Arxiu per a 'Josep Collell' Categories

15 ag. 2009


Josep Collell, un ceramista català-uruguaià.

 

Josep Collell: la pintura a la ceràmica.

Si us he de ser sincer, no coneixia a Josep Collell. Ha estat a través d’un estudi que han fet a l’ Uruguai de ceramistes uruguaians importants (on hi ha el meu admirat Tomàs Cacheiro) que l’he descobert a Josep Collell. A partir d’aquí he llegit més coses i m’he interessat sobre la seva obra.

He trobat un article escrit per Carme Collell, -que és la seva neboda, ceramista i professora d’art-, publicat a la Revista Ceràmica d’Espanya, N. 96 del 2004.

També en el llibre "Rescate de la memoria cerámica en Uruguay", s’estudia la seva vida i la seva obra, que es caracteritza per la fusió de la ceràmica i la pintura, amb l’ús de l’engalba. Tal vegada el desig de trencar fronteres entre els diferents llenguatges artístics sigui un dels trets més fecunds de les avantguardes. El desig de fusió impregna les arts visuals en perfecta simetria amb el sentit d’unitat de les arts primitives que irrompen com una revelació en l’escenari artístic del segle XX. I aquesta mirada obliqua d’un gènere a un altre, que s’enriqueix en proporció directa a la seva permeabilitat, podria emmarcar l’obra de Josep Collell, en la qual es creuen la pintura i la ceràmica.

