A PEU

"No explotis un jornaler pobre i necessitat, tant si és un compatriota teu com si és un immigrant que viu en una ciutat del teu país. Paga-li el jornal aquell mateix dia; que no se li pongui el sol sense haver cobrat; perquè aquell home és pobre i necessita el seu jornal per a viure". (Deut 24,15)

Aquest text del Deuteronomi, convertit en pregària pel confés agnòstic Zapatero, ha ressonat en el temple-menjador de Washington. Un esmorzar d’alta categoria, servit en un lloc d’alta categoria, enmig de gent "d’alta cuna y baja cama".

Jo, simplement, li faria un retret a Zapatero:

En lloc d’haver-se emportat a l’esmorzar a 12 apòstols de la riquesa, de les finances i de la comunicació, es podia haver emportat algun dels molts aturats que hi ha per aquestes terres per poder-lo mostrar com a exemplar comú de l’actual fauna hispànica.

En lloc d’haver-se emportat gent que, per sanejar una mica les seves empreses i guanyar una mica més de diners ha fet fora milers de treballadors d’aquests grans empreses, es podia haver emportat "algunes vídues i alguns orfes" que també parla l’Evangeli i que ho estan passant tant malament amb unes pensions i unes ajudes miserables.

En lloc d’haver-se emportat a Washington al banquer Francisco Gonzàlez, president del BBVA, als representants de les grans constructores (que han col·laborat perfectament a engreixar les llistes de parats) com OHL, Acciona i Ferrovial, es podia haver emportat alguns emigrants d’aquests que han de viure amuntegats en pisos pastera i que són il·legals, clandestins i es moren de gana ara que aquestes empreses ja no els necessiten.

En lloc de Pedro J. Ramírez (El Mundo), Juan Luís Cebrián (Grupo Prisa), José Manuel Entrecanales (Ferrovial), José Ignacio Sánchez (Iberdrola), Francisco González (BBVA), Rafael del Pino (Ferrovial), Juan Miguel Villar Mir (OHL), Alejandro Echevaarría (Tele 5) i gent semblant es podia haver emportat algun estudiant sense beca, algun botiguer d’aquests que ha hagut de tancar paer la crisi, algun discapacitat a qui li han retirat l’ajuda, alguns d’aquests "jornalers pobres i necessitats" dels quals feia referència a la seva oració i que no poden arribar a la nit sense que els paguin el seu salari perquè no tenen res més per a menjar i poder viure…

Però no podem esperar-ne pas gran cosa més del nostre inefable Zapatero, no creieu?

Una de les diferències entre democràcia i dictadura és que en democràcia s’ha de respondre, s’ha de donar comptes i els ciutadans tenen drets (entre ells, el dret a saber) i en una dictadura no hi ha drets: ni a preguntar, ni a saber, ni a protestar.

Yoani Sánchez és una coneguda bloguera cubana, de la qual ja us n’he parlar alguna altra vegada. Tinc el seu blog entre els meus favorits i intento anar-lo llegint (no pas els comentaris, però). Crec que és una bona periodista i explica, des de dins i de prop el que està passant a l’ illa. No és la única que ho fa, però ella trobo que ho fa molt bé i és una delícia llegir-la.

Fa un temps que va enviar un qüestionari amb 7 preguntes a Barack Obama i un altre, amb 7 preguntes més, a Raúl Castro. Suposo que ja deveu imaginar el que ha passat: que Obama l’ha contestat i Raúl "encara no". La Tv se n’ha fet ressò aquests dies. És el que dèiem: que qui creu que el poble té dret a saber, contesta el que li pregunten. Qui no creu en els drets, ja no té cap necessitat a contestar. Més clar, l’aigua.

Som molt crítics amb els polítics. Jo, el primer. Però ho som, sobretot, amb aquells que es creuen que el poder els ve del cel i no se n’adonen que el poder els arriba de baix, del poble. Si es fessin més propers, fossin més francs i clars, complissin un 10% del que prometen a les campanyes… serien més ben valorats.

En aquest cas Obama ens ha donat una bona lliçó a tots, però sobretot als polítics: un dels homes més poderosos del món s’ha "rebaixat" a contestar en un blog d’una pobra periodista d’un pobre país. És només un signe. Però un signe ben evident del que deu creure què és la democràcia. En podríem aprendre tots plegats, no us sembla?

"And the winner is…Obama". Potser no cal que torni el Nobel, tal com ha demanat un periodista del The Daylly Telegrapf.  Potser no tenien ningú millor en aquestes èpoques de crisis generals. No només estem en època de crisi econòmica, sinó que estem en plena crisis de valors, encara que ja sé que això m’ho discutiran alguns. Però sí que jo sóc dels que crec que al món hi ha molta gent que es mereix el Nobel, no per promeses fetes sinó per realitats suades i treballades de fa molts anys: hi ha molta gent al món (per sort per a tots plegats) que està fent el bé i està deixant la pell en feines anònimes i en racons del món deixats de la mà de Déu. Possiblement això no interessa als senyors del Nobel perquè no dóna prestigi, no seria popular i no se’n parlaria gaire. No cal que torni el premi perquè els senyors del Nobel no sabrien a qui donar-lo. A vegades sembla que no tenen massa imaginació o que hi ha més interessos del que aparentment sembla que no hi ha.

