Arxiu per a 'Natura' Categories

04 set. 2019


LA COBDICIADA TERRA

Classificat com a Natura,Vida i mort

La cobdícia és el desig excessiu d’adquirir riqueses. La cobdícia -o l’avarícia, que és el mateix- no té límit i per al cobdiciós es fa realitat allò de “com més tens, més vols”. La terra -i les riqueses que conté, tant a la superfície com al subsòl-, és evidentment que és una de les coses més desitjades actualment pels poderosos per poder exprimir-la fins al límit.

Avui m’ha estat rondant una bona estona pel tupí aquesta gran desgràcia dels incendis, molts d’ells fruit d’aquest desig sense fi per poder accedir a la terra, tot rellegint un llibre de l’any 1978 titulat “Diálogos en Mato grosso con Pedro Casaldáliga”, escrit pel seu amic Teófilo Cabestrero. Ja llavors, comentant com estaven castigades les selves amazòniques, el bisbe Pere fa aquest comentari: “D’aquí poc, tot això que ara veus tan verd s’omplirà de foc i s’inundarà de fum. Quan se’n va l’aigua de les puges, cremen per al latifundi quilòmetres i més quilòmetres de selva i de bosc”. Per tant, la cobdícia dels latifundistes és una cosa antiga i mortal per aquella naturalesa verge i per a tots els que hi viuen. Els petits propietaris d’aquelles terres, amb 10,20,30 i fins i tot 40 anys (“posseiros” que van prendre possessió legalment reconeguda de les seves terres) són expulsats pels tentacles poderosos dels latifundistes i pel foc que els crema allò que creien seu.

He recordat les esgarrifoses imatges que hem vist del Brasil i també les d’aquest estiu ben a prop nostre. Ja sé que no tots els incendis són provocats, però sí que cada cop n’hi ha més que ho són per poder aconseguir llicències d’obres o terra nova per cultivar; i tot això sense adonar-nos gaire de tot el mal que estem fent al pobre planeta terra. Els incendis de l’Amazònia duren mesos i mesos per tal d’obtenir recursos naturals per a la indústria de la fusta, de la ramaderia, de l’agricultura extensiva i l’explotació minera. I això ve succeint des de la dècada dels 60 del segle passat.

La imatge és impressionant: el roig d’un foc impossible d’aturar, de cop, es transforma en fum i negror. Tot queda negre i socarrimat. Tot devastat. El foc no crema només un paisatge fet d’arbres o cultius. El foc s’emporta molts esforços, moltes il·lusions, mitjans de vida de molta gent, molt passat i posa en qüestionament el futur de molta gent. Al Brasil s’emporta selves mil·lenàries i aquí terres de cultiu regades per la suor de generacions de pagesos que hi han deixat la pell i que, de cop i volta, veuen que no els queda res. Si aquest pagesos han de marxar, ens quedarà una gran part de país abandonada.

Trobo que caldria fer-hi alguna cosa més a aquests desastres que es produeixen any rere any. Trobo que caldria replantejar-se entre tots quin país volem i com el volem. I cal pensar si redistribuir millor els diners que ens arriben d’Europa i els dels nostres impostos. És cert que cal ajudar la gent, però potser caldria pensar en ajudar aquells que més ho necessiten i amb criteris que no siguin purament economicistes. Cal ajudar la indústria, certament, perquè dóna feina a molta gent; però cal ajudar també la pagesia que, potser no són tants, però fan una feina prou important com la de cuidar els nostre paisatge i la nostra terra.

