Arxiu per a 'Fanatismes' Categories

20 ag. 2017


ATEMPTAT A BARCELONA

Classificat com a Fanatismes,Terrorisme,Vida i mort

No fa gaires dies que vaig escriure aquest poema que podreu llegir a continuació. No tenia cap motiu aparent per escriure’l. Em vaig aixecar del llit amb aquesta idea al cap  i, sense pensar-m’ho massa, em vaig posar a escriure. No és un bon poema, ni pretén ser-ho. Simplement expresso el què en un moment determinat sentia.

No hi havia hagut cap atemptat aquell dia. Aparentment no era motivat per res en concret que jo conegués. No havia passat res el dia bans. No sé per quin motiu em va sorgir de dins escriure aquell dia aquest poema. El vaig penjar al blog a la pàgina que tinc reservada a la poesia i allà el vaig deixar.

Avui se m’ha fet present. Com si hagués estat una intuïció. Se m’ha fet present, actual, viu. Tristament actual. tristament viu. Tristament colpidor. El podem aplicar a Barcelona o a qualsevol altre lloc. Un atemptat significa el mateix a qualsevol lloc: morts, ferits, famílies colpides, sang, la vida quotidiana totalment distorsionada, sofriment, llàgrimes, por, desitjos de venjança, trencaments, inquietuds…

En el fons de tot plegat no es tracta ni de religions, ni d’ideologies, ni de creences. No es tracta de posar barreres. No es tracta de posar etiquetes. Es tracta de ser bona o mala persona. Es tracta de creure i estimar les persones o no. Es tracta de tenir sensibilitat i creure en la humanitat o no creure-hi.

 

ATEMPTAT
Un altre atemptat.
És indiferent on sigui. La sang ho taca tot altre cop.
Les persones són les mateixes arreu i la sang és vermella arreu.
Per molt que alguns embrutin tot el que toquen
sempre hi haurà algú disposat a netejar.
Per molt baix que ens vulguin fer arribar
sempre hi haurà l’intern desig de surar.
Per fort que sigui el corrent de brutícia
sempre es desplegarà un pont salvador davant nostre.
Trobarem les forces necessàries
i els aliats que ens ajudin a sortir d’aquesta tragèdia
a la que alguns malvats ens porten.
Sang ben vermella, encara calenta.
Dolor subterrani, íntim i silenciós.
Plors dissimulats i llàgrimes regalimant rostre avall
i uns ulls demanant, si us plau, una mica de solidaritat,
d’acompanyament.
Emocions descontrolades que afloren arreu,
pels porus de tot el cos i, sobretot, del cor.
Dures escenes arreu,
orfes agafats al coll de la mare morta.
Germans i amics separats per sempre més.
Rostres inoblidables de qui es queda
per suportar el buit profund de l’absència sense retorn.
Però a poc a poc tothom torna a casa
i la ciutat s’envolta de silenci.
Però, a poc a poc la vida triomfa
i, com sempre, l’esperança esdevé l’única eina necessària.
I per acabar la reflexió,  voldria aportar el que una persona amiga -a qui segueixo i llegeixo sempre-, ha sabut expressar molt millor que jo tot això que jo sento. Es tracta de SANTIAGO AGRELO MARTÍNEZ, un franciscà gallec arquebisbe de Tànger. Va ser nomenat arquebisbe de Tànger per Benet XVI en 2007, quan era bisbe a la diòcesi d’Astorga i professor a l’Institut Teològic de Compostel·la. Cal llegir-lo. Cal seguir-lo. És un profeta dels nostres temps. Va escriure això al seu Facebook:

«Nadie nace despreciando a los demás. A despreciar se aprende.
Nadie nace odiando. A odiar se aprende.
Nadie nace con un arma en la mano. A matar se aprende.
El lenguaje es el instrumento fundamental en esa escuela.
Al ser humano, al otro, lo etiquetamos, lo deshumanizamos, lo disolvemos en las sílabas de un predicado: “ladrón”, “corrupto”, “puta”, “sudaca”, “drogadicto”, “borracho”, “negro”, “mafioso”, “judío”, “terrorista”, “ilegal”, “irregular”, “moro”.
Cualquiera puede entender que en esa misma escuela de odios y muerte sería posible enseñar a respetar la dignidad de todos, a amar a todos, a proteger la vida de todos.
He dicho “cualquiera”, dando así a entender que no hace falta ser cristiano para percibir la grandeza humana del camino que se propone y su eficacia para construir un futuro digno del hombre..
Pero si hablo a cristianos, entonces tengo que recordarles lo que no es negociable para nosotros: El amor a todos, con especial referencia a los enemigos, y el perdón ofrecido, a todos, no siete veces, sino setenta veces siete, es decir, siempre.
Y visto que, según parece, para los terroristas no hay nada más deseable que el infierno, me atreveré a dejar aquí las palabras de Jesús: “Padre, perdónales, porque no saben lo que hacen”.

