Arxiu per a 'Mariano Rajoy' Categories

17 oct. 2014


Españoles todos

Classificat com a Franco,Mariano Rajoy,POLÍTICA

Aquesta España del PP (amb una bona ajuda d’altres partits del mateix estil) cada dia s’assembla més a la del Caudillo (aquell “de España por la gracia de Dios”). En direu que exagero molt. Em direu que en aquell temps no hi havia Constitució i que la única llei era la de l’embut, que Franco es cuidava prou bé de fer complir. Em podeu dir que no hi ha punt de comparació i que en aquell temps les coses anaven d’una altra manera. Em podreu dir que llavors no hi havien partits i ara sí. Que llavors no hi havia llibertat de premsa i ara sí…  ¿N’esteu segurs que, tal com anem, no tornem cap a una llei de l’embut semblant a aquella i cap al model de “l’ordeno i mando” i de la testosterona, això sí, fet amb més elegància i a l’empara d’una Constitució que serveix per al que els convé?

Veient el que anem veient en aquests darrers anys podem comprovar que tenim uns intèrprets oficials de les lleis que els fan dir el que ells volen, quan volen i que són els primers en saltar-se-les quan els interessa. Han anat llimant i rosegant de forma tan descarada tot tipus de drets (personals, polítics i socials) i han anat conformant un tipus d’informació tan uniforme i unànime en alguns temes que a mi em recorden altres temps. Vocabulari, expressions, maneres de comportar-se certs polítics, certs periodistes, certes cadenes de TV, certs  “intel·lectuals” de pacotilla fa que es desprengui força pudor d’alguns llocs. Per exemple, avui mateix podem llegir que els acadèmics de la RAE han decidit canviar subtilment el concepte de certes paraules de contingut polític: un “plebiscit” ja no és exactament el que era; un“referèndum” tampoc””; i la “sobirania nacional” ha desaparegut del diccionari (deu ser per allò de “muerto el perro, muerta la rabia”); varia el concepte de termes  com “nacionalitat”, “Estat”, “Estat federal”, “democràcia”, i alguns més

Quan alguns membres del govern del PP -o alguns polítics d’altres partits que sembla que haurien de cantar altres melodies- parlen per la tele, fan rodes de premsa o es reuneixen d’urgència per fer corrents i de pressa decrets que són sempre només per prohibir coses, em fa l’afecte que som en altres temps i que només els falta dir: “Nos llena de orgullo y satisfacción volver a tiempos y modos anteriores, que esos sí que eran buenos tiempos”… L’ ADN que molta d’aquesta mala gent que ens governa porta a la sang és -sense cap mena de dubte-  el dels “padres fundadores” d’aquelles èpoques passades i que – sense adonar-se’n-  els surt de dins el franquisme que porten a la sang cada cop que obren la boca o firmen un decret. Només els fa falta dir: “Queridos vasallos nuestros, aquí nadie se mueve sin nuestro permiso. Nosotros somos los que sabemos lo que es mejor para vosotros. Vosotros no sois nadie sin el resto de los españoles. Y como el resto de los españoles no quieren esas cosas raras que vosotros quereis… pues nada, a callar, a obedecer y cada uno calladito para su casa”.

I em pregunto: Seré només jo que tinc aquesta sensació quan els escolto?

Una resposta fins a ara

14 oct. 2014


Curts de gambals…i alguna cosa més

No sé si són curts d’enteniment i de  gambals o són directament estúpids. Però fan molts mèrits per tal de que els puguem considerar així. Com diria aquell, no són més rucs perquè no han estudiat per ser-ho… Em refereixo a alguns governants espanyols en especial. No cal dir noms perquè són públicament coneguts i considerats. El seus cervells aniran directament a algun museu de la ciència per a ser estudiats!

Ens volen governar a cops de bastó i volen fer entrar el clau per la cabota.Volen fer creure que per damunt de tot hi ha unes lleis que en diuen Constitució i que són més sagrades que la mateixa Bíblia, l’ Alcorà i tots els llibres sagrats junts. Creuen només en la lletra de llei i no en volen saber res de l’esperit. No entenen que “el dissabte va ser fet per a l’home i no pas l’home per al dissabte”. No entenen que ells no són qui ens han de donar els drets sinó que els drets ja els tenim de sempre. Com diu una frase que he vist que corre per aquí: “Un dret no és allò que algú t’ha de donar, sinó que un dret és allò que ningú t’ha de prendre”.

