Arxiu per a 'Vida i mort' Categories

20 març 2011


Comença la primavera

Classificat com a GENERAL,Vida i mort

Comença la primavera

i alguns no la poden veure.

Comença la primavera

i alguns no la volen veure.

Comença la primavera, que és una invitació a renovar-nos.

L’hivern aquieta, interioritza, silencia, guarda i entotsola.

La primavera fa brotar, exterioritza, viu i dóna senyals de vida.

La primavera transforma allò que semblava adormit i mort.

Que tinguem tots una bona primavera i que ens transformi a tots!

No hi ha resposta

06 març 2011


Pèrdues i trobades

Classificat com a Vida i mort

Aquests dies he estat buscant una papers on hi tenia uns escrits antics. No els he pogut trobar enlloc. Una vegada vaig perdre una agenda i em va semblar que perdia mitja vida.

La vida està feta de pèrdues i trobades. Es perden coses i se’n troben altres. Algunes vegades s’hi guanya i altres vegades s’hi perd. Es perden tresors i es troben trastos inútils. Es perd or i es troba purpurina. A vegades és al revés: és perd poc i es troba molt. La vida és així i és això.

Eduardo Galeano -sempre tan lúcid i quasi sempre una mica pessimista- té un text molt profund que parla de les pèrdues:

Mientras dura la mala racha, pierdo todo.
Se me caen las cosas de los bolsillos y de la memoria:
pierdo llaves, lapiceras, dinero, nombres, caras, palabras.
Yo no sé si será gualicho de alguien que me quiere mal
y me piensa peor, o pura casualidad,
pero a veces el bajón demora en irse
y yo ando de pérdida en pérdida,
pierdo lo que encuentro, no encuentro lo que busco,
y siento mucho miedo
de que se me caiga la vida en alguna distracción
Eduardo Galeano

Jo penso que hi han dos tipus de pèrdues: Unes són les involuntàries, que són les que generalment ens fan mal i ens saben greu, perquè són pèrdues de coses que estimem o necessitem per seguir vivint. Les altres, són les voluntàries. Perdem coses que volem perdre; coses que volem abandonar; coses que ens fan nosa; coses que no necessitem. Són pèrdues que produeixen un cert descans i una alegria íntima. Com aquell que es treu un pes de sobre.

A vegades perdem coses que no havíem valorat fins al moment de la pèrdua. Llavors ens adonem de la seva importància. Quan perdem una agenda perdem una part de la nostra vida perquè allà hi haurà adreces, telèfons i persones que ja no retrobarem mai més, encara que ara a través d’internet, les xarxes socials i altres mecanismes és molt més senzill el retrobament i tenim molts més recursos per trobar allò que no havíem pensat retrobar mai. Jo mateix he gaudit d’aqueta grata experiència i m’he retrobat amb gent que havia fugit de la meva vida i, de cop, ha tornat amb molta alegria de part meva.

Altres vegades les coses i les persones tornen noves, renovades, diferents, transformades. I aquests encontres inesperats ens fan sentir nous, ens renoven a nosaltres i ens fan veure la vida des d’una nova perspectiva, molt més rica, més flexible, més complerta, més sàvia. És com en un dibuix, on el fons és tan important com el mateix dibuix, perquè el ressalta, li dóna perspectiva i dimensió.

Per tant, no ens desesperem davant d’una pèrdua perquè generalment darrere d’ella hi segueix una trobada, un encontre inesperat i, a voltes, millor. Les coses materials quasi sempre tornen d’una manera o altra. I si no tornen , no hi fa res. Amb les persones és diferent: Algunes és millor que no tornin. Altres, –les que estimem- sí que són una autèntica pèrdua; un dia se’n van, però hem de creure que no pas definitivament, perquè el record i la memòria les mantenen vives mentre hi hagi algú que les recordi a través de la ment i el cor.

I mentre hi hagi esperança, esperances i il·lusió, tot segueix viu..

2 respostes

14 oct. 2010


Fotuts

Classificat com a Vida i mort

Aquí estan els miners xilens. Ja són fora. Contents i una mica fotuts. Allà a baix era una cosa i aquí dalt n’és una altra. Veig angoixes que aniran aflorant a partir d’ara, barrejades amb la pols de la mina  i amb la pols del desert d’ Atacama. Totes dues realitats igualment dolentes i polsoses. A partit d’ara hauran de conviure altre cop amb la mateixa pols de sempre dels carrers i de les cases. Amb la pols de l’ànima acumulada en la foscor.

Han nascut de nou i segurament han nascut amb ells somnis nous que els faran caminar cap al mar o cap al cel. I en el camí hi trobaran rierols i serralades; pedres i més pols. Pluges i tempestes. I soroll, molt soroll, que els farà enyorar potser el silenci de les profunditats.

La seva vida serà una nova vida. Però, a la vegada, serà la mateixa vida de sempre que eternament dóna voltes al voltant de la pobresa. Es retrobaran de nou amb les boniques llunes plenes que hi ha sota el coll de les seves dones; amb les selves verges prop del melic ; amb el doble sol sota l’esquena protegint tota la seva figura. I en el centre, el lloc del plaer, el lloc de l’inici de tot, el lloc on viuen els éssers, el seu ventre d’aigua pura. D’allí van sortir aquells nens que els esperaven frisosos a la boca de la mina i segurament que en sortiran més. Un fills que els tocarà tornar a les profunditats; uns fills que hauran de tornar inevitablement a la mina; un fills que potser els tocarà quedar altra vegada enterrats en la pobresa i la foscor de les seves vides. Unes vides que quedaran segurament preses en la presó d’un desert on les sortides són molt poques i la pobresa és molta.

No hi ha resposta

26 set. 2010


D’alçades, profunditats i solituds.

images[1] images[3] L’accident de la mina xilena que ha atrapat 33 miners m’ha fet pensar en aquell tràgic accident del 13 d’Octubre de 1972, en què un avió uruguaià transportava 45 passatgers a Xile, entre ells jugadors de l’equip de rugbi Old Christians, que viatjaven per enfrontar-se amb els xilens Old Boys i que es va precipitar a la Serralada dels Andes. Diversos van morir en la caiguda, altres poc a poc, a 3.600 metres d’alçada, pel fred de 30 graus Celsius sota zero i la manca d’aliment. No obstant això, com una espècie de miracle es va conèixer 72 dies després de l’accident: hi havia 16 supervivents, trobats primer pel traginer xilè Sergio Catalán i després per un grup de rescat, també xilè.

Solitud a la muntanya i solitud a les profunditats. Amb la diferència que els uns es pensaven que ja no els buscaven i els altres saben que es fa l’ humanament possible per rescatar-los. Una gran diferència, certament. Però la solitud existeix en tots ells. Però també l’esperança…

La gratitud amb Xile dels supervivents a la tragèdia dels Andes va quedar segellada per sempre. Per això, quan el grup dels setze va saber dels miners atrapats a la mina San José, van sentir la necessitat de retornar una mica del que van rebre i portar un missatge d’esperança als familiars. Dir-los que els miracles existeixen; que si fa 38 anys la vida els va treure de la tempesta blanca i després van viure vides normals, ells també sortiran del seu forat i podran tenir una vida normal. Per això, Ramón Sabella, José Luis Inciarte, Gustavo Zervino i Pedro Algorta, emocionats supervivents de 1972, acompanyats per un diputat xilè, construint un nou capítol de l’esperança han anat al cor de l’hecatombe.