No hi ha resposta

20 gen. 2015


Reflexió sobre fonamentalismes, integrismes i fanatismes

Classificat com a Fanatismes

Aquests dies es parla molt de fanatismes, integrismes, fonamentalismes i actituds extremes, referits a religions o corrents religioses. Però, si ho pensem bé, aquestes actituds les trobem en molts camps de la nostra societat. Dit planament i senzilla: trobem gent agressiva, intolerant, intransigent i fanàtica als camps de futbol, a l’escala o ascensor del nostre bloc, als bars, als partits polítics, a les places, a les esglésies, a les tertúlies de ràdio… Gent així, la trobem a tot arreu i em sembla que n’hi ha hagut en tots els temps. Segur que són una minoria, però sempre hi ha hagut persones que s’han pensat que tenien la possessió de la veritat total i l’han volguda imposar per la força. Els integrismes són, en el fons, això i res més.

El fons de la qüestió és la falta de respecte als altres i no saber que els drets de les persones són  iguals a Europa, Àfrica o Amèrica i que s’han de respectar igualment, siguin d’on siguin, pensin el que pensin i creguin el que creguin. No sempre acabem d’entendre ni ens fem càrrec d’aquell principi que diu que el meu dret acaba on comença el dret de l’altre. Aquestes línies divisòries, aquestes fronteres o línies vermelles, no sempre les tenim prou clares, ni sempre són les mateixes en les diferents cultures. Però sí que d’alguna manera ens afecten a tots, visquem on visquem, i de fet creen conflictes a tot el món.

Un dels problemes que tenim tots és que valorem de forma molt diferent si els fets es produeixen a casa nostra (o amb algun dels que són propers a les nostres creences o formes de pensar) o si, en canvi, els fets es produeixen lluny. Quan uns integristes islàmics maten a dotze persones a París sembla que ens afecta més que quan ens arriba la notícia de que a la República Centreafricana s’està fent neteja ètnica de musulmans, o quan es tortura a les presons de qualsevol país de l’altra punta del món per motius polítics o religiosos. Les dues coses són prou greus, tot és falta de respecte als drets humans i tot és fanatisme però, ¿per què no responem de la mateixa manera ni sentim la mateixa indignació?. ¿Per què tolerem coses dels que són de la nostra corda i som intolerants amb qui sentim lluny de la nostra forma de pensar? ¿No portem tots a dins nostre una llavor d’intolerància que, a vegades, deixem créixer més del compte? Caldria que ens ho responguéssim…

A mi, certes caricatures, certs acudits i certes publicacions no m’agraden ni em fan cap gràcia. Però miro de comprendre, que en una societat oberta i democràtica, tothom té dret a dir-hi la seva. Però quan diem la nostra ¿ho fem amb el mínim respecte degut a l’altre?  Així com a vegades ens sentim provocats ¿no som altres vegades nosaltres els provocadors? ¿En nom de la democràcia està tot permès? Sabem que les lleis són per regular les societats, però quan la llei no es fa complir, o creiem que pot ser injusta, o els que l’haurien de fer complir se la salten olímpicament ¿què hem de fer? Preguntes i més preguntes sense resposta clara. Algunes publicacions, actituds, algunes declaracions, algunes imatges a mi personalment em resulten molt ofensives i m’indignen profundament, però no per això surto a posar bombes o a matar gent i entenc que això és el que s’hauria d’ensenyar. Contra els integrismes el millor antídot és educar en la tolerància.  El fet –sempre subjectiu- de l’ofensa no deixa de ser una excusa que no porta enlloc perquè aquesta mateixa gent que mata dibuixants són capaços de matar gens de la seva pròpia religió simplement perquè no fan o no pensen exactament com ells. La nostra societat cristiana ha estat molt intolerant i ha fet barrabassades sense fi, la qual cosa no vol dir que ara hàgim de situar-nos a l’extrem contrari i ser permissius totals.