Es pensen que són els guardians del foc sagrat, quan no han après ni tan sols a encendre foc. Són els que creuen que la manera de governar és posant portes al camp, dics de contenció de tota mena, fer lleis i més lleis per prohibir, dir a tot que no i procurar de que cap corder s’escapi del seu ramat. Perquè ens consideren el seu un ramat.

No saben que els ocells volen per damunt de les tanques, que les riuades s’emporten els murs i que el temps es cuida prou de posar les coses al seu lloc. No s’adonen que quan un poble creu de veritat en la seva llibertat, al final l’aconsegueix. Tardarem més o menys, però tot arribarà…

A aquesta gent se’ls pot aplicar la famosa Teoria de l’estupidesa que va desenvolupar el professor d’història del pensament econòmic Carlo Maria Cipolla en una llibret titulat Allegro ma non tropo. Aquesta teoria científica considera que la majoria de coses dolentes passen per causa de l’estupidesa humana d’alguns. L’autor ens cita Cinc Lleis de l’Estupidesa, que són simplement genials:

1a Llei. Sempre subestimem el nombre de gent estúpida. Persones que havíem pensat que eren racionals i intel·ligents, de sobte resulten ser estúpides sense cap mena de dubte. I  cada dia ens veiem afectats en qualsevol cosa que fem per gent estúpida que invariablement es apareixen en els llocs menys apropiats.

2a Llei. La probabilitat que una persona sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica de la persona.

3a Llei. “La Llei d’Or”. Una persona estúpida és algú que ocasiona dany a una altra persona, o un grup de persones, sense aconseguir avantatges per a ella mateixa, o fins i tot resultant-ne danyada ella mateixa.

4a Llei. La gent que no és estúpida sempre subestima el poder que tenen els estúpids de causar dany. Constantment obliden que, en qualsevol moment i sota qualsevol circumstància, el fet d’associar-se amb gent estúpida invariablement constitueix un error que els costarà molt car.

5a Llei. Una persona estúpida és la persona més perillosa que pot existir. És conegut per tothom que la gent intel·ligent, sense importar el perillosos que poden arribar a ser, són predictibles, mentre que les persones estúpides són tot el contrari.

I com deia també el famós Murphy en les seves lleis:  «Si aquesta persona té una manera de cometre un error, el cometrà». I la millor mostra i espècimen d’aquest govern d’ineptes i d’estúpids és “l’home de la pantalla de plasma”. La possibilitat que tenia Espanya d’elegir els pitjors governants és va donar un altre cop. Com les lleis de Murphy, que s’acompleixen sempre!

Una resposta fins a ara

10 jul. 2014


Un PP descarat

Un amable lector del meu blog m’ha escrit un correu recriminant-me que hagi escrit en el meu darrer apunt que“ESPAÑA ES UNA PATRAÑA”. No està d’acord amb el que dic, però li he d’agrair la forma, la correcció i l’educació amb què m’ho diu. Diu que s’ha estimat més dir-m’ho privadament que no pas com a comentari públic al meu blog. De totes maneres em diu que el puc replicar, si em sembla convenient. Ho faré. I intentaré fer-ho també amb el major respecte possible.

El meu lector no ho diu clarament, però em dóna tota la impressió que és votant del PP i, per tant, li dol que critiqui tant aquest partit. D’entrada ja li dic al meu amable lector que no només critico el PP, sinó que entraria en el mateix sac el PSOE, la Monarquia, tot un munt de mitjans de comunicació públics i privats, així com també moltíssims intel·lectuals, polítics, empresaris i molta més gent. No tinc el mínim inconvenient de posar al mateix sac tots aquells que no han fet mai -ni fan ara- cap esforç d’entendre els catalans. Històricament ha estat així i segueix així, per més explicacions que hàgim donat i per més intents –sembla que tots ells fallits- que fem. He arribat a la conclusió de que NO ENS ENTENEM i que NO ENS ENTENDREM per més esforços que fem. No hi ha primeres, ni segones, ni terceres vies que valguin. No hi ha camins, no hi ha ponts, no hi ha sortida. I una bona part de catalans ja n’estem tips d’aquesta situació i per això volem marxat, quedant tan amics com puguem.

