Arxiu per a 'Malaltia' Categories

18 maig 2020


CONFINAT I ESPERANÇAT

Classificat com a Malaltia

Avui, si no he perdut el compte, portem ja 66 dies de quarantena. El govern d’Espanya, degut als molts casos de contagi de la COVID-19 que anaven sortint, va declarar un estat d’alarma que començaria el dia 15 de març, la qual cosa va portar associada la imposició d’una quarantena (i els primers dies de confinament total als domicilis) que a hores d’ara encara dura.
Els que més o menys m’aneu seguint ja haureu vist que durant tot aquest temps no he escrit res de tipus personal en aquest blog, on només he anat recollint poesies de tant en tant. No tenia esma, ni ganes, ni ànims per a escriure res des del moment en què em vaig assabentar que el meu germà tenia tots els símptomes de la Covid-19 i que segurament haurien d’ingressar-lo. Ha estat, per tant, un temps estrany, ple de neguits, pors i temors. Durant aquests dies he llegit molts diaris, algun llibre que no necessités gaire esforç de concentració, he procurat informar-me molt sobre aquesta malaltia, he vist alguna pel·lícula i força televisió. Em costava concentrar-me en lectures una mica serioses i profundes, i encara més escriure. Sí que he procurat fer cada dia una petita crònica basada en els informes que diàriament em donaven els metges per tal d’anar-la passant a familiars i amics que s’interessaven per la salut del meu germà. Ell va començar amb els primers símptomes al cap de pocs dies d’haver-se iniciat la quarantena i el dia 1 d’abril ja van haver-lo d’internar. Va arribar a estar molt greu durant uns quants dies, però sembla que poc a poc se’n va sortint. Avui encara segueix internat però amb perspectives de que li donin l’alta ben aviat.
Deia que portem 66 dies de quarantena i que hem hagut se suportar uns quants dies de confinament total. Una experiència que la majoria no havíem tingut mai i de la qual ens en recordarem tota la vida. El fet d’haver-nos de confinar a casa em feia plantejar moltes coses: de quina manera ho estaria passant aquella gent que no tenia casa, o que havia de viure amuntegada en petits espais, sense les mínimes comoditats?. En situacions com aquestes pensava que és quan es fa més evident les diferències entre rics i pobres, i que molts de nosaltres som uns afortunats. Pensava en aquells que fa anys que són a la presó i que potser ja s’hi han acostumat a aquesta mena de confinaments. Pensava en els nostres polítics i líders socials que els ha tocat d’estar injustament a la presó i que aquesta pandèmia ha agreujat l’estat que alguns d’ells havien pogut començar a tastar.
I també vaig pensar de seguida en un llibre que havia llegit feia molts anys i que ara em semblava que era un bon moment per rellegir. Es titula «Memorias del calabozo», un relat testimonial publicat entre 1987 i 1988 de Mauricio Rosencof y Eleuterio Fernández Huidobro. En el llibre es narra l’experiència carcerària que van viure entre setembre de 1973 i març de 1985 junt amb José Mujica, durant la darrera dictadura militar a l’Uruguai. El fet fou conseqüència de la seva militància en el Movimiento de Liberación Nacional – Tupamaros. Entre els centenars de presos polítics que va haver-hi a l’Uruguai la situació d’uns quants d’ells va ser molt particular: nou dels principals integrants de la conducció de l’organització van ser presos per la justícia militar en qualitat d’ostatges, és a dir, a risc de ser ajusticiats davant de qualsevol acció subversiva que atemptés contra l’ordre militar. Van ser separats del Penal de Libertad on es trobava la majoria dels militants de l’organització guerrillera i d’altres agrupacions i partits igualment proscrits, i traslladats en tres grups de tres, durant onze anys pels calabossos dels diferents casernes militars de país, romanent cada un en absolut aïllament i incomunicació, i sotmesos al tractament ja conegut cap als presos polítics a les dictadures militars del con sud d’Amèrica Llatina. Al dos anys del seu alliberament, Rosencof i Huidobro reprenen el diàleg truncat en aquelles dates en un registre d’àudio i que posteriorment és editada en forma de llibre.
Deia que aquests dies he tingut oportunitat de rellegir-lo (val molt la pena rellegir i acostuma a ser molt enriquidor) i també he tingut oportunitat de veure la pel·lícula que el 2018 es va filmar amb el títol de LA NOCHE DE LOS 12 AÑOS, basada en el llibre. No havia tingut oportunitat de veure-la i considero que val la pena. Es molt fidel al llibre i està molt ben feta.
Per tant, no tot ha estat dolent durant aquest llarg temps de confinament. Entre les moltes males notícies de mort, por i sofriment que es deriven de la pandèmia del coronavirus a casa nostra i a tot el món també hi trobem brins d’esperança com aquest:
«Maria Branyas, la persona més longeva de Catalunya i de l’Estat espanyol, amb
113 anys, ha superat la malaltia en una residència on han mort diverses persones positives. La seva família i les cuidadores de la residència Santa Maria del Tura d’Olot, on resideix des de fa més de vint anys, ja remarcaven abans de la crisi de la covid-19 que la Maria tenia una salut de ferro. Sens dubte, ha
quedat ben demostrat».
Ara només falta que trobin ben aviat una vacuna…

