Etiqueta arxiu 'Cristianisme'

20 des. 2016


Quin Nadal celebrem?

Classificat com a Cristianisme,Leonardo Boff,Nadal

Ernst Bloch, filòsof marxista i ateu, diu:

“L’estable, el fill del fuster,

el predicador enmig de gent senzilla

i el patíbul final

són el resultat del material històric

i no pas fruit del material daurat,

preferit per la llegenda”.

Explica el teòleg Leonardo Boff que Nadal és un mite cristià. Però és un mite veritable. Des de fa almenys 50 anys, l’exegesi bíblica sobre aquests textos mostra que no es tracta d’un relat històric, sinó d’alta i refinada teologia elaborada pels evangelistes Mateu i Lluc (Marc i Joan no diuen res de la infància de Jesús) per provar que Jesús era realment el Messies, el fill de David i el fill de Déu.

Amb aquesta finalitat, recorren a gèneres literaris, que semblen història però que són en realitat recursos literaris, com, per exemple, els Mags d’Orient (que representen els pagans i dels savis), els pastors (els més pobres i considerats pecadors per tractar amb animals que els feien legalment impurs), l’Estrella i els àngels (per mostrar el caràcter diví de Jesús), Betlem, que no seria una referència geogràfica sinó un significat teològic: el lloc, segons les profecies, d’on vindria el Messies, diferent de Natzaret, totalment desconeguda, on probablement hauria nascut Jesús. I així altres tòpics.

Però el més important de tot és que enfront dels relats tan commovedors del Naixement podem dir que estem davant d’un grandiós mite, entès positivament com ho fan els antropòlegs: el mite com la transmissió d’una veritat tan profunda que només el llenguatge mític, figurat i simbòlic és adequat per expressar-la. És la funció de tots els mites que han creat la majoria de cultures i religions. Un mite és veritable quan el sentit que vol transmetre és veritable i il·lumina tota la comunitat. Així el Naixement de Jesús és un mite cristià ple de veritat, de proximitat de Déu i de familiaritat.

Nosaltres fem servir avui altres mites per mostrar la rellevància de Jesús. Per exemple és significatiu un mite antic que l’Església va aprofitar en la litúrgia de Nadal per revelar la commoció còsmica davant el naixement de Crist i que diu així:

«Quan la nit anava per la meitat del seu curs es va fer un profund silenci. Llavors, les fulles xerraires van callar com mortes. Llavors, el vent que xiuxiuejava va quedar quiet en l’aire. Llavors, el gall que cantava es va aturar enmig del seu cant. Llavors, les aigües del rierol que corrien, es van paralitzar. Llavors les ovelles que pasturaven es van quedar immòbils. Llavors, el pastor que aixecava el seu bastó va quedar petrificat. En aquest moment tot va parar, tot es va suspendre, tot va fer silenci: naixia Jesús, el salvador de la humanitat i de l’univers ».

NADAL vol comunicar-nos que Déu no és aquesta figura severa i d’ulls penetrants que vol escrutar les nostres vides. Apareix com un nen. No jutja, només vol rebre afecte i jugar.

I vet aquí que del Pessebre va venir una veu que em va xiuxiuejar:

«Oh, criatura humana, per què tens por de Déu?. No veus que la seva mare va faixar el seu fràgil cos?. No t’adones que ell no amenaça ni condemna ningú?. No sents com plora suaument?. Més que ajudar, necessita ser ajudat i rebre afecte. No saps que ell és Déu-amb-nosaltres com tots nosaltres?». I ja no pensem més, donem pas al cor que sent, es compadeix i estima. Quina altra cosa podríem fer davant d’un Nen sabent que és Déu humanitzat?

Potser ningú hagi escrit millor sobre el Nadal i el Nen Jesús que l’escriptor portuguès Fernando Pessoa, que diu: «Ell és l’etern nen, el Déu que faltava. El és el diví que riu i que juga. És un nen tan humà que és diví».

Més tard van transformar el Nen Jesús en Sant Nicolau, en Santa Claus i, finalment, en el Pare Noel. No té importància, perquè en el fons, l’esperit de bondat, de proximitat i de regal diví hi és en tots ells. Per això l’editorialista Francis Church del The New York Sun, l’any 1897, va estar molt encertat en respondre a Virgínia, una nena de 8 anys que li va escriure: “Estimat Editor: digues-me la veritat: Existeix el Pare Noel?”.

I ell sàviament li va respondre:

«Sí, Virgínia, el Pare Noel existeix. És tan cert com que existeix l’amor, la generositat i la devoció. I tu saps que tot això existeix de veritat i aporta més bellesa i alegria a la nostra vida. Que trist seria el món si no existís el Pare Noel! Seria tan trist com si no hagués nenes com tu. No existiria la fe dels infants, ni la poesia i la fantasia, que fan la nostra existència lleu i bonica. Però per això hem d’aprendre a veure amb els ulls del cor i de l’amor. ¿Si hi Pare Noel? Gràcies a Déu viu i viurà sempre que hi hagi nens grans i petits que han après a veure amb els ulls del cor».

Procurem mirar sempre amb els ulls del cor i no només per Nadal. Malauradament la majoria de nosaltres hem estat educats per mirar només amb els ulls de la raó i en la vida, ja ho sabem prou, no tot és “raonable”.

BON NADAL I BON ANY 2017 a tots els amics i seguidors d’aquest blog.

No hi ha resposta

31 març 2015


Si el gra de blat no mor…

Vull seguir avui amb algunes reflexions derivades del meu darrer apunt.

