Etiqueta arxiu 'PSICOLOGIA'

08 maig 2018


FORA PORS

Classificat com a Democràcia,PSICOLOGIA

Quan una bona colla de catalans ens llevem de bon matí, esperem que el dia sigui millor que els dies que hem viscut aquests darrers temps. Hem viscut uns mesos on hi ha hagut molts dies foscos, dies que no ens han deixat veure el sol. Però ens llevem cada matí perquè tenim esperança que les cosesmilloraran a poc a poc i que «ens en sortirem», com diu la cançó d’Obeses.
Aquests darrers mesos l’estat espanyol ha desplegat una autèntica guerra psicològica contra persones i institucions catalanes. S’ha valgut del poder i de la guerra bruta per castigar, fer por i, en molts casos, venjar-se. Perquè han fet servir tots els mecanismes al seu abast per empresonar, destituir, perseguir, amenaçar i fer por de la manera que sigui. Amb impunitat total a Espanya (poques veus s’han sentit per parar els peus a tanta injustícia) i amb molt silenci en una Europa que no sabem ben bé cap on va, en quina democràcia creu i què és el que vol.
Quan ens llevem cada matí, molts catalans hem de refermar la nostra esperança i espolsar-nos la por i el desànim de damunt. Ens cal seguir somniant en alguna realitat millor i en un país millor. No podem defallir en els nostres somnis mentre seguim en la vida de cada dia i mentre seguim creient que al voltant nostre hi segueix havent moltes persones meravelloses que treballen per fer un món millor, des de la presó, des de l’exili, des d’una feina anònima o des de casa. Persones que segueixen lluitant i que no tenen por, ni temen fracassar tot i les equivocacions que puguem anar cometent. Però estem segurs que no malgastem la nostra energia inútilment i que de tot això en sortirà alguna cosa bona. No podem deixar de fer coses ni podem perdre oportunitats per por. No podem gastar tota la nostra energia en les pors i en les inseguretats i abandonar els somnis, els projectes i les il·lusions. La por paralitza, bloqueja i ens impedeix explorar nous horitzons, precisament els horitzons on es troben els somnis. Per tant, fora pors, fora desànims i acceptem els riscos de camins nous. Si l’objectiu és un país nou i millor, una república que ens allunyi una mica de les misèries d’Espanya, llavors trobarem l’energia necessària per seguir tot i els riscs que això comporta.

Comentaris tancats a FORA PORS

06 oct. 2017


CARTA ABIERTA AL SR ALFONSO GUERRA SOBRE LA ENSEÑANZA DEL ODIO EN CATALUÑA .

Classificat com a Catalunya,Mentides,PSICOLOGIA

58

CARTA ABIERTA AL SR ALFONSO GUERRA SOBRE LA ENSEÑANZA DEL ODIO EN CATALUÑA .

Sr Alfonso Guerra,

Después de ver en TV su intervención en una radio estatal, quiero dirigirme a Vd. como catalana y como profesional de la psicología clínica infanto-juvenil que durante muchos años se ha dedicado a entender el mundo emocional de los niños y seguir muy de cerca su aprendizaje y evolución.

En mi trabajo, desde hace mas de 40 años, en un CSMIJ (centro de salud mental infanto-juvenil) he tenido la oportunidad de colaborar estrechamente con escuelas públicas y concertadas de la ciudad de Barcelona, así como con los equipos de atención psicopedagógica (EAP) y le puedo asegurar con total rotundidad que en Cataluña se enseña el currículum adecuado a cada edad, pero sobretodo se enseña a amar a Cataluña, jamás a odiar a España.

Seguro que Vd. es conocedor que el ser humano aprende en la escuela, pero sobretodo aprende de la familia y de la calle. Cuando esos españoles tan patriotas despiden a la Guardia Civil con frases como “a por ellos”, están dando la gran clase magistral de odio hacia los catalanes. Los niños, quizás no entiendan lo que está pasando, pero ven a sus padres, abuelos, tías y vecinos vociferar ”a por ellos”. En sus mentes aún frágiles empieza a forjarse la idea de que los catalanes deben ser muy malos que hay que ir por ellos. Así, Sr Guerra, nace el odio, pero el odio de Vds. hacia nosotros, los catalanes. No al revés.

Pero sigamos, llega la Guardia Civil a Cataluña y se encuentra con un pueblo pacífico que sólo quiere votar y arremeten brutalmente contra él. Rompen mobiliario, destrozan puertas de acceso, se aporrea a abuelos, ancianas, se tira por el suelo a mucha gente joven y a una de ellas le rompen tres dedos uno a uno.. Que le voy a contar!! Vd. Ya lo debe saber, lo habrá visto, aunque en las TV españolas no han salido esas imágenes, sólo las que les han interesado mostrar. En el caso de que no las haya visto, muy amablemente se les puedo facilitar. Las tengo casi todas.

Pero sigamos con el aprendizaje del odio. Cuando el día termina, esos guardias civiles celebran por todo lo alto su hazaña, alteran el orden público increpando a gente buena que sólo toma un café en una terraza, además echan por el balcón del hotel donde están alojados botellas llenas de orina contra aquellos que están en la calle gritando que se vayan. Pero no por ser Guardia civiles, sino por alterar el orden público; si hubieran sido hooligans ingleses igualmente les hubiéramos echado. Esto no es producto de mi imaginación, está denunciado, si es que se avienen a aceptar denuncias o prefieren decir que es un tema del 0,001 por ciento de afectados.

¿Que aprenden de todo esto los niños españoles?, pues que el Sr ministro Zoido viene a darles las gracias “felicidades por vuestro comportamiento” y estos guardias civiles, que muchos tendrán hijos, regresaran a sus casas con orgullo, enseñando a sus hijos que el odio y la violencia tiene premio.

Así Sr Guerra se hace la escuela del odio, así enseñan Vds. en las calles españolas a los futuros españoles para que sigan odiando a lo catalanes. ¿Y en su entrevista hablaba de odio? ¿supongo que se referiría al suyo?. Que tenga un buen día. Ah! Y estoy a su disposición por si quiere intercambiar amablemente sobre educación, aprendizaje y emoción. De otras cosas no sé mucho, pero de eso creo que entiendo un poco.

Rosa Agulló Gasull

Dra. en psicología i psicóloga clínica

2 respostes

09 ag. 2017


LA VIDA ÉS UNA TÓMBOLA?

Classificat com a PSICOLOGIA

Quan encara era ben joveneta, la cantant Marisol tenia una cançó que deia que la vida era una tómbola. No sé si tenia raó o no, però sovint ho sembla. A alguns els toca premi jugant una sola vegada i a altres no els toca mai res, tot i jugar diàriament. Una tómbola, una loteria, la sort, el destí, la casualitat… o diguem-ho com vulguem.

Fa ja una colla d’anys -al començament del meu blog- vaig escriure un apunt que es titulava CAUSALITAT O CASUALITAT on recollia opinions contràries a la creença -més habitual del que pugui semblar- de què realment la vida es mou per casualitats. Alguns diuen que de casualitats res de res i que el realment es dóna són causalitats, o sigui que les coses normalment passen per alguna causa o per un conjunt de causes, a voltes evidents i lògiques i altres potser no tant si les observem només a corre-cuita i no mirem d’analitzar-les una mica en profunditat .

Sigui com sigui -i és allà on vull anar ara-, el cas és que avui ens hem trobat dues persones després de 42 anys de no veure’ns. Exactament des de l’any 1975. Jo ara tinc 69 anys i ell en té 58. Llavors tots dos érem força més joves i vam conviure durant un any en un mateix centre escolar, ell com alumne i jo com a professor. Hem fet petar la xerrada durant una estona, hem recordat amb dissimulada nostàlgia vells temps, algunes persones amb les quals vam conviure, hem pouat records que a mi m’ha fet l’afecte que eren més bons que no pas dolents, i hem convingut que ara no passarem tant de temps sense veure’ns. No cal dir que la meva proverbial mala memòria m’ha jugat més d’una mala passada durant la conversa i que ha estat ell qui m’anava donant detalls precisos dels esdeveniments. Com a excusa li he dit que jo era molt més vell que no pas ell… M’ha fet gràcia, per exemple, com recordava amb total precisió que em venia a veure quan jo jugava a futbol i corria la banda dreta amb el C. de F. Solsona; em recordava amb tot detall el color blau de la camiseta amb l’escapulari blanc (que era l’equipació del club) i fins i tot em deia que recordava perfectament com jo portava a l’esquena el número 13…

Casualitat de la trobada? Podríem dir que sí i que no. I miraré d’explicar-ho. Per una banda cal dir que tots dos som del mateix poble i que la trobada ha estat aquí al poble, tot i que jo fa ja un any que hi he tornat a viure i encara no ens havíem vist. Per tant, no tot és casualitat sinó que hi ha una causa ben evident: que és molt més fàcil trobar-se en un poble petit com Castellnou que no pas en un altre lloc qualsevol. I més si fem notar que jo he viscut en molts altres indrets, alguns d’ells ben allunyats d’aquí i, per tant, era força més difícil poder-se trobar. Però, per altra banda, podríem dir que ha estat una casualitat trobar-nos justament en el moment en què jo anava a llençar les escombraries al contenidor i ell parava el cotxe per anar a fer una feina. Cal dir que la feina, era ben a prop de casa meva i, per tant, podem apuntar una causa més a la llista i no deixar-ho tot a la pura xiripa, com diem per aquestes contrades.

Podríem, doncs, tornar a encetar l’eterna qüestió de si la vida és una tómbola o què és exactament. I probablement no arribaríem a cap conclusió, trobaríem opinions i arguments de tot tipus que apuntalarien les opinions d’una banda i de l’altra i cadascú veurà les coses segons la seva psicologia, creences o manera de pensar. Per tant, us convido a tornar a llegir l’apunt que vaig escriure 7 anys enrere i que es titula «CAUSALITAT O CASUALITAT» i que cadascú en tregui les seves pròpies conseqüències.

 

Una resposta fins a ara

15 oct. 2016


A PAS DE CARAGOL

Classificat com a PSICOLOGIA

Amb l’entrada de la tardor han arribat les pluges i amb les pluges els caragols. És ben sabut que als caragols els agrada sortir després d’un bon ruixat i aquests dies n’hem tingut uns quants. Aprofitant que al voltant de casa tinc molt lloc per sortir a plegar-ne i veient que, només en sortir al patí, ja se’m passegen davant dels nassos amb tot el desvergonyiment del món, he sortit tres o quatre vegades i n’he fet una bona collita. A casa ens agraden molt i els cuinem de diverses maneres.

Sí, aquí al Pla d’ Urgell pleguem els caragols. Ni els collim, ni els cacem ni els agafem, com fan en altres contrades. Són maneres diverses de dir les coses que no fan més que demostrar cóm de ric és el llenguatge, que fa que una cosa es pugui dir de diverses maneres, totes elles ben correctes. A les terres de Lleida, com que veiem que s’arrosseguen per terra i van deixant aquella ratlla brillant com dient-nos: «seguiu-me», senzillament ens acotem i els pleguem. La pluja i la humitat els fa sortir a pasturar i és justament en aquell moment quan s’ha d’agafar una galleta i aprofitar l’ocasió perquè, tot i que van a pas de caragol, si et descuides, es tornen a amagar.

Deia que aquests dies he sortir a plegar-ne després de molt temps de no anar-hi. Temps enrere aprofitava qualsevol pluja per agafar el cotxe i sortir a les afores de la ciutat i endinsar-me en algun camp de fruiters. Darrerament m’havia emmandrit i semblava que havia anat abandonant el costum, influït segurament perquè darrerament van molt buscats. Hi ha molta gent que degut a la crisi no troba feina i anar a plegar caragols és una forma de subsistència. Per això no se’n troben gaires. Hi ha més buscadors que no pas caragols… I una altra de les causes és degut a allò que la nostra societat ens està portant: per un costat l’acceleració i per l’altre el sedentarisme. Anem molt atrafegats i, potser per això mateix, quan arribem a casa ens quedem escarxofats i sense massa ganes de fer res.

Però com deia el professor Bill Nye: «Alguna cosa no va prou bé en una societat que va al gimnàs en cotxe per pujar en una bicicleta estàtica». Podent sortir a sortir a passejar, a caminar o a córrer, no s’acaba d’entendre gaire que hi hagi encara tanta gent que es tanca en un gimnàs, sua la cansalada corrent rutinàriament i sense cap mena de gràcia damunt d’una cinta que es mou mentre aprofita per mirar la televisió. Jo, ara que faig vida poble, m’adono que surto més al sol, prenc més l’aire, faig més exercici físic i miro de prendre’m la vida amb més calma. De fet, és el que recomana aquest creixent moviment anomenat SLOW (i que té com a símbol el caragol), una filosofia de vida que s’està imposant de mica en mica i que recomana frenar una mica la nostra activitat massa frenètica, prioritzar l’ésser al tenir, prendre consciència de cada una de les nostres accions, viure l’instant present i recuperar alguns valors comunitaris una mica oblidats.

Ahir, mentre m’anava passejant pel tros que tenim vora casa -entre matolls i arbres-, ben a poc a poc i amb els ulls ben oberts per poder veure bé els caragols que es passejaven ufanosos amb les banyes ben altes, anava pensant en la importància d’anar per la vida a poc a poc, prendre’s moments per pensar, per badar, per observar i per observar-se. Plegar caragols és ideal perquè no et cal córrer. Anar a caçar qualsevol altre animal és haver de caminar molt, córrer, estar molt alerta perquè, si no, s’escapa. Amb els caragols no passa res d’això. Ells van fent lentament el seu camí i et fan adonar que no cal córrer i que pots anar al seu ritme. Per plegar caragols no cal córrer; només cal anar passejant, observant i mirant atentament aquí i allà; l’un porta l’altre i si t’acotes a plegar-ne un, segurament que en veuràs un parell més al seu costat. Plegar caragols ens ensenya una lliçó: si camines massa de pressa i vas per la vida massa ràpid no veus res, no t’adones de res i només passes per la superfície de les coses sense poder-ne aprofundir cap. Diuen que la pressa és enemiga de la perfecció. I és veritat; com també ho és allò que diuen quan hom té pressa: «Vesteix-me poc a poc, que tinc pressa», o allò altre de que «anant a poc a poc es va molt lluny».

Ja a l’antiga Grècia el gran filòsof Aristòtil va fundà l’escola dels peripatètics. El nom de l’escola procedeix de la paraula grega περίπατος (‘passeig’), ja que moltes classes d’Aristòtil es donaven passejant o, també, en una galeria o portal del Liceu, conegut com a perípatoi, pels enramats elevats sota els que caminava Aristòtil mentre llegia. I actualment hi han països tan avançats com Suècia on ja fa anys que s’aplica aquesta filosofia de vida. Un país de només 9 milions de persones, ha estat capaç de crear empreses de la talla de Volvo, Ericsson o Electrolux i comportaments socials que caldria imitar. Llegia en en un blog l’experiència d’un treballador de Volvo que ens il·lustra en aquest sentit: Explica que fa 18 anys que va ingressar a l’empresa i que qualsevol projecte tarda almenys dos anys en concretar-se, encara que la idea inicial sigui brillant i simple. És una regla de Volvo el treballar lentament i ponderar tranquil·lament totes les coses, sense ansietat i sense buscar resultats immediats. També explica una altra anècdota:

«La primera vegada que vaig anar a Suècia, l’any 1990, un dels meus col·legues em recollia a l’hotel cada matí. Era el mes de setembre i començava a nevar i a fer vent. Arribàvem d’hora a la Volvo i ell estacionava el cotxe molt lluny de la porta d’entrada (són 2000 empleats els que van a l’empresa en cotxe). El primer dia no en vaig fer cas i no vaig fer cap comentari. Tampoc el segon, ni el tercer. Però uns dies més tard vaig preguntar-li si tenien un lloc fix per estacionar, doncs notava que arribaven d’hora i, tot i havent-hi llocs buits prop de la porta d’entrada, deixava el cotxe lluny… Com a resposta em va dir simplement -i de forma ben natural- que, com que arribàvem d’hora, teníem temps per caminar. I el que arriba més tard ja va atraçat i és millor que trobi lloc més a prop de la porta, no et sembla?»

Aprenguem, doncs dels caragols. Prenem-nos temps per pensar. Anem més a poc a poc. Passegem i fem cas a allò que diuen que la pressa és mala consellera.

No hi ha resposta

13 jul. 2016


Al·leluia! Hem sobreviscut.

Classificat com a PSICOLOGIA

Sobreviure després d’un terratrèmol, d’un naufragi, d’un accident d’aviació o d’una circumstància d’aquelles que podríem anomenar de gran calibre sembla que ja sigui considerat un mèrit per si mateix. Aquells que en resulten vius, surten als diaris, a la tele i són tractats com herois. En canvi, aquells que han sobreviscut a una mudança són tinguts per a no-res; tothom els oblida, ningú els considera com herois i han de passar el mal trago ells sols i sense el mínim reconeixement. En fi, que és una monumental injustícia i s’hauria de reivindicar que aquests anònims herois també sortissin als diaris encara que només fos per un dia.

Escric això després d’haver quasi sobreviscut a una mudança. I dic quasi perquè encara no totes les coses són al seu lloc i amb un mínim d’ordre per poder moure’m per casa sense prendre mal. Encara ens passa que busquem durant hores allò que necessitem i no hi ha forma de trobar i et surt a cada moment allò que no necessites per ares. De totes maneres, però, sembla que ja li tenim el peu al coll i la cosa s’acosta a la recta final. Ja n’havia sentit a parlar a més d’un del que és una mudança, però no li havia donat importància fins que no m’ha tocat a mi. Ja feia dies que ensumava la tempesta a mida que s’acostava el dia i el nombre de caixes anava creixent en proporció directa amb l’estrès.  Però el punt més alt va arribar el passat dilluns dia 4 -el dia D-, amb els nivells màxims d’ansietat, nervis i la hipertensió pels núvols. I, per acabar-ho d’adobar, vam agafar els dies més calorosos del que portem d’estiu… Tant la meva dona com jo vam passar un parell de nits dormint força malament i ella fins i tot va haver d’anar al seu metge de capçalera, que li va receptar pastilles de paciència, molta calma i li va regalar una frase –que jo no havia sentit mai-i que trobo que és antològica i que hem anat repetint com una espècie de mantra durant aquests inquiets i inquietants dies: “Una mudança és com un incendi i tres mudances un infern”. Després he descobert que una cosa semblant també la va dir Benjamin Franklin… El cas és que, segons alguns estudis, les mudances són la tercera situació que més estrès causa a l’ésser humà. just per darrere dels acomiadaments i la pèrdua d’un ésser estimat. Qui ho havia de dir!

Fer una mudança comporta trencar amb una forma de viure, amb uns hàbits, amb unes relacions socials i uns espais familiars habituals que provoquen inestabilitat emocional a tots els membres de la família i que, per desgràcia, no només sembla que aquesta inestabilitat se sumi, sinó que sembla que es multipliqui en proporció geomètrica i es desfermi per totes bandes. Confesso que a mi m’ha deixat esgotat físicament, mentalment i emocional, tot i que he mirat de prendre-m’ho amb la màxima calma i de manera positiva, sabent que junt amb algunes pèrdues també obtindré altres guanys que no he de menystenir. Però tot i així, sempre queden interrogants que van donant voltes al cap i no deixen dormir bé. Hom ha de pensar que una mudança, com qualsevol canvi a la vida, és un creixement i una evolució, tot i que a certa edat sempre ens costa més i ens tornem menys flexibles i menys resilients. A mida que ens fem grans generalment ens costa més canviar d’hàbits i trencar amb el model de vida en el que ens hem anat instal·lant de mica en mica.

I per acabar la pregunta transcendental: Com és que quan fem un trasllat sempre se’ns trenca aquella peça que més estimem i, en canvi, allò que no ens agrada gens i que no sabem per quins set sous no hem gosat llençar mai de la vida no es trenca mai i , per tant, seguirà acompanyant-nos ‘in saecula saeculorum’?. Si algú té la resposta, agrairia que me la fes arribar.

Una resposta fins a ara

01 jul. 2016


Mudances

Classificat com a Blogs,PSICOLOGIA,Vacances

Estic de mudança i n’estic fins al monyo de tants tràfecs i de tantes caixes. Qualsevol mudança  porta molt enrenou, trasbals infinits i maldecaps de tota mena. Jo sóc més aviat de rutines. En situacions de mudança s’han de lligar mil caps i s’ha de pensar en mil coses. I per uns dies vius envoltat de caixes. Tot plegat fa que sorgeixin molts nervis i es produeixi una sensació claustrofòbica. Sort que ja s’acaba!

No he fet cas a la famosa dita de d’  Ignasi de Loiola, el fundador dels jesuïtes, que de manera molt sàvia deia: “En tiempos de tribulación no hacer mudanzas”. Ja sé que ell no es referia a un canvi de casa i de poble com és el meu cas. No es referia a mudances materials sinó a mudances espirituals i a la manera de comportar-se en qualsevol temps difícil i turbulent. Però tota mudança porta inquietud i nervis.

No sé si calia fer-ho. Una vegada jubilat i havent arribat el moment que tocaria restar tranquil i més aviat quiet, m’he embrancat en una mudança. Me’n torno al poble on vaig néixer. Vol dir que per uns dies hauré de fer vacances del blog perquè prou feina tindré a posar ordre a la nova casa i acostumar-me a un nou ambient, un nou ritme de vida i a un munt del coses diferents. Quan em llevi de bon matí veuré un nou paisatge i tot em semblarà diferent. Hauré d’acostumar-me a fer vida de poble i a trobar un altre ritme de vida. Hauré de trobar aquelles coses que m’ajudin a sentir-me bé amb mi mateix i amb l’entorn. Penso que m’hi sabré acostumar. De totes maneres ja ho veurem… Hauré d’aprendre a veure i viure un entorn nou, a mirar-lo amb mirada nova i aconseguir contemplar aquesta nova vida  per tal de poder viure-la i sentir-la de manera nova i trobar-m’hi bé.

