Arxiu per a 'Vida i mort' Categories

13 març 2020


UNA NOIA AVORRIDA

Classificat com a Malaltia,SOCIETAT,Solitud,Vida i mort

Algú m’envia un whatsapp d’una noia que es queixa de que no sabrà què fer aquests dies de confinament que les autoritats han manat. Es queixa de que no podrà anar a la universitat, ni al pub, ni al bar amb els amics, ni al gimnàs i que s’avorrirà molt perquè no podrà fer les coses que sempre feia.

Els que estem jubilats –potser perquè som d’un altre temps i tenim una altra mentalitat- hem anat procurant omplir el molt temps que ens deixa la jubilació amb activitats que ens omplin les hores i que ens donin una certa satisfacció vital. Cadascú farà les coses que més li plauen i no necessàriament han de ser les mateixes per a tots, així com els gustos i les aficions no són pas les mateixes. Per això no acabo d’entendre perquè aquesta noia diu que no podrà omplir aquestes dues setmanes amb coses que donin una mica de satisfacció i sentit a la seva vida.

Per si hi hagués algú més a qui li passés el mateix, m’atreveixo a donar una sèrie de consells per passar millor aquestes dues setmanes de confinament. Vegem-ho.

En primer lloc hi ha una cosa que en diuen «llibre» que, si se sap triar una mica bé, ens pot donar moltes satisfaccions. N’hi ha per a tots els gustos i per a tot tipus de persones. Ens ajudarà a passar les hores amb gust i fins i tot ens pot ensenyar moltes coses. Fins i tot potser descobrirem que ens estàvem perdent una cosa molt interessant. I posats a parlar de llibres, què millor que llegir «La pesta» d’Albert Camus, a qui també una malaltia el va tenir confinat en un llit i va haver d’omplir infinites hores de calma que el van marcar per sempre més. Reflexiona sobre l’absurd de la malaltia i del confinament en un llit que, malgrat tot, cal trobar-hi sentit i cal trobar la manera de viure en un món empestat. Els herois de la seva novel·la, tot i podent-ne sortir d’aquell infern, es queden a la ciutat empestada només perquè se senten lligats a l’infortuni dels altres. En el quedar-se amb la pesta hi ha alguna forma d’esperança o alguna cosa que dóna sentit a la vida.

Quan generalment molts es queixen de que no tenen temps, aquests dies poden ser una bona ocasió per saber què és això de tenir temps i poder disposar de la llibertat d’omplir-lo d’allò que més ens agradi. A molta gent li passa una cosa: omple el temps amb coses que, no només no són necessàries, sinó que són totalment superficials. Ens hem preguntat quantes vegades obrim el mòbil per veure què ens diuen, per mirar-hi coses sense importància? Hem pensat en el temps que ens roba aquest artefacte una mica diabòlic? És cert que ens dóna moltes bones oportunitats, que ens fa la vida més fàcil, que ens ajuda en molts aspectes de la vida diària… però no és cert també que ens roba molt de temps? En lloc d’estar enganxats tot el dia al mòbil, no seria millor parar-nos una estona a pensar, a contemplar la natura, a passejar, a prendre l’aire, a fer activitats que millorin la nostra vida?.

L’home modern peca de suficient. Ens hem cregut més importants, més savis, més potents del que en realitat som. Una porqueria de virus desconegut ens trenca de cop i volta tots els esquemes, canvia la nostra forma de viure i ens fa sentir indefensos i plens de pors de tot tipus. De cop i volta una merdeta de virus ens trenca les rutines, descontrola la nostra vida -que pensàvem que teníem controlada- i ens omple d’interrogants i d’inseguretats.

Després d’aquesta imposada quarantena potser fins i tot tornarem a tenir ganes d’abraçar els amics, de saludar-nos xocant-nos les mans i de compartir una estona de taula i conversa. Potser aquest virus ens farà una mica més humans i una mica més humils; potser ens farà sortir una mica de nosaltres mateixos; potser ens farà pensar que encara no ho podem pas tot, de que som molt finits i més petits que els mateix coronavirus; que la nostra societat és molt injusta i que ens caldria repartir més i millor el benestar que la societat ha anat conquerint a base de lluites; potser ens farà una mica més humans i tot…

No hi ha resposta

17 nov. 2019


SI DÉU VOL

Classificat com a Cinema,RELIGIÓ,Vida i mort

Tarda freda de dissabte. Havent dinat i després d’una curta becaina reparadora i sense cap ganes de sortir enlloc per refredat que duc al damunt, em disposo a veure alguna de les pel·lícules que la majoria d’emissores ens ofereixen en aquesta hora. Tampoc és que sigui gaire exigent en aquest camp i, per tant, només acostumo a buscar alguna cosa per entretenir-me. Quan m’interessa alguna pel·lícula en concret vaig al cine.

La sorpresa d’ahir va ser topar-me amb una senzilla i divertida comèdia italiana a TV3, el protagonista de la qual era un cardiòleg ateu recalcitrant a qui, de cop i volta, se li presenta una situació difícil de digerir per a ell: el seu fill, un estudiant de medicina en qui havia dipositat moltes esperances reuneix tota la família perquè els vol anunciar alguna cosa molt important. Ells, que l’han vist sortir sovint de nit amb un amic, intenten preparar-se anímicament per escoltar una mica anguniosos el que creuen que els dirà: que és gai. I tots queden sorpresos quan, en lloc d’això, els anuncia que vol fer-se capellà. I és aquí quan la cosa comença a posar-se interessant i a donar tombs inesperats fins ben bé a un final una mica inesperat.

La pel·lícula es titula SI DÉU VOL (SE DIO VUOLE) –una comèdia italiana del 2015 i que té com a director Edoardo Falcone- enganxa des del primer moment per tota una bona sèrie de gags còmics que té al principi, tots ells molt ben aconseguits. Però la comèdia, tot i conservar les característiques durant tota l’estona, ens va plantejant de mica en mica altres qüestionaments força seriosos i alhora interessants: els valors típics d’un metge liberal i famós, però molt cregut i força dictatorial amb els que l’envolten; el retrat d’una família burgesa que és un desastre i fa aigües per tots costats; el fet que un sotrac fort en la vida d’una persona pot canviar-la de dalt abaix; la relació que s’estableix entre ell, metge ateu, descregut i menjacapellans i un capellà que es cola sense voler en la seva vida…

La pel·lícula em va agradar i em va fer pensar una bona estona que una bona sotragada en la vida d’una persona generalment va molt bé i acostuma a ser positiva. Ens trobem amb sotragades de moltes menes: de salut, d’amics que ens fallen, de familiars que no ens entenen i a qui nosaltres no entenem, de feina, de cops de sort o de desgàcies inesperats … Una bona sotragada ens acostuma a humanitzar, a fer-nos baixar els fums, a relativitzar certes coses i a donar-ne importància a altres. Les sotragades vitals acostumen a ser sempre doloroses i desconcertants i no sempre sabem treure’n profit. Algunes persones les superen, les accepten com una realitat transformadora i positiva. Fan que la seva vida canviï i fins i tot millori. Però per desgràcia també pot passar el contrari i fer que la persona s’enfonsi del tot i es perdi irremeiablement. La vida és aquesta pretesa ruleta que no sabem on ens porta?

Si per algunes persones la vida està en mans de Déu (fins no fa gaire era comuna l’expressió «fins demà, si Déu vol»), per altres Déu és un concepte estrany, llunyà o alguna cosa que no pot existir de cap manera. Però també és cert que quan ens trobem en la solitud més profunda de nosaltres mateixos normalment sorgeixen les mateixes preguntes tant en els creients com en els no creients perquè la malaltia, la solitud, els desenganys, etc., ens posen tots al mateix nivell i no hi ha diners, ni poder, ni res que ens estalviï certs dolors materials o espirituals i certes experiències vitals. Per això mateix vaig trobar molt interessant la conversa entre el metge i el capellà davant la pera madura que penjava de l’arbre: el capellà deia que la pera no cauria només per la força de la gravetat sinó que cauria quan Déu volgués i a l’hora menys pensada. D’aquesta frase s’extreu el títol de la pel·lícula… Cadascú veurà com entoma aquest SI DÉU VOL. Però sí que he de dir que em va semblar que al metge li serveix per replantejar-se la vida quan veu que la pera cau davant seu, volent Déu o sense voler. 

No hi ha resposta

04 set. 2019


LA COBDICIADA TERRA

Classificat com a Natura,Vida i mort

La cobdícia és el desig excessiu d’adquirir riqueses. La cobdícia -o l’avarícia, que és el mateix- no té límit i per al cobdiciós es fa realitat allò de “com més tens, més vols”. La terra -i les riqueses que conté, tant a la superfície com al subsòl-, és evidentment que és una de les coses més desitjades actualment pels poderosos per poder exprimir-la fins al límit.

Avui m’ha estat rondant una bona estona pel tupí aquesta gran desgràcia dels incendis, molts d’ells fruit d’aquest desig sense fi per poder accedir a la terra, tot rellegint un llibre de l’any 1978 titulat “Diálogos en Mato grosso con Pedro Casaldáliga”, escrit pel seu amic Teófilo Cabestrero. Ja llavors, comentant com estaven castigades les selves amazòniques, el bisbe Pere fa aquest comentari: “D’aquí poc, tot això que ara veus tan verd s’omplirà de foc i s’inundarà de fum. Quan se’n va l’aigua de les puges, cremen per al latifundi quilòmetres i més quilòmetres de selva i de bosc”. Per tant, la cobdícia dels latifundistes és una cosa antiga i mortal per aquella naturalesa verge i per a tots els que hi viuen. Els petits propietaris d’aquelles terres, amb 10,20,30 i fins i tot 40 anys (“posseiros” que van prendre possessió legalment reconeguda de les seves terres) són expulsats pels tentacles poderosos dels latifundistes i pel foc que els crema allò que creien seu.

He recordat les esgarrifoses imatges que hem vist del Brasil i també les d’aquest estiu ben a prop nostre. Ja sé que no tots els incendis són provocats, però sí que cada cop n’hi ha més que ho són per poder aconseguir llicències d’obres o terra nova per cultivar; i tot això sense adonar-nos gaire de tot el mal que estem fent al pobre planeta terra. Els incendis de l’Amazònia duren mesos i mesos per tal d’obtenir recursos naturals per a la indústria de la fusta, de la ramaderia, de l’agricultura extensiva i l’explotació minera. I això ve succeint des de la dècada dels 60 del segle passat.

La imatge és impressionant: el roig d’un foc impossible d’aturar, de cop, es transforma en fum i negror. Tot queda negre i socarrimat. Tot devastat. El foc no crema només un paisatge fet d’arbres o cultius. El foc s’emporta molts esforços, moltes il·lusions, mitjans de vida de molta gent, molt passat i posa en qüestionament el futur de molta gent. Al Brasil s’emporta selves mil·lenàries i aquí terres de cultiu regades per la suor de generacions de pagesos que hi han deixat la pell i que, de cop i volta, veuen que no els queda res. Si aquest pagesos han de marxar, ens quedarà una gran part de país abandonada.

Trobo que caldria fer-hi alguna cosa més a aquests desastres que es produeixen any rere any. Trobo que caldria replantejar-se entre tots quin país volem i com el volem. I cal pensar si redistribuir millor els diners que ens arriben d’Europa i els dels nostres impostos. És cert que cal ajudar la gent, però potser caldria pensar en ajudar aquells que més ho necessiten i amb criteris que no siguin purament economicistes. Cal ajudar la indústria, certament, perquè dóna feina a molta gent; però cal ajudar també la pagesia que, potser no són tants, però fan una feina prou important com la de cuidar els nostre paisatge i la nostra terra.

No sé com s’ha de fer perquè no sóc cap tècnic i aquestes coses s’han de deixar en mans dels entesos. Però caldria pensar si ens cal importar tanta fruita quan aquí la paguen tan malament a qui la produeix; si les ametlles o les avellanes catalanes no són prou bones com per haver d’importar-ne de fora, tot i que potser surtin més barates (cosa, per altra banda, una mica incomprensible). No serà que alguns s’hi fan l’agost en aquestes importacions? No és por aturar una mica o, almenys, modificar-ne les tendències? No ens caldria ja parlar més de comerç just començant per casa, d’aranzels, de lleis de lliure comerç i, en definitiva, de justícia, per tal de que tothom pugui viure una mica més dignament?. Preguntes i més preguntes…

No hi ha resposta

15 ag. 2019


ESQUELES

Classificat com a Vida i mort

A finals de juliol el diari ELDIA.ES de Canàries publicava aquesta esquela que recullo avui aquí al blog amb el corresponent text que l’explicava: “Funeral conjunto para una mujer y su marido que la asesinó. En un pequeño pueblo de Burgos (Villagonzalo Pedernales, una localidad de 1.785 habitantes) Rafael Velázquez cogió una escopeta y mató a su esposa Josefa Santos. Antes de suicidarse, disparó también a su hijo.

No cal dir que la notícia va córrer com la pólvora per les xarxes socials i va haver-hi -com és natural- comentaris de tota mena pel fet en si i per l’esquela que es va publicar. Deixant de banda el fet en si mateix, que no en sé cap més detall que els que publica la notícia i que tampoc sé per quins motius la família va publicar l’esquela tal com ho va fer, sí que voldria comentar una mica la forma com es redacten les esqueles.

Aquest afegit que sempre es posava abans de que “falleció tras recibir los Santos Sacramentos y la bendición de Su Santidad” per sort s’ha anat abandonant -fins i tot en les esqueles de persones creients- perquè en molts cassos ha perdut el sentit i en una bona part és totalment fals, perquè la majoria de difunts ni han rebut els sagraments ni la benedicció apostòlica, que la majoria de gent no sap ni el què és. Les esqueles, com una bona colla de coses, es redactaven seguint costums ancestrals i amb una redacció molt passada de moda, tot i que encara es fan servir aquestes expressions en alguns llocs que viuen en altres temps, feliçment oblidats per una societat que, vulguem o no, s’està tornant cada cop més laica i sense el sentit religiós que impregnava la societat d’altres temps. I no ho critico pas; només jo constato.

Si voleu que us sigui sincer, jo prefereixo algunes esqueles amb poemes o frases que s’avenen més amb la manera de ser del difunt/a; fins i tot prefereixo aquelles que la mateixa persona ha deixat escrita i que ha demanat que es posi a la seva esquela. Segur que la família i els amics ho agraeixen perquè d’alguna manera s’emporten cap a casa un record molt més proper de la persona. Si hi ha algun moment de la vida important és el de la mort i caldria dignificar-lo molt més del que es fa en l’actualitat. Per això considero que, tant si les exèquies es fan en una església o en un tanatori, s’hauria de fer l’acomiadament a gust de la persona, amb paraules adients i properes i, si pot ser, acompanyat tot amb alguna esquela que valgui la pena i que ens recordi la persona i l’acte amb tot el que representa com a fet social o familiar.

Com aquestes, per exemple:

No hi ha resposta

26 juny 2019


LA MORT D’UN GOS

Classificat com a Vida i mort

Em sembla que alguna vegada ja he parlat de la meva gosseta Lluna i de les passejades que fèiem junts. Malauradament ja no ho podem fer perquè des de fa un parell d’anys que és cega degut a la diabetis. Per tant els passejos han de ser molt curts, tot i que seguim fent-los quasi a diari. Per controlar la seva diabetis l’he de punxar dues vegades al dia, just al moment que menja (matí i vespre). La qual cosa també vol dir que l’he de portar al veterinari més sovint del que tocaria per controlar-li la diabetis i també hi he d’anar a buscar la corresponent ampolleta d’insulina més o menys cada 10 dies.

Quan aquest matí anava a la veterinària, he trobat una nena que, amb la seva mare, hi portaven el seu gos que semblava que estava ja a les últimes. No sabien què li estava passant, però m’explicaven que ja feia dies que semblava que no estava bé, que havia deixat de menjar, que ja era força gran i que potser el seu cos havia dit prou i, per tant, li havia arribat l’hora. El portaven al veterinari entre plors de la nena i en un darrer intent de fer-lo viure.

L’episodi m’ha fet pensar una estona en com ens podem arribar a estimar els animals de companyia i com procurem cuidar-los, a vegades fins i tots fins a extrems una mica ridículs. Trobo que cuidar bé els animals és signe d’una societat avançada. Però també hauria de ser signe d’una societat madura i justa no cuidar més els animals que les persones. I aquí és on s’hauria de buscar un equilibri no sempre fàcil. Jo sóc partidari de que quan arriba aquell moment delicat i difícil d’elegir entre seguir mantenint una vida sense la dignitat necessària o deixar morir també amb la mateixa dignitat, cal ser valent i fer front a aquest moment tan delicat.

I això tant val pels animals com per les persones, tot i sabent que no és pas el mateix la vida i la mort d’un animal o la d’una persona. Però sí que hauríem de saber -i fer saber als nens ja de ben petits- que la vida es pot acabar per moltes causes, de maneres a vegades molt doloroses i que ningú s’escapa d’aquesta realitat. La mare d’aquesta nena em deia que ja l’havia anant preparant i que les converses li havien costat moltes llàgrimes. Però també em deia que semblava que ja ho havia assumit i que, tot i les llàgrimes, sentia que l’havia estimat molt i que potser sí que era el moment d’anar-se’n després d’una bona vida plena de carícies, de manyacs i d’amor. També em deia que li ensenyava el fet que plorar era bo i que era una forma de curar la nostra ànima. I trobo que és veritat perquè amb les llàgrimes afloren els sentiments més nobles d’una persona, ajuden a netejar el dolor i fer front a la crua realitat de la vida on no tot és felicitat i bons moments.

Trobo que les paraules d’aquesta mare han estat una bona lliçó tant per a la seva filla com per a mi.

No hi ha resposta

23 gen. 2018


Anys bons o anys dolents?

Classificat com a Vida i mort

Expliquen que un famós escriptor estava assegut al seu despatx molt pensatiu. De cop, va agafar  el seu bolígraf i va començar a escriure:
“L’any passat, em van operar i em van treure la vesícula i vaig haver-me de quedar al llit durant molt de temps.
Vaig complir 65 anys i em van obligar a jubilar-me de la meva feina a l’Editorial que m’apassionava. Hi havia passat 30 anys de la meva vida en aquesta Editorial.
També vaig haver d’experimentar el gran dolor de la mort del meu pare.
Durant el mateix període, el meu fill va suspendre els seus estudis de medicina a causa d’un accident de cotxe. Va haver d’estar ingressat a l’hospital, va haver d’estar diversos dies enguixat i el cotxe va quedar totalment destruït”.
Al final va afegir: “Quin any tan horrible!”
Quan la dona de l’escriptor va entrar al despatx i va trobar al seu marit sumit en la tristesa, va llegir el que havia escrit i en silenci, va sortir de l’habitació. Al cap d’una estona, va tornar amb un altre full i el va col·locar al costat del que havia escrit el seu marit.
Ell, sorprès, va veure el nou full i es va trobar amb aquesta nota:
“L’any passat, per fi, em vaig poder deslliurar de la meva vesícula que m’havia estat fastiguejant durant anys.
Vaig complir els 65 anys amb bona salut i em vaig jubilar. Ara puc aprofitar el meu temps per escriure alguna cosa millor i amb més tranquil·litat.
El meu pare, a l’edat de 95 anys, sense dependre de ningú i sense cap malaltia important, va morir i va anar a reunir-se amb el Creador.
El mateix any el meu fill va rebre la benedicció de salvar la seva vida d’un accident de cotxe. El vehicle es va quedar destrossat però el meu fill va sortir viu i sense cap discapacitat”.
Al final, la seva dona havia afegit amb lletra gran: “Tot va ser una immensa benedicció de Déu i li estic molt agraït que l’any acabés tan bé”.
L’escriptor va pensar un moment i després, amb un gran somriure, va abraçar la seva dona amb afecte i li va donar les gràcies.
El darrer apunt que vaig escriure l’any passat portava com a títol MOLT MAL ANY AQUEST 2017. Si per una banda és cert tot allò que explicava allà i podia semblar que havia estat un molt mal any, també és cert que durant l’any passat vam tenir moltes coses bones i jo me les vaig descuidar al tinter totes. I ara m’adono que això no és bo ni és just i que hauria de rectificar-me a mi mateix. Com em va dir fa un parell de dies un cosí meu tenim moltes coses per criticar i, si ens hi posem, no acabaríem mai. Però també és cert que, si ens hi fixéssim una mica més, ens adonaríem que en el nostre dia a dia ens passen moltes coses, tan bones com dolentes; unes que ens agraden més i unes altres que menys. Però hauríem de saber que per sentir-nos mínimament feliços i en pau (que és el que tota persona aspira en aquesta vida) necessitem reconèixer i valorar en el just terme tant les coses bones com les dolentes. I m’he adonat que potser no som prou justos quan he llegit avui una reflexió del monjo benedictí argentí Mamerto Menapace (i que aprofito per recomanar aquí vivament els seus textos), que deia: «La meva percepció a mesura que em faig vell és que no hi ha anys dolents. Hi ha anys de forts aprenentatges i d’altres que són com un esbarjo, però dolents no ho són. Crec fermament que la forma en què s’hauria d’avaluar un any tindria més a veure amb si vam ser capaços d’estimar, de perdonar, de riure, d’aprendre coses noves, d’haver desafiat els nostres egos i els nostres aferraments. Per això, no hauríem de tenir por al sofriment ni al tan temut fracàs, perquè tots dos són només instàncies d’aprenentatge».
Ens costa molt d’entendre que la vida i la manera de viure-la depèn de nosaltres; la forma com acceptem les coses que no volem, depèn només del cultiu de la voluntat. Si no m’agrada la vida que tinc, hauré de desenvolupar les estratègies per canviar-la, però està en la meva voluntat el poder fer-ho. Ser feliç és una decisió, no ens oblidem d’això. Llavors, amb aquests criteris ens hauríem de preguntar tots què podem fer per poder construir un bon any. Cadascú de nosaltres estem en el camí i amb la possibilitat d’aprendre cada dia a ser millors i d’entendre que vam venir a a aquesta vida per tres coses:
1) per aprendre a estimar
2) per deixar empremta, i
3) per a ser feliços.
Potser la solució serà canviar d’ulleres i buscar-ne unes que tinguin una òptica més oberta i que ens eixamplin el nostre camp de visió. D’aquesta manera podrem veure els infinits matisos de què es compon la vida.

No hi ha resposta

20 ag. 2017


ATEMPTAT A BARCELONA

Classificat com a Fanatismes,Terrorisme,Vida i mort

No fa gaires dies que vaig escriure aquest poema que podreu llegir a continuació. No tenia cap motiu aparent per escriure’l. Em vaig aixecar del llit amb aquesta idea al cap  i, sense pensar-m’ho massa, em vaig posar a escriure. No és un bon poema, ni pretén ser-ho. Simplement expresso el què en un moment determinat sentia.

No hi havia hagut cap atemptat aquell dia. Aparentment no era motivat per res en concret que jo conegués. No havia passat res el dia bans. No sé per quin motiu em va sorgir de dins escriure aquell dia aquest poema. El vaig penjar al blog a la pàgina que tinc reservada a la poesia i allà el vaig deixar.

Avui se m’ha fet present. Com si hagués estat una intuïció. Se m’ha fet present, actual, viu. Tristament actual. tristament viu. Tristament colpidor. El podem aplicar a Barcelona o a qualsevol altre lloc. Un atemptat significa el mateix a qualsevol lloc: morts, ferits, famílies colpides, sang, la vida quotidiana totalment distorsionada, sofriment, llàgrimes, por, desitjos de venjança, trencaments, inquietuds…

En el fons de tot plegat no es tracta ni de religions, ni d’ideologies, ni de creences. No es tracta de posar barreres. No es tracta de posar etiquetes. Es tracta de ser bona o mala persona. Es tracta de creure i estimar les persones o no. Es tracta de tenir sensibilitat i creure en la humanitat o no creure-hi.