Ells mateixos expliquen que han quedat impressionats per la tasca tècnica i pel suport i contenció psicològica que es brinda als miners i les seves famílies. El més emocionant de la seva visita va ser la trobada amb les famílies dels miners. Per a un supervivent dels Andes és inevitable recordar la pròpia família, que va estar al peu de la muntanya mentre estaven absents. Les famílies dels miners els van sorprendre amb una cançó de benvinguda i van acabar abraçats i plorant d’emoció. Ells saben que encara estan en una etapa d’alegria i esperança perquè hi ha bones notícies, encara els queda molt per fer per poder treure els seus familiars de la mina i reconstruir a la llum del sol la vida que hi ha allà sota a la foscor.

Atrapats a les altures o atrapats en les profunditats. En el fons de tot plegat és l’etern misteri de la persona:  tots estem atrapats en nosaltres mateixos per mil circumstàncies de la vida i podem optar per ser lliures o no, també per nosaltres mateixos, amb l’ajuda dels altres i per saber aprofitar -o no- les oportunitats que ens brinda la vida.

El misteri d’estar viu i no poder incorporar-se al permanent fluir de l’existència és el que uneix els setze d’abans als trenta-tres que batallen avui per les seves vides. L’esperança de tots és el que fa viure i tirar endavant en les vides personals de cadascú. Cal tenir fe que la terra xilena tornarà a la llum els seus fills que estan en aquest refugi, així com la muntanya xilena va donar una nova oportunitat a aquests altres fills adoptius, que l’ abracen ara amb gratitud. Cal que tots tinguem fe en que la vida ens obre sempre una porta per on sortir, encara que sembli que no hi ha sortida.

Etiquetes de Technorati: ,,,,,

No hi ha resposta

28 ag. 2010


Morir d’amor

Classificat com a Amor,Poesia,Vida i mort

En arribar a casa -després d’uns dies de vacances- ens han donat una molt mala notícia: tres setmanes després de morir un amic nostre de 51 anys, (a causa d’un medicament inofensiu per a la majoria de persones com es el Nolotil, però que pot ser mortal de necessitat per altres), ens donen la notícia que la seva dona -també amiga nostra- s’ha suïcidat tirant-se a un pantà.

Jo crec que és cert. Es pot arribar a morir d’amor. El "mal d’amor" és una realitat i no passa només en les novel.les i en el cinema. Quan es mor la parella a qui s’estima molt, el que sobreviu, -en alguns cassos-, es veu tan desemparat que també es mor. O es deixa morir. O se suïcida. A vegades hi han altres motius i altres desequilibris psicològics que es fan evidents i suren justament en aquestes dures circumstàncies que toquen viure en algun moment determinat de la vida d’una persona, però en alguns cassos és simplement per amor.

O sigui, què ens podem morir d’amor i ja està? No, no és tan senzill. "Hi ha una depressió associada que sorgeix a partir de l’esdeveniment amorós", matisa el fisiòleg Alonso Fernández Guasti. "Seria més correcte dir que ‘es va matar d’amor’ o ‘es va matar per una depressió amorosa’, afegeix. "La gent és mor perquè es deixa morir", conclou el fisiòleg.

Aquest fet m’ha colpit profundament i m’ha fet pensar en una preciosa cançó argentina que, si no coneixeu, val la pena que l’escolteu. Es diu "Alfonsina y el mar" i és una zamba que van compondre Ariel Ramírez i Félix Luna. Al final de tot, us indico el lloc on podeu escoltar-la en la veu de Mercedes Sosa. La popular cançó és un homenatge a la poetessa Alfonsina Storni, que es va suïcidar a Mar del Plata l’any 1938 saltant a l’aigua des d’una escullera.

Alfonsina y el mar

Por la blanda arena que lame el mar
su pequeña huella no vuelve más.
Un sendero solo de pena y silencio llegó
hasta el agua profunda.
Un sendero solo de penas mudas llegó
hasta la espuma.

Sabe Dios qué angustia te acompañó
qué dolores viejos calló tu voz,
para recostarte arrullada en el canto
de las caracolas marinas.
La canción que canta en el fondo oscuro
del mar, la caracola.

Te vas Alfonsina con tu soledad,
¿qué poemas nuevos fuiste a buscar?
Una voz antigua de viento y de sal
te requiebra el alma y la está llevando
y te vas hacia allá como en sueños,
dormida, Alfonsina, vestida de mar.

Cinco sirenitas te llevarán
por caminos de algas y de coral
y fosforescentes caballos marinos harán
una ronda a tu lado;
y los habitantes del agua
van a jugar pronto a tu lado.

Bájame la lámpara un poco más,
déjame que duerma, nodriza, en paz
y si llama él no le digas que estoy,
dile que Alfonsina no vuelve más,
y si llama él no le digas nunca que estoy,
di que me he ido.

Te vas Alfonsina con tu soledad,
¿qué poemas nuevos fuiste a buscar?
Una voz antigua de viento y de sal
te requiebra el alma y la está llevando
y te vas hacia allá como en sueños,
dormida, Alfonsina, vestida de mar.

Podeu escoltar aquesta bonica cançó (que dedico a l’ Àngels i al seu marit Ferran, que ara tornaran a estar junts) a la següent adreça:

Etiquetes de Technorati: ,

Una resposta fins a ara

25 juny 2010


Sang a la via

Classificat com a Vida i mort

Sang, sang, molta sang. A la via, al tren, a terra, a tot arreu.

Tota l’estació de Castelldefels-Platja era un calvari, un sofriment, un cementiri, un hospital, un esgarip punyent. Un crit interrogador al cel. Un infern concentrat en aquell punt i en aquella hora de la nit de Sant Joan.

Cossos destrossats entre la foscor. Somnis esfumats, riures i xivarri emmudits de cop. Paraules estroncades a mig dir. Frases que no s’acabaran mai. Segons eterns.  Crits, llàgrimes, esgarrifances, tremolors, corredisses…

Una nit alegre i esperançada, convertida -de cop i volta- en una nit tràgica. Una nit que havia de ser llarga convertida en una nit eterna.

Corredisses de bombers i d’ambulàncies; sirenes udolant semblants a udols de llop rabiós que ha atacat el ramat de nit i ha fet destrosses en un moment. Comencen les trucades plenes de llàgrimes cap aquí i cap allà. Sembla que no pugui ser. Però si fa mitja hora s’estava dutxant a casa… Però és. Ha passat. malauradament ha passat…

Vides joves segades de cop; pares, germans i amics destrossats. Solidaritat que entra corrents i de pressa en tubs de sang transfusionada. Litres de solidaritat vermella que salva alguna vida i no pot fer res en alguna altra.

Caos i més caos en un primer moment. I silenci, indagacions, càlculs, pressuposicions i dubtes després.

Metges que fan la seva feina. Declaracions afortunades i altres no tant…

Això va ser Castelldefels el dimecres a la nit. Que descansin en pau els que puguin fer-ho…

 

Etiquetes de Technorati: ,,,,,,

No hi ha resposta

22 maig 2010


Benedetti-Viglietti

Benedetti i Viglietti, "Mucho más que dos".

 

Aquesta setmana s’ha acomplert un any del decés de Mario Benedetti. Als que ens agrada la seva poesia sempre tenim el recurs d’anar-la a buscar als seus llibres. Però un ésser excepcional com ell es troba a faltar.

El músic, amic i company de sempre, Daniel Viglietti, ha dit: "El nostre país, la nostra societat, la nostra gent, però també tota Llatinoamèrica i tants lectors d’arreu del món, hem quedat com orfes d’aquest ésser humà i creador excepcional. Quanta falta ens fa la seva persona lluminosa, la seva ploma tendra i forta al mateix temps, la seva consciència crítica, el seu compromís amb la veritat i la seva exemplar humilitat! ".

