Etiqueta arxiu 'RELIGIÓ'

17 nov. 2019


SI DÉU VOL

Classificat com a Cinema,RELIGIÓ,Vida i mort

Tarda freda de dissabte. Havent dinat i després d’una curta becaina reparadora i sense cap ganes de sortir enlloc per refredat que duc al damunt, em disposo a veure alguna de les pel·lícules que la majoria d’emissores ens ofereixen en aquesta hora. Tampoc és que sigui gaire exigent en aquest camp i, per tant, només acostumo a buscar alguna cosa per entretenir-me. Quan m’interessa alguna pel·lícula en concret vaig al cine.

La sorpresa d’ahir va ser topar-me amb una senzilla i divertida comèdia italiana a TV3, el protagonista de la qual era un cardiòleg ateu recalcitrant a qui, de cop i volta, se li presenta una situació difícil de digerir per a ell: el seu fill, un estudiant de medicina en qui havia dipositat moltes esperances reuneix tota la família perquè els vol anunciar alguna cosa molt important. Ells, que l’han vist sortir sovint de nit amb un amic, intenten preparar-se anímicament per escoltar una mica anguniosos el que creuen que els dirà: que és gai. I tots queden sorpresos quan, en lloc d’això, els anuncia que vol fer-se capellà. I és aquí quan la cosa comença a posar-se interessant i a donar tombs inesperats fins ben bé a un final una mica inesperat.

La pel·lícula es titula SI DÉU VOL (SE DIO VUOLE) –una comèdia italiana del 2015 i que té com a director Edoardo Falcone- enganxa des del primer moment per tota una bona sèrie de gags còmics que té al principi, tots ells molt ben aconseguits. Però la comèdia, tot i conservar les característiques durant tota l’estona, ens va plantejant de mica en mica altres qüestionaments força seriosos i alhora interessants: els valors típics d’un metge liberal i famós, però molt cregut i força dictatorial amb els que l’envolten; el retrat d’una família burgesa que és un desastre i fa aigües per tots costats; el fet que un sotrac fort en la vida d’una persona pot canviar-la de dalt abaix; la relació que s’estableix entre ell, metge ateu, descregut i menjacapellans i un capellà que es cola sense voler en la seva vida…

La pel·lícula em va agradar i em va fer pensar una bona estona que una bona sotragada en la vida d’una persona generalment va molt bé i acostuma a ser positiva. Ens trobem amb sotragades de moltes menes: de salut, d’amics que ens fallen, de familiars que no ens entenen i a qui nosaltres no entenem, de feina, de cops de sort o de desgàcies inesperats … Una bona sotragada ens acostuma a humanitzar, a fer-nos baixar els fums, a relativitzar certes coses i a donar-ne importància a altres. Les sotragades vitals acostumen a ser sempre doloroses i desconcertants i no sempre sabem treure’n profit. Algunes persones les superen, les accepten com una realitat transformadora i positiva. Fan que la seva vida canviï i fins i tot millori. Però per desgràcia també pot passar el contrari i fer que la persona s’enfonsi del tot i es perdi irremeiablement. La vida és aquesta pretesa ruleta que no sabem on ens porta?

Si per algunes persones la vida està en mans de Déu (fins no fa gaire era comuna l’expressió «fins demà, si Déu vol»), per altres Déu és un concepte estrany, llunyà o alguna cosa que no pot existir de cap manera. Però també és cert que quan ens trobem en la solitud més profunda de nosaltres mateixos normalment sorgeixen les mateixes preguntes tant en els creients com en els no creients perquè la malaltia, la solitud, els desenganys, etc., ens posen tots al mateix nivell i no hi ha diners, ni poder, ni res que ens estalviï certs dolors materials o espirituals i certes experiències vitals. Per això mateix vaig trobar molt interessant la conversa entre el metge i el capellà davant la pera madura que penjava de l’arbre: el capellà deia que la pera no cauria només per la força de la gravetat sinó que cauria quan Déu volgués i a l’hora menys pensada. D’aquesta frase s’extreu el títol de la pel·lícula… Cadascú veurà com entoma aquest SI DÉU VOL. Però sí que he de dir que em va semblar que al metge li serveix per replantejar-se la vida quan veu que la pera cau davant seu, volent Déu o sense voler. 

No hi ha resposta

20 abr. 2019


Notre Drame

Classificat com a RELIGIÓ

——————————————————-

Para Dios vale infinitamente más un niño que todas las catedrales del mundo juntas

La primera noticia personal que recibí del incendio de la Catedral de París fue el WhatsApp de un amigo que decía:

“La Catedral de París en llamas en Semana Santa, ¿será un signo?”

Mi respuesta fue esta: “Cuando los discípulos reclamaron la atención de Jesús sobre la grandeza del templo de Jerusalén El contestó: ‘no quedará piedra sobre piedra’. El verdadero templo de Dios son los seres humanos. Al final no se nos va a preguntar por ningún templo, ninguna catedral, ninguna basílica, solo por los seres humanos: ‘tuve hambre, tuve sed… Mateo 25,31-46. San Pablo dice:  ‘el templo vivo de Dios donde El habita son los seres humanos” . (Ver 1ª Corintios 3,16-17).

La primera cita la recogen tres Evangelistas, signo de su autenticidad. Marcos la narra así en 13,1-2: “Al salir del templo, uno de sus discípulos le dice: “Maestro, mira qué piedras, y qué construcciones”. Jesús le contestó: “¿Ves esas grandiosas construcciones? No quedará piedra sobre piedra que no sea derruida”.

Jesús no vino a enseñarnos a  construir iglesias, ni catedrales, ni basílicas. Vino a enseñarnos a:

  • a amarnos unos a otros,
  • a sentir hambre y sed de justicia,
  • a dar de comer al hambriento,
  • a dar de beber al sediento,
  • a vestir al desnudo,
  • a acoger al forastero (inmigrante),
  • a atender al enfermo,
  • a visitarlo en la cárcel.

Podemos ver los textos en Juan 13,34-35, Mateo 5,6 ó Lucas 6,21 y Mateo 25,31-46.

Hemos visto a la gente llorar mirando las llamas, otros que no podían ni mirar, otros comentando que Notre Dame es el monumento más visitado del mundo con 15 millones de turistas al año.

De esos 15 millones, seguro que no van ni un millón al año, al menos a visitar a los más pobres de Africa, de Suramérica, o de la India, ni mucho menos a quedarse con ellos para acompañarlos, enseñarles a superar el hambre, la sed, el frío, la enfermedad, para que puedan vivir allí un poco más dignamente y no tengan que emigrar exponiéndose a perder la vida por el camino o pasar mil penurias si llegan a destino. Ni a echar una mano a los miles de mujeres africanas que alimentan a sus recién nacidos con huevos de hormiga porque sus pechos no dan leche ni la pueden conseguir, o peor aun los dejan abandonados en cualquier lugar o en el fondo de una letrina porque no tienen absolutamente nada que darles, o les rompen un brazo o una pierna para que den más pena y ponerlos a pedir. Esto no son frases sensacionalistas, son hechos concretos que están sucediendo todos los días.

A la Francia que llora Notre Dame y va a gastar muchos millones en reconstruirla, habría que preguntarle qué está haciendo con el Niger donde con su multinacional Areva extrae uranio para alimentar a sus 59 centrales nucleares, mientras que el Níger tiene un IDH de tan solo 0,354, que refleja un país en extrema pobreza con PIB 360 € por persona y año en 2017, escasamente 1 € al día, situándose así entre los tres países más pobres (empobrecidos) del mundo.

En el mundo desarrollado hemos sustituido a Dios por la religión,  y profanado así el mensaje liberador integral del hombre, que envío al mundo por medio de su Hijo Jesucristo, para que todo ser humano pudiera llegar a vivir dignamente.

Los poderosos de hoy económica y políticamente, que se consideran los amos del mundo, pasan tan indiferentes ante el sufrimiento de los cientos de millones de oprimidos, “que son como locos enamorados de la muerte, que no tienen la honradez de reconocer que matan para robar”, como las materias primas a los países pobres.

A ver si nos comprometemos todos a luchar por un mundo más justo y digno para todos los seres humanos y toda la creación, porque: “Mucha gente pequeña, en lugares pequeños, haciendo cosas pequeñas, pueden cambiar el mundo” (Eduardo Galeano), y así entre todos hacemos de él el mejor templo vivo de Dios para todos los seres humanos, pues “yo he venido para que todos tengan vida y vida en abundancia, dice Jesucristo.


BONA PASQUA A TOTS!


 

No hi ha resposta

06 gen. 2019


CARTA ALS REIS

Classificat com a RELIGIÓ

Tot mirant la cavalcada dels Reis a la tele i veient les cares plenes d’il·lusió dels nens i nenes, recordava les cartes què fèiem als Reis quan érem petits. Bé, recordava les meves cartes, però em sembla que totes s’assemblaven una mica. Totes les cartes dels nens i nenes de tot el món -fossin rics o pobres- pecaven per demanar massa. A les cartes sempre demanàvem coses, algunes de les quals resulta que mai arribaven. Potser érem massa ambiciosos… Els pares ja feien el possible per fer-nos entendre que els Reis no podien fer contents a tots els nens del món, perquè érem molts i no podien arribar a tot arreu. Però nosaltres no ho acabàvem d’entendre perquè pensàvem que per alguna cosa eren Reis Mags i, per tant, podien fer tot el que volguessin.

El cas és que tots els nens i nenes que fan la carta als Reis acostumen a demanar molt més del que seria raonable. Per si de cas hi ha sort… I amb el temps van descobrint que els Reis són els pares, que no són mags i que en la màgia acostuma a haver-hi trampa, encara que no es vegi a simple vista. I és llavors quan els cau el món al damunt. Però, si ho pensem bé, els grans fem el mateix, caiem en el mateix error i podem constatar que ens costa poc demanar. O si no, què és el que fem quan resem els que encara resem de tant en tant? Ens és molt fàcil demanar i no ens recordem gaire d’agrair. Ens costa poc demanar impossibles i ens costa més posar-nos a treballar per fer possibles totes les nostres il·lusions i esperances. És cert que aquella frase que va fer famosa el maig del 68 i que deia: «Siguem realistes. Demanem l’impossible» és una frase molt maca i molt suggerent, però també sabem que per aconseguir els impossibles hem de posar-nos a treballar en coses possibles.

He sentit algú que deia que havia deixat de resar Déu perquè no escoltava mai les seves oracions i que havia arribat a la conclusió de què Déu no era totpoderós i bo perquè, si ho fos, ens escoltaria i faria alguna cosa més per curar les nostres penes i totes les desgràcies que es produeixen al món. Tenim, en general, idees molt equivocades sobre Déui no ens adonem que demanar no hauria de ser res més que prendre consciència de les nostres necessitats, compartir-les amb Déu i comprometre’ns a resoldre-les d’acord amb les nostres possibilitats. I Ell ens pot ajudar perquè sabem que Ell creu en els homes i per això va enviar Jesús. Perquè Jesús tingués i sentís les mateixes necessitats, els mateixos dolors que nosaltres. I perquè caminés al nostre costat, compartint, escoltant, estimant, protestant i, en definitiva, vivint al costat nostre. Déu no és totpoderós si nosaltres no fem la nostra part de la feina i a Jesús no li va estalviar res, ja des del seu naixement en la pobresa i la debilitat total. Jesús no va buscar ni tenir mai poder, però sí que va caminar al costat dels dèbils i ens vaensenyar que l’única sortida que tenim és la bondat i la fraternitat.

Una gran majoria de coses que creiem i que ens van ensenyar sobre Déu les hauríem de passar pel sedàs de la crítica. Sant Agustí ja deia que tot el que diem de Déu no és Déu i que, com diu el bisbe Pere Casaldàliga, hauríem de deixar a Déu ser Déu i, simplement, intentar viure’l, respirar-lo, transparentar-lo amb el testimoni de la nostra vida, sense tantes paraules, definicions i dogmes. Hauríem de deixar que els Reis Mags siguin només Reis i conservin les il·lusions i ens portin esperança. La feina grossa l’hem de fer nosaltres.

2 respostes

26 març 2018


SETMANA SANTA

Classificat com a RELIGIÓ,Setmana Santa

 
 
SETMANA SANTA
Brisa de primavera als palmons i a la vida,
indignació sagrada flamejant al pensament,
la justícia corrompent-se en la mentida,
l’autoritarisme xipollejant en el ressentiment.
Setmana Santa de debò, doncs:
la de poders innobles que ofeguen la paraula,
que atien l’odi i que omplen les presons,
que volen l’exclusiva del banc i de la taula,
pròdigues en cops, eixorques en solucions.
Setmana Santa de debò, doncs:
no la d’ingènues cançons enamorades,
de creences ensucrades i de fes sense raons;
la setmana de la Creu, dels menyspreus i escopinades,
la de reis titelles i de lleis degenerades,
la de Déu prenent partit per les veus humiliades,
morint, ressuscitant… Setmana Santa fins al fons.
David Jou Mirabent. 2018

Comentaris tancats a SETMANA SANTA

14 abr. 2017


Repensar la resurrecció

Classificat com a RELIGIÓ

Andrés Torres Queiruga és un teòleg gallec molt interessant. Té un llibre que es titula «Repensar la resurrección» (Trotta, Madrid 2003), on fa un intent molt interessant perreflexionar i reinterpretar el que és el nucli de la fe cristiana: la resurrecció de Jesús. Vull aportar, en aquests dies sants per als creients, algunes de les seves reflexions.
Ja des del primer moment, les primeres comunitats cristianes van tenir aquesta preocupació -com bé ho reflecteixen els escrits paulins-, preocupació que s’ha anat estenent fins avui. El nucli de la fe cristina ja de bon principi va consistir en creure i tenir la convicció vital de que la mort de Jesús a la creu no va ser la darrera cosa sinó que ell seguia viu d’alguna manera i que, tot i que d’una manera distinta, ell en persona segueix viu, present i actuant en la comunitat cristiana i en la història humana. Pels creients això significa que el destí de Jesús és el nostre destí, l’il·lumina i ens dóna l’esperança de què el Déu de Jesús és el «Déu de vius» que, com a Jesús, ressuscita tots els morts. En conseqüència, la resurrecció demana i possibilita un estil específic de vida que, marcada pel seguiment de Jesús, és ja «vida eterna».
Els estudis bíblics i els canvis culturals que s’han anat produint ha fet que s’hagi posat fi d’una vegada a la lectura literal dels textos bíblics i que ja no podem anar-hi a buscar una acta notarial del que va passar, però sí que hi podem trobar un sentit nou darrere de la lletra. Ara tenim una nova cosmovisió que ens obliga a llegir la resurrecció en coordenades diferents a les proposades en la seva versió original. Per sort, s’ha produït un enorme canvi entre un manual de teologia preconciliar i un tractat actual en la manera de veure la resurrecció, tan en l’aspecte quantitatiu com qualitatiu.
Ara ja ningú mitjanament seriós confon la resurrecció amb la revivificació o retorn a la vida d’un cadàver. Per tant, ningú la posa en paral·lel ni se la confon amb les «resurreccions»vàries que surten a la Bíblia. La resurrecció de Jesús, la vertadera resurrecció, significa un canvi radical en l’existència, en la mateixa manera de ser: una manera transcendent, que suposa la comunió plena amb Déu i escapa per definició a les lleis que regeixen les relacions i les experiències en el món empíric. Per això ja no la podem comprendre sota la categoria de miracle, puix en si mateixa no és perceptible ni verificable empíricament. Fins al punt que, per aquesta mateixa raó, fins i tot es reconeix de manera quasi unànime que no es pot qualificar de fet històric. La qual cosa no implica, és clar, negar la seva realitat, sinó més aviat insistir en el fet que és una altra realitat: no mundana, no empírica, no verificable per mitjà dels sentits, de la ciència o de la història ordinària.
Tots nosaltres podríem donar fe d’experiències personals ben reals i que de cap manera podríem demostrar empíricament. I no podem demostrar ni la mateixa experiència ni el com s’ha produït. Hi ha experiències que van molt més enllà del món real, demostrable, empíric. Hi ha experiències misterioses, indemostrables i totalment reals perquè estan fora de les lleis mundanes. Només es poden intuir fent servir el que en podríem dir la «lògica de la llavor»: qui podria, si no fos que ho podem comprovar a posteriori, veure com és possible la continuïtat entre l’aglà i el roure?. Ja ho va dir Sant Pau: «Amb la resurrecció dels morts passa una cosa semblant. Se sembra un cos corruptible, i ressuscita incorruptible; se sembra un cos sense honor, i ressuscita gloriós; és sembrat feble, i ressuscita ple de força. És sembrat un cos terrenal, i ressuscita un cos espiritual. Perquè, així com hi ha un cos terrenal, també hi ha un cos espiritual» (1 Cor 15, 42-44).
BONA PASQUA A TOTS!

2 respostes

08 des. 2016


DOGMÀTICS

Classificat com a RELIGIÓ

Un cop per setmana rebo al meu correu l’escrit setmanal que el teòleg brasiler Leonardo Boff publica a SERVICIOS KOINONIA. Són textos que, estant-hi o no plenament d’acord, ajuden i fan pensar. I això de pensar mai no és endebades. L’escrit d’aquesta setmana parla d’algunes facetes poc conegudes de Fidel Castro. Jo no parlaré d’aquest personatge perquè ja tothom n’ha parlat a bastament i el que se’n parlarà encara… La història, com a tothom, l’anirà posant al lloc que li correspon i tots ens en podrem fer una composició més exacta de la seva vida i de la seva obra.

No parlaré de Fidel, però sí que voldria parlar d’una frase amb què Boff encapçala el seu escrit. Diu ell que «cada cosa o cada persona té moltes facetes. Com vaig dir una vegada, cada punt de vista és la vista des d’un punt. Cadascun ocupa un punt en aquest planeta i en la societat de la qual forma part. I des d’aquest punt veu la realitat que aquest punt permet veure. Així que no podem absolutitzar cap punt de vista com si fos l’únic. Això dóna origen als fonamentalismes i a les discriminacions».

Quanta raó que té! Em sembla que molts ensenyaments de la història que hauríem d’haver après ens els hem saltat. Es veu que aquell dia no vam anar a classe… Critiquem constantment els fonamentalismes de tot tipus que la humanitat ha hagut de patir i resulta que estem caient en els mateixos errors de sempre. La nostra tendència és la del blanc i negre i ens oblidem dels indispensables matissos. Ho fem amb les persones, amb els esdeveniments, amb els països, amb les teories filosòfiques o teològiques… Ho fem quasibé amb tot i caiem, sense voler, en els mateixos tòpics de sempre, en els mateixos estereotips i en els mateixos prejudicis. Ens costa canviar el xip mental que s’ha instal·lat al nostre cap i obrir una mica el cervell a nous aires. Critiquem els dogmes i tots nosaltres estem temptats a ser dogmàtics per poc que ens descuidem.

Una persona m’ha fet arribar una nota -molt amable i educada, s’ha de dir tot- dient que jo criticava el dogma de la Immaculada Concepció (la festa d’avui) en el meu apunt anterior. Ben bé no crec que fos una crítica, sinó que més aviat era una pregunta llençada a l’aire sobre si els dogmes i la vida cristiana han d’anar tan inevitablement units com ens han fet creure; era una simple pregunta sobre la utilitat dels dogmes, del seu context històric i de cóm els dogmes han arribar a ser-ho dins de l’església. És clar que hi han hagut teòlegs que hi han reflexionat molt sobre aquest tema i, per tant, no pretenc pas fer-ho millor que ells. El gran teòleg Karl Rhaner deia que els dogmes no havien de ser punts d’arribada sinó més aviat punts de partida de cara a viure i entendre millor la fe cristiana. Volia dir amb això que un dogma no ha de ser mai una cosa tancada sinó una qüestió oberta. En el si de l’església a vegades no es qüestiona tant el cos de doctrina sinó el funcionament autoritari per mitjà del qual una institució diu als seus membres què han de pensar, com si fossin nens petits, i els obliga a acceptar fòrmules marcades per un temps i una cultura molt allunyada dels temps actuals. Fins i tot els dogmes s’han de poder mirar, aprofundir i explicar amb les dades i les visions noves que proporcionen els estudis teològics i bíblics que es van fent. La teologia, com qualsevol altra ciència, no hauria de tenir cap límit ni cap línia vermella que no es pugui traspassar si el que es pretén és buscar la veritat; i ja sabem que la veritat es busca moltes vegades una mica a les palpentes, en la penombra i entre llums i ombres i sense la pretensió d’aconseguir-la sencera. No hi ha una sola veritat -de la que nosaltres pretenem fer-nos-en amos i senyors-, sinó que hi ha petites veritats. Per això quan es parla de dogmes, inevitablement s’ha de parlar també d’heretgies, que també contenen petites o grans veritats que s’han de tenir en compte. Dogma i heretgia van plegats i han estat les heretgies les que han fet avançar la teologia. Explicael teòleg José Arregi que va conviure durant molts anys amb un franciscà vell i savi que deia sovint : «De tota la història de l’ Església, només m’interessen els heretges. Només ells han aportat alguna cosa vertadera». El mateix Rhaner va escriure que «l’heretgia no només és sana i necessària. És també inevitable».

Aquest any hem inaugurat l’ any dedicat a Martí Luter, «el millor teòleg cristià», com l’anomenava Daniel Olivier, sacerdot catòlic i professor de l’ Institut Catòlic de París. El 31 d’ Octubre de 2017 s’acompliran 500 anys d’aquell dia en què Martí Luter, profund creient, brillant professor i genial escriptor, va clavar a la porta de l’església del palau de Wittenberg les 95 tesis contra la venda d’indulgències. I cal dir també que Luter no estava sol, sinó que amb ell hi havia la majoria dels esperits més il·luminats d’aquell temps: Erasme, Moro, Valdés, Vives… I com a resposta la jerarquia romana va fer el pitjor que es podia fer: va posar en marxa la Contrareforma que encara arrosseguem fins ara. No tots tenien la raó, però sí que tots tenien una part de raó. Desgraciadament uns i altres va acabar aliant-se amb el poder i van començar les guerres en nom de la religió (quin contrasentit!), a favor o en contra d’uns dogmes i unes institucions que feien aigües per tot arreu i ja llavors es veia que no tenien gaire sentit perquè el món, la cultura i la visió de les coses començava a canviar d’una manera espectacular.

Per tant, recordem allò que dèiem al principi: cada punt de vista és només la vista des d’un punt i estarà bé celebrar l’any Luter i que Roma reconeixi al final, tal com el Papa Francesc va suggerir en el seu viatge a Suècia, que Luter va ser profeta evangèlic d’un nou temps. I recordar també que de dogmàtics no n’hi ha només dins de les esglésies…


3 respostes

04 des. 2016


LA IMMACULADA CONSTITUCIÓ

Classificat com a CULTURA,RELIGIÓ,SOCIETAT

trafico2-199x300

Al pas que anem, aviat els joves no sabran si aquests dies se celebra la diada de la Immaculada Concepció o de la immaculada constitució. Simplement sabran que són uns dies de pont pels que tenen la sort de treballar i que potser hauran de fer llargues cues a les carreteres. Ahir em preguntava una noia de 20 anys què era això de la Immaculada i per quin motiu se celebrava. Jo li vaig preguntar si sabia perquè també se celebrava el dia de la Constitució i, tal com esperava, tampoc en treia massa l’aigua clara. Fa anys, el famós periodista Salvador Alsius va escriure un llibre que es titulava HEM PERDUT L’OREMUS (Edicions La Campana, 1998). Hauria de ser un llibre imprescindible pels temps que vivim perquè es diu, i amb raó, que els nois i les noies d’avui no reben prou informació sobre una sèrie de fets, personatges i temes religiosos que són bàsics en l’àmbit cultural en el qual vivim. Això fa que els joves –però tambè tots els ciutadans que tinguin aquests buits culturals– no puguin entendre el significat de moltes obres d’art, textos, pel·lícules, actes litúrgics, festivitats i expressions d’ús popular que es basen en el coneixement de la cultura catòlica. Un coneixement que és independent de la creença religiosa.

Tothom que vulgui adquirir –o recuperar– unes mínimes nocions sobre fets i pautes que han influït d’una manera molt profunda en la cultura social que respirem pels quatre costats hauria de llegir aquest llibre i no n’hauria de fer una lectura ràpida sinó que s’hi hauria de parar una estona. De fet, a tots ens aniria prou bé tornar a repassar i a raonar perquè hi ha tanta cultura cristiana amagada sota les frases i les paraules del nostre viure quotidià i ni ens en adonem. Salvador Alsius va triat 1.000 temes d’una gran diversitat –personatges i fets històrics, ritus, referències bíbliques i evangèliques, costums religiosos, etc.–, i cada un el va explicar amb tot rigor i, alhora, amb la màxima concisió informativa i amb un llenguatge precís i clar. El volum es completa amb un índex de mès de 600 expressions lingüístiques que, provenint de l’àmbit religiós, són usades en la llengua col·loquial, com estripar-se les vestidures, fer la pasqua, passar un calvari, plorar com una Magdalena, sancta sanctorum, època de vaques grasses, vendre’s per un plat de llenties,etc. Hem perdut l’Oremus. Petita Enciclopèdia de la Cultura Catòlica és un llibre imprescindible per a no confondre les festes que celebrarem -o ja no- aquesta setmana. No és el mateix la Immaculada Concepció que la diada de la Costitució, per més que els noms puguin ser semblants i molts els confonguin, com he pogut comprovar més d’una vegada. O potser més que confondre’ls, simplement és fruit d’una incultura enciclopèdica (com deia un professor meu). M’agradaria que aquests dies alguna tele sortís al carrer i comencés a preguntar què és i què significa cada una de les dues festes; segurament que tindríem moltes sorpreses, degut a la indigència cultural i religiosa d’alguna gent.

No sé si encara té massa sentit celebrar festes com aquestes. Vull dir celebrar-les tal com se celebren ara, havent-se buidat de sentit per una gran part de la societat. Potser caldria un bon sotrac -cultural, polític i religiós- per tal de que hi hagués una reacció forta que despertés la gent del somni dels justos en el què estan instal·lats. Quan les coses no van gaire bé (per no dir molt malament) cal una bona sotragada. Caldria veure si aquesta Constitució és la adequada i respon a les inquietuts dels moments actuals que viu Espanya. I potser caldria revisar també si certes creences religioses han d’anar unides a dogmes com el de la Immaculada. Si la fe s’ha de basar en dogmes com aquests anem bén arreglats!. Jo penso que la fe hauria de ser tota una altra cosa i hauria d’anar més lligada amb la vida i amb els problemes de la gent…

Eduardo Galeano, en el seu llibre «Los hijos de los días» explicava que quan Pepe Figueres va arribar a la presidència de Costa Rica i va veure que s’havien de fer molts canvis per tal de que les coses canviessin una mica al país, va dir la cèlebre frase: «Aquí lo único que anda mal es todo». I el primer que va fer va ser suprimir les forces armades, tot i que molts van anunciar que seria una gran catàstrofe pel país i quasi la fi del món. Però el món va seguir donant voltes i Costa Rica es va salvar d’una vegada per totes de les guerres i dels cops d’ Estat i ara és un país prou pròsper, si el comparem amb altres de la zona.

Aquí caldria fer canvis dràstrics per tal de que les coses es moguessin una mica i poguéssim sortir d’aquest estancament d’aigües podrides on estem instal·lats en tots nivells. Aquí també podem comprovar quel’únic que va malement és tot plegat i que potser hi hauria d’haver algú que es decidís d’una punyetera vegada a fer canvis de veritat i en profunditat. Però ja veiem que ningú vol sentir a parlar de res que s’hi assembli. Tot al contrari: els grans partits fan els seus tripijocs per tal de que, fent veure que fan algun canvi, res canviï de veritat. Per tant, amics meus, no tindrem més remei que per decret seguim celebrant la Immaculada Costitució i els que encara som creients seguirem celebrant la festa de la Immaculada Concepció, festa que teològicamenttambé és força discutible, per més que sigui dogma de fe (un concepte que va ser afirmat com a dogma pel papa Pius IX el 8 de desembre de 1854 i que va ser fruit d’unes ciscumstàncies una mica especials).

Ni políticament ni eclesialment parlant anirem gaire lluny seguint pels camins vells de sempre. M’agrada la decissió que han pres alguns ajuntaments de no tancar les portes dels Ajuntaments i treballar com si res passés. Haurien de ser molts més els que ho fessin. És una llàstima, però les coses costen massa de canviar i tenim massa tendència cap a l’immovilisme. O el què és pitjor: a caminar enrere com els crancs.