El dolor ens fa por. Ens fa basarda. Potser fins i tot més que la mateixa mort. Mirem d’allunyar-nos-en tan com podem, però tard o d’hora ens arriba, ens clava el seu fibló i ens toca ben de prop. Perquè és inevitable i és consubstancial amb la vida. De cop i volta ens arriba aquell dolor inesperat de l’accident d’algú que estimem i que ens deixa muts, zombis, absents, aclaparats. ‘¿Per què a mi?’, ens preguntem. Altres vegades ens toca aquell dolor llarg, constant, que dura i dura i al que els metges no hi troben remei. Unes altres, és el dolor del desamor, de la solitud, aquell dolor de la buidor interior que fa que no entenguem res, que ni ens entenguem nosaltres mateixos i que ens ho fa veure tot fosc. Aquell dolorós i aclaparant  dolor que ens fa veure la vida sense sentit i creure en el sense sentit de la vida. El dolor és una de les creus que la vida ens depara i que no podem defugir. Les moltes formes de creus que anem trobant, i que a vegades mirem d’amagar, de fer-nos els desentesos, de riure-ens-en per fora amb hi-hi-his i ha-ha-has que no fan més que camuflar i dissimular una gran buidor interior que pot ser molt més dolorosa que el dolor físic.

No ens ha de fer por parlar de creus i dolors perquè la vida, des de bon principi, comença amb un gran plor i ja ens indica una mica de com anirà la cosa. Durant la vida vivim entre dolors, buscant espurnes de felicitat en qualsevol raconet i, generalment, morim envoltats de dolor, tant propi com aliè. Potser l’únic consol que ens queda és mirar de no causar-ne gaire més del que ja ens ve donat, mirar de buscar sentit al que ens va tocant i, si és possible, acompanyar i fer més suportable el dolor dels altres. És el que va fer Jesús, que va mirar el món amb ulls de misericòrdia i amor, sobretot per als més febles i desvalguts. I tant la seva vida com la seva mort en creu no són res més que una mirada sobre les persones i una lliçó de com caldria dur una vida amb dignitat i sentit. Una vida que potser serà molt més complicada que no pas feliç per a una gran majoria. Una vida que no ens donarà potser massa satisfaccions i que, si les esperem massa amb candeletes, no serà res més que un miratge. Perquè tot sovint a l’instant feliç el segueix immediatament l’instant amarg. I si no el volem veure és perquè ens hem deixat les ulleres a casa o perquè volem dissimular. L’esclat d’un avió sobre els Alps quan en pura lògica no tocava, o la mala notícia que ens dóna fredament l’oncòleg quan fem una visita rutinària són part d’aquestes creus del camí. O les anades cada cop més sovintejades que ens toca fer al cementiri a mida que ens anem fent grans per dir l`últim adéu a persones estimades, amb les corresponents tornades a casa amb el cor cada cop més encongit i més arrugat.

Des dels principis dels temps –almenys des que en tenim coneixement- tots els grans cultes i religions tenen com un dels punts centrals la pregunta sobre el misteri de la vida (i, com a conseqüència, de la mort).  També Jesús va dir ( Jn 12, 24-25): “ En veritat, en veritat us ho dic: si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol,  però si mor, dóna molt de fruit.  Els qui estimen la pròpia vida, la perden, i els qui no l’estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna.”

Aquesta sembla ser l’experiència universal: només el gra de blat que queda colgat a terra i es podreix es torna fecund. El misteri de la vida consisteix en contínua paradoxa mort-vida. Uns moren per tal de que altres visquin. El gra de blat que es torna llavor és el que dóna més fruit. Es torna espiga i multiplica la vida, es torna pa compartit i aliment per tal de que la vida segueixi. Jesús mort a la creu és com el gra de blat entregat per amor i enterrat per tal de que es pugui tornar fecund. Però només amb la Creu no es pot explicar la fe cristiana i, per poder-la entendre del tot, es necessita el fet crucial de la Resurrecció de Jesús, sense la qual la vida cristiana seria absurda. El misteri pasqual consisteix en què el Crucificat “va ressuscitar el tercer dia segons les Escriptures” . Aquest és el punt clau i el centre de gravetat de la cristologia paulina. “Aquell que va ser crucificat i que va manifestar així l’immens amor de Déu cap a l’ésser humà, ha ressuscitat i viu enmig nostre”.

El cristianisme aporta a les contrarietats de la vida un nou sentit quan ens convida a deixar de mirar la creu i començar a mirar el crucificat. El crucificat –i no pas la creu- esdevé símbol de l’amor i ens ajuda a trobar respostes perquè Ell va vèncer la mort després de la creu. Per això després del dolor –i sense amagar-lo- hi veiem l’espurna esperançada d’una altra vida, que tot i no saber com serà, ens la imaginem com la de Jesús que s’acosta als seus amics i els diu: “¿Teniu aquí res per a menjar? .
 Llavors li van donar un tros de peix a la brasa. El prengué i se’l va menjar davant d’ells
.”(Lc  24, 37-43)

Quan comprovem l’horror de certes notícies als diaris o a la tele; quan trobem que res té sentit i les coses semblen anar cada cop pitjor; quan ens quedem sense llàgrimes de tant plorar desgràcies pròpies o alienes, als cristians ens queda l’esperança d’alçar els ulls cap al Crucificat i sobretot cap al Ressuscitat per trobar aquest petit indici d’esperança en el dolor i en la mort. I, per altra banda, és una contínua invitació a trobar en la mirada de tants crucificats actuals els ulls d’Aquell innocent que, penjat a la creu, demanava perdó i salvació per a tots. Perquè no hi ha ningú que entengui millor els crucificats que un crucificat innocent i ningú que pugui donar tanta esperança com Algú que ha vençut la mort.