No sé com s’ha de fer perquè no sóc cap tècnic i aquestes coses s’han de deixar en mans dels entesos. Però caldria pensar si ens cal importar tanta fruita quan aquí la paguen tan malament a qui la produeix; si les ametlles o les avellanes catalanes no són prou bones com per haver d’importar-ne de fora, tot i que potser surtin més barates (cosa, per altra banda, una mica incomprensible). No serà que alguns s’hi fan l’agost en aquestes importacions? No és por aturar una mica o, almenys, modificar-ne les tendències? No ens caldria ja parlar més de comerç just començant per casa, d’aranzels, de lleis de lliure comerç i, en definitiva, de justícia, per tal de que tothom pugui viure una mica més dignament?. Preguntes i més preguntes…

No hi ha resposta

04 gen. 2017


AQUESTA PESADA BOIRA…

Classificat com a Natura,Pla d' Urgell

Escric des del Pla d’Urgell que, com molts territoris de les Terres de Ponent,estem abonats a la boira. Els que coneixeu la comarca ja sabeu que la boira és un dels fenòmens atmosfèricsquasi imprescindibles als hiverns del Pla i no es pot negar que li donen personalitat pròpia. Ja sé que hi ha grans defensors de la boira però, què voleu que us digui, a mi tants dies seguits de boira no em fan gens de gràcia i ja els hi regalo.
 L’hivern que estem transitant es veu que vol fer honor a aquesta acostumada, pesada i ja massa monòtona grisor i s’hi està lluint de valent. En una paraula: que vol quedar bé i fer honor als hiverns del Pla. N’hi ha que sembla que vulguin ser una mica més benignes amb nosaltres i, com aquells perdonavides de les pel·lícules, es fan els magnànims i ens en obsequien amb pocs dies. Però el més normal és que la tinguem molts i molts dies seguits.La boira és molt bonica si només et visita tres o quatre dies, si no has de sortir de casa, si no has de conduir o treballar a fora, si vols lluir-te amb alguna foto artística o si tens un bon foc que t’escalfi la casa i prou temps de sobra per passar l’estona sense grans obligacions…D’altra forma, la boira és un greu inconvenient, un problema gros i un gran entrebanc per a poder fer vida normal.

Orientar-se dins d’una boira espessa és fa difícil perquè difumina la realitat i t’enganya amb traïdoria. Les formes netes desapareixen, perdem els punts de referència i sembla que totes aquelles certeses a les que estem tan ben agafats quedin també difuminades. La boira espessa produeix inseguretat en tots sentits i s’afegeix a les moltes inseguretats que ens toca viure en aquests dies. Certes inseguretats, a mida que em faig gran, cada cop em fan més por i, com la boira, aquelles promeses i aquelles incertes certeses que ens fan els polítics no m’agraden; malament rai quan ens diuen que no ens cal patir per les pensions, pels llocs de treball, per la crisi econòmica i que aquest any que comencem serè molt millor i que, encara que no ens ho diguin obertament, ens pinten un panorama en el que sembla que podrem lligar els gossos amb llonganisses.

Tota Europa viu actualment hores d’inquietud, en part perquè en l’horitzó mundial s’han desdibuixat algunes certeses que semblaven definitives i en part perquè semblava que estàvem ben encaminats i que la Unió Europea seria una unió real que ens ajudaria a tots a viure millor; a que hi hagués més justícia distributiva i que, en definitiva, tots hi sortiríem guanyant perquè els països rics ajudarien els més pobres. Ens ho havien dit tantes vegades que ens ho vam creure. I ara veiem que res d’això és veritat, que cadascú mira només pels seus interessos i que la Unió Europea es dissol de mica en mica com un terròs de sucre en una tassa de cafè, que resulta cada dia més amarg i difícil d’empassar-se. Els anglesos, que acostumen a ser gent molt pragmàtica, diuen que ells se’n van, que en aquesta olla de grillsen què s’ha tornat Europa ells no hi tenen res a fer; als Estats Units guanya les eleccions un personatge indecent i impredictible, que ja veurem per on ens porta. El món en general, no només no s’acaba d’arreglar i estabilitzar una mica, sinó que sembla que cada cop hi ha més punts calents i en conflicte. Tot això ens deixa amb mal regust de boca i en una incòmodaincertesa. Massa boira arreu hi veig…