Avui, val la pena recordar alguns dels conceptes expressats per Viglietti en ocasió del decés del seu amic. Deia Daniel Viglietti:

"He tingut, per damunt de tot, el dolor de perdre un amic molt essencial i al voltant d’això, el que compartim tots: el gran poeta, el novel·lista, el contista, l’assagista, l’autor de lletres per cançons, alguna època de periodista. I tot això és inseparable de l’ésser humà, perquè aquesta unitat entre l’ètica que ell encarnava i l’estètica que ell produïa va ser molt sencera. Tranquil, d’una manera sòbria, d’un perfil modest, de gent senzilla. Quan havia de posar al seu lloc algú "desubicat" o enemic, tenia l’energia i caràcter per fer-ho, però en la seva vida habitual, en les seves actuacions, en els seus recitals de poesia, en les entrevistes que concedia era sempre molt humà, molt senzillament humà.

Mario era un ideal en si mateix. No tenia por dels diminutius, no xifrava la mida i la quantitat per expressar el seu amor, potser perquè havia après que en aquest país tan sofert i tan esperançat alhora, les coses són així, molt com era ell, de vegades sense soroll , sense gestos, com se’n va anar. Així es va anar. De vegades calladament, de vegades ".

 

TE QUIERO

Tus manos son mi caricia
mis acordes cotidianos
te quiero porque tus manos
trabajan por la justicia

si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos

 

tus ojos son mi conjuro
contra la mala jornada
te quiero por tu mirada
que mira y siembra futuro

 

tu boca que es tuya y mía
tu boca no se equivoca
te quiero porque tu boca
sabe gritar rebeldía

si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos

 

y por tu rostro sincero
y tu paso vagabundo
y tu llanto por el mundo
porque sos pueblo te quiero

y porque amor no es aureola
ni cándida moraleja
y porque somos pareja
que sabe que no está sola

 

te quiero en mi paraíso
es decir que en mi país
la gente viva feliz
aunque no tenga permiso

 

si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos.

Mario Benedetti

Etiquetes de Technorati: ,,,,

2 respostes

03 abr. 2010


De la mort a la vida.

 

Y entonces vio la luz.

 

Y entonces vio la luz.

La luz que entraba
por todas las ventanas de su vida.
Vio que el dolor precipitó la huida
y entendió que la muerte ya no estaba.

Morir sólo es morir. Morir se acaba.
Morir es una hoguera fugitiva.
Es cruzar una puerta a la deriva
y encontrar lo que tanto se buscaba.

Acabar de llorar y hacer preguntas;
ver al Amor sin enigmas ni espejos;
descansar de vivir en la ternura;

tener la paz, la luz, la casa juntas
y hallar, dejando los dolores lejos,
la Noche-luz tras tanta noche oscura.

 

José Luis Martín Descalzo, (Madridejos, (Toledo, 27/8/1930- Madrid, 11/6/1991). Sacerdot, periodista y escriptor.

 

Etiquetes de Technorati: ,,,,

2 respostes

02 abr. 2010


La mort -i resurrecció- de Jesús.

Avui és Divendres Sant. Recordem la mort d’un home -Jesús-, que molta gent al llarg de la història ha cregut que era Déu (el Crist). Jo crec que els éssers humans som animals religiosos -diguin el que diguin alguns- perquè és psicològicament difícil transitar per la vida sense la justificació i l’esperança d’alguna cosa transcendent. Ja sé que hi ha gent que viu sense aquesta transcendència, però "la pregunta principal" tots ens l’hem fet alguna vegada i on no ens hem posat d’acord és en la resposta. Però, sobretot, perquè no som capaços de trobar una resposta satisfactòria. El resultat de la resposta no treu la importància fonamental de la pregunta i tots fem mans i mànigues per justificar el sentit de la nostra vida i cada un ho fa com pot.

Perquè el gran problema de la vida és la mort. I el sentit de la vida serà més o menys el sentit que donem a la nostra mort. O al revés, si voleu. Hi han coses que poden donar sentit a la vida però generalment aquestes coses no són materials: ni els diners, ni el poder, ni la fama valen res davant de la malaltia i de la mort. Els diners ajuden però no donen la felicitat. Ni donen el sentit de la vida, perquè per més diners que tinguem tots morirem. Ens podran ajudar a posposar la mort però no pas a evitar-la ni a justificar que som animals mortals.. El gran problema que enfronten els éssers humans és trobar una manera d’acceptar el fet que cada un de nosaltres morirà.

Umberto Eco diu que el paper de la religió és proporcionar aquesta justificació de la nostra existència i reconciliar-nos amb la mort. Busquem sistemes de valors que donin sentit a la nostra vida i, quan els hem substituït per ideologies materialistes, generalment hem fracassat rotundament.

S’atribueix a  Chesterton  l’afirmació següent: "Quan un home deixa de creure en Déu, comença a creure en qualsevol cosa" . L’escepticisme porta a la credulitat ingènua. La "mort de Déu", o almenys la mort del Déu cristià, ha estat acompanyat pel naixement d’un munt de nous ídols. S’han multiplicat com bacteris multitud d’estranys cultes i sectes paganes de tota mena i supersticions sub-cristianes com d’El Codi Da Vinci de Dan Brown..

Al pianista Arthur Rubinstein li van preguntar una vegada si creia en Déu. Ell va dir: "No. Jo no crec en Déu. Jo crec en alguna cosa més gran." La nostra cultura pateix una tendència inflacionista i troba que les religions existents senzillament no són prou grans: exigim una mica més de Déu del que les representacions existents en la fe cristiana poden oferir. Així que tornem a l’ocult, al secret, al misteriós.  El gran avantatge d’això és que permet a cada persona omplir el seu propi, buit i secret "contenidor" amb els seus propis temors i esperances. 

Joyce diu: "Quin tipus d’alliberament seria aquest d’abandonar un absurd que és lògic i coherent i abraçar-nos a quelcom il lògic i incoherent?" La celebració religiosa de la mort i resurrecció de Jesús és un absurd, si voleu veure-ho així. Però un absurd clara i coherent. La celebració comercial és ni tan sols això.

Etiquetes de Technorati: ,,,,,

3 respostes

29 març 2010


La darrera paraula de Monsenyor Romero.

S’han complert 30 anys de l’assassinat de de Monsenyor Romero a El Salvador. Aquell 24 de març de 1980 el món va poder comprovar la trista realitat i la bogeria que vivia aquest país. A El Salvador, l’arquebisbe Oscar Arnulfo Romero va comprovar que la justícia, com les serps, només mossega als que van descalços. Ell va morir a trets, per denunciar que al seu país els descalços naixien ja condemnats per endavant, per delicte de naixement.

El resultat de les darreres eleccions a El Salvador, no és d’alguna manera un homenatge? Un homenatge a l’arquebisbe Romero i als milers que com ell van morir lluitant per una justícia justa en el regne de la injustícia?

De vegades acaben malament les històries de la Història, però la HISTÔRIA, no acaba. Quan diu adéu, diu fins després. Ella va fent camí amb el temps i va esclarint coses. La HISTÔRIA va posant les coses i les persones al seu lloc. La HISTÔRIA, encara que costi, quasi mai perdona i quasi sempre fa justícia.

El bisbe Pere Casaldàliga va escriure -i va llegir davant de la seva tomba- el següent poema dedicat a Monsenyor Romero.

 

San Romero de América, pastor y mártir.

El ángel del Señor anunció en la víspera…

El corazón de El salvador marcaba
24 de marzo y de agonía.
Tú ofrecías el Pan,
el Cuerpo Vivo
el triturado cuerpo de tu Pueblo;
Su derramada Sangre victoriosa
¡la sangre campesina de tu Pueblo en masacre
que ha de teñir en vinos de alegría la aurora conjurada!

El ángel del Señor anunció en la víspera,
y el Verbo se hizo muerte, otra vez, en tu muerte;
como se hace muerte, cada día, en la carne desnuda de tu Pueblo.