 

ATEMPTAT
Un altre atemptat.
És indiferent on sigui. La sang ho taca tot altre cop.
Les persones són les mateixes arreu i la sang és vermella arreu.
Per molt que alguns embrutin tot el que toquen
sempre hi haurà algú disposat a netejar.
Per molt baix que ens vulguin fer arribar
sempre hi haurà l’intern desig de surar.
Per fort que sigui el corrent de brutícia
sempre es desplegarà un pont salvador davant nostre.
Trobarem les forces necessàries
i els aliats que ens ajudin a sortir d’aquesta tragèdia
a la que alguns malvats ens porten.
Sang ben vermella, encara calenta.
Dolor subterrani, íntim i silenciós.
Plors dissimulats i llàgrimes regalimant rostre avall
i uns ulls demanant, si us plau, una mica de solidaritat,
d’acompanyament.
Emocions descontrolades que afloren arreu,
pels porus de tot el cos i, sobretot, del cor.
Dures escenes arreu,
orfes agafats al coll de la mare morta.
Germans i amics separats per sempre més.
Rostres inoblidables de qui es queda
per suportar el buit profund de l’absència sense retorn.
Però a poc a poc tothom torna a casa
i la ciutat s’envolta de silenci.
Però, a poc a poc la vida triomfa
i, com sempre, l’esperança esdevé l’única eina necessària.
I per acabar la reflexió,  voldria aportar el que una persona amiga -a qui segueixo i llegeixo sempre-, ha sabut expressar molt millor que jo tot això que jo sento. Es tracta de SANTIAGO AGRELO MARTÍNEZ, un franciscà gallec arquebisbe de Tànger. Va ser nomenat arquebisbe de Tànger per Benet XVI en 2007, quan era bisbe a la diòcesi d’Astorga i professor a l’Institut Teològic de Compostel·la. Cal llegir-lo. Cal seguir-lo. És un profeta dels nostres temps. Va escriure això al seu Facebook:

«Nadie nace despreciando a los demás. A despreciar se aprende.
Nadie nace odiando. A odiar se aprende.
Nadie nace con un arma en la mano. A matar se aprende.
El lenguaje es el instrumento fundamental en esa escuela.
Al ser humano, al otro, lo etiquetamos, lo deshumanizamos, lo disolvemos en las sílabas de un predicado: “ladrón”, “corrupto”, “puta”, “sudaca”, “drogadicto”, “borracho”, “negro”, “mafioso”, “judío”, “terrorista”, “ilegal”, “irregular”, “moro”.
Cualquiera puede entender que en esa misma escuela de odios y muerte sería posible enseñar a respetar la dignidad de todos, a amar a todos, a proteger la vida de todos.
He dicho “cualquiera”, dando así a entender que no hace falta ser cristiano para percibir la grandeza humana del camino que se propone y su eficacia para construir un futuro digno del hombre..
Pero si hablo a cristianos, entonces tengo que recordarles lo que no es negociable para nosotros: El amor a todos, con especial referencia a los enemigos, y el perdón ofrecido, a todos, no siete veces, sino setenta veces siete, es decir, siempre.
Y visto que, según parece, para los terroristas no hay nada más deseable que el infierno, me atreveré a dejar aquí las palabras de Jesús: “Padre, perdónales, porque no saben lo que hacen”.

No hi ha resposta

12 des. 2016


DAVANT D’UNA PORTA VELLA

Classificat com a Vida i mort

73ee3-dsc_0012_11

Prop de casa hi ha aquesta porta. L’havia vista moltes vegades però no m’hi havia fixat prou bé fins ahir. Ahir, mentre passejava, m’hi vaig aturat i em van venir ganes de fer-li una foto.

M’ha fet pensar una bona estona aquesta porta. M’ha fet pensar en el què va ser durant un temps i en el què és ara. I com aquesta porta, tantes altres coses que, al seu temps feien un servei, eren totalment necessàries -i fins i tot imprescindibles- i ara ja no serveixen per a res. Quantes coses que ens servien, ens van ser útils durant anys i panys i s’han anat desfent o enderrocant amb el pas del temps. Davant d’una porta esbalandrada i desballestada com aquesta; davant d’un edifici que veus que està caient a trossets o davant de tantes i tantes coses que s’han anat fonent poc a poquet, que han anat desapareixent sense deixar rastre, hom es pregunta inevitablement sobre la fragilitat i la volatilitat de les coses, de les persones, de les idees, dels costums, de certes tradicions, d’un tipus de vida que havíem viscut i que ara ja no en queda res.

No voldria que això semblés una lamentació. Podria ser-ho també, perquè amb moltes d’aquestes coses antigues s’hi han perdut moltes coses bones. Però els nous temps també ens en han dut de noves i també bones. Les riuades fortes, si ens hi fixem bé, tenen coses negatives i a vegades fan molt mal; però també s’emporten molta brutícia i deixen al descobert tot allò que a les lleres dels rius hi fa nosa i s’ha de treure amb urgència. «Si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda ell tot sol, però, si mor, dóna molt de fruit», ens diu l’ Evangeli. Moltes vegades cal primer morir per després reviure; derruir per poder construir després; cal deixar allò vell per poder construir coses noves; cal saber desprendre’s per poder adquirir; cal no mirar sempre enrere per poder veure el que tenim a l’horitzó…

Com les portes, que s’obren i es tanques i les dues funcions són necessàries i importants. Una porta serveix per entrar i per sortir. Protegeix i guarda, però també obre horitzons i dóna llibertat. Dóna hospitalitat i ofereix alliberament. Aquesta porta de la foto va fer el seu servei durant molts anys i va cuidar-se de guardar i protegir bé les coses que es guardaven dins d’aquell cobert. Ara tot allò s’ha acabat; ja ha fet la seva feina i no cal lamentar-se. No serveix de res. Les portes delimiten espais, àmbits, donen benvingudes i són testimonis de comiats. Poden ser mitjans d’hostatge o d’expulsió. Poden tancar el vell i obrir el nou.dsc_0013

Però no em negareu que davant d’una porta com aquesta ens hauríem de treure el barret i, si us he de ser franc, em doldrà el dia que la veuré a terra. Em mereix molt respecte. Qualsevol dia vindrà un beneit i d’una puntada de peu la tirarà a terra sense cap mena de consideració. Oblidarà allò que ens van ensenyar de petits: que cal trucar abans d’entrar i cal que ens donin permís per a no trepitjar desconsideradament l’àmbit de qui hi ha darrere de la porta. Per creuar una porta cal que ens donin el corresponent permís i, si som gent de bona voluntat, pensem que ens les obriran totes.

2 respostes

22 nov. 2016


Què en fem de les cendres?

Classificat com a LITERATURA,Vida i mort

Aquests darrers dies s’ha parlat molt del que un catòlic hauria de fer amb les cendres d’un difunt a rel d’una instrucció del Vaticà que es titula «Ad resurgendum cum Christo». Em dóna la sensació que no tindrà gaire èxit aquesta recomanació i que la gent seguirà fent el que li sembli. El sentit comú fa que certes coses passin desapercebudes i que a fi de comptes poca gent les escolti. Trobo que és força ridícul «no permetre dispersat les cendres a l’aire, a la terra o a l’aigua o en qualsevulla altra forma, o la conversió de les cendres en records commemoratius, en peces de joieria o en altres articles».

Encara que l’Església catòlica accepti la cremació, no li agraden certes pràctiques que s’han posat de moda i que, segons diuen, són ritus pagans. I a fe de Déu que les empreses que fan negoci amb la mort s’han exprimit el cervell i han posat infinita imaginació per oferir coses noves. Jo no entraré en què és millor. Simplement penso que la gent ha de fer allò que li sembli i que poca importància té aquesta qüestió.

M’ha fet recordar aquest tema un bonic poema d’una de les poetesses més gran de la literatura uruguaiana, Juana de Ibarbourou, titulat «Vida-garfio»

 

Vida-garfio

Amante: no me lleves, si muero, al composanto.

A flor de tierra abre mi fosa, junto al riente

alboroto divino de alguna pajarera,

o junto a la encantada charla de alguna fuente.

A flor de tierra, amante. Casi sobre la tierra

donde el sol me caliente los huesos, y mis ojos

alargados en tallos, suban a ver de nuevo

la lámpara salvaje de los ocasos rojos.

A flor de tierra, amante. Que el tránsito así sea

más breve. Yo presiento

la lucha de mi carne por volver hacia arriba,

por sentir en sus átomos la frescura del viento.

Yo sé que acaso nunca allá abajo mis manos

podrán estarse quietas.

Que siempre como topos arañarán la tierra

en medio de las sombras estrujadas y prietas.

Arrójame semillas. Yo quiero que se enraicen

en la greda amarilla de mis huesos menguados.

Por la parda escalera de las raíces vivas

yo subiré a mirarte en los lirios morados.

(Poemas. Austral Bs. As. 7a. ed. 1950 p. 131)

Una resposta fins a ara

02 nov. 2016


LES ETAPES DE LA VIDA

Classificat com a Vellesa,Vida i mort

El teòleg Romano Guardini, en la seva obra sobre les edats de la vida, ens fa una advertència: seria una visió molt infantil considerar la joventut com l’etapa més valuosa de la vida. De fet, sembla que en l’actualitat un dels models de realització personal que la nostra societat subratlla és el de l’ “etern adolescent”. L’adultesa i encara més, l’ancianitat, semblen etapes a les quals ningú vol arribar i a les que no es vol mirar, fent-les invisibles socialment. Com a màxim, els jubilats es valoren com un estament amb una bona font d’ingressos de la qual se’n pot treure bon profit. Potser de mica en mica ens anirem convencent i valorarem haver pogut arribar on hem arribat i serem conscients del gran valor que pot tenir l’etapa que ens toca viure.

De totes maneres, sempre arriba aquell moment en la nostra vida que, per causa d’un desgavell de la salut o d’algun altre inesperat daltabaix, sembla que agafem consciència i ens enfrontem silenciosament amb el fet d’envellir i, per tant, amb les nostres pròpies pors. I un dia com el d’avui –dia dels difunts– és un moment especialment alliçonador, sobretot si fem un passeig pausat i tranquil pel cementiri. Allà hom s’adona que som ben poca cosa i que la vida és una realitat ben efímera. Només cal mirar les fotos i veurem com hi ha molts vells, però també s’hi veuen cares ben joves. Per tant, faríem bé de valorar en el seu just valor cada etapa de la vida, amb les seves pròpies virtuts i les seves inevitables limitacions. Cada etapa els tenen i no cal amagar-los; més aviat caldria acceptar-los.

La vellesa és, especialment, un temps d’acceptació de la pròpia vulnerabilitat, de les limitacions i de la relativització que ens caldria fer de les coses. No cal ser tan ric com l’ Amancio Ortega (propietari de la cadena de roba Zara i, com acaben de dir a la TV, l’home més ric d’Espanya) per a intentar ser feliç. Una de les experiències més enriquidores i alliberadores és l’amor d’acceptació: saber estimar i saber-se estimat i acceptat; saber mirar més cap endins que no pas cap enfora; canviar la mirada sobre les coses, sobre les persones i, en definitiva, sobre la vida. Escriu Guardini: “Deixen de ser prioritaris alguns successos i realitats que marquen el moment. Cedeix la vehemència amb que absorbeixen el pensament i la força emocional del cor. Moltes coses que semblaven de màxima importància deixen de ser-ho, mentre que d’altres, que semblaven insignificants, adquireixen intensitat i pes “.

Per poder viure realitats noves cal morir al que ja no és; per obrir-se al que ve, cal deixar anar el que ja no podrà ser. Diu el filòsof jueu Martin Buber que no s’aconsegueix envellir satisfactòriament sense més ni més i que cal preparar-se bé per a aquesta etapa en què es perden moltes coses i cal desprendre’s de moltes altres per poder alliberar-se interiorment. Per a Buber el gust perdut pel que vam viure amb anterioritat ens obliga a recomençar constantment, amb un horitzó d’esperança en el que vindrà. No és fàcil trobar una resposta als dolors i pèrdues que porta l’envelliment, però tots els testimonis dels que viuen la seva vellesa amb alegria, coincideixen que el millor camí és l’acceptació d’un mateix i de la realitat tal com se’ns presenta. El viure en la veritat i des d’allà reconciliar amb si mateix, acceptant els propis límits i curar les ferides del passat des de l’experiència de l’amor incondicional (de Déu, els que som creients i dels homes qui no ho sigui). L’amor ens mou a veure les coses amb una nova mirada i ens torna la pau. La vida només pot realitzar-se si ens acceptem amb tot: amb els nostres èxits i fracassos.

Els autors d’espiritualitat de la tradició jueva i cristiana sostenen que és necessari el cultiu de certes virtuts pròpies de l’ancianitat, per envellir bé. I quines són aquestes virtuts fonamentals?

Entre elles podem trobar la paciència, que en el seu origen grec (hipomoné) significa mantenir-se ferm, resistir o carregar, és una virtut on els ancians sostenen als joves que malgrat les seves forces, desesperen i no saben suportar. Els pacients són com columnes que sostenen als que no saben esperar, són persones que regalen esperança.

La benevolència n’és una altra. És un eixamplament del cor, una mirada que no jutja i que regala misericòrdia perquè accepta la fragilitat en la seva pròpia història personal. Les persones que han mirat de que el seu cor es torni com una casa gran on tots puguin sense sentir-se jutjats, irradien tendresa i suavitat en el tracte amb els altres.

Una altra virtut més fàcil de conrear a la vellesa és la llibertat, perquè ja no necessiten guiar-se per les expectatives alienes i expressen les seves opinions sense por. No necessiten crear una imatge, són lliures per ser qui són de veritat. Tot i que es sentin més dependents físicament, poden créixer en una independència interior que no és fàcil d’aconseguir en la joventut. Haver de desprendre’s de moltes coses els fa guanyar llibertat per no lligar-se a res. No han de demostrar res! I ells sembren un espai de llibertat on altres tenen por de ser ells mateixos.

El cultiu d’un cor agraït determina la qualitat de vida. La gratitud ens fa viure feliços, en canvi, la queixa ens va assecant interiorment. En l’ancianitat la gratitud és una llum sobre els records, perquè qui té alguna cosa per agrair té un tresor que ningú li podrà treure, ni encara en els moments de major patiment.

Una virtut que la societat d’avui necessita rebre més que mai de la gent gran és la serenitat. No una indiferència estoica, sinó la capacitat de veure amb més profunditat els esdeveniments i les persones, de contemplar la realitat sense voler canviar-la deixant que les coses es manifestin des del que són. La serenitat es necessita per poder conversar amb profunditat, per poder arribar al cor dels altres, per rescatar-los de la seva enrenou quotidià. La serenitat és una consciència madura del temps i no es deixa arrossegar per pressions de cap tipus.

El teòleg alemany Karl Rahner estava convençut que una tasca important que han de complir les persones grans és la de ser un pont entre les generacions i mediar entre les vellesa i la joventut, sent mediadors que ens ensenyen a veure amb major obertura i profunditat la vida. Que no visquin aïllats sinó enmig de la societat, lliurant la riquesa de la seva saviesa i de les seves virtuts.

Molts també narren com la vellesa els va fer més sensibles als altres, als gestos quotidians d’atenció i amistat i van adquirir una sensibilitat més gran per agrair detalls de la vida que en altres etapes passen desapercebuts. Un món necessitat de compassió i tendresa, necessita d’homes i dones que ens tornin la sensibilitat pels altres i per la natura.

Envellir és un art, va dir algun autor. Però envellir també és un do i una tasca. Acompanyar algunes persones en diferents etapes de la vida m’ha confirmat el que tants ancians m’han ensenyat: que envellir és un art que requereix preparació. De nens ens preparen per a la nostra joventut, en la joventut ens preparem per a la nostra vida adulta, però no es parla encara gaire de la preparació per a l’envelliment. Com bé va ensenyar Heidegger, l’home és un ésser-per-la-mort, que no només mor, sinó que sap que morirà i això l’ angoixa, perquè la mort és l’única possibilitat present en tots els moments de la seva existència. I més encara, la vida autèntica només és possible quan no es nega la realitat de la mort vivint en la frivolitat, sinó quan es viu amb la consciència de la pròpia finitud. El coneixement de la pròpia limitació és la possibilitat d’una existència autèntica. Aquesta consciència es fa més real de manera particular en l’ancianitat i les preguntes pel sentit de la vida ja no són tan fàcils d’evadir.

No hi ha resposta

27 oct. 2016


TANATOPRÀXIA

Classificat com a Vida i mort

Ahir escoltava lAlbert Om en un programa de ràdio que parlava sobre la mort i els cadàvers. Deu ser perquè s’acosta el dia dels difunts i deu tocar parlar-ne, encara que la resta de l’any és un tema força tabú. L’Albert entrevistava a Quim Berrocal, tanatopràctic del Tanatori de Vic. Va ser una conversa que em va despertar la curiositat. Podeu escoltar-la, si voleu, clicant AQUÍ.

Jo no sabia ben bé què era això de la tanatopràxia. Es veu que s’anomena d’aquesta manera tot el conjunt de tècniques de conservació i agençament de cadàvers, que inclou els mètodes de refrigeració, congelació, conservació transitòria, embalsamament, tanatoplàstia i la tanatoestètica. Consisteix a aplicar-hi mètodes per a la higienització, conservació transitòria, embalsamament, restauració i cura estètica del cadàver com a suport de la seva presentació d’acord amb les normatives higienicosanitàries. La finalitat bàsica de la tanatopràxia és la d’aconseguir no només una bona conservació del cos, sinó també una aparença natural i tranquil·la.

Explicava el Quim que va començar a tractar amb els difunts fa més de 30 anys i creu que “la gent hauria de perdre la por de la mort”. Té raó. Quan jo era petit recordo que el tema de la mort no era un tema tabú com ho és ara, que sembla que la societat condemna a la clandestinitat la cosa més natural del món i la que tots hem d’esperar que ens arribi encara que no ens agradi. Vida i mort van sempre juntes; són les dues cares de la mateixa moneda i crec que hauríem de mirar-les amb la naturalitat amb què les miràvem quan jo era petit. Amagar la mort, dissimular-la o maquillar-la no treu cap a res perquè el fet de morir és una cosa natural i res tan universal. Hi ha aquella dita de que «ningú queda per a llavor i que de vell, no se’n passa»…

Per tant, jo no crec que valgui massa la pena maquilla la mort i, per tant, tampoc els morts. Com tampoc val la pena mirar de maquillar la vida -cosa que també fem tot sovint- i que no serveix més que per emmalaltir l’anima. La naturalitat, la sinceritat, el mostrar-se tal com som és el millor. Perquè les disfresses, les carotes i la dissimulació no fan més que amagar la realitat per una estona. Però darrere hi ha el que hi ha i la nostra consciència no la podem amagar. No val gaire la pena amagar-se i amagar als altres el que som perquè tard o d’hora surt i ho mostrem. Qui és bo, acostuma a mostrar-ho sense voler i qui és dolent, també.

No fa gaire que el Papa Francesc parlava de la vanitat com «l’osteoporosi de l’ànima». La vanitat té la mateixa vida que una bombolla de sabó, que tots sabem que dura el que dura i no ens proporcionarà gaire benefici. Ens cansem per aparentar, per fingir, per semblar més del que en realitat som. Ens agrada inflar els currículums perquè sembla que el nostre món competitiu ens ho demana. Això no és res més que vanitat i, si ho volem dir d’una forma senzilla, la vanitat és maquillar la pròpia vida. El Papa Francesc deia que això a fi de comptes emmalalteix l’anima, perquè un maquilla la seva vida per aparentar, per fingir, i al final què guanya? «La vanitat és com una osteoporosi de l’ànima: els ossos per fora semblen estar bé, però per dins estan destruïts. La vanitat ens porta a l’engany “. És com els estafadors, que marquen les cartes per poder guanyar sempre. Però l’autoengany no serveix per gran cosa i, com deia Sant Bernat, «pensem en el que serem: pastura de cucs».

Per tant, si no val la pena maquillar la vida encara val menys la pena maquillar la mort, tot i que els tanatopràctics s’hi guanyin la vida.

 

No hi ha resposta

18 maig 2016


Xirinacs, a contracorrent

Classificat com a Lluís M. Xirinacs,Vida i mort

Ahir TV3 va estrenar en el seu programa “Sense ficció”el documental “Xirinacs, a contracorrent”. El vaig mirar amb interès perquè Xirinacs va ser una figura que em va cridar l’atenció ja des de ben jove i perquè considero que Catalunya no hauria d’oblidar alguna de les seves lliçons en uns moments en que la ètica i la dignitat política sembla que s’han fos per art de màgia. A Xirinacs se li podran discutir moltes coses i se li podran retreure molts errors, però va ser una persona que ens va donar una lliçó de dignitat admirable tant en la seva vida com sobretot i de forma especial amb la seva lúcida i peculiar mort.

El documental  (que es pot recuperar clicant AQUÍ) fa una evolució cronològica de la vida de Xirinacs, destacant tots els episodis de la lluita contra el poder en el context en què succeïren. Recorda la seva trajectòria i aprofundeix en les motivacions d’aquest excapellà que va acabar passant per la presó, que va acabar fent vagues de fam i enfrontant-se al poder. I alhora també parla del seu entorn, dels seus amics, dels qui el van seguir i dels qui el van oblidar i menysprear i per què.

Xirinacs, a contracorrent ressegueix la vida de Lluís Maria Xirinacs a través de les aportacions de diversos entrevistats entre els quals hi ha les seves germanes Anna Maria i Montserrat Xirinacs, l’economista Arcadi Oliveres, l’escriptor Lluís Busquets, els activistes polítics Jaume Asens i David Fernández i figures històriques del catalanisme com Miquel Sellarès i Jordi Carbonell.

Xirinacs va ser candidat tres anys consecutius al Premi Nobel de la Pau, va fer diverses vagues de fam i es va passar més de sis-cents cinquanta dies davant la presó Model de Barcelona demanant l’amnistia. Però també va ser un home polèmic: l’any 2002 es va declarar “Amic d’ETA” i va fracassar en l’intent de crear un partit polític, que no va obtenir representació parlamentària. A més de l’acció política, també va elaborar un model filosòfic que encara avui es desenvolupa i va treballar en un sistema econòmic alternatiu al capitalisme i el comunisme. Acusat d’il·luminat o boig per alguns, per a d’altres es tracta d’un referent de la no violència i la pau.

El documental acaba amb unes declaracions molt aclaridores del seu metge de capçalera i que jo –ni potser la majoria de gent- desconeixia. Resulta que fou el seu metge qui l’acompanyà el 6 d’agost de 2007, dia del seu 75è aniversari, al paratge de Can Pegot, al terme municipal d’Ogassa, sota la muntanya de Sant Amanç. Xirinacs li va demanar. Aquell lloc va ser escollit per ell per a ser el seu punt Omega. Va ser l’11 d’agost que van trobar el seu cadàver en aquest bosc del Ripollès, on va voler passar els seus últims dies amb “la meva soledat i el meu silenci”. Aquesta voluntat, la declarava un escrit que deixà al seu despatx, en el qual recordava també haver viscut 75 anys en uns Països Catalans ocupats i recriminava als líders polítics catalans llur “covardia” en matèria de nacionalisme. Encara que alguns mitjans van donar per fet que s’havia suïcidat, l’autòpsia revelà que Xirinacs s’havia deixat morir per inanició, en un acte de sobirania pròpia.

Fou justament aquest acabament del programa el que a mi em va fer pensar en un interessant llibre de Hans Küng, un text breu de l’any 2014 amb el que als seus 86 anys, afectat per un Parkinson progressiu, va voler coronar la seva vida i la seva obra. El títol “Mort feliç”constitueix molt més que un simple testament vital i vol ser tot un programa de vida. Jo no he llegit el llibre, però sí que vaig llegir i guardar un bonic text de José Arregi on el comentava.

Küng diu que triar la forma i el moment de morir no és cap contradicció sinó que és simplement la realització de la paradoxa de la vida: només es pot ser feliç donant-se. I és també la paradoxa de la mort que es fa donació i es torna decisió, expressió, culminació de la vida. La mort pot ser feliç, ja que la vida que es dóna no mor. I per a H. Küng això no és cap joc de paraules buit, sinó que és l’horitzó que il·lumina la seva vida sencera inclosa la mort. Sap del que parla, doncs a això ha consagrat els seus inesgotables energies físiques, emocionals, intel·lectuals, espirituals.