No hi ha resposta

23 oct. 2016


LA PÀTRIA DEL COR

Classificat com a Església,RELIGIÓ

Avui se celebra el DOMUND (Domingo Mundial de las Misiones). El DOMUND és una jornada que l’església celebra a tot el món per ajudar als missioners en la seva labor evangelitzadora en els territoris de missió. Els temps han canviat molt i els anomenats “territoris de missió” també. Caldria veure si el primer i més urgent territori de missió no el tenim aquí, ben a prop de tots nosaltres… Però això ja seria un altre tema; com ho seria veure si aquestes jornades s’adiuen als temps actuals i si a vegades no ens enganyem confonent caritat amb justícia.
Els més grans segur que recordareu aquells temps en què els nens i nenes sortíem aquest dia al carrer en actitud pidolaire amb aquelles guardioles de fang implorant una almoina per als negrets de l’Àfrica o els xinets famèlics de no se sabia on, però que identificàvem pel gorret de Mandarí. Les guardioles tenien una ranura al cap i reproduïen els trets i els colors característics de cada raça. Per sort això ja ha passat a la història i ara les coses s’intenten fer d’una altra manera. Justament es va intentar fer d’una altra manera el pregó d’aquest any, que es va encomanar a la polèmica i polemista Pilar Rahola (per a disgust d’una bona colla i -també cal dir-ho- per alegria d’una altra). Personalment crec que va ser un encert i és justament per això que m’ha semblat interessant recollir el seu pregó aquí perquè diu coses molt interessants. Per ser que es diu “agnóstica” trobo que l’encerta força i que entén molt millor que molts catòlics de què va això del  Regne de Déu i quina interpretació tan ajustada fa de l’ Evangeli.
TEXT DEL PREGÓ DEL DOMUND 2016 PRONUNCIAT PER PILAR RAHOLA A LA SAGRADA FAMILIA DE BARCELONA

Podreu trobar la versió en castellà d’aquest pregó al següent enllaç

http://www.domund.org/2016/10/la-patria-del-corazon.html

LA PÀTRIA DEL COR

Excel·lentíssim arquebisbe Joan Josep Omella, monsenyors, autoritats, amigues i amics, bona tarda.

No puc començar aquest pregó sense compartir els sentiments que, en aquest precís moment, em tenen el cor en un puny. Sóc a la Sagrada Família, allà on, com deia el poeta Joan Maragall, s’hi congria un món nou, el món de la pau. I sóc aquí perquè he rebut l’immerescut honor de ser la pregonera d’un grandiós acte d’amor que, en nom de Déu, ens permet creure en l’esser humà. Si em disculpen la sinceritat, poques vegades m’he sentit tan apel.lada per la responsabilitat i, alhora, tan emocionada per la confiança.

No sóc creient, per bé que algun bon amic em diu que sóc la no creient més creient que coneix. Però he de ser sincera, perquè, tot i que em commou l’espiritualitat que percebo en un lloc sant com aquest, i admiro profundament l’elevada transcendència que batega al cor dels creients, Déu em resulta un concepte fugisser i esquívol. Tanmateix, aquesta dificultat per entendre la divinitat no m’impedeix veure a Déu en cada acte solidari, en cada gest d’entrega i estima al proïsme que fan tants creients, precisament perquè creuen. ¡Quina idea lluminosa, quin ideal tan elevat sacseja la vida de milers de persones que un dia decideixen sortir de casa seva, travessar fronteres i horitzons iaterrar als indrets més abandonats del món, en aquells forats negres del planeta que no surten ni als mapes! Quina revolta interior han de viure, quina grandesa d’ànima han de tenir, dones i homes de fe, l’amor a Déu dels quals els porta a entregar la vida al servei de la humanitat. No imagino cap revolució més pacífica, ni cap més fita més grandiosa.

Vivim temps convulsos que ens han deixat malmesos en les creences, orfes d’ideologies i perduts en laberints de dubtes i pors. Som una humanitat fràgil i espantada que camina en la boira, gairebé sempre sense bruixola. En aquest moment de desconcert, amenaçats per ideologies totalitàries, afanys desaforats de consum i per buidatge de valors, el capteniment d’aquests creients que entenen Déu com una inspiració d’amor i d’entrega, és un far de llum, certament, en la tenebra.

Parlo d’ells, dels missioners, i aquest mot tan antic com la pròpia fe cristiana, no endebades els cristians van començar a sortir de la seva terra, per anar a la terra de tots, des dels principis dels temps, aquest mot, deia, ha estat embrutit manta vegades,arrossegat pel fang del menyspreu. És cert que els missioners tenen un doble desig, una doble missió: són portadors de la paraula cristiana i, alhora, servidors de les necessitats humanes. És a dir, ajuden i evangelitzen, i poso l’accent en aquest darrer verb, perquè és el que ha patit els atacs més furibunds, sobretot per part de les ideologies que se senten incòmodes amb la solidaritat, quan es fa en nom de Crist.D’aquesta incomoditat atàvica, en neix el menyspreu de molts.

No cal dir que és evident que les crítiques històriques a determinades pràctiques en nom de l’evangelització, són pertinents i necessàries. Estic convençuda, tot llegint el Nou Testament, que el mateix Jesús les rebutjaria. Però no estem a l’Edat Mitjana, ni segles enllà, quan, en nom del Déu cristià, es van perpetrar accions ben poc cristianes. Desgraciadament, el nom de tots els déus s’usa endebades per fer el mal, i aquest fet tan humà, té molt poc a veure amb la idea transcendent de la divinitat. Però alhora cal posar en valor l’entrega de milers i milers de cristians, al llarg dels segles, que han fet un treball d’evangelització, convençuts que trametre els valors fraternals, d’humilitat, l’entrega, la pau, el diàleg, trametre, doncs, els valors del missatge de Jesús, era bo per a la humanitat. Si és pertinent fer proselitisme polític, quan, qui ho fa, creu que defensa una ideologia que millorarà el món, ¿per què no ha de ser pertinent portar la paraula d’un déu lluminós i bondadós, que també aspira a millorar el món? Per què, em pregunto, i és una pregunta retòrica, fer propaganda ideològica és correcte, i evangelitzar no ho és? És a dir, per què anar a ajudar al proïsme és correcte, quan es fa en nom d’un ideal terrenal, i no ho és, quan es fa en nom d’un ideal espiritual? I em permeto la gosadia de respondre: perquè els qui ho rebutgen, ho fan també per motius ideològics, i no per posicions ètiques.

Ho vull dir, doncs, des de la meva condició de no creient: la missió d’evangelitzar és, també, una missió de servei a l’ésser humà, sia quina sia la seva condició, identitat, cultura, idioma…, perquè els valors cristians són valors universals que entronquen directament amb els drets humans. No cal dir que em refereixo a la paraula de Déu com a font de bondat i de pau, i no a l’ús de déu com a idea de poder i d’imposició. Però, amb aquesta salvetat pertinent, el missatge cristià, especialment en un temps de manca de valors sòlids i transcendents, és una poderosa eina, transgressora i revolucionària, la revolució del qual no vol matar ningú, sinó salvar a tothom.

Permetin-me que ho expliciti d’una manera gràfica: si la humanitat es reduís a una illa amb un centenar de persones, sense cap llibre, ni cap escola, ni cap coneixement, però s’hagués salvat el text dels Deu Manaments, podríem tornar a alçar la civilització moderna. Tot està allà, estimaràs al proïsme com a tu mateix, no robaràs, no mataràs, no parlaràs en fals…, la sortida de la jungla, l’ideal de la convivencia! De fet, si em disculpen la facècia, només caldria que els polítics apliquessin les lleis del catecisme, perquè no hi hagués corrupció, ni falsedat, ni manca d’escrúpols. El catecisme, sens dubte, és el programa polític més sòlid i fiable que podem imaginar.

I de la idea menystinguda, criticada i tan sovint rebutjada de l’evangelització, a un altre concepte igualment demonitzat: el concepte de la caritat. Quantes persones de bé que se senten implicades amb la idea progressista de la solidaritat, i en lloen les bondats indiscutibles que la motiven, no suporten, en canvi, el concepte de la caritat cristiana. I uso el terme amb totes les seves lletres: caritat cristiana, conscient de com empipa aital motivació en determinats ambients ideològics. Tanmateix, aquesta idea que personalment trobo lluminosa, però que altres consideren paternalista i fins i tot prepotent, ha estat el sentiment que ha motivat a milions de cristians, al llarg dels segles, a servir als altres. I quan parlem dels altres, parlem de servir als desarrelats, als oblidats, als perduts, als marginats, als malalts, als invisibles. Qui som nosaltres, gent acomodada en la nostra feliç ètica laica, per posar en qüestió la moral religiosa que tant de bé ha fet a la humanitat! La caritat cristiana ha estat el sentiment pioner que ha sacsejat la consciència de molts creients, decidits a entregar la vida pròpia, per millorar la vida de tots.

I no em refereixo només als missioners actuals, als més de cinc cents catalans, o als gairebé tretze mil de tot l’estat, repartits arreu del món, allà on cal l’ajuda més extrema, sinó també a aquells llunyans cristians que, en l’amor a la seva fe, van protagonitzar gestes heroiques. Què podem dir, per exemple, dels mercedaris que es bescanviaven per persones que estaven preses en terres musulmanes, com a acte sublim de sacrifici propi, en favor dels altres? El mateix ideal espiritual que motivava Sant Serapióa anar fins al Magrib, entrar en la presó d’un sultà i alliberar a un desconegut,convençut que aquell acte d’amor era un tribut a Déu, és el mateix que va motivar laIsabel Solà i Matas, una jove infermera catalana, ingressada a la Congregació de Jesús Maria, a estar divuit anys a Guinea i vuit a Haití, fins que fou assassinada. Durant tots aquests anys d’entrega, va deixar la seva estela de bondat i servei, i gràcies a ella, per exemple, existeix ara el Projecte Haití, un centre d’atenció i rehabilitació de mutilatsque fabrica pròtesis per als haitians que no tenen recursos. La coneixien com “la monja dels peus”, perquè, gràcies a ella molts haitians pobres havien tingut una segona oportunitat.

Més de vuit-cents anys separaven un Sant Serapió, d’una Isabel Solà, i en mil anys, el mateix alt ideal de servei i entrega els motivava, empel·lits per la creença en un Déu d’amor.

I com la Isabel, tants d’altres missioners, monges, capellans i seglars, morts en qualsevol racó del món, assassinats, abatuts per virus terribles, caiguts en les guerres de la foscor.  Com no recordar al germà Manuel García Viejo, membre de l’Orde de Sant Joan de Déu, i que després de 52 anys dedicats a la medecina a l’Àfrica, es va infectar d’èbola a Sierra Leone i va morir. O al seu company d’orde Miguel Pajares, que des dels dotze anys dedicava la seva vida als més pobres i que regentava un hospital a una de les zones de Libèria més castigades pel virus. Tots ells caiguts en el servei a la humanitat, motivats per la seva fe religiosa i per la bondat de la seva ànima. La Isabel, en Manuel, en Miguel són la metàfora del que significa l’ideal del missioner: el d’estimar sense condicions, ni concessions. Si Déu és el responsable de tal entrega completa, de tal sentiment poderós que travessa muntanyes, identitats, idiomes, cultures, religions i fronteres, per aterrar en el cor mateix de l’ésser humà, si Déu motiva tal viatge extraordinari, com no voler que sigui a prop nostre, fins i tot a prop d’aquells que no coneixem l’idioma per parlar-li.

Deia la Isabel Solà, el 2011, en un vídeo blog per demanar ajuda per el seu centre de pròtesis:

 “Us preguntareu com puc seguir vivint a Haití, entre tanta pobresa i misèria, entre terratrèmols, huracans, inundacions i còlera. L’única cosa que podria dir és que Haití és ara l’únic lloc on puc estar i guarir el meu cor. Haití és casa meva, la meva família, el meu treball, el meu sofriment i la meva alegria, i el meu lloc de trobada amb Déu”.

No trobo paraules més intenses per descriure la força grandiosa de l’amor. He dit a l’inici d’aquest pregó que no sóc creient de Déu, i aquesta afirmació és tan sincera, com segurament trista. Estem tan sols davant la mort, els que no tenim Déu per companyia! Però sóc una creient fervent de tots aquests homes i dones que, gràcies a Déu, ens donen intenses lliçons de vida, apòstols infatigables de la creença en la humanitat. ElPapa Francesc ha demanat, en el missatge per aquest DOMUND, que els cristians surtin de la seva terra i portin el seu missatge d’entrega, però no perquè els obliga una guerra, o la fam, o la pobresa o la dissort, com tantes víctimes hi ha al món, sinó perquè els motiva el sentit de servei i la fe transcendent. És un viatge cap al centre de la humanitat. Aquesta crida ens apel·la a tots, als creients, als agnòstics, als ateus, als que senten i als que dubten, als que creuen i als que neguen, o no saben, o voldrien i no poden. Les missions catòliques són una ingent força de vida, un immens exèrcit de soldats de la pau, que ens donen esperança a la humanitat, cada vegada que sembla perduda.

Només puc dir gràcies per l’entrega, gràcies per l’ajuda, gràcies pel servei, gràcies, mil gràcies per creure en un Déu de llum, que ens il·lumina a tots.

Pilar Rahola. 15 d’octubre de 2016 

No hi ha resposta

27 abr. 2016


Crucifixos

Classificat com a RELIGIÓ,SOCIETAT

 

IMAG1563Llegeixo en el Blog de Cristianisme i Justícia un article de TERE IRIBARREN titulat CRUCIFIJOS. De manera curta i concisa ens diu magistralment què significa la creu i el crucificat. I ho fa recordant una antiga anècdota molt adequada pel missatge que ella ens vols donar en el seu apunt.

Si voleu llegir-lo directament a la pàgina web del blog, ho podreu fer clicant en aquest enllaç. De totes formes, m’ha semblat que valia la pena facilitar-ne també el contingut íntegre i ací el teniu a continuació:

Crucifijos

“Patxi López quita crucifijos del congreso”. Leo la noticia y me acuerdo de otra que allí por 1979  salió  en los periódicos.

Cuando Tierno Galván fue a ocupar el despacho oficial en el Ayuntamiento, sobre la mesa de trabajo encontró  un crucifijo. Uno de los acompañantes del señor Tierno sugirió la oportunidad de retirarlo. El viejo profesor -como cariñosamente se le llamaba- dijo: «Dejen el crucifijo donde está. Es un símbolo de paz».

Tierno Galván, siendo agnóstico reconocido, consideró que la separación entre Iglesia y Estado no le obligaba a quitar el crucifijo del Ayuntamiento de Madrid, como pedían otros de su partido, puesto que se trata de un recuerdo de un hombre justo que fue víctima de los poderosos. El crucifijo es algo más que un símbolo cristiano.

Se dice también que siendo ya alcalde intentaron quitar el crucifijo de su despacho, a lo que respondió: “La contemplación de un hombre justo que murió por los demás no molesta a nadie. Déjenlo donde está.”

Esto me lleva a una reflexión que quiero compartir: A muchas personas de formación cristiana, la cruz se les ha convertido en factor de resignación. El dolor de Jesús, como el de tantos hombres  y mujeres que han sido asesinados por defender la justicia, ha sido abaratado por una tradición de la piedad católica que ha desfigurado el sentido real de la cruz y  ha banalizado la seriedad del drama.

La cruz es el resultado de una vida entregada, de una vida que no se resignó ante la injusticia establecida. Y en vez de ser un motivo de sumisión, es un lugar de resistencia y lucha.

Me pregunto si en el presente el quitar la cruz es ahorrarse el esfuerzo y el dolor de la lucha contra los poderosos de este mundo injusto.

Estamos en tiempos que deberíamos bajar a muchos crucificados de la historia y no sería  tan comprensible que un signo tan provocador lo apartásemos de nuestra mirada.

Alguna altra vegada he escrit que no sóc partidari de posar creus als llocs públics perquè són llocs que pertanyen a tothom, són llocs de tots, llocs compartits per gent de tota mena. En una societat laica això no toca. Però una cosa és un lloc públic i una altra un lloc privat. Una cosa és posar-ne i una altra és treure’n. Una cosa és respecte i tolerància i una altra la intolerància cega i la falta de respecte per als signes religiosos de tota mena. No cal compartir les idees per a respectar-les. A mi no em fa mal que un musulmà o un jueu expressin la seva fe i exposin signes religiosos als seus llocs de culte o al jardí de casa seva. Tampoc em molesta que vagin pel carrer amb la vestimenta corresponent a la seva cultura o religió (amb la única condició de que han de poder ser identificats i, per tant, han de mostrar la cara). Tot això no em molesta si, al mateix temps els cristians també poden mostrar els seus signes allà on sigui. La fe –qualsevol tipus de fe o creença-és una qüestió personal, respectable i, per tant, tolerable si es fa servir el sentit comú i no s’exposa amb formes agressives o imposades, com han fet massa vegades al llarg de la història algunes religions (també la cristiana).

Quan, per exemple, veiem aquests dies en els noticiaris de la TV els ulls de tants nens, que ens miren esgotats de tant plorar i de tant sofriment, no podem fer altra cosa que sentir dolor i ràbia i no tenim dret ni ens cal saber ni esbrinar la procedència o la religió. En el fons d’aquest ulls només hi hem de veure una creu immensa i un dolor inexplicable. És la mateixa creu de sempre, la de tants i tants innocents que al llarg de la història han sofert alguna forma de crucifixió. Però, com bé diu la Tere Iribarren, tot això que contemplem esgarrifats cada dia ha de ser un motiu de resistència i lluita i no pas de submissió i d’acceptació de tanta i tanta injustícia. I si la mort d’aquell innocent crucificat al Gòlgota té algun sentit és justament el de l’esperança d’una vida més fraterna i més justa per a tots. Per tant, no s’hi val esquivar les creus i els crucificats que trobem pel camí i no s’hi val esquivar tantes creus reflectides en el fons de tants i tants ulls d’innocents amb els que ens creuem cada dia pel carrer.

No hi ha resposta

21 març 2016


Sobre Jesús de Natzaret

Classificat com a RELIGIÓ

“Per aquest temps va viure Jesús, un home savi. Va ser autor d’obres increïbles i el mestre de tots els homes que acullen la veritat amb plaer. Va atreure molts jueus i també molts pagans. I encara que Pilat el va condemnar a morir a la creu per instigació de les autoritats del nostre poble, els seus anteriors adeptes no li van ser deslleials. I fins al dia d’avui hi ha el llinatge dels cristians, que s’anomenen així en referència a ell “.

– Flavi Josep (37-100), “Antiguitats Jueves,” (18,63s), historiador jueu.

———————————————-

“Va expulsar de Roma els jueus, que provocaven aldarulls contínuament a instigació de Crist”.

– Suetoni (69 – 140), Divus Claudius 25,4; Vides dels dotze cèsars).

———————————————-

“Per acabar amb els rumors, Neró va presentar com a culpables i va sotmetre als més rebuscats turments a qui el poble anomenava cristians, menyspreats per les seves ignomínies. Aquell de qui prenien el nom, Crist, havia estat executat en el regnat de Tiberi pel procurador Ponç Pilat; l’execrable superstició, momentàniament reprimida, irrompia de nou no només per la Judea, origen del mal, sinó també per la Ciutat, lloc en el qual de tot arreu conflueixen “.

– Tàcit (55 – 125), advocat, senador i procònsol, en els seus Anals (115-117) relata la història de Roma des de l’any 14 al 68 a partir de documents oficials.

———————————————–


“Al cor de tot home hi ha un buit que té la forma de Déu. Aquest buit no pot ser omplert per cap cosa creada. Pot ser omplert únicament per Déu, a qui podem conèixer mitjançant Crist Jesús “.

– Blaise Pascal (1623 – 1662), matemàtic, físic i filòsof francès.

—————————————————–

“Hem de suposar que la història evangèlica és mera ficció? […] Al contrari, la història de Sòcrates, que ningú s’atreveix a posar en dubte, no està tan comprovada com ho està la de Jesucrist “.

– Jean-Jacques Rousseau (1712 – 1778), escriptor i filòsof francès.

—————————————————

“Jesús va ser un treballador de categoria superior, el sistema de moralitat va ser el més benvolent i sublim que probablement s’hagi ensenyat mai … Es va adonar de la incorrecció de les idees dels seus avantpassats sobre la deïtat i la moralitat i va assumir la tasca de dur-los als principis d’un deisme pur, i a nocions més correctes dels atributs de Déu, per reformar les seves doctrines morals segons el model de la raó, la justícia i la filantropia “.

– Thomas Jefferson (1743 – 1826), tercer president dels Estats Units d’Amèrica.

————————————————

“Crist és l’ideal de la perfecció moral, prototip de l’actitud moral, ideal del bé, mestre de designis divins, però personalment molt humà”.

– Immanuel Kant (1724 – 1804), filòsof alemany.

———————————————-

“Qui d’entre els seus seguidors, o d’entre els seus prosèlits, podia inventar-se les paraules que se li atribueixen a Jesús, o imaginar-se la vida i el caràcter que es revelen en els Evangelis? Certament no els pescadors de Galilea “.

– John Stuart Mill (1806 – 1863), filòsof, polític i economista anglès.

———————————————

image“Aquest bon missatger va morir tal com va viure, tal com va ensenyar… per mostrar com s’ha de viure. El que ell va llegar a la humanitat és la pràctica. El seu comportament davant els jutges, davant els galifardeus, davant els acusadors, davant tota classe de calúmnia i burla. El seu comportament a la creu. Ell no oposa resistència, no defensa el seu dret, no dóna cap pas per apartar de si el més extrem, més encara, no provoca … i ell prega, pateix, estima amb qui estima, en els que li fan mal. Les paraules dites al lladre a la creu contenen l’evangeli etern … No defensar-se, no enfurir-se, no fer responsable a ningú … Per contra, no oposar resistència, ni tan sols al malvat, sinó estimar-lo”.

– Friedrich Wilhelm Nietzsche (1844 – 1900), “El anticrist,” Aliança, Madrid, 1992, pàg. 65, filòsof alemany.

———————————————-

“Cal deixar-se guiar només per Jesús, el sanador del malalt, el ressuscitador dels morts, l’amic de tots els afligits i depauperats, el mestre pacient que va vessar llàgrimes de compassió per les nostres debilitats”.

– Charles Dickens (1812 – 1870), escriptor britànic.

————————————————

“Durant trenta-cinc anys de la meva vida he estat nihilista en l’exacta accepció de la paraula, […] un home que no creu res. Fa cinc anys vaig trobar la fe; vaig creure en la doctrina de Jesús, i tota la meva vida va canviar de sobte “.

– Lleó Tolstoi (1828 – 1910), novel·lista rus.

————————————————

“La grandesa de l’home es pot mesurar pel que deixa plantat perquè es desenvolupi, i si va posar o no a pensar a altres en noves direccions amb un vigor que persisteix després d’ell. Si s’aplica aquesta prova, Jesús està en primer lloc “.

– Herbert George Wells (1866 – 1946), historiador, filòsof i sociòleg anglès.

———————————————

“Ell creia potser en la resurrecció de la carn, a la manera judaica, no en la immortalitat de l’ànima, a la manera platònica grega … Les proves d’això es poden veure en qualsevol llibre d’exegesi honrada … Els jesuïtes … ens vénen amb la cantarella aquesta del regnat social de Jesucrist, i amb aquest criteri polític volen tractar els problemes polítics i els econòmics i socials … el Crist no té res a veure ni amb el socialisme ni amb la propietat privada … Ell va dir que el seu regne no era d’aquest món “.

– Miguel de Unamuno (1864 – 1936), escriptor i filòsof espanyol.

—————————————

“L’esperit del Sermó de la Muntanya s’inspira en la meva gairebé mateixa fascinació que el Bhagavad-Gita. Aquest sermó és l’origen del meu afecte a Jesús “.

– Mahatma Gandhi (1869 – 1948), advocat, pensador i polític indi.

————————————

“Ningú pot llegir els Evangelis sense sentir la presència real de Jesús. La seva personalitat vibra en cada paraula. No és possible crear un mite amb aquesta vida “.

– Albert Einstein (1879 – 1955), físic d’origen alemany.

——————————————

“No podríem trobar fonament millor per construir sobre ell que l’ètica cristiana i com més seguim de prop el Sermó de la Muntanya, més possibilitats tindrem d’aconseguir l’èxit en els nostres esforços”.

– Winston Churchill (1874 – 1965), polític i estadista britànic.

———————————————

“És interessant i significatiu el que un historiador, sense cap prejudici teològic algun, descobreixi que no pot descriure el progrés de la humanitat honradament sense donar un lloc de prominència a un mestre pobre de Natzaret … Un historiador com jo, que ni tan sols es diu cristià , descobreix que el quadre va girant irresistiblement al voltant de la vida i al caràcter d’aquest home tan significatiu “.

– Will James Durant (1885 – 1988), filòsof, escriptor i historiador nord-americà.

——————————————-

“Jo no crec en la seva resurrecció, però no amagaré l’emoció que sento davant Crist i el seu ensenyament. Davant ell i davant la seva història, no experimento més que respecte i admiració “.

– Albert Camus (1913 – 1960), novel·lista i filòsof francès d’origen algerià.

——————————————–

El descobridor del paper que té el perdó en l’esfera dels afers humans va ser Jesús de Natzaret. El fet que fes aquest descobriment en un context religiós no és raó per prendre-ho amb menys serietat en un sentit estrictament secular “.

– Hannah Arendt (1906 – 1975), filòsofa política alemanya.

———————————————–

“Jesús va fer Déu accessible per a tots … va recórrer el camí que abans d’ell havien obert els profetes jueus. El seu Déu no prohibeix casar-se amb les filles dels infidels ni recomana exterminar altres pobles; diu que tots els justos constitueixen un poble … Per a ell no hi ha grecs ni jueus … Que no hi ha pobles triats, estimats per Déu i per la història més que altres, destinats per això a dominar per la força a altres pobles en nom d’un dret qualsevol … que els valors fonamentals de la humanitat són patrimoni de tots i que aquesta constitueix un poble: heus aquí una idea que ha vingut a ser part inalienable del nostre món espiritual gràcies a la doctrina de Jesús”.

– Leszek Kolakowski (1927 – 2009), “Els marxistes i la causa de Jesús,” Segueix-me, Salamanca, 1976, filòsof polonès.

———————————————

“Els seus mètodes eren diferents. Ell procedia per insinuacions, per respectuoses invitacions i apel·lacions al més profund de l’home. Mai va violentar consciències ni imposar dogmàticament les seves pròpies conviccions. És ociós recordar que no va imposar sancions ni condemnar ningú al silenci. Alguna vegada, els seus deixebles li van demanar que fes baixar foc del cel per donar el seu merescut als dissidents, però Jesús va rebutjar asprament la seva proposta. I els seus millors seguidors van parlar sempre amb ‘parresia’, és a dir, amb una llibertat que afrontava el risc. És la llibertat que mou als que confien que la veritat és noble i s’obre pas per si mateixa “.

– Manuel Fraijó, teòleg i filòsof, “Fragments d’Esperanza”, pàg. 355, Verb Diví 1996.

No hi ha resposta

19 febr. 2016


Recepta per recuperar la fe

Classificat com a RELIGIÓ

Al món es poden trobar encara alguns exemplars estranys  que conserven una cosa que se’n diu FE.  Altres diuen que no n’han tingut mai i que no val la pena perdre-hi ni un minut en aquestes bestieses. També es troben alguns exemplars que diuen que en algun temps n’havien tingut però que ara ja han deixat de tenir-ne. Seria bo posar-se una mica d’acord en què vol dir tenir fe, perquè –ben mirat- de fe tots en tenim en alguna cosa, en alguna persona i potser fins i tot en Déu.

Veient aquest dies la tele o escoltant algunes tertúlies he recordat que una vegada vaig contemplar en un carrer molt cèntric d’una gran ciutat una escena que trobo que és equiparable al que a vegades escoltem aquests dies parlant de l’Església o dels creients. Ho dic pels nivells d’intolerància, obcecació, fanatisme i sectarisme que noto en certs ambients i en certes persones que, per la seva educació, trajectòria i posició política, sembla que haurien de tenir la ment una mica més oberta. Teníem la idea de que les dretes estaven formades per persones de mentalitat tancada i les esquerres estaven reservades per gent més oberta (per dir-ho de manera ben planera). Cada cop em convenço més que res d’això succeeix.

L’escena de la que parlava va passar, deia,  en un carrer cèntric d’una gran ciutat. Un carrer ple de tot: botigues, músics, mims, mags, gent passejant, badant…. Una mena de formiguer humà, vaja! En un moment determinat vaig veure algú que, damunt d’una caixa de fusta per tal de que el veiessin millor, començava a cridar que Jesús ens estima i que ens salva. Uns quants badocs s’hi aturaven una estona però poca cosa més. Jo també m’hi vaig parar per veure què deia. De cop i volta, però, va passar una cosa curiosa: es veu que aquell dia el predicador havia preparat una sessió extraordinària per impactar una mica més, en veure que els seus mètodes d’evangelització necessitaven canviar una mica per tal de ser més efectius. En lloc d’un orador, aquell dia eren tres o quatre més, tots ben equipats d’un bon amplificador i micròfon sense fil amb bluetooth (es veu que la paraula del Senyor toca més consciències en alta fidelitat). A més, van sortir una colla d’amics perquè donessin ambient amb algun “Al·leluia!” ben potent i diversos “Amén” i uns “Oh, yeah!” molt “Gospel“.

El discurs dels predicadors era el de sempre. Quan vaig veure els dos primers, amb la seva colla d’acòlits, vaig recordar aquella història del virtuós del violí que va tocar un Stradivarius al metro de Washington. Si ningú es va parar llavors per apreciar la bellesa, és obvi que cridar ben alt i fort trossos d’un llibre que després de dos mil·lennis al mercat cada cop es llegeix menys és un esforç estèril. Un dels predicadors vaig veure que s’havia embrancat en una discussió amb un vianant ateu. El nivell del debat era el que cal esperar de dos fanàtics. Vaig pensar que hauria sigut millor que haguessin seguit tranquil·lament la xerrada en un dels cafès que hi havia per allà. Estarien més còmodes i podrien parlar més tranquils… Res d’això. Quan es van cansar de cridar sense escoltar-se gens ni mica, l’ateu va marxar i va arribar un musulmà. Després es van acostar un parell d’adolescents. Més tard, un homosexual. El predicador es va embrancar amb tots. Els debats no eren brillants i sempre acabaven amb tots dos interlocutors comprensiblement convençuts que l’altre era massa gilipolles per veure la llum.