¡Y se hizo vida nueva
en nuestra vieja Iglesia!

Estamos otra vez en pie de testimonio,
¡San Romero de América, pastor y mártir nuestro!
Romero de la paz casi imposible en esta tierra en guerra.
Romero en flor morada de la esperanza incólume de todo el Continente.
Romero de la Pascua Latinoamericana.
Pobre pastor glorioso, asesinado a sueldo, a dólar, a divisa.

Como Jesús, por orden del Imperio.
¡Pobre pastor glorioso,
abandonado
por tus propios hermanos de báculo y de Mesa…!
(Las curias no podían entenderte:
ninguna sinagoga bien montada puede entender a Cristo).

Tu pobrería sí te acompañaba,
en desespero fiel,
pasto y rebaño, a un tiempo, de tu misión profética.
El Pueblo te hizo santo.
La hora de tu Pueblo te consagró en el kairós.
Los pobres te enseñaron a leer el Evangelio.

Como un hermano herido por tanta muerte hermana,
tú sabías llorar, solo, en el Huerto.
Sabías tener miedo, como un hombre en combate.
¡Pero sabías dar a tu palabra, libre, su timbre de campana!

Y supiste beber el doble cáliz del Altar y del Pueblo,
con una sola mano consagrada al servicio.
América Latina ya te ha puesto en su gloria de Bernini
en la espuma aureola de sus mares,
en el dosel airado de los Andes alertos,
en la canción de todos sus caminos,
en el calvario nuevo de todas sus prisiones,
de todas sus trincheras,
de todos sus altares…
¡En el ara segura del corazón insomne de sus hijos!

San Romero de América, pastor y mártir nuestro:
¡nadie hará callar tu última homilía!

Etiquetes de Technorati: ,,,,

No hi ha resposta

03 febr. 2010


Una història esgarrifosa.

Classificat com a Drets humans,Tortura,Vida i mort

Transcric un testimoni esgarrifador que he trobat al blog "Hannah y sus hormonas" i que escriu la periodista Amparo Mendo. Crec que val la pena difondre’l.

http://www.servicioshf.com/hfblogs/hannah_hormonas/2010/01/22/horrores-silenciados/

Horrores silenciados

hannahQueridas caris:

No ha cumplido aún los treinta años, pero la mirada de Caddy Adzuba (República Democrática del Congo, 1981) rezuma una tristeza que estremece. Tanta como determinación.
Esta periodista llegó a España el pasado 26 de diciembre, huyendo de las amenazas de muerte que llegaban a su teléfono móvil prometiendo “cerrarle la boca con una bala en la cabeza”. De hecho, ya había esquivado alguna milagrosamente: una mañana, recibió una visita inesperada en su propia casa antes de acudir al trabajo en Radio Okaki (emisora de la ONU), donde denunciaba sin desaliento las atrocidades. Allí ha visto morir a tres de sus colegas masculinos.
Hace unos días, tuve el honor de compartir con ella una comida que organizaba el Club de las 25. Esta asociación de mujeres feministas le otorgó el pasado año un merecido premio a su lucha por la libertad de expresión y de prensa en su país. (No pudo recoger el galardón entonces y fue Amelia Valcárcel quien lo recibió en su nombre.) También le concedieron, unos meses antes, el premio internacional de Periodismo Julio Anguita Parrado.
De Caddy impresiona no sólo su trayectoria vital y profesional, sino su forma de narrar. Como en las viejas tradiciones orales, recojo su testigo e intento trasladaros su historia lo más fielmente posible.
Imaginaos la escena: una noche, después de la cena, la tranquilidad de una familia –madre, padre y cinco hijos- se ve bruscamente quebrada por la entrada en su hogar de los rebeldes. La mujer es violada una y otra vez delante de sus seres queridos e incluso fuerzan a su hijo mayor a que lo haga. Mientras, el marido intenta oponer resistencia. Y comienzan a cortarle la lengua, las orejas, la nariz… hasta que se desangra vivo allí mismo.
Se llevan a la madre y a los niños a la jungla, donde ella es utilizada como esclava sexual y les separan. Al quinto día, cuando ella pregunta por ellos, le dicen que la carne que ha estado comiendo durante esas jornadas pertenece a sus hijos. Y, para demostrárselo, le enseñan las cinco cabezas.
La mujer suplica entonces por su muerte porque, como católica, no puede quitarse la vida. La respuesta de los bárbaros es que no tiene derecho a morir y que debe vivir con esa pena.
Cuando una de las asociaciones en las que Caddy participa la encuentra vagando por la carretera, se la llevan aferrada a una bolsa de plástico: allí están los restos de sus hijos y no permite que nadie la separe de ellos ni los entierre.
Caddy estuvo con ella en el hospital el 20 de diciembre.
Esta es sólo una historia entre las de 300.000 mujeres agredidas sexualmente y utilizadas como estrategia de guerra en el Congo. 300.000 vidas rotas con edades comprendidas entre los tres meses (sí, un bebé) y los 85 años. Y 40.000 niños-soldado reclutados por los grupos rebeldes. Y 350.000 huérfanos vagando por las carreteras.
Mientras, los países ricos compramos su coltán y su casiterita (minerales que se utilizan en la fabricación de teléfonos móviles, videojuegos y componentes electrónicos), extraídos de las minas del este que controlan los guerrilleros de mil facciones. Los mismos que violan a las mujeres con sus penes, sus cuchillos, sus cigarrillos encendidos o guijarros y les seccionan desde la vagina hasta el año. Algunos de esos animales tienen hoy, incluso, puestos en el gobierno.
Caddy está en España para pedirnos que, entre todos y aprovechando la presidencia española, reclamemos al Parlamento Europeo el cumplimiento de la Resolución 1325 de Naciones Unidas: se celebra este año su décimo aniversario y establece la protección de mujeres y niños en zonas de conflicto. Tan sólo 23 países en el mundo tienen un plan nacional para aplicar esa resolución.
Sin duda, ella es también una “actora de paz”, figura para que la Cuarta Conferencia de la Mujer (Pekín, 1995) pidió apoyo expreso.
Cady Adzuba estará en nuestro país hasta el 20 de abril -gracias a la fundación Euroárabe y a la Diputación de Granada-, explicando en seminarios y conferencias este horror silenciado que dura ya demasiado. Los periodistas estamos muy ocupados explicando en primera persona y en primer plano la catástrofe de Haití, de cuyo desastre también nos habíamos olvidado hasta el terremoto del pasado 12 de enero.

Hannah Malauva

P.D.: Se está creando una plataforma para exigir el cumplimiento de la Resolución 1325. Os mantendré informadas.

Etiquetes de Technorati: ,

Una resposta fins a ara

16 gen. 2010


Testament públic de Xavier Jounou.

He tingut ocasió de llegir el testament de l’alcalde de Solsona, mort als 50 anys, el dia 13 de gener. Uns amics me l’han fet arribar destacant que "és un missatge de primera magnitud, amb molts valors i que hauria de llegir i fer pensar molta gent d’aquest país". Hi estic totalment d’acord i per això avui el copia per si algú el vol llegir, cosa que recomano vivament.

COMIAT DE XAVIER JOUNOU I BAJO, ALCALDE DE SOLSONA

Déu ho ha volgut i jo ho accepto. Sempre he estat a disponibilitat seva i no puc tirar-me pas enrere ara, tot i que em costi entendre-ho.

Vivim tan intensament, que sembla que no pugui ser que, de cop i volta, d’avui per demà, et pugui atrapar una malaltia com la que s’ha enamorat de mi i paralitzar-ho tot. Però la realitat ha estat aquesta, i és aquesta la que hem hagut d’acceptar i d’encarar, malgrat costi.

