vells!

Antoni Deig, bisbe de Menorca

Nadal de 1980

Tags: Nadal

BON NADAL!

Aquest Nen tan petit,

tan feble

i desemparat

ha vingut per agermanar-nos una mica

i omplir el cor

dels que vulguin creure en Ell.

Pregària famolenca

Jesús Infant,

quan seràs gran

sentiràs dir:

-“No tenen vi”-.

Jesús Infant

a cada instant

sents pidolar:

-“No tenen pa”-.

Si va venir

aquell bon vi,

vingui aliment

per a la gent

que mor de fam.

Acull el clam

del famejant,

Jesús Infant.

Nadala del Bisbe Antoni Deig. Any 1984Etiquetes de Technorati: Nadala

Tags: Nadal

Aquests dies fa 36 anys d’aquest fet fascinant. I, gràcies a que vaig tenir la sort de conèixer personalment  a Fernando Parrado, un dels herois de la història, aquest fet m’ha fascinat sempre d’una manera especial.L’aniversari recorda el miraculós rescat d’un grup d’estudiants uruguaians que van passar 72 dies aïllats del món al mig de la Serralada dels Andes.Fa 36 anys un avió que portava 45 passatgers amb destinació a Xile, en la seva majoria estudiants i jugadors d’un equip de rugbi, va caure a la serralada dels Andes.Era el 13 d’octubre de 1972. Allà va començar una recerca desesperada per part de les autoritats xilenes, impulsada des Uruguai per familiars i amics dels joves que no es resignen davant els mals auguris. Els dies van passar, i es va abandonar la recerca. Només alguns familiars mantenien viva l’esperança i continuaren amb les tasques a les rodalies del lloc de l’accident. Tanmateix resultava gairebé irreal que un grup de nois sobrevisqués més de dos mesos en el mig del no-res, sense menjar ni beguda i amb temperatures molt baixes.El 22 de desembre, 72 dies després de l’accident, la notícia va emocionar a tots els radiooients que van ser sorpresos per la gran notícia: “Viuen!”. Tot i el fred,  la fam i els mals presagis, els joves van aconseguir escapar de la Serralada. Dotze van quedar allà a la neu, i els qui van sobreviure van haver de suportar 30 ° sota zero, la fam i la mort de familiars i amics.Després de diverses discussions i al dia 62, Roberto Canessa i Fernando Parrado, van resoldre emprendre una nova expedició a la recerca d’ajuda. El 20 de desembre, després d’una llarga caminada, Canessa va veure un home a cavall a l’altre costat d’un riu i en ell l’esperança de tornar a casa seva. Parrado va escriure una nota que va embolicar a una pedra i la va llançar perquè el traginer la llegís: “Vinc d’un avió que va caure a les muntanyes. Sóc uruguaià. Fa 10 dies que estem caminant. Tinc un amic ferit més amunt. A l’avió hi queden 14 persones ferides. Hem de sortir ràpid d’aquí i no sabem com. No tenim menjar. Estem febles. Quan ens aniran a buscar allà dalt?. Si us plau, no podem ni caminar. On som? “.Finalment tots els supervivents van ser rescatats i retornats a la vida, davant els ulls del món que va catalogar el fet com “El miracle dels Andes”.Etiquetes de Technorati: Uruguai

Tags: Uruguai

Els catalans fa dies (jo diria que inclús fa anys) que alimentem bé el tió. Fa anys que el mimem, el cuidem, el respectem, li prometem que farem bondat (i en fem…). Li hem donat de tot: menjar de totes classes, els impostos que ens ha demanat, la col·laboració deguda com a bones persones que som, la part proporcional del pastís que ens toca, i fins i tot una mica més…

Ningú podrà dir que no hem fet bondat. Per tant, ara el que correspon és que sigui esplèndid en la cagada. La canalla és qui té el sentit de la justícia més desenvolupat. I li sap molt greu quan hom és injust en el càstig o en el premi.

Dit d’una altra manera: quan hom ha posat esforç en el treball o en els estudis i li han promès un premi, el més lògic i natural és que te’l donin a final de curs. No estaria bé que li diguessin: noi, ho has fet molt bé, et felicitem, però el premi de moment no te’l podem donar encara. Potser l’any vinent o d’aquí un parell d’anys.

Els catalans aquests dies farem cagar el tió. De fet, fa anys que el fem cagar i, fins ara, sempre ha estat poc esplèndid. Mes aviat, gens esplèndid. Però hem anat aguantant i empassant-nos les excuses (a vegades les mentides) del tió. Un any no tenia diners, un altre no sabia ben bé que cagar, un altre deia que hi havia molta crisi….

A veure que passarà aquest any. Alguns diuen que amb la gran crisi que hi ha tampoc cal que n’esperem res. Altres –els més optimistes- diuen que sí, que el tió ha cagat sempre i que continuarà cagant. Ja ho veurem.

Però una cosa ens hauríem de plantejar: si segueix sense cagar res, després de tot el bon tracte que li hem donat, no seria hora ja de fer alguna cosa, a més de picar-li ben fort a l’esquena? Potser ja seria hora de deixar-nos d’orgues i posar-nos d’acord tots els nens de la casa i cremar-lo al mig de plaça en un acte públic de protesta.

Etiquetes de Technorati: Finançament

Tags: Finançament

http://es.youtube.com/watch?v=PaeQykTZRHw

Un amic m’ha enviat aquest vídeo que m’ha semblat impressionant i que vull compartir amb vosaltres. Es titula “El Camino del rey”

En certs moment m’ha recordat el nostre MONT-REBEI lleidatà. Mireu-lo i gaudiu-lo.

Etiquetes de Technorati: Païssatges

Tags: Païsatges, Vídeos

Una de les grandeses que considero que tenen els blogs és el tipus de comunicació que s’estableix. Una forma de comunicació nova,original, desconeguda fins ara. Hom obre qualsevol blog i, potser des de milers de kilòmetres, pot establir una comunicació en forma de comentari amb una persona que no coneix, que no sap qui és, que no ha vist mai i que no sap com pensa.

A vegades s’estableix diàlegs interessantíssims entre els lectors a través de comentaris d’uns i altres. He vist entrades de blog amb més de 3000 comentaris. Aquesta és la forma normal de comunicació d’un blog: acceptar que altra gent té punts de vista diferents, que els pot expressar i que es poden aclarir o discutir.

Però també una de les misèries, per dir-ho d’alguna manera, d’un blog és la forma en com s’escriu. Normalment es fa amb un llenguatge col·loquial, senzill, tal com raja. I això porta a no matitzar prou, a no dir les coses com es podrien dir en una conversa llarga on l’interl·locutor és davant teu o en un article de diari que es pensa i es perfila  molt més.

Tot plegat ve a compte d’una entrada que vaig escriure i que va despertar certa pol·lèmica (no pas aquí al bloc sino de forma privada). Segurament que no em vaig explicar prou bé i, per tant, reconec la meva part de culpa. Però també reconec que les interpretacions que es fan de les paraules són lliures i subjectes a diàleg i posteriors interpretacions que, a vegades, es poden tornar interminables.

Per això considero que és important el posterior diàleg que pot sorgir d’una entrada, sigui en el mateix blog o a través de correu electrònic. A mi m’ha passat. He tingut converses ben interessants amb persones a través del correu amb persones llunyanes que no conec de res.

Per això el blog és una nova i revolucionària forma de comunicació , cada dia més estesa i més rica. I no ens hauria de fer por perquè ens fa lliures a tots.

Etiquetes de Technorati: Blogs

Tags: Alguns blogs interessants...

Aquestes sigles signifiquen “CONFEDERACION ESPAÑOLA DE ORGANIZACIONES EN FAVOR DE LAS PERSONAS CON DISCAPACIDAD INTELECTUAL”.

Aquesta Confederació edita una revista anomenada VOCES que a vegades fullejo. Hi he trobat un article que m’ha interessat (i amb el que hi estic d’acord totalment), que vull reproduir al peu de la lletra. L’ article és de Javier Tamarit, responsable de Qualitat de FEAPS.

CUMPLEAÑOS

!Felicidades, Diego! Felicidades, Sandra!

No, a mi no me toca este año.

¿Cómo que a tí no te toca? ¿Es que tú no te haces un año mayor cada año, o es que naciste un 29 de Febrero?

No, si yo sí cumplo años, pero este año no me toca celebrarlo.

Pues, mira, no entiendo nada.

Y Sandra, con sus 53 años a cuestas y necesidades intensas de apoyo, derivadas de una grave discapacidad intelectual y física, se remueve en su silla, me mira de reojo con sus gafas gruesas ladeadas, lanzando una nueva mirada lánguida hacia la ventana que deja ver al otro lado la persistente lluvia de este otoño. Es Octubre, en el pueblo donde está el centro de día al que asiste, a pocos kilómetros de su casa, humean las chimeneas de los escasos vecinos y poco bullicio hay por las calles.