Me’n vaig anar carrer avall amb un somriure: Vaig pensar que cap d’ells va aprendre gran cosa d’aquells intercanvis de molts crits i poques idees. El nivell intel·lectual tampoc era gran cosa, però si s’haguessin escoltat una mica i no haguessin anat amb tantes idees preconcebudes tot hauria canviat una mica. Em sorprendria que algun dels participants sabés qui va ser Plató, com s’escriu Nietzsche o en quin segle va viure Confuci. Cap d’ells segurament que no havia estudiat mai la Bíblia amb una mica de profunditat i de manera rigorosa. Però tots s’atrevien a opinar i tots semblava que en sabien molt. Com amb el futbol, que tots hi entenem molt i tots ens atrevim a discutir-ne de manera aferrissada.

Aquesta mena d’escenes en què un predicador evangelista inculte, homòfob i intolerant o bé un tertulià analfabet religiós i posseïdor de la veritat absoluta aixequen prepotents la veu, són les que poden fer tornar la fe; si no la fe en Déu, almenys la fe i l’esperança en què la humanitat encara pot progressar molt, podent comprovar el baix nivell de la incultura religiosa en el que estem instal·lats. L’escala és llarga i tardarem anys a pujar-la. Però no podem perdre l’esperança.

2 respostes

27 des. 2015


Església per ateus

Classificat com a PSICOLOGIA,RELIGIÓ

Avui diumenge aquest conglomerat tan original i particular (per dir-ho d’alguna manera) que és la CUP-Crida Constituent té una assemblea molt important a Sabadell per decidir un assumpte transcendental pel nostre país: el de votar si s’accepta la proposta de pacte de Junts pel Sí i es facilita la investidura d’Artur Mas com a president de la Generalitat. Veurem què en surt de tot plegat…
Quan sento a parlar d’assemblees em venen al cap, com una llambregada, dues imatges d’aquest tipus d’actes. Segurament que no tenen gran cosa a veure entre si, però a les dues se les anomena assemblea. La primera imatge és la de les mogudes assemblees que fèiem quan érem estudiants i que la majoria que hem tingut la sort de poder estudiar en un institut o en una facultat suposo que encara tenim prou presents. Eren les assemblees que es feien per decidir si es prenien certes decisions (si es feia vaga o no, per exemple) i que normalment, tot i que volien ser el màxim de democràtiques, acabaven com el rosari de l’aurora per les inqualificables manipulacions de que eren objecte o per l’olla de cols en què es convertien la majoria de les vegades. Confesso que en tinc força mal record i la conclusió que n’he tret és que una assemblea és una cosa molt delicada si es vol fer correctament i democràtica.… L’altra imatge d’assemblea que em ve al cap i que, com he dit, no té gran cosa a veure amb la que he descrit, és l’assemblea dominical catòlica, el que anomenem popularment missa, vaja. La paraula assemblea, a fi de comptes, no vol dir altra cosa que reunió o aplec de persones que es troben per deliberar, prendre acords o en el cas de les religions per celebrar.
No parlaré avui de l’assemblea de la CUP d’avui, tot i ser molt important. Parlaré d’unes assemblees que han sorgit darrerament i que, quan vaig llegir la notícia, em va fer molta gràcia. Resulta que l’any 2013, Sanderson Jones y Pippa Evans, dos humoristes britànics van tenir la idea de crear una església pensada per a ateus i la van batejar com Sunday Assembly. Aquesta Assemblea Dominical ve a ser com una església sense Déu, amb el seus temples, amb una espècie una mica particular de capellans o pastors, amb l’atmosfera típica de qualsevol església dominical: famílies senceres amb nens que escolten un sermó inspirador, lectures,cançons, almoines, etc. Només hi falta Déu. Es veu que l’objectiu principal d’aquest moviment és trobar una nova manera de conèixer gent amb idees afins, participar en la comunitat i reunir-se en un ambient dominat per la fe de que Déu no existeix. Curiosa similitud amb les esglésies tradicionals, no trobeu?
El moviment sembla que s’estén ràpidament per tot el món, però principalment als EEUU on aquesta mena de moviments, sectes i esglésies arrelen ràpidament i sembla que hi troben el terreny abonat com per créixer-hi ràpidament. Alguns diuen que és degut i que és l’expressió del creixent nombre d’estatunidencs  que es troba al marge de qualsevol filiació religiosa però que, per altra banda , troba a faltar el caliu interior i exterior d’una creença. I es veu que, com que no el troben en la creença, el busquen en la descreença… Però està ben demostrat que les persones necessitem el caliu d’una comunitat que en molts cassos és religiosa. I per altra banda, quan hom s’allunya d’una religió, busca aquest caliu i aquest acompanyament afectiu en algun altre grup.
En un estudi que va fer el Fòrum Pew sobre Religió i Vida Pública es va presentar un estudi l’any passat segons el qual el 20% de las persones a EUA no tenen afiliació religiosa, un augment del 15% en comparació con els darrers 5 anys. Amb tot, aquests mateixos investigadors de Pew van subratllar que la categoria també va abraçar majories de persones que van manifestar que creien en Déu però que no tenen vincles amb la religió organitzada i persones que es consideren “espirituals” però no “religioses”. “L’ Assemblea Dominical vol arribar a aquest univers de persones que han deixat la fe però que troben a faltar la sensació de comunitat que l’església els oferia”, va dir Phil Zuckerman, professor d’ Estudis Seculars del Pitzer College a Claremont. i deia encara una altra cosa:“Als EUA hi ha l’opinió de que si hom no és religiós, no és patriota. Crec que moltes persones no creients o practicants diuen: ‘Escolti, esperi un moment. Nosaltres fem caritat, som bones persones, bons pares i tan bons ciutadans com els demés, i ara començarem a anar a una església perquè tothom en tingui una prova’.  Encara són una minoria, però ja n’hi ha uns quants”.

Mentre escrivia aquest petit apunt, m’ha arribat un correu del blogaire català Joan Gil (som només amics virtuals i lectors comuns dels nostres blogs) i del que us he parlat alguna altra vegada. Viu als EEUU des de fa moltíssims anys. El seu blog es diu ELS EUA SÓN DIFERENTS i val la pena llegir-lo perquè ens dóna sempre el seu punt de vista sempre interessant de les coses des de la perspectiva d’un català que coneix molt bé els EUA. Va viure molts anys a Nova York i ara viu a Fort Worth (Texas). M’explica que ha canviat d’habitatge i altres detalls quotidians.  I em diu una cosa que trobo que té molta semblança a això que explicava més amunt.

“Preferiria veure el Pirineu, però al Nord de Texas hi ha territoris alts i parcs molt macos; però per veure muntanyes caldria anar en cotxe durant hores. Fort Worth, com gairebé tot Texas és un país riquíssim, on tothom ofereix feina, en part gràcies al petroli i el gas natural però també amb una indústria que per Catalunya bé la voldríem. Només que la gent són molt reaccionaris i els polítics són més burros i pitjors que el PPSOE. Gairebé tothom pertany a alguna de les sectes integristes més o menys afiliades amb els Baptistes del Sud. La tele digital de Dallas-Fort Worth té unes 60 emissores, de les quals prop de 20 són propietat de sectes  religioses”.
Tal com van les coses, no dubto gens ni mica que aquesta nova església per a ateus tindrà un èxit espatarrant. Allà ja l’està aconseguint i, com tot, quasi estic segur que tard o d’hora també arribarà aquí.

2 respostes

12 juny 2015


Política i religió

Classificat com a POLÍTICA,RELIGIÓ

Acabo de llegir un article curt però molt aclaridor, al meu parer, sobre l’eterna polèmica de si un religiós s’ha de posar en política. es titula Dues monges sota la llum dels focus i l’ha escrit Lluís Serra Llansana, germà marista que serveix l’URC (Unió de Religiosos de Catalunya) com a secretari general i també ha realitzat tasques directives i docents a la Universitat Ramon Llull. El tema ha estat sempre ben vigent i, de tant en tant, torna a sortir a la palestra per alguna causa concreta. No cal dir que algunes de les “culpables”  són aquestes dues monges tan mediàtiques que tenim aquí a casa i la fama de les quals ha traspassat fronteres. Em refereixo a Lucía Caram i Teresa Forcades. Totes dues desperten passions i totes dues tenen un munt de furibunds detractors i de profunds seguidors. Com diu el final del citat article, “caminar sobre la corda del funàmbul és arriscat, però és la seva opció. Molt diferent en tots dos casos. En Lucía, l’acció social. En Teresa, la militància política”.

És arriscat, és polèmic, és perillós, per a molts és criticable, però a mi em sembla que és necessari i en trobaríem un munt d’antecedents si ens poséssim a buscar. Només en citaré alguns de ben coneguts: Martin Luther King, Desmond Tutu, Òscar Romero, Pere Casaldàliga, els màrtirs jesuïtes del Salvador, etc. Fer política no vol dir de cap manera fer només política de partit. És fa política de moltes maneres i la millor de totes és el testimoni. Alguns la fan alineant-se descaradament amb partits que conculquen clarament drets humans i que defenses l’estatus dels poderosos i altres es posicionen també descaradament a favor dels pobres i dels seus drets. Tot és política. O no?

Els religiosos són, abans de res, ciutadans i poden expressar les seves opinions sobre qualsevol cosa. També poden expressar la seva opinió política. Com un metge, un mecànic o un professor universitari…Però aquest no és, al meu entendre, el nucli de l’assumpte sinó que la clau la trobarem en com ho fa i mirant quins interessos defèn. Podrem discutir més o menys els mètodes, ens podran agradar més o menys, podrem estar-hi també més o menys d’acord, però si la seva actuació i el seu discurs és per defensar els drets humans, estar al costat del que sofreix, dels exclosos, dels oprimits i dels espoliats, llavors em sembla que no hi ha res a dir. Podrem discutir els mètodes, però no podem discutir la seva opció i la seva lluita per una societat més justa i millor.

Per tant, no només és bo que hi diguin la seva sinó que és necessari. Possiblement serà millor que ho facin des de fora d’un partit concret, però tampoc és contradictori que ho facin unint-se a l’actuació d’un partit que comparteixi els seus mateixos valors. I sempre serà bo per a la societat que algú des de fora aixequi la veu per denunciar formes de fer política que no siguin honestes i prou ètiques. En el cas de les dues monges de les que parlàvem al principi crec que són un bon exemple de parlar clar i català i faríem bé d’escoltar-les, tot i que no estiguem al cent per cent d’acord amb el que diuen.

No hi ha resposta

31 març 2015


Si el gra de blat no mor…

Vull seguir avui amb algunes reflexions derivades del meu darrer apunt.

El dolor ens fa por. Ens fa basarda. Potser fins i tot més que la mateixa mort. Mirem d’allunyar-nos-en tan com podem, però tard o d’hora ens arriba, ens clava el seu fibló i ens toca ben de prop. Perquè és inevitable i és consubstancial amb la vida. De cop i volta ens arriba aquell dolor inesperat de l’accident d’algú que estimem i que ens deixa muts, zombis, absents, aclaparats. ‘¿Per què a mi?’, ens preguntem. Altres vegades ens toca aquell dolor llarg, constant, que dura i dura i al que els metges no hi troben remei. Unes altres, és el dolor del desamor, de la solitud, aquell dolor de la buidor interior que fa que no entenguem res, que ni ens entenguem nosaltres mateixos i que ens ho fa veure tot fosc. Aquell dolorós i aclaparant  dolor que ens fa veure la vida sense sentit i creure en el sense sentit de la vida. El dolor és una de les creus que la vida ens depara i que no podem defugir. Les moltes formes de creus que anem trobant, i que a vegades mirem d’amagar, de fer-nos els desentesos, de riure-ens-en per fora amb hi-hi-his i ha-ha-has que no fan més que camuflar i dissimular una gran buidor interior que pot ser molt més dolorosa que el dolor físic.

No ens ha de fer por parlar de creus i dolors perquè la vida, des de bon principi, comença amb un gran plor i ja ens indica una mica de com anirà la cosa. Durant la vida vivim entre dolors, buscant espurnes de felicitat en qualsevol raconet i, generalment, morim envoltats de dolor, tant propi com aliè. Potser l’únic consol que ens queda és mirar de no causar-ne gaire més del que ja ens ve donat, mirar de buscar sentit al que ens va tocant i, si és possible, acompanyar i fer més suportable el dolor dels altres. És el que va fer Jesús, que va mirar el món amb ulls de misericòrdia i amor, sobretot per als més febles i desvalguts. I tant la seva vida com la seva mort en creu no són res més que una mirada sobre les persones i una lliçó de com caldria dur una vida amb dignitat i sentit. Una vida que potser serà molt més complicada que no pas feliç per a una gran majoria. Una vida que no ens donarà potser massa satisfaccions i que, si les esperem massa amb candeletes, no serà res més que un miratge. Perquè tot sovint a l’instant feliç el segueix immediatament l’instant amarg. I si no el volem veure és perquè ens hem deixat les ulleres a casa o perquè volem dissimular. L’esclat d’un avió sobre els Alps quan en pura lògica no tocava, o la mala notícia que ens dóna fredament l’oncòleg quan fem una visita rutinària són part d’aquestes creus del camí. O les anades cada cop més sovintejades que ens toca fer al cementiri a mida que ens anem fent grans per dir l`últim adéu a persones estimades, amb les corresponents tornades a casa amb el cor cada cop més encongit i més arrugat.

Des dels principis dels temps –almenys des que en tenim coneixement- tots els grans cultes i religions tenen com un dels punts centrals la pregunta sobre el misteri de la vida (i, com a conseqüència, de la mort).  També Jesús va dir ( Jn 12, 24-25): “ En veritat, en veritat us ho dic: si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol,  però si mor, dóna molt de fruit.  Els qui estimen la pròpia vida, la perden, i els qui no l’estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna.”

Aquesta sembla ser l’experiència universal: només el gra de blat que queda colgat a terra i es podreix es torna fecund. El misteri de la vida consisteix en contínua paradoxa mort-vida. Uns moren per tal de que altres visquin. El gra de blat que es torna llavor és el que dóna més fruit. Es torna espiga i multiplica la vida, es torna pa compartit i aliment per tal de que la vida segueixi. Jesús mort a la creu és com el gra de blat entregat per amor i enterrat per tal de que es pugui tornar fecund. Però només amb la Creu no es pot explicar la fe cristiana i, per poder-la entendre del tot, es necessita el fet crucial de la Resurrecció de Jesús, sense la qual la vida cristiana seria absurda. El misteri pasqual consisteix en què el Crucificat “va ressuscitar el tercer dia segons les Escriptures” . Aquest és el punt clau i el centre de gravetat de la cristologia paulina. “Aquell que va ser crucificat i que va manifestar així l’immens amor de Déu cap a l’ésser humà, ha ressuscitat i viu enmig nostre”.

El cristianisme aporta a les contrarietats de la vida un nou sentit quan ens convida a deixar de mirar la creu i començar a mirar el crucificat. El crucificat –i no pas la creu- esdevé símbol de l’amor i ens ajuda a trobar respostes perquè Ell va vèncer la mort després de la creu. Per això després del dolor –i sense amagar-lo- hi veiem l’espurna esperançada d’una altra vida, que tot i no saber com serà, ens la imaginem com la de Jesús que s’acosta als seus amics i els diu: “¿Teniu aquí res per a menjar? .
 Llavors li van donar un tros de peix a la brasa. El prengué i se’l va menjar davant d’ells
.”(Lc  24, 37-43)

Quan comprovem l’horror de certes notícies als diaris o a la tele; quan trobem que res té sentit i les coses semblen anar cada cop pitjor; quan ens quedem sense llàgrimes de tant plorar desgràcies pròpies o alienes, als cristians ens queda l’esperança d’alçar els ulls cap al Crucificat i sobretot cap al Ressuscitat per trobar aquest petit indici d’esperança en el dolor i en la mort. I, per altra banda, és una contínua invitació a trobar en la mirada de tants crucificats actuals els ulls d’Aquell innocent que, penjat a la creu, demanava perdó i salvació per a tots. Perquè no hi ha ningú que entengui millor els crucificats que un crucificat innocent i ningú que pugui donar tanta esperança com Algú que ha vençut la mort.

2 respostes

28 març 2015


Una setmana diferent

Classificat com a Cristianisme,RELIGIÓ,Setmana Santa

A partir de demà, diumenge de Rams, entrem en una setmana especial. És una setmana diferent per a la majoria de gent, sigui creient o no. En diem Setmana Santa, tot i que de santa no en tingui absolutament res per a una bona part de la societat. Per a molts serà només una setmana de vacances, de relaxació física i psíquica entre les vacances de Nadal i les de l’estiu o potser una setmana de turisme més o menys religiós. Per a molts cristians –però no pas per a tots, ni de bon tros- sí que ho és de santa perquè en aquests dies celebrem el que és el nucli de la nostra fe: passió, mort i resurrecció de Jesús. Seria bo, però, que uns i altres sabessin quin és el significat d’aquesta setmana per poder entendre el present a partir del passat, sense obviar-lo, amagar-lo o menystenir-lo. I a partir d’aquí, que cadascú actuï en conseqüència.

Per tant, caldrà veure quin és el sentit original d’allò que celebrem i veure en quina mesura respectem i vivim aquest sentit original. La mort violenta de Jesús, la seva crucifixió, és una conseqüència de la seva manera de viure. Seria bo no fixar-nos només en uns fets que ens fan aflorar els elementals sentiments humans de la compassió (=patir amb l’altre), de la solidaritat o de la justícia, sinó aprofundir una mica en les causes per les que va haver d’afrontar tot allò i analitzar una mica les actituds dels responsables d’aquells fets que, sota capa de pietat i respecte a la llei, van decidir eliminar-lo. No estaria de més que ens preguntéssim: ¿Qui i per què van matar Jesús? ¿Qui i per què segueixen matant-lo avui? Són aclaridores les paraules del teòleg E. Schillebeeckx“La mort de Jesús en creu és la conseqüència d’una vida en servei radical a la justícia i l’amor; seqüela de l’opció pels pobres i desheretats; de l’opció pel seu poble, que patia explotació i extorsió. En aquest món, tota sortida a favor de la justícia i de l’amor és arriscar la vida “.

Si analitzem una mica  el que passa en el món, veurem com moltes societats segueixen reproduint, en grau i condicions diverses, la mateixa trama que en temps de Jesús i que avui portarien Jesús a ser de nou crucificat. El gran novel·lista grec Nikos Kazantzakis va fer una gran novel·la partint d’aquest tema  i amb el títol: ‘El Crist de nou crucificat’. Una obra mestra que recomano vivament. Seguim amb el mateix dilema de sempre: creure que aquest món està marcat fatalment per a la injustícia o creure que està fet per viure en fraternitat universal i, en conseqüència, per a una convivència solidària, que ens faci viure en pau i felicitat . En aquest sentit, la “derrota” de Jesús, celebrada pels seus enemics, es va convertir paradoxalment en victòria per a cadascun dels humans i de la humanitat sencera. És exactament això el que els cristians celebrem durant aquests dies: que la vida, la mort i la resurrecció de Jesús il·luminen amb llum inèdita el destí de la humanitat i assenyala que la vida de tots, però especialment dels desheretats i rebutjats, no queden perdudes per sempre.

Qualsevol creença religiosa té les seves raons i les seves desraons. Creure tot això que dèiem serà una bona raó per alguns i una completa i boja desraó per uns altres. El teòleg Juan Antonio Estrada en va fer un bon llibre fa ja una colla d’anys (Razones y sinrazones de la creencia religiosa, Madrid, Trotta, 2001) on diu que la pregunta pel sentit de la realitat, pel sentit mateix de la vida, és una pregunta que forma part consubstancialment en l’ésser humà. L’ésser humà no només es pregunta com és la realitat (ciència), ni quin és el seu significat i sentit racional (filosofia), sinó que la percep com una cosa misteriosa que suscita admiració, sorpresa i ansietat. No només s’afronta la vida des de la raó, sinó que és tota la persona amb els seus desitjos, mancances, expectatives, projectes i esperances, pors i temors què s’enfronta amb la realitat. Les creences i els sabers responen a expectatives humanes que superen la racionalitat. La religió pot tenir consistència perquè respon a preguntes i necessitats humanes que no poden ser resoltes per la ciència i tampoc per la filosofia, encara que sigui aquesta la que més s’acosta a la religió com a sistema metafísic de creences. Hi hagi Déu o no, la religió roman, perquè respon a preguntes existencials inevitables i manté el caràcter misteriós de l’univers i de l’home.

Preguntar-se per què creiem no és pas només una feina d’aquests dies de Setmana Santa. Podem i hem de preguntar-nos personalment per què creiem en qualsevol moment o circumstància en què un fet de la vida ens qüestioni o ens interrogui. Sempre ens caldrà donar raó i raons de la nostra fe –no tan pels demés, sinó fins i tot més per a nosaltres mateixos-, ens hem de comprometre amb una fe almenys raonable, plausible, convincent i segur que no demostrable. Segons quines coses no es poden demostrar, perquè tota pretensió global de sentit per a la vida humana sobrepassa el marc del que comprovable empíricament i del racionalment fonamentable. La necessitat de sentit justifica la recerca religiosa, però no legitima ni convalida la seva veritat. Per això la religió és compatible amb el dubte, un element que humanitza sempre la religió i que impedeix el fonamentalisme, s’obre a la interpel·lació d’altres religions i dels no creients i permet l’autoqüestionament.

Aquests dies de Setmana Santa ens poden ajudar a reflexionar sobre l’etern i mai resolt problema del mal en el món. ¿Quin paper hi juga Déu en això? ¿Quin sentit té la vida i per a què tant patiment?. Mai trobarem la resposta definitiva i mai podrem trobar una justificació racional del mal.  Com tampoc trobarem mai raons convincents per fer compatible l’experiència del mal i l’afirmació d’un Déu bo i omnipotent. Però sí que a partir de la vida i mort de Jesús potser ens serà possible trobar suports per afrontar cristianament el mal. I, finalment, creure en la resurrecció de Jesús vol dir creure en l’esperança, creure que darrere de totes les foscors, de tots els interrogants, creiem que hi ha una llum. En un món on molta gent s’ha acostumat a viure sense Déu, potser l’experiència de Déu que ofereixen alguns cristians com a testimonis pugui ser motivadora i interpel·ladora  per a l’home i la construcció de la societat. És el que K. Rahner i J.B. Metz defensaven en parlar del futur místic i polític del cristianisme, encarnat en figures com Oscar Romero, Ellacuría, Teresa de Calcuta, Ghandi i Luther King.

En una societat secularitzada com la nostra aquests dies tindran el sentit que cadascú els vulgui donar. Però podem caure en l’error de que la religió pugui tenir més sentit que la preocupació per Déu. Les funcions socials de la religió persisteixen, encara que modificades, en les societats post industrials i això ho podem veure amb les manifestacions folklòric-religioses i les festes consumistes de Nadal i Setmana Santa.Caldria analitzar una mica amb quina intenció i sentit la gent va ala Missa del Gall o a les processons de Setmana Santa. No és pas el mateix anar-hi com a creient o cam a turista per fer-hi un munt de fotos i escoltar saetas…Aquestes manifestacions religioses atrauen massivament a creients i no creients però en molts cassos neutralitzen i eliminen el significat de representació cristiana que podria legitimar-les.

Sigui com sigui, que tingueu una bona Setmana Santa!

No hi ha resposta

07 gen. 2015


El concepte de guerra santa (gihad)

Classificat com a Islam,RELIGIÓ

Amb atemptats de l’islamisme radical com el d’avui a París sembla que la humanitat, no només no avança, sinó que retrocedeix una colla de segles. Tots tenim a la memòria les guerres santes -més o menys justificades per raons religioses- per part de quasi totes les religions. Les croades d’infausta memòria; les persecucions de tota mena contra heretges o membres d’altres religions, la imposició del cristianisme a Amèrica llatina, etc. Els més grans encara recordem com a l’escola ens anomenaven la guerra civil espanyola com una croada. Ha estat en vigència durant segles la temptació de voler imposar per la força la religió del vencedor o del més fort. I sembla que seguim així en molts llocs del món. En l’àmbit islàmic, molts conflictes actuals són qualificats de guerra santa (gihad) pels seus actors.

Quan fa uns anys em vaig interessar per conèixer una mica l’islam, vaig comprar un parell o tres de llibres que em van recomanar. Entre ells hi havia el de SEYYED HOSSEIN NASR, VIDA Y PENSAMIENTO EN EL ISLAM (Herder, 1985). Vaig intentar llegir-lo i entendre’l per tal de comprendre una mica millor l’islam. No me’n vaig sortir -ho confesso- tot i que aquest prestigiós autor és dels pocs autors musulmans contemporanis que escriuen en llengües europees. Ell ho fa concretament en anglès, per bé que aquest llibre que tinc a casa està traduït al castellà. Encara no fa gaires dies que el tornava a agafar per veure si podia digerir aquest conjunt d’assajos escrits des d’una perspectiva de l’historiador científic que reflexiona sobre temes com religió i secularització, sentit de la llibertat, ciència i filosofia en la tradició musulmana. En general no he pogut digerir-lo, fora de petis capítols, com per exemple, el que fa referència a Jesús vist a través de l’ islam o l’estudi tipològic de la cultura islàmica. Però, en general, aquesta lectura em resulta tan allunyada del meu pensament que se’m fa força estranya.

Tots hem sentit a dir moltes vegades que els 5 pilars bàsics de l’islam són: La professió de fe (xahada), la pregària ritual (salat), l’almoina (zakat), el dejuni durant el mes de ramadà (sawm) i el Pelegrinatge a la Meca (hajj). Pet tant, tots els punts són completament acceptables, bé que que potser ens resultin distants i estranys a la nostra cultura. Però, arribats en aquest punt, ens podríem preguntar d’on surt el concepte de gjihad (guerra santa) –del qual se’n parla tant-, interpretat de diversa manera dins del mateix món musulmà i tant distant de la forma de pensar de l’home modern occidental.. Segons alguns musulmans,Jihad , no és més que “l’esforç per guanyar el favor de Déu. El Gran jihad o intern és la lluita contra el mal dins de la pròpia ànima. El Petit jihad o extern, són els esforços que el creient ha de fer pel que fa a l’entorn exterior”. Per tant, no hi cabria la violència que alguns islamistes radicals propugnen i porten a la pràctica, com en el cas dels atemptats terroristes que cometen arreu i que, si hem de ser justos, no són compartits per la major part del mateix món musulmà.

Fa només un parell de dies que es va celebrar una conferencia contra el fonamentalisme islàmic en una de les més prestigioses universitats sunnites. Ens ho explica Mons. Anba Antonios Aziz Mina, bisbe copte catòlic de Guizeh : «La conferència organitzada per la Universitat d’al-Azhar (El Caire) per condemnar el terrorisme i l’extremisme islàmic és un fet de gran importància històrica. I no sé si a Occident algú se n’ha adonat ». La Universitat islàmica del Caire, considerada el centre teològic més important de l’Islam sunnita, va organitzar aquesta conferència per reflexionar sobre la controvertida qüestió de la relació entre el món islàmic i el fonamentalisme. Va comptar amb la participació de 700 acadèmics i representants de la vida política, social i religiosa – incloent alguns líders de les comunitats cristianes d’Orient – de 120 països i va fer una clara condemna del fonamentalisme.

«És la primera vegada – subratlla Mons. Anba Antonios Aziz – que una institució islàmica tan influent diu clarament que les teories utilitzades pels terroristes i extremistes per justificar les seves accions violentes amb l’Alcorà representen una perversió del veritable Islam. Fins ara, les institucions i acadèmies islàmiques eren gairebé sempre molt tímides en la condemna d’aquestes derives. La condemna més arribava sol davant fets atroços concrets de terrorisme, i es referia generalment un acte violent concret. Ara es dirigeix a tota la ideologia malalta que està darrere de les estratègies de l extremisme de marca islamista. És un pas important, i esperem que produeixi resultats concrets ».

I caldria recordar també com, ja al mes de març de 2005, la COMISSIÓ ISLÀMICA D’ESPANYA va emetre una fàtua condemnant el terrorisme i el grup Al Qaeda. En un dia trist com el d’avui caldria recordar-ho per no posar a tothom dins del mateix sac.

Una resposta fins a ara

15 ag. 2014


Signes d’esperança

Classificat com a Església,RELIGIÓ

carta Papa

M’ha semblat bé recollir avui dues cartes que he trobat interessants, sobretot per un motiu: per la proximitat comunicativa que mostren totes dues. Una de les coses que normalment fallaven a l’ Església –i que tant es troben a faltar- era aquesta comunicació propera entre jerarquia i simples fidels. I com més alta era la jerarquia, més llunyania amb els fidels i amb el món en general (i, per tant, amb tot tipus de persones, siguin creient o no creient). Massa diplomàcia, massa política, massa semblança amb la manera de fer dels governants dels Estats, massa llunyania de la frescor evangèlica originària . Tot plegat, no ha fet gens de bé.