Per tant, no feu cas ni us estranyeu que durant uns dies no escrigui res. Faré un descans i quan estigui situat de nou i en tingui ganes, ja hi tornaré. No sé si seran molt o pocs dies. Ja ho veurem. Ningú m’empeny ni ningú m’obliga a res. Però  prometo tornar a enredar-vos amb els meus escrits a tots aquells que teniu la gentilesa i la infinita paciència de llegir-me.

Que tingueu un bon estiu i fins aviat.

2 respostes

12 maig 2016


Com a casa

Classificat com a Emigració,PSICOLOGIA

El darrer apunt que vaig fer al blog acabava dient que el remei per sentir-se com a casa en qualsevol lloc és no fer-se la pregunta de si algun dia tornaré a tenir la sensació completa d’una llar, sinó que és simplement preguntar-se com puc sentir-me a casa en el lloc en el que estic en aquest moment i amb aquelles experiències que em toqui viure. Per dir-ho d’una altra manera: per poder sentir-se com a casa no es pot tenir el cap en un lloc i els peus en un altre.

Crec que val la pena seguir amb el tema de què deu voler dir això de “sentir-se com a casa” i aprofundir-lo una mica. Sentir-se com a casa significa trobar un lloc que em sigui familiar, on m’hi trobo segur, aquell lloc que m’acull com el ventre de la mare i on hi trobo la calma i l’equilibri suficients per a viure i trobar aquella identitat personal a la que tots aspirem. No sempre és fàcil aconseguir-ho quan som lluny de casa perquè la distància ens fa idealitzar tot aquell món que hem deixat i les situacions i entorns nous no sempre són fàcils d’entomar i ens poden produir fàcilment ansietat, pors de tota mena, nostàlgia i tristesa.

Tots nosaltres hem après des de petits una sèrie de pautes culturals que ens afaiçonen d’una determinada manera; costums, menjars, relacions, clima… Quan ens falta això ens podem arribar a sentir com desarmats, despullats i indefensos; ens pot fer sentir que som en un lloc que no ens pertany i al que tampoc nosaltres li pertanyem. Ens podem sentir com si ens trobéssim penjats d’un fil i que aquest fil es pot trencar en qualsevol moment. Ens pot crear molta inseguretat i estranyesa el fet d’enfrontar-nos  amb tota la ambigüitat que ens proporciona aquell entorn nou. Totes les cultures proporcionen una sèrie de claus culturals i pautes conegudes de forma inconscient que fa que ens donin sensació de pertinença. Quan arribem a un altre país cal fer l’esforç de captar-les, d’aprendre-les i fer-les nostres si no ens volem sentir eternament forasters. I el mateix pot passar quan tornem al nostre país després de molt temps de ser fora perquè moltes d’aquelles pautes que ens eren familiars i conegudes potser han canviat durant els anys d’absència.

Tota experiència nova ens pot fer qüestionar aquells valors propis que fins llavors vivíem amb una normalitat absoluta i que mai ens havíem parat a repensar. Una nova cultura, un nou país i unes noves formes de fer i de relacionar-se ens poden fer sentir inestabilitat emocional perquè posen en qüestió els nostre valors i les nostres creences més primàries. I tota aquesta moguda emocional els experts ens expliquen que es produeix en diverses fases o etapes: de l’eufòria inicial que sentim davant de qualsevol novetat es passa al rebuig perquè comences a comparar situacions. Llavors és quan comencen a sortir alguns problemes que no sabem com resoldre. D’aquí es passa a aquella situació de començar a trobar en falta la pròpia casa i comences a veure els defectes del nou lloc. Arribes en aquell moment en què et planteges si t’hi quedes o te’n vas; si et capaç de fer l’ajustament necessari o si et sents incapaç de poder-t’hi aclimatar. Si t’hi sents capaç, arriba llavors el moment de l’adaptació lenta i el moment de la incorporació de tot aquell món nou que et vas fent teu. És el que s’anomena biculturalitat. Hi ha gent que és capaç d’arribar a aquest punt i ha gent que no n’és mai capaç. Gent que és capaç d’entendre altres cultures i gens que no arriba a entendre mai res. Gent que és capaç de viure feliç en un altre entorn i gent que no i que sempre viurà amargat, fins i tot si torna al seu propi país perquè sent allò d’aquella cançó que diu: “no soy de aquí ni soy de allá”. Pot arribar a sentir que no és d’enlloc, una de les sensacions més dures que hom pot sentir perquè tots necessitem tenir arrels i sentir que en tenim.

I acabaré amb unes bones recomanacions que ens caldria tenir en compte quan marxem de casa per un temps per viure en un altre país. Aquestes són: intentar conèixer el nou lloc i intentar submergir-se en la nova cultura (és essencial conèixer-ne la llengua); mirar de ser justos i equilibrats i no veure només les coses dolentes perquè segur que, junt amb les dolentes, també en té un munt de bones. I finalment, fer l’esforç d’ incorporar tot allò de bo que ens proporciona la nova situació. Només així podrem trobar sentir-nos com a casa allà on sigui i amb les condicions que sigui.

No hi ha resposta

08 maig 2016


Tornar a casa

Classificat com a Emigració,PSICOLOGIA

Acabo de deixar a l’autobús que la durà a l’aeroport una amiga uruguaiana  que ha estat uns dies a casa. Ha vingut per a fer el Camí de Sant Jaume i, de pas, hem pogut estar uns dies junts. Com és natural, hem parlat molt de l’ Uruguai (un país que estimo molt pel fet d’haver-hi viscut una bona colla d’anys), de Catalunya, d’Espanya i hem fet les inevitables comparacions de temps, de llocs, de costums, de formes de viure, etc, etc… Hem parlat de com de diferents són les formes de vida en els diversos llocs i de quina manera se sent el xoc quan hom baixa d’un avió i comença a veure i escoltar la vida d’un altre lloc.

és clar que també és cert que anar a un altre país de visita o de turisme no és el mateix que haver-hi d’anar a viure per alguna força major (econòmica, com a refugi per escapar-se d’alguna dictadura) o per la simple raó de buscar una vida millor. Podríem dir que no és el mateix fer-ho per obligació que fer-ho per devoció. Parlant amb l’amiga recordàvem el dur que havia estat per alguns haver hagut de sortir del país corrents i de pressa, sense poder-se emportar res i sense ni tan sols haver-se pogut acomiadar dels parents o amics. I potser una de les coses pitjors: sense saber quan s’hi podrà tornar.

Recordeu aquella cançó de Facundo Cabral que diu: “No soy de aquí…, ni soy de allá,
no tengo edad, ni porvenir, y ser feliz es mi color de identidad”.
Expliquen que Facundo Cabral i Jorge Cafrune van haver de sortir de l’Argentina per motius polítics i van anar cap a l’Uruguai, el país veí i més fàcil d’escapar-se. Allà es guanyaven la vida cantant on podien. Un dia, després d’una funció on van coincidir tots dos, van sortir a prendre unes copes i tots dos portaven dins l tristesa per haver hagut de deixar l’Argentina, sense data fixa per tornar. Temps abans Cafrune li havia demanat a Cabral que li compongués un tema i la promesa mai no s’acabava de complir. Aquella nit Cafrune li va tornar a demanar el tema i sembla que fou en aquell moment quan Cabral va agafar la guitarra i va improvisar “No soy de aquí, ni soy de allá”. L’endemà Cafrune li hauria demanat la lletra de la cançó a Cabral i aquest no la recordava. Sort n’hi va haver que algú havia gravat la cançó en una gravadora casolana i van poder refer el tema a partir d’allà.

Marxar d’un lloc sense perspectives clares de quan s’hi podrà tornar, establir-se en un altre país per una temporada llarga, haver de viure en una altra cultura –a vegades ben diferent de la pròpia- i després tornar al cap dels anys al propi país, crea una situació personal estranya que s’ha estudiat en psicologia i que se n’ha dit “Xoc cultural invers” o “Síndrome de l’etern viatge”. El cantant cubà Carlos Puebla també ho va expressar amb la  cançó “Este es mi pueblo”; una cançó molt bonica i que fa així:

Hoy he vuelto a mi pueblo después de una ausencia muy larga,
y encontré que ni el pueblo es el mismo ni yo soy igual
al que ayer, con pupilas aldeanas, cantó su alegría
en las noches, aquellas transidas de orgullo local.
Hay tristeza en las calles desiertas y el parque vacío.
Hay tristeza en los muelles sin barcos y en el litoral.
Hay tristeza en las tardes que mueren enfermas de hastío.
Hay tristeza en la gente del pueblo, tristeza mortal.
Pero así, con su amarga tristeza, sin sol y sin luna,
y con toda la angustia presente de un suelo sin paz.
Ese pueblo es mi pueblo, el de siempre, el de toda la vida,
el que ofrenda su vida y su sangre por la libertad.

Tornar a casa per a quedar-s’hi després d’una temporada expatriat és sentir-se pletòric, és alegria, energia, abraçades a preu fet, festes continuades de benvinguda i una  situació com la de sentir-se al cel. Normalment, com més llarg hagi estat el temps a fora i com més llarga  la distància, més gran seran aquestes sensacions, però també igual de gros serà el cop de realitat que sorprendrà a un expatriat retornat. Els experts diuen que aquest “xoc cultural invers” o aquest sentiment tan especial “no es pot descriure si no s’ha viscut. És com una caiguda lliure, com surar sense rumb en unes aigües tranquil·les. Et sents fora de lloc “, explica Corey Heller.

Comença quan el retornat comprova que la vida ha seguit mentre ell no hi era. Era obvi, és clar, però no se n’adonava ni l’afectava perquè era lluny. No vivia el canvi de costums i de rutines, el tancament dels bars de sempre o l’aparició de paraules com noces, hipoteca o nadó al vocabulari dels teus amics. I ell, que aparentment era a casa seva, on tot seria fàcil i normal, es troba amb que, desapareguda l’eufòria inicial, ha de començar el procés de readaptació a una vida, que creia la de sempre, però que resulta ser encara més nova que la que acaba de deixar enrere. Ha de començar una feina de reconstrucció enorme i que mai havia imaginat amb el risc de no sentir-te mai com a casa si no la fa bé. “Viure en un altre país et canvia per sempre. Mai seràs el mateix i mai veuràs les coses de la mateixa manera “, diu Heller.

Entre tant desconcert, cerca de lloc i més davallades anímics de les que t’esperaves, un dia es descobreix pensant amb nostàlgia en aquella ciutat d’acollida de la que abans tantes ganes tenia de marxar. Troba a faltar la que va ser casa seva en els últims temps, però que mai va arribar a sentir com a tal, de la mateixa manera que ara no sent com a casa seva el lloc on ha tornat. En definitiva, comença a sentir de forma molt intensa allò que alguns especialistes n’han dit el síndrome de l’etern viatger, el d’aquells que un cop van marxar i ara no saben tornar, dels que no saben a quin lloc pertanyen i a quin lloc poden considerar la seva llar.

I la única solució, ens diu Heller, és posar-hi remei quan hom és fora de casa. I el remei és “no fer-se la pregunta de si algun dia tornaré a tenir la sensació completa d’una llar. És simplement preguntar-se com puc sentir-me a casa en el lloc en el que estic en aquest moment, amb aquestes experiències, trobant, així, en cada moment la manera de tornar a casa “.

2 respostes

10 març 2016


El viatge interior

Classificat com a A PEU,PSICOLOGIA

Dos peregrinos por una calzada de piedras

Una amiga de l’Uruguai, amb qui ens comuniquem de tant en tant, em diu que ha demanat una baixa voluntària d’un parell de mesos per a fer el Camí de Sant Jaume. Em comunica que vindrà ara a finals d’abril i s’estarà uns dies amb nosaltres abans i després del viatge. Em parla de les ganes que en té i d’allò que pretén que sigui: no ha de ser un simple viatge a peu, sinó que vol que sigui una espècie de viatge interior. Jo no l’he fet mai, però tinc ganes de fer-lo algun dia, tot i que no em veig amb cor de fer-lo sencer. N’he llegit algunes coses, això sí, i veig que té un atractiu especial per a molta gent.

Diuen que cada pelegrí té unes raons personals per a fer-lo i, per tant, n’hi deu haver una gama quasi infinita. De totes maneres, expliquen que la majoria de raons es podrien resumir en que és una espècie de repte personal, un voler fer un viatge a l’interior d’un mateix per a conèixer-se millor, gaudir d’uns paisatges idíl·lics, un interès per la història i l’art que es palpa al llarg del camí, una forma diferent de fer turisme, etc etc.

No és fàcil en el món apressat en què vivim, moguts pels mòbils, la velocitat i el soroll, voler –i poder-parar-se una mica, entrar dins d’un mateix per contemplar i contemplar-se. Contemplar, que no és exactament mirar, sinó que comporta alguna cosa més. Una cosa que ens acostuma a fer una mica de por perquè cada un de nosaltres és un misteri insondable que es fa cada cop més gran i més profund si ens hi endinsem una mica. El contacte amb la natura quan es fa el Camí segur que hi ajuda perquè aquells paratges que es recorren diuen que són d’una gran bellesa i que, a mida que es camina, hom s’integra en el paisatge, va deixant anar el llast que potser porta d’ans i panys, inquietuds arrossegades de molt temps i la ment es va alliberant i hom va entrant dins de si mateix tot caminant i reflexionant. He llegit alguna cosa ben interessant sobre aquest fet de trobar-se un mateix mentre es fa el Camí de Sant Jaume i com aquesta experiència marca la resta de la vida. Hi ha hagut gent que ha canviat radicalment de vida després del Camí. Alguns altres diuen que han estat capaços de respondre velles preguntes vitals que arrossegaven de temps. Altres confessen haver trobat un pau interior que havien buscat també durant molt temps i que no havien estat capaços de trobar. Reconec que ens hem plantejat seriosament acceptar la invitació d’acompanyar la nostra amiga però, finalment, ho hem deixat per una altra ocasió que, si Déu vol, ja tindrem.

Sí que valoro, però, moltíssim aquesta necessària reflexió sobre un mateix, la conversa quasi sempre diferida amb nosaltres mateixos per arribar a saber una mica millor qui som, com som i què volem ser. En el fons és buscar el moment per auto preguntar-nos  com volem caminar cap allò que tots busquem i que tant ens costa trobar: la felicitat. És clar que podem anar a veure a un professional de la psicologia que ens ajudi a crear aquest espai de reflexió per saber una mica més sobre nosaltres mateixos, tenir menys Ego, ser més empàtics, sentir-nos millor amb nosaltres mateixos, amb els que ens envolten i amb la societat sencera. Podem anar a veure un psicoterapeuta que ens ajudi a comprendre i integrar millor en nostre sofriment. Podem buscar un professional que ens faci veure per quin motiu estem atrapats en la densa teranyina de les nostres pròpies contradiccions personals i els camins per a desfer-nos-en. Tots aquests professionals ens hi poden ajudar, sens dubte, a fer tot aquest camí cap al nostre interior personal, però -ben pensat- ¿no podria ser una bona oportunitat provar de fer el Camí de Sant Jaume?

Quan hagi tornat de fer-lo la nostra amiga li haurem de preguntar i potser ens acabem d’animar…

2 respostes

02 febr. 2016


Creure en els miracles

Classificat com a PSICOLOGIA

L’apunt d’avui potser és una mica llarg però el considero molt valuós. I no és pel que jo pugui dir, sinó que és pel que ens ensenya el gran psiquiatra Víktor Frankl en les seves obres, que no és res més que l’oferiment d’un model molt interessant per ajudar l’home en la seva lluita per trobar sentit als interrogants existencials que la vida li planteja, ajudant a trobar els seus valors i a ser conscient de la seva llibertat i responsabilitat. És un model de psicologia no determinista que s’assenta sobre tres pilars bàsics que són: la llibertat, la percepció de sentit i el sentit de la vida.

Ai la vida! La vida ens porta a tots –en un moment o altre- per camins embrancats i complicats. Tots sabem molt bé que no sempre és plàcida i la podem viure serenament. A vegades se’ns torna tragèdia, túnel obscur sense aparent sortida i sofriment sense sentit. És en aquests moments que ens venen les preguntes que no ens fem quan tocaria i que, si en algun moment ens les vam proposat fer,segurament que les vam deixar arraconades per una altra ocasió més propícia que no acostuma a arribar fins que hi xoquem de morros i ens les trobem cara a cara i les hem de respondre sense escapatòria. És en aquells moments de màxima incertesa i sofriment que ens preguntem on és el sentit de les coses i si algun dia veurem una mica de llum entre les tenebres. No és fàcil convertir en triomf una tragèdia aparentment sense sentit perquè no estem gaire acostumats a creure en nosaltres mateixos i encara menys en miracles. Un miracle no és res més que un signe i no estem acostumats a interpretar signes. No creiem en miracles, com tampoc sabem veure sentit en el sofriment, el dolor o les pèrdues. Totes aquestes coses poden servir de despertador però se’ns ha acumulat tanta cera a les orelles que ja ens hem tornat sords del tot. Ens hem acostumat tant a mirar a curt termini i a viure el dia a dia que ens ha fugit la capacitat de mirar en perspectiva, més lluny i a llarg termini.

Ens recorda Viktor Frankl que la nostra vida té un sentit i que com a éssers humans estem sempre orientats cap a la recerca d’aquest sentit, que jeu ocult en cada situació de les nostres vides. És justament en les situacions més extremes quan se’ns convida a caminar amb dignitat la resta de la nostra vida, que ens hauríem de sentir impulsats a créixer, a madurar, a canviar-nos a nosaltres mateixos, tenint accés a la dimensió espiritual del nostre ésser. Més d’una vegada m’ho ha confessat sincerament alguna persona i ho he pogut llegir com un emotiu testimoni escrit en alguna altra persona que ha sofert càncer.Coincideixen en afirmar que la malaltia els ha canviat i els ha fet veure les coses de diferent manera i ha canviat també el món emocional de la seva psique. Quan l’ésser humà es veu enfrontat a situacions que no poden ser canviades i sembla que som enduts per la força d’un destí sense sentit, llavors és quan més necessari i urgent és prendre una decisió valenta i existencial, en un acte suprem de llibertat que només pot ser de fe en Déu, en la vida o en un mateix -home o dona- plenament conscients de la seva vida i del valor que sempre té. Davant de certes realitats ben crues, quan hem caigut el més baix possible, quan hem sentit el fred de la nit i del terra pelat és quan hem de saber que qualsevol interpretació merament psicològica de la nostra existència, no només la redueix, sinó que en fer-ho, ens priva de la nostra llibertat que és, precisament, on ens podem impulsar per fer el salt a la transcendència i assumir una actitud que ens permeti convertir les nostres petites o grans tragèdies en un triomf humà.

Seguint amb les sempre suggestives reflexions de Frankl, ser lliure vol dir llibertat d’opció, sabent que no som lliures dels condicionaments que la realitat ens imposa, però sí que ho som per enfrontar-nos-hi i ser capaços d’assumir una actitud positiva. La percepció de sentit és el descobriment d’una possibilitat que hi ha amagada en el fons de la realitat i que és la possibilitat de modificar-la en la mesura que sigui necessari.Pel que fa al sentit de la vida, Frankl afirma que la vida té un sentit incondicional que no es perd en cap circumstància, ni tan sols quan l’home s’enfronta amb la triada tràgica de la seva existència, com són el sofriment, la culpa i la mort, que poden ser enfrontats amb l’adequada compostura i actitud positiva. Insisteix sàviament que l’home no arriba a ser tal, fins que no s’oblida de si mateix, ja sigui per arrimar-se a algú a qui estimar, a una tasca per complir o a un sofriment al qual trobar-li sentit.

Sosté que l’essència de l’home és la auto transcendència, és a dir, que ser home significa estar orientat a alguna cosa o algú que no és ell mateix. D’acord a aquesta concepció l’home és, necessàriament, un ésser obert al món; ser jo, és ser conscient i responsable. Per Frankl, l’autorealització es produeix com a resultat de la realització no de qualsevol possibilitat, sinó d’aquella que sigui la correcta. No es tracta, doncs, de fer el que es pot, sinó de fer el que s’ha de fer.

Frankl ens diu que “la vida no és un llibre que hagi de ser llegit, sinó un pergamí que està esperant ser escrit”. En altres paraules: quan l’home pregunta quin és el sentit de la vida, l’anàlisi existencial el fa ser conscient de que, en última instància, no és ell qui pregunta, sinó que en realitat ell és l’interrogat; és la mateixa vida la que li planteja contínuament preguntes que ell ha de respondre. Frankl parteix de la dimensió espiritual de l’home, com a explicació de l’existència personal i el seu pensament no fa més que estendre un pont entre la filosofia i la psicoteràpia quan insisteix en què l’home ha de trobar el sentit de a seva vida i que aquest sentit ha de ser descobert pel mateix home, no li pot ser donat. L’home no és una joguina del destí, que si bé aquest fa les preguntes, sempre li quedarà a l’home la llibertat de com respondre-les. I així com anteriorment Sartre havia dit que l’home estava condemnat a ser lliure, ara Frankl ens diu que aquest mateix home està condemnat a ser no només lliure, sinó també responsable, ja que en la responsabilitat de ser home es basa la filosofia existencial frankliana.

Això que ell ens proposa és un repte personal i social. Veiem així com ser persona, en definitiva, és ser conscient i responsable personalment i socialment. L’anàlisi existencial, en ajudar l’home a prendre consciència de la seva responsabilitat, el porta al màxim desplegament possible de la força indòmita de l’esperit per assumir el sofriment; la consciència vaga de responsabilitat es converteix en la consciència específica de missió, en la noció de la seva ubicació dins del món amb una tasca personal molt concreta. Res fa a l’home més capaç de superar el seu sofriment com l’experiència viscuda d’haver acomplert una missió especial en aquesta vida. Per això mateix podem requerir-li a aquesta persona sofrent que es faci les preguntes que van ser plantejades pel rabí Hillel 70 anys abans de Crist: ”Si no ho faig jo, qui ho farà ?; Si no ho faig ara, quan ho faré ?; Si ho faig només per mi, llavors què sóc jo?”

Una bona filosofia, crec jo, per a qualsevol moment delicat tant personalment com social. Una filosofia prou adequada com per a donar-nos ànims, ajudar-nos a creure en el gran miracle de la pròpia transformació i ajudar-nos a fer el que ens toca fer, fer-ho tan bé com sapiguem i sense defallences.

