Arxiu per a 'indígenes' Categories

09 oct. 2015


Envaïda i saquejada

Classificat com a Amèrica Llatina,España,indígenes

12107097_1069047743114290_9045836562570285722_n

Ja tenim aquí un altre 12 d’Octubre. Un altre Día de la Raza, Fiesta de la Hispanidad., Día de la Fiesta Nacional, Día Nacional de España, Día de la Madre Patria, Día del Descubrimiento, Día de Colón, Día del Pilar.

El 12-O s’ha anomenat de moltes maneres i s’ha mirat d’anar tapant una mica el seu origen, que no és res més que una CELEBRACIÓ D’ORIGEN FEIXISTA. Han mirat de canviar el nom perquè suposo que els feia vergonya. Però el significat segueix sent el mateix de quan va néixer. És allò de que “aunque la mona se vista de seda, mona se queda”. Per molt que canviïn el nom, el substrat que trobem en aquesta vergonyant festa és un substrat feixista.

A Amèrica Llatina també ha subsistit durant una bona colla d’anys aquest significat. De mica en mica- per sort-, s’ha anat abandonant i ja se li comença a canviar el significat i ara ja se celebra com el DIA DE LA RESISTENCIA INDÍGENA.  Quan vivia a l’ Uruguai recordo que em xocava el fet de que la majoria de gent encara fossin tan poc crítics amb el contingut i  amb el significat d’aquest dia. Recordo que la gent pensava que la festa del 12 d’octubre –perquè allà també era festa- ho era en al·lusió a la “trobada de cultures” i que el seu nom, “Dia de la Raza” al·ludia a la trobada de les tres “races”: la negra, la ameríndia i la caucàsica. No sé exactament d’on havien tret aquesta història, però sí que sé que encara s’ensenyava aquesta idea a les escoles i és per això que molt pocs uruguaians reflexionessin de veritat entorn d’aquesta festa i no es plantegessin que aquesta data estava profundament implicada amb les ideologies d’extrema dreta de l’Espanya més retrògrada.

I com s’hi arriba a aquest punt? Tot té una explicació: a finals del segle XIX, Espanya es trobava en una situació molt delicada. A nivell intern patia profundes inestabilitats a causa de les lluites de liberals, conservadors, carlins (monàrquics), anarquistes i socialistes. A nivell extern, els moviments independentistes de les ultimes colònies d’Amèrica i Àsia feia que la política colonial fos pràcticament insostenible. Això finalment es concreta amb la guerra hispà-nord-americana de 1898 després de la qual Espanya perd les seves colònies de Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guam, quedant-li només les seves petites colònies d’Àfrica. Aquella Espanya que, en altre temps fou una gran potència mundial, veien que ja no era res. Només era una trista despulla.

És per això les classes aristocràtiques comencen a desenvolupar un sentiment de nostàlgia cap a aquell passat imperial que havia pràcticament desaparegut. La utopia de restablir el vell ordre colonial sumat a les teories racials de l’època van generar el concepte de“Hispanidad“. Sota aquest concepte les antigues colònies espanyoles d’Amèrica havien de retre-li tribut i alinear-se geopolíticament amb Espanya ja que ella els havia portat lacivilització. A més creien que tots els hispanoamericans pertanyien a la “raça hispana” i per tant havien de seguir mantenint el vincle cultural, polític i econòmic amb l’antiga Metròpolis. Per la seva banda els països Llatinoamericans, influïts per les teories del darwinisme social, van acceptar fàcilment aquests preceptes ja que l’herència indígena o africana no servia per reivindicar el supòsit de pertinença a la Civilització Occidental, mentre que una herència espanyola sí que servia per a reivindicar-se com a països occidentals . D’altra banda l’Església Catòlica s’enfrontava a les Amèriques als processos de secularització que li restaven poder però que, no obstant això, el discurs hispanista li era molt útil per seguir mantenint el seu estatus. En ser una institució que arribà al continent de la mà del colonialisme espanyol, es transformava en un dels pilars culturals del Continent.

