Etiqueta arxiu 'Natura'

04 set. 2019


LA COBDICIADA TERRA

Classificat com a Natura,Vida i mort

La cobdícia és el desig excessiu d’adquirir riqueses. La cobdícia -o l’avarícia, que és el mateix- no té límit i per al cobdiciós es fa realitat allò de “com més tens, més vols”. La terra -i les riqueses que conté, tant a la superfície com al subsòl-, és evidentment que és una de les coses més desitjades actualment pels poderosos per poder exprimir-la fins al límit.

Avui m’ha estat rondant una bona estona pel tupí aquesta gran desgràcia dels incendis, molts d’ells fruit d’aquest desig sense fi per poder accedir a la terra, tot rellegint un llibre de l’any 1978 titulat “Diálogos en Mato grosso con Pedro Casaldáliga”, escrit pel seu amic Teófilo Cabestrero. Ja llavors, comentant com estaven castigades les selves amazòniques, el bisbe Pere fa aquest comentari: “D’aquí poc, tot això que ara veus tan verd s’omplirà de foc i s’inundarà de fum. Quan se’n va l’aigua de les puges, cremen per al latifundi quilòmetres i més quilòmetres de selva i de bosc”. Per tant, la cobdícia dels latifundistes és una cosa antiga i mortal per aquella naturalesa verge i per a tots els que hi viuen. Els petits propietaris d’aquelles terres, amb 10,20,30 i fins i tot 40 anys (“posseiros” que van prendre possessió legalment reconeguda de les seves terres) són expulsats pels tentacles poderosos dels latifundistes i pel foc que els crema allò que creien seu.

He recordat les esgarrifoses imatges que hem vist del Brasil i també les d’aquest estiu ben a prop nostre. Ja sé que no tots els incendis són provocats, però sí que cada cop n’hi ha més que ho són per poder aconseguir llicències d’obres o terra nova per cultivar; i tot això sense adonar-nos gaire de tot el mal que estem fent al pobre planeta terra. Els incendis de l’Amazònia duren mesos i mesos per tal d’obtenir recursos naturals per a la indústria de la fusta, de la ramaderia, de l’agricultura extensiva i l’explotació minera. I això ve succeint des de la dècada dels 60 del segle passat.

La imatge és impressionant: el roig d’un foc impossible d’aturar, de cop, es transforma en fum i negror. Tot queda negre i socarrimat. Tot devastat. El foc no crema només un paisatge fet d’arbres o cultius. El foc s’emporta molts esforços, moltes il·lusions, mitjans de vida de molta gent, molt passat i posa en qüestionament el futur de molta gent. Al Brasil s’emporta selves mil·lenàries i aquí terres de cultiu regades per la suor de generacions de pagesos que hi han deixat la pell i que, de cop i volta, veuen que no els queda res. Si aquest pagesos han de marxar, ens quedarà una gran part de país abandonada.

Trobo que caldria fer-hi alguna cosa més a aquests desastres que es produeixen any rere any. Trobo que caldria replantejar-se entre tots quin país volem i com el volem. I cal pensar si redistribuir millor els diners que ens arriben d’Europa i els dels nostres impostos. És cert que cal ajudar la gent, però potser caldria pensar en ajudar aquells que més ho necessiten i amb criteris que no siguin purament economicistes. Cal ajudar la indústria, certament, perquè dóna feina a molta gent; però cal ajudar també la pagesia que, potser no són tants, però fan una feina prou important com la de cuidar els nostre paisatge i la nostra terra.

