Etiqueta arxiu 'Luís Suárez'

27 juny 2014


Una mossegada molt cara

Classificat com a Futbol,PSICOLOGIA,Uruguai

AP  y EFE

Des que Luís Suárez va mossegar fa quatre dies l’espatlla del jugador italià Giorgio Chiellini no es parlava de cap altra cosa per part  dels “futbolers” -i també dels que no ho són tant- per les conseqüències que podria portar aquella acció. Doncs ja tenim el resultat: 9 partits sense poder jugar amb la seva selecció, 4 mesos sense poder jugar cap partit de futbol i una multa de 82.000 euros..

El tema, però, no és només un tema futbolístic, sinó que es relaciona lateralment amb molts més, tant o més importants. Per això se n’ha parlat tant i les reaccions han estat tan fortes i contradictòries, tant a l’ Uruguai com a fora. Conec bé l’ Uruguai, la seva gent, la passió amb què viuen el futbol, les típiques rivalitats dels seus equips (sobretot entre Peñarol i Nacional), el que significa per a un país de poc més de tres milions d’habitats el futbol, que sembla que ja forma part de la seva idiosincràsia. Trobareu pocs uruguaians que no el visquin amb intensitat.

De LUIS SUAREZ ja en vaig parlar quan va tenir el darrer conflicte amb Patrice Evra ara fa dos anys, Però és que abans ja havia tingut altres conflictes d’aquest mateix tipus o semblants, pels quals ja havia estat sancionat altres vegades. Per tant, la cosa ve de lluny i podríem dir que és un reincident. I ja sabem que les reincidències es paguen perquè d’alguna manera deixen marcada la persona. Com més reincident, més marcat. I aquest home està marcat i ben marcat, Per tant, hauria de vigilar si vol que la seva carrera de gran jugador segueixi uns quants anys més.

Per això voldria analitzar una mica aquest fet i també el significat de tot el que l’envolta, amb el perill de ser mal interpretat i potser no deixar prou conforme als meus molts amics uruguaians que no ho veuran igual que jo. Però vull donar igualment el meu punt de vista, procurant ser tant objectiu i respectuós com pugui.

Per curiositat i per l’interès natural del qui ha viscut en un lloc i se l’estima, aquests dies he entrat a llegir els diaris uruguaians com faig sempre i m’he esverat una mica llegint el que he llegit. També he pogut anar seguint el que els meus amics han anat escrivint al seu Faceboock i he pogut comprovar que hi ha una espècie de gran -i potser una mica exagerada- indignació nacional. Fins i tot el meu admirat president Mujica hi ha dit la seva. He pogut llegir coses com aquestes: “El mundo contra Suárez, el mundo contra Uruguay”, escrivia l’eminent politòleg Daniel Chasquetti;  o bé aquesta altra, ja una mica més matisada i objectiva: “Suárez es inmaduro y autodestructivo. Pero, ¿la FIFA hablando de “mordidas”? ¡Es un enorme cártel de delincuentes, coimeros y mafiosos!” del director del respectat setmanari BUSQUEDAClaudio Paolillo, president de la Sociedad Interamericana de Prensa (SIP).

És justa la sanció? És excessiva? S’han aprofitat d’un home ja marcat per la seva forma de comportar-se en els camps de futbol? Tot això és discutible i jo no hi entraré. Però sí que vull fer unes quantes consideracions sobre aquest afer:

  1. La nostra societat té la tendència a “marcar” les persones i a marcar-les per sempre. Ens costa  entendre que una persona es pugui rehabilitar, canviar i costa depositar altre cop la confiança a una persona després que ha anat a la presó o n’ha fet alguna de grossa. Això seria per pensar-hi una mica tots i  examinar-nos si no som massa estrictes en el nostre jutjar i si potser donem massa poques oportunitats a que les persones canviïn.
  2. Cal tenir en compte que hi ha uns precedents objectius que no es poden amagar ni obviar. Llegeixo en algun diari (cosa que no sabia) que alguns psicòlegs ja li havien recomanat alguna forma de tractament per moderar aquests impulsos agressius que té. Pablo Martínez, psicòleg de la “Universidad La República de Uruguay” i especialitzat en medicina esportiva, explicava que a Luis Suárez ja se’l va tractar alguna vegada per la ira. “La mordida se da en aquellas personas que han tenido una niñez muy agresiva, muy carenciada y es una forma de defenderse de la agresión externa o de los mayores. En el caso de Suárez es como estar en un estadio de niño: ante la agresividad o la situación que lo desborda, otros jugadores dan un puñetazo, otros salivan, otros insultan y eso en el contexto del fútbol queda más desapercibido. Él ya estuvo tratado por un psicólogo por la ira y pensé que la tenía controlada. En este Mundial hubo alguna situación, algo que hizo que le saliera ese instinto más primario”.
  3. Les persones tenim totes un passat que ens marca i una història personal en forma de motxilla no sempre fàcil de descarregar. A vegades és una motxilla molt i molt pesada on s’hi amaguen maneres de ser, caràcter, educació, problemes familiars, etc. Luís Suárez també la porta com tots i caldria tenir-ho en compte a l’hora de fer una valoració moral de les seves accions i de la seva persona. Tothom qui el coneix –familiars i amics- diu que és una persona diferent dins del camp i fora. Tots coincideixen que és una excel·lent persona, però que ja des de petit era “calentón” i que tenia unes arrencades estranyes, degudes potser a la dura infantesa que va tenir. “No sé por qué tiene esos arranques, cuando tiene todo para ser feliz”, deia Lila, la seva àvia paterna. “Quizás el divorcio de los padres, las privaciones que pasaron. Siempre fue “calentón”… al igual que su padre, militar y también jugador de fútbol. Nunca pensamos que Luisito iba a ser el más famoso de todos con ese carácter”, explica Lila. Roberto Mezza, amic del seu pare i que va jugar amb ell en el Deportivo Artigas, explica que Suárez té a qui sortir: “Es igual que su padre. Nunca fue agresivo. Muchos lo tienen catalogado como mala persona y no es así, es buenísimo, hay cosas que pasan en una cancha de fútbol y después son discutidas por gente que nunca transpiró la camiseta”, explicava aquest home.
  4. Em sembla que la primera cosa que hauria de fer és demanar disculpes i començar immediatament un tractament seriós després d’aquest quart incident greu en la seva carrera professional. Per bé del seu bon nom i per no fer malbé un gran futur que encara té en el món del futbol. Però, per a que sigui creïble, ha de voler demostrar amb fets i  públicament que vol canviar aquesta manera de ser i demostrar que no és el tipus de persona que sembla que és.
  5. I, per acabar, dir a tots els uruguaians que no s’han de sentir atacats, com sembla que molts d’ells se senten. Tot i que pugui semblar injusta i desproporcionada la sanció, jo entenc que és una penalització que va dirigida al jugador i només al jugador. Des de lluny i vivint-ho tot amb més fredor i distància, jo els diria no s’ha d’entendre de cap manera com un atac a un país i a tots els seus habitants. Almenys a mi no m’ho sembla pas.