Mort feliç o eutanàsia significa morir sense tristesa i sense dolor, o amb el mínim de tristesa i de dolor inevitable. Morir en plena consciència. Acomiadar serenament dels éssers estimats. Assumir sense angoixa la pena de la separació; a la pena hi ha consol, en l’angoixa no; la pena no impedeix la felicitat, l’angoixa sí.

Morir en profund assentiment a tota la vida, acceptant-ho tot, dient sí a tot, també a les ferides sofertes i, el que és molt més difícil, a les ferides infligides: no he estat perfecte, ho sento, però a això he arribat, i així està bé; m’agradaria que moltes coses haguessin estat millors, però està bé com està; dic sí a tot, sense justificar res. Dir: “La meva obra està acabada: aquí us la deixo”. I no cal que sigui una “gran obra”, com la de Hans Küng, ni ningú pot mesurar la grandesa de l’obra per la grandària o el nombre o la qualitat dels llibres escrits, ni per l’èxit aconseguit, o l’influx exercit. Coronar la vida humilment. Morir en pau.

Doncs bé, com a creient, pensador i humanista, afirma Küng: en el moment en que la meva vida ja no posseeix per a mi qualitat humana suficient, puc i he de triar aquesta “mort feliç”, digna, bella, bona. Mort germana, no enemiga. Hi ha un temps per viure i un temps per morir. I jo puc, he de decidir-ho responsablement. “L’ésser humà té el dret a morir quan no té cap esperança de seguir portant el que segons la seva opinió és una existència humana”. Refusar, perllongar indefinidament la vida temporal forma part de l’art de viure i de la fe en la vida eterna. Ja s’havia pronunciat en el mateix sentit fa 20 anys, el 1995, en un altre llibre (Morir dignament, Trotta 1997) escrit en col·laboració amb el seu amic i col·lega Walter Jens.

Assistim a un canvi radical de paradigma. La legislació social dels diversos països -amb comptades excepcions com Holanda o Suïssa- pateix encara un gran retard respecte de l’opinió social. I el retard és més gran en el cas de la jerarquia eclesial. Sostenir, com sosté, que només és lícita l’ajuda passiva” (desconnectar un aparell d’alimentació o de respiració, per exemple) no deixa de ser una ficció. ¿Hi ha tanta diferència entre desconnectar un aparell i proporcionar una dosi major de morfina que em portarà a la mort o al descans final? La jerarquia eclesiàstica corre el risc de tornar a equivocar-se, com es va equivocar a propòsit dels mètodes de contracepció o de fecundació anomenats “artificials”.

Triar la mort de manera humana és la forma final de triar la vida de manera humana. I la humanitat no està definida ni dictada per una divinitat exterior ni representada per cap religió. El creient hauria de poder tenir una mort feliç com a definitiva donació confiada de si a la Realitat primera i última, com a trànsit a la Realitat profunda, a la Realitat Fontal, a la Vida sense origen ni fi.

Dir que no podem triar la mort perquè no som amos de la vida és una màxima tramposa. No som amos de la vida ni de la mort, però som responsables de la vida i, per tant, també de la mort, i aquí no és decisiva la distinció entre creient i no creient. No només podem, sinó que hem de triar responsablement -dic responsablement- quan i com morir, sense altre límit que el nostre benestar i el benestar comú, començant pel de les persones més properes. I els metges i les persones més properes haurien de poder  atendre la demanda de qui lliurement els demana -o de qui lliurement hagués deixat expressada aquesta demanda-un ajut per a ben morir.

És una exigència de la cura de la vida, i no hi ha un altre mandat diví ni una altra divinitat que la Vida, la cura d’aquesta vida, la Bondat i el Bon Viure.

No hi ha resposta

22 gen. 2016


És bell el vell?

Classificat com a Jubilació,Vida i mort

 

El títol d’aquest apunt pot semblar simplement un joc de paraules. Però potser no ho és. Podria ser també el punt de partida d’una reflexió, que és el que intentaré fer sense cap intent de que sigui profunda ni res d’això. Possiblement l’origen de l’apunt surt de dues  circumstàncies que s’han correlacionat casualment durant aquests dies.

Per una banda el viatge que vaig fer amb l’IMSERSO, un intens bany de vellesa (o, si voleu, de maduresa força madura) que feia pensar de manera irremeiable en les acaballes i en els  finals, volguessis o no. Tot el dia immers en un microclima de gent més o menys gran (més aviat més que menys), escoltant converses amb temes de gent gran, veient unes cares més aviat amb arrugues i unes actituds molt concretes fa que tot allò et faci reflexionar una mica.   El concepte de senectut ha anat canviant al llarg de la història, certament, i actualment tendim a valorar aquesta etapa de la vida de molt diferent manera de com s’ha fet en altres èpoques. El vells d’ara no tenen gran cosa a veure amb els vells d’altres èpoques,  tenen un lloc molt diferent i són valorats també de molt distinta manera de com ho eren en altres temps. Els vells d’ara tendeixen a dissimular-ho força i miren de que no es notin  massa les clivelles que els ha deixat la vida, vestint-se i comportant-se moltes vegades com a joves sense cap mena de mania. A vegades fent solemnement el ridícul i situant-se visiblement fora de lloc. Però no seré jo qui ho critiqui i cadascú que faci el que millor li sembli.

I la segona circumstància que m’ha fet pensar que podia escriure sobre aquest tema ha estat un correu que vaig rebre, estant justament en ple viatge de l’ IMSERSO. El dimarts 12 de Gener vaig rebre un correu electrònic de la MONTSERRAT CELDRAN CASTRO de la Facultat de psicologia de la Universitat de Barcelona en el que em deia que s’adreçava a mi “perquè estem buscant persones més grans de 60 anys que en l’actualitat escriguin en un blog”.  M’explicava que “tenen entre mans un projecte de titulat:“Blogers grans, grans blogers”  que té com a objectiu  explorar les opinions i l’experiència de persones blogaires de 60 anys o més (com van començar, el moment present i el futur com a bloger). Considerem que és una activitat que no ha tingut ressò als mitjans i que es una bona oportunitat de donar visibilitat a les persones d’una determinada edat que van servir les noves tecnologies”. Em convidava a participar-hi fent una entrevista telefònica ja que no visc a Barcelona.

Ahir vam tenir l’entrevista i justament abans d’ahir vaig fer 68 anys. Vol dir entro plenament en aquesta franja d’edat i que miro d’entrar-hi a poc a poc i de puntetes, amb molt de respecte, en aquest imprecisa època de la vida que acostuma a començar amb la jubilació i que acaba en la vellesa pura i dura, si tenim la sort de viure uns quants anys més. A mi no m’agraden gaire els eufemismes i tant em fa dir-ne tercera edat o directament vellesa, perquè aquesta és la realitat, diem-li com li diem o bategem-la amb el nom que vulguem. Quan anem intuint que la vida es va atansant al seu ocàs i a una decadència anunciada sempre penso en l’íntim dolor humà que acompanya la situació i que uneix els vells de tots els temps i de totes les èpoques. Potser en altres temps els vells tenien un altre rol dins la societat i eren considerats imprescindibles i, per tant, eren molt més respectats. No sé si avui els vells no són cada cop més prescindibles i, per tant, menys respectats i més oblidats. El que és cert  és que el rol ha anat canviant d’acord amb els canvis que la societat moderna ha anat fent i no entraré aquí a fer-ne cap valoració ètica, que seria molt més llarg i complicat de fer i potser no en sabria prou. Simplement faig una descripció d’una realitat històrica que seria ben interessant anar repassant i que potser algun altre dia faré…

Diguem-ne vellesa, ancianitat, senectut, tercera edat, gent gran, longevitat -o de la manera que ens sembli millor- la realitat és que ens referim a una època de la vida en què les forces van minvant i hom s’adona que es va atansant a un final. D’acord que això es pot viure de diferents maneres i es pot entomar millor o pitjor d’acord a l’estat de salut, el bon humor o el tarannà de cadascú. Però sempre que penso en aquest estadi vital penso en un text que vaig trobar un dia i que em vaig guardar. És segurament el text més antic que coneixem d’un vell que fa un autoanàlisi prou rigorós i lúcid com per tenir-lo en compte. Es tracta d’un escriba egipci, Ptahhotep, visir del faraó Tzezi de la dinastia V, per tant redactat cap a l’any 2450 AC.  Diu aquest text: Què penosa és la fi d’un vell! Es va debilitant cada dia; la seva vista disminueix, les orelles es tornen sordes; la seva força declina, el seu cor ja no descansa, la seva boca es torna silenciosa i no parla. Les seves facultats intel·lectuals disminueixen i li resulta impossible recordar avui allò que va passar ahir. Tots els ossos estan adolorits. Les ocupacions que tenia i feia no fa gaire amb plaer, només les realitza ara amb dificultat i el sentit del gust desapareix. La vellesa és la pitjor de les desgràcies que pot afligir un home”.

I, per acabar, us explicaré una altra casual circumstància que s’ha donat mentre escrivia aquest apunt i que m’ha semblat bé que hi podria posar un bon colofó. Mentre escrivia això que esteu llegint, estava escoltant un programa que es diu La vida de Catalunya Ràdio i que parlaven justament de la vellesa. Han posat per iniciar el tema una deliciosa cançó de Luís Llach que descriu un vell mariner assegut en una taula de taverna. Us la deixo:

A LA TAVERNA DEL MAR

A la taverna del Mar hi seu un vell
amb el cap blanquinós, deixat anar;
té el diari al davant perquè ningú no li fa companyia.
Sap el menyspreu que els ulls tenen pel seu cos,
sap que el temps ha passat sense cap goig,
que ja no pot donar l’antiga frescor d’aquella bellesa que tenia.
És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota.
És vell, prou que ho sent cada instant que plora.
És vell, i té temps, massa temps per a veure-ho.
Era, era quan era ahir encara.
I se’n recorda del seny, el mentider,
com el seny que li va fer aquest infern
quan a cada desig li deia “demà tindràs temps encara”.
I fa memòria del plaer que va frenar,
cada albada de goig que es va negar,
cada estona perduda que ara li fa escarni del cos llaurat pels anys.
És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota…
A la taverna del Mar hi seu un vell
que, de tant recordar, tant somniar,
s’ha quedat adormit damunt la taula.

5 respostes

01 gen. 2016


Només vida

Classificat com a SOCIETAT,Valors,Vida i mort

La millor notícia que podíem llegir avui, el primer dia d’un nou any, és que ha estat localitzat amb vida el nen de 3 anys desaparegut a Camós, al Pla de l’Estany. El nen va desaparèixer ahir a la tarda mentre jugava amb altres companys prop de la casa rural Can Serrallonga, situada en una zona boscosa d’aquest municipi, mentre els seus pares descarregaven el cotxe per passar el cap d’any en una casa rural.
Aquella coneguda frase “Any nou, vida nova” jo la deixaria en “any nou, vida”. Simplement vida. De fet, la vida sempre és nova. Sempre passa alguna cosa encara que no vulguem. No cal dir que, si volem, en passen moltes més de coses. El nen ha estat trobat amb vida després de que més de 500 persones han passat tota la tarda del 31, tota la nit de cap d’any i tot aquest matí buscant-lo. Segurament que ha estat la nit de cap d’any més profitosa de la seva vida. Han perdut temps i forces per salvar una vida. Avui podran menjar els torrons i podran brindar amb cava ben satisfets de tot el que han fet tant els que ho havien de fer per obligació com els que ho han fet voluntàriament. Caldria que la societat agraís a tots ells les hores, els maldecaps, el fred, el cansament i l’ansietat que han posat buscant el nen.
Una societat que tingui gent així és una societat viva. Ja sabem que hi ha molta gent egoista, gent que només mira per ella mateixa, gent que només sap destruir en lloc de construir. Però només que n’hi hagi uns quants com aquests que han estat capaços de buscar el nen en una nit de cap d’any, deixant l’escalfor de la llar, la família, el raïm i els torrons, ja estem salvats. Heu vist mai el rastre que deixa una tortuga a l’arena de la platja quan torna al seu mar salvador? Doncs això mateix és el rastre que han deixat aquest munt de persones aquestes darreres hores. Un rastre salvador, un rastre que aquesta família no esborrarà mai de la seva memòria. Mentre hi hagi persones que vulguin deixar aquest rastre d’estrelles en el seu camí, el món està salvat.
Tots podem deixar un rastre bo si volem. No seria mala imatge en un primer dia de l’any la d’una tortuga anant cap al mar; com no ho seria la d’aquest munt de gent buscant frenèticament i sense parar el nen perdut. Són imatges que hauríem de guardar i imitar, preguntant-nos si tots nosaltres serem capaços de deixar un bon rastre com ells mirant de crear vida. Simplement vida. Perquè la vida que creem entorn nostre amb bons sentiments envers els demés sempre serà nova i donarà fruit.
Quina mena de petjades voldré deixar jo en aquest nou any?

No hi ha resposta

10 des. 2015


La casa pairal

Antigüedades: Estufa, cocina económica de hierro fundido. - Foto 1 - 49957635

Aquests darrers dies he hagut de tornar, per circumstàncies personals, a la casa pairal, la casa on vaig néixer i on vaig passar els primers anys de la meva vida a Castellnou de Seana. Feia molts anys que la teníem llogada a un matrimoni que, una vegada jubilat de taxista a Barcelona, va venir a buscar al poble pau, tranquil·litat i un tros de terra per a fer-hi un hortet i distreure-s’hi una mica. El pas dels anys -inevitable llei de vida- fa que anem carregant sense que ens n’adonem petites o grans nafres a la nostra motxilla personal fins que ja no podem més i ens haguem de caure rendits sota el seu pes. És el que els va passar al matrimoni format pel Camilo i l’Angelina, que per causa de la malaltia inevitablement van haver d’anar a una residència on acabar de passar la resta dels seus dies i on poguessin estar més ben cuidats. Per desgràcia l’Angelina hi va poder ser poc temps…

El cas és que van deixar la nostra casa pairal després de 25 anys de viure-hi i ara, una vegada buida, hi hem entrat de nou. Ahir m’hi vaig passejar una estona tot sol, rememorant silenciosament records i vivències, mirant una mica nostàlgicament cada racó, escoltant el parlar de cada cosa i de cada espai convertit en imatge i observant tot allò que, en veure-ho novament després de tants anys, em tornava a parlar amb mots ben entenedors i em transportava als ja llunyans anys de la meva infantesa i joventut. Només un parell de gats que entren i surten esperant potser que el Camilo els doni de menjar i beure trencaven el silenci i em miraven com dient: “-Seràs tu qui ens alimentarà i ens farem mútua companyia a partir d’ara?. No nois –els vaig respondre-, només hi vindré de passada i ja veurem què serà de la casa”…

La casa és una casa senzilla, de família humil, força semblant a moltes de les típiques cases de pagès d’un poble qualsevol del Pla d’ Urgell, que es composaven:

-d’una planta baixa, amb entrada a peu de carrer, on es guardaven les bicicletes i les motos. Posteriorment, a mida que van anar desapareixent els animals, es va anar fent lloc pels tractors i pels cotxes que poc a poc van anar arribant. Les plantes baixes servien també per guardar-hi algunes eines i era el lloc d’entrada dels animals que cada família tenia per conrear la terra i que menava a l’estable i a un corral que hi havia a la part posterior on s’hi criaven gallines, conills, algun porc i potser algun altre animal per ajudar al sosteniment de l’economia familiar, no massa boiant en aquells temps de la meva infantesa. També acostumava a haver-hi el pou de l’aigua que es bevia a cada cas quan encara no hi havia aigua corrent.

un primer pis on s’hi feia pràcticament tota la vida familiar; a l’hivern al redós d’una estufa de llenya situada en molts cassos a la cuina –en el nostre cas era una cuina econòmica exactament igual a la de la foto- on, a més de cuinar i menjar, s’hi passaven les llargues vesprades d’hivern tot escoltant la ràdio, esgrunant pinyes de panís o triant les pedres dels fesols i dels cigrons que es posarien en remull i ens cruspiríem l’endemà amb un tros de cansalada del porc que s’havia matat, confitat i que ens alimentaria al llarg de l’any. A les nits d’estiu es feia encara molta vida al carrer. A les llargues tardes de primavera o d’estiu les dones cosien a l’ombra tot fent rotllana i esperant que arribés la marinada i refresqués una mica les xafogoses tardes d’aquesta plana xardorosa. i passant revista a tot allò que hagués passat –o no- al poble. La tertúlia s’allargava fins a la nit, hora en què s’hi afegien alguns homes quan ja havien tornat de les feines del camp. Eren moments de descans i d’animada tertúlia, mentre els nens corríem i jugàvem enmig d’un carrer on encara no hi passaven gaires cotxes.

-En un segon pis hi havia inevitablement les golfes, on s’hi guardava entre la pols i les teranyines les coses que no servien, el gra per alimentar les bèsties, les tomaques de penjar i alguna altra fruita de l’hort, les tines d’oli d’oliva i els resultats saborosos de la matança del porc. Allà s’hi podien trobar ben penjats i afilerats en una bona formació els pernills, les llonganisses, els xoriços, les botifarres blanques i negres, els bulls…  Ah!… i les tupines amb els confitats de llonganissa i costella de porc. A casa nostra també hi ha una petita terrassa on, de petits hi jugàvem i on hi podíem prendre el sol i l’aire.

Mentre ahir passejava sol i pensatiu per la casa i remenava algun calaix d’algun armari vell que hi han deixat i m’emmirallava en algun mirall polsós i picat pels anys, pensava en tot el que s’hi ha viscut dins de les quatre parets de qualsevol casa. Moltes alegries i moltes penes. Moltes preocupacions, molts projectes il·il·lusionants i més d’una frustració íntima i silenciosa; llàgrimes i rialles ben barrejades; dies grisos i dies lluminosos. La vida personal i familiar de moltes generacions, en alguns cassos, queda discretament guardada dins de les cases i oblidada lentament amb el temps que tot ho pot i ho esborra. Pensava com la vida de cadascú és exactament la suma de totes aquestes realitats, sense poder-nos-en estalviar, encara que vulguem, cap d’elles; van arribant indefectiblement quan el destí –o qui sigui- ho designa arbitràriament. I el pitjor és que no sabem mai quan ens tocarà cada cosa, ni en l’ordre en què vindran, ni si serà el moment més adequat o més impropi per entomar-les. El cas és que arriben i tant de bo siguem prou savis com per saber-ne trobat en cadascuna la seva lliçó vital.

Mirava retrospectivament la vida dels pares, dels padrins, dels germans, la meva pròpia vida, amb tots els canvis i mudances que hem anat fent tots plegats. Palplantat davant aquell mirall opac -que reflectia al seu torn un altre munt de miralls- pensava en aquesta altra altra mudança que està a punt de produir-se en nosaltres aviat. Si Déu vol i res no es torç, d’aquí a uns mesos ens n’anirem a viure al poble, tot i que no pas en aquesta casa pairal una mica massa atrotinada. Una vegada jubilats, hem pensat que pot ser una bona experiència començar un altre tipus de vida –encara més calma i més tranquil·la-, cuidant un petit hort i fent vida de poble. Per fortuna no sóc com alguns pixapins a qui molesten els cants dels galls o el so de les campanes…

2 respostes

04 set. 2015


Somni etern d’un nen a la platja

 foto de Mario Benedetti.

 

“Plegaria para un niño dormido” és una cançó composta pel músic argentí Luis Alberto Spinetta. La va fer famosa als anys 70 el grup de rock Almendra.

La podem dedicar a aquest nen bressolat fins a la mort per unes ones que el deixen adormit per sempre més –com tants altres- en unes humides i injustes platges d’aquesta injusta Europa sense gaires sentiments i abocada només a l’ euro….

Plegaria para un niño dormido

Plegaria para un niño dormido
quizás tenga flores en su ombligo
y además en sus dedos que se vuelven pan
barcos de papel sin altamar.
Plegaria para el sueño del niño
donde el mundo es un chocolatín.

A dónde van
mil niños dormidos que no están
entre bicicletas de cristal.
Se ríe el niño dormido
quizás se sienta gorrión esta vez
jugueteando inquieto en los jardines de un lugar
que jamás despierto encontrará.

Que nadie, nadie, despierte al niño
déjenlo que siga soñando felicidad
destruyendo trapos de lustrar
alejándose de la maldad.

Se ríe el niño dormido
quizás se sienta gorrión esta vez
jugueteando inquieto en los jardines de un lugar
que jamás despierto encontrará.

Plegaria para un niño dormido
quizás tenga flores en su ombligo
y además en sus dedos que se vuelven pan
barcos de papel sin altamar.

No hi ha resposta

31 març 2015


Si el gra de blat no mor…

Vull seguir avui amb algunes reflexions derivades del meu darrer apunt.

El dolor ens fa por. Ens fa basarda. Potser fins i tot més que la mateixa mort. Mirem d’allunyar-nos-en tan com podem, però tard o d’hora ens arriba, ens clava el seu fibló i ens toca ben de prop. Perquè és inevitable i és consubstancial amb la vida. De cop i volta ens arriba aquell dolor inesperat de l’accident d’algú que estimem i que ens deixa muts, zombis, absents, aclaparats. ‘¿Per què a mi?’, ens preguntem. Altres vegades ens toca aquell dolor llarg, constant, que dura i dura i al que els metges no hi troben remei. Unes altres, és el dolor del desamor, de la solitud, aquell dolor de la buidor interior que fa que no entenguem res, que ni ens entenguem nosaltres mateixos i que ens ho fa veure tot fosc. Aquell dolorós i aclaparant  dolor que ens fa veure la vida sense sentit i creure en el sense sentit de la vida. El dolor és una de les creus que la vida ens depara i que no podem defugir. Les moltes formes de creus que anem trobant, i que a vegades mirem d’amagar, de fer-nos els desentesos, de riure-ens-en per fora amb hi-hi-his i ha-ha-has que no fan més que camuflar i dissimular una gran buidor interior que pot ser molt més dolorosa que el dolor físic.

No ens ha de fer por parlar de creus i dolors perquè la vida, des de bon principi, comença amb un gran plor i ja ens indica una mica de com anirà la cosa. Durant la vida vivim entre dolors, buscant espurnes de felicitat en qualsevol raconet i, generalment, morim envoltats de dolor, tant propi com aliè. Potser l’únic consol que ens queda és mirar de no causar-ne gaire més del que ja ens ve donat, mirar de buscar sentit al que ens va tocant i, si és possible, acompanyar i fer més suportable el dolor dels altres. És el que va fer Jesús, que va mirar el món amb ulls de misericòrdia i amor, sobretot per als més febles i desvalguts. I tant la seva vida com la seva mort en creu no són res més que una mirada sobre les persones i una lliçó de com caldria dur una vida amb dignitat i sentit. Una vida que potser serà molt més complicada que no pas feliç per a una gran majoria. Una vida que no ens donarà potser massa satisfaccions i que, si les esperem massa amb candeletes, no serà res més que un miratge. Perquè tot sovint a l’instant feliç el segueix immediatament l’instant amarg. I si no el volem veure és perquè ens hem deixat les ulleres a casa o perquè volem dissimular. L’esclat d’un avió sobre els Alps quan en pura lògica no tocava, o la mala notícia que ens dóna fredament l’oncòleg quan fem una visita rutinària són part d’aquestes creus del camí. O les anades cada cop més sovintejades que ens toca fer al cementiri a mida que ens anem fent grans per dir l`últim adéu a persones estimades, amb les corresponents tornades a casa amb el cor cada cop més encongit i més arrugat.

Des dels principis dels temps –almenys des que en tenim coneixement- tots els grans cultes i religions tenen com un dels punts centrals la pregunta sobre el misteri de la vida (i, com a conseqüència, de la mort).  També Jesús va dir ( Jn 12, 24-25): “ En veritat, en veritat us ho dic: si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol,  però si mor, dóna molt de fruit.  Els qui estimen la pròpia vida, la perden, i els qui no l’estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna.”