És en aquest context que al 1915 la Unió Iberoamericana de Madrid proposa que el 12 d’octubre sigui declarat “Fiesta de la Raza Española”. En els anys subsegüents, la totalitat dels països de les Amèriques van incorporar el 12 d’octubre com “Dia de la Raça” (en al·lusió a la Raça Espanyola) o com “Day of Columbus” (“dia de Colón” per als països anglosaxons ). Un dels majors promotors de la ideologia de la “hispanitat”, va ser el dictador Miguel Primo de Rivera. El 1931 el fill del dictador enderrocat, José Antonio Primo de Rivera funda la Falange Española Tradicionalista i de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (FET de la JONS per les seves sigles) i s’alinea ideològicament amb els règims del feixisme italià, del nazisme alemany i de l’autoritarisme portuguès.  ja que el concepte de hispanitat és central en la seva ideologia. La Falange pren com a data clau per les seves mobilitzacions el 12 d’octubre

És bo saber l’origen de les coses i, com deia abans, encara avui subsisteix aquest substrat en molts espanyols, que miren d’amagar tant com poden però que, per més que facin i per més que hagin canviat el nom, se’ls veu la llauna. Haurien de tenir vergonya de celebrar encara aquesta data de la manera com ho fan, però es veu que no en tenen gens ni mica. Amb tot, la resposta és cada dia més unànime i tan allà com aquí cada dia són més els que diuen que eL 12 D’OCTUBRE NO HI HA RES PER CELEBRAR. O, si voleu, sí que hi ha alguna cosa per recordar: la història d’una invasió, d’una massacre i d’un saqueig.

2 respostes

13 ag. 2011


Una d’indis

Classificat com a indígenes,Uruguai

Monument als darrers xarrues situat al Parc del Prado de Montevideo. Vol ser un homenatges a l’ètnia xarrua representada pel cacic Vaimaca, Tacuabé, Senaqué y Guyunusa.

La història que vull explicar avui és una història trista. Com moltes històries de pobles que no acaben  bé. Us vull explicar la història d’un poble indígena: els indis xarrues. L’interès per aquest poble va començar l’any 1976 quan vaig arribar a l’ Uruguai. Sabia que era un dels pocs estats llatinoamericans on no hi quedaven indígenes i em va interessar de seguida saber el per què.

La cultura i la ètnia xarrua va ser una població ameríndia (indígenes) d’ Amèrica del Sud que va poblar l’actual país d’Uruguai, nord-est de l’Argentina i al sud del Brasil. Eren un poble nòmada que se sustentava de la pesca i algunes petites collites. Per això no construeixen estructures permanents ja que vivien de forma errant en campaments.

No se sap massa coses  d’ells a causa de la seva ràpida eradicació en un moment primerenc en la història d’Uruguai. Els únics documents que han quedat són dels exploradors espanyols. En l’antiga llengua guaraní al terme Uruguai significa “la terra d’acolorides aus”.

Inicialment, ocupaven les dues marges del riu Uruguai, des Itapei fins el seu delta; més endavant van ampliar els seus dominis fins a les costes del Paranà i van ocupar el sud de Rio Grande do Sul (Brasil). El poble xarrua estava organitzat en tribus que es va subdividir en famílies. Hi va haver líders, però cap organització social real, totes les famílies es posaven al mateix nivell, sense diferències en l’hàbitat o la roba. Els líders tribals no tenien poders específics, però van obtenir privilegis com tenir diverses esposes. Les dones s’ocupaven de tasques domèstiques mentre els homes caçaven i recollien aliments. Les tribus xarrues en cas de perill o guerra reunien un consell d’ancians per prendre decisions importants. El suport mutu entre les famílies de la tribu era normal, el que va permetre tenir una societat cohesionada.

Abans de l’arribada de conqueridors eren caçadors-recol.lectors i utilitzaven armes rudimentàries com arcs i fletxes, masses, llances, i armes llancívoles (boleadoras), Després amb l’arribada dels europeus i la introducció del cavall, vivien capturant bestiar salvatge. Practicaven l’intercanvi amb les tribus veïnes dels que van obtenir les ceràmiques, cotó i carbasses (mates).

Expliquen les cròniques que eren alts, amb una mitjana de 1,68 m per a homes i 1,67 m per a les dones, d’aspecte seriós i taciturn, d’aspecte dur i ferotge. Es tatuaven la cara amb tres línies transversals. Per a les guerres i festes es pintaven la mandíbula superior de blanc. Eren ferotges en la guerra i amb els cranis dels seus enemics caiguts fabricaven gots cerimonials. En general, enterraven els seus morts als peus d’un turó o túmul i en l’enterrament posaven els objectes del mort com a armes, adorns, pells, etc. perquè creien en la vida després de la mort i creien que els morts necessitarien les seves pertinences terrenals personals.