Teníem tots la secreta esperança que, acabada la fosca i llarga dictadura franquista, es trobarien camins d’entesa i que, poc a poc, es podria trobar el lloc per a cadascú durant la transició. Esperàvem que hi hauria un camí cap a una major democràcia, que hi hauria una major autonomia, que s’aniria obrint l’aixeta cap a un autogovern i cap a un respecte i reconeixement cap a la diversitat. I ha estat tot el contrari i ho està sent de forma encara més exagerada en aquest darrer govern del PP. Per aquest motiu es diu el que es diu, s’escriu el que s’escriu i es tenen les ànsies que es tenen. I per això jo escrivia el que escrivia en el meu darrer apunt, que arribava a la conclusió de que, tot plegat i analitzant una mica la situació, això d’España no era més que una “patraña”, un engany que ens han anat volent fer creure i que hem arribat a un punt que ja no estem disposats a creure més.

D’aquest intent continuat d’engany, jo en diria barra, desvergonyiment, descaradura, insolència o alguna cosa similar. Hi han prou evidències de que el Gobierno de Rajoy ha fet les coses tan malament, que voler-nos fer creure el contrari és d’un cinisme majúscul i ridícul. Hi han moltes formes de fer política i es poden encertar més o menys les accions d’un govern, però de seguida hom veu si hi ha bona voluntat, bona fe i ganes d’actuar correctament. I el que és evident i -cada cop més clar- és que en el de Rajoy únicament hi ha mala voluntat envers Catalunya i ganes de tocar els pebrots. Així de clar.

Com s’explica, sinó, aquest “decretazo” de 172 pàgines –una norma amb rang de llei- que regula una infinitat d’aspectes important per a la població sense passar pel Parlament? Semblava que no es podia anar gaire més enllà en les formes absolutistes d’exercir el poder i que no es podia fer  una befa tan clara a la democràcia parlamentària. Doncs hi han anat. Amb aquest decret-llei baixem una escala més en la degradació del sistema social. Van començar l’obra de demolició amb la Reforma Laboral del 2012 . Un any després 691.700 persones van entrar a la llista de l’atur i s’han destruït 850.000 llocs de treball, com diu la Encuesta de Población Activa (EPA). El nombre de persones ocupades havia baixat al nivell de l’any 2002 i els treballadors cobren el mateix de fa 5 anys enrere, tot i la recuperació que proclamen els nostres ínclits governants. En voleu més? cada dia hi ha més pensionistes i aturats que tenen seriosos problemes per re-pagar els medicaments i han de deixar de medicar-se, posant en greu perill la seva salut, tal com ens explica el diari  20minutos.es. I podríem seguir amb l’educació, les beques, el finançament de la sanitat en general. etc

És per aquest motiu que escrivia el que escrivia. Perquè ja no em crec res. No hi ha cap argument que mig en convenci de que volen actuar amb justícia. Al contrari. Cada dia estic més convençut que aquest Gobierno del PP només actua per afavorir i fomentar l’amiguisme dels rics i els poderosos. Si actuessin d’una altra manera possiblement hi hauria menys gent que volgués marxar. però veure com cada dia et desnonen (físicament i moralment), comprovar com cada dia intenten prendre’t alguna cosa que consideres teva i que penses que és sagrada i digna de defensar; veure com cada dia intenten llevar-te una mica de dignitat; veure com intenten calcular com ofegar-te sense que et moris del tot… doncs això no ho volem suportar més. No ens dóna la gana. Salvador Allende deia que “la història és nostra, il a fan els pobles”. Nosaltres volem fer la nostra pròpia història perquè ja estem tips de que altres –amb tota la mala fe- la facin per nosaltres. España ja sap el que és que les colònies li fugin i intentin alliberar-se. D’aquell imperi on no es ponia el sol ja no en queda res, i menys que en quedarà si segueixen així. Perquè a España ni els polítics, ni els jutges, ni la monarquia, ni la policia, ni els bancs ni ningú són capaços de veure la realitat i encara són menys capaços d’ aturar aquest desgavell. Per incapacitat manifesta i per mala voluntat. No ho sé.