No hi ha resposta

13 març 2020


UNA NOIA AVORRIDA

Classificat com a Malaltia,SOCIETAT,Solitud,Vida i mort

Algú m’envia un whatsapp d’una noia que es queixa de que no sabrà què fer aquests dies de confinament que les autoritats han manat. Es queixa de que no podrà anar a la universitat, ni al pub, ni al bar amb els amics, ni al gimnàs i que s’avorrirà molt perquè no podrà fer les coses que sempre feia.

Els que estem jubilats –potser perquè som d’un altre temps i tenim una altra mentalitat- hem anat procurant omplir el molt temps que ens deixa la jubilació amb activitats que ens omplin les hores i que ens donin una certa satisfacció vital. Cadascú farà les coses que més li plauen i no necessàriament han de ser les mateixes per a tots, així com els gustos i les aficions no són pas les mateixes. Per això no acabo d’entendre perquè aquesta noia diu que no podrà omplir aquestes dues setmanes amb coses que donin una mica de satisfacció i sentit a la seva vida.

Per si hi hagués algú més a qui li passés el mateix, m’atreveixo a donar una sèrie de consells per passar millor aquestes dues setmanes de confinament. Vegem-ho.

En primer lloc hi ha una cosa que en diuen «llibre» que, si se sap triar una mica bé, ens pot donar moltes satisfaccions. N’hi ha per a tots els gustos i per a tot tipus de persones. Ens ajudarà a passar les hores amb gust i fins i tot ens pot ensenyar moltes coses. Fins i tot potser descobrirem que ens estàvem perdent una cosa molt interessant. I posats a parlar de llibres, què millor que llegir «La pesta» d’Albert Camus, a qui també una malaltia el va tenir confinat en un llit i va haver d’omplir infinites hores de calma que el van marcar per sempre més. Reflexiona sobre l’absurd de la malaltia i del confinament en un llit que, malgrat tot, cal trobar-hi sentit i cal trobar la manera de viure en un món empestat. Els herois de la seva novel·la, tot i podent-ne sortir d’aquell infern, es queden a la ciutat empestada només perquè se senten lligats a l’infortuni dels altres. En el quedar-se amb la pesta hi ha alguna forma d’esperança o alguna cosa que dóna sentit a la vida.

Quan generalment molts es queixen de que no tenen temps, aquests dies poden ser una bona ocasió per saber què és això de tenir temps i poder disposar de la llibertat d’omplir-lo d’allò que més ens agradi. A molta gent li passa una cosa: omple el temps amb coses que, no només no són necessàries, sinó que són totalment superficials. Ens hem preguntat quantes vegades obrim el mòbil per veure què ens diuen, per mirar-hi coses sense importància? Hem pensat en el temps que ens roba aquest artefacte una mica diabòlic? És cert que ens dóna moltes bones oportunitats, que ens fa la vida més fàcil, que ens ajuda en molts aspectes de la vida diària… però no és cert també que ens roba molt de temps? En lloc d’estar enganxats tot el dia al mòbil, no seria millor parar-nos una estona a pensar, a contemplar la natura, a passejar, a prendre l’aire, a fer activitats que millorin la nostra vida?.