L’extermini dels xarruas es va dur a terme a principis de la fundació de la República Oriental de l’Uruguai en l’episodi anomenat “Batalla de Salsipuedes”, que es va produir en 11 abril 1831 a la regió coneguda com Salsipuedes. Alguns l’anomenen matança ja que l’exèrcit d’Uruguai enganyà les tribus xarrues a una reunió per organitzar la defensa de les fronteres del nou país “Uruguai”.  Allà els van ser massacrats per un grup dirigit per Bernabé Rivera, nebot de Fructuoso Rivera que s’havia convertit feia ben poc en el primer president de l’Uruguai. Només uns quants van poder escapar aquesta massacre.  La matança de Salsipuedes no va significar l’extinció de tots els xarrues, però si la seva desaparició com a poble cultural. Sembla que no van quedar supervivents purs d’aquest poble, encara que les petjades físiques es poden trobar entre la població mestissa de l’Uruguai i Argentina. Segons el cens d’Argentina del 2001, hi ha 676 xarrues (la majoria són d’ascendència mestissa) que viuen a la província d’Entre Ríos.

Una de les coses més tristes d’aquesta història va ser l’episodi de Salsipuedes on Vaimaca Perú. Era un dels principals cacics, que es veu que tenia un posat cridaner i que era valent com tots els del seu poble, i va prestar servei voluntari en l’exèrcit d’Artigas. Va lluitar al costat del general Fructuoso Rivera en la defensa del territori uruguaià, enfront de les invasions de les potències. Va estar entre els xarrues convocats per Rivera, l’11 d’abril de 1831, per tornar a defensar el sòl ja habitat, és clar, per espanyols, criolls i aborígens. El punt de trobada era a vora del rierol Salsipuedes, entre Tacuarembó i Río Negro. Allà, els indis convocats com amics van ser traïts i assassinats a mansalva. Vaimaca Perú va ser portat al costat d’altres xarrues a París, on van ser exhibits com un atractiu de circ. També van arrossegar a aquesta humiliació a Senaqué, Tacuabé i Guyunusa, que estava embarassada. Diuen les cròniques: “Després de ser sotmès a diversos estudis i d’haver esgotat l’interès científic, és exhibit en un circ amb els seus germans xarrues, on pateixen un tracte cruel i inhumà. A conseqüència d’aquest maltractament i de la tristesa per estar lluny del seu sòl natal, Vaimaca mor el 13 setembre 1833 “. Les restes de Vaimaca van tornar a Montevideo el 17 de juliol de 2002.
Seguirem amb la història dels xarrues un altre dia.

No hi ha resposta

27 gen. 2011


Qui era Samuel Ruiz?

Classificat com a Església,indígenes

Ha mort el bisbe Samuel Ruiz, a l’edat de 86 anys. Potser no ha estat una persona massa coneguda a Europa, però sí que ho és a l’ Amèrica Llatina. El prelat era reconegut com el principal representant de la teologia de l’alliberament a Mèxic i un gran defensor dels drets humans dels indígenes durant els 40 anys que va ser bisbe de San Cristóbal, Chiapas, un dels estats més pobres i amb major població originària.

Pel seu compromís i el seu paper com a mediador en l’alçament zapatista de 1994, Samuel Ruiz va rebre el premi Simón Bolívar de la UNESCO en 2000.

Després de l’aixecament armat de l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN), Ruiz va actuar com a mediador entre aquest moviment guerriller, liderat pel Subcomandante Marcos, i el govern.

El bisbe va recolzar els reclams de la insurrecció armada zapatista-salut, alimentació, terra o justícia-però sempre va puntualitzar que no compartia l’ús de les armes perquè es fessin escoltar.

Amb la mediació del bisbe, les parts van arribar a un acord el 1996 per a l’atenció de les demandes del grup rebel, que va denunciar després l’incompliment del govern sense arribar mai a desmobilitzar, encara que des de llavors no realitza activitat armada alguna.

La seva intervenció en aquest conflicte li va costar amenaces de mort que van motivar l’assignació d’una escorta però també li va valer una candidatura al premi Nobel de la Pau de 1994.

"Amb la mort de Samuel Ruiz es fa un lloc difícil d’omplir (…) és i serà per sempre referent indiscutible a favor de la cohesió social, distintiu del qual lamentablement l’actual jerarquia catòlica pateix", va dir en un butlletí l’esquerrà Partit de la Revolució Democràtica (PRD).

L’activisme de Ruiz per a la millora de les condicions dels indígenes a Mèxic i en tota Amèrica Llatina van convertir en una figura molt estimada a Chiapas i Mèxic.

Va arribar a aprendre a parlar les quatre llengües originàries majoritàries a Chiapas: tzotzil, tzeltal, tojolabal i chol.