No sé com s’ha de fer perquè no sóc cap tècnic i aquestes coses s’han de deixar en mans dels entesos. Però caldria pensar si ens cal importar tanta fruita quan aquí la paguen tan malament a qui la produeix; si les ametlles o les avellanes catalanes no són prou bones com per haver d’importar-ne de fora, tot i que potser surtin més barates (cosa, per altra banda, una mica incomprensible). No serà que alguns s’hi fan l’agost en aquestes importacions? No és por aturar una mica o, almenys, modificar-ne les tendències? No ens caldria ja parlar més de comerç just començant per casa, d’aranzels, de lleis de lliure comerç i, en definitiva, de justícia, per tal de que tothom pugui viure una mica més dignament?. Preguntes i més preguntes…

No hi ha resposta

04 gen. 2017


AQUESTA PESADA BOIRA…

Classificat com a Natura,Pla d' Urgell

Escric des del Pla d’Urgell que, com molts territoris de les Terres de Ponent,estem abonats a la boira. Els que coneixeu la comarca ja sabeu que la boira és un dels fenòmens atmosfèricsquasi imprescindibles als hiverns del Pla i no es pot negar que li donen personalitat pròpia. Ja sé que hi ha grans defensors de la boira però, què voleu que us digui, a mi tants dies seguits de boira no em fan gens de gràcia i ja els hi regalo.
 L’hivern que estem transitant es veu que vol fer honor a aquesta acostumada, pesada i ja massa monòtona grisor i s’hi està lluint de valent. En una paraula: que vol quedar bé i fer honor als hiverns del Pla. N’hi ha que sembla que vulguin ser una mica més benignes amb nosaltres i, com aquells perdonavides de les pel·lícules, es fan els magnànims i ens en obsequien amb pocs dies. Però el més normal és que la tinguem molts i molts dies seguits.La boira és molt bonica si només et visita tres o quatre dies, si no has de sortir de casa, si no has de conduir o treballar a fora, si vols lluir-te amb alguna foto artística o si tens un bon foc que t’escalfi la casa i prou temps de sobra per passar l’estona sense grans obligacions…D’altra forma, la boira és un greu inconvenient, un problema gros i un gran entrebanc per a poder fer vida normal.

Orientar-se dins d’una boira espessa és fa difícil perquè difumina la realitat i t’enganya amb traïdoria. Les formes netes desapareixen, perdem els punts de referència i sembla que totes aquelles certeses a les que estem tan ben agafats quedin també difuminades. La boira espessa produeix inseguretat en tots sentits i s’afegeix a les moltes inseguretats que ens toca viure en aquests dies. Certes inseguretats, a mida que em faig gran, cada cop em fan més por i, com la boira, aquelles promeses i aquelles incertes certeses que ens fan els polítics no m’agraden; malament rai quan ens diuen que no ens cal patir per les pensions, pels llocs de treball, per la crisi econòmica i que aquest any que comencem serè molt millor i que, encara que no ens ho diguin obertament, ens pinten un panorama en el que sembla que podrem lligar els gossos amb llonganisses.

Tota Europa viu actualment hores d’inquietud, en part perquè en l’horitzó mundial s’han desdibuixat algunes certeses que semblaven definitives i en part perquè semblava que estàvem ben encaminats i que la Unió Europea seria una unió real que ens ajudaria a tots a viure millor; a que hi hagués més justícia distributiva i que, en definitiva, tots hi sortiríem guanyant perquè els països rics ajudarien els més pobres. Ens ho havien dit tantes vegades que ens ho vam creure. I ara veiem que res d’això és veritat, que cadascú mira només pels seus interessos i que la Unió Europea es dissol de mica en mica com un terròs de sucre en una tassa de cafè, que resulta cada dia més amarg i difícil d’empassar-se. Els anglesos, que acostumen a ser gent molt pragmàtica, diuen que ells se’n van, que en aquesta olla de grillsen què s’ha tornat Europa ells no hi tenen res a fer; als Estats Units guanya les eleccions un personatge indecent i impredictible, que ja veurem per on ens porta. El món en general, no només no s’acaba d’arreglar i estabilitzar una mica, sinó que sembla que cada cop hi ha més punts calents i en conflicte. Tot això ens deixa amb mal regust de boca i en una incòmodaincertesa. Massa boira arreu hi veig…