Segons ens explica l’Agència Catalana de Meteorologia –el  METEO.CAT-, aquestmes de desembre que acabem de passar«la boira va aparèixer a les nostres comarques 26 dies dels 31 que té el mes. D’aquests 26 dies, 21 van ser de boira persistent, de manera que no es va veure el sol per boira baixa o boira alta, malgrat que no van ser els 21 dies consecutius. Per altra banda, la boira vamarcar l’evolució dels termòmetres, sobretot en un tram final del mes caracteritzat per una tendència descendent que només es va trencar al final. Van ser dies amb una amplitud tèrmica mínima i amb temperatures per sota dels 5º C». Si hi sumem els dies d’aquest mes de gener recent començat ja devem sumar 30 o 31 dies. I encara no s’ha acabat això…
La boira és un fenomenincert i traïdor perquè, quan menys t’ho penses, ja tens el perill al damunt. Ho saben aquells que s’han de moure en vehicle en dies de boira baixa i acaben cansats d’haver de posar tanta atenció i tots els sentits en estat d’alerta durant hores. Les certeses ens donen un cert benestar psicològic i són necessàries per no perdre els estreps. Però no ens tocarà cap més remei que acostumar-nos a entomar les incerteses dels dies boira com les d’aquest hivern i situacions complicades en tots els àmbits que haurem d’anar desxifrant com puguem. Potser ens hem de fer càrrec que s’han acabat les certeses i que el nostre món s’ha tornat líquid, inconstant, ple d’inseguretats, vacil·lacions i interrogants, com deia el sociòleg Zygmunt Bauman en el seu llibre que es va posar de moda fa un parell o tres d’anys.
 
Caldrà rearmar-nos psicològicament de confiança, i buscar nous camins i noves oportunitats en aquest any que comencem. Un any que ha de ser fonamental pels catalans, però també ho serà per la resta del món. Un any ple de perspectives i d’inseguretats que no necessàriament han de ser totes dolentes. Les oportunitats cal saber-les aprofitar quan passen i caçar-les al vol perquè, si no, poden tardar molt temps a tornar a passar. No hem d’esperar que les coses ens les portin els Reis Mags o que ens caiguin del cel. Tot el que vulguem aconseguir ens ho haurem de guanyar, treballant molt i amb molta imaginació. Serà feina dels polítics trobar el camí adequat, però serà feina nostra empènyer-los i fer-los-hi costat quan calgui. Sense massa presses i calculant bé on posem els peus per no caminar en fals. Amb o sense boira el futur és a les nostres mans i caldrà gestionar-lo amb molta cura.