A España hi ha molta gent decent, gent treballadora, gent que sabria comprendre les coses si els les expliquessin i no els les amaguessin. Hi ha molta gent digna, amb bona voluntat, gent comuna que cada dia es lleva per anar a treballar i li toca sofrir aquest desgavell de Gobierno. Gent que no entén que persones aparentment tan ben preparades no siguin capaces de canviar les coses per al bé de tothom i trobar unes quantes solucions dignes per a la societat. Hi ha pobresa, hi ha atur, hi ha poc futur per als joves, hi ha cada dia més misèria i aquest fabulós Gobierno del PP no fa més que acabar d’espatllar les poques coses que rutllaven una mica.Per això molta gent –no només la majoria de catalans- tenen pressa, molta pressa. Uns la tenim per poder marxar ben lluny de tota aquesta pesta i d’altres de fer marxar –també ben lluny- aquest Gobierno de pega.

Pepe Mujica, el president d’ Uruguai, -una persona a qui jo respecto molt, tot i no compartir algunes de les seves coses- deia que “els únics derrotats en el món són els que deixen de lluitar, de somiar i de voler”. I, per sort, encara som molts d’aquesta mena, amable lector que em va fer arribar la seva opinió i que agraeixo i respecto molt.

No hi ha resposta

24 abr. 2014


Dependència emocional política

Quan es parla de “dependència emocional” normalment ens referim a les relacions de parella i fins i tot alguns la consideren un trastorn de la personalitat per la seva extrema necessitat afectiva que tenen algunes persones a restar lligades a una altra. Com dèiem, normalment ho referim a la relació de parella. A mi em sembla, però, que podríem anar una mica més enllà i veuríem que la dependència es troba en molts altres àmbits. En el polític, entre ells.

Per poder-ho entendre millor hauríem de partir de la base que cada persona és individual, única i irrepetible, tot i que necessitem la relació imprescindible amb altres. El que ens fa feliços és justament l’equilibri adequat entre ser un ésser autònom i independent i saber tenir relacions socials (amor, família, amistat…)

Avui el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha dit a Barcelona que “potser per anar ràpid és millor anar sol, però per arribar lluny és millor anar ben acompanyat”. Sr. Rajoy: potser aquesta afirmació podria ser fins i tot veritat si es produís com vostè l’expressa. Però és que trobo que la premissa és falsa i, per tant, el resultat és fals. Justament perquè vostè parteix de la base que la companyia és bona i jo trobo que això és molt discutible, per no dir totalment fals.

Sr. Rajoy: Diguem-ho clar d’una punyetera vegada! Vostès parteixen de la base que hi ha uns amos i uns esclaus i la relació que sempre estableixen és la típica d’amo-esclau. La típica frase d’una parella d’enamorats “No puc viure sense tu” vostès la interpreten com: no puc viure sense tu perquè et necessito, et manipulo, et faig servir, et mano, t’exprimeixo…Perquè, Sr. Rajoy, jo entenc les sanes relacions des del punt de vista de la igualtat i de la llibertat i no pas des de la dependència. I vostès han mirat de crear una espècie de dependència emocional política que no volen que es trenqui de cap manera. La dependència i l’estar enganxat a una persona o al que sigui, a la llarga, Sr. Rajoy, cansa molt, fa consumir molta energia i no és mentalment saludable. Això crea esclaus i jo –com la majoria de catalans, em sembla- no volem ser esclaus.