El 1989, va fundar el Centre de Drets Humans Fray Bartolomé de las Casas, l’ONG amb més credibilitat i pes a Chiapas.

No obstant això, les seves posicions també van derivar en friccions amb la majoria de governs, cacics locals i amb l’ala més conservadora de l’església mexicana i del Vaticà.

Com a homenatge, us deixo unes paraules que li ha dedicat Marina Taibo, una fotògrafa mexicana

Nuestra lucha es por hacernos escuchar, y el mal gobierno grita soberbia y tapa con cañones sus oídos.
Nuestra lucha es por el hambre, y el mal gobierno regala plomo y papel a los estómagos de nuestros hijos.
Nuestra lucha es por un techo digno, y el mal gobierno destruye nuestra casa y nuestra historia.
Nuestra lucha es por el saber, y el mal gobierno reparte ignorancia y desprecio.
Nuestra lucha es por la tierra, y el mal gobierno ofrece cementerios.
Nuestra lucha es por un trabajo justo y digno, y el mal gobierno compra y vende cuerpos y vergüenzas.
Nuestra lucha es por la vida, y el mal gobierno oferta muerte como futuro.
Nuestra lucha es por el respeto a nuestro derecho a gobernar y gobernarnos, y el mal gobierno impone a los más la ley de los menos.
Nuestra lucha es por la libertad para el pensamiento y el caminar, y el mal gobierno pone cárceles y tumbas.
Nuestra lucha es por la justicia, y el mal gobierno se llena de criminales y asesinos.
Nuestra lucha es por la historia, y el mal gobierno propone olvido.
Nuestra lucha es por la Patria, y el mal gobierno sueña con la bandera y la lengua extranjeras.
Nuestra lucha es por la paz, y el mal gobierno anuncia guerra y destrucción.
Viva Jtatic Samuel Ruiz


No hi ha resposta

12 oct. 2010


Més de 500 anys de tribulacions

Classificat com a Amèrica Llatina,España,indígenes

Amèrica "va ser descoberta" per Castella, gràcies a la tenacitat visionària de Colom, el dia 12 d’octubre de l’any 1492. Colom mai no va saber que havia descobert un nou continent; pensava haver donat amb "Cipango" i esperava trobar-se amb el "Gran Khan", és a dir, l’Índia, la Xina i el Japó. Bartolomé de las Casas va arribar a l’illa anomenada "La Espanyola" el 1502. Va viatjar en un dels 32 navilis, juntament amb unes altres 2.500 persones.

Van partir el dia 13 de febrer de 1502. La flota va salpar dividida en dues parts; la meitat va arribar a Santo Domingo el dia 15 d’abril, mentre l’altra meitat va abordar uns dotze o quinze dies després. Amb els "indis" americans, el jove sevillà Bartolomé no s’hi trobà de debò fins a l’any 1514.

Las Casas sembla que tenia llavors 17 o 18 anys. La ciutat de Santo Domingo era llavors una petita vila. Entre els records que ens explicarà ell mateix, diu que els espanyols establerts allà estaven alegres perquè s’havia descobert recentment molt or i perquè alguns indis s’havien "alçat", cosa que els permetia ja justificar les seves guerres i el consegüent esclavatge i "repartiment" dels indis. Aquestes són les "bones noves" que donaven els residents als nouvinguts; i que llavors amb prou feines Las Casas entenia; o que fins i tot aprovava en algun grau, ja que ell mateix buscà també l’or i va rebre indis sota confiança bens aviat.

El futur defensor dels "indis oprimits" que escriu aquestes memòries el 1552, almenys a la seva redacció actual, no deixa d’assenyalar la tràgica qualificació de "bona nova", d’"evangeli" per als "cristians" espanyols, el fet que puguin fer guerra i capturar els indis, per vendre’ls per esclaus a Espanya. "Per manera que donaven per bones noves i matèria d’alegria que els indis s’haguessin alçat, per poder fer-los guerra, i per tant, capturar-los per enviar-los a vendre a Castella per esclaus". No pot deixar de fer memòria crítica d’aquesta deformació del fi últim de tota l’empresa americana, tal com la va acabar veient i promovent aquest campió de la causa indígena, que era la causa del pobre i de la víctima en aquell moment històric. En comptes d’anunciar-los, de paraula i amb fets, el vertader Evangeli, acaben fent "bona nova" del major antievangeli per als indis.