L’home modern peca de suficient. Ens hem cregut més importants, més savis, més potents del que en realitat som. Una porqueria de virus desconegut ens trenca de cop i volta tots els esquemes, canvia la nostra forma de viure i ens fa sentir indefensos i plens de pors de tot tipus. De cop i volta una merdeta de virus ens trenca les rutines, descontrola la nostra vida -que pensàvem que teníem controlada- i ens omple d’interrogants i d’inseguretats.

Després d’aquesta imposada quarantena potser fins i tot tornarem a tenir ganes d’abraçar els amics, de saludar-nos xocant-nos les mans i de compartir una estona de taula i conversa. Potser aquest virus ens farà una mica més humans i una mica més humils; potser ens farà sortir una mica de nosaltres mateixos; potser ens farà pensar que encara no ho podem pas tot, de que som molt finits i més petits que els mateix coronavirus; que la nostra societat és molt injusta i que ens caldria repartir més i millor el benestar que la societat ha anat conquerint a base de lluites; potser ens farà una mica més humans i tot…

No hi ha resposta

05 març 2020


LA CORONA ESPANYOLA: AIXÒ SÍ QUE ÉS UN VIRUS!

Classificat com a Malaltia,Monarquia

Hi ha virus que, pel que sembla, a Espanya i a Europa no es poden combatre. No parlo del coronavirus que sembla que tothom fa el que pot i, quan es fa el que es pot, no es pot demanar més. Però sí que podríem demanar una mica més de sensibilitat en temes d’igualtat, de justícia, de democràcia, de drets humans etc. Allò de que tothom es igual davant la justícia i que tota persona té uns drets pel sol fet de ser persona és una mentida que ens han volgut fer creure, però que ja ningú s’empassa perquè veiem que, a la pràctica, els que haurien de procurar que fos una realitat se’n desentenen olímpicament. En altres temps se’ns podia fer combregar amb rodes de molí, però ara cada dia és més difícil amb internet i aquestes coses. Ara les notícies corren molt ràpidament i no sempre es poden tapar com es feia en altres temps.

No podem tapar, per exemple, el drama dels refugiats i com de malament els tracta la Unió Europea a les seves fronteres. Una corrua de gent miserable que fuig de la guerra i que s’està morint de gana i de fred a la porta de casa nostra, no només no els acollim mínimament i els donem de menjar i una manta, sinó que els bastonegem i els disparem bales de goma. Europa, on has arribat! A aquesta Europa se li ha podrit l’ànima i les seves fronteres s’han convertit en camps de concentració.

Aquesta setmana escoltarem fins a la sacietat parlar de feminisme i dels drets de les dones, cosa que està molt bé. Però també ens agradaria que poguéssim escoltar que insignes periodistes – homes i dones – ens parlessin dels drets de les persones en general i sense distincions, que ens parlessin de presos polítics, de reis emèrits estafadors i comissionistes, de famílies desnonades i de nens que passen gana mentre llencem el menjar a les escombraries. La lluita per la causa feminista és totalment adequada; però hi han altres lluites per causes que resten massa oblidades.

Llegia fa ben poc el cas de la Malika, que no ha sortit als diaris, ni a la tele i del qual ningú n’ha parlat. La Malika, de 56 anys, diabètica, es va aixecar dissabte ben d’hora per passar la frontera de Melilla. És una de les nombroses dones que cada dia carreguen enormes paquets per passar-los cap al Marroc i guanyar d’aquesta manera uns quants calés. Aquell dia va recollir dues caixes d’ametlles, que pesaven uns 40 quilos, per encàrrec d’un empresari que té vaixells i comercia amb tots dos països. Quan la van detenir i li van confiscar la seva mercaderia, no va parar de plorar i va seguir la policia, suplicant-li que la hi retornés perquè l’endemà havia de pagar el lloguer i no tenia prou diners. Va romandre a la porta de la comissaria plorant i patint, tot el dia sense menjar, fins que un atac de cor, després d’un infart, la va matar. És públic i notori que al voltant de 8.000 operadors creuen diàriament els passos fronterers amb la ciutat de Melilla. La majoria són vídues o divorciades, molts pobres i amb fills a la seva cura. Reben una humiliació continuada, molts maltractaments i violència verbal per part de la policia. Malika – «reina» és el significat del seu nom -, era molt coneguda i estimada, molt bona persona. Malauradament no és la primera que es mor i no serà l’última.