No hi ha resposta

27 des. 2015


Església per ateus

Classificat com a PSICOLOGIA,RELIGIÓ

Avui diumenge aquest conglomerat tan original i particular (per dir-ho d’alguna manera) que és la CUP-Crida Constituent té una assemblea molt important a Sabadell per decidir un assumpte transcendental pel nostre país: el de votar si s’accepta la proposta de pacte de Junts pel Sí i es facilita la investidura d’Artur Mas com a president de la Generalitat. Veurem què en surt de tot plegat…
Quan sento a parlar d’assemblees em venen al cap, com una llambregada, dues imatges d’aquest tipus d’actes. Segurament que no tenen gran cosa a veure entre si, però a les dues se les anomena assemblea. La primera imatge és la de les mogudes assemblees que fèiem quan érem estudiants i que la majoria que hem tingut la sort de poder estudiar en un institut o en una facultat suposo que encara tenim prou presents. Eren les assemblees que es feien per decidir si es prenien certes decisions (si es feia vaga o no, per exemple) i que normalment, tot i que volien ser el màxim de democràtiques, acabaven com el rosari de l’aurora per les inqualificables manipulacions de que eren objecte o per l’olla de cols en què es convertien la majoria de les vegades. Confesso que en tinc força mal record i la conclusió que n’he tret és que una assemblea és una cosa molt delicada si es vol fer correctament i democràtica.… L’altra imatge d’assemblea que em ve al cap i que, com he dit, no té gran cosa a veure amb la que he descrit, és l’assemblea dominical catòlica, el que anomenem popularment missa, vaja. La paraula assemblea, a fi de comptes, no vol dir altra cosa que reunió o aplec de persones que es troben per deliberar, prendre acords o en el cas de les religions per celebrar.
No parlaré avui de l’assemblea de la CUP d’avui, tot i ser molt important. Parlaré d’unes assemblees que han sorgit darrerament i que, quan vaig llegir la notícia, em va fer molta gràcia. Resulta que l’any 2013, Sanderson Jones y Pippa Evans, dos humoristes britànics van tenir la idea de crear una església pensada per a ateus i la van batejar com Sunday Assembly. Aquesta Assemblea Dominical ve a ser com una església sense Déu, amb el seus temples, amb una espècie una mica particular de capellans o pastors, amb l’atmosfera típica de qualsevol església dominical: famílies senceres amb nens que escolten un sermó inspirador, lectures,cançons, almoines, etc. Només hi falta Déu. Es veu que l’objectiu principal d’aquest moviment és trobar una nova manera de conèixer gent amb idees afins, participar en la comunitat i reunir-se en un ambient dominat per la fe de que Déu no existeix. Curiosa similitud amb les esglésies tradicionals, no trobeu?
El moviment sembla que s’estén ràpidament per tot el món, però principalment als EEUU on aquesta mena de moviments, sectes i esglésies arrelen ràpidament i sembla que hi troben el terreny abonat com per créixer-hi ràpidament. Alguns diuen que és degut i que és l’expressió del creixent nombre d’estatunidencs  que es troba al marge de qualsevol filiació religiosa però que, per altra banda , troba a faltar el caliu interior i exterior d’una creença. I es veu que, com que no el troben en la creença, el busquen en la descreença… Però està ben demostrat que les persones necessitem el caliu d’una comunitat que en molts cassos és religiosa. I per altra banda, quan hom s’allunya d’una religió, busca aquest caliu i aquest acompanyament afectiu en algun altre grup.
En un estudi que va fer el Fòrum Pew sobre Religió i Vida Pública es va presentar un estudi l’any passat segons el qual el 20% de las persones a EUA no tenen afiliació religiosa, un augment del 15% en comparació con els darrers 5 anys. Amb tot, aquests mateixos investigadors de Pew van subratllar que la categoria també va abraçar majories de persones que van manifestar que creien en Déu però que no tenen vincles amb la religió organitzada i persones que es consideren “espirituals” però no “religioses”. “L’ Assemblea Dominical vol arribar a aquest univers de persones que han deixat la fe però que troben a faltar la sensació de comunitat que l’església els oferia”, va dir Phil Zuckerman, professor d’ Estudis Seculars del Pitzer College a Claremont. i deia encara una altra cosa:“Als EUA hi ha l’opinió de que si hom no és religiós, no és patriota. Crec que moltes persones no creients o practicants diuen: ‘Escolti, esperi un moment. Nosaltres fem caritat, som bones persones, bons pares i tan bons ciutadans com els demés, i ara començarem a anar a una església perquè tothom en tingui una prova’.  Encara són una minoria, però ja n’hi ha uns quants”.

Mentre escrivia aquest petit apunt, m’ha arribat un correu del blogaire català Joan Gil (som només amics virtuals i lectors comuns dels nostres blogs) i del que us he parlat alguna altra vegada. Viu als EEUU des de fa moltíssims anys. El seu blog es diu ELS EUA SÓN DIFERENTS i val la pena llegir-lo perquè ens dóna sempre el seu punt de vista sempre interessant de les coses des de la perspectiva d’un català que coneix molt bé els EUA. Va viure molts anys a Nova York i ara viu a Fort Worth (Texas). M’explica que ha canviat d’habitatge i altres detalls quotidians.  I em diu una cosa que trobo que té molta semblança a això que explicava més amunt.

“Preferiria veure el Pirineu, però al Nord de Texas hi ha territoris alts i parcs molt macos; però per veure muntanyes caldria anar en cotxe durant hores. Fort Worth, com gairebé tot Texas és un país riquíssim, on tothom ofereix feina, en part gràcies al petroli i el gas natural però també amb una indústria que per Catalunya bé la voldríem. Només que la gent són molt reaccionaris i els polítics són més burros i pitjors que el PPSOE. Gairebé tothom pertany a alguna de les sectes integristes més o menys afiliades amb els Baptistes del Sud. La tele digital de Dallas-Fort Worth té unes 60 emissores, de les quals prop de 20 són propietat de sectes  religioses”.
Tal com van les coses, no dubto gens ni mica que aquesta nova església per a ateus tindrà un èxit espatarrant. Allà ja l’està aconseguint i, com tot, quasi estic segur que tard o d’hora també arribarà aquí.

2 respostes

12 maig 2015


Escombraries o aliment?

Classificat com a PSICOLOGIA

Aquests dies una coneguda meva m’ha parlat de la Teràpia Gestalt. Com que no en sabia res i només n’havia sentit a parlar de lluny –molt de lluny-, aquesta persona m’ha orientat donant-me un enllaç per tal de poder-me’n informar una mica. I, com em passa quasi sempre que em poso a Google per buscar algun tema, d’una cosa passo a una altra, i d’aquesta a una altra i una altra i no acabo mai. Però quasi mai surto amb les mans buides i sempre trobo coses interessants, enriquidores i que m’ajuden a renovar algunes neurones.

Llegint, llegint, m’he trobat que en el pròleg del llibre Enfocament Gestàltic, Joel Latner parla del “temperament que afavoreix la gràcia i la sensibilitat” i desenvolupa “la teva manera pròpia de respondre al món”. Tots tenim els nostre propi temperament, és cert, però em pregunto si podem ser capaços de modificar-lo de tal manera que faci que puguem modificar també el món amb la nostra pròpia i particular resposta. Segons la teràpia Gestalt es veu que sí que ho podem fer perquè és bo revisar els nostres punts de vista i veure les coses des d’una perspectiva que no acostumem a mirar. Per exemple: Quan algú treu del contenidor de residus el que va quedar d’un Big Mac i se’l menja perquè té gana, ¿això és escombraries o aliment?. Normalment tenim la tendència a pensar que tot el que ha anat a parar a un contenidor automàticament s’ha convertit en escombraries. Però es veu que no es pas així i ho demostres tanta i tanta gent que es dedica a resseguir contenidors i tenen un mètode ben estudiat per aprofitar els mils i mils de quilos d’aliments que cada dia es llencen i que, segons diuen, són totalment aprofitables. Per tant, podríem preguntar-nos com ens mirem els aliments? No ens caldria canviar el punt de vista sobre el que llancem i sobre moltes altres coses?

Des de la meva supina ignorància, estava convençut que la Teràpia Gestalt servia només per tractar malalties. Doncs no. Serveix també –i segons alguns, de manera ben prominent i destacada- per a desenvolupar el potencial humà. La teràpia Gestalt s’enfoca més en els processos que en els continguts. Posa més èmfasi sobre el que està succeint, s’està pensant i sentint en el moment present que no pas en el passat. En aquest sentit, es parla de l’aquí i ara, no per deixar de banda la història de la persona, sinó que aquesta història es mira des del present, com es viuen les situacions, com afecten, els fets passats a dia d’avui. La persona és qui és, entre altres coses, pel que ha viscut. Des d’aquesta perspectiva, s’utilitza l’aproximació fenomenològica i el mètode de l’ “adonar-se’n” (awareness), prestant atenció a les percepcions, impactes emocionals i què fem amb tot això, com actuem. El terapeuta torna al pacient just això, deixant de banda els prejudicis i adoptant la postura de “no saber”, no donant res per suposat. Amb això, es pretén que la persona sigui conscient de com impacta i és impactada pel seu entorn, fent més conscient la seva manera de fer, així com la vivència d’això, amb el que podem discernir què són respostes fixades del passat, que a dia d’avui ja no tenen sentit, i descobrint noves maneres de fer que li siguin més útils, aprenent a adaptar-se i ajustar-se a cada situació.

Totes aquestes coses que he anat llegint, m’han fet pensar com massa vegades ens inventem els problemes i, en lloc de buscar una solució per a cada problema, busquem un problema per a les solucions que ja tenim mentalment preparades. Massa vegades els problemes no hi són sinó que ens els creem. Un “problema”, si ho mirem bé, és en realitat un “desafiament” i “una oportunitat”. No ens adonem que som els artífexs de les nostres pròpies vides i que ens hem de fer responsables dels nostres actes. Massa sovint busquem “excuses de mal pagador” -com es diu vulgarment- per no resoldre allò que no ens agrada de la nostra vida. Acostumem a ser poc valents i ens conformem amb la comoditat del que tenim i coneixem. Ens és més fàcil viure en la mentida i ens resistim ferotgement a la veritat.

Per a molta gent, la “realitat” –la veritat- és un lloc horrible en què els somnis moren. Si fóssim una mica més positius, sabríem sap que qualsevol cosa pot fer-se possible amb consistència i obstinació i, per tant, podem triar més sovint del que ens pensem la seva pròpia realitat. És clar que això resulta feixuc, comporta molta feina i no sempre hi estem disposats. La comoditat ens envaeix i ens mata la creativitat i la curiositat que tots portem dins nostre i fa que els pensaments negatius ens envaeixi. Per por, ja ni intentem les coses. Por al fracàs, al que diran, por als fantasmes personals que tots portem dins nostre. Massa vegades apuntem tan alt que, com que sabem que no hi arribarem, ja ni ho intentem. No tolerem la imperfecció, tot i sabent que la vida és ‘per se’  imperfecta.

La veritat és que aquesta persona, amb el petit i insignificant regal d’un simple enllaç a internet, m’ha regalat un profitós cap de setmana lector. Tant de bo hagi sabut aprofitar-lo una mica…

No hi ha resposta

05 gen. 2015


Bon dia, reis i reines

HPIM0594Tal com he titulat aquest apunt, podria semblar que em refereixo als Reis d’ Orient. I no, no em refereixo a aquells. Els d’ Orient són d’una altra mena. Jo em vull referir a totes aquelles persones més properes a nosaltres que saben dir cada dia a algú amb afecte:Bon dia, rei. Bon dia reina. Em refereixo a tots  aquells que són considerats reis i reines de la casa perquè algú molt proper els té en alta estima i consideració; algú els estima tant que els fa dir aquesta expressió tan afectuosa. Em refereixo a tots aquells que ells mateixos són reis i reines perquè saben estimar; em refereixo als que són estimats i que -el que encara és millor- se senten estimats.

És bonic estimar i sentir-se estimat. Sentir-se dir rei o reina per un pare, per una mare, per un amic, per una amiga, per un padrí o una padrina, o per un familiar sempre és agradable i fa pujar l’autoestima. Sentir-se important (que importes, que vals molt), sentir-se estimat per algú és molt necessari. S’ha estudiat i s’ha escrit molt de la importància que tenen els vincles afectius i emocionals per a l’afectivitat de les persones ja des del mateix moment del naixement i fins i tot des d’abans. No és pas el mateix un nen o una nena desitjats que uns altres no desitjats. Els seu desenvolupament no serà mai el mateix i el grau de felicitat que podrà assolir tampoc serà igual, tot i que això no vol dir pas que no pugui arribar a ser feliç. La psicòloga clínica i psicoanalista de l’IPB Marta Areny i Cirilo ens ho diu de la següent manera:

El bebè desitjat i cuidat es desenvoluparà feliçment. Ser objecte de satisfacció per a la mare o substitut permanent, el conformarà com a persona i l’estimularà al creixement i al descobriment i, per tant, al coneixement de l’entorn. A través d’un bon vincle matern podrà simbolitzar i sentir-se acompanyat pel que anomenem mare interna. Tant les primeres investigacions i observacions sobre el desenvolupament i comportament humà com les actuals coincideixen a demostrar-nos que els éssers humans són més feliços i es poden desenvolupar millor si se senten existir en el pensament i en el desig d’una altra persona i això els ajuda en el futur quan sorgeixen dificultats.

Voldria també apuntar per acabar que, sempre que l’inici no hagi estat molt catastròfic, l’ésser humà té la capacitat de resiliència (Cyrulnik,B. ,2002): és a dir que si ha anat malament al principi o durant l’evolució dels primers anys, i té una segona oportunitat, pot restaurar o sentir-se reparat. Això és el que podem comprovar en les teràpies que permeten tenir una vinculació amb el terapeuta o analista suficientment bona per permetre-li comprendre’s i reconstruir la seva història.

En vigília del dia de Reis ens caldria pensar en tots els reis i reines anònims, en tots aquests que ens porten cada dia el gran regal de la seva estima i caldria dir-los: moltes gràcies. Cal que els que ens sentim estimats agraïm als que ens estimen i que nosaltres aprenguem a estimar una mica més i a dir més sovint rei o reina. No cal pas que ens oblidem dels Reis d’ Orient, que també són prou importants per mantenir la il·lusió de tants infants d’arreu del món. Però aquests només tenen feina un dia. Els altres tenen la feina callada,mai prou reconeguda i massa sovint anònima de tot un any i potser de tota una vida.Gràcies a aquests reis i reines, podem viure molt millor perquè ens han ajudat a ser feliços des que érem ben petitets i estem segurs que podrem comptar amb ells tota la vida.

Aquest apunt el dedico especialment a la Dunia, la nostra fillola, que s’ha fet gran i ja ha acomplert 18 anys. Ens ha acompanyat i alegrat durant totes aquestes festes de Nadal. Ella és la nostra reina, però nosaltres per a ella també sabem que som els seus reis. Moltes gràcies.

No hi ha resposta

30 des. 2014


Tancar un llibre i obrir-ne un altre

Classificat com a Autocrítica,PSICOLOGIA,Valors

No sé què ho fa, però quan arriben aquests darrers dies de l’any sembla que inevitablement ens sentim enduts a fer una espècie de balanç mental de l’any que hem passat. Ho fan els diaris, les TV, les revistes i em sembla que ho fem cadascú de nosaltres…Un any és un cicle vital, viscut amb més o menys intensitat i que pot haver passat sense pena ni glòria o, al contrari, un temps que ha tingut moments molt intensos i interessants i que potser fins i tot han deixat una marca indeleble a la nostra vida. Cadascú s’ho sabrà, però a mi em passa . I no sé si a tothom li passa una cosa similar…

Jo m’imagino aquests curts dies d’hivern que clouen l’any i que conviden a estar reclòs a casa a causa del fred, com una espècie de tancament d’un llibre que hem anat llegint i al que hem arribat a la fi.  No només passem pàgina, sinó que tanquem el llibre sencer. El tanquem i ens posem a pensar si ens ha agradat molt o poc, si potser n’esperàvem una altra cosa, si ha assolit o potser millorat les nostres expectatives o, tot al contrari, si ens ha defraudat. El cas és que l’hem llegit, l’hem acabat i ara toca obrir-ne un altre. Com us deia, és el que a mi em passa aquests dies. I també tinc un altre sentiment, que vindria a ser una cosa semblant. M’ho recorda una frase del gran Viktor Frankl, que diu que ” la vida no és un llibre que s’hagi de llegir, sinó un full en blanc que està esperant ser escrit”. Vol dir que ens cal mirar sempre endavant i que el passat ja ha passat i poca cosa hi podem fer per modificar-lo. De fet, no hi podem fer res. Potser dissimular-lo una mica, tal com fam molts llibres de memòries d’aquests que ara surten com a bolets. Tothom que es vulgui fer valer una mica escriu el seu llibre de memòries (ni que només tingui 40 anys i no n’hagi de viure molts més). No sé si és per dissimular una les coses lletges del seu passat i maquillar-lo una mica per tal de que no sigui tan horrible… Però ho fan tan malament, que no tenen cap mena de mania en falsejar descaradament la realitat i ho fan sense cap mena de rubor. ¿No s’adonen que, al final de tot, quasi tot se sap i tot surt a la llum?….

A fi de comptes a mi em sembla que el que importa quan s’arriba a aquesta línia psicològica que és un final d’any, és no fer-se trampes al solitari i fer l’inventari tan ben fet com sigui possible: això ho he fet bé, allò no tant, aquella cosa segur que la podia haver fet millor, potser aquella altra la vaig encertar del tot… I seguir amb els consells sempre tan plens de saviesa del gran psiquiatre austríac, Viktor Frankl, ell que pot parlar com ningú per pròpia experiència i que ens recomana buscar el sentit de la nostra vida, perquè la vida sempre té sentit, tot i que moltes vegades resta amagat sota les situacions més inversemblants. Perquè, pensant-ho bé, els encerts tenen sentit; com en tenen els errors, el sofriment, el dolor o les pèrdues. Tot, tot, ens pot servir de despertador per deixondir-nos de les nostres rutines i del nostre caminar per la vida amb els ulls clucs.

Cada fi d’any hauria de ser un agafar de nou la nostra llibertat que mantenim una mica rovellada i fer-la servir per convertir els esdeveniments i la vida sencera en alguna cosa amb sentit, si és que no l’hem perdut pel camí com ens passa massa sovint. La vida és plena de condicionaments de tota mena, però nosaltres som lliures per enfrontar-nos-hi i assumir una actitud positiva davant les coses. Cada fi d’any hauríem de fer el gest d’agafar el llibre que hem llegit, posar-lo a l’estanteria i triar-ne un de nou, o encara millor, agafar paper i llapis i intentar escriure’n un de nou cadascun de nosaltres. I, con diu, Frankl, no arribarem a ser nosaltres mateixos fins que no sortim i ens oblidem una mica del nostre “jo” per tal de trobar algú a qui estimar, alguna feina a fer o un sofriment al que li hem de trobar-li sentit.

Bon any nou a tots!

No hi ha resposta

25 nov. 2014


Sentiment de discriminació

Classificat com a Justícia,PSICOLOGIA,SOCIETAT

Avui, mentre prenia el cafè escarxofat al sofà, anava veient a la tele el reportatge de tots els disturbis que s’estan produint a la ciutat de Ferguson (Missouri) aquests darrers dies, després de la mort del jove Michael Brown a mans d’un policia. Em feien pensar les paraules del President Obama, procurant posar tranquil·litat i mirant de suavitzar les tensions en un moment molt delicat d’una població suburbana dels Estats Units majoritàriament negra i molt colpejada per la pobresa, amb la majoria de policies blancs i amb una administració molt deficient, segons ens expliquen els periodistes. Un autèntic còctel Molotov amb totes les condicions idònies per esclatar perillosament!

L’assassinat de Brown és només part d’un problema molt més seriós i arrelat en aquella població des de fa temps; un problema que s’uneix a la resta de factors que incrementen la tensió racial a la petita ciutat de Missouri. La petita ciutat de Ferguson té 21.135 habitants, dels quals al voltant de 15 mil són habitants afroamericans. Una proporció que no es veu reflectida en el seu cos policial, en què només tres dels 53 agents són negres. Una altra realitat és que en les últimes tres dècades, Ferguson ha patit una espectacular transformació a causa de la desocupació. Va passar de tenir un 85% d’habitants blancs, el 1980, a un 33% el 2012.

Un altre aspecte important és l’índex de pobresa, que registra un constant creixement. Un de cada quatre residents viu per sota del llindar de pobresa (establert pel Banc Mundial com les persones que reben menys de US $ 2 diaris) i un atur del 13%. Almenys 14 mil habitants de raça negra són pobres a Ferguson. Els alts índexs de pobresa suburbana en aquest llocs generen institucions policials, sanitàries i educatives amb administracions deficients i insuficients.

Aquest seria el retrat d’un gran problema que no és dóna només allà, sinó que es va generalitzant arreu ampliant les diferències de tot tipus entre les classes socials. I, és clar, els problemes, quan s’agreugen, s’enquisten i perduren en el temps, acostumen a créixer fins que un dia sorgeix una espurna que els fa explotar. En el fons, però, sempre hi trobem una cosa comú: el sentiment de discriminació, d’injustícia o de maltractament que perceben aquestes persones que van entrant en la cada cop més gran bossa dels pobres, degut a la precarietat de les infraestructures i de les institucions per afrontar els reptes i els problemes de tipus social d’unes institucions i d’uns governs que no fan ni de bon tros tot el que podrien fer. Aquest és el fons del problema, segons la meva manera de veure.