2 respostes

20 abr. 2014


No hi ha diumenge sense divendres

Classificat com a Cristianisme,RELIGIÓ,Setmana Santa

Quan parlo de divendres i diumenge –vull que m’entengueu- ho faig d’una perspectiva cristiana i en refereixo al Divendres de Passió i al Diumenge de Pasqua. Avui és PASQUA. I no podríem entendre de cap manera aquesta gran festa de  l’ esperança i de la vida si no féssim una ullada enrere i veiéssim els moments de dolor i de desesperança de Jesús i, amb ell, de tota la humanitat. És cert que la resurrecció de Jesús és la veritat fonamental dels cristians (una veritat que, potser vista des de la llunyania i sense la fe en Jesús, pot semblar una bogeria i una realitat sense sentit), però també és cert que no és menys fonamental per a la nostra fe saber que el ressuscitat no és cap altre que Jesús de Natzaret crucificat, com ho fa notar JON SOBRINO en el seu excel·lent article publicat a la revista “Sal Terrae” el 1982: EL RESUCITADO ES EL CRUCIFICADO

Ja en la primeríssima predicació cristiana (allò que tècnicament s’anomena kerigma i que prové del terme grec κήρυγμα (‘anunci’, ‘proclamació’) el nucli de la fe era aquest:

“Israelites, escolteu aquestes paraules: Jesús de Natzaret era un home que Déu va acreditar davant vostre, obrant entre vosaltres, per mitjà d’ell, miracles, prodigis i senyals. Tots ho sabeu prou.  Doncs bé, aquest Jesús va ser entregat d’acord amb la decisió que Déu havia pres i fixat per endavant, i vosaltres el vau matar fent-lo clavar a la creu per uns impius. Però Déu l’ha ressuscitat alliberant-lo dels dolors de la mort, que de cap manera no podia continuar retenint-lo sota el seu poder”. (Fets dels Apòstols 2,22-24)

Per tant, avui celebrem un triomf i un  alliberament total: l’alliberament de la mort, símbol d’aquell límit  que la humanitat sap que no pot vèncer ni traspassar.

– Si, com diu el bisbe de Tànger Santiago Agrelo,

“El Viernes Santo podría ser un buen día para declararlo Jornada Mundial de la Legalidad Injusta porque en ese día, el Inocente fue legalmente azotado, legalmente condenado, legalmente despreciado, legalmente escarnecido, legalmente crucificado… El Emperador, el Procurador, el Centurión, el Ministro, el Delegado del Gobierno, el Sargento, cuando se les pregunta por la justicia, responden con la legalidad, y cuando se les pregunta por su hermano, dicen que en la ley que no consta que los tengan. Un día sabremos lo que pasará cuando Dios les pregunte por su Hijo, por sus hijos”…

-Si, com ens segueix recordant el mateix Santiago Agrelo,

“Las vallas se oponen; las cuchillas cortan; el mar separa, amenaza, ahoga. Las vallas son insensibles; las cuchillas son frías; el mar es hostil. Vallas, cuchillas y mar: cruces de última generación para hombres y mujeres a quienes crucificamos porque nos estorban”…

no podríem tenir cap mena d’esperança, perquè sembla que cada dia el món és més inhumà, més injust, i els crucificats cada cop són més: persones crucificades i països crucificats i condemnats per sempre més a la misèria material i moral; crucificats per la voracitat d’un capital sense escrúpols i mai satisfet del tot, com una bèstia voraç que no en té mai prou i destrueix i es menja tot el que troba per davant sense cap mena d’escrúpols, sense límits i sense aturador.

Però aquest bisbe Agrelos (que ell mateix confessa que s’ha “convertit” des que és a Tànger) creu el mateix que creien els primers cristians i escriu avui mateix al seu Facebook:

“Ayer noche, en la vigilia pascual, gocé, también lloré… Tenía la catedral llena de gente de color azabache: Tres de ellos recibieron los sacramentos de la iniciación cristiana; una joven fue confirmada; un niño recibió el bautismo. La catedral se le llenó al Señor de hijos sin papeles, de cantos sin papeles, de danzas sin papeles, y me imaginé el cielo y la alegría de Dios en una noche de resurrección, y lloré porque más allá de esa noche intuí el mar, las vallas, las cuchillas, el sufrimiento, la muerte… Pero no podía dejar de sentir la dicha de tenerlos allí para el Señor, para la esperanza, para el futuro, para la vida…
En realidad, siempre vivimos así, con el corazón lleno de paz, y la muerte espiándonos para amenazarnos… Pero está vencida, aunque siempre se presente con su crueldad indiferente… Está vencida. Ya sólo queda espacio para el amor”.

Això és exactament la Pasqua: la creença de que la mort està vençuda i que l’únic espai possible que pot quedar a la humanitat és l’espai de l’ AMOR.

FELIÇ PASQUA DE RESURRECCIÓ A TOTS!

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2zRJluQrC

2 respostes

15 abr. 2014


Convertit per una mirada

Tot buscant una foto que il·lustrés el text del meu apunt anterior sobre Barrabàs, vaig anar a parar a la pel·lícula “La Passió de Crist” de Mel Gibson, que recordo haver-la anat a veure quan la van estrenar l’any 2004. He de confessar que no em va agradar massa perquè vaig trobar que hi havia massa “sang i fetge”, tot i que procurava ser força fidel als evangelis.

Com deia, buscava una foto de Barrabàs i em va agradar l’actor que feia de Barrabàs en aquell film. No el coneixia de res, cosa gens estranya en mi,  ja que no sóc gaire aficionat al cine. No en sabia res d’ell, ni sabia com es deia, però em va cridar l’atenció una entrevista que li feien i un article on deia que havia escrit un llibre que es titula DE BARRABÀS A JESÚS, CONVERTIT PER UNA MIRADA. Resulta que aquest actor es diu Pietro Sarubbi, és italià i té una vida força interessant. Explica que va retrobar la fe a partir de la pel·lícula, en el moment en que creuen una mirada amb l’actor que fa de Jesús. “Quan les nostres mirades es van creuar, va ser un gran impacte. Vaig sentir com si hi hagués una corrent elèctrica entre nosaltres. Va ser com si no veiés més a Jim Caviezel, sinó que veia al propi Jesús”. Explica que a partir d’aquell moment la seva vida no seria mai més la mateixa.

