Etiqueta arxiu 'Blogs'

25 nov. 2018


PARÈNTESI

Classificat com a Blogs

La primera accepció al diccionari de la paraula PARÈNTESI és la que és un dels signes de puntuació que fem servir quan escrivim. Però també hi ha una accepció que defineix el parèntesi com a «suspensió o interrupció» d’alguna cosa.
Això és el que faré amb aquest blog: un parèntesi. I espero que sigui només una interrupció i no pas una suspensió. De totes maneres, el temps ho dirà. En aquestes darreres setmanes he estat molt atabalat amb altres assumptes (especialment amb la mudança que acabem de fer) i les pròximes seguiran essent també una mica complicades. Per tant, he decidit que el millor era fer un parèntesi. I com que algú m’ha preguntat què passava i el motiu d’aquesta poca activitat al blog, he pensat que hohavia d’explicar i avisar.
Espero tornar a donar senyals de vida en algun moment -que espero que sigui aviat- i gràcies per l’interès que alguns m’heu demostrat…

No hi ha resposta

07 jul. 2017


Parada i fonda

Classificat com a Blogs

Mosaic de ceràmica fet per la ceramista uruguaiana Rosina Rubio

 

L’expressió «Parada i fonda» es fa servir des de molt antic. Una expressió derivada de la forma de viatjar d’altres temps, uns temps en què les coses es feien necessàriament de forma més lenta perquè els mitjans de locomoció eren uns altres i la forma de mesurar el temps també era diferent.

No fa pas massa anys que per fer qualsevol trajecte una mica llarg s’havia de fer una parada al camí per menjar, descansar i, a vegades, per dormir. Actualment una bona colla de viatges es fan en un sol dia i a unes velocitats increïbles; es marxa de casa de bon matí i es torna al vespre per dormir a casa després d’haver fet un munt de quilòmetres.

Aquest blog farà «parada i fonda» durant una temporada. Durant els 9 anys que fa que l’escric, mai havia fet una parada llarga. Ara necessito parar una temporada. No sé fins quan. El temps ho dirà.

Que passeu un bon estiu!

4 respostes

01 jul. 2016


Mudances

Classificat com a Blogs,PSICOLOGIA,Vacances

Estic de mudança i n’estic fins al monyo de tants tràfecs i de tantes caixes. Qualsevol mudança  porta molt enrenou, trasbals infinits i maldecaps de tota mena. Jo sóc més aviat de rutines. En situacions de mudança s’han de lligar mil caps i s’ha de pensar en mil coses. I per uns dies vius envoltat de caixes. Tot plegat fa que sorgeixin molts nervis i es produeixi una sensació claustrofòbica. Sort que ja s’acaba!

No he fet cas a la famosa dita de d’  Ignasi de Loiola, el fundador dels jesuïtes, que de manera molt sàvia deia: “En tiempos de tribulación no hacer mudanzas”. Ja sé que ell no es referia a un canvi de casa i de poble com és el meu cas. No es referia a mudances materials sinó a mudances espirituals i a la manera de comportar-se en qualsevol temps difícil i turbulent. Però tota mudança porta inquietud i nervis.

No sé si calia fer-ho. Una vegada jubilat i havent arribat el moment que tocaria restar tranquil i més aviat quiet, m’he embrancat en una mudança. Me’n torno al poble on vaig néixer. Vol dir que per uns dies hauré de fer vacances del blog perquè prou feina tindré a posar ordre a la nova casa i acostumar-me a un nou ambient, un nou ritme de vida i a un munt del coses diferents. Quan em llevi de bon matí veuré un nou paisatge i tot em semblarà diferent. Hauré d’acostumar-me a fer vida de poble i a trobar un altre ritme de vida. Hauré de trobar aquelles coses que m’ajudin a sentir-me bé amb mi mateix i amb l’entorn. Penso que m’hi sabré acostumar. De totes maneres ja ho veurem… Hauré d’aprendre a veure i viure un entorn nou, a mirar-lo amb mirada nova i aconseguir contemplar aquesta nova vida  per tal de poder viure-la i sentir-la de manera nova i trobar-m’hi bé.

Per tant, no feu cas ni us estranyeu que durant uns dies no escrigui res. Faré un descans i quan estigui situat de nou i en tingui ganes, ja hi tornaré. No sé si seran molt o pocs dies. Ja ho veurem. Ningú m’empeny ni ningú m’obliga a res. Però  prometo tornar a enredar-vos amb els meus escrits a tots aquells que teniu la gentilesa i la infinita paciència de llegir-me.

Que tingueu un bon estiu i fins aviat.

2 respostes

10 gen. 2015


Què escric avui?