I entretant, el nostre insigne rei emèrit, que quan va ser posat al tron pel dictador no tenia absolutament res, ara sabem que acumula una gran fortuna a base de tripijocs i comissions diverses totalment il·legals. Aquesta mena de virus, que maten la democràcia i fan més mal que una pedregada, segons a qui no els investiguen i mira que són tan contaminants o més que el coronavirus… Miquel Riera ens explica avui en aquest mateix diari que «la premsa suïssa, que, evidentment, no tracta els Borbons amb l’acatament de la premsa espanyola, va desvelar que el rei emèrit havia amagat 100 milions de dòlars en un banc de Ginebra entre el 2008 i el 2012. Segons La Tribune de Gèneve, Joan Carles va dipositar els diners a la banca Maribaud sota la cobertura d’una societat panamenya de la qual ell era l’únic beneficiari! La justícia suïssa, que investiga si l’operació va servir per blanquejar diners, sospita que els milions provenien d’una donació del rei saudita Abdal·là, feta com a comissió per les gestions del monarca espanyol en la construcció de la línia d’alta velocitat entre Medina i la Meca. Part d’aquests diners, uns 65 milions, van ser transferits l’any 2012 a l’amant del rei, Corina zuu Sayn-Wittgenstein, que, automàticament, els va portar a les Bahames. Tota una operació complexa en la qual l’ombra de la misteriosa mà del rei emèrit es barreja amb la de la seva amant alemanya, involucrada per la seva part en alguns afers tenebrosos amb l’ara empresonat excomissari Villarejo».

No hi ha resposta

11 gen. 2020


TENIM UN COR PER A TU

Classificat com a Malaltia

El divendres, dia 27 de Desembre, vaig tenir l’oportunitat d’anar a la presentació d’un llibre a la Casa Canal d’aquí a Mollerussa. Vaig acceptar la invitació d’una amiga que és, a la vegada, amiga de l’autora. Realment no era massa conscient d’on anava, però us he de confessar que va valer la pena, tant l’acte de la presentació com la lectura del llibre.

Es tracta del llibre «TENIM UN COR PER A TU», editat per Pagès Editors. El llibre narra l’experiència viscuda per l’autora Marta Gubau en primera persona, durant i després de rebre un trasplantament de cor. Gubau ha volgut recollir d’aquesta manera una experiència vital que pot ser útil per a altres persones i que vol sensibilitzar sobre la importància de fer-se donant d’òrgans. “Escriure m’ha suposat un procés catàrtic. He reviscut tot el que m’ha ocorregut mèdicament al llarg de la vida fins ara, i ha estat dur i dolorós recordar segons quins episodis”, explica la Marta.

Es tracta d’un llibre escrit a quatre mans que ha comptat amb la col·laboració de Mariona Visa, professora i Doctora en Comunicació Audiovisual de la Universitat de Lleida (UdL) i amiga personal de l’autora. Al llarg de dos anys, les dues han compartit tot el procés de redacció i edició dels textos fins ara quan el llibre veu la llum.

Tot el seu recorregut vivencial està impregnat de positivitat, d’amor, de força indescriptible i sempre amb la mirada i el pensament posats en tots els qui l’estimen i l’envolten”, explica sobre el llibre el Dr. Josep Sánchez de Toledo, antic Cap de Servei d’Oncologia i Hematologia Pediàtrica del Hospital Infantil Vall d’Hebron.

La vida de la Marta és tot un exemple de superació personal ja que s’ha vist afectada per diverses malalties: entre elles un càncer, un ictus i finalment un trasplantament cardíac. La lluita per la supervivència és una constant fins que arriba un moment que ho canviarà tot: quan en ple concert de Sopa de Cabra al Festival de Cap Roig, la truquen de l’Hospital per dir-li: “Tenim un cor per a tu”. Aquella trucada de la que ja fa tres anys, marcarà un abans i un després i la portarà a prendre una decisió: complir els somnis pendents amb els seus éssers estimats, família i amics.