Marxo conformat, tranquil i serè, però amb l’ànima corpresa per totes les persones estimades que deixo. La meva esposa Isabel i les nostres filles, Laura i Rut. Els meus pares, germanes, tiets i tietes, sogra, cunyats, nebots, que s’han des viscut per mi i m’han abocat més amor del que em podia arribar a imaginar! I també el de tants amics i amigues i coneguts que he sentit tan a prop durant tot aquest procés que em duu avui aquí! No sabeu el bé i l’escalf humà que he arribat a experimentar ben endins del cor, i com m’ha ajudat a lluitar fins on he pogut en sentir el vostre alè afectuós a prop tothora.

Sé que avui també marxa un alcalde de Solsona. No ha estat mai per a mi un objectiu ser-ho, era més aviat com una disponibilitat que sentia. I us puc dir que bé ha valgut la pena, que he sentit moltes coses fent-ne, que he pogut compartir hores de treball, de preocupacions, però també d’anhels i moltes il·lusions i moments preciosos, tant amb la totalitat dels regidors com amb l’ampli ventall de treballadors municipals. I he pogut parlar amb tanta gent i conèixer-ne tanta de nova… He procurat tenir un marcat sentit institucional del càrrec, i ser l’alcalde de tots els solsonins i solsonines; alhora que he procurat ser just i atendre tothom per igual. De tota manera, em dec haver pogut equivocar a voltes, i és per això, que voldria demanar disculpes si algú en algun moment s’ha trobat desatès o decebut.

En fi, m’he sentit molt orgullós de poder ser alcalde de la ciutat que tan estimo, i ho he intentat fer tan bé com he sabut. Sempre m’he sentit, malgrat les normals discrepàncies, apreciat i respectat, fet que valoro molt. Us demano, si us plau, consideració i comprensió pel govern municipal; no ha estat fàcil tot aquest temps per a ells en aquest meu estat. Jo hi poso tota la confiança. De la mateixa manera que diposito tota la meva confiança i aboco tota la meva estima personal en el nou alcalde. És una bellíssima persona, honrada i ferma, que hi posarà tota la dedicació i estima que requereix el càrrec i la ciutat.

Ser i fer de pagès ha estat la meva vida. I vull reivindicar la necessitat que té al societat de demostrar, amb fets més que amb paraules, que la nostra activitat és imprescindible, però que, a l’ ensems, la gent que vivim al camp no podem ser uns ploramiques eterns, sinó uns innovadors i renovadors constants.

Ser cristià i ser català són dos fets que m’han marcat profundament en la vida.

Us encoratjo a seguir treballant per tal de poder arribar a la plena sobirania nacional, fruit d’una majoria democràtica que l’avali. Una Catalunya on hi càpiga tothom qui hi vulgui ser. I, en aquests moments, gosaria demanar a la societat una mica més de confiança i de comprensió en la classe política catalana. Ja sé que passa el que passa, però també és cert que hi ha molta gent que s’hi dedica de manera correctíssima i pensant només en el bé de tots. No siguem injustos posant tothom al mateix sac. I a la classe política li demanaria més generositat i molta obertura de mires. No hi ha ningú en possessió de la veritat ni de res que sigui de tots, ni ningú sol pot atribuir-se ser Catalunya. Si us plau, parem un moment, recapacitem i adonem-nos que la nostra desunió és, alhora, la nostra més gran feblesa. I que, sobretot, no podem exercir la política des de la rancúnia, des del recel constant, ni des de les batalletes entre els partits i dins seu. No ens duu enlloc que no sigui a l’embadaliment, tot sovint babau, de la militància de torn de cada partit. Però això també és eixorc.

I la meva pobra i estimada Església! Tan còmoda a Roma i tan desubicada a la cova de Betlem! Aquesta jerarquia tan allunyada del Concili Vaticà II, i alhora tan recelosament garant d’allò que hauria de ser secundari. Tan satisfeta fent celebracions amb reminiscències del passat dins engalanats temples, i tan absent en la seva principal missió evangèlica, la de pedres enfora, allà on aplicar i viure-hi la fe i la donació agafa tot el seu sentit de ser cristià. Com me n’he sentit de prop sempre de la gent senzilla que treballa per les seves parròquies, de la gent que per amor a Crist es dóna de manera humil i gens sorollosa. Com em recordo en aquests moments del bisbe Pere, allà a l’Araguaia, o de les monges de l’Hospital i de tantes i tantes altres vides, creients i no creients, lliurades de ple a abocar amor sobre qui més ho necessita, ja sia per fidelitat a l’Evangeli, ja sia per estimació a la dignitat humana. I no és prou vergonyós que els cristians, a hores d’ara, encara visquem dividits.

Tot anirà a millor, ja ho veureu. El mal sempre fa molt soroll, al contrari del bé, que és silenciós. Però hi ha molta bondat encara en molta gent per capgirar moltes coses i poders. Segur. El món ha d’anar a millor. Treballem-hi per fer-ho realitat!

Bé, me’n vaig, si m’hi vol, amb el Fill del fuster de Natzaret, el meu guia en aquesta vida terrenal.

Aquí, a propet de la Mare de Déu del Claustre, us dic adéu.

Déu ho ha volgut i jo ho accepto, i li demano que us ajudi a acceptar-ho a vosaltres.

Al cel ens puguem retrobar tots plegats. M’enduc tot el vostre amor i tot el vostre afecte dins el calaixet del meu cor!

Xavier Jounou i Bajo

Etiquetes de Technorati: ,,,,,

5 respostes

26 set. 2009


Morir ric.

Santiago Agrelo és arquebisbe de Tànger i viu de ben a prop la mort a l’estret de centenars de persones que tenen com a únic objectiu de la seva vida anar a Europa. Com sigui.

Llegia avui una reflexió seva sobre aquest fet:

"Avui, de molts llocs del nord d’Àfrica, surten "mar endins", camí d’Europa, Zodíacs, pasteres, piragües, míseres embarcacions carregades d’humanitat jove, que somnia també la seva pesca miraculosa, una humanitat nascuda amb dret a somniar i condemnada a morir sense tocar la realitat del que somia.
No podem mesurar el dolor dels que pateixen a la frontera sud d’Europa, ni tan sols som capaços de comptar el nombre dels que hi moren. Això sí, dolor innecessari i mort violenta semblen formar part del paisatge, i correm el risc d’habituar-nos a veure’ls com es veu sortir el sol o ploure.
No fa gaire, en aigües de la Mediterrània, entre Líbia i Itàlia, van morir 73 immigrants. Cinc van ser rescatats amb vida. El dia que van ser rescatats de la mort, aquell mateix dia van començar a ser delinqüents per llei a l’estat italià.
Dissabte passat, de trenta-sis persones que, amuntegades en una zodiac, somniaven amb arribar a les costes d’Espanya, només 11 van ser rescatades amb vida. El mateix dia en què van ser rescatades, aquestes persones van començar a ser delinqüents per llei a l’estat marroquí.
Cadàver o delinqüent: tristíssima i inacceptable alternativa per als qui només han somniat l’alegria d’una pesca miraculosa".

És trist no poder posar fi a aquest trista realitat que seguirà mentre allà baix hi hagi tanta pobresa. Morir per morir, prefereixen fer-ho amb les butxaques plenes. Això és el que somnien però la gran majoria d’ells no ho aconseguiran mai. Aquí viuran un altre estil de pobresa, tant o més dura que la dels seus països on, almenys, tenien el recer dels seus amics, de la seva família i del seu poble. Aquí seran un éssers anònims que moriran al carrer o deixaran la pell esclavitzats per amos sense entranyes que els trauran tot el suc fins el dia que no els en quedi gens.