Sembla que aquest Papa va voler trencar amb això ja des del principi i ja des del primer moment va fer signes clars de que vol ser i actuar d’una altra manera. Crec que és un bon intent! Aquesta carta que recullo avui n’és una petita mostra. Un signe més d’esperança d’aquest intent de fer una Església més propera i més humana. I n’és una altra mostra l’altra carta que recullo; una carta que li dirigia una religiosa poc després d’haver estat elegit Papa.

Símptomes de que les coses van canviant? Segurament que sí. N’hi ha prou amb això? Segurament no. Serà possible una nova forma de comunicació i de comunió dins de l’ Església. Esperem-ho. Per exemple a l’hora de nomenar bisbes, les maneres haurien de ser totalment diferents i la feina dels Nuncis també s’hauria de revisar de dalt a baix. S’hauran d’anar fent passos en aquests sentits i aquesta és justament la gran esperança de molts en els moments actuals que viu l’Església, una esperança que no pot ser defraudada un cop més.

  • Aquesta primera carta és del Papa Francesc i l’acaba d’enviar –manuscrita- a la presidenta de Abuelas de Plaza de Mayo, Estela de Carlotto.

Vaticano, 7 de agosto 2914

Sra. Estela de Carlotto

Muy estimada Señora:

Por medio de estas líneas quiero hacerme cercano a Usted en estos días en que usted se ha reencontrado con su nieto. Sé que es una alegría para la abuela que ha recorrido un largo camino de sufrimiento. Un sufrimiento que no la paralizó sino que la sostuvo en la lucha. Y hoy, por esa constancia en la lucha, no es solo su nieto el que la acompaña sino también otros 114 que han recuperado su identidad.

Gracias Señora por su lucha. Me alegro de corazón y pido al Señor que le retribuya tanto tesón y trabajo.

Quedo a su disposición, y por favor, le pido que no se olvide de rezar por mí. Que Jesús la bendiga y la Virgen Santa la cuide.

Cordialmente

Francisco

  • I aquesta altra és la que DOLORES ALEIXANDRE, RSCJ, li enviava al Papa Francesc poc després de ser elegit Papa.
  • Carta al Papa Francisco

    “Han ido a buscarte casi hasta el fin del mundteixy ha sido un acierto: gracias por haber aceptado quedarte, sin poder volver a recoger tus cosas. Menos mal que los zapatos que llevas parecen cómodos…”.

Hermano Francisco: Nunca pensé que me dirigiría así a un papa, pero como en tu saludo inicial no nos llamaste “hijos e hijas”, sino “hermanos y hermanas”, siento que tengo permiso para hacerlo. Y me sale también un tú, aunque llenísimo de respeto, porque no me imagino llamando de usted a un hermano de verdad, y el vos argentino no me va a salir.

En el diario La Nación del 14 de marzo, he leído que tu elección “ha resultado balsámica”, y me ha parecido un adjetivo perfecto para calificar lo que nos está pasando desde que nos saludaste desde el balcón, con aquel tono en el que se mezclaban la timidez y la confianza.

Primer efecto balsámico: te vemos distendido y hasta bromista (¡qué maravilla, un papa con sentido del humor…!), sin dar en ningún momento la impresión de estar abrumado por el peso de esa responsabilidad agobiante y desmesurada que los papas se han ido echando sobre los hombros, como si les tocara a ellos solos encargarse de toda la Iglesia universal. Como si no existieran los otros pastores, como si el Pueblo de Dios fuera un fardo con el que cargar y no una comunidad de hombres y mujeres capaces de iniciativa y con deseos de participar y de colaborar, como soñamos con el Concilio.

Tú, en cambio, estás consiguiendo comunicarnos la convicción de que ese camino que comienzas lo vas a hacer acompañado por todos nosotros. Qué manera tan franciscana por lo sencilla y tan ignaciana por su lucidez de señalar un nuevo estilo eclesial.

Porque si lo que deseas es que se nos reconozca por la fraternidad, el amor y laconfianza, empiezan a sobrar y a estorbar (hace tiempo que a bastantes ya nos estaban sobrando y estorbando…) tantas conductas, prácticas y costumbres en las que se han ido confundiendo la dignidad con la magnificencia y losolemne con lo suntuoso.

Resulta una sorpresa balsámica sentir que ahora te tenemos como cómplice en el deseo de ir cambiando esas usanzas e inercias que nadie se decidía a declarar obsoletas y ante cuya incongruencia habían dejado de dispararse las alarmas. No son cuestiones irrelevantes, son indicadores que revelan una preocupante atrofia de los sensores que tendrían que haber puesto alerta, hace mucho, de que estaban en contradicción con los usos de Jesús.

Así que bienvenida sea esa tarea que emprendes de volver a la frescura del Evangelio y a la radicalidad de sus palabras: ya nos estamos dando cuenta de que, en lo que toca a los pobres, no vas a darnos tregua.

Comienzas tu camino en momentos de extrema debilidad de la Iglesia. Lo mismo que aquel joven que huyó desnudo en el huerto, a ella le han sido arrancadas las vestiduras con las que se protegía: secretismo, hermetismo, ocultamiento, negación de lo evidente. Pero es precisamente ahora, cuando aparece desnuda y despojada ante la mirada enjuiciadora del mundo, cuando se le presenta inesperadamente una ocasión maravillosa: la de revestirse, por fin, únicamente, del manto de la gloria de su Señor.

Nos has confiado la tarea de sostenerte con nuestra oración, y en estos momentos estoy pidiendo para ti unas cuantas cosas: paciencia ante el rastreo que la prensa está haciendo de tu pasado y que es una consecuencia de lo que dijiste a los periodistas: “Habéis trabajado, ¿eh?, habéis trabajado…”. Pues eso, se han crecido y siguen trabajando.

También pido que no te agobien más de la cuenta las expectativas descomunales que estás despertando y que te sientas muy libre (y muy hábil también) para elegir a quienes creas que pueden ayudarte en el gobierno de la Iglesia, aunque suponga un ERE para la Curia.

Vas a encontrar muchas piedras en ese camino: críticas, resistencias y hasta zancadillas, así que, siguiendo la recomendación de tu preciosa homilía el día de san José, trata de custodiarte un poco a ti mismo. Y por si no aciertas del todo, que se ocupen de ello las santas de la Iglesia de Roma: Cecilia, Inés, Domitila, Tatiana, Agripina, Demetria, Martina, Basilisa, Melania, Anastasia, Digna, Emérita, Martina, Sabina.

Han ido a buscarte casi hasta el fin del mundo y ha sido un acierto: gracias por haber aceptado quedarte, sin poder volver a recoger tus cosas. Menos mal que los zapatos que llevas parecen cómodos.

Muchos nos sentimos ahora responsables de rezar por ti, aunque no seamos de tu diócesis, y nos alegra saber que estás también encargado de velar por la Iglesia universal. De pronto, está recobrando sentido llamar papa al obispo de Roma.

Que el Señor te bendiga, te guarde y derrame sobre ti el bálsamo de su paz.

Podreu trobar aquesta carta de DOLORES ALEIXANDRE al nº 2.842 de Vida Nueva.

No hi ha resposta

20 abr. 2014


No hi ha diumenge sense divendres

Classificat com a Cristianisme,RELIGIÓ,Setmana Santa

Quan parlo de divendres i diumenge –vull que m’entengueu- ho faig d’una perspectiva cristiana i en refereixo al Divendres de Passió i al Diumenge de Pasqua. Avui és PASQUA. I no podríem entendre de cap manera aquesta gran festa de  l’ esperança i de la vida si no féssim una ullada enrere i veiéssim els moments de dolor i de desesperança de Jesús i, amb ell, de tota la humanitat. És cert que la resurrecció de Jesús és la veritat fonamental dels cristians (una veritat que, potser vista des de la llunyania i sense la fe en Jesús, pot semblar una bogeria i una realitat sense sentit), però també és cert que no és menys fonamental per a la nostra fe saber que el ressuscitat no és cap altre que Jesús de Natzaret crucificat, com ho fa notar JON SOBRINO en el seu excel·lent article publicat a la revista “Sal Terrae” el 1982: EL RESUCITADO ES EL CRUCIFICADO

Ja en la primeríssima predicació cristiana (allò que tècnicament s’anomena kerigma i que prové del terme grec κήρυγμα (‘anunci’, ‘proclamació’) el nucli de la fe era aquest:

“Israelites, escolteu aquestes paraules: Jesús de Natzaret era un home que Déu va acreditar davant vostre, obrant entre vosaltres, per mitjà d’ell, miracles, prodigis i senyals. Tots ho sabeu prou.  Doncs bé, aquest Jesús va ser entregat d’acord amb la decisió que Déu havia pres i fixat per endavant, i vosaltres el vau matar fent-lo clavar a la creu per uns impius. Però Déu l’ha ressuscitat alliberant-lo dels dolors de la mort, que de cap manera no podia continuar retenint-lo sota el seu poder”. (Fets dels Apòstols 2,22-24)

Per tant, avui celebrem un triomf i un  alliberament total: l’alliberament de la mort, símbol d’aquell límit  que la humanitat sap que no pot vèncer ni traspassar.

– Si, com diu el bisbe de Tànger Santiago Agrelo,

“El Viernes Santo podría ser un buen día para declararlo Jornada Mundial de la Legalidad Injusta porque en ese día, el Inocente fue legalmente azotado, legalmente condenado, legalmente despreciado, legalmente escarnecido, legalmente crucificado… El Emperador, el Procurador, el Centurión, el Ministro, el Delegado del Gobierno, el Sargento, cuando se les pregunta por la justicia, responden con la legalidad, y cuando se les pregunta por su hermano, dicen que en la ley que no consta que los tengan. Un día sabremos lo que pasará cuando Dios les pregunte por su Hijo, por sus hijos”…

-Si, com ens segueix recordant el mateix Santiago Agrelo,

“Las vallas se oponen; las cuchillas cortan; el mar separa, amenaza, ahoga. Las vallas son insensibles; las cuchillas son frías; el mar es hostil. Vallas, cuchillas y mar: cruces de última generación para hombres y mujeres a quienes crucificamos porque nos estorban”…

no podríem tenir cap mena d’esperança, perquè sembla que cada dia el món és més inhumà, més injust, i els crucificats cada cop són més: persones crucificades i països crucificats i condemnats per sempre més a la misèria material i moral; crucificats per la voracitat d’un capital sense escrúpols i mai satisfet del tot, com una bèstia voraç que no en té mai prou i destrueix i es menja tot el que troba per davant sense cap mena d’escrúpols, sense límits i sense aturador.

Però aquest bisbe Agrelos (que ell mateix confessa que s’ha “convertit” des que és a Tànger) creu el mateix que creien els primers cristians i escriu avui mateix al seu Facebook:

“Ayer noche, en la vigilia pascual, gocé, también lloré… Tenía la catedral llena de gente de color azabache: Tres de ellos recibieron los sacramentos de la iniciación cristiana; una joven fue confirmada; un niño recibió el bautismo. La catedral se le llenó al Señor de hijos sin papeles, de cantos sin papeles, de danzas sin papeles, y me imaginé el cielo y la alegría de Dios en una noche de resurrección, y lloré porque más allá de esa noche intuí el mar, las vallas, las cuchillas, el sufrimiento, la muerte… Pero no podía dejar de sentir la dicha de tenerlos allí para el Señor, para la esperanza, para el futuro, para la vida…
En realidad, siempre vivimos así, con el corazón lleno de paz, y la muerte espiándonos para amenazarnos… Pero está vencida, aunque siempre se presente con su crueldad indiferente… Está vencida. Ya sólo queda espacio para el amor”.

Això és exactament la Pasqua: la creença de que la mort està vençuda i que l’únic espai possible que pot quedar a la humanitat és l’espai de l’ AMOR.

FELIÇ PASQUA DE RESURRECCIÓ A TOTS!

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2zRJluQrC

2 respostes

15 abr. 2014


Convertit per una mirada

Tot buscant una foto que il·lustrés el text del meu apunt anterior sobre Barrabàs, vaig anar a parar a la pel·lícula “La Passió de Crist” de Mel Gibson, que recordo haver-la anat a veure quan la van estrenar l’any 2004. He de confessar que no em va agradar massa perquè vaig trobar que hi havia massa “sang i fetge”, tot i que procurava ser força fidel als evangelis.

Com deia, buscava una foto de Barrabàs i em va agradar l’actor que feia de Barrabàs en aquell film. No el coneixia de res, cosa gens estranya en mi,  ja que no sóc gaire aficionat al cine. No en sabia res d’ell, ni sabia com es deia, però em va cridar l’atenció una entrevista que li feien i un article on deia que havia escrit un llibre que es titula DE BARRABÀS A JESÚS, CONVERTIT PER UNA MIRADA. Resulta que aquest actor es diu Pietro Sarubbi, és italià i té una vida força interessant. Explica que va retrobar la fe a partir de la pel·lícula, en el moment en que creuen una mirada amb l’actor que fa de Jesús. “Quan les nostres mirades es van creuar, va ser un gran impacte. Vaig sentir com si hi hagués una corrent elèctrica entre nosaltres. Va ser com si no veiés més a Jim Caviezel, sinó que veia al propi Jesús”. Explica que a partir d’aquell moment la seva vida no seria mai més la mateixa.

Tan potent pot ser una mirada, em pregunto? Certament que ho pot ser! Una mirada, un gest, una acció, una persona, un llibre, una paraula, un esdeveniment, un lloc, un moment concret de la nostra vida… Qualsevol d’aquestes coses poden canviar-nos la vida i, en molts cassos, així ha estat en la vida de moltes persones. Potser cadascú de nosaltres sabria reconèixer una d’aquestes circumstàncies si ens poséssim a analitzar una mica la nostra curta o llarga existència. Algunes  persones ho han escrit o explicat i ho reconeixen obertament sense amagar-ho.

Si tornem al personatge bíblic de Barrabàs no hi ha dubte que Jesús li va canviar la vida en el moment en que el poble, per aclamació i d’una manera una mica inexplicable, van intercanviar el lloc de tots dos. El que havia de ser penjat a la creu havia de ser Barrabàs i, al final, va ser Jesús. Crida una mica l’atenció que la gent rebés Jesús el dia de la seva entrada a Jerusalem d’una manera triomfal –amb palmes i rams, com es rebien els personatges triomfadors- i que aquesta mateixa gent l’elegís pocs dies després per posar-lo al lloc del malfactor Barrabàs. Serà que el poble sempre ha estat molt manipulable i fàcil de dirigir? Hem canviat gaire en tot s aquests anys? Em sembla que no pas gaire i ballem massa sovint al so que toquen i tirem cap on bufa el vent.

A Pietro Sarubbi el va canviar una mirada. A tot aquell poble covard i adotzenat no els hauria canviat la seva vida si haguessin sabut mirar la cara de Jesús, un home just i lliure que, si per alguna cosa va venir a aquest món, va ser per fer-nos a tots una mica més lliures? I els que ens diem cristians no hauríem de mirar més els ulls de Jesús per veure què ens vol dir amb la seva mirada? L’església no hauria de mirar més Jesús i veure què li cal fer per a ser més autèntics, menys hipòcrites, i saber-se posar- si cal- en lloc dels molts barrabassos que trobaria al seu voltant? Sembla que el Papa Francesc ha començat a fer gestos d’aquests i ha demanat que ens cal canviar moltes coses. Tindrem por a fer aquests canvis que se’ns demanen?

La mirada compassiva de Jesús segur que ens pot canviar i ens hauria de canviar. Ell mirava sense jutjar i deixava de costat els moralismes sense sentit. Ell entrava al fons del cor de les persones amb la seva mirada i no feia distincions de persones com acostumem  a fer massa sovint nosaltres. Encara hi ha massa cristians –molts bisbes entre ells- que són capaços de jutjar els homosexuals, els divorciats i, els que no creuen; encara n’hi ha massa que volen imposar una moral catòlica a una societat que és laica, i que està molt bé que ho sigui, perquè això ens dóna la necessària llibertat a tots per triar ser el que vulguem ser en una societat oberta, moderna i canviant. Encara n’hi ha massa que es pensen que són millors que els demés i que tenen dret a mirar-se a segons qui amb una absurda superioritat per damunt de l’espatlla i amb una altivesa que segur que no tenia Jesús…

Aquests dies de Setmana Santa són uns bons dies per als creients per pensar una mica en totes aquestes coses  i per mirar els ulls de Jesús i demanar-li què vol de nosaltres. I també són uns bons dies per mirar el Barrabàs que tinguem més a mà per tal d’ajudar-lo sense jutjar-lo i per donar-li aquella mà que potser mai ningú li ha donat.

L’actor Pietro Sarubbi explica en el seu seu llibre que, a partir d’aquella mirada, va canviar la seva vida en tots els àmbits: en el familiar, en el professional, en el social, en el seu caràcter. I també fa algunes reflexions interessants quan diu que “Barrabàs és un símbol de la nostra civilització. És l’home que Jesús va substituir a la creu i el va salvar. Jesús representa tota la humanitat i salva”. “Mai havia passat res semblant en tots els anys de la meva carrera. Faig el possible perquè aquella mirada continuï sent important per a mi tots els dies”.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2yzlpj5s7

3 respostes

21 març 2014


Descalç sobre la terra vermella

El dia 8 de desembre explicava en aquest mateix blog que hi havia hagut una Primavera en plena tardor a Balsareny. S’hi va celebrar el dia anterior el 2n Fòrum de Balsareny sobre les causes del bisbe Pere Casaldàliga on vaig tenir la sort de poder assistir. Explicava allà com havia transcorregut la diada i deia que un dels plats forts del dia va ser la presentació per  part de Francesc Escribano de la mini sèrie “Descalç sobre la terra vermella” i de la posterior estrena en dues sessions: la primera pels assistents al fòrum i després una altra per a tot el poble de Balsareny que, com tothom sap, és el poble natal de Pere Casaldàliga.

Ja explicava allà mateix que va ser un autèntic gaudi de tres hores i que després s’estrenaria per TV3. Ha arribat el moment de l’estrena, com ja deveu haver vist en les promocions que aquests dies en fa la cadena. TV3 la passarà en dos dies (dilluns i dimarts vinent a les 21.50 h.) i simplement dir que la recomano vivament. Qui la vegi no en sortirà defraudat.

Els que seguiu una mica aquest blog ja coneixeu la meva devoció pel bisbe Pere i per les seves causes. La pel·lícula ho explica molt bé i ell mateix ha expressat als seus autors que tot el que es veu, o be ha passat realment o podia haver passat perfectament. Ell en va quedar molt content del treball fet.

Pere Casaldàliga és un home que ha mirat de ser radicalment fidel a l’evangeli des de la situació concreta –un punt perdut dins de l’extensa Amazònia, al Brasil- que va triar quan tenia 40 anys. Amèrica Llatina va tenir la mala sort de ser conquerida i saquejada per europeus sense massa escrúpols. Guerrers i religiosos europeus (la creu i l’espasa) van imposar allà de forma molt cruel la seva manera de fer, el seu pensament, les seves lleis i les seves costums i la seva religió sense cap mena de respecte als indígenes i a la terra. Casaldàliga s’ha revelat contra tot això, seguint el pensament que la Teologia de l’alliberament ha intentat explicar i aplicar. Aquests teòlegs i els seus seguidors han cregut que l’ evangeli de Jesús no tenia res a veure amb allò que els conqueridors de cossos i ànimes havien imposat durant segles. Per això Casaldàliga –i tants altres- han lluitat molt per canviar les condicions de vida d’aquella gent, per extirpar la violència física i  cultural a la que han estat sotmesos, per superar el racisme imperant, per canviar les condicions de treball esclavitzador i les agressions de tota mena. Moltes persones com ell han deixat la vida i la pell en la lluita per la dignitat i la llibertat d’aquells pobles subjugats.

Tot això explica la pel·lícula i mira d’aproximar-se tant bé com pot a aquesta realitat a través del bisbe Pere i els seus col·laboradors del seu bisbat. Ens ho anirà mostrant a través de paraules, de frases lapidàries, d’actituds valentes, de pensaments revolucionaris portats a la vida senzillament i com si no tinguessin cap importància. Segurament per això mateix són revolucionaris. Perquè van penetrant en  cor i el pensament de la gent dia a dia, gest a gest, paraula a paraula, abraçada a abraçada, pas a pas sobre una terra vermella de natural, però vermella també per la molta sang vessada.

Veieu-la. Gaudiu-la. Us agradarà.

8 respostes

14 oct. 2013


La Germana Genoveva, llevadora del poble Tapirapé

Veva_A_30x40BMolt poca gent deu saber –com tampoc ho sabia jo- qui era la Germana Genoveva, una de les monges de la comunitat que treballa a la Prelatura de São Félix do Araguaia (diòcesi del Bisbe Pere Casaldàliga) des dels seus orígens.  En una comunicació que rebo setmanalment de SERVICIOS KOINONIA -on hi escriu Leonardo Boff- se’ns dóna aquesta notícia. Per considerar que l’article de  Boff és interessantíssim us el vull transcriure.

 

Mort i sepultura de la germaneta Genoveva, llevadora del poble Tapirapé (2013.10.11)

El 24 setembre 2013 va morir en el llogaret dels indígenes Tapirapé, a l’Araguaia, la Germaneta de Jesús Genoveva, francesa d’origen. Ella i les seves companyes han viscut una experiència que l’antropòleg Darcy Ribeiro considerava una de les més exemplars de tota la història de l’antropologia: la trobada i la convivència d’algú de la cultura blanca amb la cultura indígena. Aquest és el testimoni de Canuto, que sap bé de la vida i obra de la Germaneta Genoveva. Així descriu la seva mort:

« Al matí del dimarts 24 Genoveva estava bé. Havia pastat fang per a l’arranjament de la casa. Dinava tranquil·lament amb la germaneta Odile. Estaven descansant quan es va queixar de dolor al pit. Odile va anar ràpidament a aconseguir transport per portar-la al hospital de Confresa. Durant el camí la respiració es va anar fent més difícil. Va morir abans d’arribar a l’hospital.

De tornada al llogaret, consternació general. Genoveva havia vist néixer gairebé al 100% dels Apyãwa (així es deien a si mateixos els Tapirapé. Així es tornen a auto denominar avui), en aquests 61 anys de vida compartida.

Els Apyãwa van voler sepultar-la segons els seus costums, com si hagués mort una altra Apyãwa. Els cants fúnebres, ritmats amb els passos, es van perllongar per molt temps, durant la nit i el dia següent. Se sentien molts plors i lamentacions.

Segons el ritual Apyãwa, Genoveva va ser enterrada dins de la casa on vivia. La tomba va ser oberta amb tota cura pels Apyãwa, acompanyada de càntics rituals. A una alçada d’uns 40 centímetre de terra van ser col·locats dos travessers, un a cada extrem. A aquests travessers va ser amarrada l’hamaca que va quedar com una hamaca estesa com qui està dormint. Per sobre dels travessers es van col·locar posts i sobre les posts es va col·locar la terra. Tota la terra que van posar al damunt va ser porgada per les dones, com és la tradició. L’endemà aquesta terra es va mullar i es va modelar de manera que quedés ferma i espessa com la terra batuda. Tot acompanyat de càntics rituals.

En la seva hamaca on dormia cada dia, Genoveva dorm el somni etern entre aquells que va escollir perquè fossin el seu poble.

La notícia de la seva mort va volar per la regió, per Brasil i pel món. Van venir molts Agents de Pastoral. Els coordinadors del CIMI ( Consell Indígena Missioner ) de Cuiabá, van arribar després d’un viatge de més de 1.100 Quilòmetres quan el cos estava ja a la tomba, encara cobert només amb les fustes. Els Apyãwa les van retirar perquè els que acabaven d’arribar la veiessin per última vegada en la seva hamaca.

Als càntics rituals dels Tapirapé es van anar barrejant altres càntics i testimonis de la caminada cristiana de la germaneta Genoveva. Al final, el cacic va dir que els Apyãwa estaven tots molt tristos amb la mort de la germaneta. Parlant en portuguès i en tapirapé va ressaltar el respecte amb què sempre van ser tractats per les germanetes durant aquests seixanta anys de convivència. Va recordar que els Apyãwa deuen la seva supervivència a les germanetes, ja que quan elles van arribar, ells eren molt pocs i avui arriben a gairebé mil persones.

Plantada en territori Tapirapé està Genoveva, un monument de coherència, silenci i humilitat, de respecte i reconeixement de la diferència, provant com és possible  amb accions simples i petites, salvar la vida de tot un poble. Salutacions: Antonio Canuto » .

***

Al setembre de 2002 després d’ una trobada amb la Germaneta Genoveva vaig escriure un petit article al Jornal do Brasil que reprenc aquí a part.

Les Germanetes de Foucauld són testimoni de la nova forma d’evangelització, somiada per tanta gent a Amèrica Llatina: en comptes convertir les persones, ensenyar-los la doctrina i construir esglésies, van decidir encarnar-se en la cultura dels indígenes i viure i conviure amb ells. En el nostre temps aquest camí va ser viscut pel Germà Carles de Foucauld que al principi del segle XX va anar al desert d’Algèria, entre els musulmans, no per anunciar, sinó per conviure amb ells i acollir la diferència de la seva cultura i de la seva religió. Això mateix han fet les Germanetes de Jesús entre els indis Tapirapé al nord-oest del Mato Grosso, prop del riu Araguaia.

El dia 17 setembre 2002 vaig assistir a la celebració dels cinquanta anys de la seva presència al costat dels Tapirapé. Allà hi havia la pionera, la Germaneta Genoveva, que a l’octubre de 1952 va començar la seva convivència amb la tribu.

Com van arribar-hi? Les germanetes van saber a través dels frares dominics francesos que missionaven en terres de l’Araguaia, que els Tapirapé s’estaven extingint. Dels 1500 que hi havia antigament s’havien reduït a 47, a causa de les incursions dels Kayapó, de les malalties dels blancs i de la manca de dones. En l’esperit del Germà Carles, d’anar per conviure i no per convertir, van decidir unir-se a l’agonia d’un poble.

En arribar, la Germaneta Genoveva va escoltar del cacic Marc: "Els Tapirapé desapareixeran. Els blancs ens destruiran. Terra val, caça val, peix val. Només l’indi no val res ". Ells havien interioritzat que no valien res i que estaven condemnats a desaparèixer inexorablement.

Elles van arribar i els van demanar hospitalitat. Van començar a viure amb ells l’evangeli de la fraternitat, al camp, en la lluita per la iuca de cada dia, a aprendre la seva llengua i a incentivar tot el d’ells, religió inclosa, en un recorregut solidari i sense retorn. Amb el temps van ser incorporades com a membres de la tribu.

L’autoestima d’ells va créixer. Gràcies a la mediació d’elles van aconseguir que dones karajá es casessin amb homes Tapirapé i es garantís així la multiplicació del poble. De 47 avui arriben a gairebé mil. En 50 anys elles no convertir ni a un sol membre de la tribu. Però van aconseguir molt més: es van fer llevadores d’un poble, a la llum d’aquell que va entendre la seva missió de "portar vida i vida en abundància", Jesús .

Quan vaig veure la cara d’una índia tapirapé i el rostre envellit de la germaneta Genoveva, vaig pensar: si s’hagués tenyit el cabell blanc amb tucum podria passar per una perfecta dona tapirapé. Va realitzar de fet la profecia de la fundadora: "Les germanetes es faran Tapirapé, per des d’aquí anar als altres i estimar-los, però seran sempre Tapirapé " .

No hauria de seguir per aquest camí el cristianisme si volgués tenir futur en un món globalitzat? ¿L’evangeli sense poder i la convivència tendra i fraterna?

 LEONARDO BOFF

No hi ha resposta

24 set. 2013


Després d’ “El convidat”: sobre “pastors” i “pastorets”.

Classificat com a Església,RELIGIÓ

Ahir al vespre vaig voler mirar “El Convidat” a TV3 per escoltar el que diria el Bisbe Novell. El programa em va deixar un mal regust de boca per tot un munt d’afirmacions que vaig escoltar i per una colla d’actituds que no acabo de comprendre a aquestes alçades. Els bisbes haurien de ser “Pastors” però alguns d’ells s’empenyen en voler esdevenir “pastorets”, recordant com de ridículs surten retratats alguns pastors del popular gènere teatral nadalenc que anomenem “pastorets”.

Dic això perquè, escoltant el bisbe Novell, em va semblar viure encara en aquell ingenu somni del Lluquet i el Rovelló la nit de Nadal que els fa viatjar fins a les calderes d’en Pere Botero i que fa que l’espectador no se’ls pugui prendre gens seriosament. Com no podrà prendre’s seriosament la major part de la societat (cristians i no cristians) algunes afirmacions que vaig escoltar ahir i que encara ressonen en la boca d’alguns bisbes, que sembla que que només van estudiar eclesiologia tridentina i el Vaticà II els ha relliscat olímpicament.