Els que entenen d’aquests temes de sentiments, sensacions i emocions diuen que tenim tres cervells:; l’emocional (cervell límbic), el racional (cervell prefrontal) i el de les sensacions (cervell de sensacions). Segons expliquen, el cervell emocional és més ràpid que el cervell racional i davant un estímul extern, és el primer en reaccionar. Emoció, sentiment i estats d’ànim no són termes que signifiquin la mateixa cosa, tot i que no és fàcil diferenciar-los. Les diferències tenen a veure amb el funcionament del cervell i també amb el temps i la variació i graduació que poden patir les emocions. Es veu que, a nivell general  -i salvant excepcions- l’emoció té una durada curta, és intensa i respon a estímuls externs. En canvi, l’estat d’ànim té una durada més llarga, és menys intensa i respon a estímuls interns. És el que diuen els entesos…

Les persones o els pobles que tenen aquest sentiment normalment busquen sortides quan veuen que ningú –a vegades ni elles mateixes- sap gestionar adequadament la diversitat i els problemes que aquesta mateixa diversitat porta inherents. La diversitat és bona i les diferències entre les persones existeixen i són normals. Els factors que distingeixen unes persones d’altres són molts i molt diversos: edat, sexe,  formació, capacitats, personalitat, ideologia, classe social, origen, creences…El que no és normal és que aquesta diversitat porti a desigualtats i injustícies flagrants. Si aquesta diversitat no se sap gestionar o es té la convicció de que es gestiona malament és quan afloren els conflictes i, en lloc de ser quelcom positiu, es torna un problema i una font de conflictes. Si hom se sent discriminat per motiu de sexe, color, ètnia, idees polítiques o religioses, etc. és quan neix i creix el sentiment d’injustícia i es desenvolupa al cap i a la fi algun tipus de desig de revolta, causa d’aquest mateix descontentament..

Les comparacions són odioses i no sempre adequades, ja ho sé. Tot i ser molt diferent el que està passant a EEUU del que passa a Catalunya o en altres parts d’ Europa, jo ho hi trobat algun tipus d’associació. Estem creant un món on sembla que el que menys compta són les persones i que es base en l’economia liberal pura i dura. Per què hi ha tan descontentament? Per què els partits tradicionals sembla que ja no són capaços de donar resposta a aquests reptes? No s’ha anat creant aquí a casa nostra –amb tota raó i fonament- aquest mateix sentiment de maltractament i d’injustícia? Alguns diran que no, però jo crec que sí. Cada dia hi ha més gent amb aquest sentiment de discriminació i amb ganes de canviar les coses. Qui té el sentiment de que no és tractat correctament, al final pren decisions. I la realitat és que les coses canviaran -tant si els poderosos i els governants volen com si no- i els canvis es faran per les bones o per les males, amb més o menys tranquil·litat social o amb violència…Per tant,  que en vagin prenent nota qui n’hagin de prendre.

No hi ha resposta

02 jul. 2014


Llàgrimes

Classificat com a PSICOLOGIA,SOCIETAT

Llegeixo la notícia que la fotògrafa Rose-Lynn Fisher un dia es va preguntar si les seves llàgrimes de dolor es veurien diferent que les seves llàgrimes d’alegria. Així que va començar a estudiar amb amb un microscopi 100 llàgrimes diferents i va trobar que les llàgrimes basals (les que el nostre cos produeix per lubricar els ulls) són dràsticament diferents que les llàgrimes que es produeixen quan estem tallant una ceba i que les llàgrimes que es produeixen quan ens petem de riure de riure no tenen res a veure amb les llàgrimes de dolor.

I com ho ha descobert? Fent fotos amb un microscopi i amb l’assessorament d’un científic, que afirma que totes les llàgrimes contenen substàncies orgàniques, inclosos olis, anticossos i enzims que  se suspenen en aigua salada. Els diferents tipus de llàgrimes tenen molècules diferents. Les llàgrimes vistes sota el microscopi cristal·litzen la sal i poden donar lloc a formes diferents. Com els flocs de neu, com les empremtes dactilars, com una gota d’aigua de l’oceà, cada llàgrima porta un microcosmos completament diferent, cap llàgrima és igual a una altra.

He relacionat aquesta original notícia sobre les llàgrimes, mentre veia plorar un bomber recordant la mort de 5 companys seus. Escoltava aquest bomber al programa SENSE FICCIÓ, tot parlant d’aquell tràgic incendi del 21 juliol del 2009 que va cremar bona part del massís dels Ports, a Horta de Sant Joan, a la Terra Alta i on hi van morir cinc bombers. Deia un bomber que cada foc és diferent, que reacciona de manera diversa segons les condicions que hi hagi i que s’ha de tractar de manera diferent. Explicaven els bombers del reportatge que d’aquell foc tan sinistre n’han après molt i que caldria que tota la societat en tragués lliçons. Deia un d’ells que tant dolent és tenir massa informació com tenir-ne poca. I és cert.Tenir-ne massa satura, col·lapsa, obnubila el pensament i ho ofusca tot. Tenir-ne poca, ens fa viure en la inòpia, en la pobresa i en la indigència. Ni una cosa ni l’altra ens ajuda a ser prou lliures, no ens ajuda a fer les coses bé, ni ens ajuda a ser nosaltres mateixos, aquests ésser únics que hauríem de procurar ser sempre. Així com hi ha llàgrimes d’un retrobament esperat, de començaments i acabament, llàgrimes d’alliberament, llàgrimes de possibilitat i esperança, d’alegria, de dolor o de record d’un moment tràgic, també cada un de nosaltres hauria de pensar i actuar per si mateix sabent triar i destriar les informacions; si som éssers originals, caldria que analitzéssim personalment les coses i no ens deixéssim endur com a corders d’un gran ramat.

Després de llegir la informació que explicava al principi, dedueixo que les llàgrimes són com les persones, com els paisatges, com els amics, com els instants, com el temps, com els dies, com la vida mateixa… Cap d’aquestes coses són mai iguals. Cada cosa, cada moment, cada persona, cada animal, cada esdeveniment, els descobrirem com a únics, originals, irrepetibles i diferents si els sabem mirar, si els sabem contemplar, si ens hi sabem parar. El mal és que això no acabem de saber-ho fer i acostumem a passar cada com més de pressa per damunt de les coses. No ens hi sabem parar perquè els diaris, la TV, les ràdios ens crivellen constantment amb tantes notícies que no les podem digerir. Som únics, però no ho sabem. Som irrepetibles, però no ens en adonem. Som originals, però cada vegada ho som menys. Repetim, copiem, fem el que fa tothom, diem el que diu tothom, ens vestim com es vesteix tothom… En una paraula, poc a poc anem abandonant aquesta gran riquesa que és ser originals, ser crítics i parar-nos a analitzar les coses.

Tornant al documental, que us recomano veure si no l’heu vist. L’han fet cinc anys després dels fets i dóna veu als bombers que van treballar a contrarellotge per controlar l’incendi d’Horta de Sant Joan. Entre ells, parla Josep Pallàs, de la unitat GRAF Lleida, l’únic supervivent d’aquell accident que va provocar la mort de cinc bombers. També ho fa el cap dels GRAF, Marc Castellnou, que ha anat 125 vegades al lloc on van ser atrapats de forma mortal per analitzar-ne les causes i extreure’n lliçons per al futur. Una bona lliçó per a tots.

No hi ha resposta

27 juny 2014


Una mossegada molt cara

Classificat com a Futbol,PSICOLOGIA,Uruguai

AP  y EFE

Des que Luís Suárez va mossegar fa quatre dies l’espatlla del jugador italià Giorgio Chiellini no es parlava de cap altra cosa per part  dels “futbolers” -i també dels que no ho són tant- per les conseqüències que podria portar aquella acció. Doncs ja tenim el resultat: 9 partits sense poder jugar amb la seva selecció, 4 mesos sense poder jugar cap partit de futbol i una multa de 82.000 euros..

El tema, però, no és només un tema futbolístic, sinó que es relaciona lateralment amb molts més, tant o més importants. Per això se n’ha parlat tant i les reaccions han estat tan fortes i contradictòries, tant a l’ Uruguai com a fora. Conec bé l’ Uruguai, la seva gent, la passió amb què viuen el futbol, les típiques rivalitats dels seus equips (sobretot entre Peñarol i Nacional), el que significa per a un país de poc més de tres milions d’habitats el futbol, que sembla que ja forma part de la seva idiosincràsia. Trobareu pocs uruguaians que no el visquin amb intensitat.

De LUIS SUAREZ ja en vaig parlar quan va tenir el darrer conflicte amb Patrice Evra ara fa dos anys, Però és que abans ja havia tingut altres conflictes d’aquest mateix tipus o semblants, pels quals ja havia estat sancionat altres vegades. Per tant, la cosa ve de lluny i podríem dir que és un reincident. I ja sabem que les reincidències es paguen perquè d’alguna manera deixen marcada la persona. Com més reincident, més marcat. I aquest home està marcat i ben marcat, Per tant, hauria de vigilar si vol que la seva carrera de gran jugador segueixi uns quants anys més.

Per això voldria analitzar una mica aquest fet i també el significat de tot el que l’envolta, amb el perill de ser mal interpretat i potser no deixar prou conforme als meus molts amics uruguaians que no ho veuran igual que jo. Però vull donar igualment el meu punt de vista, procurant ser tant objectiu i respectuós com pugui.

Per curiositat i per l’interès natural del qui ha viscut en un lloc i se l’estima, aquests dies he entrat a llegir els diaris uruguaians com faig sempre i m’he esverat una mica llegint el que he llegit. També he pogut anar seguint el que els meus amics han anat escrivint al seu Faceboock i he pogut comprovar que hi ha una espècie de gran -i potser una mica exagerada- indignació nacional. Fins i tot el meu admirat president Mujica hi ha dit la seva. He pogut llegir coses com aquestes: “El mundo contra Suárez, el mundo contra Uruguay”, escrivia l’eminent politòleg Daniel Chasquetti;  o bé aquesta altra, ja una mica més matisada i objectiva: “Suárez es inmaduro y autodestructivo. Pero, ¿la FIFA hablando de “mordidas”? ¡Es un enorme cártel de delincuentes, coimeros y mafiosos!” del director del respectat setmanari BUSQUEDAClaudio Paolillo, president de la Sociedad Interamericana de Prensa (SIP).

És justa la sanció? És excessiva? S’han aprofitat d’un home ja marcat per la seva forma de comportar-se en els camps de futbol? Tot això és discutible i jo no hi entraré. Però sí que vull fer unes quantes consideracions sobre aquest afer:

  1. La nostra societat té la tendència a “marcar” les persones i a marcar-les per sempre. Ens costa  entendre que una persona es pugui rehabilitar, canviar i costa depositar altre cop la confiança a una persona després que ha anat a la presó o n’ha fet alguna de grossa. Això seria per pensar-hi una mica tots i  examinar-nos si no som massa estrictes en el nostre jutjar i si potser donem massa poques oportunitats a que les persones canviïn.
  2. Cal tenir en compte que hi ha uns precedents objectius que no es poden amagar ni obviar. Llegeixo en algun diari (cosa que no sabia) que alguns psicòlegs ja li havien recomanat alguna forma de tractament per moderar aquests impulsos agressius que té. Pablo Martínez, psicòleg de la “Universidad La República de Uruguay” i especialitzat en medicina esportiva, explicava que a Luis Suárez ja se’l va tractar alguna vegada per la ira. “La mordida se da en aquellas personas que han tenido una niñez muy agresiva, muy carenciada y es una forma de defenderse de la agresión externa o de los mayores. En el caso de Suárez es como estar en un estadio de niño: ante la agresividad o la situación que lo desborda, otros jugadores dan un puñetazo, otros salivan, otros insultan y eso en el contexto del fútbol queda más desapercibido. Él ya estuvo tratado por un psicólogo por la ira y pensé que la tenía controlada. En este Mundial hubo alguna situación, algo que hizo que le saliera ese instinto más primario”.
  3. Les persones tenim totes un passat que ens marca i una història personal en forma de motxilla no sempre fàcil de descarregar. A vegades és una motxilla molt i molt pesada on s’hi amaguen maneres de ser, caràcter, educació, problemes familiars, etc. Luís Suárez també la porta com tots i caldria tenir-ho en compte a l’hora de fer una valoració moral de les seves accions i de la seva persona. Tothom qui el coneix –familiars i amics- diu que és una persona diferent dins del camp i fora. Tots coincideixen que és una excel·lent persona, però que ja des de petit era “calentón” i que tenia unes arrencades estranyes, degudes potser a la dura infantesa que va tenir. “No sé por qué tiene esos arranques, cuando tiene todo para ser feliz”, deia Lila, la seva àvia paterna. “Quizás el divorcio de los padres, las privaciones que pasaron. Siempre fue “calentón”… al igual que su padre, militar y también jugador de fútbol. Nunca pensamos que Luisito iba a ser el más famoso de todos con ese carácter”, explica Lila. Roberto Mezza, amic del seu pare i que va jugar amb ell en el Deportivo Artigas, explica que Suárez té a qui sortir: “Es igual que su padre. Nunca fue agresivo. Muchos lo tienen catalogado como mala persona y no es así, es buenísimo, hay cosas que pasan en una cancha de fútbol y después son discutidas por gente que nunca transpiró la camiseta”, explicava aquest home.
  4. Em sembla que la primera cosa que hauria de fer és demanar disculpes i començar immediatament un tractament seriós després d’aquest quart incident greu en la seva carrera professional. Per bé del seu bon nom i per no fer malbé un gran futur que encara té en el món del futbol. Però, per a que sigui creïble, ha de voler demostrar amb fets i  públicament que vol canviar aquesta manera de ser i demostrar que no és el tipus de persona que sembla que és.
  5. I, per acabar, dir a tots els uruguaians que no s’han de sentir atacats, com sembla que molts d’ells se senten. Tot i que pugui semblar injusta i desproporcionada la sanció, jo entenc que és una penalització que va dirigida al jugador i només al jugador. Des de lluny i vivint-ho tot amb més fredor i distància, jo els diria no s’ha d’entendre de cap manera com un atac a un país i a tots els seus habitants. Almenys a mi no m’ho sembla pas.

Ah! I tant de bo es facin efectius aquests rumors que corren insistentment de que li va darrere el BARÇA. Jo, com a fidel seguidor d’aquest equip, ja m’agradaria poder tenir un gran jugador com ell. Això sí, sense que sigui conflictiu i es dediqui a partir d’ara només a fer gols. A veure si hi haurà sort… i calés! Em sembla que ho sabrem d’aquí a ben pocs dies.

4 respostes

20 maig 2014


El cub de Rubik i la vida

Classificat com a PSICOLOGIA,Valors,Vida i mort

Quan ahir obria Google i em trobava el famós cub de Rubik, el meu cervell va fer un salt enrere. Sí, un perillós i una mica nostàlgic salt de 40 anys, que és el que deia que volia celebrar el nostre estimat i imprescindible cercador d’internet en honor de Ernö Rubik, un professor d’arquitectura hongarès, que va ser qui el va dissenyar. Sí, amics, jo també havia estat un dels milions i milions de persones que havien perdut el temps i la paciència intentant ordenar aquell infernal objecte que, una vegada desordenat, semblava una feina molt seductora però que a la fi va resultava impossible per a la majoria de les persones. Per a mi també ho va resultar. Prou que m’hi vaig passar hores intentant-ho, però no ho vaig aconseguir fins que en un diari vaig trobar tots els passos per arribar al feliç i buscat resultat final: que totes les cares d’aquell artefacte fossin del mateix color.

Ahir, en tornar-lo a veure després d’anys i anys d’haver-lo allunyat de la meva memòria, em va fer pensar una bona estona, pensant en tots els intents –aparentment inútils- que vaig fer en aquells ja  llunyans dies de la meva joventut mirant de construir-lo. I va ser llavors quan vaig pensar que la vida podria ser com l’intent de construir el cub de Rubik. El cub com a paradigma de la vida? I per què no?

Un paradigma vindria a ser un exemple o un model d’alguna cosa i els intents que cadascú fa per resoldre els problemes que va trobant en la seva existència podrien ser alguna cosa similar a l’intent de resoldre el cub. Algunes persones tenen l’estranya habilitat per resoldre fàcilment els problemes i són capaces d’arribar al triomf professional o personal aparentment sense massa esforç. En canvi, n’hi ha d’altres que fan mil i un intents i mai arriben a la fi desitjada i la seva vida es transforma en fracàs darrere fracàs.

La vida -com el cub- ens pot semblar alguna cosa misteriosa i impossible a vegades i, com a mi mateix em va passar amb amb el cub, la majoria necessitem molts intents i molta ajuda per anar-la tirant endavant i hi perdem molt sovint la paciència. Però el simple fet d’intentar-ho i de buscar camins i solucions ja és important, ens fa avançar i ens fa madurar. Jo recordo el content que vaig estar quan vaig poder ordenar dos pisos d’aquell diabòlic aparell. Em semblava que havia aconseguit una gran cosa. En la vida ens anem trobant petits problemes que, si som capaços de resoldre, ens deixen prou contents i ens injecten una dosi d’autoestima que ens fan tirar endavant per una bona temporada.

La vida -com el cub de sis colors- ens obliga a pensar, a parar-nos, a dissenyar nous intents i noves estratègies, a veure que hi han camins que no ens porten enlloc i que hem de retrocedir per tornar a començar des de zero; ens ensenya a tenir fe en nosaltres mateixos, a no desesperar fàcilment, a fixar-nos com ho fan els altres, a estudiar, a aprendre, a no ser massa creguts… Expliquen la història d’un paleta anglès que es va comprar el cub quan tenia 19 anys. Es va obsessionar tant en voler fer l’ordenació d’aquell artefacte sense cap tipus d’ajuda que va passar anys en l’intent. Es va enamorar, es va casar, va tenir un fill i anava intentant, entretant, completar el cub. Expliquen que ho va aconseguir quan tenia 45 anys! El dia que ho va aconseguir es va emocionar tant que va passar una bona estona plorant: havia passat 26 anys de la seva vida intentant-ho i al final ho va aconseguir. No em direu que no és un exemple de lluita, de constància, de paciència, de fe i de dedicació!. Jo diria que ho és, exactament com el de moltes persones que, potser amb molta lluita, arriben a aconseguir allò que tota la vida han intentat i que al final diuen: ara ja em puc morir; ara ja he aconseguit allò que tan volia.

Ahir, però, també pensava una altra cosa: no ens enganyéssim pas massa, perquè si tornem a desfer el cub és possible que ens torni a costar Déu i ajuda reconstruir-lo. Per tant, alerta i ull viu! Cal que anem aprenent la lliçó de no tocar massa allò que funciona i trobem que està bé o, si som atrevits, destruïm el que hem fet i volem retocar les coses, potser que hàgim estat una mica previsors i hàgim sabut guardar les eines, els ensenyaments i els camins per tornar a trobar la solució desitjada….

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz32HkzOuZd

No hi ha resposta

24 abr. 2014


Dependència emocional política

Quan es parla de “dependència emocional” normalment ens referim a les relacions de parella i fins i tot alguns la consideren un trastorn de la personalitat per la seva extrema necessitat afectiva que tenen algunes persones a restar lligades a una altra. Com dèiem, normalment ho referim a la relació de parella. A mi em sembla, però, que podríem anar una mica més enllà i veuríem que la dependència es troba en molts altres àmbits. En el polític, entre ells.

Per poder-ho entendre millor hauríem de partir de la base que cada persona és individual, única i irrepetible, tot i que necessitem la relació imprescindible amb altres. El que ens fa feliços és justament l’equilibri adequat entre ser un ésser autònom i independent i saber tenir relacions socials (amor, família, amistat…)

Avui el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha dit a Barcelona que “potser per anar ràpid és millor anar sol, però per arribar lluny és millor anar ben acompanyat”. Sr. Rajoy: potser aquesta afirmació podria ser fins i tot veritat si es produís com vostè l’expressa. Però és que trobo que la premissa és falsa i, per tant, el resultat és fals. Justament perquè vostè parteix de la base que la companyia és bona i jo trobo que això és molt discutible, per no dir totalment fals.

Sr. Rajoy: Diguem-ho clar d’una punyetera vegada! Vostès parteixen de la base que hi ha uns amos i uns esclaus i la relació que sempre estableixen és la típica d’amo-esclau. La típica frase d’una parella d’enamorats “No puc viure sense tu” vostès la interpreten com: no puc viure sense tu perquè et necessito, et manipulo, et faig servir, et mano, t’exprimeixo…Perquè, Sr. Rajoy, jo entenc les sanes relacions des del punt de vista de la igualtat i de la llibertat i no pas des de la dependència. I vostès han mirat de crear una espècie de dependència emocional política que no volen que es trenqui de cap manera. La dependència i l’estar enganxat a una persona o al que sigui, a la llarga, Sr. Rajoy, cansa molt, fa consumir molta energia i no és mentalment saludable. Això crea esclaus i jo –com la majoria de catalans, em sembla- no volem ser esclaus.

Per curar les dependències emocionals els especialistes recomanen aprendre a desenganxar-se d’allò que fa mal sense adonar-nos-en. Per sort, una gran part de catalans s’ha anat adonant del què li fa mal i ha decidit desenganxar-se’n i allunyar-se’n d’una vegada. Vol allunyar de la seva vida d’una vegada per totes aquesta sensació de dependència que ens angoixa cada dia més. Als que no s’ho acaben de creure els diria si encara no pateixen aquesta mena de síndrome anomenat “dependència emocional” perquè, tal com diu el psicòleg clínic Walter Riso,“si considerem que alguna cosa o algú és indispensable en la nostra vida, estem a l’ombra d’un amo” (Despegarse sin anestesia. Edit, planeta).