Aquest va ser també abans el pla del seu admirat Almirall Cristòfol Colom, quan veu que no apareix tot aquest or i riqueses que pensava trobar a les Índies. I serà també el del seu respectat governador, Nicolás de Ovando, "baró prudentíssim i digne de governar molta gent, però no indis"…, perquè va acabar sent l’inventor dels "repartiments" i futures "encàrrecs" d’indis als espanyols, que va ser pràcticament un esclavatge. Per més que fos un home de "gran autoritat, amic de justícia", no valia per governar els indis, ja que no els va tractar com iguals als castellans, encara que fossin només vassalls del regne de Castella. Però l’error principal, a judici de fra Bartolomé que escriu gairebé cinquanta anys després, és que no va acomplir la finalitat primordial de tota aquesta empresa i la seva justificació última amb la famosa "donació papal": l’evangelització de les Índies.

Les Cases pensa que la reina Isabel la Catòlica tenia molt clara aquesta finalitat primera i primordial; per això li havia encarregat a Nicolás d’Ovando que "tots els indis veïns i pobladors d’aquestes illes fossin lliures i no subjectes a servitud… que visquessin com a vassalls lliures governats i conservats en justícia, com ho eren els vassalls del regne de Castella", a més que "donés ordre que en la nostra santa fe catòlica fossin instruïts". Anys més tard entendrà que fallar en això va ser el més nefast, perquè es tracta d’un "error sobre la finalitat": no l’or ni el poder, sinó l’evangelització dels indis és el que justificava el "dret" dels espanyols a trepitjar terra americana i continuar-hi. Però els indis van entendre ben aviat que el veritable motiu dels acabats d’arribar era precisament l’or, l’auri sacra fames, que podria traduir-se com "l’endiablada set de l’or", o el culte a Mammón.

Alguns anys després viatjà a Roma, on va ser ordenat sacerdot sembla que cap l’any 1507; però aviat retornà a L’Espanyola, cap allà el 1510.

Aviat passarà a l’illa recentment poblada o per dir-ho millor despoblada de Cuba, com a capellà de Diego Velásquez; allà arribarà a tenir la seva pròpia encomanda d’indis, junt amb el pietós laic Pedro de Rentería. Bartolomé conversaria durant tot el procés colonial i el seu intern amb aquest bon amic Pedro, lector del Nou Testament, i proper a la solució franciscana d’educar els nens, que aconsegueixin escapar a la mort, com a futurs cristians. Però abans ha estat testimoni impotent de la mort per gana de set mil d’aquests mateixos nens indis en uns tres mesos: "Les criatures nascudes, morien petitetes, perquè les mares, amb el treball i la gana, no tenien llet al pit". Li va impressionar tant això que ho narra fins a cinc vegades en les seves obres.

Ens explica que abans, en els primers anys de govern de Diego Colón, un cacic seu anomenat Hatuey, escapat a l’illa de Cuba amenaçada d’invasió, mostra als seus germans una panera plena d’or, proposa ballar-li els seus ritus sacres com a un déu, ja que els cristians el tenen com a tal, perquè ell els digui que no els facin mal; i després els demana de llançar-la al riu, perquè no els busquin a ells per treure’ls-la i adorar-ho. "No guardem a aquest Senyor dels cristians en cap lloc, perquè encara que el tinguem a les tripes ens el trauran". Anys més tard, assabentat ja del cas molt més cruel de Pizarro amb Atahualpa, comenta que els espanyols són tals "que si els dimonis tinguessin or, els emprendrien per robar-los-el". Aquest va acabar sent, si no l’únic fi darrer, almenys un dels primordials per als espanyols emigrats i també per a qui els enviaven i utilitzaven des de la metròpoli. No s’equivocava el cacic dominicà; fins i tot s’avançava a assenyalar la causa última que va motivar el famós crit de fra Antón Montesino, un dels quatre dominics que van arribar a Amèrica el 1510.