El Papa Francesc no fa massa va dir que “els sacerdots i els bisbes han de ser pastors amb olor a ovella”, “que no siguin mers gestors” i que “han de sortir a les perifèries on hi ha sofriment i sang vessada” i “que deixin de ser col·leccionistes d’antiguitats o de novetats en lloc de ser pastors amb olor a ovella”. I què vol dir ser pastor amb olor a ovella?. Segons el que jo entenc -quan llegeixo la interpretació que alguns molt  bons teòlegs fan de l’ Eclesiologia del Vaticà II- un pastor ha de ser proper a les persones, ha de saber escoltar els signes dels temps i llegir i escoltar les penes i alegries, les angoixes i les esperances quotidianes de la gent (també dels no creients). Perquè l’ Església ha de tenir una paraula d’esperança i d’acolliment per a tothom, com la tenia Jesús, i no sols ha de servir per condemnar, crear complexos, fer gent sense criteri ni veu pròpia i enviar-los de cap a l’infern si no fan el que ella diu.

Avui mateix llegia CATALUNYA RELIGIÓ.CAT com Salvador Pié  (teòleg, president de la Fundació Blanquerna) destacava que de la llarga i ja famosa entrevista del Papa Francesc a la revista Civiltà Cattolica se’n podien treure alguns punts claus:

1) Una Eclesiologia clarament arrelada en el concili Vaticà II i crítica envers els ideòlegs de la tradició, els tradicionalistes:

2) Una Església abocada totalment al món i a les seves necessitats, agudament comparada a “un hospital de campanya” i a la figura evangèlica del Samarità:

3) Una Església més sinodal –amb un lloc més visible de la dona-, tot revisant l’exercici del Ministeri Petrí

Llegint l’entrevista del Papa no seria hora de començar a escoltar el repte que ell fa a renovar l’ Església i replantejar preguntes que podien estar molt bé èpoques passades però que ara necessiten respostes noves i plantejaments molt més lliures i moderns?. El Papa, a l’audiència que va fer a residència de l’ arquebisbe de Rio, va demanar davant de 40 bisbes de “cuidar l’esperança” del poble i fer-se noves preguntes. Va dir, per exemple:

Cal que , com a pastors , ens plantegem interrogants que fan referència a la marxa de les Esglésies que presidim . Aquestes preguntes serveixen de guia per examinar l’estat de les diòcesis en l’assumpció de l’esperit d’Aparecida i són preguntes que convé ens fem freqüentment com a examen de consciència .
1 . ¿Procurem que el nostre treball i el dels nostres Preveres sigui més pastoral que administratiu? ¿Qui és el principal beneficiari de la tasca eclesial, l’Església com a organització o el Poble de Déu en la seva totalitat?.
2 . ¿Superem la temptació d’atendre de manera reactiva els complexos problemes que sorgeixen? ¿Creem un hàbit proactiu? ¿Promovem espais i ocasions per manifestar la misericòrdia de Déu? Som conscients de la responsabilitat de replantejar les actituds pastorals i el funcionament de les estructures eclesials, buscant el bé dels fidels i de la societat?
3 . A la pràctica , fem partícips de la Missió als fidels laics ? ¿ Oferim la Paraula de Déu i els Sagraments amb la clara consciència i convicció que l’Esperit es manifesta en ells ?
4 . És un criteri habitual el discerniment pastoral, servint-nos dels Consells Diocesans? Aquests consells i els Parroquials de Pastoral i d’Afers Econòmics ¿són espais reals per a la participació laïcal en la consulta, organització i planificació pastoral? El bon funcionament dels consells és determinant. Crec que estem molt endarrerits en això .
5 . Els pastors, bisbes i preveres, tenim consciència i convicció de la missió dels fidels i els donem la llibertat perquè vagin destriant, d’acord amb el seu procés de deixebles, la missió que el Senyor els confia? Els donem suport i acompanyem, superant qualsevol temptació de manipulació o submissió indegudes? Estem sempre oberts per deixar-nos interpel·lar en la recerca del bé de l’Església i la seva Missió en el món?
6 . Els agents de pastoral i els fidels en general ¿se senten part de l’Església, s’identifiquen amb ella i l’acosten als batejats distants i allunyats? ".

Totes aquestes paraules i aquesta manera de parlar em sonen molt millor i les considero paraules de Pastor, d’algú que sap dirigir i que té autoritat no pas perquè se l’ha pren per la força sinó perquè  li han donat i se l’ha guanyada. Tot el demés són paraules de “pastoret”, molt apropiades per riure una estona en una tarda nadalenca.

5 respostes

16 ag. 2013


Quan la religió és un impediment

La llarga història de les desavinences religioses es repeteix i es repeteix feixugament. Abans i ara; aquí i allà. Les religions haurien d’unir i, en canvi, separen. Haurien de crear pau i massa vegades sembren odi. Les persones i els pobles en general no hem sabut ser tolerants i seguim sense saber-ne. Hauríem de creure més en l’espiritualitat que no pas en la religió i, en canvi, creiem més en la religió mal entesa que no pas en l’espiritualitat. Jo cada cop desconfio més de les religions dogmàtiques justament perquè els dogmes acostumen a tancar el cap i el cor; serveixen més per posar límits al camp de la llibertat intel·lectual que no pas per obrir ments i cors.

Avui, mentre dinava, escoltava que a Egipte tornava a haver-hi –com ahir- enfrontaments i morts al carrer. I en gran part d’això gràcies als fanatismes religiosos. I parlo en general perquè avui els trobem als països àrabs, on les esperançadores primaveres han fracassat gràcies a aquests fanatismes, però demà els trobarem en un altre lloc, alimentats per uns fanatismes semblants. Potser havíem posat massa esperances en unes primaveres que no han fet res més que alimentar les roses fins ara a l’estiu, quan el foc de l’integrisme, la sequera de la intolerància i la calor del fanatisme ho asseca tot.

A Naguib Mahfuz la seva novel·la “FILLS DEL NOSTRE BARRI” quasi li costa la vida. Un fanàtic el va apunyalar perquè van considerar-la blasfema i a l’autor enemic de l’islam quan sempre va ser un gran defensor de la tolerància i de la democràcia. Deia que “la democràcia és la única solució. Hem d’obrir-nos. Com més finestres s’obrin, més aconseguirem que s’imposi la voluntat del poble”. Sempre va ser un home moderat políticament i religiosa i deia que els autèntics enemics del poble eren la ignorància, la pobresa, les dictadures i les malalties. Recordava també que l’autèntica causa àrab és el dret a un futur de llibertats i dignitat.

Ell veia clar allò que dèiem al començament: que les religions han de saber conviure, han de ser tolerants i que hi ha uns valors universals que han de ser compartits per tothom. Malauradament ens falta encara molt per creure’ns-ho.

No hi ha resposta

23 jul. 2013


Ara va de bo, Papa Francesc

Classificat com a Església,RELIGIÓ

Ja fa més de quatre mesos que va ser escollit aquest argentí que la majoria de gent no coneixíem de res i que ara ja coneix tothom. En aquest curt temps s’ha fet popular, ha despertat moltes esperances i també molts recels. S’ha parlat molt dels seus gestos, de la seva manera de fer, dels petits canvis que ha començat a fer. Però em dóna la sensació que això només ha estat l’aperitiu i que ara, passat l’estiu, començarà el dinar de veritat.

L’aperitiu acostuma a dir com serà el dinar que vindrà després. L’aperitiu, des del meu punt de vista, ha estat bo i no ha estat allò de sempre i que no crida l’atenció. Aquest bon home ja ha començat a servir algunes coses originals. Però no ens podem quedar de cap manera amb això perquè jo em sentiria defraudat i decebut. Ens ha posat la mel a la boca i si després no ve res més…

Però estic segur que vindran coses. Ara va de bo. Aquests dies a Rio segurament que ja veurem i escoltarem coses interessants, tot i que aquestes concentracions i viatges multitudinaris a mi no m’agraden gens ni mica. Aquesta visita ja la trobar programada i l’havia de fer tant sí com no, però seria molt millor que no continués per aquest camí i sembla que ja ha insinuat que alguns tipus de viatges no el farà. Veurem.

Fins ara ha estat el moment dels gestos. Ara comença el moment dels fets. Fins ara no ha fet coses que el comprometessin massa. Ara comença l’hora de la veritat i serà quan haurà de fer la feina bruta, difícil i sempre dura dels canvis a la Cúria. I aquí s’hi pot agafar els dits perquè allà hi ha molts llops amb pell de corder que li posaran tants pals a la roda com puguin. Això ja s’espera i ell ja s’ho espera. També ho ha dit.

N’hi haurà prou en fer reformes a la cúpula? N’hi haurà prou de fer reformes en la forma i no fer-les en el fons?. Darrere de cada reforma, darrere de cada gest, darrere de cada sermó o encíclica hi ha d’haver una teologia nova i una nova forma d’entendre Déu, l’ Església, la societat, la persona, l’economia… i tantes i tantes coses. L’església no pot quedar-se tancada en sí mateixa i desconnectada de la realitat. Els teòlegs han de poder dir lliurement les coses i no tallar-los les ales tal com s’ha fet aquests darrers anys. Els bisbes de tot el món han de poder dir la seva d’acord amb les diferents cultures i les diferents sensibilitats, que no es poden negar ni ofegar tal com s’ha fet també en aquests darrers anys. Si cal fer un altre Concili, que el faci. S’hi s’ha d’escombrar casa, que es faci i que es faci sense amagar la porqueria sota les catifes, que al Vaticà i als palaus episcopals n’hi ha massa. Potser caldrà treure catifes i tot i deixar el terra original ja que massa vegades les catifes amaguen la realitat que hi ha a sota. A vegades el terra no és prou bonic però és l’autèntic. És el que hi ha i és el que volem.

Les coses no són fàcils de canviar i els canvis sempre són difícils i lents perquè significa un canvi de mentalitat. Però a mi em sembla que ja faria molt aquest bon home d’ insinuar camins i alguns punts importants cap on anar. Traçar rutes i camins per tal d’anar-los fent poc a poc; anar traient pedres del mig del camí per tal de que s’hi pugui caminar millor; netejar de males herbes i treure les bardisses… Molta, molta feina l’espera!

Jo ja fa temps que segueixo la major part dels gestos, dels sermons i del que va dient sense que sembli que li doni importància. Però va deixant anar coses… La música m’agrada i ara falta veure com serà la lletra. Una bona cançó ha de tenir les dues coses interessants i ben treballades. Ara és el moment de posar-se a treballar de valent. Caldrà escoltar-lo a Rio, calia haver-lo escoltat a Lampedusa, cal escoltar els breus comentaris que fa a les misses diàries, cal anar escoltant el que diuen els que el coneixen de fa temps i els que saben les seves dèries. Tot plegat fa que l’esperança que la majoria de gent hi tenim posada es vagi convertint en realitats i en canvis, no sols de cara sinó de fons. Fins ara ha agradat molt més, que no pas ha disgustat, tot i que una minoria deu tenir posada la por al cos. Pregarem per ell –tal com va demanar que ho féssim- per tal de que Déu l’ajudi a ser valent i pugui fer el que s’ha proposat fer i que trobi les persones adequades  per fer-ho.

6 respostes

08 febr. 2013


Els pans i els peixos

Classificat com a Església,RELIGIÓ

Recordeu aquell famós passatge de l’evangeli de Sant Joan (6, 1-15) en que se’ns narra la multiplicació dels pans i els peixos?  Això és el que està passant a Lleida des de fa una temporada. El fet va sortir als diaris uns dies abans de Nadal quan el Bisbe Piris es va presentar a una reunió de la Plataforma d’Afectats per l’Hipoteca de Lleida (PAH) i, després d’escoltar en silenci tot el que allà s’hi va dir, va fer la proposta de cedir unes estances buides del Seminari per acollir famílies desnonades. El bisbat posaria l’edifici però s’hauria de buscar la manera d’adequar-lo per poder-hi viure. A hores d’ara ja s’ha posat fil a l’agulla i s’hi està treballant per tal de que aquell projecte es faci realitat.

D’alguna manera s’ha donat allò de l’evangeli: Jesús demana que nosaltres posem els nostres cinc pans i els dos peixos i ell ja s’encarregarà de fer el miracle. Un miracle que s’ha d’interpretar simplement com que hem de ser una mica més fraterns i ser capaços de mirar les necessitats dels altres i veure què hi podem fer cadascú de nosaltres…

A Lleida es calcula que hi ha més de 3.000 pisos buits i cada dia hi han més famílies desnonades que es queden al carrer. I com a Lleida, a la resta d’ Espanya. Realment no hi ha res a fer per parar aquest desastre? Sí que s’hi podrien fer moltes coses i s’hi podrien trobar solucions no pas tant complicades. Només caldria que els governs s’hi posessin seriosament (fent un parell o tres de lleis), com s’hi ha posat el bisbe Piris. A Lleida s’han ofert un munt de professionals i un munt de gent per poder arreglar aquest espai. Ells han ofert els seus pans i els seus peixos i els resultats es veuran amb la multiplicació generosa i fraternal del que cadascú té. No es tracta tant de donar sinó de compartir, cosa que normalment ens resulta molt més difícil perquè tendim a donar el que ens sobra i no sabem compartir el poc que tenim i que potser fins i tot necessitem.

En temps de Jesús també hi havia un munt de col · lectius humans que eren molt necessitats i als que Jesús s’hi va atansar: cecs, paralítics, leprosos, malalts i marginats de tota mena… Si alguna cosa va fer Jesús fou la de remeiar els seus mals físics i morals. El bisbe Piris ens dóna a tots una bona lliçó del que ha de ser i ha de fer l’ església en aquests moments socialment tan delicats. Tant de bo aprenguem tots la lliçó!

Si voleu ampliar la notícia podeu clicar aquí: http://www.catalunyareligio.cat/articles/33894

No hi ha resposta

24 des. 2012


El Nadal ens parla a nosaltres i de nosaltres

Classificat com a Nadal,RELIGIÓ

HPIM0088El mite que situa el naixement de Jesús a la mitjanit del solstici d’hivern, ens parla d’aquest món i de nosaltres mateixos, recordant, alhora, el naixement de qui ens va parlar, a nosaltres, bàrbars d’Occident, de tot això , per primera vegada, amb eloqüència.

El mite ens convida a veure el cosmos i els homes d’una manera no quotidiana. El missatge de la realitat que ens envolta, fins i tot en la foscor d’una nit freda d’hivern, és un missatge d’una amabilitat amb rostre humà, tan assequible i propera com un nen.

Aquest va ser l’ensenyament de Jesús, i això se simbolitza en el seu naixement.

Les narracions evangèliques del naixement de Jesús, i les tradicions populars que s’han construït sobre elles, són un poderós mite expressiu que ens parla, com un gran poema, del misteri sagrat que s’amaga en l’immens si del cosmos, simbolitzat per la nit còsmica hivernal, per la terra, simbolitzada en la gruta, per la vida, simbolitzada en el bou i en la mula i per la nostra pròpia espècie, simbolitzada en Maria.

Aquest sagrat misteri de tot, és el misteri íntim de cada un de nosaltres. I en el si d’aquest misteri, neix l’Absolut innombrable en el cos fràgil d’un nen de la nostra espècie. I neix en nosaltres com ho va fer en Maria.

En el gran intent d’aquestes narracions, l’important, no és creure o no creure. Com en els poemes, l’important és deixar-se portar per la força expressiva del mite, per experimentar, de manera íntima i el més clara i càlidament possible, aquesta presència oculta que neix en tot i en nosaltres mateixos, quan, gràcies als ensenyaments de Jesús, ho auscultem tot amb veneració i en silenci.

El part és el símbol nuclear de les narracions del naixement de Jesús.

En el si del solstici d’hivern, reneix el sol, font de vida.

En el si de la nit, neix la llum del matí.

En el si de la terra, en una cova, neix la vida.

En el si d’una dona, que és el si de la nostra pròpia espècie, neix "el que és", l’encarnació de l’Absolut.

En el si de la nostra naturalesa animal, depredadora, neix la possibilitat de la llibertat de tota necessitat, neix "el que és", que no necessita de res.

Maria concentra tots aquests símbols confluents, perquè és cosmos, foscor, terra i dona. Però és una dona verge. La seva virginitat significa que res no macula ni el cosmos, ni la terra, ni  la vida, ni  la nostra espècie, perquè res pot amagar o cobrir el rostre del Manifest. Tota la naturalesa és verge, fins i tot la nostra pròpia naturalesa és verge. I tot és com una verge que pari l’Únic. Només els nostres ulls i el nostre cor poden estar maculats quan mirem tot el que ens envolta amb la mirada d’un depredador.

La virginitat de Maria també significa que, encara que la realitat que construïm amb la nostra ment, els nostres sentits i la nostra necessitat és capaç de parir l’Únic, el Clement i el Manifest, no és per obra nostra, ni del cosmos, ni de la vida. Encara que el nostre ser i el de tota la realitat estigui prenyada d’Absolut i el doni a llum, està engendrada pel misteri. En terminologia hel·lenista: Allò altre no és fruit nostre, ni del nostre esforç, sinó que és el misteri en el si del misteri, és "Fill de Déu".

Per la persona i la predicació de Jesús de Natzaret, els seus deixebles es van trobar cara a cara amb l’Absolut, en la persona de Jesús, en tota realitat i en la vida. Van veure el que no es pot definir, però que s’experimenta com a no-mort, com a no-animal, com a fi de la foscor, com a llum, vida, poder, esperit. Jesús va ser per a ells home i més que home. En la narració del Nadal cobra expressió l’impacte que Jesús va exercir en els qui el van conèixer, impacte que va prendre forma en la figura de "fill d’una verge". Una manera de dir que és fill d’una dona i per tant de la condició humana, i Fill de Déu, dues realitats en una unitat.

Aquesta és la gran proclama del Nadal: la realitat veritablement real, està en el si de la foscor de la nostra quotidianitat, del nostre viure i del nostre ésser.

El Gran Esdeveniment en el cosmos, en la terra, en la vida i en l’espècie humana és com un part sagrat. I el que aquest part revela, no és una realitat aterridora, és una realitat amable, dolça, tendra propera i vulnerable com un infant als braços de la seva mare.

El mite ens parla també de les condicions que es requereixen per poder contemplar aquest Gran Esdeveniment, que és el que Jesús ens va revelar. Diu la narració que qui vulgui ser testimoni d’aquest Naixement, ha de fer-se pobre i senzill com els pastors d’Israel. Qui és pobre d’esperit no té res a defensar. Qui no té res a defensar, va a les coses directament, sense falsedats. Qui no té duplicitats, aquest és el senzill.

El mite assenyala una segona condició per fer apte per presenciar aquest naixement que és el Gran Esdeveniment: cal enrolar-se en la indagació de la veritat, com van fer els mags iranians. Van estimar la veritat amb tanta passió i dedicació, que van abandonar les seves cases i el seu país per anar-lo a buscar. Qui és capaç d’actuar així és també pobre d’esperit i senzill.

També els humils i pietosos, com Anna i Simeó, ho arriben a veure.

És bell i encertat que els deixebles de Jesús relacionessin el gran mite universal del naixement de déus i d’herois amb la memòria de Jesús i el seu llegat. Té sentit aprendre a viure aquest gran mite en societats laiques i sense creences com les nostres, per rescatar la consciència profunda de l’existència humana, en aquest cosmos immens i misteriós.

Aquest va ser el llegat de Jesús, compendiat en unes breus narracions dels seus deixebles sobre el seu naixement meravellós.

 

Aquest text és un petit extracte d’un extens article de MARIÀ CORBÍ que es titula "Las narraciones de la Nativitad de Jesús i que podreu trobar a

http://www.servicioskoinonia.org/relat/381.htm

2 respostes

01 nov. 2012


Viure com el sants

Classificat com a CULTURA,Poesia,RELIGIÓ

Avui és el dia de Tots Sants. És festa dedicada al record dels avantpassats  i que està íntimament relacionada amb la festa celebrada el dia següent, el dia dels difunts. La creença tradicional és que l’1 de novembre, els vius visiten als morts i el 2 de novembre, els morts visiten als vius. És la unió de dos mons: el dels morts i la dels vius. Aquesta festivitat és una de les més antigues en el món cristià, encara que l’origen de la festa tradicional de Tots Sants  es troba, en concret, en una festa cèltica anomenada Samain que es feia per venerar els morts.

El cas és que avui es vol honorar i recordar a totes aquelles persones conegudes o desconegudes que van morir violentament per defensar la seva fe o que van ser models de vida. Durant la història de la humanitat han estat milions les persones que mereixen ser sants i que, per més que siguin anònimes, avui és també el seu dia. Sants morts però també sants vius. I quan dic sants, no vull cenyir-me només en l’aspecte explícitament religiós sinó en tots els homes i dones que han entregat i estan entregant la seva vida al bé de la humanitat des de les seves fes i esperances personals.

Per això vull portar avui dos poemes de Leonel Rugama, un jove poeta nicaragüenc que -en paraules de José María Valverde- “ja per sempre serà el més jove dels bons poetes nicaragüencs” perquè va morir en combat als 20 anys contra la dictadura de Somoza després d’haver escrit, en anticipada ironia, que “los héroes no dijeron que morían por la patria, sino que murieron». Ho va escriure en un aparent comiat de la poesia i ho va recollir Pere Casaldàliga per posar-ho a l’inici del seu llibre « Nicaragua: combate y profecía»:

“Ya platicamos.
Ahora vamos
a vivir como los santos.”

Julio Buitrago
Nunca contestó nadie
porque los héroes no dijeron
que morían por la patria
sino que murieron.
En julio nació Julio
seis más nueve quince
de seis y nueve sesenta y nueve
nació matando al hambre (aunque sea antipoético)
nació peleando solo
contra trescientos.
Es el único que nació en el mundo
superando a Leónidas,
a Leónidas el de las Termópilas.
"Viajero ve y di a esparta que morimos
por cumplir sus sagradas leyes".
Eso está en la casa
donde nació Julio
lo único que está en español.
Pues sí
nació sin camisa
y cantando mientras disparaba su M-3
nació cuando trataban de matarlo
con guardias
con tanques
con aviones
nació cuando no pudieron matarlo
y esto cuéntenselo a todo el mundo
y esto cuéntenselo a todo el mundo
platíquenlo duro
platíquenlo duro siempre
duro siempre
con la tranca en la mano
con el machete en la mano
con la escopeta en la mano.
¡Ya platicamos!
¡AHORA VAMOS A VIVIR COMO LOS SANTOS!

El 15 de gener de 1970, 300 guàrdies somocistes van envoltar la casa on hi havia una cèl·lula guerrillera del Front Sandinista d’Alliberament Nacional, al costat del Cementiri Oriental de Managua. Van portar granades, una tanqueta, un helicòpter … I van disparar fins a destruir la casa. Van ser tres hores d’intens foc. Milers de persones van veure aquell combat desigual.

El rector del barri Larreynaga, pare Francisco Mejía (oncle dels germans Mejía Godoy), va anar al lloc i va demanar a la guàrdia: "Respecteu les seves vides! …" Per això va caure pres i va ser torturat. La guàrdia es va portar de la casa més llibres que armes. També es van endur la Bíblia de Leonel Rugama.

En aquella casa només hi havia tres nois: Róger Núñez Dávila, 18 anys, Maurici Hernández Baldizón, 19 anys, i Leonel Rugama Rugama, 20 anys. Ferits i dessagnant-se, van cantar l’himne nacional. I quan la guàrdia els va cridar: "¡Ríndanse!". Rugama va rugir el seu últim poema: "Que se rinda tu madre!"

Leonel va quedar serè i gairebé somrient … Va viure feliç el que havia escrit: "El lliurament de la nostra vida orientada a l’alliberament del poble representa la nostra mort, però amb ella estem donant vida".

COMO LOS SANTOS

Ahora quiero hablar con ustedes

o mejor dicho

ahora estoy hablando con ustedes.

Con vos

con vos tunco carretonero

con vos estoy hablando.

Con vos carbonero

carbonero encontilado

vos

vos que llevás ese cipote

enganchado

sobre el carretón

y lo llevás sosteniendo la lata

y todo encontilado.

Vos amarraste una vez

hace tiempo

un trapo

un trapo acabado de lavar

todo ajado

ajado y niste

y que lo amarraste en uno de los brazos del

carretón

para secarte el sudor

y la tierra

y el tilde

y todo revuelto

y el trapo

está mugroso

y hasta echa un olor agrio

que vos lo sentís de viaje

cuando te secás la cara

o el pescuezo.

A vos te hablo.

A vos que te suben el rango de la miseria

cada vez que te sale otra tira guindando del

pantalón

vos que sos marca mundial

en el récord de los ayunos

¡qué cuarenta días!

¡y qué cuarenta noches!

A vos que se te asoma

curioso el calzoncillo nacido

por todo lo roto del pantalón

y hay gente que sale a la puerta

y que se pone a reír

hasta que doblás la esquina

chapaleando tufo

y seguís empujando

y con las rodillas peladas

y con el pecho consumido

y desnudo.

Con vos estoy hablando

con vos mismo

sí, sí

a vos te digo.

Con vos también

aseado chofer particular

engrasado taxista

camionero polvoso

busero gordo

soldador borracho

zapatero remendón

judío errante afilador de cuchillos

de hachas

machetes y tijeras

con todos los vende sorbetes y raspados

y con todos los vendedores ambulantes.

Con vos también

cipote vende chicles

y con el otro

el que vende bolis congelados

y el que vende gelatinas

y también con el de la bolsa de confites de coco

y con el de la bolsa de leche burras

y con todos los lustradores vulgares

(aunque digan que más vulgar es mi madre)

y también háblenle a los ciegos

a los ciegos que piden limosna en las paradas

y a los otros ciegos de guitarras o sin guitarras

(y a los proletarios de la música)

y a los tullidos de toda clase

y a los tísicos del estadio

y a los mudos y sordos de nacimiento.

Pásenle la voz a los basucas

y díganles que vengan

llamen a los chivos sifilíticos

y a los rateros

y a los busca pleito en las cantinas

en los estancos y en los putales

tráiganse también

a toda la mancha de vagos

a todos los vagos de todos los barrios

que ahorita están jugando janbol

y si no desmoche

aunque se quede el que tenga mico doble

que se vengan todos los demás

y aunque estén esperando con dos embolones.

Que se vengan todos los que están bateando

y los que están sirviendo

que se deshagan las apuestas

y que vengan

y que bajen las pandillas de todos lados.

Saquen a todos los esqueletos

a todos los esqueletos que se mueran

en Los Cauces

en Miralagos

en el Valle Maldito

en Acahualinca

en La Fortaleza

en El Fanguito

en las Calles del Pecado

en La Zona

en La Perla

en la colonia Alta Vista

en la colonia López Mateos

en La Salinera

en Cabo Haitiano

en La Fossette

y que traigan a sus cipotes

a sus cipotes que "no nacen por hambre

y que tienen hambre de nacer

para morirse de hambre"

Que vengan todas las mujeres

la verdulera nalgona

y la vieja asmática del canasto

la negra vende vigorón

y la sombreruda vende baho

la vende chicha helada

y la vende cebada

la vende naranjada

y la lavandera con las manos blanquiscas de jabón

las poncheras de la fiesta

y las vende gallo pinto y carne asada

las mondongueras

y las nacatamaleras mantecosas

las sirvientas

las picheles

las rufianas

con todo y sus zorras

y aquella muchacha hermosa que vende pan con mantequilla

y la chavalita

que está empezando a echar tetitas

y que vende pasteles

y todas las cipotas que venden guineos

naranjas

y mandarinas

y que por un peso dan una bolsa.

Que vengan también las carteristas

las cantineras

y las putas

y las putas viejas y tetonas

y las putas iniciadas

háblenle a los espiritistas

y a las medium

y a las endemoniadas

a las perseguidas por los duendes

y por los malos espíritus

a las hechiceras

y a las hechizadas

a las vende filtros

y a las compra filtros.

Ahora que están todos aquí

que están todos aquí reunidos

reunidos y oyéndome,

ahora quiero hablar con ustedes

o mejor dicho

ahora estoy hablando con ustedes

quiero empezar a hacerles una plática

y quiero que todos ustedes le platiquen

a todos los que no vinieron

y que les platiquen en voz alta cuando estén solos,

y que les platiquen en las calles

en las casas

en los buses

en los cines

en los parques

en las iglesias

en los billares

en los patios montosos

en los barrios sin luz

y a orilla de los cercos que se están cayendo

y a orilla de los ríos

sentados en las cunetas

arrimados en las mochetas de las puertas

y asomados por las ventanas

y en fin

en todas partes

y que platiquen en voz baja

cuando no estén solos

o mejor dicho cuando está un rico cerca

o cuando está un guardia de un rico cerca.

Yo les quería platicar

que ahora vivo en las catacumbas

y que estoy decidido a matar el hambre que nos mata

cuando platiquen esto

platíquenlo duro

cuando no esté uno de los que siembra el hambre

o un oreja de los que siembra el hambre

o un guardia de los que siembra el hambre.

Cállense todos

y síganme oyendo

en las catacumbas

ya en la tarde cuando hay poco trabajo

pinto en las paredes

en las paredes de las catacumbas

las imágenes de los santos

de los santos que han muerto matando el hambre

y en la mañana imito a los santos.

Ahora quiero hablarles de los santos.

No hi ha resposta

28 jul. 2012


Valors humans i valors cristians

Classificat com a Església,RELIGIÓ

del

Vistes les reflexions i propostes del bisbe Novell sobre la Nova Evangelització i, en concret, sobre la pastoral infantil i juvenil (en concret sobre l’elecció de monitors d’esplai i caps d’agrupaments escoltes d’algunes parròquies) m’agradaria fer les meves pròpies reflexions, extretes algunes d’elles de Jesús Peláez i deixar algunes preguntes a l’aire.