Tan potent pot ser una mirada, em pregunto? Certament que ho pot ser! Una mirada, un gest, una acció, una persona, un llibre, una paraula, un esdeveniment, un lloc, un moment concret de la nostra vida… Qualsevol d’aquestes coses poden canviar-nos la vida i, en molts cassos, així ha estat en la vida de moltes persones. Potser cadascú de nosaltres sabria reconèixer una d’aquestes circumstàncies si ens poséssim a analitzar una mica la nostra curta o llarga existència. Algunes  persones ho han escrit o explicat i ho reconeixen obertament sense amagar-ho.

Si tornem al personatge bíblic de Barrabàs no hi ha dubte que Jesús li va canviar la vida en el moment en que el poble, per aclamació i d’una manera una mica inexplicable, van intercanviar el lloc de tots dos. El que havia de ser penjat a la creu havia de ser Barrabàs i, al final, va ser Jesús. Crida una mica l’atenció que la gent rebés Jesús el dia de la seva entrada a Jerusalem d’una manera triomfal –amb palmes i rams, com es rebien els personatges triomfadors- i que aquesta mateixa gent l’elegís pocs dies després per posar-lo al lloc del malfactor Barrabàs. Serà que el poble sempre ha estat molt manipulable i fàcil de dirigir? Hem canviat gaire en tot s aquests anys? Em sembla que no pas gaire i ballem massa sovint al so que toquen i tirem cap on bufa el vent.

A Pietro Sarubbi el va canviar una mirada. A tot aquell poble covard i adotzenat no els hauria canviat la seva vida si haguessin sabut mirar la cara de Jesús, un home just i lliure que, si per alguna cosa va venir a aquest món, va ser per fer-nos a tots una mica més lliures? I els que ens diem cristians no hauríem de mirar més els ulls de Jesús per veure què ens vol dir amb la seva mirada? L’església no hauria de mirar més Jesús i veure què li cal fer per a ser més autèntics, menys hipòcrites, i saber-se posar- si cal- en lloc dels molts barrabassos que trobaria al seu voltant? Sembla que el Papa Francesc ha començat a fer gestos d’aquests i ha demanat que ens cal canviar moltes coses. Tindrem por a fer aquests canvis que se’ns demanen?

La mirada compassiva de Jesús segur que ens pot canviar i ens hauria de canviar. Ell mirava sense jutjar i deixava de costat els moralismes sense sentit. Ell entrava al fons del cor de les persones amb la seva mirada i no feia distincions de persones com acostumem  a fer massa sovint nosaltres. Encara hi ha massa cristians –molts bisbes entre ells- que són capaços de jutjar els homosexuals, els divorciats i, els que no creuen; encara n’hi ha massa que volen imposar una moral catòlica a una societat que és laica, i que està molt bé que ho sigui, perquè això ens dóna la necessària llibertat a tots per triar ser el que vulguem ser en una societat oberta, moderna i canviant. Encara n’hi ha massa que es pensen que són millors que els demés i que tenen dret a mirar-se a segons qui amb una absurda superioritat per damunt de l’espatlla i amb una altivesa que segur que no tenia Jesús…

Aquests dies de Setmana Santa són uns bons dies per als creients per pensar una mica en totes aquestes coses  i per mirar els ulls de Jesús i demanar-li què vol de nosaltres. I també són uns bons dies per mirar el Barrabàs que tinguem més a mà per tal d’ajudar-lo sense jutjar-lo i per donar-li aquella mà que potser mai ningú li ha donat.

L’actor Pietro Sarubbi explica en el seu seu llibre que, a partir d’aquella mirada, va canviar la seva vida en tots els àmbits: en el familiar, en el professional, en el social, en el seu caràcter. I també fa algunes reflexions interessants quan diu que “Barrabàs és un símbol de la nostra civilització. És l’home que Jesús va substituir a la creu i el va salvar. Jesús representa tota la humanitat i salva”. “Mai havia passat res semblant en tots els anys de la meva carrera. Faig el possible perquè aquella mirada continuï sent important per a mi tots els dies”.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2yzlpj5s7

3 respostes

09 abr. 2012


Qui dieu que sóc jo?

Classificat com a Cristianisme,RELIGIÓ

“Qui dieu que sóc jo?”
Fa dos mil anys un home va formular aquesta pregunta a un grup d’amics (Evangeli de Sant Marc 8, 27). I la història no ha acabat encara de respondre-la.

Qui preguntava era simplement un vilatà que parlava a un grup de pescadors. Res feia sospitar que es tractés d’algú important. Vestia pobrament. Ell i els que l’envoltaven eren gent sense cultura, sense el que el món anomena “cultura”. No posseïen títols ni suports. No tenien diners ni possibilitats de tenir-ne. No comptaven amb armes ni amb cap poder. Eren tots ells joves, ben joves, i dos d’ells moririen abans de dos anys amb una de les morts més violentes. Tots els altres acabarien, no gaire més tard, a la creu o sota l’espasa. Eren, ja des del principi i ho serien sempre, odiats pels poderosos. Però tampoc els pobres acabaven d’entendre el que aquell home i els seus dotze amics predicaven.

Era, efectivament, un incomprès. Els violents el trobaven feble i mansoi. Els custodis de l’ordre el jutjaven, en canvi, violent i perillós. Els cultes el menyspreaven i el temien. Els poderosos es reien de la seva bogeria. Havia dedicat tota la seva vida a Déu, però els ministres oficials de la religió del seu poble el veien com un blasfem i un enemic del cel. Eren certament molts els que el seguien pels camins quan predicava, però a la major part els interessaven més els gestos sorprenents que feia o el pa que els repartia que totes les paraules que sortien dels seus llavis. De fet tots el van abandonar quan sobre el seu cap va rugir la tempesta de la persecució dels poderosos i només la seva mare i tres o quatre amics més el acompanyar en la seva agonia.