Un buen día de primavera me dice –indago-, llegó la calidad al centro, era algo así como un sistema de gestión de la calidad e iba a ser bueno para todos, pues todo iba a funcionar mejor.

Hasta entonces cada vez que había un cumpleaños, se cantaba la canción y había risas y abrazos para quien cumplía años.

Pero con eso de la calidad a alguien se le ocurrió decir que había que mejorar eso, que era muy anecdótico, que no estaba “procedimentado” (o algo así dijeron, no me acuerdo muy bien) y que se corría el riesgo de olvidarse de alguien, de no celebrar el cumpleaños de una persona.

Y celebrar el cumpleaños era importante, era tener en cuenta a la persona, y era darle una oportunidad de protagonismo, de bienestar emocional, decían.

Así que lo que se decidió era que había que hacer un grupo de mejora ( o algo asi, decían) para arreglar este delicado asunto.

De este grupo surgió la idea –aunque la verdad es que a mi no me consultaron, porque si lo hubieran hecho á lo mejor yo me habría atrevido a decir que a mí eso no me acababa de convencer, aunque no supiera bien por qué-. Y la idea fue: ¡Celebremos los cumpleaños de los usuarios –y creo que era una de ellos- el último viernes del mes de Junio y, como son muchos, hagámoslo cada año con la mitad de los usuarios!

Y dicho y hecho, lo metieron en un procedimiento, lo realizaron, lo evaluaron y estaban tan orgullosos de ello que a mi me daba pena decirles que eso no me convencía del todo. Pero cualquiera decía nada, con el fervor con que actuaban a lo mejor les daba por mejorar y decidían que los nombres que empezaran con “S” no entraban.

Etiquetes de Technorati: Discapacitats

Em dóna la sensació que mig món està esperant Obama com un salvador. Aquell déu que ha de venir i que ens ha de salvar; aquell que ens alliberarà de tots els mals.Segurament que no farà res de tot això però sí que pot generar confiança si, només arribar, posa en marxa tot un seguit de mesures que tot el món està esperant.En aquest sentit els analistes no es posen tots d’acord, però sí que la majoria pensa que es farà notar en arribar a la Casa Blanca. El món està inmers en una crisi tan gran que això es fa necessari i urgent. Ahir llegia que, segons el que faci Obama, la crisi pot durar un any o en pot durar tres.Tot plegat em fa pensar que porser un déu no ho és, però quasi. Si serà poderón un home com ell que milions de persones depenem d’ell en molt sentits.Em direm que això ja se savia, que ja ho savíem tots que el president d’ EEUU él l’home més poderós del món. Però és que ara ho palpem; ara ho notem de forma fehafent.Així com els cristians diem ara a l’ Advent: “Veniu, Senyor Jesús”, tots plegats haurem de dir : “Veniu, Senyor OBAMA”.Etiquetes de Technorati: Obama,EEUU

Tags: Obama

Les persones amb discapacitat intel·lectual no es poden fer càrrec al 100% de l’administració dels seus propis ingressos i/o del seu patrimoni, la qual cosa els permetria fer front a les seves necessitats.Aquestes necessitats les cobreixen les famílies, els tutors o el mateix centre ACUDAM. Però quasi tots ells disposen d’alguns diners per algunes despeses o capricis personals.Al Centre cada dilluns es fa un curs de formació per a alguns nois per tal que assoleixin millor autonomia en alguns aspectes de la seva vida. Un dels temes que aquest any s’han treballat ha est el dels diners (conèixer el seu valor, valorar l’esforç que s’ha de fer per tenir-los, pensar com s’han de gastar, etc) sobretot arran de la crisi econòmica que ho emplena tot.Es va preguntar quin era el seu pressupost setmanal personal i com es gastava aquest pressupost. Heus aquí algunes de les respostes per tal que vosaltres mateixes les valoreu:”Disposo de 10 € setmanals, els gasto amb el meu nòvio al bar i per comprar alguna cosa per als meus pares. Els diners que em sobren me’ls guardo a la meva habitació per fer un viatge”.”Dels diners que disposo m’agrada gastar-los anant al cinema i comprant la premsa. Amb els diners que em sobra em compro pel·lícules de DVD i estalvio per ananr una vegada a l’ any de viatge””Tengo entre 15 y 20 € para gastármelos durante la semana y lo hago comprándome un refresco cada mañana. Lo que me sobra lo guardo en una hucha”.”A mi el meu pare cada dia em dona diners per comprar-me un diari d’esports. Quan fem sortides al Taller sempre me’n donen. Guardo els estalvis al banc”.”Amb la pensió que rebo m’agrada anar, de tant en tant, a l’ Auditori de LLeida; els diumenges al ball del poble i comprar-me algun CD de música clàssica. Estalvio els diners que guanyo cantant a les bodes”.”Cada diumenge em donen 20 € i vaig al bar del poble. Amb els diners que estalvio puc fer altres coses com anar al barber i donar-li una bona propina”.”Amb els 10 € que tinc a la setmana me’n vaig al plegar de treballar al bar a prendre’m un refresc. Quan tinc estalviats uns 100 € els poso al banc”.Podríem seguir perquè encara hi han altres opinions. Però la mostra és prou vàlida. La nostra tasca és que reconeguin que hi ha altres despeses que se’n fan càrrec les famílies o els tutors, en funció de les seves necessitats, i que és important a efectes normalitzadors que aprenguin a fer un ús adequat dels diners que disposen.

Tags: DISCAPACITAT

NO, SR. MONTILLA! Gastant més, comprant més, consumint més no se surt de la crisi.
Aquest consell no s’adiu a un President de Catalunya i, molt menys, a un socialista. O sinó, que els ho preguntin a tols els que han quedat a l’atur, o que hi quedaran pròximament. Que ens contestin totes aquelles famílies que ja ara no arriben a fi de mes i que cada vegada hi arribaran menys.
Sr, Montilla: crear necessitats, gastar per gastar, animar al consum no serveix per a res. La majoria d’aquest consum és malbaratament. No n’hi ha prou amb la publicitat de les empreses que ja fins i tot ens la fa el Sr. President de Catalunya.
Hauria estat molt millor que el Sr.Montilla ens hagués dit:
“Abans de comprar, penseu si realment necessiteu el que comprareu”.
“Sigueu autocrítics amb el vostre nivell de consum i amb la vostra forma de vida”.
“Modereu-vos amb el consum: Reduiu, Recicleu, Reutilitzeu”.
“Sigueu solidaris amb els vostres veïns que han quedat sense feina”.
En fi, això és el que a mi m’hauria agradat escoltar del meu President. Del meu president “socialista” (socialista de quê?). El que ens ha dit el Sr. Montilla serveix per matar mosques a canonades. És voler parar un riu amb les mans…

Tags: Montilla

“No volem ni una SOCIETAT ANÒNIMA ni una SOCIETAT LIMITADA”. Una societat amb valors és una societat amb futur.
Aquest és el lema que Càritas ens convida a reflexionar aquests dies.

-Imagina on lloc on les persones es valoren pel que són i no pel que tenen o per com són d’útils o productives.
-Imagina un lloc on les persones saben compartit humilment el que tenen i el que són.
-Imagina un lloc on tothom sent en carn pròpia el patiment i les llàgrimes del pròxim.-Imagina un lloc on ningú no vol millorar ell tot sol, oblidant els altres.
-Imagina un lloc on els qui no compten per a ningú són acollits, tractats i escoltats com a iguals.
-Imagina un lloc on les persones saben posar-se en la pell de l’altre i escoltar-lo de cor.
-Imagina un lloc on les persones contribueixen a la pau ambla seva manera de viure i conviure.Imagina un lloc on les persones es comprometen en una causa justa sense por a les conseqüències.

Per què imaginar-ho i no fer-ho realitat?

UN ALTRE ESTIL DE VIDA ÉS POSSIBLE!!!

Tags: CÀRITAS

 
Avui us vull parlar de la meva amiga Maria de Amurrio.  I us preguntareu: per quin motiu?Doncs perquè la meva amiga Maria té “ochenta y tantos años” (no us els dic perquè potser se m’enfada, jajajaja) com diu ella molt cofoia i perquè ens vam conèixer jugant a Literati, que és un joc semblant al Scrabble.
Jo no em creia que pogués jugar amb una senyora de més de 80 anys donada la rapidesa amb que ho feia. Fins que ella em va dir: no t’ho creus? Posem la càmera i ho veuràs… Vaig quedar de pedra picada!
Mentre jugàvem, anàvem parlant de coses diverses i el que més m’agradava d’aquesta gallega que viu de fa ja  molts anys al País Basc va ser la seva simpatia, la seva vitalitat i la seva bonhomia…. Un dia li vaig dir que jo era del Barça. Ella que em diu: “Jo tinc un nét que també ho és. M’hauries de fer arribar un escut del Barça que el vull pintar sobre fusta per a ell.” 
Li vaig enviar l’escut per internet i al cap d’uns dies em diu: “Bé, l’escut ja està fet. Vols veure’l? ” I ella que me l’ensenya per la càmera. Un escut preciós  d’uns 25X25 cm. amb uns colors vius, brillants… Bonic de veritat! I aquí ve la sorpresa. Em diu: “Et vaig enganyar. L’escut és per a tu. O el vens a buscar o te l’envio….”. Doncs ja fa més d’un any que el vam anar a buscar a Amurrio. Vam conèixer personalment a la Maria, que ens va atendre de meravella, juntament amb la seva família i ara tinc penjat al meu despatx l’escut del Barça més bonic que us pugueu imaginar.
Tant de bo demà facin honor al joc que estan fent aquesta temporada i facin un cabasset ben ple de gols al Madrid! La Maria, i jo evidentment, en quedarem contents.