Segons ens explica l’Agència Catalana de Meteorologia –el  METEO.CAT-, aquestmes de desembre que acabem de passar«la boira va aparèixer a les nostres comarques 26 dies dels 31 que té el mes. D’aquests 26 dies, 21 van ser de boira persistent, de manera que no es va veure el sol per boira baixa o boira alta, malgrat que no van ser els 21 dies consecutius. Per altra banda, la boira vamarcar l’evolució dels termòmetres, sobretot en un tram final del mes caracteritzat per una tendència descendent que només es va trencar al final. Van ser dies amb una amplitud tèrmica mínima i amb temperatures per sota dels 5º C». Si hi sumem els dies d’aquest mes de gener recent començat ja devem sumar 30 o 31 dies. I encara no s’ha acabat això…
La boira és un fenomenincert i traïdor perquè, quan menys t’ho penses, ja tens el perill al damunt. Ho saben aquells que s’han de moure en vehicle en dies de boira baixa i acaben cansats d’haver de posar tanta atenció i tots els sentits en estat d’alerta durant hores. Les certeses ens donen un cert benestar psicològic i són necessàries per no perdre els estreps. Però no ens tocarà cap més remei que acostumar-nos a entomar les incerteses dels dies boira com les d’aquest hivern i situacions complicades en tots els àmbits que haurem d’anar desxifrant com puguem. Potser ens hem de fer càrrec que s’han acabat les certeses i que el nostre món s’ha tornat líquid, inconstant, ple d’inseguretats, vacil·lacions i interrogants, com deia el sociòleg Zygmunt Bauman en el seu llibre que es va posar de moda fa un parell o tres d’anys.
 
Caldrà rearmar-nos psicològicament de confiança, i buscar nous camins i noves oportunitats en aquest any que comencem. Un any que ha de ser fonamental pels catalans, però també ho serà per la resta del món. Un any ple de perspectives i d’inseguretats que no necessàriament han de ser totes dolentes. Les oportunitats cal saber-les aprofitar quan passen i caçar-les al vol perquè, si no, poden tardar molt temps a tornar a passar. No hem d’esperar que les coses ens les portin els Reis Mags o que ens caiguin del cel. Tot el que vulguem aconseguir ens ho haurem de guanyar, treballant molt i amb molta imaginació. Serà feina dels polítics trobar el camí adequat, però serà feina nostra empènyer-los i fer-los-hi costat quan calgui. Sense massa presses i calculant bé on posem els peus per no caminar en fals. Amb o sense boira el futur és a les nostres mans i caldrà gestionar-lo amb molta cura.

Una resposta fins a ara

25 nov. 2013


El ball dels estornells

Classificat com a Ecologia,Natura

Quan arriba aquest temps, i com cada captard vaig a acompanyar amb la furgoneta un parell de nois del centre on treballo a casa seva, quedo encantat amb l’espectacle que brinden de forma ben generosa i desinteressada els immensos estols d’estornells a tothom que es vulgui parar una estona a contemplar-los. Un autèntic espectacle -meravellós i gratuït- i que em sembla que no sabem valorar prou.

Prop de la posta de sol és l’hora que aquests ocells busquen refugi en els arbres de les ciutats i pobles per dormir-hi, després d’haver devastat ferotgement els camps d’olivers i fruiters durant tot el dia. Ben tips, en aquesta hora van buscant el recer i la millor temperatura de la ciutat per dormir i és en aquests moments quan acostumen a volar en bandades de milers i durant llargues estones es passegen pel cel en una frenètica i misteriosa dansa que sembla que no s’hagi d’acabar mai. Formen al cel figures de ritmes canviants i majestuosos que, per la majoria dels que ens parem a mirar-los, no som capaços d’entendre com les poden fer sense xocar els uns amb els altres.

I vatua listo que també se saben fer escoltar! Produeixen un guirigall considerable abans de triar la rama de l’arbre on dormiran. Sembla que no acabin de trobar mai el lloc adequat! Quan ja sembla que s’hi hagin ajocat, de cop i volta tornen a emprendre el vol i tornen a ennuvolar el sol que es pon i tornen a la frenesia exultant i totalment sincronitzada de les seves danses.