Las Casas sap molt bé que el déu Diner és un ídol, i per això necessita alimentar-se de víctimes humanes. Per extreure’n l’or, la plata o el que sigui, els espanyols no dubtaran a explotar els indis. S’han tornat un mer instrument al servei del seu culte idolàtric; i, a la fi, "instrument mort", víctimes. No és que en directe desitgin la seva mort; el que desitgen és ser rics "i abundar en or, que és la seva finalitat, amb treball i suor dels afligits i anguniats indis, usant-los com de mitjans i instruments morts; a la qual cosa segueix, de necessitat, la mort de tots ells". Per això el text que motivarà finalment el seu "conversió als indis", per l’any 1514, és Eclesiàstic 34,21: "Qui ofereix un sacrifici a costa de la vida dels pobres, és com qui sacrifica a un fill davant del seu pare". Aquest text serà citat moltes vegades a l’àmplia obra lascasiana, la qual cosa indica l’enorme pes que va tenir la reflexió profètica i sapiencial i tota la Paraula de Déu en la seva valoració i pràctica cristianes. Des d’aquella data, i sobretot des de la seva entrada en la vida religiosa dominicana, la vida i obra sencera de fra Bartolomé de Las Casas va estar dedicada a la causa indígena; a la defensa, primer de la vida, després de la seva llibertat i dignitat, per desembocar en la lluita pels seus enters drets polítics de pobles lliures i capaços de realitzar una nova societat i una nova església més properes a l’Evangeli que les velles cristiandats.

Però, sens dubte, el primer pas cap aquesta conversió té bastant a veure amb aquest famós "crit de l’Espanyola", llançat per Antón Montesino en nom de tota la comunitat dominica, presidida pel venerable fra Pedro de Córdoba. Corria l’any 1511, i estaven en el quart diumenge d’advent, que va ser 21 de desembre. A propòsit del "jo sóc la veu del que clama al desert" de Joan 1,23 que es llegia aquell dia, el predicador de la veritat, pura i dura com l’amor als pobres i les víctimes, etzibà aquestes paraules als seus oïdors espanyols: "tots esteu en pecat mortal i en ell viviu i moriu, per la crueltat i tirania que useu amb aquesta gent innocent! Digueu, amb quin dret i amb quina justícia teniu aquests indis en tan cruel i horrible servitud?Aquests, que no són homes? No tenen ànimes racionals? No esteu obligats a estimar-los com a vosaltres mateixos? Això no enteneu? Això no sentiu? Com podeu estar adormits en un somni tan profunt i tan letàrgic?

Aquest crit ha de continuar sonant a Amèrica Llatina i al món sencer, ja que existeix aquest tercer i quart món, aquests submóns dels explotats o, pitjor encara, dels exclosos de la vida. Ens tocarà actualitzar-lo, cridar-lo davant d’oïdes que no voldran escoltar-lo i davant d’ulls que no volen veure la realitat del sofriment de milions d’homes; que fan qualsevol marrada per no apropar-se als ferits a la vora del camí; que no volen saber res de la sang dels seus germans, encara que siguin els seus Caïms de coll blanc i mans netes. S’haurà d’acabar amb aquest "Deute Extern" que importa capital dels països pobres cap al món ric, a costa de la gana i la mort de milions de persones, febles i nens especialment. Per entendre això, s’ha de sentir-ho, i s’ha de despertar del "son letàrgic" de la globalització triomfant, amb el seu "final de la història", perquè s’han acabat totes les utopies per als que creuen haver assolit ja la seva meta. Una meta inhumana, per inhumanitzant i deshumanitzadora.

Vegi el text en una versió molt més àmplia, amb notes i bibliografia, a: http://latinoamericana.org/2002/textos

Eduardo Frades (Caracas)

No hi ha resposta

20 gen. 2010


El paradís convertit en infern.

Acabo d’escoltar per la ràdio que continuen havent-hi rèpliques del terratrèmol a Haití. El que fou un paradís natural s’ha anat convertint en un infern insuportable. Un infern humà i social en un paradís natural.

Estats Units va envair Haití el 1915 i va governar el país fins 1934. Es va retirar quan va aconseguir els seus dos objectius: cobrar els deutes del City Bank i derogar l’article constitucional que prohibia vendre plantacions als estrangers.  Van marxar dient: "Aquest és un poble inferior, incapaç de governar-se per si mateix i conservar la civilització que van deixar els francesos".

Haití havia estat la perla de la corona, la colònia més rica de França: una gran plantació de sucre, amb mà d’obra esclava.  Montesquieu ho havia explicat sense pèls a la llengua: "El sucre seria massa car si no treballessin els esclaus en la seva producció. Aquests esclaus són negres des dels peus fins al cap i tenen el nas tan aixafat que és gairebé impossible tenir-los llàstima. Resulta impensable que Déu, que és un ésser molt savi, hagi posat una ànima, i sobretot una ànima bona, en un cos completament negre ".