Obama va ser una gran esperança i continua essent una gran esperança. El que no por ser és que segueixi essent una eterna esperança. Està molt bé que tingui bones paraules, bons gestos i una certa bona educació que contrasta enormement amb Bush, per exemple. Però no n’hi ha prou i tots n’esperàvem alguna cosa més del President amb més poder del món mundial. No podria fer alguna cosa més en els països on hi té soldats, en l’ecologia, l’economia, en lleis socials?. Potser no. La realitat és tossuda a vegades i no és fàcil canviar-la, ni essent President d’ EEUU.

Però jo dono una bona part de raó a aquells que diuen que és molt aviat per premiar Obama i que havia d’haver fet alguna cosa més per a merèixer-lo. Tot i així, també sóc d’aquells que continuarà creient en Obama perquè hem guanyat molt en actituds, en formes i en bones intencions. Esperem que tingui bona sort en els projectes, que no se’n cansi massa aviat i que les dretes americanes no li posin massa pals a les rodes. Perquè hem de tenir ben present que les dretes americanes són molt poderoses. Més que el mateix Obama? Doncs potser sí!

No sóc gaire amic de l’ Hugo Chávez ni de la seva política populista. També és veritat que no tot el que fa és dolent. Però és una persona que no m’agrada i a qui no li tinc confiança.

Però sí que li aprovo el gest que va tenir durant la V Cimera de les Amèriques d’oferir el llibre d’ Eduardo Galeano “Las venas abiertas de América Latina” a Barack Obama. És un dels millors regals que podia haver fet a Obama.

http://es.wikipedia.org/wiki/Las_venas_abiertas_de_América_Latina

Jo vaig llegir aquest llibre, recomanat per un amic, l’any 1975 abans d’anar a viure a l’ Uruguai. Recordo que em va dir aquest amic: “Si llegeixes aquest llibre i l’entens, entendràs el què és Amèrica Llatina”. Em sembla que vaig entendre el llibre -cosa no massa difícil- perquè és un llibre entenedor i gens complicat. Em sembla que si Obama el llegeix i l’entén, tindria molt de guanyat per entendre aquests països que estan al sud d’ EEUU i el podria ajudar a fer un altre tipus de polítiques amb aquest països. Jo li diria el mateix que em va dir el meu amic a mi. El llibre va ser escrit l’any 1971 però considero que segueix essent tan actual com sempre en el seu fons. Va ser prohibit en molts països de la mateixa Amèrica Llatina perquè deia unes veritats massa grosses per aquelles dictadures militars que es van establir a tot el con sud durant aquells anys.

A partir de llavors he continuat llegint Galeano i he de confessar que sempre hi frueixo molt amb tot el que escriu. És un home que escriu senzill però de forma molt rica. Moltes vegades de forma poètica. Us recomano qualsevol llibre seu si encara no el coneixeu. Els catalans el podem entendre molt perquè ell també entén Catalunya. Va viure aquí a casa nostra una bona colla danys, exiliat per la dictadura uruguaiana.

Us deixo l’adreça de la seva pàgina web (no oficial) on hi trobareu tot el que vulgueu.

http://eduardogaleano.net/

Em dóna la sensació que mig món està esperant Obama com un salvador. Aquell déu que ha de venir i que ens ha de salvar; aquell que ens alliberarà de tots els mals.Segurament que no farà res de tot això però sí que pot generar confiança si, només arribar, posa en marxa tot un seguit de mesures que tot el món està esperant.En aquest sentit els analistes no es posen tots d’acord, però sí que la majoria pensa que es farà notar en arribar a la Casa Blanca. El món està inmers en una crisi tan gran que això es fa necessari i urgent. Ahir llegia que, segons el que faci Obama, la crisi pot durar un any o en pot durar tres.Tot plegat em fa pensar que porser un déu no ho és, però quasi. Si serà poderón un home com ell que milions de persones depenem d’ell en molt sentits.Em direm que això ja se savia, que ja ho savíem tots que el president d’ EEUU él l’home més poderós del món. Però és que ara ho palpem; ara ho notem de forma fehafent.Així com els cristians diem ara a l’ Advent: “Veniu, Senyor Jesús”, tots plegats haurem de dir : “Veniu, Senyor OBAMA”.Etiquetes de Technorati: Obama,EEUU

Tags: Obama

Ja sé que apostar en aquests moments per Obama no té cap mèrit. És pujar al carro guanyador.M’és igual. Fa mesos que desitjo que guanyo Obama i sé que guanyarà Obama. D’aquí una estona me’n vaig a dormir i sé que demà em llevaré amb Obama president de EEUU.No sé si serà un bon president. Espero i desitjo que sí. Quasi n’estic segur que ho serà.Però el que sé és que ha estat com un terratrèmol. Ho ha somogut tot. Ha fet caure murs i EEUU haurà d’obrar parets noves.Haurà de canviar el xip. Haurà d’escoltar paraules noves. Idees noves. Veurà un home interessat en els més pobres i haurà de veure com moltes coses i molts esquemes canviaran.Això és el que més valoro. Estic segur que aquest nova manera de fer política sortirà d’ EEUU i s’anirà escampant per tot el món.Estic segur que les relacions internacionals seran diferents a partir d’ Obama.Tant de bo aquell somni de Martin Luther King comenci a fer-se realitat pel fet que una persona, ara president d’EEUU, un dia s’ho va creure.Obama no defraudis. No ens defraudis.

Tags: Obama