Classificat com a A PEU,Blogs

Aquest any 2015 que acaba de nàixer -tan menut i ja tan pocavergonya- només fa que portar-nos males vibracions i males notícies. L’acabem de començar i ja hem hagut de rebre i comentar aquesta mala notícia de la salvatjada de París  tacada amb sang innocent. Mal començament i massa males notícies per un any acabat d’estrenar…

Aquí a casa nostra els polítics que s’haurien d’entendre tampoc s’acaben d’entendre. Amb alguns ja no cal comptar-hi perquè ja hem vist que des de sempre només saben fer el titella (i és que són titelles de veritat perquè els seus fils els mouen des de Madrid)  Els que de veritat compten no s’entenen i jo no sé si només és per fer el paperot, per fer veure qui els té més grossos i marcar una mica de paquet, o si realment tota aquesta mena de  comèdia és de veritat i si és només un sainet o si a fi de comptes tot acaba en drama. Esperem que sigui simplement una espècie de novel·la de suspens d’aquelles que justament són bones perquè creen expectació i angoixa, però que al final es lliguen caps, es descobreix l’assassí i tothom queda content. Està bé crear una mica d’intriga, però els nostres polítics potser es passen una mica. I em refereixo als polítics que de veritat sembla que creuen en això que tanta gent somiem, que veiem que es pot aconseguir i que se’n diu independència. No sóc d’aquells que es pensen que arribarà demà mateix i que servirà per lligar els gossos amb llonganisses; sinó que més aviat sóc dels que creuen que simplement som a l’inici d’un camí llarg i feixuc però que, justament per això donarà els seus fruits, i podrem viure millor tots plegats. Però penso que hem iniciat un camí que ens cal fer junts i ben decidits. és el moment de fer pinya i és el moment que es farà cert allò de que “la unió fa la força”. Ja vindran prou obstacles de fora com per posar-nos pals a la rodat nosaltres mateixos.

Per això, a l’hora de posar-me a escriure l’apunt d’avui, he hagut de pensar una mica què calia escriure o comentar. Podia parlar altre cop de política o de males notícies… Els que teniu la paciència de llegir-me,  ja veieu que parlo una mica de tot i generalment sempre miro de comentar alguna cosa de les que passen, a vegades simplement com a reflexió en veu alta d’allò que jo penso. Fora dels blogs especialitzats en algun tema concret (alguns d’ells molt ben escrits i seriosos), veig que n’hi ha una bona majoria que són més superficials –aquest és un d’ells- i que serveixen més per desfogar les manies, lesneures o les fòbies que cadascú té, que no pas per una altra cosa. I he arribat a la conclusió que no em cal escriure més sobre males notícies perquè els diaris ja en van prou plens…

Per això he pensat, a l’hora de triar el tema d’avui, que tornaria a reflexionar en veu alta sobre el que vull que sigui el meu blog i, ja que comencem un nou any, si cal continuar-lo o no. Alguna vegada m’han dit com m’ho faig per escriure tant i tant sovint i la resposta és que de temes sempre n’hi ha i que la principal dificultat, en definitiva, és més aviat la de triar. Normalment tinc un munt de temes actuals o guardats en una carpeta. A vegades es fan vells i ja no serveixen. Els llanço a la paperera i tal dia farà un any.. Però a vegades em serveixen com a punt de reflexió per un tema actual o intemporal. Perquè tenim la sort de que hi han temes que no es fan mai vells. Ja els filòsofs grecs hi pensaven; hi van seguir pensant a l’Edat Mitja i seguim pensant-hi i parlant-ne ara. Perquè jo considero que un blog com el meu ha de ser això: un lloc on parlar dels temes que es parlen en família, amb un amic o amb qualsevol desconegut. Un blog serveix per compartir opinions i perquè tothom hi pugui dir la seva, si li ve de gust.

I potser repetiré el que ja he dit alguna altra vegada; però a mi el blog em serveix per fer una parada de tant en tant, asseure’m a pensar una mica i fer l’intent –no sempre reeixit- d’expressar allò que penso. Un blog ajuda a observar, a garbellar, a aprendre, a escriure, a dubtar i una cosa que jo valoro molt: a rebre opinions semblants o diverses -cada cop menys, per cert- dels pocs o molts lectors que hom té. De tant en tant rebo una grata sorpresa en forma de comentari o de correu d’alguna persona que no coneixes de res i que diu que et llegeix i t’anima a seguir. Aquesta serà la il·lusió que intentaré mantenir durant aquest any que comença i enviar una gran abraçada als amics que em segueixen.

I també des d’aquest lloc tan humil goso demanar-li al nou any que, si us plau, procuri acabar una mica millor del que ha començat!

No hi ha resposta

08 oct. 2013


Presentar un llibre

Classificat com a Blogs,LITERATURA

4-10-2013: Mollerussa. Centre Cultural. Presentació del llibre de Jaume Pubill Gamisans, "A peu. Caminant a poc a poc s'observa millor la vida"Suposo que als escriptors que han escrit i presentat molts llibres ja no els deu fer tanta il·lusió com me’n va fer a mi el divendres passat, quan em van presentar el meu primer –i únic- llibre “A PEU” al centre Cultural de Mollerussa. Com que us prometia que us en faria una petita crònica, aquí va.