Una gran majoria de catalans ha decidit que ja som prou grans i que ja podem anar sols pel món. Sr Rajoy: Si poguéssim votar i que cadascú pogués exposar lliurement les seves raons, veuria que hi ha una majoria de catalans que ja no veu necessari i indispensable caminar amb Espanya i que més aviat ho considerem una nosa. Per tant, de ben acompanyats no ens en sentim gens ni mica; just tot el contrari: ens sentim molt mal acompanyats i molt mal tractats des de sempre. No podem viure sense menjar, sense beure i sense respirar, però podem viure sense pare, sense mare, sense parella, sense mòbil, sense cadenes de TV estatals, sense plans d’educació espanyolitzadors i sense Espanya… Podem viure sense exèrcit, podem viure sense monarquia i fins i tot segurament que podríem viure sense lliga nacional de futbol perquè les distàncies a Europa cada cop s’han fet més petites i potser podríem triar fins i tot on volem jugar… Res de tot això és indispensable per viure i viure bé. Potser fins i tot podríem ser bons veïns -si vostès volguessin ser-ho- i potser fins i tot ens podríem mirar amb més simpatia perquè no ens sentiríem tan condicionats. La llibertat i capacitat d’auto governar-nos que ens donaria aquesta nova situació ens faria dir la frase tal com originàriament és i no pas tal com l’ha dit vostè Sr. Rajoy: “Val més sols que mal acompanyats”

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2zq9P1t6M

No hi ha resposta

17 març 2014


Diccionari de manies

Hi han diccionaris de tota mena: etimològics, de definicions, de sinònims, ortogràfics, enciclopèdics…  N’hi han per a tots els caps de la ciència, de la tècnica i de tots els àmbits de la vida: de filosofia, mèdics, d’art, d’esports… També hi ha un diccionari de manies. Ho he descobert avui, tot llegint un article al diari sobre un vídeo que s’ha posat de moda aquest dies i que es titula ELEUTEROMANIA. Com que no sabia què significava aquesta paraula he anat al diccionari, com acostumo a fer en aquestes ocasions.  Trobo que és una sort que hi hagin tants diccionaris, sobretot per aquells que tenim la “mania” de consultar-los (com es deu dir la mania de consultar diccionaris?).

Ara no parlaré del vídeo ni del seu contingut, però sí que us recomano vivament que el mireu perquè trobo que és molt bo. És fet per quatre estudiants de publicitat de la Universitat Pompeu Fabra. Nois joves i, pel que es veu, futurs cracks en aquest món tan complex de la publicitat. L’article explicava per què havien escollit aquesta paraula “eleuteromania” -que jo no havia sentit mai- i deien que vol dir “intens i irresistible desig de llibertat”. I, segons es veu, hi ha molta gent que té aquesta mania i sembla que darrerament s’està estenent de manera perillosa a Catalunya, tot i que hi han les autoritats pertinents molt ben disposades a aturar-ho. Us ben asseguro que de ganes, mitjans i diners n’hi posen molts!

Tornant al tema dels diccionaris i de les manies. Resulta que hi ha un diccionari de manies, d’obsessions, fòbies i coses d’aquestes. M’hi he passat una bona estona llegint noms estranys, totalment desconeguts per a mi i comprovant quanta gent estranya hi ha per aquests mons de Déu. Tots hem sentit a parlar alguna vegada de cleptomania, de nimfomania, de mitomania, i d’algunes més. Però ¿heu sentit a parlar mai d’ablutomania (Obsessió crònica per banyar-se),  d’aritmomania (Obsessió per contar i pels números), de cinomanía (entusiasme intens pels gossos) o de Katisomania (compulsió incontrolable por asseure’s)? I d’aquestes manies estranyes en trobarem un fotimer si anem a consultar aquest estrany diccionari que –tot i tenint-ne una bona  col·lecció- comprovava que n’hi faltaven moltes més. De fet, no acabaríem mai de batejar totes es manies que tenim els humans. Per exemple, com en podríem dir de la mania de fer referèndums o consultes? Aquesta mania no l’he trobada en aquest diccionari i trobo que hi podria molt ben ser, no us sembla?

Una resposta fins a ara

20 jul. 2013


El que diem i el que callem

Classificat com a PSICOLOGIA

Quan parlem diem tots moltes coses i ens en callem encara moltes més. Ho fa tota la gent assenyada per tal de no crear contínuament conflictes, ja que seria impossible viure si tots diguéssim el que pensem. No és convenient dir tot el que hom pensa i, si podem coincidir en què ser franc és bo, també potser coincidirem en què ser-ho massa i dir les coses pel broc gros és ser curt de gambals i per parlar massa i a deshora ens posem sovint en jardins dels qual després no sabem com sortir-ne.

En qualsevol conversa, manifestació o escrit quasi sempre és tant important el que es diu com el que no es diu. Són important les paraules, però ho són igualment el to, el context, l’actitud, la forma, la gestualitat, les metàfores, el mateix rostre o els ulls. A vegades sobren les paraules i altres vegades falten. No és fàcil trobar el punt just per tal de no crear mals entesos i perquè l’altra persona rebi exactament allò que volem transmetre i el que espera. Entre amics de veritat o entre persones que es coneixen molt, sovint sobren les paraules perquè de seguida endevinem el que vol dir l’altre i comprenem exactament el que vol transmetre. Els especialistes en comunicació ho saben bé i de seguida guipen les coses, cosa que als profans generalment ens passa desapercebut.

Parlar o callar, heus ací la qüestió, que va dir aquell. No sempre és fàcil encertar-ho ni sempre els altres han de fer el que nosaltres esperem. Un exemple el podríem trobar en la notícia que va saltar ahir als mitjans: el Tito Vilanova deixa de ser entrenador del Barça perquè ha d’iniciar un nou tractament per al seu càncer i no pot fer compatible les dues coses. Les reaccions ja les vam poder veure ahir mateix als medis de comunicació i a les xarxes socials. Avui han seguit i segur que aquests pròxims dies seguiran. Hem pogut veure les reaccions dels jugadors, d’altres entrenadors, dels amics, dels dirigents de clubs rivals, dels seguidors del Barça i fins i tot dels seguidors del Madrid o de l’ Espanyol, els equips més rivals d’entre els rivals. Tots s’han comportat com a senyors davant un fet que psicològicament ens toca a tots el cor i les fibres més sensibles de la nostra persona. Davant del dolor o de la malaltia d’una altra persona s’ha de ser molt insensible o molt dolent per no posar-se al seu costat i fins els enemics més acèrrims a vegades canvien la visió i es mires l’altra persona de manera diferent. És normal, és humà i és el que a tota persona amb un pèl de sensibilitat i humanitat li surt de dins.

Per tant, en alguns moments podríem aplicar aquella frase que diu que “qui vol entendre alguna cosa, no necessita gaires paraules”. És cert: en alguns moment sobren les paraules i prenen rellevància els gestos i les actituds. Davant del dolor que sofreix l’altra persona pot ser més important una bona abraçada en silenci, una mirada, unes llàgrimes o una simple i breu paraula. No calen gaires disquisicions ni grans discursos. Més aviat sobren, si m’apureu!. Per això és important el que diem, el que callem i el que fem…Exactament per això, davant del que li passa a Tito Vilanova, trobo que la majoria de reaccions han estat molt positives, de la qual cosa me n’alegro molt. Justament és en certs moments que es demostra la grandesa o la mesquinesa de les persones. Torno a dir que me n’alegro molt. Tito, aquesta batalla la guanyaràs!

POST SCRIPTUM: He de confessar que aquest post no acabava d’aquesta manera. Ja l’havia penjat al blog i fins i tot algú ja l’havia llegit. Acabava d’una forma massa dura i fent una afirmació que el temps ha desmentit, de la qual cosa me n’alegro molt.. Per tant, crec que era de justícia rectificar i així ho he fet, i he de dir que amb molt de gust. He esborrat al final i l’he acabat d’una altra manera. Simplement en volia deixa constància.

No hi ha resposta

15 juny 2013


Por a la por = pànic

Classificat com a Independència,PSICOLOGIA

Són temps moguts, complicats i difícils els que estem vivint. Hi han molts fronts oberts i poques possibles sortides. Cada dia sabem amb més certesa que no en sortirem de forma ràpida d’aquesta situació i això crea inestabilitat, incerteses i por.

Els psicòlegs diuen que tenir por és normal i és una forma d’auto protegir-nos davant d’un entorn desconegut i a voltes feréstec. Tenir por, doncs, és normal. Ara bé, avergonyir-nos de la nostra por, amagar-la o dissimular-la no és bo i els psicòlegs diuen que és l’inici d’una futura fòbia. Cal ser, doncs, realistes i reconèixer les nostres fragilitats –que tots en tenim, i moltes- i mirar les pors de cara. Per tant, no hem de tenir por a les pors si no volem caure en el pànic. I ja sabem que el pànic és el descontrol i justament en moments crítics el que menys ens podem permetre és el descontrol. L’ ideal seria poder controlar la realitat però, com que això no és sempre possible, més que mai necessitem controlar-nos nosaltres mateixos. I això ja és més possible, tot i que sigui difícil. Però aquests mateixos psicòlegs dels que parlava ens diuen que és possible trencar el cercle viciós de les pors que ens tenallen, ens esclavitzen i no ens deixen ser lliures.

Canviar la forma de mirar les coses ens pot ajudar. Posarem uns quants exemples: dia sí, dia també, ens envien des d’Espanya missatges negatius, missatges terrorífics, missatges apocalíptics per tal de fer-nos sentir por. Si ens independitzem, diu el Ministre d’Exteriors, José Manuel Garcia-Margallo, perdria Catalunya fins un 25% del seu PIB. No entenc massa aquesta preocupació per nosaltres. Que ens deixi ser pobres, si volem ser-ho! També ens diuen que quedaríem exclosos de la UE i que, en quedar fora del mercat interior, suposaria tot un desastre per nosaltres. Altre cop es tornen a preocupar per nosaltres aquesta bona gent espanyola. Mireu si ens estimen!

Quedar-nos dins d’ Espanya significa ser rics, pròspers, poder cobrar les pensions, poder ser algú en el món, poder anar pel món amb el cap ben alt, poder estudiar, poder treballar, poder produir i poder vendre, ser rics, ser ben vistos, poder ser ciutadans europeus, etc. etc. És clar, tot això des del seu punt de vista. Des del nostre potser no és ben bé així…

No serà que tota aquesta xerrameca és deguda a que la por i potser fins i tot el pànic el tenen ells? No serà que aquesta por tan tòxica que, cada dia i en petites dosis, en envien sigui deguda a un pànic horrorós a que marxem?. No serà que potser no tenen arguments de valor i per això cauen en l’amenaça? Ja se sap que qui no té arguments racionals fa servir la força bruta i la irracionalitat. Per tant, em sembla que el que pertoca és canviar la visió de les coses. Veure que ens en podem sortir perfectament sense ells; que potser encara podem estar millor sense l’espoli permanent a que ens sotmeten; que potser ens podem governar fins i tot millor nosaltres sols; que el futur pot ser molt millor si ens traiem les pors –i la son- de damunt. Cal canviar la mirada. Cal que no fem massa cas de la por tòxica i de les amenaces. I restar tranquils i anar fent el nostre camí. Poc a poc i amb bona lletra. Amb millor lletra –això sí- de la que estem fent fins ara. Cal millorar força. Sense por i sense pors i sabent que el pànic el tenen ells.

No hi ha resposta

27 maig 2013


El vas mig ple o mig buit?

Classificat com a PSICOLOGIA

Una vegada vaig llegir –no sé on- que ser feliç o desgraciat depèn d’un mateix. Que és cada persona qui tria ser feliç o desgraciada a la vida. En un primer moment aquesta afirmació em va semblar una “boutade”, una afirmació que pretenia ser enginyosa però que em semblava molt poc real i força fora de lloc perquè jo creia que la felicitat depenia més de factors externs que no pas interns.

Amb el temps he anat canviant de parer i he anat entenent una mica més aquella afirmació; perquè em sembla que la felicitat no és una cosa gens objectiva sinó que depèn molt de la percepció que nosaltres tinguem de les coses, de les situacions i, en general, de la vida mateixa. Alguns ho basen tot en factors econòmics, altres en factors de poder, o d’influència, o de salut o d’estatus social…. I justament aquí és on entra aquesta percepció totalment subjectiva del que és la felicitat: cadascú la viu, l’espera, la percep o l’imagina de manera diferent perquè, a fi de comptes, aconseguir la felicitat té molt a veure amb com ens prenem la vida i tot el que ens succeeix. La mateixa cosa pot ser percebuda totalment negativa, exasperant i esfereïdora per una persona, mentre que per una altra aquesta mateixa cosa resultarà totalment digerible i fins i tot en traurà un rendiment positiu per a la seva vida perquè potser l’ajudarà créixer i a madurar. Les possibilitats de les persones són immenses i el que ens passa la major part de les vegades és que no hem après a desenvolupar-les i ens quedem en el lament, en la part negativa i en el metre quadrat que tenim al voltant nostre. No som capaços de mirar més enllà, més lluny, més alt i amb més perspectiva.

Per a ser feliços, de totes maneres, (i no vull pas donar cap recepta, que per això ja hi són els psicòlegs i altra gent que en sap molt) sí que necessitarem canviar les ulleres que normalment portem posades i que no ens sabem traure. I una cosa és certa: cap de nosaltres vam néixer amb les ulleres posades, sinó que ens les hem anat posant durant la nostra vida i ja no ens les hem graduat o no ens les hem tret mai més. Es tractarà, potser, de saber mirar el que ens passa diàriament i canviar les actituds per enfrontar-ho com cal. Canviar la mirada. Ens caldrà aprendre a actuar de manera diferent a com estem acostumats i a pensar que els que ens ha tocat no és la cosa pitjor del món i que potser té coses bones i tot. El que deia: canviar les ulleres…

Per què, –em pregunto moltes vegades- una mateixa malaltia és acceptada d’una manera determinada, amb ganes de lluitar, amb l’esperit intern de vèncer-la per una persona i en canvi aquesta mateixa malaltia ensorra, fa defallir i fa claudicar una altra persona? Per què alguns saben veure sempre el vas mig ple i altres el veuen sempre mig buit?. Per què alguns es fixen sempre en el que tenen i altres es fixen només en el que els falta?. Per què alguns troben defectes en tot i, en canvi, altres sembla que tot els va bé?.

No serà que ens falta canviar les ulleres, la perspectiva, mirar al nostre voltant, valorar millor les coses, veure que cada dia hi ha una nit però també que hi ha un dia i que, fins i tot, hi han dies ben bonics, amb sol i molta llum?.

 

 

 

No hi ha resposta

04 maig 2013


Aquest egocèntric anomenat Mourinho

Classificat com a PSICOLOGIA

Quan avui llegia i escoltava les declaracions que Mourinho va deixar anar ahir en una roda de premsa que va fer per sorpresa, em vaig ratificar en allò que durant aquests anys he cregut i que aquest personatge (volia dir senyor, però em sembla que no s’ho mereix) ha anat mostrant en tot moment: que és un impresentable egocèntric que deixa anar tota la bilis i la mala llet que porta dins ara que sembla que ha decidit anar-se’n sense triomfar com ell hauria volgut i veient –tot i no reconeixent-ho- la poca collita que ha fet.

L’egocentrisme (del llatí ego, "jo", i "centre") és una actitud psicològica en la qual l’individu es considera el centre de l’ univers i dóna valor a les coses en tant que li són d’utilitat pròpia; igualment, és incapaç de posar-se en el lloc de l’altre per considerar des d’allí els fenòmens. En una accepció més àmplia, és egocèntric aquell qui considera que el seu punt de vista i els seus interessos són més importants que el dels altres. Per això l’egocèntric fa servir amb molta freqüència la paraula "jo", “me”, “meu”  quan parla de les “seves” coses

Els psicòlegs diuen que el llenguatge egocèntric és normal trobar-lo en les fases infantils de la persona però que també es pot trobar també en fase adulta. És el cas d’aquest home que –fa temps- en una entrevista concedida a la TV SIC de Portugal, deia que “havia deixat de ser egoista i egocèntric”. Cóm seria abans si ara és així!. Tot i així, en una altra entrevista reconeixia que “m’agrada guanyar per la satisfacció dels que m’envolten i que alguns m’han qualificat d’egoista perquè m’agrada donar-me ànims i aixecar la meva autoestima. crec que el fet de ser egoista m’ha fet diferent dels demés tècnics del món”. En què quedem? Veient el que vam veure ahir, no sembla haver canviat massa…

Sembla que ha decidit marxar i ho farà amb la cua entre cames, després d’haver fet gastar un munt de diners al Madrid, haver dividit el club, el vestuari, haver menystingut alguns jugadors amb actituds i declaracions públiques i mentides clamoroses. La roda de premsa d’ahir caldria que algun psicòleg l’analitzés bé i ens expliqués tot el que hi havia amagat sota les seves paraules, els seus gestos i la seva actitud prepotent. En trauríem una bona lliçó del que no ha de ser un entrenador de futbol… i del que és un autèntic prototipus de persona egocèntrica.

No hi ha resposta

01 abr. 2013


El primer pas

Classificat com a PSICOLOGIA

Em comentava un amic aquests dies que possiblement posem massa il·lusió en certes coses i que després en sortim defraudats. M’ho deia parlant, per exemple,  de les grans esperances que posem en temes com la independència de Catalunya i amb l’elecció d’aquest nou Papa..

Potser sí. Potser té raó. Però la il·lusió, l’esperança, les ganes de viure, l’optimisme que toca de peus a terra (altres en diuen realisme), el positivisme, el no ser totalment negatiu  i veure només la cara fosca de la vida ens ajuda a viure i a “anar tirant”. Ens ajuda a caminar i a anar fent passos sabent que tenen un destí final.

També em deia algú que amb això d’”anar tirant”  o “l’anar fent” no n’hi ha prou, perquè l’”anar fent” comporta una certa dosi de conformisme. Potser sí. Però en els moments que vivim què més voleu?. Voleu dir que hi ha molts motius per ser gaire optimista?. Jo ja em conformo amb aquest “anar tirant” que fa que no et quedis parat del tot i que segueixis tenint ànims per anar fent passos. Caminar és aquest petit –o a vegades molt gran- esforç d’anar posant un peu darrere l’altre amb la idea de poder arribar allà on es vol arribar. O, a vegades, simplement caminar sense destí pel simple plaer de caminar. El fet és no quedar-se parat, sense cap d’il·usió i sense motivacions de cap mena.

En moments complicats potser ens caldria fer nostre allò de Martin Luther King:

Fes el primer pas amb fe; no és necessari que vegis tota l’escala sencera, fes només el primer pas”.

La Pasqua que celebrem els cristians, en el fons, és el creure que la vida triomfa sobre la mort malgrat tot i malgrat tots els mals averany i les males persones.

Bona Pasqua i bona mona de Pasqua per a tots els que segueixin aquesta dolça tradició catalana!.

No hi ha resposta

19 gen. 2013


65 anys

Classificat com a Blogs,Jubilació,PSICOLOGIA

Avui faig 65 anys. És d’aquelles coses que sembla que no han d’arribar mai però que un dia arriben. Quan era més jove m’imaginava les persones de 65 anys ja velles. Potser sí que ja ho sóc una mica, però encara no me’n sento pas de vell. Fins i tot crec que pot ser una bon moment per buscar alguna forma de renaixement…

Els 65 anys és l’edat de la jubilació. A mi em queda ja molt a prop i segurament que podré jubilar-me d’aquí a pocs mesos. Però el més important és que em trobo bé i, per tant, celebrar aquests anys no vol dir res més que haver tingut l’oportunitat d’haver viscut moltes experiències, haver pogut veure i viure moltes coses, haver conegut moltes persones excepcionals, haver pogut tenir moltes oportunitats en la vida i haver viscut molts més  bons moments que no pas dolents. Per tant, només em cal donar gràcies a Déu i a tantes i tantes persones que m’han ajudat a caminar per poder arribar al lloc on sóc avui.

I, per acabar, vull desvetllar-vos un petit secret que per a mi ha estat un bon regal d’aniversari: avui he enviat a l’editorial el que serà, si no hi ha res de nou,  el meu primer llibre. Us ho explico per tal de que participeu també una mica de la meva alegria: Resulta que fa una uns mesos el responsable de l’editorial EL TOLL  (Ontinyent-La Vall d’ Albaida) em va enviar un correu electrònic proposant-me editar en llibre una selecció de continguts del meu blog perquè considerava que era interessant. No cal dir que, en un primer moment, va ser una sorpresa l’oferiment i que, després d’aquesta inicial sorpresa, va arribar la il·lusió, sobretot perquè mai m’havia passat pel cap editar les coses que jo he anat escrivint durant aquest més de quatre anys de blogaire.

Durant aquest temps he anat fent una selecció dels apunts que he considerat més interessants i avui mateix els hi he enviat. Ara, tot queda a les seves mans per tal que en facin el que els sembli millor. Si un dia arriba a sortir aquest llibre, d’alguna manera serà el reflex de les mirades diverses que jo he anat fent a alguns punts concrets de la vida durant aquests darrers quatre anys. Un llibre que haurà nascut del blog que vaig iniciar el dia 24 d’ Agost de 2008 i que molt amablement va acollir en aquell moment el diari AVUI i que encara ara el tinc allotjat al diari EL PUNT/AVUI amb aquest mateix títol i allà el trobareu fins que potser un dia em cansi i el plegui.

Un blog que va néixer sense cap mena de pretensió i encara menys la de que un dia pogués convertir-se en llibre. Quan un dia em van escriure la gent del diari AVUI i em van demanar si el podien incloure entre els blogs destacats del diari -perquè, em van dir, que els semblava interessant- ja vaig estar ben content. Només em van demanar una condició: que cada setmana hi escrivís un parell o tres de vegades, cosa que he complert amb escreix i amb molt de gust. Ara potser arribarà en forma de llibre perquè -també una altra agradable sorpresa- l’editorial EL TOLL s’hi ha interessat. D’altra forma no crec que hauria tingut l’atreviment de publicar.

El blog va començar com un simple “divertimento”, un entreteniment que vaig considerar que podia ser profitós per a mi, així com una manera d’ajudar-me a reflexionar sobre mi mateix, sobre les coses que passaven i que em passaven. La vida -la realitat- és tan complexa i polièdrica que, per poder-la copsar i entendre una mica, és convenient aturar-se a mirar-la i, si pot ser, mirar-la de tots els costats possibles. Com més punts de vista tinguem de les coses millor. El blog ha volgut ser això.