Josep Collell va néixer el 1920 a Vic i als trenta anys va marxar cap a Uruguai. Deixava enrere la precarietat i el buit cultural d’una llarga postguerra. L’única educació específica en dibuix i pintura que havia rebut era les classes que feia a l’escola municipal de dibuix un oncle polític seu, Llucià Costa, un muralista proper al moviment artístic català del Noucentisme. En aquesta corrent artístic de signe classicista, el pintor uruguaià Joaquín Torres-García va jugar un important paper. L’afició de Josep a la pintura, compartida per altres joves pintors, els va portar a la creació, el 1948, del grup d ‘ "Els 8" que, en un context academitzant, suposava un intent d’establir lligams amb els referents artístics de la modernitat anteriors a la guerra civil.
Arriba a la pròspera Montevideo amb una professió, la de torner mecànic, i una inquietud artística que el posa en contacte amb el Taller Torres-García. Allà coneix el pintor Julio Alpuy de la mà del qual descobreix una forma d’aproximar-se a la pintura que uneix la tradició de l’abstracció geomètrica europea i la visió primitiva de l’art precolombí. Torres havia anomenat aquesta síntesi Universalisme Constructiu i es plasmava en una estructura compositiva ortogonal, proporció àuria, sentit pla del color, i una captació del món a través de símbols esquemàtics i d’abast universal.
En el context del taller, l’apreciació de l’art americà pre hispànic a través dels seus objectes, des del teixit a la ceràmica o l’arquitectura, impulsa a l’experimentació amb diferents tècniques i materials locals en una clara voluntat de projectar la pintura cap a l’art aplicat i estimular unes afinitats que potenciaran la capacitat creativa dels alumnes.
En aquest escenari, l’escultor Gonzalo Fonseca i Josep Collell comencen a buscar argila local pels voltants de la ciutat i, en un experiment a quatre mans, couen la primera peça de ceràmica en un forn de pa.
La ceràmica es convertirà així en un camp de proves i d’entusiasme per altres alumnes del Taller (J. Alpuy, Horacio Torres, Manuel Paila Antonio Pezzino, José Gurvitch …), però serà Josep qui persisteixi en ell.
D’una banda, allà hi havia les peces de ceràmica precolombina que havia vist en la col lecció del pintor Francisco Matto, també alumne del taller, i per l’altre la seva pròpia visió de la pintura. Fins a la creació, el 1955, juntament amb la seva esposa Carme Cano, del seu propi taller de ceràmica discorren cinc anys en els que l’entusiasme i el vertigen per la novetat es combinen amb infinitat de proves, troballes, anècdotes i fracassos. El seu anhel era aconseguir un tipus de ceràmica que pogués emparentar estretament amb la pintura, amb la seva capacitat de donar amb el color exacte i poder aconseguir no només una paleta cromàtica de riquesa similar sinó una semblant justesa en el matís i tonalitat.
L’atracció per la calidesa del brunyit en les peces precolombines, i un rudimentari coneixement de la seva tècnica, el porten a descobrir una aproximació pròpia a l’engalba brunyit: pinta la peça ja seca, polida i sense bescuit amb engalba (la galba és una mena de creta blanca, tirant sovint a verda, groguenca o rogenca, emprada en terrisseria com a vernís) diluïts, la greixa i la brunyeix de manera que el color penetri en el fang, el acoloreix i al forn s’adhereixi a la superfície de la peça com si fos la paret d’un fresc.
Aquesta mirada pictòrica sobre la ceràmica es resol en la superfície pintada i envoltant cada peça – seva pell – i fa difícil endevinar si va ser primer la voluntat d’una manera o el fet pictòric. Les seves formes ceràmiques parteixen d’una geometria simple, i es construeixen a base de planxes que, amb l’ajuda de motlles de cartró, es converteixen en parets planes o corbades enfilades com si fossin els muntatges del metall. Es vincula així a la tradició del metall que, juntament amb la de la cistelleria, constitueixen les dues grans tradicions de la ceràmica. La qualitat tan pictòrica de les seves peces portarà al fet anecdòtic de participar en una exposició col lectiva que un crític titularà com de ceràmica i "anti ceràmica" per la incredulitat d’acceptar les seves peces com autèntic procediment ceràmic.
Entre 1955 i 1985 el Taller Collell ensenyarà ceramistes i pintors per igual i constituirà un referent indispensable en el panorama artístic de l’Uruguai. Se succeiran al llarg d’aquests anys les classes al taller i les exposicions individuals i col·lectives, primer i fins al 1960 en el context del Taller Torres-García i posteriorment en mostres individuals o amb els seus propis alumnes a Montevideo i en altres punts del país.
El 1982 realitza tres murals ceràmics per l’Ambaixada de l’Uruguai a Buenos Aires. Aquestes composicions marquen una gradual i ja anunciada tornada a la pintura sobre llenç que es farà formalment efectiva amb el tancament del taller, el dia de cap d’any de 1985. Dues exposicions de pintura, una a Vic, el 1994 i l’altra a Barcelona el 1996, juntament amb l’última a Montevideo el 2001, subratllen el retorn definitiu a la seva vocació primera.
En el conjunt de l’obra ceràmica de Josep Collell, les seves primeres peces s’inscriuen en el Universalisme Constructiu del Taller Torres-García, tant per la seva iconografia de signes com per la seva resolució formal. Però aviat es dibuixa un enfocament més personal i, sense abandonar la preocupació per la carcassa compositiva i un sentit eminentment plànol de la superfície, les seves peces aniran prenent una paleta de color més àmplia, i una temàtica figurativa d’arrel mediterrània. Contribueixen a això el viatge a Europa el 1970, que li permet un coneixement directe de la pintura mural italiana, la seva visita al Museu del Prado i el retrobament amb l’art romànic català arran de la seva estada a Catalunya.
A això s’afegeix la seva creixent admiració per la pintura de Picasso i el diàleg artístic amb el seu amic, el pintor Guillermo Fernández.
A la trajectòria artística de Josep Collell la cruïlla de la pintura i ceràmica constitueix un personal punt de trobada del que ambdues es nodreixen: la visió pictòrica acompanya el viatge conceptual i tècnic cap a la ceràmica però també aquesta retorna i enriqueix a la pintura, ampliant el seu camp d’aplicació i mantenint una an
helada simplificació formal.
I també present i passat es fonen en les seves peces en les quals una tecnologia ceràmica pròpia molt essencial, arrelada en l’art precolombí, tan laboriosa i subtil com aparentment senzilla vehicula una concepció formal pròpia de les inquietuds artístiques del segle XX
Vam ser molts els que vam tenir l’oportunitat d’aprendre al Taller Collell
al llarg de la seva trajectòria i compartir no només aquest espai comú, la generositat i calidesa humana de Josep i Carme, sinó també una manera d’entendre la ceràmica que per a alguns s’ha convertit en un autèntic mitjà d’expressió. Lydia Buzios, Adolfo Nigro i tants d’altres ens sentim agraïts i ens complau formar part d’aquesta tradició
Carme Collell
Ceramista
Professora d’Història de l’Art

 
Etiquetes de Technorati: ,,,

2 respostes