Sí, trista realitat per a ells i també per a nosaltres, europeus en crisi econòmica i en crisi d’identitat i de valors. Nosaltres, que som humanament tant pobres com ells, ens omplirem la boca amb paraules grandiloqüents mentre deixem morir aquests països de gana, de sida o de malària…   Una vella Europa que, a fi de comptes, segueix vivint com en segles passats a les costelles d’aquesta gent desesperada que  sembla que fa l’impossible per deixar la vida per aquests mars de Déu!

Etiquetes de Technorati:

No hi ha resposta

12 set. 2009


Passen els dies.

Classificat com a Catalunya,Llibertat,Vida i mort

Aquests dies de tardor per a mi són sempre diferents dels altres de la resta de l’any. És en aquesta estació de l’any que sento més intensament que el temps passa, que la vida segueix i que seguim ben vius.

Suposo que és degut al fet de que s’acaben les vacances, que s’inicia un nou curs amb tota una colla d’activitats diferents; que et retrobes amb persones, coses i temes nous; que la naturalesa canvia i que l’atmosfera ja mostra aires nous.

Hom s’adona que la vida continua, canvia, es renova… Que tot mor i neix contínuament i que res ho pot parar: ni els temes polítics del moment són els més importants i definitius i res és tan transcendent com per aturar el món. Per més obstacles que es posi a l’aigua, arriba un moment que desborda i irromp amb fúria colossal. Tapes un forat i se n’obren cent.

La força de la natura i la força dels pobles són una cosa semblant: tard o d’hora irromp, flueix i es manifesta obertament. Quan podem un arbre, rebrota per un altre lloc encara amb més força. La vida sempre es manifesta per un lloc o altre i és molt difícil emmudir-la.

Ahir, Diada Nacional de Catalunya, pensava tot això. Sembla com si cada any ens inventéssim una polèmica. I si no ens l’ inventem nosaltres ens l’imposen. Sembla que és inevitable. Però també veig que de mica en mica es va oblidant tot i altres temes i altres polèmiques sorgeixen noves. I que el nostre poble segueix endavant, malgrat totes les dificultats, com una riuada imparable cap a la llibertat…

Etiquetes de Technorati: ,,,

2 respostes

22 jul. 2009


El cel, aquesta vegada, no ha esperat.

Classificat com a Vida i mort

 

El cel no ha volgut esperar per aquests bombers que han mort enmig de les flames, fent una feina que, segurament que els agradava, però que sabien que era de molt risc.

Un d’ells, el Ramon Espinet, vivia aquí  a Mollerussa. Tothom qui el coneixia se l’estimava i deia que ser bomber era la seva vocació, a més de la seva professió.

Hi han professions que no es poden fer sense vocació, per més diners que es guanyin. I ser bomber és una d’aquestes. Volen ser bombers perquè els atreu l’ajuda i l’acció, i això no està mai renyit amb el poder viure bé del producte de la seva feina que -no ens en oblidem-, té un component de risc real (accidents, malalties professionals, estrès etc. ) que a vegades, per desgràcia, comporta funestes conseqüències i això també s’ha de pagar i reconèixer en la seva justa mesura.

També ens caldria reflexionar en moments com aquests si fel prou per tenir els boscos prou nets; si tenim els camins i els tallafocs convenients; si es respecta prou el parer dels bombers voluntaris de la zona on hi ha un incendi, ja que són ells els que més coneixen la zona i tenen prou criteri…

No són moments d’acusar ningú. Més aviat són moments de tristesa i reflexió. I són moments de reconeixements per aquestes persones tan valuoses i que tant donen a la societat.

Etiquetes de Technorati:

Una resposta fins a ara

13 jul. 2009


Adéu, Pau!

Classificat com a Acudam,DISCAPACITAT,Vida i mort

Avui hem enterrat el Pau, un company del centre on treballo. Tenia 59 anys i ja feia temps que estava força malalt. Tenia Síndrome de Down. Se n’ha anat poc a poc, cada cop fent menys soroll. Darrerament ja no parlava i li costava empassar-se el menjar, fins al punt que havia de donar-se-li tot ben triturat. A vegades ja no ens coneixia i altres et feia un somriure, com dient-te: "ja sé qui ets". A vegades t’agafava la mà i no te la volia deixar anat…

Quan jo vaig entrar a treballar al centre, ell ja hi era. Era un treballador infatigable enllaçant tubs de plàstic per a fer cortines. No parava en tot el dia. Era poc xerraire i no es distreia gaire…  En general, als Down els agrada fer feines repetitives una vegada han adquirit l’habilitat necessària.

La síndrome de Down es deu a una alteració genètica que passa en un de cada 1400 naixements i constitueix  de retard mental a tot el món. La causa  se sap que no està relacionat amb nacionalitat, raça, religió ni condició socioeconòmica. Aquest patiment s’origina en la trisomia del cromosoma 21, que passa perquè l’òvul o l’espermatozoide aporten 24 cromosomes en comptes de 23 que, units als 23 de l’altra cèl·lula germinal, sumen 47. Aquest cromosoma extra pertany al parell 21.

L’esperança de vida d’aquestes persones ha anat en augment, doncs mentre el 1900 era de gairebé 9 anys, en l’actualitat arriben als 50, i una de cada 10 viu fins als 70 anys.
Les persones amb aquesta síndrome poden presentar una sèrie de problemes mèdics associats, que en la seva majoria es controlen o solucionen si es diagnostiquen i tracten a temps i de forma correcta. Els més freqüents són: cardiovasculars, del tub digestiu, respiratoris, endocrinòlegs, auditius i oftalmològics.

Existeixen diversos organismes de la societat civil, que atenen aquest problema, el més antic és la Fundació John Langdon Down, la qual va sorgir fa 34 anys com la primera institució en el món, dedicada a oferir atenció i educació a nens, joves i adults amb aquest patiment, així com a les seves famílies, a través de programes que afavoreixen el desenvolupament integral del pacient i la seva inclusió en la vida social i laboral.

Adéu, Pau.

Etiquetes de Technorati: ,

2 respostes

24 juny 2009


Viure i morir al carrer.

Ahir parlava d’ EL CABITO. Al costat nostre tenim molts Cabitos, visquem al país on visquem. Aquí a Catalunya, -a qualsevol poble o ciutat-, tenim gent que viu i mort al carrer. Hi han països pobres on el més normal és viure al carrer per a molts dels seus ciutadans. Neixen, creixen, viuen i moren al carrer.

Hi ha una plana web, que visito de tant en tant, on es tracta de forma excel.lent aquest tema. I ho tracten amb excel.lència, amb sensibilitat, perquè són educadors socials que treballen cada dia al carrer amb aquestes persones, viuen i sofreixen amb elles.

Amb el seu permís (que no he demanat, però sé que em donen) us transcric una molt bona reflexió que ells fan:

http://todoeltiempodelmundo.wordpress.com/2009/05/25/dilema-etic-en-latencio-social/

Entre respecte per la llibertat personal i salvaguardar la salut

Un dels dilemes ètics que ens aborda als professionals i voluntaris que ens relacionem amb les persones que viuen al carrer és el del dubte entre el valor primordial de la salut i la vida de la persona i la seva llibertat personal de no voler canviar la seva situació.

Algunes persones ja han fet del carrer la seva llar i porten masses anys al carrer com per que un canvi en la manera com viuen sigui viscut per a ells com una millora de llur situació. Els pesen massa les mancances presents i les frustracions del passat com per a aventurar-se a qualsevol canvi que pogués suposar una redefinició del seu estatus i rol en la societat. Estan fets al carrer i per al carrer.

Per part nostra, l’actitud d’acompanyament té en compte, precisament, la comprensió del seu present a causa del seu passat. Podem comprendre la desídia, la desmotivació, la manca d’esperança,… Ho podem comprendre i ho respectem.