Aquesta sembla ser l’experiència universal: només el gra de blat que queda colgat a terra i es podreix es torna fecund. El misteri de la vida consisteix en contínua paradoxa mort-vida. Uns moren per tal de que altres visquin. El gra de blat que es torna llavor és el que dóna més fruit. Es torna espiga i multiplica la vida, es torna pa compartit i aliment per tal de que la vida segueixi. Jesús mort a la creu és com el gra de blat entregat per amor i enterrat per tal de que es pugui tornar fecund. Però només amb la Creu no es pot explicar la fe cristiana i, per poder-la entendre del tot, es necessita el fet crucial de la Resurrecció de Jesús, sense la qual la vida cristiana seria absurda. El misteri pasqual consisteix en què el Crucificat “va ressuscitar el tercer dia segons les Escriptures” . Aquest és el punt clau i el centre de gravetat de la cristologia paulina. “Aquell que va ser crucificat i que va manifestar així l’immens amor de Déu cap a l’ésser humà, ha ressuscitat i viu enmig nostre”.

El cristianisme aporta a les contrarietats de la vida un nou sentit quan ens convida a deixar de mirar la creu i començar a mirar el crucificat. El crucificat –i no pas la creu- esdevé símbol de l’amor i ens ajuda a trobar respostes perquè Ell va vèncer la mort després de la creu. Per això després del dolor –i sense amagar-lo- hi veiem l’espurna esperançada d’una altra vida, que tot i no saber com serà, ens la imaginem com la de Jesús que s’acosta als seus amics i els diu: “¿Teniu aquí res per a menjar? .
 Llavors li van donar un tros de peix a la brasa. El prengué i se’l va menjar davant d’ells
.”(Lc  24, 37-43)

Quan comprovem l’horror de certes notícies als diaris o a la tele; quan trobem que res té sentit i les coses semblen anar cada cop pitjor; quan ens quedem sense llàgrimes de tant plorar desgràcies pròpies o alienes, als cristians ens queda l’esperança d’alçar els ulls cap al Crucificat i sobretot cap al Ressuscitat per trobar aquest petit indici d’esperança en el dolor i en la mort. I, per altra banda, és una contínua invitació a trobar en la mirada de tants crucificats actuals els ulls d’Aquell innocent que, penjat a la creu, demanava perdó i salvació per a tots. Perquè no hi ha ningú que entengui millor els crucificats que un crucificat innocent i ningú que pugui donar tanta esperança com Algú que ha vençut la mort.

2 respostes

25 març 2015


Vol 4U9525 de Barcelona a Düsseldorf

Classificat com a Vida i mort

Aeroport del Prat. Gent amunt i avall, cadascú amb la seva dèria, les seves presses o el seu avorriment, tot esperant l’hora d’embarcar. Un formiguer i un rum-rum, trencat només pels altaveus que van anunciant vols, arribades i partides.

Emocions d’alguns per tornar a casa i tornar a veure la família. Plans d’uns altres pels negocis que esperen. Cabòries i pensaments perduts en altres. Vol 4U9525 amb destí a Düsseldorf a punt de sortir. Poc a poc, tots es van atansant a la porta d’embarcament. Alguns havien passat pel Free Shop i havien aprofitat per comprar els darrers regals. Havien imaginat quina cosa els podria agradar a les persones que els esperaven. Potser una crema hidratant per la mare i un whisky pel marit. Ah!… i el peluix per a la filla petita, que en té molts, però que no en té mai prou… Una llaminadura per a l’altre fill, un perfum per a la germana, i aquell altre perfum que tan agrada a la padrina i que no es troba fàcilment –i sobretot tan barat- en altres llocs.

Hora d’embarcar. Ella remena la bossa per buscar els documents, el bitllet, la tarja d’embarcament… Em sembla que ja ho tinc tot. Ja havia deixat feia estona el carret, després de facturar les maletes Louis Vuitton, fent inconscientment una mica d’ostentació de la seva posició econòmica. Presenta els documents i entra al moll d’embarcament,. Un gran invent aquest túnel que permet que els passatgers accedeixin amb total comoditat des de la sala d’embarcament fins a l’interior de l’avió. En dies rúfols, de pluja o vent és una gran cosa i s’agraeix.

Amb la satisfacció i emoció que significa tornar a casa, va buscant delerosa el seu seient que toca a la finestreta. S’hi acomoda i comença a mirar cap a fora mentre els seus pensaments volen cap aDüsseldorf. Ja li semblen massa dies fora de casa. Els petits rostres somrients dels seus fills li venen suaument a la seva ment. Els ha enyorat molt, malgrat haver parlat amb ells cada dia. No era la primera vegada que havia hagut de viatjar per feina i la família ja s’hi havia acostumat. La recompensa del petit trasbals familiar eren els regals que tots esperaven amb il·lusió.

No ha d’esperar gaire estona perquè l’avió comenci a moure’s, a enfilar la pista llarga i agafar velocitat. L’enlairament ha estat fàcil, ràpid i aquell pes al pit que sentia cada cop que l’avió s’elevava se’n va  poc a poc. Agafa una revista i comença a fullejar-la sense massa interès. Més aviat és una manera de passar el temps. Mig s’adorm, tot escoltant la seva música preferida que sempre porta al seu MP4…

El cel és clar, el sol brilla i rebota sobre els núvols que va trobant de tant en tant escampant rajos brillants arreu. El dia és radiant. Tot sembla perfecte fins que un sotrac sec la desperta enmig dels crits de tota la gent. L’avió comença a baixar desesperadament sense control enmig de la desesperació, els esgarips i els xiscles de tothom…

Després d’una gran explosió, el silenci es fa omnipresent en aquells Alps freds i nevats. Allà han mort 150 persones, milers d’il·lusions, de projectes, d’afectes i un munt de vides queden segades de cop. El destí? La sort? La mala sort? La fatalitat? Les coses passen. I passen quan menys t’ho esperes. Potser sense raó. Potser sense raons o potser per alguna causa. No ho sabem. Potser no ho sabrem mai. Ens podrem revoltar contra aquest tràgic destí i podrem guardar inútilment el ressentiment dins nostre durant anys i panys. No sé si hi guanyarem res. Potser val més acceptar allò que ens ha tocat i seguir endavant… Qui sap!

No hi ha resposta

10 març 2015


Perdre un fill

Classificat com a Vida i mort

Perdre un fill deu ser una experiència molt dura, ho reconec. Com que no he passat per aquesta experiència, no puc parlar en primera persona. Però m¡ho puc imaginar. Deu ser dur. Molt dur.  Algú ha dit que la pèrdua d’un fill és l’experiència més propera a la pròpia mort que pugui patir un ésser humà. Jo diria que en molts cassos encara pot ser més dur perquè la pròpia mort la podem arribar a digerir de mica en mica i en alguns cassos potser fins i tot la podem arribar a desitjar.

Que quedi clar, doncs, que haver de passar per aquesta experiència és quelcom que no desitjaria a ningú. D’alguna manera és haver de continuar viu després d’haver mort una part d’un mateix molt important. El que ha perdut un fill d’alguna manera ha mort, però segueix viu i ha de seguir vivint. Posar-se en aquest món de sentiments tan profunds i gosar-ne parlar potser és un atreviment. Però m’hi atreviré.

I m’hi atreviré, després d’haver llegit –ben bé per casualitat- el blog d’un pare que va perdre el seu fill d’accident. El blog es diuhttp://joanmasachs.blogspot.com.es/ i l’escriu el pare del Jordi. Ell mateix el presenta dient “Soc el pare d’en Jordi, una persona normal a qui li ha tocat viure la pitjor de les desgràcies: la mort d’un fill. Desprès de molt pensar-hi m’he decidit a engegar aquest Blog, com un petit homenatge al meu fill Jordi. El motiu no és altre que deixar constància del meu estat d’ànim i els meus pensaments a mesura que vagi passant el temps, degut a la desgràcia que m’ha tocat viure. La pretensió no és en cap cas ésser una guia ni un referent per aquell que pugui trobar-se, ara o en el futur, en una situació semblant, ja qui ni soc la persona adequada (només soc un pare a qui li ha tocat viure la pitjor de les desgràcies) i a més cada persona és diferent, com ho és cada situació.

M’ha cridat l’atenció el darrer apunt que hi ha fet  fa només quatre dies. He he descobert molta amargor, molt dolor i molta rebel·lia. M’ha semblat que hi havia un trauma molt gros. Un trauma no gens superat que he anat constatant a mida que l’anava llegint. N’he llegit només algun trossos i li he fet una ullada per damunt. Però m’he adonat que després de 6 anys encara hi ha una ferida molt oberta, Una ferida que encara supura i que no sembla que es vulgui tancar. Com deia al començament, no soc ningú per jutjar i de cap manera em puc ni em vull posar al seu lloc. El fill l’ha perdut ell i no pas jo. Per tant, he de respectar els seus sentiments.

Però sí que m’agradaria contrastar aquest blog amb un altre al que hi estic subscrit i que llegeixo amb una certa assiduïtat. Aquest altre blog https://gruporenacer.wordpress.com/ tracta del mateix tema. És el blog d’un grup que es diu RENACER i que és el lloc on un grup de pares que han passat per aquesta mateixa dolorosa experiència buiden el seu dolor, les seves amargors i el seu sofriment. Però també hi buiden les seves esperances, la seva actitud positiva davant d’una experiència com aquesta i el seu desig de superar la situació. Aquest blog és totalment diferent de l’anterior i és el que voldria destacar amb unes quantes reflexions.

La primera reflexió que en trec d’aquest blog és que “el dolor compartit, és menys dolor”. Potser com l’alegria que, si la compartim, és més alegria. Les persones no som illes. Ens necessitem, ens hem d’ajudar, hem d’estar al costat dels altres i haver de viure sol i sense cap afecte és molt dur. Aquest grup ens diu que és molt important estar al costat de l’altre. Que, en molts cassos, amb això sol ja n’hi ha prou. En certs moments no calen paraules (més aviat sobren) i només cal saber que tenim persones que ens estimen al nostre costat.

Una altra reflexió és que el dolor inevitable que produeix la pèrdua d’un fill s’ha de superar i es pot superar en la majoria dels cassos. És cert que cal temps, que s’han de passar les lògiques etapes i que a vegades deu costar molt. Però s’ha de seguir vivint i s’ha de seguir vivint de manera diferent a com es vivia quan es tenia el fill. El grup de pares que escriuen el blog estan per compartir aquest immens dolor; volem ajudar-se mútuament a seguir vivint amb dignitat i intentar trobar-li un sentit a la vida que encara els queda per davant. No tenen cap veritat per revelar, ni instruccions per superar la crisi, però ells mateixos reconeixen que tenen la vivència positiva del Renéixer d’altres pares que han viscut una experiència similar.

Els pares que han perdut un fill NO PODEN CANVIAR EL PASSAT, PERÒ PODEN TRIAR EL QUE FARAN  AMB AIXÒ QUE ELS HA PASSAT. El missatge d’aquest blog ens mostra que, en un instant tan crucial en la vida d’una família, han d’optar entre dir-li sí a la vida o deixar-se portar per les emocions i tancar portes i finestres, colgar-se al llit, no voler treballar, renunciar a arreglar-se, com si estiguessin morts en vida. Si en un moment així hom es mor en vida s’està tornant ell mateix en el seu propi botxí.

El missatge d’aquest blog ens mostra –a diferència de l’altre- que és possible assumir un canvi d’actitud, assumir una actitud positiva i fer dels fills morts, no ja els nostres botxins, sinó els nostres mestres. Seguint el pensament del gran psiquiatre Víctor Frankl, que reclòs en un camp de concentració va perdre la seva dona, un fill en gestació, la seva mare, el seu pare i un germà i va patir les vexacions pròpies del règim nazi, diu que cal tornar a construir una fe i una esperança de viure.  Cal salvar la pròpia vida ja que no podem fer res amb la vida del fill. Enfront del que ens passa a la vida, que no podem canviar, hi ha una cosa que sí que podem canviar: aquesta cosa és la nostra actitud davant la vida. Nosaltres no podem canviar el que ens ha passat, però podem canviar la nostra actitud i, en lloc de sentir-nos morir i caminar per aquest món amb el cap cot com si volguéssim aplegar totes les penes que trobem pel camí, caminar amb el front ben alt en homenatge a aquest fill i assumir una actitud positiva producte del nostre amor cap a ell.

No hi ha resposta

13 febr. 2015


La vida

Classificat com a Vida i mort

Avui vull compartir un text molt bonic que he trobat de casualitat al blog de l’ ESTER BACH COBACHO i que es titula La vida: Un sí als llavis i un gràcies al cor. No sé qui és l’autor, però trobo que val la pena llegir-lo.

————————————————————————————

Néixer. Agafar un glop d’aire amb el primer plor.
Un crit.
La primera lluita.
Una esgarrapada a la pròpia història.

Caminar… Sempre caminar.
Dia a dia fer passar els anys.
En solitud, però acompanyats.

Aprendre a volar.
Trobar parella.

I viure mil primaveres en l’amor.

I el món ser sols una sola casa…

I passar tempestes…
Fins quasi semblar que tot està perdut…
Fins sentir el dolor i la pèrdua…

I trobar bonances…I respirar i agrair.

Aprendre vivint la bellesa i la fragilitat que conté la vida, la pròpia vida.

Submergir-se, deixar-se amarar…
Que tot l’ésser respiri, bategui, sofreixi, gaudeixi…

I també unir esforços, viure els somnis…

Cercar companys de camí.
Demanar ajuda.
Acceptar la diferència.

Donar i rebre.
Avui tu, demà jo.
Viure i morir…
Donar vida, prendre-la…
Acceptar el cercle com és.

Acceptar-te tu com ets.

Acceptar l’altre com és…
Estimar, estimar-te, estimar l’altre.
Sempre i a cada dia seguir en aquest aprenentatge.
El de l’amor.

I assumir tot: vida i mort.
Mur, esquerda, opressió…
Joia, obertura, esperança.
El que és i el que pot ser.
La meva força i la meva fragilitat.

Un crit.
Un clam.
Un plor.
Un gràcies.

Un renec.
Una pregària.
Un cant.

Un som-hi! , un anem, un junts…
Saber que visc en comunitat malgrat ser un jo.
I viure en solitud però acompanyat, acompanyada.

Davant l’horror cercar sempre la llum, l’esperança.

Així és la vida:
Terra eixuta, terra assadollada.
Aridesa i abundància.
Riquesa i pobresa.
Una esperança sempre a l’horitzó.

Un camí vers la llum.

Tant de bo aquest fos el nostre objectiu…
Viure sense por!

Desprendre’ns de tot.
I volar sense res
Aprendre a deixar coses.
A despullar-nos poc a poc de tot.

I quedar-nos tant sols amb l’essencial.

L’essencial…

El que de veritat importa.
El que cap diner no pot comprar.
Amor, tendresa, respecte, joia, companyia, pau,…
La tendresa d’una abraçada, l’escalfor d’un cos.
El somriure d’una mare, els ulls de l’amant.
El cant de la natura.
Els amics, els companys.
La llum de la tarda.
El repòs vora el riu.
El silenci…

Al capdavall la llum del nostre viure, allò que ens dóna ales.

Podem així seguir en el nostre vol.
Fins arribar al nostre darrer dia.

I sense cap por enlairar-nos, fondre’ns, deixar-ho ja tot.
Ser u amb l’U.
Volar eternament lliures.

I tornar a ser criatures.
Els ulls ben oberts cap a la llum.

I un si als llavis.
I un gràcies al cor!

Una resposta fins a ara

04 nov. 2014


La fi dels vius i el descans dels morts

Classificat com a Vida i mort

DSC_0006No sóc gaire d’anar als cementiris. Però hi solo anar una vegada a l’any -el dia de difunts- a posar una flor al nínxol familiar. Més que un ram de flors, m’agrada portar-hi una planta viva. La deixo allà, reso un parenostre i al cap d’un dia o dos hi torno per emportar-me-la a casa. Aquella flor –que dura el que dura- em suggereix i em fa reflexionar d’alguna manera sobre el que és la vida: una constant transformació. La planta neix, creix, floreix i mort després d’un cicle més o menys llarg. Com tots els altres éssers vius.

Aquesta matí he anat a buscar la flor que hi vaig deixar el diumenge. El matí d’avui era plujós, rúfol, tirant a fresc. Al cementiri de Castellnou era jo sol. Era un silenci total, trencat només pel degoteig silenciós de la pluja i per algun colom que es movia inquiet pels vuit o deu únics xiprers  que assenyalen el cel amb la seva fosca capçada fastigiada de fulles perennes. Tot era silent misteri aquell lloc, del qual el darrer son s’ha fet amo i senyor. Lloc de sons eterns i de quietuds perennes. Perquè aquest nom de cementiri prové del grec i vol dir dormitori, lloc on dormen per sempre les persones que han acabat el cicle -o un dels cicles- de la vida.

DSC_0002Matí fred i plujós, d’una tardor que l’estiu anava estirant, com si no la volgués deixar marxar i que semblava que li fes mandra arribar. L’estiu s’havia anat quedant, mandrós i allargassat, fins avui que ha començat a nevar a la muntanya i a caure arreu una puja menuda que ho ha anant refrescant tot. El meus passos s’escoltaven en el silenci i les creus antigues que encara hi ha plantades a terra semblava que m’anessin donant el bon dia amb els seus braços oberts. No deixa de tenir la seva bellesa i la seva poesia un cementiri, tot i ser humil i discret com ho és el del meu poble!. Mentre caminava, pensava en les moltes vides tancades misteriosament  dins d’aquells nínxols, petits forats que guarden existències de tot tipus. Allà hi dormen un munt de persones que han passat més o menys discretament per aquesta vida, fent més o menys bé les coses que els va tocar fer, construint amb més o menys encert famílies, fent la petita història d’ un poble  i  fent un poble a base d’anys i de tota mena d’afanys.

DSC_0009Allà hi he pogut veure encara el carro amb el que es portaven els difunts quan jo era un nen i feia d’escolà. Quantes vegades havia anar darrere d’aquella mula que estirava aquest mateix carro negre carregat amb una caixa que jo em mirava amb cert recel, tot i que en aquells temps la canalla estàvem molt més familiaritzats amb la mort que no pas ara. Quan el mossèn anava a donar l’extrema unció i el viàtic als moribunds nosaltres l’acompanyàvem fins al peu del llit sense cap mena de problema i podíem contemplar aquelles cares de dolor deixant anar els darrers sospirs. És cert que ens ho miràvem amb una mica de respecte, però no pas amb tanta por i tanta distància com com ho fan els infant d’ara. La mort, llavors, no s’amagava ni es dissimulava tant i es vivia amb molta més naturalitat.

Atansant-me aquest matí amb el paraigua obert  cap al nínxol familiar, anava veient com de bé han arreglat el lloc, com ho han deixat de net i polit i m’anava fixant amb petits detalls que no m’havia fixat mai. He aprofitat per fer unes fotos, gaudir uns moments del silenci i sentir amb natural evidència  que aquest era el meu destí. Potser per això va bé atansar-se als cementiris alguna vegada… Ajuden a pensar com n’és de prim i tènue el fil que separa la vida de la mort. Podia veure fotografies de persones que havien mort ja molt velles i amb molt camí recorregut i altres, en canvi, molt joves i amb la vida per estrenar. Anava pensant en el misteri de la vida, de la mort, amb l’eternitat, amb l’aquí i en el més enllà en una barreja de pensaments dispersos i plens de preguntes. Perquè no hem d’oblidar que cada vida és un munt de preguntes que ens cal contestar i que s’acaba amb el definitiu interrogant sense resposta.

No hi ha resposta

27 ag. 2014


Pensaments davant d’un mausoleu

Classificat com a ARTS,familia,Vida i mort

Ja sé que això de ser jove o vell és una cosa relativa i discutible. L’edat és la que és -és cert- i l’any que vam néixer és el que marca la nostra edat real. Però segueix sent una cosa relativa perquè, primerament, no sabem quants anys més ens tocarà viure i, per tant, si ens en queda molts o pocs; i després, és com cadascú se sent o es vol sentir. Podem ser relativament vells i sentir-nos joves i podem ser relativament  vells i sentir-nos vells del tot. I també és possible –i potser cada cop més freqüent- que hi hagi joves que se sentin ben vells o que hi hagi persones que aquesta qüestió ni se la plantegen, ni els preocupi gens ni mica…

D’aquest tema (gens nou, per altra banda i potser una mica gastat i tot) en parlàvem el diumenge en la trobada del cosins Gamisans que fem cada any quan, a l’hora de comprar les entrades per visitar elConvent de Sant Bartomeu de Bellpuig, em vaig adonar que quasi tots els cosins estem jubilats o rondem l’edat de la jubilació. Pràcticament tots ja vam poder entrar amb el corresponent descompte que fan a jubilats i pensionistes.

Havíem anant una estona abans a veure el famós -i potser poc valorat- mausoleu de Ramon Folch de Cardona-Anglesola (Bellpuig, 1467 – Nàpols, 1522) que es troba en un lateral de l’església parroquial de Sant Nicolau de Bellpuig i està considerat com una de les millors obres renaixentistes de Catalunya, gràcies a la qualitat dels seus elements escultòrics figuratius i ornamentals així com a la composició. A la seva mort, la seva esposa Elisabet de Requesens va encarregar a l’escultor italià Giovanni da Nola un fastuós mausoleu per a les despulles del seu marit, militar i marí bellputxenc que va va destacar com a almirall sota les ordres de Ferran el Catòlic en les campanyes del nord d’Àfrica i Itàlia, i va ser nomenat virrei de Sicília i Nàpols. El mausoleu va ser esculpit entre el 1522 i el 1530 en marbre blanc de Carrara sota una estructura d’arc de triomf en què l’artista simbolitza la victòria humana sobre la mort a partir de la fama aconseguida en vida. El mausoleu va haver de ser transportat per peces fins al convent de Sant Bartomeu, que ell mateix va encarregat el 1507. Ramon Folc de Cardona i Anglesola, senyor de Bellpuig, que exercia el càrrec de virrei a Nàpols i Sicília tenia el propòsit de construir un marc on ubicar el seu mausoleu, influït pels costums de la noblesa napolitana per a la qual un mausoleu de marbre i capella pròpia era un senyal més de poder i magnificència. A la vegada, la donació als franciscans garantia la intercessió de la comunitat per a la salvació de la seva ànima. Allà va ser inhumat, doncs, el cos de Folch de Cardona-Anglesola en primera instància. L’abandó del convent després de la seva desamortització va motivar el trasllat del sepulcre a l’església parroquial l’any 1841.(En podeu llegir més sobre el tema a l’estudi que en fa l’historiador del meu poble JOAN YEGUAS GASSÓ titulat “El mausoleu de Bellpuig: història i art del Renaixement entre Nàpols i Catalunya”)

Aquest personatge va morir als 55 anys. Comentàvem, entre els cosins, que era jove encara. Vist des d’una perspectiva actual sí que ho era, però en aquell temps no es vivia pas tants anys. Les epidèmies i les malalties arrasaven poblacions senceres i algunes no es podien curar. Per tant, això de ser jove o vell és molt relatiu i, en definitiva, el que ho marca és l’estat del propi cos i de l’esperit de cadascú. Quan ja no es camina tant lleuger; quan ja es pugen i baixen escales amb certa dificultat i esbufegant; quan ja et fan certs comentaris a l’estil de “Com et conserves per l’edat que tens!”; quan ja no et preocupes massa o gens per certes coses i comences a preocupar-te per altres; quan ja vas mirant enrere amb nostàlgia i endavant amb una mica més de respecte o fins i tot una certa por de com ho feies quan eres jove… vol dir que no et sents, no et veuen – i per tant no deus ser-  tan jove.

imageRamon Folch de Cardona-Anglesola és representat al mausoleu en una posició com si dormís plàcidament. Jo, mirant aquella figura, em sentia atret sobretot pel seu rostre. Hi veia placidesa, serenitat i repòs. Sembla com si estigués somniant episodis  llunyans d’una vida plena de vivències de tota mena, de lluites, de victòries i de derrotes… Com qualsevol vida que, per més interessant i victoriosa que sigui, arriba fins aquets punt (amb mausoleu o sense). És com si ens digués a tots: “Fins aquí he arribat. Aneu-vos preparant, que també cada un de vosaltres hi arribarà!”.