Ja sé que aquesta visió, potser una mica massa poètica, no la poden tenir de cap de les maneres els pagesos als que se’ls mengen la fruita o les olives. I tampoc la deuen tenir els alcaldes, que han de mirar de tenir el poble net i endreçat i que se’ls fa força difícil amb tots aquets milers i milers de nous habitants que els arriben cada nit. De bon matí,  quan tornen a fugir esperitats a buscar-se la vida, deixen sota els arbres totes les restes fecals de la seva collita diürna. Però la natura és això: un s’aprofita de l’altre i les espècies s’adapten de manera extraordinària a les condicions més favorables per a ells i els costa ben poc anar a trobar el menjar on se’ls ofereix en millors condicions. I els cultius extensius que modernament s’han imposat els fa de bon tros les coses molt més fàcils!

Però no podem negar que la meravellosa escena d’un capvespre acolorit per una posta de sol emmarcada en núvols tenyits de mil colors es veu vivament reforçada en aquest temps pel vol dels milers d’estornells i els seus ràpids i bruscos canvis de direcció  i formant estructures inimaginables i impossibles en grups tan nombrosos i que es mouen amb la sincronització d’un ballet que ha assajat milers d’hores… És bonic veure, per altra banda, quan una gran formació es disgrega de cop i volta i forma un altre esbart dansaire ben autònom en l’espai immens d’un cel daurat.

La tardor! Un moment de l’any molt bonic perquè sembla que, junt amb la primavera, és quan hom s’adona que la natura és més canviant i té molta més vida. Els verds es converteixen en ocres, els ocres en daurats i els daurats en vermellosos en pocs dies. Les muntanyes canvies d’aspecte i  és quan són més boniques; els boscos es tornen misteriosos i encantats amb tota la simfonia de colors que són capaços de produir els seus arbres. Es despullen de dalt i omplen el terra amb les seves fulles que ajuden a guardar la humitat necessària i són el caliu pels deliciosos bolets que després aniran a collir tanta i tanta gent.

La tardor! Un bon temps per encantar-nos amb la mare naturalesa, passejar poc a poc, saber apreciar i assaborir tots aquests regals que en fa. Almenys, sapiguem respectar-la! 

No hi ha resposta

26 oct. 2011


Tardor

Classificat com a Natura,PSICOLOGIA,SOCIETAT

La tardor sempre m’inspira sentiments ambivalents. Per una banda anem deixant enrere un temps de sol, de claror, de viure al carrer, de platges, muntanyes i natura, de sol clar, d’ aire saludable, de descans i de vacances.

I per altra banda recomença el curs acadèmic, recomença el que és la quotidianitat, els primers freds que conviden a arrecerar-se a casa, a escoltar música, a llegir, a la reflexió. El dia s’escurça. La nit s’allarga. El temps canvia.

Mirem els arbres i veiem que van perdent les fulles, una a una, lentament, com si es resistissin a morir. Com ens resistim cadascun de nosaltres a que acabin de morir les nostres il·lusions, les nostres esperances, els nostres anhels, tot allò que ens fa sentit encara vius. L’estiu em sembla una estació plena de vida, mentre que la tardor és el temps en que aquesta vida es va escolant i va marxant poc a poc.

No ens acabem de conformar a que arribi l’hivern cru, aquell hivern que ho mata tot. Ens hi resistim perquè no volem perdre els darrers brins d’esperança, les nostres últimes fulles que encara conserva l’arbre de la nostra ànima.

I la situació econòmica en la que vivim sembla que vol acaba d’establir-nos en una situació de tardor que potser tira encara cap a un hivern massa llarg i massa dur. Esperem que aquets propers temps no siguin massa durs. Conservem les fulles que puguem en el nostre arbre personal…

4 respostes