Just al mig del concert, mentre sonava una cançó que es diu Eix de rotació, (la Marta) va rebre el missatge que havia arribat el cor i va haver de sortir corrents per operar-se, per poder viure. M’escrivia dient que cada cop que sent aquesta cançó recorda aquell moment, per ella és el moment que va tornar a néixer”, explicava Gerard Quintana, cantant de Sopa de Cabra, fa uns dies al programa ‘El Suplent’ de TV3.

Vull acabar dient només que els beneficis de la venda aniran destinats a la Unitat de seguiment dels supervivents, de l’Institut Català d’Oncologia (ICO) i que el llibre val molt la pena i a mi em va fer prendre consciència de tot el que pot significar per una persona rebre un òrgan que li pot salvar la vida.

No hi ha resposta

25 març 2012


Colònies per saber-ho tot sobre l’asma

Classificat com a GENERAL,Malaltia

El món de les Colònies d’ Estiu és un món fascinant. Us ho dic per pròpia experiència perquè, quan era jove, hi vaig fer de monitor uns quants estius a Peguera (Berguedà) amb les Colònies que preparava el Bisbat de Solsona i que tenien com a ànima Mossèn Víctor sallent. Caldria que algú que en sabés una mica en fes la història, que prou s’ho val.

Però avui no volia parlar d’aquestes, sinó d’un altre tipus de Colònies molt especialitzades: les COLÒNIES PER SABER-HO TOT SOBRE L’ASMA. Crec que val la pena difondre la notícia i que les famílies que tinguin un nen o nena amb asma sàpiguen de la seva existència. Per a qui en vulgui saber més, podreu trobar més informació a http://www.coloniesasma.com/

Aquestes Colònies les prepara la FUNDACIÓ SANITÀRIA SANT PERE CLAVER. L’equip organitzador consta d’un metge al·lergòleg, director de la colònia, una infermera i monitors especialitzats que són antics participants.

El Dr. Carles Lucas té 56 anys i és, probablement, el monitor de colònies més veterà de Catalunya. Des de fa 23 anys dedica hores i hores del seu temps a organitzar les COLÒNIES PER SABER-HO TOT DE L’ASMA, una experiència d’educació sanitària pionera i única al nostre país.
Des del juliol del 1990, uns dos mil nens i nenes han après -a base de jocs, tallers, piscina i esport- que tenir asma no impedeix dur una vida completament normal.
L’asma és la malaltia crònica més freqüent a l’edat infantil.És una malaltia agraïda: si tu la tractes bé, ella et tractarà bé a tu. Per això és important conèixer-la.
La colònia no és un balneari per nens malalts. Fer educació sanitària d’un pacient jove separats per una taula i una bata blanca no és una bona tàctica. Si un aprenentatge es planteja en forma de joc, la predisposició és més gran i els resultats obtinguts són millors.
Aquesta iniciativa de Sant Pere Claver Fundació Sanitària, ha estat guardonada amb el premi Jaume Suñol Blanchard de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears “per anar dirigit a una població especialment vulnerable que es pot beneficiar d’una informació científicament contrastada sobre la seva malaltia. D’altra banda, el premi s’atorga també com a reconeixement de la feina realitzada per aquest grup al llarg de quasi vint anys de promoure l’autonomia dels nens amb asma”.
Més informació a:
www.coloniesasma.com
[email protected]
93 442 39 02 – 93 442 39 03

5 respostes

03 març 2012


Nomofòbia

Classificat com a Malaltia

Aquests dies que a Barcelona els telèfons han estat el centre del món m’he assabentat que han descobert una nova malaltia. He de confessar que no n’havia sentit a parlar mai fins avui, que n’he llegit alguna cosa als diaris. La nomofòbia, és la por irracional (una fòbia) a sortir de casa sense el telèfon mòbil. El terme, és una abreviatura de l’expressió anglesa "nomobile-phone phobia"= “nomofòbia”.