I és que és així. Davant d’un monument funerari tan espatarrant com aquest hauríem de pensar, potser encara amb més raó, que la mort no és res més que una part de la vida, que enes iguala a tots i que tots ens anem atansant poc a poc a aquest moment. Segurament que la majoria de nosaltres no tindrem cap monument, cap estàtua, ni ens recordaran gaire. Com a molt sortirà una esquela més o menys gran als diaris. I poca cosa més. Però no ens equivoquéssim pas: cada un de nosaltres haurem viscut la nostra pròpia vida, sempre valuosa per sí mateixa, per més que ens hagi semblat anònima, anodina, sense cap interès o insubstancial del tot. No hi ha cap vida insubstancial i tots haurem deixat la nostra petita petja. Davant d’aquest monument pensava que ja he arribat a la tardor de la vida, però també sé que la tardor és una de les estacions més boniques de l’any.  És època de caure les fulles (els cabells de molts de nosaltres ja fa temps que han caigut) i és època d’anar-se preparant per al gran descans de l’hivern.

Tant de bo tots els cosins Gamisans que anualment ens reunim tinguem una llarga tardor i que puguem trobar-nos amb salut l’any vinent.

No hi ha resposta

14 ag. 2014


De què toca parlar avui?

Als blogs hi acostumem a llegir les coses que passen. És clar que hi ha blogs especialitzats, que només parlen d’un tema o dos i deixen els temes d’actualitat de banda. No és el cas d’aquest blog. Jo parlo del que em sembla i quan em sembla, però generalment l’actualitat m’empeny a parlar del que passa.

I de què toca parlar avui? Podria escriure –més aviat que parlar- de molts temes. L’actualitat sempre té temes interessants. I si no els té, ens els inventem. Al mes d’agost diuen que no hi ha temes i que els diaris omplen las pàgines amb coses intranscendents que es tornen interessant de cop.  No és veritat. La vida és vida sempre. I la vida segueix el seu ritme estiu, hivern, primavera i tardor. I la vida sempre és interessant, sempre ens diu coses si la volem escoltar i sempre podem dir-hi la nostra.

Avui podria parlar de moltes coses: d’un tema frívol com és el de la sanció que el TAS ha mantingut al futbolista uruguaià Suárez per la seva mossegada repetitiva; del virus d’ Ebola que segueix matant africans; de les dificultats econòmiques que passen els països i les persones; dels emigrants que no paren d’arribar aquests dies amb pasteres o dels que estan hores i hores enfilats en les tanques per poder passar a Europa. Podria parlar de la fita històrica del bilió d’euros –sí, ho heu llegit bé: un bilió- que ha assolit el deute espanyol amb Rajoy (270 mil milions més des que va arribar ell el 2011). No sé si ens hi hem fixat prou bé, però un bilió d’euros és un milió de milions, o sigui que té ni més ni menys que 12 zeros= 1.000.000.000.000. Ens podríem fer la pregunta de “qui pagarà tot això?” i intentar buscar la resposta que tots ja sabem. Ningú. Això diuen els entesos que és impossible pagar-ho.Com que no entenc de números, ja ni m’hi poso…

Podríem parlar de moltes coses. Algunes greus, altres no tan greus. Algunes importants i d’altres gens ni mica. L’actualitat ens regala mil notícies cada dia. Però avui vull parlar d’una que acabo de saber i que ha passat aquí al meu costat:

“Un nen de 3 anys va morir ahir a Mollerussa després de passar pel CAP i per l’hospital Arnau de Vilanova de Lleida sense que se li hagués detectat cap malaltia greu. El petit, Alassane Sané Ba, d’origen subsaharià, tenia una germana bessona i la seua família viu des de fa anys a la ciutat. L’informe mèdic remès als Mossos d’Esquadra i al jutjat indica que va morir d’una sèpsia generalitzada”.

La notícia sortirà a pocs diaris. La notícia no sortirà potser a la tele. La notícia és una notícia més? No pas per als seus pares i familiars. A l’ Àfrica moren molts nens i molts adults per l’ Ebola, per la malària, per falta d’aigua potable, de medicaments o d’aliments. Ja ho sabem i generalment en parlem poc –o gens ni mica-, o en parlem només quan alguna cosa se’ns presenta com una amenaça en forma d’epidèmia, o quan mor un missioner a qui traslladen amb tota la parafernàlia possible.

Però el dolor dels pares del nen africà que mor –el de l’ Àfrica i el d’aquí a Mollerussa- és el mateix. Potser els d’allà ja s’ho esperaven i preveien que la vida dels seus infants corria molts perills i podien morir. En canvi, els d’aquí se sentien prou segurs perquè eren a Europa i aquí aquestes coses no acostumen a passar…  Però resulta que no és veritat i que aquestes coses passen igual i els nens moren aquí i allà i les preguntes davant la mort són les mateixes, el dolor és el mateix i la nostra passivitat acostuma a ser la mateixa.

Suposo que quan uns pares perden un fill les llàgrimes són semblants arreu; el plor és igualment amarg i les preguntes de què hi ha darrere aquest dolor són les mateixes. A l’ Àfrica potser donen per suposat que un nen pot morir encara més fàcilment un adult i aquí donem per suposat que primer es moren els padrins, després els pares i finalment ens moren els nens quan arriben a vells. Sí, és clar, és la seva i la nostra lògica. És el que tocaria. Però la lògica a vegades falla… I les preguntes es queden sense resposta, tan aquí com allà… I nosaltres i ells ens quedem sense paraules davant la mort d’un innocent.

Són les mateixes preguntes sense resposta que es feia Albert Camus a “La pesta” fa una colla d’anys i l’únic sentit que hi trobava a tot plegat era el de la solidaritat d’uns metges que ho donen tot pels demés enmig d’una ciutat assetjada pel còlera. Són aquests valors potser els que fan que el món pugui anar rodant més o menys bé: metges que treballen amb condicions infames a l’ Àfrica i metges que deuen seguir fent el que poden aquí a Catalunya, tot i les retallades. Missioners i missioneres que donen la seva vida de forma anònima i desinteressada pels més pobres i desvalguts arreu del món; nois i noies pertanyents a ONG’S que regalen els millors anys de la seva vida per fer el bé. I així podríem anar seguint amb milers i milers d’exemples.

Tant de bo que aquestes morts i aquests actes de generositat ens comportin una reflexió profunda i la convicció de que un dels valors fonamentals de la humanitat és el de la solidaritat. Tant de bo que valorem la vida humana per si mateixa allà on sigui i siguin quines siguin les creences. Que la nostra indiferència estival no ens acabi d’adormir del tot i que, com Camus a La pesta, seguim creient fermament la seva màxima fonamental: “En l’home hi ha més coses dignes d’admiració que de menyspreu ” .

No hi ha resposta

01 ag. 2014


Darrere el mur

Classificat com a Drets humans,Vida i mort

Paulo Slachevsky Chonchol és un prestigiós intel·lectual xilè, director-fundador de l’editorial LOM, que, a més, és jueu. Ha escrit un article clarificador sobre el conflicte entre Israel i Palestina, que tants morts està ocasionant.

Val la pena llegir-lo i pensa-lo detingudament perquè darrere el mur hi ha una població civil que en paga les conseqüències. L’article és el següent.

Ser judío, del orgullo a la vergüenza (Paulo Slachevsky).

Artículo publicado en REBELIÓN

Siempre me he sentido orgulloso de ser parte del pueblo judío, de una cultura que con todas sus contradicciones vio nacer a Montaigne, Spinoza, Marx, Freud, Einstein, Trotsky, Arendt, tantos hombres y mujeres que han hecho significativos aportes a la humanidad, en la creación y en la búsqueda de un mundo más justo y humano.

Me siento judío cuando pienso en los sueños que marcaron a generaciones de jóvenes que fueron ensanchando el mundo con sus aspiraciones de libertad, de comunidad, de justicia, de hermandad, que transversalmente han cruzado colores de piel y naciones. Desde el mismo texto bíblico Éxodo, está explícita la necesidad y experiencia de la libertad de un pueblo, de las aspiraciones y derechos cuando se está sometido al yugo, al sometimiento.

Me identifico con la historia emblemática de exilios y dolores del pueblo judío, en cuyas esperanzas de libertad se reflejan todos los pueblos. Y esa historia, con horas trágicas, me ha motivado, como a muchos otros, a defender irrestrictamente los derechos humanos, partiendo por el derecho a la vida y a la dignidad.

Me siento orgulloso de ser judío por el deber de memoria que marca su cultura, la cultura de la escritura, del comentario, la traducción y la crítica; por la constante interpelación ante la indiferencia. Por su reconocimiento a los justos que en horas de horror, a riesgo de sus vidas, hacían real la palabra solidaridad y todo por salvar a los perseguidos. Por una historia que ha interpelado a nuestra humanidad como seres humanos, más allá de razas y creencias, por su lucha contra la indiferencia.

Por todo ello me identifico también, y no puedo quedar indiferente, ajeno, a los dolores de otros pueblos, de otros seres humanos. Como no me es indiferente el dolor de los judíos a través de la historia y su derecho a constituirse en nación, tampoco me es indiferente ese derecho para el pueblo palestino, el pueblo kurdo, los pueblos indígenas de nuestro continente.

Y cuando es el Estado de Israel, en nombre del pueblo judío, quien repite en otros lo que le tocó vivir a este pueblo una y otra vez a lo largo de siglos, me avergüenza. Sí, me avergüenza.

Me avergüenza ver hoy cómo se masacra al pueblo palestino bajo el discurso de la defensa propia.

Me avergüenza que se diga “retírense para salvaguardar sus vidas”, cuando bien se sabe que no tienen adónde ir y se les tiene encerrados en un gueto de miseria, opresión y humillación.

Me avergüenza cuando se les pide cordura, pacifismo y racionalidad mientras día a día se les ocupa, se les maltrata y se les asesina, intentando cortar toda posibilidad de futuro.

Me avergüenza que la comunidad judía califique toda crítica y presión internacional como persecución o antisemitismo, cuando fue la misma solidaridad internacional y las Naciones Unidas las que dieron legitimidad al Estado de Israel.

Me avergüenza que como pueblo no seamos capaces de masivamente alzar la voz y dejemos que dominen las voces del egoísmo ciego, incapaz de mirar más allá de sus intereses a corto plazo.

Me horroriza cómo se usa toda la potencia guerrera contra la población civil, cómo se ejecuta el castigo “por cada baja de mi lado, tendrán 10 o 50 del vuestro” que han aplicado las peores tiranías de la historia.

Sin duda hoy y en estos años se ha manchado de triste manera la historia de un pueblo que para muchos era sinónimo de justicia y libertad. Bien nos ha enseñado la historia que no se acallan los anhelos de libertad y dignidad con la censura y la fuerza, que no se puede hacer cualquier cosa en nombre de la seguridad y del deseo de expansión territorial, que por la fuerza se pueden ganar varias batallas, pero sostenerse solo a través de ella pone en claro riesgo la perpetuidad.

Es hora de parar ya y no manchar irremediablemente nuestra memoria y sentidos de comunidad dejando a nuestros hijos un legado de infamia. Del otro lado del muro están nuestros hermanos.

Paulo Slachevsky. Fundador de la Editorial LOM (Chile)

Rebelión ha publicado este artículo con el permiso del autor mediante una licencia de Creative Commons, respetando su libertad para publicarlo en otras fuentes.

No hi ha resposta

21 jul. 2014


Proporcionalitat

La proporció és la relació que hi ha entre una part amb el tot o d’una cosa amb una altra, quant a magnitud, quantitat o grau. I, és clar, la desproporció és tot el contrari d’això.

He començat parlant de proporció i desproporció  perquè aquests dies reflexionava sobre aquests conceptes a partir d’aquest clima de guerra oberta que s’està donant aquest dies entre Israel i Palestina i de com hauríem de ser molt curosos a l’hora d’analitzar les coses per no ser injustos. Justícia equival a proporcionalitat i quan les coses no són degudament proporcionades en tots els sentits, podem parlar d’injustícia. No és el mateix robar fruita d’un supermercat, robar una bossa d’una estrebada, robar un banc o robar milions falsejant comptes i robant diner públic. Suposo que fins aquí tots ho arribem a comprendre si tenim una mica de sentit comú. Per tant, no hauríem de posar al mateix sac un noi palestí que tira pedres als soldats, Hamàs que llança coets i la resposta salvatge, homicida i totalment desproporcionada que Israel fa contra el poble civil de Palestina. Desproporció! Pura desproporció!

Volem buscar culpables? Busquem-los. Com deia ahir mateix en el meu apunt, en trobarem a totes bandes. D’alguna manera “tots som culpables”. Els que lluiten allà des de fa anys, fins a les gran potències que no han fet res més que callar també des de fan molts anys. El qui calla –i atorga- pot ser tan culpable com ells. I, de fet, ho és. Perquè durant molts anys han atribuït la mateixa responsabilitat a l’ocupant i a l’ocupat, al poderós i al dèbil, a l’assassí  i a l’assassinat, al que aixafa i al que és aixafat, al que fa la llei i té el poder i els mecanisme per a no acomplir-la i al que l’ha d’acomplir sense haver-la fet. D’això se’n diu injustícia, i prou!. No cal buscar eufemismes.

En aquest conflicte –com en molts altres- acostumen a pagar justos per pecadors. Deia GIDEON LEVY (un periodista israelià ) que haurien de canviar tots “la consciència i el sentiment”. Però jo em pregunto qui pot fer més  per tal de que les coses vagin per un altre camí? Qui pot canviar les coses? No és proporcional ni podem establir paral·lelismes entre una nació, les vides econòmica, cultural, social i emocional de la qual van ser completament destruïdes i una nació en la qual la immensa majoria de la gent pot seguir amb la seva vida com si res hagués passat; no hi ha paral·lelisme entre un poble que ha estat empresonat, tancat entre murs, constantment humiliat i un altre de persones lliures en el seu propi Estat sobirà.

Falta proporció perquè es parteix d’un nivell diferent. És com aquell parit de futbol en què un dels contrincants parteix amb un avantatge de 6 a 0. Aquí es pot aplicar allò de “tenir la paella pel mànec”. Mentre alguns tenen la paella i també el mànec, altres no tenen ni paella ni res a a dins. Diem-ho obertament: uns ho tenen quasi tot i els altres no tenen res; uns tenen el poder i els altres no poden res; uns manen i altres només obeeixen; uns controlen i els altres són controlats…Malauradament, aquí la força del poder i el poder de la força els tenen només un. I aquest poder i aquesta força la fan servir quan volen i com volen perquè no hi han organismes internacionals, ni Estats ni ningú que hi digui res. I, si hi algú hi diu alguna cosa, s’ho passen pel forro olímpicament. Si les Nacions Unides, els grans Estats i els mateixos interessats no s’hi posen seriosament no hi haurà res a fer i seguirà encara molts dies el reguitzell de morts de població civil que es veurà atrapada com conills dins d’una gàbia sense poder sortir cap enlloc. Només els caldrà esperar el míssil que caigui sobre el seu cap i l’hora de la mort.

Deia que aquest conflicte m’ha fet pensar en el concepte de proporcionalitat. I de seguida ho he traslladat aquí a casa nostra, sabent com sé que les coses no són pas iguals. Però sí que ens podríem fer algunes preguntes interessants com aquestes…

Qui té el poder real aquí a casa nostra? Qui té la bossa dels calers i els administra com vol? Qui té la clau per solucionar les coses? Qui vol dialogar i a qui no li interessa gaire fer-ho? Qui rep les conseqüències de “no voler fer cas, de ser rebel, de ser inconformista amb la situació actual, qui és el que no fa bondat i, per tant, rep sempre el càstig, generalment també quasi sempre de forma desproporcionada en forma de vetos, de lleis injustes, de represàlies de tota mena?… Si us plau, que cadascú ho pensi una mica i s’ho contesti.

Una resposta fins a ara

19 jul. 2014


Sota el foc dels míssils

Classificat com a Vida i mort

Ha de ser terrible viure constantment amb l’udol de les sirenes. Quan sento la d’una ambulància de seguida penso coses terribles: qui anirà allà dins, debatent-se entre la vida i la mort; què haurà passat?, algun accident de tràfic?; potser algú que ha sofert un infart i està gronxant-se, en un inestable equilibri, en una corda fluixa que no se sap on el durà… O potser seran els bombers que corren a salvar vides per un foc o per un accident. Si una simple sirena ens provoca calfreds, què serà viure sota els míssils, sense saber en quin moment te’n poc caure un damunt del cap?

Aquests dies Palestina i Israel tornen a viure aquest clima esgarrifós i es torna a sentir udols de sirenes antiaèries. míssils que van i venen, atacs sobre civils, hospitals, mesquites, cases particulars. Atacs, alguns totalment indiscriminats i altres molt ben seleccionats. No són simulacres, com en altres temps. No és cap pel·lícula d’aquestes que veiem a la tele. És foc real, ben real. Foc que mata. Es tracta de trets indiscriminats que causen baixes, sigui de dones, nadons, ancians, malalts d’hospitals… No són només pedres llançades per un poble desposseït, tancat en una gàbia, enfurismat pel mal tracte constants d’uns i altres i per la barra d’uns governants sense escrúpols. Ara ja són míssils costosos i sofisticats, molts d’origen iranià. Míssils que tenen resposta de part d’ Israel amb una cruesa pitjor encara. Tots ataquen i tots es defensen. Amb una única i gran diferència: que els uns tenen infinitament més mitjans per matar que els altres.

La guerra és cruel i a l’hora de buscar culpables en trobarem un munt. De les dues bandes. Tots pateixen. Però no sé si tots pateixen igual. Segur que no. Per sort, jo no he tingut mai l’experiència d’estar en un refugi antiaeri. Però ha de ser terrible haver de córrer cap al cau, entaforar-s’hi i sentir després el ‘bum’, i altres explosions. I encara sort si un hi ha pogut arribar. Alguns queden pel camí. No hi han arribat a temps. I això repetint-se innombrables vegades en totes les zones. Haver de dormir vestit, mòbil en mà, amb el cor encongit i sempre a punt de córrer i sense saber què fer. Centenars de míssils llançats sobre civils en pocs dies.

Jo em sento incapaç de jutjar la raó i les raons de cadascú. De la única cosa de la que em sento capaç és de condemnar aquesta barbàrie. No hi ha ningú capaç de parar aquestes catàstrofes? Ser humans significa haver de matar per sobreviure? No hi ha manera d’arreglar les coses amb diàleg? Es veu que no. Desgraciadament es veu que no…Es parla de moviments terroristes, però no ho són els dos bàndols una mica –o molt- de terroristes? Terrorista és aquell que sembla indiscriminadament el terror i els dos bàndols el saben sembrar prou bé. Sembren terror i recullen morts, més odi i més violència. Tant de bo es pugui arribar a algun tipus de solució.

No hi ha resposta

20 maig 2014


El cub de Rubik i la vida

Classificat com a PSICOLOGIA,Valors,Vida i mort

Quan ahir obria Google i em trobava el famós cub de Rubik, el meu cervell va fer un salt enrere. Sí, un perillós i una mica nostàlgic salt de 40 anys, que és el que deia que volia celebrar el nostre estimat i imprescindible cercador d’internet en honor de Ernö Rubik, un professor d’arquitectura hongarès, que va ser qui el va dissenyar. Sí, amics, jo també havia estat un dels milions i milions de persones que havien perdut el temps i la paciència intentant ordenar aquell infernal objecte que, una vegada desordenat, semblava una feina molt seductora però que a la fi va resultava impossible per a la majoria de les persones. Per a mi també ho va resultar. Prou que m’hi vaig passar hores intentant-ho, però no ho vaig aconseguir fins que en un diari vaig trobar tots els passos per arribar al feliç i buscat resultat final: que totes les cares d’aquell artefacte fossin del mateix color.

Ahir, en tornar-lo a veure després d’anys i anys d’haver-lo allunyat de la meva memòria, em va fer pensar una bona estona, pensant en tots els intents –aparentment inútils- que vaig fer en aquells ja  llunyans dies de la meva joventut mirant de construir-lo. I va ser llavors quan vaig pensar que la vida podria ser com l’intent de construir el cub de Rubik. El cub com a paradigma de la vida? I per què no?

Un paradigma vindria a ser un exemple o un model d’alguna cosa i els intents que cadascú fa per resoldre els problemes que va trobant en la seva existència podrien ser alguna cosa similar a l’intent de resoldre el cub. Algunes persones tenen l’estranya habilitat per resoldre fàcilment els problemes i són capaces d’arribar al triomf professional o personal aparentment sense massa esforç. En canvi, n’hi ha d’altres que fan mil i un intents i mai arriben a la fi desitjada i la seva vida es transforma en fracàs darrere fracàs.

La vida -com el cub- ens pot semblar alguna cosa misteriosa i impossible a vegades i, com a mi mateix em va passar amb amb el cub, la majoria necessitem molts intents i molta ajuda per anar-la tirant endavant i hi perdem molt sovint la paciència. Però el simple fet d’intentar-ho i de buscar camins i solucions ja és important, ens fa avançar i ens fa madurar. Jo recordo el content que vaig estar quan vaig poder ordenar dos pisos d’aquell diabòlic aparell. Em semblava que havia aconseguit una gran cosa. En la vida ens anem trobant petits problemes que, si som capaços de resoldre, ens deixen prou contents i ens injecten una dosi d’autoestima que ens fan tirar endavant per una bona temporada.

La vida -com el cub de sis colors- ens obliga a pensar, a parar-nos, a dissenyar nous intents i noves estratègies, a veure que hi han camins que no ens porten enlloc i que hem de retrocedir per tornar a començar des de zero; ens ensenya a tenir fe en nosaltres mateixos, a no desesperar fàcilment, a fixar-nos com ho fan els altres, a estudiar, a aprendre, a no ser massa creguts… Expliquen la història d’un paleta anglès que es va comprar el cub quan tenia 19 anys. Es va obsessionar tant en voler fer l’ordenació d’aquell artefacte sense cap tipus d’ajuda que va passar anys en l’intent. Es va enamorar, es va casar, va tenir un fill i anava intentant, entretant, completar el cub. Expliquen que ho va aconseguir quan tenia 45 anys! El dia que ho va aconseguir es va emocionar tant que va passar una bona estona plorant: havia passat 26 anys de la seva vida intentant-ho i al final ho va aconseguir. No em direu que no és un exemple de lluita, de constància, de paciència, de fe i de dedicació!. Jo diria que ho és, exactament com el de moltes persones que, potser amb molta lluita, arriben a aconseguir allò que tota la vida han intentat i que al final diuen: ara ja em puc morir; ara ja he aconseguit allò que tan volia.

Ahir, però, també pensava una altra cosa: no ens enganyéssim pas massa, perquè si tornem a desfer el cub és possible que ens torni a costar Déu i ajuda reconstruir-lo. Per tant, alerta i ull viu! Cal que anem aprenent la lliçó de no tocar massa allò que funciona i trobem que està bé o, si som atrevits, destruïm el que hem fet i volem retocar les coses, potser que hàgim estat una mica previsors i hàgim sabut guardar les eines, els ensenyaments i els camins per tornar a trobar la solució desitjada….

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz32HkzOuZd

No hi ha resposta

02 abr. 2014


Motius per viure i motius per morir

Estava escoltant aquests dies que TV3 va passar la sèrie “Descalç sobre la terra vermella”una antiga entrevista al bisbe Pere Casaldàliga i em va fer pensar una frase que va dir. La frase, més o menys, era la següent: “Si no tenim raons per viure, menys en tindrem per morir”. Vaig pensar que en aquesta frase s’hi resumia força bé la vida del bisbe Pere, que sempre ha proclamat que el més important no és ell, sino les seves causes.

El diccionari diu que la causa és el motiu o la raó per obrar i el bisbe Pere sempre ha dit que les seves causes més grans són el motiu i la raó per viure i per morir, si arriba el cas d’haver de morir. Un profeta no és aquell que endevina el futur (com a vegades ens pensem), sinó que l’autèntic profeta és aquell que sap trobar la paraula exacta i el camí correcte per viure el present, tot i que hagi d’anar a contracorrent, ser malvist i perseguit. I el bisbe Pere crec que és un dels profetes del nostre temps que caldria escoltar amb atenció perquè ens obre molts camins nous.