Tags: Barça

 
NO vaig veure el reportatge que ahir va emetre una cadena anglesa sobre aquell home que va anar a una clínica de Suïssa perquè l’assistissin a la seva mort. Però sí que vaig veure la pel·lícula sobre la vida de José Luís Sampedro. 

Les històries possiblement no són iguals però sí que em semblen semblants.  Són històries escruixidores. Les vides d’aquestes persones deuen ser molt, però molt, dures per arribar a una determinació així.A mi em sembla que emetre o no el reportatge és una cosa i demanar una mort assistida n’és una altra. No crec que s’hagi de protestar per haver emès el reportatge. Em sembla que, inclús, por ser moltbeneficiós per tal de fer pensar sobre un tema del quan s’ha escrit molt i molt bé. Només cal llegir alguna cosa de les que han publicat els de l’associació “Dret a una mort digna”. Jo no em sento pas capacitat a dir-hi res de nou. “Doctors té l’església” i doctors hi ha també fora de l’església, i filòsofs, i poetes i marits i mullers, i pares, i  mares i germans…

Per tant, sí que puc dir alguna cosa com a persona que sempre que pensa una mica en aquest tema queda sense paraules, És un tema que em fa reflexionar sempre que hi penso perquè sempre penso que és un tema dur. Viure o morir. Ésser o no ésser. Marxar o quedar-se definitivament.

Penso que el do de la vida pot arribar a ser una carga massa pesada per dur-la en algun moment de la vida. I penso que el dret a la mort també és una elecció prou clara per a una persona que, amb total llibertat i en plenes facultats de la seva ment, en algun moment de la seva vida pot fer.

Penso que estem massa marcats per temes religiosos, filosòfics, educatius, per poder emetre opinions en fred, de forma allunyada. Però sí que, almenys, hem de ser respectuosos amb les persones o les famílies que en un moment determinat decideixen això, si és que poden fer-ho (com a Suïssa).

Penso que un dret a conquerir per part de la humanitat és que en tots els països també es pugui gaudir del dret a morir dignament, cosa que actualment és il·legal i penada.I, per suposat, no només a morir dignament sinó,- i sobretot- a viure dignament, cosa encara més difícil per milions i milions de persones. No us ho sembla?

Tags: Ètica i Moral

Avui és el DIA INTERNACIONAL DELS POBLES INDÍGENES I també una altra commemoració important: EL 60è. ANIVERSARI DE LA DECLARACIÓ UNIVERSAL DELS DRETS HUMANS.

Les dues diades són prou importants per dir quelcom de cada una. Però avui les vull unir perquè crec que tenen prou punts en comú.

Jo vaig néixer l’any de la DECLARACIÓ. O sigui, que tinc 60 anys. I des del meu primer moment de raó i des del meu primer record sempre he vist el mateix en aquest món de mones. Que els drets hi són per vulnerar-los i que els rics i poderosos són els que dicten les lleis (que, per suposat, són sempre les lleis del més fort).Sembla que els drets són per passar-se’ls pel folre. Sembla que per més que es protesti no hi ha res a fer; sembla que aquest món no té remei… Doncs no: si no ho fan els grans, ho hem de fer els petits. Però les coses s’han de dir. I a base de dir-les van empapant les ments con una pluja fina.

És gràcies a això que els indígenes ja no viuen com vivien. Més malament, em direu. En cert sentit potser sí. Els han pres tot el més valiós que tenien: la terra, les costums, la seva manera de viure… Però no els han pres la dignitat. La dignitat i les ganes de lluitar de molts d’ells, com diu mol bé Pere Casaldàliga, amic dels indígenes i bon coneixedor del tema.

Una experiència que m’ha marcat la resta de la vida la vaig viure l’any 1977 a Rio Grande do Sul.Amb un amic vam anar a visitar una “reducció indígena” d’ indis xarrúes. Jo vivia llavors a l’ Uruguai, país d’indis xarrúes fins que van emportar-se els darrers a una exposició a París per mostrar-los quasi com animals rars. A l’ Uruguai ja era creença comuna que no n’existien. Docs, sí. En un poble del sud del brasil, anomenat justament “Charrua” encara llavors hi havia una “reducció” on hi vivien un parell de centenars d’indis. I allà estaven passant el dia sense fer quasi res, amb uns “cuidadors” del govern brasiler que els vigilaven d’a prop (no pas respectaven) per tal de que no caiguessin en l’alcoholisme i no els enredessin massa quan anaven a vendre els pocs productes artesans que fabricaven.Tot plegat, una autèntica llàstima.

Drets humans conculcats , indígenes, nens i nenes explotats, semi esclaus en molts països encara ara etc. etc, tot plegat és un còctel explosiu molt perillós que els rics no ens acabem d’imaginar.El dia que ens exploti a les mans, llavors ens adonarem del per què haurien de servir els drets humans i de com hauríem de treballar tots plegats a fer un món mes just mirant de respectar-los i fer-los respectar.

Tags: Drets humans, indígenes

 
A ningú li agrada ser anònim. Ser anònim, no tenir nom, no ser ningú, no ser reconegut per ningú ni per res no agrada ni és bo. No és bo ni per la persona ni per la mateixa societat.

L’anonimat ens fa sentir i ser ningú. Sense drets i sense deures. Les pitjors coses que es fan, es fan en l’anonimat. No hauria de ser així però, malauradament és així. La persona anònima, la que no compta, se sent exclosa. En realitat és una exclosa. No compta per res ni per ningú.

Si no ens agrada viure en una societat anònima hem de conèixer els nostres veïns, hem de parlar-hi i hem d’escoltar-los. Això se’ns fa cada dia més difícil (per cultura, per costums, per idioma, per diferències de tot tipus cada dia més accentuades) però cada dia serà més necessari si no volem excloure o sentir-nos exclosos. 

Tags: SOCIETAT

Moltes persones, -ecologistes o no-, considerem  que el pla d’enllumenat nadalenc de la majoria de les ciutats  suposa un malbaratament social i ecològicament inacceptable, que lluny del suposat esperit nadalenc, intenta reflotar la cultura del consumisme perquè el comerç pugui continuar fent caixa.
Les llums d’aquestes festes costaran 7.557 euros diaris a la ciutadania de Valladolid, 3.600 euros diaris a la d’Oviedo, un 15% més que l’any passat a la de Madrid, o un 20% més a la de Barcelona, segons notícies del diari.Tot això, amb l’objectiu, inequívoc i declarat pels titulars dels ajuntaments, de fomentar el consumisme. 
Les llums de Nadal d’enguany abunda en el malbaratament energètic. Fins a 30 milions de kWh. es dilapidaran, el que suposa unes emissions d’uns 15 milions de kg. de CO2. L’equivalent al consum d’una ciutat de 100.000 habitants durant un mes. Això sí, per intentar salvar la cara d’allò políticament correcte, les llums que utilitzaran els ajuntaments són de baix consum.
Però el malbaratament va molt més enllà, ja que aquestes xifres només es refereixen a la il·luminació nadalenca oficial. Cal tenir en compte, a més, el desorbitat desplegament de llums nadalenques dels milers de grandes centres comerciales repartits per tota la geografia. Es calcula que en els més de mil grans centres comerciales es consumeixen, només per les llums de Nadal, uns 50 milions de kWh., sense comptar el consum afegit derivat de la gran afluència de persones que els visiten.
El consum elèctric de les llums nadalenques està cobert pràcticament en la seva totalitat, donat el seu caràcter extraordinari, per centrals tèrmiques que generen i emeten tones de CO2 a l’atmosfera. Un regal de Nadal per l’efecte hivernacle que causa el canvi climàtic. Limitar la il·luminació al període nadalenc, és a dir, des de Nadal a Reis, suposaria reduir a més de la meitat tot aquest malbaratament. Ni tan sols a aquesta mesura semblen disposats els titulars de les corporacions locals, malgrat que seria, sens dubte, ben rebuda.

No podríem fer res per canviar aquesta realitat? Els ciutadans no hauríem de dir res? Amb aquests KWS quants nens podrien menjar? Quantes vides podríem salvar als hospitals de l’ Àfrica, per exemple?I no em digueu que això és demagògia. I si dieu que ho és, doncs sóc demagog.