Una resposta fins a ara

31 jul. 2016


Temps de collita

Classificat com a Ecologia,Natura

L’estiu és temps de collita. És el temps en què la terra es torna agraïda de veritat i retorna tot l’esforç i les suors de qui l’ha cuidada, si no és que el mal temps n’hagi fet alguna de les seves. La terra acostuma a ser agraïda sempre si se la tracta bé. Això ho saben bé els pagesos que, durant mil·lennis, l’han anat coneixent de mica en mica.
Primerament només la trepitjaven per anar a caçar i per moure’s d’un lloc a l’altre. De mica en mica es van anar fent seva una petita extensió i se la van anar estimant a base d’amanyagar-la amb la seva suor. Va ser quan es va anar abandonant el nomadisme i la gent va començar a establir-se en un lloc. La terra és un dels motius perquè la gent s’arreli en un lloc i s’hi quedi a viure. La terra fa l’home i l’home fa la terra.
Com ja he explicat aquests darrers dies, he canviat de casa i de poble. He passat de viure en un bloc de pisos en una ciutat petita, a viure en una casa de poble amb terreny suficient per a arbres, jardí i fins i tot per poder-hi fer hort. Realment és un canvi prou important com per notar que l’estil de vida és força diferent, tot i que mai he estat home de ciutat. Mai m’ha agradat gaire viure en ciutats grans.
Ara m’he de plantejar aprendre a fer certes coses que no havia fet mai com, per exemple, fer hort. Els coneguts em diuen que és molt fàcil i que tot és posar-s’hi. Ho hauré d’intentar perquè ja sé que, tot i essent més fàcil i còmode comprar certes coses al supermercat -i potser fins i tot més econòmic-, poder menjar allò que tu mateix has plantat i cuidat té tot un altre sentit. I també un altre gust, especialment si ha crescut de forma natural i sense gaires insecticides. Diuen que és possible poder fer hort sense gaires fertilitzants i productes químics. Fer un petit hort propi estic segur que aporta un munt de beneficis (i no parlo només dels de tipus econòmic) perquè és tota una lliçó veure com neixen, creixen les plantes i es cullen els fruits. Miraré si és possible fer aquí a casa un hort ecològic i procurar que les hortalisses, plantes, arbres i llegums que es conreïn es basin en tècniques que respectin el procés natural dels aliments que se sembren. Ja se m’han ofert bons mestres per a ensenyar-me’n.
Ara serà qüestió d’anar-m’hi posant de mica en mica, tot i que per a certs cultius ja m’hauré arribat tard. Cada cultiu s’ha de fer en l’època de l’any que sigui més propícia. Per exemple, hi ha cultius que necessiten ser plantats a l’estiu, i d’altres que necessiten fer-ho a l’hivern. Gràcies a l’horta orgànica s’aconsegueix fer coincidir cada sembra amb l’època de l’any que toca, cosa que no passa amb molts altres cultiu d’hivernacle que podem se cultivats de forma artificial durant tot l’any. I, pel que m’han explicat, un dels punts forts de l’horta orgànica és que no es fa ús de productes químics artificials perquè s’acceleri la producció o perquè el cultiu surti més bonic i amb major calibre, sinó que es prepara bé el sòl amb fertilitzants naturals perquè el cultiu creixi bé i sa. I finalment, el control de les plagues no es fa amb pesticides químics, sinó que es tracten amb pesticides orgànics, cosa molt més natural i molt menys tòxic per al cultiu.
Ja podeu veure, doncs, tota la feina que m’espera… tenint ben present aquell refrany que diu “que el camí de l’infern està ple de rajoles de bones intencions”. Val més una bona obra que mil bones intencions.

3 respostes

25 nov. 2013


El ball dels estornells

Classificat com a Ecologia,Natura

Quan arriba aquest temps, i com cada captard vaig a acompanyar amb la furgoneta un parell de nois del centre on treballo a casa seva, quedo encantat amb l’espectacle que brinden de forma ben generosa i desinteressada els immensos estols d’estornells a tothom que es vulgui parar una estona a contemplar-los. Un autèntic espectacle -meravellós i gratuït- i que em sembla que no sabem valorar prou.

Prop de la posta de sol és l’hora que aquests ocells busquen refugi en els arbres de les ciutats i pobles per dormir-hi, després d’haver devastat ferotgement els camps d’olivers i fruiters durant tot el dia. Ben tips, en aquesta hora van buscant el recer i la millor temperatura de la ciutat per dormir i és en aquests moments quan acostumen a volar en bandades de milers i durant llargues estones es passegen pel cel en una frenètica i misteriosa dansa que sembla que no s’hagi d’acabar mai. Formen al cel figures de ritmes canviants i majestuosos que, per la majoria dels que ens parem a mirar-los, no som capaços d’entendre com les poden fer sense xocar els uns amb els altres.

I vatua listo que també se saben fer escoltar! Produeixen un guirigall considerable abans de triar la rama de l’arbre on dormiran. Sembla que no acabin de trobar mai el lloc adequat! Quan ja sembla que s’hi hagin ajocat, de cop i volta tornen a emprendre el vol i tornen a ennuvolar el sol que es pon i tornen a la frenesia exultant i totalment sincronitzada de les seves danses.