Un blog, per tant,  fet de mirades. Les mirades sobre algunes coses de la vida que aquí trobareu, seran les que han fet els meus ulls al llarg de més de quatre anys. Per tant, serà la meva mirada en aquell moment concret en què es van produir els esdeveniments i la manera com jo els vaig mirar en aquell moment. Vindrien a ser com flaixos d’una realitat molt concreta, a vegades ben objectiva i altres segurament que molt subjectiva. Hi han coses que no les veiem, tot i fer segles que són al nostre costat i passar-hi per la vora cada dia, perquè no ens hi hem fixat prou. Hi han coses que no les veiem perquè no les hem descobert i quan les descobrim quedem meravellats i ja no podem deixar de mirar-les mai més. Hi ha mirades que ens marquen profundament. Hi han realitats que les mirem amb displicència i les deixem de mirar de seguida perquè no ens interessen prou o potser perquè no ens interessen gens.

Per tant, ara ens toca a tots seguir endavant: a mi em toca seguir escrivint i a vosaltres us toca seguir llegint-me i, si és possible, comentant-me.

Moltes gràcies a tots els que m’heu felicitat avui: als fidels seguidors del blog i als amics que de tant en tant hi entren també a tafanejar. Gràcies a tots.

14 respostes

14 gen. 2013


Les possibilitats

Classificat com a PSICOLOGIA

No sé per quin motiu exacte  (potser el fet que comencem any nou) fa dies que em donen tombs pel cap unes quantes coses que avui vull compartir. Són simples reflexions que potser no treuen cap a res però que a mi m’han semblat interessants.

Penso que en moments complicats i una mica convulsos com el que vivim és més necessària que mai la pau interior. Però la pau interior és molt difícil trobar-la si t’has quedat sense feina, si t’han desnonat, si no arribes a fi de mes o si tens alguna malaltia greu tu o algú de la teva família. Ja sé que és molt més fàcil fer totes aquestes reflexions quan no es passen punyeteres de veritat. Però, així i tot, penso que cal fer-les estiguem com estiguem.

Tot i el munt de dificultats que moltes persones viuen, cal mirar de sobreviure i mirar endavant perquè la vida ens depararà amb tota seguretat moments millors  i, per altra banda, ens permet aprendre del que vivim si sabem observar i treure conseqüències. Mai serem del tot allò que interiorment aspiràvem a ser; mai tindrem tot allò que voldríem tenir i, si ens comparem amb els altres, sempre veurem que tenim gent per davant, però que també en tenim molta per darrere. Vull dir que cal veure amb certa objectivitat el lloc on som, el que ens toca viure i ser conscients que potser no estem tan malament com ens pensem. I hem de procurar no comparar massa, perquè diuen que les comparacions sempre són odioses i potser ens faran avergonyir o engelosir o empetitir. Cadascú és com és i el que hem de procurar és mirar d’estar bé amb el que som, amb el que vivim, amb el que tenim i amb el que la vida ens regala, la qual cosa no significa quedar-nos quiets i no tenir aspiracions ni somnis.

Però sí que ens aniria bé a tots pensar que la vida té prou coses bones com per saber-les trobar i que tots nosaltres tenim moltes més capacitats del que ens imaginem i, per tant, caldrà buscar dins nostre com aprofitar-les totes. No ens ha tocat la loteria, i què?. No tenim tot el què volem, i què?. No som tan macos, ni tan perfectes com voldríem, i què?. No som gran cosa, potser… I què?

Som el que som. Però som únics i amb un munt de possibilitats de ser molt millors en quasi tots els aspectes de la nostra vida. Doncs mirem de buscar-les, trobar-les i aprofitar-les!

2 respostes

01 gen. 2013


Morir i néixer. Néixer i morir

Classificat com a PSICOLOGIA

Graciela-Noguera-ARA-Xavier-Bertral_ARAIMA20120709_0101_20

 

El darrer dia de l’any 2012 se n’ha endut el Dr. Moisès Broggi amb els seus 104 anys tan ben portats després d’una llarga i fecunda vida.

En aquesta deliciosa foto del fotògraf Xavier Bertral el veiem amb la Graciela Noguera, la primera catalana de l’any 2010. La Graciela el mira amb uns ulls oberts com unes taronges tot pensant ves a saber què… Ja m’agradaria saber què pensava en aquells instants! Potser encuriosida per tantes arrugues, per aquella expressió de bonhomia que desprenia, per pura i simple curiositat en veure una persona tan vella o potser atenta a les paraules que el Dr. Broggi li deia. Ves a saber…

El pas del temps és això: inicis i finals, naixements i morts, finals d’un any fastigós en molts sentits i inicis d’un altre any que tots confiem que sigui millor. Tot unit amb el fil misteriós del temps, que ens va portant a uns i altres per camins desconeguts, que ens lliga i ens deslliga segons el seu caprici. Un temps que fuig constantment sense adonar-nos-en…

Que no ens faltin mai aquestes mirades tendres com les de la foto, les paraules amables que ens ajuden a ser millors, les esperances renovades que ens fan tirar endavant, les empentes amables i les complicitats entre persones diferents, entre grans i joves i entre gent culturalment diversa.

Només així podrem esperar que aquest any sigui millor.

Bon any 2013 a tots!

No hi ha resposta

29 des. 2012


ULLS QUE MIREN I SENTEN

Classificat com a PSICOLOGIA

António C. R. Damásio (Lisboa, Portugal, 1944) és un metge i neuròleg portuguès que ha fet importants investigacions en neurociència, neurologia i psicologia. Ens explica que perquè una persona tingui consciència d’ella mateixa ha de passar per tres etapes: veure, mirar i contemplar.

Ho explica així: “Des de la perspectiva de l’evolució i de la història vital d’una persona, aquest jo que té consciència de si mateix ha hagut de passar per tres etapes: un proto-JO que es limita a veure i sentir de forma primigènia, un JO central mogut per l’acció que mira per conèixer, i finalment un JO autobiogràfic que incorpora les dimensions social i espiritual. A aquest JO autobiogràfic voldria afegir la seva facultat contemplativa”.

Qualsevol investigació de caràcter científic en Ciències Socials té com a base imprescindible les diferents tècniques d’observació. El que fem en primer lloc –jo diria que de forma instintiva- és veure, percebre sensorialment les coses o les situacions. A vegades ens quedem aquí i quedem tan tranquils! Però la major part de les vegades veiem que no n’hi ha prou amb això i fem un segon pas: mirem més profundament per tal d’entendre, comprendre i poder intuir que hi ha darrere de les coses. És la mirada de l’investigador que necessita saber les causes per tal de poder trobar les regles i d’aquesta manera poder solucionar els problemes. El mirar ens permet entendre les coses, ens permet poder jutjar, poder discernir i poder actuar en conseqüència. Tant de bo arribéssim a l’estat contemplatiu, que és l’estat més ric i més interessant per a qualsevol persona.

Quan jo era jove estava de moda -i havíem fet servir molt- el mètode de la “Revisió de vida”, que serveix per analitzar una realitat concreta de la persona i té com a finalitat el transformar-la segons el projecte cristià del Regne de Déu. Els tres passos d’aquest mètode són: Veure-Jutjar-Actuar. Per tant, ve a ser un procés semblant al que ens  descriu el Dr. Damásio per tal de poder prendre consciència de nosaltres mateixos i de les coses.

Aquest esforç és el que hauríem de procurar fer en un món i en un moment tan complicat com el que ens toca viure. Observar atentament el què passa, mirar de descobrir el que es mou darrere de les actuacions de certes persones o organismes i, sobretot, decidir la nostra actuació de forma conscient i madura.

Aquest blog pretén ser i fer una mica això mateix, segurament sense aconseguir-ho la major part de les vegades. Vol ser un blog de mirades sobre les coses que passen, sobre les persones, sobre situacions i àmbits diversos de la vida. Un blog de mirades, a vegades crítiques, a vegades indignades, a vegades satisfetes, a vegades contemplatives de la bellesa i de la bondat que, sens dubte, també hi ha al voltant nostre. Tant de bo pogués ajudar -a mi mateix i als que em llegiu amb una certa assiduïtat- a portar-nos cap aquell l’estadi de la contemplació al que ens convidava el Dr. Damásio. Ja estaria satisfet si ens ajudés a mantenir-nos una mica desperts per veure la interioritat del nostre propi ésser i la interioritat dels esdeveniments.

Amb aquest post d’avui -que serà el darrer d’aquest any- vull desitjar-vos a tots un bon any nou!  Fins l’any vinent!

No hi ha resposta

27 set. 2012


Les teves sabates no em serveixen

Classificat com a FILOSOFIA,POLÍTICA,PSICOLOGIA,Valors

Llegia, no fa massa dies, un article de Javier Bustamante, (col·laborador de l’Àmbit Maria Corral) que es titulava Les sabates de l’altre em vénen estretes. Em va fer pensar una bona estona perquè deia coses, si voleu molt elementals, però molt interessants. Començava citant la coneguda frase «Posa’t a les meves sabates!», frase molt comuna i que ajuda a traslladar-se a la situació de la persona que ho demana. Les relacions humanes demanen molt d’exercici de sortir d’un mateix per posar-se exactament en la situació de l’altre. O demanar a l’altre que se situï al lloc d’un mateix. És un exercici que ens costa molt fer i que hauríem de procurar fer més sovint.

He relacionat aquesta idea amb tot el que està passant aquest dies aquí a Catalunya i a Espanya. I ho he pensat, sobretot, perquè alguns amics llatinoamericans m’han demanat que els expliqués que estava passant per aquests verals. Ells han sentit tocar campanes i han llegit alguna cosa als seus diaris però no ho acaben d’entendre massa, tot i que amb alguns hem parlat moltes vegades del tracte que rebem els catalans de part dels corresponents governs espanyols. I no pas d’ara, sinó que ja fa segles que dura. Però es veu que ni així ho acaben d’entendre massa i he hagut d’intentar explicar-los-hi una altra vegada per tal que puguin entendre millor el que està passant en aquests moments i per què vora dos milions de persones surten al carrer demanant un ESTAT PROPI.

I els ho he intentat explicar amb aquesta metàfora de les sabates. Les mateixes sabates no serveixen per a tothom i cadascú ha de d’adaptar-se a les seves. I fins i tot moltes vegades costa que unes sabates noves s’adaptin al propi peu. Espanya ha volgut fer “café para todos” pensant que d’aquesta manera tothom quedaria content (i enganyat, diria jo). potser al principi podia semblar que la idea rutllaria però al cap d’una anys s’ha vist el rotund fracàs que ha estat. Ningú ha quedat content i tothom ho vol tenir idèntiques sabates tot i fent el peu diferent.

Els he dit que sembla que a Espanya no s’han adonat encara que no només cada persona és única, sinó que també ho és cada poble. Que les aspiracions que tenim els catalans segurament que són molt diferents de les que pugui tenir un manxec. La qual cosa no vol dir que unes siguin millors que les altres sinó que, simplement,cadascú té les seves. Negar aquesta evidència és el que porta al fracàs; un fracàs que s’ha fer més patent aquest dies i que els corresponents governs espanyols han volgut amagar, negar, evitar o esborrar . Però el fracàs hi és, s’ha fet encara més evident i sembla que ha arribat el moment de que s’han de prendre decisions que sembla que seran molt doloroses per alguns, justament perquè mai han fet l’esforç de posar-se en les sabates de l’altre. Em dóna la sensació que més aviat s’han fixat només amb les sabates de l’altre i de seguida n’han volgut unes d’idèntiques. Ni han mirat si les necessitaven i si potser, enlloc de sabates, necessitaven una camisa. No,no… hem de ser igual que els catalans i volem exactament el mateix que ells.

No s’adonen que això no és desig de justícia sinó que simplement és miopia. Miopia i no adonar-se que el món està canviant i que les coses ja no es poden fer més a cop de decret. Ser espanyol o no ser-ho no s’aconsegueix amb un decret sinó que se n’és –o no- per voluntat. I això és tota una altra cosa de la que encara no se n’han adonat.

7 respostes

28 juny 2012


Saber oblidar

Classificat com a PSICOLOGIA

Jo a vegades m’he lamentat de tenir molt mala memòria. En sóc conscient i sé que és un defecte o una mancança que no m’ha ajudat massa. També és cert que els experts diuen que la memòria es pot millorar amb tècniques, cosa que no m’he proposat mai seriosament. Tenir poca memòria és dolent, però tenir-ne massa també pot ser-ho, tal com ens mostra Jorge Luís Borges en un deliciós conte titulat “Funes el memorioso” (Ficciones, 1944) on ens diu que desconfia de la memòria perfecta

En “Funes el memorioso” el protagonista era un home d’aquestes qualitats. Funes ho recordava tot, amb prodigiosa exactitud, i així, tan vives com el seu record eren les seves percepcions. No obstant això, Funes no era un home massa intel·ligent. "Pensar és oblidar diferències, és generalitzar, abstraure", ens diu Borges en el conte i Funes és incapaç d’això. Recordar un dia complet comportava a Funes exactament un altre dia complet de temps, cosa que el feia infeliç.

El psiquiatre Luís Rojas Marcos ens diu que  “si no podem oblidar el cap se’ns omple d’escombraries”. Per tant, a vegades convé tenir mala memòria per salut mental.Gràcies a l’oblit, perdonem i girem full.  Sempre hem de continuar perdonant, donant noves oportunitats i deixant enrere coses desagradables que ens puguin fer mal. Per això, fora de les persones deprimides, la memòria recorda més les coses bones que les dolentes.La memòria ens protegeix d’alguna manera.De vegades, fem coses i ens sentim malament, però la memòria busca la manera de justificar-ho: no va ser culpa meva, va ser mala sort…

L’oblit també forma part de la memòria. Les persones excessivament memorioses, que són poques, et diuen que això interfereix en les seves relacions. Són una minoria, però se’n recorden de tot, sobretot perquè en guarden imatges. El millor mètode, i el més antic, per recordar coses és posar-hi imatges. Si no pots oblidar, fins i tot la bajanada més inútil, el cap s’omple d’escombraries. Gràcies a l’oblit, perdonem, girem full i obrim nous capítols de la vida.

I això que Borges ens explica en forma de conte, sembla que es dóna a la vida real. Encara que sembli difícil de creure això és exactament el que li passa a Brad Williams, un locutor de ràdio nord-americà de 53 anys. Després d’escoltar una data a l’atzar, Williams, originari de La Crosse (Wisconsin), només necessita uns segons per enumerar sense problema tots els detalls d’aquesta jornada: què va fer, quin va ser el plat que va sopar aquell dia, quines notícies van donar a la televisió , si va ploure o no … Ha estat així des que té ús de raó, i no li va donar la major importància, perquè va pensar que era una cosa normal en totes les persones. No obstant això, metges i neuròlegs, com el Dr James McCaugh, de la Universitat de Califòrnia, saben valorar aquesta capacitat tan extraordinària. Per aquest motiu han sotmès a diverses proves a Williams, així com una altra dona de 40 anys que posseeix una ‘habilitat’ similar. Encara que en el cas d’aquesta última, més que un do es tracta d’una tortura: només cal que escolti una data perquè els records flueixin sense control des del més profund de la seva ment.

Existeixen al món molts pocs casos de persones amb aquesta magnífica habilitat, coneguda com hipertimèsia. Actualment, el cervell de Brad està sent estudiat per neuròlegs del Centre de Neurobiologia de l’Aprenentatge i la Memòria, a la Universitat de Califòrnia i, per la seva altra banda, el seu germà, anomenat Eric, està duent a terme la realització d’un documental al que Brad competeix contra el cercador d’internet, Google, avançant-se en els resultats en 18 de 20 consultes realitzades.
"Sempre vaig ser una espècie de Google per a la meva família. Sempre vaig tenir aquesta habilitat per recordar coses ".

Per tant, podríem concloure que cal recordar sempre certes coses. Però també és cert que cal oblidar-ne igualment algunes altres per higiene mental i per poder ser feliços.

No hi ha resposta

18 febr. 2012


El complex de blanc

Classificat com a PSICOLOGIA,SOCIETAT

Dies enrere parlava en aquest mateix blog “ Els malentesos “ sobre el cas del futbolista uruguaià Luís Suárez i els seus insults (o no) racistes dirigits a Patrice Evra. Doncs bé, potser ja haureu seguit una mica el cas perquè la cosa va tenir cua. Després dels partits de sanció es van tornar a trobar els dos en un partit i Luís Suárez, en la prèvia, no el va voler saludar, tot i els intents d’ Evra de voler fer les paus. Després va venir una condemna de l’entrenador rival cap a Suárez, una demanda de perdó “sui generis” i, a fi de comptes, força mal rotllo de tots plegats.

Jo ho he volgut seguir de ben a prop perquè tinc molts amics d’ Uruguai amb qui vaig parlar del tema i que també alguns d’ells volien saber la meva opinió. També vaig voler seguir la notícia en els diaris uruguaians i fins i tot em vaig animar a fer algun “contra comentari” als comentaris que llegia allà i que, en general, em semblaven molt xovinistes i així ho vaig expressar. Naturalment, els meus comentaris no van agradar massa i la majoria se’m van tirar a sobre com a feres, cosa que em va sorprendre coneixent com conec el país i la seva gent. Puc afirmar –sense por a equivocar-me- que deu ser dels països on hi ha menys racisme i per això em van estranyar algunes reaccions que llegia astorat.

Per aquest motiu he volgut reflexionar una mica sobre el tema durant aquests dies i el post que vaig escriure ahir ja anava en aquesta mateixa direcció. La casualitat va fer que també trobés un preciós blog, que us recomano vivament i que es diu “El armario de Yaïví” http://yaivi.blogspot.com/ on es reflexiona de manera molt lúcida sobre aquests temes, sense complexos i en primera persona (pel fet que l’autora és una noia negra). “El armario de Yaïvi” es un blog sobre les diferències culturals en el que hi trobareu una mica de tot: contes, escrits, fotos d’una gran bellesa, poemes, frases de blancs, frases de negres com aquesta que trobareu aquí sota, proverbis i reflexions molt i molt profundes.

“Si yo te puedo llamar “blanco”, ¿por qué no me puedes llamar tú a mí, “negra”?. No puede ser que 400 años más tarde, estemos iguales (…)”

“A nosotros nos da igual que nos llaméis “negros”. Y si los negros intentamos superar el Complejo de Esclavo, ya sería hora que los blancos superasen su Complejo de Blanco”

“Mientras nuestras sombras sigan siendo del mismo color bajo el sol tórrido, no tengas Complejo de Blanco y llámame “negra”
Yaïvi

Procureu llegir aquest post i veureu de què va la cosa…

EL COMPLEJO DE BLANCO

El “Complejo de Blanco” es una alteración del comportamiento de alguna gente blanca, originada por unas ideas, pensamientos o sensaciones despectivas y perniciosas, basadas en la Historia. Hay que remarcar que tener el Complejo de Blanco, no es ser racista.
Este complejo no tiene nada que ver con el “Complejo de Esclavo” que es la perturbación de la conducta de algunos negros, que al oír la palabra “negro”, dijese como se dijera, piensan que se hace alusión a su condición de descendiente de esclavo y que la palabra está usada en su sentido más peyorativo. El Complejo de blanco puede provocar Complejo de Esclavo.
400 años más tarde y seguimos igual.
Vale que en aquel XVII , decir “Negro” era asociado a prisionero, siervo, sometido, oprimido, tiranizado, malo, deslucido, infausto, desgraciado, inferior, insignificante, detrito, primitivo … ¡Uy! A lo mejor me he pasado. Pero hoy en día, creo que decir “negro” o ser “negro” no va asociado con esas ideas lúgubres.
Ya ha pasado tiempo desde aquel entonces, pero algunos blancos no dicen “negro”.
Muchos dicen cualquier otra cosa, antes que decir la palabra “negro”. Esto es el Complejo de Blanco. Blancos que se piensan que, por ser blanco, decir “negro” es negativo. O gente que se piensa que aún estamos en el siglo XVII y que ser negro, es funesto. Y lo más sobrecogedor, es que no son racistas. Es tan sólo el peso de la Historia.
No sé cómo será en los otros países de los blancos, pero aquí donde vivo, para llamar a los negros africanos, se puede decir de varias maneras: “negritos”, “morenos”, “gente de color”, “vosotros”, “la gente como tú”…
Si yo te puedo llamar “blanco”, ¿por qué no me puedes llamar tú a mí, “negra”?. No puede ser que 400 años más tarde, estemos iguales.
Hay blancos que ponen el grito en el cielo si alguien dice “negro”. Hay otros que cuando dicen “negro”, rehúyen de mirarte a los ojos. Hay otros, que cuando “negro” se disculpan. Otros tartamudean con la palabra “negro” y acaban diciendo “negr…negr…morenos”. Incluso hay otros que ya rozan el freakismo, cuando yo misma digo “negro” y me instan a no decirlo. ¿Cuántas veces habré oído yo, lo de “no se dice “negra”. Se dice “gente de color””. Buf!
A nosotros nos da igual que nos llaméis “negros”. Bueno, a lo mejor no tendría que generalizar, porque no sé si a los otros negros, les importa o no. A lo mejor tienen “Complejo de Esclavo” y les importa. Pero a ciencias ciertas, a mis amigos (véase Marie, Soco, Joanna, Bio, Robert, Anna…) y a mí, nos da igual. Nosotros ya dejamos atrás aquellos traumas de hace tantos años. No tenemos Complejo de Esclavo. Y eso no quiere decir que hayamos olvidado todo lo que conllevó la “Traite Nègrière”, pero lo que no podemos hacer es rebozarnos, cual dedos en la arcilla líquida, en una Historia de tropelía y de pisoteo de derechos humanos básicos. Vale, que sería fácil sacar a relucir injusticias pasadas, y encima tendríamos razón, pero lo único que haríamos, sería incrementar nuestros complejos. También es verdad que algunos usan el término para ofender, pero ya se sabe, que hay que pasar del racismo.
Y si los negros intentamos superar el Complejo de Esclavo pero ya sería hora que los blanco superasen su Complejo de Blanco.
“Llámanos como te dé la gana, pero hazlo con propiedad y perfección. No dejes que yo entrevea en tus ojos, en tu voz o en tu actitud que tienes el Complejo de Blanco. Porque al fin y al cabo lo importante no es como llamamos a la gente sino como los vemos.
Mientras nuestras sombras sigan siendo del mismo color bajo el sol tórrido, no tengas Complejo de Blanco y llámame "negra".”