Primerament vaig voler dir unes paraules d’agraïment a les prop de 100 persones que van assistir a l’acte i vaig voler fer una mica d’explicació de com havia nascut el llibre i de les motivacions que m’havien portat a començar el meu blog, convertit ara en llibre. Després vaig presentar el presentador i vaig voler agrair-li públicament la seva bona disposició des del primer moment.

El presentador del llibre va ser un vell conegut meu i de molts dels assistents -Mn. Ignasi Montraveta- i seguidor del meu blog. Per aquests dos motius vaig poder-li demanar que em fes aquest favor: perquè tenia la confiança necessària per poder-li demanar i perquè sabia que ja havia llegit molts dels meus posts escrits durant els primers quatre anys de blog. Per tant, ja tenia feina avançada i ara, no va fer més que llegir-se durant tres setmanes la tria que ha sortit publicada en forma de llibre  per poder-ne fer una mica de ressenya. Per a mi va estar molt encertat i crec que va saber resumir plenament els principals aspectes que toco al llibre.

Ho devia fer tan bé, que es van esgotar tots els exemplars que vaig posar a la venda. Vaig quedar molt curt i vaig haver de fer llista, per tal de demanar-ne més i anar-los entregant a tots els que en van demanar. Espero tenir-los en un termini de 10 o 12 dies i poder-los anar fent arribar als seus destinataris. Si hi ha algun interessat de fora de Mollerussa que el vulgui, pot entrat al web de l’ Editorial EL TOLL on trobarà la forma de demanar-lo i li enviaran a casa.

I, per acabar, voldria fer unes reflexions que em semblen interessants en un moment com aquest. El fet d’escriure un llibre quasi sempre és conseqüència directa d’haver-ne llegit molts abans, cosa que no garanteix que el resultat sigui bo. Però és difícil escriure sense anteriorment haver llegit. Per això considero importantíssim que els infants comencin a llegir ja de ben jovenets i que no parin de llegir durant la resta de la seva vida. Per això jo vaig voler agrair públicament al meu primer mestre, el Sr. Josep Reynal, que m’inoculés aquest bon virus de la lectura.

A mi m’agrada escriure de forma senzilla. Com més senzill millor. Al blog vaig triar deliberadament aquesta manera de dir les coses, de forma espontània i sense fer  massa correccions, perquè trobo que es la forma de fer un blog viu i lleuger. Potser fins i tot, alguna vegada he pecat de massa lleugeresa… Però és la forma que he triat i en la que m’hi sento millor. Es una forma de deixar-me anar i sentir-me lliure expressant les pròpies reflexions i opinions (potser no sempre prou matisades), tot i sabent que no seran compartides per molts. Però tampoc m’importa massa i penso que, a fi de comptes, tothom és lliure de llegir-me o no i que podem respectar-nos sense haver necessàriament de pensar igual.

Escriure el blog m’ha fet perdre moltes hores però m’ha enriquit molt en tots sentits. Per tant, no me’n penedeixo gens ni mica i, de moment, penso anar-lo seguint. Reconec que, a l’hora de fer-ne un llibre, potser havia d’haver corregit una mica més, però no vaig tenir ni humor ni ganes i vaig preferir deixar-ho pràcticament tot com estava. Ja em perdonareu si hi trobeu massa errors.

I, per acabar, només dir-vos que el llegiu i que tant de bo us agradi. I, si fos possible, que em féssiu arribar els vostres comentaris i la vostra crítica, com més sincera millor. Gràcies a tots.

3 respostes

03 oct. 2013


Presentació del llibre “A PEU”

Classificat com a Blogs,LITERATURA

1-PORTADA2-Contraportada

Aquesta és la portada i la contraportada del llibre que l’ Editorial “EL TOLL” d’Ontinyent (La Vall d’Albaida, País Valencià) m’acaba d’editar i que demà presentarem al CENTRE CULTURAL de MOLLERUSSA a les 9 del vespre.

Els que aneu seguint el blog potser ja ho haureu llegit perquè ja fa dies que vaig penjar, dins del meu blog, una plana dedicada al llibre on explico una mica de què va. Per tant, si us interessa, podeu llegir-ho clicant aquí.

Vull fer notar que, des que l’editorial es va posar en contacte amb mi,  fins ara que el presento ha passat exactament un any. Tota una llarga gestació, que sembla haver arribat a bon terme i ja ho veieu: ja tenim la criatura aquí i sembla que ben eixerida, ben maca i robusta. Ha sortir un totxo de més de 400 pàgines!. Ara només falta que us agradi…

La presentació vaig demanar si la volia fer un vell amic i confés fidel seguidor del blog: MN. IGNASI MONTRAVETA. No vaig haver d’insistir gens perquè de seguida em va dir que sí de forma ben generosa i vaig adonar-me que s’ho agafava amb molt interès. Per tant, segur que ho farà molt bé i valdrà la pena escoltar-lo. Moltes gràcies Mn. Ignasi!.