Ja sé que aquesta visió, potser una mica massa poètica, no la poden tenir de cap de les maneres els pagesos als que se’ls mengen la fruita o les olives. I tampoc la deuen tenir els alcaldes, que han de mirar de tenir el poble net i endreçat i que se’ls fa força difícil amb tots aquets milers i milers de nous habitants que els arriben cada nit. De bon matí,  quan tornen a fugir esperitats a buscar-se la vida, deixen sota els arbres totes les restes fecals de la seva collita diürna. Però la natura és això: un s’aprofita de l’altre i les espècies s’adapten de manera extraordinària a les condicions més favorables per a ells i els costa ben poc anar a trobar el menjar on se’ls ofereix en millors condicions. I els cultius extensius que modernament s’han imposat els fa de bon tros les coses molt més fàcils!

Però no podem negar que la meravellosa escena d’un capvespre acolorit per una posta de sol emmarcada en núvols tenyits de mil colors es veu vivament reforçada en aquest temps pel vol dels milers d’estornells i els seus ràpids i bruscos canvis de direcció  i formant estructures inimaginables i impossibles en grups tan nombrosos i que es mouen amb la sincronització d’un ballet que ha assajat milers d’hores… És bonic veure, per altra banda, quan una gran formació es disgrega de cop i volta i forma un altre esbart dansaire ben autònom en l’espai immens d’un cel daurat.

La tardor! Un moment de l’any molt bonic perquè sembla que, junt amb la primavera, és quan hom s’adona que la natura és més canviant i té molta més vida. Els verds es converteixen en ocres, els ocres en daurats i els daurats en vermellosos en pocs dies. Les muntanyes canvies d’aspecte i  és quan són més boniques; els boscos es tornen misteriosos i encantats amb tota la simfonia de colors que són capaços de produir els seus arbres. Es despullen de dalt i omplen el terra amb les seves fulles que ajuden a guardar la humitat necessària i són el caliu pels deliciosos bolets que després aniran a collir tanta i tanta gent.

La tardor! Un bon temps per encantar-nos amb la mare naturalesa, passejar poc a poc, saber apreciar i assaborir tots aquests regals que en fa. Almenys, sapiguem respectar-la! 

No hi ha resposta

26 oct. 2011


Tardor

Classificat com a Natura,PSICOLOGIA,SOCIETAT

La tardor sempre m’inspira sentiments ambivalents. Per una banda anem deixant enrere un temps de sol, de claror, de viure al carrer, de platges, muntanyes i natura, de sol clar, d’ aire saludable, de descans i de vacances.

I per altra banda recomença el curs acadèmic, recomença el que és la quotidianitat, els primers freds que conviden a arrecerar-se a casa, a escoltar música, a llegir, a la reflexió. El dia s’escurça. La nit s’allarga. El temps canvia.

Mirem els arbres i veiem que van perdent les fulles, una a una, lentament, com si es resistissin a morir. Com ens resistim cadascun de nosaltres a que acabin de morir les nostres il·lusions, les nostres esperances, els nostres anhels, tot allò que ens fa sentit encara vius. L’estiu em sembla una estació plena de vida, mentre que la tardor és el temps en que aquesta vida es va escolant i va marxant poc a poc.

No ens acabem de conformar a que arribi l’hivern cru, aquell hivern que ho mata tot. Ens hi resistim perquè no volem perdre els darrers brins d’esperança, les nostres últimes fulles que encara conserva l’arbre de la nostra ànima.

I la situació econòmica en la que vivim sembla que vol acaba d’establir-nos en una situació de tardor que potser tira encara cap a un hivern massa llarg i massa dur. Esperem que aquets propers temps no siguin massa durs. Conservem les fulles que puguem en el nostre arbre personal…

4 respostes

31 ag. 2010


Plaers barats

Hi ha una frase de José Luís Matín Descalzo que trobo genial i que hauríem de fer nostra de forma urgent en aquests moments que ens toca viure. La frase és la següent: "No me preocuparía que en el mundo que viene tuviéramos que apretarnos un poco el cinto a cambio de que aprendiéramos a estirar el alma."