No hi ha resposta

01 febr. 2012


El poder del voler

Classificat com a POLÍTICA,PSICOLOGIA

Aquest matí escoltava al Miquel Roca i Junyent en una entrevista a Catalunya Ràdio. Fa de bon escoltar aquest home perquè és intel·ligent, diu coses interessants i –el que és més important- diu coses de sentit comú.

Ja al final de l’entrevista ha dit una cosa que considero fonamental en tots els ordres de la vida i, per tant, també pel moment polític i econòmic que estem vivint. Ha dit:

“VOLER NO ÉS PODER. PERÒ ÉS IMPOSSIBLE ACONSEGUIR UNA COSA SENSE VOLER-LA. PER TANT, EL MES IMPORTANT ÉS VOLER. QUE DESPRÉS HO ACONSEGUIM O NO, NO HO SABEM. PERÒ CAL PREDICAR LA CONFIANÇA, ENCARA QUE SIGUI DIFÍCIL PREDICAR-LA EN MOMENTS COM AQUESTS”

Per tant, aquí jo hi trobo una distinció molt intel·ligent a la famosa frase ”Voler és poder". Perquè, en realitat no és així, ja que moltes vegades no podem aconseguir una meta per més voluntat que hi posem. Però sí que podem afirmar que, quan hi ha voluntat per fer alguna cosa, generalment es troba la manera. Per tant, penso que és més veritat el “poder és voler” que no pas “el voler és poder”. Dit en altres paraules: El voler té sempre un gran poder de transformació. L’èxit en una empresa neix de dins cap a fora i no pas de fora cap a dins. En altres paraules, les coses externes només són un reflex de les internes.

Per això m’ha agradat el que ha dit i com ho ha dit. Els de fora tenen molta culpa del que ens està passant a Catalunya. Això és cert i no ho pot negar ningú. I si encara hi ha algú que s’atreveix a fer-ho es un solemne cretí. Però també és veritat que nosaltres tenim molta culpa en el que ens passa i en la forma que tenim de buscar solucions. En una paraula: ens falta unitat d’acció. Cada dia tenim més elevat i es fa més patent el sentiment de revolta contra la injustícia que se’ns fa als catalans (dia a dia s’hi suma un exemple més i el vas es va omplint de gota en gota), però encara no hem sabut buscar el camí que ens porti a la solució, justament perquè no comprenem prou bé la força de la unitat. Tant de bo ens arribi aviat. Llavors sí que podrem plantar cara i llavors sí que ens en sortirem

 

No hi ha resposta

31 des. 2011


Nou any, nou afany.

Classificat com a PSICOLOGIA

Acabem any i en comencem un altre. No sé si podem fer servir aquest any allò d’ “Any nou, vida nova” perquè les coses no es presenten massa bé.

Però tampoc ens servirà de res sortir massa condicionats per l’any dolent que, sens dubte, hem passat. El passat ens pot condicionar, però mai ens pot esclavitzar com deia  el neuròleg, psiquiatra i filòsof Viktor Frankl . Aquest autor té un llibre que hauria de ser lectura obligada per a tothom: “L’home a la recerca de sentit”. Ell, que va haver de passar per camps de concentració on va morir la majoria de la seva família, ens diu que els determinismes i condicionaments no només no eliminen la llibertat, sinó que són com la gravetat que ens permet caminar (lliurement) per la vida.

Per tant, de cara a l’any nou potser tampoc cal preocupar-nos massa i només ens caldrà anar treballant dia a dia, que d’alguna manera ja ens en sortirem. Recordeu aquell versicle de l’ Evangeli que diu:

“No us preocupeu pel demà, que el demà ja s’ocuparà d’ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps.” (Mt 6,34) 

“Cada dia comporta el seu afany”. I cada any. I cada moment. Per tant, el que ens caldrà fer serà ocupar-nos per l’avui i no preocupar-nos massa pel demà, que el demà ja l’anirem resolent, si Déu vol. Pensem que tenim un any més d’experiència. N’hauríem de saber una mica més; n’hauríem d’haver après una mica del que ens ha passat per no caure altre cop en els mateixos errors. Ho podrem fer des del que som, tenim i hem viscut per, des d’aquest trampolí, anar més lluny en tots els sentits. A veure si en som capaços.

Bon Any Nou a tots els que us heu atansat per aquí alguna vegada. I fins l’any vinent, no us en descuideu!

2 respostes

11 nov. 2011


Persuadir o enganyar?

Classificat com a POLÍTICA,PSICOLOGIA

Aquests dies escoltem una i altra vegada les mateixes consignes, els mateixos retrets, els mateixos anuncis, les mateixes promeses en boca d’uns personatges que la majoria de les vagades ni creiem (perquè han perdut credibilitat) ni escoltem (s’han tornat força avorrits).

Però tots sabem que la repetició és una tècnica gairebé molt antiga i prou eficaç com per fer-la servir en campanya electoral. Tots hem escoltat allò que afirma que “una mentida repetida cent vegades arriba a convertir-se en veritat”. I s’ha comprovat que és veritat -encara que sembli inversemblant- i per això els polítics, els mitjans de comunicació i la publicitat fan servir molt la repetició com una forma per persuadir a les masses. Ens podem preguntar, però, si és realment la repetició una tècnica persuasiva. El professor Begg, de la McMaster University a Ontàrio, va demostrar l’efecte de la repetició amb un senzill però curiós experiment. Encara que pugui semblar massa simple, el cert és que la repetició dels missatges realment augmenta el seu efecte persuasiu, convertint-se en una de les estratègies més senzilles per convèncer els demés. A aquest efecte se li coneix en Psicologia com la "Il · lusió de la veritat", un fenomen segons el qual la familiaritat (de la mà de l’exposició reiterada als missatges) ens fa valorar un missatge com més veraç del que realment és.

Per tant, els polítics en campanya volen persuadir o directament volen enganyar? Alguns d’ells poden dir força bestieses perquè ja saben que no guanyaran. Altres, simplement exageraran o jugaran amb l’ambigüitat. Altres callaran coses que no convé dir-les en aquests moments. Però tots repetiran i repetiran fins a l’esgotament els mateixos eslògans -mig veraços o mig mentiders-, però sempre força pesats. Com podeu pressuposar, molts polítics o publicistes coneixen a la perfecció que entre la veritat i la Il · lusió de la veritat no existeix sinó una línia molt subtil.

No obstant això, que vagin alerta perquè els psicòlegs socials també expliquen que repetir fins al cansament una informació pot tenir efectes totalment contraproduents. Per aquesta raó moltes investigacions s’han dedicat a examinar quin és el nombre de repeticions que fa que un missatge sigui percebut com a veritable i persuasiu. Brinol, l’any 2008, va descobrir que les persones se senten còmodes amb una idea després que han estat exposades a la mateixa entre 3 o 5 vegades. Un nombre major de repeticions no augmenta la veracitat i fins i tot pot incitar la desconfiança.  De fet, la repetició és una estratègia efectiva només quan les persones presten poca atenció però quan estan molt concentrades i l’argument és feble, l’efecte persuasiu del missatge desapareix. En altres paraules, no és una bona idea repetir un argument feble, sobretot si les persones estan avaluant atentament les informacions que se’ls està fent arribar.

I, per desgràcia, la majoria d’arguments que ens presenten els nostres polítics estan carregats de febleses i alguns fins i tot de mentides descarades. Alerta, doncs a qui votem!

No hi ha resposta

30 oct. 2011


Autoestima excessiva o baixa?

Classificat com a PSICOLOGIA,SOCIETAT,Valors

Aquests dies un expresident del Congrés espanyol  ha acusat els catalans de ser “molt susceptibles” i que “ens ho hauríem de fer mirar” això de no saber acceptar bromes. Heu escoltat les “bromes” d’aquest senyor? Jo sí. I, tirant baix, jo les qualificaria com a bromes de mal gust o d’aquelles bromes negres de turmenta que, quan te n’adones, ja t’han deixat xop-

Els psicòlegs diuen que la susceptibilitat va molt lligada amb la baixa autoestima. D’alguna manera ens ve a dir aquest senyor, per tant, que tenim una baixa autoestima i que per això som tan susceptibles. Potser sí. Potser té una part de raó aquest bon home i resulta que els catalans tenim alguna mena de complex que ens hauríem de fer mirar urgentment.

Però també és cert que tan dolenta pot ser la baixa autoestima com l’excessiva. És una cosa coneguda per tothom els problemes que pateixen les persones que tenen un nivell d’autoestima baix. Però, no obstant això, tenir un nivell d’autoestima excessiu no és tan bo com podria semblar a primera vista, ens expliquen també els psicòlegs. El nivell d’autoestima ha d’estar equilibrat i ser realista amb les qualitats i limitacions de la persona. En cas contrari, un nivell d’autoestima exagerat pot resultar igual de problemàtic, tant per a la persona que el pateix com per a la gent que l’envolta.

Quina mena de complex tenim els catalans? És de superioritat o d’inferioritat? I ell (i com ell molts espanyols), quina mena de complex té?  Són preguntes que no són fàcils de contestar i potser els sociòlegs haurien de fer una feina semblant a com la fan els psicoanalistes i haurien de ser ells qui ens ho haurien de dir…

Les persones amb excés d’autoestima es caracteritzen per ser egoistes, intolerants, narcisistes, per creure’s omnipotents i totalment independents de les persones que els envolten, cosa que pot portar-los a practicar conductes temeràries … Quan l’excés d’autoestima no es tracta, pot portar a la persona a desenvolupar trastorns psicològics d’importància, com ara el narcisisme, la mania, els deliris de grandesa … Fins i tot quan no arriba a aquests límits, aquestes persones poden patir depressió, en sentir- incompresos pels altres o considerar que la vida no els està atorgant el que ells mereixen en realitat.

Les persones amb baixa autoestima diuen que són susceptibles. La susceptibilitat és una característica de la personalitat que consisteix en una reacció exagerada a la conducta dels altres, que s’identifica sempre com un atac. Aquesta característica sol venir determinada per una baixa autoestima i una gran inseguretat i por al rebuig. Les persones que ho pateixen solen ofendre’s amb facilitat perquè se senten insegures i aquesta és la seva manera de defensa.

Si anem al diccionari veurem que la paraula SUSCEPTIBILITAT té dues accepcions: una de positiva i una altra de negativa.

– 1. Capaç d’admetre una impressió, una modificació.

2. Propens a ofendre’s fàcilment, a impressionar-se molt.

Per tant, potser en aquest cas també ens cal situar  en un punt d’equilibri, no sempre fàcil d’assolir. No podem tenir la pell massa fina i hem d’escoltar les crítiques sense ofendre’ns. Però tampoc l’hem de tenir tant dura com per aguantar estoicament tot el que ens diguin, vingui d’on vingui i sigui veritat o mentida.

5 respostes

26 oct. 2011


Tardor

Classificat com a Natura,PSICOLOGIA,SOCIETAT

La tardor sempre m’inspira sentiments ambivalents. Per una banda anem deixant enrere un temps de sol, de claror, de viure al carrer, de platges, muntanyes i natura, de sol clar, d’ aire saludable, de descans i de vacances.

I per altra banda recomença el curs acadèmic, recomença el que és la quotidianitat, els primers freds que conviden a arrecerar-se a casa, a escoltar música, a llegir, a la reflexió. El dia s’escurça. La nit s’allarga. El temps canvia.

Mirem els arbres i veiem que van perdent les fulles, una a una, lentament, com si es resistissin a morir. Com ens resistim cadascun de nosaltres a que acabin de morir les nostres il·lusions, les nostres esperances, els nostres anhels, tot allò que ens fa sentit encara vius. L’estiu em sembla una estació plena de vida, mentre que la tardor és el temps en que aquesta vida es va escolant i va marxant poc a poc.

No ens acabem de conformar a que arribi l’hivern cru, aquell hivern que ho mata tot. Ens hi resistim perquè no volem perdre els darrers brins d’esperança, les nostres últimes fulles que encara conserva l’arbre de la nostra ànima.

I la situació econòmica en la que vivim sembla que vol acaba d’establir-nos en una situació de tardor que potser tira encara cap a un hivern massa llarg i massa dur. Esperem que aquets propers temps no siguin massa durs. Conservem les fulles que puguem en el nostre arbre personal…

4 respostes

08 oct. 2011


Consells

Classificat com a PSICOLOGIA

Abans de Pregar … PERDONA
Abans de Parlar … ESCOLTA
Abans d’ Escriure … PENSA
Abans de Gastar … GUANYA
Abans de Rendir-te … PROVA-HO

Les teves PARAULES, els teus SOMNIS, i els teus PENSAMENTS tenen el poder de crear condicions en la teva vida.
Del que parlis, n’obtindràs.

Si segueixes dient que no suportes la teva feina, pots perdre-la.
Si segueixes dient que no suportes el teu cos, el teu cos pot emmalaltir
Si segueixes dient que no t’agrada el teu cotxe, el teu cotxe se’t pot espatllar.
Si segueixes dient que estàs fent fallida, segur que fas fallida.
Si segueixes dient que no pots confiar ningú, sempre trobaràs algú a la teva vida que et farà mal o et trairà.
Si segueixes dient que no trobes feina, seguiràs desocupat.
Si segueixes dient que no pots trobar algú a qui estimar o que cregui en tu, els teus pensaments atrauran més experiències negatives confirmant així els teus pensaments.
Fes els teus pensaments i les teves converses més positius i cuida’ls amb fe, esperança, amor i acció.

No tinguis por de creure que pots tenir el que tu vols i mereixes .

Observa els teus ‘Pensaments,’ Es convertiran en paraules.
Observa els teus ‘Paraules’, Es convertiran en accions.
Observa els teus ‘Accions’, Es convertiran en hàbits.
Observa els teus ‘Hàbits’, Es convertiran en caràcter.
Observa el teu ‘Caràcter’, Es convertirà en el teu ‘Destí’

Així …. Per prevenir qualsevol obstacle … Aconsegueix el teu propi camí!
¡Gaudeix cada minut de la teva vida!!
Quan el filòsof assenyala la lluna, el ximple es fixa en el dit.
Si no t’agrada el que reps, revisa molt bé el que estàs donant.
No estiguis ocupat tot el dia … Descansa i comparteix.

Quina COSA MÉS ESTRANYA QUE ÉS L’HOME:

-NO DEMANA NÉIXER

-UNA VEGADA NASCUT, NO SAP VIURE

-UNA VEGADA VIU, NO VOL MORIR

(Tret de la xarxa i no conec l’autor)

No hi ha resposta

26 set. 2011


La vida segons Gandhi

Classificat com a PSICOLOGIA

Expliquen que li van preguntar a Mahatma Gandhi quins són els factors que destrueixen l’ésser humà. Ell va respondre així:
La política sense principis, el Plaer sense compromís, la Riquesa sense treball, la Saviesa sense caràcter, els Negocis sense moral, la Ciència sense humanitat i l’Oració sense caritat.

La vida m’ha ensenyat que la gent és amable, si jo sóc amable, que les persones estan tristes si estic trist, que tots m’estimen si jo els estimo, que tots són dolents si jo els odio, que hi ha cares somrients si els somric, que hi ha cares amargues, si estic amargat, que el món és feliç si jo sóc feliç, que la gent s’enfada si jo m’enfado, que les persones són agraïdes si jo sóc agraït.

La vida és com un mirall: Si somric, el mirall em retorna el somriure. L’actitud que prengui davant la vida, és la mateixa que la vida prendrà davant meu.

"Si algú vol ser estimat, que estimi".

L’única raó per la qual ets feliç és perquè tu decideixes ser feliç …

No hi ha resposta

27 ag. 2011


Autoestima i futbol

Classificat com a Autoestima,Futbol,PSICOLOGIA

L’autoestima és la capacitat humana de valorar-se un mateix, quelcom essencial per a la supervivència psicològica. És tenir aquell mínim d’amor propi que porta a no deixar-se ultrapassar pels altres, a no fer un mal paper, etc. Això és el que diu, més o menys, el diccionari sobre l’autoestima.

I quina relació hi ha entre l’autoestima i el futbol, em direu? És que jo he arribat a la conclusió -després de veure tantes victòries del Barça i sentir alguns comentaris- que molts catalans necessiten aquestes victòries per sentir-se alguna cosa i per creure’s de veritat que existeixen i que tenen un lloc al món. I a mi em sembla que això és tenir molt poca ambició i mot poca perspectiva de la realitat. Ni en els “gloriosos” (per alguns) temps de Franco -quan el Realíssimo Madrid  ho guanyava tot i el Barça no guanyava res- érem els catalans uns pobres desgraciats, ni ara que el Barça ho guanya tot som la “repera”. El futbol potser podria ser reflex d’un estat de coses i potser fins i tot es podria arribar a fer un retrat una mica aproximat de la societat a través del que diuen o fan alguns clubs, alguns presidents o alguns entrenadors. Algú ja ho ha fet i crec que amb força bons resultats. Però d’aquí a associar autoestima i futbol hi va un bon tros…

Un amic meu uruguaià, un bon escriptor i un intel·lectual brillant (Juan Martín Posadas), escrivia no fa massa sobre això mateix:

L’ Uruguai és un país petit, poc conegut i que surt poc als mitjans de comunicació. Però si per alguna cosa es coneix és per alguns escriptors i pel futbol. Deia el meu amic que

“el nostre país està vinculat amb una sèrie de triomfs que l’han identificat amb l’ésser nacional. A l’Uruguai se’l coneix al món pel futbol. Al seu torn els uruguaians vinculen els èxits aconseguits en aquest esport amb trets identitaris nacionals. Es podrà discutir si no seria millor o més digne que el nostre país fos reconegut per una altra activitat i si no seria millor fundar  un orgull nacional basat en l’educació o a la laboriositat. El que és un fet indiscutible és que l’autoestima uruguaiana està, en gran mesura, vinculada al futbol.
Els períodes de glòria en aquest esport han estat dos: el primer va des dels llunyans Colombes i Amsterdam olímpics a la patacada de Maracaná, passant pel Mundial del 30. El segon, molt posterior i objectivament més modest pel que fa als llorers però igualment poderós com a factor d’autoestima, és el que va des del Mundial de Sud-Àfrica fins a la Sub 17 i la victòria de la Copa Amèrica”.

Alguns catalans podrien tenir aquesta mateixa temptació i podrien no veure que Catalunya és molt més que el Barça i els seus triomfs, per més que el Barça és el que és i per més que el Barça “sigui més que un club”.

La nostra autoestima com a país ha d’anar per altres camins: més educació, nivells alts de benestar, una societat cada dia més ben travada, equilibrada i igualitària, amb un passat ben gloriós però amb un futur encara més gloriós. Una societat on els nouvinguts s’hi puguin trobar com a casa perquè, ells i nosaltres, fem un esforç d’integració. Catalunya ha de ser un país obert, amable i que es faci respectar pels valors que conrea. El Barça guanya el que guanya perquè creu fermament en una colla de valors i cada dia mira de posar-los en pràctica. En Barça en aquests moments és un exemple mundial. Hauríem de voler i fer que Catalunya també ho fos. Els nostres polítics n’haurien d’aprendre una mica i ho haurien d’exercir; els mestres ho haurien d’ensenyar a les escoles i tots plegats hauríem de fer l’esforç per millorar el nostre país per tal de fer-lo millor. És llavors quan l’autoestima començarà a tenir sentit i començarem a poder dir que sobreviurem contra totes les malvestats i els mals aires que bufen contínuament.

No hi ha resposta

18 ag. 2011


Lliçons per un nen que ha perdut

Classificat com a ESPORTS,Futbol,PSICOLOGIA

 

Saber guanyar i saber perdre no és fàcil. Guanyar amb humilitat i perdre amb dignitat seria el correcte. Com ho és saber que un dia guanyes i un altre perds, a vegades sense merèixer-se ni una cosa ni una altra.

Avui podríem recollir unes lliçons bàsiques per ensenyar això a un nen que ha perdut, que és mal educat i que no sap perdre (podríem anomenar-lo Mourinho, per exemple).

  • Nen, tu ets molt bo però n’hi han altres que encara ho són més.
  • Mira nen: Avui has jugat molt bé però t’ha faltat sort. Un altre dia en tindràs més.
  • Quan perdis has d’acceptar la derrota amb dignitat. No és cap vergonya perdre i encara menys quan es perd amb un rival molt bo.
  • Mira si t’has equivocat en alguna cosa per tal de corregir-la en una ocasió futura. I fixa’t sempre amb els encerts dels contraris.
  • Controla les teves reaccions. Només els animals es deixen portar pels seus instints.
  • Després de perdre és lògic que estiguis trist o decebut, però mira de no perdre l’equilibri interior. La tristesa no t’ha de durar massa estona, ni s’ha de convertir en rancúnia.
  • La derrota sempre és amarga i cal que ho acceptis així, sense voler-ho disfressar amb frases com “derrota dolça” o similars. De les derrotes en pots aprendre molt i et farà tocar de peus a terra. A la vida no sempre guanyaràs i segurament que et trobaràs amb algú que és millor que tu en tots els aspectes.
  • No siguis mentider. Les coses són com són i no pas com tu les vols veure. No deformis la realitat que tothom ha vist.
  • No siguis mal educat. No perdis mai les bones formes. Felicita sempre l’adversari encara que et sembli que no s’ho mereixi.
  • Sàpigues que si no ets saps comportar et podran castigaran i segurament que et sancionaran. Accepta les sancions.
  • Siguis autocrític. Potser t’has equivocat i no te n’adones. És més fàcil veure els errors dels altres que els propis.
  • No siguis tan orgullós. Les derrotes t’ajudaran a posar-te al lloc on et correspon.
  • Siguis solidari amb l’alegria o la tristesa de l’adversari. Mira de posar-te al seu lloc.
  • Juga net. No facis trampes. Compleix les normes establertes i , si no t’agraden, no juguis o mira de que es canviïn.

No hi ha resposta

01 ag. 2011


Mal rotllo

Aquell senyor havia començat les vacances feia un parell de dies i es notava fins i tot en la seva cara i amb la forma de mirar, de moure’s i de parlar. Només feia que explicar a tothom del que faria, dels mil projectes que –com cada any- feia (per això els projectes es diuen projectes: perquè es queden normalment en bones intencions que no es fan quasi mai realitat).