Tags: Consumisme

Era una cosa que corria pels passadissos de Madrid:” A Zapatero li passa alguna cosa”. Doncs ja s’ha pogut confirmar: A Zapatero li surt una cara nova sota l’orella dreta. Una cara que mira cap al costat (com fent-se l’orni, el desentès) mentre l’altra mira endavant.Si no us ho creieu, mireu la foto que publico aquí al costat…

I encara corre una altra notícia, que no us la puc confirmar encara, però us en faré una petita entrega per tal que us hi aneu fixant: sembla que n’hi està per sortir una tercera al clatell.

I tot plegat, quina importància té, us direu. Doncs sembla que és per poder mirar a la vegada cap a Catalunya i cap a la resta d’ Espanya sense agafar torticoli. Sembla que hi ha una prestigiosa clínica madrilenya (Clínica Moncloa-PSOE. SA) que fa aquests tipus de cirurgia a petició d’alguns interessats i es remoreja (ja sabeu que Madrizzz viu de rumors) que la majoria de clients són polítics. Segurament que aquest tipus de cirugia s’exportarà a l’ estranger veient l’èxit que té.

A Zapatero, per exemple, li vindrà de primera: amb una cara podrà dir als catalans que complirà al peu de la lletra el que aquí diguem i amb l’altra dirà tot el contrari sense el més mínim dolor. Ni tan sols haurà de girar el coll i dissimular!

Tags: Mentides, Zapatero

CANÇÓ DE BRESSOL

Dorm, Joana. Que el Loverman fosc, tràgic,
d’aquell saxo soprano
del teu germà al consol de Montjuïc
t’acompanyi durant l’eternitat
pels camins que tan bé coneix la música.
Dorm, Joana.
I si pot ser no oblidis els teus anys
en el niu que has deixat dins de nosaltres.
Envellirem guardant tots els colors
que van lluir als teus ulls.
Dorm, Joana. Aquesta és casa nostra,
tot està il•luminat pel teu somriure.
És un tranquil silenci on esperem
arrodonir les pedres del dolor
perquè tot el que fores sigui música,
la música que empleni el nostre hivern.

Joan Margarit

Aquests dies són estranys per a mi. S’acosta Nadal i, com a creient, celebro alguna cosa que a mi em resulta molt gran, molt important, molt seriosa. Celebrarem un naixement que, històricament, no sabem ben bé com va ser, ni on va ser, ni gaires detalls. Però una celebració és justament reviure allò que d’alguna manera ens ha tocat profundament; allò que el sentiment és capaç de dir i la paraula és incapaç d’expressar.

Aquests dies celebrarem un naixement d’algú que, des de la seva petitesa, des de la seva nuesa, des de l’anonimat ha estat capaç d’esdevenir Salvador per a molta gent.

I això és el que aquests dies se’m fa estrany. Noto com un sentiment de finitud, d’acabament, de buidor… Serà per algunes morts de persones estimades, per símptomes de no massa bona salut, què sé jo… És com una espècie de contradicció interna que fa que les coses les vegi emboirades, poc clares, borroses…

Tinc l’esperança -una remota i difusa esperança- que tot s’anirà arranjant, que tot tornarà al seu lloc com

“un tranquil silenci on esperem

arrodonir les pedres del dolor

perquè tot el que fores sigui música,

la música que empleni el nostre hivern.” , tal com diu l’amic poeta Joan Margarit.

Perquè la vida, la mort, els afectes, les amistats, els dolors i els amors, les alegries i tantes altres coses…formen un conglomerat indestriable que ens ajuda a viure, inclús quan no hi trobem motius o en trobem poquets.

Tags: Poesia, Vida i mort

Avui se celebra el DIA INTERNACIONAL DEL DISCAPACITAT. Com ja sabeu, jo comparteixo moltes hores amb discapacitats psíquics i, alguns d’ells, físics i psíquics.El món de la discapacitació hom no el comprèn fins que un mateix o algú proper no sofreix una incapacitat greu.Us he de confessar que jo mateix no me l’imaginava fins q . A ue no vaig treballar-hi. Al principi és un món que xoca. Xoca fortament la sensibilitat. De mica en mica, hom s’hi va submergint i de seguida esdevé l’àmbit normal on hom fa la seva vida i estableix unes relacions més riques de les que , comunament, hom estableix amb la resta de la societat.En pocs anys s’han fet molts avanços en aquest camptots els nivells. No els citaré perquè seria molt llarg. Però és cert que la societat els mira de forma diferent de com els mirava abans i ells mateixos es troben molt més integrats en la societat. S’han aconseguit molt drets, gràcies a Déu.Però encara ens faria falta a tots donar un pas més: Ens caldria entendre que la discapacitat no és una condició o un atribut personal sinó una situació construïda socialment, una creació humana que tots produïm dia a dia a partir de les nostres actituds, les nostres accions i les nostres omissions..Discapacitem des del discurs professional i el discurs col.loquial cotidianament, al desplegar eufemismes com “els de capacitats diferents”, “els espacials”.Discapacitem des de la infantilització de les persones amb diferències bio-físiques, “els nois discapacitats”, o la seva victimització a partir de la doctrina de la caritat i de la llàstima.Discapacitem a través de l’exclussió, pensant en aquell “diferent” a partir de la seva diferència bio-física, atribut a partir del qual se’l categoritza i que s’imposa per sobre de la seva dignitat humana, allò que ens defineix com a persones.Discapacitem a través de la distància física, en canviar de voravia, en desviar la mirada, en murmurar compassivament.Discapacitem quan posem barreres físiques o no treiem les que hi ha.Discapaciten les barreres del prejudici i del desconeixement, el temor a comprovar, permetre’ns la sorpresa o el sorgiment de noves preguntes. Discapacita el NO, el Silenci….La discapacitat no està en els cossos d’aquelles persones que poseeixen diferències bio-físiques o psíquiques; la discapacitat es troba en el cos social.

Tags: DISCAPACITAT

Avui he tornat a escoltar al demagog major del Regne (d’Espanya, és clar). Es veu que ha escrit un llibre que es diu “Rompiendo cristales”. És el que ha fet tota la se va vida. Trencar vidres i fer demagògia.Sobretot té una dèria: els nacionalismes (els que ells en diuen perifèrics, no sé ben bé per què). Quan parla d’això és quan li surt del més fondo de la seva ànima la demagògia: els nacionalistes no haurien d’existir perquè porten tots els mals del món. Ell pot ser nacionalista (encara que no ho digui ni ho reconegui) espanyol. Els altres no ho poden ser.Ell pot demanar diners per Extremadura; els altres no. Com que ell no té TV autonòmica, els altres tampoc n’hauríem de tenir. És una forma de llençar els diners. Igual que tenir policia, etc Ell arreplega el que pot per a la seva autonomia; els altres no. Els altres que paguin, que són els rics. No ho diu així, però ho deixa entreveure. S’hauria de reformar la Constitució, el Senat les lleis i tot el que vulguis…..però sempre per defensar la seva opinió retrògrada i tancada.Avui ha tornat a donar una lliçó magistral sobre el mateix tema. Inclús ha donat fórmules. Ha dit que certes coses només s’haurien de tractar al Senat . L’important i el que de veritat importa (segons ell) s’ha de tractar a la cambra de diputats….. En fi, el de sempre.Això si: amb un verb afilat, ràpid, verborreic…. Jo diria que és com un tronc d’alsina extremenya a qui se li ha tret l’escorça (per fer-ne taps que li serveixen de munició. D’aquesta manera no sembla una persona tan aspra, tan tosca (encara que li surt per tots costats i no ho por dissimular).Jo no penso pas llegir el llibre. Ja sé de que tracta i quins serem els qui tornarem a rebre. Els nacionalistes (sobretot els catalans). No sóc masoquista ni vull ser-ho. Que se’l confiti el llibre i que el distribueixi als alumnes de les escoles extremenyes.