-Per què aquesta distinció tan maniquea entre valors humans i valors cristians?

-Per què –tal con diu el teòleg Juan José Tamayo- l’ Església ha passat de la “modernització del cristianisme” propugnada pel Concili Vaticà II a la “cristianització de la modernitat” a través del programa de l’esmentada Nova Evangelització dissenyat des de Roma i portat a la pràctica per uns determinats moviments eclesials, que són el braç executor de l’actual pontífex: carismàtics de tipus pentecostalista, o els moviments integristes, com l’ Opus dei, els legionaris de crist, els Kikos, Solidalitium, etc.?

– Si Jesús apareix en els evangelis com el punt de trobada entre la cimera o prototipus de l’ humà (el Fill de l’ Home) i la realitat de Déu (el Fill de Déu), per què seguim insistint en trobar Déu al cel i no pas en el més profund de l’ ésser humà, que és on habita Déu? La transcendència es fa immanència i el cristià ha de trobar Déu no tant el el temple sinó més aviat en el proïsme, tal com diu Bonhoeffer.

-Per què els agradada tant fer el tall brusc i sense cap tipus de connexió entre la humanitat a la divinitat si no hi ha cap necessitat de superar el natural profund pel sobrenatural, ni l’humà pel diví, ni la raó per la fe?. Tot al contrari: quant més natural i humà, més sobrenatural i diví; quant més raonable, més creïble.

-Si aquest és el projecte de Déu sobre l`ésser humà ens podem preguntar si existeixen uns valors especialment cristians o si més aviat és l’evangeli qui propugna valors purament humans que ajudin a tota persona a aconseguir la seva plena maduració. Dit d’una altra manera: hi ha una moral específicament cristiana? Els criteris ètics generals són diferents dels cristians?

-Valors humans com la llibertat, la igualtat, l’obertura a l’altre, l’amor solidari o l’austeritat solidària no han de ser també valors cristians? Dit d’una altra manera: es pot ser cristià sense aquests valors? Per què es posa tant d’èmfasi en altres coses molt més secundàries  i es deixa de posar en les coses fonamentals? La Nova Evangelització aproparà els joves i els no creients a Crist o més aviat els allunyarà? No s’assembla la jerarquia eclesiàstica a una gerontocràcia vestida de manera estranya que ha perdut el contacte amb la realitat?

-Amb la Nova Evangelització transmetrà l’Església (no només la jerarquia, sinó tots plegats) els valors que propugna l’ evangeli o més aviat ens allunyarem d’aquests mateixos valors? M’ho pregunto molt seriosament.

Una resposta fins a ara

24 jul. 2012


Crítiques benignes

Classificat com a Església,Jesús Huguet,RELIGIÓ

Navès ja té una placa commemorativa del pas de mossèn Jesús Huguet per les parròquies de Sant Feliu de Lluelles, Sant Andreu de Linya i Santa Margarida de Navès. Els veïns van aprofitar la celebració de les festes de la patrona d’aquesta darrera parròquia per homenatjar el reconegut capellà -traspassat el mes de març passat-, el qual va deixar una forta empremta tant per les seves aportacions en el camp pastoral com en l’àmbit cultural del municipi. Els veïns, d’altra banda, han volgut contribuir a la difusió de l’ideari d’Huguet i ho van fer per mitjà de la publicació de Crítiques benignes, un recull dels articles que Huguet va escriure com a col·laborador del diari Regió7.

Us deixo aquí un dels darrers articles que va escriure i que val realment la pena.

PER QUÈ CONTINUO A L’ESGLÉSIA

Aquesta és la pregunta que m’han fet més de quatre. Com és que un home obert i crític com vostè continua en aquesta Església? La puc respondre, perquè jo mateix me l’he feta més d’una vegada. Amb motiu d’alguns nomenaments de bisbes, del tracte infligit a homes de Déu com J. A. Pagola, B. Häring o L. Boff, de les injustícies i tripijocs del Vaticà i la covardia dels nostres bisbes arran de l’afer dels museu de Lleida, és difícil deixar de fer-te-la.

La meva resposta és molt senzilla: si un dia vaig creure en Jesucrist gràcies a aquesta Església que me’l va fer conèixer (només ella n’ha conservat la memòria viva), ara crec en l’Església gràcies a Jesucrist. Crec que Jesucrist es va comprometre i continua compromès amb aquesta Església santa i pecadora, mare i meretriu, que l’anomenava sant Agustí. El dia que Jesucrist deixés de creure en aquesta Església, jo també deixaria de creure-hi. Però, mentre Jesucrist continuï confiant en ella, jo no tinc dret a deixar de confiar-hi.

La meva fe ha estat sempre difícil i dolorosa. Com la de Teresa de Calcuta. O la de Teresa de Lisieux, els dos darrers anys de la seva vida. Però fa temps que he fet de Jesús el garant de la meva existència, el mòbil i referència de la meva vida. En els moments difícils sempre em ve al cap la resposta de Pere, quan Jesús, en una situació crítica, pregunta als seus apòstols si ells també volen deixar-lo: "Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna".

Certament, no és l’Església que voldria, ni ben segur, l’Església que hauria volgut Jesús i que havia somiat el Vaticà II. Però, a fi de comptes, amb totes les seves xacres, és l’Església de Jesucrist.

Seria una pedanteria pensar que jo puc viure sol, pel meu compte, la fe cristiana. I encara ho seria més pretendre crear una altra Església que fos pura, irreprotxable, totalment fidel a Jesús. O, simplement, millor que la que tenim. Jo també reconec les meves mancances i errors. I sé que, mentre l’Església no deixi de ser humana, mai no estarà exempta de febleses i infidelitats.

Per això crec que la millor opció és la de treballar pacientment i coratjosament, amb implicació i compromís, per renovar des de dins aquesta nostra malmesa Església. Per això de vegades sóc tan crític, més del que voldrien els bisbes. Però no em sap greu. Més d’una vegada ho he dit: voldria estimar més, tenir més caritat, per poder ser més valent. Voldria sobretot extirpar de l’Església totes aquelles coses que no vénen de Jesús i que fan patir la gent, voldria que l’Església fos, com deia Joan XXIII, aquella font de plaça de poble, en què tothom pogués trobar una mica d’aigua fresca per saciar la set, que la fe cristiana fos, enmig de les tribulacions de la vida, una font inesgotable de goig, de coratge i d’esperança.

Sí, tinc encara altres raons per seguir en aquesta Església. En les meves hores baixes, em conforta l’Església que jo anomeno de sotabosc, que no fa soroll ni crida l’atenció, però que fa un treball incalculable sigui als barris i carrers de Barcelona, sigui a Missions, sigui en el clos humil i abnegat de la família, on sovint es registren veritables heroïcitats. Tinc, a més, un munt de persones, creients i no creients, que m’aprecien i m’estimen molt més del que em mereixo, que d’alguna manera em tenen com a punt de mira i que difícilment entendrien la meva deserció.

És per totes aquestes raons que penso continuar i morir en aquesta meva "pobra, bruta, trista, dissortada" Església.

Mossèn Jesús Huguet

2 respostes

07 jul. 2012


Altre cop la minifaldilla

Classificat com a Església,RELIGIÓ

Confirmacions al Palau d' Anglesola

Recull EL PERIODICO la notícia de que el Bisbe Novell l’últim cap de setmana de juny va haver de cridar l’atenció a tres noies que es van anar a confirmar amb minifaldilla per considerar que vestien inapropiadament. El Bisbe Novell ho explica –millor dit, “explicava” perquè ja ho han esborrat- en el seu Facebook i fins i tot hi va penjar aquesta foto (que ja no hi és en aquests moments) on es veu el bisbe amb un grup de joves i on apareixen diverses noies vestides amb faldilla, i algunes amb minifaldilla, per damunt del genoll.

Novell escriu: "al final de la celebració ho vaig dir públicament, per corregir-les i recordar a tots els fidels que a l’Església s’han d’evitar els vestits inadequats". I, finalment, remata: "moltes persones em van felicitar per aquestes paraules, perquè també els va semblar escandalós la manera de vestir d’aquelles noies".

Esclar que tot és opinable. Però a mi no em semblen gens inadequats ni escandalosos els vestits d’aquestes noies. Em sembla que simplement van vestits (nois i noies) com hi van la majoria de companys/es seus i no veig cap escàndol enlloc. Però, com deia, tot és opinable i l’opinió del Bisbe Novell és tan vàlida com la meva.

Però sí que vull dir que els que ja tenim una certa edat recordem prou bé les normes morals dels anys 50 i aquelles lluites d’alguns capellans per tal que les dones anessin al temple amb mantellina, mànigues llargues i gens d’escot. En aquell temps no existia la minifaldilla i, per tant, no s’hi podien fixar. La moral estipulava fins i tot els centímetres de braç i de turmell que es podia ensenyar. Amb el temps es va anar abandonant aquesta ridícula dèria i semblava que el sentit comú havia tornat i les coses s’havien posat al seu lloc. En aquells temps la moral es fixava molt en alguns aspectes i en passava per alt molts altres bastant més greus, com tots sabem.

Es veu que certes coses sempre tornen i la minifaldilla torna a situar-se en el centre de la polèmica, no només aquí, sino en altres llocs. Tots hem pogut llegir a la premsa que a la Universitat Autònoma de Sinaloa (estat mexicà que destaca pel narcotràfic) ha prohibit l’ús d’aquesta peça de vestit a les seves 56 escoles de batxillerat en considerar que "les faldilles summament curtes que vesteixen algunes estudiants es converteixen en una invitació a ser agredides o molestades". Aquesta tesi, com tothom deu recordar, és la mateixa que va esgrimir un jutge de Lleida l’any 1989 per exculpar un violador perquè la víctima acostumava a vestir aquesta peça de roba. El magistrat -que de ben segur patia problemes de minusvalia mental, per dir-ho suaument- va considerar que aquest costum indumentari fou una provocació que excusava del delicte a l’agressor.

Per tant, em sembla que l’Església faria bé en fixar-se més en altres aspectes que no pas insistir en aquest. I les millors normes morals que jo conec són les del sentit comú.

4 respostes

07 jul. 2012


Ni ètica, ni estètica

Classificat com a POLÍTICA,RELIGIÓ

Hem pogut comprovar a bastament com el PP de les Illes balears no ha ha tingut cap escrúpol per a fer diners i barrabassades de tota mena. La prova és que s’han hagut de passejar pels tribunals una bona colla de gent important i representativa del PP i que han estat condemnats. No tenen cap mena d’ètica.

I ara resulta que tampoc tenen estètica, vista la notícia que acabo de llegir del President Bauzá. Resulta que el van convidar a les festes patronals a la parròquia de Sant Marçal de Sa Cabaneta, un barri de Marratxí –el poble d’on ell havia estat batle-.  El rector Antoni Garau va convidar el pare Gabriel Seguí, missioner del Sagrat Cor i rector de Sant Bernat al monestir de la Real, perquè fes l’homilia amb motiu de les festes patronals. El religiós va viure de jove a Sa Cabaneta i havia format part de la parròquia. El seu sermó, però, centrat en la realitat actual i en què parlà de crisi de valors, de pobres, d’immigrants i “d’oprimits en la cultura a la pròpia terra”, ferí la susceptibilitat del president balear José Ramón Bauzá. Fins al punt  que en acabar la missa el cap de l’Executiu, acompanyat per l’actual primera vara, Tomeu Oliver, anà a la sagristia i demanà pel pare Seguí, a qui recriminà que més que un sermó havia fet un “míting”.

Ja veieu! Ara resulta que el Sr Bauzá fins i tot s’atreveix a donar lliçons de teologia i es posa a valorar un sermó, que segons va dir el seu propi autor “Bauzá va interpretar com si fos un míting i jo li vaig recalcar que allò era una homilia, perquè em basava en la doctrina papal i en el Concili Vaticà II”. El missioner del Sagrat Cor afegí que “no hi don més importància. L’única cosa és que si un polític se sent al·ludit, ell sabrà per què. No sé si es va sentir ofès. No puc entrar en els seus sentiments, però sí que és cert que em va fer un comentari sobre el tema dels oprimits de la cultura a la pròpia terra. Em va dir que això era una novetat per ell. Si ell troba que això és una novetat, ell sabrà”, subratllà.

O sigui, que a més d’estar ben provat i de ser ben evident que no tenen ètica, ara ja ni es molesten per tenir almenys una mica d’estètica. Cap de les dues coses sobren en els dies que corren. No sobren enlloc i tampoc a les Balears.

No hi ha resposta

21 maig 2012


La dictadura del dogmatisme

Classificat com a RELIGIÓ

En el post d’ahir feia una crítica de la glossa setmanal que el bisbe Xavier Novell feia el dia 13 de maig al Full Diocesà. Algú m’ha fet arribar una crítica del meu post dient que posicions com la meva trenquen la unitat de l’Església i que no són tolerables per part d’algú que es diu catòlic.

Aprofitaré aquesta avinentesa per fer alguns aclariments i estendre’m una mica més sobre el que vaig escriure ahir, si m’ho permeteu.

Primerament dir que l’escrit del bisbe es mou en el context del que es diu Nova Evangelització i que jo no entenc massa què vol dir. O potser sí que ho sé; massa que ho sé! Més que de “nova”, jo parlaria de “vella i tradicional” i crec que es fan molt passos enrere quan actualment es pretén evangelitzar de la manera com ho proposen molt bisbes (i, per suposat, el Vaticà), condemnant “la dictadura del relativisme” que diuen que impera en el  ramat. El ramat, pensen ells, ha de ser això: un ramat que segueixi fidelment el seu pastor i que -si convé- faci servir un munt de gossos d’atura per tal que cap ovella marxi un pas més enllà d’on el pastor vol aconduir-lo. No s’adonen que condemnant la “dictadura del relativisme” cauen en la “dictadura del dogmatisme”, tant o més pitjor que l’altra.

Alguna cosa semblant deia el bisbe Pere Casaldàliga parlant d’aquest tema, quan deia que el Déu únic és plural en les seves revelacions i de forma plural ha de ser trobat i estimat. La Teologia de l’ Alliberament, de la que el bisbe Pere en forma part, pretén justament l’alliberament del pensament i de la teologia, durant segles massa encartonada i encotillada en forma de dogmes que gens interpretables si no es volia rebre algun cop de bàcul. I quan no es deixa opinar als teòlegs, malament rai! Actualment les coses em sembla que haurien de canviar perquè no hi ha altra alternativa: o hi ha diàleg interreligiós o el xoc frontal entre religions és inevitable. O hi ha convivència plural i respectuosa entre religions, o hi ha guerra i enfrontament total.

I arribats en aquest punt cal aclarir que per «pluralisme religiós» no hem d’entendre la simple pluralitat o multiplicitat de religions sinó que entenem el pluralisme com un paradigma, una forma concreta de veure les religions, contraposada a dues formes més, encara molt actuals: l’exclusivisme i l’ inclusivisme.

L’exclusivisme ha estat la forma de comprendre la religió (qualsevol d’elles) pensant que només ella és la veritable. L’inclusivisme és la visió per la qual una religió pensa que ella segueix sent la veritable, la plena, la volguda per Déu, però que fora d’ella hi ha també elements religiosos  amb els que les altres religions participen del que Déu li va donar en plenitud només a ella.

El Pluralisme, en canvi, és la forma de mirar la religió que pensa que Déu ha actuat a través de moltes vies i que totes elles són camins de salvació, d’alguna manera autònoms. En sentit teològic profund, «ser pluralista» significa el reconeixement de la pluralitat legítima de vies de realització religiosa autònomes, sense normativitat i sense privilegis per part d’una única religió.

L’esperit que impregna la Nova Evangelització, que es proposa amb tant d’entusiasme ara, està molt en sintonia amb la Declaració de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, “Dominus Iesus” de l’any 2000. La Dominus Iesus va xocar frontalment amb la Teologia del Pluralisme religiós que s’estava desenvolupant de forma creixent a l’interior del cristianisme. No només va xocar contra els desenvolupaments més recents d’aquesta teologia, sinó també contra els avenços ja antics que el mateix Concili Vaticà II havia realitzat i que van ser assumits i acollits amb entusiasme  en  el si del Poble  de  Déu. El to, el llenguatge, la
posició adoptada per la Dominus Iesus és tal, que resulta impossible el diàleg teològic.  Són unànimes les veus que testimonien el que veuen: estem en un impàs. L’ecumenisme està bloquejat. Les bones paraules que, tanmateix, es prodiguen amb freqüència en elogi d’aquest diàleg interreligiós i l’ecumenisme, no troben crèdit. La contradicció amb la doctrina teològica oficial les fa senzillament increïbles. El bloqueig i l’impàs només se superarà corregint el plantejament teològic oficial, cosa que no sembla que es vulgui fer perquè justament es vol anar de nou pels camins de la dictadura del dogmatisme i els ulls de Roma es concentraran en el “perillós relativisme” que veuen per tot arreu i que combatran amb tots els mitjans possibles.

Per això mateix no entenc ni puc estar d’acord amb l’escrit del bisbe Xavier quan parla de convertir musulmans.

No hi ha resposta

19 maig 2012


Ara hem de convertir musulmans?

Classificat com a RELIGIÓ

 

“En el nostre treball evangelitzador no hem de descartar l’anunci de la fe als musulmans que habiten als nostres pobles i ciutats”. “Si Crist és l’únic salvador, també ho és per a les persones que professen l’Islam i per tant hem de pretendre la seva conversió al cristianisme”,  escriu el bisbe Novell en la seva glossa setmanal d’aquest diumenge i que va avançar ahir el diari Segre.

Doncs no, Xavier, no hi estic d’acord. No cal que pretenguem la seva conversió així com tampoc cal que ells pretenguin la nostra, esclar. Em sembla que confons la fe amb les creences i això és una mica perillós al segle XXI. Aquesta confusió – que potser es podia comprendre en els segles XVI i XVII- ara ja no s’hauria de produir.

Quan s’acabava de descobrir Amèrica es va produir una emigració molt gran d’ àrabs i jueus conversos que fugien de l’incompliment per part de la Monarquia espanyola dels acords de capitulació d’El Andalus, que comprenia entre ells, el respecte a les religions musulmanes i jueva i a la seva herència cultural i patrimoni. No obstant això, l’ordre d’expulsió dels jueus primer i musulmans després, va ser el resultat de l’incompliment dels acords, que ha estat la tònica històrica dels imperis europeus. Als jueus i musulmans se’ls va donar l’oportunitat de quedar-se, només si abjuraven de la seva religió, deixessin de parlar àrab, canviessin els seus costums i tradicions i castellanitzessin seus cognoms. I per tal que això s’acomplís es va crear la "santa inquisició". Molts van emigrar cap al nord d’Âfrica i altres cap a Amèrica, una zona acabada de descobrir, allunyada del poder central.

Això no s’hauria de produir mai més, ni aquí ni enlloc. I tampoc s’hauria de produir aquesta confusió de barrejar fe amb religió o creences. Una cosa és anunciar la fe i una altra és tractar de convertir, imposant una fe amb formes dictatorials o amb formes  més o menys sibil·lines. Diu José Arregi, en un escrit de no fa gaires dies, que la fe és aquest consol que et permet trepitjar la terra, com a sòl sagrat, i donar un pas cap al teu germà. Fa una definició de la fe molt maca i poètica quan diu: Fe és aquesta flameta que espurneja sense parar en tots els cors, també en el teu, encara que de vegades la sentis apagada. És el mateix foc que crema al cor de la Terra i de les estrelles, dels àtoms i de les galàxies. És la flama de la Vida. I la flama de la Vida és el Cor de l’Univers, i batega en cadascuna de les teves cèl · lules i neurones”.

Jesús ens va ensenyar que la fe no té a veure amb religions ni creences, sinó amb el batec lliure i universal de la Vida.  A aquesta Vida poderosa i tendra l’anomenava "Déu" i l’ invocava tendrament com Abbà. Per aquesta Vida se sentia feliç i lliure, i per la seva causa va arriscar la vida.

El cristianisme -catòlic en el nostre cas- com a sistema de creences, ritus i normes morals, com a organització jeràrquica, com a estructura de poder, com entramat de complexos i de vegades tèrbols interessos … això és una altra història. No és el de Jesús.

Quan 70 bisbes espanyols es reuneixen en Assemblea Plenària, això és el sistema que necessita funcionar, i no dic que estigui malament: depèn que per a què volen que segueixi funcionant el sistema.

Quan el president de la Conferència Episcopal espanyola, el cardenal Rouco, davant la dramàtica situació de la crisi i l’atur creixent, i davant les mesures del Govern que empobreixen més als més pobres, es limita a apel · lar vagament a la fe i a la caritat , em dic que això no és la fe que animava al cor de Jesús.

Quan el Govern de Rajoy acaba d’aprovar un decret que nega als immigrants en situació irregular el dret a ser atesos per un metge o un hospital, i Mons Rouco no ha alçat la veu ni ha exigit a tota l’Assemblea que es posi en peu i cridi NO contra aquest decret en nom de Jesús i de l’Evangeli, llavors em dic que ells estan en una altra cosa: que l’Evangeli de Jesús no els interessa, que a ells els importen les creences i el manteniment del sistema, però no els dolors de la pobra gent, no la flama del cor, no la Vida.

Quan Mons Rouco ha repetit per enèsima vegada l’obsessiva i errònia consigna del papa actual: "sense fe no pot haver-hi veritable caritat", identifica la fe amb creences, i així professa una gran mentida. Només cal obrir l’Evangeli i llegir la paràbola del bon samarità o del bon no-creient. Només cal mirar la història: quina guerra, tortura, explotació i dictadura no ha estat legitimada per la jerarquia catòlica amb totes les seves creences? Fa just 75 anys, Gernika va ser bombardejada per un cabdill catòlic creient i practicant que comptava amb el beneplàcit i la benedicció de tots els bisbes espanyols (només un, Mateo Múgica, va alçar la veu i va ser desterrat).

Siguis o no creient, cuida la fe: aquesta flama profunda i secreta, ja que en depèn la brillantor del teu somriure i el futur de la Terra. Cuida el cor de la teva vida, el cor de la Vida. No deixis de bategar i de sentir. No deixis de respirar, de sentir-te lliure i d’estendre la mà a la Vida que, molt a prop teu, reclama cura. I les creences? Estan bé si et fan més bo i feliç. Estan bé, si no t’aferres massa a elles. Si t’aferres massa a elles, acabaran impedint ser més bo i feliç.

Per tant, Xavier, em sembla que ja no es pot seguir anant per la vida amb sermons com aquests i no vulguis reproduir situacions que haurien de quedar llunyanes en el temps i ja no s’haurien de donar mai més. Com aquella que es va fer famosa durant una visita a principis del 2004 als EUA del ministre israelià de Turisme, el Rabí Ben Elon,  quan es va presentar davant líders del cristianisme renovat i durant la seva intervenció, va animar a aquests a realitzar esforços per intentar convertir al cristianisme musulmans que defensen «mètodes assassins en la seva lluita contra Israel i contra Occident». «Aneu de mesquita en mesquita i porteu la llum als musulmans», va dir Elon i va afegir: «Aneu a tots els assassins musulmans que han oblidat que està prohibit matar. Convertiu els musulmans en cristians creients i en bones persones ».

3 respostes

20 abr. 2012


Xàldigues

Classificat com a Església,Jesús Huguet,RELIGIÓ

Tal com informa el blog PAU A LATERRA, aquest Sant Jordi sortirà publicada la segona edició del llibre XÀLDIGUES de Mossèn Jesús Huguet, gràcies a l’esforç d’una colla d’amics que han volgut fer-ho realitat en record a Mossèn Jesús, recentment desaparegut.

Amb motiu de la seva mort, ja parlava d’aquest llibre en aquest mateix blog LA DARRERA XÀLDIGA DE MOSSÈN JESÚS HUGUET. N’estic molt content d’aquesta iniciativa perquè el llibre estava exhaurit i em sembla que ja no es trobava a les llibreries. I era una llàstima perquè són escrits curts que valen molt la pena tots ells. L’any 2004 un grup d’amics seus van recollir en un llibre tota una colla d’escrits seus que durant vuit anys havia anat publicant al FULL DIOCESÂ de Solsona, Vic i Tarragona. Els publicava sota l’epígraf “Xàldigues” i aquest mateix va ser el títol del llibre que va prologar el seu amic mossèn Climent Forner, que ens explica que el nom de “xàldiga” vol dir espurna, guspira, espira, centella.

En moments com l’actual, on surten bisbes –dia sí, dia també- fent el ridícul amb declaracions, des del punt de vista de molts cristians, poc evangèliques, poc rigoroses, retrògrades, anti conciliars i força vergonyants no estaria de més que els regalessin aquest llibre de Mossèn Huguet i que se’l llegissin tranquil·lament, pausadament i el meditessin una mica. No caldria que hi dediquessin gaire temps perquè és un llibret curt i fa de molt bon llegir.

Recomano a tothom que no l’hagi llegit que ho faci. Sigui cristià o no; sigui creient o no. Són reflexions sobre temes diversos (la majoria de caire religiós, és cert) que ens podrien anar bé a tots i que dóna una visió de l’Església, de la moral, de la fe, del sexe,del que significa creure, del sentit de l’educació…força diferent de la que ens ofereixen els nostres bisbes. Per sort! Perquè molts dels que ens sentim cristians ens trobem cada vegada més orfes de mestres com Mossèn Jesús.

No hi ha resposta

09 abr. 2012


Qui dieu que sóc jo?

Classificat com a Cristianisme,RELIGIÓ

“Qui dieu que sóc jo?”
Fa dos mil anys un home va formular aquesta pregunta a un grup d’amics (Evangeli de Sant Marc 8, 27). I la història no ha acabat encara de respondre-la.

Qui preguntava era simplement un vilatà que parlava a un grup de pescadors. Res feia sospitar que es tractés d’algú important. Vestia pobrament. Ell i els que l’envoltaven eren gent sense cultura, sense el que el món anomena “cultura”. No posseïen títols ni suports. No tenien diners ni possibilitats de tenir-ne. No comptaven amb armes ni amb cap poder. Eren tots ells joves, ben joves, i dos d’ells moririen abans de dos anys amb una de les morts més violentes. Tots els altres acabarien, no gaire més tard, a la creu o sota l’espasa. Eren, ja des del principi i ho serien sempre, odiats pels poderosos. Però tampoc els pobres acabaven d’entendre el que aquell home i els seus dotze amics predicaven.

Era, efectivament, un incomprès. Els violents el trobaven feble i mansoi. Els custodis de l’ordre el jutjaven, en canvi, violent i perillós. Els cultes el menyspreaven i el temien. Els poderosos es reien de la seva bogeria. Havia dedicat tota la seva vida a Déu, però els ministres oficials de la religió del seu poble el veien com un blasfem i un enemic del cel. Eren certament molts els que el seguien pels camins quan predicava, però a la major part els interessaven més els gestos sorprenents que feia o el pa que els repartia que totes les paraules que sortien dels seus llavis. De fet tots el van abandonar quan sobre el seu cap va rugir la tempesta de la persecució dels poderosos i només la seva mare i tres o quatre amics més el acompanyar en la seva agonia.

La tarda d’aquell divendres, quan la llosa d’un sepulcre prestat es va tancar sobre el seu cos, ningú hauria donat un cèntim per la seva memòria, ningú hauria pogut sospitar que el seu record perduraria en algun lloc, fora del cor d’aquella pobra dona -la seva mare- que probablement s’enfonsaria en el silenci de l’oblit, de la nit i de la solitud.

Però, vint segles després, la història segueix girant al voltant d’aquell home. Els historiadors –fins i tot els més contraris a ell- segueixen dient que tal fet o tal batalla va ocórrer tants o quants anys abans o després d’ell. Mitja humanitat, quan es pregunta per les seves creences, segueix anomenant-se amb el seu nom. Dos mil anys després de la seva vida i mort, se segueixen escrivint cada any més de mil volums sobre la seva persona i doctrina. La seva història ha servit com a inspiració per a, almenys, la meitat de tot l’art que ha produït el món des que ell va venir a la terra. I, cada any, desenes de milers d’homes i dones ho deixen tot -les seves famílies, els seus costums, potser fins a la seva pàtria- per seguir-lo enterament, com aquells dotze primers amics.

Qui, qui és aquest home per qui tants han mort, a qui tants han estimat fins a la bogeria i en nom del qual s’han fet també – ai! – tantes violències? Des de fa dos mil anys, el seu nom ha estat en boca de milions d’agonitzants, com una esperança, i de milers de màrtirs, com un orgull.

Quants han estat empresonats i turmentats, quants han mort només per proclamar.se seguidors seus! I també – ai! – Quants han estat obligats a creure en ell amb risc de les seves vides, tots els tirans han aixecat el seu nom com una bandera per justificar els seus interessos o els seus dogmes personals! La seva doctrina, paradoxalment, va inflamar el cor dels sants i les fogueres de la Inquisició.

Deixebles seus s’han dit els missioners que han creuat el món només per anunciar el seu nom i deixebles seus ens atrevim a dir-nos qui – per fi! – hem sabut compaginar el seu amor amb els diners.