Aquest és el fons de la qüestió, em sembla a mi. Saber trobar aquest equilibri just ja sé que no és fàcil, però és la única sortida. El fons dels problema és voler imposar el meu pensament sigui com sigui i amb els mètodes que jo cregui més convenients (amenaces, presó, pressions, bombes o la mateixa mort). Els fonamentalismes de tota mena només es poden curar amb l’educació en la llibertat i el respecte als altres. I en això hi tenen un paper important a fer els líders polítics, els líders religiosos, els educadors, els mateixos pares i cada un de nosaltres.

4 respostes

29 des. 2011


Sobre fanatismes i intoleràncies

Classificat com a Fanatismes,Intolerància

A partir d’un apunt que vaig fer el dia 18 passat sobre l’Existència històrica de Jesús en rèplica a un altre de Sánchez Piñol, vaig rebre un comentari firmat per AUREOLUX però que, en realitat, venia d’ un tal  Josep Oriol Grau que –per l’adreça del correu- deu treballar a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i que em deia el següent:

Havia escrit un comentari, però com que no era favorable a l’opinió del Sr. J.Pubill, l’han fet desaparèixer. Un exemple més d’intolerància religiosa. Sr. Pubill, no el penso llegir mai més.

Aquest senyor parla d’intolerància fent servir la mentida i la desqualificació i, per tant, sent ell mateix exemple d’intolerància en no voler iniciar un diàleg com cal entre gent educada. Primerament, perquè no és veritat que hagués rebut cap comentari previ de part seva i, segonament, perquè l’únic comentari seu que he rebut segueix estant allà. Després d’haver-li demanat que el torni a escriure per tal de que el pugui llegir tothom, segueixo esperant una resposta de part seva, resposta que no ha arribat mai. Es veu que ha acomplert la seva “amenaça” de no llegir-me més i, per tant, no el deu haver vist…

Però a propòsit d’aquest episodi d’intolerància religiosa de la que m’acusa, voldria parlar d’intolerància i de fanatisme en general, que en el fons s’assemblen molt i que em dóna la sensació que, d’un temps ençà, es tornen a fer ben presents en molts llocs del món. Resulta que els que abans eren tractats (i segur que en molts cassos ho eren) d’intolerants, ara són les víctimes d’aquesta mateix intolerància per part d’una majoria (que abans era minoria). S’han canviat les tornes, però seguim igual!. Allò de que “Els teus drets s’acaben on comencen els meus” no s’ha acabat d’entendre per una bona majoria!

La intolerància seria tot comportament, forma d’expressió o actitud que viola o denigra els drets del proïsme, o convida a violar-los o negar-los perquè, o ens pensem que els altres no tenen segons quins drets o perquè creiem que els drets propis són superiors. I el fanatisme és quelcom semblant, ja que ve a ser una passió exacerbada i desmesurada cap a una causa determinada (religiosa, política, esportiva, etc) que fa que tampoc es respectin els drets dels que no participen d’aquesta causa.

Malauradament, persones així en trobem a tots els àmbits i a tot arreu. I no sé si podem dir que  abans n’hi havia més que ara o si seguim més o menys igual. Avui mateix portava el diari el cas dels jueus ultraortodoxos que s’han revoltat perquè una dona va asseure’s a la part del davant de l’autobús o perquè alguna nena anava a l’escola mostrant els cabells… Us recorda alguna cosa això? No us recorda la Rosa Parks, aquella dona negra que l’any 1955 es va negar a aixecar-se del seu lloc reservat als blancs també en un autobús?

I dins de l’ Església catòlica en tenim un grapat d’exemples al llarg de la història, des de la Inquisició, fins a negar la llibertat d’opinió a molts teòlegs o als intents actuals de tapar -com sigui- la pederàstia en alguns països. I què me’n dieu de les bombes que posen a les esglésies catòliques els islamistes radicals? O dels grups nazis que es veuen en alguns camps de futbol o en algunes manifestacions? I de tants i tants països on hi ha establert el pensament únic i la dissidència de qualsevol tipus és mal vista? Aquest mal és tan de dretes com d’esquerres.