Es veu que és una fòbia que la pateix el 53% d’usuaris de telèfons mòbils i és considerada una patologia tecnològica. Es veu que cada dia hi ha més gent que té la por irracional a sortir al carrer sense el mòbil, a deixar-se’l a casa, perdre’l, que es descarregui la bateria o estar en una zona sense cobertura. Els homes són els més afectats: 58% enfront d’un 48% de les dones. Els qui posseeixen un “smartphone” (telèfon intel·ligent) són més propensos a patir la nomofòbia.

Entre els principals símptomes que presenten aquests malalts tecnològics del segle XXI hi ha l’agressivitat, la dificultat per concentrar-se i la inestabilitat emocional. No tenir el mòbil a mà, la descàrrega de la bateria o estar en una zona sense cobertura és un via crucis per aquesta gent. No s’acaba d’entendre que un avenç tecnològic que hauria de facilitar i fer més agradable la vida, es converteix en un element d’estrès i creant dependència psicològica.

Un símptoma de que som nomofòbics serà si en sortir de casa ens adonem que hem oblidat l’aparell i això ens genera tanta ansietat que hem de tornar a recollir-lo, siguem o siguem. Altres símptomes: si en les reunions amb amics, a la universitat, a la feina, a casa i fins al bany parlem pel mòbil o manipulem el telèfon per llegir missatges. Si com a mínim cada 2 minuts mirem la pantalla, encara que no esperem cap trucada, segur que tenim aquesta fòbia. Ho podem oblidar tot menys el mòbil. Els llocs que no permeten l’ús del mòbil, com cinemes, bancs, avions, certs restaurants, esglésies -entre d’altres-, generen estrès a aquesta gent.

Pensar que fa 50 anys enrere no teníem la majoria d’aparells que avui ens fan la vida més fàcil i que ara ens són totalment imprescindibles! No teníem rentadores i les dones anaven a rentar la roba al rentador públic. Allà s’assabentaven en un moment de tot el que passava al poble o al barri, es feia tertúlia i milloraven les relacions socials. No teníem nevera i la gent s’espavilava com podia, posant les coses amb l’aigua fresca del pou que encara es podia beure sense por i era més bona que totes aquestes d’ampolla que hi han ara, tan sofisticades i amb tantíssimes qualitats. No teníem TV i tots ens reuníem entorn a la ràdio per escoltar les novel.les que ens mantenien l’atenció durant setmanes, o per escoltar els programes de discos dedicats. De telefonar, res de res. Escrivíem cartes i, si era molt urgent (cosa que no passava gaire perquè la gent vivia sense tantes presses) anàvem a la centraleta telefònica on una senyora escoltava atentament tot el que dèiem, fos més o menys privat o íntim. En teoria les converses havien de ser per aquelles senyores com una espècie de secret de confessió (que es guardava amb més o menys fidelitat segons com era l’operadora de torn).

Doncs ja veieu fins on hem arribat! Ara és estressant per alguns tenir mòbil. Fins i tot diuen que ho és triar-lo entre tanta i tanta varietat. Hi ha qui es passa fins a sis mesos tractant de triar l’equip i el pla de pagament més adequats, mentre que les ofertes, la publicitat i les tendències els van confonent perquè, entretant, van sortint nous models o noves modalitats. Tot això fa comprendre millor la nomofòbia: per a molts la seva vida social, amorosa, familiar i de treball, la seva identitat i estil depenen d’un aparell, a falta d’habilitats socials que els permetin un altre tipus de llaços. Haurem de vigilar!

Una resposta fins a ara

10 abr. 2011


Amb els ulls enfonsats i la mirada perduda

Classificat com a familia,Malaltia

Quan ara arribo a casa de la mare ja no la trobo asseguda a la seva cadira de sempre; una cadira plena de coixins i amb el rosari a la mà, omplint hores llargues i mortes amb rosaris i oracions per tal de fer-les una mica més vives i fer el dia més curt, amb l’ajuda agraïda de les veïnes que cada tarda l’anaven a visitar.

Ara, quan arribo a casa seva, l’he d’anar a veure al llit i la trobo amb els ulls encara més enfonsats, amb una mirada perduda que mira més cap endins que cap enfora. La darrera caiguda l’ha deixat massa xafada pels seus 98 anys acabats de fer.