I, per acabar, només dir-vos que hi esteu tots convidats, tot i sabent que alguns de vosaltres sou de molt lluny i no podreu pas venir. Però us ho havia de fer saber… I també us prometo fer-ne una petita crònica per explicar-vos com ha anat.

Si algú vol adquirir algun exemplar del llibre el pot demanar directament a l’EDITORIAL EL TOLL  i us el serviran directament.

4 respostes

04 ag. 2013


Cadena de blogs per la independència

Classificat com a Blogs,Independència

Amb la Marxa cap a la Independència i la manifestació del passat Onze de Setembre, els catalans vam evidenciar l’existència d’una majoria social favorable a la independència i vam empènyer la classe política a fer les passes necessàries per a la consecució d’un Estat independent.

Aquest 11 de Setembre, cal convertir la Diada en l’avantsala de la independència. El món ha de tornar a mirar cap a Catalunya per a que vegi quina és la voluntat majoritària i democràtica del poble català i, alhora, reforçar el procés que ha de permetre als catalans d’assolir la llibertat no més tard del 2014.  Ara és l’hora de la Via Catalana. Enllaçats, units, resseguint el país amb una cadena humana per tal de convertir en realitat l’anhel majoritari dels catalans, esdevenir un nou Estat d’Europa.

Per garantir que tothom tindrà el seu lloc a la història, muntarem un dispositiu fotogràfic aeri i terrestre perquè quedi constància de cada català i catalana que ha contribuït al llarg del recorregut a fer possible la Via Catalana.

Hi ha antecedents de cadenes humanes. El 23 d’agost del 1989, els ciutadans d’Estònia, Letònia i Lituània van fer la Via Bàltica enllaçant amb una cadena humana les seves tres capitals per a reivindicar les seves ànsies de llibertat. A la primavera següent ja eren països independents gràcies a la gran mobilització i a la repercussió internacional aconseguida.

Continuant, doncs, amb noves iniciatives que estan fent visible la voluntat d’un ampli sector de catalans d’assolir la independència del nostre país, n’ha sorgit una altra ben interessant: LA CADENA DE BLOGS PER LA INDEPENDÈNCIA. Emulant la cadena humana que enllaçarà Catalunya de nord a sud, també està en marxa una cadena, en aquest cas de blogs, que al llarg de la setmana de l’Onze de Setembre, i seguint un ordre establert, publicaran apunts sobre qualsevol aspecte que ens belluga i ens motiva per forma part d’aquesta cadena, ja sigui amb imatges, textos, poemes, pensaments, humor…

Així, el meu blog A PEU -que és el número 168 de la cadena- s’ha volgut afegir a aquesta iniciativa i quedarà enllaçat amb LO ROGLE, que és el blog número 167 de la cadena i amb el 169, que és el blog de l’ Albert AMB CRITERI PROPI

Per a més informació i per poder fer un seguiment d’aquesta proposta bloguera  podeu consultar http://cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com

4 respostes

19 abr. 2013


Voleu un llibre per Sant Jordi?

Classificat com a Blogs,Pobresa,SOCIETAT,Voluntariat

con cartones por la calleCada any, quan arriba Sant Jordi, ens arriba una gran inundació, no pas d’aigua sinó de llibres. Llibres nous arreu. Un munt. Una autèntica benedicció si no fos perquè són massa i hom no pot arribar a tots els que voldria llegir. Però està bé que n’hi hagi molts perquè sempre n’hi ha algun que fa el pes i acabes comprant-lo i llegint-lo, cosa que està molt bé, no trobeu?.

Aquest any ja tinc triat –i demanat al propi autor-el llibre que compraré. És d’un amic virtual (no ens coneixem personalment) que té un blog que jo segueixo amb total devoció perquè trobo que val molt la pena. El blog es diu  "CON CARTONES POR LA CALLE" i l’autor és l’ ENRIQUE RICHARD, un voluntari de la Fundació Arrels. Com que el llibre l’ha auto editat ell mateix només es pot adquirir a Arrels Fundació (Riereta, 24), a la llibreria Claret (Roger de Llúria, 5) i a la rambla del Raval per Sant Jordi.

I per què us el recomano amb tant interès, sense ni tan sols haver-lo llegit?. Doncs perquè el llibre no és res més que una compilació de les vivències i les profundes reflexions que l’ Enrique ha anat plasmant al seu blog des de l’any 2007, encara que la seva relació amb les persones que viuen al carrer ja porta 10 anys. Jo l’he anat seguint durant una colla danys i ell sempre explica que la única cosa que pretenen aquests voluntaris és compartir temps, relació, companyia… Escoltant amb respecte, sense prometre res i estant –simplement- al seu costat. Tal com explica en un reportatge que li va fer  Rosa Mari Sanz a El Periódico, cada dimarts des de fa una dècada, Enrique Richard es troba amb Puri González per recórrer carrers de Barcelona i observar aquells a qui pocs miren, persones que han fet d’un banc, una plaça, un caixer o qualsevol racó un lloc on passar la nit i també part del dia. Homes i dones amb una pobresa cronificada que no desitgen gaire cosa més que una mica d’atenció i respecte. O simplement que els deixin tranquils.