Qui és, doncs, aquest personatge que sembla cridar al lliurament total o l’odi frontal, aquest personatge que creua de mig a mig la història com una espasa ardent i el nom -o la falsificació- produeix fruits tan oposats d’amor o de sang, de bogeria magnífica o de vulgaritat? Qui és i què n’hem fet d’ell, com hem usat o traït la seva veu, quin suc misteriós o maleït hem tret de les seves paraules? És foc o és opi? És bàlsam que cura, espasa que fereix o morfina que adormi la? Qui és? Qui és? Penso que l’home que no ha respost a aquesta pregunta pot estar segur que encara no ha començat a viure. Gandhi va escriure una vegada: “Jo dic als hindús que la seva vida serà imperfecta si no estudien respectuosament la vida de Jesús “. I què pensar llavors dels cristians – quants, Déu meu? – que tot ho desconeixen d’ell, que diuen estimar-lo però mai l’han conegut personalment?

I és una pregunta que urgeix contestar perquè, si ell és el que va dir de si mateix, si és el que diuen d’ell els seus deixebles, ser home és una cosa molt diferent del que ens imaginem, molt més important del que creiem. Perquè si Déu ha estat home, s’ha fet home, gira tota la condició humana. Si, en canvi, ell hagués estat un entabanador o un boig, mitja humanitat estaria perdent la meitat de les seves vides.

Conèixer-lo no és una curiositat. És molt més que un fenomen de la cultura. És cosa que posa en joc la nostra existència. Perquè amb Jesús no passa com amb altres personatges de la història. Que Cèsar passés el Rubicó o no el passés, és un fet que pot ser veritat o mentida, però que en res no canvia el sentit del meu vida. Que Carles V fora emperador d’Alemanya o de Rússia, no té res a veure amb la meva salvació com a home. Que Napoleó morís derrotat a Elba o que arribés sent emperador al final dels seus dies no mourà avui a un sol ésser humà a deixar la seva casa, la seva comoditat i el seu amor i marxar a parlar d’ell a una aldea del cor d’Àfrica.

Però Jesús no, Jesús exigeix ​​respostes absolutes. Ell assegura que, creient en ell, l’home salva la seva vida i, ignorant-lo, la perd. Aquest home es presenta com el camí, la veritat i la vida (Joan 14, 6). Per tant -si això és veritat- el nostre camí, la nostra vida, canvien segons sigui la nostra resposta a la pregunta sobre la seva persona. I com respondre sense conèixer-lo, sense haver-se acostat a la seva història, sense contemplar els secrets de la seva ànima, sense haver llegit i rellegit les seves paraules?”

Del llibre “Vida y misterio de Jesús de Natzaret” de José Luis Martín Descalzo

No hi ha resposta

07 abr. 2012


Què vol dir ressuscitar?

Classificat com a RELIGIÓ

Té algun sentit parlar de Resurrecció avui? Per als cristians la resurrecció de Jesús és el nucli de la nostra fe. Seguirà tenint sentit creure? Creiem en la vida perquè la vivim, la toquem, la tenim ara. Som vius i ens sentim vius quan gaudim, quan patim, quan estimem, quan ens deixa una persona estimada… Creiem en la vida però també creiem en la mort perquè la sabem certa, irrefutable i sabem que tard o d’hora arribarà. Però no es tracta només de saber que un dia m’acabaré implacablement, sinó que en el fons de la qüestió és: aquesta vida meva tendeix cap a algun lloc? És un projecte d’alguna cosa …? Crearé alguna cosa …? Tenim tantes promeses d’immortalitat … Totes aquestes preguntes se les feia en una preciosa conferència el teòleg Gonzalez Faus. És el que tota persona conscient es pregunta en algun moment de la seva vida.

Gabriel Marcel, filòsof francès, deia molt bellament que estimar una persona és dir-li: "Tu no et pots morir". I Nietzsche diu: "El plaer és encara més profund que el sofriment: El dolor volem que passi, però tot plaer vol eternitat, Vol profunda, profunda eternitat! Per tant, no és absurda aquesta pregunta sobre la nostra vida. Potser ja coneixeu  la següent paràbola, que sempre impacta:

Dos bessons van ser concebuts en el mateix ventre. Van passar les setmanes i els bessons van anar creixent. A mesura que anaven prenent consciència, la seva alegria desbordava i es deien un a l’altre:
– Digues-me, no és increïble que visquem? No és meravellós ser aquí?
Els bessons començaven a descobrir el seu món. Quan van trobar el cordó que els unia a la seva mare, i a través del qual els arribava l’aliment, van exclamar plens de goig:
– Tant ens estima la nostra mare, que comparteix la seva vida amb nosaltres!.
Van anar passant les setmanes i els mesos. Tot d’una es van adonar de quant havien canviat.
– Què significarà això?, va preguntar un.
– Això significa que aviat no hi cabrem aquí dins, li va contestar l’altre. No podem
quedar-nos aquí. Haurem de néixer.
Però el primer va objectar:
– No vull viure fora d’aquí de cap manera, vull quedar-me aquí per sempre.
– Reflexiona -va dir el seu germà- és que no tenim altra sortida. Potser hi hagi una altra vida després del naixement.
– Com pot ser això? -Va respondre amb energia el primer- Sense el cordó que ens dóna vida, no és possible viure. A més, altres abans de nosaltres han abandonat el si matern i cap d’ells ha tornat a dir-nos que hi ha una vida després del naixement. No, no; en sortir s’acaba tot. Això és el final!
L’altre va guardar al seu cor les paraules del seu germà i va quedar profundament preocupat. Pensava: si la concepció acaba amb el naixement, quin sentit té aquesta vida aquí? No té cap sentit. Potser resulta que ni existeix una mare com sempre hem cregut….                                                                                                         I després protestava: Ha d’existir!, en cas contrari, ja no ens queda res.
– Però, has vist mai a la nostra mare?, li va preguntar el seu germà? Pot ser ens l’hem imaginat, ens l’hem forjat per poder-nos explicar millor la nostra vida aquí …
Així, entre dubtes i preguntes, sumits en profunda angoixa, van transcórrer els últims dies dels dos germans en el si matern. Per fi, va arribar el moment del naixement. Quan els bessons van deixar el seu món, van obrir els ulls i van llançar un crit: el que van veure superava seus més atrevits somnis!.

.
Aquesta paràbola –força famosa- reprodueix una experiència, crec que profundament humana, del que és la resurrecció quan ens anuncia una victòria sobre la mort, una victòria definitiva, perquè no tornarem a aquesta vida com Llàtzer per morir de nou, sinó que viurem una nova vida –com la dels bessons-la mateixa vida de Déu, que ja no pot morir. El cristianisme va haver de predicar la resurrecció en un món imbuït, almenys en els seus elements més cultes, per la filosofia platònica, per la qual, la matèria és una cosa dolenta. Per aquesta raó, els primers que es convertien deien fins i tot, en parlar de Jesucrist, que no va tenir un cos com el nostre, perquè és indigne de Déu. Com si la matèria fos dolenta!

Gonzalez Faus explica en la seva conferència que avui dia tot això ens crida l’atenció perquè ens domina una cultura de la joventut. No diem "tinc un cos", sinó "sóc un cos", i no s’accepta l’expressió que el cos és la presó de l’ànima, com deien els platònics, per
als quals l’home havia d’ alliberar-se; aquells grecs haurien acceptat una resurrecció en el sentit que l’ànima de Jesús s’alliberava del cos.Com sol passar en gairebé tot pensament humà, hi ha veritat en ambdues percepcions. Evidentment, el progrés de la salut, de la tècnica, de la prolongació de la joventut … ens ha donat unes experiències precioses del cos, en la dansa, en la gimnàstica, en l’amor … Però no és aquesta l’única dimensió de nostra corporalitat. Quan veus una persona amb un taca-taca, en una cadira de rodes, amb Alzheimer … comences a donar-los-hi una mica la raó als grecs perquè, efectivament, per a aquestes persones el seu cos és una presó, encara que en altres moments el seu cos hagi pogut ser una explosió de vitalitat. Per tant, les dues
experiències són vàlides.

El cristianisme va combatre molt les conseqüències que el món grec treia de la seva manera d’entendre la corporalitat, perquè el que estava darrere, realment, era la concepció de la matèria com a dolenta. No obstant això, per al cristianisme, en part per la seva arrel jueva però sobretot per l’encarnació, la matèria no només no és dolenta, sinó que, com van arribar a dir alguns Pares de l’Església, per la matèria ha posat Déu en marxa tota aquesta immensa caravana de milers de milions d’anys de llum … aquest univers tan gran, per la matèria va fer Déu la seva obra, deia S. Ireneu.

Per als antics "la carn" era una expressió negativa que designava el món material. La carn, deia Tertulià, és el suport de la salvació, una cosa que avui dia sona bé i és bastant acceptat per molts. Teilhard de Chardin té un preciós himne a la matèria, i des d’aquí s’ha de dir, senzilla i tranquil · lament, que el cristianisme és un materialisme.

Què podem esperar,doncs? Un agnòstic, l’escriptor Félix de Azúa va escriure un article titulat “CARN”, que va publicar a El País el 21 de juny de l’any 2000. deia:

Fa uns dies assistia al funeral d’una excel·lent persona molt estimada per tots els qui el vam conèixer. La parròquia estava més aviat avorrida … fins que va començar el sermó i ens vam posar tots tristíssims. El bon mossèn va venir a dir que el millor que pot passar en aquesta vida és morir-se, perquè de seguida ens dissolem en la llum divina com espurnes devorades per un alegre i vertiginós incendi. La qual cosa està molt bé, però ho plantejava com una cosa estrictament espiritual. Només la nostra part immaterial passava a formar part de tan colossal lluminositat. Ni una paraula va dir sobre la part carnal. Ara bé, sense la resurrecció de la carn, la glòria eterna es queda en un curset de filosofia platònica, a tot tirar hegeliana, dos potents pensaments ateus. Sense la resurrecció de la carn, la promesa catòlica de la immortalitat es redueix a tenir portal en un Internet etern. Catòlics, no us deixeu arrabassar la Glòria de la carn, no us feu platònics. Que, sobretot, el cos sigui etern és la major esperança que es pot concebre i només hi cap en una religió on el Déu es va deixar matar perquè també la mort es salvés.

Els qui no tenim la fortuna de creure, us envegem aquest miracle, és a dir, que per a Déu -ja que no per als homes- la nostra carn tingui la mateixa dignitat que el nostre esperit, si no més, perquè també pateix més dolor. Nosaltres, els no creients, preguem perquè estigueu en la veritat i nosaltres en la més negra de les ignoràncies, perquè tots voldríem, després de la mort tornar a veure els ulls de les bones persones, i fins i tot els ulls de les males persones, en fi, veure ulls, no solament llum.

Els que creiem, creiem que nostra matèria es transformarà. Sant Pau utilitza l’expressió
cos espiritual, que no acabem d’entendre perquè ens sembla una contradicció; tenim cos, ens veiem, ens toquem … el cos és la persona en tant que pot comunicar-se. I espiritual tampoc significa alguna cosa simplement immaterial, l’esperit al NT és sempre el factor, la manera d’expressar la universalitat: L’esperit ha estat vessat sobre tot i ho abasta tot Per tant, cos espiritual vol dir alguna cosa així com una persona, no particular, sinó globalitzada … serem com una persona universal, alguna cosa que, se’ns anuncia, però que no podem ni imaginar. El que dificulta moltes vegades la nostra pau, la nostra convivència, és la limitació de la nostra personalitat: sóc jo, i l’altre no pensa com jo … En qualsevol cas, les ciències sí que poden ajudar aquí molt, perquè elles ja ens han ensenyat que, en el fons últim de les últimes partícules, matèria i energia són el mateix … I no hi ha alguna cosa que puguem veure o tocar, el que hi ha és una realitat, que no sabem què és, que afecta els nostres òrgans i fa que vegem les coses del color i la forma que són … La matèria no té aquesta mena de densitat que ens sembla tenir a nosaltres, “inespiritualitzable“, en el fons, tot el que hi ha són partícules ínfimes, en definitiva, partícules d’energia, plutons, neutrons, radiacions …

Podem parlar de la reivindicació de la matèria. Però podem  parlar també de la reivindicació de la història, la història humana cridada a ser alguna cosa més que un passatemps. El cristianisme és el que descobreix la dimensió històrica de les nostres vides i de tota la marxa de la humanitat. Fora del cristianisme s’ha pensat de mil maneres, bé o malament … La història pot ser l’etern retorn, concepció del temps característica de la filosofia de Nietzsche: es repetirà el mateix pels segles dels segles i tornarem a repetir les nostres vides i els nostres règims i farem el mateix pels segles dels segles, com les esferes dels astres. O pot ser, com diuen a Orient, pura imaginació que ens creiem que és realitat, com quan somiem. Hi ha moltes maneres d’explicar el temps. El cristianisme li va donar al temps una dimensió de progrés. Ja Sant Ireneu al segle II, va dir que Déu ens va crear perquè creixem i progressem. Però en entrar el cristianisme en el món grec, es va perdre bastant aquesta dimensió de la història.

Amb la modernitat, Hegel, Dilthey i Marx, es recupera la història i es pensa que, efectivament, és possible que la història camini cap a un paradís, cap a una meta millor. I la història es recupera fora de l’Església, i moltes vegades contra l’Església que, encara que allò fos seu, no ho reconeix sinó que ho frena i condemna molts dels que ho diuen.

La fe en la resurrecció no és només l’anunci que se’ns fa d’un fet i que si volem ho creiem i si no, no, sinó que és l’anunci del significat d’aquest fet. En la fe en la resurrecció es dóna la resposta a totes les preguntes que ens constitueixen com a humans, la pregunta per la injustícia, per la mort, per la matèria, per la història … La fe en la resurrecció és, efectivament, l’oferta d’una Bona Nova, que és el que significa la paraula Evangeli.

Per acabar, González Faus acaba evocant un llibre “Com vaig tornar a ser cristià”, de Jean Claude Guillebaud, un periodista francès que va estar a Vietnam, a Somàlia, Iran … El va escriure després de prendre’s un temps per pensar i assimilar totes aquelles experiències i diu:

“No vaig tenir cap experiència mística, no em vaig convertir de sobte d’una vida pecadora, simplement vaig anar raonant i em vaig adonar que tots aquells drets humans i tot aquell progrés de la modernitat, pel que jo lluitava, no té el seu fonamenti en la raó, sinó en els valors de l’evangeli, perquè els drets humans només són racionals des una determinada visió de la història. L’evangeli és la subversió de la modernitat perquè, encara que jo veig que l’evangeli és el suport de la modernitat, m’adono també que aquesta modernitat ha creat moltes víctimes, i l’evangeli és el que es posa al costat d’elles”. 

Vull deixar constància que la major part d’aquestes idees les he tret de la conferència del teòleg José Ignacio González Faus “SIGNIFICADO DE LA RESURRECCIÓN DE JESÚS PARA EL HOMBRE DE HOY” (Aula de Teologia, 23 de març de 2010)

2 respostes

04 març 2012


Ferment de fraternitat o camisa de força?

Classificat com a Església,RELIGIÓ

A José Ignacio González Faus el conec de fa anys. Va ser professor meu de Cristologia i és considerat com una de les principals figures de la teologia mundial. Ara que ja s’ha jubilat de professor, segueix com a com a responsable teològic de Cristianisme i Justícia, uns quaderns que us recomano llegir si voleu sentir una altra veu, una veu distinta, crítica i molt lúcida de l’Església i de la societat.

González Faus fa una mica més d’un any que va escriure un llibre en col·laboració amb un altre gran teòleg, el biscaí Javier Victoria. El títol del llibre és “Presència pública de l’Església, ferment de fraternitat, o camisa de força?”. Llavors li van fer una entrevista que deia unes quantes coses interessants i que podríem dir que són el revers de la medalla del que sentim en alguns bisbes que últimament surten molt als diaris i a la TV. González Faus no és tan jove, ni tan mediàtic, ni tant guapo, però és bastant més profund i diu coses bastant més interessants. Vegem-ne algunes:

1-“Desgraciadament, quan es diu “presència pública" de l’ Església, es refereix a allò que és l’Església "oficial". Hi ha molta Església per aquí, l’Església som tots, i això és una cosa que no es pot deixar de dir mai. Aquesta altra Església és la que té una presència pública més adequada, em sembla a mi, al que demana l’Evangeli. L’Església oficial ha estat i encara està massa ficada en una estructura de poder: un Papa cap d’Estat, uns representants de l’Església romana que pertanyen al cos diplomàtic … Tot això porta a que gairebé l’única presència pública que aparegui sigui la de l’Església oficial”.

2-“En el llibre, analitzant un text de Ratzinger, porto 6 qualificatius de com hauria de ser la presència de l’Església: En primer lloc, sense poder, dialogant, que no pretengui imposar la seva pròpia veritat ni la seva pròpia moral (encara que sigui la Veritat) , sinó a través de l’argument, una presència servicial i molesta (perquè l’Església ha d’estar en els llocs on no hi ha ningú, on la societat crea les seves víctimes, etc), una presència exemplar (que es veiés que realment practica el que predica i no va per la línia del poder), una presència plural, per a una comunitat que és tan gran i de vegades conflictiva, amb moltes veus diferents que, però, convergeixen totes en la figura de Jesucrist.
A partir d’aquests adjectius, en el llibre anem discutint els temes com la ciutadania, la subvenció a l’Església, l’avortament, el Vaticà … etc.

3-“ És dur, però la impressió que jo tinc és que l’estament més oficial de l’Església està sent profundament infidel al Vaticà II. Es pot fer una anàlisi de l’eclesiologia que està latent, per exemple, en la Gaudium et Spes, on es diuen moltes coses sobre l’Església avui dia que no es respecten. Com reconèixer que el Vaticà II no té la solució a tots els problemes, i actuar com si tot problema que es presentés estigués ja resolt. En aquest sentit, jo crec que hi ha un retrocés important pel que fa al Vaticà II”.

4-“Aquest retrocés es transmet de dalt cap a baix, cap a les esglésies locals, i es fa en contra de l’Evangeli, del Nou Testament i de la seva pròpia tradició. L’Església està nomenant avui als seus bisbes d’una manera que pot ser legítima, però que ho ha estat en casos de excepció i ja no ho hauria de ser avui. És que, com que  el nomenament de bisbes ha quedat exclusivament en mans de la Cúria romana, es trien els peons que a la Cúria li convenen perquè es moguin al seu gust. De vegades, fins sense mala voluntat. Jo comprenc que un poder central vulgui evitar els molts problemes que pot tenir, i, si als bisbes els triessin, com hauria de ser, les comunitats, podrien ser més conflictius amb Roma. Imagina’t el que està passant a Chiapas, el que ha passat al Brasil … Però és que ningú li ha dit a l’Església que ha d’estar lliure de problemes. El que s’ha dit és que els hauria de resoldre evangèlicament”.

5-“La dreta catòlica està encarnada en aquests moments en els moviments neoconservadors. Els conec poc, però aquesta és la sensació que donen. Potser per ignorància, perquè de vegades aquests moviments són molt piadosos i molt poc il·lustrats. No saben fins a quin punt poden ser manipulats, i són catequitzats inconscientment, d’una manera que després és la més còmoda per a la dreta, en el sentit negatiu del terme. Aquesta dreta eclesiàstica diu que aquests moviments són els que ara mateix estan oferint, vocacions a l’ Església, que d’altres àmbits no surten …
Cert, però el problema de les vocacions no és tant de nombre com de qualitat. A mi m’agradaria veure quin tipus de vocacions són aquestes. Els meus últims anys de professor a la facultat (ara estic emèrit ja) contrasten molt amb els primers. Els primers anys jo anava a classe gairebé amb por, perquè sabia que els alumnes s’aixecarien. Els últims anys era a l’inrevés: Els interessava l’examen i res més, i, en tot cas, els seminaristes de Barcelona, ​​si jo deia alguna coseta que sonava una mica diferent del que ells sentien de les veus oficials, aixecaven la mà per dir-me : "Bé …. però … deixem les coses al seu lloc". Era un alumnat que s’havia tornat molt conservador. I jo no crec que un ministeri així tingui futur per salvar el cristianisme a Espanya. Tindrà futur per convertir-lo en una secta. Però la missió de l’Església no és ser secta, sinó llevat i ferment. El cas d’Espanya és d’allò més particular”.

6.“Els nomenaments episcopals que dèiem abans, ens poden hipotecar durant uns anys en aquesta mateixa tessitura. Segurament que sí i per això he dit que jo no espero poder respirar en el futur un aire diferent. Perquè, a més, jo crec que ells mateixos perceben que no tenen molt a dir, al contrari de Pagola, Javier Victoria, etc. Que de vegades potser ho diuen més cruament, però és perquè tenen alguna cosa a dir. Ells no. Llavors, sorgeix la frase d’un premi Nobel (físic) que jo he utilitzat tantes vegades: "La intolerància és l’angoixa de no tenir raó". A mi em sembla que molts d’aquests bons germans meus, pastors de l’Església, tenen l’angoixa de no tenir raó, i per això es tornen intolerants”.

7-“En general jo crec que en aquest moment les congregacions religioses estan mal vistes per la Jerarquia. I no només les apostòliques, perquè, curiosament, hi ha congregacions contemplatives (carmelites i algunes més), amb una línia tremendament oberta, i que a Roma li molesta. Perquè a Roma li agradaria que fossin totes del breviari al menjador i del menjador al breviari.
A Catalunya, on jo visc, no es respira la mateixa angoixa que en altres llocs. L’Església catalana és bastant més oberta, i allà podem fer més, estem millor. Encara que quan sortim a les notícies la gent es posa les mans al cap. Bé, doncs si ens toca patir, patirem.
L’Església som tots, l’Església és la comunitat dels creients primer de tot. I jo he de dir que en la meva església em trobo molt bé, perquè la base la forma gent meravellosa que no sortirà ni tan sols en Religió Digital, que ara mateix estan treballant per aquí amb prostitutes, contra el problema del tràfic de dones, que a Espanya és espantós. Aquesta gent que està treballant i patint, no sortirà mai enlloc. Noies que es veuen obligades a infinitat de coses que ens farien posar les mans al cap, i que els bisbes desconeixen. ¿Que una noia necessita avortar? Doncs, mira, l’acompanyo. Perquè aquestes decisions es veuen d’una altra manera des de la cruesa i la duresa de la situació. Aquests són Església”.

8-“Hi ha coses que són imparables, i que sembla que s’estan retardant però que arribaran. Acabaran arribant. El pitjor és que arribaran tard i malament. En el meu llibre L’autoritat de la veritat (sobre els errors dels documents del magisteri eclesiàstic) en què intento transmetre que l’Església es pot equivocar, apareix una constant, que és que l’Església accepta les coses amb 200 anys de retard. 200 anys després del crit de la Revolució Francesa, Joan Pau II va dir: "Això són paraules cristianes". Però en un primer moment "llibertat, igualtat i fraternitat" semblaven un atac a l’Església.
L’Església hauria de fer allò que diu Mateu del Messies: “No trencar la canya esquerdada, i no apagar el ble fumejant”. Perquè la Revolució Francesa, evidentment, era una metxa. I, així, moltes altres coses”.

9-“-Què ens queda? A la gent que ens movem en una sensibilitat oberta i dialogant, només ens queda  la mística de la resistència.La resistència suposa sempre esperança. Això a Cristianisme i Justícia ho diem molt. Hem de lluitar per la justícia, però no hem de donar esperança. Malgrat tot, ens val la frase que l’Apocalipsi diu per a una situació de crisi molt més gran, de persecució, etc: "Déu és el senyor de la història". I les babilònies acaben caient. Per tant, passarem aquesta travessia del desert, passarem l’hivern eclesial -que va dir Rahner-,  passarem els temps foscos -que deia Santa Teresa, perquè la cosa no és d’avui-…Però seguirem aquí humilment, evangèlicament resistint”.

10.”Tenim dues armes molt fortes. La primera és l’Evangeli. El que no deixa dormir tranquil·la a l’Església no és el progressisme o el laïcisme, sinó l’Evangeli. Agafa’t el capítol 23 de Sant Mateu, amb aquella duresa de les paraules de Jesús. Sant Jeroni deia: "Això no s’ha dit contra els jueus, s’ha dit contra nosaltres, perquè no caiguem en això mateix". (Imposar càrregues que nosaltres no portem, netejar el sepulcre per fora, que ens saludin i ens diguin pare i mestre i tot això …). Això està a les pàgines de l’Evangeli. L’Evangeli és enormement subversiu.
I després, tenim un altre arma, que és la millor tradició de l’Església. La tradició és una paraula que cobreix moltíssimes coses, i la millor tradició de l’Església està en contra, per exemple, dels nomenaments dels bisbes que hem estat parlant. Tot el que jo vaig escriure en el meu llibre del qual sempre faig propaganda: Vicaris de Crist, els pobres de l’Església i l’espiritualitat. Aquí està la millor tradició de l’Església.
Són dues armes serioses i podem defensar-les, naturalment, amb seny i sentit comú, sabent que l’hora no és de triomf i de cridar. Però no ens han de fer perdre l’esperança, ni moltíssim menys.

No hi ha resposta

17 febr. 2012


I si Déu fos negre?

Classificat com a RELIGIÓ

Recordo haver llegit  una història –no sé si verídica o no- d’uns missioners irlandesos que van arribar a un lloc molt apartat de Mèxic portant una enorme creu de fusta on jeia una enorme imatge de Jesucrist tot ell ben ros, amb tota la dolçor dels seus ulls blaus destacant en el seu afligit rostre. Van arribar a un poblet on tots els seus habitants eren negres, o mulats, potser per ser descendents dels esclaus africans que van ser portats a Mèxic en els temps de la invasió espanyola.

Van arribar al poble cap al tard, cansats i amb ganes d’anar a dormir. Van deixar la icona de Jesucrist en un lloc cobert i la van envoltar der làmpades votives, ciris, espelmes, vistoses flors i varetes d’encens perfumat. Tothom va anar a dormir i es va fer el silenci al poblat fins que de matinada van ser despertats per una gran cridòria. La gent cridava: Sacrilegi, sacrilegi! i corrents els missioners van ser conduïts davant la imatge del gegantí Crist de fusta, el qual havia estat pintat amb un esmalt de color imprecís, entre cafè fosc i un negre no gaire intens, "gairebé xocolata" molt semblant al to de pell dels habitants del poble.

Alguns sacerdots es van agenollar horroritzats, però n’hi havia un que semblava somriure davant d’aquell fets, com si aquell succés li semblés divertit. Dirigint-se al pare superior li va dir: Pare. . . I si Déu fos d’aquest color, o com del color de la Verge de Guadalupe?. Impossible, respongué el superior, i immediatament va ordenar que el netegessin. I així van fer-ho.

Però a mida que l’anaven netejant, a sota la pintura hi anava apareixent una fusta ben fosca, quasi negra, un bonic banús de color brillant. Moltes van ser les persones que en apropar-se a la imatge, després d’observar-la, van opinar: "Així es més bonica, pare,  és del nostre mateix color". Podríem aplicar-li només una capeta de vernís transparent i deixar-la així. Però el pare superior no va voler-hi saber res i va ordenar que, quan acabessin les missions, el Crist bru fos portat a la ciutat per a la seva restauració perquè li fos tornat el seu color ros original.

En el trajecte de tornada, un dels sacerdots es mostrava afligit i amb timidesa es va acostar al pare superior indicant-li que es volia confessar. El superior li va dir què passava i fou llavors quan el sacerdot va dir: "Pare, vaig ser jo qui va repintar la imatge de Crist allà al poble, perquè em va semblar que a aquesta bona gent els agradaria veure el seu color en la imatge del Crist; després de tot, no em costa imaginar que Jesús bé podia ser del color dels pescadors que  va cridar perquè el seguissin i es convertissin en els seus apòstols”.

El superior es va posar dret, enfurismat i com impulsat per un ressort, i assenyalant-lo amenaçadorament amb un dit, el va increpar dient-li: “Vostè ha comès sacrilegi. Pintar Jesús d’aquesta manera i amb aquest estrany color… està boig vostè?. Proposaré al nostre pare general que l’expulsi de l’ordre”. A la qual cosa replicà el sacerdot: “Esperi, pare. . . escolti només un moment. I si Déu fos negre?”. “Calli vostè. És que s’ha tornat boig?. En què basa la seva desgavellada idea?. Perquè fer córrer aquestes atrevides idees podria crear un problema racial dins les esglésies”.

Aquella nit, el pare superior va somiar que Déu Pare li parlava amb infinita tristesa, preguntant-li:
Fill, perquè t’entestes en posar-me pell, si sóc esperit?. Això estaria bé si només volguessis imaginar-me amb una semblança física com amb la que jo t’he creat a tu. Per què et molesta que aquests vilatans, m’ imaginin de color negre, cafè, xocolata, o morè com ells? No és el mateix que quan tu m’imagines blanc, o ros?. De sobres hauries de saber que quan jo vaig dir a Moisès que "Jo sóc el que Sóc”, ni tan sols em vaig donar un nom, perquè m’agrada que em diguin Pare, i tu amb la teva supèrbia incompleixes el primer manament que us he donat, inventant un color, una forma, una estatura, una bellesa, una pell blanca o rossa que segrega i fomenta l’ "apartheid", oblidant que homes de pell blanca i ànima dolenta van crucificar el meu estimat fill Jesús i que encara el segueixen martiritzant, jutjant i crucificant, en esclavitzar, humiliar i explotar l’home que té la pell groga, bruna o fosca.