El pensament únic, sembla un mal que es va estenent al món a través dels mercats, dels nous llenguatges informàtics i de les autopistes de la informació. El filòsof francès Roger Garaudy en diu Monoteisme del Mercat i té com a característica la subtil eliminació de la diversitat per mitjà de les noves tecnologies, el control de la informació, amb la conseqüent incidència en l’opinió dels ciutadans i en l’opinió pública. Haurem d’anar alerta, doncs, en aquests sentit tots. Tothom té dret a opinar i -fins i tot- a opinar diferent, no us sembla?

|

2 respostes

31 oct. 2010


Ve de lluny aquesta mania persecutòria!

Ja us aviso d’entrada –i el que avisa no és traïdor- que aquest post és d’aquells que deixen regust amarg a la boca i agror al cor. D’aquells que no fan massa per llegir en un matí de diumenge que, en teoria, hauria de ser relaxat i hauria de servir per no fer-nos mala sang. però és que vaig rebre aquestes dades ahir d’un amic i no em puc estar de transmetre-us-les.

Espero que no us espatlli el dia!!

Declaracions històriques manifestament anticatalanes

*1625 – Conde Duque de Olivares: “Ahora que os hemos asimilado y no tendréis que gastaros dinero en luchar contra nosotros, parece razonable que nos paguéis con impuestos”.

*1725 – José Patiño: “… es bien notoria la obstinación y barbaridad de este pueblo criminal (Catalunya)…”.

*1906 – Revista “Ejercito y Armada”:* “Hay que castellanizar a Cataluña … Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como español, y esto de grado o por fuerza”.

*1907 – La revista militar: “El problema catalán no se resuelve, pues, por la libertat, sino con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y por el fuego”.

*1927 – Juan Llarch: “Obligar a usar el castellano en Cataluña es hacerles un favor paternal, como lo es obligar a un niño corto de vista y revoltoso, a ponerse unas gafas”.

*1934 – Manuel Azaña: “una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España, la necesidad de bombardear Barcelona cada cinquenta años”.

*1938 – General Queipo de Llano: “Transformaremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar”.

*1939 – Governador Militar Aymat: “¡Perros catalanes! ¡No sois dignos del  sol que os alumbra!.

*1968 – Luis de Galinsonga: “Todos los catalanes son una mierda”.

*1968 – Manuel Fraga Iribarne:* “Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue  ocupada por Felipe V, que la venció, fue bombardeada por el general  Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a coger de nuevo el fusil. Por consiguiente, ya saben ustedes a que atenerse, y aquí tengo el mosquete para volverlo a utilizar”.

*1981 – Santiago Bernabéu: “Me gusta Cataluña a pesar de los catalanes”.

*1984 – Leopoldo Calvo Sotelo: “Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta”.

*1984 – José Prat: “Los catalanes sólo son importantes cuando escriben en castellano”.

*1984 – Felipe González: “El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán”.

*1993 – Pedro Pacheco: “Vascos y catalanes son buitres prestos a recoger la  carroña”.

*1994 – Mercedes de la Merced : “Me preocupa que la
Guardia Civil pueda  llegar a depender de Jordi Pujol, hoy Presidente de la Generalitat , y mañana  de cualquier loco que la pueda presidir”.

*2001 – Juan Carlos I: “… a nadie se le obligó nunca a hablar en  castellano; fueron los pueblos más diversos
quienes hicieron suyo por  voluntad libérrima, el idioma de Cervantes”.

*2006 – Alfonso Guerra: “Nos hemos cepillado el Estatut”.

*2008 – L’alcalde d’Agón (Aragó): “¡Que los catalanes se mueran de sed, los jóvenes estan hartos de la opresión catalana”, ”Es muy probable que el  pueblo se tome la justicia por su mano y destruyan las tuberías del trasvase  y otras instalaciones, si no reciben justa recompensa por las molestias que  la Generalitat ha causado”.

*2009 – Alicia Sánchez Camacho: “No podem permetre que el català sigui la llengua vehicular a les escoles”.

 
Sense comentaris…..

No hi ha resposta

26 març 2010


"NO SOM ANALFABETOS, PARLEM CHAPURRIAU"

Classificat com a Català,CULTURA,Fanatismes

Diuen que "No aniràs mai al llit sense haver après una cosa nova". Jo avui n’he après una: resulta que m’assabento de l’existència d’una nova llengua ben a prop de casa que es diu el "chapurriau".