Tags: POLÍTICA, Rodríguez Ibarra

Tags: GENERAL

Les entrevistes que algunes empreses fan a l’hora de buscar una feina crec que no serveixen de res.Ja sé que, d’alguna manera, s’ha d’avaluar el candidat/a. Però em sembla que la majoria de vegades es fa tan malament, amb criteris tan tronats o tant estranys, que l’entrevista no serveix per a res. El que es mira no són precisament les qualitats per la feina sinó altres coses que no tenen res a veure, ni amb les qualitats per fer una tasca ben feta ni amb les qualitats de la persona.
Almenys, aquest és el meu parer, després d’haver observat alguns cassos de ben a prop i haver llegit les condicions que es demanen en els anuncis dels diaris (edat, presència física, etc )
Això em recorda un acudit que un dia algú em va explicar sobre aquest tema. Perdoneu si no el trobeu de massa bon gust. Segurament que els psicòlegs entrevistadors seran qui el trobaran de pitjor gust. Però que, per una vegada, s’aguantin…
Va un candidat a una entrevista de feina i el psicòleg li diu:
– Li faré un test final per a la seva admissió.
– Perfecte, diu el candidat.
– Llavors el psicòleg li pregunta:
– Vostè està en un carrer fosc i veu allà lluny dos fars venint a la seva direcció, vostè què pensa que és?
– Un cotxe, diu el candidat.
– Un cotxe és molt poc, quin tipus de cotxe? Un BMW, un Audi, un Volkswagen?
– I com ho sabré?- Hummm …, diu el psicòleg, que continua: li faré una altra pregunta:
– Vostè és al mateix carrer fosc i veu només un llum venint a la seva direcció, què és?
– Una moto, diu el candidat.- Si, però quin tipus de moto? Una Yamaha, una Honda, una Suzuki?
– Però si és un carrer fosc com ho sabré? (ja mig nerviós)
– Hummm …, diu el psicòleg. Heus aquí la darrera pregunta:
– Al mateix carrer fosc vostè veu de nou un sol llum però més petit i percep que ve més lent, què és?
– Una bicicleta.
– Si, però quin tipus de bicicleta?, Una Caloi, una Raleigh?
– No ho sé!!.- ¡Ha estat vostè. Desqualificat! diu el psicòleg.
Llavors el candidat, mig trist amb el resultat, diu al psicòleg:
– Encara que he estat desqualificat, el test m’ha semblat molt interessant. Puc fer-li una pregunta, en la mateixa línia de raonament? I el psicòleg satisfet respon;
– ¡És clar que pot!
– Vostè, senyor, està a la tarda, gairebé de nit, en un carrer mal il·luminat. Heus ací que veu una dona molt maquillada, amb un vestit vermell molt curt, contornejant-se i movent la bossa, què és?
– Ah! – Diu el psicòleg – és una dona… bé… una dona de mala vida, per dir-ho finament.
– Si, però quin tipus de dona?: ¿La seva germana? La seva filla? La seva dona? O la seva mare?

Tags: Feina

En les ètnies indígenes es transmeten històries que vénen de lluny a les que anomenem “mites”. Per a molts de nosaltres, “mite” és sinònim de coses que no són veritat, fantasies o coses paganes sense valor, provinents de falses interpretacions i pràctiques d’altres religions. El mite de vegades és considerat com una equivocació, un error, que ha de ser destruït per l’evangelització o per la cultura moderna; com quelcom endarrerit que va desaparèixer amb l’avanç del progrés i de la civilització.Per als indígenes mateixos, però, el mite és l’eix de l’ètnia, al voltant del qual s’estructura tota la resta.

El Mite com a “Casa de la Ètnia” 

El mite, amb tota la varietat de les seves històries, és com una teranyina, estesa sobre pedres i entre branques que serveix de casa a l’aranya. El mite és la tela invisible que l’ètnia va estendre sobre el territori que ocupa i sobre la història que transcorre. Allà parla de turons i valls, de rius, fonts, arbres, camins, bestioles, flors, peixos, pluges, núvols etc. (Elements lligats al territori). Parla d’avantpassats, de crisi, de guerres, d’invasions, de patiments, d’epidèmies, de viatges, de migracions etc. (elements lligats a la història de l’ètnia). Aquests elements de la història i del territori són els punts, on l’ètnia penja els fils d’aquella tela invisible, construint així la seva casa. Les històries del mite “expliquen” totes aquestes coses del territori i de la història (espai i temps), lligant-les amb l’origen de la pròpia ètnia. Així estableix, dins d’aquest món amb el seu temps i el seu espai, un “quadre de referència” que dóna seguretat i identitat a la ètnia. I els seus membres se senten a casa -enmig del temps i l’espai marcats per aquella tela invisible- com l’aranya en la seva teranyina. Gràcies al seu mite, ells se situen, es troben amb si mateix, amb els altres, amb la divinitat. En el mite l’ètnia troba l’equilibri de la seva vida.

El Mite com a “memòria” 

En cert sentit, el mite és més gran que els membres de l’ètnia. És la seva memòria col · lectiva, memòria dels seus orígens, amb els que els seus membres s’identifiquen i mitjançant els quals es situen. El mite els envolta, les sustenta i els orienta, els protegeix i els educa. Pel seu simbolisme estrany, el mite amaga el seu secret als de fora i el revela als que són de casa. El seu secret últim és revelar als membres de l’ètnia el sentit de l’existència.La pitjor cosa que pot esdevenir una persona és perdre la memòria. La persona llavors es perd, es converteix en una joguina en mans dels més vius, doncs perd la capacitat de reaccionar i de resistir. Privar a algú de la seva memòria és el mateix que matar per dins.El pitjor que es pot fer a una ètnia és destruir els seus mites.

El Mite com a “defensa” 

Quan un vent fort raja la teranyina, l’aranya es queda agitada. Si és possible ella recompon la tela i roman allà on morava. En cas contrari, fuig.Quan qualsevol fet raja o desequilibra la vida mantinguda pel mite, l’ètnia es queda agitada i es perd. Per exemple: el govern obre -sense preguntar- una ruta enmig del “espai” de l’ètnia, aquesta ruta és com una ferida oberta a l’ànima de l’indígena. Afecta la identitat de l’ètnia. Si és possible, l’ètnia recupera l’equilibri, és a dir, incorpora el fet nou dins del seu mite, donant-li així el seu lloc “previst”. Si això no fos possible, l’ètnia fuig, es perd i mor com a tal. Només viuran uns individus aïllats, sense memòria, perduts.Quan hi ha en el cos humà una ferida oberta, la vida reacciona i posa en acció forces que protegeixen el cos contra la invasió i contra el perill de mort. La defensa contra l’invasor deixa marques i cicatrius a la pell.Així el mite dels indígenes està ple de cicatrius, provocades per les ferides dels fets i per l’acció defensiva de l’ètnia. Per exemple, gairebé tots els mites parlen de la invasió dels espanyols i portuguesos a Amèrica. Aquest fet va afectar molt a la vida dels indígenes i un gran nombre d’ells va desaparèixer. Altres, per no perdre’s i per poder recuperar la seva identitat perduda, van lligar aquest fet nou als seus orígens antics i ho van incorporar dins del seu mite. O sigui, la força “centrifugal” del fet va ser absorbida i neutralitzada per la força “centripetal” de la consciència de l’ètnia, expressada en el mite. El mite, per la seva naturalesa, és una força “conservadora”, conserva la vida i la protegeix.

Ús del Mite en la vida 

El mite és sempre rellegit i modificat a la llum dels nous fets que així van sent incorporats dins de la consciència i de la vida d’una ètnia. El mite, en la manera que és comptat i usat avui, és l’expressió de la consciència que ells tenen de si mateixos.L’ús i la recitació del mite es realitza amb un cerimonial propi, en èpoques i situacions determinades, lligades a festes i esdeveniments específics. Segons la festa, l’esdeveniment o la situació, es recita aquesta o aquella part del mite. La recitació no la fa qualsevol, sinó només aquell que exerceix aquesta funció en l’ètnia. Qui recita el mite, fa presents les històries passades. Mitjançant la recitació del mite, l’ètnia, es lliga o es relliga (re-ligió), cada vegada de nou, al seu origen permanent, d’on rep la força per poder viure i reviure. El mite és com un vell bagul, d’on l’amo de casa treu coses velles i noves, segons les necessitats de la vida de l’ètnia, perquè serveixin de llum i d’orientació en la solució dels problemes de la vida. El mite mor amb l’ètnia i amb ella reneix. És el seu termòmetre.

El Mite com a clau de lectura de la vida 

El mite és com el catalitzador de la vida de l’ètnia. Per l’indígena el mite és la clau amb la que llegeix i interpreta tot el que existeix i passa a la vida. És com l’enciclopèdia de l’ètnia. En ella hi ha de tot. És la tradició, la seva norma de vida, la seva llei, la seva medicina, el seu passat, el seu present i el seu futur. Tot el que és important per a la vida de l’ètnia, es troba en el mite.NOMÉS UNA REFLEXIÓ: NO ENS CALDRIA APRENDRE ALGUNA COSA DE TOT AIXÒ EN ELS MOMENTS ACTUALS EN QUE EL NOSTRE PAÍS CADA DIA QUEDA MÉS DESARRELAT, MÉS A L’AIRE?….