El dubte apareix quan ens adonem de símptomes en el comportament de la persona que ens fan sospitar que no està decidint lliurement, sinó que la seva decisió és fruit d’alguna possible demència o malaltia mental que l’impedeix actuar amb sentit comú. El dilema se’ns planteja entre les opcions de respectar la seva situació i la seva lliure decisió, o bé forçar alguna intervenció, normalment amb un ingrés hospitalari per a valorar diagnòstic. L’experiència ens demostra que, en alguns casos en què s’ha actuat en contra de la voluntat de la persona (o afavorint el seu estat de salut), aquesta ha aconseguit una millora de la situació i un replantejament en les seves intencions de canvi.

El dilema és més complicat quan la persona corre un risc vital a causa de l’empitjorament progressiu de la seva salut. És en aquests moments quan ens debatem entre continuar respectant la lliure decisió de la persona de no voler canviar llur situació o la necessitat urgent d’apartar la persona del medi que li és hostil sense que ella hi pugui posar remei.

 

Etiquetes de Technorati: ,,,

Una resposta fins a ara

10 juny 2009


“La sociedad de la nieve”

Aquests dies estic llegint un llibre impactant, excepcional en tots els sentits. Un llibre emocionant, un llibre que us recomano .El llibre es titula “La sociedad de la nieve” i tracta d’un tema que fa anys que m’interessa i que m’ha fet llegir, buscar i pensar molt. És el tema de l’accident que van patir 45 uruguaians als Andes, dels quals en van sobreviure 16 després de 72 dies abandonats al fred extrem, a la fam i a la set, a la solitud de la muntanya i a la desesperació d’una situació extrema que pocs éssers humans han viscut.De la tragèdia s’han fet uns quants llibres i un parell de pel·lícules. Algun dels sobrevivents ha dit que la pel·lícula més famosa que s’ha fet sobre el tema “VIVEN” es una novel·la rosa respecte al que van passar. Aquest és per a mi el llibre definitiu perquè tots els 16 supervivents parlen de com va viure cadascú aquella terrible experiència. S’expliquen els fets però –el que és més important per a mi- s’explica la vivència personal de cada un. És un llibre que ha estat escrit després de 30 anys d’haver passat els fets. Un llibre madurat, reposat. Si fos un llibre de ficció diríem que la història resulta increïble i exagerada de tanta cruesa com hi ha. Però resulta que va ser i és veritat.Penso acabar-lo de llegir aviat perquè és un llibre que enganxa i costa deixar-lo. I penso tornar-ne a parlar un altre dia perquè és un llibre que ens ensenya moltes coses importants en uns moments en que la societat està canviant tant. D’aquell grup humà ells en van dir “la societat de la neu”. Realment va ser una experiència –forçada per unes circumstàncies especials, si voleu- d’un tipus de societat nou. En un escenari sense mesura i solitari aquella colla de nois arriben a crear una societat diferent a totes les conegudes, pautada per la misericòrdia i l’alternativa d’anar més enllà de tot el que pot semblar possible.Etiquetes de Technorati: ,,,,,

2 respostes

10 juny 2009


“La sociedad de la nieve”

Aquests dies estic llegint un llibre impactant, excepcional en tots els sentits. Un llibre emocionant, un llibre que us recomano .El llibre es titula “La sociedad de la nieve” i tracta d’un tema que fa anys que m’interessa i que m’ha fet llegir, buscar i pensar molt. És el tema de l’accident que van patir 45 uruguaians als Andes, dels quals en van sobreviure 16 després de 72 dies abandonats al fred extrem, a la fam i a la set, a la solitud de la muntanya i a la desesperació d’una situació extrema que pocs éssers humans han viscut.De la tragèdia s’han fet uns quants llibres i un parell de pel·lícules. Algun dels sobrevivents ha dit que la pel·lícula més famosa que s’ha fet sobre el tema “VIVEN” es una novel·la rosa respecte al que van passar. Aquest és per a mi el llibre definitiu perquè tots els 16 supervivents parlen de com va viure cadascú aquella terrible experiència. S’expliquen els fets però –el que és més important per a mi- s’explica la vivència personal de cada un. És un llibre que ha estat escrit després de 30 anys d’haver passat els fets. Un llibre madurat, reposat. Si fos un llibre de ficció diríem que la història resulta increïble i exagerada de tanta cruesa com hi ha. Però resulta que va ser i és veritat.Penso acabar-lo de llegir aviat perquè és un llibre que enganxa i costa deixar-lo. I penso tornar-ne a parlar un altre dia perquè és un llibre que ens ensenya moltes coses importants en uns moments en que la societat està canviant tant. D’aquell grup humà ells en van dir “la societat de la neu”. Realment va ser una experiència –forçada per unes circumstàncies especials, si voleu- d’un tipus de societat nou. En un escenari sense mesura i solitari aquella colla de nois arriben a crear una societat diferent a totes les conegudes, pautada per la misericòrdia i l’alternativa d’anar més enllà de tot el que pot semblar possible.Etiquetes de Technorati: ,,,,,

2 respostes

11 abr. 2009


Dissabte Sant: Esperança per a tothom!

He descansat un parell de dies de blog, d’internet, d’ordinador i de tecnologies diverses perquè he tingut la visita d’uns amics. Aquest matí se n’han anat.

Avui és Dissabte Sant i he buscat aquest foto que per a mi resulta molt expressiva. Us explicaré que em diu a mi i que cada un li busqui el seu propi significat, si vol fer-ho i s’hi n’hi troba algun.

1.- La Setmana Santa per a mi continua tenint el significat religiós de sempre: d’alguna manera celebro, concentrat en una setmana, el misteri de la meva fe en Jesús de Natzaret. El meu sentit de la vida, de la mort, de la transcendència, dels “PER QUÈ” més fonamentals de la meva vida depenen de la meva fe en Jesús de Natzaret. No necessito necessàriament les celebracions per a celebrar o reafirmar la meva fe, però tot m’hi ajuda. La Setmana Santa són dates que m’ajuden. Però m’ajuden perquè em fan reflexionar sobre el que és la meva fe: en la vida, en les persones i en Déu.

2. Per a mi la fe és creure el Déu i en l’home. En els homes. Millor, dit, en les persones. En la Humanitat. Aquest sepulcre de la foto, amb la porta tancada, em fa reflexionar amb el que hi ha darrere la porta. Amb la possibilitat de que tot revisqui, ressusciti, o en que tot mori i es quedi sense sentit. Jo crec que tot té possibilitat de nova vida, de nou sentit, de renovació, de transformació, de novetat…..si nosaltres som capaços de donar sentit a la vida com li va donar Jesús de Natzaret amb la seva vida, la seva mort i la seva resurrecció.

3. Aquest dies he tingut a casa amics que vaig fer 30 any enrere. Amics fets lluny de casa, en unes circumstàncies especials, en un ambient diferent del que tenim avui. Però l’amistat ha durat. El temps no ha esborrat la vivència i les vivències. La vida compartida és millor. És més plena, té més sentit i és la que perdura. La vida d’aquest amic ha donat mil voltes. La meva també. Però els lligams han perdurat. No s’han afeblit. I no s’ha afeblit perquè durant aquests anys hem ant compartint les vides respectives. Ell ha fruït i ha patit amb mi i jo he gaudit i patit amb ell. La Pasqua per a mi és això: compartit vida i mort. I tenir l’esperança de la Resurrecció.

4.-Pasqua és a tocar. Ressuscitarem si som capaços de pensar que darrere de la porta del sepulcre encara hi ha vida. Que en el món hi ha vida. Que el món té possibilitats de transformació. de millorament. Si seguim creien que les persones, les coses i les situacions podem millorar i que nosaltres hi podem posar el nostre granet d’arena en aquesta millora.