En l’entrevista que deia, el bisbe Pere es referia sobretot al primer món, aquest món que vivia segur, ufanós del seu benestar, mirant-se massa el melic i pensant potser massa en sí mateix. La crisi que ens ha afectat aquests darrers anys potser ens pot fer pensar que no podem estar tan segurs o que les assegurances no ho cobreixen tot. Segur que no cobreixen el més important i l’essencial per viure amb sentit. Sembla com si aquest primer món satisfet s’hagi sentit, de cop i volta, dèbil, insegur i fràgil. Allò que ens donava seguretat ha caigut de cop i volta. Els ídols que ens havíem fet han caigut i hem descobert de forma brusca el seu  taló d’Aquil·les, fent-nos adonar sobtadament i forma brutal que si ens falten valors com la llibertat, la dignitat, el sentit de la justícia i del compartir, la llibertat interior i exterior, etc… no tenim res. Potser ens havíem tornat massa indiferents amb el dolor del món, amb la pobresa, amb els que la vida ha deixat abandonats a la cuneta. Havíem passat massa vegades de llarg, tot girant la vista cap a un altre costat i fent-nos els desentesos.

Casaldàliga ens parla que la crisi que sofrim és molt més que una crisi econòmica i que segurament que el que hi ha en el fons és una crisi de valors, del mateix sistema i una crisi global. Llegia en una de les circulars que des de fa anys ens envia als amics (una circular de l’any 2009) que deia: “La gran crisi econòmica actual és una crisi global de la Humanitat que no es resoldrà amb cap tipus de capitalisme, perquè no hi cap un capitalisme humà, el capitalisme segueix sent homicida, ecocida, suïcida “.

Això connecta perfectament amb el que Víktor Frankl -el gran psiquiatre que va haver de viure els camps de concentració nazis- quan afirma que la societat actual ha caigut, en molts cassos, en cert conformisme o avorriment existencial. I hem de lluitar contra això mirant de discernir què fem, com ho fem i amb si té algun sentit el què fem. Si tenim raons profundes per viure, també en tindrem per morir i tindrem esperança. no tindrem pors absurdes i sabrem trobar les eines per sortit de la crisi i de les crisis existencials que ens afecten com a persones i com a societat. Sabrem compartir més i millor la feina, el temps, les riqueses i les pobreses, sabrem integrar els que diferents a nosaltres, sabrem mirar d’igual a igual, sabrem valorar la importància de l’ètica en les relacions personals i humanes. Sabre, en un aparaula, canviar les relacions humanes i socials i, a fi de comptes, la societat.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2xlH0x2C0

No hi ha resposta

03 nov. 2013


La vida: la gran oportunitat que se’ns regala

Classificat com a Vida i mort

Alguna  altra vegada ja he parlat de que estic subscrit a Servicios Koinonia, una pàgina on Leonardo Boff hi escriu setmanalment una reflexió. La rebo puntualment al meu correu, l’espero i la llegeixo sempre amb molt de profit perquè sempre em fa reflexionar, que és una cosa molt sana…

L’article d’aquesta setmana es titula “La Transfiguración en la muerte” i m’agradaria agafar-ne algun trosset i connectar-lo amb el tema que de la mort, tant adient a aquests dies i del qual parlava en el post anterior.

De l’article de Boff en destacaria dues experiències personals que ens explica el teòleg:

“Permetin-me donar testimoni de dues experiències personals de la mort, molt diferents de la visió dramàtica que la nostra cultura ens ha llegat. Vinc de la cultura espiritual franciscana. En els meus gairebé 30 anys de frare, vaig poder viure la mort com sant Francesc la va viure .

La primera experiència era la que, com a frares, fèiem tots els divendres a les 19:30 de la tarda: "l’exercici de la bona mort".  Hom es tombava  al llit amb hàbit i tot. Cada un es posava davant de Déu i feia un balanç de la seva vida, retrocedint fins on la memòria pogués arribar. Ho posàvem tot sota la llum de Déu i aquí tranquil·lament reflexionàvem sobre el perquè de la vida i de les seves ziga-zagues . Al final, algú recitava en veu alta al corredor el famós salm 50 del Miserere en el qual el rei David suplicava a Déu el perdó dels seus pecats. I també es proclamaven les consoladores paraules de l’epístola de sant Joan: "Si el teu cor t’acusa, recorda que Déu és més gran que el teu cor " .

Així érem educats per a un lliurament total, una trobada cara a cara amb la mort davant de Déu. Era un lliurar-se confiat, com qui se sap en el palmell de la mà de Déu. Després, anàvem alegrement a l’esbarjo, a prendre un refresc, a jugar a escacs o simplement a conversar. Aquest exercici tenia com a efecte un sentiment de gran alliberament. La mort era vista com la germana que ens obria la porta de la Casa del Pare .

L’altra experiència es relaciona amb la mort o l’enterrament d’algun confrare. Quan algú moria al convent es feia festa, amb esbarjo a la nit, amb menjar i beguda. El mateix fèiem després de l’enterrament. Tots ens reuníem i celebràvem el pas, la pasqua o el nadal, el “ vere dies natalis” ( el veritable dia del naixement ) del mort .

És cert que la mirada sobre la mort és generalment força diferent si hom és creient o no ho és. És molt distinta la visió si hom creu que tot s’acaba aquí o si hom creu que hi ha alguna cosa més enllà. Pel creient, morir és néixer de nou i per això la mort es transforma en esperança i per això aquell 

“que deixa aquest món entra en la comunió dels sants, és viu, no està absent, només és invisible. ¿Hi ha celebració més digna que la inventada per sant Francesc d’Assís, que nomenava a tots els éssers germans i germanes i també deia “germana” a la mort?. La percepció de la mort és una altra . Les persones són induïdes a conviure amb la mort , no com una bruixa que ve i li pren la vida , sinó com una germana que ve a obrir-nos la porta a un nivell més alt de vida en Déu .

Per a moltes cultures la mort no és res més que l’altre costat de la vida on hi ha els nostres avantpassats; o és travessar la riba d’un riu on hi trobarem uns altres paisatges completament nous; o és retornar al gran Cosmos d’on hem vingut per una temporada per aportar-hi la nostra riquesa personal; o és un començar a néixer de nou per tal de transformar-nos; o és un etern procés cap a vides noves, diverses i, en principi, cada cop millors; o és un simple cicle més d’una història vital –personal i col·lectiva- que tots hem de viure…

Trobarem tot tipus de visions. Però la realitat és només una: que, així com hi ha una mort inevitable, també hi ha una vida; que el que som, el que tenim, el que se’ns dóna, el que se’ns treu, el que podem fer o el que deixem de fer… tot, tot, és una oportunitat que no hauríem de deixar escapar. Tota la nostra vida és una sèrie de grans o petites oportunitats que se’ns regala a cada un de nosaltres i que -si estem prou atents, sabem veure-les i aprofitar-les-  ens portarà a ser feliços o a ser desgraciats. La vida és la gran oportunitat que s’acaba en la mort. O potser no…

No hi ha resposta

01 nov. 2013


Renéixer

Classificat com a Vida i mort

judean_palm.jpg.662x0_q100_crop-scaleLlegeixo a ECOOSFERA que un tipus de palmera, que estava extingida des de l’any 70 dC, ha tornat a renéixer gràcies a la investigadora botànica Elaine Solowey. Resulta que durant l’excavació del palau del Gran Herodes a Israel a principis de 1960, els arqueòlegs van desenterrar unes quantes llavors guardades en una gerra de fang que feia 2 mil anys que estaven enterrades allà. Durant 40 anys aquelles llavors van ser guardades a la Universitat Bar-Ilan de Tel Aviv, però el 2005 la investigadora botànica Elaine Solowey va decidir plantar-ne una per veure si en sortia alguna cosa. Sorprenentment, la llavor va germinar i va brotar produint una espècie de palmera que feia segles que havia desaparegut i convertir-se en la llavor d’arbre més antiga que fins ara havia germinat. Aquest tresor arqueològic continua creixent i fins i tot ha començat a florir i hom té l’esperança que doni fruit.

Aquestes llavors eren vives, tot i estar latent la vida latent la vida en elles. En la vida hi ha sempre latent la mort i en la mort hi ha també sempre latent la vida. Per això en aquests dies de Tots Sants i Difunts, em torno a fer les preguntes de sempre: Què és la vida?. Què és la mort?. La vida és un parèntesi entre no-res anterior i un no-res posterior?. Té algun sentit viure i té algun sentit morir?. Preguntes que contínuament la humanitat s’ha anat fent a través dels segles i que –vulguem o no- continuem fent-nos tots en algun moment. I si no ens les fem, malament rai!

Ens diu Henri Nouwen:

"La mort és una transició a una nova vida. Això sona molt bonic, però pocs de nosaltres volem fer aquesta transició. Podria ajudar-nos si ens adonéssim que la nostra transició final ve precedida per moltes altres transicions anteriors.
Quan naixem fem la transició de la vida de l’úter a la vida en família. Quan vam començar l’escola vam fer la transició de la vida de la família a la vida a una comunitat més àmplia. Quan ens vam casar vam fer la transició d’una vida amb moltes opcions a una vida compromesa amb una persona. Quan ens jubilem fem la transició d’una vida amb una tasca ben definida a una vida que ens exigeix ​​una nova creativitat i saviesa.
Cadascuna d’aquestes transicions és una mort que ens porta a una vida nova. Si vivim bé aquestes transicions cada vegada estarem més ben preparats per a la gran transició final ".

Henri Nouwen. “Pa per al viatge”. Viure bé les nostres transicions

El famós psiquiatre Carl G. Jung opina que “a partir de la meitat  de la vida d’una persona, només viu  aquell que està disposat a morir”. Aquest psiquiatre opina que la fe en la continuïtat de la vida després de la mort és una certesa que té l’ànima i a aquesta ànima li resulta raonable veure, en la mort, una transformació i no pas una destrucció. I, en preparar-se per això, és quan hom pot viure plenament.  Si sóc capaç de veure en la mort un propòsit i un sentit em podré preparar per deixar els meus èxits, les meves obres, la meva salut, la meva força i la meva vida sencera. És la premissa per a una vida plena. Qui veu un objectiu en la mort podrà desfer-se del passat sense cap problema i serà capaç d’acceptar l’envelliment i la mort, tot i que a vegades ens pot costar molt, sobretot si hi ha malalties d’aquestes que ens limiten molt.

No hi ha resposta

23 oct. 2013


“Memento homo”

Classificat com a Vida i mort

cenizas-arbol-4La coneguda frase llatina “Memento, homo, quia pulvis eris et in pulverem reverteris” (Recorda, home, que ets pols i en pols t’has de tornar) ens porta a un tema difícil, aspre i dificultós de tractar com és el de la mort. Anys enrere era un tema molt quotidià perquè la gent acostumava a morir a casa seva, envoltat de familiars i amics i no s’amagava la mort ni als infants, com es fa ara. Es veia morir animals i persones i es percebia, per tant, la mort amb molta més naturalitat. Ara ens costa parlar-ne amb normalitat perquè la societat ens ha anat inculcant uns valors que van per altres camins. Ara el que es valora és la vida, la felicitat , la boniquesa, la joventut i la cara amable de les coses; en canvi, s’amaga la malaltia, el sofriment, la lletgesa, la cara més fosca de la vida i, per tant, mirem d’amagar i no parlar gaire de la mort.

M’ha fet pensar en el tema de la mort una notícia que he llegit avui. Es diu “projecte Poetree” i diu que vol ser és una iniciativa poètica de retornar a la terra el que és seu: el nostre cos. Consisteix en posar les cendres del difunt en una urna biodegradable on s’hi pot plantar un arbre que creixerà alimentat per les cendres del difunt.

La notícia m’ha fet pensar una mica i he de confessar que m’ha agradat per diversos motius: primerament, perquè és una idea nova. Després, perquè d’alguna manera vol ser un signe de que amb la mort no s’acaba tot i ens pot fer adonar –per si encara no ens en havíem adonat- que la mort forma part de la vida, que no és cap cosa estranya i que fins i tot li pot donar sentit. No estaria de més que ens adonéssim que som finits, caducs, imperfectes, mortals i que potser no ens cal tenir tants fums, ni tantes ínfules,  ni ser tan presumptuosos quan anem drets i encarcarats per aquests mons de Déu pensant que ens ho menjarem tot.

Donar sentit a la mort és tant important com donar sentit a la vida i ens hi hauríem d’esforçar igualment per buscar-los-hi el sentit. D’aquesta manera possiblement estaríem més preparats quan la mort ens toqui de prop i sabríem acceptar-la millor i amb molta més naturalitat. Mort i vida, vida i mort són un tot indestriable.Poetree-by-Margaux-Ruyant-3-537x379

Per això aquest projecte POETREE el trobo interessant i -com explica l’autora de la iniciativa, la francesa Margaux Ruyant- infon un esperit poètic al procés de dol. Poetree és una urna que evoluciona amb el temps, permetent que els éssers estimats plantin un arbre en les cendres del difunt. L’urna està feta d’un anella de ceràmica amb els detalls de la persona morta, un contenidor de suro i un suro que segella. Els familiars poden posar les cendres del difunt en l’urna i portar-la a casa amb un arbre de cirerer en un test biodegradable. Llavors treuen el suro i afegeixen terra dins de l’urna, i el petit arbre pot ser plantat a les cendres. Al cap d’un temps l’urna pot plantar-se en un jardí, on el contenidor de suro pot començar el seu procés de degradació, deixant només l’anell de ceràmica a la superfície com una marca commemorativa del difunt i un bell arbre de cirerer emergint d’ell. Aquesta idea transforma la visió "estàtica" que tenim de la mort cap a una altra visió més fluïda, agraïda i viva. I podrem fer visible d’alguna manera que d’unes cendres en pot sorgir vida i que amb la mort no s’acaba tot, com creiem els cristians, per exemple. I no fem res més que tornar a la terra allò que és seu: el nostre cos.

No hi ha resposta

20 set. 2013


Instint de supervivència

Classificat com a Valors,Vida i mort

1765590w300Ha tornat a passar un cop més. I cada cop que passa, em quedo meravellat de la capacitat de supervivència que tenen tots els éssers vius i, en conseqüència, la que tenim també els humans. D’on ens ve aquesta ancestral ànsia de voler seguir vivint de la manera que sigui i mirar d’esquivar buscant totes les sortides possibles a aquelles situacions crítiques que ens posen al límit?.

Ha tornat a passar un cop més a la serralada dels Andes (¿recordeu la tragèdia d’aquells estudiants uruguaians que van tenir un accident d’avió i es van estar 72 dies perduts entre la neu i el fred?). I un altre cop ha estat un uruguaià, Raúl Gómez, de 58 anys, que va ser trobat en molt precari estat de salut (deshidratat i havent perdut més de 20 quilos)  després d’haver estat perdut vora quatre mesos i haver-se pogut refugiar –finalment- en un refugi a 4500 metres i on el van trobar per casualitat uns tècnics que amidaven la quantitat de neu que hi havia a la zona.

Cada vegada que llegeixo notícies d’aquest tipus penso: què hi ha darrere de tot això?. Penso en el sentit de la vida i de la mort; penso en aquesta set infinita de viure que tots tenim i que no sabem massa bé d’on ens ve; penso si no tenim també un altre tipus d’instint bàsic (discutit per alguns i per uns altres gens ni mica) que podríem dir-ne espiritual o recerca de Déu. El que en podríem dir recerca de l’infinit.

Diuen els entesos que la supervivència és una de les capacitats que qualsevol ésser viu posseeix a l’hora de sobrepassar circumstàncies específiques que poden atemptar contra la seva vida i que, en tots els casos , l’instint de supervivència es dóna de manera espontània i immediata com a forma de calmar aquelles situacions de perill imminent. L’instint de supervivència forma part d’aquells instints vitals primaris que tenen per finalitat la conservació de l’existència de l’espècie (menjar, beure, reproduir-se, lluitar o fugir, buscar refugi davant les inclemències climàtiques). Després diuen que ja en venen altres instints que podríem qualificar de més secundaris (plaer i benestar, companyia, prestigi, poder, cultura…). Però, curiosament, també és dóna generalment un fet: moltíssimes vegades, després de que hom s’hagi trobat en situacions extremes, es veu la vida des d’una altra perspectiva de com es veia abans i hi ha uns canvis evidents de valors i de vida.

Per això em va fer gràcia el que va respondre aquest home quan li van preguntar si creia en Déu. Va respondre: “Abans no, però ara sí que hi he de creure per nassos”. Ell sabrà per quin motiu ho diu…

No hi ha resposta

28 jul. 2013


L’arbre volador

Classificat com a Vida i mort

La Marisol Echeberria anava al tren que va descarrilar a Galícia amb el seu fill de set anys. Ella i el seu fill van salvar la vida entre aquell infern de ferros, foc, crits i terror. Però enmig d’aquells moments terribles havia d’arribar un moment bonic quan, una vegada al llit de l’hospital, va descobrir que estava embarassada de set setmanes i que el fetus estava bé.

Barrejats amb el dolor i la mort sempre hi ha petits senyals de vida i esperança i són aquests els que ens cal buscar sempre.

Expliquen que una vegada hi havia un arbre que vivia de puntetes sobre una terra àrida. Aquest arbre oferia un somriure a la primavera, quan brollaven les tiges, alegria a l’estiu quan maduraven els seus fruits i nostàlgia a la tardor quan s’anava quedant nu.

Un hivern van venir uns homes seriosos i el van tallar. L’arbre va veure com l’arrencaven d’aquell tros de terra i se’l van emportar. Era un arbre fort i valent, que va resistir fins a la seva mateixa mort, i és que sabia el que és aguantar el flagell de la sorra que portava el vent i l’alè gelat de la nit que congela fins la saba.No va deixar escapar ni una sola queixa quan el van tallar. Tan sols va deixar anar una petita llàgrima que va anar a caure en el buit que va deixar a la terra.

Ningú se’n va adonar, però amb el pas del temps, d’aquella llàgrima va créixer un altre arbre que també era fort. Un dia, els homes que tallaven els arbres, es van adonar que l’arbre nou que havia crescut, tenia forma d’au. I van quedar sorpresos, perquè mai havien vist cosa igual. Tant els va cridar l’atenció, que es van acostar a ell per tallar-lo. Però abans de donar el primer cop de destral, l’arbre es va posar a volar i les seves fulles a tremolar com plomes al vent. Els homes que tallaven arbres van avisar un caçador. Va disparar i va caure mort l’arbre que volava, amarant la terra amb les gotes de sang que rajaven de la seva ferida.

L’any següent una gran arbreda ja estava creixent en aquell lloc. Cada gota de sang havia arribat a ser un arbre que s’aixecava cap al cel amb les arrels clavades a la terra.

Aquest conte l’explicava un nen a un caminant. Quan el nen va acabar de parlar, el caminant li va preguntar:

-"Qui t’ha ensenyat aquest conte?".

-"El meu avi és l’arbre en forma d’au, al qual van matar d’un tret. Jo he nascut de la seva sang …."

Quan el nen va marxar movent els braços en forma d’ales, el caminant va quedar sorprès i pensant en una altra història que ell tenia oblidada ….

Una resposta fins a ara

21 febr. 2013


LivesOn: parlar després de morir

Classificat com a Vida i mort

Llegia fa una estona que Twitter presenta LivesOn, una aplicació que permetrà escriure un cop mort. Es veu que aquesta aplicació està basada en l’anàlisi de l’historial dels usuaris de Twitter i podrem donar permís a alguna persona perquè els vagi actualitzant. Dit d’una altra manera: la mateixa aplicació anirà repassant i reactualitzant tots aquells  continguts que eren d’interès per a l’usuari abans de morir. Els lemes de la nova aplicació de Twitter són "Quan el teu cor deixi de bategar, continuaràs tuitejant" o "Benvingut a la teva vida social després de mort".

Llegint la notícia he pensat en un primer moment: Quina ruqueria! Ja no saben què inventar per cridar l’atenció! Però després he anat reflexionant sobre això i he vist que potser no és tanta ruqueria. M’explico: La majoria de gent creiem en la vida i, en el fons del nostre cor i del nostre cap, hi ha un gran desig per viure i fins i tot alguns tenim l’esperança de creure que la vida continua d’alguna manera després de morts. La mort, d’alguna manera, és un límit darrere del qual no sabem què hi ha i és un interrogant sense resposta. I prou que ens agradaria saber-ho!

La vida és un constant canvi i la mort és el canvi absolut al que li tenim una mica de respecte i a vegades fins i tot molta por. Ens costa acceptar-lo i ens hi revoltem però molts creiem que, encara que el nostre cos mor, la vida segueix misteriosament d’alguna manera o altra. Per això aquesta gent de Twitter han trobat que podia ser interessant que poguéssim seguir parlant des del més enllà.

I de què parlarem? Doncs, naturalment, del que hem parlat sempre i d’allò que ens ha servit per donar la tabarra durant anys i panys… Altra cosa serà que algú ens vulgui seguir escoltant (o llegint)  i potser pensaran que ja era hora que aquest home o aquesta dona deixi de donar-nos la tabarra amb els mateixos temes de sempre. Perquè, qui ens assegura que la mort no és només una separació temporal i un canvi d’estat i que a través del Twitter no puguem seguir sentint-nos units amb la persona que estimàvem? Potser la mort és només viure d’una altra manera i en una altra dimensió…

Després d’una estona de pensar sobre aquesta notícia he  canviat d’opinió i estic segur que aquesta nova aplicació anomenada LivesOn  no és cap ruqueria i que tindrà molt èxit i molt bona acollida. I, si no, temps al temps!

No hi ha resposta

21 jul. 2012


El Miquel Galitó i Pubill

220784_1832276818688_5531902_oFa un parell de dies que acabem d’enterrar el meu cosí Miquel. Era jove (69 anys) de cos, però encara ho era més de cor i d’esperit. Aparentava molts menys anys dels que tenia perquè sempre havia trobat la manera de buscar coses que li omplissin la vida d’il·lusió i d’ al·licients, que és la millor manera de viure.

Parlar del Miquel Galitó i Pubill se’m faria complicat perquè tinc massa records personals i no sabria massa per on començar. Deixaré aquests records personals amb una mica de llàstima, però sí que vull parlar d’una de les virtuts que ell tenia i que jo considero fonamental: l’arrelament al poble de Castellnou de Seana, que és on havia nascut i d’on se n’havia anat de ben jovenet.

En el cas del Miquel és fa ben patent allò de que a la universalitat s’hi accedeix a través de la particularitat. O dit d’una altra manera: de la mateixa manera que un arbre va clavant les arrels ben fondes per tal de poder fer unes rames ben frondoses, els humans necessitem tenir unes bones arrels que ens diguin d’on venim per tal de poder tenir ben clar també cap on anem.  Només si valorem com cal els nostres orígens, les nostres arrels, les nostres tradicions, els nostres valors, la nostra terra, els nostres records i la nostra genealogia podrem saber qui som, d’on venim i on anem. I això ho aconseguirem mirant.nos, pensant-nos, repensant-nos, investigant-nos, bussejant en les profunditats del nostre ésser individual i del nostre ésser com a poble. I és d’aquesta manera que podrem integrar-nos i llençar-nos després cap a la conquesta de l’universal, aportant-hi les nostres diferències i les nostres particularitats. Per això no crec de cap manera –com no ho creia el Miquel- en Estats homogeneïtzadors, unificadors, curts de vista i de gambals. Per això ens caldrà tornar a reivindicar el valor de la singularitat en moments tan delicats com els actuals.

El Miquel de ben jove va anar a viure a Barcelona però tenia sempre l’orella, els ulls -i tots els sentits- posats a Castellnou, on hi venia sempre que podia i on hi tenia la casa pairal que cuidava amb molt d’amor. Per això va treballar tant -junt amb altres amics del poble- per fer néixer i dur endavant una iniciativa prou singular per un poble petit com Castellnou, com és la col·lecció de llibres -escrits tots ells  per fills de Castellnou- com és ”Estudis castellnouencs". Ell en va ser el director i l’ànima durant 25 anys.