La tarda d’aquell divendres, quan la llosa d’un sepulcre prestat es va tancar sobre el seu cos, ningú hauria donat un cèntim per la seva memòria, ningú hauria pogut sospitar que el seu record perduraria en algun lloc, fora del cor d’aquella pobra dona -la seva mare- que probablement s’enfonsaria en el silenci de l’oblit, de la nit i de la solitud.

Però, vint segles després, la història segueix girant al voltant d’aquell home. Els historiadors –fins i tot els més contraris a ell- segueixen dient que tal fet o tal batalla va ocórrer tants o quants anys abans o després d’ell. Mitja humanitat, quan es pregunta per les seves creences, segueix anomenant-se amb el seu nom. Dos mil anys després de la seva vida i mort, se segueixen escrivint cada any més de mil volums sobre la seva persona i doctrina. La seva història ha servit com a inspiració per a, almenys, la meitat de tot l’art que ha produït el món des que ell va venir a la terra. I, cada any, desenes de milers d’homes i dones ho deixen tot -les seves famílies, els seus costums, potser fins a la seva pàtria- per seguir-lo enterament, com aquells dotze primers amics.

Qui, qui és aquest home per qui tants han mort, a qui tants han estimat fins a la bogeria i en nom del qual s’han fet també – ai! – tantes violències? Des de fa dos mil anys, el seu nom ha estat en boca de milions d’agonitzants, com una esperança, i de milers de màrtirs, com un orgull.

Quants han estat empresonats i turmentats, quants han mort només per proclamar.se seguidors seus! I també – ai! – Quants han estat obligats a creure en ell amb risc de les seves vides, tots els tirans han aixecat el seu nom com una bandera per justificar els seus interessos o els seus dogmes personals! La seva doctrina, paradoxalment, va inflamar el cor dels sants i les fogueres de la Inquisició.

Deixebles seus s’han dit els missioners que han creuat el món només per anunciar el seu nom i deixebles seus ens atrevim a dir-nos qui – per fi! – hem sabut compaginar el seu amor amb els diners.

Qui és, doncs, aquest personatge que sembla cridar al lliurament total o l’odi frontal, aquest personatge que creua de mig a mig la història com una espasa ardent i el nom -o la falsificació- produeix fruits tan oposats d’amor o de sang, de bogeria magnífica o de vulgaritat? Qui és i què n’hem fet d’ell, com hem usat o traït la seva veu, quin suc misteriós o maleït hem tret de les seves paraules? És foc o és opi? És bàlsam que cura, espasa que fereix o morfina que adormi la? Qui és? Qui és? Penso que l’home que no ha respost a aquesta pregunta pot estar segur que encara no ha començat a viure. Gandhi va escriure una vegada: “Jo dic als hindús que la seva vida serà imperfecta si no estudien respectuosament la vida de Jesús “. I què pensar llavors dels cristians – quants, Déu meu? – que tot ho desconeixen d’ell, que diuen estimar-lo però mai l’han conegut personalment?

I és una pregunta que urgeix contestar perquè, si ell és el que va dir de si mateix, si és el que diuen d’ell els seus deixebles, ser home és una cosa molt diferent del que ens imaginem, molt més important del que creiem. Perquè si Déu ha estat home, s’ha fet home, gira tota la condició humana. Si, en canvi, ell hagués estat un entabanador o un boig, mitja humanitat estaria perdent la meitat de les seves vides.

Conèixer-lo no és una curiositat. És molt més que un fenomen de la cultura. És cosa que posa en joc la nostra existència. Perquè amb Jesús no passa com amb altres personatges de la història. Que Cèsar passés el Rubicó o no el passés, és un fet que pot ser veritat o mentida, però que en res no canvia el sentit del meu vida. Que Carles V fora emperador d’Alemanya o de Rússia, no té res a veure amb la meva salvació com a home. Que Napoleó morís derrotat a Elba o que arribés sent emperador al final dels seus dies no mourà avui a un sol ésser humà a deixar la seva casa, la seva comoditat i el seu amor i marxar a parlar d’ell a una aldea del cor d’Àfrica.

Però Jesús no, Jesús exigeix ​​respostes absolutes. Ell assegura que, creient en ell, l’home salva la seva vida i, ignorant-lo, la perd. Aquest home es presenta com el camí, la veritat i la vida (Joan 14, 6). Per tant -si això és veritat- el nostre camí, la nostra vida, canvien segons sigui la nostra resposta a la pregunta sobre la seva persona. I com respondre sense conèixer-lo, sense haver-se acostat a la seva història, sense contemplar els secrets de la seva ànima, sense haver llegit i rellegit les seves paraules?”

Del llibre “Vida y misterio de Jesús de Natzaret” de José Luis Martín Descalzo

No hi ha resposta

10 febr. 2012


Nova evangelització: què tindrà de nova?

Des de fa una temporada es parla molt de la “nova evangelització”, un tema que, d’entrada, segurament pot semblar que no interessa a la majoria de ciutadans però sí que ens interessa de moltes maneres als que som creients.

I dic que potser pot no interessar a una gran majoria de persones perquè aquesta majoria no és creient i molts d’ells ja fa temps que “passen olímpicament” del que l’església diu. Però estic quasi segur que hi “passen” -o els és indiferent el que l’església diu- perquè el llenguatge que fa servir i les maneres de proclamar l’ Evangeli (Bona Nova) no els arriba o els rellisca, i no pas tant per l’ Evangeli en si mateix

Ara es torna a parlar de nova evangelització fent servir un terme que, ja d’entrada- és vell. Ens explica Pere Codina a la revista “EL PREGÖ” (Núm. 426 de 22 de gener del 2012) que el terme “nova evangelització” va sorgir l’any 1983 quan Joan Pau II, adreçant-se a la XIX assemblea ordinària del CELAM (Conferència Episcopal Llatinoamericana) reunida a Haití, afirmava que «la commemoració del mig mil·lenni d’evangelització només tindrà la seva significació plena si és un compromís vostre com a bisbes, juntament amb el vostre presbiteri i fidels; compromís no de re evangelització, però sí d’una evangelització nova. Nova en el seu ardor, en els seus mètodes i en la seva expressió».