Ja no hi veu, ja quasi no hi sent i de mica en mica es va escolant pel forat fosc d’una existència que es nota que dia a dia va finint. Les seves paraules ja només imploren ajuda i vas veient que ja li costa menjar i ja li costa beure i ja li costa viure.

Mirant-la, fa que hom s’hagi de mirar a si mateix i  fa que hagis de començar i a repassar passats moments i circumstàncies alegres i tristes d’una vida llarga.

Ara té el cos més arrugat, més feble i es va quedant cada dia més petita i més encongida. Els anys li han anat robant poc a poc energies i vitalitat i la vida poc a poc i amb paciència l’ha anat gastant.

Mirant-la, hom pensa inevitablement en moments d’infantesa o de joventut. Hom la veu cosint i fent ganxet hores i hores. Hom la veu retrospectivament fent feina i lluitant per la casa, per la família i pel que calgui. Hom sent que t’estimava amb els seus silencis i potser sense massa petons i carícies. Però sabies que era sempre allà, que hi podies anar quan convingués i que t’esperava sempre.

Totes les coses més intranscendents d’una vida sembla que ara agafen transcendència i adquireixen més valor. De fet, adquireixen tot el valor que tenen encara que no fos reconegut al seu moment. Per això ara –en aquests moments de dolor i malaltia- vull donar-te gràcies, mare,  per totes aquestes coses que vas fer per nosaltres amb tota naturalitat, sense buscar ni esperar res i potser pensant que no ens n’adonàvem. Quan pensaves que no t’estàvem mirant, sí que et miràvem i estàvem guardant en els raconets del cor totes aquestes coses que afloren naturalment en aquests moments de dolor.

2 respostes

22 febr. 2011


Veritats i mentides

Ens anem atansant al final de l’hivern. El dia s’allarga i els freds se n’aniran de mica en mica. Els refredats i les grips aniran  quedant enrere i podrem dir que haurem passar un hivern més.

Recordeu el que va passar l’hivern passat amb la grip A? Se n’ha parlat una mica però considero que no pas prou. Quan un tema interessa amagar-lo, s’amaga. Es va mirar de no parlar-ne massa perquè hi va haver massa gent –i massa important- que va posar-se de peus a la galleda.

Però, de mica en mica, s’han anat saben algunes coses i potser convindria recordar-les:

-Convindria recordar tot el que es va dir contra la monja Teresa Forcades quan va tenir el valor de fer pública la seva denúncia de que no n’hi havia per tant i que darrera de la gran campanya que es va fer i de la por que es va mirar de posar a la gent hi havia els interessos de les gran farmacèutiques. Ella insistia en que no hi havia pandèmia i, al final de tota la història, la realitat li va donar la raó. La grip A va matar 271 persones i la grip estacional cada hivern en mata  més de 3.000 a l’ estat espanyol.

El ministeri de Sanitat espanyol va arribar a encarregar 37 milions de dosis encara que, al final, va rebaixar la petició a 9 milions, dels quals només va usar 3. Un dia després de declarar oficialment finalitzada la pandèmia de grip A, l’OMS va confirmar que cinc investigadors, tenien vincles amb els laboratoris de vacunes i cobraven de la indústria (Novartis, GSK Biologicals, Baxter, Sanofi, Roche i GSK). Quants diners s’han perdut amb aquestes vacunes?

El Parlament Europeu va aprovar el passat 24 de juny una declaració que afirmava que s’hagués necessitat "més transparència" en la gestió de la grip. El text va ser proposat pel epidemiòleg alemany, Wolfgang Wodarg, expresident del Comitè de Salut de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, que va acusar públicament a l’OMS i als governs de generar una psicosi innecessària a causa dels vincles amb la indústria farmacèutica.

-Segons explicava la la revista Discovery Salud nº 120 la pròpia Organització Mundial de la Salut (OMS) ha reconegut públicament que la majoria dels malalts infectats per el virus de la grip A es recuperaven del tot al cap d’UNA SETMANA SENSE REBRE TRACTAMENT MÈDIC i que les persones sanes que contreien la grip no necessitaven ser tractades amb antivirals … després. Per tant, perquè es va fer la campanya que es va fer amb tanta irresponsabilitat.