Tags: Desmitificar, Mites

La popular bloguera Yoani Sánchez va arrasar en els premis The Bobs 2008, que atorga la televisió alemanya Deutsche Welle, en emportar-se el guardó al millor weblog internacional i també al de el de Reporteros Sin Fronteras, que es decideix per votació, segons ha explicat l’agència EFE.
Aquesta és la notícia. Però és una notícia que a mi m’ ha alegrat. Aquest blog el tinc entre els favorits i el segueixo quasi cada dia que escriu. El que ja no puc seguir (i tampoc m’interessa massa, la veritat) són els comentaris que cada dia reb. Hi han dies que té més de 3000 comentaris. Us heu adonat del que significa això?
Yoani Sánchez no ha pogut assistir a la cerimònia berlinesa per no tenir permís per a sortir del país , però ha expressat la seva satisfacció pel premi en declaracions a la plana web en espanyol de la Deutsche Welle (www.dw-world.de/spanish).
Sánchez considera el premi com un impuls als cubans par a emprar aquest sistema de comunicació i ha qualificat Generación Y como una espècie de “exorcismo personal para sacar fuera algunos demonios”.
“Decidí abrir una bitácora para contar todo eso que nos pasa a los cubanos y que no aparece mencionado en los medios oficiales”, va explicar Sánchez, qui considera que gràcies a aquests mitjants s’ha “abierto una ventana para que a través de ella podamos salir al mundo”.
Personalment crec que una de les coses més bones que té Internet és que les opinions personals més diverses i més distants entre si es poden escriure amb total llibertat i, també amb total llibertat, es poden rebatre.
Això és la democràcia i això ajudarà a fer indefectiblement les persones més lliures.
Per molts anys Yoani!

Tags: Alguns blogs interessants..., Yoani Sánchez

 
Aquests dies passats l’asseguradora que tenim contractada a l’empresa feia revisions mèdiques a tot el personal que volgués. Tots hi anàvem passant i, qui més qui menys, feia el seu comentari en sortir als companys: a mi m’han trobat colesterol; a mi m’han dit que no hi sentia gaire d’una orella; a mi que hauria de deixar de fumar i fer una mica d’esport…

Em va fer gràcia i a la vegada em va fer pensar el comentari que va fer un dels usuaris del centre que va en cadira de rodes i té una disminució física molt notable i una disminució mental lleu. En sortir de la revisió, algú li pregunta: què tal t’han trobat? i ell que respón: “m’han trobat perfecte”.

Em va fer pensar una colla de dies la resposta d’aquest noi i avui us vull fer partícips d’aquestes reflexions:
-l’autoestima no té res a veure amb les limitacions i les mancances personals. De fet, tots tenim limitacions i mancances en més o menys grau. 
-l’autoestima puja o baixa segons sapiguem superar, o no, les diverses situacions de limitació que la vida ens va regalant.
-les persones depenem molt de la confiança que tenim en nosaltres mateixos i en els altres.

La resposta d’aquest noi em fa pensar que, amb totes les seves moltes limitacions físiques i psíquiques (més que la immensa majoria de la gent), té una autoestima molt elevada. La majoria de nosaltres hauríem d’aprendre aquesta lliçó: hauríem de ser més comprensius amb nosaltres mateixos i no deixar que les limitacions i mancances personals ens superin i mutilin del tot la nostra vida.

Tags: Autoestima, DISCAPACITAT

 
Ja sabeu que treballo en un taller de discapacitats psíquics. Entre les moltes coses bones que fem i la molta bona feina que es fa al centre és la dels tallers.Treballem molt: Envasem ferreteria, fem cortines i persianes, fabriquem alvèolsper a fruita, planters d’oliveres, etc  Entreu a la web del taller i veureu tot el que fem http://www.acudam.com/
Però no tot és treballar. Els nois i noies fan esport, fan tallers de diverses coses, fan cursets i mirem que hi hagi un bon equilibri educacional. Algun dia ja us explicaré més extensament tot el que fem.
Avui us voldria regalar tota una sèrie de frases que els nois i noies han aportat al taller  d’ “EDUCACIÓ EN ELS VALORS”.

“Jo trobo la felicitat amb els companys”.
“Em fa feliç poder anar a Llavorsí, a Port Aventura… amb la meva germana, cunyat i nebot”.
“La felicitat es troba ajudant els demés”.
“Sóc feliç amb la música, gaudeixo cantant i escoltant-la”.
“Yo soy feliz compartiendo el tiempo con mi madre y con José”.
“Sóc feliç quan puc ajudar a la meva mare”.”Estic feliç quan guanya el Barça”.
“Sóc feliç quan puc estar a casa amb la mare”.”Em fa feliç jugar a bitlles i venint a treballar”.
“La felicitat la puc trobar en moltes coses: anant de vacances, estant amb la família, al cinema, etc. Uns dies ho seré més i altres menys però sempre intento ser feliç”.
“La felicidad la tengo cuando estoy con mi familia, trabajando en los viveros, cuando cocino y cuando voya las fiestas de mi pueblo en Navarra”.
“Sóc feliç estimant els meus pares i quan la meva germana i cunyat em fan un regal”.

Potser n’hauríem d’aprendre tots d’aquestes aportacions. I que penséssim una mica si els valors que la nostra societat ens ofereix van cap aquesta direcció.  

Tags: DISCAPACITAT, Valors

La meva estimada amiga veneçolana deu tenir avui un gust agredolç a la boca.Chávez ha tornat a guanyar als comicis a les governacions regionals de Veneçuela però ha perdut en tres dels estats més importants i ha perdut l’alcaldia de Caracas.
La meva estimada amiga veneçolana, amb la que he parlat moltes hores de tot “l’humà i diví”, no suporta Chávez. Ha estat ella qui m’ha anat explicant algunes coses del que ella un dia va qualificar i dir “un dictador” trampós. És veu que és un especialista en fer trampes.
A mi, sincerament, en principi no em queia tan malament. La veritat és que seguia poc la política veneçolana. Des que tinc aquesta amiga, ho segueixo tot més d’a prop. Sobretot, m’agrada llegir algun dels seus discursos. Trobo que és un bon comunicador. Això no se li pot pas negar. Això sí: un comunicador-humorista. Perquè si hom segueix la lògica de qualsevol discurs seu és com un acudit portat a l’infinit. Tipus Cantinfles: que xerra i xerra i no diu res. I quan diu alguna cosa, generalment són mentides. Té entre cella i cella EEUU. Això és el que el salva. Sempre té una sortida al seu discurs fent un atac a la nació del nort… No dic pas que en moltes coses no tingui pas raó. Però té tants tics de dictador, de militar “xusquero”, d’home fals…que ja no me’l crec de res. Això sí: em fa riure. A vegades ric per no plorar, també és cert.
Encara no he parlat amb la meva estimada amiga veneçolana per poder comentar les coses… Però ja sé que té un regust agredolç a la boca. La conec bé.

Tags: Chávez

El ruc català té moltes virtuts. Li són reconegudes per tothom i diuen que és la raça millor del món. És de més grans proporcions, té un temperament plàcid i enèrgic a la vegada, un pelatge curt i suau degut al clima mediterrani, etc. Tot això està molt bé.

Però també estaria bé que se li reconeguessin els defectes que, com a bon ruc té. Vegem-ne alguns:

-Aguanta molt. Potser massa…
-Calla i calla. Potser ja seria hora que digués alguna cosa, no?…
-És molt passiu. Potser ha arribat el moment de fer alguna cosa…
-Va molt a la seva. Potser si cada un estira pel seu compte no arribarem enlloc…
-Ha servit per animal de càrrega sempre. Encara ha de seguint sent-ho?

Encara en podríem trobar més de defectes. Però ho deixaré per un altre dia. De moment, caldria pensar si podem modificar-ne algun d’aquests.

Tags: Ruc català

Acabo d’arribar d’un curs que ens ha donat al Sant Crist de Balaguer, l’ Albert Fonts -psicòleg- sobre formació del voluntariat.

Érem uns 80 voluntaris i professionals de Càritas de tres diòcesis: La Seu d’ Urgell, Solsona i LLeida.Hi hauria moltes coses per comentar i considero que ha estat molt ric. Voldría regalar-vos algunes idees que, en definitiva, són el pòsit que m’ha quedat, com en una bóta de bon vi.

-“Estima’t, estima i no et caldrà ser egoista”.

-“La societat actual és poc amorosa i ens ha fet creure que, com més tinguis i t’aïllis, millor estaràs i ens ha portat a desconfiar dels altres; a voler gaudir sense compartir; a tenir por i a no fiar-nos dels qui ens envolten… quan, de fet, tots som semblants, tots necessitem dels altres i tots tenim ganes de viure amb goig i ser feliços!.

-“Ens hem de concedir temps, energia i relacions personals profitoses per poder carregar piles. Temps per poder ser conscients de com ens afecta el dolor i el treball en favor dels altres. Energia per no defallir, ja sigui bona alimentació, descans, lectura, formació, etc. I finalment, relacions personals en les que sigui jo erl qui rep l’ajuda i l’atenció. Persones amb qui pugui parlar de mi, del que em passa i del que sento sense haver de fingir o dissimular, i si cal amb un professional que m’ajudi a posar nom al que sento i visc. En poques paraules, com més et coneguis i et valoris, més podràs ajudar els altres”.

Ser voluntari( sigui del que sigui), necessita uns requisits per a fer-ho bé. Per a no deformar la idea matriu del voluntari. Aquest tipus de formació és essencial per ajudar-nos a tots.

Gràcies, Eduard!

Tags: CÀRITAS, PSICOLOGIA, Voluntariat

Acabo de llegir un article de Sala i Martín, en aquest mateix diari, titulat “Avergonyit”. Si li hagués de posar nota, li posaria un 10 rodó.