El Miquel era com un arbre arrelat profundament a Castellnou amb rames a Barcelona i a molts altres llocs. L’arbre, encara que no es pot moure, a la seva manera va fent camí. Va enfonsant les arrels terra endins i va estenent les branques en totes direccions per captar la llum que l’envolta. Aquesta és la seva manera de caminar per la vida. El Miquel era d’aquesta mena d’arbres que a l’estiu donaven ombra -i on s’hi podia arrecerar tothom qui volia- i a l’hivern descansaven per tal de poder agafar la força necessària per poder fruitar amb generositat a l’estiu.  Recordo com una vegada em va convidar a col·laborar en una recerca històrica per un llibre que preparava i em va saber greu haver-li de dir que no, que jo no servia per aquestes coses, i que era millor que ho fes ell, que ho faria molt millor que jo. Per això parlava amb uns i altres i mirava d’”enredar” tanta gent com podia en els seus projectes.

Castellnou el trobarà a faltar. I la seva família. I els amics, I els parents. Persones així deixen buits difícils de tapar. I encara que no hi ha gent imprescindible, sí que hi ha gent necessària. I el Miquel era d’aquestes persones tan necessàries que, a voltes, es tornaven imprescindibles. Per això avui podem dir, sense risc a equivocar-nos, que el Miquel fa honor a aquell refrany que diu: “Només quan cau l’arbre podem saber-ne realment l’alçària». L’absència del Miquel ens farà veure, valorar i comprendre fins on arribava la seva alçària com a persona.

En la missa de comiat un amic seu va llegir el “Cant espiritual” de Joan Maragall perquè va dir que al Miquel li agradava molt. Podríem acabar amb uns versos d’aquest Cant, tot esperant que hagi trobat la Pàtria definitiva on un dia segur que ens podrem trobar amb ell.                                     

“Tant se val! Aquest món, sia com sia, 
tan divers, tan extens, tan temporal: 
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria, 
és ma pàtria, Senyor: i no podria 
ésser també una pàtria celestial?”

Joan Maragall

4 respostes

26 juny 2012


24 anys: una bona edat per morir?

Classificat com a Vida i mort

Ahir els diaris ens donaven la notícia de la mort de Miki Roqué, un noi trempolí que jugava a futbol i que fa poc més d’un any li van diagnosticar un càncer. Tenia 24 anys. No és una bona edat per morir. Però és que hi ha alguna edat bona? I si n’hi ha alguna, quina és?

La mort, aquest gran misteri; aquesta gran pregunta sense resposta; aquest moment sabut, temut, potser esperat per alguns i segurament ignorat per la majoria perquè fa basarda. I si no fa basarda, sí que fa respecte quan ens posem a pensar-hi seriosament. Mort i vida. Vida i mort. Tot tan unit en un mateix interrogant i en un mateix destí…

No fa gaires dies que vaig llegir una història impressionant que m’ha fet pensar molt en aquesta realitat tan simple i tan complicada com és això de viure i morir. De fet, hauria de dir més aviat “això de viure i morir amb sentit”. És la història d’una dona italiana que es deia Chiara Corbella. Va morir a principis de desembre, als 28 anys d’edat per defensar la vida del seu nadó. Francesco era el seu tercer fill, que va néixer el 30 de Maig del 2011. La seva primera nena (Maria), va néixer amb greus malformacions i va morir a la mitja hora de néixer. Chiara i Enrico sabien que les seves malformacions eren incompatibles amb la vida, però van decidir seguir endavant i deien que el dia que va néixer la seva filla va ser el més feliç de les seves vides i que ho recordaven amb gran pau. Al poc temps es torna a quedar embarassada i de nou el nadó (David), té gravíssims problemes, però també l’acullen i li permeten néixer encara que als pocs minuts del seu naixement marxa amb la seva germana. En contra de tota lògica humana i dels consells de la gent, no dubten a seguir oberts a la vida i Chiara es queda embarassada de Francesco, que segons les ecografies i els diagnòstics està perfectament sa.

Però …. al cinquè mes de gestació, li diagnostiquen a la mare, un carcinoma a la llengua. Ella no dubta a retardar el tractament fins al moment del part per protegir al seu fill.
Francesco neix estupendament, però per a ella era massa tard … Va morir, com diu el seu marit, no amb pau sinó amb felicitat. Tot un exemple de fe, a la qual segons van dir al funeral, va anar arribant amb "petits passos possibles" …
Un funeral al qual van assistir un miler de persones, un funeral ple de nens, de cants, d’alegria i de flors ja que per desig d’ella tots els assistents se’n van emportar de regal una planteta.

"La sento més viva avui que abans. I a més, el fet d’haver-la vist morir feliç per a mi ha estat una victòria sobre la mort. A mi em feia molta por pensar, després de les experiències dels meus fills, de David i Maria, poder veure morir també el meu fill Francesco. Avui sé que hi ha alguna cosa bellíssim més enllà, que ens espera "(Enrico, espòs de Chiara)

Aquest tipus d’històries, aquestes realitats tan impactants, aquestes morts en plena jovenesa, són les que ens fan replantejar moltes coses. I si no ens les fan replantejar… és que ja no tenim remei  i demostra que vivim tan superficialment que ni viure ni morir té cap sentit per nosaltres. I seria una llàstima no’?

No hi ha resposta

06 juny 2012


Beatus ille

Classificat com a SOCIETAT,Vida i mort

1-2

El Salvador, un seguidor del meu blog i també blogaire i traductor al català de poemes i cançons que podreu trobar al seu blog http://eltraductorcatala.wordpress.com/ , m’escriu un amable correu dient que li ha agradat i l’ha colpit l’entrada que feia ahir parlant del “Moviment Slow”, sobretot pel fet que acabava de tornar d’un viatge a l’illa de Còrsega. M’explica el següent:

1-6“He passat tres setmanes en un poblet perdut a les muntanyes vivint en una casa construïda el 1683. El poble té uns 40 habitants, una sola botiga com les que hi havia a Catalunya fa cent anys, una petita fàbrica artesanal de formatges i una dona que feia borregos de castanyes.

En aquest poble, com quasi a tot arreu a l’illa, ningú tenia mai pressa. A migdia els gossos dormien a la plaça (mira les fotos que t’envio) i les vaques, sense pastor, es passejaven pel mig de la carretera.

Imagen2Ahir quan vàrem arribar a Barcelona ens va xocar el fet de què aquí tothom corre, als carrers, a les carreteres, a les botigues. Sembla que tothom hagi d’anar a apagar un foc”.

Trobo que té tota la raó. Recordo que quan era jo estudiant i traduíem textos llatins em van impactar les Èglogues  de Virgili on es parlava de la felicitat que proporcionava el contacte amb la vida rural. D’aquí ve l’expressió beatus ille, convertit després en tòpic literari que consisteix a lloar la vida del camp enfront la de la ciutat. El seu nom ve d’un vers de les Èpodes d’Horaci que exclama que són feliços els qui aconsegueixen deixar enrere les preocupacions urbanes. El tòpic està molt present a la poesia del Renaixement, i acostuma a aparèixer juntament amb el locus amoenus: un lloc paradisíac i rural que evoca una vida senzilla, sense les exigències de la ciutat, on tot és falsedat. . El beatus ille s’entén com el motiu de feliç de qui ha fugit del brogit del món urbà i troba la pau i l’oci en el camp. Horaci l’incorpora en les seves odes, i Fray Luis de León el fa transcendent en el seu cant de vida retirada.

Ja sé que la vida del camp no sempre és tan idíl·lica ni tan senzilla com els poetes i escriptors ens pinten. La vida del camp és una vida dura (sobretot abans, quan encara no hi havia maquinària i les feines es feien a mà) però també és una vida agraïda. El fet és que molta gent de ciutat ha tronat al camp i alguns que potser no no l’havien descobert, s’hi han quedat quan han vist que actualment s’hi pot viure molt millor que a la ciutat.

I per acabar d’arrodonir el tema, he recollit uns quants consells que m’han semblat prou interessants per tal d’ajudar a calmar l’enrenou quotidià:

-Pren-te una infusió amb els peus recolzats fora de la finestra.

-Inverteix qualitat de temps a la banyera, i si és acompanyat millor.

-Escriu aquestes paraules en un lloc visible: Fer diverses tasques alhora és no fer-ne cap bé.

– No et vegis forçat a respondre amb rapidesa, pren-te el teu temps.

-No portis rellotge; no et preocupis que ja sabràs l’hora.

-Badalla sovint. Badallar és bo per a la salut.

-Escolta una peça de música de Mozart en el seu tempo original.

-A l’aixecar-te dedica temps per esmorzar tranquil i visionar el dia que tens per davant.

-Practica un hobbie assossegat … Pescar, pintar, plantar, però tracta de fer una sola cosa alhora.

-Menja poc a poc. Gaudeix de la soledat o d’una conversa si estàs amb gent.

– Fes migdiada i pren-te una hora extra al llit, t’ho mereixes.

-Escriu qualsevol cosa.

-Submergeix-te en el dia que has tingut.

-Surt de casa i practica el noble art del “dolce fare niente”.

-Llegeix un diari, observa les façanes …

-Sopa un menú amb alt contingut en fruites i verdures.

–Llegeix un llibre al llit, abandona’t als teus pensaments i flueix.

Ja veuràs com la gent dirà: Beatus ille!

2 respostes

04 juny 2012


Moviment SLOW

Classificat com a SOCIETAT,Vida i mort

Han hagut de passar 25 anys perquè la aquest moviment conegut amb la paraula anglesa “SLOW” comenci a guanyar pes específic a tot el món. Fidel a la seva bandera, la propagació s’ha fet sense pressa, però sense pausa. La seva influència s’ha fet notar més a Europa que en cap altra banda, encara que milers de persones viuen sota el mantell del dinamisme slow per tot el planeta.

A mi m’agrada aquesta filosofia. Per això el meu blog es diu A PEU i té com a lema “Caminant a poc a poc, s’observa millor la vida”. Jo diria que no només s’observa millor la vida sinó que es viu millor. El que passa és que no sempre sabem anar a poc a poc, ni sabem viure en plenitud –i, per tant, lentament els petits moments de cada dia, que acostumen a ser més importants i necessaris del que ens podem imaginar. Massa sovint busquem el moviment pel moviment, som culs inquiets, necessitem grans viatges, necessitem grans experiències vitals, necessitem canviar de feina i de lloc… I tot plegat per no arribar enlloc la majoria de les vegades i quedar més insatisfets que mai. És necessari córrer per viure en plenitud?

El moviment Slow té la seva gènesi a la Plaça d’Espanya romana, l’any 1986. El seu naixement és indissociable de certa actitud contestatària en clara oposició a l’americanització d’Europa. Quan el periodista Carlo Petrini va topar amb l’obertura d’un conegut establiment de menjar ràpid en aquest enclavament històric de la capital italiana, alguna cosa es va remoure en el seu interior. Definitivament, s’havien traspassat els límits de l’acceptable i va entendre, de forma gairebé visionària, els perills que planaven sobre els hàbits alimentaris de la població del vell continent, ofuscat per imitar el tempo vital marcat a l’altre costat de l’Atlàntic. La resposta no es va fer esperar, fundant-se la llavor del moviment, Slow Food. La idea era simple; protegir els productes estacionals, frescos i autòctons de l’assetjament del menjar ràpid i defensar els interessos dels productes locals, sempre en un règim sostenible, a través del culte a la diversitat, alertant dels perills evidents de l’explotació intensiva de la terra amb fins comercials. A darrere de Slow Food, apareixerien noves aplicacions a altres àmbits essencials de les nostres existències com el sexe, la salut, el treball, l’educació o el lleure que acabarien per conformar les àrees d’influència del moviment Slow.

Per si en voleu saber més coses sobre aquest moviment podeu anar a http://movimientoslow.com/es/filosofia.html

Per què sempre tenim pressa?

Per a què fem totes les coses a contrarellotge?

Per arribar abans … on?

Al final?

Al final de què? .

Com diu l’escriptora Isabel Allende, a "Afrodita":

Vivim corrent per arribar abans a la mort.

No hi ha resposta

10 maig 2012


Cel enllà

Classificat com a Vida i mort

Avui fa un any que va morir la nostra mare…

A vegades quan miro el cel

o miro el mar

et veig allà lluny,

entre dos núvols.

A vegades quan miro el mar

et veig en la línia de l’horitzó,

allà al fons de tot,

en un raconet,

feliç, petita, quieta, pensativa,

fent ganxet, passant el rosari

o escoltant la ràdio.

A vegades, moltes vegades,

et voldria aquí per poder estar junts

i acompanyar-nos mútuament una estona

sense dir-nos gran cosa.

Però sí que parlaríem del temps,

del fred o de la calor,

de com estàs o com deixes d’estar,

de la família i dels amics,

i de les darreres notícies.

I també del Barça,

perquè t’agradava saber que havia guanyat.

Parlaríem d’aquesta maleïda crisi

que ho ha fet malbé tot

i em diries que ja passarà

i em parlaries amb paraules tranquil·les

com si fos la teva darrera cançó de bressol,

els teves darreres paraules protectores,

els teus darrers consells

aquells que ho tranquil·litzen tot,

aquells que ens tranquil·litzen a tots.

Però haurem d’anar fent el nostre camí sense tu

-o amb tu-

però acompanyant-nos des de lluny,

guiant-nos en aquests moments foscos,

traient esperança d’on n’hi hagi

buscant aquí i allà ,

i encenent guspires

que ens vagin il·luminant el nostre caminar.

No ens deixis mai, mare, que et necessitem

per no anar perduts i errants

pels camins incerts d’aquest món.

3 respostes

08 maig 2012


Aniversari

Classificat com a Poesia,Vida i mort

Els aniversaris són, d’alguna manera, una mirada a la vida, un cop d’ull per mirar on som, on volem arribar, veure el que hem estat. Fites que a vegades serveixen per valorar pèrdues i guanys, dolors i alegries, fracassos i conquestes, pors i certeses, incerteses i seguretats. Però un aniversari no ha de ser mai una paràlisi en la nostra vida per més anys que acomplim. Mai hauries de ser la mort del somni o dels sentiments encara que a mida que ens fem grans ens pugui resultar més difícil mantenir la flama de la il·lusió encesa.

Els aniversaris haurien de ser sempre una reivindicació del passat que ens ha portat a ser el que som avui i un moment adequat per projectar el nostre futur, fins i tot si aquest futur no el preveiem massa llarg. De fet, el futur mai el sabrem i sí que ens el podem imaginar i projectar a través de possibilitats esperançades.

ANIVERSARI

Fer anys és sumar afanys

fer anys és sumar penes

és sentir que encara

corre la sang per les venes.

Fer anys és sumar vida

fer anys és restar etapes

és sentir que encara

se n’obriran de més guapes.

Fer anys és porgar records

fer anys és girar el rostre

és sentir que encara

tot pot ser nostre.

Fer anys és sentir-se viu

fer anys és estar masegat

és sentir que encara

tot afany no està rosegat.

Fer anys és amorosir l’ànima

fer anys és abassegar afanys

és sentir que encara

podem posar molta vida als anys.

 

No hi ha resposta

23 març 2012


Som amos de la vida i de la mort?

Classificat com a FILOSOFIA,Vida i mort

L’escriptor català Josep María Gironella, explica que al desembre de 1936,  iniciada ja la guerra civil espanyola, en un moment en que la seva família temia per la seva vida,  va decidir passar a França, i el seu pare el va acompanyar des de Girona  fins a la frontera. En passar-la, els gendarmes francesos el van registrar i, en una butxaca, van trobar un paper que, sense que ell se n’adonés, havia introduït el seu pare moments abans de creuar la frontera. Era una brevíssima nota que deia: “No matis a ningú, fill. El teu pare, Joaquim”.

La nota era realment commovedora, sobretot en un moment com aquell. Perquè el més lògic hauria sigut que en aquesta circumstància un pare hagués aconsellat al seu fill: "Vés amb compte, que no et matin". Però aquell pare sabia una cosa molt important: que és molt més mortal matar que morir. El que mata un altre ésser humà, queda molt més mort, molt més tocat que el que és assassinat.

Això ve a compte per la notícia que aquests dies ha commocionat l’ Uruguai: dos infermers han matat un munt de malalts a dos hospitals de Montevideo. No se sap encara quants, però sembla que seran moltíssims. El cas s’està investigant i sembla que poden arribar a desenes els morts.

Què passa pel cap de persones com aquestes? Pot arribar a ser vàlid el que en un principi
va dir un dels acusats, que ho feia per raons humanitàries i per estalviar dolor i sofriment als malats? L’advocada d’un d’ells, Inés Massiotti, va assenyalar -en declaracions difoses pel diari uruguaià El País- que el seu representat "va confessar dient que, després de 20 anys de treballar en el CTI (hospital), amb l’estrès d’estar entre la vida o la mort, no va poder suportar més l’estrès ". Es possible que el que va començar amb una motivació d’eutanàsia, de matar per ajudar amb el dolor de la víctima, es va anar desvirtuant i es va convertir en un plaer per matar? Pot ser, però així i tot seria ètica una conducta com aquesta? Podem disposar de la vida d’una altra persona com si nosaltres en fóssim amos?

Però el cas dels infermers uruguaians i dels assassins en sèrie és encara més complicat perquè aquestes persones compleixen amb el perfil dels psicòpates, els principals trets de personalitat dels quals està marcat per la insensibilitat, la manipulació, la superficialitat i l’egocentrisme. Els psicòlegs diuen que en alguns cassos aquestes persones no és que perdin el sentit de la realitat; el que els falla no és la intel·ligència, sinó la part afectiva. El subjecte troba una satisfacció emocional matant i això queda establert en haver-ho fet durant tant de temps.

Davant de casos com aquests en podem fer un munt d’interrogants de caire ètic, moral, jurídic, filosòfic o simplement humà. Què i qui ens dóna el dret a matar una altra persona o –fins i tot- a treure’ns la vida a nosaltres mateixos? Aquí podria sorgir altre cop el debatut tema de l’eutanàsia, tema mai resolt i amb respostes totalment diferents segons es valori la vida des d’una vessant de persona creient o no. El principi general de no matar és clar i net. Però i les circumstàncies que acompanyen en algunes ocasions certes malalties com les valorem? I quan és el malalt mateix que demana la mort? O quan hi han estats de coma que duren anys i que no tenen sortida? Fins on és ètic allargar la vida de forma artificial? L’aplicació del principi general de respectar la vida comença resultar confusa quan la qualitat de vida de la persona és mínima o és nul·la. Un bon tema perquè hi segueixin reflexionant els entesos en aquests temes, des de metges a filòsofs i moralistes. I un tema que sempre està sobre la taula de forma permanent.

No hi ha resposta

14 març 2012


“Descansi en pau un home bo, el capellà, el patriota, l’amic mossèn Huguet”

Classificat com a Església,Vida i mort

Funeral Jesus Huguet

 

Extret de CATALUNYA RELIGIÓ Dm, 13/03/2012

“Descansi un pau un home bo, el capellà, el patriota, l’amic mossèn Huguet”

En el funeral d’aquest dilluns de Jesús Huguet a Solsona va pronunciar l’homilia mossèn Jordi Orobitg, gran amic de mossèn Huguet, exsecretari del bisbe Antoni Deig i actual rector de Mollerussa. No és el mateix un escrit que sentir-la proclamada però es un bon retrat de l’emotivitat amb que es va viure durant funeral en una catedral plena de gom a gom. En el digital NacióDigital podeu trobar un ampli recull fotogràfic del funeral.

(Jordi Orobitg) El senyor bisbe m’ha demanat si podia fer l’homilia en aquesta missa exequial per mossèn Jesús. He acceptat aquesta confiança, que agraeixo, amb emoció i amb respecte.

Amb emoció perquè els lligams amb la família de mossèn Jesús, la del Poal, venen de lluny, dels temps d’infantesa a Sant Guim. La Mundeta i l’Emilio (acs), el Facundo (acs) i la Lluïsa, les nenes i el Facundo petit. Encara diumenge vinent havíem de venir, el Jesús i un servidor, a dinar. No oblido, tampoc, el Sebastià i la Conxita; ell fidel ajudant a les misses de clausura a Mollerussa.

A aquest lligam familiar, cal afegir-hi el lligam afectiu nascut amb mossèn Jesús quan ambdós vam viure una estreta col·laboració amb l’estimat bisbe Antoni Deig, així com quan ell va ser rector de Solsona i un servidor col·laborava amb ell.

Però dic també amb respecte, perquè la figura de mossèn Jesús és tan gran i tan rica, que no sé si reeixiré a fer-li justícia. Ben segur que molts de vosaltres ho faríeu millor que jo. I ben segur que cal, en un altre moment, parlar-ne molt més abastament. Ara, que parli el cor.

“¿Ho creus això?”

La mort sempre ens sorprèn i suscita en nosaltres preguntes, queixes, interrogants. No podem banalitzar el sense sentit de la mort. Davant la mort, oi més la d’algú a qui coneixíem i estimàvem, no restem mai indiferents. És una realitat punyent, que ens provoca dolor, ens fa mal. Per això, la queixa de Marta, en la mort del germà, que hem escoltat a l’evangeli, ens sembla legítima: “Senyor, si haguéssiu estat aquí, el meu germà no s’hauria mort”. Ho diu amb el cor trencat i adolorit, com també nosaltres avui ho manifestem en la mort de mossèn Jesús. En Marta hi ha, tanmateix, una espurna d’esperança: “però fins i tot ara jo sé que Déu us concedirà tot el que li demaneu”. També en nosaltres, que confiem en les paraules de Jesús: “Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi no moriran mai més. ¿Ho creus això?”.

I aquesta és la gran pregunta, la pregunta que mossèn Jesús va intentar respondre amb la seva vida. En la seva mort, però, es dóna la paradoxa, ha trobat la resposta. Aquella llavor de plenitud que fou plantada en ell el dia del seu baptisme, a Fondarella, ara ha arribat al seu terme.

Una ullada als evangelis ens fa descobrir que tota la vida de Jesús de Natzaret fou una aposta per la lluita contra el mal: “Jesús recorria tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, anunciant la bona nova del Regne i guarint entre el poble malalties i xacres de tota mena” (Mt 4, 23). Bona part de les narracions evangèliques contemplen aquesta actuació de Jesús sanant i guarint, alliberant del dolor, del mal i de la mort.

Amb dolor, però amb esperança, nosaltres en dir adéu a mossèn Jesús, creiem que Déu també hi és present en la seva mort i, sobretot, en la seva Pasqua.

El nostre cos de resurrecció ja es va construint des d’ara, quan vivim segons l’Esperit de Senyor. Ara, purificada la memòria, sapiguem fer nostre tot allò de bo, bell i bonic pel que mossèn Jesús va viure i va lluitar.

Amorosament crític

Sota aquella bonhomia que el caracteritzava, s’amagava un cor tendre i inquiet, lúcida i amorosament crític; apassionat per la llibertat de l’home i de la dissortada pàtria, insubornable en els seus principis, amic fidel, company de caminada.

Aquest dies al Pla d’Urgell, als vorals dels camps i dels camins o en els turonets erms, els ametllers estan florint. Talment com l’ametller que entafora les arrels en l’aspra terra, i viu a la intempèrie, suportant estius xardorosos i freds hiverns, vigilant sempre atent, que amb la seva bella florida anuncia la primavera que s’acosta, també mossèn Jesús amb aquella finor i aquella aguda mirada a la realitat, ens avançava, amb encert, el seu punt de vista sobre les qüestions més diverses.

El capellà que estimava apassionadament Déu i l’Església. Un “Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor!” (Ex 34, 6), “el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, Pare entranyable i Déu de tot consol” (2Co 1, 3). Un Déu que de ben jove, li va seduir el cor i ha estat el referent de tota la seva vida.

I una Església, que volia més mare que mestra, més fidel i arrelada al seu Senyor, gratuïta, acollidora, pobra i dels pobres, fraternal i coresponsable, alliberadora i guaridora, en comunió. Aquesta seva estimació a l’Església sovint va fer-lo patir, i també, ell, en algun moment, va fer-la patir.