Per curar les dependències emocionals els especialistes recomanen aprendre a desenganxar-se d’allò que fa mal sense adonar-nos-en. Per sort, una gran part de catalans s’ha anat adonant del què li fa mal i ha decidit desenganxar-se’n i allunyar-se’n d’una vegada. Vol allunyar de la seva vida d’una vegada per totes aquesta sensació de dependència que ens angoixa cada dia més. Als que no s’ho acaben de creure els diria si encara no pateixen aquesta mena de síndrome anomenat “dependència emocional” perquè, tal com diu el psicòleg clínic Walter Riso,“si considerem que alguna cosa o algú és indispensable en la nostra vida, estem a l’ombra d’un amo” (Despegarse sin anestesia. Edit, planeta).

Una gran majoria de catalans ha decidit que ja som prou grans i que ja podem anar sols pel món. Sr Rajoy: Si poguéssim votar i que cadascú pogués exposar lliurement les seves raons, veuria que hi ha una majoria de catalans que ja no veu necessari i indispensable caminar amb Espanya i que més aviat ho considerem una nosa. Per tant, de ben acompanyats no ens en sentim gens ni mica; just tot el contrari: ens sentim molt mal acompanyats i molt mal tractats des de sempre. No podem viure sense menjar, sense beure i sense respirar, però podem viure sense pare, sense mare, sense parella, sense mòbil, sense cadenes de TV estatals, sense plans d’educació espanyolitzadors i sense Espanya… Podem viure sense exèrcit, podem viure sense monarquia i fins i tot segurament que podríem viure sense lliga nacional de futbol perquè les distàncies a Europa cada cop s’han fet més petites i potser podríem triar fins i tot on volem jugar… Res de tot això és indispensable per viure i viure bé. Potser fins i tot podríem ser bons veïns -si vostès volguessin ser-ho- i potser fins i tot ens podríem mirar amb més simpatia perquè no ens sentiríem tan condicionats. La llibertat i capacitat d’auto governar-nos que ens donaria aquesta nova situació ens faria dir la frase tal com originàriament és i no pas tal com l’ha dit vostè Sr. Rajoy: “Val més sols que mal acompanyats”

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2zq9P1t6M

No hi ha resposta

15 des. 2013


“Fin de la cita”

Classificat com a Mariano Rajoy,POLÍTICA

Expliquen que un dia li van preguntar a Mariano Rajoy quin diari acostumava a llegir. Va respondre que el “MARCA”. “Se non è vero, è ben trovato”, que dirien els italians… Només així es pot explicar el grau d’estupidesa on pot arribar aquest home, que més li hauria valgut que hagués fet el seu ofici de registrador de la propietat (que se suposa que deu saber fer perquè ho va estudiar) i no pas de Presidente del Gobierno. Ja ens tenia acostumats quan era President de Galícia a deixar-nos alguna perla cultivada com aquella de “los hilillos de plastilina”, quan es va referir al petroli que s’escapava del naufragat Prestige. I, de mica en mica, ha anat pujant esglaons en l’escala de l’estupidesa fins arribar on és ara. Difícilment podrà pujar més amunt!

Aquest home, cada cop que obre la boca en diu alguna de ben grossa. Voleu llegir la darrera? Fa pocs dies que va assistir al funeral de Mandela i va tenir el següent diàleg:

Locutor RNE: Usted podrá comprobar el ambiente tan especial que está viviendo esta ciudad y este país para despedir a todo un icono del siglo XX.

Mariano Rajoy: Pues si. He visto algunas imágenes de televisión aquí en el hotel y realmente es impresionante… este estadio de fútbol en el que se va a despedir a… a… Mandela, pues es el estadio dónde España además se proclamó campeón del mundo en su día frente a Holanda de fútbol (sic) no? Eh… con lo cual pues es realmente un momento muy bonito y muy emocionante y es uno de los… el lugar es más emblemático por estas razones de Sudáfrica y lo será más en el futuro, después del acto de hoy.

¿Recordeu aquella patètica intervenció en el debat sobre el cas Bárcenas en que Rajoy citava frases textuals d’ Alfredo Pérez Rubalcaba i d’algun altre polític i rematava la lectura amb la frase “Fin de la cita”, frase que tenia escrita entre parèntesi i que no havia de llegir?