Quan llegeixo certes notícies sobre aquest tema i intueixo una mica per on aniran els trets, ja em poso a tremolar perquè em dóna tota la sensació que, no només no s’anirà  per camins nous, sinó que es tornarà als mateixos conceptes rancis de sempre i no s’intentarà d’anar a les fonts. A les fonts de l’evangeli i al fons del problema. La manera com la majoria dels bisbes parlen des de la TV, des de la ràdio, des dels altars o des de les pastorals ja fa preveure que les seves paraules relliscaran altre cop perquè no connectaran gens ni mica amb les inquietuds i necessitats de les persones. Perquè quan ara parlen de “nova” exactament què volen dir? Que serà el mateix de sempre amb unes altres paraules? Que serà alguna cosa original? Que serà alguna cosa diferent? Que fins ara les coses no s’havien fet bé i a partir d’ara es faran d’una altra manera?

Tot un munt de preguntes que haurem de veure com es responen en la realitat per tal que el no creient, l’home del carrer que té més o menys fe, aquell que va a missa de tant en tant o aquell que potser no hi va mai, parin l’orella perquè senten una nova melodia. Les paraules i els conceptes que fa servir l’església des de fa temps estan tan gastats, les melodies són tan carrinclones, que ja ningú hi para l’orella.La majoria de sermons són tan avorrits que jo no s’escolten. El llenguatge de Jesús no tenia res a veure amb el llenguatge que fa servir -en general i amb algunes honroses excepcions-l’església actual.

No és que el món modern s’hagi allunyat de l’església, sinó que ha estat l’església qui s’ha allunyat del món modern. Les respostes que està donant no són les respostes que donaria Jesús en aquest moment, n’estic segur. L’essència del missatge cristià ja no es transmet com s’hauria de transmetre perquè, en primer lloc, encara hi ha molts bisbes i capellans que es pensen que són només ells els únics transmissors adequats i capaços. Els laics –i menys encara les laiques- poc hi compten. La jerarquia encara amaga massa l’autèntic Jesús de Natzaret darrere brillants vestimentes, estranys barrets i  bastons de comandament i foscos vestits negres que només serveixen per separar i formar gueto. Es pensen encara que són ells els únics mediadors entre Déu i els homes i els que tenen la veritat de la interpretació de les escriptures. Ni els teòlegs més preparats i més capaços poden opinar si surten una mica de la rodada marcada…

La nova evangelització serà capaç de tirar a terra el temple per tal de que es vegi l’autèntica Església? No ho crec, tal com pinten les coses i per les notícies que han arribar del Congrés que es va fer no fa massa a Manresa. I tant de bo que m’equivoqui!

2 respostes

18 des. 2011


L’existència històrica de Jesús

Classificat com a Cristianisme,RELIGIÓ

Llegia -atònit del tot- ahir en un diari  com el novel·lista Albert Sánchez Piñol es posa a fer d’historiador-teòleg-biblista sense cap tipus de vergonya i, amb tot l’atreviment del món, gosa afirmar (per les bones, tot sigui dit) que “probablement Jesús no va existir mai”.  Sort que diu “probablement”… Veurem si en pròximes entregues ens explica més coses i el “probablement” esdevé un “rotundament”, perquè l’article d’ahir amenaça amb tenir continuïtat…

El que diu el novel·lista no és pas el primer que ho diu, ja ho sabem. Des del S XVIII que hi ha hagut una corrent en aquest sentit, sense massa èxit, la veritat. Justament fa tres o quatre dies que que s’ha mort un dels més famosos detractors de l’existència de Déu (i de Jesús), Christopher Hitchens. Era conegut com un dels anomenats “4 genets de l’ Ateisme”, juntament amb el filòsof Daniel C. Dennett, el també filòsof Sam Harris i l’etòleg i escriptor Richard Dawkins.  A parit d’ara hi haurem d’afegir a Sánchez Piñol entre la plèiade d’aquests detractors….

Mireu, jo no em posaré pas aquí a defensar l’existència de Jesús perquè no ho sabria fer gaire bé i, per altra banda, ja ho han fet gent molt més preparada i seriosa que jo i  –segurament- que el conegut novel·lista de la pell freda. Sí que li diria amb tota cordialitat que a aquestes alçades, si es volen dir certes coses, no n’hi ha prou de ser antropòleg o novel·lista, sinó que s’ha d’estar una mica més preparat i s’ha d’haver llegit alguna cosa més sobre el tema. Els arguments que ell dóna han de ser una mica més consistents  (que, fet i fet, no en dóna cap). I també li diria que si vol tractar temes amb frivolitat n’hi ha un munt i que no els acabarà. Aquest tema trobo que ja està molt atrotinat, és força vell i els que encara ho defensen crec que ja estan bastant fora de joc.

Perquè trobo que és una mica frívol despatxar el tema dels historiadors que parlen de Jesús dient que s’han inventat certes coses o que les han afegit posteriorment. Algunes –com en el cas de l’historiador Flavi Josep- ja està comprovat i acceptat per tothom que vulgui ser objectiu, que té coses pròpies i altres que foren afegides posteriorment als seus textos. D’acord que hi han paràgrafs que són d’ell i altres que no, però això no indica que tot el que diu sigui fals i sense cap valor històric. No és anar massa lluny?

Però ja he dit que no seré jo qui entri en aquesta controvèrsia perquè hi han prou estudis seriosos sobre el tema. Però sí que vull dir que no trobo que sigui seriós  parlar a aquestes alçades, com fa ell, de relíquies i coses semblants, posant-ho tot com un “totum revolutum” i barrejant naps i cols. És, per dir-ho suaument- ganes d’agafar el rave per les fulles. Tots sabem que en qualsevol religió (i en altres rames de la ciència també passa el mateix) hi han coses essencials i coses secundàries, coses veres i coses falses, teories i coses demostrades. Hi ha de tot i s’ha de saber distingir. El tema de les relíquies quasi tothom sap que és més aviat un acudit prendre-se’l seriosament, com ho són tantes i tantes tradicions que s’han anat arrastrant durant segles i que quasi tots sabem que no tenen base històrica. Pe això no hi ha dret posar-ho tot al mateix sac i barrejar el seriós de la pura anècdota.