Els que van anunciar que després de l’estiu vindria el punt més fort de la crisi em sembla que tindran raó. Ara, a més de veure que els comptes corrents estan quasi buits, ens arribaran en forma de sorpresa amarga els dispendis que vam fer amb la targeta de crèdit sense adonar-nos-en i una mica  (o del tot) inconscients.

Alguns ja fa temps que s’estrenyen el cinturó. Tant, que ja no els queda cap forat. Altres hauran de vigilar una mica més. És el que toca i no ens hauria d’agafar per sorpresa, justament perquè era una sorpresa anunciada. Però, fora dels cassos greus d’aquells que passen gana literalment o que els costa un munt arribar a fi de mes, passar una mica d’estretor ens podria anar bé a tots i ens ajudaria a valorar totes aquelles riqueses barates que tenim a l’abast, com són l’amistat, les postes de sol bellíssimes, escoltar música o llegir un bon llibre. Són plaers que tenim a tocar dels tits i que no els assaborim, no els valorem i els deixem passar de llarg un dia i un altre.

A vegades no som rics simplement perquè no sabem ser-ho. Fins i tot diria que no ho som perquè no volem ser-ho. Anem darrera d’un tipus de riquesa (diners i béns materials) i no veiem un altre tipus de riquesa que ens passa per davant i no sabem veure perquè tenim els ulls tapats. Tenir salut, tenir amics, tenir fills, sentir-nos estimats i valorats, poder estimar profundament, tenir feina, poder moure’ns, passejar, fer esport, tenir accés a la cultura, a la sanitat… Tot això ens fa rics i tot això és "ser" ric. Podem disposar-ne cada dia i no sabem disposar-ne ni gaudir-ne.

Perquè hi ha riqueses caríssimes i riqueses barates. I seria dramàtic que mentre la gent passa la vida plorant i planyent-se per no poder assolir els béns cars, deixessin de trobar els que tenim a l’abast de la mà. Crec que seria la millor teràpia pensar en totes aquestes coses ara que hem acabat l’estiu i que la gran majoria estem a les portes de tornar a la feina. Deixem-nos de punyetes de l’estrès post-vacances i de totes aquestes coses. Siguem positius i posem-nos les ulleres bones; aquelles que ens fan veure i mirar millor; aquelles que ens fan veure un món no pas color de rosa -que no ho és-, però sí que ens fan veure que tenim moltes coses bones a  l’abast de les nostres mans. Unes ulleres que no venen a les òptiques però que les tenim a la butxaca i no ens les posem.

Bona entrada a la feina els que us hi posareu demà o en el propers dies i no deixem que ens envaeixin nostàlgies, tristeses i mandres. Podem ser feliços. Siguem-ho!

Etiquetes de Technorati: ,,,,,,,

2 respostes

12 ag. 2010


Dies d’estiu al Pla d’ Urgell

Classificat com a A PEU,GENERAL,Natura,Pla d' Urgell

 

La fidelitat germinarà de la terra

i la bondat guaitarà des del cel.

El Senyor donarà la pluja

i la nostra terra donarà el seu fruit.

(Salm 85,12-12)

 

Els dies d’estiu al Pla d’ Urgell són dies febrosos i moguts. Una activitat frenètica sorgeix arreu i en cada tros hi ha algú fent  feina. L’estiu és l’època de la collita, l’època de recollir els fruits de la terra i els fruits de la suor del pagès. Uns esforços i una suor que van començar mesos enllà i que ara arriben a bon port, si pel camí no hi ha hagut la desgràcia d’alguna pedregada, d’alguna gelada o alguna altra inclemència del temps que ho hagi engegat tot a rodar.