Aquest llibre convida a la reflexió i denuncia situacions d’injustícia, alhora que reflecteix la manera de treballar d’un equip de 18 persones que acompanyen desenes de sense sostre. A vegades, fins i tot, fins a la mort.  L’Enrique explica que les persones dormen al ras són una mica més de 800 a tota la ciutat, al marge de les 700 persones instal·lades en assentaments i les 1.300 allotjades en centres i albergs). «Després de set anys de relació amb nosaltres, un dia Juan José va accedir a dormir en una pensió. La primera nit ho va fer a terra, al damunt de les rajoles fredes de l’habitació».

Però encara que l’èxit de la seva feina pugui semblar que una persona aconsegueixi una vida normalitzada, Richard no ho veu necessàriament així. «És molt relatiu. Hi ha qui està bé al carrer i no fa mal a ningú. Encara que sigui difícil d’entendre», explica. I recorda sense amagar la sensació de fracàs Enrique, a qui no hi havia manera de convèncer perquè dormís sota un sostre. «Demà hi aniré, demà hi aniré», deia sempre. Al cap de setmanes, mesos, insistint-hi, va acceptar una habitació. Al cap de tres dies, o potser quatre, va morir. «Era home de carrer. Només volia veure les estrelles quan es llevava…»

Durant aquesta dècada, aquest voluntari confessa que el carrer li ha ensenyat, entre moltes altres coses, que a fora hi ha poques amistats, que els que viuen en la pobresa extrema són desconfiats i menteixen per sobreviure, que la majoria pateix addiccions que vénen d’abans, que una mica de responsabilitat tenen de la seva situació, i que una vegada s’hi troben, el més urgent no és el més important. «Recordo un cop que preocupats per la salut d’un home li vam anar a preguntar pel seu dit. Tenia necrosi. ‘¡Tothom em pregunta pel dit. Ningú pregunta per mi!», ens va dir enfadat. «La urgència per a ell no era el més important. Per això el que intentem és entrar en la persona. Cadascú té un somni», assegura. I no té per què ser un sostre.

Però hi ha casos que no poden esperar gaire i preocupen de manera especial Arrels: el d’aquells en edat laboral amb dures situacions que encara no són cròniques. Aquesta oenagé ha vist com des de l’inici de la crisi, el 2007, s’ha quadruplicat el nombre de persones sense casa ateses de la franja d’entre 20 i 35 anys, i s’ha doblat entre els de 35 i 50. Per això, planegen reforçar el seu equip de voluntaris de carrer, passant dels 18 actuals a un centenar, i aplicar l’estratègia Housing first (vivenda primer), que funciona en altres països i que aposta per allotjar en pisos sense sostre sense condicionar l’accés a la participació de processos socioeducatius.

Una resposta fins a ara

19 gen. 2013


65 anys

Classificat com a Blogs,Jubilació,PSICOLOGIA

Avui faig 65 anys. És d’aquelles coses que sembla que no han d’arribar mai però que un dia arriben. Quan era més jove m’imaginava les persones de 65 anys ja velles. Potser sí que ja ho sóc una mica, però encara no me’n sento pas de vell. Fins i tot crec que pot ser una bon moment per buscar alguna forma de renaixement…

Els 65 anys és l’edat de la jubilació. A mi em queda ja molt a prop i segurament que podré jubilar-me d’aquí a pocs mesos. Però el més important és que em trobo bé i, per tant, celebrar aquests anys no vol dir res més que haver tingut l’oportunitat d’haver viscut moltes experiències, haver pogut veure i viure moltes coses, haver conegut moltes persones excepcionals, haver pogut tenir moltes oportunitats en la vida i haver viscut molts més  bons moments que no pas dolents. Per tant, només em cal donar gràcies a Déu i a tantes i tantes persones que m’han ajudat a caminar per poder arribar al lloc on sóc avui.

I, per acabar, vull desvetllar-vos un petit secret que per a mi ha estat un bon regal d’aniversari: avui he enviat a l’editorial el que serà, si no hi ha res de nou,  el meu primer llibre. Us ho explico per tal de que participeu també una mica de la meva alegria: Resulta que fa una uns mesos el responsable de l’editorial EL TOLL  (Ontinyent-La Vall d’ Albaida) em va enviar un correu electrònic proposant-me editar en llibre una selecció de continguts del meu blog perquè considerava que era interessant. No cal dir que, en un primer moment, va ser una sorpresa l’oferiment i que, després d’aquesta inicial sorpresa, va arribar la il·lusió, sobretot perquè mai m’havia passat pel cap editar les coses que jo he anat escrivint durant aquest més de quatre anys de blogaire.