En quin lloc de la Bíblia consta que Jo assenyalés un color de pell determinat quan vaig crear l’home a la meva imatge i semblança? Tu has de saber que la meva semblança amb l’home és espiritual. Vosaltres us assembleu a Mi quan estimeu, perquè jo sóc amor. . . us assembleu a MI quan penseu i reflexioneu, perquè Jo sóc saviesa eterna. . . us assembleu a Mi quan us reproduïu perquè Jo sóc l’única font de vida, i jo us he beneït amb aquest do.

Contesta!.  Ja que t’obstines a posar-me pell, si Jo fos de pell negra, els cabells esborrifats, els ulls grans i vermells, el nas ample i camús, els llavis gruixuts, el front enfonsat i descolorits els palmells dels meus peus i de les meves mans, contesta, l’home blanc m’adoraria, tot i ser la meva paraula l’amor, la veritat i la humilitat?

Recorda estimar els altres com a tu mateix i com Jo t’estimo. Repassa la Bíblia i analitza a fons el meu primer manament.  Jo sóc esperit i quan vulguis veure’m no cal que m’ inventis com m’inventen els que em pinten o creen l’art sacre; recorda que Jo estic no només en la bellesa, sinó que visc també en tot ésser que estima o pateix. L’amor és la meva pell. . . La vida eterna és la meva essència. El dolor és part de la meva manera de ser, perquè tot aquell que tingui salut o poder en nom meu ajudi i consoli als que no en tenen i siguin més desvalguts.

4 respostes

10 febr. 2012


Nova evangelització: què tindrà de nova?

Des de fa una temporada es parla molt de la “nova evangelització”, un tema que, d’entrada, segurament pot semblar que no interessa a la majoria de ciutadans però sí que ens interessa de moltes maneres als que som creients.

I dic que potser pot no interessar a una gran majoria de persones perquè aquesta majoria no és creient i molts d’ells ja fa temps que “passen olímpicament” del que l’església diu. Però estic quasi segur que hi “passen” -o els és indiferent el que l’església diu- perquè el llenguatge que fa servir i les maneres de proclamar l’ Evangeli (Bona Nova) no els arriba o els rellisca, i no pas tant per l’ Evangeli en si mateix

Ara es torna a parlar de nova evangelització fent servir un terme que, ja d’entrada- és vell. Ens explica Pere Codina a la revista “EL PREGÖ” (Núm. 426 de 22 de gener del 2012) que el terme “nova evangelització” va sorgir l’any 1983 quan Joan Pau II, adreçant-se a la XIX assemblea ordinària del CELAM (Conferència Episcopal Llatinoamericana) reunida a Haití, afirmava que «la commemoració del mig mil·lenni d’evangelització només tindrà la seva significació plena si és un compromís vostre com a bisbes, juntament amb el vostre presbiteri i fidels; compromís no de re evangelització, però sí d’una evangelització nova. Nova en el seu ardor, en els seus mètodes i en la seva expressió».

Quan llegeixo certes notícies sobre aquest tema i intueixo una mica per on aniran els trets, ja em poso a tremolar perquè em dóna tota la sensació que, no només no s’anirà  per camins nous, sinó que es tornarà als mateixos conceptes rancis de sempre i no s’intentarà d’anar a les fonts. A les fonts de l’evangeli i al fons del problema. La manera com la majoria dels bisbes parlen des de la TV, des de la ràdio, des dels altars o des de les pastorals ja fa preveure que les seves paraules relliscaran altre cop perquè no connectaran gens ni mica amb les inquietuds i necessitats de les persones. Perquè quan ara parlen de “nova” exactament què volen dir? Que serà el mateix de sempre amb unes altres paraules? Que serà alguna cosa original? Que serà alguna cosa diferent? Que fins ara les coses no s’havien fet bé i a partir d’ara es faran d’una altra manera?

Tot un munt de preguntes que haurem de veure com es responen en la realitat per tal que el no creient, l’home del carrer que té més o menys fe, aquell que va a missa de tant en tant o aquell que potser no hi va mai, parin l’orella perquè senten una nova melodia. Les paraules i els conceptes que fa servir l’església des de fa temps estan tan gastats, les melodies són tan carrinclones, que ja ningú hi para l’orella.La majoria de sermons són tan avorrits que jo no s’escolten. El llenguatge de Jesús no tenia res a veure amb el llenguatge que fa servir -en general i amb algunes honroses excepcions-l’església actual.

No és que el món modern s’hagi allunyat de l’església, sinó que ha estat l’església qui s’ha allunyat del món modern. Les respostes que està donant no són les respostes que donaria Jesús en aquest moment, n’estic segur. L’essència del missatge cristià ja no es transmet com s’hauria de transmetre perquè, en primer lloc, encara hi ha molts bisbes i capellans que es pensen que són només ells els únics transmissors adequats i capaços. Els laics –i menys encara les laiques- poc hi compten. La jerarquia encara amaga massa l’autèntic Jesús de Natzaret darrere brillants vestimentes, estranys barrets i  bastons de comandament i foscos vestits negres que només serveixen per separar i formar gueto. Es pensen encara que són ells els únics mediadors entre Déu i els homes i els que tenen la veritat de la interpretació de les escriptures. Ni els teòlegs més preparats i més capaços poden opinar si surten una mica de la rodada marcada…

La nova evangelització serà capaç de tirar a terra el temple per tal de que es vegi l’autèntica Església? No ho crec, tal com pinten les coses i per les notícies que han arribar del Congrés que es va fer no fa massa a Manresa. I tant de bo que m’equivoqui!

2 respostes

24 des. 2011


Què va passar a la nit de Nadal?

Classificat com a Nadal,RELIGIÓ

I què voleu que passés? Segons el novel:lista Albert Sànchez Piñol res de res. No va passar res perquè –segons ell- “Probablement Jesús no va existir mai”. Ep! Ho diu ell -tan saberut- que fins i tot s’ha aventurat a fer-ne un segon article, molt aplaudit pels seus seguidors (generalment tan saberuts –i mal informats- com ell).

Ja en vaig parlar d’aquest article fa uns dies. Però avui és molt adient tornar-ne a parlar perquè, justament, som a la nit de Nadal i els creients anirem a la Missa del Gall per celebrar que sí que va passar alguna cosa aquella nit gloriosa. I no ho celebrem perquè sí o perquè ens agrada inventar coses i fabular situacions, com tan bé sap fer Sánchez Piñol. Ho celebrem perquè raonablement trobem motius fer fer-ho. Els cristians no som éssers irracionals que creuen fantasies, sinó més aviat tot el contrari. Dit d’altra forma: creiem perquè veiem motius per creure, com potser no n’hi veuen els no creients. Però aquests distinció la podem fer en un segon pas del raonament i aquí ja no hi entrarem: els cristians creiem que Jesús va ser alguna cosa més que un personatge històric.

Bé,i  si voleu que us sigui sincer, no em dol reconèixer que no en sabem gran cosa d’aquest personatge, ni d’aquella nit o d’aquell esdeveniment que ha marcat profundament la història de la humanitat. Vull dir que no en sabem gaires detalls, però sí que sabem el nucli i el pinyol del fet i del personatge.

Un dels molts estudiosos actuals (i bastant més informats que els Sr Sánchez Piñol), JOHN P MEIER en el seu llibre “The historical Jesús: rethinking some concepts, Theological Studies, 51 (1990)” reconeix que cal revisar conceptes com els de “Jesús històric” i “Crist de la fe” i que potser seria més apropiat parlar de “Jesús real” perquè, donat que en la qüestió del Jesús històric ens debatem en un mar de confusions, seria millor parlar del “Jesús real”, perquè aquest no és l’ històric ni l’històric és el real.

I no és un joc de paraules. Quan volem investigar qualsevol persona “real” de la història antiga o contemporània mai aconseguirem conèixer la realitat “total”, però sí que podem aspirar a traçar un quadre raonablement complert en la majoria dels cassos. Allò que és “real”  i el que és “històricament documentat” no coincideixen del tot, però sí que se solapen. És obvi que quan parlem d’una persona –fins i tot contemporània- no sabem tot el que ha pensat, sentit, experimentat, fet o dit. Fins i tot avui -tot i els grans mitjans tècnics de què disposem- no podem conèixer la realitat “total” d’una persona perquè una persona és molt més que la seva història.

Però amb Jesús de Natzaret encara podem anar més enllà i afirmar, sense cap mena de rubor, que la majoria de coses que Jesús va fer o dir s’han perdut irremissiblement. I per més que les antigues comunitats cristianes van mirar d’omplir el buit amb els anomenats “evangelis apòcrifs” no van aconseguir-ho. Més aviat van treballar en contra, justament perquè van barrejar realitat i fantasia de forma quasi indestriable i molt matussera.

Hem d’abandonar, per tant, la ingènua esperança de conèixer el “Jesús real” per mitjà de la crítica històrica i potser és hora també de rebutjar la distinció de Kähler y Bultmann entre historisch (históricament-documentat) y geschichtlich (históricament-significatiu). La història només pot reconstruir fragments d’un mosaic i només ens pot proporcionar fragments de la persona “real” de Jesús^.

Però aquests fragments són prou significatius per poder dir que veritablement va existir, com ho afirmen teòlegs tan importants com E. Schillebeeck -Hans Küng i historiadors tant creient com no creients. Actualment hi ha molta més gent seriosa que afirma la seva existència que no pas que la nega. I gent com Sánchez Piñol no són més que simples aficionats que no saben res del tema i tenen la immensa gosadia de parlar-ne sense cap mena de rubor.

El “Jesús de la història” no és –ni pot ser- objecte de la fe i en aquest punt estem d’acord amb Kähler y Bultmann. Durant més de 1.500 anys els cristians han cregut firmament en Jesús sense tenir idea de qui era aquest “Jesús històric” i ningú podrà negar la validesa i la força de la seva fe. L’Església mai pot proposar aquest Jesús històric com a objecte de la seva predicació i de la seva fe perquè, com bé diu Meier, quin Jesús seria objecte de fe? El d’Albert Schweitzer? El de Joachirn Jeremías? El de Günther Bornkamm o de E.P. Sanders? El Jesús revolucionari o el Jesús taumaturg? El Jesús apocalíptic o el sapiencial?

Per tant, convé no barrejar coses com ho fan alguns. Aquesta nit de Nadal celebrem en naixement d’Algú que se sap prou bé que va existir, encara que no en tinguem massa detalls i que per a molts va ser considerat el Messies esperat; i que la fe en Ell ha transformat la vida i l’existència de milions de persones arreu del món i al llarg dels segles. I que, per molt que facin i diguin alguns aficionats com Sánchez Piñol, no ens deixarem prendre.

Bon Nadal a tots!

6 respostes

22 des. 2011


Nadala clementina

Classificat com a LITERATURA,Nadal,RELIGIÓ

Neixement de l' InfantilCliment Forner i Escobet (Manresa, Bages 1927)
És un sacerdot i poeta català. És i se sent berguedà de tota la vida per ser fill de mare ber
guedana i per haver viscut a la ciutat de la Patum des dels 9 anys, ciutat que el va fer fill adoptiu.

És un poeta no prou conegut, tot i la seva extensa i important obra. Fou  un dels fundadors de la revista “L’Infantil”  al Seminari de Solsona (abans que es digués “Tretzevents”),que si no vaig errat fou la primera revista escrita en català després de la guerra. Algú hauria de fer una història d’aquesta senzilla revista però que va tenir un paper important en molta quitxalla que no podia llegir revistes en català perquè no n’hi havia cap. Des d’allà va publicat moltes narracions per a infants. La seva poesia té un gran rigor formal però alhora mostra quotidianitat i elements metafísics i religiosos.

La seva obra poètica ha estat aplegada en tres volums: L’Ull de Taüll (1983), Liridunvau, Liridonvon (1989) i Carrer Major, 20 (1995).

Premis literaris

  • Ciutat de Barcelona, 1962: Els únics mots
  • Jocs Florals de Barcelona, 1978: Absolut retorn
  • Ciutat de Reus, 1982: L’ull de Taüll

Ciutat d’Igualada de poesia, 1984: Oda a la ciutat d’Igualada

Honors

  • Premi Jaume I d’Actuació Cívica Catalana, 1997
  • Medalla d’Or de l’Ajuntament de Berga
  • Creu de Sant Jordi, 1999

Podeu trobar més informació a la seva pàgina web http://www.climentfornerescobet.cat/

NADALA CLEMENTINA
Oh déu, feu-nos fills del silenci i hereus de la pau.
St. Climent I, papa i màrtir.

El regne de la pau i del silenci
a poc a poc de mi es va apoderant;
no és pas regne de mort sinó de vida.
Tot, pura gràcia, mentre la tardor
despulla de paraules el pollancre,
fulles que el vent s’enduu, deixant-lo nu,
però ben arrelat i amarat d’aigua.
Ja ho he dit tot. Feliç de creure en Ell
i molt dolgut alhora com a fill
d’un poble esclau i d’una església impura,
germans, regresso al ventre de la mare,
misteri endins, amb l’esperança viva
que el meu Nadal un dia serà Pasqua.
Només puc convidar-vos a pa i vi
vora la llar de foc que encara crema.
Pròdigs o no, siguem-hi tots a taula
en plena nit llagrimejant d’estels.
Climent FORNER
Nadal 2011
Viver i Serrateix (Berguedà)

No hi ha resposta

18 des. 2011


L’existència històrica de Jesús

Classificat com a Cristianisme,RELIGIÓ

Llegia -atònit del tot- ahir en un diari  com el novel·lista Albert Sánchez Piñol es posa a fer d’historiador-teòleg-biblista sense cap tipus de vergonya i, amb tot l’atreviment del món, gosa afirmar (per les bones, tot sigui dit) que “probablement Jesús no va existir mai”.  Sort que diu “probablement”… Veurem si en pròximes entregues ens explica més coses i el “probablement” esdevé un “rotundament”, perquè l’article d’ahir amenaça amb tenir continuïtat…

El que diu el novel·lista no és pas el primer que ho diu, ja ho sabem. Des del S XVIII que hi ha hagut una corrent en aquest sentit, sense massa èxit, la veritat. Justament fa tres o quatre dies que que s’ha mort un dels més famosos detractors de l’existència de Déu (i de Jesús), Christopher Hitchens. Era conegut com un dels anomenats “4 genets de l’ Ateisme”, juntament amb el filòsof Daniel C. Dennett, el també filòsof Sam Harris i l’etòleg i escriptor Richard Dawkins.  A parit d’ara hi haurem d’afegir a Sánchez Piñol entre la plèiade d’aquests detractors….

Mireu, jo no em posaré pas aquí a defensar l’existència de Jesús perquè no ho sabria fer gaire bé i, per altra banda, ja ho han fet gent molt més preparada i seriosa que jo i  –segurament- que el conegut novel·lista de la pell freda. Sí que li diria amb tota cordialitat que a aquestes alçades, si es volen dir certes coses, no n’hi ha prou de ser antropòleg o novel·lista, sinó que s’ha d’estar una mica més preparat i s’ha d’haver llegit alguna cosa més sobre el tema. Els arguments que ell dóna han de ser una mica més consistents  (que, fet i fet, no en dóna cap). I també li diria que si vol tractar temes amb frivolitat n’hi ha un munt i que no els acabarà. Aquest tema trobo que ja està molt atrotinat, és força vell i els que encara ho defensen crec que ja estan bastant fora de joc.

Perquè trobo que és una mica frívol despatxar el tema dels historiadors que parlen de Jesús dient que s’han inventat certes coses o que les han afegit posteriorment. Algunes –com en el cas de l’historiador Flavi Josep- ja està comprovat i acceptat per tothom que vulgui ser objectiu, que té coses pròpies i altres que foren afegides posteriorment als seus textos. D’acord que hi han paràgrafs que són d’ell i altres que no, però això no indica que tot el que diu sigui fals i sense cap valor històric. No és anar massa lluny?

Però ja he dit que no seré jo qui entri en aquesta controvèrsia perquè hi han prou estudis seriosos sobre el tema. Però sí que vull dir que no trobo que sigui seriós  parlar a aquestes alçades, com fa ell, de relíquies i coses semblants, posant-ho tot com un “totum revolutum” i barrejant naps i cols. És, per dir-ho suaument- ganes d’agafar el rave per les fulles. Tots sabem que en qualsevol religió (i en altres rames de la ciència també passa el mateix) hi han coses essencials i coses secundàries, coses veres i coses falses, teories i coses demostrades. Hi ha de tot i s’ha de saber distingir. El tema de les relíquies quasi tothom sap que és més aviat un acudit prendre-se’l seriosament, com ho són tantes i tantes tradicions que s’han anat arrastrant durant segles i que quasi tots sabem que no tenen base històrica. Pe això no hi ha dret posar-ho tot al mateix sac i barrejar el seriós de la pura anècdota.

Seguirem esperant el segon capítol per veure per on ens surt. La imaginació està molt bé per a les novel.les i ell és un gran novel·lista. Però no està tan bé per parlar d’altres temes com aquest que, encara que  les proves siguis escasses, no vol dir que no siguin proves suficients. I, per suposat, que no parlo de Jesús com a Messies; parlo simplement de Jesús com a personatge històric.

11 respostes

31 oct. 2011


Els sants de cada dia

Els primers dies de Novembre sempre són uns dies especials pels que celebrem Tots sants i el Dia dels Difunts. És clar que això ha canviat molt amb els anys i també canvia molt segons les cultures. No és pas la mateixa cosa la celebració cristiana aquí a Europa, que la aquesta celebració en les cultures indígenes de Llatinoamèrica, per exemple, o el famós Halloween de les cultures anglosaxones i celtes.

Però totes aquestes celebracions tenen el mateix comú origen del culte als morts, als avantpassats que ens han precedit en el camí de la vida. Als cristians ens permet invocar els predecessors en la fe que ja descansen amb Déu, intercessors i models de vida que ens fan més amable l’existència i el pas per aquest món. Són com companys de camí que han sabut passar per aquest món de la millor manera possible: fent el bé. Per això els invoquem, els recordem i volem ser com ells. I una altra cosa: no hem de recordar només els sants del passat, sinó que hem de recordar tants i tants homes i dones que són sants ja ara, en un present difícil, i que no només s’estan guanyant el cel, sinó que estan guanyant la terra amb lluites cap a finalitats millors per a ells i per a milions de persones. Sants actuals que mai veurem als altars però que són tant sants –o més- que alguns dels que l’Església ha fet de forma més o menys obscura i una mica vergonyant i interessada.

Pere Casaldàliga –a qui m’agrada de llegit de tant en tant- parla sovint de la mort, del martiri i dels sants. Però ho fa sempre tocant de peus a terra, encara que ho faci quasi sempre d’una forma molt poètica. Potser per això m’agrada tant.

Per això avui vull aportar unes quantes paraules seves que em faran aprofundir millor tot el misteri que recordem i celebrem aquests dies: el de la vida, la mort i el més enllà.

“Si no hem portat la vida amb aquella fidelitat amb què s’hauria d’haver portat, si no ens hem anat santificant davant la vida, almenys santifiquem-nos de patacada davant la mort. Hem d’aprendre a morir la vida per aprendre a viure la mort.”

“En comptes del temps del rellotge, has d’aprendre a viure sota el temps còsmic.”

“Cada dia ben viscut fa una vida.”

Francesc Escribano, Descalç sobre terra vermella. Vida del bisbe Pere Casaldàliga (Barcelona: Edicions 62, 2001)

La muerte

Como a una hermana. Sin rubor. De frente
y en un paso a nivel de mi avenida…
¡Quiero esperarte agradecidamente,
como si hubiera entrado ya en la Vida!
Tú, el Principio y el Fin.
Yo, un ahora peregrino
desde Ti a Ti.
Señor, no quiero ser más que lo que soy: nada.
Para que, de este modo,
en mi mansión deshabitada
Tú, Huésped dueño, lo seas todo.

Pere Casaldáliga, Palabra Ungida.1955.

2 respostes

22 ag. 2011


Crònica d’un viatge-4

Classificat com a RELIGIÓ

19agosto2011

Dibuix de JOSÉ LUÍS CORTÉS

http://blogs.periodistadigital.com/hermano-cortes.php

No hi ha resposta

21 ag. 2011


Crònica d’un viatge-3

Classificat com a RELIGIÓ

18agosto2011

Dibuix de JOSÉ LUÍS CORTÉS

http://blogs.periodistadigital.com/hermano-cortes.php

No hi ha resposta

20 ag. 2011


Crònica d’un viatge-2

Classificat com a RELIGIÓ

17agosto2011

Dibuix de JOSÉ LUÍS CORTÉS

http://blogs.periodistadigital.com/hermano-cortes.php

No hi ha resposta

19 ag. 2011


Crònica d’un viatge-1

Classificat com a RELIGIÓ

16agosto2011

Dibuix de JOSÉ LUÍS CORTÉS

http://blogs.periodistadigital.com/hermano-cortes.php

No hi ha resposta

16 ag. 2011


Comprar lloc al cel

Classificat com a Església,RELIGIÓ

Un dels problemes més greus que tenim les persones és l’egoisme. El tenim totes les persones i, per tant, també els cristians.  Sempre tendim naturalment a pensat primerament en nosaltres mateixos i no en el millor per a la majoria. Ens agrada més ser egoistes que justos. Si aspiréssim a ser justos, seríem menys egoistes. La religiositat que ens van ensenyar de petits anava cap aquesta direcció:  calia guanyar-nos el cel; calia comprar-hi lloc .

Aquests dies tindrem el Papa a Madrid  i tots sabem que s’hi està preparant una gran “movida”. Per això ja em perdonareu si parlo massa d’aquests temes però és que, com a creient, m’indignen moltes coses que estic llegint i veient. Vull sumar-me a tots aquells que no els agrada com s’organitzen aquests esdeveniments, respectant –això sí- el dret a participar-hi i sabent que possiblement a molts els faci prou bé aquest esdeveniment. Però també em sembla que tinc dret a dir que amb aquest tipus d’Església no m’hi identifico perquè em sembla que no és el tipus d’Església que voldria Jesús. 

Això mateix ho he fet saber al bisbe que presideix la delegació uruguaiana, Mons Arturo Fajardo, a qui conec des de fa molts anys (des que era encara un jove seminarista) i amb el qual he mantingut sempre una bona amistat. És una excel.lent persona i un bisbe que sap servir el seu poble des de la senzillesa i no amb la prepotència d’alguns coneguts bisbes espanyols (que són els que més conec). Com a bisbe encarregat de la Pastoral Juvenil uruguaiana li ha tocat venir a Madrid presidint la delegació de més de 600 joves, amb els seus corresponents acompanyants. Li he fet saber –amb total llibertat, cordialitat i des de l’amistat que ens uneix-, que no m’agrada gens el segrest que n’han fet del viatge institucions ultraconservadores prou conegudes, deixant fora moltes altres comunitats de joves més crítiques.

Per això avui vull recordar aquell passatge de l’evangeli en que Joan i Jaume, (que tenien molta confiança amb Jesús) i que ells (Mc,10-35) i la seva mare ( Mt 20.20-28) – o segurament els tres-, havent Jesús parlat de que anirien a Jerusalem i que el fill de l’home seria mort i ressuscitaria al tercer dia, li plantegen a Jesús la següent qüestió:

 "Llavors se li acostaren Jaume i Joan, fills de Zebedeu i li digueren:" Mestre, volem que ens facis allò que et demanarem". Ell els va dir: "Què voleu que us faci?" I ells li digueren: Feu-nos seure l’un a la teva dreta i l’altre a la teva esquerra, en la teva glòria". "No sabeu pas el que demaneu", els contestà Jesús "Podeu beure la copa que jo bec o ser batejats en el baptisme que jo sóc batejat"?. "Podem li respongueren"."La copa que jo bec, prou que l’haureu de beure," els va dir Jesús" i en el baptisme en que jo seré batejat prou hi sereu batejats. Ara bé, seure a la meva dreta o a la meva esquerra no em pertoca a mi de concedir-ho, sinó que és per a aquells a qui ha estat reservat ".

L’organització d’aquestes Jornades de Madrid trobo que ha estat vergonyosa i és la còpia exacta d’aquest episodi evangèlic. L’han muntat com una gran fira del catolicisme, amb processons de Setmana Santa a ple estiu, bateries de confessionaris al Retiro i misses multitudinàries a la Cibeles i Cuatro Vientos. I tots s’esbatussen per seure a la dreta o a l’esquerra del Papa. Sabeu qui hi ha davant de l’organització d’aquest gran xou? Doncs, com us podeu suposar, els grans moviments ultracatòlics (kikos, Legionaris de Crist i Comunió i Alliberament, Opus Dei…), que treballen a marxes forçades per aconseguir els millors llocs per estar prop del Papa, alhora que pressionen als bisbes perquè la JMJ serveixi com a punt d’arrencada per a una nova campanya contra el Govern, a pocs mesos de les eleccions generals. Una estratègia que ha suscitat el malestar d’altres grups catòlics, que també participaran en la jornada des d’un altre tarannà i que, a més de sentir-se exclosos, sostenen que "la JMJ hauria de ser una festa de la fe, no un acte polític".

Ens hem anat assabentant d’algunes coses, com les següents:

Els “kikos” (Camino Neocatecumenal) ja s’han assegurat una presència rellevant en diverses cerimònies i miraran d’usar la visita en benefici propi. És allò que dèiem de voler comprar lloc al cel. Ens anem assabentant, per exemple, que s’estan subhastant al millor postor els llocs més propers al Papa. Els de sempre volen copar els millors llocs, i no dubten a posar els diners que calgui, per convèncer els organitzadors.

Diversos grups eclesials, que participen en l’organització de la JMJ, mostren en privat el seu malestar pel que qualifiquen una "ocupació" d’aquests grups tant en llocs de responsabilitat com en l’organització i gestió dels principals actes amb el Papa. Alerten de l’inici d’una campanya contra el Govern després de la JMJ. Diverses entitats s’han queixat d’aquesta situació enviant cartes al responsable diocesà de l’organització, el sacerdot Gregorio Roldán, sense que fins ara hagin rebut cap resposta. Segons aquestes entitats, s’estan "comprant" llocs propers a Benet XVI, tant a la seva entrada per Cibeles el 18 d’agost, com en la vigília de Quatre Vents i la missa final. També, pel que sembla, hi ha una pugna per participar en la decisió de quins joves podran confessar-se amb el Papa al parc del Retiro o quins assistiran al dinar amb ell al Camp de les Nacions. "Estan utilitzant la presència del Papa per als seus propis interessos", afirmen.  De fet, Kiko Argüello, el seu fundador, va confirmar fa temps el cardenal Rouco Varela que aquests dies vindran a Madrid més de 300.000 kikos.

Més detalls: Els “Legionarios de Cristo”, han posat tota la carn a la graella per aconseguir un lloc privilegiat a la vigília d’oració a Quatre Vents, així com en la salutació inicial que farà Benet XVI en arribar a la Puerta del Sol, el proper 18 d’agost. A la congregació fundada pel pederasta Marcial Maciel, el futur penja d’un fil i entenen que una proximitat al pontífex pot suposar una alenada d’aire fresc, especialment per als joves del moviment del “Regnum Christi”, que en els últims mesos han anat abandonant en massa la congregació.

L’Opus Dei sembla que no participa orgànicament en aquest entramat però compta també amb destacats membres en l’organització, com Javier Cremades, responsable del Departament d’Actes Centrals de la JMJ, i Yago de la Cierva, director executiu de la mateixa.

Més detalls de l’organització: L’organització de la Jornada Mundial de la Joventut ha prohibit a les monges que van vestides de carrer l’accés a la trobada que les monges joves  mantindran amb Benet XVI el dia 19 d’agost al Pati dels Reis del monestir de l’Escorial. La circular publicada al web de la JMJ diu així: "Les postulants, les novícies i les professes, per poder participar, hauran de portar el seu respectiu hàbit". Però les excloses no es resignen i han començat a enviar cartes de protesta als organitzadors i al cardenal Rouco. Una salesiana assegura estar sorpresa per aquesta mesura, atès que "nosaltres, a Espanya com en altres parts del món, no portem hàbit, simplement la creu, tal com diuen les nostres constitucions". I, per això, demana per carta a l’organització que li confirmin l’obligatorietat de l’hàbit per veure el Papa a El Escorial.

I , per acabar -i com informa el diari “Público”- el més preocupant, segons denuncien alguns grups catòlics, són les pressions "que ja s’estan exercint en les reunions preparatives" perquè la JMJ sigui la "punta de llança" d’un moviment, llançat pel sector més conservador de la Església espanyola (patrocinat per Rouco i bisbes com Munilla a Sant Sebastià, Sanz a Oviedo i Demetrio Fernández a Còrdova), i que pretén repetir les mobilitzacions contra el Govern que ja es van donar el 2005 amb motiu de la legalització del matrimoni homosexual o la reforma educativa. Darrere d’aquesta iniciativa s’hi troben organitzacions catòliques com Hazte Oir, Forum Libertas i E-Cristians, que sostenen que els catòlics s’han d’implicar de ple en les pròximes eleccions generals. Una estratègia que també compta amb pressionar el Partit Popular perquè, abans dels comicis, es comprometi a derogar algunes de les normes que més molesten a aquests grups, com la Llei del Matrimoni Homosexual i l’ampliació de la llei de l’avortament, i paralitzar altres, com el projecte sobre la Mort Digna.

No trobeu que algú hi hauria de dir alguna cosa davant de tot això? Tots els bisbes espanyols –i catalans- voldran ser còmplices d’aquest desgavell? Diuen que qui calla atorga.