Aquesta és la meva Pasqua i aquest és la Pasqua que us desitjo als amics que em llegiu, tant als creient com als no creients. Perquè tots podem fer un món millor amb el respecte, l’amor i l’esperança.

BONA PASQUA A TOTS!

Etiquetes de Technorati: ,,,

Una resposta fins a ara

03 abr. 2009


El ritme de la vida.

Classificat com a Vida i mort

El Joaquim és un veí de blog que a hores d’ara és a Nova York amb la seva primera néta en els braços, acabada de néixer. Avui ens ho ha fet saber a tots, ben modestament, com aquell que no ho vol dir, però es nota que n’està content i feliç. I és que no n’hi ha per menys! 

Al final del seu post d’avui ens compara la zona 0, una zona de destrucció i mort amb la vida nova que acaba de sorgir a la seva família.

Això m’ha fet pensar en el fet que la vida té el seu propi ritme de naixements i morts, d’alts i baixos, de felicitat i dolor, de creixements i decreixements, de crisis i d’eufòries, d’alegries i penes. En una paraula: de contrastos permanents.

La vida és aquella llavor que resta quieta i somorta a l’ hivern

i que germinarà se sobte a la primavera,

quan ja s’hagin fos les boires i els freds

que ens fan estar immòbils i embrionaris.

Llavors reviurem, cridarem, direm, farem,

o no farem moltes coses. Però renaixerem !

La vida ens diu que hem de ser vigorosos per dir el que cal dir,

per dir la veritat quan calgui dir-la.

Ens fa encendre  les llums per aniquilar l’ombra.

L’ombra dels xiprers, morta i apagada,

esdevindrà flama viva i llum clara.

La mort de l’ hivern ens donarà els descans necessari

per agafar forces,

per vèncer, per viure i reviure,

i saber transformar-nos de nou.

Sabrem dir les veritats i que ens les diguin

i els records amargs els tornarem dolços.

La primavera ens ha donat la llum

per trobar el forat de sortida.

I l’estiu portarà el seu fruit abundós altra vegada

i la tardor ens tornarà la grisor

i ens prepararà per retrobar de nou la mort.

Aquest és, fou i serà el ritme de la vida.

 

Etiquetes de Technorati:

Una resposta fins a ara

21 gen. 2009


Amics

Classificat com a Vida i mort

Els amics hom els tria. La família no es tria. Et ve donada. Els amics van canviant al llarg de la vida. Se’n deixen uns i se’n troben uns altres.Però n’hi ha que persisteixen. Són aquells amics de l’ànima, Aquells amb qui t’entens sense parlar. Aquells que són còmplices. Aquells amb qui has rigut i amb qui has plorat. Aquells amb qui has compartit.Ahir em van donar la notícia que s’havia mort una amiga. Un càncer de pàncrees  que amb dos mesos la va dur a la tomba. No era una amiga de l’ànima però sí que era una bona amiga.El seu ex marit m’ha donat la notícia. I una cosa curiosa: després d’una colla d’anys de no tenir notícies d’ella, fa uns mesos que ella em va trucar. Vam tenir uns pocs mesos de relacions per internet a través de missatges i xats. Vaig retrobar-me amb ella després d’una colla d’anys.No n’estic segur. Però em dóna la sensació que ella ja sabia que s’estava morint. Però va tenir la delicadesa  de no dir-m’ho. Semblava contenta. Però també és cert que semblava que amagava alguna cosa.Al cel siguis Rosa. Les teves paelles (i tantes altres coses) eren molt bones. Eres bona cuinera. Però més que res:  eres molt bona amiga. Al cel siguis.Etiquetes de Technorati:

Una resposta fins a ara

06 des. 2008


Els colors de la vida i de la mort.

Classificat com a Poesia,Vida i mort


CANÇÓ DE BRESSOL

Dorm, Joana. Que el Loverman fosc, tràgic,
d’aquell saxo soprano
del teu germà al consol de Montjuïc
t’acompanyi durant l’eternitat
pels camins que tan bé coneix la música.
Dorm, Joana.
I si pot ser no oblidis els teus anys
en el niu que has deixat dins de nosaltres.
Envellirem guardant tots els colors
que van lluir als teus ulls.
Dorm, Joana. Aquesta és casa nostra,
tot està il•luminat pel teu somriure.
És un tranquil silenci on esperem
arrodonir les pedres del dolor
perquè tot el que fores sigui música,
la música que empleni el nostre hivern.

Joan Margarit

Aquests dies són estranys per a mi. S’acosta Nadal i, com a creient, celebro alguna cosa que a mi em resulta molt gran, molt important, molt seriosa. Celebrarem un naixement que, històricament, no sabem ben bé com va ser, ni on va ser, ni gaires detalls. Però una celebració és justament reviure allò que d’alguna manera ens ha tocat profundament; allò que el sentiment és capaç de dir i la paraula és incapaç d’expressar.

Aquests dies celebrarem un naixement d’algú que, des de la seva petitesa, des de la seva nuesa, des de l’anonimat ha estat capaç d’esdevenir Salvador per a molta gent.

I això és el que aquests dies se’m fa estrany. Noto com un sentiment de finitud, d’acabament, de buidor… Serà per algunes morts de persones estimades, per símptomes de no massa bona salut, què sé jo… És com una espècie de contradicció interna que fa que les coses les vegi emboirades, poc clares, borroses…

Tinc l’esperança -una remota i difusa esperança- que tot s’anirà arranjant, que tot tornarà al seu lloc com

“un tranquil silenci on esperem

arrodonir les pedres del dolor

perquè tot el que fores sigui música,

la música que empleni el nostre hivern.” , tal com diu l’amic poeta Joan Margarit.

Perquè la vida, la mort, els afectes, les amistats, els dolors i els amors, les alegries i tantes altres coses…formen un conglomerat indestriable que ens ajuda a viure, inclús quan no hi trobem motius o en trobem poquets.

Una resposta fins a ara

11 nov. 2008


Avui ha mort un amic.

Classificat com a Vida i mort

Cada dia es mor molta gent però, com que no la coneixem o ens queda llunyana, no en fem gaire cas.

Però quan ens toca d’a prop la mort, llavors sembla que la nostra actitud canvia i sempre ens fa pensar. A vegades fins i tot ens fa canviar la nostra visió de la vida.

El meu amic ha mort aquesta matinada de càncer. I us vull compartir unes paraules que un dia em deia en veu baixa -quasi inaudible- , després de molts dies de malaltia i de dolor. Em sembla que les havia escrit algú altre, però ell se les havia fet seves:

“Si tens càncer poden passar dues coses i les dues són bones: si et guanya, t’allibera del cos que cada cop es torna més molest (tinc gana, tinc fred, tinc son, tinc ganes o desgana, tinc raó, tinc dubtes)… i si el guanyes, seràs més humil, més agraït…. per tant, fàcilment feliç, lliure del gran pes de la culpa, de la responsabilitat i de la vanitat, disposat a viure cada instant profundament, com ha de ser”.Aquestes paraules em van fer pensar una bona estona. I fruit d’elles, va néixer aquest poema que li dedico a ell.

 PARADA I FONDA

Ha arribat el moment

de fer parada i fonda.

Mirar-se de dalt a baix

davant del mirall

per fora.

I mirar-se una bona estona per dins

amb els ulls ben oberts,

sense mentides

i sense enganys.

Cal posar un mirall

darrere l’espatlla

per veure bé què arrosseguem,

quines coses la vida ens ha anat carregant.

Ens caldrà veure què ens sobra

i què ens falta.

I potser caldrà descarregar,

o potser començar a carregar,

ves a saber!

Potser caldrà canviar de jaqueta

-en el bon sentit de la paraula-

i veure si no hem canviat de jaqueta

-en el mal sentit de la paraula.

3 respostes

« Següents