La gent no necessitem una mica més de serietat i més explicacions davant cassos com aquests?

No hi ha resposta

13 gen. 2011


Alzheimer

Classificat com a Amor,Malaltia

Vaig llegir una història que em va agradar molt. Vull compartir-la i espero que també us agradi als que la llegiu.

Era un matí mogut; eren les 8:30, quan un senyor gran, d’uns 80 anys, va arribar a l’hospital perquè li traguessin els punts d’un dit. El senyor va dir que tenia pressa i que tenia una cita a les 9:00.
Vaig comprovar els seus senyals vitals i li vaig demanar que s’assegués, sabent que potser passaria més d’una hora abans que algú pogués atendre’l. El vaig veure mirant el rellotge i vaig decidir, que ja que no estava ocupat amb un altre pacient, podria examinar la seva ferida. Durant l’examen, vaig comprovar que estava curat i em vaig disposar a treure-li els punts i curar la seva ferida.

Mentre li feia les cures, li vaig preguntar si tenia una cita amb un altre metge aquell matí, ja que el veia tan nerviós. El senyor em va dir que no, que simplement havia d’anar al geriàtric per esmorzar amb la seva esposa.

Li vaig preguntar sobre la salut d’ella.Ell em va respondre que ella feia temps que hi era ja que patia d’Alzheimer.Li vaig preguntar si ella s’enfadaria si arribava una mica tard. Em va respondre que feia temps que ella no sabia qui era ell, que feia cinc anys que ella no podia ja reconèixer-ho. Em va sorprendre, i llavors li vaig preguntar: “I vostè hi segueix anant cada matí, tot i que ella no sap qui és vostè?”
Ell va somriure i, acariciant-me la mà, em va contestar: “Ella no sap qui sóc, però jo encara sé qui és ella”.

Se’m va posar la pell de gallina i vaig haver de contenir les llàgrimes mentre ell se n’anava. I vaig pensar: “Aquest és el tipus d’Amor que vull a la meva Vida.”.

Quin és l’Amor veritable?. Segur que no és el físic, ni el purament romàntic. L’Amor Veritable és l’acceptació de tot el que s’és, s’ha estat, el que serà  i no serà.

La gent més feliç no necessàriament té el millor de tot, sinó que són aquells que fan tot el que poden i ho fan de la millor manera que poden.

I la història acabava amb aquesta frase:

"La vida no es tracta de com sobreviure a una tempesta, sinó com ballar sota la pluja! "

Com per anar-hi pensant…

3 respostes

24 nov. 2010


Malalties

Classificat com a Malaltia

Text  clavat en una paret d’un consultori mèdic al Brasil:

Un es refreda quan el cos no plora …
Un mal de coll apareix quan no és possible comunicar les afliccions …
L’estómac crema quan la ràbia no aconsegueix sortir ..
La diabetis envaeix quan la solitud fa mal …
El cos s’engreixa quan la insatisfacció oprimeix …
El mal de cap deprimeix quan els dubtes augmenten ….
El cor renúncia quan el sentit de la vida sembla acabar …
L’al·lèrgia apareix quan el perfeccionisme és intolerable …                                                                        Les ungles es trenquen quan les defenses estan amenaçades …
El pit estreny quan l’orgull esclavitza …
La pressió puja quan la por empresona …
Les neurosis paralitzen quan el "nen intern" tiranitza …
La febre puja quan les defenses trenquen les fronteres de la immunitat ….

I els teus dolors callats? Com parlen ells al teu cos?
Elegeix  què parlar … amb qui fer-ho …. on, quan i com!
Només els nens expliquen tot, a qualsevol hora, de totes maneres ….
Tria a algú que pugui ajudar-te a organitzar les idees … a harmonitzar sensacions  i a recuperar l’alegria ..!
Tots necessitem saludablement d’un oient interessat …
Però tot depèn, principalment, del nostre esforç personal en com es produeixin els canvis que desitgem per a la nostra vida …….

"EL COS XIUXIUEJA, DIU O CRIDA, EL QUE LA MENT NO POT O NO VOL COMPRENDRE”

4 respostes