Seguirem esperant el segon capítol per veure per on ens surt. La imaginació està molt bé per a les novel.les i ell és un gran novel·lista. Però no està tan bé per parlar d’altres temes com aquest que, encara que  les proves siguis escasses, no vol dir que no siguin proves suficients. I, per suposat, que no parlo de Jesús com a Messies; parlo simplement de Jesús com a personatge històric.

11 respostes

21 abr. 2011


Una Pasqua esperançada

L’angoixa de Maria Magdalena que ens descriu el capítol 20 de l’evangeli de Joan és perfectament imaginable. Neguit, angoixa, perplexitat de Maria Magdalena en no trobar el cos de Jesús quan se’n va a buscar-lo al sepulcre: “S’han endut el meu Senyor i no sé on l’han posat” (Jn 20,13).

Davant la mort –reflexiona Josep Giménez,SJ-,especialment la mort dels éssers estimats, se’ns acumulen les preguntes.

-On “són” els éssers estimats que la mort ens ha pres?

-On “serem” nosaltres quan ens passi el mateix?

Preguntes de difícil resposta que ens deixen en la incertesa i en l’angoixa com a Maria Magdalena. Alguns diuen que els cristians vivim en la utopia. És realment així? No té cap sentit la nostra fe i la nostra esperança? Algú deia. “Déu ha mort; Marx també… i jo…darrerament no estic gaire fi que diguem!”. Quin és el sentit de tot plegat? Quin és el sentit del patiment i de la mort? Qui ens eixugarà les llàgrimes? Déu, o més aviat el pas del temps –que presumptament ho guareix tot- deixant restes de dolor, intocades i intocables, disposades a reviure en qualsevol moment?.

L’esperança cristiana té la pretensió d’oferir-se a tots, a vius i a morts. No té sentit sacrificar el passat al futur. Déu és l’alfa i l’omega, el principi i la fi. En el present etern de Déu s’uneixen el passat i el futur. Deia Sant Agustí: “En els relats de la creació no se’ns diu com es va fer el cel, sinó com hi hem d’arribar.

Així doncs, els qui som creients no podem mirar el futur prescindint del designi originari de Déu Amor ni separar la doctrina dels finals dels temps de la doctrina de la creació. Creiem que hem de tornar d’allà d’on vam venir. És el nostre futur i ara és el present que ens fa viure i dóna sentit nou a la nostra vida, als nostres dolors, a les nostres malalties i a les morts.

En aquest sentit, el temps no és un CHRONOS sense misericòrdia disposat a empassar-se els seus fills, sinó que –per la fe cristiana- el temps és KAIROS, oportunitat, gràcia, pas de Déu, pasqua… Perquè és com si el temps estigués “gràvid de Déu”, com si apuntés a la seva plenitud (Ga 4), que no és altra que la plena manifestació dels fills i filles de Déu.

Feliç Pasqua de Resurrecció!

No hi ha resposta

24 gen. 2011


Quan un A-DÉU s’albira…

Aquests dies s’ha estrenat la pel·lícula “Homes i déus” del director Xavier Beauvois, premiada a Cannes. És la història  de la petita comunitat de monjos contemplatius (cistercencs) del monestir de Tibhirine (Algèria). Aquesta comunitat va patir, com tants altres religiosos, periodistes , estrangers i bona gent del poble algerià, la violència que va regnar a principi dels anys noranta en aquell país. Set monjos d’aquesta comunitat van ser assassinats el maig de 1996.

Gràcies al testimoni escrit que van deixar podem conèixer el que va ser la seva vida i el camí que van recórrer en els seus tres últims anys. Van optar per romandre a Algèria, al costat dels seus veïns musulmans, tot i saber el perill que representava per a les seves vides. No va ser fàcil, però sí que van ser coherents amb la seva vocació monàstica en terres de l’Islam.

Van ser testimonis vius de l’amor de Déu cap a l’ésser humà, més enllà de cultures, races, religions, vocacions, etc. Per que "… quan un A-Déu s’albira …" (com diu Christian de Chergé-prior de la comunitat de Tibhirine en el seu testimoni escrit més d’un any abans de morir i que és realment el testament espiritual d’aquella comunitat) les fronteres es dilueixen. 
(Extret d’Eclesalia Informativo)

 

"Quan un A-Déu s’albira …

Si em passés un dia -i aquest dia podria ser avui- que fos víctima del terrorisme que sembla voler abastar en aquest moment a tots els estrangers que viuen a Algèria, jo voldria que la meva comunitat, la meva Església, la meva família, recordin que la meva vida estava LLIURADA a Déu i aquest país.

Que ells acceptin que l’Únic Mestre de tota vida no podria romandre aliè a aquesta partida brutal. Que resin per mi. Com podria jo ser trobat digne de tal ofrena? Que sàpiguen associar aquesta mort a tantes altres tan violentes i abandonades a la indiferència de l’anonimat.

La meva vida no té més valor que una altra vida. Tampoc no en té menys. En tot cas, no té la innocència de la infància.
He viscut prou com per saber-me còmplice del mal que sembla, malauradament, prevaler al món, inclús del que em podria tocar cegament.

Voldria, arribat el moment, tenir aquest instant de lucidesa
que em permeti demanar el perdó de Déu i el dels meus germans els homes, i perdonar, alhora, de tot cor, a qui m’hagués ferit.