Durant aquest temps he anat fent una selecció dels apunts que he considerat més interessants i avui mateix els hi he enviat. Ara, tot queda a les seves mans per tal que en facin el que els sembli millor. Si un dia arriba a sortir aquest llibre, d’alguna manera serà el reflex de les mirades diverses que jo he anat fent a alguns punts concrets de la vida durant aquests darrers quatre anys. Un llibre que haurà nascut del blog que vaig iniciar el dia 24 d’ Agost de 2008 i que molt amablement va acollir en aquell moment el diari AVUI i que encara ara el tinc allotjat al diari EL PUNT/AVUI amb aquest mateix títol i allà el trobareu fins que potser un dia em cansi i el plegui.

Un blog que va néixer sense cap mena de pretensió i encara menys la de que un dia pogués convertir-se en llibre. Quan un dia em van escriure la gent del diari AVUI i em van demanar si el podien incloure entre els blogs destacats del diari -perquè, em van dir, que els semblava interessant- ja vaig estar ben content. Només em van demanar una condició: que cada setmana hi escrivís un parell o tres de vegades, cosa que he complert amb escreix i amb molt de gust. Ara potser arribarà en forma de llibre perquè -també una altra agradable sorpresa- l’editorial EL TOLL s’hi ha interessat. D’altra forma no crec que hauria tingut l’atreviment de publicar.

El blog va començar com un simple “divertimento”, un entreteniment que vaig considerar que podia ser profitós per a mi, així com una manera d’ajudar-me a reflexionar sobre mi mateix, sobre les coses que passaven i que em passaven. La vida -la realitat- és tan complexa i polièdrica que, per poder-la copsar i entendre una mica, és convenient aturar-se a mirar-la i, si pot ser, mirar-la de tots els costats possibles. Com més punts de vista tinguem de les coses millor. El blog ha volgut ser això.

Un blog, per tant,  fet de mirades. Les mirades sobre algunes coses de la vida que aquí trobareu, seran les que han fet els meus ulls al llarg de més de quatre anys. Per tant, serà la meva mirada en aquell moment concret en què es van produir els esdeveniments i la manera com jo els vaig mirar en aquell moment. Vindrien a ser com flaixos d’una realitat molt concreta, a vegades ben objectiva i altres segurament que molt subjectiva. Hi han coses que no les veiem, tot i fer segles que són al nostre costat i passar-hi per la vora cada dia, perquè no ens hi hem fixat prou. Hi han coses que no les veiem perquè no les hem descobert i quan les descobrim quedem meravellats i ja no podem deixar de mirar-les mai més. Hi ha mirades que ens marquen profundament. Hi han realitats que les mirem amb displicència i les deixem de mirar de seguida perquè no ens interessen prou o potser perquè no ens interessen gens.

Per tant, ara ens toca a tots seguir endavant: a mi em toca seguir escrivint i a vosaltres us toca seguir llegint-me i, si és possible, comentant-me.

Moltes gràcies a tots els que m’heu felicitat avui: als fidels seguidors del blog i als amics que de tant en tant hi entren també a tafanejar. Gràcies a tots.

14 respostes

16 maig 2012


Liebster Blog Awards

Classificat com a Blogs

 

Fa un parell de dies una amiga em deixa un comentari al meu blog i em diu que passi pel seu blog que hi ha un regal per a mi. Hi passo encuriosit i trobo que es tracta d’un premi molt especial que es diu Liebster Blog Awards. Sincerament he de dir que jo no en coneixia l’existència, però reconec que m’ha fet il·lusió -molta il·lusió- rebre’l. I me n’ha fet per dos motius:

Primerament pel fet de venir de meva amiga Ventafocs, que té el blog INTERESSANT (http://ventafocs-interessant.blogspot.com.es/ ) un blog ple de sensibilitat, poesia i que el llegeixo sempre amb molta complaença.

I un segon motiu és perquè aquests premis els donen els mateixos blogaires a altres blogs que, segons el seu criteri, s’ho mereixen. Funcionen com una cadena i el seu origen és imprecís, tot i que sembla que van començar a Alemanya. Quan un blogaire rep el premi (consistent en un "banner" amb un logo) l’ha d’enganxar al seu blog i llavors n’ha de premiar cinc més. Han de ser, això sí, blogs amb menys de 200 seguidors, i ha de publicar els seus noms i fer un breu comentari dels motius pels quals els ha premiat. Són uns premis humils i anònims que ja han donat la volta al món i que converteixen a qui els rep en premiat i jurat alhora, i suposen un petit reconeixement públic.

Tinc per costum llegir diàriament alguns blogs i en tinc a la llista un munt -tots ells molt interesants. que llegeixo quan puc. El món dels blogaires és un molt molt ric, molt interessant i molt divers. Justament per això sempre s’hi troben sorpreses agradables i sempre hi trobes algun blog que t’enganxa, a vegades sense saber massa per què, però el fet és que t’hi quedes i en fas casa teva amb el permís –o no- de l’amo. Justament aquí hi trobo la gràcia: hi entres quan vols; no cal saludar ni cal acomiadar-se (encara que sempre fa gràcia que et deixin algun comentari….); pots xafardejar tant com vols i pots estar d’acord o no amb el que hi diuen, però trobo que sempre és bo trobar punts de vista diversos que enriqueixen el propi.