Per això tanta pressa i tant frenesí. Els hi va la supervivència de la resta de l’any. És temps de collir la fruita i a cada racó hi veus un tractor i uns homes i dones enfeinats. A qualsevol racó sents els crits i la xerrameca de la gent mentre cull la fruita. Crits, riures i xerinola que fan la dura i suada jornada més curta i més amena. La gent va i ve formiguejant dels camps a les càmeres i de les càmeres als camps. Allà es guardarà amatentment la fruita per anar-la venent al llarg de l’any. Gràcies a aquests mètodes tan moderns d’atmosfera controlada podem tenir fruita variada quasi durant tot l’any.

El pagès és aquella persona que mira cap a terra i cap al cel al mateix temps. Inevitablement ho ha de fer així perquè les collites no depenen ni totalment d’ell, ni totalment del cel. Per això el pagès acostuma a ser un home fidel a la terra, arrelat a un lloc i ha après a ser un ésser sofert i esperançat. Perquè aquesta combinació de coses mamades i viscudes d’anys i panys i transmeses de pares a fills han fet que hagi esdevingut una persona completament distinta a la de la ciutat. El pagès acostuma a ser més calmat, més tranquil, més observador i una persona que toca de peus a terra. La mateixa terra l’ha fet ser com és.

El pagès és aquella persona que es relaciona amb la terra, que la mira i que l’observa veient-hi moltes més coses de les que hi veiem els que només hi passem de pas, passejant o com a simples turistes. El pagès no hi veu el que hi ha, sinó que hi veu el que hi haurà. Mira la terra amb amor i amb esperança albira totes les seves possibilitats futures i hi veu tot allò ocult que se’ns escapa als demés. No es limiten a recollir: sembren, planten, cuiden, ordenen, netegen, reguen, abonen….sabent que allà hi ha riquesa i que aflorarà tard o d’hora . Saben esperar, saben somiar tot tocant de peus a terra. Això és ser pagès.

I el que és més important: viuen aquí. No se n’han anat. La proverbial fidelitat del pagès és una de les lliçons que hauríem d’aprendre; i hauríem de recobrar urgentment -els que l’hàgim perduda- aquesta ànima pagesa tan necessària per a viure i transitar per la vida.

Bona collita!

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

04 ag. 2010


Caminar i pensar

Classificat com a A PEU,Mollerussa,Natura,Pla d' Urgell

P8010001La meva segona caminada de l’estiu tenia el secret i autoimposat repte d’arribar al Salt del Duran, que són 10 quilòmetres -més o menys- des de Mollerussa. He sortit de casa a les 8 del matí i he pogut veure com començaven a muntar les parades del mercat els més matiners. És que els dimecres és mercat a Mollerussa. Un mercat que aplega tota la comarca del Pla d’ Urgell (formada per 16 municipis) i fins i tot gent de les comarques veïnes. És un mercat amb molta tradició i on s’hi troba una mica de tot i on la gent hi va no només a comprar sinó a badar, a passejar, a trobar-se amb els amics, a fer tertúlia i a passar un matí una mica diferent. Avui ja es notava que molta gent fa vacances perquè la presència de gent jove era més nombrosa. 

El fet de caminar a mi m’ajuda a pensar. Caminar és canviar de lloc, canviar de perspectiva i de visió. Veure coses noves, detalls nous, cares noves. És fixar-se en detalls que a voltes passes desapercebuts i que només es veuen si hom es mou. Moure’s significa pensar i pensar significa moure’s, caminar físicament i imaginàriament, remugar pensaments, paraules i conceptes. Pensar és crear, produir, avançar i imaginar coses noves o reviure coses velles. És sortir del jaç on habitualment estem ajaguts per començar a recórrer camins nous. És convertir-se de gat a gos, tenint en compte que els gats es passen la vida quiets i adormits i els gossos, en canvi, els agrada estar en moviment i anar d’un lloc a l’altre.