Millor dit: jo sabia de l’existència del "chapurriau" però no sabia que fos una llengua. I això m’ho han ensenyat avui quan, amb gran estupor, llegeixo la següent notícia: Un pueblo del Bajo Aragón, llamado La Codoñera, se rebela contra el catalán:  "NO SOM ANALFABETOS, PARLEM CHAPURRIAU"

Tot plegat, ve ben servit i ben reforçat per una plataforma gens analfabeta segurament, però sí que carregada de molt mala llet anomenada "No hablamos catalán" i que va néixer a Fraga. Aquesta plataforma s’encarrega de buscar la munició adequada i de carregar les armes per fer constantment la guerra de la llengua que es veu que dóna prou bons rendiments, no només a l’ Aragó sinó arreu.

I com a mostra, us deixo un exemple de "chapurriau" que, com podreu comprovar, es diferencia com la nit del dia del català.

Memories

Vay a fe unes memories,
de fa cincuenta y vuit añs
y de les costums d´Albelda
en los petits y en los grans.

Ancomensen pels petits,
de cuan yo anaba a l´ascuela
que a la hora acostumbrada,
tocabe una campaneta.

Acabat de llevantá,
Mincha sopes y crostó
d´aquell pa pastat a casa,
que ere d’alimen y bo.
(…)
Joaquín Carrera Quinquillá.
1979. Albelda.

Sort que no són analfabets!

Etiquetes de Technorati: ,,,

Una resposta fins a ara

13 març 2010


Bombes a la consciència.

Es poden posar bombes als mercats, a les mesquites, als restaurants, als avions i també es pot provar de posar-ne a la consciència d’una persona per veure si esclata. Es pot provar de fer-ho esclatar tot però a base de molta degradació moral com és el cas d’Al-Qaida del Magrib Islàmic i els seus segrestos.

I no em queixo pel fet que els darrers segrestats siguin catalans i per més inri cooperants que anaven a entregar un carregament d’ajuda humanitària. Se’n queixaria qualsevol persona amb dos dits de front. Se n’han queixat molts musulmans. Llegia les paraules d’un ‘notable’ musulmà que critica el «grau de degradació i derrota» de les cèl lules de Bin Laden al Magrib, a les quals acusa de «segrestar espanyols ancians no combatents que arribaven amb ajuda per als nens». Aquest ‘notable’ compara la captura dels cooperants amb la «voladura de llars d’infants», «bombes en els mercats» i «atemptats en avions» dels que culpa a Al-Qaida. «El Totpoderós (Al·là) -recorda l’ imam als dirigents de AQMI- va dir que matar una persona és matar a tota la humanitat».

Hi han molts crítics islamistes que reclamen en els fòrums de AQMI l’ immediat alliberament dels catalans , tal com ho van fer al seu moment amb la parella  italiana alliberada fa pocs dies, «abans que sigui massa tard» i retreuen als terroristes d’Al-Qaida al Magrib la imatge que estan donant de la ‘jihad’ (guerra santa ) a l’exterior.

El segrest dels cooperants catalans el passat 29 de novembre a Mauritània ha obert un fort debat intern entre les files d’Al-Qaida al Magrib Islàmic (AQMI). Aquesta dissidència s’ha fet especialment patent en les més importants pàgines web de ‘Fundació Al-Andalus’, l’òrgan d’expressió de AQMI, que té una productora que periòdicament confecciona vídeos d’apologia terrorista i en què reivindica els atemptats i segrestos. En les mateixes pàgines en què els terroristes de la franquícia de Bin Laden al Magrib anuncien la captura de la parella italiana Sergio Cicala i Filomena Kabouree (i exhibeixen les seves fotos i passaports), «reconeguts jihadistes» de AQMI, segons els analistes dels serveis de seguretat espanyols, com ‘Abu Ibrahim’, demanen «perdó a Al·là» per la captura dels occidentals i diuen sentir-se particularment «avergonyits» pel segrest dels «vells» occidentals. «És una vergonya per a la nació», apunta un dels imams.