Aznar era un home mal intencionat i amb un fons de maldat notable. Un home ressentit que destil·la bilis per tot arreu. Zapatero era una canya que es movia segons el vent que bufava, sense sentit de res i que vivia més a la lluna que no pas aquí a la terra. Rajoy no és dolent; és simplement ruc i un molt mal polític. La feina dels polítics suposo que deu ser la de gestionar els problemes per tal de trobar-hi solucions. Rajoy la única cosa que sap fer és no fer res i mirar si els problemes se soluciones per art de màgia o si es podreixen i desapareixen sols.

“Todo es verdad, salvo alguna cosa”, “La segunda ya y tal” són altres frases que s’han fet famoses. Com s’han fet famosos aquells embarbussaments que de tant en tant fa amb frases llargues que no volen dir res… A més de ruc és força covard, ja que no gosa presentar-se davant els periodistes per tal de que no li preguntin coses que sap que no podrà contestar. La solució l’ha trobat compareixent per pantalla i no en persona i contestant preguntes prèviament preparades de periodistes de confiança. Un autèntic desastre de Presidente!

Tenim corrupció generalitzada que ningú gosa destapar de veritat. Hi ha una falta de transparència que fa feredat. Tenim retallades en  serveis socials essencials que fa que hàgim fet un salt enrere d’almenys 30 anys. I si no n’hi havia prou amb tot aquest panorama, ara toca fer lleis que van contra els drets i les llibertats fonamentals dels ciutadans: reforma del Codi penal, Llei de Seguretat Ciutadana, Llei de Seguretat Privada… I els periodistes què hi diuen davant d’aquesta situació, em pregunto jo? Per què aguanten estoicament aquesta constant falta de respecte envers ells mateixos i envers la població en general? Per què no diuen clarament que això no és democràcia ni és res? Fins a quin punt els diaris fan la seva funció o només responen a criteris empresarials i interessats només a guanyar diners.

Per acabar, els deixo amb les 10 frases més cèlebres de Rajoy extretes de  El Economista.es:

  1. “It’s very difficult todo esto”

    La cara de David Cameron en escoltar la frase després de la Cimera pressupostària a Brusel·les devia ser de cine.

  2. “Todo lo que se refiere a mí y a los compañeros del partido no es cierto, salvo alguna cosa que han publicado los medios”

    El cas Bárcenas va obligar a la tele de plasma del Partido Popular a sortir i manifestar-se. Mariano Rajoy va oferir una intervenció sense preguntes ni periodistes vora seu en la que va dir: “no voy a necesitar más de dos palabras: es falso”.

  3. “Yo prefiero no subir el IVA en 2013 pero también le digo que si en ese momento es bueno subir el IVA lo haré y haré cualquier cosa aunque no me guste y haya dicho que no lo voy a hacer”

    Per si havia algun dubte sobre el seu programa electoral…

  4. “Siempre estaré detrás de ti, o delante, o a un lado”

    En un míting, paraules dedicades al llavors caigut en desgràcia Francisco Camps. Només li va faltar dir “o no estaré” per a completar tot l’arc de possibilitats hagudes i per haver.

  5. “Me voy a la Eurocopa porque la selección lo merece y porque el asunto está resuelto”

    En plena voràgine del rescat o també anomenat procés de “recapitalització bancària” y el Presidente de Gobierno se’n va al futbol.

  6. “Permítanme que haga un reconocimiento a la mayoría de españoles que no se manifiesta, que no sale en las portadas de la prensa y que no abre los telediarios”

    Rajoy va pronunciar la frase a Nueva York, on participava a l’ Assemblea General de l’ ONU, entre puro y puro.

  7. “No he dormido nada. No me pregunten demasiado si hacen el favor”

    Després d’una Cimera de Caps d’ Estat…

  8. “La reforma laboral me va a costar una huelga”

    Un micro indiscret va captar la frase de Mariano Rajoy en acudir per primera vegada a un Consell Europeu.

  9. 9. “Aguanta. Somos la cuarta potencia europea. España no es Uganda”

    SMS del Presidente del Gobierno dirigit  a Luis de Guindos mentre negociavena l’ Eurogrup el rescat als bancs.

  10. “Vivo en el lío”

        Durant una reunió amb Artur Mas. Una altra càmera indiscreta

“FIN DE LAS CITAS”

No hi ha resposta