Durant el trajecte m’he trobat una colla de gent que ja tornava quan jo només feia que començar el camí. M’he imaginat que era com la vida: quan uns hi van, els altre ja en tornen. Uns són matiners i altres són tardaners. Però tots hem de fer el nostre propi camí i hem de viure la nostra pròpia experiència vital. He trobat joves i vells, gent que anava sola, matrimonis,  dos amics, tres amigues… Tots ens saludem com si ens coneguéssim de tota la vida, cosa que en altres circumstància no es fa. A què és degut aquest canvi? Aquest ha estat un altre motiu de reflexió mentre caminava i escoltava música.

I pensava també: què estaran pensant tota aquesta gent? de quins temes parlaran? Quina transcendència tindrà la seva conversa? Quines confidències es faran?…. Caminar significa  cansar-se però també relaxar-se. relaxar el cos i la ment; oxigenar el pensament i oxigenar el nostre cos amb la verdor dels camps i dels arbres. A més, cada paisatge ajuda a construir un pensament diferent: no és igual passejar per la muntanya que pel pla. No és el mateix passejar vora l’aigua que en un desert. El lloc fa que els pensament sigui tancat o obert; panoràmic, fosc, lluminós, opressiu, net o brut. El paisatge -el que veiem- influeix tant com el que escoltem. Una visió pot transformar igual com una paraula. El paisatge fa el país i també fa les persones.

Totes aquestes coses les anava pensat avui mentre caminava i pensava també la sort que tenia de poder-ho fer, perquè no tothom pot caminar. I pensava també que no és pas el mateix caminar que anar en cotxe. No és igual veure les coses de pressa i corrents o poder-ho fer pausadament, podent contemplar els detalls; podent contemplar la flor morada d’un camp d’alfals florit i a punt de segar; poder contemplar el pagès com amb el seu tractor va sulfatant els arbres i els va mimant per tal de que donin el fruit tan esperat.

Seguirem caminant i seguirem pensant…. Bon estiu a tots els que heu començat les vacances.

 

Etiquetes de Technorati: ,,,,

Una resposta fins a ara

19 abr. 2010


Eyjafjallajökull frá Valahnúk

Classificat com a Natura

El déu Vulcà, fill de Júpiter i Juno i marit de Venus, era en la mitologia romana, el déu del foc, dels metalls i del volcans; forjador del ferro i creador d’art, armes i armadures per a déus i herois.

El déu Vulcà sembla que ara s’ha enfadat a Islàndia i ha manat a les seves forces subterrànies que es revoltin una mica. Ha manat a un volcà de nom impronunciable que en faci una de les seves i espanti una mica al personal.

Que ja està bé de tanta prepotència i tantes ínfules!. Ja està bé de que aquests idiotes i pobres mortals de pa sucat amb oli es creguin que són immortals i posseïdors de poders absoluts i que ho poden fet tot!

Que ja està bé que es creguin dominadors de la naturalesa i de l’univers sencer. Es pensen que ho poden tot, pobrets infeliços!

No volen recordar que ells són un puntet dins de l’univers que ni es veu. No volen recordar que abans d’ells l’univers va anar fent de les seves durant milions d’anys i que encara no ha parat.

En el principi dels temps, quan les fosques nits cobrien la creació i el foc candent corria per terra enmig de la roca viva, sense més vida que un lleu oxigen, un primer símptoma de vida va anar fent-se pas en aquesta llarga història de la creació.

D’aquesta humil vida n’hem sortit nosaltres, amb la nostra tècnica moderna, els nostres invents, els nostres avions, els nostres ordinadors que calculen l’incalculable…

Però ens hem oblidat que un simple volcà de nom impronunciable, allà en un raconet d’ Islàndia, pot paralitzar-ho quasi tot: aeroports tancats, gent dormint a terra, esperant no se sap què ni quan podran tornar a casa seva. Un simple volcà de nom impronunciable fa baixar les borses i fa caure les accions de les grans, potents i prepotents companyies aèries.

Potser estaria bé que hi penséssim una mica en tot el nostre "poder" que, de cop i volta, se’ns torna no-res i ens fa ser una mica més humils del que generalment acostumem a ser…

 

Etiquetes de Technorati:

No hi ha resposta