Ah! I tant de bo es facin efectius aquests rumors que corren insistentment de que li va darrere el BARÇA. Jo, com a fidel seguidor d’aquest equip, ja m’agradaria poder tenir un gran jugador com ell. Això sí, sense que sigui conflictiu i es dediqui a partir d’ara només a fer gols. A veure si hi haurà sort… i calés! Em sembla que ho sabrem d’aquí a ben pocs dies.

4 respostes

07 gen. 2012


Els malentesos

Aquests dies ha estat notícia el davanter uruguaià Luís Suárez. L’han suspès per 8 partits i amb una multa de 60 mil dòlars per haver dit “negre” al defensa francès Patrice Evra, que és de color negre. Ell s’ha disculpat públicament i ha assegurat no haver "utilitzat mai la paraula en to de menyspreu" i que volia disculpar-se "si amb això havia ofès a algú". L’entrenador del Liverpool, Kenny Dalglish, va defensar Suárez explicant que a l’Uruguai és habitual dir la paraula “negre” sense que tingui un to despectiu. Segons el parer d’experts lingüístics -va assegurar el tècnic- la paraula és "totalment acceptable" a la regió d’Uruguai de la qual procedeix Suárez. "La seva dona l’anomena així i no crec que se senti ofès per ella", va afegir l’entrenador escocès.

És totalment cert que tant a l’ Uruguai com a l’ Argentina la paraula no sempre té significat pejoratiu. Però mai sabrem del cert què es van dir i amb quin to s’ho van dir. El món del futbol té uns codis molt particulars i, si no s’entenen aquests codis, no s’entén res i es poden produir malentesos com en aquest cas. Recordeu aquell altre cas d’un jugador argentí que va dir a un àrbitre espanyol: “Y ahora qué has cobrado, che!” L’àrbitre no va entendre que la paraula “cobrar” allà té un altre significat (en un camp de futbol no vol dir cobrar diners) i va expulsar de forma fulminant el jugador argentí.

Malentesos o confusions d’aquesta mena són cada dia més habituals per la barreja de les diverses cultures, costums, llengües o maneres de ser d’un món que cada cop s’ha fet més petit i amb més barreges. Caldria que ho tinguessin en compte tant els que arriben a un nou país com els autòctons. Caldria més comprensió mútua i segurament que més tolerància.

Per acabar vull deixar-vos una història que va en aquesta direcció i que il·lustra prou bé aquesta mena de confusions i malentesos.

La història passa al menjador estudiantil d’una universitat alemanya. Una alumna rossa i inequívocament germana agafa la safata amb el menú al taulell de l’autoservei i després s’asseu en una taula. Llavors adverteix que ha oblidat els coberts i torna a aixecar-se per agafar-los. En tornar, descobreix amb estupor que un noi negre, probablement subsaharià pel seu aspecte, s’ha assegut al seu lloc i està menjant de la seva safata. D’entrada, la noia se sent desconcertada i agredida, però de seguida corregeix el seu pensament i suposa que l’africà no està acostumat al sentit de la propietat privada i de la intimitat de l’europeu, o fins i tot que potser no disposi de diners suficients per pagar-se el menjar , tot i que aquest és barat per l’elevat estàndard de vida dels nostres rics països. De manera que la noia decideix seure davant del noi i somriure amistosament. A la qual cosa l’africà contesta amb una altra blanc somriure. A continuació, l’alemanya comença a menjar de la safata intentant aparentar la major normalitat i compartint-la amb exquisida generositat i cortesia amb el noi negre. I així, ell es menja l’amanida, ella agafa la sopa, tots dos punxen paritàriament del mateix plat d’estofat fins acabar-lo. I, per acabar, l’un dóna es cruspeix el iogurt i l’altra de la peça de fruita. Tot això trufat de múltiples somriures educats, tímides per part del noi, suaument encoratjadores i comprensives per part d’ella. Acabat el dinar, l’alemanya s’aixeca per anar a buscar un cafè. I quan torna descobreix, a la taula veïna darrere d’ella, el seu abric col · locat sobre el respatller d’una cadira i una safata de menjar intacta.

2 respostes