He de dir que m’ha costat molt triar-ne només 5 perquè trobo que n’hi han molts que en són mereixedors. Alguns d’ells els hauria premiat però he vist que ja tenien aquest premi i tampoc és qüestió d’acaparar trofeus (això només ho pot fer el Barça!). Però, com que les normes diuen que se n’ha de triar només 5, ho faré esperant que també tots ells els faci il·lusió rebre el premi i segueixin la cadena si els plau fer-ho.

Els meus 5 blogs premiats són els següents:

1. ELNOUBURXETA

2. PAU A LA TERRA

3. IRÒNICAMENT

4. OLGA XIRINACS

5.TONI CASANY

Cada un d’aquest blogs és molt diferent dels altres en contingut, en estil, en maneres d’enfocar els temes. Cada un té la seva personalitat  i tots ells els considero molt interessants i enriquidors. Tots ells m’agraden molt.

Si els premiats voleu seguir la cadena heu de fer el següent:

1. Copiar i enganxar el premi al bloc, i enllaçar al blocaire que t’ho va atorgar.
2. Nominar als teus 5 blocs preferits (han de tenir menys de 200 seguidors) i deixar un comentari en els seus blocs per fer-los saber que van rebre el guardó.
3. Esperar que aquests blocaires passin el guardó a altres 5 blogs.

3 respostes

09 gen. 2012


El món del Quim

Hola em dic Quim.
El dia 7 d’octubre de 2011 vaig fer 16 anys.
Tinc la Síndrome de Down i estudio a l’Institut Manuel de Pedrolo i també vaig dos dies a l’escola Alba. Els dimecres a la tarda vaig a Down Lleida i els dissabtes a l’esplai. També m’agrada nadar, passejar i sortir amb els amics.

Aquesta és la presentació que fa el Quim del seu vídeoblog. Un vídeoblog que només té un parell de mesos de vida però que està tenint un èxit rotund en tots els sentits.

No us explicaré pas com és. S’ha de veure i s’ha d’escoltar. Possiblement passeu del somriure a la llàgrima perquè hi han emocions a flor de pell i una frescor que no es paga amb diners.

Potser alguns ja els coneixeu. Però, pels que no els coneixeu, us recomano vivament que hi entreu. Podreu descobrir-hi un noi molt simpàtic que parla d’una colla de temes des d’una visió determinada i un pare que ha trobat un bon instrument de comunicació a través de breus filmacions en vídeo.

El trobareu a la següent adreça  http://elmondelquim.wordpress.com/

No hi ha resposta

13 oct. 2011


1000 entrades!

Classificat com a Blogs

 

Tal com diu Eduardo Galeano –autor a qui jo admiro molt-

“Uno escribe a partir de una necesidad de comunicación y de comunión con los demás, para denunciar lo que duele y compartir lo que da alegría. Uno escribe contra la propia soledad y la soledad de los otros”.

Hi estic força d’acord  amb aquest text, però no del tot. Jo crec que s’escriu per necessitat. Encara que ningú et llegeixi i encara que sàpigues de cert que ningú llegirà mai allò que escrius. Tots hem començat escrivint poemes en la nostra joventut, amagant-los perquè ens feia vergonya que els demés els llegissin i, possiblement, acabant estripant-los. Però els escrivíem perquè ens sortia de dins; per necessitat.

Escriure ens ajuda a conèixer-nos, ajuda a explicar-nos i ajuda a explicar el que ens envolta. Ajuda a explicar el món i la nostra situació personal en un moment determinat en aquest univers en el que vivim, que ens fa viure i pensar d’una manera determinada.

Escriure, algunes vegades és un diàleg entre nosaltres i el que ens envolta i altres vegades potser és un monòleg amb nosaltres mateixos. És un continu rumiar (com les vaques) tot el que tenim dins l’estómac o dins el cor.

Aquest blog parteix d’aquesta necessitat i a vegades és monòleg, altres diàleg i altres és simplement plagi confessat públicament de coses que han dit altres i que a mi m’han agradat i que vull compartir.

Aquest blog neix de les ganes de dir coses, d’observar la realitat -si pot ser, poc a poc- i dir-hi la meva.  Per això el blog es diu A PEU i té com a subtítol : “Caminant a poc a poc s’observa millor la vida”. I, és clar, moltes vegades també hi ha la necessitat de compartir tot això amb altra gent que pot pensar igual o no. D’aquí la gràcia dels comentaris.

Tant de bo puguem seguir compartint per molts anys!

 

Gràcies a tots.

7 respostes

12 oct. 2011


999 entrades i 888 comentaris

Classificat com a A PEU,Blogs

 

image

Aquesta és la captura de pantalla que he fet avui del tauler del meu blog. Aquestes són, doncs, les curioses dades del meu blog al dia d’avui:

999 Entrades al blog

888 Comentaris

Un munt de temes més o menys ben escrits i un munt d’hores passades al blog.