En aquell temps ho justificaven tot. Si calia apel·lar a les lleis, a Déu o al que fos, s´hi apel·lava sense cap mena de rubor. "La pela és la pela" diríem els catalans. Han passat els anys i seguim justificant-ho tot quasi bé amb els mateixos arguments. No tant directes; no tan rudes i més sofisticats. Però en el fons fem el mateix, nosaltres, els europeus rics amb els immigrants que venen a guanyar-se la vida. Quan els necessitem, són benvinguts. Quan no, ens molesten massa i millor que marxin, com més aviat millor i com més lluny millor.

Sabem que l’empobriment no sempre és causa de les mateixes societats pobres i que la major part de les vegades és degut a les circumstàncies que van donar-se en un cert període històric en que els imperis van deixar abandonada la gent després d’haver-ne tret tot el suc que van poder. Però d’això ens en recordem poc i alguns continuen justificant-se i dient que els esclaus no es distingien per la seva voluntat de treball. Els negres han de ser esclaus per naturalesa i ganduls també per naturalesa, i la natura, còmplice de l’ordre social, és obra de Déu: l’esclau ha de servir l’amo i l’amo ha de castigar l’esclau, que no mostra el menor entusiasme a l’hora de complir amb el designi diví.  Seguim tenint el fuet a la mà actualment a les nostres societats riques tal com el tenien els esclavistes.

Karl von Linné, contemporani de Montesquieu, havia retratat al negre amb precisió científica: "Vagabund, mandrós, negligent, indolent i de costums dissoluts". Més generosament, un altre contemporani, David Hume, havia comprovat que el negre "pot desenvolupar certes habilitats humanes, com el lloro que parla algunes paraules".

Jo he escoltat paraules semblants no fa pas massa dies…

Etiquetes de Technorati: ,,,,,,

2 respostes

11 oct. 2009


12 d’Octubre: "celebrar"què ?

wichis_en_choza_chica.jpgNo puc negar que les poques estones que miro la tele aquests dies i veig la propaganda que fan del "Desfile del Dia de la Hispanidad" em poso nerviós. No caldria, però no ho puc evitar.

Sé molt bé què hi ha darrere d’aquesta "festa" nacionalista espanyola (ells que critiquen tant els nacionalismes!). Sé molt bé què han pretès i segueixen pretenent amb conceptes com "hispanidad", "raza", "civilización cristiana", "colonización española", "Alianza de civilizaciones" que segueixen mantenint i barrejant de forma permanent durant anys i panys.

Colonització (la paraula ve de Colon) és l’acció de dominar un país o territori amb pobladors d’una altra regió, que passa a denominar-se metròpoli. La regió ocupada es denomina colònia. El procés de colonització pot ser de caràcter econòmic, polític, violent o no violent, i inclús cultural.

Amb aquesta mentalitat viuen encara i treballen els governants espanyols, volent mantenir aquests conceptes rancis i passats de moda totalment vigents. Se’n van sortir una colla d’anys però ara es troben, cada cop més, que les colònies es reboten i cada cop accepten menys el sotmetiment i han optat per la llibertat, concepte molt més interessant, modern i enriquidor. Això ho podem comprovar cada dia si parlem i ens passegem una mica per aquells països, on ja no veuen les coses de la mateixa manera i ja moltes vegades parles directament de "genocidi"el que Espanya va perpetrar.

Per exemple a l’ Argentina l’ INADI (Instituto nacional contra la discriminación, xenofobia y el racismo)  va decidir començar amb la tasca de canviar una mentalitat d’anys i anys.

A 515 anys de l’arribada de Cristòfor Colom a Amèrica i a 90 de la primera commemoració del 12 d’octubre com a "Dia de la raça", la proposta de l’organisme és anomenar "Dia de la Diversitat Cultural Americana". Amb aquest fi va ser presentat un projecte de decret que tingués en compte l’endarreriment en la forma de denominació d’un "feriado" nacional. Així, proposen que la data es converteixi en "una jornada de valorament de les identitats ètniques i culturals i de reflexió històrica, efectuant les modificacions necessàries per incorporar el canvi en els calendaris escolars i en les currículums de capacitació a docents".

I això mateix passa a altres països llatinoamericans que per sort es van despertant. Diferents organitzacions socials d’alguns d’aquests països també reclamen que el concepte inadequat de "raça" sigui suprimit, almenys, de les efemèrides culturals nacionals que després es traslladen a les escoles. El 12 d’octubre és sinònim de dol per als pobles originaris d’Amèrica ja que pretén "celebrar" la dominació feta per la colonització espanyola a la seva cultura. Les comunitats indígenes recorden el dia anterior, l’11, l’últim dia de llibertat dels pobles originaris.
El terme "raça" podria haver estat predominant des d’el 1700 però avui ha estat abandonat tant per la seva manca de suport científic com per raons polítiques i culturals com són  els genocidis i actes discriminatoris en els quals ha servit de suposada justificació o pretext .