El trobo perfecte. Perfecte perquè rebat, un a un, tots els punts de l’acusació pública que ens feia un diari no fa massa dies. El que s’havia d’haver fet des del Govern -si s’havia de fer alguna cosa- era el que ha fet el professor: defensar-se amb arguments. Opinió tothom en pot tenir. Raó, només en tenen els que tenen arguments vàlids. Jo puc opinar sobre química o meteorologia i dir tants disbarats com vulgui. Com que no en sé un borrall d’aquests temes, puc dir mil tonteries, dir que és la meva opinió i quedar tan ample. Però si algú que en sap em fa explicar aquesta opinió, faré el ridícul.

Per tant, considero que, amb tants arguments com tenim, no els hem fet servir. No hem sabut defensar-nos. La Generalitat tenia prou gent preparada per a posar les coses al seu lloc. Aquest article s’hauria d’enviar al diari. Professors, tècnics, especialistes en mil matèries haurien de parlar més i millor. Sala i Martín serà discutible en moltes coses (segur que en les jaquetes de colors ho és….) però no ho serà en el fet de que parla “clar i català”. A Sala i Martín se l’entén. Sap divulgar. I, a més d’opinió, té raons.

I, el que és més important: TË RAÓ. Ara només cal que, persones com ell ho facin saber. A diaris, a revistes. On sigui. S’ha de fer saber que la veritat no és aquella que la COPE, EL Mundo, The Economist, Ciutadans, etc volen imposar. La veritat és una altra ben diferent. La veritat és la que exposa en Sala i Martín.

Tags: ECONOMIA

Qui ens ho havia de dir que en un poblet tan tranquil, tan turístic i tant bonic com CAUTERETS hi enxampessin Txeroki!El meu record de Cauterets es remunta als anys 70 quan treballava els estius, com un estudiant qualsevol, de guia turístic. Un dia per setmana, -invariablement- fèiem la ruta Vielha-Cauterets. Us he de confessar que aquests indrets del Pirineu francès són dels més bonics que jo conec. És clar que tampoc no el conec massa…Us recomano anar-hi, si no el coneixeu. Queda just al darrere d’Ordesa, al Pirineu aragonès.Cauterets és un poblet amb fonts termals. Els francesos són molt donats a “prendre les aigues” i en tota aquest zona del Pirineu hi han molt llocs termals. És un lloc petit, tranquil, silenciós. Des de Cauterets s’arriva al llac de Gaube, passant pel Pont d’ Espanya. Molt a prop d’aquí hi ha el circ de Gavarnie, un altre lloc que s’ha de visitar. Només s’hi arriba a peu o amb rucs i cavalls que van fent el camí vora un petit riuet com un rosari interminable. Llocs preciosos. Llocs impressionants.Què hi feia aquí Txeroki? Es diu que ETA està molt debilitada. Es diu que els dirigents han de moure’s d’un lloc a l’altre per tal que no els puguin seguir la pista tan fàcilment. Es diu que cada dia estan cometent més errors i és més fàcil seguir-los.Es diu…. es diu….Es diuen moltes coses d’ETA. Però el cert és que fa 50 anys que existeix i que cap govern no ha pogut vèncer-la i aniquilar-la. No han pogut o no han volgut. Perquè la meva humil opinió és que no s’ha volgut negociar prou per solucionar el tema. Alguns han posat tants pals a la roda com han pogut. No s’ha creat un clima adequat per poder negociar. No s’ha col.laborat prou des dels diferents partits per arribar a una negociació justa….Alguns segueixen dient -i sembla que no es cansen- que la única solució és policial. Rucs!!! Més que rucs!!! Que no ho heu vist que aquest solució ha fracassat durant 40 anys? En posen a la presó tres i en surten cinc més… La solució ha de ser política: negociar, negociar i negociar.

Tags: Eta, POLÍTICA

Vull dir que està molt mal acabat. Molt mal girbat. Que encara li falta molt per ser rodó del tot (si és que ho pugui ser mai….).
Vull dir que  quan hom llegeix el diari li cau l’ànima als peus. Tot són males notícies.Ja sabem que el món -la societat- ha d’evolucionar i que, de fet, evoluciona. Que cada dia som millors. Però no ho sembla. Segurament que si comparéssim el món actual amb l’ Edat Mitjana veuríem que hem evolucionat cap a millor en quasi tots els aspectes. Però no ens ho sembla. No ens ho creiem. No ens ho fan saber.
Seria possible que els diaris publiquessin alguna notícia bona de tant en tant? La majoria són dolentes. O molt dolentes. Semblen triades. Bé: són triades. I ben triades. Trien les males notícies, no hi ha cap mena de dubte. M’agradaria saber amb quins criteris els diaris publiquen les notícies. Seria ben interessant que ens ho expliquessin.
És clar que llavors els diaris no vendrien. Una bona notícia no ven. No crida l’atenció. Caldria que, obligatòriament, tots els diaris publiquessin una plana amb notícies de bona gent, de bones causes, de fets positius, de coses bones…En els mals temps que vivim i que se’ns apropen és totalment necessari. 

Tags: Evolució, FILOSOFIA, Informació

Treballo a ACUDAM, que és un centre per a discapacitats psíquics de Mollerussa. Entre els nois i noies que hi ha al centre, una bona colla  fan servir cadires de rodes.Hi treballen  persones de tota la comarca i els anem a buscar i tornar cada dia a casa seva amb furgonetes del mateix centre.Fa poc temps que hem comprat un autobús adaptat amb rampa per tal de poder-los portar millor.Doncs bé: resulta que l’Ajuntament ens ha reservat un lloc davant del taller, com és de dret. Hi tenim el seu corresponent rètol que ho indica. Així i tot, pràcticament cada dia aparquen cotxes al lloc del bus.Tota aquesta introducció em serveix per reflexionar sobre la manca de sensibilitat que hi ha encara per les necessitats de tot tipus -sobretot motrius- del discapacitat. Encara hi ha barreres arquitectòniques insalvables a molts llocs públics en la majoria de ciutats. I, sobretot, caldria que fóssim una mica més sensibles en el fet de no fer servir les places d’aparcament que ells tenen reservades. Per nosaltres no significa res. Però per a ells sí que significa. I molt!!!L’amic Josep Rof, que em visita sovint aquí, suposo que podria opinar força sobre aquest tema i m’agradaria que ho fes. Amic Josep, ho faràs?

Tags: Acudam, DISCAPACITAT

Segurament que aquest nom no us sonarà de res a la majoria. No és estrany. Però avui us el vull presentar.Tomás Cacheiro era un artista uruguaià. Professor de dibuix i d’ història de l’ art. I els darrers anys de la seva vida, també ceramista. Va dedicar-se plenament a la ceràmica quan la dictadura li va prohibir fer de professor i el va fer fora del Liceu on educava.
I dic bé: EDUCAVA. No només ensenyava dibuix i donava classes d’art. Era un home que educava en tots els sentits de la paraula. Les seves classes estaven sempre plenes d’alumnes. Mai passava llista, però a les seves classes no hi faltava ningú. A vegades hi anaven alumnes d’altres classes pel pur plaer del gaudi. Per fruir amb les seves explicacions.Les seves paraules sempre estaven plenes d’ironia i d’humor. Humor del fi i ironia de la fina. Parlava baixet, amb grans pauses. Com si pensés el que anava a dir. Però una vegada engegava, no parava. Era un home de gran intel·ligència i gran agudesa mental. Un analista de la realitat d’aquells tan fins.
Jo vaig tenir el plaer de conèixer-lo i tractar-lo quan ja no donava classes i només es dedicava a la ceràmica. Se’n va anar a viure vora el riu Cebollatí. Tant a prop del riu, que quan creixia havia de deixar corrent i de pressa casa seva. Moltes vegades se li havia inundat el taller. Va començar investigant amb el mateix fang que recollia del riu i fent escultures amb arrels i troncs que recollia a vora l’aigua. Allà, vora el riu i sota un arbre fèiem petar la xerrada amb un grup d’amics tot prenent mate i fent “asados” inolvidables…
Ara, un grup de ceramistes uruguaiencs (m’ho ha fet saber la ceramista Rosina Rubio) han decidit fer un estudi reivindicatiu de 5 figures que ells creuen importants en el panorama artístic uruguaienc. Tomàs Cacheiro hi és.I penso que hi és amb tots els honors i amb tot el mèrit.
També allà recobren la memòria històrica. Endavant i manteniu-nos informats.Hem afegit, entre els blogs amics, la plana web d’aquests ceramistes. La trobareu aquí al costat.