Anem al que anàvem i deixem les digressions que sinó em sortirà un post massa llarg… Dèiem que aquell senyor havia començat vacances feia dos dies i ja sabeu que els entesos (vull dir els psicòlegs, aquests que saben tant de tot: des de quin color s’ha de pintar una paret per tal de que no et deprimeixis més del compte fins a quin color de cotxe t’has de comprar pe tal de que vagi amb el teu caràcter i la teva manera de ser…) diuen que les vacances són un temps fatal per la convivència familiar. En tornar de vacances aquests senyors tant entesos en quasi tot és quan fan el seu agost. O sigui que al setembre o a l’octubre tenen més feina que mai i se’ls omplen les seves consultes de parelles (ara ja no es diu matrimonis) que es volen separar. Ja m’he tornat a encantar amb les maleïdes digressions!

Deia que aquell senyor en període de vacances es va despertar al matí (encara amb els ulls mig tancats o mig oberts, si voleu) i va tornar a veure –un dia més- que la seva dona s’havia deixat l’aixeta del lavabo gotejant. Se’n va anar xino-xano cap a l’habitació on la seva dona encara dormia i amb una mica de mala llet –tot sigui dit- li diu:

-T’has tornat a deixar l’aixeta gotejant. ja et vaig dir que això, a més de ser una despesa i un pecat contra el medi ambient, em molesta molt!

-Doncs, ja ho saps. A partir d’ara cada nit passes a repassar-la tu. Així no quedarà gotejant.

-Però això no ho he de fer jo. Ho hem de fer tots dos.

-Jo ja tinc prou feina amb els nens! Ara no m’omplis el cap i no me’n donis més tu de feina!

-No sé pas on la fas la feina. La casa cada dia està més bruta. Aquests dies m’hauré de dedicar a treure la pols que hi ha per tot arreu.

-I tu, que quan arribes de treballar t’asseus amb una cervesa i no et cuides de res més. Molt còmode tu!

-Jo ja arribo prou cansat. la feina de casa l’has de fer tu, que per això no treballes.

-Que jo no treballo? Si no fos per mi  ni menjaries…

-Que no menjaria? Encara que hagés d’anar a l bar a fer un bocata! Potser menjaria més  a gust i tot que el que em poses tu a taula!

-Doncs ja hi pots anar. A partir d’avui no et faré més el dinar.

-Doncs avui mateix me n’hi vaig i potser ja no tornaré…

-No cal que tornis, que no et necessito per a res.

-Ni jo a tu!

-Doncs, mira, demana hora a un advocat i demanem la separació o el divorci… el que vulguis!

-Vinga, fet. Cadascú que vagi pel seu compte, ja n’estic tip d’aguantar-te!

Aquests van ser els fets. I tot per una aixeta que gotejava!

No hi ha resposta

15 juny 2011


Elogi del fracàs (2)

Classificat com a PSICOLOGIA,SOCIETAT

Ahir reflexionava sobre el fracàs a partir d’un text d’un autor argentí que vaig llegir. Avui he rebut un mail d’una persona que no conec de res, però que diu “ser i sentir-se fracassada”. Un mail que no puc publicar perquè és molt personal però que m’ha semblat molt sincer i molt dur. Per això avui vull continuar aquesta reflexió sobre el fracàs, no tant per contestar aquesta persona, sinó perquè aquest mail m’ha servit per continuar fent-me reflexionar. I això és el que pretenc avui: seguir fent una senzilla i modesta reflexió.

Normalment tenim la sensació de fracàs perquè teníem unes perspectives massa altes. Està bé a aspirar ben alt per quedar-se a mig camí, deien abans. Això pot ser una arma de doble tall perquè, per una banda, l’aspiració a metes altes pot ser estimulant. Però, per altra banda, pot conduir-nos a la desmoralització si no tenim prou maduresa per acceptar-nos tal com som i veure que potser mai podrem assolir allò que volíem.

Perquè no tots som alts, rossos, guapos, rics, intel.ligents, estimats… No tots tenim les qualitats que voldríem. Tenim les que tenim i, amb aquestes, hem de viure. El que hem de fer -i moltes vegades no fem- és aprendre a fer-les servir i a millorar-les. Sempre podem començar camins que no sabem on ens portaran però segur que ens duran a algun lloc. I en el camí mateix hi trobarem l’aprenentatge de les coses positives i negatives. La vida és aprendre i és feta de múltiples intents, no sempre tots reeixits.

Hem d’aprendre del fracàs (en tenim tots de fracassos) i hem de saber analitzar-lo. Llavors ens adonarem que el nostre “jo real” no coincideix amb el nostre “jo ideal” i que potser ens caldrà ajustar les perspectives i els enfocaments. Per tant, per això podem fer un elogi del fracàs: perquè pot ser un episodi positiu en la nostra vida.

    4 respostes

    14 juny 2011


    Elogi del fracàs

    Classificat com a Decepció,PSICOLOGIA,SOCIETAT

    Alejandro Dolina és un escriptor argentí que té un llibre titulat “CRÓNICAS DEL ÁNGEL GRIS” on explica la història del que podria ser un fracàs.

    Els fracassos generalment no s’expliquen i queden enterrats en l’anonimat. Els carrers, els bancs de les places i a les nits els caixers automàtics de bancs i caixes saben bé què són els fracassos i els fracassats. Saben de les seves llàgrimes barrejades amb vòmits de vi, de la pudor enganxada al cos pels molts dies sense dutxar-se  i sabrien dir-nos millor que ningú –si poguessin parlar- el que hi ha darrere d’aquells cossos que arrosseguen el fracàs retratat a la cara. Aquests serien els fracassos que es fan més evidents, els públics els que es mostren a la societat amb tota la seva clamorosa duresa.

    Després hi ha els altres. Els anònims. Els que es viuen de portes i d’ànima endins. Fracassos que s’arrosseguen tota la vida i es porten callats. Fracassos que no s’expliquen a ningú o, com a molt, a l’amic o amiga íntims. Aquests són la majoria…

    Llegint aquest text de Dolina he pensat en tots els milers i milers de persones que es troben descoratjats perquè la seva vida no ha acomplert les expectatives que hi havien posat i que han provocat en ells aquest sentiment de derrota o de fracàs que els acompanyarà silenciosament tota la vida.

    "Francisco va ser sempre crac. Dominava la pilota com ningú, era ràpid i rematava amb les dues cames. Els veïns del carrer Granaderos s’admiraven en veure’l fer meravelles al mig del carrer. Va jugar en molts equips infantils i després en alguns equips de barri bastant millors.
    El seu somni era jugar a primera. Conèixer la fama, banyar-se en ovacions. També cobejava la fortuna: cases, actuacions, diners, seguretat per a la seva família.
    Una tarda, cert dirigent d’un club gran el va veure en un partit de barri.
    Va realitzar alguns entrenaments amb els professionals i va anar bastant bé la cosa. Al final el van provar en un amistós d’estiu contra el Ferencvaros d’Hongria.
    El camp estava ple. Faltava un minut i estaven zero a zero. Va agafar la pilota, serè en la seva acció. Va eludir dos contraris i va enfrontar al porter. Va pensar en el futur, en el contracte, en nom repetit per les multituds, en els viatges, en la glòria.
    Li va sortir un xut miserable, fluix, enredat i la pilota va passar a tres metres de la porteria.
    Va jugar un parell de partits amb el reserva i després va aconseguir una feina bastant bona al ferrocarril ".

    2 respostes

    29 abr. 2011


    El principal obstacle

    Classificat com a PSICOLOGIA

    La vida és plena d’obstacles que s’han d’anar superant per tal de créixer, madurar, arribar a ser el que hom vol ser. La vida està plena de barreres, però barreres per superar. I les barreres moltes vegades ens les posem nosaltres mateixos.

    Explica el poeta persa Farid al-Din Attarque que fa molts anys, en un petit poble, vivia un jove molt curiós i que tenia moltes ganes d’aprendre. La seva recerca el va portar davant d’un savi molt respectat que vivia a la muntanya, i quant el va tenir davant, li va preguntar:

    – "Mestre, quin és el major obstacle que un home ha de vèncer per avançar en el seu camí cap a la llibertat i la saviesa?"

    El savi, impassible, li va respondre:

    – "Ell mateix. La seva falsa concepció d’identitat és l’obstacle més difícil de salvar".Quan el jove li va preguntar com havia arribat a aquesta conclusió, el savi ancià va contestar:

    "Un dia, passejant pel bosc, vaig veure un gos que es moria de set estant a la vora del riu. Em vaig aturar a observar-lo, i vaig descobrir que l’animal veia a l’aigua el seu propi reflex i el prenia per un altre gos. Bordava i després escapava sense haver begut, temorós davant la imatge d’aquest altre gos que li estava mostrant els seus esmolats ullals. Així va estar durant diverses hores. Al final, però, la set li va fer perdre tota la prudència i es va llançar a l’aigua. En aquest mateix instant, l’altre gos, que era el seu obstacle, va desaparèixer ".

    2 respostes

    26 abr. 2011


    L’autohipnosi de Mourinho

    Classificat com a Complexos,Futbol,PSICOLOGIA

    Acabo d’escoltar una estona de la roda de premsa de Mourinho i de Guardiola, prèvia a un dels dos partits importants que ens esperen. Aquests partits els podem guanyar o perdre al terreny de joc, naturalment. Però, com ha dit Guardiola, ja els tenim guanyats pel que fa a educació i formes.

    Una vegada més, la ment de Mourinho va lliscant-li pel món laberíntic del seu pensament retorçat. Ja fa temps que penso que ha esdevingut una caricatura tragicòmica. Els trets essencials del seu caràcter i de la seva manera de fer cada vegada s’han anat tornant més extrems, més estrafets, més acusats i més caricaturescos. Tant, que ara mateix tot ell s’ha transformat en una gran caricatura: gestos, mentides, declaracions, silencis, pensament, insinuacions, ganyotes… Entrenador, persona i personatge han esdevingut de manera indestriable una exageració majúscula com si en aquest individu s’hi hagués produït una autohipnosi transformadora.

    Recordeu el protagonista de la novel·la d’ Orwell “1984”? Es diu Winston. En un moment de descans d’una sessió de gimnàstica comuna d’aquelles que recomanava (i manava) el Partit, la seva ment comença a posar-se en funcionament i comença a lliscar pel món laberíntic del pensament imposat pel Partit. Va analitzant allò que ell sap i creu i també allò que imposa el partit i que ell posa críticament en dubte.

    Mourinho s’ha anat tornant un actor d’aquells que arriben a creure’s tant el personatge que acaben somniant-lo, que els persegueix i que, al final, ells mateixos es converteixen en personatge-actor.

    I quin personatge s’ha forjat Mourinho? El de víctima, de perseguit, de persona tractada injustament.Sap i no sap el que és veritat i el que és mentida. És conscient d’allò que és veritat mentre va forjant i construint curosament mentides. Sosté, de forma quasi simultània en el temps, opinions distintes sabent que són contradictòries però rendibles en un espai de temps curt i creient-se, tanmateix, totes elles. I el que és pitjor: pretenent fer-les creure als demés, com si tots fóssim tòtils, crèduls i no tinguéssim memòria.

    Mourinho fa servir la lògica contra la lògica; rebutja la moralitat tot apel·lant-hi. Sap tergiversar –quan li convé- esdeveniments que l’afavoreixen i sap oblidar-se d’altres que el posen en evidència. I aquest procediment mentider se l’aplica a si mateix, no sé ben bé si conscientment o inconscient. Aquesta és la subtilesa: induir conscientment a la consciència i, per tant, esdevenir inconscient de l’acte d’autohipnosi que s’acaba d’aplicar.

    Artista? Còmic? Mentider? Egòlatra? Provocador? Acomplexat? Mal actor? Segurament que una mica de tot i molt d’això darrer, perquè cada vegada hi ha més gent que no es creuen el personatge i es va afartant de la mala interpretació que està fent d’aquest llarg sainet que ens va oferint dia sí, dia també.

    Per sort, avui en Pep li ha parat els peus amb educació i elegància i l’ha posat al lloc on es mereix estar.

    No hi ha resposta

    30 març 2011


    Endevinalla

    Classificat com a PSICOLOGIA

    Avui he rebut un text curiós en forma d’endevinalla. Potser molts ja saben de què va i, per tant, no té cap gràcia. Però per a mi ha resultat ser un text curiós que posa a prova la nostra forma de raonar, els nostres esquemes mentals i que ens fa adonar de que estem encara molt lluny de certes metes.

    Us he de confessar que jo no he sabut donar resposta correcta a l’endevinalla tot i que la resposta no és difícil. És una endevinalla sense trampa, no hi ha res amagat i tot està a la vista. Procureu no avançar-vos A VEURE LA RESPOSTA. Intenteu-ho resoldre i intenteu pensar una mica abans, particularment perquè perquè demostra la manera esbiaixada en què de vegades pensem en llegir certs textos, o almenys com els interpretem amb molts prejudicis.

    ENDEVINALLA

    L’ Antoni, pare d’en Robert, un nen de 8 anys, surt conduint el seu cotxe des de casa seva de Madrid en direcció a València.
    Roberto va amb ell.
    Durant el viatge té un terrible accident. Un camió, que venia en sentit contrari, surt de l’autopista i envesteix frontalment el cotxe de l’ Antoni.
    L’impacte mata instantàniament a l’ Antoni, però en Robert queda amb vida.
    Una ambulància de l’hospital d’emergències de València arriba gairebé immediatament, advertida per qui van ser ocasionals testimonis, i el nen és traslladat a l’hospital.
    Així que arriba, els metges de guàrdia comencen a tractar al nen per intentar salvar-li la vida però, després d’intercanviar opinions i estabilitzar les seves funcions vitals, decideixen que la condició d’en Robert és molt greu. Necessiten consultar. A més, adverteixen del risc de traslladar el nen a un altre hospital i per això decideixen deixar-lo internat allà, a València.
    Després d’una junta de metges es comuniquen amb l’Hospital de Nens de Madrid i finalment conversen amb una eminència en el tema, a qui posen en coneixement els fets. Com que tots coincideixen que el millor és deixar al Robert a València, l’eminència decideix viatjar directament de Madrid cap allà. I així ho fa.
    En arribar l’eminència, els metges que el tracten li presenten el cas i esperen ansiosos la seva opinió.
    Finalment, un d’ells és el primer a parlar: “Creu vostè estar en condicions de salvar el nen?”, Pregunta amb un fil de veu.
    I obté la següent resposta:
    “Com voleu que no el salvi! Faré tot el possible … si és el meu fill!”

    Bé, fins aquí la història. Està en nosaltres mirar de pensar la manera com aquesta història tingui sentit. Insisteixo que no hi ha trampes, no hi ha res ocult. I, abans que llegiu la solució, vull afegir algunes dades:
    a) L’Antoni no és el padrastre.
    b) L’Antoni tampoc és un capellà.
    ARA SÍ, ET DEIXO EN COMPANYIA DE LA TEVA IMAGINACIÓ. ESO SÍ, Et suggereixo que LLEGEIXIS ALTRA VEGADA LA HISTÒRIA I, creu-me, L’ENDEVINALLA ÉS MOLT SENZILL DE RESOLDRE.
    La solució la trobareu més avall, però només llegiu-la quan desistiu en l’intent.
    —>
    —>
    —>
    —>
    SOLUCIÓ:
    El fet més notable d’aquest problema és la senzillesa de la resposta. Més encara, pensaràs com és possible que no se’ns hagi ocorregut?
    La solució és que l’eminència de la qual es parla en el text  és LA MARE d’en ROBERT. Però tenim tan interioritzada la idea que les “eminències” són només homes que no se’ns ocorre que pugui haver estat una dona.

    L’eminència de la que se’ns parla pot ser home o dona. Però per què no pensem que pot ser una dona de la mateixa manera que un home? Més encara: està demostrat que moltes dones no aconsegueixen resoldre l’ endevinalla. Quan coneixen la solució, se senten atrapades per la mateixa conducta masclista que elles mateixes condemnen.
    En fi, crec que és un exercici molt interessant per a analitzar els nostres propis prejudicis i laberints interns, al marge del nostre gènere, no us sembla?

    Una resposta fins a ara

    10 març 2011


    Ets gran o ets vell?

    Classificat com a PSICOLOGIA

    Gran és qui té molta edat,
    vell és qui ha perdut la jovialitat.
    L’edat causa la degeneració de les cèl·lules;
    la vellesa produeix el deteriorament de l’esperit.
    Ets gran quan et preguntes … ¿val la pena?;
    ets vell quan -sense pensar- respons que no.
    Ets gran quan somies;
    ets vell quan tot just aconsegueixes dormir.
    Ets gran quan encara aprens;
    ets vell quan ja no ensenyes.
    Ets gran quan aconsegueixes fer exercici;
    ets vell quan passes la major part del temps assegut o ajagut al llit.
    Ets gran quan el dia que comença és únic;
    ets vell quan tots els dies són iguals.
    Ets gran quan a la teva agenda tens projectes i obligacions per complir demà, demà passat o la setmana que ve;
    ets vell quan la teva agenda està en blanc i només vius pensant en l’ahir.
    El gran mira de renovar-se cada dia que comença, el vell s’atura a pensar que aquest pot ser l’últim dels seus dies i es deprimeix, perquè mentre el gran mira l’horitzó, on surt el sol i il.lumina les seves esperances, el vell sent que té cataractes que miren les ombres de l’ahir.
    En resum, el gran pot tenir la mateixa edat cronològica que el vell; les seves diferències estan en el seu esperit o en el seu cor.

    3 respostes

    17 febr. 2011


    Abraçades

    Fa uns dies que estic de baixa degut a una operació de vesícula biliar que ha anat molt bé, però que ha interromput el ritme normal de la meva vida. Tot plegat, poc més de dues setmanes de baixa mèdica i, per tant, sense poder anar a treballar.

    Feia dies que volia anar al taller on treballo a veure els companys de feina i els nois i noies que hi treballen perquè els trobava a faltar una mica. Sé que ells també em trobaven a faltar a mi perquè alguns em telefonaven i m’ho deien. És bonic sentir-se apreciat i estimat. No vaig voler anar-hi abans perquè sabia que rebrien un munt d’abraçades i sabia també que alguns dels nois i noies del taller abracen amb molt d’afecte, però amb molta força i sense prou control. Tenia por de que premessin massa fort la meva panxeta foradada per tres llocs…

    Avui he considerat que ja era hora i podia anar-hi. Hi he anat i, efectivament, se m’han tirat al damunt i he hagut d’anar-los parant poc a poc. Però la visita m’ha fet pensar una cosa: l’important que és per als nois i noies del taller d’abraçar fort, d’abraçar molt i de ser abraçats. L’abraçada és la mostra patent de l’afecte que sentim els un pels altres i fa sorgir a fora el que tenim dins dels cors.  Aquesta és la força que té una abraçada i l’important que és abraçar i sentir-se abraçat. Amb un avantatge: a cada abraçada que donem, en rebem automàticament una altra.

    Una abraçada sincera fa sentir-te a prop d’algú i serveix per expressar un munt de coses i la podem fer servir per a  un munt de circumstàncies, siguin tristes o alegres. Una abraçada pot significar amor, acolliment, tendresa, acompanyament, protecció, mostra d’afectes i expressió de paraules callades i de coses que no es poden dir d’una altra manera perquè no es poden expressar amb paraules. Amb una bona abraçada pots rebre moltes coses i, a la vegada, en pots donar també moltes. És en certs moments de la vida quan t’adones de la necessitat que tenim tots de donar i rebre abraçades. Avui me n’he adonat i ho he agraït. Gràcies a tots.

     

     

     

    5 respostes

    04 des. 2010


    Aprendre dels guanys i de les pèrdues

    Classificat com a Barça,PSICOLOGIA,Valors

    Parlant amb una amiga, ha sortit aquest tema que dóna títol al post i he pensat que podia seguir reflexionant-hi aquí al blog perquè és un tema interessant i fonamental per la vida de cadascú.

    Partirem d’un exemple: Dilluns el Barça va guanyar per 5-0 al Madrid. Fa uns anys que quasi tot són guanys per aquest equip i pel seu entrenador. Però el Pep ja va avisant fa temps que arribaran les derrotes indefectiblement. I és cert. És com la vida, que hi han èpoques de cada manera. Cal saber gaudir de les bones èpoques, però caldrà estar preparats per sofrir dignament quan ens toquin els mals moments. Vindran derrotes. Vindran problemes. Arribarà un altre cicle i ens hi haurem d’acostumar. Com més alt s’arriba, més fort pot ser el cop de la caiguda! Caldrà, sobretot, aprendre de cada una de les lliçons que constantment ens dóna la vida.

    Guanyar és bonic. Tots ho volem i en el guany tots ens hi sentim a gust i feliços. I si guanyem després d’una dura pugna encara és millor la victòria. A vegades, guanyar és fàcil i altres resulta molt difícil. però el guany sempre deixa satisfacció, sobretot si hi hem posat esforç i voluntat.

    Però no sempre es guanya en tot i a tot arreu, encara que ens hi esforcem molt. Per això cal educar en l’esforç i cal educar també en la pèrdua. Pèrdua que es dóna en l’esport, en la vida professional o en la vida familiar.

    La vida dóna cops baixos, a vegades, i cops traïdors.  Altres vegades les pèrdues són causa directa dels nostres errors. i llavors ham de saber que la llavor de l’error pot nàixer la planta de la rectificació que pot donar bons fruits més endavant. Cal estar preparats i cal veure quin profit en podem treure de les pèrdues que formen part de la condició humana. Però si alguna cosa no hem de fer mai és acostumar-nos a la pèrdua i resignar-nos-hi. No ens podem quedar bloquejats quan la mort, el fracàs o la tragèdia ens toqui de prop. La vida sempre ens dóna sortides i allà on es tanca una porta sempre s’hi obre una finestra.

    El buit que queda en el nostre cor sempre es pot omplir amb alguna cosa que ens donarà pau interior. Potser serà una persona, un llibre, un poema, una música, un paisatge… qui ens donarà la força i l’impuls inicial per tornar a començar. Potser haurem de veure quines són les nostres pors i les nostres angoixes per poder acceptar-les i superar-les.

     

     

    2 respostes

    Anteriors »