I més vergonya encara -diria jo- és fer un comunicat com el que han fet amb motiu de l’ alliberament d’ Alícia Gámez,  i amb el vídeo on surt ella amb el cap cobert amb un mocador islàmic i la cara difuminada. Al seu costat hi ha Roque Pascual i Albert Vilalta, amb la cama embenada per unes ferides de bala. Tots tres estan flanquejats pels seus segrestadors fortament armats. El comunicat vol justificar l’alliberament d’Alicia Gámez "perquè es va convertir a l’ islam i pel seu mal estat de salut". Segons diuen, Gámez s’hi va convertir de forma voluntària (posant-li una bomba dins del seu cap i en la seva consciencia, diria jo). Els faltava dir que s’hi va convertir de forma ben voluntària i amb tot el gust del món, per acabar de ser més ridícula la cosa i el comunicat sencer.

Una autèntica vergonya!

Etiquetes de Technorati: ,,,,,,,

No hi ha resposta

06 des. 2009


Vel o gorra?

  El hi jab o vel islàmic no significa sempre el mateix, ni en totes les cultures ni per a totes les dones que el porten. Mentre per a algunes és una opció personal que expressa la seva religiositat o bé una reivindicació cultural, per altres és una obligació social o familiar, moltes vegades de clares connotacions masclistes.

Sigui com sigui, el seu ús en l’àmbit públic ha generat nombroses polèmiques en molts països. França ho va prohibir el 2004 a les escoles públiques, en l’administració i en els hospitals, juntament amb qualsevol altre signe religiós ostensible. A Bèlgica, el consell escolar de la regió de Flandès acaba d’anunciar que farà il legal l’ús a partir del 2010. A Espanya, en canvi, el principi general és l’acceptació de la simbologia religiosa personal i fins al moment no hi ha hagut greus problemes amb aquest assumpte. Tampoc a Catalunya, tot i ser la comunitat autònoma amb més alumnes musulmans, segons la Unió de Comissions Islàmiques d’Espanya.

No obstant això, La Vanguardia (12 d’ Octubre) va informar d’un incident en un institut de Mollerussa (Lleida) que semblava trencar la tolerància existent amb l’ús del vel islàmic a les escoles. De fet, la protesta no era pròpiament pel vel de les dues alumnes sinó que, en realitat, els alumnes rebels estaven en contra de la norma que els prohibeix portar gorra o qualsevol altre objecte al cap. És aquest un matís important perquè converteix una protesta que inicialment semblava intolerant en tot el contrari. Sembla ser que volia ser una protesta en contra de certes lleis i a favor de la llibertat de portar cada un el que li sembli millor.

De totes formes, aquest tema del vel tard o d’hora serà un problema si no es mira d’eradicar la intolerància d’uns i altres. Perquè hi ha, certament, molta intolerància en grups musulmans radicals. Però també n’hi ha en grups cristians, polítics, esportius, etc Només cal anar a certs camps de futbol i escoltar que crida certa gent contra alguns jugadors. O les agressions que van fer els jugadors d’un equip de futbol de Barcelona a un altre format per jugadors llatinoamericans.

La metxa es pot encendre en qualsevol moment i tots plegats tenim molta feina a fer, em sembla, si no volem mals pitjors.

Etiquetes de Technorati: ,,,,

No hi ha resposta

23 oct. 2008


Fanàtics fantàstics.

Classificat com a Fanatismes

Tots els fanàtics diuen que no ho són i, generalment, titllen de fanàtics els altres.Quan parlo de fanatismes, parlo de tot tipus: religiosos, polítics, intel·lectuals, esportius, etc.  Els fanàtics veuen la realitat esbiaixada. Ho veuen tot per un sol forat i sota un sol prisma. La realitat té moltes cares i ells només en veuen una. Es pensen que només tenen dret a existir ells. Que la veritat és una sola: la seva.Ho dic tot això perquè un amic meu ha tingut un des encontre molt desagradable amb un integrista que, tot dient-li que no ho era, quasi el fot calent!Em fan riure aquells que diuen que no són racistes però millor que els negres no vinguessin per aquests verals. O aquells que diuen que els disminuïts haurien d’estar a casa seva (això ho he sentit alguna vegada…) perquè l’economia de la nostra societat actual no pot aguantar gent que surti dels estàndards.Hi han fanàtics del futbol, de la política o d’una idea. És igual. Penso que una part important de l’educació hauria de ser aquesta: desterrar els fanatismes. I tots hi sortiríem guanyant

Una resposta fins a ara