Al mateix temps ens caldria recordar a tots que la Convenció Internacional sobre l’Eliminació de Totes les Formes de Discriminació Racial (proclamada per l’ ONU el 1963) determina que "tota idea o doctrina de superioritat basada en la diferenciació racial és científicament falsa, moralment condemnable i socialment injusta" .
Des de l’organisme contra la discriminació sostenen que la proposta implica "començar a harmonitzar la legislació nacional amb el dret dels pobles indígenes, consagrant i reconeixent que els drets humans tenen els caràcters d’universalitat, indivisibilitat i interdependència".
Octorina Zamora, de la comunitat indígena wichí que va estar present en l’acte del INADI va assenyalar que "el 12 d’octubre és un dia de reflexió sobre el etnocidi i genocidi que va començar el 1492 però que encara no ha parat ja que és dolorós veure que els nostres germans moren per inanició. Volem que s’aturin els desmunts i es regularitzin els títols de les nostres terres ".

Avui, cap científic utilitzaria el concepte de "raça" ni diria que una és superior a una altra. I el reclam pels drets indígenes és recolzat per amplis sectors de la societat i promogut pels organismes de drets humans. No obstant això, el reconeixement dels seus drets en les lleis dels països d’Amèrica Llatina és lent , pesat i desgastador. Potser la subtilesa de la paraula no canviï conductes socials. Tanmateix, crec que seria un bon començament deixar de celebrar diades d’aquesta mena.

Etiquetes de Technorati: ,,,,,

No hi ha resposta

10 des. 2008


DIA INTERNACIONAL DELS POBLES INDÍGENES.

Classificat com a Drets humans,indígenes


Avui és el DIA INTERNACIONAL DELS POBLES INDÍGENES I també una altra commemoració important: EL 60è. ANIVERSARI DE LA DECLARACIÓ UNIVERSAL DELS DRETS HUMANS.

Les dues diades són prou importants per dir quelcom de cada una. Però avui les vull unir perquè crec que tenen prou punts en comú.

Jo vaig néixer l’any de la DECLARACIÓ. O sigui, que tinc 60 anys. I des del meu primer moment de raó i des del meu primer record sempre he vist el mateix en aquest món de mones. Que els drets hi són per vulnerar-los i que els rics i poderosos són els que dicten les lleis (que, per suposat, són sempre les lleis del més fort).Sembla que els drets són per passar-se’ls pel folre. Sembla que per més que es protesti no hi ha res a fer; sembla que aquest món no té remei… Doncs no: si no ho fan els grans, ho hem de fer els petits. Però les coses s’han de dir. I a base de dir-les van empapant les ments con una pluja fina.

És gràcies a això que els indígenes ja no viuen com vivien. Més malament, em direu. En cert sentit potser sí. Els han pres tot el més valiós que tenien: la terra, les costums, la seva manera de viure… Però no els han pres la dignitat. La dignitat i les ganes de lluitar de molts d’ells, com diu mol bé Pere Casaldàliga, amic dels indígenes i bon coneixedor del tema.

Una experiència que m’ha marcat la resta de la vida la vaig viure l’any 1977 a Rio Grande do Sul.Amb un amic vam anar a visitar una “reducció indígena” d’ indis xarrúes. Jo vivia llavors a l’ Uruguai, país d’indis xarrúes fins que van emportar-se els darrers a una exposició a París per mostrar-los quasi com animals rars. A l’ Uruguai ja era creença comuna que no n’existien. Docs, sí. En un poble del sud del brasil, anomenat justament “Charrua” encara llavors hi havia una “reducció” on hi vivien un parell de centenars d’indis. I allà estaven passant el dia sense fer quasi res, amb uns “cuidadors” del govern brasiler que els vigilaven d’a prop (no pas respectaven) per tal de que no caiguessin en l’alcoholisme i no els enredessin massa quan anaven a vendre els pocs productes artesans que fabricaven.Tot plegat, una autèntica llàstima.

Drets humans conculcats , indígenes, nens i nenes explotats, semi esclaus en molts països encara ara etc. etc, tot plegat és un còctel explosiu molt perillós que els rics no ens acabem d’imaginar.El dia que ens exploti a les mans, llavors ens adonarem del per què haurien de servir els drets humans i de com hauríem de treballar tots plegats a fer un món mes just mirant de respectar-los i fer-los respectar.

No hi ha resposta