A PEU vol ser un blog sense pretensions de cap mena. És un blog humil, senzill, obert a qualsevol tema i –per tant- potser una mica superficial. No sóc especialista en cap tema, no sé molt de res i molt poc de moltes coses. Per tant, no hi veniu a buscar gran cosa que no hi trobareu res que valgui massa la pena.

El dia de Sant Bartomeu –o sigui el 24 d’Agost- de 2008 començava e escriure el meu primer post que deia així:

Hola a tothom.

M’agrada anar a peu. No sóc un gran caminador, però m’agrada passejar. Trobo que és la manera de veure i observar millor les coses, les persones, els paisatges. I, entre tant, vas pensant… El bloc voldria que em servís per passejar per la vida, tot observant-la, i fer de tant en tant algun comentari gens pretensiós. Simplement dir el que penso. I si algú vol fer-ne un comentari, serà molt ben vingut.

Vol dir que ja fa tres anys que tinc el blog. Acabava d’arribar del Delta de l’ Ebre on havia passat uns dies de vacances. feia temps que llegia blogs i m’hi havia enganxat una mica. Durant aquells dies em vaig decidir a obrer-ne un, cosa que vaig fer tant aviat com vaig arribar a casa, amb molta il·lusió, amb moltes ganes, però també amb total desconeixement d’aquest mitjà.

I aquí em teniu! Demà, si Déu vol, escriuré el post número 1000. No serà cap post especial ni penso dir res de l’altre món, però sí que m’ha fet gràcia fer-ho notar. Els números rodons sempre tenen alguna cosa d’especial. O potser no en tenen res d’especial, però som nosaltres que els hi donem un significat. Potser és la il·lusió que ens fa…

No me’n penedeixo gens ni mica d’haver-lo començat, ni he sentit –encara- la temptació de deixar-lo. Tot al contrari: hi he passat molts bons moments i crec que m’ha servit de teràpia. Com que no esperava res, tampoc m’he sentit defraudat de res. M’hauria agradat tenir més comentaris per tal de poder debatre opinions i punts de vista. És veritat que algunes vegades n’he tingut algun que no s’ha fet públic perquè m’ha arribat via Mail. Però estic content dels que he rebut i dono les gràcies a tots els que, de forma assídua o ocasional, hi han entrat i segueixen entrant-hi. Alguns sé que em seguiu amb molta fidelitat perquè m’ho heu dit personalment i m’heu animat a continuar, sense entendre de la meva part què és el que hi trobeu exactament per seguir al peu del canó. És igual. A vegades fem les coses sense massa raons i sense motius explícits.

Per tant, seguiré mentre en tingui ganes i vosaltres també seguiu llegint-me mentre en tingueu ganes. Ni jo, ni vosaltres, ens hem de sentir obligats a res.

Moltes gràcies.

4 respostes

12 oct. 2011


El Hornero: treball alegre i humil

Classificat com a Blogs

El “hornero”  (Furnarius) és  un gènere d’aus que es troben a Sud Amèrica i s’anomenen així perquè el seu niu té forma de forn de fang. Es poden trobar al Brasil, Uruguai, Paraguai, Bolívia, Equador, República Dominicana i Argentina (que la té com a au nacional).

Segons el país se la coneix amb diversos noms: hornero, casero, Alonso García, alonsito, joão-de-barro o forneiro i encara amb alguna altra denominació.

El més característic d’aquest ocell és la manera com fa el niu i la gran feina que hi posa, com podreu comprovar si mireu el vídeo que us mostro. L’interès que posa el hornero en l’elaboració del seu meravellós niu exemplifica la profunda virtut de treballar amb alegria i humilitat. Per a la seva construcció, la parella treballa contínuament, des del matí al crepuscle, i utilitza fang, arrels, palletes, fem o crinera de cavall, tenint el seu pic com a única eina. Amb temps favorable i disponibilitat de fang (4 o 6 kg) acaba el seu niu en 6 o 8 dies, en condicions menys favorables trigarà 15. De tant en tant, el hornero fa una parada en la seva feina, i la seva parella es posa al seu costat, aleshores canten i aletegen com si ho volguessin celebrar.

El niu, un cop sec, adquireix gran resistència. L’interior està dividit per mitjà d’un envà en dues zones: una major, on s’instal·larà la càmera de cria, i una anterior, més petita, que és la continuació de l’entrada.

Per què us parlo avui del hornero? Doncs perquè la construcció d’un blog trobo que és -més o menys- com la construcció d’un niu: esforç continuat, feina menuda i senzilla, passar-se moltes estones rumiant, buscant o escrivint i esperant sempre que el resultat sigui bo, cosa que no s’aconsegueix sempre.

Aquest blog s’acosta als 1000 posts i he pensat que una forma de celebrar-ho és recordant tot l’esforç que hi he anat posant, talment la construcció d’un niu d’ hornero que, per cert en tinc un a casa i sempre l’he trobat una obra admirable en tots els sentits.

2 respostes