Tags: Ceràmica, Tomàs Cacheiro

“Dios los cría y ellos se juntan” diuen en castellà. Doncs això: aquesta gent del G20 han vist les orelles al llop i, corrents i de pressa, reunió de pastors (neoliberals). Els altres pastors no compten.El neoliberalisme és la idolatria al déu del mercat. No hem d’oblidar que el neoliberalisme continua sent el capitalisme transnacional portat a l’extrem. El món convertit en un gran mercat al servei del capital fet déu.El neoliberalisme implica allò de que “cadascú que s’espavili”.L’Estat se’n renta les mans de les responsabilitats que li toquen (perquè hauria de ser el responsable de la comunitat). Deixa d’existir la comunitat i comença a prevaler tot el privat. La propietat privada passa a ser privativa i d’aquí passa a ser excloïdora. Deixa pel camí milions de persones pobres. La privatització es la selecció d’una minoria privilegiada que, aquesta sí que mereix viure, i viure bé. El 15% de la humanitat té dret a viure bé; la resta és la resta. La marginació freda de la resta que sobra.Així com el col·lectivisme dictatorial és la degeneració de la col·lectivitat i la negació de la persona, l’individualisme neoliberal és la degeneració de la persona i la negació de la comunitat. L’individualisme egoista degenera la persona que, per definició, hauria de ser relació i complementació amb els altres. (Gonzàlez Faus)I podríem continuar aquesta reflexió. Però em temo que avui a Washington no es tindrà en compte aquesta posició i que la solució serà més del mateix.Quatre retocs, quatre regles que defensin millor el capital …i tot arreglat!,

Tags: Neoliberalisme

 
 Era un moment de descans a la feina i havíem anat a fer un cafè amb uns companys.

 Se m’apropa una dona i em demana si li puc donar algun euro. Fa mala cara. Té algun signe a la cara d’haver rebut cops. És prima  -molt prima- i està arrugada encara que no és una dona vella.Fa anys que no dono diners als passavolants o a la gent que demana a les portes de les esglésies. A vegades els he dit que vinguin a casa i els donaré un entrepà. M’agrada saber què necessiten i per què demanen. Darrerament els acompanyo o els envio a l’ alberg per a transeünts que té Càritas aquí al poble.

Sortim al carrer i tenim una breu conversa. M’explica que ha estat malalta, que l’han maltractada i que ara està sola i que ha intentat suïcidar-se un parell de vegades. Em diu: “El pitjor de tot és la solitud, el rebuig social”. 

Jo penso: És veritat. Emmalaltir, algun dia emmalaltim tots. Mals moments els passem tots. Però no tenir l’afecte de ningú, sentir-se exclòs de la societat, ésser desterrat de l’afecte, qui és capaç d’aguantar-ho?

Això no ho aguanta ni Déu!      

Tags: CÀRITAS, Solitud

Gestionar adequadament una empresa en aquests moments de crisi deu ser força difícil. Però fer-ho en moments d’eufòria econòmica no té cap gràcia ni cap mèrit. 

Se’ns acosten dies complicats en aquest sentit. Ja han començat a sortir els treballadors a protestar als carrrers perquè es queden sense feina. I ja comencen a tancar moltes empreses.

Aquest panorama a mi em fa pensar unes quantes coses:

1. Que moltes empreses no s’han preparat gens ni mica per aquest moment.

2. Que quedar-se sense feina, d’un dia per l’altre, també ha d’ésser molt fotut.

3. Que aprofitar el moment de crisi per fer neteja és immoral.

4. Que sortir al carrer a destrossar mobiliari públic que és de tots i paguem entre tots  també és immoral.

5. Que s’hauria de parlar i dialogar molt més del que es fa actualment.

Ramon Pàmies, blocaire d’aquest diari, em comentava en un correu personal, parlant d’aquest tema en el que ell n’és especialista perquè ha treballat tota la vida de Director de Personal en grans empreses:

“Fa anys que dic, a qui em vulgui escoltar, que la crisi del

capitalisme es una crisi de mal directius, que només busquen diners i poder”.

 Doncs potser sí que té raó…

Tags: Crisi, Feina, Violència

Cada dia es mor molta gent però, com que no la coneixem o ens queda llunyana, no en fem gaire cas.

Però quan ens toca d’a prop la mort, llavors sembla que la nostra actitud canvia i sempre ens fa pensar. A vegades fins i tot ens fa canviar la nostra visió de la vida.

El meu amic ha mort aquesta matinada de càncer. I us vull compartir unes paraules que un dia em deia en veu baixa -quasi inaudible- , després de molts dies de malaltia i de dolor. Em sembla que les havia escrit algú altre, però ell se les havia fet seves:

“Si tens càncer poden passar dues coses i les dues són bones: si et guanya, t’allibera del cos que cada cop es torna més molest (tinc gana, tinc fred, tinc son, tinc ganes o desgana, tinc raó, tinc dubtes)… i si el guanyes, seràs més humil, més agraït…. per tant, fàcilment feliç, lliure del gran pes de la culpa, de la responsabilitat i de la vanitat, disposat a viure cada instant profundament, com ha de ser”.Aquestes paraules em van fer pensar una bona estona. I fruit d’elles, va néixer aquest poema que li dedico a ell.

 PARADA I FONDA

Ha arribat el moment

de fer parada i fonda.

Mirar-se de dalt a baix

davant del mirall

per fora.

I mirar-se una bona estona per dins

amb els ulls ben oberts,

sense mentides

i sense enganys.

Cal posar un mirall

darrere l’espatlla

per veure bé què arrosseguem,

quines coses la vida ens ha anat carregant.

Ens caldrà veure què ens sobra

i què ens falta.

I potser caldrà descarregar,

o potser començar a carregar,

ves a saber!

Potser caldrà canviar de jaqueta

-en el bon sentit de la paraula-

i veure si no hem canviat de jaqueta

-en el mal sentit de la paraula.

Tags: Vida i mort

He trobat aquesta perla. No puc resistir-me a difondre-la perquè, tot i que hauria de ser normal, no ho són -lamentablement – actituds com la de la Sra. Abelló. La dignitat només roman en la gent com la Montserrat Abelló? Gràcies, senyora AbellóDissabte passat. Assaig del lliurament dels Premis Nacionals de Cultura. ‘Nacionals’ i de ‘Cultura’ en la mateixa definició, ep! El qui porta el sarau, vés a saber per què, demana si cap dels premiats o dels presents no entén el català. Un, un de tots, diu que no l’entén, i des d’aquell instant l’assaig passa a la llengua del país veí. Tot d’una, emperò, la senyora Abelló, Premi Nacional, alça la mà i diu: ‘Jo no entenc el castellà’. Sorpresa evident. Estem acostumats a no protestar, a callar com si res, com si la nostra dignitat no fóra important, sinó accessòria. Sorprèn, sembla, que algú es comporte, simplement, amb dignitat, sense escarafalls, però també sense deixar-se aixecar la camisa ni assumint el paper de colonitzat sense drets. Potser per això l’assaig continua en espanyol amb la flor i nata de la cultura catalana, com si no hagueren oït la senyora Abelló. Amb un detall afegit: cap dels premiats de la cultura nacional no se suma a la protesta. I malgrat tot, malgrat el silenci i la mala educació evident, aquella dona de cabells blancs i de mirada espurnejant, la senyora Abelló, poetessa, amb la força i la raó que li dóna haver aguantat dècades de misèria i d’opressió torna a dir amb tanta senzillesa com rotunditat: ‘He dit que jo no entenia el castellà’. I, ara sí, ara aconsegueix que els organitzadors tornen a parlar com parlen tots els presents a la sala menys un.  Em lleve el barret, senyora.Vicent PartalMail obert

Tags: Dignitat

El biòleg Edward O. Wilson (*1929), introductor de la paraula biodiversitat, és una autoritat en matèria de l’escalfament global.

Té un llibre fonamental sobre el tema: “La Creación: salvemos la vida en la Tierra” (Kazt Editores 2007). És una crida preocupada a sortir de la crisi que nosaltres mateixos hem creat. En la llarga història de la Terra diu que hi han hagut 5 grans mortaldats i que entre una i altra s’han necessitat milions d’anys per a auto-regenerar-se. Ell  diu que estem començant la sisena extinció massiva amb el mal ús dels recursos actuals.

«la tasa de extinción actual es cien veces mayor que la existente antes que los seres humanos aparecieran sobre la Tierra, y se prevé que se multiplicarán por mil por lo menos en los próximos decenios» (pág. 12).

El causant és l’ésser humà que ha esdevingut una vertadera força geofísica destructora. En aquest context, ell proposa “una aliança per la vida” i convoca a dues de les forces que a ell li semblen més poderoses: la ciència i la religió.

Ciència i religió han de canviar. La ciència, fins avui, no ha respectat l’alteritat dels éssers. S’ha situat a sobre, dominant-los. la religió encara no s’ha alliberat del fonamentalisme en la lectura dels texts sagrats. Mantenint la seva fe pot reconèixer l’evolució de les espècies. Ells aporta la reverència davant de la “grandeur” de l’univers i el respecte a totes les formes de vida. Això faria donar un tomb copernicà a les coses: convertiria el poder en protecció i cura. I aquesta aliança sagrada podrà salvar la vida amenaçada.

Tags: Ciència, RELIGIÓ