Va col·laborar d’una manera extraordinària i amb exquisida discreció, en el ministeri pastoral del bisbe Deig en la seva etapa solsonina: la conferència de Prada de Conflent i l’Assemblea Diocesana, en aplicació del Concili Provincial Tarraconense a casa nostra en són dos referents.

Dotat d’excel·lents capacitats per a l’estudi, tot i ser d’una diòcesi rural, va saber sempre cultivar-se. Bon teòleg i argumentador convincent, va posar al servei de l’Església el seu saber, malgrat a voltes no va ser prou valorat i incomprès.

Estimava de cor la seva gent, aquells que se li havien confiat a Solsona, al Pi de sant Just, a Navès, a Linya, i a tants racons d’aquest Solsonès, que havia fet seu. Ens sentim, avui, una mica orfes. De tots és prou coneguda la seva dedicació als malalts i a la gent gran, acompanyant persones i famílies en els moments de dolor i de joia. Home de carrer major, capellà de trobada i de diàleg. Catequista donat als infants i educadors de tants.

I amb quina passió estimava Catalunya!, la pàtria dissortada, que delia perquè fos més lliure, més plena, més solidària, generosament solidària, no imposadament solidària. Era una manera, com sovint recordava el bisbe Deig, de concretar l’amor al proïsme.

Aquella vivor i aquella frescor

Els seus escrits i les seves Xàldigues han ajudat a molts. Amb aquella vivor i aquella frescor tocaven el cor i el cap.

Voldria llegir aquest escrit, publicat a Regió7 el desembre de 2010, a tall de felicitació de Nadal. Parla per ell sol:

“Tant bon punt apareixereu a la terra, els habitants del món aprendran la bondat” (Is 26, 9). Aquest és, Senyor, el prec que voldria fer-vos aquest Nadal: ensenyeu-nos a ser bons.
Però bons de veritat.

Amb la bondat del pa, que a tothom agrada i mai no cansa.

No pas amb una bondat trista i avorrida, sinó amb una bondat reconfortant, que irradiï coratge i alegria i sigui per als cansats i afeixugats com un doll d’aigua fresca.

No pas amb una bondat tova i estèril, sinó amb una bondat diligent i activa, que no s’arronsi davant les dificultats i el compromís, que tingui uns ulls ben oberts per a descobrir les necessitats i unes mans ben llargues per a posar-hi remei.

No pas amb la bondat del bona fe, però sí amb la bondat del que, a pesar de tot, té fe en Déu i en les persones.

Feu-nos bons, Senyor, amb una bondat senzilla i franca, que no humiliï ni carregui.

Amb una bondat lúcida, que, sense deixar de veure les males passades, no es deixi vèncer per elles.

Amb una bondat, que no es cansi de perdonar.

Amb una bondat que no es defensi, però que desarmi.

Amb una bondat tan flexible amb els poderosos, com misericordiosa amb els febles.

Amb una bondat que per a tothom abasti, pels bons i pels dolents, pels amics i pels enemics.

Amb una bondat que faci venir ganes de ser bo.

Feu-nos bons, Senyor, amb la bondat tendra i humil del Nadal.

La darrera Xàldiga, però, la va escriure divendres al matí, i fou escrita a sang i a foc d’amor. Una doble paràbola:

-A mossèn Jesús l’home de poble, ara ja del poble, la mort el va sorprendre al mig del carrer, un dia de mercat, de la seva Solsona estimada. Donació i lliurament fins al final.

-No ho he vist, però m’ho han comptat: El cos de mossèn Jesús estirat al bell mig del carrer, debatent-se en la darrera agonia. El bisbe Xavier, agenollat davant d’ell. Et veig Xavier amb els ulls entelats de llàgrimes, un nus al coll i el cor encongit, impossible ja cap diàleg, donant-li la benedicció i retrobant-vos, en la mort, purificades les memòries, en la Pau i l’Amor d’Aquell que tot ho pot.

Descansi un pau un home bo, el capellà, el catequeta, el patriota, l’amic mossèn Jesús Huguet Serrano. Prega per nosaltres al Senyor.

Jordi Orobitg. Rector de Mollerussa.

Solsona, 12 de març de 2012.

2 respostes

13 març 2012


La mort no és res

Classificat com a Vida i mort

"La mort no és res, no he fet més que passar a l’altra banda.
Jo segueixo sent jo, tu segueixes sent tu.
Allò que érem l’un per l’altre, ho seguim sent.
Dóna’m el nom que sempre em donares,
parla’m com sempre em parlares.
No facis ús d’un to diferent.
No adoptis una expressió solemne ni trista.
Segueix rient d’allò que ens feia riure plegats.
Prega, somriu, pensa en mi.
Prega amb mi.
Que el meu nom es pronunciï a casa com sempre fou,
sense cap mena d’èmfasi, sense cap mena d’ombra.
La vida és el que fou, el fil no s’ha tallat.
Per què hauria d’estar jo fora dels teus pensaments?
Només perquè estic fora de la vostra vista?
No estic pas tant lluny. Tan sols a la volta del camí…
Ho veus? Tot està bé.
Tornaràs a trobar el meu cor,
tornaràs a trobar la seva tendresa depurada
Eixuga les teves llàgrimes i no ploris més si m’estimes."

Sant Agustí

2 respostes

09 març 2012


La darrera xàldiga de Mossèn Jesús Huguet

Classificat com a Església,Vida i mort

Aquest matí ha mort atropellat, mentre travessava un pas de vianants, Mossèn Jesús Huguet. Era un home molt estimat i respectat per tothom i estic plenament segur que la seva mort haurà estat molt sentida perquè era el que en podríem dir un home essencialment bo.

L’any 2004 un grup d’amics seus van recollir en un llibre tota una colla d’escrits seus que durant vuit anys havia anat publicant al FULL DIOCESÂ de Solsona, Vic i Tarragona. Els publicava sota l’epígraf “Xàldigues” i aquest mateix va ser el títol del llibre que va prologar el seu amic mossèn Climent Forner, que ens explica que el nom de “xàldiga” vol dir espurna, guspira, espira, centella.

Els escrits de Mossèn Jesús eren com xàldigues: curts, precisos, concrets, valents, evocadors, de llenguatge senzill però molt vius i espurnejants. Semblava que no digués res, però tot el que escrivia era molt profund. Era un home molt intel·ligent i que tenia el do de la senzillesa i la bondat. Escrivia tal com era. La seva mort ha estat la darrera xàldiga que aquest matí, ben d’hora, ha saltat ben alt, fins arribar al cel del seu Pare que l’esperarà, li obrirà les portes de bat a bat sense cap mena de dubte, li farà una gran abraçada i el farà entrar per poder parlar amb ell durant tota l’eternitat.

Es podrien dir moltes moltes coses de Mossèn Jesús i no acabaríem. Però jo només en vull destacar dues o tres, tot esperant que de ben segur altres persones en diran moltes més i molt més ben dites.

Mossèn Jesús era un home bo, que estimava a tothom i es feia estimar. Ho feia de manera senzilla, en les formes, en la manera de parlar i de tractar. Per això entenia a tothom i tothom l’entenia a ell, fos un nen, un jove, un adult o un vell.

Mossèn Jesús era un home molt lúcid, molt intel·ligent, molt valent i molt coherent. Era un home d’idees obertes i, per tant, molt comprensiu amb les diverses i difícils realitats que li toca viure la gent. S’estimava molt l’Església i potser una part de l’Església (em refereixo concretament a la jerarquia) no l’estimava tant a ell. Per això no es comprèn de cap de les maneres que el bisbe Trasserra el fes plegar de les seves col·laboracions al FULL DIOCESA o quan el Cardenal Carles també va fer tancar la seva secció “Cròniques de rereguarda” a la revista “Catequesi”, de la qual n’era un gran especialista i sempre deia coses interessants. Ho deia la contraportada del llibre “Xàldigues”: “Huguet no defuig cap tema, per arriscat que sigui. Arrenca sempre de la vida i l’actualitat, per repensar.ho tot des d’una mirada pausada, tendra i tolerant. Les seves xàldigues esperonen, però no cremen: ens retornen la realitat sota la llum de ideari i els valors més alts de l’humanisme cristià”.

Mossèn Jesús, precisament per aquest esperit lliure que tenia, va ser un dels creadors del Fòrum Ondara de capellans del Bisbat de Solsona. Aquest Fòrum es caracteritza per ser un lloc de reflexió, valent a l’hora de dir les coses a qui creguin que les han de dir -amb més o menys oportunitat- però amb esperit constructiu perquè són gent que s’estima l’església. “La veritat us farà lliures” diu l’evangeli i Mossèn Jesús era una persona d’esperit lliure, senzill però molt audaç.

Podeu descansar en la pau de Crist, Mossèn Jesús, que durant la vostra vida no heu fet més que fer realitat allò que ens diu Jesús: “Que vegin les vostres bones obres i glorifiquin el vostre Pare del cel” (Mt 5,16). Ho hem vist i en donen testimoni.

9 respostes

17 des. 2011


Què val una vida?

Classificat com a Poesia,Vida i mort

 

Diuen dels economistes que una cosa és el preu d’una cosa i una altra el valor. Ells han arribat a calcular el preu d’una vida però no podran calcular-ne mai el valor.

Llegia que fins i tot a la vida també se li pot posar un preu, conegut com “valor estadístic de la vida” . Aquests senyors tan savis dedueixen que una vida pot valer uns 4 milions de dòlars. Si dividim per 80 anys l’esperança de vida tenim uns 50,000 $ per any, que dividit entre les hores que som productius – posem unes 12 diàries – toquem a uns 12 dòlars per hora, curiosament una bona estimació del valor salarial d’una hora.

I els estats fixen moltes polítiques en base a quests preus (no pas valors). I no només els estats posen preu a la vida. Ho fan les empreses; ho fa la societat dita del “benestar” (que cada cop més serà la del “malestar” o la del simple “estar”); ho fa un individu cada vegada que pren una decisió que li suposa un benefici a canvi d’augmentar el risc. I ho fem sovint tots sense adonar-nos-en perquè malauradament ens anem tornant economicistes en els nostres plantejaments. 

Però una cosa és el preu i una altra el valor (per sort!). Per tant, una vida –per senzilla que sigui- sempre tindrà un valor infinit, perquè és la d’una persona que per ella mateixa ja té sempre un valor incalculable.

I si a aquesta vida li donem sentit, tindrà encara més valor. Té raó Pablo Milanés quan diu que la vida no val res si no la vivim en relació als demés. Per tant, us deixo amb aquest bonica cançó per tal que pensem en el valor que té i amb el que li donem a qualsevol vida.

 

LA VIDA NO VALE NADA
(PABLO MILANÉS)
La vida no vale nada
si no es para perecer
porque otros puedan tener
lo que uno disfruta y ama.

La vida no vale nada
si yo me quedo sentado
después que he visto y soñado
que en todas partes me llaman.

La vida no vale nada
cuando otros se están matando
y yo sigo aquí cantando
cual si no pasara nada.

La vida no vale nada
si escucho un grito mortal
y no es capaz de tocar
mi corazón que se apaga.

La vida no vale nada
si ignoro que el asesino
cogió por otro camino
y prepara otra celada.

La vida no vale nada
si se sorprende a otro hermano
cuando supe de antemano
lo que se le preparaba.

La vida no vale nada
si cuatro caen por minuto
y al final por el abuso
se decide la jornada.

La vida no vale nada
si tengo que posponer
otro minuto de ser
y morirme en una cama.

La vida no vale nada
si en fin lo que me rodea
no puedo cambiar cual fuera
lo que tengo y que me ampara.

Y por eso para mí
la vida no vale nada.

No hi ha resposta

31 oct. 2011


Els sants de cada dia

Els primers dies de Novembre sempre són uns dies especials pels que celebrem Tots sants i el Dia dels Difunts. És clar que això ha canviat molt amb els anys i també canvia molt segons les cultures. No és pas la mateixa cosa la celebració cristiana aquí a Europa, que la aquesta celebració en les cultures indígenes de Llatinoamèrica, per exemple, o el famós Halloween de les cultures anglosaxones i celtes.

Però totes aquestes celebracions tenen el mateix comú origen del culte als morts, als avantpassats que ens han precedit en el camí de la vida. Als cristians ens permet invocar els predecessors en la fe que ja descansen amb Déu, intercessors i models de vida que ens fan més amable l’existència i el pas per aquest món. Són com companys de camí que han sabut passar per aquest món de la millor manera possible: fent el bé. Per això els invoquem, els recordem i volem ser com ells. I una altra cosa: no hem de recordar només els sants del passat, sinó que hem de recordar tants i tants homes i dones que són sants ja ara, en un present difícil, i que no només s’estan guanyant el cel, sinó que estan guanyant la terra amb lluites cap a finalitats millors per a ells i per a milions de persones. Sants actuals que mai veurem als altars però que són tant sants –o més- que alguns dels que l’Església ha fet de forma més o menys obscura i una mica vergonyant i interessada.

Pere Casaldàliga –a qui m’agrada de llegit de tant en tant- parla sovint de la mort, del martiri i dels sants. Però ho fa sempre tocant de peus a terra, encara que ho faci quasi sempre d’una forma molt poètica. Potser per això m’agrada tant.

Per això avui vull aportar unes quantes paraules seves que em faran aprofundir millor tot el misteri que recordem i celebrem aquests dies: el de la vida, la mort i el més enllà.

“Si no hem portat la vida amb aquella fidelitat amb què s’hauria d’haver portat, si no ens hem anat santificant davant la vida, almenys santifiquem-nos de patacada davant la mort. Hem d’aprendre a morir la vida per aprendre a viure la mort.”

“En comptes del temps del rellotge, has d’aprendre a viure sota el temps còsmic.”

“Cada dia ben viscut fa una vida.”

Francesc Escribano, Descalç sobre terra vermella. Vida del bisbe Pere Casaldàliga (Barcelona: Edicions 62, 2001)

La muerte

Como a una hermana. Sin rubor. De frente
y en un paso a nivel de mi avenida…
¡Quiero esperarte agradecidamente,
como si hubiera entrado ya en la Vida!
Tú, el Principio y el Fin.
Yo, un ahora peregrino
desde Ti a Ti.
Señor, no quiero ser más que lo que soy: nada.
Para que, de este modo,
en mi mansión deshabitada
Tú, Huésped dueño, lo seas todo.

Pere Casaldáliga, Palabra Ungida.1955.

2 respostes

12 maig 2011


En la mort de la mare

Classificat com a familia,Vida i mort

TGAM10-46Ahir vam enterrar la mare després d’haver passat, amb silenci i sense gaire remor, 98 llargs anys en aquest món. Cal dir que en podem estar ben contents d’haver-la tingut tant de temps amb nosaltres. Però en moments com aquests sempre queda dins del cor aquell sabor agredolç dels menjars xinesos.

Per un costat hi ha la part agra pel buit que deixa una mare. Amb ella se’n va una arrel important de la vida de qualsevol persona. Encara que sigui previsible la seva pèrdua, es fa difícil evitar el dolor que causa la ruptura de la pertinença. Una mare alimenta la certesa que sempre pots comptar amb una falda acollidora en les batalles de la vida. En el cor hi queda desconcert, perplexitat, buidor, incomoditat, impotència…

Però per l’altre costat hi ha la part dolça. La mare ens ha deixat tantes coses bones i ens ha transmès tants valors –humans i cristians- que la seva vida adquireix ara més que mai un gran sentit i una gran transcendència per tots els  que la vam conèixer i estimar. Ens ha deixat els valors de la fe en Déu i en els homes, l’esperança d’una vida nova per a ella i per a la humanitat sencera i l’amor callat i sense mesura en totes les circumstàncies. Què més volem?

Per tant, crec que ens hem de quedar-nos amb la conclusió de que ella no ha mort del tot i que segueix vivint en cada un de nosaltres. Per la fe que tenia i tenim sabem que viu una vida nova i més feliç i que les llavors que va anar plantant ja han començat a fructificar i tenim la seguretat  que encara fruitaran molt més.

Que així sigui.

13 respostes

23 abr. 2011


La Resurrecció Ortega

La Resurrecció Ortega va néixer pobra. Pobra en tots sentits. Per no tenir, no tenia ni família ja que la seva mare la va abandonar amb pocs dies de vida davant les portes d’una església. Va créixer com va poder i va seguir essent pobre d’afectes, d’amistats i de tota mena de coses materials.

Però en un raconet del seu cor i de la seva ment sempre va conservar una cosa que es diu il·lusió i esperança. No se sabia ben bé com, però sempre esperava contra tota esperança. Quan parlava, barrejat amb un deix de tristesa, sempre treia el cap una mica d’esperança. La forma com la gent visualitzava aquest viure esperançat feia que veiessin la Resurrecció Ortega com una persona diferent. La seva concepció de la vida generava esperança sempre i semblava que ho transformava tot.

Algunes persones que ho tenen tot, tenen horitzons tan limitats com els pot tenir una formiga. La Resurrecció Ortega, en canvi, tenia un sentiment de supervivència il·limitat perquè els seus horitzons de la felicitat adquirien sempre sentit perquè superaven sempre els límits humans. No se sabia ben bé com s’ho feia, però ella sempre mirava més enllà. Molt més enllà.

Resurrecció Ortega no havia llegit mai Unamuno que deia: "l’esforç de cada cosa lluita per preservar-se en el seu ésser, i per a això es requereix no el temps finit, sinó l’indefinit". I respecte al el problema de la vida, cridava ben fort i ben alt: "no vull morir-me, vull viure sempre, sempre, sempre" …

Aquesta voluntat de viure, que de vegades ens sorprèn davant la fragilitat de la vida, és una espècie de vot de confiança en la perennitat del nostre ésser, és una espurna d’eternitat que té valor en si mateixa i que sembla impossible que s’enfonsi en el "res". Déu n’és la garantia. La Resurrecció Ortega creia, sense saber-ho i sense poder-ho expressar amb paraules, que cal esperar més enllà de la pobresa, de les malalties i de la mort i que aquest fet  pertany a l’essència de l’ésser humà conscient.

La Resurrecció Ortega no ha estudiat mai antropologia i no sap què és, ni què significa aquesta paraulota. Però l’antropologia moderna se sorprèn davant la devoció als morts que hi ha en quasi totes les cultures. Aquesta podria justificar-se en un ambient religiós i per això és més sorprenent que es doni també en un món racionalista, el que per naturalesa hauria de ser hostil a aquesta realitat. Però no és pas així, sinó que afirma que la immortalitat constitueix "el dogma pròpiament central de la il.lustració".

Comprovem que el diàleg amb un "Tu" més enllà de la història, més enllà de l’esperit científic de la nostra època, continua viu i arrelat sentimentalment, i ja no es pot dir que és un residu d’una herència obscurantista. Com bé assenyala Victor Frankl, s’observa a cada pas que l’home està sempre disposat a dirigir-se a un mort com un "tu".

La Resurrecció Ortega diu –sense dir-ho- que creu en la vida que persisteix després de la mort, com ho diuen moltes religions i creences de tota mena. En la nostra cultura occidental se sent l’influx de la filosofia grega; en el món oriental la reviviscència tan diversa i amb preguntes difícils de respondre viu per la força del medi cultural (Mahatma Gandhi creia en la reviviscència, encara que era consent que aquesta visió de la vida feia als homes resignats i mandrosos per transformar la història per la qual ell va lliurar la seva vida); altres per una exigència ètica: donat aquest món tan injust i violador dels drets humans, es requereix un estadi de la vida on s’aconsegueixi la equitat.

Per tant, la Resurrecció Ortega –sense saber-ho i potser sense ser-ne conscient- és tan sàvia com els més savis perquè ella viu en l’esperança i l’esperança la fa viure a ella.

L’haurem de felicitar a la Resurrecció Ortega perquè demà és el seu dia…

No hi ha resposta

21 abr. 2011


Una Pasqua esperançada

L’angoixa de Maria Magdalena que ens descriu el capítol 20 de l’evangeli de Joan és perfectament imaginable. Neguit, angoixa, perplexitat de Maria Magdalena en no trobar el cos de Jesús quan se’n va a buscar-lo al sepulcre: “S’han endut el meu Senyor i no sé on l’han posat” (Jn 20,13).

Davant la mort –reflexiona Josep Giménez,SJ-,especialment la mort dels éssers estimats, se’ns acumulen les preguntes.

-On “són” els éssers estimats que la mort ens ha pres?

-On “serem” nosaltres quan ens passi el mateix?

Preguntes de difícil resposta que ens deixen en la incertesa i en l’angoixa com a Maria Magdalena. Alguns diuen que els cristians vivim en la utopia. És realment així? No té cap sentit la nostra fe i la nostra esperança? Algú deia. “Déu ha mort; Marx també… i jo…darrerament no estic gaire fi que diguem!”. Quin és el sentit de tot plegat? Quin és el sentit del patiment i de la mort? Qui ens eixugarà les llàgrimes? Déu, o més aviat el pas del temps –que presumptament ho guareix tot- deixant restes de dolor, intocades i intocables, disposades a reviure en qualsevol moment?.

L’esperança cristiana té la pretensió d’oferir-se a tots, a vius i a morts. No té sentit sacrificar el passat al futur. Déu és l’alfa i l’omega, el principi i la fi. En el present etern de Déu s’uneixen el passat i el futur. Deia Sant Agustí: “En els relats de la creació no se’ns diu com es va fer el cel, sinó com hi hem d’arribar.

Així doncs, els qui som creients no podem mirar el futur prescindint del designi originari de Déu Amor ni separar la doctrina dels finals dels temps de la doctrina de la creació. Creiem que hem de tornar d’allà d’on vam venir. És el nostre futur i ara és el present que ens fa viure i dóna sentit nou a la nostra vida, als nostres dolors, a les nostres malalties i a les morts.

En aquest sentit, el temps no és un CHRONOS sense misericòrdia disposat a empassar-se els seus fills, sinó que –per la fe cristiana- el temps és KAIROS, oportunitat, gràcia, pas de Déu, pasqua… Perquè és com si el temps estigués “gràvid de Déu”, com si apuntés a la seva plenitud (Ga 4), que no és altra que la plena manifestació dels fills i filles de Déu.

Feliç Pasqua de Resurrecció!

No hi ha resposta

18 abr. 2011


Por a la mort

Classificat com a Vida i mort

Hi  ha una història- sigui vertadera o no- sobre Alexandre el Gran que em sembla prou interessant per recollir-la en aquests dies .

S’explica que trobant-se a la vora de la mort, el gran rei de Macedònia va convocar als seus generals per comunicar-los que volia que el seu taüt fos portat a coll, transportat pels propis metges de l’època.També els va demanar que els tresors que havia conquerit fossin escampats pel camí fins a la seva tomba. Finalment, els va insistir que les seves mans quedessin balancejant en l’aire, fora del taüt, a la vista de tothom.

Sorprès, un dels seus generals va voler saber quines raons hi havia darrere de tan insòlites peticions. Alexandre el Gran li va respondre: "Primer, vull que els més eminents metges comprenguin que, davant la mort, no tenen el poder de curar. Segon, vull que tot el poble sàpiga que els béns materials conquistats, aquí romandran. I tercer, vull que tothom vegi que venim amb les mans buides i que amb les mans buides hem de marxar ".

A vegades sentim por a la mort. Antigament era molt natural que els nens
veiessin morir a casa seva els avis, els pares o germans. La mort no s’amagava. Era un fet assumit de forma força natural. Ara s’amaga i se’n parla amb cert to misteriós. S’oculta i ens fa por de parlar-ne. No hauria de ser així, i encara menys en una persona que tingui fe. Aquests dies de Setmana Santa podríem pensar una mica en aquests història i podríem pensar -els que siguem creients- amb la mort de Jesús i amb tot el sentit que Ell li va donar. Serà bo pensar en la mort i en la seva Resurrecció, que fa reviure totes les esperances,  a pesar de que la mort sigui essent una pregunta sense resposta, un misteri i una porta tancada que a tots ens fa respecte traspassar. Però reflexionar-hi ens anirà bé perquè també ens farà pensar en la vida i en el sentit que li donem. I això també sempre ens anirà bé.

4 respostes

Anteriors »