Jo no podria desitjar una mort semblant. Em sembla important proclamar-ho. En efecte, no veig com podria alegrar-me que aquest poble al que jo estimo sigui acusat, sense distinció, del meu assassinat. Seria pagar molt car el que es dirà, potser, la "gràcia del martiri" deure-la a un algerià, qualsevol qui sigui, sobretot si ell diu actuar en fidelitat al que ell creu ser l’Islam.

Conec el menyspreu amb què s’ha pogut envoltar als algerians presos globalment. Conec també les caricatures de l’Islam fomentades per un cert islamisme. És massa fàcil creure’s amb la consciència tranquil·la identificant aquest camí religiós amb els integrismes dels seus extremistes. Algèria i l’Islam, per a mi són una altra cosa, és un cos i una ànima.
Ho he proclamat a bastament, crec, coneixent bé tot el que d’ells he rebut, trobant molt sovint en ells el fil conductor de l’Evangeli que vaig aprendre sobre els genolls de la meva mare, la meva primeríssima Església, precisament a Algèria i, ja des de llavors, en el respecte dels creients musulmans.

La meva mort, evidentment, semblarà donar la raó als que m’han tractat, a la lleugera, d’ingenu o d’idealista:
"¡Que digui ara el que pensa de tot això!"
Però aquests han de saber que per fi serà alliberada la meva més punyent curiositat. Llavors podré, si Déu ho vol, enfonsar la meva mirada en la del Pare per contemplar amb Ell  els seus fills de l’Islam tal com Ell els veu, enterament il.luminats per la glòria de Crist, fruits de La Passió, inundats pel Do de l’Esperit, el goig secret serà sempre, el d’establir la comunió i restablir la semblança, jugant amb les diferències.

Per aquesta vida perduda, totalment meva i totalment d’ells,
dono gràcies a Déu que sembla haver volgut enterament per a aquest GOIG, contra i malgrat tot.

En aquest GRÀCIES en què està tot dit, d’ara en endavant, sobre la meva vida, jo us incloc, per descomptat, amics d’ahir i d’avui, i a vosaltres, amics d’aquí, al costat de la meva mare i el meu pare, els meus germans i germanes i  tots els seus familiars, ¡Al cèntuple concedit, com va ser promès!

I a tu també, amic de l’últim instant, que no hauràs sabut el que feies. Sí, per a tu també vull aquest GRÀCIES, i aquest "A-DÉU" en el rostre del qual et veig. I que ens sigui concedit retrobar-nos com lladres feliços al paradís, si així ho vol Déu, Pare nostre, teu i meu.

¡AMEN! INSHALLAH!
Alger, 1 desembre 1993
Tibhirine, 1 gener 1994
Christian. +

No hi ha resposta

09 nov. 2010


Jo tampoc l’esperava

Classificat com a Cristianisme,Església,RELIGIÓ

VATICANO SAN PEDROSón moltes i molt diverses les raons (a favor o en contra) que s’han esgrimit davant de la visita papal d’aquests dies. Fonamentalment es podrien dividir en dos gran grups: aquells que s’ho miren des de fora i potser de lluny (els que no són catòlics) i aquells que ens ho mirem des de dins (els que sí que ho som).

Això no vol dir que algunes raons no siguin compartides en alguns cassos per uns i altres. Es poden esgrimir raons d’imatge, econòmiques, polítiques, doctrinals, etc  Jo voldria donar el meu punt de vista, ara que ja ha passat una mica tot el vendaval de la visita, i dir que jo tampoc esperava el Papa. Almenys no l’esperava tal com ha vingut.

La primera cosa que he recordat ha estat aquell bonic poema que Rafael Alberti va dedicar a l’estàtua de Sant Pere que hi ha a l’entrada del Vaticà. Diu així:

BASÍLICA  DE SAN PEDRO

Di, Jesucristo,  ¿por qué

me besan  tanto los pies?

 

Soy San Pedro aquí sentado, 
en bronce inmovilizado, 
no puedo mirar de lado 
ni pegar un puntapié, 
pues tengo los pies gastados, 
como ves.

 

Haz un milagro, Señor. 
Déjame bajar al río, 
volver a ser pescador, 
que es lo mío.

Rafael Alberti

 

Juan José Tamayo Acosta, secretari general de la “Asociación de Teólogos y Teólogas Juan XXIII” diu que la degradació que ha sofert el papat al llarg de la història ha estat molt gran. Ho ha anat analitzant suficientment en els seus llibres sobre el Papat. Hi estic d’acord.

Jo, com a creient,  no esperava aquest Papa que ha arribat a Santiago i a Barcelona perquè no té res a veure amb Simó Pere, el pescador del llac de Tiberíades, ni amb aquells apòstols que anaven de poble en poble, pobrament i anunciant la bona nova i curant a tot arreu (Lluc, 9,3-6).

Benet XVI ha arribat en la seva doble funció de màxima autoritat religiosa del món catòlic i com a Cap d’Estat de la Ciutat del Vaticà. Una barreja que cada cop s’entén menys, com tampoc s’entén gens la forma com és elegit el Papa , els Bisbes i com s’està regint l’Església, sense consulta ni participació de la comunitat cristiana. La forma d’exercir el poder que té el Papa és tan particular que es pot dir clarament que és antidemocràtica i amb un poder absolut total que no es correspon a les formes de democràcia modernes. Així ho reconeix la Llei Fonamental (Constitució) del Vaticà, que substitueix la de 1929 i que va entrar en vigor el febrer de 2001, essent el cardenal Ratzinger president de la Congregació per la Doctrina de la Fe.  En ella s’estableix que "el gran pontífex, Sobirà de l’Estat de la Ciutat del Vaticà, té la plenitud dels poders legislatiu, executiu i judicial ", i que té      "en exclusiva la facultat de concedir amnisties, indults i perdons ".

Jo esperava un altre tipus de Papa i espero un altre tipus d’Església, on puguin ressonar totes les veus; on es faci possible el diàleg i la llibertat; on les relacions siguin de germans i no de súbdits…

Potser algun dia ho podrem veure…

3 respostes